Arxiu d'etiquetes: dones molt obertes

Dones molt actives, amb energia i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb l’esperit emprenedor de moltes persones, també hi ha la gran quantitat de dones, en línia amb el matriarcalisme, que són molt obertes, fins i tot, a persones de distintes edats. Així, durant l’entrevista que fiu a ma mare, el 15 de febrer del 2021, em parlà sobre una bestia seua, la tia Vicenteta, una dona molt activa, àdhuc, amb quasi noranta-dos anys.

Així, ma mare, em digué que una de les seues àvies i la tia Vicenteta tenien molt bones relacions: “Hi havia molt bona relació.

La meua àvia és que seria molt llesta. Sí, perque ella [, la tia Vicenteta,] era fadrina i ella, a més, feia punt de ganxo i tot això. Però tota l’altra faena, la feia la meua àvia. Però, per exemple, venien les amigues (al sant, o un diumenge), que venien a veure-la (a la tia Vicenteta) i ella, ¿què feia? La meua àvia havia fet coques cristines o magdalenes, o alguna cosa.. i entrava un plateret al quarto de la cunyada: ‘Així, si venen les amigues, les pots convidar’,

-¡Ai!

– Hui… Uns detalls bons per a la convivència. Hui en dia, no s’aguanta ningú. Ella es casà, i tota la vida, la cunyada estigué vivint amb ells”.

Tot seguit, ma mare, amb molta espenta, passa a contar que eren molt resadores, que escoltaven el Rosari a través d’una emissora de Guadassuar (una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta) i, al moment, afig que “Després, jugaven a la baralla i es reien.

-¿S’ho passaven bé?

-Molt bé.

-Molta harmonia, molta harmonia. Però, clar, hui en dia, no sé si haguera…

-Hui, hui…

-Jo no sé quantes famílies haurien aguantat una cunyada ahí.

-És que, abans,… En les cultures matriarcals, tenen el costum de viure les generacions, si no en la mateixa casa,…

-Sí, aguantar.

-Sí. O en un mas, moltes generacions”.

I, un poc després, en línia amb les dones actives i molt treballadores i, al mateix temps, ben considerades, fins i tot, ja molt velles, ma mare, em comentà que “Quan estava morint-se, morint-se[1], s’ajuntaren: la meua germana, la meua àvia, ma mare i jo. Les quatre, en l’habitació. Morint-se. I es gira [, la tia Vicenteta], a ma mare, i li diu: ‘Amparito, no m’has comprat el fil i me muic i no li faig la puntilla a la xiqueta’ (sic).

-¡Ostres! ¡Emprenedora!

-A l’hora, a l’hora o un poc més, ja estava en la caixa. Tu me diràs que bé estava.

-¡Que sana estava!

-¡Amb quasi noranta-dos anys!

-¡Que sana estava!

-El cabet…

-Això és…

-El cabet,… el cabet…

-Jo, quan veig a persones com Pere [Riutort], que tenen els anys que tenen (huitanta-cinc), que veig que, a les 10h, ja estan ahí i que, encara no són les 7h, ja han consultat el WhatsApp,… Jo li dic [, a Pere Riutort,]…

-Són persones molt actives, molt actives i que tenen la sort de no perdre el cap.

-Com la teua àvia que estàs contant.

-Esta és germana de la meua àvia. Bestia. (…) La xiqueta era la meua germana[2], que li havia fet alguna puntilla. Però, la meua germana acampava molt per ahí, i, quan els avis eren majors, ella, quan venien al poble, acudia a ca l’àvia Consuelo (…) i, com també, des de xicoteta, [la tia Vicenteta] estava acostumada a fer de tot,… ¡a fer faena!

Però la meua germana, la volia molt. I li hauria fet alguna puntilla per a un joc de llit, perquè la meua germana ja era major (…).

-La teua família és que és gent molt activa.

-Això és. Molt. Molt treballadors: cada u en la seua especialitat. Molt treballadors”.

Afegirem que, en el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)”, de Josep A. Carrégalo Sancho, podem llegir l’acudit “La vella i els conills”, que, entre altres coses, diu[3]: “Una dona molt vella d’un mas es va morir. Abans que es refredara, la van vestir amb la millor roba que tenia. I la van posar allí, al llit, de cos present.

