Arxiu d'etiquetes: dones que marquen les directrius

Dones d’aigua que encisen xicots i que empelten

General, , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Daniel Rangil i Brunet (1956).

Un altre llibre en què capim el matriarcalisme és “Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I)”, del folklorista Daniel Rangil (nascut en 1956 en Calella, una vila de la comarca del Maresme), del qual és autor i editor. Agraesc la generositat que tingué en enviar-me’l en el 2025.

Com a exemple, en la introducció (feta, en bona mesura, com si fos una llegenda), hi ha detalls d’aquesta corda. Així, amb lleugers retocs que fem ací, escriu que, fa molt de temps, “Enmig d’aquell inacabable muntanyam, vivien, d’ençà de temps immemorial, dos gegantasos. Farellet era fill d’una dona d’aigua a qui ni tan sols recordava perquè, encara molt petit, sa mare havia retornat per sempre més al palau d’argent sota les aigües profundes d’un gorg, quan el seu marit Farell, (…) per una disputa matrimonial sense transcendència, li havia retret el seu origen amb les paraules prohibides:

-Dona d’aigua havies de ser” (p. 11).

Sobre els mots que li diu a la dona i la resposta de la muller, figuren en més d’una narració i que, en aquest cas, ella torna a l’aigua, a un camp femení. Igualment, la dona té la darrera paraula i indica al marit què li és permés i què no.

Quant a la vida de Farellet, el fill gegant, el recopilador exposa que, “Al llarg de les centúries, Farellet creixia i creixia esperant assolir algun dia la grandària del seu pare, un pare que no havia perdonat l’abandó i que odiava l’aigua perquè li impedia arribar fins al palau d’argent i recuperar, de grat o per força, la seva dona” (p. 11).

Per consegüent, com en algunes contarelles, l’aigua fa de barrera a l’home, és una protecció per a la dona (que és qui comanda en eixe territori aquós) i, a manera semblant a l’arbre de la Bíblia i Adam i Eva, ací hi ha el palau (potser com a símbol del niu maternal, del santuari de la maroma amb els fills), edifici que, més encara, és de color obscura i molt present en relats matriarcalistes: l’argent.

El jovenet, com que passa per una fase d’explorador, s’acosta cap a la mar i, “en l’onatge tranquil, va sentir un cant encisador. La sirena Tetis feia temps que li tenia l’ull posat. Farellet havia passat d’infant a jove, formós com la mare i ben plantat com el pare (…). [ Tetis] Sabia que no podria resistir-se a l’encant de les seves cançons i que, tard o d’hora, el tindria al seu costat. A partir d’aquella nit, Tetis emergia la meitat del seu cos per damunt de l’aigua mentre cantava dolces melodies i el Farellet la contemplava i l’escoltava meravellat pel que veia i sentia del cim del Turó Gros estant” (pp. 11-12).

Sobre aquest passatge, direm que hem recopilat comentaris en nexe amb dones nascudes abans de 1920, que deixaven fer els seus marits… amb la seguretat que, al capdavall, ells seguirien les directrius que la muller hauria pogut marcar. Ben mirat, es reflecteix el tema de la bellesa durant la joventut, la dolçor musical com a atracció i, altrament, com a mitjà per a les relacions amb els altres.

Tot seguit, el fill raona amb son pare sobre la sirena i, com que l’adult considerava que cap dona procedent d’aigua era de fiar, el xicot hi vindrà una nit de primavera (p. 12). És a dir, en un moment de reviscolament de la vida…, àdhuc, nocturna, que és quan el minyó gegantàs s’atansa a la sirena i, així, l’empelt entre la terra (ell) i l’aigua (la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, que salven i maternitat

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, capim que, en la rondalla “Les encantades de les coves de la Mata-rossa”, hi ha trets en nexe amb el matriarcalisme i amb la maternitat. Primerament, una xica explica la història del tovalló de les encantades a la seua germana petita (p. 131).

Un dia, una àvia veu que una vaca molt bona quasi no feia llet: “Era la millor vaca del ramat, la que els donava més llet de totes, era força novella” (p. 131). Igualment, el narrador indica que, “de la vaca, en depenia tota la família” (p. 131). Llavors, l’avi els digué que, en una cova del serrat de la Mata-rossa, hi havia un oli que els podria fer paper.

