Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

Maternitat, dones que fan de pal de paller i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Uns altres versos de Carme Cabús, en l’entrada “Sota tovallola blanca” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/sota-tovallola-blanca), els quals podem llegir en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, no sols apareixen junt amb una foto en què es capta el nexe entre mare i fill, sinó que són un exemple de literatura matriarcal:

“Tot temps en transformació,
amb el cel sense una taca.
Vora del mar, amb passió,
la mare el seu nin esguarda.

Natura nua en cristall,
potència alta elevada
de la fruïció de la terra,
foc de l’aire i immensa aigua”.

 

Com podem veure, la poetessa trau la transformació (el creixement biològic i el desenvolupament qualitatiu en la vida), el vincle de la mare (com a protectora), la innocència (ací entesa com el bon cor del xiquet), el paper tan important que Carme Cabús atorga tant a la terra (fruïció) com també a l’aigua (immensa), els dos elements tradicionalment associats a lo femení, a la dona: 1) la terra, perquè és d’on procedim i a on tornem, i 2) les aigües de què nasquérem (sovint, representades pel pou). No debades, tot seguit, posa

“I com a nexe vital
una dona tendra abraça
el seu fill després del bany
sota tovallola blanca”.

 

Al meu coneixement, una dona (siga mare o no), com també un home, que abraça un nen o, com ara, una anciana, expressen la seua obertura i la seua simpatia cap a dues etapes molt importants de la vida: la infantesa (l’aprenentatge i la bonesa) i la vellesa (la saviesa i l’educació unida a tocar els peus en terra i a la transmissió de la cultura tradicional, principalment, a les altres generacions).

De fet, hem pogut llegir noves en Internet sobre residències de vells en què, el fet de permetre que hi hagués relació entre persones de la primera etapa de la vida (la primavera) i ancians (l’hivern), havia generat que totes dues (junt amb els qui ho havien preparat) eixissen guanyant.

Una altra composició matriarcalista, amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, fins i tot, després de la guerra en Espanya (1936-1939), és “Cerdanyola en instantània” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/cerdanyola-en-instantania), en la mateixa web de Carme Cabús. L’autora comenta que les dones són el pal de paller i, igualment, exposa trets de la vida quotidiana d’aquells anys:

“Cases de pagès i església,
torres colonials i plantes,
món d’esplendor vegetal
entorn vides casolanes.

(…) dones que van a la compra
i són el pilar de sempre.

Exuberància de plàtans,
romaní, flors, farigola,
ginesta groga i alegre
i veïns de boca molla.

Homes que apareixen poc,
sempre darrere ses dones,
bigotis, seriositat,
i gent xamosa del poble”.

 

Sobre el detall que l’home representa la persona de poca-solta, direm que no és un tòpic com tampoc no ho és el refrany “On va la corda, va el poal”: està molt reflectit en la cultura tradicional del primer terç del segle XX (rondalles, dones que havien nascut abans de 1920, etc.) i en cançons arreplegades en el segle XIX pel folklorista Manuel Milà i Fontanals. 

Després, ens comenta que, encara que ella anava a l’escola, sa mare era qui més li feia fruir (i interessar-se) per l’ensenyament (ací, en casa):

“Modernisme i torres àuries,
partits d’hoquei, pagesia,
la passarel·la del riu
i el col·legi on sóc captiva.

La mare, on m’encarnava (…).
Escola de vida humana,
llarg temps, infància i natura,
presó dins l’aula a l’escola,
horror que a casa madura”.

 

A més, afig que l’Església féu un paper a favor de la llengua catalana. En aquest sentit, recorde que, en 1985, durant un viatge familiar que férem al Pirineu català, en passar per Les (la Vall d’Aran), poguí llegir un exemplar del còmic “Cavall Fort” (a tot estirar, de 1965), el qual posava “Amb llicència eclesiàstica”:

“I el vell Casal Parroquial,
petita llavor de pàtria,
Pastorets i Virolai

en la llengua catalana”

 

i la mare la protegeix i serà qui, en aquell ambient (oficialment, patriarcal), aplanarà més el camí i l’esdevenidor de la filla. I, a més, la dona serà la transmissora del sentiment de pertinença a la terra:

“La mare, tendresa meva,
sempre mare auxiliadora,
cos proper que dolç transpira,
ànima humida i deu fonda.

(…) Mare que explicaves contes,
que ballaves amb mi, viva,
més tard, mare embarassada,
mare gran, definitiva.

Mare, sosté d’aquell temps,
tu, confiança en la vida,
amor pel gènere humà,
passió per les coses vives.

