Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Dones amb molta espenta, amb dolçor, que donen vida a hòmens i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es murterar del rei de França”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el drac, qui era en la taula junt amb Na Catalineta, li diu:

“-Catalineta, si et faç feredat, no et tornaré a sortir pus mai!

I l’hi digué tan amorós, amb tanta de mel, que Na Catalineta cobrà un coratge fora mida i digué:

-Ja no me’n faràs, de feredat, encara que t’he sentit[1]! M’estim més que em surtes, si m’has de parlar sempre amb tant d’amor” (p. 111). Així es plasma un detall en línia amb el matriarcalisme: l’home, de bon cor (ací, el drac), tracta bé la jove i, ella, a banda, li destaca la dolçor amb què li parla.

Un poc després, el drac vol dir-li un secret i, Na Catalineta, en una conversa en relació amb el fet que Na Bet (una germana de la jove) es casarà l’endemà, li trau una frase que recorda l’expressió “Paraula d’home”, però vinculada amb la dona:

“-T’agradaria saber una cosa?

-Si em convé, sí! -diu ella.

(…) -Idò -diu ell- si em promets tornar-hi[2], hi seràs.

-T’ho promet -diu Na Catalineta-. Com som dona que tornaré” (p. 111).

I el drac li indica que culla dos brots florits de murtera,… i ho fa, fins al punt que el drac la felicita per haver complit amb la paraula (pp. 111 i 112).

En acabant, es casarà la segona de les germanes, Na Paula, i el drac li ho comentarà i Na Catalineta tornarà a fer les passes que ell li marque. Però, com que, un dia, de matí, Na Catalineta veu que no té el brot de murta florida (perquè li l’havien llevat les germanes) i que hauria faltat a la paraula (p. 114), son pare crida un metge i el metge diu al pare que lo millor que pot fer és “menar-la aquí on diu que ha donada paraula d’esser dins tres dies.

I son pare, (…) es posa dins sa barca amb Na Catalineta i cap a França manca gent!” (p. 115). Ara bé, tot i que no hi arribaren el dia que feia set, Na Catalineta copsa que les ombres la porten cap a on és el drac, estés en terra, “fent ja es darrer alè.

Na Catalineta, com veu allò, s’hi tira damunt, l’abraça, el besa, tota plorant i dient:

-Drac meu! Estimadet des meu cor! (…) Massa jo t’estim! Tant t’estim que, així com ets i tot, em casaria amb tu!

Què me’n direu? Encara Na Catalineta no havia acabat de dir aqueixes paraules, com (…) desapareix aquell Murterar i ses set ombres, aquell drac s’aixeca i es treu sa pell de drac i fonc es fill major del rei de França, que una fada l’havia fadat i encantat baix de sa forma d’un drac i sols el podia desfadar i desencantar una donzella verge que li digués T’estim tant que, així com ets i tot, em casaria amb tu.

Na Catalineta i es fill del rei es trobaren as mig de la cort, el rei i la reina els abraçaren, tothom els rendí homenatge, allà mateix es casaren” (pp. 115-116).

I, així, la dona (ací, Na Catalineta), amb molta espenta, amb dolçor, amb empatia i molt oberta, fa via junt amb son pare i, finalment, “salva” (ací, sexualment i tot) l’home (el drac) i, així, es poden casar. Com veiem, si bé es poden crear Jordines literàries, ja hi ha personatges femenins, en la cultura popular en llengua catalana, que, àdhuc, “salven” (sexualment i tot, com veiem ací) el drac… sense recórrer a l’ús de cap arma, sense matar-lo i sí fent possible que el drac es torne un jove… que era fill d’un rei i d’una reina.

Afegirem que, en aquesta entrada, a què accedírem despús-ahir, es plasma de manera oberta el tema del matriarcalisme: https://setembloc.wordpress.com/2015/03/19/linia-materna-dona-i-societat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Per mitjà de la veu, interpreta com està el drac i considera que és de fiar.

[2] Al casament.

Dones jóvens, de bon cor, molt receptives i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què e reflecteix el matriarcalisme, com ara, per mitjà d’una dona amb molta espenta i que, a més, salva l’home, és “Es murterar del rei de França”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. En ella, un patró de barca que tenia tres filles, Bet (la gran), Paula (la segona) i Catalineta, “sa darrera, que era sa més galanxona, sa més aguda, sa més bona al·lota”(p. 105), tirava molt a França i, una vegada, en tornar del viatge pel mar, demana a totes tres què volien que els en dugués (p. 105). Na Bet, un espill d’or i un fuset d’or; Na Paula, una filoseta d’or i unes debanadores d’or i, la més jove, Na Catalineta, primerament, li diu “Que torneu sa i bo i que Déu vos guard de perill” (p. 105) i, quan el pare li demana per alguna cosa material, li respon “em podeu dur un brot de murta florida des Murterar del rei de França:

-Ja el te duré! -diu es patró” (p. 105).

