Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Facècies eròtiques amb dones fortes sexualment, que salven i en un ambient favorable

General, , , , , ,

Una altra facècia eròtica que figura en el mateix llibre, i en què copsem el matriarcalisme, és “El fumador”. Una mare tenia una filla que festejava amb un nóvio que era molt fumador. La mare comenta a la filla que prohibís fumar.

“Però el nóvio, com que volia la xica, va deixar de fumar. I va aplegar el dia que es van casar i, l’endemà de la primera nit de nóvios, de matí, la mare va a la filla i li diu:

-Què, filla? Com ha anat?

-Ai, mare: el meu home, tota la nit dormint i roncant” (p. 150).

Com podem veure, la mare és qui prepara les noces i qui en dóna l’aprovació final. A més, la xica proposa al fadrí amb qui festeja i ell li ho accepta: es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en aquest passatge, com en uns quants posteriors, el marit dorm i ronca i la mare demana a la filla el motiu, fins que, al capdavall, comenta a la novençana: “mira de comprar-li un paquet de tabac i li’l poses damunt de la tauleta de nit. I, quan ell vinga i hi veja el tabac, vejam si se’n recorda i fuma.

L’endemà, la jove compra el tabac i, més avant, diu a la mare:

-Mare: esta nit es va fumar el paquet de cigarros.

L’endemà ve la mare i diu:

-Què, filla? I esta nit?

-Mare: vós teníeu raó. Tot ha sigut veure el paquet de cigarros i s’ho va passar molt bé al llit.

Llavors, li respon la mare: -Doncs, filla: pren vint duros i vés i compra un paquet de puros a ton pare, que fa deu anys que no ha fumat” (p. 150), és a dir, que el pare no havia tingut relació sexual amb la dona.

Per consegüent, les dones, sexualment i tot, són la part forta i elles salven l’home (tant la filla al seu marit, com, en acabant, farà la mare al pare).

Un altre relat eròtic en què es plasmen trets matriarcalistes, i arreplegat en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és “La de Cofí”. Una dona amb molta espenta sexualment era viuda en la Torre del Rico; i Cofí era un eixerit que, a punt de tocar les tres, diu a la dona:

“-M’agrades molt.

I ella, ja farta que li ho diguera, li respon:

-Doncs, si vols, esta nit.

I, llavors, a llum de cresol” (p.  151) ell li diu “Mira: me’n vaig a Jumella.

L’home agafa el cabriol i el cavall i,… se’n va cap a Jumella. Fa les gestions, però, en lloc de deixar el cavall en una posada, ho fa enmig d’un bancal, en una caseta de camp que tenia, i se’n va anar a ca la veïna (…). La veïna, molt rabosa, va dir a la dona:

-Esta nit, el teu home ve a gitar-se amb mi. Vés a gitar-te en el meu llit.

I, és clar, a mitjan nit, hi arriba Cofí. El tracte era que no podia encendre el cresol, ni el llum, ni res. (…) La porta, oberta. Ell hi entra i, de seguida, comença a tocar. Lo que passa…” (p. 151). Com podem captar, la dona posa les condicions i, després, una altra (encara que no ho diga el text), el tracte. Igualment, hi ha un pacte entre dues dones i són elles qui diuen lo que haurà de fer l’home.

Tot seguit, “L’home diu:

-Açò sí que és dona, no lo que tinc en ma casa!

I vinga tocar-la, sabeu?

-Açò sí que és dona, no lo que tinc en ma casa!

Al capdavall, ja se’n farta la dona i li diu:

-Però, ¿amb qui estàs gitat, sinó amb la teua dona?” (p. 151).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones sense embuts, tolerants i que toquen els peus en terra

General, , , , , ,

Una altra narració eròtica publicada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, i en què es plasma el matriarcalisme, és “A segar a la Manxa”. “Un home se’n va a segar a la Manxa i la dona roman en sa casa. Entremig, la dona es fa un amic i les veïnes veien que aquell entrava i eixia, entrava i eixia… a tothora. I diuen a la dona:

-Quan vinga el teu home!… El pobre, segant; i tu, aquí, feta una gossarra. Quan vinga el teu home, li ho hem de dir tot” (p. 147).

Però la dona, que tenia molta espenta, es proposa desenganyar-les i, quan l’home que segava, torna de la Manxa, ella li comenta:
“-¿Saps que m’he barallat amb totes les dones?

-I això?

-Perquè t’he fet un barret i elles diuen que és de xiquet. Jo dic que és bo. Ara, et poses ahí, a la porta, i te’l traus: que vegen que és bo.

I l’home ix amb el barret” (p. 148).

Per consegüent, l’home se n’ha anat a una altra terra, ha viscut, com a mínim, una altra relació sexual (la sega) i, quan torna, continua fidel a la dona i fa lo que ella li diu. Tot seguit, se li acosten “totes les veïnes, per a dir-li lo que feia la dona. I ell, amb el barret, els respon:

-Entrarà i eixirà les voltes que voldrà i, a ningú, li importarà. Eixirà i entrarà les voltes que voldrà i, a ningú, li importarà.

Aleshores, li diuen: -Sí? Doncs, ja t’afanyaràs, cabró!” (p. 148).

Una altra facècia eròtica recopilada en el mateix llibre sobre el Carxe, és “L’àguila, la rabosa i l’abellot”. En aquest relat captem trets en línia amb lo matriarcal, com ara, que uns novençans, ja baix d’un pi que hi havia prop de la porta d’una caseta, es van gitar per a fer la migdiada.

Un poc després, es troben  amb una àguila (cel) i, després, amb una rabosa (terra) i amb un abellot (cel) i, en superar les dues primeres proves, es tornen a colgar. Quant al tercer animalet, al capdavall, es lleva l’home, “Agafa l’abellot i li clava una palla en el cul i el deixa volar. I l’abellot s’ajoca també per allí, prop dels altres animals. Llavors, l’àguila diu:

-Que la mata!

I fa la rabosa:
-No: que li trenca una pota!

I  diu l’abellot:

-Doncs, si la vista no m’enganya i el cor no em ment, li clava la palla” (p. 148). Per tant, ens trobem amb un relat en què la sexualitat està ben vista (l’acte sexual esdevé en un escampat, en un espai de llibertat), fins i tot, pel detall que, finalment, els novençans poden tenir relacions sexuals i gaudir-ne.

