Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que aplanen el camí, agraïdes i molt obertes i el paganisme

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “Els tres germans”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Un home tenia tres fills i els diu:

“-Donaré l’heretatge, a aquell que primer em porte una fulla de llorer.

Tots tres es van encaminar cuita-corrents cap al bosc (…) per tal d’aconseguir la fulla” (p. 62). “El gran (…) va trobar una velleta que li demanava una almoina” (p. 62), però ell li la nega com també fa, després, el segon.

“Quan el fill petit va veure la pobra padrina, es compadí d’ella i li oferí un tros de pa. Llavors, la velleta, agraïda, li preguntà:

-Què hi tinc, al cap?

-Una fulla de llorer! (…) és precisament lo que jo buscava -contestà ell (…).  (…) el benjamí prengué la fulla i anà a trobar els seus germans” (p. 63). I, per tant, el jove actua de manera bondadosa i molt oberta i la velleta li ho compensa.

Un altre relat en què es plasma lo matriarcalista és “La font del dimoni”, en la mateixa obra de Pep Coll, en què veiem que una jove se’n va a la senyora, i la dona, “davant la insistència de la xicota, li va dir que li donaria permís, però que abans hauria d’omplir el pou d’aigua” (p. 99) i, per consegüent, la senyora i la noia actuen molt obertes.

Igualment, en la rondalla “El pont del diable”, que també figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, un dia, un jove (que ací representa el diable), diu a una pastora:

“-Si et construís un pont aquí mateix, passaries? -li engegà (…).

-Doncs, és clar que passaré! Però amb una condició: has de fer el pont aquesta mateixa nit!” (p. 105). I, aquella mateixa nit, tota una colla de paletes i manobres, dirigits pel jove, fan el pont que havia indicat la dona (p. 106). 

En el sisé grapat de rondalles que exposa Pep Coll en l’obra, apareixen els sants i Nostra Senyora com a intercessors i el capellà Serafí Planesdemunt comenta al seu amic que “gairebé totes aquestes imatges, tant les dedicades a la Mare de Déu com als Sants, segons la tradició, foren trobades de forma molt pareguda. Així, els protagonistes de la troballa (…) són sempre els mateixos: els bous i els pastors” (p. 111) i li afig que ho associa al fet que, “a Déu li plau de manifestar-se als humils, als pacients” (p. 111).

I, més avant, el rector escriu uns versos dirigits a Sant Pere Màrtir (per a que els guarde de pedregada i per tota l’anyada) i addueix que “el pagès ho demana directament al sant” (p. 115) i que, per tant, el paganisme encara perviu entre la pagesia com també entre bona part de la població i que, “a vegades quan faig la benedicció del terme o dels animals, penso que els antics déus pagans, no han fet altra cosa que canviar de nom” (p. 115).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal

Dones amb molta espenta, estrategues i molt obertes

General, , , , , ,

 

Rondalles del Pallars en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll.

En aquesta obra, on podem trobar rondalles del Pallars (Catalunya) recopilades per Pep Coll, hi ha un pròleg que, com ens escrigué Josep Coll Martí (l’autor) en un correu electrònic del 16 de desembre del 2022, “el capellà de la introducció és un personatge de ficció que em va servir de recurs literari”, el rector Serafí Planesdemunt. En qualsevol cas, copsem el matriarcalisme en la figura del mossèn i de “la vella Casa Rectoral” (p. 7). Així, com escriu Pep Coll, “una tarda vaig descobrir a les golfes un petit tresor. Es tractava d’un plec de papers enrotllats i lligats amb un cordill. Un cop deslligats, vaig poder comprovar que aquests paperots no tenien ‘sants’ i que més aviat semblaven cartes velles” (pp. 7-8).

Més avant, afig que “Aquest plec de paperassa és format per 107 fulls (…). L’escriptura (…) és perfectament llegible. Tal com explica el primer full, es tracta d’una carta que mossèn Serafí contestà a un amic, també sacerdot (…). Aquest capellà (…) havia escrit anteriorment al Rector de Pessonada[1], demanant-li que li enviés llegendes tradicionals perquè feia una recopilació de material folklòric de Catalunya” (p. 8). Cal dir que, en aquest sentit, moltes vegades, els capellans eren persones que, a més de viure en una població, estaven molt en línia amb el matriarcalisme del Poble i que això es reflecteix en aquestes paraules. Igualment, ve reforçat en posar Pep Coll que “Els actuals padrins de Pessonada recorden encara els seus sermons, senzills i planers, molt sovint il·lustrats amb exemples de la natura i amb rondalles” (p. 9) i amb “un coneixement geogràfic i dialectal tan profund de la nostra comarca” (p. 9).

