Arxiu d'etiquetes: ermites i santuaris

Bruixes, ermites, Nostra Senyora protectora del Poble i maternitat

General, , , , , ,

En el capítol 4 del llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una part del punt “La bruixa de la Guàrdia de Sagàs” en què es reflecteix el matriarcalisme i la relació entre el Poble i la figura de la mare, fins i tot, en el tema de les ermites i de construccions semblants (ací, per a alliberar-se de les bruixes): “A la parròquia de Santa Maria de la Guàrdia de Sagàs, al segle XVIII, varen construir en el cim de la serralada (…) una església dedicada a la Mare de Déu (…), sobre les runes d’una antiga capella (…). Creien que, si tenien la Mare de Déu en el punt més alt de la serra, aquella dominaria tota la contrada i, així, tindrien major protecció i, a les bruixes, els resultaria més difícil fer les malifetes” (p. 23).

Com hem vist en altres llocs de la recerca, l’indret en què es basteix té a veure amb… el pubis. A banda, cal destacar que la vila decideix que un personatge femení (ací, Nostra Senyora) els faça de protector i ells posar-se sota el seu sopluig, un detall més de pervivències matriarcalistes.

Unes pàgines després, passa a una narració que hem trobat en diferents fonts i que és coneguda. Una bona bruixa (qui podria representar la guaridora i, ben mirat, la trementinaire) fa possible que una xiqueta se salve del mal que li havia desitjat una veïna que era bruixa:

“En una casa vora de cal Pons (terme de Puig-reig), hi havia una criatura de sis mesos. Sense que se la veiés malalta, va deixar de mamar, car no hi havia manera que la criatura agafés el pit” (p. 25).

Més avant, un metge diu als pares que ja no sap com podria salvar la nena. Aleshores, els parents se’n van “a consultar una curandera que, també, segons deien, era bruixa, encara que (…) ajudava les persones (…). La dona, després d’escoltar els pares” (p. 25), els fa un preparat i, quan ells el donen a la criatura, la xicoteta s’allibera d’un cuquet i, “A partir d’aquest moment, (…) va començar a mamar altra vegada amb més gana que mai. Tot seguit, els pares van anar a veure la remeiera per explicar-li els fets” (pp. 25-26).

Per consegüent, la dona (ací, la guaridora) és qui, mitjançant la confiança dels pares, deslliura la infantesa. A més, els fa un comentari que podria evocar-nos l’expressió “Haver-hi roba estesa” i altres relats en què un personatge femení penja un llençol i un altre l’agafa:

“-Mireu: si voleu saber qui és el culpable del mal de la vostra filla, demà, al matí, aneu a veure l’estenedor de la veïna i, si té un llençol estès, hi trobareu el senyal del mal que patia la vostra filla” (p. 26).

Els pares segueixen les directrius de la bruixa i copsen que era com ella els havia indicat, àdhuc, amb l’esmentada marca.

L’endemà corre la veu per la vila: la veïna tenia com un tap i no podia menjar. Llavors, “els pares van tornar a veure la remeiera per tal de comunicar-li els fets:
-Mireu: el mal sempre torna a qui el dóna. Aquesta dona és bruixa (…) i, durant un temps, no molestarà ningú més” (p. 26).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones interessades per la natura, per festes paganes i per balls i danses matriarcals

General, , , , , , , ,

En uns dels darrers versos de la secció I del poema “Na Marió”, la poetessa Agnès Armengol i Altayó (1852-1934) escriu que

“Na Marió ja té quinze anys,

quinze anys bonics com quinze roses;

les pubilletes de l’entorn

porten enveja a la pastora.

 

Fins baix al pla se’n parla arreu

de sa bellesa i de sa gràcia;

els caçadors desfan camí

per a trobar-la amb sa ramada;

quan ella els veu somriu i fuig

tot ensenyant ses dents tan blanques…”.

 

Podríem dir que aquests versos, en què es mestallen la sexualitat de la jovenesa i la resposta que ella fa al fet que la cerquen, com aquell qui diu, per destacar la seua bellesa, ens evoquen aquells passatges del Nou Testament en què Jesucrist no es deixa seduir pel culte a la fama, ni pels qui promouen només lo extern, ja que la xica prefereix ser ella mateixa i, així, només mostrant una part de la boca: les dents, símbol de la fortalesa i de la manera de prendre decisions.

Mentres escric aquestes línies, 3 de juny del 2025, recorde una dona d’Aldaia (l’Horta de València) qui, amb més de huitanta anys, alguna vegada, quan estava junt amb ma mare, li ensenyava les dents: totes les tenia bones i naturals.

