Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra, dones que fan ballar i Nostra Senyora de Montserrat

General, , , , , ,

Una altra sardana recopilada en la mateixa obra de Núria Feliu, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra (encara que siga perquè la dona també accepta anar a ballar i, de pas, ella salva l’home), és “A la plaça hi ha sardanes” (pp. 29-30). La lletra és de Santiago Guardia i fou musicada per Josep Fradera:

“A la plaça hi ha sardanes

quines ganes de ballar!

A la plaça hi ha sardanes

digues si amb mi hi vols anar.

Sents? ja ens crida la tenora

i refila el flabiol,

au! anem-hi que ja és hora,

no m’hi deixis anar sol.

Vine, vine amb mi

i escolta les paraules que et vull dir”.

 

Per tant, no sols ella li ho acull, sinó que, igualment, li fa de mare (per mitjà d’unes paraules que evoquen el nexe entre la mareta i el nen). Com a anècdota, diré que, en moltes cases valencianes catalanoparlants, amb matrimoni nascut entre 1930 i 1950, sovint, un poc abans d’anar-se’n de casa (per exemple, a visitar alguns familiars o a algun aplec), la dona sol recordar a l’home què li aprova i què no. Ho he conegut en persones acostades.

Al capdavall del poema, podem llegir

“A la plaça hi ha sardanes

amor i vida

t’oferiré,

ballarem nostra sardana

les mans unides

i els cors també”.

 

 

Així, com en el lligam maternal quan el xiquet alleta, la dona dóna vida a l’home i, de pas, els dos són carn i ungla.

Adduirem que, en la cançó següent plasmada per l’artista catalana, “La nit de l’amor” (pp. 31-32), amb versos de Santiago Rusiñol i amb música d’Enric Morera i Viura, hi ha trets matriarcalistes, com ara, el fet que la nit estiga ben considerada i que genere vida i, de rebot, lo femení n’aporta a la terra:

“fem-lo vessar tot aquest vespre!

 

 

(…) Nit de l’amor, formosa nit

dura molt més del que ara dures.

(…) raig de cançons que, essent de nit,

porten la llum de nova vida”.

 

 

Un altre poema en què copsem molt el sentiment esmentat, també arreplegat en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “És la Moreneta” (pp. 33-34), amb lletra i música d’Antoni Carcellé i Tosca (1904-1983), en referència a Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya. Diu així:

“Té la nostra terra la muntanya

que l’enveja tot el món

que és Montserrat.

 

Quina terra més galana

és la terra catalana.

(…) És la Moreneta

la fe del poble català

l’estel del seu camí

l’afany dels seus amors”.

 

O siga, que la dona (ací, una Marededéu), a més de ser la protectora vernacla del Poble, és qui el guia i qui el salva.

Afegirem uns versos que podrien evocar el paganisme, per la seua condició de santa, la qual empiularia amb la consideració sagrada de lo tel·lúric (ací, de la patrona):
“Quina flaire fa més catalana

la muntanya santa del meu cor

i la Moreneta que ens escolta

ens mira i ens dóna tot l’amor”.

 

Aquestes paraules connecten amb el caràcter maternal que atorguen a Nostra Senyora. I els fills de la terra enllacen amb ella com si ho fessen en un ball (en aquest cas, mentres ballen una sardana): en rogle, detall que té a veure amb l’esperit comunitari. Per això,

“Tota la muntanya

et volta donant-se les mans

sardana de l’amor

d’un poble de cristians.

(…) vetlleu Senyora pels catalans”.

 

Per consegüent, així com la dona (àdhuc, com a mare) vetla la casa, la família i, en grup, pel barri i per lo comunitari, la Mare de Déu de Montserrat ho fa per Catalunya i pels seus fills, pels qui hi estan empeltats.

Finalment, direm que el 8 de gener del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Bona tarda, Lluís,

Mare de Déu quants i quins records m’ha portat La Moreneta! Si digués que, fa quasi vuitanta anys que la vaig sentir, segurament no et mentiria. Deuria tenir-ne uns quinze o setze. Era la Festa Major del Poble i va venir l’orquestra PLANAS, de Martorell, i ens la van oferir al concert. La va cantar en Jaume Ventura; deuria ser de la meva edat, molt jovenet. Quina sorpresa i quina il·lusió! Va tenir molt d’èxit.

Després, es va fer molt famós amb un altre nom que ara no recordo, i també perquè va intervenir molt en partits del Barça, amb la seva trompeta.

