Arxiu d'etiquetes: “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia” (llibre)

Jocs de pallissa, eròtics, amb dones amb molta espenta, jóvens i molt obertes

General, , , ,

Un altre joc de pallissa que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, eròtic i en què es plasma el matriarcalisme, és “El joc del conill”. El narrador comenta que, quan ell tenia nou anys, “s’ajuntaven cinc o sis persones ja majors.

-Vinga! Fem un joc esta nit. Fem el joc del conill.

Aleshores, el joc era fora, en una catxapera. Uns s’amaguen; d’aquí, un altre. I eixies, fugint del gos, i et clavaves en una catxapera. La ignorància és la que funciona en això. I n’hi havia un amb una manta.

Jo isc, corrent, i em clave en la catxapera. I la broma és que porta les mans tot plenes de la mascara d’una paella. Com et claven, ahí, en la catxapera, doncs, et passen la mà per la cara i tot el riure.

[-Això, ¿on es feia? ¿Al mig del poble?]

-No, no: a dins de la casa, en una d’estes cases grans que hi havia. Tenia una entrada grandota i hi feien eixe joc” (pp. 196-197).

Per a començar, s’uneix el mot “conill”, el qual es pot empiular amb el nudisme i, més encara, ací, amb els genitals externs de la dona, i, tot seguit, amb la penetració.

Així, qui el conta, comenta que ell es clavava en una catxapera (és a dir, que s’introduïa en terreny femení, en aquest cas, en el cau, per mitjà del penis que s’endinsa en la vulva). A més, ell afig que això funcionava, o siga, que donava bons resultats.

En acabant, addueix que les mans acabaven com quan toquen la mascara de la paella, és a dir, el cul, la part negra. Potser, perquè ho enllaça, com ara, amb la polseguera (el semen) que, com diu la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup musical “Carraixet”, ix del forat del cul… de la dona.

Finalment, el narrador diu que aquests joguets còmics es feien en cases grans. Això ja ens reflecteix que tenien bona acceptació, puix que els passatges no esdevenien en la intimitat, sinó en un ambient prou obert.

En el relat següent, “El joc de les monges”, també arreplegat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, captem trets eròtics i matriarcalistes: “El joc de les monges. Eren dos monges i un frare i totes hi anaven per lo que penjava al frare. I van eixir dos hòmens vestits de monja; i ell, de frare i enmig. I jo no sé com portava un baix de la roba, allò, pum, pum! I ell, una el volia; i l’altra, també” (p. 197). Com podem veure, les dones són la part activa, àdhuc, en lo eròtic (elles van al monjo), senten atracció per l’home i, a banda, ell participa en lo sexual, per exemple, mitjançant les relacions, possiblement, amb penetració i tot (amb l’esmentat “pum, pum!”).

En el joc següent de pallissa, “El joc del capellà”, llegim sobre “un capellà, a qui anaven a que les confessara i totes eixes coses” (p. 197), en molts casos (com en altres narracions), amb passatges eròtics entre la part femenina (ací, dones) i el capellà.

Finalment, hi ha un joguet còmic, “Joc de les senyoretes que busquen nóvio”, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, que diu així: “Recorde d’una volta que eixia el José i l’oncle Saoro. S’havien posat unes pitraleres que eren una exageració. Feien de dos senyoretes que es passejaven buscant pretendent. Anaven anant i, amb perdó, una ho feia sense parar de tirar-se pets; l’altra, fent cares rares, li deia:

-Xica: ¿què no t’has posat la figa?

I li arromangava la falda i li posava una figa en el cul, com si fóra un tapó” (p. 198). Una obertura dels hòmens cap a lo femení, fins al punt que parlen el llenguatge de les dones, no sols el que ells coneixen. Altra vegada, aquest esperit és semblant al de temps de Carnestoltes, en aquest cas, per la manera en què es tracta lo eròtic i la sexualitat (ací, en les cultures matriarcalistes).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallisa, eròtics, amb esperit comunitari i dones eixerides i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre joc de pallissa en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, comenta que un oncle del narrador i un amic s’ajuntaven per a fer obres d’aquesta mena. Així, el dia de Sant Antoni (u dels dos nomia Toni), “Feien la bunyolada del número un. Aquí s’acostumava a ajuntar-se’n tres o quatre, tocar la guitarra (o la mandúrria) i fer ball:

-Vinga! Fem un joc!

-Vinga! Fem-lo!

Hale: es mudaven i ja s’arreglaven els dos hòmens. Un, de dona; l’altre, d’home. I se n’anaven a la font i es posaven a llavar. (…).

-Ramoneta: ¿què et pareix? Ens posem a llavar.

Sí -responia l’altra.

Diu: -Doncs, vinga!

Una tenia un fill acabat de nàixer. Lo que passa: els bolquers cagats. La mare els posava en l’aigua. I l’altra, baix, llavava i diu:

-Mira, Ramoneta: no et poses a llavar els bolquers primer de tot, perquè em solla la roba. I no vull dir-te res, perquè som amigues i no vull que s’embrute l’aigua.

