Arxiu d'etiquetes: dones que porten la iniciativa

Dones que salven l’home, bonhomioses, eixerides i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem característiques en línia amb lo matriarcal és “Els lladres”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Eren dos germans, dels quals un era molt ric, així com l’altre, (…) pobre. Heus aquí que, un dia, el pobre era en un bosc a fer llenya, quan va sentir una veu que deia ‘Ábrete, peña’ i va veure que, de dins d’una roca, sortia un home” (p. 188). En aquest passatge, copsem que el castellà es vincula amb els lladres. ¿Pot ser per aquella frase del segle XIV amb què Francesc Eiximenis, en l’obra “Lo Crestià”, preparada per al rei de la Corona Catalanoaragonesa, li comenta que els castellans es caracteritzaven per furtar i mentir (“mas la castellana en furtar e en mentir”, capítol 894)? En qualsevol cas, la bonesa es capta al llarg del relat.

Tot seguit, veiem que el llenyataire “comptà dotze homes que sortien de dins de la roca. No va dir res i, quan els va veure ben lluny, va baixar de l’arbre, se n’anà a la roca, digué ‘Ábrete, peña’ i veié una cova fonda (…) plena de riqueses i, més que tot, de diners” (p. 188). Com que la cova és u dels símbols amb què està relacionada la dona, com a font de vida, així com ho fa la Mare Terra, en aquest passatge, a més, eixe vincle va unit a un home bonhomiós.

L’endemà, el llenyataire veu els lladres i, quan havien eixit de la cova, “Ell que baixa, es fica dins la cova i omple la sàrria del burro tant com va poder-ne. A l’arribar a casa seva, ell que, per saber els diners que tenia, envià a cercar al seu germà una mesura, i, aquest [= el germà] (…) va untar de mel el dins de la mesura” (p. 188). Per tant, no sols el llenyataire es fa amb les monedes, sinó que, àdhuc, se’n va a cal germà.

Un poc després, el germà, mogut per la cobdícia, se’n va a la cova i, en entrar-hi, el veu un lladre que s’havia quedat de guàrdia (p. 189). El germà li comenta (com també als altres lladres) que qui hi havia sigut l’altre dia, havia sigut el llenyataire i on vivia, però el maten. 

Llavors, el capità se’n va a cal llenyataire, i, com que el germà bonhomiós res malicciava, accepta que el capitost puga ficar uns bots dins l’entrada. Ara bé, mentres dormien, la criada, a qui li mancava oli per acabar de coure lo que tenia al foc, se’n va cap als bots (els quals tenia previst tornar a omplir l’endemà de matí), “toca un bot, per anar a desfer-lo, i sent una veu que li diu:

-¿Què ja és hora?

Ella, que, tot estrafent la seva, diu:

-No encara -i se’n va a avisar el seu amo que, a baix, tenia uns lladres. L’amo avisa a la justícia” (p. 189) i tots s’amaguen, i, “quan anaven a posar-se a robar, surt la justícia i els agafa” (p. 189). Com captem, la dona salva l’home, la casa i, a més de bonhomiosa, més que ser ella la criada, és qui porta la casa, fins i tot, amb destresa (ja que imita la veu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nostra Senyora i dones fortes, amb bon cap, suaus en les formes i creatives

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Xixarandoneta”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós, com que els gegants no accepten que la filla i el jovenet gaudesquen la sexualitat, “els fou, als jovencels, de cercar-ne pressurosa via per a on fugir-ne.
I diu la noia al jovenet:

-Vés a l’estable, pren el cavall blanc, qui corre com el vent, i porta’l de seguida.

I ell, amb amorós delit, corre a l’estable (…) i el porta a Xixarandoneta” (p. 160). Un detall que crida l’atenció és el color del cavall i que la noia li diga que el trie. ¿És una adaptació, en els anys seixanta o setanta del segle XIX, d’un relat en què el cavall preferit fos de color fosc (el qual associaríem a lo matriarcal) o bé el més prim (en el mateix sentit)? Recordem que, més d’una vegada, les narracions introdueixen canvis socials o històrics: com ara, la pesseta, en lloc de la lliura, en rondalles mallorquines recopilades per l’Arxiduc Lluís-Salvador d’Àustria-Toscana en els anys noranta del segle XIX, quan ja hi havia unificació monetària en l’Estat espanyol i la pesseta n’era la moneda oficial. 