L’home aplega a França i, quan tractava de tornar, la barca no es movia… i ho farà quan recordarà l’encàrrec de la filla més jove (Na Catalineta). Aleshores, el patró bota de la barca i se’n va cap al Murterar del rei de França, “que era un jardí grandiós, de mil castes de plantes i de flors, però que, lo que hi havia més eren murteres, sobretot, una davant ses casetes des jardí” (p. 106) i, així, ens trobem amb un detall molt vinculat amb el matriarcalisme: el jardí.

El patró veu un llumeneret blau, se’n va cap a una porta, el reben tres criats que no obrin la boca, li donen tota classe de facilitats i el tracten molt bé. L’endemà, de matí, l’home veu el jardí i tria collir un brotet de murta florida i, aleshores, apareix un drac, que és qui comana el jardí (p. 107), i el patró li comenta:

“-Som jo, que he collit aqueix brotet que em comanà una fillona que tenc, que nom Catalineta, que n’hi dugués un.

-Res -diu es drac-, aquesta et val” (p. 107) i, a banda, li afig que el patró haurà de portar-li Na Catalineta, i l’home li ho accepta.

Aleshores, l’home fa via cap a la barca i, des d’allí, junt amb els mariners, cap a Mallorca (p. 105), on donarà a cada filla lo que li havia demanat. I, quan faltaven pocs dies per al termini acordat amb el drac, el patró, plorant, ho comenta amb Na Catalineta:

“-Jesús, mon pare! -diu ella. (…) Em prometéreu as drac? Vaja per ben promesa; menau-m’hi i morta!” (p. 108), és a dir, passant a lo següent i, des d’allí, cap a cal drac.

Una vegada hi són, el pare se’n va mig plorant i, en canvi, la filla, ben rebuda per tres criats, es troba “que tot li deia en popa.

Aquells tres criats li descomparegueren (…) i, en canvi, li surten tres ombres, que ja no la deixaren mai sempre que les havia de mester, i la servien com una primera reina” (p. 108) i, així, es plasma que, a més d’estar ben tractada la dona, es fa lo que ella dicta (pp. 108-109).

Al moment, veiem que, en relació amb el jardí i amb el drac, “Na Catalineta se n’anava a passejar amb ell per dins es jardí d’un cap a s’altre (…).

Lo que Na Catalineta no es podia treure des cap era s’idea que, com més anava, més endins li entrava, de que aquell drac no era un drac com ets altres, que no era just un drac, sinó qualque encantament. Però això, ella el tractava tan bé, es feia tant amb ell, perquè considerava que no s’hi havia de campar malament.

I així es passava Na Catalineta es dies, ses setmanes, es mesos i es anys dins es Murterar del rei de França, xalesta i trempada com uns orgues” (p. 109 i p. 111). I, per tant, hi ha una bona relació entre l’home i la dona, es plasma molt el vincle amb la terra i la cultura jardinera (molt associats amb el matriarcalisme) i que Na Catalineta és la part més activa, en lloc de representar-ho el drac i, d’aquesta manera, estem ben lluny de l’amor cavalleresc i sí en línia amb el matriarcalista, amb bona harmonia entre les dues bandes i en què, àdhuc, la dona “salva” l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis jóvens, clements i molt receptius i mares amb molta espenta

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, tot i que el relat és curt, és “Tres germans sortats”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare i una mare tenien tres fills i, “Com foren homes fets, determinaren d’anar-se’n a córrer el món i, des cap de vint anys, s’havien de tornar a aplegar a ca seva per veure quina carrera havien feta” (p. 102), és a dir, que allà on van, recorden les seues arrels.

Tot seguit, veiem que, “Es major, se’n va a un convent de molta fama (…) i, tan amunt es va fer, que arribà a ser bisbe” (p. 102), que, “Es segon, s’apuntà per soldat (…), que es posà a pujar i pujar i, sempre, amb tanta de sort, que arribà a ser general” (p. 102).

Però el darrer, “Es posa per criat a cal rei, que només tenia una filla. Era tallat de lluna per totes ses feines, garrit i bon al·lot” (p. 102) i era molt estimat per “la senyora princesa, que s’enamorà d’ell i, amb ell, l’hagueren de casar” (p. 102). Per tant, més enllà del detall que el germà més jove es case amb la princesa, hi ha que és la filla del rei qui tria fer-ho amb ell, fins al punt que, la cort hagué d’acceptar el propòsit de la dona (ací, de la jove princesa) i, així, es fa lo que vol la dona. Igualment, la princesa no considera adient fer les noces amb ell, per exemple, per la fama o per la riquesa, sinó per com treballa, per la bellesa i perquè era un bon xicot.

Un poc després, veiem que tots tres tornen a casa: el major, acompanyat de tota sa majestat; el segon, amb tota la guarda de majors i de soldats que pertocava i, quant al tercer, “es presenta disfressat de pobre. Ningú el se volgué mirar i, per compassió, li donaren una granera perquè, almanco, agranàs i es guanyàs es pa” (p. 104). Passa que el més jove dels germans duia el vestit de rei amagat i “un matí surt de s’alberjó a on l’havien ficat i sortí vestit de rei” (p. 104) i crida tota la gernació[1] davant son pare i sa mare i rebaixa el germà major (de bisbe a capellà) i el segon (de general a soldat ras).

