Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

La dona “senyora ama” i la pedagogia matriarcal

General, , , , , , , ,

 

L’11 de juliol del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Joaquima Basart em comentà que “Les dones són el complement de l’home, i viceversa. Tots ens ajudem” . Tot seguit, li escriguí “Cert, Joaquima, i bona nit. No obstant això, en la cultura vinculada amb la llengua catalana (i està molt reflectit en rondalles i en cançons recopilades en el primer terç del segle XX), fins i tot, en moltes rondalles balears del darrer quart del segle XIX, es plasma lo que deia el meu avi matern (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant: ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo  que la dona vol’”. L’endemà, en el mateix grup, Xavier Méndez escrigué “La dona, com a mestressa de casa, sempre és qui ha gestionat el rebost, les finances de la casa, els encàrrecs, el tracte amb els veïns, els tràmits oficials i, sobretot, i, el més important, és qui ha tingut tradicionalment cura dels nens: educació, costums, llengua, valors, religió… Tot això ho han transmès les dones als fills, de generació en generació”. Ràpidament, li responguí que hi estava totalment d’acord i, a més, passí aquest comentari al meu mur, al grup “’La cultura valenciana és matriarcal’” i a unes quantes persones, de qui, tot seguit, farem esment.

El 12 de juliol del 2021, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge en què em convidava a llegir un escrit que ell, la vespra, havia plasmat en el seu mur i que jo havia llegit. Es titula “Les passejadores”. Una part del text, en línia amb les frases del meu avi matern i amb el correu electrònic de Montserrat Morera, diu que la dona, “a l’hora de criar els xiquets, no podia comptar per a res amb el marit, que passava el dia al bancal, fent jornal de sol a sol.

Dit tot açò per a donar a entendre que les grans decisions de casa anaven a càrrec de la dona. Que l’home podia dir el que volguera, però la que portava el ramal era la dona. [ I també] La que administrava i estirava al màxim  lo (…) que entrava de jornal”. Direm que el ramal, com podem veure en el DCVB, és el “Tros de corda lligat al musell[1], a les morralles[2], d’una bèstia, per a menar-la”, o siga, per a conduir-la, per a portar-la.

Els comentaris que es plasmaren, el 12 de juliol del 2021, tocant les paraules de Xavier Méndez, sobre el paper actiu de la dona en les poblacions catalanoparlants, foren els següents: “Així és, amic Lluís” (Neus Castellví Asensio, en el meu mur), “No sempre amb els diners. Qui manava i manejava sempre ha sigut l’home. La dona rebia un tant per a despeses de casa i fills i s’havia de manegar com podia” (Marisa Vilalta Altes, en el meu mur). En llegir les línies de Marisa Vilalta, li escriguí que el seu comentari “És minoritari i, igualment, interessant.

El meu avi matern donava els diners a la dona i, en paraules de ma mare, la meua àvia materna era qui triava l’ús que se’n faria.

Quan els meus pares, per exemple, van a una visita, és habitual que ella li pregunte si ha agafat diners. I, en cas afirmatiu, fan marxa.

Una àvia de ma mare (nascuda cap a 1875) era emprenedora i, de bon matí, ja se n’anava a València, com moltes dones d’aquella època, descrites per Vicente Blasco Ibáñez, en ‘Cuentos valencianos’”. També en el meu mur, s’escrigueren els comentaris que esmentarem a continuació. “L’home controlava els pocs diners que hi havia a casa. Les dones, quan tenien necessitat de comprar alguna cosa absolutament necessària, feien ‘la matuta’, que consistia a vendre productes del camp, com l’oli o farina, sense que el marit s’enterés” (Carme Arnau). Un comentari que va molt bé per a plasmar el motiu de les diferències que n’hi ha entre alguns, és el que, tot seguit, inclogué Pere Ramon Nadal: “Cert. A la Catalunya rural, sempre ha estat així.

A les ciutats, amb la industrialització i la incorporació de la dona al mercat de treball, s’han anat compartint a poc a poc moltes d’aquestes responsabilitats, no sempre a fi de bé”[3].

Immediatament, responguí a Pere Ramon Nadal, que, “El ‘no sempre a fi de bé’ és cert. De fet, he observat que, com més cap al segle XXI, menys matriarcalisme. El motiu, el relacione amb la industrialització i, com diria Jaume Vicens Vives (en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, de 1954), a l’entrada d’idees i de formes d’actuar que no van en línia amb com s’havia actuat durant l’època foral i, més encara, abans de la nissaga dels Trastàmara[4].

De fet, moltes dones que intervenen en el ‘Rondallari de Pineda’, de Sara Llorens, o bé en moltes rondalles valencianes (…) o, com ara, de les Illes Balears (i, més encara, entre les que no arreplegà Mn. Antoni Ma. Alcover, perquè també en copsaren d’eròtiques), es plasma un matriarcalisme viu, com també en moltes cançons que publicà Sara Llorens en 1930.

La dona tria, es fa lo que ella vol (en lo sexual i tot), actua amb molta espenta, fa suggeriments interessants, etc.”

“Així és i ha sigut; almenys, jo ho he vist a casa (Neus Castellví Asensio, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Així ho he vist sempre; però ara les coses canvien” (Angelina Pagès Oliva, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Certament, és tal com dius [, Lluís]. Ho recordo de les meves àvies i de la meva mare (Montserrat Bosch Angles, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”).