I li comenta l’altra: -Doncs, mira lo que et dic: si no vols que t’embrute l’aigua, munta dalt i posa-t’hi a llavar. I jo, aquí baix. I, així, l’aigua, cap avall” (p. 194). Aquestes línies empiulen amb l’actitud matriarcalista de parlamentar amb intenció d’aplegar a pactes, en lloc de cercar la gresca.

Un altre joc de la mateixa corda posa que “Una alçava les faldetes a l’altra (…). Els que feien els jocs eren hòmens vestits de dones” (p. 195). Aquest tret podríem enllaçar-lo amb l’esperit de Carnestoltes i, si més no, amb la sexualitat matriarcal.

Una altra narració, a més, eròtica, comenta que “va haver-hi una a punt de casar-se i tenia el nóvio. I li va dir:
-Tu, ¿has tingut algun repuntó en la vida?

-Doncs, sí: en vaig tenir un.

-Ah, no, no. Jo no vull casar-m’hi.

Més avant, ella diu a sa mare: –

-Ai, mare, mare. Ai: que no vol casar-se amb mi. No vol casar-s’hi.

-Per què, filla? Per què?

-Doncs, perquè m’ha demanat si jo hi havia tingut alguna cosa i jo li vaig dir que sí que vaig tenir un repuntó. [Un repuntó era que havia tingut a veure amb un altre].

I diu la mare:

-I, per què ets tan bajoca? Jo no sé per què ets tan bajoca! Més de quatre en vaig tenir jo i ton pare encara no ha sabut res” (p. 195).

Com podem veure, el tema de la sexualitat es comenta obertament entre la xica i la mare i, per mitjà de la dona, copsem una vida sexual activa i, a banda, una mare eixerida i una figura masculina més bé mansa (de la mateixa manera que ho fa el llop en algunes rondalles).

El joc de què tractarem tot seguit, en la mateixa obra de literatura popular del Carxe a cura de Brauli Montoya, trau el tema del comunitarisme. Ramoneta fa la dina (en aquest cas, borreta) i una altra dona li diu “Però, veges tu: ni tinc creïlles. Però hi ha sis o set veïnes i la faré. Me’n vaig. De seguida, sóc aquí, per a anar-nos-en a llavar al llavador.

Agafa la dona que volia fer la dina: -Tu, Casilda: ¿me’n deixes dos, de creïlles?

-Tin-les.

L’altra: -¿Em deixes un trosset de bacallà, que faré borreta i no me’n queda?

-Pren-les.
I l’altra: -¿Tens dos tomates seques?

A l’altra, dos cebes. Total: que ella feia borreta del veïnat” (p. 196).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Si, tot i les més de set-centes narracions (entre rondalles, llegendes, contarelles, etc., sobretot, les anteriors a 1932) que hem tractat (n’hem llegit moltes més) i els comentaris que ens han fet respecte a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 (i d’arrels també catalanoparlants), encara hi ha qui considera que la cultura vinculada amb la llengua catalana i amb la gran majoria de dones catalanoparlants nates en aquell temps que hem indicat, és patriarcal, convidem a llegir el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El Cançoner”, de Gabriel Janer Manila, publicat en 1979, “Rondallari de Pineda” (amb narracions tradicionals recopilades per Sara Llorens en el primer quart del segle XX) i, per exemple, a estudiar les cançons en castellà “La cabra, la cabra” i “La Ramona pechugona”, no sols pel tema de la maternitat (ben vist en les cultures matriarcalistes, les quals el relacionen amb la Mare Terra), sinó pel del paper de la dona.

Al meu coneixement i, al de moltes persones, és matriarcalista.

Igualment, afegirem que el 8 de juny del 2024 he accedit a un comentari molt sucós d’Antonia Verdejo González, en nexe amb el tema de parlar amb el nadó mentres està dins de la mare, el qual trau Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos a primeries dels anys huitanta del segle XX.

Adduirem que, encara que Antonia Verdejo és d’arrels castellanes, és una persona molt oberta, que ha crescut en Catalunya i que ha rebut una educació matriarcal:

“— Bona tarda, Lluís,

Jo sempre sóc parlat amb els meus fills estant embarassada. I, posar música amb els cascos sobre la panxa, està demostrat científicament que ja, de molt poc, poden percebre les emocions i l’estat d’ànim de la mare.

Fins i tot, la germana s’acostava a la panxa i li parlava. I, si tenia la mà posada a sobre, li donava un copet amb el peuet.

Quan estava inquiet, que es bellugava molt, li posava la música de nadó a sobre,… i es calmava.

L’àvia ja em deia que era bo parlar amb naturalitat i acariciar la panxa. I ma mare, lo mateix: l’estat d’ànim de les mares influeix en tot el del nadó”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallissa, eròtics, en pro de la maternitat i de la merda

General, , , , , ,

Continuant amb els jocs de pallissa en el Carxe, copsem que en feien molts i que, per la matança del porc (en novembre), s’ajuntaven i en realitzaven. Tot seguit, en “El joc de Pere Gralla”, semblant a una facècia eròtica i també en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, podem llegir que molts dies (també els diumenges i els dies festius) eixien a ballar i “a fer jocs. Eixos jocs, com les falles en València, en forma de crítica. Potser, d’un home que li havia passat un cas. Doncs, eixien a fer-ne l’escena, en valencià.