Moltes gràcies, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i xicots nobles i fadrines ben tractades

General, , , , ,

Una altra cançó que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Sota el Mas Ventós” (pp. 27-28), amb lletra d’Antoni Vives Batlle i musicat per Jaume Bonaterra i Dabau (1898-1985). En un primer moment, comença per un tret femení (la font) i, en acabant, passa a l’Empordà. Diu així:
“Sota Sant Pere de Roda

una font molt bona hi ha,

allà van aparellades

les noies de l’Empordà,

i que bé s’hi està!

Canta la cardina

molt bé l’imita[1] el rossinyol

airosa, divina,

tot fent un cant de cara al sol”.

 

Com podem veure, el doll és pròxim al Monestir de Sant Pere de Rodes, de l’Empordà, i, a banda, hi van jovenetes en parella i elles porten la iniciativa. A més, els versos fan una lloança (àdhuc, simbòlica) de la natura (començant per algunes aus, les quals representen el jovenet i la xica).

Tot seguit, posa

“Del cor em surt, salut, bell Empordà,

vinc cap a tu content, i et dic: germà,

el teu caràcter franc és dolç i obert

i els teus aires suaus són un concert”.

 

Per consegüent, Antoni Vives Batlle plasma la seua disposició a no eixir-se’n de la comarca, junt amb la sinceritat, la dolçor i la recepció als altres, tant en el tarannà com en la música.

En eixe sentit, la lletra addueix

“M’abraces i m’estimes

amb molt gran admiració;

t’hi acostes i no mires

si és un pobre o gran senyor”

 

i, a banda, la figura de l’hereva, la qual està ben tractada i té bona acollida, dos fets de línia matriarcalista. És més, com a agraïment, l’home diu:

“Pubilla, és ta filla

una noia és per un rei

de donar-la, no reparis

la duré en mon alt castell

li daré coses molt bones

rics corals i bons joiells”.

 

 

En tornar a exposar sobre la comarca (l’Empordà), comenta

“Ets, Empordà, de lo millor que hi ha;

ets, Empordà, la terra beneïda.

Quan Déu et va crear

poc podia pensar

que hauries de donar

tan gran florida”.

 

És a dir, els versos parlen d’un terreny que fructifica, en què qualla, com es diu popularment, “lo milloret del món” (ací, lo femení, començant per les jóvens).

Nogensmenys, en l’Empordà, no sols hi ha terra i palaus, sinó també un altre detall matriarcal: la mar i bona consideració cap a les danses autòctones i cap a qui estima la comarca i la bonesa. Així, diu

“Ets, Empordà, sumptuós palau del vent;

ets, Empordà, terra de la sardana,

de mariners bressol, cants de jovent

que saps dansar i estimar

com la bona gent”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Textualment, en lloc de “la imita”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, amb aprovació de l’abadessa i la mare

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, en el poema “L’Empordà” (pp. 19-20), de Joan Maragall i amb música d’Enric Morera i Viura, es reflecteix el sentiment de pertinença més enllà del fet de passar per l’Empordà i de qualificar-lo de noble, de camí, de drecera o, com ara, de palau del vent. Així, a banda d’escriure que

“pels cors penetrarà,

penyora s’anirà fent de germanor.

-Una cançó!”,

 

un senyal de confraternitat, addueix que

“A dalt de la muntanya hi ha un pastor;

a dintre de la mar hi ha una sirena:

ell canta al matí que el sol hi és bo;

ella canta a les nits de la lluna plena”.

 

Per tant, exposa símbols i els relaciona de manera encertada: lo masculí (dalt, pastor, muntanya, sol) i lo femení (dins, sirena, aigua, nit, lluna).

Afegirem que, després, tots dos fan un suggeriment i, al capdavall, s’atansen entre ells i ambdós són els forjadors de la terra de l’Empordà:

“La sirena es féu un xic ençà,

i un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla,

i de l’amor plantaren la cabanya…

Fou l’Empordà”.

 

I, així, amb un poema, per mitjà de símbols i de la mitologia, l’escriptor català connecta amb la terra i amb el compositor.

Un altra obra del mateix ram és “La sardana de les monges” (pp. 21-22), en què apareixen detalls relatius a l’espai de què es parla (ací, en nexe amb l’ermita de Sant Rafel). La lletra és d’Àngel Guimerà i la musicà Enric Morera i Viura. En aquest cas, la referència a les sardanes és manifesta:

“Sardanes com aquestes mai s’han sentit.

Fins les ballen els avis quan ve la nit.