El mateix 12 de juliol del 2021, Vicent Pla, en el seu mur, en relació amb la mestressa de casa (amb la “senyora ama”), segons les frases de Xavier Méndez, m’escrigué “Així és, en la majoria de famílies. En el meu cas particular, ha sigut així perquè jo sempre he fet moltes hores treballant”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest escrit, la de les que ho han fet en algun moment i, per descomptat, la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Morro.

[2] En el DCVB, apareix com  el “Conjunt de corretges que envolten el cap d’una bístia de tir o de tragí, especialment d’un mul, per a subjectar-lo i guiar-lo”.

[3] En relació amb aquesta segona part del comentari de Pere Ramon Nadal, hi ha unes frases de l’historiador Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, de mitjan segle XX, que diu així: “La catacumba féu triomfar l’esperit individual sobre el societari, o més ben dit, plaçà els interessos d’aquest darrer per sota les iniciatives d’aquell. Tal fou el gran mal del sindicalisme català del segle XX, forjat pel sindicalisme messiànic dels demagogs i el conservadorisme faraònic dels poderosos,

Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya” (p. 61), en línia amb el matriarcalisme.

[4] En el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, de Josep Fontana, publicat en el 2014, podem llegir que “Ferran I (1412-1416), anomenat ‘d’Antequera’ per la seva participació en la ‘reconquesta’ d’aquesta ciutat andalusa, arribava acompanyat de forces militars castellanes, que menyspreaven el comte d’Urgell com un ‘modorrico-cathalanico’. Eren ‘cavallers e hòmens d’onor e de baixa condició, castellans, grans lladres –ens diu l’autor de La fi del comte d’Urgell-, qui, volents viure en aquella ciutat a la castellana, no rebutjaven entrar per los obradós dels menestrals o per les botigues dels mercaders’ per estafar-los i robar-los” (p. 86).

“N’Espardenyeta” salva l’home, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home, és “N’Espardenyeta”, la qual figura en el llibre “Rondaies de Menorca” (no. 3 de la “Col·lecció ‘Ahir i avui’”), d’Andreu Ferrer Ginard i publicat per Edicions Nura junt amb Editorial Sicoa, en 1993, en què, la més jove de tres germanes, N’Espardenyeta, una dona amb molta espenta, junt amb les altres germanes tenien un planter d’alfàbegues molt altes. 

Un dia, un rei, li pregunta si podria dir-li quants ulls tenen les alfàbegues. I, ella, ràpidament, li respon que, abans, el rei li hauria de dir quantes estrelles hi ha en el cel (p. 66). Com que el rei apareixerà més vegades per on elles han plantat les alfàbegues i, a més, interessat per casar-se amb N’Espardenyeta, i veu que ella respon amb agilitat, “L’endemà ben dematinet, el Rei s’aixeca i ja és partit cap avall per sa carrera de la mar fins que es va trobar es pescadors que duien es peix a sa ciutat” (p. 67). El rei, amb molta espenta, comenta a un pescador (per tant, és un rei molt obert, no sols als nobles, sinó també als pescadors) que cal que el pescador li barate el vestit i que li deixe l’ase, cosa que el pescador accepta.

Així, immediatament, el rei es posa el vestit de l’altre, i, al revés. I, amb molta espenta, el rei comença a vendre “sardineta fresca” (p. 68). Afegirem que, des de molt prompe, vaig veure, passatges de tipus eròtic. I, el rei, “Volta qui volta carrers, arribà a passar davant ca N’Espardenyeta, i just hi és, entrà dins ca seva amb s’ase i tot” (p. 68).

La jove N’Espardenyeta troba una bona opció per a la sardina que li compraran al rei, i ho diu a les germanes: “Si mos la dóna barata, cmprem-l’hi, i al manco, menjarem sardina a voler tota sa setmana.

-I ben barato que vos la donaré. MIrau, el donaré tot a sa qui besarà es cul a s’ase.

-Oh, porc! –digueren ses dues majors- .  Jo no l’hi besaria per res del món!

-De boges! Jo sí que l’hi besaria, pes cove de sardina- digué N’Espardenyeta.

I al punt tirà es coixí de cosir un tros enfora, s’acostà a s’ase, li alçà sa coa, li va besar es cul, i el Rei ben content perquè n’havia sortit amb la seua, li dona tot es cove de sardina i ja és partit deveres, amb s’ase cap a sa carretera, a cercar es pescador per tornar-li des-baratar sa roba. El va pagar ben pagat, i ja és partit cap a ca seva” (pp. 69).

I N’Espardenyeta, qui comenta a les germanes que el rei s’ha vestit de pescador (p. 70), fa que el pare de la jove vaja a parlar amb el rei (p. 70). Un exemple més en què “es fa lo que la dona vol” i, a més, davant del rei, “punt per punt, li va dir tot lo que sa filla li havia encomanat” (p. 71).

El rei, per a casar-se amb N’Espardenya, tria fer un convit, fins i tot, obert als pobres i, com comenta al pare de la jove, “vull que hi assistiu vós i totes ses vostres filles” (p. 71). La filla, amb molta espenta, accepta la idea del rei i, com les altres dues, se’n va cap a la Cort. En la Cort, el rei diu a tots els convidats “vull que tots me demaneu una cosa, (…) que vos serà donada” (p. 72).

N’Espardenyeta, intel·ligent, li demana una cosa que el rei no podrà, fins i tot, ni amb els millors cuiners. I, com que no podien, la jove se’n torna a casa.

Uns dies després, el pare i la filla tornen a la Cort i N’Espardenyeta, triarà i, àdhuc, es farà lo ella voldrà. I, així, diu al rei:

“-Mira, mos podem casar, però vull posar-li una condició: i és que, si un dia mos barallam i me n’he d’anar, vull poder endur-me’n sa prenda que m’agradarà més d’aquí dintre.

