Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

“On va la corda (la dona), va el poal (l’home)”, dones que aplanen molt i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme com també que cal seguir les directrius de la dona, perquè pren millors decisions i més bones a llarg termini i tot, és “Na Blancaflor”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que podem llegir en el Tom XIII. Així, al principi, veiem que un matrimoni que no tenia fills i en què la dona s’havia casat amb un home que no era del seu gust, ella aplega a dir que voldria que, si tingués un fill, als set anys, el prometés al dimoni.

I Déu els n’envià u, Joan, molt deixondit i aprenent (p. 69), això és, molt obert. Quan la mare veu que ja han passat set anys, comenta lo que ella havia dit abans que ell nasqués, i el xiquet, immediatament, se’n va a parlar amb un confés (això és, amb un sacerdot que escolta les confessions i dona absolució) i el sacerdot li dona un cordó beneït i li diu que no se’l lleve mai i que no se’l deixe llevar (p. 69). També comenta a En Joanet que si el dimoni li demana si no se n’ha sortit, ell no li responga i que, a banda, si li diu que li passe per davant, no ho faça, sinó que li conteste “Passau-hi vós, que sabeu es camí!” (p. 70). I així ho farà En Joanet durant bona part de la rondalla.

Un poc després de parlar amb el confés, En Joanet troba el dimoni, qui, sense pensar-s’ho dues vegades, el tempta, però el xic calla i, al moment, el diable “començà a caminar davant davant, i En Joanet darrere darrere, tots dos boca closa.

Troben una senyora molt garrida. (…) Ella es posa al costat d’En Joanet” (p. 70) i, com que era la Mare de Déu, li diu què haurà de fer per a no caure en les ungles del dimoni. I En Joanet li promet que ho farà: “Tu digues-li: ‘Passa-hi vós, que sabeu es camí!’ Vet aquí aquesta vergueta que et don; tu estén-la damunt es riu, i es riu t’obrirà pas” (p. 70). I, així, amb altres detalls del trajecte. I ho fa i passa el riu. Aleshores, la Mare de Déu parla a En Joanet sobre Na Blancaflor: “Passat aquest riu de foc, trobaràs una fadrineta, Na Blancaflor, i faràs lo que ella dirà” (p. 71), un detall en què es plasma lo matriarcal. I, com que ell fa lo que li havia dictat la Mare de Déu, passa el riu molt fàcilment, “sense cremar-li ni un filet de roba” (p. 72). I, més encara: mentres que el creuaven, troba Na Blancaflor, qui era filla del dimoni, però una dona de bon cor i que li feia costat i li ho aplanava molt. Na Blancaflor li demana fidelitat a la paraula i li fa una recomanació que li serà molt bona: “Lo que sí has de fer cada dia, és demanar-li feina, per l’endemà; i, si et veus apurat per fer sa feina que et manarà, crida’m i jo compareixeré i et donaré camí per sortir-ne amb bon nom” (p. 72). Així, veiem que la dona és qui marca la pauta a seguir per part de l’home (el xiquet), que ell fa lo que li ha recomanat i que la dona (Na Blancaflor) li donarà suport.

I, així, durant uns quants passatges: el dimoni tempta En Joanet, l’al·lot demana ajuda a Na Blancaflor i ella li aplana molt el camí i li comenta què li cal fer i, això sí, sense que el xiquet entre en la casa del dimoni. I l’estratègia per a no endinsar-s’hi serà demanar-li treball. I el diable li’n dona.

Com a exemple de matriarcalisme, podem llegir que En Joanet, a mitjan rondalla, diu a Na Blancaflor:

“-Blancaflor, vine, per amor de Déu!, que si feixuga era sa feina que anit passada em donà ton pare[1], se m’acaba de donar no sé si ho és més!

Na Blancaflor compareix tot d’una i diu:

-Quina és sa feina que t’ha comanada per demà?

(…) -Això -diu ella- serà bo d’arreglar” (p. 74).

En un passatge posterior, i amb una nova faena encomanada pel dimoni, Na Blancaflor dona un cordó a En Joanet, detall que, des d’un principi, em recordà la dita “On va la corda, va el poal”, en què, ací, Na Blancaflor seria la corda. De fet, ella, a més de fer de cap i molt oberta, li la dona, així com, en moltes rondalles, ho fan altres personatges femenins que donen un detall material que fa molt més fàcil la superació de les proves. I, a banda, En Joanet representaria el poal. I, com veiem, ella dirigeix l’orquestra: “En Joanet pren aquell cordó fet d’un fil d’or i d’un fil de seda, d’un fil d’or i d’un fil de seda, i cap as pinar!” (p. 77).  Una rondalla en què està molt reflectit el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] El dimoni.

Les dones, amb molta iniciativa i molt obertes, marquen el compàs

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, és la dona qui marca què ha de fer l’home i que ell la segueix, és “Es granotet”, la qual figura en el Tom XIII de les “Rondaies mallorquines” que recopilà Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, tres fills d’un home que era vidu, Pere, Pau i Bernat, comenten a son pare que han decidit “trescar el món, veiam si trobarem qualque ventura” (p. 39) i, en aplegar a un camí que s’esbrancava en tres, cadascú tirà per un vent i es digueren “A reveure amb Déu siau” (p. 39).

El petit, Bernat, quan ja portava unes hores de recorregut, troba un safareig arran del camí, on hi havia una granota (en la rondalla, “es granotet”), el qual, “a migdia, en surt (…) i bota qui bota des d’allà. En Bernat li pitja darrere.

Arriben a sa cova, es granotet s’hi afica per endins i per endins i, En Bernat, darrere ell” (p. 40). En Bernat, dins de la cova, a banda de veure tota casta de menjars, s’aborda en eixos menjars i, com que, a més, el granotet “li fes senya com que s’assegués a sa taula i que ho provàs de posar miques.