Però, quan tots l’estaven vetlant, de manera sobtada, la difunta va obrir els ulls i aixecant una mica el cap, va preguntar:

-Ja hau donat menjar als conills?

Els altres, mig esglaiats, li van contestar que sí i, aleshores, la iaia es va tornar a quedar” (pp. 45-46).

En relació amb l’anècdota contada per ma mera i amb l’acudit, que, com veiem, plasmen unes dones molt actives, direm que, el 24 de juliol del 2021, escriguí en el meu mur i en distints grups de Facebook que la bestia de ma mare, “amb quasi noranta-dos anys, encara estava molt activa, i era molt treballadora i molt oberta, fins i tot, a jóvens.

Era catalanoparlant.

¿Coneixeu dones així, que, com aquesta bestia de ma mare, haguessen nascut abans de 1880 o, com a molt, en 1915? Gràcies”. 

Les respostes, que foren immediates, per exemple, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, foren “La meva àvia havia nascut a l’any 1900. Era una dona valenta que, amb 12 anys, va tenir cura dels nebots que s’havien quedat sense mare. Va portar una botiga de queviures només sabent llegir, sumar i restar. Era capaç de fer càlculs més complexos.

Tota la vida va ser una dona d’empenta, amb molt criteri sobre tot lo que passava al seu voltant. Com a nena i jove, li podia comentar qualsevol cosa i segur que em comprenia.

A més, sempre havia parlat en català. Quan venien a comprar les dones dels guàrdies civils, s’esforçava a parlar en castellà perquè ‘no ens passés res’ (Mercè Ramionet), “La meva mare va néixer l’any 1927. Va morir amb 89 anys. Jo soc la petita dels fills. Els meus germans tenen 10 anys més que jo.

Vaig  conèixer la meva àvia i, ella, als meus fills. Va morir amb 89 anys. La besàvia va morir amb 99 anys. Tota una saga de mares” (Carme Matas Martínez), “Síííí. La meva àvia, nascuda el 11 de l’11 de l’any 11.

Als 13 anys, va haver de fer de mare del seu germà acabat de néixer. Ella ens ha deixat escrit la seva vida.[4]

Una dona amb molta energia.

La meva mare li va dir que escrigués la seva vida, i ho va fer.

(…) Una gran dona” (Dolors Pareta Rubau), “La meva àvia paterna era del 1903 i els germans i germanes (…), tots de Benicarló. (…) La paterna era magnífica. La recordo perfectament, sempre corrent pendent de la família i ocupant-se de mi, quan la mare treballava” (Francesc Castellano), “La besàvia paterna va morir als 103 anys. Al vespre, estava donant menjar als animals, van sopar, va passar al llit i ja no es va despertar. A casa, per l’edat que tenia, també estava activa, tot i que les tasques més importants ja les feia la néta” (Rosa Garcia Clotet). Afegirem que, en altres grups, també ens han aplegat a comentar sobre dones de més de noranta anys però, no sols amb molta iniciativa sinó, fins i tot, molt creatives.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme (alta, en relació amb aquest tema) i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb quasi noranta-dos anys.

[2] La germana de ma mare ha nascut en 1938.

[3] Amb lleugers retocs.

[4] A partir d’ací, incloc part de la informació que m’envià, un poc després, per correu electrònic.

La dona “senyora ama” i la pedagogia matriarcal

General, , , , , , , ,

 

L’11 de juliol del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Joaquima Basart em comentà que “Les dones són el complement de l’home, i viceversa. Tots ens ajudem” . Tot seguit, li escriguí “Cert, Joaquima, i bona nit. No obstant això, en la cultura vinculada amb la llengua catalana (i està molt reflectit en rondalles i en cançons recopilades en el primer terç del segle XX), fins i tot, en moltes rondalles balears del darrer quart del segle XIX, es plasma lo que deia el meu avi matern (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant: ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo  que la dona vol’”. L’endemà, en el mateix grup, Xavier Méndez escrigué “La dona, com a mestressa de casa, sempre és qui ha gestionat el rebost, les finances de la casa, els encàrrecs, el tracte amb els veïns, els tràmits oficials i, sobretot, i, el més important, és qui ha tingut tradicionalment cura dels nens: educació, costums, llengua, valors, religió… Tot això ho han transmès les dones als fills, de generació en generació”. Ràpidament, li responguí que hi estava totalment d’acord i, a més, passí aquest comentari al meu mur, al grup “’La cultura valenciana és matriarcal’” i a unes quantes persones, de qui, tot seguit, farem esment.