Una narració en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es reflecteixen trets eròtics i en línia amb la cultura matriarcalista catalana, és “Ai!, quant de verd!”. “Açò són dos nóvios que es casen. Ja casats, la nóvia es va posar una camisa de dormir de color rosa, que pareixia una princesa. I el nóvio li deia:

-Ai!, quant de verd! Ai!, quanta terra!

Però ella no li deia res. La nit vinent, la dona es posa una altra camisa (ara, blava) i lo mateixet:
-Ai!, quant de verd! Ai!, quanta terra!

Altra vegada, ella no li deia res. I, a la tercera nit, una altra camisa més fina. Res! La dona no li deia res. I ell li diu:

-Ai!, quant de verd! Ai!, quanta terra!

I ella li respon:

-O plantes el piu o venc la parcel·la” (pp. 148-149).

Així, no sols la dona té la darrera paraula, sinó que, igualment, 1) ella és la propietària de la terra on viuen i, com que plantar el piu és com introduir una planta en l’horta i esperar la collita (el resultat de la introducció del penis), 2) es tracta d’una facècia en què, com en molts detalls del folklore matriarcalista en nexe amb la cultura catalana, la sexualitat és explicada mitjançant paraules que tenen a veure amb el camp i que van acompanyades de vida (la planta, el pardal), no de matèria morta, i de la parcel·la (mot que ajuntaria la casa, un símbol femení, i el terreny conreable), 3) la verdor dels primers anys (la primavera de la nova parella) i 4) que la dona no té pèls en la llengua, que actua sense embuts i que ella no és la part poètica (i que sembla que prioritze lo celestial), sinó la de qui toca els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El 25 de maig del 2024, en resposta a un post que havíem posat la vespra en el mur de Jose V. Sanchis Pastor, poguérem llegir aquestes paraules, en nexe amb la facècia “La Mare Superiora”, recopilada en el Carxe:

“Hi ha una facècia incompleta: la dels militars que es presenten al convent i diuen que ho faran amb totes les monges.

 I una diu que, a la Mare Superiora, no! 

 I salta la Mare Superiora i diu: 

– Ha dit a totes!”.

Agraesc la seua generositat, per part de l’amic, sovint, recopilador i difusor de la cultura tradicional vinculada amb Benigànim, un poble valencià de la comarca de la Vall d’Albaida.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones tolerants, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

Una altra facècia en què captem trets matriarcals, i que figura en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, és “Les bacores”: “Un capellà tenia una figuera i va anar-hi. Tots els dies li furtaven bacores i va i, un dia, de bon matí, hi havia una xiqueta collint-ne i diu el capellà:

-Però, xica: ¿com, ahí, dalt de la figuera, sense portar les braguetes posades, ni res? ¿Tu creus que això està bé? Baixa, baixa de la figuera!” (p. 145). Podríem pensar que la xica frueix de la jovenesa i de la sexualitat. A més, apareix una frase que vol dir “tocar els peus en terra”: “baixar de la figuera”.

Tot seguit, “Quan la xiqueta baixa de la figuera, el capellà li dóna una pesseta i li diu:

-Corre: digues a ta mare que et compre unes braguetes” (p. 145). Altra vegada, un relat que aplega per mitjà de la recopilació folklòrica, ens reflecteix (mitjançant la xica) una cultura oberta a la sexualitat: la que empiula amb el matriarcalisme.

Igualment, “L’endemà diu la mare:

-Doncs, a mi, que sóc major, me’n donarà més.

La dona se’n va a collir bacores, arriba el capellà i ell li diu:

-Però, dona: ¿què feu dalt de la figuera? Vós,  ¿creieu que està bé que sigueu dalt de la figuera, sense bragues, ni res?

Llavors, ella li respon: -Però, mireu: som tan pobres que no podem comprar-nos-en.

I el capellà li diu: -Hala. Prengueu dos quinzets, aneu-vos-hi i afaiteu-vos!” (pp. 145-146).

Com que, en la tradició valenciana, dos quinzets equivalen a mitja pesseta (que és lo que rep la dona) i, en canvi, el capellà dóna una pesseta (quatre quinzets) a la filla, ell s’estima més la joveneta que no la dona.

La facècia que ve a continuació, “El pintor i els pardalets”, també en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, reflecteix el matriarcalisme, sovint, per mitjà del vocabulari. “Un pintor tenia uns pardalets. Tots els dies els treia al sol. Un dia, el pintor es posa a plantar una pugueta[1] per a traure el pardalet al sol, es pega en el dit i diu:

-Em cague en Dé…

I es gira. I el capellà, que venia carrer amunt” (p. 146), li diu que, com que eixes paraules són una blasfèmia, que, “cada volta que diga eixa paraula, li dóna cinc duros (…). Al primer que passe pel carrer” (p. 146). I així ho fa: primerament, a un xiquet; després, a la mare. I, al capdavall, el pintor “Es gira i pujava una joveneta molt garrida, molt guapeta i ell tira la mà i li diu:

-Prengueu: cinc duros!

-No: cinc duros, no!

-¿Com que ‘cinc duros, no’? Sí, si cinc duros, sí!

La jove li afig: -No: si voleu, en són deu.

Aleshores, comenta el pintor: -No: si m’ha dit el capellà que en són cinc.

I ella li diu: -Bo. És que ell és un client antic” (pp. 146-147).

Per tant, la narració passa de la censura del capellà, a un passatge obert i en què, igualment, és la dona qui té la darrera paraula i qui indica quant acceptarà per part de l’home (qui, ací, podria fer el paper de client).

Un altre relat de la mateixa corda, eròtic, en què copsem lo matriarcal i que apareix en el llibre sobre literatura popular valenciana del Carxe, és “Tomàs i Magdalena”: “Això era un matrimoni. A ell, deien Tomàs; i, a ella, Magdalena. Llavors, veremaven de matí, de dia. I, de nit, el trepitjaven. Ell en trepitjava i ella premia la premsa junt amb ell, ajudant-li. I ja diu l’home:

-Oi, Magdalena: quins dolls!