Després, la germana major comenta a la xicoteta que, “per a salvar la vaca, bé havien de fer tot el possible, o sigui que l’endemà, al matí, el fill mitjà de la casa es va llevar ben d’hora (…) i se’n va anar xino-xano cap a aquell serrat” (p. 132).

Quan el xicot ja és en cerca de l’espluga i ja començava a fer-se fosc, va sentir unes veus de noies i “va baixar com va poder fins al fons de tot i, en un gorg (…), va trobar-se amb una colla d’encantades que rentaven les seves estovalles i llençols” (p. 132). Per tant, el minyó fa camí com si fos cap a un pou, això és, cap a la mare.

Més avant, la germana gran afig que les dones d’aigua ixen de nit (detall que empiula amb lo matriarcal) i, en un passatge posterior, una joveneta demana al xic què feia recolzat en un arbre i ell li respon que cercava l’espluga del Forat de l’Oli per a guarir una vaca.

Passa que, com que la noia li diu que aquella cova era on ella vivia, el xic “va anar-se’n amb la resta del grup, tot dirigint-se a una encantada que semblava més distingida que les altres i que es pentinava vora l’aigua” (p. 134). Com podem veure, l’home s’acosta a la dona perquè ella serà qui li adobarà el terreny, qui li ho aplanarà, encara que l’encantada li marque les directrius: “que acceptés aquell tovalló i que aprofités la llum de la lluna plena, per a no perdre’s a l’hora de cercar el camí per a tornar cap a casa seva” (p. 134).

A continuació, el minyó “se’n va anar, sentint encara els cants i els balls de les encantades a la vora del gorg. En arribar al capdamunt del serrat, va trobar els seus pares i els germans” (p. 134).

Finalment, el noi els ensenya el tovalló de les Encantades i la mare, agafant “el tros de drap, va dir: ‘Amb aquest tovalló, no passarem mai gana, però tampoc ens farem mai rics’. Vet aquí la història de les encantades i del seu tovalló…” (p. 134). Per consegüent, la mare té la darrera paraula del grup i es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.                                                                                                  

Dones que marquen el ball, de la terra i maternals

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteixen trets matriarcals, i que figura en l’esmentada obra del folklorista de Vic, és “La dona pantigana”. Primerament, direm que una pantigana és un insecte semblant a un llagostí. Molt prompte, copsem “males herbes” i, quan passa al relat, comenta que “jo, sempre que en veig una, em ve al cap la història de la dona pantigana i penso: ‘Per si de cas, no la molestis i deixa-la anar…’” (pp. 64-65), uns mots ben simbòlics: deixar que la dona faça.

Com que el marit no coneixia la rondalla, la muller li la conta: “Es veu que el dia de la festa major de la Guàrdia d’Ares es va presentar al ball de nit una mossa forastera. (…) La noia es veu que feia goig de veure, tota ella arreglada amb un vestit de festa, alta, bonica i ben pentinada: tots els balladors de la vila van posar-li ràpidament l’ull al damunt” (p. 65) i, “al cap d’una estona de veure-la palplantada en el pedrís de les mosses, un dels fadrins va acostar-se-li i va demanar-li un ball” (p. 65). Per tant, aquesta figura femenina ens evoca unes altres que, amb motiu d’alguna festa (com és el cas de les fogueres de Sant Joan, en la ciutat d’Alacant; o bé de les falles, sobretot, en la ciutat de València, remarquen la bellesa feminal i que la dona és qui fa de reina de la celebració). Igualment, la mossa és qui determina si l’accepta com a company seu de ball (ella té la darrera paraula), com en diferents balls i danses autòctons en terres catalanoparlants.

A més, l’investigador posa que el marit escoltava la dona (qui fa de lligam entre el passat cultural que ha rebut i el present de la parella): “El fadrí, que, pel que diuen, era l’hereu de cal Múrcio, va acabar ben esgotat en els braços d’aquella noia misteriosa, fins que, en acabar el ball, ella va demanar-li si podia acompanyar-la a casa” (p. 66).

Ací hi ha un tret matriarcalista que ja ens comentaren quan començàrem a recopilar informació sobre balls: en alguns indrets de les Illes Balears, la dona, forta, dansa a un ritme que, al capdavall, fa que ell cedesca i que, per consegüent, haja guanyat ella… i d’acord amb el compàs que la balladora determinava.