(…) Mare que compraves palmes,
quan era Pasqua florida,
plaça de sant Ramon plena,
i el mossèn dient la missa.

(…) L’envelat, Festa Major,
les tauletes de can Salla,
el tren, sempre amb gran retard,
l’estació, amb l’horitzó ample.

Cerdanyola, poble estès,
placenta que m’embolcalla,
carrers oberts d’un clos món
on créixer amb petites ales”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i la dona com a educadora, amb molta iniciativa i en nexe amb lo terrenal

General, , , ,

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i molts trets matriarcalistes, i que figura en l’entrada “’El pou, l’origen’: poema dedicat a la meua mare” (https://passalavidapassa.blogspot.com/2015/04/el-pou-lorigen-poema-dedicat-la-meua.html), en el blog “Passa la vida”, de Maria Josep Escrivà, diu així:

“EL POU. L’ORIGEN

La meua mare és sàvia.
destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d’una hora lluny el cor de les persones”.

 

Per tant, copsem una dona amb molta espenta, amb molta facilitat per a posar-se en la pell de l’altre.

A més, la filla addueix que la mare és
“Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer”.

 

A banda, la mare de Maria Josep Escrivà, com moltes dones nascudes abans de 1920 i, com si es tractàs d’una comare, enllaça amb la terra (a qui està agraïda) i, de pas, amb la maternitat (simbolitzada, ací, pel pou, com ho podria fer, per exemple, per una cova):
“N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —‘què et sembla…!’— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents”.

 

En aquests versos, també es reflecteix la facilitat que tindria per a fer possible que hi hagués aigua, tret que podríem empiular, igualment, amb qui en té per a que cada persona puga aportar a la societat lo que millor té, el seu punt fort. Adduirem que, a més, enllacen diversos trets femenins i matriarcalistes: la terra (el pou), lo interior (el pou) i lo maternal (ací, el pou i, per descomptat, el naixement del nadó, representat per la marjal amb aigua).

Altres detalls que podríem relacionar amb el matriarcalisme, amb la dona i amb lo fosc, figuren quan Maria Josep Escrivà exposa sobre el conhort (que té a veure amb la tardor) i sobre la mort (la qual encaixa amb l’hivern):

“Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: ‘Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres’. (…)”.

 

Finalment, Maria Josep Escrivà posa

“(…). Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe, 
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna”.

 

I, per consegüent, lliga la fe amb la maternitat (el melic que l’escriptora compartia amb la mare el compara amb eixe vincle que encara té amb la mareta) i, així, perviu la relació entre la progenitora (el pou) i la filla (l’apèndix).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla, la casa pairal i la mare

General, , , ,

 

El sentiment de pertinença a la terra en poemes plasmats per Enric Duran i Tortajada (1895-1967).

Un altre poema en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra i que escrigué el valencià Enric Duran i Tortajada després de la guerra (en aquest cas, en 1947), és “Pàtria”, el qual figura en l’obra “Poesia patriotica valenciana. Antologia (1808-1996)”. Amb lleugers retocs, diu així:

“La sent reviure en l’horta maragdina,

quan el vent mariner

és oreig perfumat i l’opalina

llum de l’aubada envia el raig primer.

 

Quan el cel de blavor dolça, esvanida,

és com bell dosser clar;

quan el sol, que es remunta en bella eixida,

en l’espill s’emmiralla de la mar.

 

La sent reviure ací, en el meu paisatge

de perennals verdors;

en els ocells lleugers que en el boscatge

refilen entonant himnes i llors.

 

En l’aigua de la sèquia que mormola

un deliciós cantar;

en el riu que amb sonates de cargola

com serp d’argent cerca la blava mar”.

 

Com podem veure, abunden els trets relatius al camp, a la terra i a l’aigua (és a dir, amb lo femení): l’horta, el vent mariner, el boscatge, la séquia, el riu, la música, la serp. I, fins i tot, un color fosc: l’argent. A banda, predomina l’acte de rebre (ací, escoltar).

Tot seguit, en una línia pareguda, el poeta comenta que

“La sent viure en la pau de l’alqueria

-volva de blanca neu-

voltada de la verda simfonia

que als nostres camps dóna, magnànim, Déu.

 

En les nostres muntanyes que es retallen

sobre el cel transparent,

i en els estels brillants que s’emmirallen

del nostre llac en el mirall d’argent”.

 

 

Altra vegada, captem detalls que empiulen amb la dona: escoltar, la neu (que té a veure amb l’hivern, una de les dues estacions femenines i més fosques), la música, els estels (en nexe amb la nit i, així, amb la miqueta de claror enmig de l’obscuritat) junt amb el llac.