És clar: trepitjava el vi. Queia el raïm (el most), al cup. I la dona li responia:

-Ai, Tomàs: quin gust!” (p. 147).

En aquest relat, hi ha molt de vocabulari eròtic i sexual: 1) prémer (ell introdueix el penis durant la relació amb la dona i ho fa amb moviments), 2) la premuda (el coit), 3) els dolls, 4) el raïm (el qual, per la forma en posició de triangle invertit, representa la matriu) i 5) el cup (com a recipient, la part del cos femení on ell introdueix, per dir-ho així, el suc del penis).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El 28 de maig del 2024 demanàrem en uns quants grups de Facebook què volia dir “plantar una pugueta per a traure el pardalet al sol”. L’endemà, en el grup “El refraner valencià!!!!”, Luis González Sese ens escrigué “En el context en què està, és un simple bastó o canya amb algun clau per a penjar la gabieta.

Hui es diu ‘perxa’”. Agraesc el seu detall, perquè el mot no figurava en el DCVB, ni en el de l’AVL, ni en Internet.

Quant a aquestes facècies (clarament eròtiques) i al fet que, en aquesta obra, s’haja preferit incloure-les en el grup de les dedicades a monges, a capellans i a frares i que, la darrera que hem inclòs en aquesta entrada, ja ho faça en la secció “Facècies eròtiques”, fou motiu de comentari entre un home de més de huitanta anys i jo el 29 de maig del 2024. Ho enteníem com una mena de censura (com en altres obres de recopilació del folklore tradicional en poblacions catalanoparlants) que cercaria que, més d’un lector, no s’escandalitzàs.

Personalment, preferesc adduir-les en el mateix paquet, el qual, en el llenguatge políticament correcte (per a fer més fi), són presentades, sovint, com picaresques, picants o de broma bruta. Tot, per a no dir una cosa tan senzilla com eròtiques, que és lo que són.

Per això, nosaltres, altra vegada, hem optat per traure les bragues a l’aire.

Finalment, posem un enllaç que sí que ha sigut admés en grups de Facebook que considerem molt oberts en temes que, al meu coneixement, haurien d’estar superats. Ara bé, ho afavoriria una educació matriarcal, la qual és receptiva a les Humanitats, molt oberta i, òbviament, atrevida. Té a veure amb el mite de l’androgin i amb la cultura grega: https://www.facebook.com/share/p/AYKii7F3Frj1pvqf/.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones eixerides, amb esperit comunitari i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix lo matriarcal, i que figura en l’obra esmentada a cura de Brauli Montoya, és “El soldat que ve de Laratxe”. Un soldat, que tornava del servici militar, se’n va a sa casa amb un corb i, abans d’aplegar a un poblet, diu:

“-Em toca fer nit per on siga.

Va tocar una porta i li va obrir una dona. I ell li va dir:

-Mireu: ara plou i no tinc on anar.

Llavors, ella li respon: -Puix, passeu, passeu. (…) Vós vos tireu ahí, en esta cambra, i hi passeu la nit.

Però el soldat, pel pany, va veure que allí hi havia un capellà amb ella… i tot lo que van fer (que van fer de tot) com també la sopa que feren.

El jove, mirant-ho tot. I l’endemà, a la matinada, toca el soldat la porta i la dona diu al capellà que es clave en el forn i que ja veurien com podria eixir-ne” (pp. 140-141). Com podem captar, no sols hi ha humor eròtic, sinó passatges en què la dona fa de senyora ama. Així, ella ordena què farà cada u dels hòmens i ells segueixen les directrius que els indica. Però, igualment, és una dona receptiva i generosa: acull forasters i del terreny.

Afegirem que la sopa podria anar en línia amb el pas del xic a “ser un home [ de profit]”, arran d’haver fet el servici militar, encara que no fos un “sentir olor de sopes amb col” (pas de xiquet a púber). Nogensmenys, no descartem que, en aquest passatge, el terme “sopa” tinga un significat eròtic i que empiule amb relacions sexuals entre un home i una dona.

En moments posteriors, el soldat, espavilat, diu a la dona què hi ha per a dinar i ho encerta. I, com que ell ho associa al corb, la dona s’interessa per comprar-li’l i ho aconsegueix:

“-Per què no me’l veneu?

-No, no: el corb no el venc, perquè me l’estime.

-Veneu-me’l. Em demaneu lo que vullgueu.

-Que no: que no puc vendre’l.

Al capdavall, li’l va vendre i, abans d’anar-se’n, comenta a la dona:

-Mireu lo que vos diré: a este animal, si li pixa en el cap, es mor.

Un poc després, se’n va el soldat i la dona crida una veïna:
-Vine, vine, vine, que pixarem el corb: que es muira.

En acabant, la veïna es posa a pixar el cap al corb i, l’animalet, en un tres i no res, agafa la dona amb una poteta.

-Pixa’l tu, pixa’l.

I ja tenia totes agafades, amb dues potetes. A tot açò, el capella passa per la porta i diu:

-Ai, que hi entre. Entreu a veure lo que li ha fet. Pixeu-li, pixeu-li el cap: que es muira!

El capellà, que s’acosta a pixar el corb i, l’animalet, amb el bec, fot el rector. En tot això, aplega el marit, amb els muls que portava, i es troba les dones i el capellà enganxats amb el corb. I l’home foté vergades al corb fins que les va soltar” (p. 142). Per tant, com en altres relats eròtics, la narració defén les dones i no la raboseria del capellà, ni les accions del corb. Un exemple d’educació matriarcal per mitjà d’una narració.

Una altra facècia recopilada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què copsem trets matriarcalistes, és “La cucaratxosa”. “Hi havia una dona, ja molt velleta, que tenia una mania: quan s’acabava la missa i se n’anava la gent, ella restava en el temple davant del sant:

-Ai, Senyor: no em deixeu que em muira amb el desig que vingueu a casa a fer-vos una gaspatxada, perquè jo sé que, a vós, vos agraden els gaspatxos…

I l’altre dia, igual, igual. I el capellà, que la va observar, diu:

-He de veure què diu esta dona.

Ell es posa darrere una cortina i ou:

-Ai, Senyor: no em deixeu amb eixe desig de venir a sopar a casa. Vos faig una sopa molt bona, arròs, gaspatxos,… Lo que vós vullgueu.

Ja hi va el capellà, ho veu i respon:

-Guardeu-me, que esta nit hi vaig” (p. 142).

Com podem veure, aquest apartat plasma una religiositat popular en línia amb el matriarcalisme, en què hi ha una relació prou oberta entre el Poble (ací, la dona) i les autoritats religioses (tant el sant, com el Senyor, com el capellà) i, fins i tot, una cultura en què està ben vista la contribució al proïsme i la generositat (les propostes de la dona, a Jesús). A banda, l’home accepta una de les idees que havia comentat la dona i, així, es fa lo que vol ella, això sí, en un vincle de germanor.

Quan la dona torna a casa, ho comenta a una veïna, a qui diu:

“-Xica: has de venir a ajudar-me.

-Ajudar-te, a què?

-Mira. A fer gaspatxos, que esta nit ve el Senyor a casa.

Diu: -Com?

-Sí, sí, sí.

La dona ho diu al marit:

-Xiquet: esta nit ve a sopar el Senyor aquí, a esta casa.

Ell li comenta: -Xe: quina casualitat! Esta nit, que he d’anar-me’n, (…) que he donat paraula (…) i no pot ser. Tu fes bondat amb el Senyor, lo millor que pugues” (p. 142). I el marit se’n va i la veïna fa la tasca junt amb la dona. Per consegüent, copsem trets matriarcalistes, per exemple, donar la paraula, la preferència per la bonesa i l’esperança en les capacitats del proïsme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones fortes, ben tractades i amb molta espenta

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és la facècia “El sant per a la processó”. En un poble valencià, després de la guerra de 1936-1939, no tenien imàtgens de sants per a fer missa i traure’n en processó “I es van casar uns nóvios i el capellà i els veïns del poble van dir:

-El nóvio li pareix, al sant.

I van posar:

-Vejam: el fem en conill (com van tots els sants), el posem en unes andes i fem la processó. I com si tinguérem sant.

Bo. Fan el nóvio en porreta, li travessen fins que li travessaren roba, li van posar un paper i unes andes i…, ¡hala!: ¡va eixir la processó!” (p. 138).

Com podem veure, apareix el tema de tirar junta, el sant passava per distints cantons (on li cantaven cançons tradicionals andaluses, “saetas”, les quals no formen part de la cultura matriarcalista, moderada en temes com les celebracions de Setmana Santa i, igualment, amb una miqueta d’humor escatològic en temes com la mort), “I la nóvia, vestida de nóvia, de cantó en cantó, va veure passar la processó. Però ja arriba en un carrer i la nóvia mirava allà, enfront, com passaven. I el nóvio, damunt les andes. I ell, a punt de cantar allí una saeta, (…) diu:

-Mireu-la d’on ve:

es pareix a un clavell.

Lleveu-me-la de davant,

que se me trenca el paper” (p. 112).

Per tant, la dona és qui té la darrera paraula (serà ella qui podrà aprovar el cant que li fa el xicot) i és més forta que l’home, en aquest passatge que podria enllaçar amb celebracions primaverenques en què una colla de xicots cantaven a fadrines.

Respecte al tema de la saeta, el 26 de maig del 2024 hi hagué un intercanvi de comentaris amb Antonia Verdejo González, una dona catalana i de família procedent d’Extremadura i de Castella i que s’havien acollit molt culturalment i lingüística en Catalunya i amb la llengua vernacla. En escriure’ns “Les ‘saetas’ van dirigides a la Mare de Déu o al Crist. No tenen res de patriarcal. Lo que exposes és matriarcal”, li responguérem, fins i tot, amb vivències relacionades amb la Setmana Santa en la comarca de l’Horta de València:

“Quant a les ‘saetas’, de què l’any passat t’envií un escrit de Bartomeu Mestre (es pot llegir en el seu blog ‘Etziba Balutzo…’, escrivint ‘saetas’), i ‘nazarenos’, sí que puc dir-te, perquè ho he conegut en poblacions de l’Horta de València, que, fins a fa uns vint anys, no hi era costum en Setmana Santa i que han entrat junt amb una menor promoció de la llengua catalana i sí de lo castellà (potser, entre d’altres coses, com una mena d’exotisme).

La família de ma mare i la de mon pare (llevat de les rames que viuen en ciutats de més de cinquanta mil habitants, com ara, Torrent), fan una Setmana Santa amb actes més bé moderats, però no seriosos, ni amb cants amb veu forta. A més, ací, per exemple, sí que hi ha hagut tradició de les ‘salpasses’ o ‘sarpasses’, que, segons alguns, tenen a veure amb els jueus.

La Setmana Santa, en terres valencianes, és prou secundària i es fa molta més festa el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i, abans, Dimarts de Pasqua, a banda de la festivitat de Sant Vicent Ferrer (patró del Poble Valencià a partir de la segona meitat del segle XVI), la qual es celebra dilluns vinent a Dilluns de Pasqua.

A més, a les darreries dels anys noranta del segle XX, un cosí prim i jo ens n’anàrem a un acte de Setmana Santa en els ‘Poblats Marítims’ de la ciutat de València, dins de la ‘Setmana Santa Marinera’.

I, encara que hi havia comparses, no recorde que la festa tingués un caràcter seriós, massa formal.

Com t’he dit, en el País Valencià, fem molta més festa del dia de Pasqua a huit dies després (festivitat de Sant Vicent Ferrer), això és, a l’esperança que simbolitza la primavera (la resurrecció de les plantes, de les branques…)”. 

En acabant i l’endemà, Antonia Verdejo González ens comentà:  “Ací també celebrem les festes de primavera amb comparses, festes i carrer engalanats per celebrar l’inici de la primavera.

Gràcies: les teves informacions m’ajuden molt a coses que no coneixem del tot. Molt agraïda”.

La narració que ve a continuació, “Tico, taco”, apareix en diferents poblacions catalanoparlants i és una defensa de la dona:

“El capellà s’entenia amb una dona. Ell tocava la porta i ella li deia:

-Tico!

Així, ell sabia que no hi era l’home. Ell estava combinat amb la muller.

Un dia, la dona va dir al seu home què passava i l’home va agafar el capellà en sa casa, se’l va portar a una almàssera que tenia un rutló de moldre olives, el va enganxar a moldre’n i el va fer suar vinga.