Tot seguit, l’autor addueix “La nostra tasca ha consistit, doncs, a transcriure literalment de l’original la seua llarga epístola. Transcripció fins i tot ortogràfica, ja que el rector de Pessonada demostra tenir un domini de la normativa catalana” (p. 9). I, així, es capta una persona tan oberta a les noves tendències (en lo cultural, en lo lingüístic i a la normativa proposada per Pompeu Fabra en 1913 i ràpidament adoptada per l’Institut d’Estudis Catalans) com també a la terra i al Poble: “li havien infós un gran amor a la terra i a la llengua” (p. 10).

Al capdavall, veiem que el rector Serafí Planesdemunt, el 31 de juliol de 1936, respon al seu amic, entre altres coses: “em proposaves de col·laborar com a corresponsal en la teua empresa de recollida de material folklòric. Vaig acceptar gustosament (…) i ara et trameto ja definitivament els fruits del meu treball” (p. 10) i li afig que li fa una breu introducció explicativa per a cada secció de què li aporta rondalles com també “anotacions i aclariments d’un modest coneixedor del país, com a impressions d’un afeccionat al folklore (…) en aquest palau (…) de les nostres llegendes que tu has començat a bastir” (p. 11).

Cal comentar que, en el primer grapat, el capellà indica a l’amic que els àrabs són “els qui més empremtes han deixat en la memòria col·lectiva” (p. 19) i, més encara, en la segona rondalla d’aquest grapat, “La morisca”, en què veiem que els moros demanaven “el tribut anual d’una donzella.

Aquell any tocava endur-se’n la filla del batlle de Gerri: una eixorivida xicota, galantejada per tots els mossos del Pla de Corts. La noia (…) va planejar una meravellosa estratègia i l’exposà al (…) veïnat:

-Ells tenen la força, però nosaltres tenim la intel·ligència i l’ajuda de Déu Nostre Senyor!

(…) Al veure’m sola i indefensa, seran incapaços de negar-me la meua última voluntat: dansar davant del meu poble. Mentrestant, vosaltres us haureu amagat darrere les finestres, portes i balcons, amb tota mena d’atuells sorollosos. Quan faça una estona que jo haja començat a ballar tota sola (…), demanaré al capitost que m’acompanye en la dansa” (pp. 25-26). I, així, captem que la jove proposa amb molta espenta, que fa de cap de colla i, a més, que introdueix la dansa, una part de la vida vinculada amb el matriarcalisme.

A continuació, la jove els indica “Jo sempre ballaré amb la punta dels peus, sense tocar el taló a terra. En el moment en què el moro estiga més absort amb la dansa, picaré un bon cop de taló a terra” (p. 26). Per consegüent, la dona actua tocant els peus a terra, amb agilitat i, igualment, amb força (el colp de taló a terra).

Finalment, veiem que els habitants accepten la proposta de la jove i que “L’estratègia va sortir tal com s’havia planejat” (p. 26). D’aquest relat, s’extrau un altre fet: en les zones de muntanya i en les poblacions rurals, la dona té un paper molt important i ocupa càrrecs, com ara, el de cap de colla, de líder i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Poble català pertanyent al terme de Conca de Dalt, de la comarca del Pallars Jussà.

Dones amb molta espenta, que pacten, eixerides i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “El sen Guaita”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un home que llaurava, un dia és raptat per moros i, com que era un home honrat, el seu amo tria donar-li la llibertat i li demana: “Digau què voleu: ¿estimau més estar amb nosaltres tot es temps de sa vida i, si jo em muir, vos deixaré un queviure o anar-vos-en a ca vostra?” (p. 370).

Tot seguit, l’home va a un frare que li diu:

“-Si teniu gent vostra a Mallorca, anau-hi, que molt vos deuen enyorar” (p. 370) i, al moment, “sense pensar-hi pus, se n’anà as senyor i li digué:

-Senyoret, jo estim més anar-me’n a ca meva i, si trob viu qualcú de sa meva família, encara seré a temps de donar-li una aferrada pes coll” (pp. 370-371). I, al capdavall, l’home fa via cap a Mallorca i hi troba dues filles (p. 371). Copsem, per tant, el tema de la terra.

Una altra rondalla en què es reflecteix i, a més, en la dona, és “Es germà i sa germana esclaus”, en el llibre de Caterina Valriu Llinàs. Una nina de pocs anys és raptada pels moros, se l’endugueren a Alger i “hi va estar allà. Quan tenia quinze anys, prengueren un germà seu que en tenia cinc o sis i també el se’n dugueren a Alger” (p. 371).