El 12 de juliol del 2021, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge en què em convidava a llegir un escrit que ell, la vespra, havia plasmat en el seu mur i que jo havia llegit. Es titula “Les passejadores”. Una part del text, en línia amb les frases del meu avi matern i amb el correu electrònic de Montserrat Morera, diu que la dona, “a l’hora de criar els xiquets, no podia comptar per a res amb el marit, que passava el dia al bancal, fent jornal de sol a sol.

Dit tot açò per a donar a entendre que les grans decisions de casa anaven a càrrec de la dona. Que l’home podia dir el que volguera, però la que portava el ramal era la dona. [ I també] La que administrava i estirava al màxim  lo (…) que entrava de jornal”. Direm que el ramal, com podem veure en el DCVB, és el “Tros de corda lligat al musell[1], a les morralles[2], d’una bèstia, per a menar-la”, o siga, per a conduir-la, per a portar-la.

Els comentaris que es plasmaren, el 12 de juliol del 2021, tocant les paraules de Xavier Méndez, sobre el paper actiu de la dona en les poblacions catalanoparlants, foren els següents: “Així és, amic Lluís” (Neus Castellví Asensio, en el meu mur), “No sempre amb els diners. Qui manava i manejava sempre ha sigut l’home. La dona rebia un tant per a despeses de casa i fills i s’havia de manegar com podia” (Marisa Vilalta Altes, en el meu mur). En llegir les línies de Marisa Vilalta, li escriguí que el seu comentari “És minoritari i, igualment, interessant.

El meu avi matern donava els diners a la dona i, en paraules de ma mare, la meua àvia materna era qui triava l’ús que se’n faria.

Quan els meus pares, per exemple, van a una visita, és habitual que ella li pregunte si ha agafat diners. I, en cas afirmatiu, fan marxa.

Una àvia de ma mare (nascuda cap a 1875) era emprenedora i, de bon matí, ja se n’anava a València, com moltes dones d’aquella època, descrites per Vicente Blasco Ibáñez, en ‘Cuentos valencianos’”. També en el meu mur, s’escrigueren els comentaris que esmentarem a continuació. “L’home controlava els pocs diners que hi havia a casa. Les dones, quan tenien necessitat de comprar alguna cosa absolutament necessària, feien ‘la matuta’, que consistia a vendre productes del camp, com l’oli o farina, sense que el marit s’enterés” (Carme Arnau). Un comentari que va molt bé per a plasmar el motiu de les diferències que n’hi ha entre alguns, és el que, tot seguit, inclogué Pere Ramon Nadal: “Cert. A la Catalunya rural, sempre ha estat així.

A les ciutats, amb la industrialització i la incorporació de la dona al mercat de treball, s’han anat compartint a poc a poc moltes d’aquestes responsabilitats, no sempre a fi de bé”[3].

Immediatament, responguí a Pere Ramon Nadal, que, “El ‘no sempre a fi de bé’ és cert. De fet, he observat que, com més cap al segle XXI, menys matriarcalisme. El motiu, el relacione amb la industrialització i, com diria Jaume Vicens Vives (en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, de 1954), a l’entrada d’idees i de formes d’actuar que no van en línia amb com s’havia actuat durant l’època foral i, més encara, abans de la nissaga dels Trastàmara[4].

De fet, moltes dones que intervenen en el ‘Rondallari de Pineda’, de Sara Llorens, o bé en moltes rondalles valencianes (…) o, com ara, de les Illes Balears (i, més encara, entre les que no arreplegà Mn. Antoni Ma. Alcover, perquè també en copsaren d’eròtiques), es plasma un matriarcalisme viu, com també en moltes cançons que publicà Sara Llorens en 1930.

La dona tria, es fa lo que ella vol (en lo sexual i tot), actua amb molta espenta, fa suggeriments interessants, etc.”