N’hi ha d’un home que contaven que se n’havia anat a treballar a fora. Ell escrivia la dona: li deien Pere Gralla. I feien el joc com una lletra que havia llegit. Diu:

-Sóc Pere Gralla.

La dona li escrivia:

-Pere Gralla:

saps que lo que jo tinc,

no s’ha fet per a encaixar palla.

Si no véns abans de l’estiu,

altre pardal farà niu” (pp. 192-193).

Afegirem que el narrador trau el tema del comunitarisme. Així, parlant sobre un home que gaudia amb els jocs de pallissa i que havia mort feia poc, comenta que “li deien tots:
-¡Vinga, Quito, vinga: fem un joc, fem un joc!

Les dones i xiques, totes fent. Era molt xocant. Se l’inventaven: com ara, en vers. Moltes voltes, ens ajuntàvem amb un que li deien Salvador:

-¡Vinga, Salvador, vinga: fem un colpet! Conta’ns un acudit.

I es divertien molt. Ho feien al saló de ball o en cases particulars. Deien:

-Fem un joc!

I, en acabant, era aquella anècdota que havia passat en alguna família o amb algú, puix ho referien i en feien la crítica. No hi havia tanta malícia. Feien una crítica a un i l’admetia, perquè es feia amb bona unió, per a divertir-se. Ara la gent no aguanta tant” (p. 193). Aquesta darrera frase, la primera vegada que la llegírem, ens evocà l’entrevista que fiu a ma mare en febrer del 2020, quan ens deia que, en la seua família, hi havia hagut fadrines que havien viscut molts anys en casa d’altres persones, perquè, aleshores, hi havia més paciència.

Un altre joc còmic recopilat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya i en què captem bona part de la cosmovisió matriarcalista en lo sexual i de la vida, és “El joc del llavador”. “Era com una comèdia. Aleshores, agafaven i treien coses de xiquets o bé de passatges de matrimonis que passaven. I s’ajuntaven dos (un es vestia d’home; i, l’altre, de dona), se n’anaven a la Font de l’Esbarzer (…), on hi ha un llavador. (…) La que més podia, li alçava la roba (…). Tot això ho feien en joc, perquè els dos hòmens es vestien de dones. Agafaven:

-Xica: què fas?

Li diu l’altra: -Mira: aquí sóc, en la casa, que ara pensava d’anar-me’n a la Font de l’Esbarzer, a llavar.

Li respon la primera: -Ah! Doncs, vine-te’n, que jo també me’n vaig” (p. 193).

En una altra versió ambientada en aquesta font, “L’oncle Ramon es vestia de dona. Agafava el cabàs ple de bolquers, li posaven quatre draps. (…) Un altre també es vestia de dona (…). I se n’hi anaven quatre o sis que es vestien de dona:

-Hale! Doncs, a llavar!

Tots amb el cabàs. I l’un deia a l’altre:

-Mira: te n’hauràs de posar baix, perquè has llavat primer les bragues i m’has enviat tota la merda, amb perdó, tota la merda, cap avall i se m’ha pegat a la meua roba, que la tinc més neta.

I l’altre diu:

-Doncs, hagueres matinat més i t’hagueres posat dalt, perquè jo, baix, no em pose” (pp. 193-194).

Per tant, aquests passatges enllacen amb una cultura molt oberta en lo sexual (i matriarcalista), que acull la maternitat (per exemple, que l’home es faça càrrec dels bolquers… sense necessitat de campanyes feministes, ni d’ajuntaments, ni de governs autonòmics amb esperit paternalista), que els hòmens abracen com a positiva també la part femenina i l’actitud favorable a la merda (relats escatològics) i, així, lliures d’una cultura que promou lo políticament correcte, la mentira i el robatori com a prioritats en la vida de les persones i de la societat (i, així, pròpia de cultures patriarcals alienes al matriarcalisme català i a la tradició dels catalanoparlants).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallissa i dones que salven, que protegeixen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra facècia relacionada amb Jaume de la Serra, en què copsem lo matriarcal i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, és “La pell de borrego”. En aquesta narració, Jaume el Barbut és en ca la Comtessa, qui l’acull. I, encara que moltes parelles de guàrdies civils intenten fer-se amb ell, el bandoler, eixerit, els demana si volien que eixís el ramat. I ells, en castellà (la llengua que empraven quasi tots els guàrdies i moltíssims funcionaris estatals en terres no castellanoparlants d’Espanya), li diuen que ho faça:

“-Pues sí: ¡que salga el ganado!

Aleshores, ell es va tirar una pell de borrego, es posa enmig del ramat i se’n va eixir” (p. 181).

Al capdavall, podem llegir “Eixa Comtessa, que era amant, era una de les que el mantenia” (p. 181). És a dir, ens trobem davant d’una prostituta rica i que, a més, protegeix l’home (ací, Jaume de la Serra) i, a banda, el salva, dos trets que empiulen amb el matriarcalisme.

 

Joguets de pallissa (o joguets còmics) en l’obra sobre el Carxe a cura de Brauli Montoya.

Una altra part que té interessant aquesta obra sobre el Carxe i que, per la seua semblança, hem considerat adient incloure-la en el punt de l’estudi referent a rondalles (encara que siguen joguets còmics o, com posa en la pàgina 190, de pallissa), els entrevistats comenten que es feien en valencià (llengua catalana) i, igualment, que s’ajuntaven unes quantes persones i deien:

“-Què podríem fer?

-Doncs, mira: tu fas de dona; jo, d’home. De matrimoni” (p. 189).

I, en acabant, es feia una espècie de xiqueta comèdia, sobretot, en temps de verema (això és, en setembre), de nit. Com diu u dels qui reporta, “Es gitaven en la pallissa, agafaven, estudiaven el joc, lo que farien i de tot. I, per això, es diuen ‘jocs de pallissa’” (p. 190). “Pallissa”, en aquest cas, fa referència al lloc cobert de teulada en què es guardava la palla.

U d’aquests jocs còmics arreplegats, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Joc del mico”. “Hi havia una dona que li deien la tia Lena. Ella sempre era molt ella. I aquí hi havia un carter que el vestia de mico, li posava la seua cadena i el mico i ella demanaven diners” (p. 191). Aquestes línies enllacen amb el fet que, en les cultures matriarcalistes, l’home és l’animal de càrrega i, com captem en l’article “El Pueblo Kolla en la provincia de Jujuy (Argentina)” (http://habitat.aq.upm.es/dubai/04/bp2455.html), encapçalat per “Organización Indianista del Pueblo Kolla (ORINPUKO)” i amb altres socis, el qual consultàrem el 6 de juny del 2024, en 1979, en constituir-se el “Centro Kolla”, “Dones i hòmens colles, de diversos punts Jujuy, iniciaren les activitats de lideratge. En el món colla, tant la dona com l’home, generalment, actuen junts i preval la dona perquè la societat colla és matriarcal”.

Aquestes paraules són en nexe amb l’Argentina i pròximes a unes que ens escrigué el 28 de novembre del 2020 un valencià molt coneixedor d’aquesta cultura d’Amèrica del Sud, la qual havia conegut en el nord de Xile: “L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases, on la mare governa sense sentir-se malament, ni menyspreat el pare”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto figura en el llibre “Gloses eròtiques i amoroses de Formentera” (p. 49), recollides per Francesc Escandell Castelló en el segle XX i publicades per l’Editorial Mediterrània-Eivissa en 1994.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones acollidores, comerciants, amb molta espenta i transmissores de cultura

General, , , ,

Un altre relat recopilat en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem lo matriarcal és “El marsellés”. Primerament, direm que un marsellés és un jupetí. El narrador comença dient que Jaume de la Serra era un home que tenia molta fama i, a més, afig que, “en la Raixa, hi havia una finca en què vivia una dona que li deien la tia Paula. Aquella dona l’acollia molt, perquè ell, quan havia restat viuda, donava per a que la tia Paula es comprara un parell de mules que diuen aquí, per a que ella poguera traure la finca (i els fills) avant” (p. 177) i addueix que, “en casa de l’oncle Pepe Verdú, Jaume Alonso tenia molta cabuda, també el sotaplujaven” (p. 177). Per tant, ens trobem amb una narració en què la dona és qui fa les gestions comercials de la casa, ja que l’informador, per exemple, no fa esment que ella, una vegada mort el marit, recorregués a un altre home com a pont en les compres.

En un altre relat en nexe amb Jaume el Barbut, i arreplegat en el Carxe, podem llegir “Una cosa que recorde, que me la contava ma àvia, era de Jaume el Barbut” (p. 178), és a dir, que la dona fa de transmissora de la cultura, un tret molt en línia amb el matriarcalisme. Més avant, qui conta aquesta facècia, comenta que el seu besavi, a qui deien Pío, “pujant de Crevillent, en la Gola de Crevillent, venia la somera al davant i, la xica, una xica de tretze o catorze anys, damunt (en la somera) i, ell, darrere” (p. 179). Així, copsem dones que, ja jovenetes, assumeixen responsabilitats, com ara, portar una somera.

Finalment, com que Pío i Jaume de la Serra es coneixien, el bandoler ordena que dos hòmens acompanyen l’oncle Pío i, així, li aplanen el camí.

Una altra facècia en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “La dama de les galeres”. Diu així: “De Iecla, venia a Múrcia, en galeres, una senyora en el seu cotxe, dos cavalls i amb el seu cotxer. Aleshores, Jaume el Barbut li va eixir a la carretera i ell li va dir:

-Jo sóc Jaume el Barbut.

Llavors, la dona, llesta, li va dir:

-Doncs, no sabeu lo contenta que estic en estos moments, de veure que sou qui ha vingut a visitar-me aquí, en el meu cotxe. Pugeu vós i podreu venir fins on vullgueu. I jo estic a la vostra disposició.

[Tot seguit, l’entrevistador li demana: -I no la va robar?]

-No! Compte! Si ella li va dir que estava contenta de veure que anava, que tant deien d’ell”  (p. 180).

Al capdavall, el narrador comenta “Jo, ja li dic: jo tinc huitanta-quatre anys i jo ho sentia contar així a ma mare. I totes eixes coses. Als rics, robava a tots; però socorria els pobres” (p. 180). 

I, així, altra vegada, qui relata diu que una dona (en aquest cas, sa mare) li havia transmés aquesta part de la cultura, una cosa molt comuna en les cultures matriarcalistes: que una àvia, una anciana o bé una mare faça eixe paper.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació matriarcal i dones amb molta espenta, amb iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre esmentat, és “Peret i les creïlles”. “En el Pinós i en la Torre, hi havia un xiquet entremaliat, Peret, que l’envia sa mare a comprar. I diu ell:

-Jo no hi sé anar.

-Corre: porta’m un quilo de creïlles -li diu la mare.

El fill li respon: -Mare: jo no hi sé anar.

Llavors, ella li comenta: -Sí, sí que hi saps, tu. On hi haja molta gent, és una botiga.

I el xavalet passa i veu entrar molta gent a l’església. I roman calladet, esperant quan li toque. Aleshores, puja el capellà al púlpit i comença:
-I, ¿a què vingué Sant Pere al món? I, ¿a què hi vingué? -perquè era el dia de Sant Pere.

I diu el xiquet: -Per un quilo de creïlles” (p. 162).

Com podem veure, es copsa l’educació matriarcal, plasmada en la manera de parlar de la mare, en la paciència i en el fet que, per exemple, no castiga el fill.

Un altre relat arreplegat en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcal, és “Allí, en Poveda”. “En aquell temps, als qui anaven a treballar a Poveda, se’ls donava una mitgeta de vi. I diu un:

-Hi ha un pardalet que diu ‘Sense vi!, Sense vi!’, perquè aquell matí no li n’havien donat. I volien recordar-li-ho. I afig: -Hi ha un pardalet que deia ‘Sense vi! Sense vi!’.

-Ah! Eixe és el mascle. Però és que la femella és ahí damunt i diu: -Pere gandul! Pere gandul!” (p. 163). Una dona que té la darrera paraula i sense embuts.

Una altra facècia, en el mateix llibre, i en què copsem el matriarcalisme, és “La velleta”. A més, empiula amb comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920 i que visqueren huitanta anys o més. “Ara veureu una rondalla sobre una velleta. Abans, estaven en les cases del camp. La velleta hi tenia un ramadet, els xotets i els diners. I els lladres anaven a robar-la. I, com que ella era a soles en la caseta, a mitjan nit, els lladres comencen a veure la porta darrere, la porta davant. I ella diu:

-Mare, mare. Són els lladres. Què pensaré? (…).

Com que la dona comença i diu:

-Mira, Pepa -però fort-. Tu agafa l’escopeta!

Tu, Joan, tira per davant!

Tu, Pere, tira per darrere!

Tu, Anton,

veges a veure quants són!

Tu, Lluc, agafa un trabuc!

I diuen els lladres:

-Redéu: aquí hi ha un regiment. Anem-nos-en!” (pp. 163-164). Per tant, la iniciativa de la dona, l’espenta i, fins i tot, la imaginació, fan que la velleta (recorrent a frases en què rimen els noms i el paper que ella assigna a cada membre) es salve i que, a més, se’n vagen els lladres.

Prosseguint amb la mateixa obra sobre el Carxe a cura de Brauli Montoya, podem veure narracions que enllacen amb un home que fou bandoler i estimat per molta gent de la zona: Jaume de la Serra, també conegut, per exemple, com Jaume el Barbut. En algunes, es plasmen trets matriarcalistes. Així, en “La història de Jaume de la Serra”, el narrador comenta que “Jaume el Barbut era un home honrat i treballador. Ell va nàixer en Crevillent” (p. 172), un poble valencià de la comarca del Baix Vinalopó. A banda, “de tan famós que era i diners que guanyava, a poc a poc, en donava a persones que no tenien res.

I, en cada lloc que ell anava, ja es va fer una amant. Allí, en la serra del Carxe, tenia una cova amb una amant. I, en el Puerto, (…) a prop de Jumella, en tenia una altra” (p. 173).

Igualment, un narrador digué uns altres trets: “Esta Cova de Jaume el Barbut és en el barranc de la Figuera. I està el barranc que diuen del Pouet. Els dos, en la serra del Carxe” (p. 175). Per consegüent, aquests dos punts tenen noms en nexe amb lo femení: la cova (la maternitat), la figuera (la dona, sobretot, la jove o encara fèrtil) i el pou (que, entre d’altres coses, té a veure amb la placenta abans de nàixer el xiquet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Una altra facècia eròtica arreplegada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “Ullets negres”. Un dia, una comare diu a un home que, en lloc de criar la dona, ho farà ell. Aleshores, com feien abans, pareix entre dues cadires. “I ja li arrimava el fardatxo a les castanyetes i el fardatxo li feia presa i aquell li pegava l’estirada. Diu l’home:

-¡Ai, mare meua; ai, Senyor!

I es tornava a arrimar el fardatxo. L’animalet se li enganxava altra volta i ell deia:

-¡Ai, mare meua; ai, Senyor!

Llavors, quan ja es va fartar de pegar-li estirades a les castanyetes a mossos, l’home li va ensenyar el fardatxo i li deia la comare:

-Ullets negres, cara de beata, ¿quantes vegades has mossegat al pare la rata?” (p. 157).

Per consegüent, l’home fa lo que li diu la comare, li acosta el fardatxo (el penis com també ho simbolitza la rata) per les mamelles (les castanyetes).

Una altra narració eròtica de la mateixa corda, i en l’esmentat llibre, és “Pantasmes i bumbarotes”. “Una bumbarota, deien:

-Xe, han vist una pantasma!

-Una pantasma? -diu. Als nous mesos, pantasmetes.

A més, un que tenia una estimada, amb qui es gitava, eixia cap a les dotze de la nit amb un llençol grandot i tot blanc” (p. 157). Com podem veure, el comentari que el narrador fa de la prostituta no és negatiu i, de fet, podríem empiular-lo amb el refrany que diu “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”, conegut, si més no, en la comarca de l’Horta de València, per persones nascudes en el segle XIX i, fins i tot, per néts seus.

Una altra facècia en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem lo matriarcalista, és “La guapa i la lletja”. Dues dones es coneixien i eren molt amigues. Una, garrida; l’altra, lletja. “La lletja deia a la guapa:
-Doncs, filla. Jo no sé per què els hòmens et tiren tantes floretes i tanta cosa.

Li diu la guapa:

-Mira. Farem una cosa. Tu te’n vas per una vorera; i jo, per l’altra. Vejam, al final, a quina de les dos han dit més coses.

Ale! I fan camí! Uns hòmens es troben amb la guapa i li diu un home:

-Té cara de Mare de Déu!

Aleshores, els hòmens també es troben amb l’altra i li diu un home:

-Mare de Déu: quina cara té!

I, quan elles se’n tornen i es troben, diu la guapa:

-Mira: m’han dit que tenia cara de Mare de Déu.

I l’altra li respon: -Ah. Com a mi. M’han dit: ‘Mare de Déu: quina cara té!’” (p. 158).

El 3 de juny del 2024, mentres preparàvem aquesta narració eròtica, ens vingué al pensament un escrit que havíem posat en Facebook el 12 de desembre del 2021: “A mitjan setembre del 2021, quan, entre altres coses, plasmí en Facebook algunes de les cançons de ‘Mallorcaweb’, durant una conversa amb ma mare, em comentà un fet que tingué lloc entre dues dones que coneixia mon pare.

Les dues anaven per la platja i, en un moment determinat, una diu a l’altra:

‘-¡Conxa, que te se veu una mamella!’ (sic).

I l’altra, amb molta espenta i sense embuts, li respon:

‘-¡Doncs, l’altra, la tinc igual! ¡I en tinc dos!’ (sic)”.

Un altra facècia eròtica recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es plasma el matriarcalisme, és “A segar a la Ribera”. “Un home se’n va anar a la Ribera a segar arròs. I va estar allí sis mesos. I ni va escriure a la dona, ni li enviava diners, ni res. Li deien Vicento. Als sis mesos, escriu una lletra a la muller i li diu:

-Estimada esposa: sabràs que estic en Algemesí

fotent-me bones paellades d’arròs i bones botelles de vi.

I li respon la dona:

-Amic Vicento Gralla:

este animal no menja palla.

I, si vós no veniu,

un altre ficarà brossa en el niu” (p. 158). Per consegüent, la dona, en lo eròtic, també té la darrera paraula. Adduirem que la forma “vós” figura en l’original.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, que aplanen el camí i molt obertes

General, , , , ,

Una altra facècia eròtica en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “El  Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és “L’os”. Una dona que, moltes vegades, el marit era fora, “Una nit tenia en sa casa un home que l’acompanyava i que li diu:

-Mira. No et preocupes.

Diu ella:

-Si ve el meu home, ¿què faig?” (p. 154) i ell li comenta de posar un os a la finestra, com a contrasenya: “Si una nit no hi és el teu marit, et faig el senyal i tu m’obris. Si hi és l’os, tu dius una oració” (p. 154).

Ara bé, un dia, la dona no hi havia posat l’os i li demana el marit:

“-Xica: què és això?

-(…) Les ànimes del purgatori, que ara fan per a que jo rese. Però, calla, que jo sé una oració i veuràs com ens deixen tranquils:
I respon ell:

-Doncs, digues l’oració.

I ella diu: ‘-Ànima que estàs en pena,

Déu et done un bon repòs,

que tinc l’animal en casa

i se m’ha oblidat l’os” (p. 154).

Per tant, la dona actua amb molta iniciativa i salva l’home.

Una altra narració en forma de facècia, i recopilada en el mateix llibre, és “-Arreuet!”. “Un jove tenia una nóvia, se’n va anar a veure-la i aquella nit va començar a ploure:

-Què farem? Si no tenim llits.