El Rei hi va consentir i se van fer unes noces mai vistes” (p. 74).
Un altre exemple en línia amb les paraules del meu avi matern: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”.

Un poc després, veiem un passatge en què un vell se sent menyspreat pel rei i, en acabant, el vell ho comenta a la reina (N’Espardenyeta). I, N’Espardenyeta, amb molta espenta i ràpidament, li diu què ha de fer: ja que el rei diu que un ase del vell és seu (del monarca), que el vell vaja a una vorera d’un camí i que faça com que vol pescar una sardina (p. 75), I, si el rei pregunta al vell què fa, que ell li responga com N’Espardenyeta li ha dit (“Pesc sardina”) i, si li demana més, “Tant és possible jo aquí agafar sardina, com que es cavall del Rei hagi fet una pollina”, ambdues, en la pàgina 75.

En demanar el rei al vell, l’ancià fa lo que li ha dit N’Espardenyeta i, aleshores, el monarca, vol que ella se’n vaja de la cort i, a més, que no menge amb ells. I, la reina, amb reflexos, ordena a tots els cuiners, que fiquen molts dormissons en el sopar. El rei, òbviament, s’adorm. I, aleshores, ella ordena als criats:

“-Agafau el Rei i posau-lo dins es cotxe i anem cap a casa.

Quan arriben a ca seva, mana que li facin es llit i l’hi ajeuen, i ella s’ajeu devora ell” (p. 76).

I, al moment, veiem que “Ella el va tocar i ell se desperta” (p. 77). Per tant, es plasma el matriarcalisme, novament, en què la dona (la reina, N’Espardenyeta) salva l’home (el rei). I, de nou, un altre tret matriarcal: es fa lo que la dona vol. Així, podem llegir que el rei demana a N’Espardenyeta “¿com és que m’has duit a ca teva?

-Tu bé saps – va dir-li-, que es dia que mos vam casar, me vas prometre que en anar-me’n podria prendre sa prenda que més m’estimàs, i me la podria endur. Idò has de saber que sa prenda que més m’he estimat ets tu, i per açò te n’he enduit a sa casa” (p. 77).

El rei, immediatament, joiós d’aquella opció triada, aprova lo que ha fet N’Espardenyeta i, per tant, de rebot, que es faça lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, amb ímpetu i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma molt el tema de l’agraïment, és “Es conte de sa rateta”, la qual figura en l’obra “Recull de contes i rondalles eivissenques”, recopilació de Maria Cardona. Així, llegim que “Això era una rateta que se li va morir sa mare. Hi va haver una dona que se la va quedar, li donava de mamar i se’n cuidava.

Un dia va venir a dir a sa rateta:

-Mira, si em mossegues et tallaré sa coeta[1].

I un dia sa rateta la va mossegar i sa dona li va tallar sa coeta” (p. 29).

Des d’aleshores, la rateta haurà de demanar ajuda a molts per a que la mare li torne la cueta, ja que, de fet, la mare li diu, un poc després, “Si tu em tornes la lleteta jo et tornaré sa coeta” (p. 29) i, a més, haurà de fer faena. Però tots li diuen que, abans, els faça un favor: des de la cabreta (fulletes), fins a la figuera (aigua), passant per la sénia (fusta), pel pi (un tros de ferro de cal ferrer) i pel ferrer (uns sous).

Després de raonar amb el pi, la rateta “se’n va anar al Bon Jesús i li va dir:

-Bon Jesús, per favor, donau-me sous perquè es ferrer em pugui fer una destral perquè es pi em pugui donar fusta per fer cadufs[2]per treure aigua de sa sènia per poder regar sa figuera i que sa figuera em doni fulletes per donar a sa cabra i llavors sa cabra em dona llet per tornar a sa dona perquè em torni sa coeta.

I el Bon Jesús, com era molt bon al·lot li va donar es sous i així ella se’n va anar” (p. 30) a donar a cada u lo que li demanava i, així, poder recuperar la cueta. I, com que tots ho reberen, la figuera “li va donar ses fulletes perquè menjàs sa cabreta i li fes llet per dur a sa dona que llavors, per fi, li va tornar sa coeta” (p. 31).

En canvi, en la rondalla eivissenca “Conte des ferreret”, també recopilada en el llibre de Maria Cardona, “El Bon Jesús, Nostre Senyor, i sant Pere anaven pel món, ho feien amb una somereta que els hi duia es material. Un dia va caure una ferradura a sa somera” (p. 35) i, un ferreret molt pobre els va veure, ells confiaren en el ferreret (p. 33) i, finalment, quan aquest home tocarà la porta del cel i li pregunte Sant Pere qui és, el sant dirà al Bon Jesús “Ara ha vengut aquell que ens va aferrar sa somera” (p. 36) i el Bon Jesús premiarà el ferreret: “Ah! Idò que entri, que ens va fer un bon favor” (p. 36). Per tant, com veiem, entre les rondalles recopilades també n’hi ha en què es premia l’agraïment i la col·laboració. Però no, com ara, l’ociositat, com molt bé es plasma en la rondalla eròtica “Conte de sa serra”, que figura en el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, en què, mentres que uns hòmens amb molta força estaven serrant, el dimoni, després que els hòmens li diguessen que se n’anàs a la punyeta, ell els pregunta on és. El diable, fins i tot, ho demana a una dona vella (però amb molta espenta) qui, finalment, s’arromanga la gonella[3], s’aixeca la cama… i li l’ensenya i li diu que se’n vaja perquè “tu no hi tens cap feina” (p. 50). I, el dimoni, sense pensar-s’ho dues vegades, se n’anà a l’infern i els deixà treballar. Com diu un amic meu, coneixedor de la cultura colla (matriarcal), en les cultures matriarcals, “No teoritzen. Viuen i actuen”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat en el dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, “cua” i “coa”, figuren com a sinònims i, a més, correctes.