Un poc després, “sa germana digué as germà:

-I tu, d’on ets?

-De Santanyí.

-I d’on et diuen?

-A mi, em diuen de can Fulano.

-Sí. Idò, jo som germana teva. Que voldries que tornàssem a Mallorca?

-Sí -digué es germà.

-Idò, espera’m aquí i jo me n’aniré a cercar un barco” (p. 372).

Com veiem, la germana porta la iniciativa i proposa al germà. A més, “Sa germana se n’anà a veure es capità d’un barco mallorquí i va fer barrina per dur-los a tots dos a Mallorca” (p. 372) i, per consegüent, és la germana qui fa l’acord amb el cap del vaixell.

“Llavors, se’n tornà as germà i li digué:

-Ves-te’n amb aquesta senalla pes moll i, si et demanen què fas, digues que cerques herbes.

Dins sa senalla, hi posà sa roba de tots dos; es germà se n’anà as moll i, quan va ser hora de partir, sa germana comparegué, es posaren dins es barco i tornaren a ca seva” (p. 372). A banda que la germana (qui simbolitza la dona) és eixerida, podríem vincular-ho amb la dita “Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, amb què es reflecteix l’espenta de moltes dones catalanoparlants. Finalment, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal.

Dones que tracten bé el marit (i ells, la dona), persones agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

 

Un altre relat en línia amb el matriarcalisme és “S’esclau de ses varques”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un home, qui era amb un al·lot seu, veu que ve la barca dels pirates; en acabant, el rapten, se l’emporten cap a Alger i, “Des cap de set o vuit dies, li digueren:

-Te n’aniràs amb aquest (moro) a un hort i allà faràs feina.

Allà estava bé perquè ses feines de cuidar sa terra no eren pesades i, com ell era entès, l’amo de s’hort el tractava bé. Es cap de poc temps, el varen quitar i es seu amo li va dir:

-Ja està pagat es teu tribut” (p. 368).

En aquest apartat, copsem que pren part en un hort (detall vinculat amb la terra, amb els arbres, amb les plantes, amb el conreu… i, per descomptat, amb la dona, amb la muller i, àdhuc, amb la Mare Terra).

A banda, el pagès feia feines de la terra que no li eren feixugues, fet que indica que, així com ell treia suc a l’hort, ho realitzava amb avinença com també en les cases de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en les que encara viuen i tracten bé la dona i sense degradar-la (ni ella, el marit, ni els fills, ni els parents, etc.).

De fet, en molts relats, podem dir que les tasques es reparteixen i, igualment, les funcions de cadascú, i que, malgrat que, per exemple, al capdavall, l’home faça lo que ella li indica, el marit no ho interpreta com una càrrega, sinó com que la muller té la darrera paraula i que la decisió ha sigut encertada, adient.

Tot seguit, veiem que el propietari li encarrega una tasca que haurà de fer abans d’anar-se’n a la terra on havia nascut. Aleshores, apareix un personatge que podríem relacionar amb la dona (ja que, com en articles en què se’ns parla d’obscurantisme, hi ha un vincle estret amb introducció de lo patriarcal), ací és el moresc qui li aplana el camí i a qui ell segueix la pauta. Cal afegir que el moro, sovint presentat com si fos el roín, per dir-ho així, lo negre, el vincularíem amb un color que s’associa amb lo matriarcalista i, per exemple, amb els moros de les festes en moltes poblacions valencianes: “Es moro que feia feina amb ell li digué:

-Ses varques són males d’espenyar, però si fas lo que jo et diré, dins dos dies estaran espenyades. Les has d’enterrar tot un dia davall terra i, en treure-les es vespre, ja estaran podrides.

Ell ho va fer així i l’endemà les mostrà as senyor i li digué que ja no les podia dur” (p. 369) i, immediatament, el senyor “Li va amollar i ell se’n tornà a Son Servera” (p. 369).

En línia amb aquesta rondalla i amb la relació entre moro/dona/matriarcalista, en la narració “S’esclau gabellí”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, “Es moros agafaren en Colau Vell i el feren esclau. El se’n dugueren a Alger i allà el veneren a un moro molt principal que tenia una filla molt guapa, una de ses al·lotes més guapes des moros” (p. 369). Un dia, la jove, en un paper molt semblant a la del moresc de la rondalla anterior, li diu què podria fer per a alliberar-se, ell li segueix les indicacions “i se n’anà a vorera de mar i trobà un llaüt i se’n vengué a Mallorca.