En Bernat ho fa així” (p. 40).

I, immediatament, i, així, en molts passatges de la rondalla, “Des cap d’una estona, es granotet bota en terra (…) i En Bernat darrere darrere” (p. 40). Com veiem, la dona porta la iniciativa (recordem que la granota té molt a veure amb l’aigua i que l’aigua està vinculada amb la dona). I un dia i un altre, fan via cap a la cova (i, com en més d’un refrany, primer la dona, ací, la granota i, després, l’home, ací, En Bernat), però, ara, a una cambra on, a banda, el granotet s’hi fica “amb un llumet que li anava davant davant. I En Bernat seguí darrere darrere” (p. 41).

I, així, un any redó, fins que, el mateix dia de l’any, el granotet i En Bernat es retiren a una cova on el jove troba una jove garrida a qui ell desperta i que el felicita per haver tingut la paciència de mirar com cantaven les granotes i, per descomptat, d’haver-la desencantada en el casal, després que una fada dolent l’hagués encantada. I ella li diu: “Som filla d’un rei i som pubila. Si vols que ens casem, anem a ca nostra i, si mon pare i ma mare hi vénen a bé, ens casam a l’acte, però a ca nostra no ens hi hem de presentar nosaltres tots sols, sinó amb testimonis” (p. 42). Veiem que, com en la tradició de moltes poblacions catalanoparlants, amb motiu del casament, en primer lloc, els nuvis se’n van a la casa dels pares de la núvia. I, des d’ara, la fadrina i filla del rei és qui marca el compàs i, així, el granotet se’n va a avisar a sis granots, els quals, sense pensar-s’ho dues vegades, diuen que sí que faran de testimonis:

“-Sí, Senyora Altesa! -digueren tot set.

I, a l’acte, aquells set granots tornaren quatre dames i tres patges (…), que eren dames i patges de la cort del mateix rei.

-Ara que tenim tots aquests testimonis, ens en podem anar tots a ca mon pare -digué sa filla del rei.

-Vossa Altesa mana -diuen aquells set” (p. 42).

Es plasma, i molt bé, que, tot i que el jove ha desencantat la filla del rei, això no fa que ell estiga per damunt d’ella, ni que, des d’aleshores, siga ell qui comane, sinó que En Bernat ha fet el paper de mitjancer, important, però no el de cap.

Igualment, com que En Bernat és un home que havia acordat amb son pare que, un any després de partir de casa, el tornaria a veure, ho comenta a la jove i li afig “Jo no puc faltar a sa paraula donada, però demà vespre puc tornar a esser aquí i partir tot d’una cap a ca la Senyora Altesa” (p. 42). 

I la filla del rei ho accepta i, l’endemà, de bon matí, fan marxa “tots, sense pus cerimònies ni revolteries” (p. 44), detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. En Bernat, com aplega a sa casa i veu son pare, li diu:

“-Ara mateix, me’n vaig a casar.

-I amb qui? I a on? -demanà son pare.

-Amb una al·lota que no vos creuríeu mai i de molt enfora. En esser casats, ja vendrem a fer-nos visita! -diu En Bernat” (p. 44). Novament, el detall de passar primer per la casa on viu la núvia.

El pare li ho accepta, el fill el té com a pare (li besa les mans, p. 44) i, al moment, veiem que “Allà trobà dues carrosses a punt. Sa filla del rei puja damunt una amb quatre dames i En Bernat damunt s’altra, amb sos tres patges” (p. 45). Ací, com veiem, hi ha un altre detall matriarcalista: quatre dones, en relació amb una dona (la filla del rei) i que són dames; tres hòmens, en relació amb un home (En Bernat, no pertanyent a la noblesa) i que són tres patges (això és, tres servidors).

I l’endemà, amb diligència, fan via cap a cal rei, “es presenten al rei i a la reina i a tota la cort, conten lo que els havia passat i ses quatre dames i es tres patges fan de testimonis de tots” (p. 45) i el rei i la reina com també la cort els reten homenatge i, al capdavall, els dos jóvens, davant dels reis, admeten que aproven casar-se… I es casen (p. 45).

I, com que aquesta rondalla reflecteix la tradició matriarcal de passar primer per cals pares de la núvia i, en acabant, pels del nuvi, el final diu que “Es noviis anaren a Manacor a visitar son pare d’ell i se’l dugueren amb ells per tenir-lo a la cort tots es dies de la seva vida.

El rei i la reina vella s’arribaren a morir i la Senyora Altesa i En Bernat foren reis” (p. 46).

Un altre detall en línia amb el matriarcalisme i amb el tractament de “senyora ama”  i semblants: la jove és Senyora Altesa, mentres que, del rei, no es diu res del seu títol nobiliari, sinó que se’l presenta com En Bernat. Una rondalla interessant, entre altres coses, pel tema del casament en la tradició matriarcal dels catalanoparlants. 

Com a aclariment, vull indicar que, quan escrivim “Es fa lo que vol la dona”, per acurtar el text, ho plasmem amb l’esperit obert de les relacions entre els meus avis materns, en què, com diu ma mare, son pare comentava que, “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que vol la dona”. A més, el meu avi admetia que, moltes vegades, trobava molt encertades o adients, les decisions que triava la seua dona (la meua àvia materna) i que, finalment, s’adoptaven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Matriarcalisme a Bons Aires” (Cati Cobas), dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

El 29 d’octubre del 2021 vaig rebre un missatge de Cati Cobas, des de Buenos Aires, en què em deia: “UEP! Som na Cati Cobas, neta de mallorquins de Campos, Ses Salines i Marratxi, però nascuda i vivint a Bons Aires, Argentina. He viscut amb sa padrina Bet i mumare i et puc contar lo que record.