[2] En el DCVB, figura com “Cada un dels recipients de terra, de metall o de fusta, amples de boca i amb un foradet en el sòl, que van lligats a la corda o cadena de la sínia i serveixen per treure l’aigua i abocar-la per regar”.

[3] La gonella, com podem  llegir en el DCVB, és una “Peça de vestit que duien  homes i dones , composta de cos i falda més o menys llarga” .  El DCVB, com podem llegir en Internet, “fou culminat l’any 1962”  i, per tant, quan, un poc després, diu que “Actualment les pageses mallorquines encara duen gonella; en el segle passat també en duien els homes pagesos”, en referència al segle XX i al XIX respectivament, es refereix, com a molt, a un poc més de mitjan segle XX.

Dones amb reflexos, diligents i molt obertes

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona i publicat per J. J. de Olañeta Editor, en el 2006, hi ha una rondalla que, més bé, sembla una contarella, i en què una dona actua amb molta espenta: “Lo que em va passar a Barcelona”. La part que hem triat, pel contingut eròtic i perquè plasma el matriarcalisme, diu així[1]:

“Idò[2] jo una vegada que vaig anar a Barcelona,  ens n’anàvem jo i un amic i ens n’anàvem cap as moll i vàrem trobar una dona que tenia els pits molt grossos. Quan aquesta ja havia passat, jo vaig dir:

-Aquesta dona, així mateix, té bons pits!

Però sa dona encara ho va sentir, es va girar i em va dir:

-I són ben meus.

-Ah! I Déu te’ls mantenga i no et dic Déu te’ls multipliqui perquè ja veig que està bé això –vaig contestar-li.

-Que no ets fulà[3], tu? Que no ets en soldat, tu?

-Sí, per servir-te.

-Es meu home també és eivissenc i li daria molt de gust fer una xerrada amb tu, si venguesses a casa parlaríeu.

-I cregueu que a jo també m’agradaria parlar amb un eivissenc per aquí.

I me’n vaig anar amb ella. Pujàrem una escala i hi havia quatre o cinc dones. Me les va presentar:

-Aquesta és sa cunyada, aquesta una amiga…

En fi, però d’home no en vaig veure cap. I en això em diu:

-S’home segur que va borratxo, perquè sovint s’engata i no vendrà a lo millor fins tard. Lo que farem serà anar-nos-en[4] a jeure. I jo dic:

-Ah, no. Jo me’n vaig!

Però ses dones havien tancat per dins i havien llevat sa clau. I s’amarrotaren [5]amb jo i una em va llevar es calçons, s’altra sa camisa i vénga a jeure per allí. Estengueren dos  o tres matalassos.

I en sa mateixa picaren:

-Deu ser s’home! –vaig dir.

-No, no és s’home –digueren- perquè si fos s’home ja us faria anar de per aquí.

-Si fos s’home jo potser[6]  també el faria anar si tengués una cosa amb què pogués” (pp. 37-38).

Tot seguit, les dones li donen un garrot “d’aquells que tenen una baga de pell que un se la passa pel braç” (p. 38), això és, una anella de cadena. I, immediatament, li obrin la porta (p. 38).

Com podem veure, en aquests passatges d’aquesta contarella, la dona és qui tria en cada moment, actuen amb ímpetu, amb diligència i amb reflexos.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, bé pels seus comentaris, bé, per exemple, per les anècdotes i per les contarelles que m’han enviat, i també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Hem fet lleugers retocs de vocabulari, substituint algunes paraules per formes genuïnes en llengua catalana i norrnativitzant formes populars, com ara, com ara, “mo n’anàvem”.

[2] “Doncs”.

[3] En l’original, “fulano”.

[4] En l’original, “anar-mo’n”.

[5] S’agafaren amb força, amb astúcia.

[6] En l’original, “quissà”.

Dones que actuen i que trien amb molta espenta

General, , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, hi ha la rondalla eròtica “Conte sobre en Toni de s’Aigua de Vila”, en què, a més, es plasma que, com deia el meu avi matern (1906-1992), “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”. En aquest cas, la dona va a son pare, però, ella i el marit actuen amb molta espenta i desenvolupen molt la creativitat. Així, Toni de s’Aigua de Vila, el marit, “Es va casar amb una al·lota ben guapa de dins Vila, i as cap d’un parell de dies de ser casats sa dona li diu:

-Mira que no hi ha prou sous per anar a fer sa compra.

I ell s’ho mira i només tenia sis reials i li diu:

-Mira tendràs que guanyar-ne fent més” (p. 105).

Un poc després, els dos passen a l’acció: ell “va i carrega l’ase de pans i se’n va cap a Sant Antoni i els va vendre fent bastant ganància[1]. Llavors ella el va carregar de taronges i ell anava d’un poble a s’altre venent-ne i fent ganància” (p. 105).

Al moment, veiem que Toni es troba un home que baixava per la carretera. Ell li pregunta si “voldries fer-me es favor de donar a sa dona aquestos cinc duros, que no en té cap i li vendran molt bé” (p. 105). Per tant, veiem que, en la gestió dels diners, el marit dona el guanys a la dona i ella és qui els administra.