Tornant a la pastora, la jove connecta amb l’indret on viu i amb la tradició catalana de no fer culte a la fastuositat, ni a les aparences com tampoc al poder (encara els Pobles matriarcalistes sí que acullen de bon grat que u accedesca de bon cor a un càrrec).

Tot seguit, en la secció II, passem a unes festes que se celebren: l’Aplec de Santa Fe. En ells, l’autora plasma el sentiment de pertinença a la terra i ho fa amb uns passatges que empiulen amb la típica rondalla en què el rei (o el príncep) balla amb una jove, frueix de l’acte i apareixen personatges (i passatges) semblants als d’aquesta composició (però, ací, en nexe amb la poetessa Marió, de renom):

“De Santa Fe avui és l’Aplec;

son campanar senyala festa

i els caminois i els xaragalls

vessen de gent i de ginesta;

diu que la gaia Marió

ve pel collet de Santa Elena” (pp. 17-18).

 

En acabant, un home estima la jove i demana permís a la mare, qui li ho aprova i, de pas, l’escriptora no trau la figura del pare, ni la del paper del marit en la decisió: una qüestió entre l’aspirant i la mestressa (ací, la madrastra).

Altrament, la fadrina na Marió, quan fa camí cap a la ciutat, té més interés per la natura, per detalls més propis de lo rural i, ben mirat, de la Mare Terra:
“ço que ella escolta és la música

de la dolçaina que, allà lluny,

com un ocell molt gros refila.

I recordava al rossinyol

canta que canta en la boscúria,

mes cant i ocell tot era xic…”.

 

Però la festa tel·lúrica continua i, com capim, ho fa de dues maneres: la festiva i matriarcalista i la recta i més aïna semblant a la d’altres cultures. No debades, posa que

“Enfront l’ermita tot són balls,

dins de l’ermita tot pregàries;

na Marió llampega d’ulls

com foc-follet que brilla i passa;

mai res no havia vist tan bell,

gran és el món com no es pensava…”.

 

En llegir aquestes línies per primera vegada i d’haver-les tractades, em portaren a un acte matriarcal que, en maig de 1999, vaig presenciar en la Vall d’Aralar (en el terme d’Orkoien, Navarra). Per una banda, hi hagué un fet cultural en la part externa, detall que em recordava la figura sexual del boc; i, ja molt pròxims a l’edifici, u de signe eclesial, per mitjà d’una celebració religiosa que, anys a venir, jo enllaçaria amb la que té lloc en la vila valenciana Cullera (la Ribera Baixa) amb motiu de la festa dels Benissants (els Sants de la Pedra): una benedicció cap a la vall (en el cas navarrés, amb un cant en què es feia esment de l’indret). Aquesta cerimònia religiosa (potser, d’arrels paganes), com ens deia Pere Riutort, es podia fer en qualsevol moment, no necessàriament amb motiu del mes de maig.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, natura, la Mare Terra i santuaris

General, , , , ,

Tot seguit, Anna Ma. Fontanals Veà indica que

“Les tiges s’aferraven com tentacles,
per murs i branques de rosers i pins,
desafiant tempestes.
Cada jorn ella amb molta força
i vigor creixia…”.

 

O siga que la poetessa trau el nexe que ella té amb la terra (ací, simbolitzat per les tiges i per la fortalesa).

En acabant, copsem que
“Un matí l’eina esmolada li tallà
el tronc de soca-rel”,

 

fet que implica que perviuen les arraïls catalanes.

A continuació, tracta sobre un incendi que afectà el cim de Montserrat i que Catalunya plorava.

Nogensmenys, agrega que
“tornà a brostar un nou paisatge.
Les rels de Catalunya mai no moren,
tenen molt bona saba”,

 

de la mateixa manera que ho féu l’heura que ella decidí plantar un dia en el jardí de sa casa.

Un altre poema matriarcalista d’Anna Ma. Fontanals Veà és “El massís del Montseny” (https://relatsencatala.cat/relat/el-massis-del-montseny/482425), publicat en la web “Relats en català” i en què exposa mots relatius a la cultura tradicional catalana, com ara, “follets” i “fades” junt amb uns versos en què apareix la Mare Terra:

“L’aigua neix de fonts, cristall de l’entranya
de la terra mare, lliurant-li saó”

 

i, així, un empelt entre la terra i l’aigua.

A banda, escriu noms d’animals de la zona i , fins i tot, un santuari de molt segles arrere:
“És el roquisser de granit, l’ermita

d’origen romànic talment una nau”,

 

és a dir, de trets tel·lúrics.