Tot seguit, la jove recorre a l’enginy i “llença tres escopinades a terra, es treu una vareta i diu:

-Vareta, la bona vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que aquestes escopinades responguin quan ens cridin” (p. 161) els dos gegants, això és, el pare o bé la mare. I, així, és la dona qui respon amb creativitat als fets.

En un passatge posterior, llegim:

“-Vés -digué la gegantessa al gegant-, vés i persegueix-los, que prompte has d’atrapar-los.

El gegant emprèn el camí i comença a córrer i, com tenia unes cames tan llargues, de seguida, va assolir-los” (p. 161).

De nou, com en moltes cases catalanoparlants, la muller dona les órdens al marit i ell compleix lo que li indica.

Tot seguit, Xixarandoneta, “traient-se la vareta diu:

-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que el cavall es torni un sac de nous; jo, les nous; i, mon amant, el venedor d’elles.

I, del dit al fet, el cavall fou tornat sac de nous; la donzella, el fruit; i, el jovencel, el venedor que les mercadejava” (p. 161). Per consegüent, la dona és el fruit, el resultat de la collita, encara que el jovencell siga qui vaja al mercat amb les anous. Un altre símbol: ell les ven, però sempre hi anirà acompanyat de la dona.

Igualment, aquest relat va en línia amb aquells en què una jove és sirena o bé mig dona i mig peix (o semblants) i diu a l’home que la talle (per a ell aconseguir el seu objectiu) i en què ella tornarà a ser dona. Així, no s’ha d’entendre com que el marit ven la dona (com si fos una prostituta o una esclava) en un mercat.

Adduirem un altre símbol: l’anou, per la seua forma, evoca el cervell i, així, copsem que la dona ho és en aquesta rondalla i que, com que hi ha moltes anous (un sac ple) i només un venedor, ens trobem en una cultura (i en un ambient) matriarcalista, en aquest cas, associats amb la llengua catalana.

A banda, direm que l’11 de febrer del 2023 em recordí d’un fet que, temps arrere, era costum i que, cap al 2010, ja vivint jo en Alaquàs (l’Horta de València), em comentà un valencià de la Ribera Alta: els camps es solien llaurar del tot, però, per exemple, una quarta part (o un tros no precisament insignificant), es reservava “per als animalets” (sic). Aquest detall, al meu coneixement, va en línia amb lo matriarcal: les persones, les plantes i els arbres i, finalment, els animals, formen part de la vida, sobretot, en una societat que era, bàsicament, agrícola i que, en moltes poblacions, tenien com a patrons els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

Més avant, el gegant es presenta al venedor, qui li diu “De tan bones com aqueixes, no n’hi ha, d’altres, totes són de l’esclofolla tendra” (p. 161). Una cultura en què la dona és ben considerada i ben valorada (bones) i no agressiva (l’esclofolla, o siga, la part externa de l’anou, és suau, com la pell), ens acosta a aquella frase de “Ser mà de ferro en guant de vellut”. I, més encara, a una dona forta per dins i suau en les formes (començant pel parlar), dues claus que es capten en moltes rondalles.

A continuació, en un passatge semblant, la dona del gegant envia el marit per segona vegada, i, novament, es reflecteix el matriarcalisme. La jove es trau la vareta i diu:

“-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que el cavall es torni església; jo, la Verge; i l’amant, capellà que la serveixi” (p. 162).

I, quan es presenta el gegant al jove (ací, capellà), el mossèn torna a plasmar lo matriarcal:

“-La Verge és molt bonica i hi ha molta devoció” (p. 162).

Per tant, no sols Nostra Senyora és garrida sinó que, a més, el capellà serveix a l’església: està per davall de la Mare de Déu (és a dir, de la dona). ¿On es podia donar això sinó en una cultura matriarcalista i, com diu Manuel Sanchis Guarner, en el llibre “La llengua dels valencians”, molt religiosa, per exemple, en el segle XVIII, i, igualment, com una mena de devoció cap a la dona i cap a lo matriarcal? En els catalanoparlants, com en molts Pobles de la Terra. 