Aleshores, i, amb tothom que romania amb la boca closa (i, més encara, els dos germans del rei), “sa mareta des tres germans (…) es revest de coratge” (p. 104) i li comenta:

“-Senyor rei, fill meu, vos deman, com a mare, i ho heu de fer per l’amor de Déu, que, per aquesta vegada, perdoneu aquests germanets vostres, perquè sé cert que no ho han fet per mal.

Tot Son Servera demanà lo mateix i, a la fi, el rei diu:

-No res: ho perdon tot. I, lo que és estat, siga estat.

(…) I el rei se n’anà a regnar damunt tot lo seu regnat; i el bisbe, a governar sa seva diòcesi i, es general, a cuidar de ses seves tropes” (p. 104). I, d’aquesta manera, es reflecteix de nou el paper determinant de la dona (ací, la mare): ho fa com a ciutadana al servici del rei (les primeres paraules al rei van en eixa línia) i, més encara, com a mare (que és quan acompanya les seues paraules demanant clemència al rei, ja que el cap d’estat era qui podia inclinar la balança en les decisions finals i judicials del regne), amb coratge i dient-li que no ho han fet amb males intencions. I el rei, com a polític molt obert i, igualment, amb empatia pels seus súbdits, condona el bisbe i el general.

Per tant, es fa lo que vol la dona, qui ha actuat amb molta espenta i receptiva al rei, a qui té com la màxima autoritat política i, així, l’accepta com a cap del regne.

Àdhuc, trobe que es podria interpretar com que, “Primer l’obligació que la devoció”, o siga, que, per davant del culte al poder (la devoció), està el ser receptiu a tots els ciutadans (l’obligació), un refrany que, com em comentà ma mare l’11 de maig del 2022, “Això, ho deien molt els hòmens, sobretot, del camp”. Una dita en relació amb el matriarcalisme.

Afegirem que el mateix dia poguí llegir un post d’Assumpta Capdevila, en el grup de Facebook “Frases per pensar”, que deia “Gran és aquell que fa gran tothom qui l’envolta i no el que creix a força de fer petits els altres”… i amb un lleó i una xiqueta, tots dos somrient i fent via, u al costat de l’altre.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Multitud.

Dones de bon cor, molt col·laboradores i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, per mitjà de detalls com que es fa lo que vol la dona o en què, al capdavall, la dona salva l’home, és “Es corbet[1] des pou d’En Gatell”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquesta narració, hi ha un sabateró que un dia se n’anava cap a un pou i es troba un corbet, qui li diu que l’home té tres filles: Na Francina, Na Bet i Na Catalina… i el senyor li ho accepta (p. 20).

Tot seguit, el corbet li comenta que, si li du la filla Francina, ell li donarà una bossa de diners que no s’acaben mai (p. 21). I el pare ho acceptarà, però, en primer lloc, com que l’home se’n torna a casa i no volia dir ni a la dona, ni a les tres filles què havia ocorregut, “Sa dona i ses filles, aviat, conegueren que tenien cosa (…); pregunta d’un vent, pregunta de s’altre, no estigueren a pler fins que l’hi feren amollar” (p. 21) i, així, ell cedeix a les dones i, per tant, es fa lo que elles volien.

La filla gran, Na Francina, i la segona, Na Bet, faran un pacte amb el corbet i, a més que se n’aniran amb molta espenta cap a una mina que “desembocava dins un grandiós jardí, a on hi havia tota casta d’arbres i plantes de gran tòria[2], vestides de fulles i flors i carregats de fruita, de caminals i sequioles i safareigs i estanys i brolladors (…) i tot esbarts d’aucells” (pp. 23-24). I, això sí, hi havia una cosa que el corbet no els permet (com tampoc a la germana petita): entrar en la cambra on ell dorm. A canvi, “Per berenar, dinar i sopar, no has de fer més que asseure’t a sa taula i demanar allò que et vendria bé menjar; i sortiran tres ombres i t’ho duran” (p. 24). I, així, es plasma que la dona està ben tractada. I, de fet, això es repeteix en la rondalla.

A continuació, Na Francina i, després, la segona (és a dir, Na Bet), troben que en la cambra a què no els permetien entrar, hi havia “un fadrinet d’una vintena d’anys ben tallat de totes ses parts des seu cos, blanc i vermell” (p. 27), o siga, de bon cor (el color blanc) i agosarat (el color vermell). Però, com que no compleixen lo que ell els havia dictat, apareixen en un espai obert i ben pobres.

I, quan passem a la tercera filla, la cosa canvia: Na Catalina, quan ja és al costat de son pare i del corbet, comenta, amb molta espenta, al corbet:

“-Jo, lo que faig (…), ho faig sempre de mon beneplàcit. A la força, ningú escapà de fer-me fer res. Mon pare et pot guardar de mentir.

-És ben ver! -diu es sabateró-. Na Catalina (…): a les bones, li poden fer fer qualsevol cosa, en poden fer corda, d’ella. Ara, a les males, res.

-Bo -diu es Corbet-. Lo millor serà que facem via.

-En voler -diu Na Catalina” (p. 35).