Tenc 72 anys però bé es cap.

Si vols, podríem xerrar per zoom, o WhatsApp. Ja ho diràs.

(…) Fins ara!”.

El mateix dia li escriguí els punts del treball i, igualment, “M’interessen, sobretot, els que tenen a veure amb la família, amb el paper de la dona, amb la sexualitat (fins i tot, l’humor eròtic), amb les rondalles i amb l’educació”. En resposta a la seua disposició a escriure-hi, el 3 de novembre del 2021 m’envià un correu electrònic titulat “Matriarcalisme a Bons Aires”, títol que recordava el correu electrònic que, a les darreries del 2020, vam rebre de Montserrat Morera Perramon, relatiu al matriarcalisme en Manresa. Cati Cobas, l’adjuntà, fins i tot, amb enllaços per a accedir a blogs que ella porta i amb un llibret en pdf, de més de trenta-cinc pàgines i interessant. El correu electrònic, amb xicotets retocs, diu així:

“Estimat Lluís:

Com t’he dit som neta de mallorquins per a totes ses bandes i xerr es català de Mallorca, des de sempre. (…) Com saps, aquí xerram castellà. És tot lo que puc fer…

He mirat lo que m’has enviat. Et puc dir que he viscut amb sos padrins de mumare i amb mumare. Sa padrina i mumare eren ses que comanaven sa ca meva.

Una de ses dites de sa padrina era ‘Aquí és ca meva i aquí comand jo’.

Sa padrina era Na Bet i va venir tota sola en un vaixell a principis del segle XX. Recordava molt Ses Salines i em va ensenyar pastorelles que li feien fer a s’església. També contes que llavors vaig veure que eren rondalles (‘Na Catalineta’, ‘Madò Rateta’ i ‘L’amor de les tres taronges’, per exemple).

Mumare i sa padrina eren molt feineres i deien paraules com ‘Mal engirgolada[1]’, quan una dona no s’arreglava bé. Es doblers els guanyaven mumpare i es padrí, però elles ho administraven, i ses dues preferien guardar que tirar (‘Aquesta és una tudada[2]!’, deien, si no eren bones administradores).

Totes ses amigues de sa padrina eren mallorquines i feien lo mateix.

Sa padrina era molt bona cuinera, però també li agradava jugar a ses cartes i deixava es padrí a ca nostra i se n’anava a jugar as set i mig, amb amigues, es diumenges.

Era religiosa i anava a missa. No mumare. Mumare va estudiar i era professora de francès. (I altra madona mallorquina dreta i feta maldament hagués nascut aquí).

Hi havia moltes dites: ‘Tu tendràs es mal i noltros ses conseqüències’, ‘Anar on un creu que no s’hi plou, no s’hi pot estar de goteres’, ‘Anar a festejar a Calonge’, ‘Són vuits i nous i cartes que no lliguen’ i més.

Menjàvem arròs amb peix, coca, tombet, paella, bunyols de vent, ensaïmades, sobrassada, i pa amb oli.

Si em demanes coses, podem dir més. I, a sos blogs, hi ha moltes coses de Mallorca. T’envii adjunta una novel·la breu que vaig publicar de mallorquins a Bons Aires, on podràs trobar més coses. Traduïda pes meu cosí Sebastià Covas Adrover.

Abraçada i bona sort,

Cati Cobas

www.catcronicas2.blogspot.com

www.caticobas.blogspot.com”.

 

Afegirem que Cati Cobas, en un altre comentari del mateix dia, m’inclogué un altre enllaç: www.elcharetrucho.blogspot.com. 

Com podem veure, la padrina (l’àvia) de Cati Cobas, com moltes dones catalanoparlants, era una dona amb molta espenta. A banda, en aquest escrit posa informació molt diversa però que coincidiria amb més d’un article d’informació de turisme i, a banda, amb detalls que es plasmen en moltes rondalles mallorquines.

Agraesc la disposició i la generositat de Cati Cobas, com també  aquest correu electrònic, tan interessant com uns altres que ens han enviat i, igualment, llargs, però amb informació que ens aplana molt el camí. I, igualment, la seua participació i la de les persones que ho fan en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Poc preparada.

[2] Malgastadora.

[

Dones que aplanen, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , , ,

 

Quan començàrem el punt sobre refranys i dites, en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, ja hi havíem inclòs molta informació en altres punts del treball.  L’iniciàrem arran d’un correu electrònic que Josep Salinas m’envià el 30 d’octubre del 2021 i que, amb el títol “Dites pel teu treball”, deia així:

“Lluís, pel que demanaves a frases fetes del feixbuc. Aquí en tens algunes:

 

‘Mare, què vol dir casar? Parir, rentar i plorar’.

‘Més aviat és un home casat que un burro albardat’.

‘El que es casa pel diner, de la dona és jornaler’.

‘Dona bona, plata que sona’.

‘Per ton afer, pren consell de ta dona’.

‘La dona aguda, amb el marit s’escuda’.

‘L’home proposa i la muller disposa’.

‘Home casat, ase espatllat’.

‘El qui, amb la dona, es baralla, corre el perill de dormir a la palla’.

‘Ella s’ho talla, ella s’ho cus’.

‘A can Poca-cosa, més que ell, mana sa dona’.

‘L’home encomana i la dona mana’.

‘Si la dona et mana que et tiris del terrat, fes que no sigui enlairat’.

‘A allò que dona vol, Déu hi ajuda’.

‘A casa de dona rica, ella mana i ella crida’.

‘A casa, mano jo, quan no hi ha la dona’.

‘A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas’.

‘A la terra, un rei; al cel, un Déu i, a la casa, una dona’.

‘Casa obrada i vinya criada, dona casada’.