Finalment, posa que

“de llum i verdor de maragda, groc
d’aram, niu d’amor del suprem paisatge”

 

i, per tant, una escriptora que acull la maternitat (el niu ben considerat i, de pas, la dona) i lo terrenal, i això fa que la seua vida tinga seny i que prosseguesca amb fortalesa, de la mateixa manera que aquest santuari.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i maternitat

General, , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, i en què copsem literatura matriarcal (ací, en nexe amb el tema de les marededéus aparegudes), és “La llegenda del Puig de Pollença” (https://ca.wikisource.org/wiki/La_llegenda_del_Puig_de_Pollensa), recopilada en la web “Viquitexts”. Així, com en moltes llegendes semblants, en un apartat (“Invenció de la Sagrada Imatge”), o siga, en el relatiu a la trobada (com indica el mot “invenció”), exposa que,

“Xalesta es desperta l’auba

D’una diada de Maig,

Les campanes de Pollença

L’escometen repicant;

I, en processó jamai vista,

Del poble, petits i grans,

Tothom, amb un cor, se’n pugen”

 

cap al puig, acompanyats de sacerdots, del poble, de la gent, de creus i, a més, amb esper i amb perfums.

Després, indica que, a mitjan camí,

“La veu pura d’un infant;

I tothom s’arremolina

(…) ¡Oh, ric tresor afinat!

Una imatge de Maria

Veuen los ulls assombrats[1].

Rompudes cauen en terra

Les rames que hi ha davant (…).

Tothom a tal vista cau,

I, dels cors, brolla la Salve”.

 

Afegirem que,

“A la Reina de l’altura,

Los peus li van a besar,

A dins son trono de rames,

Tots són humils cortesans.

D’un en un, tothom l’adora;

I molts li donen, passant,

En lloc d’ofrena piadosa,

Un mot del cor inspirat”.

 

En un passatge posterior, el qual ens evoca històries, veiem que

“’Dolça glòria de Pollença

Vos ne durem allà baix;

I honrada sereu del poble

Sobre digníssim altar’.

Això diuen a la Verge

Los sacerdots i jurats,

I prenen l’augusta Imatge

Per tornar-se’n a la vall.

La processó ja fa via,

La figura aixequen ja.

Però, ¡miracle!, és tornada

Tan feixuga per baixar,

Que, del cim, no la mouria

Ni la força d’un gegant:

Damunt el Puig l’ha fixada

La divina voluntat”.

 

És a dir, la dona té la darrera paraula, ella tria on viurà i, en aquest cas, en veure els habitants la força que té ella, decideixen bastir-li un temple: “Ja n’és el trono reial!”.

Igualment, tots els qui passen per on és Nostra Senyora, la saluden amablement i, en acabant, se n’acomiaden. I tot, en el mes de maig, l’associat a les mares i, ben mirat, ací, a la Mare com a protectora de la vila. Per això, ella es dirigeix a ells (als fills):

“Sa cara afable tota somriu

I, essent de pedra, par que vos diga:

‘¡Som vostra mare; fillets, veniu!’,

 

més encara, tenint present que, en aquesta composició, la Mare de Déu representa la pervivència del cristianisme en les Illes Balears:

“Dient que és ella, que ha rescatada

De la morisma la nostra fe.

        En lloc de ceptre, té, en la mà dreta,

Una senzilla mota de flors;

Mostrant que estima tota floreta,

Que rep l’ofrena de tots los cors.

        Sobre el cor, porta son braç esquerre,

L’Infant dolcíssim: també riu ell;

I, en lloc del signe de cels i terra,

Dins ses manetes, mostra un aucell”.

 

Finalment, podem llegir que,

“Si, a l’ull, és tosca la imatge antiga,

Bé és agradosa per l’esperit.

Son encant místic no cal que el diga:

Lo cor del poble bé l’ha sentit!”.

 

Per consegüent, es tracta d’una marededéu bruna, negra, com moltes de les trobades i, així, empiula amb l’obagor, això és, amb la saviesa de la vellesa.

Agregarem que, com que els habitants empelten amb Nostra Senyora, la tenen (“l’’ha sentit”) com a Mare, com a sopluig de la terra, de la vida, de l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc, com ara, del mot “encisats”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i mares que emparen

General, , , , , ,

Prosseguint amb el poema “Cançó dels pelegrins de Lluc”, en acabant, hi ha una estrofa en què es reflecteix la religiositat popular d’arrels paganes (els santuaris) i el paper destacat de la dona i la consideració positiva cap a lo maternal:

“Maria té santuaris

Per tot aquest regne bell;

Però, entre puigs solitaris,

Com a reina, té un castell.

Just és que sia adorada

Dins un tan noble palau”.

 

Aquest palau és com un indret on fa goig ser-hi i que enllaça amb els ancestres i amb lo mallorquí:

“Salut, bellesa i frescura[1]

Troba a Lluc el pelegrí

I una saba antiga i pura

Que fa el cor més mallorquí.