A continuació, Enric Duran i Tortajada passa a lo rural, on més predomina la llengua vernacla (ací, la catalana):

“La sent en nostres camps de meravella

-paisatge d’abundor-

i en la catifa bella que amb la rella

fa, enfonsant-la en la terra, el llaurador”. 

 

Cal dir que les paraules sobre la rella i el llaurador evoquen la tardor, estació del refrany “Llaura fondo i posa fems, i deixa córrer el temps”. 

Igualment, l’escriptor enllaça amb la figura de la fadrina, amb la del típic poble on la gent es coneix molt, on abunden arbres, ametlers…:

“En la cançó que canta la fadrina

de rossos cabells rulls,

valenciana amb flairor de rosa fina

i blau de cel puríssim en els ulls.

 

La sent al vore el poble, illa daurada

pel bes del sol -bes d’or-,

illa del poble meu, sempre voltada,

d’una mar, facetada, de verdor.

 

En el sonor volteig de les campanes

del meu vell campanar;

en les alegres cases hortolanes

blanques com florits arbres d’ametllar”.

 

 

En acabant, afig la tradició, i la relaciona amb la música, amb les rondalles, amb el passat i amb els costums. I, òbviament, inclou la figura del llaurador i el vincula amb u dels moments del dia que tenen a veure amb lo matriarcal: quan la vesprada es fa fosca. Diu així:

“La sent en les cançons i en les rondalles

de vella tradició,

que són -inestimables antigalles-

de la història i costums saba i ressò.

 

En el vell llaurador que al muscle l’eina

-corbella de segar-

torna del camp, vençuda ja la feina,

al recer amorós del seu fogar.

 

La sent en la nit nostra, perfumada

de flors de taronger;

nit tèbia, clara, pura i estelada,

de l’esperit i dels sentits deler”.

 

 

Ara bé: per a Enric Duran i Tortajada, la llengua és el fonament de la casa i de la vida diària en el poble i en la terra, de lo vernacle associat al matriarcalisme, llengua que comença a aprendre en la casa pairal, en companyia dels seus avis i, sobretot, de sa mare (qui, àdhuc, li ensenyà a pregar en llengua catalana, un detall que poques vegades figura en escriptors valencians nascuts a les darreries del segle XVIII o bé del segle XIX en avant):

“La sent reviure ací, en la meua casa

-vella casa pairal-,

en les arrels i saba de ma raça

que perdura en els segles, eternal.

 

En la casa on la filla i on l’esposa

-amorosa tendror-

omplen els àmbits d’una deliciosa

trilogia de pau, virtut i amor.

 

En la cambra, on naixqueren nostres avis,

i els meus pares, i els fills,

i on ma germana -Crucifix als llavis-

dels ulls tancà a la vida sos espills.

 

La sent en aquests àmbits on ressona

el meu dolç, bell parlar,

la llengua en què ma santa mare bona

en ma infantesa m’ensenyà a pregar.

 

En aquest foc, calor i convivència

de nostra vella llar;

en el caliu brusent que és persistència

de Pàtria, Fe i Amor al meu fogar.

 

En aquestos indrets -oh, terra nostra!-

d’Espanya ric joiell;

jardí de bells matisos gaia mostra,

tabac de flors i fruits, sempre tan bell”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, el niu, dones que aplanen el camí i maternitat

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, en l’edició de Narcís Garolera, i en què copsem trets matriarcalistes, com ara, el sentiment de pertinença a la terra (això sí, moltes vegades, mitjançant el nexe amb Nostra Senyora com a símbol de la maternitat), és “Ausona”. En alguns versos, dedicats a la festa de Sant Miquel dels Sants, patró de Vic (població catalana de la comarca d’Osona, procedent del terme “Ausona”), apareixen minyones llançant faldades de flors pels carrers junt amb xicons amb branques de roure (p. 170).

Però la cosa també es reflecteix quan, en el poema “Los poetes a la Verge de Montserrat”, “En l’anada que feren los trobadors catalans de França i d’Espanya, lo 8 de maig de 1883, en celebració de la vint-i-cinquena festa dels Jocs Florals”, Jacint Verdaguer exposa

 

“Lo niu és vostre temple, Mare amada;

        nosaltres los petits

vivim de vostre amor amb la becada

       i amb llet de vostres pits.

 

A tots Vós nos covau (…),

pastora, ens heu guiat a vostres prades,

(…) i Vós sa hermosa flor.

 

Vós sou la flor, nosaltres les abelles

       vivim de dolça mel (…).