I als genolls de la mare canta el petit”.

 

Aquests versos ens porten a pensar en la típica casa o masia en què vivien tres generacions i on la cultura tradicional passava de generació en generació i entre les tres.

Més avant, escriu sobre un temple religiós:

“En un coll de muntanyes hi ha un monestir.

De puntetes les monges van al jardí (…).

 

Les sardanes arriben fins als seus cors

amb gatzara i rialles dels balladors,

i entorn d’elles, els arbres, quines remors!”.

 

O siga, que la dansa es desenvolupa pròxima a un símbol femení: l’arbre i… en un jardí (un altre detall matriarcalista).

A més, veiem l’esperit comunitari i el contacte amb lo tel·lúric:

“Dues monges, a l’ombra, les mans s’han pres;

ja se n’hi ajunten d’altres, i altres després;

les de més lluny s’acosten; tothom ja hi és (…)

i sos peus en la terra, ni menys se’ls sent”.

 

En acabant, la festa aplega, fins i tot, a la màxima autoritat de les monges:

“Rondinant l’abadessa ja se n’hi va.

Sent-hi a prop, llagrimeja; no sap renyar,

que ella també n’és filla de l’Empordà”.

 

Llavors, com que l’abadessa se sent de la terra i l’estima, captem un altre símbol, el qual podríem entroncar amb una tradició ancestral i, possiblement, pagana: que la lluna (com si fos una mena de Mare Terra o, si no, de mare de les religioses), aprova l’actitud de totes les monges, catalanes. Per això,

“La lluna que s’aixeca, les monges veu.

Pel damunt de la tàpia la cara treu,

i els hi diu, bondadosa: -Balleu, balleu!”.

 

Això podria empiular amb uns versos de la sardana “La Maria de les trenes” (p. 23), amb lletra de Ramon Ribera i Llobet (1882-1957) i música de Josep Saderra i Puigferrer (1883-1970), quan diu que

“I ara que és mare la Maria l’hem de venerar

perquè el seu fruit d’amor el bressa tot cantant”.

 

Aquestes dues línies, encara que podrien evocar la maternitat, reflecteixen una manera de veure les dones i que atorga importància a la creativitat musical amb els nens i, de rebot, en la vida diària, puix que s’entén que el lligam mare-fill és com l’enllaç entre els fills de la terra i l’indret on viuen, és a dir, amb lo vernacle. En altres Pobles, la maternitat es veuria com una càrrega o bé com una prova feixuga; entre els catalanoparlants naturalistes, com una esperança en els fills, en l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon Nadal i que els Reis d’Orient vos porten algun present.

Sobre això, fa uns anys, una persona comentà al filòleg Josep Ma. Virgili i Rovira (a qui podeu llegir en Twitter) que els Reis d’Orient no existeixen.

Llavors, el lingüista li digué que li permetés conservar la part de xiquet que encara tenia.

Personalment, considere molt important fer possible que perdure u dels trets amb què associem la infantesa: la creativitat, entesa com un estar obert als altres, a la vida i, de pas, amb què establim un lligam de fidelitat amb la mare i, així, amb la Mare Terra.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en literatura i música matriarcals del segle XX

General, , , , ,

Música en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu.

En aquest llibre, a què accedírem gràcies a la generositat de Rosa Rovira, captem el sentiment esmentat. Núria Feliu (1941-2022), autora i editora de l’obra i cantant i actriu nascuda en el barri de Sants (en la ciutat de Barcelona), a què se sentia molt relacionada, inclou molts poemes escrits per catalans nascuts en el segle XIX.

Així, en el pròleg, l’artista comenta que pretenia plasmar “Versos que romanen prop del poble, acompanyant melodies de tots conegudes, i músiques amb ressons de la terra”. I, primerament, exposa la sardana “La Santa Espina” (pp. 17-18), amb lletra del poeta català Àngel Guimerà (1845-1924) i amb música del compositor català Enric Morera i Viura (1865-1942), la qual fou estrenada en 1907:

“Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

 

Déu va passar-hi en primavera,

i tot cantava al seu pas.

Canta la terra encara entera,

i canta que cantaràs.

 

Canta l’ocell, lo riu, la planta,

canten la llunya i el sol.

Tot treballant la dona canta,

i canta al peu del bressol.

 

I canta a dintre de la terra

el passat jamai passat,

i jorns i nits, de serra en serra,

com tot canta al Montserrat.

