Arxiu d'etiquetes: dones que eduquen

Dones educadores, la vida quotidiana, el festeig i el bateig en ple segle XX

General, , , , ,

Un altre escrit en nexe amb el paper de la dona entre els catalanoparlants és “L’àvia va néixer l’any 1922” (https://blocs.xtec.cat/historiaoral/2008/10/10/lavia-va-neixer-lany-1922), plasmat per Pau Montfulleda el 10 d’octubre del 2008 en la web “Història oral a Quart d’ESO”, és a dir, en el quart curs de l’ensenyament secundari obligatori (15-16 anys) en Espanya. Així, posa que, “Per a fer el treball d’història oral de l’àrea de socials, he escollit la meva àvia paterna, ja que aquest any farà 86 anys i volia escriure la seva història per a saber com es vivia antigament. Com que, a mi, m’interessen les èpoques passades, per a poder saber com es vivia antigament i poder observar l’evolució de les generacions al llarg de la història contemporània. (…) També aquest treball m’ha agradat fer-lo, ja que he tingut l’ocasió de preguntar a la meva àvia tots els dubtes que tenia i passar una bona estona conversant juntament amb el meu pare, la meva àvia i el meu tiet. (…) he volgut mostrar la vida quotidiana de les persones corrents, sense mostrar grans curiositats i fet[s], ja que així es reflecteix la vida corrent de les persones”. 

Tot seguit, passa al punt “Introducció de l’entrevistada

La meva entrevistada va néixer el 1922 a Can Mastric, Ramió (Fogars)”. En acabant, afig com era la vida diària de la padrina i, a més, que anava a l’escola i que es dedicava a tasques del camp i amb animals domèstics.

Igualment, Pau Montfulleda reporta sobre alimentació, sobre els jocs que jugaven de xiquets i passa a l’afer del festeig i del matrimoni. Per exemple, “La manera de relacionar-se homes i dones era molt diferent a l’actual. Fa uns seixanta anys, l’home es fixava en la noia i esperava un temps per anar-la coneixent més, fins que arribava el moment que ell li demanava per a sortir, però amb previ permís dels pares.

En el cas de la meva entrevistada, es van conèixer on treballava ella, una botiga que venien productes de confiteria i combustible, es van anar veient els diumenges i els dos junts anaven a ballar a les fires pròximes a la seva localitat. Van estar festejant durant quatre mesos i el dia 2 de desembre de 1949 es van casar. Els dos junts van tenir tres fills: dos barons i una noia”. Com podem veure, la dona té la darrera paraula en si accepta o no el possible nuvi. I, en al·lusió a com festejaven, coincideix amb cançons tradicionals i amb comentaris que ens han fet sobre dones nascudes abans de 1920 i, a més, de fills seus, sobretot, en els pobles.

Més avant, copsem el tema de la mort i el del bateig: “Pel que fa als costums eclesiàstics, al morir-se el pare o la mare, els familiars més propers anaven dos anys de dol. En l’enterrament, l’home portava un llaç negre o crespó, el capellà anava amb dos escolans a buscar el mort i el doler portava el dol” i, com ara, que, “En el moment de batejar un nen acabat de néixer, la dona que assistia al part solia portar el nadó fins la pica on l’esperava el mossèn; si la família pagava, es tocaven un tipus de campanes especials per al moment. Els padrins tenien el dret de posar-li el nom: depenent del sexe, el padrí o la padrina triava el nom. Els nens solien ser batejats dos dies després de néixer”. El motiu, com hem llegit en altres fonts (o com bé ens han dit), era per si el nounat moria prompte.

A banda, tracta el tema del vestit de l’home (i el de la dona) en les noces: “Les parelles, quan es casaven, hi havia diferència en el color del vestit de la núvia: les núvies pobres es casaven de negre i les de les famílies riques es casaven vestides de blanc. La meva entrevistada em va explicar que, com que ella va dir que no es volia casar de negre, que si no es podia vestir de gris el dia del seu casament, ella no es casaria”. Altra vegada, és la dona qui tria què vol i li ho accepten.

Després, plasma sobre sagraments i sobre l’assistència a missa: “Els nens solien fer la confirmació amb cinc anys i la comunió amb vuit anys.

Cada diumenge anaven a missa, ja que, si no hi anaven, es veia mal vist per la resta de la gent que vivia al poble”.