 

Mai més, mai més nostra ànima s’allunya

      de vostre regi altar;

¡oh Àliga reial de Catalunya!” (pp. 173-174).

 

Com podem veure, per una banda, el poeta vincula la dona amb la casa, amb la terra (ací, Catalunya), de qui ella és la mare. Ara bé, una mareta que acull els fills, que els subministra (com la flor a les abelles), que els atrau mitjançant la seua dolçor (la simpatia). Això fa que els qui hi han nascut (en l’escrit, els catalans), no se n’allunyen a altres territoris.

Igualment, aquest sentiment i lo maternal es capten en el poema “Don Jaume en Sant Jeroni”, o siga, en u referent al cim més alt de les muntanyes catalanes de Montserrat.

Així, Jacint Verdaguer comenta que, mentres que les àguiles volaven i miraven cap al cel, el monarca ho feia cap a la terra:

 

“ell mira la terra i tot;

¡que gran li sembla i que hermosa,

l’estimada del seu cor!

Té en son cel aucells i àngels,

en sos camps vèrgens i flors,

en sos aplecs l’alegria,

en ses famílies l’amor;

té guerrers en ses muralles,

naus veleres en sos ports”.

 

Per tant, el poeta se centra més en lo terrenal i en l’aigua, tots dos, trets femenins i matriarcals: les vèrgens, les flors, les persones, les famílies, els guerrers, les naus i els ports.

Ben avançada la composició, apareixen detalls en nexe amb l’aigua (rieres, ribes, marjades….) i, altra volta, la resposta del monarca Jaume I:

“Tot mirant a Catalunya

s’ha sentit (…) :

-¿Què puc fer per ma estimada?

-va dient tot amorós- (…).

Ell gira els ulls a Mallorca,

(…) a València”

 

i es proposa anar-hi, per alliberar-les del rei moro.

Finalment, com en moltes rondalles (però, ací, el Rei En Jaume), l’home recorre a la dona (Nostra Senyora) i ella li aplanarà el camí:

 

“-A rescatar les catives,

Maria, guiau-me Vós;

a mon pit donau coratge,

a mon braç força i braó,

i si al pujar a la serra

‘vui me deien rei hermós,

quan tornaré a visitar-vos

¡me diran Conqueridor!”.

 

I, per consegüent, l’home anirà a visitar-la i, de pas, a fer-li l’agraïment, perquè ella l’haurà salvat. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Hem indicat per les muntanyes catalanes de Montserrat, perquè, en la comarca valenciana de la Ribera Alta, també hi ha una població del mateix nom: Montserrat.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el bressol, educació matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença esmentat (sovint, enllaçant-lo amb la maternitat), en la mateixa obra a cura de Narcís Garolera, Jacint Verdaguer posa “¡Que ho diga nostra terra!” (p. 149), “¡Mirau-la bé, mirau-la bé a la reina / de nostre cor, l’aimada Catalunya” (p. 153) i, sobretot, en el poema “L’Oreneta”, dedicat “A Don Antoni Aleu, director del setmanari d’aqueix nom a Buenos Aires”, quan escriu que

 “En Amèrica ha niat

l’Oreneta catalana;

son niu és un pom de flors,

un vol d’amors sa niuada”

 

i que evoca la terra, Catalunya:

 

“-Aires dolços d’orient,

alè de ma dolça pàtria (…).

L’Oreneta ja se’n ve

de la mar esflorant l’aigua;

amb lo bec ple de cançons,

de cançons i de corrandes;

quan arriba a Montserrat,

prenien totes volada.

 

                    II

 

-Vine, aucellet del bon Déu,

a reposar en ma falda,

vine a niar en mon pit

tot ple d’amor a la pàtria”.

 

Com podem captar, la mare (qui simbolitza la dona que s’ofereix a acollir-lo, així com ho faria la terra on ell nasqué), li obri els braços com si ell fos un fill biològic.

Un poc després, la mareta li diu

“Oreneta, si te’n vas,

Déu te dó bona tornada,

missatgera de l’amor,

de l’amor de nostra raça;

tu uniràs los catalans

los d’Amèrica als d’Espanya;

lo llaç serà de cançons,

cada nus una posada,

tes ales de pont faran

a l’esperit de la pàtria”.

 

Per consegüent, la terra té el fill com a pont entre els catalanoparlants, però més enllà de la música: el sentiment de pertinença a la terra també el porta.

Més avant, empiulant Jacint Verdaguer amb Antoni Aleu, l’escriptor català li diu trets que, no sols enllacen amb la maternitat sinó, simbòlicament, àdhuc, amb la mare, amb l’indret on nasqueren els seus ancestres:

 

“Aleu, que n’ets l’aimador,

si vas al Riu de la Plata,

per sos boscos i ciutats

cerca bé ta enamorada.

Si malalteta la veus,

li donaràs una carta

de com l’esperem ací

amb lo cor ple d’enyorança:

la donzella al finestral,

al peu del bressol la mare

per ensenyar ses cançons

a l’infant de ses entranyes;

de com verdegen los camps

i el bell ginestar se daura,

de com hi canta el verdum

e hi refila la calàndria”.

 

 

Per tant, aquests versos reflecteixen trets matriarcalistes, com ara, la dona (la mare) com a educadora del nounat, de l’infant: no solament de cançons, sinó de la flora i de la fauna (la calàndria).

Per això mateix, quan, finalment, el poeta català comenta que si, prop de Don Antoni Aleu, algú

 

“fes sentir lo nom de pàtria,

i tornarà a pendre el vol

vers la terra catalana”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana i bona avinença

General, , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i trets matriarcalistes, és “Los fills del Canigó”, dedicat a l’estudiantina catalana de Perpinyà. Diu així:

“Al front la barretina,

la caritat al cor,

toquem la bandolina,

cantem lo patri amor.

 

Com vol d’aucells cantaires

venim del Canigó,

cantant sos dolços aires,

amor del Rosselló.

 

Muntanyes regalades,

Conflent i Vallespir,

les nostres refilades

són vostre dolç sospir”.

 

Com podem veure, Jacint Verdaguer vincula la barretina i la mandolina amb tot el territori català. A més, comenta que ell ve del Canigó (una muntanya catalana que es troba en la comarca del Conflent i en la del Vallespir, és a dir, en el Rosselló) i que ho fa amb bon record. A més, afig que

 

“Partida és Catalunya

per l’aspre Pirineu,

però son braç no allunya

los cors que lliga Déu.

 

De França o bé d’Espanya,

uns i altres som germans;

no el trenca una muntanya

l’amor dels catalans”.

 

I, com que els catalans que viuen en França, i els qui ho fan en Espanya, són germans, agrega que,

 

“Del Canigó en la cima

tot l’any lo cel hi riu,

lo nostre cor l’estima

com los aucells son niu”.

 

O siga, que l’estima per la terra és com lo que fan els ocells en nexe amb el niu (amb la casa i, per tant, amb la mare).

Finalment, addueix que hi ha bona avinença entre les dues bandes del territori catalanoparlant:

 

“De l’Ebro a la Provença

cantem, com rossinyols,

dels pobles l’avinença

que és nostre cant més dolç.

 

Al front la barretina,

la caritat al cor,

toquem la bandolina,

cantem lo patri amor”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, educació matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra com també la maternitat i que figura en l’obra “Pàtria. Jacint Verdaguer”, a cura de Narcís Garolera, és “L’arpa”. Diu així:

“Damunt de mon poblet hi ha una capella

d’una roureda secular voltada;

és son altar lo trono d’una Verge

d’aquella rodalia sobirana”.

 

Un poc després, comenta que sa mare,

 

“(…) sent jo petitó, cada diumenge

a dur-li alguna toia me portava,

a son Fill oferint-me que em somreia,

com jo, assegut en la materna falda.

(…) La mare seia al marxapeu del temple,

i jo, mig recolzat sobre sa falda,

(…) omplia la rodona portalada” (pp. 97 i 98).

 

Com podem veure, per una banda, Jacint Verdaguer trau i vincula el poblet, lo rural i els arbres (la roureda) amb la terra i, a més, posa que la dona (ací, Nostra Senyora) és la sobirana i, per tant, és qui té la darrera paraula.

Igualment, addueix el nexe entre la mare i el fill, sovint, simbolitzat per la falda (la qual evoca quan la mareta ensenya cançons, rondalles, vivències, etc.).

Un poc després, l’escriptor associa lo maternal a la protecció, com una gallina ho fa als pollets:

 

“Més humil i més pròxima, l’església

vegí de mon poblet, ramat de cases

que com pollets esveradissos viuen

a l’aixopluc de les maternes ales”.

 

Continuant amb el mateix llibre, el poeta català també plasma la maternitat en la composició següent, “L’emigrant”, junt amb el sentiment esmentat (“Hermosa vall, bressol de ma infantesa”, p. 101). A més a més, ho fa en “La Plana de Vic”, en posar 

 

“per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!;

dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes” (p. 111)

 

i en els primers versos de “Fontalba”:

 

“Del pit descomunal

del lluminós Puigmal

      naix la Fontalba;

la filla del gegant

s’escorre tot jugant

      de sa ampla falda” (p. 113).