En el passatge vinent, ell li demana d’on és la xicota i la fadrina li respon que de Tragó, una vilota que hi ha en la serra. En acabar aquest diàleg en la plaça on dansaven, “van emprendre el camí cap a la vila de la noia (…) entre la foscor de la nit i la solitud del bosc” (p. 66). Així, com en altres relats (i com en la vida quotidiana autòctona catalana), la parella (com arran d’unes noces) se’n va a on vivia la dona.

Ja en l’indret, on ella l’agafa com unes pinces i passa a convertir-se en una pantigana (com hem dit, en insecte), ho havia fet en els braços, de la mateixa manera que el cuc de seda en eixir del capoll i passar a ser papallona i, per consegüent, a poder volar.

En acabant, la muller que conta la rondalla ens endinsa en unes línies sucoses: la dona deixa el xicot “estamordit al mig del bosc. Després, ella va dir-li que, ni matant-lo, li faria el mal que ell li havia fet a ella i a la seva família, i va explicar-li que les vaques de casa seva havien estat les culpables de la fi de Tragó” (p. 67), és a dir, les vaques de la casa del jove.

Després, la narradora exposa que “Es veu que el bestiar d’aquella casa no respectava res i que els pastors que el menaven deixaven entrar les bèsties als sembrats, als horts i als fruiterars sense preocupar-se pel mal que feien. La noia va dir-li que tots els trossos cultivables de Tragó havien restat arrassats pels seus ramats i que, a la fi, la fenollada havia envaït els camps i s’havia ensenyorit de tot, (…) obligant-los a anar-se’n de la vila” (p. 67).

Arran d’aquest passat que recupera la dona pantigana, l’hereu se n’anà ben lluny.

Aquest darrer apartat podria dur-nos a fets històrics de què el relat pareix una còpia, per la seua semblança: l’entrada en Catalunya dels castellans (associats, més d’una vegada, a la transhumància) junt amb el primer rei de la dinastia dels Trastàmara (Ferran d’Antequera), com escriu Josep Fontana en “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”.

Finalment, venç la part feminal (la naturalista) i maternal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dones que fan costat, que pacten i que menen

General, , , , ,

Una altra narració arreplegada pel folklorista de Collbató és “La gallina i companys que anaven a Roma”, en la mateixa obra. Una gallina se n’anava a Roma i, pel camí, es troba amb un gall, amb una cabra i amb un porc (el qual, per un detall final, veiem que és una truja). En un passatge del relat, tots quatre fan un pacte, un tret associat al matriarcalisme i molt present en la cultura catalana: “arriben a un bosc; ells, que s’hi aturen i determinen de fer-s’hi cadascú la seva casa” (p. 215).

I, com en una contalla que vaig oir quan era xiquet, només resistirà la casa de la truja, qui aplega a acords… durant la nit (un moment feminal del dia, p. 216): anar a l’hort de les cols, fer-ho a l’hort de les bledes i trobar-se en l’hort de l’encisam.

Passa que la bacona obri una miqueta la porta de la casa i, aleshores, ell hi entra i se la vol menjar.

Ara bé: el llop diu a la truja: “tu mateix agafa la perola i vés-te’n a la font a cercar-te l’aigua.

(…) A la font, ¡feia uns plors!… La guineu ho va sentir i hi va córrer” (p. 216).

En acabant, la guilla s’interessa per la dona, fan una barrina en què la rabosa, qui coneixia el llop, tocaria un flabiol perquè ell li obrís la porta.

Al capdavall, la dona i la companya llancen al llop l’aigua que hi havia en la perola… i el maten.

Una altra contarella en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què es plasmen trets matriarcals, és “El corb, la guineu i el llop”. La guineu veu que el corb menja un formatge i, per a aconseguir el seu objectiu, li diu:

“-Ai, corb, corbet: hauries de cantar una mica, tu que tens la veu tan dolça. ¡M’enyoro més de sentir-te! Canta un xic.

El corb, sentint-se alabar la veu, tanmateix, va voler cantar (…). I, és clar, li va caure el formatge” (p. 217). Per consegüent, l’home ha fet lo que li ha indicat la dona i, a més, ella ha assolit lo que volia.