Immediatament, aquell home li diu que sí i, des d’aleshores, entra la part eròtica de la rondalla. Aquest home entra en ca Toni, diu a la muller de Toni que “m’ha dat cinc duros i m’ha dit que tu ja em pagaries es treball” (p. 106) i la dona li demana “què us he de dar?” . Aleshores, ell, sense parar-se en palles, li respon:

“-Deixar-me jeure un ratet amb tu –li diu s’home aquell a sa dona” (p. 106).

I, com que ella no ho accepta, llavors, ell no li dona els diners. Açò passarà amb més personatges: l’alcalde, el jutge i el degà. I, en tots els casos, com en el primer, que ací plasmem, ella va a son pare (“Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”, que deia el meu avi matern), pare que, com en moltes famílies, fins als anys seixanta del segle XX, era comú que visqués en companyia, en més d’un cas, d’algun avi o d’alguna persona de la generació dels avis. Així, “Ella se’n va i ho conta a son pare així com ha passat, i son pare li diu:

-Vés, digues-ho an Verdera – que era s’alcalde” (p. 106). El pare, posteriorment, li recomanarà el jutge i, àdhuc, el degà. A mida que transcorre el conte, cada u dels successius hòmens, li ofereixen més diners. Per exemple, el degà, sense embuts, li respon:

“-Sí, has anat de pillo a pillastre i com tots són uns pocavergonyes, en nom del Pare, del Fill…

I la senya i quan l’ha senyat li diu:

-Et vols deixar fer una  besadeta?” (p. 108).

Aleshores, després d’haver parlat amb el degà, ella tria anar-se’n a casa “i troba que s’home[2] ha arribat, llavors va i li explica tot. Ell diu:

-Mira quin grapat de duros que podem fer! Vés, torna-hi i convida’n un per les nou, s’altre a les nou i deu i s’altre per les deu, que jo els fotré” (p. 108).

I així és: la dona, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va cap a cal batle,… i fan lo que li comentava Toni, el seu home. Un poc després, amb el jutge i, finalment, amb el degà,… però en ca la dona. I, en un moment, el marit toca a la porta i els convidats són dins. I, com que “Allí tenien una caixassa vella molt grossa i ella els hi diu que els hi posarà dins” (p. 109). I així ho fan i ningú no li desobeeix: per exemple, l’alcalde “ja volia enllestir però ella li diu que no, que han de sopar abans” (p. 108). A banda, ella sap que vindrà el marit i, per això, entre altres coses, “ella ja havia mirat de fer-se dar es sous a tots” (p. 109), abans que Toni aplegàs a casa.

Al moment, veiem que Toni entra i diu que no ha guanyat res, que no té res, que a les deu es vendran tots els mobles. Això… inclouria el moble en què són l’alcalde, el jutge i el degà. I, així, ell avisa el pregoner, qui ho fa públic (“que a les deu els lliurarà la justícia i la Santa Mare Església”, p. 109). I, immediatament, “en es carrer (…) hi havia molts de mariners” (p. 109). En acabant, es comencen a ajuntar, van a cal batle, a cal jutge i “s’emprenen a cas Governador” (p. 110) on, com a mínim,  “hi havia una centena de iaies” (p. 110), això és, dones grans però amb molta espenta.

I, aleshores, el Governador passa a l’acció i, en veure que prop d’un rastrell hi havia una caixa (la caixa en què eren l’alcalde, el jutge i el degà) i, en trobar-se el governador amb Toni, Toni, amb molta espenta, li diu “Quan jo et diga, bé em poden fer lo que vullguen” (p. 110), si és que ell és culpable d’algun fet. Però, al moment, toquen les deu, passa la dona de l’alcalde, la dona del batle va cap a on és Toni (qui comença a subhastar la caixa) i actua: “pensa que s’home era molt puta, no fos que hi fos dins[3], diu:

-Dos duros a sa caixa.

En Toni diu:

-A la una, a les dos, ningú hi diu més? A les tres. Ara ja es pot obrir!

S’hi atraca es governador i tota s’altra gent” (p. 111) i comencen a botar de la caixa el degà, el jutge i, finalment, el batle. I ningú, ni tan sols el governador, “No pogueren llevar sa raó a en Toni” (p. 111).

I, així, veiem una rondalla en què la dona porta la casa, està ben considerada, actua amb molta espenta i amb molta iniciativa, no és motiu de menyspreu per part de son pare ni del marit, actua molt oberta, és qui tria (fins i tot, en els passatges sexuals),en què la dona tracta bé el marit i en què, a més, hi ha relacions (fins i tot, estratègiques) molt bones, entre la dona i el marit, encara que, com veiem, es fa lo que la dona vol (en lo sexual i tot). I, per descomptat, en què la màxima autoritat política que apareix en la rondalla (el governador), un home també diligent i amb reflexos, es posa de part de Toni (el marit) i, de rebot, de la dona, del matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, i  també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com a castellanisme en lloc de “guany”.

[2] Toni, el seu marit.

[3] El batle.

La dona salva el capellà, sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, hi ha la rondalla eròtica “Conte de sa criada des capellà”, en què, per exemple, podem llegir que “Veureu que una volta hi havia una criada que estava[1] amb un capellà. Amb ella hi festejaven tres fadrins (…). I un dia ella pensà: ‘Ara mai sabré qui és es que més m’estima. Els faré una prova veiam si n’hi ha cap que la faci’” (p. 101).