I, més avant, quan el rector va tornar a tocar, deia la dona:

-Tico!

Aleshores, ix el capellà i diu:

-Ni tico, ni taco! Qui vullga fer oli, que es compre un matxo!” (p. 138).

Un altra facècia, eròtica, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets matriarcalistes, és “Mare, que em pica!”. Un capellà tenia una dona que tenia una xiqueta i també un escolà. La xiqueta demana a l’acòlit:

“-Com et diuen?

-Mare-que-em-pica

Després, la mare diu a l’escolà:
-Com et diuen?

-A mi, em diuen Alça-Déu -respon el xiquet.

I el capellà diu:
-Com et diuen?

-Puix, a mi, em diuen Dos-dits-en-el-cul.

Ja se’n va el capellà a dir missa i l’escolà no hi apareixia. Però, quan ja deia missa, la xica aparta un poquet una cortina que hi havia, veu sa mare i diu:

-Mare-que-em-pica!

I sa mare li respon:

-Rasca’t, cotxina[1]!” (p. 139).

En acabant, la mare parla amb el xiquet i, tot seguit, amb el rector, qui li comenta “Calleu vós: ¿que no sabeu que jo sé quan he d’alçar Déu?

Però, una estona després, el veu el capellà i diu a l’acòlit:

-Dos-dits-en-el-cul!

I una vella que hi havia allí diu:

-Senyor rector: jo, puny i tot. I guanye més indulgències” (p. 139).

Aquestes paraules de la velleta tenen a veure amb la típica narració tradicional (i amb comentaris que ens han fet) en què una dona, àdhuc, anciana, encara estava forta i, per exemple, feia activitats (com ara, amb animalets) i que tenia bon cap.

Així, una bestia de ma mare, amb quasi noranta-dos anys, un poc abans que la ficassen en la caixa, encara volia fer una randa per a la germana de ma mare (aleshores, en plena jovenesa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Tot i que aquesta paraula és un castellanisme no genuí i que es pot substituir, per exemple, per “porca”, l’hem mantinguda per a fer que rimen les frases.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones ben tractades, amb esperit comunitari i amb molta espenta

General, , , , , , , , ,

Una altra facècia en què captem trets matriarcals, a banda d’erotisme i d’escatologia, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “Sant Antoni de Montfort”. “Hi havia un capellà que era molt devot i va veure que hi anaven moltes devotes i va dir:
-Mireu: s’ha espatlat un poc el Sant Antoni. Per què no el fem…?

I van dir totes:

-Nosaltres posem els diners i vós envieu el sagristà i que en compre un altre” (p. 135). Com podem veure, la relació entre el capellà i les dones és molt oberta, elles porten la bossa (com, en moltes famílies catalanoparlants, ho fa la dona) i, a més, són elles les organitzadores i qui porta la iniciativa. Adduirem que la celebració de la festa de Sant Antoni (partint de les vivències que tinguí fins als trenta-huit anys, és a dir, fins al 2009, i de comentaris que m’han fet) és una en què es plasma l’esperit comunitari i el matriarcalisme. Fins i tot, en les Illes Balears, va unida a gloses eròtiques.

En acabant, el capellà diu al sagristà:

“-Mireu: pot valdre deu mil duros.

I tots els van arreplegar.

Després, el sagristà se’n va anar, però, en lloc de fer-ho per a comprar un Sant Antoni, se’n va anar de boirina i es va gastar tots els diners” (p. 135). Aquestes paraules empiulen amb part de la lletra de la cançó valenciana “Cançó de la llum” (encara que ací ho fa una autoritat auxiliar del rector), quan, en la versió del grup musical “Al Tall”, diu que “els xavos que hi havien per a allumenament / se’ls ha gastat l’alcalde en putes i demés”.

Per això, l’home tria passar per una pastisseria “on hi havia un Sant Antoni fet de xocolate. I demana:

-Què val eixe Sant Antoni?

I li responen: -Doncs, vint duros, cent pessetes.

I ell afig: -Mireu que millor. Enrotlleu-me’l, que jo me l’emporte a Montfort.

I s’emporta el xocolate al poble.

Ja en Montfort, diu el capellà al poble:

-Senyores i senyors: ja ha vingut el sagristà, ha portat el Sant Antoni i, com podem veure, ve per a fer miracles a muntó.

I tot lo món diu:

-I què cal fer?

I respon el rector: -Doncs, posar-li un ciri al seu costat” (pp. 135-136). Adduirem que el ciri, entre d’altres coses, simbolitza el penis. Igualment, captem el “xocolate” (com diríem, popularment, el “merder”) en què s’havia ficat el sagristà.

Passa que, com que el pastís comença a desfer-se, el capellà ho resol dient-ne al poble el motiu: “que Sant Antoni s’ha cagat i se n’ha anat” (p. 136). Un Sant Antoni que, en el relat, enllaça amb l’auxiliar del rector.

La facècia que ve a continuació, “El capellà, l’escolà i el sagristà”, en el mateix llibre, en què copsem el matriarcalisme i lo eròtic, comença que hi havia un capellà, un escolà i un sagristà. El rector es tirava una dona i “El fill i l’home d’eixa dona eren músics: el pare tocava el saxofó; el fill, els platerets, i anaven d’un poble a un altre” (p. 136).

Com que el pare i el fill, tots els dies, de matí, trobaven el capellà a l’eixida de casa, diu l’home al xic:
“-Nosaltres ens tornarem a casa, ens posarem baix del llit i, quan jo et diga ‘Una, dues i tres’, jo tocaré eixe saxofó; i tu, els platerets” (p. 136).

Més avant, l’escolà li comenta que no els deixaran, però el pare li addueix:

“Xe: que te’n fartaràs. Tu no patisques, que te’n fartaràs, de menjar carn.

Com que ja aplega el moment” (p. 137), “l’home es clava dins del forn, els sagristà ho fa dins del pou, per a amagar-lo; i l’acòlit se’n va a una gerra. Però… ¡a una gerra de les grandones!” (p. 137). O siga que ens trobem amb una relació sexual entre un home i una dona (la menjada de carn), una penetració (l’apagallums introdueix el penis a la muller) i, al capdavall, el xic (potser en la vulva; potser que passa a tocar les dues gerres, això és, les dues mamelles de la dona).