Quan va esser aquí, tot d’una, se n’anà a la Mare de Deu de l’Esperança” (p. 369). I, així, captem l’agraïment d’home a dona, en aquest cas, a Nostra Senyora, i, a més, de l’Esperança, de la mateixa manera que, en moltes cases, quan l’home cobrava la paga,… la lliurava a la muller i era ella qui decidia en què emprar lo rebut pel marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Finalment, una foto amb un detall nadalenc que hui he rebut per part d’una amiga, en un correu electrònic acompanyat de les paraules “Naixement és alegria”.

 

Dones amb bona empatia, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “Es moro cego”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “A Alger, hi havia un captiu mallorquí que estava a ca un senyor moro que era cego i l’havia comprat com a esclau. Aquest captiu era molt estimat des seu senyor perquè era molt jove i sabia fer molt bé totes ses feines. Un dia, es senyor li digué:

-Si tu fesses lo que jo et diria, i no m’enganasses, jo et donaria sa llibertat i tots es doblers que voldries.

 -Diga què vol que faça?

-Si t’enviàs a Mallorca, no tornaries, perquè és sa teva terra; però si tornasses, jo t’assegur que estaries content de mi.

“-Diga què vol que faça a Mallorca i confiï amb sa meva paraula” (p. 348).

Com podem veure, des de molt prompte, trau el tema de no enganyar els altres i que l’esclau era ben tractat, qüestió que el 12 de desembre del 2022, mentres preparàvem aquest relat, ens feu pensar en les relacions entre l’home i la dona i, en el cas matriarcalista, en el fet que la dona és ben tractada per l’home així com l’home ho és per part de la dona, malgrat que mane la muller.

Quant al vincle amb la terra de naixement, el moro té assumit que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), “La Terra Pàtria es besa, perquè és la terra dels pares, dels avantpassats, on reposen llurs cendres; la terra de la comunitat humana autèntica de cadascú, no la sovint imposada per una situació de domini, de substitució, de colonització” (p. 38). I, d’alguna manera, veiem que el bon tracte de l’amo cap a l’esclau, li ha permés copsar el punt de vista del mallorquí respecte a la terra on ha nascut i d’on prové.

Tot seguit, llegim que l’amo dona set parells de sabates a l’esclau com també  que el mallorquí li promet fidelitat i addueix que no li faltarà a la paraula (“tot es farà així com vostè diu”, p. 349) i, per això, el senyor li respon:

“Bé (…): si tu tornes a venir, jo t’assegur que no et sabrà greu, perquè, llavors, et daré sa llibertat i tots es doblers que vulgues” (p. 349). Així, el propietari li trau, per segona vegada, el tema de complir amb la paraula.

El mallorquí feu lo que havia indicat l’amo i, quan torna diumenge, agafa el parell de sabates que feia set, ben condicionades, com el de cada u dels dies de la setmana, i “el se passa per davant la vista i, tot d’una, va quedar curat de sa ceguera i hi va veure de lo més bé. (…) Es senyor es tirà as coll des captiu i li començà a donar besades i, llavors, sa llibertat i una partida de taleques de doblers.

Es captiu va tornar a Mallorca i va estar ben arreglat tota la vida i es seus descendents encara estan rics” (p. 350).

Una altra rondalla en què també es reflecteix el matriarcalisme i en què es plasma que cal tractar bé els treballadors, fins i tot, els esclaus (i això va en línia amb determinats passatges bíblics), és “Sa font de Xorrigo”, la qual també figura en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. En aquest relat, la dona comenta a l’home que seria adient comprar un esclau moro, i l’home, seguint les indicacions de la dona, ho accepta i fan via. Ara bé: en aquesta narració, l’amo no tracta bé l’esclau (qui nomia Amet) i el moro, al capdavall, en lloc de fer que no rage gens ni mica d’aigua, sí que ho farà…, però, per la bona empatia amb què el tracta “una pastora d’una possessió veïnada que havia anat a beure a sa font i amb qui es moro ja havia parlat altres vegades” (p. 352).

Així, el moro Amet li comenta que l’amo li havia fet una mala passada i ella es posa de part d’Amet i li addueix “la t’ha feta, però jo et deman un favor i és que, si la tapes, almenys, me’n deixis un raget per poder beure jo s’estiu (…).

-No pot esser, perquè l’amo el trobaria.

-Per petit que sia, Amet, feu per jo.

-Em sap greu per l’amo, però el deixaré sols per tu” (p. 353).