‘Dona que estima el marit, darrere la sopa, un traguet de vi’.

‘En casa de dona rica, ella va a la processó i ell repica’.

‘Hi ha tres bèsties de mal menar: la dona, la cabra i el capellà’”.

 

Com hem vist, dels més de vint refranys que ens plasmà Josep Salinas i que podrien figurar en un llibre o bé en una revista, en un informatiu (ja que, al capdavall, m’afegí “Si et fan falta més, et diré a on les pots trobar”) o, per exemple, en algun blog, perquè, el 3 de novembre del 2021, un poc abans d’escriure aquestes línies, n’hi havia que no figuraven en Internet, però sí, per exemple, u que plasmàrem en Facebook (en el meu mur i en distints grups), “Per ton afer, pren consell de ta muller”, podem dir que, en molts casos, es plasma el matriarcalisme.

Així, sí que hem vist, en diferents ocasions, el refrany “L’home proposa i la dona disposa” i, en aquest sentit, no fa com en castellà, en què Déu és qui disposa (la part religiosa), sinó la dona (la banda matriarcal).

O, per exemple, com en moltes rondalles (i en molts comentaris que hem rebut), la dona és la persona que actua i que viu amb més iniciativa: “Ella s’ho talla, ella s’ho cus” que, en castellà, correpon a “Como Juan Palomo: yo me lo guiso, yo me lo como”. Com a anècdota, diré que era la primera vegada que el llegia, en la versió en llengua catalana i que, el seu equivalent en castellà, per exemple, sí que l’havia vist en un número de la revista espanyola “Emprendedores”, i que també me l’havien dit persones castellanoparlants. Tot i això, adduirem que, en moltes rondalles mallorquines, apareix l’agraïment i la generositat.

A més, també es veu en el refrany “L’home encomana i la dona mana”, detall que es pot copsar en moltes rondalles mallorquines i, àdhuc, en comentaris relatius a les relacions entre hòmens i dones en la família i en el dia rere dia i que hem rebut durant el treball.

Agraesc la col·laboració de Josep Salinas i la de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Poesia eròtica matriarcal, amb dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

El 31 d’octubre del 2021, trobàrem l’article “I els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona”  (https://relatsencatala.cat/relat/i-els-pecats-de-la-xona-la-mare-de-deu-els-perdona/356599), relat de mbonet i que inclou un poema matriarcal que plasmarem tot seguit. No obstant això, primerament, direm que, en aquest article, mbonet comenta que, entre uns papers que ell tenia, en consten “Aquestos que ara llegiu enllacen directament amb uns altres amb els quals guarden una intrínseca relació. Són, no cal dir-vos-ho, una continuació d’aquells llegats antics trobats a la parròquia d’Olocau del Rei[1].

(…) N’he continuat la transcripció, prenent-me certes llibertats -molt poques, de debò-lèxiques, morfològiques i sintàctiques, per tal que us arribés l’essència mateixa de la trova[2]”. Aquest poema, matriarcal, diu així:

 

“Dixit la verge

al seu amant

ben principiant:

Serà possible

que aqueixa cosa

entre a la meua

d’entre les cames?

I el seu amic,

acompanyant

amb moltes ganes

-tímida fava

ans ben tibant[3]–

la dirigia

com xirivia

cap el forat

tan amagat

I entrà, de grat.

Us ho ben jure.

 

Ai, mare mia,

quanta gaubança!

Fóra possible

d’haver-ne tanta?

 

Dixit la vídua

tota plorosa:

Mare amantísima

totpoderosa,

amb festa grossa

poc us demane.

Si em topete

amb un instrument

fora de mida,

descomunal,

com és volgut

sense recança

encenc tres ciris

(a)  vostra salut.

No hi ha Constança

ací ni a França

del seu quefer

Se sap, però,

de fonts estranyes,

que les migranyes

per mor delit

feren oblit.

 

Ai, quina joia!

Ai, mare mia!

Molts en voldria

de nit i de dia.

 

Dixit la sor

al confessor:

Pare, m’acuse.

Sempre he pregat

que un frare osat

mentres l’eïna

dins lo forat.

Dixit mossèn

Només somniat

no paga pena.

I si fos feits

poca ni molta.
Pecats de xona

Verge perdona.

Dixit la monja

Ora pro nobis[4]

Contricta estic!

I ara què dic?

I afegia

tota cofoia:

Seria orat

que per la reixa

ara mateixa

entressiu eixa

la vostra peiça?

Ora pro nobis

Marededéu!

Que lo esperit

d’aqueix pardal

gaureix les penes[5],

lleva lo mal.

Dix lo rector:

En això rau

tota saviesa;

que entre la rata

dins lo cau’.

 

Ai, quin joiell[6],

Marededéu!

Molts en voldria

de nit i de dia.

 

Cames obertes,

dixit la fadrina

meuca ben fina:

Ai, quina verga

més gran i forta!

Així cuitava[7]

la bona mossa:

I d’on serà

tan bella estampa

si va tant solta

que el mal espanta?

Possiblement és

de la Vila-reial,

perquè s’hi tracta

de totes totes

d’un bon pardal.

O potser siga

d’allà Borriana

on cada figa

no hi passa gana?

Serà, potser,

prop de Betxí?

Prompte ho sabré

si va ben justa

dins lo florí[8].

Amo de tan

bona rella[9]

ben segur que

és de Morella

Tal volta encerte…”.

 

En aquest relat, eròtic i de línia matriarcal, podem llegir “Pecats de xona / Verge perdona”, semblant a la dita valenciana referent a la Mare de Déu i al fet que Ella perdona els pecats de la xona. A més, com podem  veure, la dona apareix com una persona valenta i també agraïda a l’home (““Ai, quin joiell,  / Marededéu!, / Molts en voldria / de nit i de dia”, “Ai, quina verga, / més gran i forta!”).