Un poc després, Na Catalina i el Corbet es trobaren “tots dos dins aquell magnífic jardí, fonc tot u” (p. 35), i, a banda que la jove és molt servida per les ombres i quan ella els ho demana, ella considera que no vol acabar com les seues germanes i que, per tant, “jo m’he d’estar aquí sense treure un peu des solc que em senyalà es Corbet i n’he de veure la fi, de tot això! Ja ho veurem com serà tot això, en esser cuit! Aquí he d’aguantar la mestra encara que el dimoni en pas!

I, així com ho digué, ho féu: no s’acostà mai a sa cambra des Corbet, ni de dia ni de nit, per més que es ganes que en tenia l’alçaven en pes, de vegades.

I (…), com hagué fet set anys, que Na Catalina era allà dins, una nit, a les dotze en punt, sent una veu que li deia:

-Catalina! Catalina! Catalina!” (p. 38). Era el Corbet, que li permetia entrar a la cambra i li comentava “som un encantament. Tu fes lo que ara et diré i veuràs que ens dirà de polit a tots dos” (p. 38) i ella li respon que així ho farà: la dona (ací, Na Catalina) sí que podria salvar el Corbet. I, de fet, ho farà. 

En relació amb la noblesa (en la rondalla, de Na Catalina), comentarem que, ahir, 29 d’abril del 2022, ma mare em digué que també l’associava al refrany “El llaurador, de bona gana ho dona”: “Noblesa: no t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, primerament, empra la forma “corb” i, des d’aleshores, “corpet” en lloc de “corbet”: “me troba un corpet, una mica de corb” (sic, p. 20).

[2] En el DCVB, apareix com “Abundància de branques i fulles; vigor, forta creixença d’una planta”, a nivell de Mallorca i de Menorca.

“Endavant!”, reis amb molta espenta, que encoratgen i molt oberts

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Na Catalina”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el rei demana als dos hostalers si havien vist passar una senyora (que correspon a Na Catalina, la reina jove). I En Catalí, com que el rei sí que aprova que ella, tot i ser jove, puga parlar amb el rei (“Per què no ha de parlar aquest al·lotell? Per ventura, en dirà qualcuna de ben encertada!”, p. 15), li comenta que, si ho fa, no ha de poder eixir d’allí ningú fins que no haja acabat. I el rei, novament, accepta i, així, es plasma el matriarcalisme: el monarca està molt obert a tots els ciutadans. A banda, el rei li diu “Endavant!” (p. 15). I, un poc després, veiem que la jove (ací, En Catalí) li conta, fil per randa, els fets esdevinguts des de que el mestre d’escola mentí i el pare trià desfer-se de Na Catalina, passant per dir-li que un rei (ací, el rei que era en l’hostal) “s’enamorà d’ella i s’hi casà” (p. 15) i que un general havia tractat d’abusar de la reina jove. I, com que els dos hostalers i el general no volien que En Catalí continuàs contant fets, el rei, amb molta espenta, els comenta: “¿Com és que tots tres vos aveniu de no deixar parlar aquest al·lotell? Idò, jo vull i man que m’ho diga tot, tot quant sabrà d’aquesta bona senyora que diu que, per aquí, passà.

I, girant-se a En Catalí, li diu:

-Digueu-ho tot!, (…) lo que aquesta senyora et va contar!” (p. 16).

I, com que, a més, el rei veu que ella sap on és la reina jove que ell cerca i que els dos hostalers i el general li diuen que no s’ho crega, el monarca respon a En Catalí: “passau-me davant, cap allà on és aqueixa senyora! Tu que saps a on és, Catalí, ens hi menaràs!” (p. 17).

Tot seguit, En Catalí pregunta al rei si pot anar a mudar de roba i ell li ho aprova i, al moment, el jove “es lleva sa roba de criat i es posa es vestit de reina que se n’havia duit dins un bolic (…). El se posa, amb el vestit de reina (…) i es presenta davant el rei, es general i es dos hostalers.

(…) Tots la conegueren. El rei es tirà dins es seus braços” (p. 17).

A continuació, el rei “se’n mena la reina jove i aquells tres a la cort” (p. 17) i feu que uns cavalls acabassen amb el mestre i amb el general i, quant al pare de Na Catalina, això és, el capità de barca, com que era el pare de la reina i el menys culpable, el feu tancar en una olla d’un castell.

Un poc després, veiem que, temps a venir, la reina consentí perdonar el capità de barca, que la reina vella morí de veure triomfant la reina jove i que “el rei, amb ella[1] i amb els seus vassalls, va viure anys i més anys” (p. 19). Com veiem, fins i tot, és la reina jove qui condona el capità de barca i, per tant, és la dona qui té la darrera paraula, una dona que, des del principi de la rondalla, actua amb molta espenta i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La reina jove.