Resulta interessant que les gerres siguen grandones, tret que aniria unit a un penis més bé secundari i, així, reflectiria una sexualitat matriarcal en què no es destacaria la virilitat a l’estil de la cançó castellana “La Ramona pechugona”, ja que, en aquesta narració, la dona, per exemple, no mor.

A banda, en un altre paràgraf del relat, el pare diu al fill:

“-Vinga, xiquet: fes via i porta dos o tres garbons que passarem a punxar al forn” (p. 137):… al capellà.

Finalment, el rector cedeix a les propostes del pare i, àdhuc, en un passatge posterior, podríem pensar que el xicot s’estrena amb una relació amb penetració (perquè el cresol estaria en nexe amb el simbolisme sexual del ciri): “posen l’escolà cul en amunt i li posen l’estò penjat del cresol. Ja se’n va.

Ja, l’altre dia, hala: a missa!” (p. 137).

I, ja en missa, la dona entra en el temple i diu el capellà “-Ja ve ben composta.

El sagristà comenta:
-I, a mi, els meus diners em costa.

I afig l’escolà:

-I jo, que no tenia diners, em posí de cresoler” (pp. 137-138).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració (però en un apartat de facècies sobre monges, frares i capellans), que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcals, és “La monja i el carboner”. “Uns carboners del munt es van comprometre de baixar tot el carbó que necessitaven les monges totes les setmanes en el convent. Aplega un carboner al convent i diu:

-Germanetes: el carbó.

-Passeu, passeu.

En aplegar a descarregar-lo, diu la monja:

-Ai, ¡quin lloc més obscur, si una fóra mala!

I el carboner va restar parat i, després, se’n va anar. A la setmana següent, la mateixa passada” (p. 133).

Com podem veure, ens trobem amb un relat amb simbolisme eròtic i matriarcalista (es fa lo que vol la dona, es beneficien les dues bandes, la foscor…). La banda obaga representaria la cambra on serien el frare i la monja.

En acabant, l’home ho comenta als seus companys, tiren junta i un altre carboner diu que ell anirà al convent la setmana vinent (p. 133). Aquest carboner hi aplega i diu:

“-Germanetes: el carbó.

-Passeu, passeu.

I, au. Hi apleguen i li diu la monja:

-Ai, ¡quin lloc tan obscur, si una fóra mala!

Ell li respon: -Si vós no cridàreu.

I ella li diu: -Si estic ronca” (p. 134). Per tant, altra vegada, han copulat un home i una monja en un convent en què la dona té la darrera paraula.

Tot seguit, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es plasma lo matriarcalista, hi ha una altra facècia eròtica. Afegiré que l’11 de gener del 2024, ma mare (d’arrels de la comarca de l’Horta de València) em digué que la coneixia. Es diu “La Mare Superiora”:

“Un senyor va anar a un convent i volia fer-se totes les monges i diu:

-A totes, llevat de la Mare Superiora.

I diu la Mare Superiora:

-No, no. Això no! La Mare Superiora, també. Totes arreu. I, si no, no” (p. 134).

Per consegüent, una dona és la màxima autoritat del convent i respon amb molta espenta.

Prosseguint amb narracions semblants en la mateixa obra, en “El frare i el metge”, es reflecteix lo matriarcal. Un dia, un frare va al metge. Un segon dia també hi acudeix i hi era la dona del doctor, però no ell. Aleshores, ella li diu:
“-Què vos passa, a vós? Com veieu, el metge no hi és, però jo també sóc doctora.

Aleshores, li diu el frare: -És que em fa molta vergonya de dir-li lo que em passa.

I li comenta la dona: -Quan no hi és el meu marit, sóc doctora. Em podeu dir tot” (p. 134). Així, apareix la paraula doctora, la qual està en relació amb la medicina com també amb qui xafardeja. I, com que la muller és molt oberta, ell li comenta què li passa amb la verga. La dona li afig:

“-Això ho resolem prompte. La poseu aquí i veureu que prompte…

Aleshores, el frare ho fa i comença a dir:

-Ai, Déu meu! Maria Santíssima! Déu dels cels!

I diu ella: -No, no: si baixaran els àngels i tot del cel” (p. 134). O siga que, en aquest passatge, es fa lo que vol la dona i un personatge femení salva l’home (el frare).

En acabant, captem un passatge que, per exemple, empiula amb la cançó valenciana i eròtica “La manta al coll”, la qual, en la versió del grup “Carraixet”, inclou uns versos que diuen “Una volta, quan tornava / el tio Pep de l’horta, / es va trobar en casa / oberta la porta. / Pujant per l’escaleta, / es troba un senyoret / que, oberta la bragueta, / li ensenyava el cacauet”:

“I ja se’n va el frare i troba el doctor, qui pujava cap a amunt. I diu el metge:

-Vaja cap allí! Jo ja hi vaig de seguida.

I li respon el frare: -No. No és menester. Ja m’ha curat la vostra dona. Ja m’ha tret tot el pus que tenia. És més doctora que vós” (pp. 134-135). I, així, el frare ve a dir que l’ha salvat la dona i que ella és més oberta que el marit. No descartem que, fins i tot, en lo sexual i en el camp de l’erotisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Aquestes facècies, les quals m’agraden, plasmen una cultura en què la sexualitat és vista de manera oberta, àdhuc, amb una miqueta d’humor i com un tema més de la vida i, a banda, reflecteixen lo que, una vegada, em digué una sexòloga: “Sexe és vida”. Per això, el frare està més creatiu després d’haver tingut relació amb la doctora.

Afegirem que, tant narracions (com moltes cançons) de tipus eròtic i vinculades amb la cultura tradicional de terres catalanoparlants, tenen bona acollida per part de la majoria dels qui les comenten, sobretot, entre persones nascudes abans de 1950: plasmen una sexualitat molt en línia amb el matriarcalisme.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta iniciativa, que transmeten rondalles, que aproven lo eròtic i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem el matriarcalisme, és “El conte de la raboseta i el compare llop”. En començar, la narradora (perquè la conta una dona) diu “Puix, això és que jo portava els meus netets a la llum de la lluna. Eren xicotets: el xiquet i la xiqueta. Però ara ja són grandets. I ens n’anàvem:

-Hala: anem-nos en aplegar la foscoreta.