Tot seguit, aquest relat, curiós i interessant, posa “A continuació hi ha uns renglons indesxifrables. I acaba aquest fragment amb una sentència pragmàtica, en forma de rodolí, i que ens dóna exemple del sentit irònic de la ‘lluita de sexes’ a l’època, i de la visió de la dona envers l’home, animal de companyia.

 

‘Que allò que ha de menjar-se els cucs

bé està que ho gaudeixen alguns rucs’.

 

El transcriptor, a més, arreplega un acudit d’aquelles terres, per la coincidència temàtica:

‘Voleu tasta bona figa?

Tres han d’ésser els senyals:

pansideta, rebecada,

i picada pel pardal’”.  

 

En aquest poema extens, hem pogut veure que la dona actua amb molta iniciativa, molt oberta i que està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’indicaren títols de llibres de poesia eròtica, que m’enviaren poemes de la mateixa línia, a les que en plasmen les seues opinions i els seus comentaris en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i  a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: 

[1] En paraules de mbonet, a principis de l’escrit, “l’única població de la comarca dels Ports (País Valencia`) de parla castellana”.

[2] Literalment, en lloc de “troba”, que, en el DCVB, figura com “Composició mètrica trobadoresca”.

[3] Estirada, en tensió. Per tant, ara, la fava està més tranquil·la.

[4] “Ora pro nobis”: frase llatina, que vol dir (dirigida, per exemple, a Déu o a la Mare de Déu), que vol dir “Pregueu per nosaltres”.

[5] Literalment. Sembla que la forma genuïna seria “guareix les penes”, perquè fa que desapareguen.

[6] Penis, de la mateix manera que ho vol dir “joia”.

[7] Feia anar de pressa.

[8] En el parlar valencià, l’anus.

[9] De tan bon penis.

Reines (i dones) amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, en què la dona actua amb molta espenta i, fins i tot, en què, a més, la dona salva l’home i en què, igualment, és ella, com a reina i tot, qui dicta lo que cal fer (i ho fan), és “Na Marieta i es gegant”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIII de les “Rondaies mallorquines”. Un pare que tenia tres filles, Francina, Margalida i Marieta, se’n va a França i posa un anell a la mà dreta de cada una de les filles (p. 29). I, així, ell, en tornar-ne, sabria si havien fet bondat.

Al moment, veiem que un gegant es vist de dona i se’n va a la casa on són les tres germanes. I, com en una rondalla de Pineda de Mar, arreplegada a primeries del segle XX per Sara Llorens, la filla petita (ací, Na Marieta) és qui segueix les órdens del pare. I, en eixe sentit, com que Marieta té molta espenta i, encara que el gegant tracta de temptar-la, ella, ràpida i amb molta iniciativa, fa com que es menja un bocí i que s’adorm i, un poc després, Na Marieta se’n va cap al gegant i, amb una espasa, li talla una mà. I el gegant, que veu que Na Marieta és la jove que ell prefereix, que no l’accepta, aconsegueix que les altres dues se’n vagen, junt amb ell, al castell i que li facen tot lo que ell vol i, finalment, matar-les.
Però, quan torna el pare i diu a Marieta que se’n vaja amb el gegant, ella aconseguirà traure les germanes, un jove que també era en el castell del gegant i, fins i tot, ser la reina (p. 32). A més, el gegant, “li entrega ses claus de pertot i la fa senyora de la casa” (p. 32). No obstant això, Na Marieta, com que interpreta que el gegant tracta d’amagar-li informació molt important sobre les dues germanes, un poc després que el gegant se’n vaja a trescar món (p. 33), ella, amb molta espenta, “Es treu s’anell d’or que es gegant li havia posat i el deixa dins un calaixet de sa seva cambra; pren es rest de claus que es gegant li havia entregades i se’n va (…) a aquella cambra fosca” (p. 33), en què troba les dues germanes com també un jove, tots tres morts.

I, molt prompte, Na Marieta hi veu una ampolleta amb suc dins (p. 33), amb què ella unta “Na Francina, Na Margalida i es jovenet i, a l’acte, tots reviscolen” (p. 33). Tots quatre li conten que els havia passat i, a més, el jove, que era un príncep molt ben plantat i que li semblava viu de potències (p. 33), li dirà on viuen els seus pares.

Na Marieta, sense embuts, els diu que cal fugir d’aquell castell, agafar uns cavalls i fer via ràpidament. En troben quatre, se’ls reparteixen i ella diu:

“-Cap a ca nostra són ses feines! -diu Na Marieta-. De tu, confiam, oh, jovenet, que ens hi acompanyaràs.

-Primer em mataran que no vos deixaré! -diu es jovenet.

Donaren as cavalls cap a ca elles tres i, al punt, hi foren” (p. 34),  cap la casa on viuen les tres germanes

El príncep, sincer i agraït, davant del pare de les tres jóvens, diu:

“-Molt senyor meu: aquesta filla vostra, Na Marieta, m’ha fet reviscolar, m’ha tornada sa vida. Som fadrí; ella, també ho és. La vos deman per casar, si ella ho consent” (p. 34). I, així, veiem que el jove reconeix que ella l’ha salvat (un tret molt associat amb el matriarcalisme). Tot seguit, el pare ho aplana a Na Marieta: serà lo que ella voldrà. I la jove accepta casar-se amb el jove. Passem, primerament, per la casa de la família de Na Marieta (de la dona, un altre tret matriarcal) i, ràpidament, fan via cap a les terres on viuen els pares del jove príncep: el rei i la reina, també els ho aproven, a banda de rebre Na Marieta “per filla i nora seva” (p. 35).