I, per tant, no sols l’home (Amet) fa lo que li proposa la pastora (molt oberta i de bon cor), sinó que la dona aconsegueix que ell no tinga rancor cap a l’amo. Per això, “N’Amet va esbarriar sa font i s’acomiadà de sa pastora, que li da les gràcies pes raget d’aigua que, per ella, havia deixat” (p. 353), raget amb què s’haurà de conformar l’amo, en un passatge posterior (p. 353) i que reflecteix un tret d’acord amb el matriarcalisme: la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Una rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme és “Es pescador que pescava a Portals”, recopilada en s’Arracó, la qual podríem vincular amb l’erotisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Això era un pescador que festejava dues al·lotes: una, d’aquí, i, s’altra, de Ciutat” (p. 345).

Un dia, el pescador convida la xica de Ciutat (de Palma), “perquè vengués a s’Arracó a veure sa festa que es fa es dia de sant Agustí i s’al·lota li va dir que no vendria. Ell, cregut d’això, es vespre de sa festa es posà a conversar amb s’al·lota d’aquí” (p. 345), però la de Ciutat, que hi havia vingut sense dir-li res i que era molt a prop, “el va veure que festejava” (p. 345). Com veiem, l’home festeja amb dues jóvens i la de Palma és eixerida.

Més avant, llegim que el pescador fa camí i “li surt una senyora amb una filosa, que es passejava per sa carretera tota voltada de candeletes enceses” (p. 345), detall que podríem relacionar (per la seua semblança) amb el ball dels cossiers, un ball matriarcalista en què la Dama és envoltada de molts hòmens i en què ella fa de cap de colla.

Un poc després, l’home tria seguir-la i, “quan ja va haver passat Andratx, (…) tornà a trobar una altra senyora que cellava faves, també tota voltada de candeles enceses” (pp. 345-346) i, al capdavall, ell se’n va a una cova (p. 346), un detall molt habitual en moltes rondalles matriarcalistes en llengua catalana.

En la rondalla següent, “Ses debanadores”, també en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, copsem detalls en línia amb lo matriarcal: la relació entre la dona i la figuera i entre la dona i el fill. Així, es comenta que “una dona, davall una figuera, (…) tenia un ninet dins un bres” (p. 346).

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i en què, a més, la dona és qui marca el compàs i qui tria, és “Es carboner d’Esporles”, el qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un carboner torna de la taverna, arriba madò Joana de sa Cova i li diu:

“-Vols que anem a beure’n a Campos, tu i jo, d’aiguardent?

Ell (…), a la fi, li va dir:

-Anem!” (pp. 347-348). Per tant, no sols la dona porta la iniciativa, sinó que es fa lo que vol ella. I, com captem tot seguit, és ella qui mana, qui té la darrera paraula:

“-Asseu-te damunt aquesta alfàbia, jo em posaré damunt ses teves espatles i tu has de dir:

–Damunt fulla.

Ell digué ‘Damunt fulla’ i s’alfàbia[1] va partir. Arriben a un celler de Campos (…) i, des cap d’una estona, diu madò Joana:

-Anem-ne (…) a Manacor. Digues ‘Damunt fulla’.

Ell ho va dir i s’alfàbia ja és partida. A Manacor, tornaren a arribar a un celler (…) i madò Joana digué:

-(…) Digues ‘Damunt fulla’ i anem.

Ell va dir ‘Damunt fulla’ i, s’alfàbia, cap a sa sitja” (p. 348).

Aquest passatge és molt significatiu, ja que es tracta d’una de les rondalles en què, de manera més continuada, es plasma que la dona és qui fa de cap de colla, qui marca les directrius a l’home. A banda, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), la dona no és l’animal de càrrega, sinó que, en aquest cas, ho és l’home, físicament i tot. Es copsa, per consegüent, un vincle amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Com podem llegir en el DCVB, és un vas gran de terra cuita o de pedra.

Dones que protegeixen el Poble, que marquen el compàs i molt obertes

General, , , , , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “Es tresor de ses cases d’Alfàbia”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, “Diuen que, a davall ses cases d’Alfàbia, hi havia una cova amb un tresor que consistia en un munt de doblers guardat per una serp” (p. 343). Cal dir que aquest apartat de la rondalla té semblances amb la llegenda de Vic “El Soler Botei”. Com veiem, és la dona qui protegeix el tresor, qui fa que no passe a mans inoportunes, que puguen fer-lo malbé.

Tot seguit, llegim que, “Per agafar es tresor, havien de donar a sa serp, a sa boca, un diner de julivert comprat a Can Caietano, de Sóller” (p. 343). Per tant, és la dona qui dicta què han de fer els aspirants, no ells a ella.

A continuació, posa que “Un home agosarat, acompanyat d’altres dos, anà a cercar es tresor i dugué es julivert a sa serp” (p. 343), però se’n moren dos.