En un altre passatge d’aquesta rondalla, la dona (la guineu) torna a eixir guanyant. Ella és dins d’un pou; ell, fora. Després, la guilla li comenta que menja formatge fresc i molt bo. Llavors, com que el llop vol menjar-ne, li demana com podria fer-ho… i la dona li marca les directrius i s’allibera.

A continuació, tots dos se’n van a una vila i, més encara, l’estudiós posa que l’home “se’n va anar a prendre consell de la guineu” (p. 218) i el llop seguirà el rumb que ella li dirà i, immediatament, la dona, amb intenció de franquejar-se de l’altre, porta l’avís a la vila, dient on era el llop. I, finalment, el maten i, a banda, se salva la rabosa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Hòmens que van a la mare i que són compensats i salvats per dones

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “El rondallari català”, del recopilador Pau Bertran i Bros (del segle XIX), i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La cabreta encantada”. Primerament, direm que la cabra és u dels animals que simbolitza la maternitat. Un soldat que tenia llicència per a anar a casa, passa per un bosc, s’hi perd i, en acabant, veu un llumet i fa camí: “va trobar una gran balma: es fica endintre, endintre i troba un gran palau amb una sala molt rica, però (…) només hi havia una cabreta” (p. 79).

És a dir: el jove passa a lo femení i acollidor (la mare que és receptiva amb els fills, ací, simbolitzada per una cova).

Quan ella es frega unes quantes vegades amb el xicot, fa de guia del noi “signant-li que la seguís.

Ell va pensar:

‘-Vejam…’.

I va seguir la cabreta i la cabreta el va fer entrar en un gran menjador que hi havia la taula parada amb viandes de tota mena” (p. 79), com en altres relats amb passatges semblants a aquest i en què es plasma el refrany “On va la corda, va el poal”.

Ja de dia, el minyó fa via i explica a una hostalera els fets que hem comentat i la dona li addueix:
“-Us heu deixat perdre la sort; jo hi tornaria” (pp. 79-80).

Més avant, “arriba a l’hostal una gran senyora en una carretel·la de sis cavalls. (…) es va treure una bossa de la butxaca i va dir [ a la mestressa]:

-Teniu, doncs: quan passi, deu-li aquesta bossa per penyora i digueu-li que aquella cabreta que ha vist és una reina, que la tenen encantada tres gegants” (p. 80) i que, per a desencantar-la, ell haurà de patir i de recórrer a un armari (u dels símbols de la vagina) on trobarà una ampolla (un atifell de recepció, ací, d’oli que li guarirà les ferides).

Per tant, l’home comptarà amb el suport femení (material i psicològic), serà ell qui reviscolarà la noia…, però si segueix les directrius que comenta la senyora.

Ben mirat, uns dies després, el soldat passa per l’hostal, la mestressa li diu l’encàrrec i, com que ell era bonhomiós, “pren la bossa i veu que era buida; però hi fica la mà i hi troba un grapat de moneda.

(…) Hi torna a ficar la mà, i més moneda; i, com més l’hi ficava, més en treia (…):

-¡Això deu ser una bossa de virtut!

I ho era” (pp. 80-81).

Un poc després, el jove se’n va cap a la cova i, a continuació, cap al palau, a desencantar la reina i, encara que un gegant l’agafe (i que, junt amb els altres dos titans que hi havia, al capdavall, el fiquen en un pou i se’n vagen), el soldat, en un moment de la nit que li mancaven les forces, trau l’ampolla d’oli i, “De seguida, va  sortir una cambrera de la reina, que era aquella senyora de la carretel·la de sis cavalls” (pp. 81-82), això és, la dona que havia indicat a la mestressa què caldria que fes el jove per a poder salvar la sobirana i, altrament, perquè ell romangués viu.

Finalment, la senyora dels cavalls, amb un paper no precisament secundari, compensa el xicot i, per això, “el va presentar a la reina, que ja era desencantada i era molt garrida i jove, i es van casar” (p. 82).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Rondalles eròtiques amb dones eixerides, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “Miguel i Rita”, de tipus eròtic. Un dia, Miguel comenta a la seua dona, Rita:

“-Mira, Rita: ja he pensat anar-me’n a Alacant a pagar la contribució.

I diu ella:

-Bé.