 

Afegirem que Fontalba (ací, simbolitzant la filla) és un paratge que hi ha en la comarca del Ripollès i que el Puigmal és una muntanya del Pirineu català (ací, en nexe amb la dona, amb la mare, per mitjà del pit) i, per consegüent, Jacint Verdaguer exposa un tret matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, geografia catalana, fades i aus

General, , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, altra vegada, apareix literatura matriarcal (mitjançant trets geogràfics i simbolisme), la mare i, de rebot, el sentiment de pertinença a la terra i detalls que enllacen amb rondalles en què uns quants germans, en l’adolescència, acorden fer via per camins diferents i, un any després, trobar-se o, com ara, tornar a la casa pairal. Així, en el poema “Lo Ter i lo Freser”, sobre dos rius catalans, diu que

“Lo Ter i lo Freser una aspra serra

      tingueren per bressol,

bessons que vegé nàixer de la terra

      la llum del mateix sol”.

 

És a dir, els fills (els dos rius) naixen de la terra, la qual és més activa que el símbol masculí (ací, el sol), com en les cultures matriarcalistes. A banda, com, en el cas dels Sants de la Pedra, també en la tradició catalana, vinculats amb el Pirineu (quasi sempre, amb la comarca del Vallespir), són dos germans i, a més, bessons. Ara bé, els dos rius, a diferència d’Abdó i de Senent, no aniran junts… en un primer moment:

 

“-Si vinguesses amb mi, com jugaríem

-digué lo riu Freser a son germà-

amb les perles i flors que trobaríem

tot rossolant del Pirineu al pla”.

 

Com podem veure, l’escriptor Jacint Verdaguer enllaça els dos rius (ací, amb noms masculins) amb la jovenesa i amb la proposta de festejar (en nexe amb noms femenins, ací, les perles i les flors).

Més avant, Freser proposa a Ter que cadascú faça el seu camí i, posteriorment, coincidir. El riu Freser, que era lleuger,

 

“Per la balma passant de les Donzelles,

        no escolta el càntic dolç

amb què responen les aloges belles

        als tords i rossinyols.

 

Les fades eren d’eixa vall mestresses,

tan sols d’elles i d’ells s’oïa el cant;

encara no hi cantaven abadesses

en lo vell monestir de Sant Joan”.

 

Per consegüent, copsem que les aloges (o siga, les fades, ací, igualment, les dones) eren les mestresses de la vall (tenien la darrera paraula), cantaven (com també alguns ocells) i encara no hi estaven abadesses. En altres paraules, podríem pensar que, en l’època en què s’escrigué el poema, Jacint Verdaguer captava que el paganisme perdurava en el Pirineu català, més enllà de lo que pogués semblar d’acord, per exemple, amb la legislació (la gran majoria, procedent de dictats de Castella, un fet que, poquíssimes vegades, es comenta en estudis sobre el matriarcalisme en la península Ibèrica dels segles XV en avant, com hem pogut constatar, ni en recerques sobre l’ensenyament en temps de la Segona República o abans).

Ben avançat l’escrit, el poeta català connecta el riu Freser (el primer que ha eixit) amb el tema de la maternitat i amb detalls femenins:

 

“s’atura a recollir lo fred suor,

les cristallines fonts i rius lletosos,

argent que el sol d’estiu barreja amb or”

 

La parella argent (dona) i or (home), fred (hivern) i sol (estiu) podria evocar-nos el títol de la rondalla mallorquina “La filla del sol i de la lluna”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en el Tom II, tot i que trau més detalls relatius a la dona que a lo viril: fred (hivern), fonts, rius i llet, a què, posteriorment, s’uniran l’ombra on el germà Freser s’acostarà a festejar amb les flors (sexualitat matriarcal i en zona obaga):

 

“(…) llarga estona enamorat se queda

           les flors a festejar”

 

i, igualment, amb les pastores de la vall de Ribes.

Ara bé, en Ripoll, Ter veu el riu Freser, però ell prossegueix i capta les boscúries (món rural), les flors, la mar i la pluja (“llàgrimes del cel”).

Com podem veure, no es tracta d’un poema patriòtic, ni celestial, ni místic que enllaça amb Catalunya, sinó, més d’una vegada, amb lo que solem dir petits detalls de la vida, eixos que, units (com ho faran els dos rius germans) generaran un conjunt més gran (en el text, la mar Mediterrània). Així, en aplegar a la mar, el riu Ter

 

“digué: -Si jo hagués vist eixes vorades

quan ahir davallava d’Ull-de-Ter,

s’hi haurien adormides mes onades,

i eix riu s’hauria anomenat Freser”.