 

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

 

 

NOTA.- Segons l’equip tècnic de la celebració del cinquantenari de la mort d’Enric Morera, la darrera part del poema original de Guimerà:

I canta a dintre de la terra

el passat jamai passat,

i jorns i nits, de serra en serra,

com tot canta al Montserrat.

 

Fou canviada per Morera, per una altra de contingut més nacionalista:

Fill meu de Catalunya

vull veure’t gran i fort.

Fes cara als que l’ultragin

i per ella viu i mor.

 

Àngel Guimerà”.

 

Com podem veure, en la primera estrofa, hi ha una connexió entre el poeta i la terra, per mitja del sentiment.

Després, copsem una terra que renaix (la primavera), potser, fins i tot, en lo tel·lúric (per exemple, és època de creixement de plantes, d’arbres i de ressorgir fulles).

Igualment, trau un tema que va associat a la cultura matriarcalista: el cant mentres es treballa (molt habitual fins a mitjan segle XX) i quan la mare bressola el nen (això és, en la primera fase de la maternitat posterior al naixement). A banda, la terra té vida (ací, possiblement, en el sentit geogràfic, és a dir, en al·lusió a la Catalunya interior): tot el dia (tant en temps de claror com en moments de foscor) i, àdhuc, en indrets emblemàtics com el massís de Montserrat (lloc que té a veure amb el Monestir de Montserrat i amb Nostra Senyora de Montserrat, una marededéu trobada i patrona de Catalunya).

Quant als versos del compositor, són més bé patriòtics.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i dones molt obertes

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sobre la terra i la llengua”, de Rosa Fabregat (1933-2024).

En aquest poema, el qual figura en la web “Quaderns Barri de Sant Magí”, de l’”Associació d’Amics de Sant Magí”, de Cervera (de la comarca catalana de la Segarra), com “Sobre la terra i la llengua. Rosa Fabregat. Pàg. 133-136” (https://santmagi.cervera.cat/quaderns-barri-de-sant-magi/quadern-num-1-any-2009/sm2009quadern_2-35-38.pdf/view), copsem el sentiment esmentat. Així, Rosa Fabregat i Armengol (1933-2024), posa

“SOBRE LA TERRA I LA LLENGUA

 

(…) Des de ben jove escrivia poemes tentinejants,

-Verdaguer era el meu model- que llegia en català

als meus pares i als meus avis.

(…) La llengua és la meva pàtria, la llengua que porto a dins,

la que mai m’abandonava, la que sempre em fa feliç.

La que brodo a la pantalla, la que brodava al paper.

La que porto dins de l’ànima, la que em batega a la sang.

La llengua i la meva terra que acull joves nouvinguts” (pp. 133 i 134).

 

És a dir, l’escriptora s’inicia llegint composicions de Jacint Verdaguer (poeta català del segle XIX, qui tenia molt arraïlat aquest sentiment i que, a més, fou recopilador de rondalles) i es desenvolupa en un ambient creatiu facilitat pels seus pares i pels padrins.

A banda, prefereix la llengua catalana, ja que, amb ella, plasma més l’escriptura. I, a més, comenta sobre una terra acollidora (un tret matriarcalista). Afegirem que vincula Catalunya amb l’obertura als altres:
“Som la terra acollidora que accepta totes les veus

i a poc a poc les fa seves i va barrejant les sangs

i els nous fills prenen consciència de l’esperit dels catalans.

Una terra que camina i ensopega ben sovint

amb els mateixos obstacles que la història va teixint,

per furtar-li la memòria i l’anhel de decidir.

No pot ser mai responsable de triar el propi destí”.

 

Per tant, trau temes relacionats amb la Catalunya del segle XVIII fins a la que ella ha viscut i, igualment, captem que els fills continuen amb l’esperit dels catalans.

Més avant, passa a la literatura catalana i a la figura del jardiner:

“I, en l’enllà de Ramon Llull -el políglot franciscà,

que alliberà presoners i emprà ferm la nostra llengua-.

(…) seré la jardinera d’un balcó ple de geranis

resistents al fred més viu. Són la mata de ginesta

(…) que perviu a la sequera”.

 

És a dir, empiula la terra amb la llengua i amb vegetació que reflecteix la fortalesa.

Adduirem que, en molts passatges del poema, també connecta Catalunya amb els immigrants, amb qui es mostra oberta:
“La nostra casa és la Terra i els seus fills som tots germans”.