El marit li afig:

-M’emportaré diners, la pague i demà passaré per la posada i despús-demà me’n tornaré.

-D’acord -li respon ella” (p. 87). Com podem veure, l’home va a la dona i ella, que és qui té la darrera paraula, l’autoritza.

Aleshores, a Miguel, que era vellet, “se li fa poqueta nit abans d’Alacant. I, com que hi havia dues fulanes assegudes en un balcó, ell les mira i una d’elles diu a l’altra:

-Eixe deu ser del camp. Per la manera de mirar…

L’altra comenta a la primera: -Mira: li encertarem el nom.

La primera li afig: -Potser sojorne aquí. Porta diners, perquè esta gent del camp sempre ve a pagar contribucions o qualsevol cosa.

-No res: vejam si podem encertar.

L’una diu:

-Li diran Paco?

-No -diu. -Paco, no. Bo, però no.

-I si li digueren Miguel?

-Diu: -Oi, Miguel sí que pot ser que sí.

Com que la xicota agafa i diu al marit:

-Miguel.

I ja diu ell:

-Em coneixen. Què?

-Ja l’hem encertat, el nom!

Diu a Miguel: -Guarda’t, que tu ets oncle de nosaltres.

I respon l’home:

-Com? Puix la tia Rita no m’ha dit res.

Diu la dona: -Mira: ja sabem el nom de la dona.

Una de les dones demana a Miguel: -Diu que no li ha dit res la tia Rita?

Diu: -No” (p. 87).

Per consegüent, les dues dones, a més d’eixerides, estan ben tractades pel narrador, encara que siguen prostitutes.

Tot seguit, la rondalla inclou l’erotisme:
“Diu l’home: -Maria Santíssima: que despistada viu! Munta, munta!

Hala, ja el munten allí, a l’home, que era vell” (p. 87).

I, com que ell els amolla coses de la seua vida en casa, les dues dones saben com portar l’aigua al seu molí i, per exemple, li comenten: “Mira. Si ho diem nosaltres: esta nit la passa aquí. Sopa aquí; i demà o despús-demà, se’n va.

-Ai, doncs, mira. Ni dir-me que aquí tenia nebodes.

Com que ja sopen i diu una a l’altra:

-Doncs, li farem una sopa lleugereta i comprem tàrtago” (p. 88). I, com que elles sabien els efectes del tàrtago (o cagamuja), no sols ell fa lo que li diuen, sinó que Miguel els demana ajuda, dos trets que empiulen amb el matriarcalisme.

A més, ja li digueren lo que era i, quan ell ja baixa les escales i se’n va cap al carrer, li tanquen la porta (p. 88) i entrem en un altre passatge d’humor eròtic.

Així, el sereno veu Miguel i li demana a on va i li comenta que cridarà la policia. I, com que Miguel s’havia deixat tota la roba dalt, en la casa on l’havien acollit les dones, els qui es presenten en el lloc i un policia li diuen:

“-Puix, no li la donaran. Vosté se’n ve amb nosaltres, el portem a la comissaria, el vestim de soldat i vosté se’n va a la Romana” (p. 88). Afegirem que una de les lletres de la cançó eròtica “La manta al coll” diu que “Les xicones de Xixona / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana” i pensem que aquesta rondalla podria aprofitar el nom d’un indret i el detall de l’aïna per a pesar (la romana) de què fa esment la cançó.

Ja de mati, l’home els demana pels diners i li responen: “faça compte que els diners no els veu.

Ja el visten de soldat; i l’home, devers la Romana. Era a mitjan vesprada i la tia Rita fent calceta junt amb quatre fadrines. I diu una:

-Oi: ¡mira quin fadrí que ve allà vestit de soldat! Serà el fill d’Amparo?

-Puix serà el fill de Carmen[1].

I ja diu la tia Rita, mirant per damunt de les ulleretes:

-(…) diria que és Miguel, que ve net, vestit de soldat” (p. 88).

I, quan el marit parla a Rita, li diu la dona:

“Ai, Miguel. Ja sé que véns net, perquè t’han enganyat, fill meu” (p. 89).

I, per tant, al final del relat, la dona també és més desperta que l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Hem afegit dos noms, que no estaven en el text, per a facilitar la lectura.

 

assemblea-pagesa-6f (1)