A més, “Aquell home que quedà viu, hi tornà una altra vegada, li donà es diner de julivert, sa serp el se menjà i es morí i es tresor [passà ] a ser d’aquell home” (p. 343). L’home, per a assolir el seu objectiu, ha hagut de fer un “pagament” a la dona (ací, representada per una serp ben tractada per qui vol lo que ella els ofereix): el diner de julivert. Igualment, copsem una compensació per a les dues bandes. 

En el conte que segueix en la mateixa obra, titulat “Es negret de sa Coma”, el qual podríem vincular, fins i tot, amb lo sexual, abunden els símbols. “És un negret que guarda un munt d’or i només surt es dissabte de Pasqua, quan toquen glòria. Per agafar es tresor, hi han d’anar amb un ciri beneït encès amb es foc nou” (p. 344). Per a començar, en el títol, ja apareix “negret” (i, per consegüent, un color molt relacionat amb lo matriarcalista i amb la dona, el negre, com també ho fa el marró de la terra). A banda, un lloc d’acollida, en línia amb una cova o semblant. Igualment, veiem el ciri beneït i encés (per tant, hi ha llum enmig de la foscor, esperança, i que la presència de dos colors indica pluralisme, actitud oberta). Al capdavall, captem que el ciri també té un possible simbolisme sexual: el penis en erecció.

Ara bé, “Per prendre-li es tresor, li han de prendre, amb sa boca i amb una besada, un anell d’or que té a sa boca” (p. 344). O siga, que han d’entrar en la boca (que no en la gola d’un llop), li han de besar i d’engolir (senyal d’acceptació) lo femení, lo matriarcalista. I, “Si li prenen s’anell, ell cau mort i, es qui li ha pres s’anell, se’n du es tresor” (p. 344). Prendre l’anell seria fer-se amb tota la part femenina, de la mare, de lo matriarcal. I, per descomptat, representaria la mort de la dona i, per això mateix, ella (ací, plasmada en el negret) ha de tractar que no li’l roben. Al cap i a la fi, l’anell simbolitza un lligam, un vincle, una relació i, si s’arrambla, ja és història i deixa d’existir.

Per eixe motiu, aquesta rondalla té un missatge: cal posar-nos de part de lo matriarcal, de la terra, de lo que té a veure amb lo femení i amb la mare (la Mare Terra), malgrat que estiguem oberts. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que vetlen pel Poble, fortes i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “S’home que cercava es tresor de na Fàtima”. Un home que tenia un ca, es determinà a cercar el tresor de na Fàtima i se’n va a un endevinaire. L’endevinaire li indica què cal que faça i, quan es decidí a anar a pel tresor, “se’n dugué també dos braus, dos homes que havien fet es servici, perquè l’acompanyassen, i també dugué es ca” (p. 341).

A continuació, troben una planta (una porrassa), “es posaren a cavar i, as poc temps de cavar, sa terra va fer com un ullal, s’afonà i romangué un forat” (p. 341). Cal dir que la terra, cavar, llaurar, un forat, etc. tenen a veure amb lo matriarcal i, en aquest cas, amb lo femení, amb la mare.

No tots es llancen a l’aventura i, “Quan varen esser dedins, trobaren un empedregat i una espècie de referit però antic, vell amb degotissos” (p. 341) i, per tant, captem que entren dins del forat, que intervé la cova i que hi ha aigua (degotissos), això és, trets relacionats amb la dona, amb lo matriarcal. Però l’intent de fer-se amb el tresor i, així, amb la dona, no progressa.

Una narració semblant i en el mateix llibre és “Es tresor de sa cova de Son Creus”, en què es plasma que cal tocar els peus en terra i ser oberts. “Dos homes de Bunyola que feien carbó a Pollença, determinaren d’anar a cercar es tresor de sa cova de Son Creus i hi anaren. (…) Quan sortiren de sa cova, trobaren un parell d’ossets damunt una roca i els se miraren” (p. 342). O siga, que entren en lo femení (ací, en la cova), en lo relacionat amb la dona.

Més avant, parlen amb un ferrer i acorden que, “en esser a s’esfondrat, podrem passar i no hi haurà res que ens faça nosa. En entrar-hi, lo primer que trobarem, passat aquest esfondrat, serà un frare. (…) Es frare ens dirà:

-De què anam per aquí?

-Venim a cercar un tant de moneda -li direm.

-Pactes -dirà es frare.

(…) Ens farem endins i, més endins, trobarem una monja i ens dirà lo mateix que es frare i li contestarem lo mateix” (p. 343).

El fet que aparega el tresor i, més encara, la moneda (un detall que no sol figurar en les rondalles, si més no, vinculada amb l’ambició), ho podem relacionar, sense embuts, amb lo patriarcal: el tresor, en aquest cas, simbolitza l’or solar; el sol és de color groc; de color or, es presenten, sovint, les monedes.

I la cosa va més lluny, ja que, al moment, llegim “trobarem un riu que es passa amb tres passadores i, llavors, trobarem un altre frare que guarda sa moneda i allà és a on sentirem més renou, i es frare dirà:

-Pactes” (p. 343). Com es pot veure (i molt bé) en aquest relat, la figura del frare i la de la monja estan vinculades amb la moneda, ací, representant el misticisme, el qual no és propi de les cultures matriarcalistes. I, a banda, els personatges que cerquen l’or són masculins, un detall interessant. Nogensmenys, sí que veiem el matriarcalisme: en la cultura dels pactes, tan present, com ara, en l’educació matriarcal i en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Afegirem que, al capdavall, el frare “No ens voldrà donar més que un minut i sortirem amb ses mateixes condicions que hem entrat, però carregats de moneda.

Queden d’anar-hi des cap de quatre mesos, però es cap de dos, es morí aquell home i es altres dos no pogueren trobar es tresor” (p. 343).

Per consegüent, podríem relacionar aquest relat amb la dita “Primer l’obligació que la devoció” i, més encara, amb unes paraules del llibret “La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor comenta (i ací traduïm) que l’àvia Damiana (la matriarca d’un grup de persones de cultura colla, en el nord de Xile, matriarcalista), “era la responsable de conservar la integritat i els valors del seu poble i, alhora, de vetlar per la perpetuïtat de la història i de la vida del seu poble colla” (p. 4). El tresor matriarcalista va en línia amb l’exposat en aquest llibret.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que posen les condicions, sense embuts i molt obertes

General, , , , ,

 

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Sa fosca contra es moros”. Si, primerament, ja apareix la foscor, per exemple, en el títol, un poc després ho fa en la rondalla, quan entra Nostra Senyora, qui fa de mare i de protectora, en línia amb la Mare Terra: “Invocaren la Mare de Déu de l’Esperança des castell de Capdepera i, tot d’una, sortí des castell una boira que anava estenent-se de cap a la mar fins as barcos des moros” (p. 331), fet que permetia que la situació fos favorable als locals, els gabellins, és a dir, als nadius de Capdepera, i “varen estar molt agraïts a la Mare de Déu de l’Esperança” (p. 331).

La rondalla següent que figura en aquesta obra és “La dona d’aigua”. Un home molt vell i molt relacionat amb el camp, “Un dia, quan tornà a ca seva, va veure que totes les feines de la casa estaven enllestides” (p. 332) i, així, fins que una vegada troba en sa casa que les fa una dona d’aigua i ell li comenta:

“-Idò, ja que tu ets la dona d’aquesta casa, també podries esser la meva dona. Si et vols casar amb mi, ens podem casar” (p. 333). Per tant, entre altres coses, la dona és qui té la darrera paraula i qui tria si es casarà amb l’home o no, com molt bé ho plasma ell. Tot seguit, li respon la dona d’aigua:

“-Sí (…), però ha de ser amb la condició de que no em pots dir mai ‘la dona d’aigua’.

-Idò, casem-nos, que això és ben bo de fer” (p. 333). I ella marca li les directrius per al casament.

“Aquella dona ja no se’n tornà a dins es pou i es casaren i arribaren a tenir dos infants: un nin i una nina” (p. 333), però, com que un dia, ell trenca la paraula i li amolla “dona d’aigua”, “Tot d’una que ella sentí aquestes paraules, agafà un infant amb cada braç i se’n tornà dins es pou i no en sortí mai més” (p. 333). Per consegüent, ella compleix amb la paraula i va acompanyada del futur (el nen i la nena). Copsem trets en línia amb el matriarcalisme: la dona d’aigua, l’aigua (que té a veure amb lo femení) i el pou (el qual està vinculat amb l’aigua i amb la terra) i interés per la infantesa (i, així, per l’esdevenidor).

La rondalla posterior, “La pinta d’or”, a banda, eròtica, també reflecteix lo matriarcal i ho fa des del primer moment: “Un home que vivia a un molí (..), un dia, de matí, sortí de ca seva i, quan va ser a la cova de Can Pontico, va veure que tot estava ple de roba estesa pels arbres i per damunt les parets” (p. 333). Direm que, en tot l’àmbit lingüístic, es coneix la frase “haver-hi roba estesa”, i que, sovint, se la relaciona amb la sexualitat, per exemple, quan es comenta sobre temes eròtics o sexuals i hi ha xiquets.