Hòmens amb molta espenta, que aplanen molt el camí i molt oberts

General, ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme és “Na Catalina”, la qual figura en el Tom XXII i amb moltes semblances amb altres rondalles en què es mou una guerra i el rei fa via i comenta que tracten bé la reina. En aquesta rondalla, un capità de barca tenia una filla que nomia Catalina, “que corria es quinze anys” (p. 7) i, com que el pare se n’ha d’anar de viatge, deixa comandada la filla a un mestre, qui seria en casa i, a més, li ensenyaria lletra (p. 7). Un poc després, veiem que, al cap de més d’un any, la filla rep una carta del pare, qui diu que tornarà. I Na Catalina, immediatament, se’n va cap al port, però, com que el mestre enganya el pare, el pare rebutja la filla i dona la filla a l’amo d’una possessió, qui considera que Na Catalina és innocent i aplega a un acord amb ella (p. 9):

“L’amo la se’n mena a sa possessió i li diu:

-Filleta (…) t’acompanyarem as barranc i t’hi cercarem una cova a on pugues estar” (p. 9). Comentarem que la cova està vinculada amb el matriarcalisme. Tot seguit, l’amo l’acompanya a un barranc, on ella viu durant molt de temps i, un dia, el rei d’aquelles terres passa per on era Na Catalina “i noten es criats que una cussa se’n duia pa i, al punt, tornava buit; li donaven pa, de bell nou, i el se’n duia i tornava a cercar-ne més.

-Seguiu-la! -diu el rei as criats” (p. 10) i, un criat hi troba “aquella al·lota mig despullada.

Se’n va a dir-ho al rei, el rei s’hi presenta i li dóna sa seua capa” (p. 10) i se’n van cap al palau.

A banda, com que el rei encara era fadrí i la trobava una dona molt garrida i bona al·lota, s’enamora de Na Catalina. I, tot i que el rei tenia la mare i ella era molt distinta a Na Catalina, la jove li feia tot així com la reina volia i, d’aquesta manera, la reina no la podia criticar.

Però, quan ja portaven uns mesos casats, “es mou una guerra i el rei se n’hi hagué d’anar as cap de totes ses seues tropes.

I deixà comandada la reina jove a sa mare i a un general, que havia de comandar en lloc seu fins que tornàs de sa guerra” (p. 10), un general a qui agrada Na Catalina i tirar-li floretes. Un poc després, veiem que la reina jove, com que no estava de part del general i la reina vella sí, tria fer via disfressada de criat (pp. 11-12).

En un passatge immediat, Na Catalina, vestida de criat, es troba amb son pare i amb el mestre i sí que els coneix i els demana “si han mester un criadet o missatget” (p. 13) i l’accepten i ella es presenta a ells com En Catalí.

Al moment, el rei torna de la guerra (p. 13) i, com que la reina vella i el general li deien coses relacionades amb Na Catalina i ell no s’ho acabava de creure, el rei tria anar a cercar-la i a trobar-la (p. 14) i, tot seguit, comenta al general: “sàpigues que tu hi vendràs amb mi a cercar-la fins que l’hàgem aglapida” (p. 14). I el general fa lo que li dicta el rei i, un dia, troben un hostal, que era on “feia de criadet Na Catalina, vestida d’home” (p. 14) i ella el reconeix (p. 14).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, que fan via i molt obertes

General, ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa maneta de plata”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, un poc després, veiem que, en primer lloc, la filla del rei i En Bernat es casen en el palau del rei (detall en línia amb el matriarcalisme) i, a continuació, se’n van al palau d’En Bernat (p. 42), on el jove convida el rei, la reina i tota la cort (p. 42). La filla del rei comenta a En Bernat que li agradaria saber com se les enginya (i això inclouria el tema de la maneta de plata) i, a banda, que, “A ca mon pare, ho fan així, perquè tothom puga triar” (p. 45), fet que plasma un rei molt obert.

Afegirem que, un poc abans que vingués el rei al palau d’En Bernat, el jove trau la maneta de plata, qui fa possible que es faça lo que ell li demana (p. 46). En un passatge immediat, la filla del rei comenta a En Bernat “hauríem de tenir uns quants criats i criades” (p. 47), ell li respon que ha sigut una bona idea, la dona d’En Bernat ho tracta amb el rei i amb la reina, i els arramben “tres criats i quatre criades” (p. 48), fet que plasma el matriarcalisme: més dones que hòmens, com a persones que el rei considera preparades.

Però, molt prompte, hi ha un criat, En Joanet, més viu que una centella, que entra a la cambra d’En Bernat i hi troba la maneta de plata, amb què es fa (p. 48) i demana que En Bernat romanga soterrat set-centes braces dins la terra i que ell es faça amb la filla del rei i amb tot el palau però sense cap criat ni criada (p. 50). Tots els criats passen a un passatge en què romanen amb quasi res. I, aleshores, apareixen les dones (ací, les criades), amb molta espenta i eixerides:

“-Sobretot -digueren ses quatre criades-. Així no hi podem estar nosaltres, amb tan poca roba damunt. Lo millor és anar a tocar a cal rei.