Només hi havia un llit per a la mare, per a la nóvia i per al nóvio. I, què van pensar? Doncs, de gitar-se els tres junts i, la vella, al mig. I, a última hora, l’home passava la mà i feia la vella:

-No: arreuet! Arreuet!” (p. 154). Per consegüent, primerament, el jove passava la mà només per on eren la nóvia i la mare. Però l’anciana, amb molta espenta, li demana que ho faça per les tres dones.

Un altre facècia eròtica arreplegada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, i en què captem trets que enllacen amb lo matriarcalista, com ara, que la dona respon amb molta espenta, és “Davall del cep”. Començarem dient que el cep simbolitza el penis. “Un home troba una dona baix d’un cep i va dir a ella:

“-Collons! Però si la tens pelada!

I ella li va respondre:

-Calla, home, calla! Tu, ¿què saps les flamerades que ja porta esta?” (pp. 154-155).

Un altra narració que figura en el mateix llibre, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El soldat”. Una vegada, hi havia un soldat que no eixia a divertir-se. Un dia li ho comenta el capità, qui li diu que prenga dues pessetes i que faça via.

Tot seguit, el jove fa camí per un carrer i, “Dalt d’un balcó, el crida una dona:
-Vine, vine, puja!

Li obri i puja el soldat. La dona li diu:

-Mira: a on vas?

I ell li respon: -(…). És que el meu capità m’ha enviat, perquè diu que em passejara.

-Doncs, vine, home, vine! Berenarem i ja, després, te’n vas” (p. 155).
Per tant, la dona respon molt oberta, amb molta espenta, proposa al jove i es fa lo que vol ella.

Més avant, captem que la dona era la muller del capità i que el marit pensa que un soldat ha entrat en casa com també ho dirà en altres passatges. La dona aconsegueix que ell accepte les propostes que li fa ella i, així, es fa lo que vol la dona.

A banda, el capità torna a donar diners al jove, per a que es divertesca, i el xicot, altra vegada, se’n va a ca la dona. Com que el matrimoni tenien una filla monja en la ciutat de València i la muller volia salvar el soldat, li diu al jove que es fique en una caixa “que és la roba de la meua filla. Tu, clava’t dins” (p. 156).

I, quan el marit capta que no troba el soldat, volia cremar la caixa, però li diu la dona: “L’envies a l’estació i la gires a ella a Barcelona.

I el soldat, dins de la caixa” (p. 156). Llavors, el marit crida dos soldats, ordena que envien la caixa a Barcelona i, quan la rep la filla, demana al jove, qui li diu “M’he gitat quinze dies amb ta mare i ara me’n vinc a gitar-me uns altres quinze dies, amb tu.

-Bo.

Als quinze dies, el soldat torna al quarter” (p. 157) i, quan conta al capità els dies que ha passat amb la muller i amb la filla, l’home diu al jove: “Doncs, pren dos pessetes per al tren i vés-te’n a ta casa, que ja has fet prou ‘mili’” (p. 157). Per consegüent, altra volta, dues dones fan que l’home passe a ser una persona amb espenta.

Agraesc la col·laboració de  les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, amb iniciativa, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra facècia eròtica en què captem el matriarcalisme, i que figura en l’esmentada obra sobre el Carxe, és “Els sords”. Una dona diu al marit que se’n vaja a la carnisseria i que li’n porte una miqueta de carn. Passa que ell veu un home a qui li devia i, quan el marit aplega a casa, la dona li demana “Però, xe, ¿què no m’has portat carn? (…).

La dona se’n va i ho diu a la filla, que almorzava” (pp. 151-152) i li respon la xica.

Més avant, “Se’n va la filla a on era l’àvia, també almorzant. I diu:

-Mireu, àvia, lo que ha fet mon pare: m’ha eixit un nóvio i, perquè diu que era viudo, no l’ha volgut. I jo li he dit que, viudo o fadrí, jo li haguera dit que sí.

I li respon l’àvia: -Sí, filla, sí: un traguet, encara que haguera sigut agret” (p. 152).

Altra vegada, les dones tenen espenta, són arriscades i, fins i tot, més obertes (àdhuc, en lo sexual, com ho copsem, entre d’altres coses, en el comentari de l’anciana).

Un altre relat eròtic, en una facècia en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “A resar un Parenostre”. Una dona que era viuda “anava tots els dies al cementeri a resar un Parenostre al marit. I li pixava. El soterrador li crida l’atenció i li diu:

-Senyora: està bé que aneu a resar al marit, però, com a mínim, no pixeu aquí.

Llavors, li respon la dona: -Home! Ja que no pot menjar-se-la, que es bega el brou” (pp. 152-153). Per tant, la dona recorda l’home, s’acosta a ell i el subministra. Afegirem que, a banda, en aquest passatge, també copsem la importància que té la terra en les cultures matriarcalistes, ja que l’escena no es centra de la terra al cel, sinó d’una persona que viu (la dona) amb la terra.