Però el relat addueix que, quan ell toca una d’aquelles peces de roba, totes les altres se’n van cap a la cova i que “ell romangué amb la que havia tocada amb les mans.

-Per santa! -digué ell-. I què serà això?

Se’n dugué a dins la cova aquella peça de roba que tenia amb les mans i, quan hi va ser dedins, trobà una dama que es pentinava amb una pinta d’or” (pp. 333-334) i molt garrida. La dona, sense embuts, li demana:

“-De què t’has enamorat? -digué ella-, ¿de la pinta o de la dama?

-De la pinta -li respongué ell.

La dama (…) li tirà la pinta i en terra es va fer bocins, li digué que seria pobre tota la vida” (p. 334). I així va ser.

Com podem veure, l’home va cap a la cova (relacionada amb la dona, amb la maternitat i amb lo femení), troba una muller que es pinta els cabells (bella) i que li fa triar si prioritza lo puntual (o lo daurat, o siga, la pinta) o una dona. I, finalment, no sols ella actua amb molta espenta, després d’oir la resposta, sinó que indica com serà el futur de l’home… I així ho fou. Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que trien, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Es cotxe d’or”. Hi havia un rei que volia manar fer un cotxe d’or per a determinar amb qui es casaria i, l’endemà de fer la crida, un home compareix davant del monarca i li diu:

“-Es meu parer sobre tal cosa és que, en tres gels que no es facen i tres serenes que facen, podrà tenir un cotxe d’or” (p. 247). Tot seguit, el rei li demana “Què voleu dir?

-Que, si no fan tres gelades

i fan tres serenes,

ses collites seran granades

i ses tafones estaran plenes.

El rei va veure que aquell home volia dir que tota la riquesa sortia de sa terra, va quedar molt content d’ell i es va casar amb sa seva filla” (p. 247).

Copsem, per tant, la terra com a font de vida, com a mare que la subministra, com en les cultures matriarcals.

Un altre relat amb trets matriarcalistes és “Es missatge que es casà”, també en la mateixa obra. “Això era un missatge que es volia casar i va demanar a un altre missatge de sa possessió on estava si sabia cap dona que estigués un poc bé (…).

I, quan va saber ses entresenyes, la va anar a demanar per casar. Ella li digué que sí i es casaren” (p. 270). Per tant, és la dona qui tria si l’accepta com a marit, qui té la darrera paraula.

Tocant el tema de les noces, però en la rondalla “Es gall de llavor”, també en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, un senyor molt ric i que era capità de vaixell, s’acosta a la filla d’un sabater, la qual era cosidora, i li diu:

“-Per parlar clar, jo no he vengut per ses camises, jo he vengut perquè em vull casar amb tu.

-Ca! -digué ella-. Vostè es riu de mi. Jo som molt pobra i vostè és un senyor capità de barco.

-No -digué ell-. Jo no vaig de riure: si et vols casar amb mi, jo t’ho dic de veres.

Quan ella va veure que anava de ver, es va casar amb ell i, quan varen esser casats, li digué lo mateix que a ses altres” (p. 279). Així, és la dona qui té la paraula definitiva i qui aprova les noces.

Continuant amb el mateix conte, veiem que, quan la dona “tengué sa clau, obrí s’escriptori i va estar tot ple de doblers. Ella n’agafà una grapada i digué a son pare que anàs a plaça i que compràs sa gallina millor que trobaria i que la s’endugués a ca seua i fes un bon brou. Així ho va fer son pare” (p. 280). Per consegüent, el pare segueix els dictats de la filla, com en moltes rondalles, i, així, es plasma de nou lo matriarcalista. I, a banda, ell també es dedica a tasques de la cuina.

Prosseguint amb el tema de les noces, en el relat “S’al·lota enamorada”, en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, una dona molt estimada en sa casa, quan “va tenir divuit anys, començà a anar-li darrere un jove i, ves! Es posaren a festejar” (p. 325). La filla, que sap que els pares no volien el nuvi, al capdavall, ho accepta i, tot seguit, no torna a conversar més amb el seu estimat.

Un poc després, es posa malalta i, quan la visita el metge, diu als pares de la jove: “Sa vostra filla no té més que mal d’enamorament: per lo mateix, sa millor recepta per ella és que la deixeu festejar i casar-se amb es que ella vol” (p. 325).

I, finalment, quan el pare accepta la posició del metge, la filla actua amb molta espenta, el metge es posa de part d’ella i, el pare, “llavors, digué:

-Idò, res! Que festeig i que es casi amb qui vulga” (pp. 325-326). 

I, per tant, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.