 

I el Freser hauria sigut el més llarg dels dos i s’hauria trobat amb el pèlag.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la natura, monuments i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Continuant amb la literatura matriarcal facilitada per Rosa Rovira, el 28 de juny del 2023 ens envià un correu electrònic titulat “Poema de Jacint Verdaguer”, amb aquestes paraules:

“Bon dia,

He pensat que t’agradaria aquest poema de Jacint Verdaguer. Fa anys, que el vaig llegir. El va escriure abans d’entrar al seminari de Vic, per fer-se capellà. És un comiat a les noies:

‘LES TRES VOLADES

 

Lo matí de ma infantesa,

quin matí fou tan hermós!,

lo cor vessava d’olors.
Jo em sentí unes ales nàixer

i volí de flor en flor,

a quiscuna que em somreia 

li dictava una cançó.

si cançons no li plavien,

li donava un bes o dos.

No veia de vostra tenda,

gran Déu, les estrelles d’or.

Les vegí per entre els arbres,

i adéu floretes del bosc;

per la bresca de mos càntics

ja no teniu prou dolçor.

Prou veia aprés les estrelles,

mes no us veia encara a Vós,

del cel bellesa increada,

robadora de l’amor.

Ara que us veig i us abraço,

adéu, estrelles i tot;

per aimar a qui tant aimo

ja no tinc prou gran lo cor.

 

Jacint Verdaguer, 1896”.

 

Enllaçant amb aquest poema de Jacint Verdaguer, adduirem versos que, a més de tocar el tema del sentiment de pertinença a la terra, tracten uns altres i, per això, hem preferit posar-los en l’apartat de la literatura matriarcal (i no en el d’aquest sentiment). Tots ells figuren en el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, a cura de Narcís Garolera. Primerament, en el poema “Los dos campanars”, acaba dient que

“Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra

el Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran per ara el Pirineu” (p. 72).

 

Per tant, l’escriptor plasma què passava en el segle XIX: revoltes contínues, sovint, contra patrimoni religiós… acompanyat de documentació i de biblioteques seculars, com és el cas del Monestir de Poblet. Això explicaria per què ell, en lloc de posar-se de part de la campana (la qual empiula amb lo celestial), ho fa amb la casa que acull els fills de Déu: el monument toca els peus en terra (no està en l’aire).

Igualment, captem un Jacint Verdaguer pacifista i que encoratja a defendre lo que té a veure amb la tradició i amb la història de Catalunya i, fins i tot, la natura (el Canigó i el Pirineu).

En el poema vinent, “La corona”, podríem dir que es reflecteix matriarcalisme per molts costats i en diferents passatges. Així, en començar i en bona part dels versos, trau vocabulari de plantes i de fauna; després, apareix un personatge femení que, seguint la tradició matriarcalista, “salva” l’home (ací, simbolitzat per Jacint Verdaguer):

 

“La violeta humil me deia: ‘Puja;

jo et faré aqueixa afrau menys enyorívola’.

L’heura, enfilant-se als roures centenaris,

‘Amunt -tornava a dir-me-, amunt enfila’t’.

La morella roquera em deia: ‘Munta’;

la jonquilla de neu me deia: ‘Vine’;

i des d’uns penyalars on nia l’àliga

la corona de rei me deia: ‘Encingla’t’,

i em mostrava allí dalt, (…) la corona que ara rebo,

d’amor, de somnis i records teixida” (p. 74).

 

Afegirem que, com indica Angie Simonis en la seua tesi sobre la deessa grega Demèter, la corona (per la seua forma circular) està en nexe amb la dona i, per consegüent, encara que se la posàs un home, implicaria que lo femení es troba per damunt de lo masculí (però no com a senyal de poder, sinó com a estil de viure i de cosmovisió).

Al capdavall d’aquest poema, és quan l’escriptor de Folgueroles plasma el sentiment de pertinença a la terra:

“Mes, ¡oh Conflent!, ¡oh Vallespir!, ¡oh serres

que teniu la meva ànima cativa!,

¡oh cel, per on encara mon cor vola!,

¡oh amics del cor!, ¡oh fades d’eixes ribes!,

¿per què, d’esta garlanda entre les roses,

per què hi posau la flor del no-m’oblides?” (p. 74).

 

O siga que aquest sentiment no cerca, com aquell qui diu, l’exaltació de les masses, ans un cant a la bellesa de la natura catalana, una evocació cap a lo terrenal, cap a lo senzill i, igualment, una flor (per exemple, la del no m’oblides, també coneguda com myosotis, que, ni és de color vermell, ni de blau fosc, sinó del color que, sovint, és relaciona amb l’aigua). D’aquesta manera, Jacint Verdaguer empiula la terra (a què s’adhereix la planta) i lo aquós (el color de les flors no m’oblides).