Vida dels avis honrada

Pareix que, a Lluch, alenau”

 

junt amb

“La grandesa dels penyals.

En majestat assentada

Molt bé la Verge hi escau”.

 

Afegirem que, més avant, apareix altra vegada la casa (ací, simbolitzada per la llar), un detall matriarcalista i molt vinculat amb la tradició catalana:
“Lluc, per Mallorca, és encara

Lo sant racó de la llar:

I, dins la llar de sa mare,

¿quin cor no es logra[2] escalfar?”.

 

Aquestes línies, en què copsem el racó, ens evoquen rondalles en què l’objecte que el xicot ha d’agafar no és precisament en un lloc amb claredat, sinó en u que és fosc i… a un costat (ací, de la llar). I, altrament, empiula amb la mareta que, amb bon cor, sopluja els seus fills i, per això,

“Nostra súplica inflamada

¡Mare! aquí dins escoltau”.

 

Ben mirat, capim que els pelegrins li fan ofrenes en forma de “presentalla del cor” (és a dir, de bonesa) i que Nostra Senyora de Lluc els respon amb “un tresor”.

En l’estrofa vinent, Miquel Costa i Llobera indica que, amb l’arribada a Mallorca dels cristians que eren catalans, ho féu el cristianisme, després de més de tres segles sota domini musulmà (ss. X-XIII):

“Aquesta illa, que traguéreu

Del poder de l’infeel,

Sia, com vós la volguéreu,

Planter de vides pel cel.

De bell nou, s’és consagrada

Ara, a vós, que l’emparau”.

 

 

A continuació, l’escriptor fa esment de vegetació típica mallorquina (les oliveres, la vinya) i d’altres fruits. Això sí: la relaciona amb la religiositat i amb el paper que exerceix la Mare de Déu de Lluc

“Dau l’oli pur a la serra,

Dau a n’el pla, fonts de vi;

Sian los fruits de la terra

Semblança d’un fruit més fi:

Donau sempre bona anyada

De caritat i de pau”.

 

Finalment, en pro de la terra, el poeta de Pollença indica que,

“De les plagues forasteres,

Allunyau l’impur alè;

Sian les nostres riberes

Grans murades de la fe.

La pietat arrelada

Floresca a n’aqueix cel blau”,

 

un cel que, en aquest cas, té a veure amb l’esperança, així com ho simbolitza en la primavera, ja que aquests versos no són místics, sinó tel·lúrics (riberes, murades, això és, aigua i terra, dos trets femenins).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de “frescor”.

[2] Castellanisme, en lloc de “s’aconsegueix”.

El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i marededéus trobades

General, , , , ,

Continuant amb el matriarcalisme en l’obra “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, també captem el sentiment de pertinença a la terra en la composició “De matí” (https://ca.wikisource.org/wiki/De_mat%C3%AD), en què apareixen trets que podríem enllaçar amb la Mare Terra (i, de pas, a lo tel·lúric) i amb la maternitat:

“Pel cel, la celístia[1],

Per terra, les flors;

Suau primavera

Pel món i pel cor…

Mos peus trepitjaven

L’herbeta del bosc,

Com santa catifa

D’un temple compost”.

 

En aquests primers versos, el poeta mallorquí connecta el cel i la terra, però dóna prioritat a lo femení: a l’indret on naix i on acampa l’herba, a la boscúria, a un temple compost (no individual), a la flora,…

Després, comenta que,

“Pel camp, aleshores,

Jo anava tot sol,

Tot sol i en companya

(Dolcíssim record!)

L’aucell de veu pura,

Los arbres i flors,

 

L’amiga campana,

Les gotes de rou,

Tot fent reverència,

Me deia llavors:

‘¡Benhaja ta vida!

¡Benhaja ton cor!’”.

 

En aquestes estrofes, trau línies que podríem empiular amb el fet que l’escriptor va per la vida com terra que camina (com diuen en el Poble colla, d’Amèrica del Sud i matriarcal) i, així, és acompanyat per la Mare (ací, vinculada amb la natura i amb l’aigua).

Igualment, figura la campana (símbol de la religiositat) i, ben mirat, el fet que ell es considera un afortunat perquè pot fruir la vida que l’envolta: una vida en nexe amb el cor (la part femenina i acollidora de les persones).

Agregarem que, enmig d’eixe lligam poeta/natura/mare, el qual ell assaboreix, exposa

“Mon cor no cantava;

Batia tan sols.

Vessar no podia

Com l’auba sos plors.

Dins ells, abundosa

Corria una font;

Ses ones tranquil·les

No feien renou…”.

 

Podríem dir que hi ha un empelt fructuós entre el fill i la mare. Això explica que, al capdavall, Miquel Costa i Llobera escriga

“I allà,… enmig de lliris

(¡Oh, glòria del cor!)