Immediatament, veiem que la dona fa la prova al primer fadrí, a qui (com també farà amb els altres dos), li diu que ha parlat amb el mossén i aquest primer festejador va a on ella li indica: al fossar (p. 101). Un poc després, hi va l’altre festejador, el segon, qui també actua amb diligència, i s’hi troba amb el primer (p. 103). I, al tercer, igualment, li diu que haurà d’anar al fossar, per a “arrossegar unes cadenes per dalt sa paret. I ell diu:

-Ja hi aniré jo –i se n’hi va” (p. 103).

I, els tres festejadors, en haver-se trobat en el fossar, tots en fugen. Uns dies després, tots tres es veuen de nou i diuen que cal acabar amb el capellà (p. 103). “I van i es vesteixen d’àngel i se’n van a cantar una nit davant l’altar dient que es que vagi al cel ja pot fer via i dur quants més sous millor. Es capellà diu a sa criada que si vol anar al cel i sa criada li diu que no té cap pressa. I ell va i busca tots es sous i se n’hi va i els hi dóna i ells van i as capellà posen dins d’un sac grossot i el carreguen” (pp. 103-104). Al moment, quan ja són en casa del mossén, el passen (dins del sac encara) per una paret plena de vidres. I, ells, quan ell es queixa dels talls, li diuen“Que és es Purgatori, ja arribarem a la Glòria” (p. 104).

Un poc després, apareix un passatge en línia amb l’erotisme. Així, els festejadors pugen el capellà “dalt d’un puget[2] que hi havia darrere ca seua” (p. 104), des d’on fan que vaja a parar “si no davall una verdal[3], que estava darrere ca seua i hi jeien[4] ses gallines dalt” (p. 104). A més, “ses gallines s’hi anaven cagant dalt i ell deia:

-Ai, gotetes de glòria!

I se n’hi va sa criada i li diu:

-Gotetes de merda, sí que són!

I ell diu:

-Ai! Que també ets a la glòria?

-Sí, a la glòria et creus que ets? Davall sa figuera que jeuen ses gallines estàs.

I el va treure des sac quasi mig mort i sense sous” (p. 104).

Un exemple més de rondalla matriarcal que, entre altres coses,  no solament plasma a) l’erotisme sinó, fins i tot, b) lo escatològic, c) que la dona (la criada) salva l’home (el capellà) com també d) que tots els festejadors han fet costat a la criada (la dona), e) que prioritza lo eròtic i f) que tant els festejadors com la criada actuen i, per tant, no deixen les coses per a demà.

Cal dir que aquest conte eivissenc té punts en comú amb la rondalla “Seculòrum, saculera”, de la comarca valenciana del Baix Vinalopó i recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”: en el conte que hem vist, hi ha un capellà que té una criada (mentres que, en la rondalla valenciana, ho fan un capellà i una mestressa, qui no té el tractament de criada ni apareix vinculada a relacions sexuals amb més hòmens), la dona és qui tria (en la rondalla valenciana, ella sap més que el capellà) i la figuera (que figura en ambdues rondalles).

Quant al passatge en què veiem que la dona salva el capellà, és explícit, com en la rondalla “Peret i Margarideta”, de la comarca de l’Alacantí i recopilada per Joaquim G. Caturla en un llibre de rondalles d’aquesta comarca valenciana, quan Peret (que, en aquell moment, era una perera) diu a la seua germana Margarideta “Sí, totes [les peres] per a tu, que tu m’has salvat”, ja que, en el conte eivissenc, la dona “el va treure des sac” (p. 104). 

Agraesc la col·laboració de moltes persones, no sols en el tema sobre la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, sinó també en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Estar”, ací, vol dir “viure”, “residir”.

[2] En el DCVB, figura com “Pujol, muntanya petita”.

[3] En el DCVB, veiem que una verdal és una “(Figa o oliva) que té el color verd fins quan és madura”. Ací, en inclinem, pel caràcter eròtic, per una figuera en què hi hauria figues verdals, en línia amb el text.

[4] Cal dir que el verb “jeure” (o “jaure”), per exemple, té el significat de “copular”.

“Les xicones de Riola”, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , , , , ,

 

En relació amb la cançó sobre les xiques de la Pobleta, en el meu mur, també es plasmaren els comentaris següents: “A l’Eliana. Rima fàcil, diuen: ‘Les xiquetes de l’Eliana’” (Joan Marrugat), “A mi, no em fa destorb, ni em sento incòmoda, com a dona, amb aquesta lletra” (Chris Sanantón), “Pense que les mamelles són un atribut del que les dones estan contentes d’estar ben dotades” (Joan Llàcer). A Joan Llàcer, li comentí que “Elles són les emprenedores: han triat i ho han fet, fins i tot, comprant-se una romana.

Les dones porten la gestió administrativa de la casa.

És un detall de línia matriarcal”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de juny del 2021, Julio Navarro Peris comenta que, “A Polinyà, la cantàvem, amb petites variacions: ‘Les xicones de Riola / s’han comprat / una romana / p’a pesar-se les mamelles /dos voltes a la setmana’”. A més, el 27 de juny del 2021, Marc Juanhuix, escrigué un comentari que m’impactà, entre altres coses, per l’obertura que plasmava:

“Bon dia,

Ja he vist vàries publicacions teves sobre cançons eròtiques i comentes que fas un treball sobre el matriarcat.

Ho trobo molt interessant, la veritat. Malgrat tot, em pregunto, què t’atrau d’aquestes cançons? Hi veus un tipus de feminitat més empoderat? No és la vella visió de la dona com a objecte de desig? M’ho pregunto amb tot el respecte del món.