I, en un banquet que hi havia allà als afores, ens asséiem. I li deia:

-Veus? A la muntanyeta. Vos contaré el conte de la raboseta i el compare llop.

-Ai, sí, sí, àvia, sí. Conta-nos-el. A veure. I què?

I jo els feia:

-Mira, mira: tu veus com passa el llop per allí.

I els xiquets, tan innocents…:

-Sí, àvia, sí. Ara l’he vist passar” (p. 115).

Com podem veure, una dona (ací, una àvia) és la transmissora de la cultura i ho fa molt oberta i permetent la innocència dels xiquets, és a dir, sense criticar-los. Per tant, en aquest paràgraf, també captem u dels trets de l’educació matriarcal.

Tot seguit, la velleta afig que “la raboseta era molt bergant i se’n va anar a casa del compare llop i li va dir:

-Mira: jo me’n vaig a menjar albercocs a l’albercoquera del tio Juan ‘la Fonda’. Tu hi vols venir?

I, com el llop era un manta, li diu:

-Ai, xica. Jo, ara, no m’alce. Jo estic cansat.

La rabosa li respon: -Doncs, mira. Saps què et dic? Que jo sí que me’n vaig. Tu roman ahí i et menjaràs els pinyolets, perquè jo em menjaré tots els albercocs.

-Hala. Doncs, vés. Ara, en acabar, aniré jo” (p. 116).

Per consegüent, apareixen trets que empiulen amb lo matriarcal: la dona és més activa que l’home i, de fet, no sols té més iniciativa, sinó que aprofita millor les ocasions (es menjaria els albercocs i no s’hauria de conformar amb els pinyolets). A banda, al capdavall, ell accepta anar-hi: això sí, després que la rabosa s’haja mogut.

Sobre aquest detall, diré que el 18 de maig del 2024 demanàrem sobre dones nascudes abans de 1920 i que tinguessen com a referents dones reals (o, per exemple, de contes) i envií un comentari a Casimir Romero Garcia sobre la filla del carboneret (una jove que apareix en una rondalla recopilada per Antoni Ma. Alcover en el segle XIX, en què el rei capta la intel·ligència de la jove i accepta casar-se amb ella): “Les rondalles són un potosí amb molts trets matriarcalistes que, com diríem popularment, s’han salvat de la foguera” i ell ens plasmà “Esta trenca els tòpics”. I el conte que tractem ací n’és u de moltíssims que han passat de generació en generació.

Continuant amb el relat, la rabosa, amb iniciativa i amb espenta, convida el llop a anar de vesprada (moment del dia que enllaça amb el matriarcalisme) a la festa en Canyada del Blat. I ell li diu:

“-Sí: ben pensat.

Com que la raboseta va agafar un conill, el va matar, van fer l’arròs” (p. 116) i, en acabant, es posen a ballar.

Ben avançada la rondalla, premien els dos animalets: “Maria la Corredora (que era com deien a la carnissera) vos donarà uns presents: al llop, un collar de llonganisses; i, a tu, un collar de botifarres” (p. 116). Aquest passatge trau trets simbòlics: la llonganissa té un color clar (lo masculí, l’home); la botifarra, fosc (lo femení, la dona).

Finalment, els dos, contents d’haver ballat, comenten als del poble: “Ara, balleu vosaltres i nosaltres ens n’anem molt contents, perquè ens heu fet un present que no ens esperàvem” (p. 117).

Un altre relat (ací, una llegenda) en el llibre “El Carxe. Recull de la literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es reflecteix lo matriarcalista, àdhuc, mitjançant l’erotisme, és “Per què és maleïda la ploma de la perdiu?”. La Mare de Déu anava de part, Sant Josep veu una perdiu maleïda i, mentres que la parella anava per una drecera d’una muntanya, hi havia moltes perdius. I una d’elles caga en la mula…, “La mula pega un salt i tira la Mare de Déu. I diu Sant Josep:

-Maleïda siga…

I respon la Mare de Déu:

-La ploma; la carn, no” (p. 119). O siga, lo espiritual, no lo terrenal (ni lo sexual). Aquest passatge, al meu coneixement, a banda, es posa de part de la maternitat: que la carn (el futur xiquet) done bon resultat, que nasca. Com podem veure, el darrer personatge que parla és la dona (ací, Nostra Senyora) i, a més, ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, amb molta iniciativa, que alleten i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en el mateix llibre, i en què es plasmen trets matriarcals, és “La raboseta dins de la gerra”. Una rabosa i un rabosot tenien set fills i la rabosa “se n’anava a buscar-se la vida: pasturar per a ella, la mare, de nit, fer llet i fartar-los de mamar. I la mare diu els fills abans d’anar-se’n:

-Mireu: no obriu, que ell llop és per ahí i pot venir i fotre-us. La mare se’n va a pasturar i, en venir, vos donaré a  mamar” (p. 112).

A continuació, la mare (la dona) fa via i el llop s’acosta a la casa i tracta que l’òbriguen les rabosetes, però la més xicoteta diu a una altra: “és el llop. Mira quines cames més gordes té. No és la mare” (p. 112). No obstant això, una de les filles l’obri i “una va ser més llesta, es va amagar en l’estaca, perquè veia que era el llop. L’altra es va clavar dins d’una gerra i es va tapar, el cul en alt per, si destapava el llop, sollar-lo tot de merda” (p. 112). Per tant, no sols la dona és sociable (la mare), sinó eixerida i amb molta iniciativa (per exemple, la raboseta). A banda, copsem un tret matriarcal (la gerra) i el toc escatològic d’aquest passatge.

En un altre moment, la que era en la gerra es salva i, en destapar-la el llop, s’ompli de merda.

A més, quan la mare aplega a casa a poqueta nit, diu a les filles:

“-Obriu, obriu, rabosetes

 que vos porte a mamar.

Porte les mamelletes plenes:

la mare, de pasturar.

 

Diu la de l’estaca:

-Sí que és la mare. Mira les potetes: que xiquetes i que primetes! Esta sí que és la mare.