Se’n van totes a ses portes de cal rei” (p. 51) i tots, criats i criades, coincideixen en la versió que comenten al rei i a la reina. I, per això, el rei reuneix tota la cort i els grans senyors li proposen cavar fons on estava el palau d’En Bernat i de la filla del rei, per veure si els hi troben (p. 52). Aleshores, el rei, immediatament, es dirigeix al majordom per a que es faça amb cent hòmens forts i…, al moment, “troben En Bernat” (p. 53), qui els dona pistes i el rei troba que En Joanet era qui se n’havia anat amb la filla del rei (p. 53). I, així, el rei i la reina ho aplanen molt a En Bernat per a “recobrar sa seua dona, sa maneta de plata i es palau” (p. 53) i, així, li proporcionen lo que ell considera menester per al viatge: un cavall i un bon sarró de dobles de vint (p. 54).

I En Bernat, amb molta espenta i, com qui va cap al demà, fa via, troba un vell que li diu que sí que ha vist un palau com el que En Bernat cerca (p. 54) i En Bernat li ho agraeix i se’n va diligent amb el cavall (p. 56) cap a un pinar, on troba una formiga (p. 56), en acabant, un falcó (p. 57) i, així, aconsegueix volar per on era el palau i, un poc després, entrar en la cambra on era la filla del rei (pp. 57-58), sota forma de formiga i, després, aparéixer com a home. Ja com a home, En Bernat comenta a la filla del rei que demane a En Joanet que li diga on té la maneta de plata i, en venir ell, li ho diga (p. 59). 

Al moment, En Joanet tria dir a la filla del rei on era la maneta de plata, però ella no li comenta qui li havia demanat fer allò (p. 60) i, al capdavall, En Bernat ho sent i, en un passatge posterior, En Bernat fa possible que un exèrcit li faça costat, que guanyen a En Joanet, i diu a tots els soldats que cadascú pot prendre pel seu vent (p. 64).

I, finalment, demana a la maneta de plata “que jo i sa meua dona i tot aquest palau, a l’acte, tornen a esser davant cal rei” (p. 64). I així ho feu i En Bernat i la princesa tornaren a ser davant cal rei i a viure junts tots dos, i, a més, el rei, la reina i tots ells i la cort visqueren (p. 64).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Anem-hi”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “En Joanet carnisser”, la qual figura en el Tom XXI de les rondalles mallorquines, quan el capità ja portava molts anys que navegava sempre amb els vents molt al seu favor, es topa amb una nau de corsaris, la qual envest En Joanet, qui, quan ja és en la nau, copsa que el capità dels corsaris era l’esclau que tenia el pare de Na Catalineta i que l’havia deixat en l’illot (p. 11).

Aleshores, En Joanet comenta al capità dels corsaris que li deixen obrir “una caixeta que duc i mudar-me sa roba” (p. 11) i el capità li ho concedeix i, al moment, el reconeix i fan bona pasta (p. 11) i, a banda, el capità li diu “Pren sa teua barca amb tots es teus mariners” (p. 12) i li permet que faça via. I, un poc després, En Joanet, “amb es mariners de sa barca, des d’allà, cap a ca son pare i sa mare!” (p. 12), on, entre altres coses, els comenta que és un capità de barca (p. 12), encara que no els diu que és fill de tots dos. I, com que els seus pares, “li suplicaren que hi tornàs, si podria, a fer-los companyia, ell els donà paraula de qui hi aniria cada dia” (p. 12). I així ho feu (p. 12).

A més, veiem que els seus pares diuen a En Joanet que Na Catalina, la filla del senyor que hi havia davant, encara és fadrina, que no ha volgut casar-se amb ningú diferent d’aquell al·lot amb qui jugava quan era petita. Ara bé, En Joanet, amb molta espenta i que comptava amb una barca de primera i garrida, no sols comanà els mariners que la mostrassen a totes les persones que s’hi presentassen i, així, un dia “arribà notícia de tal barca a aquell senyor de davant cas carnisser” (p. 14) i ho “diu a sa senyora i a Na Catalina” (p. 14). I, la mare i la filla responen al senyor amb molta espenta:

“Anem-hi idò!”  (p. 14).

Aleshores, En Joanet veu el senyor, la senyora i Na Catalina, els reconeix ràpidament, els rep amb amabilitat (p. 15) i ells tres conviden En Joanet a visitar-los i ell ho accepta (p. 15). I, a més, el capità ho comenta al carnisser i a la carnissera, o siga, als seus pares. I, immediatament, veiem que la carnissera plasma el matriarcalisme, ja que és ella qui proposa al capità que es case amb Na Catalina, la filla del senyor, sobretot, perquè En Joanet li diu que encara és fadrí (p. 15):

“-Idò, veja si es fa seua la senyoreta Catalina! -diu sa carnissera. (…) Per ventura, li agradarà a vostè” (p. 15).

I, un poc després, “es capità surt de cas carnisser i se n’entra a ca aquell senyor d’allà davant, que, amb sa senyora i sa filla, el reberen” (p. 16). Igualment, llegim que, per tercera vegada, el conviden i que el capità ho accepta i, a banda, els comenta que hi ha de poder assistir el carnisser i la carnissera (p. 16),… i el senyor li ho aprova.

Aleshores, el capità diu a un mariner que porte una caixeta als senyors i a la seua filla, els quals reben En Joanet i els seus pares. El capità obri la caixeta, hi hagué la roba de quan l’esclau l’havia deixat en l’illot i diu a son pare i a sa mare que ell és En Joanet (p. 17):

“-Mans, mon pare!   Mans, ma mare! Som En Joanet (…).