 

En eixe sentit, al capdavall, comenta que la vida és el germà que aplega d’una altra terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, l’esperança en la mare i la gratitud dels fills

General, , , , , , , ,

Un altre poema de Ramon Pagès i Pla, el qual figura en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” i en què també copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Terra de somnis”. Així, en la tercera estrofa, apareix un tret que té molt a veure amb el matriarcalisme (en relació amb el tema dels pactes i de les reunions) i amb lo maternal (representat per un arbre):

“Sobre el roure fidel que t’empara

feia festes l’esclat d’un estel.

 

I brillava la humil veritat;

la bellesa coberta de seda

revestia el repòs de l’arbreda

amb murmuris plens d’eternitat”.

 

És a dir, una veritat resultat de tocar els peus en terra  (l’arbre no és trasplantat a altres terres) i el descans (simbolitzat per l’hivern, igualment, de la vida, o siga, la vellesa) va acompanyat d’una vida nova, d’un cicle (l’eternitat, per mitjà del naixement i de l’esperança) que evolucionarà cap a la primavera (la infantesa).

Per això, tot seguit, indica que

“S’escoltava la veu de l’encís

i les flaires del somni que impera…

La resposta de la primavera

respirava les flors d’un País (…)

i una nit perfumada d’estrelles

ressorgia… per fer-nos germans” (p. 58).

 

Per consegüent, aquest reviscolament podria empiular amb lo matriarcalista, per mitjà d’una mare que escolta el fill (l’encisament), en lloc de limitar-se a oir-lo, puix que ell és la llumeneta, el flaire i el primer pas cap a la primera estació de la vida. Aquesta mare, a més, serà la generadora d’eixe renàixer i ho farà de nit, en l’obagor, un altre detall matriarcal, en una foscor que fa rogle i que, de pas, salva el Poble. De fet, l’escriptor de Viladrau addueix

“T’he forjat País meu verd i nu”.

 

Una verdor com l’arbreda de març i una nuesa com la noblesa del nen.

Igualment, trau unes línies que enllacen amb el folklore català, com ara, amb les dones d’aigua, ací, potser després de bressolar (o d’alletar) un nadó:

“He callat pacient el demà

i la lluna disposta  t’arbora

com la dama fidel seductora

que besant-te de pressa se’n va”.

 

Arran d’aquest ressorgiment, Ramon Pagès i Pla entra en el tema de Catalunya i de les arrels a què se sent empeltat: amb la mare, amb la llengua, amb lo vernacle i amb una mareta que, com en moltes rondalles, en llegendes, en poemes i en la vida quotidiana de catalanoparlants nascuts abans de 1920, dóna vida i esperança. Així, podem llegir

“Arrelada la parla, d’anhel,

sota l’herba encongida t’amara

per ungir-te amb l’amor net de mare

que desglaça el teu cos ple de gel.

 

I rebrolla la clara amistat,

i la bella i perduda pineda

com una heura enyorada s’enreda

encenent cants de fe i llibertat!

 

Nació del meu cor indecís…

T’he tingut en la pau vertadera,

i he onejat amb la teva bandera

quatre barres per fer-te feliç!”.

 

I, així, es reflecteix l’agraïment i el favor que el fill (el poeta) torna a la mare (l’acte en nexe amb la bandera, com a signe de victòria).

Finalment, altra vegada plasma aquest sentiment cap a una terra que li fa de sopluig, on qualla la seua creativitat i amb qui té un lligam fort, fins al punt que la tracta de Mare:

“Catalunya palau dels meus cants.

Ja floreixen, del seny, les roselles

i t’implora el futur meravelles

-Terra Meva!- de somnis gegants”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Cap d’Any, Bon Nadal i Venturós Any Nou.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poetes que enllacen amb esperança, en contacte amb la natura i amb la terra

General, , , , , ,

Continuant amb l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de Ramon Pagès i Pla, en el poema “Et busca amic…” (p. 44), hi ha trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, escriu unes paraules que podrien evocar-nos el lligam entre la mare i el fill de pocs anys o amb el nounat:

“Un sentiment novell de cop t’adora

i vol tenir-te a prop aquesta nit”.

 

I els versos del final, la membrança de les persones estimades:

“El teu camí senzill, com una dansa

plena d’amor i fe, se’ns amistança

ara, que vius… present en el record”.

 

La composició següent, “Deixa’t sovint…” (p. 45) és un cant al contacte amb la natura, fins al punt que l’autor (o bé, àdhuc, qui el llig o bé qui l’escolta) se sent part de la terra i, a banda, encisat com ho faria durant el desenvolupament d’una llegenda tradicional:

“Deixa’t sovint amar pel cos humil de faig

de la fredor subtil que mena el xic oratge.