Un poc després, el gegant veu que ni Na Marieta, ni les altres germanes, ni el jove, són en el castell i, sense parar-se en palles, “Se posa damunt es cavallet verd i ja és partit a trescar món cerca qui cerca per on capllevava Na Marieta” (p. 35).

En un altre passatge posterior, i quan els reis ja han mort i Na Marieta ja és la reina del regne on vivia el príncep (ara, rei), el gegant es presenta i, des de molt prompte, Na Marieta, amb reflexos, sospita que hi ha algú que està entremig (en aquest cas, el gegant, en forma de ca, això és, de gos). I ella, diligent i que, a més, és qui marca les directrius en el regne, actua amb molta espenta:

“-Que li facen un bagul i que el se’n duguen a soterrar!

-Què vol dir una bagul? -diu el rei.

-Vol dir que l’hi ha de fer -diu la reina-. Creu-me que amb aquest ca hi ha misteri!

(…) Mira -diu la reina-. I no sols li han de fer un bagul sinó que han de tocar les campanes!

-Ca, dona! -diu el rei-. I què diria la gent?

(…) diu la reina-. Ses campanes han de tocar (…).

El rei passa per orde que facen un bagul as ca i que toquin de mort totes ses campanes de la ciutat.

I així es va fer, i tota la ciutat s’alçà” (p. 37).

Per tant, no sols la reina proposa, amb les seues iniciatives, sinó que el rei les accepta i ordena que es faça lo que ella ha dictat i, a banda, això comporta que tota la ciutat es lleva i, així, passa a l’acció.

Però la reina encara fa més: ordena que facen un soterrar en el jardí, “però, abans, que escorxin es ca!

El rei digué que fessen lo que manava la reina” (p. 38). Un altre exemple de matriarcalisme, que podem veure en moltes rondalles com també en molts relats sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la dona té la darrera paraula i es fa lo que vol la dona, persona molt oberta.

“I soterraren ca i gegant dins es jardí de cal rei i tot romangué pla i igual” (p. 38) i, així, el regnat pogué fer via de manera més plana i senzilla, àdhuc, el rei, la reina Marieta i els fills que tingueren (p. 38).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aplanen el camí a jóvens, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme, que la dona no és un figa molla i que, a més, es fa lo que vol la dona (encara que, en bona part de la narració, aparega sota el nom En Joanet), és “En Mirando”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIII. En ella, “Un fadrí i una fadrina, enamorats un de s’altre fins a ses rels de sos cabells” (p. 7), veiem que “Ell cau soldat i se’n va a servir; i ella, se n’hi va darrere ell” (p. 7).

Això fa que la jove, amb molta iniciativa i que, molt prompte, es troba amb una “jaia encallada, que demanava ajuda a la gent que passava” (p. 7), i a qui la jove trau d’eixa situació, es veja compensada arran d’aquesta acció: “Aquella al·lota, que seguia ses petjades de s’enamorat, (…) se’n compadeix[1], s’hi acosta i li allarga sa mà. Sa jaia s’hi aferra; sa jove pega tirada i treu sa jaia fora de sa bassa” (p. 7). Des d’aleshores, la jove comptarà amb dues cintes “que feien ses colors de s’arc de Sant Martí” (p. 8) i, així, “sempre que et veges estreta i apurada, les agafes amb ses dues mans i em crides amb tot es teu cor, i jo t’assistiré a l’acte” (p. 8). I l’agraïment, de la jove, com en moltes rondalles: “Germaneta, tantes de gràcies d’aquest do”  (p. 8) i “S’acomiada de sa jaia i cap a Ciutat manca gent!” (p. 8).

Immediatament, veiem que es presenta en un quarter, això sí, vestida com un soldat, i que, d’eixe moment ençà, tot i que coincideix amb l’enamorat però que el nuvi ha de partir cap a mars llunyanes i, en canvi, ella, cap a cal rei, ho farà com En Joanet. Afegirem que hem pogut llegir una altra rondalla molt semblant.

Al moment, veiem un personatge de rondalles, En MIrando, un drac que ella aconseguirà dominar i que, al capdavall, dirà que En Joanet és una jove. Però, des de molt prompte, la reina fa que En Joanet haja de superar proves que el rei accepta que s’hagen de portar a terme. Així, veiem que es fa lo que vol la dona (la reina).

En Joanet, durant molts passatges de la rondalla, compta amb el suport i amb la col·laboració de la jaia, que és qui el salva. Com a exemple, la primera vegada que li demana ajuda, li diu:

“-Oh, germaneta, que vaig treure de dins s’encallador! Vós que em donàreu aqueixes cintes i em diguéreu que, en veure’m apurada, vos cridàs, i compareixeríeu fos allà on fos, !, veiam si veniu més que de pressa a donar-me un camí per sortir de s’encallador a on m’ha tirat el rei amb aqueixa comanda d’En Mirando!

Encara no hagué acabades aqueixes paraules com, zas!, ja compareix sa jaieta de ses dues cintes”  (p. 9). I, ràpidament, la velleta li aplanarà el camí i, a més, li diu “Ja ho veuràs! (…) Hala, de pressa a demanar al rei ses coses que t’he dites[2]! I llavors, cap a menar En Mirando manca gent!” (p. 10).

A més, “En Joanet se’n va a demanar al rei (…); el rei mana as criats que li donin tot allò, que l’hi donin i, En Joanet, amb aquelles coses, cap as bosc d’En Mirando!” (p. 10). Com veiem, la dona, fins i tot, ja gran, actua amb molta espenta, com en més d’una rondalla valenciana arreplegada per Joaquim G. Caturla, i és la dona qui marca les directrius a l’home:  siga la jaia a En Joanet, quan fa el paper d’home, siga En Joanet quan (com a dona que fa de soldat), dicta què ha de fer el rei i el rei li ho accepta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] De la jaia.

