Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que salven l’home, eixerides, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcalistes és “Les tres roses”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Un home que tenia tres filles hagué d’anar-se’n, una vegada, a fer un llarg viatge i, abans de posar-se en camí, pensant que havia de deixar-les soles, les va cridar, les hi va donar una bona pila de consells i, perquè es recordessin sempre d’ell, una rosa a cada una, encomanant-les, sobretot, que la guardessin bé, perquè l’hi poguessin mostrar altra volta, quan ell fos de tornada” (p. 190). Resulta interessant aquest paràgraf, en què el pare considera prioritari que les filles tinguen en compte els pares (ací, plasmat en el parent) i, per tant, el passat. Igualment, que ell considera positiu que, amb el temps, es traga suc a lo que s’ha confiat en els fills. Al capdavall, captem que el pare prioritza la rosa, en lloc del consell, una característica que, des del primer moment, vinculàrem amb el matriarcalisme.

Tot seguit, llegim que “Les tres noies eren molt guapes i vistoses, més que tot, la petita, que era plena de gentilesa, (…) honesta[1] i virtuosa” (p. 190) i, per això, encara que un jove del poble pensà de conquistar la petita, ella no li ho fa possible.

Llavors, el jove se’n va a parlar amb la mestra de costura de la xica. La mestra demana a la filla petita que li cerque un didal, i ella, en veure-hi el xicot, li comenta amb molta espenta:

“-Ja m’ha dit la mestra que eres aquí dalt, deixa’m baixar-li el didal” (p. 191), li’l dona a la mestra i “se’n va corrents a casa seva a plorar-ne tot el dia” (p. 191).

La mestra se’n va a dalt, raona amb el jove i tracten que la petita no ho aconseguesca una segona vegada. Així, de nou, la mestra de costura diu a la noia que hi puge i que li porte unes tisores.

La noia fa camí i, “així que obre la porta i veu el jove, pren corrents les estisores i li diu:

-Si t’acostes, et mato.

El jove va quedar tot parat i ella, aprofitant-se’n, arrenca a córrer” (p. 191).

A continuació, per tercera vegada, la mestra i el jove apleguen a un acord: la dona farà que la noia entre a l’hort a la mateixa hora, fet que podríem considerar com un passatge eròtic.

Aleshores, la xica, ja en l’hort, “acostant-se el jove, se l’endugué vers una salamanyera i, allí, al peu de la soca, sota l’ombreta, posant el cap d’ell a sa falda, li comença de cantar cançons cada volta molt belles” (p.  191). Afegirem que, en el parlar popular, una salamanyera és una perera. 

Com veiem, l’espenta amb què ella actua i el seu caràcter eixerit, fan que la filla petita, àdhuc, exercesca d’educadora com tantes dones (sobretot, àvies) en les cultures matriarcals (ací, per mitjà de la música). Per això, el jove s’adorm i la xica “li lliga el cuot a la soca de la salamanyera, perquè no pugui fugir-ne” (p. 192) i se’n torna a casa.

En despertar-se el jove, decideix fer-se passar per capellà i anar-se’n cap a la casa on viuen les tres noies: la gran, malgrat les paraules del pare, s’emporta el xicot cap a la seua cambra i, finalment, li dona una rosa; la mitjana també ho farà al jove (ara, vestit de frare). En canvi, la petita, en conéixer el xicot (ara, mudat de pelegrí), el fa entrar a dins de la casa i el mena i el llança a un pou ple de ganivets i bèsties.

“Heus aquí que va arribar el pare i va demanar a les noies que cadascuna li ensenyés la seva rosa.

La més petita, tot de seguit, se n’anà a cercar-la i la portà més fresca i gemmada que no el dia que li va dar-l’hi, cosa que féu al pare tan content que li donà un petó i una abraçada dient-li que valia més or del que pesava” (p. 193). En canvi, les altres germanes ja no tenien la rosa i, malgrat això, la petita els deixa la seua i, “Així, va salvar a les seues germanes i el pare, pobre home, va creure’s que eren les seves respectives roses.

Mentrestant, el jove era al llit, de grossa malaltia, de lo que li havia succeït a casa de la noia” (p. 193).

Un poc després, veiem que la filla petita, “que era tota compassiva, n’hagué llàstima, es vestí de metge i se n’anà a visitar-lo” (p. 193). Com captem, la dona, igualment, és la part forta i qui salva l’home. A més, com que la gent deia que aquell metge feia tan bones cures i, en entrar ella en la cambra, el jove es posa bo, ell decideix casar-se amb la noia.

Passa que la xica, a diferència del jove, no era de les cases més riques, però, nogensmenys, els pares del xicot donen consentiment al fill. Així, ell fa via cap a la casa de les noies “i va escollir la petita, a qui demanà perdó de les sues culpes i omplí de joies i riqueses, fent-la feliç i estimant-la” (p. 194) i, per consegüent, tractant-la (i considerant-la) bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, posa el castellanisme “recatada” i hem considerat que l’equivalent que més s’adequa a la rondalla és “honesta”.

Dones entenimentades, que remenen les cireres, garrides i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “Les tres tarongetes”, en la versió recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, el noi se’n va cap a on és el dragó, “s’hi atansa i, endins endins, arriba a l’arbre, arrenca les tres tarongetes” (p. 180) i arrenca a fugir d’on era el drac. Obri la primera tarongeta i, després, la segona, però, en ambdós casos, se li escapa un colom blanc. Ara bé, en obrir-ne la tercera, agafa el colom, “l’estripa pel mig i, amb la seva sang, es frega els polsos[1]” (p. 181). Com veiem, en aquest passatge, es plasma que qui vol aconseguir res, entre altres coses, ha de portar la batuta, que no se li vaja de les mans el colom (les emocions, amb la semblança que té amb el joc de volar un catxirulo). Quan ja el pren i s’escampa la sang per part de la cara, actua amb atreviment (vinculat amb el color vermell) i, així, està en una situació més igual amb el dragó.

El jove es trau l’espasa i, “a la tercera vegada, l’hi enfornà tota fins al mig del cor, i saltà, d’aqueix, una pedra d’allò més grossa que feu ressonar tot el castell, i aparegué una noia” (p. 181). Aquest apartat pot semblar en línia amb lo patriarcal, ja que un home venç un dragó (que representa la dona): estem amb una rondalla publicada en els anys setanta del segle XIX i la “Ley de Instrucción Pública” (d’instrucció escolar i en línia amb el capitalisme, amb lo patriarcal i amb la cultura castellana) s’havia aprovat en 1857 (i estigué vigent en tot l’Estat espanyol fins a una… de 1970).

Nogensmenys, tot seguit, llegim que la xicota era “formosa com cap altra, que regracià al príncep per lo que havia fet, puix que aquell dragó la tenia encantada. I era tan formosa i guapa, i era tal el seu modo de parlar i entendre, que el príncep va prendar-se d’ella i va sentir-se curat de seguida” (p. 181). Per consegüent, encara que ell allibera la jove, també és cert que eixe era el pas necessari que li havia marcat la velleta: per això, podem dir a) que l’anciana és qui dicta què ha de fer el príncep (home), b) que alliberar la noia permet que ell recupere la salut i c) que el príncep no imposa a la jove cap obligació i, a banda, es reflecteix lo que diu el refrany “Que la dreta no sàpia lo que fa l’esquerra”, o siga, una generositat no acompanyada de fer ostentació de l’acte de donar (ací, traure de l’encantament la jove). ¿Podria ser un missatge, segons el qual l’home també ha de tenir present la part femenina i la matriarcal, ací, simbolitzada per la noia? Al meu coneixement, sí.

Finalment, el príncep “Se n’anà amb la noia vers el palau del seu pare, que ja, amb ànsia, l’esperava i que en fou tot content, de veure’l ja bo de la malaltia, i més quan el veié amb una noia tan guapa i entenimentada com aquella, que féu feliç per sempre més al príncep” (p. 181). Així, copsem trets matriarcals importants: 1) el pare destaca que el fill s’ha guarit en haver anat el príncep on era la jove, 2) al rei, li agrada la bellesa de la jove…, però també que és una dona amb bon cap (detall que apareix en moltes rondalles de la cultura popular en llengua catalana i recopilades abans de 1932) i 3) la dona és qui fa feliç al príncep (no se’ns indica que ho realitzàs com cap mena d’esclava) i, pel context, podem dir que s’ajusta al fet que ella salva el marit i que ambdós viuen en una situació de molta igualtat però en què la noia és qui remena les cireres (així com la velleta ho ha fet en relació amb el príncep).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El pols, com podem llegir en el DCVB, és “La part de la cara situada entre l’ull i l’orella, on se sent el batec arterial”.

Dones que eduquen els fills pel camí matriarcal, compassives i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es copsa lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”, és “Les tres tarongetes”, en aquest cas, amb un rei que tenia un fill a qui havia esdevingut una grossa malaltia. I, com moltes vegades ocorre en les cultures matriarcals, “el pare, un dia veié passar a una velleta i la va cridar per demanar-li si sabia remei per a son fill (…).

La velleta es va mirar el príncep i digué:

-Sí que tindrà remei, mes ha d’anar a cercar ell mateix les tres tarongetes, que li donaran sanitosa cura.

A l’endemà, encara que, amb prou greu dels seus pares, el noi, tot sol, emprèn camí i (…) li ve una tempestat (…) que no sabia a on acollir-se. Per fi, veié una casa i se n’hi va anar” (p. 178).

Com veiem, la dona aprofita la seua saviesa i les seues vivències (entre altres coses, la d’haver passat per la infantesa i per la joventut), per a orientar el jove i fer-li costat. A banda, el pare confia en la dona (ací, una anciana), de la mateixa manera que, en les cultures matriarcals, es fa (i molt) en les velles, com es reflecteix en moltes narracions de fa més de cent anys i que formen part de la cultura popular en llengua catalana.

En tocar el jove a la porta, per si volien acollir-lo, surt una vella que li diu que, en eixa casa, viu un gegant. Però, com que el jove insisteix i li explica el motiu per qual demana hostatge, “la vella se’n condolgué, que va obrir-lo” (p. 178).

Ara bé, en entrar-hi el marit, qui deia que sentia olor de carn cristiana, l’anciana comenta que ha acollit un noi i, aleshores, “el gegant, que també era compassiu, encara que, de primer, volia menjar-se’l, digué:

-Jo no sé pas a on són, mes ja el duré al castell de la lluna que per tot entra, que, potser aquella sabrà dir-l’hi” (p. 179). Ens trobem davant un passatge que plasma que, en els Pobles matriarcalistes, l’home també actua atenent a valors que, més d’una vegada, en ambients feministes amb una política patriarcal, procapitalista, de culte a la fama, de xafar qui no siga com ells i de desconsideració cap a lo que es sol etiquetar com a femení, es qualifica de persones febles.

Quant a la suposada feblesa, no ho diran amb paraules emprades tradicionalment, però com si ho fessen. I vespres d’eleccions legislatives o bé municipals, o bé autonòmiques, més. Això sí, quan, per exemple, un partit més a la dreta (històricament i ara), guanya unes eleccions legislatives amb una dona com a cap de candidatura política i que adopta un fals llenguatge a favor de la igualtat entre hòmens i dones (per exemple, en Itàlia, en el 2022), es fa una mena de silenci sepulcral en eixos ambients que es presenten com d’esquerres o bé com progressistes.

Igualment, captem que el castell (la protecció) està vinculat amb la lluna (la dona), un tret clarament matriarcalista i que empiula amb la tradició femenina de governar sense deixar fora (ni menysprear) la part masculina, ni els hòmens. ¿És la dama del castell una mena de reina o de dona noble? Podem considerar que sí: les fortaleses (físiques, arquitectòniques i emocionals) no han estat associades a persones pobres de forces, ni de riquesa, ni d’espenta i sí, com ara, de bona voluntat i molt obertes (àdhuc, quan també són fortes físicament). Si més no, en el folklore relacionat amb la llengua catalana.

“I es carrega el noi a coll i comença a caminar i (…) va arribar al castell de la lluna, a prop del qual hi va deixar el príncep” (p. 179). Com veiem, el gegant segueix les indicacions de la seua muller, amb qui té avinença, i… a més, no fa tota la faena al xicot, sinó que li deixa que remate la tasca de passar a la jovenesa i, com es sol dir, a ser un home dret i fet.

Ja en el castell, el jove demana les tres tarongetes, i una vella li diu que la lluna és una geganta (p. 179). ¿Com no podia ser-ho, si ens trobem en una rondalla que reflecteix molt lo matriarcalista i en què la dona té un pes molt important en la presa de decisions i la seua paraula és la definitiva? No obstant això, aquesta velleta també acull el noi.

I, com en el cas del gegant (però ara, una geganta), de seguida, percep olor de carn cristiana i addueix “pot ser que ho sàpiga el gegant del vent, que es fica en llocs a on jo no hi entro. Que hi vagi a trobar-lo, que jo ja li ensenyaré el camí que hi porta” (p. 179). Aquestes línies enllacen molt amb l’educació matriarcal: una dona amb bon cor no recomanaria un gegant que està vinculat amb un element molt associat a lo patriarcal (el vent) i, per això, li comenta “jo ja li ensenyaré el camí que hi porta”. Per consegüent, si el gegant fracassàs, la geganta no deixaria caure el jove i li tornaria a orientar.

El noi fa via i troba un castell immens i que feia feredat, on és ben acollit per una vella, “que era compassiva” (p. 180).

Més avant, el gegant aplega a casa, percep carn cristiana i diu a la dona:

“-Jo sé on són [les tarongetes], mes no sé pas si les podrà heure.

I agafa el noi i, d’una ventada, el dugué” (p. 180) i li comenta:

“-Les trobaràs allí baix, a aquell jardí. Vés-hi, mes ten-te compte d’un dragó que les guarda, que, si et veia, et mataria. Quan tinguis les taronges, les obres pel mig. Et sortirà un colom de cada una d’elles (…) i cerca el dragó, per si pots matar-lo, que, llavors, curaràs de ta malaltia” (p. 180). I el noi se n’hi va.

Convé dir que, d’acord amb la primera idea que tinguí abans d’escriure aquesta rondalla i la seua interpretació, efectivament, el gegant del vent va associat a lo patriarcal: el vent i el fet que el jove haja de matar un drac (així com ho fa el típic cavaller blanc), un animal que està relacionat amb la dona i amb lo matriarcal. En aquest sentit, al meu coneixement, cal recordar que l’heroi cavalleresc (o bé el sant alliberador, per exemple, Sant Jordi, Sant Sebastià o Sant Miquel) va associat a lo individual, al cel i al vent, al sol i al color blanc, mentres que els Sants de la Pedra (com també Demèter i Persèfone, de la cultura grega, d’arrels matriarcals) ho fan amb lo matriarcal, amb l’aigua, amb la terra, en són dos i tocant els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home amb l’educació matriarcal, agraïdes i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i, igualment, en línia amb lo patriarcal, és “El flobiol encantat”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”. “Eren tres germans pobres que anaven pel món cercant-ne recapte per mantenir-se ells i els pobrets dels seus pares (…). Heus aquí que, pobres com eren, trobaren un dia, pel camí, una velleta més pobra encara que ells, que els hi demanà” (p. 169). Els dos més grans, com en altres rondalles, no fan costat a l’àvia; en canvi, el més jove “no volgué deixar-la anar sense donar-li alguna cosa (…), de lo qual, n’hagué la velleta, tant d’agraïment, que, traient-se un flobiol de la butxaca, li digué:

-Vés: aquí te’l dono, que té tanta virtut que, (…) si te’l poses a tocar, et salvarà de seguida” (p. 169). Com veiem, el jove, no sols és compensat per la velleta sinó que, a més, ella li dona un flabiol (podem pensar que de fusta, un tret matriarcal i associat al mateix color que la terra, al marró) i… és qui l’allibera, com es pot llegir en el relat, encara que ho faça mitjançant l’instrument (“et salvarà”). Així, en un futur, la dona ho posarà molt fàcil a l’home i ell no la deixarà caure (ja que portarà el flabiol).

Els tres germans anaven pel món i, mentres que els dos primers no rebien almoina, “al més petit de tots, li davallava la caritat com a ploguda del cel” (p. 169), fins al punt que, quan tornen a casa, el darrer duia el sarró “tan ple que quasi no hi cabia el recapte” (p. 169). Això genera enveja en els germans i, quan anaven a matar-lo, el més petit recorre al flabiol, els fa ballar i, al capdavall, se’n condolgué.

Més avant, el xicot, “començà de caminar a la bona ventura fins que, essent nit, veié un llumet lluny (…) i arribà a una casa” (p. 170) quan els amos es posaven a sopar. Tot seguit, la dona el rep amb un “Ai, quin noi tan formós i guapo, ¿a on vas amb aqueixa fosca? -I el feren entrar i li donaren sopar, que bé ho necessitava, i en foren tan agradats, d’ell, que li donaren a guardar el ramat de la casa” (p. 170). Com captem, la dona valora positivament el jove, l’acull i, d’alguna manera, plasma que és ella qui té la darrera paraula (en aquest cas, fins i tot, per a permetre que el noi entre en la casa). Aquesta actitud acollidora va en línia amb lo matriarcal com també la fe en el demà (ací, reflectida en la dona en relació amb el jove). Igualment, el matrimoni confia en el xicot com a pastor.

A continuació, accedim a un passatge que pot evocar-nos lo patriarcal, mitjançant la figura del pastor i de com actuen:

“A l’endemà, al matí, surt el noi amb el ramat, se’n va cap al bosc i, quan hi és, per distreure’s, comença a tocar el flobiol i, tot plegat, totes les ovelles paren de menjar, s’acosten a ell i, tot escoltant-lo, comencen a saltar, i salta que més saltaràs, semblava que no sabien com mostrar-ne sa alegria” (p. 170). Aquesta part de la rondalla podria recordar-nos les cultures en què les dones van a l’home, en lloc de ser l’home un col·laborador de les dones…, sinó el cap.

No obstant això, un dia, l’amo va a veure què fa el jove i, quan copsa lo que pot generar el flabiol, corre cap al noi. Ara bé, llavors, ell fa sonar l’instrument i, finalment, el propietari li permet que faça via. I el xicot se n’entra en una selva i hi troba un lladre amb armes (p. 171).

De nou, com abans amb l’acord amb els amos de la casa, es reflecteix el tema del pactisme i, per això, el lladre li diu “vine-te’n amb mi, que en trobaràs, de bona i profitosa.

I va emmenar-se’l vers una gran cova a on hi havia una quadrilla (…) que eren lladres de camí ral i de vida no gaire bona” (p. 171).

Però, com que la justícia agafa els lladres (àdhuc, el noi), i, quan el jove es troba en ple juí, “es recorda del flobiol i comença de tocar-lo” (p. 171), tots els jutges es posen a ballar. Novament, la dona (en aquesta narració, per mitjà del flabiol) salva l’home, àdhuc, quan el duien a matar. Aleshores, ell fa sonar l’instrument i emprén a fugir.

Més tard, en pensar el jove què faria, copsa “un vellet amb dos nois ja grans que l’acompanyaven, els quals li preguntaren si havia vist mai un noi petitet que tenia un flobiol que feia ballar” (p. 171) i que els germans es penedien del mal que li havien fet, motiu pel qual el cercaven pertot arreu. “I ell que, sense esperar més, els abraça i els diu que ell era el noi a qui cercaven i que ja els havia perdonat la sua falta. I se n’anaren tots plegats cap a casa seva i foren sempre més feliços” (p. 171).

Com veiem, la gaubança del petit, de son pare i dels altres germans, procedeix de l’empremta que ha deixat la velleta en el fill petit i, fins i tot, de la decisió que pren el jove:  no continuar fent de pastor centrat en què les ovelles vagen a ell, ser ell qui vaja als altres, ni treballar amb lladres i, per descomptat, promoure lo que té a veure amb la terra (un tret matriarcal), en aquest cas, salvar el pare així com la velleta ho havia fet amb ell. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Senyores receptives als súbdits i vassalls oberts a les nobles

General, , , , ,

 

El 13 de febrer del 2023 accedírem a un relat plasmat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, semblant a una altra (però en què intervé un representant eclesial del Monestir de Poblet) i en què l’acord es fa entre una senyora i els seus súbdits. Es titula “El delme i el vas d’aigua”. Abans de començar, direm que el delme era la dècima part de lo que es llaurava, de lo que es tenia, etc. i que els qui treballaven per al senyor li havien de lliurar. Diu així:

“Es conta que, quan la senyora de Puig venia a cobrar el delme, l’anaven a buscar a la  carretera de dalt, amb una cadira de braços. Hi anaven quatre terratinents i la portaven al coll fins al poble. Era un acte més per demostrar el seu senyoriu, que els vassalls la portessin a les seves espatlles.

Una realitat avui sortosament desapareguda i que mai no hagués hagut de ser -afegim nosaltres.

En aquest cobrament del delme i fer la renovació del contracte, hi tenia gran importància el ‘vas d’aigua’.

Una vegada li era donat el vas d’aigua a la senyora, abocava l’aigua del vas a  terra, als peus de cada arrendador, tot descrivint un cercle. L’ofrena i el llançament de l’aigua comportaven i simbolitzaven la ratificació dels tractes existents entre la senyoria i els seus vassalls (curiosament, només ho podia ratificar una part).

Si la senyora hagués rebutjat l’aigua o no l’hagués llençada als peus dels seus arrendadors, significava que no volia continuar els tractes amb els seus súbdits, els quals, per tant, i, en conseqüència, havien de deixar lliures llurs terres.

El semicercle format per l’aigua en tirar-la a terra, representava la rúbrica de la signatura de la renovació, de l’autorització.

I és que l’aigua, que és font de vida per a la gent dels nostres pobles -i d’aquesta terra, en concret-, ha estat l’element essencial per a poder subsistir. Per a poder treballar la terra i que aquesta donés els seus fruits.

                                                           Recollit a Vilanova de Segrià” (pp. 442-443).

Com veiem, els pactes són orals, es fan de paraula, allò de “Paraula d’home” com també de “Paraula de Rei no pot mentir” (la qual vaig oir durant una conversa amb una dona de més de setanta-cinc anys i de l’Horta de València, el 1r de novembre del 2017, qui la coneixia) i “Eren dones de paraula” (com ens plasmaren Rosa Garcia Clotet junt amb Glòria Reverter el 4 de febrer del 2023 en Facebook).

Igualment, copsem que la dona, fins i tot, físicament, està per damunt de l’home (la porten els súbdits), que ella descriu un cercle (als peus de cada u dels vassalls) i que, quan ja ho ha fet amb el darrer, representa en terra un semicercle (forma que podria anar en línia amb la mitja lluna i, òbviament, de pas, amb lo matriarcal, de la mateixa manera que ho fa una representació circular).

Els qui treballen per a ella (o bé la serveixen) 1) s’acosten a la senyora (p. 442), 2) li arrimen el vas d’aigua i és ella qui té la darrera paraula i la definitiva, a banda, de ser-ne l’única vàlida i de no admetre retruc (al cap i a la fi, ella manava).

A més, llegim “ofrena” i ens pot evocar festes matriarcals en què es fa una ofrena a la Mare Terra (en el cas dels Sants de la Pedra, als dos sants, com a evolució de Demèter i de Persèfone, de la cultura grega). També captem paraules en línia amb lo matriarcal: renovació, aigua, terra, cercle, tractes, semicercle, font de vida, donar els seus fruits…

Per tant, no sols es continua la confiança de la senyora (la dona) cap als súbdits, sinó que es reflecteix que els pactes fan efecte, perviuen. I, més encara: l’aigua i la terra, els dos elements més destacats en el matriarcalisme i que també ho fan en el relat, estan vinculats amb el vas (i ho podrien fer amb una vaixella, amb una gerra, amb un bací…).

Aquests recipients, que tenen una boca o bé forma circular en la banda superior, reflecteixen l’actitud oberta i receptiva i, com podem llegir en l’entrada “Vaso, vasija, jarrón, cuenco” del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder en el 2015, tenen a veure amb el significat de tresor, el tresor de la vida que fa possible l’aigua (en aquest cas, en terres catalanes) així com la Pachamama ho fa en terres associades amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud). Diu així: “El vas alquímic i el vas hermètic signifiquen sempre el lloc en què esdevenen les meravelles; és el si maternal, l’úter on es forma un nou naixement. D’ací, eixa creença que la vaixella conté el secret de les metamorfosis.

El bací tanca en formes diferents l’elixir de la vida: és un depòsit de vida. (…) El fet que la vaixella estiga oberta per dalt indica receptivitat a les influències celestes”: fins i tot, l’obertura que els súbdits fan a l’aigua que reben de la senyora i sense dir-li ni pruna.

Finalment, sobre el detall que portassen a coll la dona, comentaré (com a anècdota) que, en els anys setanta del segle XX, en un poble de l’Horta de València, hi havia un capellà molt accessible, molt obert i no precisament de formalismes religiosos, ni gros, i sí molt irònic en més d’un sermó. I, com que, en una altra parròquia del mateix poble, n’hi havia un altre que, entre altres coses, era voluminós, el capellà considerava que, això d’anar en trona, s’ajustava més al rector que era gras.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nostra Senyora i dones fortes, amb bon cap, suaus en les formes i creatives

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Xixarandoneta”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós, com que els gegants no accepten que la filla i el jovenet gaudesquen la sexualitat, “els fou, als jovencels, de cercar-ne pressurosa via per a on fugir-ne.
I diu la noia al jovenet:

-Vés a l’estable, pren el cavall blanc, qui corre com el vent, i porta’l de seguida.

I ell, amb amorós delit, corre a l’estable (…) i el porta a Xixarandoneta” (p. 160). Un detall que crida l’atenció és el color del cavall i que la noia li diga que el trie. ¿És una adaptació, en els anys seixanta o setanta del segle XIX, d’un relat en què el cavall preferit fos de color fosc (el qual associaríem a lo matriarcal) o bé el més prim (en el mateix sentit)? Recordem que, més d’una vegada, les narracions introdueixen canvis socials o històrics: com ara, la pesseta, en lloc de la lliura, en rondalles mallorquines recopilades per l’Arxiduc Lluís-Salvador d’Àustria-Toscana en els anys noranta del segle XIX, quan ja hi havia unificació monetària en l’Estat espanyol i la pesseta n’era la moneda oficial. 

Tot seguit, la jove recorre a l’enginy i “llença tres escopinades a terra, es treu una vareta i diu:

-Vareta, la bona vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que aquestes escopinades responguin quan ens cridin” (p. 161) els dos gegants, això és, el pare o bé la mare. I, així, és la dona qui respon amb creativitat als fets.

En un passatge posterior, llegim:

“-Vés -digué la gegantessa al gegant-, vés i persegueix-los, que prompte has d’atrapar-los.

El gegant emprèn el camí i comença a córrer i, com tenia unes cames tan llargues, de seguida, va assolir-los” (p. 161).

De nou, com en moltes cases catalanoparlants, la muller dona les órdens al marit i ell compleix lo que li indica.

Tot seguit, Xixarandoneta, “traient-se la vareta diu:

-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que el cavall es torni un sac de nous; jo, les nous; i, mon amant, el venedor d’elles.

I, del dit al fet, el cavall fou tornat sac de nous; la donzella, el fruit; i, el jovencel, el venedor que les mercadejava” (p. 161). Per consegüent, la dona és el fruit, el resultat de la collita, encara que el jovencell siga qui vaja al mercat amb les anous. Un altre símbol: ell les ven, però sempre hi anirà acompanyat de la dona.

Igualment, aquest relat va en línia amb aquells en què una jove és sirena o bé mig dona i mig peix (o semblants) i diu a l’home que la talle (per a ell aconseguir el seu objectiu) i en què ella tornarà a ser dona. Així, no s’ha d’entendre com que el marit ven la dona (com si fos una prostituta o una esclava) en un mercat.

Adduirem un altre símbol: l’anou, per la seua forma, evoca el cervell i, així, copsem que la dona ho és en aquesta rondalla i que, com que hi ha moltes anous (un sac ple) i només un venedor, ens trobem en una cultura (i en un ambient) matriarcalista, en aquest cas, associats amb la llengua catalana.

A banda, direm que l’11 de febrer del 2023 em recordí d’un fet que, temps arrere, era costum i que, cap al 2010, ja vivint jo en Alaquàs (l’Horta de València), em comentà un valencià de la Ribera Alta: els camps es solien llaurar del tot, però, per exemple, una quarta part (o un tros no precisament insignificant), es reservava “per als animalets” (sic). Aquest detall, al meu coneixement, va en línia amb lo matriarcal: les persones, les plantes i els arbres i, finalment, els animals, formen part de la vida, sobretot, en una societat que era, bàsicament, agrícola i que, en moltes poblacions, tenien com a patrons els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

Més avant, el gegant es presenta al venedor, qui li diu “De tan bones com aqueixes, no n’hi ha, d’altres, totes són de l’esclofolla tendra” (p. 161). Una cultura en què la dona és ben considerada i ben valorada (bones) i no agressiva (l’esclofolla, o siga, la part externa de l’anou, és suau, com la pell), ens acosta a aquella frase de “Ser mà de ferro en guant de vellut”. I, més encara, a una dona forta per dins i suau en les formes (començant pel parlar), dues claus que es capten en moltes rondalles.

A continuació, en un passatge semblant, la dona del gegant envia el marit per segona vegada, i, novament, es reflecteix el matriarcalisme. La jove es trau la vareta i diu:

“-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que el cavall es torni església; jo, la Verge; i l’amant, capellà que la serveixi” (p. 162).

I, quan es presenta el gegant al jove (ací, capellà), el mossèn torna a plasmar lo matriarcal:

“-La Verge és molt bonica i hi ha molta devoció” (p. 162).

Per tant, no sols Nostra Senyora és garrida sinó que, a més, el capellà serveix a l’església: està per davall de la Mare de Déu (és a dir, de la dona). ¿On es podia donar això sinó en una cultura matriarcalista i, com diu Manuel Sanchis Guarner, en el llibre “La llengua dels valencians”, molt religiosa, per exemple, en el segle XVIII, i, igualment, com una mena de devoció cap a la dona i cap a lo matriarcal? En els catalanoparlants, com en molts Pobles de la Terra. 

Al capdavall de la rondalla, la jove fa que un mar impedesca que els agafe el gegant i, “nedant nedant anaren fins l’altra banda, a on trobaren terra bona per ser-ne feliços tots els anys de la sua vida” (p. 162).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

La Nostra Senyora fa costat els pagesos, promou la bonesa i afavoreix la fertilitat

General, , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La menta i el gaig”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Així, quan el rei Herodes ordena la matança dels nens petits, Sant Josep, la Nostra Senyora i el Nen Jesús emprengueren camí, “fins que, quasi ja, els soldats del rei els assolien. Precisament fou quan se’ls esdevenia passar prop d’un home que sembrava i la Santa Verge (…) li diu:

-Home, el bon home, ¿què és lo que feu en aqueix camp?

I el pagès que li respon:

-Mare, la bona mare: sembro.

-Doncs aneu a casa vostra, colliu el volant i veniu a segar-ne.

-¿Com pot ser això?

L’home n’era tot admirat i no hi volia creure, mes la Verge l’hi tornà a dir i ell, amb la fe al cor, se n’anà a casa seva i, quan tornà amb l’eina segadora, el blat ja era crescut i grog, que dava goig de veure” (p. 158). Com veiem, la dona tracta bé el pagès (el considera bon home) i el llaurador també hi tracta la dona (ací, la Mare de Déu). A més, la dona proposa (simbòlicament i tot) al pagés i ell hi confia: se’n va a sa casa (en hivern, quan fa més fred) i torna al camp… en juny.

Cal dir que, en aquest apartat, l’acció té lloc en desembre, el mes associat a la sembra del forment (motiu pel qual llegim la paraula “volant”, un tipus de corbella o de falç), moment en què es colga la llavor (en la terra) amb l’esperança que, en la joventut (en juny, quan es considera que sol començar la collita del blat i en què s’inicia l’estiu), done els seus fruits.

I, com que el llaurador ha confiat en la dona i, igualment, ha seguit les seues órdens, la llavor ha reeixit: crescut i groguenc, a  més de ser-ho de qualitat.

En l’apartat següent, podem copsar una diferència entre els catalans i els castellans: “A tot això, els soldats ja arribaven i l’home, sega que segaràs, prompte tingué feta una garbera, sota de la qual s’hi amagaren de seguida el Bon Jesús amb Josep i Maria.

-Segador, mal segador, ¿hauríeu vist passar per aquí un home amb una dona i un noiet que fugien?

I diu el pagès:

-Sí que els vaig veure passar, mes era quan sembrava aquest blat que ara sego” (p. 158). I, així, l’home, amb lo collit, facilita que Maria, Josep i el Bon Jesús no estiguen al descobert dels soldats. Podem pensar que la dona (la Nostra Senyora) és qui ha portat els plans entre el marit, el fill i ella. A banda, com veiem, la Mare de Déu està vinculada amb el camp (com també ho feien moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920). I, en canvi, els soldats (així com ho fan en la cultura castellana, molt relacionada amb l’ideal del conquistador, a diferència de la nostra, que ho fa molt amb la jardineria i amb la pagesia) no estan tant per la terra.

Cal dir que la paraula “garbera”, a més de fer referència a un munt de feix d’espigues tallades, també té el significat de “gran quantitat” (per exemple, quan diem que “Hi havia una garbera de gent”). Per consegüent, la dona (la Mare de Déu), no sols marca les directrius i facilita la fertilitat al pagés. I, com que el llaurador és un home de bon cor, diu als soldats “que havia vist passar a qui cercaven, quan sembrava aquell blat que, llavors, segava” (p. 159). Per això, els militars “no tingueren altre recurs que entornar-se’n, puix, d’allò, ja devia fer una pila de mesos” (p. 159). Afegirem que, en la rondalla “El soldat i els llops”, plasmada en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, del Pallars, també hi ha uns soldats, els quals no passen en temps de sembra (quan neva molt) sinó en la primavera (en abril).

Finalment, una mata de menta volgué avisar els soldats i, després, un gaig, d’on eren la Nostra Senyora, Sant Josep i el Nen Jesús, però els militars eren massa lluny. Arran d’això, Déu castigà la mata de menta i el gaig com fa “al malparlador i als que el seu cor tenen sempre ple de maldat i enveja” (p. 159). En canvi, Déu i la Mare de Déu feren costat el pagés, per la seua bonhomia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven hòmens, que proposen i molt obertes

General, , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El noi petit”. Un home, davant la pobresa que vivien en la casa, comenta a la dona que era menester matar els tres fills. “La dona es posà a plorar i, després de cercar mitjans, resolgueren, de parer d’aqueixa, el deixar-los perduts en un bosc, a fi de que ells mateixos se cerquessin la vida” (p. 155). Lo primer que veiem és que la resolució la prenen entre els dos. En acabant, que la dona és qui té la idea que trien com a millor i, en tercer lloc, que prefereixen no matar-los: la maternitat, allò que, més d’una vegada, podem oir per part de dones: “Una mare ha tingut nou mesos el fill, a banda dels que porta viu, i, per això, no vol que el fill haja d’anar a la guerra”.

Però, com que “el més petit de tots, tot això s’ho escoltava, encara no fou al clarejant de l’alba, obrí la porta que només era ajustada i se n’anà al torrent a omplir-se les butxaques de pedretes blanques” (p. 155). Més avant, els pares se’n van al bosc junt amb els fills, a on volien deixar-los, i se’n tornen a casa.

Ara bé, dos dels tres germans ploren i, en canvi, el més jove “els consolà, dient-los que ja trobarien a casa seva, puix que ell havia oïda tota la conversa dels seus pares i havia anat llançant pel camí les pedretes blanques” (p. 155). Mentrestant, els pares, ja en casa, es dolien d’haver-los deixat, als seus fills, d’aquella manera (p. 155). Ací captem la importància que té la casa en les cultures matriarcals, en línia amb comentaris sobre dones nascudes abans de 1920 i que eren catalanoparlants.

En un altre passatge semblant, el germà petit fa de cap dels altres i tots tres poden tornar a casa. Nogensmenys, en un tercer passatge, el germà tira unes molles de pa i uns ocells golosos se les mengen (p. 156). I heus ací que, quan es fa de nit (que està associada a lo femení), “s’enfilaren a dalt d’un pi, des del qual, heus aquí que, al cap d’una estona, veieren lluny, molt lluny, un llumet que, enmig la nit, brillava” (p. 156). Podem relacionar aquestes paraules amb l’esperança i, de nou, amb lo matriarcal (la presència de llum enmig de la foscor, de la mateixa manera que el xiquet petit fa de llum entre els tres germans).

Emprenen camí, apleguen a una casa i els hi rep una dona casada amb un gegant. “Mes ells perfidiejaren i la dona els obrí i els va amagar dins un armari” (p. 156). El gegant diu a la muller que ell sent olor de carn cristiana (p. 156) i la dona, al capdavall, “hagué de dir-li com havia recollit tres noiets. El gegant obre l’armari, els troba i volia menjar-se’ls de seguida, si no que aquella va demanar-li que els guardés fins al següent dia” (p. 157). Així, la dona, no sols fa el paper d’acollidora, sinó que aconsegueix que el marit faça lo que ella li proposa i, igualment, copsem que la dona salva l’home (ací, simbolitzat pels tres xiquets).

Tot seguit, veiem que “el gegant tenia tres gegantetes petites, les quals dormien en un llit amb corones d’or i roses. Els nois, que havien oïda la conversa del gegant, en sent a nit fosca, eixiren de l’armari (…) i se’n van anar al llit de les gegantetes” (p. 157). Com veiem, en el cas dels fills, la dona apareix com geganteta i l’home ho fa com a noiet… Un tret més en línia amb el matriarcalisme. A banda, elles porten una corona (detall femení que té forma circular) i tenen flors (una planta relacionada amb una activitat matriarcal com és la jardineria, que té a veure amb la terra).

Aleshores, els germans agafen les gegantetes, les fiquen en l’armari i ells es posen en el llit i amb les corones. A més, quan ouen que el gegant ha entrat i s’ha menjat les filles, tots tres s’escapen per una finestra i, encara que ell els acaça amb una bota que feia set llegües de camí a cada pas, els germans “s’amagaren dins una cova” (p. 157), això és, s’acosten a un lloc vinculat amb lo maternal i amb lo matriarcal. I, com que el gegant, molt a prop d’ells, s’adorm, els xiquets “van eixir-ne, li van treure la bota, es ficaren dins ella” (p. 157) i “Se n’anaren envers a casa seva, en la qual els pares, havent fet un xic de fortuna, es condolien d’haver deixat perdre als seus fills” (p. 157). Llavors, els fills, que havien sentit els pares des de fora, “se n’entraren, dins la casa, es llançaren al coll de sos pares” (p. 157) i venen la bota del gegant (fet que els donà una fortuna) “i junts foren molt feliços pels anys de la sua vida” (p. 157).

Adduirem que, en aquesta rondalla, resulta significativa la importància que té l’oïda, u dels sentits més associats amb el matriarcalisme (junt amb el tacte).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que demanen consell, ben rebudes i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La gàbia d’or”. “Un home s’era agradat tant de la seva filla, que deslliberà de casar-se amb ella, lo qual portava tan temorosa la casta honestedat de la noia (…). I fou de bon consell l’anar [la filla] a trobar-ne al pare confessor perquè la guarís de tanta pena, qui donà per àrbitre lo que fes de resposta al pare: que, amb ell, es casaria, quan li portés un vestit que fos de tots colors i menes” (p. 145). Com veiem, el capellà va en la línia que, tradicionalment, ha caracteritzat el clergat català i que, igualment, es pot copsar en altres relats: es posa de part de la dona (ací, de lo matriarcal), ja que no considera que ella haja de casar-se amb el pare, sinó que li fa una proposta. I, a banda, és ella qui marcarà què haurà de fer el parent.

Afegirem que “El pare caça que caça tot el dia, i tot el dia al bosc” (p. 145), on, al capdavall, “en caçà, de tots ocells i, amb ses plomes, féu un vestit que tots els colors mostrava. I, ple de joia, el portà a la filla” (p. 145). Com copsem, el pare, a més de tractar de forçar la filla, es dedica a una tasca associada a lo patriarcal (la cacera), la qual podríem empiular amb la cultura mercantil (activitat emprenedora) i ramadera (la figura del pastor) com també amb la de l’aventura (mitjançant l’intent de conquerir l’altre, ací, la filla i, fins i tot, de poder utilitzar-la al seu gust, així com molts Estats assimilacionistes han intentat fer, amb l’afany conquistador, en les terres que han incorporat a l’Estat que formaven inicialment, en aquest cas, aplicable a lo sexual). En aquest sentit, el capellà va pel camí de la cosmovisió matriarcal, àdhuc, en la sexualitat.

Però, de nou, tot i que el pare li lliura lo que havien acordat, la filla recorre al rector, “qui li’n donà, de remei, el dir-ne, al seu pare, que, amb ell, es casaria, quan li fes present d’un vestit de peix” (p. 145). Per consegüent, una vegada més, el pare recorre a l’acció i a un altre tipus de cacera: la pesca.

Adduirem que, tradicionalment, s’ha parlat de caçar i de pescar (com ara, en la instrucció pública i en reports), però no com una activitat marinera i en línia maternal (associada amb l’aigua com a font de vida), sinó, com en aquesta rondalla, d’esprémer la natura. I el parent li lliura un vestit tal com ella li havia demanat. 

Aleshores, la jove “demana bon consell al capellà que la confessava, qui li diu que demani al seu pare un vestit que siga fet d’estrelles” (p. 145). I així ho fa, el pare. Personalment, em pose de part de l’actitud del capellà (matriarcal) en aquest relat.

Finalment, direm que, en la rondalla, el mossèn fa el paper de conseller, de psicòleg. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que alliberen l’home, compensades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El Trist”, la qual té molts trets en línia amb el matriarcalisme i reflecteix el pas de la jovenesa a les noces per part d’una jove. “Un pare, <a l’anar-se’n a la fira, preguntà a cada una de ses tres filles què era lo que volien que els dugués d’ella, i la més gran va demanar-li una manilla d’or; la mitjana, un anell de diamants i, la més petita, un collaret de coral” (p. 139). Cal dir que els detalls que demanen al pare tenen forma circular i que, per tant, són de línia matriarcal. Igualment, els podem interpretar com que la dona està ben considerada i que, en el cas de la més xicoteta, en parlem d’u, de color vermell (com podem llegir en el DCVB) i que podríem empiular amb la sexualitat. Així, en l’entrada “Coral o Corall”, veiem que “El més conegut és el coral vermell, molt usat en l’antiga orfebreria per a fer collars, braceroles, engastos d’anells, etc., i caracteritzat pel seu bell color vermell; d’aquí ve l’ús figurat d’aquest mot per a designar una cosa vermella i fina”.                                                                         

L’home compra lo que les filles li havien sol·licitat i, així, ell fa lo que li diuen. En tornar a casa, “se li aparegué un home lleig com cap altre” (p. 139), ple de tristor, motiu pel qual el coneixien com el Trist. El Trist “volgué consolar al pare i li oferí un collar de coral com demanava si, en canvi, li prometia entregar una de les sues filles, a lo que consentí aquell” (p. 139), és a dir, el pare. 

Quan el pare ja és a casa, dona a cadascuna “el seu encàrrec” (p. 139) i la gran li pregunta per què estava trist. Ell li ho explica com també a la segona i, al capdavall, a la més petita. La més jove sí que accepta fer lo que li comentava el pare (d’acord amb el pacte amb el Trist). Per això, la germaneta “digué al seu pare que l’acompanyés cap a trobar l’home que era causa de la seva tristesa.

Se n’anaren tots dos junts, pare i filla” (p. 140). Com captem, la dona és arriscada i, a més, s’interessa pel pare i ell acull positivament la decisió de la filla. La jove, des d’aleshores, serà fidel a la paraula i, quan se’ls apareix el Trist, “la noia havia donada sa paraula i, amb allò, anava la vida de son pare, així és que (…) es ficà a dins de la roca” (p. 140). La xicota passa, per tant, a l’interior, el qual relacionem amb la fortalesa de la roca.

“En veié, de seguida, un palau i formosos jardins i boscos plens de flors i ocells de totes menes. El Trist (…) li digué que allí trobaria tot lo que desitgés i que era tot al seu voler” (p. 140). Per consegüent, la dona està ben tractada i en un ambient molt creatiu i que podríem enllaçar amb lo matriarcal i amb la Mare Terra com a generadora i com a acollidora.

Però un dia, la noia, passejant-se pels jardins, veu que l’aigua d’un riuet que veia tots els dies i que passava per allí, tenia tèrbola i bruta l’aigua. Llavors, comenta al Trist que son pare estava malalt i que volia visitar-lo. Ell li posa una condició: en sentir que sona una campaneta, la noia tornarà al palau on és ara. I així ho fa dues vegades (en la segona, en veure que els ocells estan trists). I el pare es guareix. Com veiem, l’home representa la part passiva. Ara bé, el retorn cap al palau per part de la xicota té lloc amb prou condol.

Finalment, quan, en una tercera vegada, troba que hi ha tristesa (en aquest cas, en els arbres), la noia demana permís al Trist “per anar-hi i ell l’hi concedí” (p. 141) i ella, de nou, visita son pare i ell es guareix. No obstant això, en oir la campaneta per tercera vegada mentres que era en ca son pare, “amb un so tan mort i trist, que la noia n’arrencà” (p. 141) cap al palau. Així doncs, entre romandre en la infantesa o, fins i tot, passar a la joventut i a la vida sexual d’aquesta altra etapa, la xica tria abraçar la jovenesa i arrisca… a favor de l’home amb qui havia arribat a un acord. 

I, com en altres rondalles semblants a aquesta i recopilades en altres indrets catalanoparlants, la noia aplega al palau i, en un racó del jardí, “va veure unes roses, que eren les que ella més estimava, totes músties i caigudes i, veus aquí que va arrencar-ne una, quan tot, de seguit, va veure al Trist, que li aparegué en fora de bell home i que (…) l’havia desencantat, per lo qual, en agraïment de lo que, per ell, havia fet de deixar germans i pares, d’aquella hora en avant, en seria princesa, puix ell era el fill del rei, i la prenia per esposa” (p. 141). D’aquesta manera, la jove salva la bellesa i, sobretot, la joventut (plasmada en les roses) i reflecteix el seu interés pel Trist i per “la flor de la vida”, en aquest cas, de la seua i de la del Trist.

A més, copsem que aquesta rondalla plasma molt bé la sexualitat matriarcal (l’home és alliberat per la dona, qui el desencanta) i que les accions acompanyades de bonesa són compensades en els Pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.