Entre el silenci oeix remorejar el brancatge

del cor que fa embellir les flors del mes de maig”.

 

O siga que, malgrat l’hivern, el cor, els sentiments, encara conserven l’esperança (per exemple, plasmada en el faig, un arbre amb facilitat per a crear boscúria) i el renaixement de la vida i, així, l’autor acull la natura en les diferents fases i, per consegüent, també en la més freda (en nexe amb la vellesa i amb la confiança en una vida nova, en el nounat).

Adduirem que tot esdevé en terres catalanes, on el poeta empiula amb la dona (la font de vida) i amb l’obagor aquosa (dos trets matriarcals):

“Observa aquesta font que adolla brots de seny

d’aquesta fulla muda a l’ombra humida impresa

que sent fregar la pell del llavi amic que besa

per transformar-te el bosc, i fer-te ser Montseny!”.

 

D’aquesta manera, l’escriptor passa de l’arbre (un detall femení que té a veure amb la idea de mare, de matèria i de les arrels) al forest (zona associada a la dona, a diferència de la ciutat i de lo urbà) i està enllaçat amb la terra (el Montseny).

I, en paraules de Ramon Pagès i Pla, sota “l’embruix d’encisadora fada”, això és, d’un personatge en forma de dona i relacionat amb la infantesa en què, sobretot, l’àvia, li narrava llegendes i rondalles aborígens.

També copsem el matriarcalisme en un detall que figura en el seu poema “No caldrà un jorn…” (p. 46): l’ombra (a diferència de lo que podria simbolitzar i provocar com a resposta en una cultura patriarcal) és ben rebuda, quasi segur, pel vincle que hi ha entre la penombra i els personatges femenins. A banda, es reflecteix que el pas li resultarà senzill:

“No caldrà un jorn de fer engrandir

la bella veu policromada

que encén silencis a desdir

i engresca l’ombra, desitjada”.

 

En acabant, com captem en els versos “Poetes de secà” (pp. 49-50), fins i tot, les lliçons tardanes “aportaren rels d’ofici” en uns indrets on es diu

“que d’allà on no n’hi ha, no en raja.

De nosaltres, sí que en raja

i molts cops, quan no n’hi ha…”.

 

O siga, que perviuen l’esper i la vida (el doll o, com ara, el naixement d’un riu), la qual comença d’on ix aigua.

No debades, Ramon Pagès i Pla afig

“Rebeu, doncs, amb voluntat,

dintre el cor la humil presència (…).

Però també compartim,

cada mes plens d’alegria,

vetllades de poesia…”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

El matriarcat basc (Anne-Marie Lagarde), igualtat i construcció de les identitats sexuals en la societat agropastoral basca assemblea-pagesa-6f (1)

Literatura matriarcal en pro de la creativitat, de la mare i de la terra

General, , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Un poc de molt i un poc de res”, de Ramon Pagès i Pla, i en què captem trets matriarcals, és el de la pàgina 34. Per exemple, en llegir

“Pujo al cim del cimal

i trepitjo la terra

del camí enamorat 

de l’espai que enamora

la natura vivaç

i entre cants vivifica”.

 

Així, hi ha contacte entre l’escriptor i la terra (la dona), acompanyat de simpatia i d’amor per la natura, una natura (lo femení) viva i que, a més, aporta vida, possiblement, com a agraïment.

A mitjan obra, exposa la composició “Una amistat humil” (p. 42), en què apareixen detalls presents en altres poetes que hem triat per al punt de la literatura matriarcal:

“Una amistat humil, fidel, procura

trobar la pau clavada a dintre els dits,

la llibertat, grandesa dels sentits,

i mentre dorm a poc a poc madura”.

 

Per tant, l’amistança va unida amb l’encaixada de mans i, de pas, amb una actitud pacifica; la llibertat és empiulada amb la creativitat (obertura dels sentits, disposició a escoltar els altres) i, a més, tocant la maduració (la tardor, ací, simbolitzada per eixa entrada en el son).

A banda, copsem semblança amb poemes del català Joan Sala Vila (nascut en 1929), quan, per exemple, comenta que, qui cerca el lligam, ho fa

“i vetlla el món amb l’escalfor d’un bes

i, no és enlloc… si sap que no fa falta”

 

i, així, Ramon Pagès i Pla fuig de les ànsies de protagonisme o de lo que li podria crear malestar. No debades, després, plasma que

“Broda camins ben lluny de la batalla,

i porta el goig més pur al pensament.