Al capdavall de la rondalla, la jove fa que un mar impedesca que els agafe el gegant i, “nedant nedant anaren fins l’altra banda, a on trobaren terra bona per ser-ne feliços tots els anys de la sua vida” (p. 162).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones amb molta espenta, que pacten, eixerides i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “El sen Guaita”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un home que llaurava, un dia és raptat per moros i, com que era un home honrat, el seu amo tria donar-li la llibertat i li demana: “Digau què voleu: ¿estimau més estar amb nosaltres tot es temps de sa vida i, si jo em muir, vos deixaré un queviure o anar-vos-en a ca vostra?” (p. 370).

Tot seguit, l’home va a un frare que li diu:

“-Si teniu gent vostra a Mallorca, anau-hi, que molt vos deuen enyorar” (p. 370) i, al moment, “sense pensar-hi pus, se n’anà as senyor i li digué:

-Senyoret, jo estim més anar-me’n a ca meva i, si trob viu qualcú de sa meva família, encara seré a temps de donar-li una aferrada pes coll” (pp. 370-371). I, al capdavall, l’home fa via cap a Mallorca i hi troba dues filles (p. 371). Copsem, per tant, el tema de la terra.

Una altra rondalla en què es reflecteix i, a més, en la dona, és “Es germà i sa germana esclaus”, en el llibre de Caterina Valriu Llinàs. Una nina de pocs anys és raptada pels moros, se l’endugueren a Alger i “hi va estar allà. Quan tenia quinze anys, prengueren un germà seu que en tenia cinc o sis i també el se’n dugueren a Alger” (p. 371).

Un poc després, “sa germana digué as germà:

-I tu, d’on ets?

-De Santanyí.

-I d’on et diuen?

-A mi, em diuen de can Fulano.

-Sí. Idò, jo som germana teva. Que voldries que tornàssem a Mallorca?

-Sí -digué es germà.

-Idò, espera’m aquí i jo me n’aniré a cercar un barco” (p. 372).

Com veiem, la germana porta la iniciativa i proposa al germà. A més, “Sa germana se n’anà a veure es capità d’un barco mallorquí i va fer barrina per dur-los a tots dos a Mallorca” (p. 372) i, per consegüent, és la germana qui fa l’acord amb el cap del vaixell.

“Llavors, se’n tornà as germà i li digué:

-Ves-te’n amb aquesta senalla pes moll i, si et demanen què fas, digues que cerques herbes.

Dins sa senalla, hi posà sa roba de tots dos; es germà se n’anà as moll i, quan va ser hora de partir, sa germana comparegué, es posaren dins es barco i tornaren a ca seva” (p. 372). A banda que la germana (qui simbolitza la dona) és eixerida, podríem vincular-ho amb la dita “Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, amb què es reflecteix l’espenta de moltes dones catalanoparlants. Finalment, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal.

Dones que marquen les directrius, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Una rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme és “Es pescador que pescava a Portals”, recopilada en s’Arracó, la qual podríem vincular amb l’erotisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Això era un pescador que festejava dues al·lotes: una, d’aquí, i, s’altra, de Ciutat” (p. 345).

Un dia, el pescador convida la xica de Ciutat (de Palma), “perquè vengués a s’Arracó a veure sa festa que es fa es dia de sant Agustí i s’al·lota li va dir que no vendria. Ell, cregut d’això, es vespre de sa festa es posà a conversar amb s’al·lota d’aquí” (p. 345), però la de Ciutat, que hi havia vingut sense dir-li res i que era molt a prop, “el va veure que festejava” (p. 345). Com veiem, l’home festeja amb dues jóvens i la de Palma és eixerida.

Més avant, llegim que el pescador fa camí i “li surt una senyora amb una filosa, que es passejava per sa carretera tota voltada de candeletes enceses” (p. 345), detall que podríem relacionar (per la seua semblança) amb el ball dels cossiers, un ball matriarcalista en què la Dama és envoltada de molts hòmens i en què ella fa de cap de colla.

Un poc després, l’home tria seguir-la i, “quan ja va haver passat Andratx, (…) tornà a trobar una altra senyora que cellava faves, també tota voltada de candeles enceses” (pp. 345-346) i, al capdavall, ell se’n va a una cova (p. 346), un detall molt habitual en moltes rondalles matriarcalistes en llengua catalana.