Adduirem que el poeta escriu el nom d’algunes comarques pirinenques junt amb el cor (els sentiments) i les fades (un personatge present en la mitologia).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Posem una foto del llibre “El matriarcalismo vasco”, junt amb uns apunts que hem fet posteriorment, per a facilitar el tema que ací tractem i molts més. A banda, el recomanem.

Igualment, afig una foto que m’envià ahir Rosó Garcia Clotet, una dona que, de xiqueta, rebé una educació matriarcal que encara reflecteix.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, l’aigua, l’arbre i la mare

General, , , , ,

Continuem amb el capdavall de l’entrada d’ahir:

I, a més, quan comenta sobre la relació del Pirineu amb el Canigó, amb el Rosselló i amb els pobles que hi ha per on passen les seues muntanyes (pp. 54-55):

“Ho volta tot un cercle de muntanyes,

del cor de cada una eixint-ne un riu,

que va a dir a eixos pobles i campanyes

l’amor que els té lo Pirineu altiu” (p. 55).

 

És a dir, ens trobem davant una serralada de muntanyes (la muntanya, simbòlicament, enllaça amb lo masculí), però que s’inclina cap als pobles, o siga, cap a la gent que viu per la zona i cap a lo que hi ha, cap a la terra (un tret femení). Aquest detall podria evocar-nos quan, en la cultura colla (matriarcalista), el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (a la Mare Terra).

Quant al poema “Enyorança”, dedicat a Na Maria de la Pau (princesa de Baviera[1]), Jacint Verdaguer opta per estar en nexe amb Catalunya (la terra on ell ha nascut), fins i tot, quan la princesa n’és fora:

“d’un cor amant a qui falta

quelcom que hi està arrelat

com en un arbre la branca.

(…) Quan tornareu a Munic

amb l’espòs que tant vos aima,

recordareu-vos també

de la terra catalana:

pensareu amb Monjuïc (…).

Pensareu amb Montserrat

i amb la Verge sobirana” (pp. 57-58).

 

i li addueix que Déu ha dat a l’esmentada princesa una arpa tota plena de cançons i de corrandes.

Uns altres versos de l’escriptor català, en la mateixa obra, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra junt amb el matriarcalisme, figuren en el poema “Lo gegant i la cativa”,  i diuen així:
“Catalans, los qui m’oïu,

la seva pàtria és la vostra;

puix de l’arbre sou rebrots,

feu-vos dignes de sa soca.

 

A la voreta de la mar,

de la mar de Tarragona,

com una estrella en son cel

neda una verge amorosa” (p. 63).

 

Cal dir que aquest gegant representa Jaume I, que Jacint Verdaguer vincula els catalans amb la terra (mitjançant l’arbre, un símbol que toca lo terrenal, que s’hi endinsa i d’on ixen rebrots que representen els nadons i els xiquets) com també amb l’aigua (amb la mar). O siga que el poeta trau dos elements típicament femenins i molt reflectits en la poesia tradicional en llengua catalana.

A banda, aquesta Nostra Senyora és amorosa, maternal, amb amor pels seus fills.

Afegirem que aquesta figura del monarca empiula amb lo matriarcal i amb un fill (el Nen Jesús) que el portarà a la mare, a la senyora (pp. 64-65):

“mes ja la veu a ella el rei,

lo rei de ma pàtria dolça.

Aquell rei és un gegant (…).

Per la barba agafa al rei,

de cap a la mar lo tomba,

i a la cativa li diu:

-Tu seràs reina i senyora;

tu em donaràs ton amor,

jo et donaré ma corona.-

 

No és això rondalla, no,

que ho porta una antiga crònica

escrita per mans d’un rei

(…) [ el rei] és qui deslliurà a València,

és qui deslliurà a Oriola;

és l’eix d’on aqueixos regnes

ragen com raigs d’una roda 

Don Jaume n’és lo gegant,

i la cativa, Mallorca” .

 

Per consegüent, en la parella (i en el regnat), la dona tindrà la darrera paraula, com en moltes rondalles tradicionals recopilades abans de 1932.

Finalment, direm que, tot i que, en el llibre, posa “com raigs d’un roda”, possiblement, l’original diga “com raigs d’una roda”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Estat germànic que, aleshores, ja formava part de l’Imperi Alemany creat en 1871.

 

assemblea-pagesa-6f (1)