Un altra facècia eròtica recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “La plaça dels bous”. Començarem dient que el bou, si més no, en la cultura popular, representa el penis. “Un dia, una parella de nóvios, matrimoni i la sogra van a la plaça de bous. Els dos jóvens s’asseuen al meu costat i la vella resta de peus. I li diu el nóvio:

-Però, ¿què feu, ahí, de peus?

-I, ¿a on em seuré?

Diu el jove: -Mireu. Asseieu-vos aquí damunt.

La velleta s’asseu damunt del xic jove i, de tant en tant, feia la vella:

-Olé!

(…) I la filla diu:

-Mireu, ma mare! Encara no hi han eixit els bous i no para de dir ‘¡Olé, guapa!’. Doncs, si està com si no estiguera bona.

Aleshores, li respon: -Sí, filla. ¡Però és que la mare ja porta, almenys, tres estocades!” (p. 153).

Per consegüent, aquest relat enllaça amb un tret que veiem en moltes dones nascudes abans de 1920: que, tot i l’edat, encara tenien molta espenta. Adduirem que una estocada és un colp ferm amb el penis durant l’acte sexual.

En el relat següent, “Vols una costelleta?”,  en el mateix llibre sobre el Carxe, una mare veu que la filla estava descolorida. Llavors, li demana si vol una costelleta i, en acabant, un ouet, però ella li diu que no. Tot seguit, la dona comenta a la jove:

“-Vols un nóvio?

I la xica li diu: -Mare: això sí. Això sí que m’agrada, a mi. Això sí!” (p. 153) i, així, tant la mare com la filla tenen una visió oberta i positiva de la sexualitat, tret que empiula amb el matriarcalisme, ja que és un tema que tracten obertament.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones fortes sexualment, que salven i en un ambient favorable

General, , , , , ,

Una altra facècia eròtica que figura en el mateix llibre, i en què copsem el matriarcalisme, és “El fumador”. Una mare tenia una filla que festejava amb un nóvio que era molt fumador. La mare comenta a la filla que prohibís fumar.

“Però el nóvio, com que volia la xica, va deixar de fumar. I va aplegar el dia que es van casar i, l’endemà de la primera nit de nóvios, de matí, la mare va a la filla i li diu:

-Què, filla? Com ha anat?

-Ai, mare: el meu home, tota la nit dormint i roncant” (p. 150).

Com podem veure, la mare és qui prepara les noces i qui en dóna l’aprovació final. A més, la xica proposa al fadrí amb qui festeja i ell li ho accepta: es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en aquest passatge, com en uns quants posteriors, el marit dorm i ronca i la mare demana a la filla el motiu, fins que, al capdavall, comenta a la novençana: “mira de comprar-li un paquet de tabac i li’l poses damunt de la tauleta de nit. I, quan ell vinga i hi veja el tabac, vejam si se’n recorda i fuma.

L’endemà, la jove compra el tabac i, més avant, diu a la mare:

-Mare: esta nit es va fumar el paquet de cigarros.

L’endemà ve la mare i diu:

-Què, filla? I esta nit?

-Mare: vós teníeu raó. Tot ha sigut veure el paquet de cigarros i s’ho va passar molt bé al llit.

Llavors, li respon la mare: -Doncs, filla: pren vint duros i vés i compra un paquet de puros a ton pare, que fa deu anys que no ha fumat” (p. 150), és a dir, que el pare no havia tingut relació sexual amb la dona.

Per consegüent, les dones, sexualment i tot, són la part forta i elles salven l’home (tant la filla al seu marit, com, en acabant, farà la mare al pare).

Un altre relat eròtic en què es plasmen trets matriarcalistes, i arreplegat en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és “La de Cofí”. Una dona amb molta espenta sexualment era viuda en la Torre del Rico; i Cofí era un eixerit que, a punt de tocar les tres, diu a la dona:

“-M’agrades molt.

I ella, ja farta que li ho diguera, li respon:

-Doncs, si vols, esta nit.

I, llavors, a llum de cresol” (p.  151) ell li diu “Mira: me’n vaig a Jumella.

L’home agafa el cabriol i el cavall i,… se’n va cap a Jumella. Fa les gestions, però, en lloc de deixar el cavall en una posada, ho fa enmig d’un bancal, en una caseta de camp que tenia, i se’n va anar a ca la veïna (…). La veïna, molt rabosa, va dir a la dona:

-Esta nit, el teu home ve a gitar-se amb mi. Vés a gitar-te en el meu llit.

I, és clar, a mitjan nit, hi arriba Cofí. El tracte era que no podia encendre el cresol, ni el llum, ni res. (…) La porta, oberta. Ell hi entra i, de seguida, comença a tocar. Lo que passa…” (p. 151). Com podem captar, la dona posa les condicions i, després, una altra (encara que no ho diga el text), el tracte. Igualment, hi ha un pacte entre dues dones i són elles qui diuen lo que haurà de fer l’home.

Tot seguit, “L’home diu:

-Açò sí que és dona, no lo que tinc en ma casa!

I vinga tocar-la, sabeu?

-Açò sí que és dona, no lo que tinc en ma casa!

Al capdavall, ja se’n farta la dona i li diu:

-Però, ¿amb qui estàs gitat, sinó amb la teua dona?” (p. 151).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)