[2] Són un mirall (un espill), una ensaïmada, un gibrell i un dogal, tot quatre, en relació amb el drac En Mirando.

Reines (i princeses) molt permissives, empàtiques i molt obertes

General, , , ,

 

Hi ha passatges de rondalles valencianes arreplegades per Joaquim G. Caturla en què apareixen Sant Pere o bé, per exemple, Jesus i Sant Pere, i que, des de molt prompte, em recordaren les paraules de Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en què diu que, en Catalunya, històricament, tant l’Església havia contribuït al poble, com el poble a l’Església, és a dir, d’una relació que podríem dir oberta, de tu a tu i que, no debades, es plasma en rondalles en llengua catalana.

En línia amb aquestes paraules, el 26 d’octubre del 2021, en Facebook, escriguí un post en relació amb un fet que, uns dies arrere, m’havia comentat un home de més de setanta anys, catalanoparlant, a qui conec des de fa més de quinze anys.

Aquest home, per a nosaltres, Joan, em comentà que havia hagut d’anar a una comissaria a renovar el carnet. I que, uns quants funcionaris (tots ells, en castellà), li feren observacions sobre la foto (el tipus d’ulleres i el color que tenien, el cordó que emprava per a les ulleres, les celles, etc.) fins al punt que Joan hagué de fer-se’n una altra… però sense ulleres, que fa anys que en porta.

Aquesta foto, que tinguí ocasió de veure-la, mostrava, com escriguí en Facebook, “una cara d’home com si les passàs magres, que no és el seu cas”.

Doncs bé, el funcionari que donà el vist-i-plau a aquesta darrera foto, quan la veié, li digué amb solemnitat: “Ahí verán un buen español y un buen ciudadano”.

Aprofitant aquesta anècdota, en aquest post, preguntí “¿Què era lo que prioritzaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Eren molt obertes, fins i tot, als nens i als jóvens? ¿Afavorien un ambient molt creatiu o preferien la solemnitat? Gràcies. Jo, preferesc un ambient permissiu, molt obert, molt participatiu i creatiu”.

En relació amb aquestes preguntes, el 26 d’octubre del 2021, en el grup “Dialectes”, Pere Izquierdo Tugas plasmà “Eren més obertes les àvies (nascudes al 1912 i al 1917) que els pares” i, el 27 d’octubre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Pere Ramon Nadal em comentà que “Ens hi trobem prou sovint. Veïns nostres porten vivint molts anys a casa nostra i mai han fet un petit esforç, a vegades, ni per entendre’ns.
La gent de parla catalana, en general, ha estat molt més permissiva. Potser aquest és el nostre error”.

En vincle amb les preguntes d’aquest post sobre la solemnitat, el 27 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí una entrada en què deia que, “En moltes rondalles en llengua catalana recopilades fa més de cent anys, o, si més no, valencianes i de fa uns quaranta anys, el rei (o bé la reina, o la princesa), trien més una actitud oberta, noble, sensibilitat cap als ciutadans i, àdhuc, el servir els habitants del regne i ballar[1].

La pregunta és: ¿preferiríeu persones així, fins i tot, com a cap d’estat, o en triaríeu de les que prefereixen la solemnitat, els protocols, l’enginy, la minuciositat i l’obediència cega? Gràcies. Jo preferesc la primera opció que hem exposat”.

Abans de passar a les respostes, direm que, indistintament de comentaris relatius a si hauria d’existir la monarquia com a forma de govern, recordarem que, a primeries del segle XX, en molts estats del món, sobretot, en Europa, qui feia de cap d’Estat era un rei. Per això, en moltes rondalles apareixen reis, reines, princeses, prínceps,…

Les respostes, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 27 d’octubre del 2021, foren “Com a caps d’estat democràtics, evidentment, és preferible una persona empàtica” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “El cap d’estat, (…) que tingui una gran empatia per saber governar” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet, contestà “La primera opció, sempre”.

Quant al tema de com actuaven els reis i, de rebot, la gran majoria dels habitants, cal recordar el refrany “Del color del Rei es tinyen els vassalls”, amb què es vol indicar que la població tendeix a imitar i a seguir les directrius i l’estil d’actuar i de viure de qui governa, començant pel del cap d’Estat. I  també que, en eixe sentit, per exemple, l’historiador Jaume Vicens Vives (en 1954, en “Notícia de Catalunya”) o, com ara, David Algarra Bascón  (en el 2015, en “El Comú Català”), comenten sobre el vincle estret que, històricament, hi ha hagut en Catalunya, entre l’Església i la comunitat, els habitants.

De fet, com comentí el 27 d’octubre del 2021, a ma mare, en moltes rondalles en llengua catalana, els reis, fins i tot, van als pobles, estan en contacte amb treballadors o, per exemple, es diu que un rei ha d’estar disposat a servir els habitants (com figura en la rondalla valenciana “’El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges’ (Arreplegada a Elx)”), recopilada per Joaquim G. Caturla, en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”: “El príncep (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones que el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits” (p. 23).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En moltes rondalles apareix el ball, fins i tot, en la cort i, en una quantitat menor, el rei va de cacera junt amb altres persones pròximes.

Això ens pot dur a la idea que els catalanoparlants estem més vinculats amb la diversió amb moltes persones (lo col·lectiu) que amb les accions en què intervé material militar (la cacera, amb menor nombre de persones), de la mateixa manera que el jardí (un altre element de signe matriarcal) està present en moltes narracions, com ara, entre les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Dones molt col·laboradores, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

 

En la rondalla “En Joanet i sa donzella desencantada”, que figura en el Tom XII, també veiem que En Joanet aplega a un acord amb un amo, a canvi de fer-se càrrec d’uns porcs i, encara que l’amo li diu que no pot acostar-se als porcs del barranc, En Joanet optarà per anar-hi. I la filla de l’amo, que veu que el jove té facilitat per a canviar a l’animal que més li convé en cada moment, decideix contar-ho a son pare.