Van obrir i era sa mare. Es van fartar a mamar” (p. 113). Altra vegada, apareix el tema de la maternitat.

A banda, com que la mare tenia molta espenta i facilitat per a pactar, s’acosta a un amic del llop, el va fer venir “i van fer un pou fondo, fondo, i van posar un bàlec i, damunt, una cadira” (p. 113) i, igualment, li diu:

“-Tu que ets amic, fes camí i convida’l, que vos faré una pitanca” (p. 113), és a dir, una ració de menjar. “I fem que s’assega on és l’estorí i que caiga dins del pou.

Bo: doncs l’amic va anar i el va convidar” (p. 113).

Com podem veure, la rabosa porta la iniciativa, pacta i, a més, es fa lo que ella vol.

Finalment, el llop s’asseu, cau en el pou i, aleshores, la rabosa li diu que el traurà quan ell li done “les cinc rabosetes que t’has menjat” (p. 113) i, quan ja ell ja és fora (i, per tant, ella l’ha salvat), el cremen.

Una altra narració semblant en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets matriarcalistes, és “La venjança del llop”. Una rabosa tenia set rabosetes i se n’anava a pasturar per a donar de mamar. A mitjan camí, es troba amb el llop i ella li diu que se’n va a la figuera del tio José. I, quan ella en menja, ell en demana, la guineu li diu què ha de fer i ell segueix les directrius de la dona. A més, la rabosa li tira una figa a l’ull.

Llavors, ell es proposa menjar-se les rabosetes, la guineu comenta a les filles què han de fer i, al capdavall, obrin el llop, encara que la més velleta i, igualment, eixerida, el reconeix i s’amaga baix d’un cossi.

Més avant, la rabosa convida el llop a una gaspatxada (p. 115) i ell ho accepta. És a dir, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, al moment, apareixen trets de tipus femení i que empiulen amb lo matriarcal: dins d’una casa, una casa, una cova i un pou.

Al capdavall de la rondalla, no sols el llop, que cau en el pou, li torna les rabosetes, sinó que, a més, ella “tira la corda per a que ell s’hi agafe. I, quan el llop ja estava a punt d’eixir, la rabosa solta la corda” (p. 115) i ell va restar en el pou.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que acullen, molt obertes i la maternitat

General, , , , ,

Un altre relat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El conte del tio Bercoc”. “Això era un senyor que vivia en Casetes d’Ibanyes i que tenia un anyell. I, com era costum abans, en acostar-se Nadal, es mataria un anyell. Els amics hi anaven i deien:

-Xe, quin anyell més bonic que tens.

Xe, doncs sí. Mira, ara està per a Nadal.

I el corder, que ho sent” (p.  107). Una nit, l’anyell se n’ix del corral, corre per la carretera de Jumilla i, més avant, en distints passatges, veu un pollastre, una vaca pasturant, una tita i, al capdavall, un gat (p. 107) i tots cinc “veuen allà, en una serra, una àvia asseguda amb una llumeneta i comenten:

-Xe, vejam si ens refugiem ahí esta nit.

I hi arriben, toquen i ella els diu:

-Passen, passen!” (p. 107). Per tant, tots cinc (en equip) fan camí, una dona molt oberta (i en nexe amb la nit, en què hi ha una miqueta de llum) els acull en una cova (tret que enllaça amb la dona i amb la mare).

Tot seguit, hi entren i hi havia tres llops i els cinc els demanen si podrien ser-hi junt amb ells. A més, u dels llops els diu que s’asseguen i que, un poc després, soparan. Aquest passatge empiula amb el pactisme.

Passa que, com que u dels llops comenta als altres dos que u dels nouvinguts havia dit que havia sobrat mig cap de llop, proposa que tots tres se’n vagen. I, per això, els de la colla dels cinc, no sols són en la cova, sinó que el pollastre (que fa de cap dels cinc) reparteix els papers i, com que tots ells responen a partir del seu punt fort, els llops se’n van a una altra banda.

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, és “La rabosa, les rabosetes i el llop”. Començarem dient que hi ha relats semblants en terres catalanoparlants. “La rabosa, que se n’anava a pasturar, diu a les rabosetes:

-No obriu la porta, que vindrà el llop. Si no és la mare, no obriu la porta:

-No, no.

I hi va el llop:

-Obriu, obriu, rabosetes,

que venim de pasturar,

porte les mamelletes plenes

per a donar-vos de mamar” (p. 110).

Com podem captar, apareix el tema de la maternitat, per mitjà de la llet i de les mamelletes.

“I ja venia el llop i deia una raboseta:

-Ensenya la poteta.

I el llop va fer farina per a que, en ensenyar-la, es cregueren que era la mare, qui tenia les potetes blanques” (p. 111). I, així, es fa lo que vol la dona.

En acabant, una de les rabosetes li obri la porta, ell entra i la “més xicoteta, que va tenir més idea, es va escapar per la porta i es va amagar. Quan ve sa mare (…) i veu que el llop s’havia fotut dues rabosetes, diu a la xicoteta (…):

-Bo. I, on és el llop?

-Jo no ho sé.

-Doncs, ara veuràs!

I la mare va anar, va buscar el llop i el va trobar. I el va enganyar: ell va caure en un clot, on hi havia un pou” (p. 111). Per consegüent, la dona (simbolitzada per la filla més xicoteta i per la mare) apareix amb molta iniciativa i, en el cas de la mare, a més, eixerida i aconsegueix que ell faça lo que ella li diu i, de pas, es salven les dues dones (ella i la raboseta).

A continuació, el llop demana que el traga la rabosa, però la mareta, amb molta espenta, li respon “Així que em tornes les rabosetes (…). Fins que no em tragues les rabosetes, no te’n trac.

I el llop va començar” (p.  111) a tornar-li les filles de la guineu. “I, aleshores, el va traure del pou” (p. 111). O siga, que ell li fa cas i, igualment, és ella qui el salva, com en moltes narracions en llengua catalana anteriors a  1932.

Finalment, adduirem que, en una nota sobre aquesta rondalla, els autors diuen que, en una altra versió que els contaren, el paper de la mare i el de les filles els fan una cabra i set cabridets, això és, un animal femení vinculat amb lo matriarcal (per mitjà de la llet i de la maternitat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)