En pau i silenci,

Dormia l’Espòs”.

 

És a dir, l’autor es mou en terra de bonesa (els lliris, associats a la candidesa) i, a banda, de color blanc (en unió amb la pau) i, com que l’home (l’Espòs) dorm en silenci (detall que té a veure amb l’obagor), ho fa lligat a la dona (en aquest cas, potser, si més no, a l’indret on ell nasqué).

Un altre poema en què es plasma el sentiment esmentat, i que figura en el mateix llibre del poeta pollencí, és “Cançó dels pelegrins de Lluc” (https://ca.wikisource.org/wiki/Cans%C3%B3_dels_pelegrins_de_Lluch), recopilat en la web “Viquitexts”. Primerament, direm que Nostra Senyora de Lluc és la patrona de Mallorca. En començar, indica que

“Dins el cor de la muntanya,

Mallorca guarda un tresor.

Germans, en santa companya,

Pugem a la Casa d’or[2].

Anem amb bandera alçada

Com un exèrcit de pau…

       ¡Verge de Lluc, coronada,

       Damunt Mallorca regnau!”.

 

Per consegüent, com en moltes llegendes, la marededéu es troba en l’interior de la terra (ací, d’una muntanya), on van molts mallorquins, com qui ho fa a la mare que el protegeix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, indica que vol dir la claror dels estels.

[2] És el nom afectiu que rep el Santuari de Nostra Senyora de Lluc.

Finalment, diré que anit vaig accedir a l’article “El castellà, llengua estrangera”, d’Isidre Granyer i publicat en la web “L’Unilateral” el 10 de maig del 2025: https://unilateral.cat/2025/05/10/el-castella-llengua-estrangera.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, empelt avis-néts i religiositat matriarcal

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la composició “Tribut d’un mallorquí”, escrita per Miquel Costa i Llobera en febrer de 1881, es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i els vincles entre mallorquins i catalans, com exposa el poeta balear, qui inclou uns versos sobre Ramon Llull i agrega que

“Quan los nous trobadors, en rimes noves,

Cantaven d’aqueix temple el milenar,

Enmig del cor que Montserrat inspira,

Fou mallorquina la sagrada lira

Que féu l’oda potenta ressonar.

 

I avui, al crit de festa que agermana

Per tot la gran família catalana,

Sa veu Mallorca vol mesclar també;

I, amb tanta amor la hi mescla i senzillesa,

Germans, que, fins la troba ‘os ha tramesa,

La troba humil de son cantor darrer”.

 

La família catalana, germans, l’amor…  Això, junt amb els avantpassats (els padrins i més):
“De Catalunya, dins la llar sagrada

Gosa alçar-se tan pobre lo meu cant…

Allà, en la festa del casal dels avis,

De grat, toleren los més vells i savis

La paraula senzilla d’un infant”.

 

Com hem pogut veure, no sols el poeta enllaça Catalunya amb els ancestres que portaren la llengua a les Illes Balears, sinó que aprofita el terme “avis” per a plasmar una de les maneres que ha fet més fàcil que la llengua perdure en ambdues zones: l’educació matriarcal.

Així, capim un fet que ens comentaren en una qüestió per a la recerca: que els ancians tracten bé els xiquets i que, àdhuc, hi estan oberts. No debades, Miquel Costa i Llobera indica que tant els més grans com també els que tenen més món i saviesa, toleren els nens (i ho relaciona amb la senzillesa dels infants).

En acabant, trau un altre nin i el posa en nexe amb la llengua en el camp de les pregàries (és a dir, en part de la religiositat popular):

“Doncs, com infant, ¡oh, Verge!, ma pregària

Vull dir al peu de l’ara mil·lenària,

On, passant i passant generacions,

Adorant-vos pregaren i gemiren

Com eixes ones que aquí baix sospiren

I lo peu besen dels sagrats turons”.

 

Un Poble connectat amb la figura de la mare (ací, altrament, amb la de Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya).

Després, com molts escriptors de la Renaixença (sobretot, durant la segona meitat del segle XIX), evoca l’empelt que hi ha entre catalans i la patrona, l’agraïment que li fan (llorers, palmes, corones…) junt amb el contacte amb la terra (en dir que davallaran en processó de Montserrat al món) i, ben mirat, acompanyat de paraules d’esper i d’aliança amb els catalanoparlants:
“Ah! Davant tots los pobles de la terra,

Cantem ara, ¡germans! Aquesta serra

Torna més forta la remor del tro”.

 

Per tant, en aquests versos, el sentiment de pertinença lliga amb el de Poble: tots canten plegats i això aporta fortalesa a lo tel·lúric.

Així, en el darrer paràgraf de “Tribut d’un mallorquí”, l’autor pollencí posa que

“Cantem fins que, a la mística muntanya,

Gire els ulls Catalunya i tota Espanya,

Cantem a cor lo Virolai sagrat.

Diguem, diguem a la divina Mare:

Fills vostres som i volem ser encara…

Encara que s’esfondre el Montserrat!”.

 

 

És a dir, mentres que continue la vida del Poble, la dels fills de la terra i hi haja catalanoparlants, també ho farà l’evocació de la Mare de Déu de Montserrat.

Finalment, adduirem que, en una nota, Miquel Costa i Llobera plasma “És famós l’antic Virolai de Montserrat, sobre el qual va escriure Mossèn Verdaguer les estrofes que se cantaven en les festes del mil·lenari”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, marededéus trobades i lligams entre catalanoparlants

General, , , , , ,

Una altra composició del poeta mallorquí, la qual figura en l’entrada “Á D. Marian Aguiló” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/%C3%81_D._Marian_Aguil%C3%B3), en l’esmentada web, escrit dedicat a Marià Aguiló i Fuster (Palma, 1825- Barcelona, 1897), qui li havia donat un llibre, exposa el sentiment de pertinença a la terra, sobretot, quan, després dels versos, explica que, “Com brostà al Puig, la mata de Ramon [ Llull],
Lo nom de Déu, en cada fulla, escrit.

Encara no fa gaire temps que hi havia en el puig de Randa una mata que donà nom a la possessió que encara es diu Sa Mataescrita. Era una planta (…). La poètica tradició deia que allò eren los signes del nom de Déu, escrit en llengües orientals, per mà de Ramon Llull, damunt algunes fulles d’aquella mata i reproduint després, per miracle, en totes les noves fulles de la mateixa.

Mans profanadores arrabassaren aquell vegetal que tan bellament havia fet venerable la piadosa tradició del poble”.

En un altre poema de l’obra “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, també copsem el mateix sentiment i, a més, al llarg dels versos: “Tribut d’un mallorquí” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/Tribut_d%27un_mallorqu%C3%AD). Així, l’escriptor, en uns mots dedicats a la Mare de Déu de Montserrat i als mallorquins que, després d’instal·lar-se en les Illes Balears, encara evocaven la Catalunya on havien nascut, diu que

“Allà, entre els somnis del bressol, encara,

Quan, als ulls del meu àngel i ma mare,

Obria el pensament tot encantat,

Contar la història de Garí sentia

I, junt al nom dolcíssim de Maria,

Lo nom sabia ja de Montserrat”.

 

Per tant, la mare, com a transmissora de la cultura tradicional (ací, de la llegenda de Fra Joan Garí, en nexe amb un personatge vinculat amb la fundació de l’Abadia de Montserrat), li parla sobre la terra d’on procedia: llegendes, oracions, història del monestir…

Igualment, el pollencí enllaça amb la mare de lluny, amb la terra dels ancestres catalans i amb les Illes Balears:

“¡Oh!, enmig d’aquesta mar que nos allunya,

De la casa pairal de Catalunya,

Guarda’m encara lo sagrat record,

I més d’un fill d’aquesta hermosa terra

Porta el nom venerat d’aquella serra

On l’arbre de l’avior relà tan fort”.

 

Altra vegada, empiula ambdós indrets i, a més, capim l’interés que hi havia en aquella època (el poema és de 1881) pels lligams entre les terres catalanoparlants: 1) Catalunya (mare), 2) la serra de Montserrat (com a lloc d’origen del nom femení “Montserrat”) i 3) l’escriptor, com una arrel més de l’arbre (símbol maternal) amb que connecta més d’un mallorquí o bé persones de les Illes (“més d’un fill d’aquesta hermosa terra”).

En acabant, apareix el tema del pas de l’Islam al cristianisme com a religió preferent en els territoris incorporats a la Corona Catalanoaragonesa (ací, els baleàrics) i de les marededéus trobades (o aparegudes, sovint, brunes, color que té a veure amb la vellesa):

“¡Santa Maria!… la gentil sultana

Al ressò d’aquell crit, se féu cristiana;

I, en penyora d’amor tendre i feel,

De ses muntanyes, en més d’un paratge,

Miraculosa aparegué una imatge

De la Reina puríssima del cel.

 

I els puigs de nostra terra solitaris

Floriren ermitatges i santuaris,

Tots temples de la Mare virginal,

Los puigs de nostra terra que se’n munten

Just fins a veure com del mar apunten

Los cims de la muntanya catedral”.

 

Cal dir que, com ens comentà Pere Riutort, molts santuaris estan relacionats amb llocs on eren motiu de religiositat pagana, abans de l’arribada del cristianisme i que, així, foren adaptats als costums que, poc o molt, hi havia de signe cristià, un paganisme encara arrelat en el segle XVI i, àdhuc, en el segle XVIII.

Per consegüent, perdurava el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, ermita de Sant Pere Màrtir, fecunditat i erotisme

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb un altre poema de l’escriptora de Monistrol de Calders, en què es reflecteix el matriarcalisme, hi ha “Rierol” (p. 5), en què apareixen trets que podrien evocar-nos el món rural (les tres primeres estrofes) i la influència de lo urbà (les dues darreres):

“Recolzada sobre una roca

sota les branques d’un pi,

es mou una suau brisa

en el despuntar del matí.

 

(…) Milers de gotes d’aigua

que rodolen riu avall,

doll d’aigua cristal·lina

reflectant com un mirall.

 

Joncs i matolls tendres

fan reverència al seu pas,

manejats per la seva força

dansen al seu compàs”.

 

I, després d’aquestes quatre línies, les quals podríem dir de transició, al capdavall de la composició, la ploma no prefereix (i no rebutja) la part aliena a la comarca:

“On vas amb tant d’afany?

on vas amb tanta pressa?

vull anar a veure la mar

tot cercant una incertesa”,

 

mots que enllacen amb la cultura en la mar (“llançar-se a la mar”), indret entés com a espai de llibertat i com a camp d’aventures. En canvi, Rosa Rovira continua en la terra on ha nascut.

En eixe seny, ho corrobora en el poema següent, “Sant Pere Màrtir”, sobre el patró de la vila (a qui hi ha dedicada una ermita petita), en què copsem el sentiment de pertinença a la terra. En primer lloc, agregarem que aquest escrit, si fos en prosa, podria semblar la descripció turística (o, si no, per a curiosos) de com aplegar al monument:

“Al cim d’una carena

divisant tota la vall,

una ermita solitària

a l’aguait està tot l’any.

Pas a pas va fent pujada

pols a pols un caminant,

entre roques i bardisses

de mica en mica va pujant.

 

Tot collint un ram silvestre

per la vora del camí,

i al Sant fer-li una ofrena

amb branquillons de romaní.

La muntada val la pena

al matí quan surt el sol,

és visió privilegiada

de la vall de Monistrol.

 

Petita i empedrada

esvelta i senyorial,

la pau que s’hi respira

és de tothom un ideal.

Encantat davant l’ermita

per la finestra pots guaitar,

la imatge de Sant Pere

entronitzat en un altar.

 

Estimat Sant Pere Màrtir

allunya’ns del parany

dóna’ns salut i alegria

protegiu-nos per tot l’any”.

 

Com podem veure, hi ha una connexió entre el sant (a qui es tributa i es tracta bé perquè ell protegesca la vila i els seus habitants i perquè, a més, els facilite la collita i el bon desenvolupament de l’any).

Adduirem que, com moltes ermites, la de Sant Pere de Monistrol de Calders també és en el punt més alt i que, d’acord amb un estudi que féu Esther Borrell i Rosell, en la seua obra “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, publicada per Pagès Editors en el 2006, hi ha una vinculació entre ermita, dona i, àdhuc, la sexualitat matriarcal. Així, posa que, “en el segle XX, els sacerdots del nostre poble [, Santa Coloma de Gramenet[1]] encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà[2]. Precisament, a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa.

(…) Els habitants del nostre poble, fins al segle passat, també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada. La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter” (p. 144).

Aquests mots d’Esther Borrell, sobretot, quant a la grandària i a les activitats amb què relaciona la capella, tenen punts de semblança amb l’obra de Monistrol de Calders, la qual, com posava Viquipèdia el 15 de febrer del 2024, “és una petita ermita del segle XVIII (…) al Moianès.

En la part central del terme municipal, a prop i a ponent de Monistrol de Calders, (…) damunt del Pla de la Llandriga (…).

Antigament, s’hi celebrava un aplec a començaments d’estiu; la capella és tant petita que dintre seu no hi cap ni mitja dotzena de persones. La seva devoció al poble de Monistrol estava molt arrelada. S’hi feia el foc per Sant Pere, que guardava de les pedregades. S’hi feien també processons per beneir el terme, l’olivera”. Cal dir que l’estiu té a veure amb la joventut i també amb les pedregades. Així, podem pensar que Sant Pere Màrtir substituiria alguna divinitat precristiana, o bé Demèter (deessa grega de l’agricultura).

I, tocant la renovació de la vida, clarament, empiula amb aquesta estació, quan, en la cultura tradicional, naix un fill, fruit de bones relacions.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Vila catalana de la comarca del Barcelonès.

[2] Dins del terme de Badalona.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Llegenda de l’ermita de Santa Anna (Benissa): la Mare de Déu decideix

General, , , ,

A continuació, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, passem a la llegenda sobre l’ermita de Santa Anna (de Benissa), com la redacta Francesc Martínez i Martínez, la qual conté passatges d’humor:

“Una devota imatge de Santa Anna es tenia amb gran estimació fa ja alamont d’anys i es pensà el construir-li una ermita en els afores del poble.

Però, com hi havia tants devots i són, en aquell terme, tantes les casetes de camp i tots volien que s’edificara en sa partida i encara junt amb son riurauet, al·legant cada u sa raó, era allò una desavinença que no tenia exemple i no podien entendre’s.

Però lo pitjor era que alguns, tan fort ho prenien i, de tal modo es sufocaven, que, als de justícia, els feia por no passara la cosa massa avant i ocorregueren desgràcies. Per això, assessorats d’hòmens doctes, tiraren palletes en quina partida s’havia de bastir la construcció. I, tocant en la que, aleshores, portava el nom de la Mare, de Nostra Dona Santa Maria, vingué allò de… ‘Al capdamunt, que, allà baix,…’, ‘Millor…’, ‘No…,’, ‘Puix en la mitjania’” (pp. 265-266).

Primerament, captem que hi havia molta estimació cap a una figura femenina i que es proposen fer-li una ermita… fora del poble. Aquest detall està present en moltes rondalles similars en què es basteix un local on tenir-la protegida, com a homenatge i confiant en el seu paper d’advocada.

Quant al mot riurau, direm que és una construcció típica en moltes poblacions del migjorn valencià.

Igualment, veiem que es preferia cercar algunes persones que poguessen fer d’intermediàries: en primer lloc, hòmens lletrats (i, per consegüent, no necessàriament jutges, ni advocats).

Afegirem que resulta interessant que, en un espai  tan curt (i significatiu), com és “el nom de la Mare, de Nostra Dona Santa Maria”, es reflectesca tant el matriarcalisme: 1) comença per la figura de la mare (la maternitat), 2) passa a la de l’esperit de comunitat (Nostra), 3) la tenen com una “Dona” i no trien un home (matriarcalisme) i 4), al capdavall, se la tracta com una santa (una persona amb el cor net).

Tot seguit, copsem un passatge en què intervenen els hòmens bons, una figura que podria evocar-nos el mitjancer en tractes (en el món agrícola de la comarca de l’Horta de València):

“Nou desori, disgusts, bregues i quasi gaiatades. També els hòmens bons o de pes acudiren amb son bon seny i disposaren que, ficada la santa imatge dins d’una bota ben conreada, la deixaren redolar i, a on parara aquella, allí s’alçara el petit temple.

Paregué bona a tots l’original idea i, mans a la faena, amaniren una gran bota i, posant dins la imatge, ben arreglada amb palla, pellorfes i borumballes, per a que no es fera malbé, tot el poble, presidit pels capítols eclesiàstic i civil i pels senyorets, així com els principals propietaris de la partida, s’encaminaren a l’eixida del poble. I allí, amb Sant Antoni, junt als els molins de vent, deixada en terra la bota, li pegaren un espentó…

¡Maria Santíssima! ¡I quina manera de redolar costeres avall aquell artefacte i quants, de bots, en les màrgens i en les revoltes en els ribassos! ¡Quina angúnia i quina ànsia la dels devots al veure que mamprenia la ruta cap al barranc i, particularment, a l’encabir al punt més alt! ¡Adéu, Santa Anna!

Tan bonica i tan volguda de tots, de segur que, al caure de dalt del reparat, al fons del barranc, s’obria com una mangrana, la bota es feia ascles i péntols la bona de la santa. Ben repenedits que estaven tots, del desgavell que se’ls havia ocorregut. Allò havia sigut inspiració del diable” (p. 266). En relació amb aquest passatge, n’hi ha, de semblants, en què es recorre a un animal per a que siga ell qui determine la decisió final del poble, però no a la Mare de Déu com qui té la darrera paraula.

Finalment, podem llegir que “La gent no alenava. Ja aplegà a la vora de l’abisme. ‘¡Santa Anna!’, criden tots a una, amb veu d’espasme.

¡Oh, miracle! De sobte, en la mateixa voreta, la bota queda parada com si hi hagueren tret arrels. D’allí, no es menejà i allí li edificaren l’ermitori.

Estesa la notícia pels pobles de la contornada, es comentà, a gust de cada u, i va servir, especialment, per a denigrar els bons cristians fills de Benissa, dient-los que ‘Havien redolat a Santa Anna’, cantant-los esta cançó, cosa que, a ells, sentà molt malament:

Barjols de Benissa,

cara de coca,

han regolat a Santa Anna

dins d’una bota” (pp. 266-267).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.