Finalment, Pau Montfulleda indica que “Aquest treball m’ha agradat fer-lo, ja que així m’he pogut relacionar més amb la meva àvia i la meva família propera”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que atrauen, que estimen amb sinceritat, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat que figura en la mateixa obra d’Ivan Carbonell Iglesias, i en què copsem el matriarcalisme, és “El barranc de l’Encantada de Planes de la Baronia”. “Conten els més vells de Planes de la Baronia que, a poqueta nit, un moliner tornava amb l’ase carregat d’ordi” (p. 188). Ell havia sentit les històries sobre els misteris del barranc, “però no n’havia cregut mai cap fins que aquella nit va sentir una música (…) d’una flauta que venia des del més profund del barranc” (p. 188). Per tant, la dona apareix vinculada amb la terra i amb l’aigua i atrau els altres mitjançant la música. Igualment, es troba en la banda més pregona.

Llavors, el moliner “decidí d’aventurar-se per entre els tolls i els turons del barranc, per saber qui havia anat a tocar d’una manera tan dolça (…) en un lloc tan recòndit” (p. 188) i que, a més, també el menava amb la proximitat i amb la seducció. La dona és qui atrau l’home i, així, qui més influeix en l’altre.

A continuació, l’home “va veure l’aigua fosca del barranc, una pedra que sobresortia de les aigües i, al seu damunt, una dona que tocava una flauta argentada” (p. 188), això és, coberta de plata. Com podem veure, hi ha molts trets matriarcals: l’aigua, l’obagor, un territori que empiula amb la terra i amb l’aigua (el barranc), una pedra que fa de fonament a la dona, una flauta amb què l’Encantada atrau els altres (ací, un home), l’argent (un metall i un color en nexe amb lo femení). És a dir: l’home entra en el regne de la dona perquè ella l’encisa i el porta on vol. Ara bé, ella, com es plama després, és una persona amb escrúpols.

Més avant, l’Encantada li comenta que ella és la dama del barranc, que fa segles que la fadaren i que ella guardava la mina d’or (tasca que no era del seu gust i que, per això, volia eixir-ne). “La dona encantada assenyalà una cova redona” (p. 189). Altra vegada copsem detalls en relació amb lo matriarcalista: la cova (que té a veure amb la fecunditat i amb l’úter matern) i la forma redona.

Tot seguit, ella li diu que, feia cent anys, un home anà al barranc a cercar-la, “però no contestà el que jo necessitava… (…). Ara el seu cos viu al fons de les aigües i nada entre els peixos…” (p. 189). Com podem veure, l’home fa lo que la dona li ordena, entre d’altres coses, perquè és com si ho fes en el regne de l’Encantada, en què ella és la sobirana. De fet, aquestes paraules enllacen molt bé amb l’entrada “Pez” del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, quan posa que el peix està vinculat amb l’element aigua i que “és també símbol de vida i de fecunditat, a causa de la seua prodigiosa facultat de reproducció i del nombre indefinit dels seus ous” (p. 189). O siga, que l’home es troba entre moltes dones, les quals són jóvens o bé estan en edat de reproduir.

Més avant, veiem que l’Encantada li ofereix 1) una pinta d’or per als cabells, 2) el seu collar d’argent i diamants i robins o bé 3) si ell la preferiria “sense joies, que el podia estimar entre els humans i ensenyar-li els camins de la mina d’or àrab que fa segles m’ordenaren custodiar…” (p. 190). Afegirem que, quan llisquí aquesta narració per primera vegada, el 3 de juny del 2023, jo diguí “Jo, la dona”.

Passa que el moliner, no sols preferia el collar (i li ho diu), sinó que s’havia proposat fer tants negocis i traure’n tant de partit mitjançant les joies, que, finalment, l’avarícia romp el sac i, com que l’Encantada té la darrera paraula, li respon:

“-D’acord: vine nadant fins a la meua roca.

I el moliner s’endinsà en les aigües fredes del barranc i començà a nadar cap a la pedra, que tenia a tocar de dits, però, a cada braçada, li semblava que era més lluny i que l’aigua era més fosca i més freda. La dama tornà a tocar la flauta de bell nou i ell continuà nadant i nadant” (p. 190).

Per consegüent, la dona reflecteix el lideratge (semblant al de moltes dones en les cultures matriarcalistes), és qui condueix el futur de l’home (ací, el moliner) i, en el seu regne, ella fa i desfà, al mateix temps que promou lo musical, l’humanisme, l’estima sincera, el seu paper de mare i de consellera dels fills i dels qui viuen junt amb ella. Una cosa no desfà l’altra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.