En la rondalla següent, “Ses debanadores”, també en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, copsem detalls en línia amb lo matriarcal: la relació entre la dona i la figuera i entre la dona i el fill. Així, es comenta que “una dona, davall una figuera, (…) tenia un ninet dins un bres” (p. 346).

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i en què, a més, la dona és qui marca el compàs i qui tria, és “Es carboner d’Esporles”, el qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un carboner torna de la taverna, arriba madò Joana de sa Cova i li diu:

“-Vols que anem a beure’n a Campos, tu i jo, d’aiguardent?

Ell (…), a la fi, li va dir:

-Anem!” (pp. 347-348). Per tant, no sols la dona porta la iniciativa, sinó que es fa lo que vol ella. I, com captem tot seguit, és ella qui mana, qui té la darrera paraula:

“-Asseu-te damunt aquesta alfàbia, jo em posaré damunt ses teves espatles i tu has de dir:

–Damunt fulla.

Ell digué ‘Damunt fulla’ i s’alfàbia[1] va partir. Arriben a un celler de Campos (…) i, des cap d’una estona, diu madò Joana:

-Anem-ne (…) a Manacor. Digues ‘Damunt fulla’.

Ell ho va dir i s’alfàbia ja és partida. A Manacor, tornaren a arribar a un celler (…) i madò Joana digué:

-(…) Digues ‘Damunt fulla’ i anem.

Ell va dir ‘Damunt fulla’ i, s’alfàbia, cap a sa sitja” (p. 348).

Aquest passatge és molt significatiu, ja que es tracta d’una de les rondalles en què, de manera més continuada, es plasma que la dona és qui fa de cap de colla, qui marca les directrius a l’home. A banda, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), la dona no és l’animal de càrrega, sinó que, en aquest cas, ho és l’home, físicament i tot. Es copsa, per consegüent, un vincle amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Com podem llegir en el DCVB, és un vas gran de terra cuita o de pedra.

Dones que porten la iniciativa, que dicten i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme és “Es sabateret”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un sabater que era molt alegre, però molt pobre i molt treballador en una botigueta, un dia es troba que “Vengueren dos senyors forasters molt rics” (p. 226), apleguen a la botiga i li diuen:

“-Mirau (…): vet aquí vuit-centes lliures i feis-ne lo que voldreu i l’any que ve tornarem a veure si ja has fet carrera” (p. 226). El sabater les pren, les alça i no diu res a la dona.

Tot seguit, passa un saboner, qui diu:

“-Hala, dones, qui vol sabó?” (p. 226) i la muller, molt oberta, barata una alfàbia plena de segó (on el sabateret havia desat les monedes) i, al moment, ho comenta al marit (p. 227).

Un poc després, passen els senyors i “li tornaren a donar quatre-centes lliures perhom i li digueren lo mateix que la primera vegada” (p. 227). Ell les desa en un mocador i una milana (un ocell de la família dels falcons) li les roba.

De nou, passen els dos senyors i li fan una altra donació i el més generós li diu “anau a comprar es peix més gros que trobareu a sa pescateria, que nosaltres volem dinar amb vós.

Ell ho anà a contar a sa dona i sa dona anà a comprar es peix més gros que trobà a sa pescateria” (p. 228). Un tret molt vinculat amb el matriarcalisme: la dona fa la compra i és qui, igualment, s’encarrega de lo comercial.

A banda, ella troba una bolla molt grossa dins del peix, ho comenta al marit i la donen a uns xiquets per a que hi jugassen.

A més, llegim que, “Amb això, sa bolla redolava i una veïnada seva la va veure i li digué que n’hi donaria deu lliures si la volia vendre” (p. 228).

I la dona del sabater, sense pensar-s’ho dues vegades, “se n’anà a ca un argenter conegut seu i li demanà si aquella bolla era cosa bona.

-Oh! -li digué s’argenter-. (…) Això és una massa de diamants i no basten argenters per comprar-la.

-Idò, tu que ho entens -digué a s’argenter-, feu bocins i ven-los.

Així ho va fer s’argenter i n’hi donà moltíssims de doblers” (p. 228). Com podem veure, és la dona qui porta la iniciativa, no sols en casa, sinó fora, en la vida social (en aquest cas, amb la veïna i quan se’n va a ca l’argenter) i és ella qui, com en molts comentaris, fa els acords, i que es fa lo que ella vol.

Immediatament, copsem que la muller, “amb es doblers, comprà una possessió i, es cap de poc temps, es senyors hi tornaren” (p. 228) i els veïns els comenten on viu ara la parella.

En els passatges següents, el marit i la dona recuperen lo que ell havia perdut al llarg del relat i, finalment, els dos senyors, molt oberts, “quan veieren que aquell home havia dit sa veritat, no volgueren es doblers i se n’anaren contents de veure que es sabater ja era ric” (p. 229).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El naixement i la maternitat, de manera molt oberta

General, , , ,

El naixement dels nadons i la maternitat, en dues llegendes de la Plana de Vic, de manera molt oberta. 

En el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, n’hi ha dues en què es tracta el tema del naixement o, si més no, en què figura. Així, en el relat “El prior de Casserres i el cabrit”, que podríem considerar-lo eròtic, a banda, es reflecteix el matriarcalisme. Per exemple, comenta que, “Abans, a Casserres, feien una festa i hi havia el costum que totes les cases que pertanyien de Casserres, (…) els regalaven, un any una casa, un any un altre, un cabrit. Diu que el superior ho tenia muntat d’una manera! Acostumaven a portar-l’hi les dones:

-Aguaiti, li portem el cabrit.

-Ah, molt bé, molt bé, molt bé. Vol veure el Cos Sant? Vol veure el Cos Sant?

-Ah, sí!

El tenien en un armariet.

-Guaiti, fiqui el cap aquí. Veu allò?

I quan hi tenien el cap ficat, crac! Baixaven una tapa i les enganxaven amb el cap. I les adobaven[1].

Va venir que, quan, al cap d’uns quants anys, va tornar a tocar a la mateixa dona, va pensar: -Ja veuràs, ja l’arreglaràs, tu, ja! Va fer ben bé l’innocent:

-Vol veure el Cos Sant? Vol veure el Cos Sant?

-Sí, sí, prou.

-Guaiti, fiqui el cap aquí.

-Com s’ha de fer? Vegeu com se[2] fa?

-Guaiti, veu? Ben fàcil, faci així.

I el superior fica el cap i, l’altra, crac! I li tanca. Collons!, li fa abaixar els pantalons[3], talla una cama del cabrit[4] i la hi fica al cul” (pp. 92-93).

Així, com veiem, és la dona qui, la segona vegada, mena el desenvolupament. A continuació, copsem “I el superior mai no pujava, mai no pujava. I, al final, hi baixen els altres, hi baixa un frare d’aquells, a veure el superior què feia. Cordons, el troba amb aquesta positura, amb el pobre cabrit sense la cama allà a terra i ell amb aquesta positura que li sortia el cabrit[5] del cul. Se gira, s’arrenca a córrer i diu:

-Correu, correu, que el superior ha cabridat! I farà bessonada, perquè n’hi ha un i surt el peu de l’altre!” (p. 93).

El resultat final ha sigut el naixement de dos nadons. Afegirem que, en una nota que Xavier Roviró i Alemany plasma al capdavall de la llegenda, comenta que aquesta narració fou contada en 1988 i que “la vàrem publicar a Sant Pere de Casserres. Història i llegenda. (Vic, Eumo Editorial, 1998)”. Per consegüent, no fou censurada, sinó, àdhuc, triada.

Igualment, en la mateixa obra de llegendes de la Plana de Vic, es plasma una explicació didàctica del procés de naixement d’un nen, plena de detalls vinculats amb el matriarcalisme i, a banda, amb lo femení. Així, en “El pou de Santa Magdalena”, captem que, “A Santa Magdalena, a sobre de Roda de Ter, hi ha un pou, a darrere l’ermita, d’on en treien les criatures. Deien que els nens eren a dormir a dins el pou i, quan la canalla mirava cap avall, veien els ullets dels nens que, des de dins el pou, els miraven. Quan veien això, és que havia arribat el temps de sortir i, llavors, la llevadora treia les criatures del pou” (p. 104).

Com hem pogut veure, apareix el pou (com en moltes rondalles), el qual està connectat amb l’interior de la terra (la bossa on es prepara el futur nadó i en què roman fins al part), “els nens eren a dormir a dins el pou” (els mesos que s’hi desenvolupa el nen) i, a més, està obert.

A banda, els xiquets que ja havien nascut, presencien la vinguda del nounat, qui, amb els seus ullets, s’obri al món de la vida terrenal.

Finalment, la llevadora (és a dir, la comare) facilita que el nadó (com la resta de les criatures) isca del pou. Com a detall, adduiré que conec un amic que, com més persones, encara que nasqué en 1972 (quan ja hi havia molts xiquets que ho feien en els hospitals), encara vingué al món per mitjà d’una comare, com em comentà una vegada.

Al meu coneixement, aquest relat, com també el primer, són molt encertats per a explicar els dos temes que es tracten i, quant al segon, didàctic i molt interessant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] S’ajuntaven, de manera carnal, l’home i la dona.

[2] Literalment.

[3] La dona. Per tant, és ella qui marca les directrius.

[4] Una dona forta. Ací, la paraula cabrit rep el significat de client de la prostituta.

[5] Nadó de la cabra. En sentit figurat, el nadó que resulta de la relació sexual entre la dona i lo que el DCVB defineix, entre altres coses, com “El qui governa una congregació o comunitat religiosa”.

 

Dones que porten la iniciativa, que menen i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es reflecteix molt el matriarcalisme, és “El Soler Botei”, on podem llegir que “el marquès del Soler Botei va voler fer una casa amb tantes finestres com dies té l’any, i sembla que ho va aconseguir. És una casa molt gran i amb moltes finestres. Més avall del Soler Botei, hi ha un llac. Un llac amb moltes flors. A sota, hi ha moltes figues” (p. 86). Així, en poques línies, captem que el marqués és una persona molt oberta tots els dies de l’any (les finestres estan vinculades amb els ulls i amb els sons), espaiosa (molt oberta, li agraden els espais oberts) i, a més, apareix un llac (l’aigua està molt en relació amb el matriarcalisme, bé en rondalles, bé en divinitats o, com ara, en la Pachamama de la cultura colla, d’Amèrica del Sud, això és, en la Mare Terra).

A banda, aquest llac té vida, futur: no sols hi han crescut plantes, sinó que hi han florit, és a dir, hi ha hagut primavera.

Igualment, sota la casa, hi ha figues, un altre element molt present en la llengua catalana (bé en cançons populars, bé en rondalles eròtiques, bé en relats amb detalls femenins o maternals, com és aquest). Però no unes quantes, sinó “moltes” (p. 86).

Una altra llegenda de la Plana de Vic en què copsem el matriarcalisme és “El serpent de Manlleu”, en què figura una nena “que veia com cada dia la serp baixava cap al Ter i es treia la pedra, la hi volia agafar. Un dia es va atrevir i la hi va prendre” (p. 90). Immediatament, la xiqueta se’n va a cals pares i, encara que el serpent hi anàs a pel diamant que li havia robat la nena, els pares i ella “Van prometre que, si no els passava res, portarien aquella pedra a la Mare de Déu” (p. 90), en lloc de fer-ho, com ara, a un sant. I, per tant, ha sigut la dona qui ha portat la iniciativa, detall que també es reflecteix en la rondalla “El naixement de Sant Pere de Casserres”, recopilada per Xavier Roviró i Alemany, en què conta que, fa molt de temps, “Va néixer el fill d’una família molt rica i poderosa de Catalunya, que, als tres dies, ja parlava com una persona gran” (p. 91), això és, molt prompte.

Un dia, aquest fill comenta als seus pares que caldria que ells dos prenguessen una burra, que “no havien de menar la burra, que ella sola, sense que ningú la guiés ni li digués res, ja començaria a caminar i allà on s’aturés, havien de construir un monestir” (p. 91). Per consegüent, és la dona (ací, representada per la burra) qui mena els altres, qui porta la iniciativa i marca les directrius, així com un rei ho fa respecte a les seues tropes.

Un poc després, veiem que la burra “començà a caminar i a caminar sense que ningú no li digués res; la gent l’anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres, travessà torrents i rierols, passà per camps i planes” (p. 91), fins que es parà, es mori i, allí, bastiren el monestir (p. 91).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.