“Així és i ha sigut; almenys, jo ho he vist a casa (Neus Castellví Asensio, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Així ho he vist sempre; però ara les coses canvien” (Angelina Pagès Oliva, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Certament, és tal com dius [, Lluís]. Ho recordo de les meves àvies i de la meva mare (Montserrat Bosch Angles, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”).

El mateix 12 de juliol del 2021, Vicent Pla, en el seu mur, en relació amb la mestressa de casa (amb la “senyora ama”), segons les frases de Xavier Méndez, m’escrigué “Així és, en la majoria de famílies. En el meu cas particular, ha sigut així perquè jo sempre he fet moltes hores treballant”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest escrit, la de les que ho han fet en algun moment i, per descomptat, la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Morro.

[2] En el DCVB, apareix com  el “Conjunt de corretges que envolten el cap d’una bístia de tir o de tragí, especialment d’un mul, per a subjectar-lo i guiar-lo”.

[3] En relació amb aquesta segona part del comentari de Pere Ramon Nadal, hi ha unes frases de l’historiador Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, de mitjan segle XX, que diu així: “La catacumba féu triomfar l’esperit individual sobre el societari, o més ben dit, plaçà els interessos d’aquest darrer per sota les iniciatives d’aquell. Tal fou el gran mal del sindicalisme català del segle XX, forjat pel sindicalisme messiànic dels demagogs i el conservadorisme faraònic dels poderosos,

Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya” (p. 61), en línia amb el matriarcalisme.

[4] En el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, de Josep Fontana, publicat en el 2014, podem llegir que “Ferran I (1412-1416), anomenat ‘d’Antequera’ per la seva participació en la ‘reconquesta’ d’aquesta ciutat andalusa, arribava acompanyat de forces militars castellanes, que menyspreaven el comte d’Urgell com un ‘modorrico-cathalanico’. Eren ‘cavallers e hòmens d’onor e de baixa condició, castellans, grans lladres –ens diu l’autor de La fi del comte d’Urgell-, qui, volents viure en aquella ciutat a la castellana, no rebutjaven entrar per los obradós dels menestrals o per les botigues dels mercaders’ per estafar-los i robar-los” (p. 86).

“N’Espardenyeta” salva l’home, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home, és “N’Espardenyeta”, la qual figura en el llibre “Rondaies de Menorca” (no. 3 de la “Col·lecció ‘Ahir i avui’”), d’Andreu Ferrer Ginard i publicat per Edicions Nura junt amb Editorial Sicoa, en 1993, en què, la més jove de tres germanes, N’Espardenyeta, una dona amb molta espenta, junt amb les altres germanes tenien un planter d’alfàbegues molt altes. 

Un dia, un rei, li pregunta si podria dir-li quants ulls tenen les alfàbegues. I, ella, ràpidament, li respon que, abans, el rei li hauria de dir quantes estrelles hi ha en el cel (p. 66). Com que el rei apareixerà més vegades per on elles han plantat les alfàbegues i, a més, interessat per casar-se amb N’Espardenyeta, i veu que ella respon amb agilitat, “L’endemà ben dematinet, el Rei s’aixeca i ja és partit cap avall per sa carrera de la mar fins que es va trobar es pescadors que duien es peix a sa ciutat” (p. 67). El rei, amb molta espenta, comenta a un pescador (per tant, és un rei molt obert, no sols als nobles, sinó també als pescadors) que cal que el pescador li barate el vestit i que li deixe l’ase, cosa que el pescador accepta.

Així, immediatament, el rei es posa el vestit de l’altre, i, al revés. I, amb molta espenta, el rei comença a vendre “sardineta fresca” (p. 68). Afegirem que, des de molt prompe, vaig veure, passatges de tipus eròtic. I, el rei, “Volta qui volta carrers, arribà a passar davant ca N’Espardenyeta, i just hi és, entrà dins ca seva amb s’ase i tot” (p. 68).

La jove N’Espardenyeta troba una bona opció per a la sardina que li compraran al rei, i ho diu a les germanes: “Si mos la dóna barata, cmprem-l’hi, i al manco, menjarem sardina a voler tota sa setmana.

-I ben barato que vos la donaré. MIrau, el donaré tot a sa qui besarà es cul a s’ase.

-Oh, porc! –digueren ses dues majors- .  Jo no l’hi besaria per res del món!