Fins i tot, la filla presencia dos intents d’En Joanet per tombar el porc senglar del barranc i, com que veu que el lleó (En Joanet, que s’hi ha transformat), diu al porc senglar

“- I si jo tengués un pa fet de l’hora,

una besada de donzella i vi,

de tu, veuria la fi” (p. 85),

ho amolla a son pare. Aleshores, l’amo es posa de part del jove i, així, diu a la filla que tractaran de posar-ho molt fàcil a En Joanet, amb la intenció de desempellogar-se de l’esmentat animal: “L’amo, l’endemà (…) diu a sa madona que han de pastar per fer just un pa per una cosa secreta que ningú no ho ha de saber” (p. 86).  I així ho fa la dona.

A més, la filla, com que vol veure com es desenvolupa l’acció i aplanar que En Joanet guanye, “En Joan, quan va veure sa seua bona, ja és partit cap as barranc; i, sa filla de l’amo, darrere darrere ell!” (p. 87).

I, quan En Joanet torne a dir lo que, si tingués, podria fer miques el porc, la jove, “bota sa paret cabrera i se’n va corrents as lleó, li dóna es pa de l’hora i es garraf de vi i li besa as mig des front” (p. 87) i, ràpidament, En Joanet guanya la mà a l’animal.

Un poc després, passem a un altre passatge en què pren part el jardí (molt vinculat amb el matriarcalisme), i el falcó “tornà home, tornà En Joan amb s’ou d’aquell colom amb sa mà. Li surt a camí sa maneta vola qui vola. (…) Se n’entren dins aquella cambra i dins s’alcova a on estava encantada sa donzella” (p. 89). I, tot i que la maneta esclata l’ou en el front de la donzella, i ella ho agraeix (“Per amor de Déu sia, Joanet. M’has desencantada!”, p. 89), tot seguit veiem unes línies amb signe matriarcal:

“Ella pega bot des llit i se’n va a agenollar-se as peus d’En Joanet.

-Davant de mi, no s’agenolla ningú i, sobretot, vós, imperial senyora, que no sé qui sou però sé just una cosa: que som i vull esser sempre un criat vostre” (p. 89), com també quan, al moment, llegim que la maneta voladora… recupera el cos que tenia, n’ix “una donzella quasi tan gentil com la desencantada” (p. 89) i, tots tres, En Joanet, aquesta dona (que havia sigut una mà voladora) i la donzella desencantada (la princesa), se’n van cap a la cort. I, com que veiem que hi ha hagut col·laboració, ens resulta molt fàcil copsar el detall següent, també de línia matriarcalista:“S’hi posen sa princesa davant; i En Joan i sa dama, darrere” (p. 89). I, al capdavall, amb l’aprovació del rei i de la reina, es casen En Joanet i la princesa (p. 89). 

Veiem, novament, en aquesta rondalla mallorquina, que l’home prefereix que siga la dona qui porte la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la de les que m’han recomanat publicacions sobre rondalles a què hem accedit i la de les que em fan costat dia rere dia.

L’àguila (la dona) tria, amb molta espenta i molt oberta

General, , , ,

 

En la rondalla “En Joanet i sa donzella desencantada”, també entren tres animals i escenes semblants a rondalles que ja havíem vist, (com ara, arreplegades per Joaquim G. Caturla, en “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”), en què intervenen un lleó, una ca llebrer i un falcó que es volien fer un repartiment d’una ovella. En Joanet farà una proposta sobre com compartir-la els tres animals i ells, en agraïment al paper que ha desenvolupat el jove i a com s’ha fet la selecció de les parts de l’ovella, atenent a cada u dels animals, triaran fer-li costat, aportant-li una habilitat (p. 73). Aquesta rondalla també ens convida a posar els mitjans (o bé mitjans molt escaients) per a cada moment, i trau el tema de l’agraïment.

Un poc després, En Joanet, amb molta espenta i amb el fet de transformar-se, ell, en falcó, va cap a un ermità (p. 75). A més, també en la mateixa rondalla (p. 79), trobem que una àguila enviada per un tercer ermità, l’àguila de Portugal, entra en contacte amb el falcó i que, aleshores, l’aguila fa de dona (es fa lo que ella ordena al falcó) i el falco, el de l’home, i, a banda, és ella qui el salva: “Bo, em sembla que ja no tenc pus feines per aquí. Ja teniu a la vista es barranc i es porc senglar que tant cercàveu” (p. 80) i, així, igualment, ella (l’aguila de Portugal) aplana molt el camí a l’home, això és, a En Joanet.

En relació amb el paper que En Joanet tria, el de criat de la dona (de la maneta voladora), el 23 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí que “En Joanet (l’home) diu a una maneta voladora (la dona):

‘Som i vull esser sempre un criat vostre’ (p. 89).

I la maneta (la dona) li ho accepta. Per tant, es fa lo que vol la dona. ¿Què opineu? Gràcies. Jo ho considere un exemple de matriarcalisme”. Conxita Margarit estava totalment d’acord amb la meua opinió i li escriguí “El meu avi matern (nascut en 1906) deia ‘Normalment, la dona va a l’home [a demanar-li opinió], però es fa lo que la dona vol’ i ‘Manen els hòmens [, en lo jurídic], però es fa lo que vol la dona [, molt sovint, amb decisions preses en casa]”. Un altre comentari que ens plasmaren fou “A mi, un cop, em va dir la meva sogra ‘Nena: tu, a tot dius que sí, però, després, fas el que vols, no?’. I així és” (Montserrat Carulla Paüls).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.