Aquells (…) el conegueren; es senyor i sa senyora i Na Catalina el conegueren igualment” (p. 17).

I, finalment, el senyor comenta a Na Catalina que, “si vols En Joanet, ja tens es meu sí” (p. 17) i ella li diu que sí. I, tot seguit, veiem que es casaren (p. 17) i que, de nou, és la dona qui té la darrera paraula.

Adduirem que hui hem posat en Facebook una frase de Rosa Garcia i Clotet, “Les dones han tingut la darrera paraula”, i que ens han fet comentaris molt en aquesta línia, la qual també coincideix, per exemple, amb la de les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX), amb moltes rondalles en llengua catalana i, per descomptat, amb molts comentaris que veiem en Internet en relació amb dones nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Ara mateix!”, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla “N’Elienoreta”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, al moment, veiem que En Bernadet, des de baix de la torre, convida N’Elienoreta a fer via (p. 18) i, a més, la velleta Trec-a-trec diu a la jove que “cullga ses roses d’aqueixs tres rosers d’aquí devora, sa blanca blanca, sa vermella vermella, sa blava blava, que prou bon servei ens faran” (p. 19), per a impedir que son pare agafe tots tres. I la jove ho accepta, les pren i En Bernadet, N’Elienoreta i Trec-a-trec se’n van com una bala (p. 19) cap al palau.

I, des de llavors, el Vell Orquès anirà a la torre a fer-li les mateixes cançonetes a la jove i, quan el sedasset diu al vell que N’Elienoreta se n’havia anat junt amb “En Bernadet, fill de rei, i Na Trec-a-trec, que la se’n dugueren per fer-los de criada i de dona vella” (p. 21), l’home no s’ho pensa dues vegades i es proposa agafar-los.

Ara bé, en distints passatges, la vella diu a N’Elienoreta que no es gire, que vaja avant i, quan veu que el pare de la jove és molt a prop, que N’Elienoreta solte la rosella blanca (i la neu ho complica a son pare), la rosella vermella,… però, “per tirar-la més enfora, es gira una micoia darrere” (p. 25) i el Vell Orquès, son pare, li diu que es torne en cara d’ase (p. 25) i, des d’eixe moment, la jove canvia el cap però no la resta del cos.

En Bernadet demana a la velleta com s’ha de presentar a son pare i a sa mare, reis, després d’haver trobat la dona que faria de reina, en un futur, i no la dona de ningú dels seus dos germans, ja que “Es qui la hi durà més, que sia més trempada per enllestir totes ses feines, aquell serà amb aquella l’hereu de la corona” (p. 27). Així, En Bernadet i la jove es presenten al pare i a la mare del jove i, com que En Bernadet els comenta que, quan la veié, feia poc, tenia “sa cara més garrida que jo hagués vista mai” (p. 27) i, a banda, els addueix “jo no em casaré amb cap altra més que amb aquella” (p. 28), el rei fa unes dictes: “es qui, des tres fills, ens durà s’al·lota més trancosa i bencarada, aquell serà s’hereu de la corona i es casarà amb aquella i seran rei i reina tot d’una” (p. 28).

I, així, comencen per una prova d’enginy i de tranc, o siga, d’habilitat, de destresa (p. 28). I, en les tres proves, la velleta Trec-a-trec se’n va a la torre, ordena que facen una brou amb gallineta i li’l dona al Vell Orquès (el pare de la jove), qui li destaca lo bo que està el menjar. A canvi, el Vell Orquès li concedeix un desig: una peça de roba que havien teixit per a N’Elienoreta (p. 34), un gosset tan galanxó, tan viu i bellugant-se (p. 42). Si, en la primera prova, guanya N’Elienoreta a les altres dones que aspiraven a ser la reina, en la segona, també i, així, farà que, del gosset, isca “un ruixadell de perles i diamants” (p. 45). El rei, en els dos casos, diu que la jove “ha guanyada s’acció!” (p. 46).

En acabant, la velleta demana al Vell Orquès que ella puga triar la llocada que considere millor. Li ho concedeix, Trec-a-trec la tria,… i N’Elienoreta la porta al rei i a la reina i els reis es posen de part de la jove.

I, després de menjar el Vell Orquès el tercer brou de gallina, Trec-a-trec li diu que la jove ha guanyat dues vegades a les dones amb què es casarien els altres germans del jove En Bernadet, i el pare de N’Elienoreta respon a la velleta: “T’he promès que et faria es favor que em demanaries, i el te faré (…). I, sobretot, el me demanes per una filla meua” (p. 60).

Aleshores, “Na Trec-a-trec (…) ja li ha estret, des d’allà, volant com un estel cap allà on era N’Elienoreta. Diu a aquesta tot lo que ha de fer i, a l’acte, ho fa” (p. 60). I, després que la jove agafe un espill, “sa cara d’ase li boteix i es torna a trobar amb sa mateixa cara que tenia primer, més garrida i preciosa que el sol.

A l’acte, es presenta amb En Bernadet al rei i a la reina” (p. 60) i tant la cort com el rei, qui diu “Ara mateix!” (p. 61), accepten que es casen En Bernadet i N’Elienoreta i, un poc després, es casen, es fa l’esclafit i, a l’acte, el rei els donà la corona (p. 61).

Cal dir que, en molts passatges d’aquesta part de la rondalla, es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona salva l’home i que actua amb molta espenta (molt plasmat en la velleta Trec-a-trec).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Té mel a sa boca i és fill de rei!”, dones jóvens i de ment oberta

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “N’Elienoreta”, podem llegir que, a banda que, tots els dies, eixa era la tasca que feia la jove, “son pare es plantava, cada dia, baix d’aquella torre i deia:

            -Elienoreta, ma filla,

            amolla’m un cabellet

            i, així, jo pujaria.

I N’Elienoreta, que era rossa com sa mel de maig i es seus cabells com a filallons d’or, amollava un cabellet a son pare, que (…) pujava dalt sa torre.

Sa torre estava as mig d’un grandiós jardí” (pp. 10-11), des d’on la jove podia veure tres rosers que li feien goig, cadascú amb una rosa de color diferent: blanc (com la infantesa i la innocència), vermell (com la sexualitat i la valentia) i blau (com el cel obert i la comunicació, com també com la mar). Fins que, un dia, com que son pare, el Vell Orquès, li deia “Ets massa tendra encara per saber-ho” (p. 11), aplega a una conclusió: “Quan mon pare no em vol dir què hi ha amb aquestes roses d’ací baix, qualque cosa grossa hi ha d’haver, forçat. Ja sé què faré: quan mon pare tornarà, no li amollaré es cabellet per pujar, que primer no em diga per què són aqueixes tres roses d’aqueixs rosers” (p. 11) i, així, veiem un passatge semblant a quan, en la cort, el rei deixa que siga la seua filla (a qui, d’alguna manera, considera que ja és una dona) qui prenga una decisió i que la seua boca en siga la mesura: la dona (ací, N’Elienoreta), encara que és més jove que el Vell Orquès, és qui té la darrera paraula.

Així, ella és qui “salva” emocionalment son pare (qui representa el pare, l’adult): li amolla un cabell. Sí, però, des d’ara, ell li haurà de pagar un tribut: explicar-li la finalitat d’aquelles tres roses. I, a banda que li ho diu, la jove li comenta “Massa tendra? (…) Ja fa estona ferm que m’han desmamada! No duc cap gota de llet pes morros!” i, malgrat que ell tracta de temptar-la a cedir-li, N’Elienoreta li respon:
“-Massa tendra i tenc quinze anys? (…) I que trob que són ben molts! -diu sa pitxorina” (p. 13). A la tercera, el pare li ho amolla: de la rosa blanca, en sortiria un camp de neu; de la vermella, un camp de brases i, finalment, de la blava, un braç de mar. La dona (ací, jove) ha assolit lo que volia i el Vell Orquès cedeix i la fadrineta compleix la paraula i fa possible que son pare puge la torre,… i ell copsa que la seua filla, “com més anava, més garrida i bella tornava (…), tan gallarda, tan gentil, tan galanxona” (p. 13).

Fins i tot, veiem “aquella cançó que es fadrins solen cantar a ses fadrinetes ben garrides ben garrides i que diu:

            -Vós teniu la vermellor

            de la flor de la roella[1]

            les[2] colors de la poncella,

            i, del lliri, la blancor” (p. 15).

I el Vell Orquès sospita que el primer fadrinel·lo que guiparà la jove, se n’enamora (p. 15). I… així ocorre: En Bernat, fill jove d’un rei, “anava pel món a veure si en guiparia cap, de fadrinel·la, que li entràs per s’ull dret” (p. 15) i, quan la veu, els dos jóvens “ja romangueren entesos per fugir aquella mateixa nit” (p. 15). I, immediatament, ella bota d’alegria i totes les coses que hi havia en la torre i que li feien de súbdits (a qui ella tractava molt bé), i, igualment, quant al fill del rei, els comenta:

“-No m’enganarà, no! -deia ella-. Sabeu quin bell jove que és! Oh, si l’haguésseu vist! Té mel a sa boca i gràcia per tot el cos! I és fill de rei!” (p. 16).

I, aleshores, entra en escena una maceta de morter (que pot recordar el treball i la persistència), de nom Trec-a-trec, qui li serà decisiva al llarg de la rondalla i que li farà d’alliberadora, una mena de velleta que dirà lo més adient en cada moment a N’Elienoreta: com a criada i com a dona vella (p. 16). En aquesta rondalla, N’Elienoreta desenvolupa l’arquetip de la princesa, en què s’uneixen la bellesa i la valentia i, per descomptat, simbolitza la jove que passa de la infantesa a l’aventura d’un viatge cap al demà i a eixir d’eixa torre que li impediria forjar el seu futur,… però acompanyada de la velleta Trec-a-trec, una dona agosarada, de ment oberta (dos punts en comú amb la jove) com també sàvia.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:[1] Així es diu en aquesta cançó popular mallorquina. La forma genuïna és “rosella”.

[2] Ací respectem la lletra de la cançó.