Per altra banda, recordo que un dels meus professors de la universitat ens explicava, i cantava, moltes cançons de la zona del Pirineu, de l’època de l’absolutisme i dels inicis de la reforma liberal (1815-1868). No aconsegueixo recordar-ne cap, però sí la importància que li donava el meu professor a la cançó com a transmissió de cultura popular a aquella zona, com a eina política (anticlerical, però també antiburgesa) i fins i tot com a eina portadora de notícies en una zona on encara no hi arribaven diaris.

Moltes d’aquestes cançons tenien contingut sexual o eròtic”.

La meua resposta al comentari de Marc Juanhuix fou:

“Bon dia, Marc,

Gràcies pel teu comentari, molt interessant.

He descobert que, en aquest tipus de cançó com també en moltes rondalles de Sara Llorens (recopilades per Josefina Roma en el llibre ‘Rondallari de Pineda’, que el recomane), catalanes, i en moltes rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla, o bé de les Illes Balears, sobretot, en les que no han censurat lo referent a la sexualitat, es plasma molt el matriarcalisme.

(…) Una forta abraçada”.

Uns altres comentaris, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, foren “Això és molt antic” (Conxa Miralles Asensi), “Jo la conec com una estrofa de ‘La manta al coll…’” (Laura Novella), a qui responguí que sí que ho era i, a més, que “és molt coneguda en moltes poblacions de l’àmbit lingüístic”, i un escrit de Pilar Belda: “Ressalta el cànon de bellesa de l’època”.

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 27 de juny del 2021, Maria Jose Silvestre Monzo plasmà que “Yo, desde pequeña, escuchaba y cantaba esta canción. Y no le doy importancia. Todas las cosas no son como las escriben, sino la forma de decirlas”.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que  prengueren part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat, fins i tot, dia rere dia.

Dones fortes, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona i publicat per J. J. de Olañeta Editor, en el 2006, hi ha una rondalla en què dues dones actuen amb molta espenta, amb força i, fins i tot, amb reflexos i molt obertes: “Conte des patró mallorquí”. Així, podem llegir[1] que “hi havia un patró mallorquí d’una balandra[2]que feia viatges de carbó, carrasca, garroves… en fi, de tot. Un dia (…) va dir a sa dona:

-Vés, digues as sabater que em faci unes sabates immediatament, que em fan falta.

Sa dona hi va anar” (p. 71).

Molt prompte, el sabater li diu que “sí que estan fetes, però segueu.

-No, que tenc pressa. Quant valen?

-Si ho trobeu bé no valen res. Ja vendré a cobrar quan s’home sigui de viatge.

-Ja està bé –digué ella anant-se’n” (p. 71).

I, per tant, apleguen a un acord immediat, dues persones ràpides: el sabater i la dona del patró. Quan la dona torna a casa, el marit li diu:

“-Per la missa sagrada! I en aquest preu, per què no vas ben calçada? Vés i fes-te’n unes per dur continu i unes més guapes per passeig.

Ella se n’hi va anar i en seguida aquell sabater les hi va tenir fetes amb so mateix tracte de cobrar-les quan s’home fos de viatge. Quan va tornar a ca seua[3] s’home la va enviar a cas sastre perque li fes un traje des més guapos. I això va fer” (p. 72).

Tot seguit, en aplegar ella a casa, l’home li dirà que podria ella demanar al sastre que li fes un vestit de seda. I, no sols en pocs dies ja tenia eixe vestit nou, sinó que, a més, “en un parell de dies ja tenien es barco carregat, es feren banda fora des port i es posaren en roda per en paréixer-los partir..” (p. 72).

I, en el vaixell, també embarcaran el sabater i el sastre. I, a banda, molt prompte, la dona, amb reflexos, tria una opció per a fer més pla el camí: “En aquella casa tenien una canastrassa molt grossa que, de voltes, se l’enduien de viatge per dur coses. (…) La posaren i sa dona va dir as sabater i as sastre que es posassin dins sa canastra, es posassin i no diguessin res, i així ho feren” (p. 73).

I la dona molt prompte fa pasta amb la dona del sabater (p. 73), qui, per mitjà d’un comentari que fa el sastre al sabater, es plasma el matriarcalisme, ja que la dona del sabater, era qui triava i no el seu marit.

Immediatament, “arribà sa dona i sa des sastre:

-Mira, saps què pots fer? Tu i sa des sabater, que t’acompanyarà, vés i compra uns parells d’ous i vi i coses per poder fer una gran vidassa.

Ses dos se n’hi anaren” (p. 73).

Un poc després, és quan apareix la força de les dues dones, quan el patró els diu “MIrau, vosaltres sereu es mariners i fareu lo que jo vos digui, si dic arriau feis així i quan digui hissau feis així altre.

Elles anaren i prengueren sa corda de sa canastra que pesava molt. Ell amb so mànec feia girar sa cadira” (p. 74). I, al moment, en un passatge, el patró els pregunta “Que m’heu entès?

-Si –contestaren elles” (p. 74).

Un poc després, cau la canastra i salten el sastre i el sabater, ells se’n van i les autoritats els detenen i tot. Ells dos la tenen jurada a les seues dones. En canvi, les seues dones fugiren sense parar-se en palles (p. 74). Dones fortes, que trien i que actuen amb molta agilitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Farem lleugeres adaptacions respecte del original.

[2] En el DCVB, figura com “Barca d’un sol pal, aparellat amb una vela de pallebot, que se diu major, i un o més flocs”.

[3] Literalment.

“Les xiques de la Pobleta”, dones amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , , , , , , ,

 

En el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)” , de Josep Antoni Carrégalo Sancho i publicat per Associació Cultural del Matarranya, en el 2007, podem llegir una cançó que diu així:

“Les xiques de la Pobleta

s’han comprat una romana 

pa pesar-se les mamelles 

una volta a la setmana” (p. 158).