-De boges! Jo sí que l’hi besaria, pes cove de sardina- digué N’Espardenyeta.

I al punt tirà es coixí de cosir un tros enfora, s’acostà a s’ase, li alçà sa coa, li va besar es cul, i el Rei ben content perquè n’havia sortit amb la seua, li dona tot es cove de sardina i ja és partit deveres, amb s’ase cap a sa carretera, a cercar es pescador per tornar-li des-baratar sa roba. El va pagar ben pagat, i ja és partit cap a ca seva” (pp. 69).

I N’Espardenyeta, qui comenta a les germanes que el rei s’ha vestit de pescador (p. 70), fa que el pare de la jove vaja a parlar amb el rei (p. 70). Un exemple més en què “es fa lo que la dona vol” i, a més, davant del rei, “punt per punt, li va dir tot lo que sa filla li havia encomanat” (p. 71).

El rei, per a casar-se amb N’Espardenya, tria fer un convit, fins i tot, obert als pobres i, com comenta al pare de la jove, “vull que hi assistiu vós i totes ses vostres filles” (p. 71). La filla, amb molta espenta, accepta la idea del rei i, com les altres dues, se’n va cap a la Cort. En la Cort, el rei diu a tots els convidats “vull que tots me demaneu una cosa, (…) que vos serà donada” (p. 72).

N’Espardenyeta, intel·ligent, li demana una cosa que el rei no podrà, fins i tot, ni amb els millors cuiners. I, com que no podien, la jove se’n torna a casa.

Uns dies després, el pare i la filla tornen a la Cort i N’Espardenyeta, triarà i, àdhuc, es farà lo ella voldrà. I, així, diu al rei:

“-Mira, mos podem casar, però vull posar-li una condició: i és que, si un dia mos barallam i me n’he d’anar, vull poder endur-me’n sa prenda que m’agradarà més d’aquí dintre.

El Rei hi va consentir i se van fer unes noces mai vistes” (p. 74).
Un altre exemple en línia amb les paraules del meu avi matern: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”.

Un poc després, veiem un passatge en què un vell se sent menyspreat pel rei i, en acabant, el vell ho comenta a la reina (N’Espardenyeta). I, N’Espardenyeta, amb molta espenta i ràpidament, li diu què ha de fer: ja que el rei diu que un ase del vell és seu (del monarca), que el vell vaja a una vorera d’un camí i que faça com que vol pescar una sardina (p. 75), I, si el rei pregunta al vell què fa, que ell li responga com N’Espardenyeta li ha dit (“Pesc sardina”) i, si li demana més, “Tant és possible jo aquí agafar sardina, com que es cavall del Rei hagi fet una pollina”, ambdues, en la pàgina 75.

En demanar el rei al vell, l’ancià fa lo que li ha dit N’Espardenyeta i, aleshores, el monarca, vol que ella se’n vaja de la cort i, a més, que no menge amb ells. I, la reina, amb reflexos, ordena a tots els cuiners, que fiquen molts dormissons en el sopar. El rei, òbviament, s’adorm. I, aleshores, ella ordena als criats:

“-Agafau el Rei i posau-lo dins es cotxe i anem cap a casa.

Quan arriben a ca seva, mana que li facin es llit i l’hi ajeuen, i ella s’ajeu devora ell” (p. 76).

I, al moment, veiem que “Ella el va tocar i ell se desperta” (p. 77). Per tant, es plasma el matriarcalisme, novament, en què la dona (la reina, N’Espardenyeta) salva l’home (el rei). I, de nou, un altre tret matriarcal: es fa lo que la dona vol. Així, podem llegir que el rei demana a N’Espardenyeta “¿com és que m’has duit a ca teva?

-Tu bé saps – va dir-li-, que es dia que mos vam casar, me vas prometre que en anar-me’n podria prendre sa prenda que més m’estimàs, i me la podria endur. Idò has de saber que sa prenda que més m’he estimat ets tu, i per açò te n’he enduit a sa casa” (p. 77).

El rei, immediatament, joiós d’aquella opció triada, aprova lo que ha fet N’Espardenyeta i, per tant, de rebot, que es faça lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les xicones de Riola”, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , , , , ,

 

En relació amb la cançó sobre les xiques de la Pobleta, en el meu mur, també es plasmaren els comentaris següents: “A l’Eliana. Rima fàcil, diuen: ‘Les xiquetes de l’Eliana’” (Joan Marrugat), “A mi, no em fa destorb, ni em sento incòmoda, com a dona, amb aquesta lletra” (Chris Sanantón), “Pense que les mamelles són un atribut del que les dones estan contentes d’estar ben dotades” (Joan Llàcer). A Joan Llàcer, li comentí que “Elles són les emprenedores: han triat i ho han fet, fins i tot, comprant-se una romana.

Les dones porten la gestió administrativa de la casa.

És un detall de línia matriarcal”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de juny del 2021, Julio Navarro Peris comenta que, “A Polinyà, la cantàvem, amb petites variacions: ‘Les xicones de Riola / s’han comprat / una romana / p’a pesar-se les mamelles /dos voltes a la setmana’”. A més, el 27 de juny del 2021, Marc Juanhuix, escrigué un comentari que m’impactà, entre altres coses, per l’obertura que plasmava:

“Bon dia,

Ja he vist vàries publicacions teves sobre cançons eròtiques i comentes que fas un treball sobre el matriarcat.

Ho trobo molt interessant, la veritat. Malgrat tot, em pregunto, què t’atrau d’aquestes cançons? Hi veus un tipus de feminitat més empoderat? No és la vella visió de la dona com a objecte de desig? M’ho pregunto amb tot el respecte del món.

Per altra banda, recordo que un dels meus professors de la universitat ens explicava, i cantava, moltes cançons de la zona del Pirineu, de l’època de l’absolutisme i dels inicis de la reforma liberal (1815-1868). No aconsegueixo recordar-ne cap, però sí la importància que li donava el meu professor a la cançó com a transmissió de cultura popular a aquella zona, com a eina política (anticlerical, però també antiburgesa) i fins i tot com a eina portadora de notícies en una zona on encara no hi arribaven diaris.

Moltes d’aquestes cançons tenien contingut sexual o eròtic”.

La meua resposta al comentari de Marc Juanhuix fou:

“Bon dia, Marc,

Gràcies pel teu comentari, molt interessant.

He descobert que, en aquest tipus de cançó com també en moltes rondalles de Sara Llorens (recopilades per Josefina Roma en el llibre ‘Rondallari de Pineda’, que el recomane), catalanes, i en moltes rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla, o bé de les Illes Balears, sobretot, en les que no han censurat lo referent a la sexualitat, es plasma molt el matriarcalisme.

(…) Una forta abraçada”.

Uns altres comentaris, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, foren “Això és molt antic” (Conxa Miralles Asensi), “Jo la conec com una estrofa de ‘La manta al coll…’” (Laura Novella), a qui responguí que sí que ho era i, a més, que “és molt coneguda en moltes poblacions de l’àmbit lingüístic”, i un escrit de Pilar Belda: “Ressalta el cànon de bellesa de l’època”.

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 27 de juny del 2021, Maria Jose Silvestre Monzo plasmà que “Yo, desde pequeña, escuchaba y cantaba esta canción. Y no le doy importancia. Todas las cosas no son como las escriben, sino la forma de decirlas”.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que  prengueren part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat, fins i tot, dia rere dia.

Dones, xiquets i jóvens molt oberts

General, , , , ,

 

 

En relació amb el detall de l’àvia com a principal transmissora de la cultura tradicional, i que figura al principi de la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, per Joaquim G. Caturla, el 13 de maig del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Rosa Garcia i Clotet, una dona molt oberta i molt col·laboradora, em comentà que, “Aquest fragment de conte, em recorda quan era petita i els demanava a les àvies i a la mare, que em contessin rondalles i crec que, més d’una, se la inventaven”.

Igualment, en l’article “El pregó d’Anna Ballbona obre el Sant Jordi a Granollers” (http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/846898-el-prego-dranna-ballbona-obre-el-sant-jordi-a-granollers.html), publicat el 23 d’abril del 2015 en el diari “ElPuntAvui” i a què vaig accedir el 19 de maig del 2021, la periodista i escriptora Anna Ballbona, en el pregó (el qual figura en l’article), diu que, en sa casa, “no hi havia una gran biblioteca (…). Però hi havia una cosa que resultaria molt valuosa: hi havia una memòria i una voluntat d’explicar-la. Molts històries guardades i algú me les ha volgut explicar. I aquest algú, a casa, han estat les dones, l’àvia Amàlia i la mare. A pagès, que és el món d’on vinc i és el món del qual he vist les últimes escopetades i un munt d’històries, sol passar que hi ha un matriarcat amagat. Aquest matriarcat es manifesta de maneres molt diverses i en ocasions, és capaç d’esquivar el rotllo rebregat de l’hereu antic.

L’àvia i la mare no em van explicar contes abans d’anar a dormir però, en canvi, em van explicar històries fantàstiques. L’àvia era d’Òrrius[2] i tenia una memòria formidable que li permetia aixecar, al meu davant, tot un món que ja no hi era. Era un món que s’havia extingit físicament, però no narrativament. Era un món que m’impressionava, que se’m feia tangible”.

A més, Anna Ballbona addueix que “L’àvia Amàlia m’explicava històries de la Gilda dels Ous, la Dèria, els Clics, que deien que eren bruixots, d’aquella vegada que va passar davant del cementiri, de la Teresa de ca l’Altafulla i el farsant que se’n volia aprofitar, del germà mort a la guerra, de les enveges de la post-guerra… Aleshores no ho sabia. Ara ho sé. (…) Perquè sovint s’ha bandejat el món de pagès, la llengua dels avis, la potentíssima fibra òptica que ens dóna. I dic fibra òptica perquè, efectivament, la llengua de l’àvia Amàlia em permetia apamar[3] i veure més clara la realitat per on jo treia el cap. M’ho permetia i m’ho permet encara.

(…) Un altre exemple lluminós del poder dels relats: abans de posar-hi els peus, per boca de l’àvia jo ja sabia com eren els Cingles de Bertí. Ella no els havia trepitjat mai, però la seva mare, la meva besàvia, que venia d’allà dalt, li havia descrit amb tots els ets i uts, amb una llengua agafada a la terra, com eren els Cingles. És la màgia que deia abans. L’àvia mai hi havia estat però era capaç de descriure amb tota precisió com eren. Ja de gran, he caminat pels Cingles diverses vegades. En tornar-ne, li ensenyava fotos a l’àvia i ella recitava, com si res, tot el mapa dels Cingles i els noms de les cases que tenia gravats al cap. ‘Però com ho sabeu això, àvia, si no hi heu estat?’ li preguntava jo. ‘Oh, m’ho havia explicat la mare’, em responia”. Es tracta, per tant, de dones molt obertes (no sols als xiquets, sinó també a persones que ja són jóvens, com és el cas d’Anna Ballbona) i, a més, molt expansives i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de Rosa Garcia i Clotet, com també la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i les que ho fan en el dia rere dia, fins i tot, encoratjant-me.

 

“L’orinal”, dues versions més d’una cançó matriarcal

General, , , ,

 

Continuant amb la cançó “L’orinal”, el 7 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Marta Blanch Vilà escrigué un comentari acompanyat de la sisena versió, amb una lletra molt diferent respecte a moltes de les anteriors: “La meva àvia (1881) també la cantava:

‘Si els orinals tinguessin llengua[1]

i en sabessin, de parlar,

de les coses que en dirien,

ens faria esternudar.

Atxim!’”.

 

Un poc després, en el mateix grup, Albert Febrer Morral comentà: “Jo conec la versió que em va ensenyar la meva àvia, nascuda a Barcelona al 1907:

‘Quan un orinal es trenca

o se li fa algun forat,

el posem a la finestra,

a l’eixida o al terrat.

Quan està ple de merda,

li plantem un roseret[2].

I l’orinal

està provat,

perquè és un objecte

d’autoritat.

I el respectem

per lo que val.

Visca la merda

de l’orinal’”.

 

 

Moltes dones, no sols eren actives quan, fins i tot, eren àvies, com les mares de ma mare, sinó que, a més, eren persones molt obertes i amb molta iniciativa, fins i tot, amb els xiquets. I, ara, també n’hi ha així, com moltes persones que conec.

Agraesc la col·laboració de Marta Blanch Vilà i d’Albert Febrer Morral.

 

 

Notes: [1] En l’original, “llenga”.

[2] En l’original, “rosaret”.