(…) i, per no fer cap mal, s’ajup i calla.

 

Una amistat humil per res es dóna,

i abans de rebre ofensa greu perdona”.

 

En línia amb el matriarcalisme (però escrivint sobre com considera que no és bo fer política), el poeta de Viladrau recorre als versos “Amb llibertat…” (p. 43), potser perquè és u dels temes més associats a les democràcies occidentals.

Primerament, diu que

“Amb llibertat predica entre el desvari,

i fa dels cors mentida cada mot

per obtenir-ne un miserable vot

i convertir-se el país en un calvari.

 

És el poder i ordena amb la mà dura

malgrat que és un demòcrata excel·lent.

Remou les lleis i dicta el manament”.

 

Un poc després, comenta que aquest polític

“Ell no compleix, més aviat disposa

i vol que sigui tal com Ell ho imposa”.

 

I, tot això, en un ambient en què aquest home públic o, com ara, estadista,

“Mou les cireres de mil mons corruptes

que Ell ha enfonsat dins una mar de dubtes

per emplenar la seva vanitat”.

 

Al capdavall, Ramon Pagès i Pla enllaça aquest estil de governar amb un

“Estrany voltor que ha descarnat la Terra

i li ha muntat una ferotge guerra”.

 

Per consegüent, es reflecteix que, 1) a diferència de la cultura matriarcalista, en què els qui promouen la política la fan al servici de la terra, de lo vernacle, de la Mare Terra i dels ciutadans (que no vol dir que s’hi rendesquen, sinó que tenen present les seues paraules, les seues emocions, els seus sentiments), que toquen els peus en terra i que procuren afavorir un ambient creatiu i de justícia, sobretot, amb els més febles i en pro de la bona avinença entre el major nombre de persones possible i les autoritats, 2) la cultura patriarcal aprova que es puga descarnar (això és, violar) la Terra (no solament, el planeta Terra), ans també lo femení (començant per les xiquetes, per les dones i per les ancianes) i qualsevol grup històricament marginat en els Pobles molt promotors de la figura del conquistador i, per exemple, de lo urbà i de lo actiu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i dones pacífiques i creatives

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” de Ramon Pagès i Pla (1947).

Un altre escriptor en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, per mitjà d’aquesta obra, a què accedírem en el 2024 gràcies a la generositat de Rosa Rovira, és Ramon Pagès i Pla (nascut en Viladrau, població de la comarca d’Osona). Quant al seu estil, com podem llegir en el pròleg de Llorenç Gomis, “fa poesia amb la realitat humana aparentment menys poètica i més vulgar. Com en el poema on evoca amb força una escena de la vida corrent” (p. 10) i, com escriu l’autor en la dedicatòria, inclou “A la terra de l’hort de la vostra bondat” (p. 11).

Ja entre les composicions, en “La meva terra” (pp. 17-18), comenta sobre una

“formosa llar disposta i compartida.

Com una nit que el dia torna vida,

la meva Terra engendra un cel despert”.

 

Per a començar, el títol ja parla sobre la terra on viu. Igualment, captem la maternitat i que la dona és qui crea els éssers humans (i, així, no és ella qui parteix de l’home) i que el cel procedeix de la Mare Terra.

A banda, a vora d’Ella,

“La lluita oblida l’odi i s’agermana

i s’obren temps replens de gerda ufana

que entre cristalls albiren la claror.

 

No creu sinó vestir-se de raó,

de pau i set de llibertat humana,

de l’aigua de la font que humida emana

perquè el fullatge enterri la saó”.

 

Ací, la saó podria representar la maduresa de la tardor (la tristor) que el fullatge de la primavera supera mitjançant l’esperança (el soterrar). És més, no sols creix lo dolç (la gerda) unit amb la diafanitat, ans que la font (la dona) té vida.

Afegirem que aquesta terra

“No vol posar el verí de les paraules

ni el pensament d’orgull damunt les taules

que amb l’interès remoguin qualsevol”.

 

Com podem veure, la germanor abunda, és pròpia de l’indret on viu el poeta i enllaça amb molts trets matriarcalistes (com ara, el pacifisme, el bon parlar i la senzillesa). Per això, addueix

“Vol que l’amor estimi dins l’entranya

que la carena no esdevingui estranya

ni un brot d’incert no li malmeti el Sol”

 

i que, així, estime de l’interior de la mare estant, conegut, familiar i que faciliten el nexe entre la mareta (lo tel·lúric) i el fill (per a no anul·lar lo celestial, ni el sol).

No debades, més avant, exposa que

“Porta l’atzar clavat a la mirada,

i escolta cants de força enamorada

i lluita per la pau d’un món segur.

 

I amara dòcilment lluny de la guerra

un bri de llum fidel la meva Terra!”.

 

Per consegüent, és una terra que promou lo plàcid, les relacions humanes acompanyades de bona avinença, la música que connecta amb l’altre. I, òbviament, la relació amb una Catalunya esperançada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que donen vida a fills creatius i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Un altre poema del llibre esmentat de Miquel Banús i Blanch, en què es reflecteix el matriarcalisme, posa uns versos (p. 66) que diuen així:

“Guimbant riu amunt he descobert la Font

on l’aigua surt pura i clara.

La set m’ha fet néixer dins el cor

deus d’aigua que mai no s’acaben”.

 

Per consegüent, el poeta, corrent i saltant com un xiquet, fa camí cap a la mare (la Font) i, com a resultat d’eixa trobada amb la mareta i de la vida que ella li dona (i, de rebot, la Mare Terra), l’escriptor li està agraït.

En uns altres versos (p. 67), els quals enllacen amb la dona i amb l’aigua i, potser, igualment, amb Déu, l’autor exposa que ell

“Anava pel món

buscant aigua clara.

On és eixa font

que mai no s’estronca?

Veniu i beveu,

germans i germanes

que la seva deu

no és pas gens avara.

 

Jo tinc set d’AMOR,

tinc set d’aigua clara,

he trobat la Font

que mai no s’acaba”.

 

Com podem veure, la dona genera vida, en dóna (i de bona) i, de pas, en aquestes línies, ella salva l’home. Afegirem que la font, més d’una vegada, està vinculada amb el naixement d’un riu, amb la banda fluvial que simbolitza la infantesa. Aquest deu també podria representar l’amor amb una dona.

Una altra composició que empiula amb lo matriarcalista és “Al llindar de la vellesa” (pp. 68-69), molt sucosa:

“ABANS I ARA. Moltes raons per ser feliç.

 

Abans, caminava fent i desfent camins;

ara, només tinc un sol camí.

 

Abans, era un molí de parenostres i pregàries;

ara, contemplant sóc feliç i en dono gràcies.

 

Abans, delejava i volia moltes coses;

ara, he après a ser feliç amb el que tinc.

 

Abans, necessitat, trucava a la porta tancada;

ara, veig sempre les portes obertes. També la meva.

 

Abans, xerrava i creia que parlava;

ara, valoro el silenci de les paraules no dites.

 

Abans, quan tenia set pidolava aigua;

ara, he descobert un Foc que no s’apaga.

 

Abans, necessitava i ho volia tot;

ara, un no-res em fa feliç.

 

Abans, els dogmes m’aclaparaven;

ara, sols visc per al Senyor.

 

Abans, lleis i preceptes m’esclavitzaven;

ara, la llibertat de l’Amor em fa lliure.

 

Abans, de ser estimat el meu cor es delia;

ara, estimo a tothom i em sé estimat.

 

Abans, un bosc frondós em captivava;

ara, un senzill jonc m’enamora.

 

Abans, necessitava tots els déus de l’Olimp;

ara, un sol Déu em fa feliç, i a Ell sols adoro.

 

Abans, ho volia tot, i lluny ho buscava;

ara, veig que tot ho tinc a dintre meu.

 

Abans, era un jove vell;

ara, que sóc vell, és quan sóc jove.

I, de tot, en dono gràcies a Déu”.

 

 

Adduirem que, si aquest poema fou escrit com es pot llegir al final de la plana 69, l’hauria creat el mateix dia que féu els seixanta-cinc anys.

Al llarg de la composició, apareixen trets matriarcals amb què ell s’identifica: el contacte amb una natura que li agrada, l’austeritat, la disposició a donar hospitalitat a qui ho pogués necessitar, el caliu que fa que la seua vida tinga sentit, el contacte amb la terra junt amb la creativitat (en lloc del culte als dogmes o a les normatives).

I ho fan acompanyats d’una actitud oberta amb el proïsme, el qual li torna en forma de present per part dels altres com també d’un sentiment de pertinença a la terra (el qual fa que no pretenga cercar altres indrets de cultures diferents) i de l’interés pels petits detalls i per una vida en què Miquel Banús i Blanch encara està jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)