El 26 de juny del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, pengí la foto d’aquest llibre en què apareix l’estrofa en què es reflecteix que les dones actuen amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes. Eixe dia, les respostes en el meu mur foren “A Catalunya, es coneix i s’aplica a les noies de diferents pobles; així, de memòria, recordo les del ‘Portal de l’Horta’ d’Horta de Sant Joan (Terra Alta)” (Francesc Castellano), “A la Safor, també la coneixem canviant el nom del poble , ‘les xiques de Beniopa’” (Josep Ferrer Ferrer), “Bé, la cançó de Els Pavesos deia ‘les xicones de Xixona’” (Jesús Banyuls Garcia). I, un poc després d’haver enviat aquest post en el meu mur, Lourdes Hernandis em comentà que “Eixa cançó es cantava, quan era menuda, en tots els pobles. Ara bé, les dones que es pesaven les mamelles eren del poble del costat, sempre.

En compte d’una vegada, la versió que conec es pesaven ‘dos dies a la setmana’”.

 

“Les xicones de Xixona

s’han comprat una romana

p’a pesar-se les mamelles

dos voltes a la setmana[1][2]

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia

 

 

Notes: [1] Els versos en què es canta que les xicones de Xixona s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, el 21 de juliol del 2020, l’escrivia Amparo Pico Vaya, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, però amb el nom de la població valenciana Canals. Direm que no és la primera vegada que, aquests versos, figuren amb el nom d’altres poblacions de l’àmbit lingüístic.

[2] El 1r de novembre del 2020, en un correu electrònic enviat per Joaquim Urenya i Montés, podíem llegir una cançó que, en el fons, era aquesta estrofa, però amb aquesta lletra: “Les xiques de l’Olleria / s’han comprat una romana, / per pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana”. És una estrofa que, en més d’una població, tendeix a incorporar un topònim distint i, ací, fins i tot, el nombre de vegades que se les pesen cada setmana…: tres.

El 15 de novembre del 2020, en l’apartat “Canapost (Termes de refranys catalans)” (https://glossaris.servidor-alicante.com/termes-refranys-catalans/mamelles), de la web “Glossaris”, poguérem llegir, que, en referència a la paraula “Mamelles”, entre altres coses, figuraven unes frases que diuen així: “Les noies de Canapost s’han comprat una romana, per pesar-se les mamelles un cop cada setmana”.

Igualment, el 9 de desembre del 2020, en el grup “Dialectes”, Fco Javier Llorens Seller escrivia una versió que diu “Les xiques de MInagrell / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana”.

A  més, el 10 de maig del 2021, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Josep Ferrer Ferrer m’escrigué (i ací separem els versos)“Mira, una altra cançoneta de Pasqua: ‘Les xicones de Gandia (ací es pot posar un altre poble) / s’han comprat una romana (és una bàscula) / per pesar-se les mamelles / quatre voltes per setmana’”.

El 27 de maig del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Ximo Caturla escrigué una versió, amb una estrofa prou coneguda, relacionada amb la compra de la romana, que deia així: “Les xiquetes de La Vila (Xixona, o…) / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana. / Si vols que te les pese, / posa’t panxa en amunt: / veuràs quina polseguera / t’eixirà pel forat del cul!”  i, tot seguit, Ximo Caturla afegia que “Sol cantar-se els dies de mona”.

 

Dones diligents, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En una rondalla del llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, veiem que, una dona actua amb molta espenta i, així, fa una promesa a Sant Miquel: que si el marit es posa bo, ella i l’home aniran a Llíria i que, a més, pujarien al puig del santuari. I, al moment, l’home, Joan, començà a millorar en poc de temps. 

A més, la dona diu al marit que, com que ella havia fet promesa, anirien a Llíria. I Joan, “ni protestà ni féu mala cara” (p. 172) a la dona i “L’enganxà al carro i allà que mogueren pel camí de Llíria, inici del romiatge” (p. 172). A més, també veiem que “Ella, animosa i decidida, l’assistia torcant-li la suor i exhortant amb la seua cantinela” (p. 173) que havien d’anar a on ella s’havia marcat.

Un poc després, veiem que “arribaren al santuari, on, després d’haver-li donat les gràcies i resat fervorosos al sant (…) isqueren i, asseguts en un banquet de pedra, ella li tragué les espardenyes al marit, i, amb l’aigua del pou del santuari, li llavà les llagues dels peus, dels genolls i de les mans. Li ho embenà tot amb benes que, com a dona previsora, havia dut de casa” (p. 173) i que, “Recuperades ja les forces i reforçat l’ànim, emprengueren la tornada a poc a poc” (p. 173).

A més, l’home pregunta a la dona si no li feien mal els cigrons, com a part de lo que ella havia dit a Sant Miquel, i, ella, al moment, respon a l’home:

“-Mira. Com que a mi, sant Miquel no m’ha salvat, la meua obligació no és tan gran com la teua. Aixina que, mentre que els teus cigrons eren crus, els meus jo els he posat a coure” (p. 174) i, per tant, estaven molls i li permetien caminar amb molta facilitat. I, de totes maneres, el marit, accepta que la dona triàs eixa opció.

I, novament, com en altres rondalles, veiem que el sant que pren part en la rondalla, Sant Miquel, actua de manera oberta, com es plasma quan llegim que “Sant Miquel, que de fel amarga no en té gens” (p. 174).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia.