Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Ancianes, mares i filles molt acollidores, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat valencià prou semblant a algunes rondalles, per exemple, mallorquines, en què, a un xiquet que acaba de nàixer, el fan anar riu avall i que l’acull un matrimoni, i en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “El xiquet que va nàixer de peus”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 7 de l’obra “Rondalles valencianes”. Així, un matrimoni vivien en un maset i, un dia, el masover troba una gitana, qui diu a l’home que tindran un xiquet que “naixerà de peus i es casarà amb la fillastra del rei!” (p. 40).

Un poc després, copsem que el futur fet aplega a la cort i que el rei ordena que agafen el xiquet (p. 41), però que, en canvi, un guerrer i un capità ficaran el nen dins una caixa i l’amollen riu avall (p. 42).

Al moment, un moliner, que li deien Bernat, troba la caixa, la porta a la dona (p. 43) i tots dos el crien i l’eduquen de manera molt oberta. A més, quan el fill, Bernadet, ja és jove, fa via cap a “l’entrada a una cova” (p. 47), la qual “era immensa i mal enllumenada per una foguera que hi havia en un costat.

Allà hi havia una vella (…). Bernadet s’hi va acostar i la saludà” (p. 47). Ens trobem davant d’uns dels símbols vinculats amb el matriarcalisme: la cova i el predomini de lo fosc.

A banda, el jove Bernadet l’accepta i fa lo que li indica la velleta, qui el tracta com si fos un fill seu. Així, l’anciana, qui també era la mare dels Vents, li diu: “A tu et convé gitar-te en un racó que jo et buscaré, i dormir tota la nit. Jo et despertaré a la matinada” (p. 48), quan els vents bufaran a favor del jove. Com veiem, la dona és la part activa i, igualment, és ella qui dicta què ha de fer l’home (ací, un jove) i, a banda, és ella qui tria on dormirà ell.

En un passatge posterior, el marit de la velleta vol veure Bernadet, i la dona, sense embuts, li posa unes condicions:

“-Promet-me que no t’enfadaràs…

-Promés.

-És un jove que porta una raó al palau del rei (…) i el xicot s’ha hagut de recollir en aquesta cova.

-Jo vull veure aqueix jove.

-Sí, però no el despertes.

Sa mare el va dur on Bernadet estava adormit com un infant” (p. 50). Per això, no sols l’anciana és qui marca el compàs respecte al jove, sinó també en les relacions amb el marit.

Un altre passatge en què apareix la cova és quan, a més, captem l’esperit comunitari: “tots dos vents i sa mare es retiraren al seu racó de la cova” (p. 51).

Més avant, hi ha que, en relació amb Bernadet i amb el palau on vivia el rei, “Amb gran respecte, el van dur a la presència de la reina i la princesa Carmesina.

-Alteses, aquest és el gran Bernadet (…). Du una carta del rei nostre senyor ordenant que es case immediatament amb missenyora princesa Carmesina” (p. 54). Aleshores, totes dues se n’alegraren.

En aquesta part de la rondalla, es plasma el paper actiu i important de la reina i de la princesa, això és, de les dones, i, de pas, el vincle entre mare (el present) i filla (el futur).

Posteriorment, el paper de la velleta ho posarà molt fàcil a Bernadet i, al capdavall, la reina, que és una dona amb molta espenta i sense embuts, diu al jove davant del rei i de la princesa:

“-Bé; Bernadet ha complit (…). Ara digues què han de fer” (p. 65) el rei i la princesa Carmesina. I el jove, sense pèls en la llengua, li ho comenta (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les noies de Molló”, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Tot seguit, comentarem que, el 27 de maig del 2021, en el meu mur, Francesc Castellano escrigué una cançó que diu així:

“’Ai, noies de Campdevànol,

no aneu a pixar al riu,

que les de Ripoll es queixen

que l’aigua es torna lleixiu’.

 

(Els dos pobles estan al costat del riu Freser, Campdevànol aigua amunt)”.

En relació amb aquesta cançó, n’hi ha una en què es reflecteix molt el matriarcalisme, titulada “Les noies de Molló”, la qual figura en “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller” (p. 58), un treball amb texts i discs i publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, cançó que, amb lleugers retocs, diu així:

“Les noies de Molló[1]

són poques i mostatxudes[2],

quan passen pel carrer,

fan petar les ferradures[3].

 

Ai, noies de Rocabruna,

no pixeu pas tant al riu,

que les de Beget[4] se queixen

que l’aigua els hi embrutiu.

 

Noies de Beget,

són poques i ballen bé:

tenen la panxa arrugada

com la manxa[5] del ferrer.

 

Mare de Déu del Coral,

vós que sou tan coralera[6],

ajudeu-les a casar

les noies de la Menera[7]”. 

 

Quant al fet que la panxa de les jóvens estiga arrugada i, a més, com la manxa del ferrer, ens portà a la semblança amb el tema de l’espasa rovellada (foscor, dona, rovellat, negre…) i amb què el ferrer també va en línia amb el matriarcalisme, ja que, si no, per exemple, primaria la manxa acabada de fer (o d’adquirir). Cal dir que aquest detall també figura en altres versions que hem trobat d’aquesta cançó.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Ripollès.

[2] Per tant, ja són jóvens. Ací, es refereix als pèls del pubis.

[3] Són dones fortes.

[4] Com podem llegir en el llibret que hi ha en aquest treball relacionat amb Beget, Kristin Müller escrigué que, en 1965, com a estudiant, “vaig anar a parar en un poblet de muntanya molt agradable: Beget, a l’Alta Garrotxa (…) era un indret on també s’havien conservat tradicions i costums; antics oficis; festes; celebracions; eines per treballar el camp; els interiors de les cases, especialment la cuina; vocabulari… (…).

La meva tasca, doncs, va ser descriure i analitzar aquells objectes d’ús i els costums tradicionals (…). Alhora, però, i perquè sempre he estat una persona molt curiosa i especialment interessada en la música, no podia deixar de descobrir (…) el record de les antigues cançons que s’amagaven en la memòria col·lectiva i especialment en la de certes persones d’aquell Beget” (p. 7).

[5] La manxa és un instrument per a fer vent o per a donar aire que utilitzen els obradors del metall, en aquest cas, com podem llegir en el DCVB, “de molta grossària”.

[6] La referència a “Coral” i a “coralera” ens porta a vincular aquests mots amb l’aigua i, de pas, amb la pesca i amb el matriarcalisme.

[7] Població de la comarca del Vallespir, en la Catalunya del Nord.

 

 

Dones molt creatives, valentes i molt obertes

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “El Castell del Sol”, arreplegada per Enric Valor, tot seguit, Miriam, feta formiga, diu al príncep Muhammad que vaja darrere d’ella, i Muhammad, “Silenciosament la segueix” (p. 30), una part del relat que pot evocar-nos el refrany “On va la corda, va el poal”, en què la corda representa la dona i, quant al poal, l’home.

Igualment, la jove recorre a l’enginy i afig al príncep “Agafa el cavall negre que jo muntaré el blanc” (p. 30), ja que serà el negre qui el salvarà, així com, en altres rondalles, no ho fa, per exemple, el més gros.

A més, passem a passatges molt semblants a altres relats i, a banda, en què és la dona qui, per mitjà de la facilitat creativa i per a tirar avant, fa que Muhammad, els cavalls i ella es transformen.

Adduirem que, al mateix temps, el pare de Miriam va darrere d’ells i, quant a la seua muller, encerta què fa la filla (Miriam) i el príncep Muhammad en cada moment i com es presenten davant del pare de la jove.

En eixe sentit, és molt significatiu quan, en un segon passatge, la jove “S’agenolla, trau el talismà i fa les seues màgiques lletanies. Després va dir:

-Els cavalls que es tornen tanca d’un hort, jo el bancal ple de cols i tu l’hortolà” (p. 34), en què captem ben reflectit i fàcilment el matriarcalisme: mentres que la dona pren un paper semblant al de la deessa grega Demèter (relacionada amb l’agricultura) o, com ara, amb la Pachamama (en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), deesses que proporcionen la fertilitat de la terra (en aquest cas, un camp ple de menjar); és l’home (ací, Muhammad) qui fa la faena més pesada i, això sí, sota la figura de l’hortolà, tan vinculada amb lo matriarcalista.

I, en un altre passatge, la jove Miriam, eixerida, com una mare amb un estil de vida matriarcal i amb molta espenta, diu a Muhammad:

“-Ja està! Entre ella[1] i nosaltres es farà un ample riu. Els cavalls en seran l’aigua fluent; tu, els peixos, i jo, la terra de les ribes” (p. 35). I, per tant, així com els cavalls fluirien per la terra, ara ho faran com a aigua del riu; l’home serà la part minúscula però que aporta vida d’animalet (el peix) i, al capdavall, la dona, de nou, serà la terra. Demèter, la dona en moltes rondalles en llengua catalana, el lligam a la terra, la jove que fa el paper de terra… plasmen el matriarcalisme com també el fet que, en la part final de la rondalla, “Al poc d’entrar en el seu reialme, Muhammad s’acostà a una font abundant” (p. 36) i, així, a un altre detall matriarcal que va unit a la dona, a lo femení. En resum, en aquesta banda del relat, van plegats dos elements molt vinculats amb lo matriarcal: l’aigua i la terra.

A continuació, el príncep, “Després d’haver begut, amb tota reverència, delicadesa (…), la demanà per muller i reina (…) de Benillup” (p. 36) i, així, és l’home qui fa la reverència a la dona i qui li demana que es case amb ell.

Un poc després, “Ella (…) li donà el sí, i prometé així mateix abraçar la fe cristiana (…).

Arribaren per fi a les proximitats de la fortalesa de Benillup” (p. 36) i la mare recobra el fill “i havia guanyat una valenta nora” (p. 36), detall que va en línia amb els comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren valentes, arriscades, fortes, etc..

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La mare de Miriam.

Dones amb molta fortalesa, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “El Castell del Sol”, la qual figura en el Volum 7 de les “Rondalles valencianes” d’Enric Valor, veiem que, de nit, és quan Muhammad, enmig del silenci, aplega a la mansió de l’Home del Sol. Nit i silenci (p. 20), dos detalls que ens evoquen el matriarcalisme com també el fet que, quan l’Home del Sol ja ha menat el príncep cap a un saló central, “Allí, sobre una estrada, hi havia quatre dones:

-Aquesta és la meua muller, príncep Muhammad, i aquestes, les nostres tres filles” (p. 21). Cal dir que, no perquè, per exemple, en una casa, hi haja més dones i siguen les que la porten, parlarem de matriarcalisme, ja que, com és ben conegut, hi ha hagut dones, com ara, Margaret Tatcher (presidenta del govern britànic entre 1979 i 1990), qui implantà una política de mà dura i, que, àdhuc, són destacades com a exemplars per grups feministes i per persones a favor dels drets de les dones.

Adduirem que, més avant, l’Home del Sol posa una prova a Muhammad, en què es reflecteix lo matriarcalista i, fins i tot, en línia amb la cançó eròtica “Les nenes maques de matí”: “Escolteu ara la primera prova: us donaré una cistella; us alçareu de bon matí i anireu a un camp (…); allà fareu una tanca de paret; dins, cavareu un hort i el plantareu tot de rosers i clavellineres, i en la nit m’haureu de portar la cistella plena de roses i clavellines de les que en collireu” (p. 23). I, així, 1) comencem donant prioritat a escoltar (i no a mirar, “Escolteu (…) la primera prova”), 2) cava un hort i hi copsem detalls hortícoles que poden recordar-nos la senzillesa i, a banda, la sembra que, en l’estiu (o bé, com ara, en juny), porta la recollida dels fruits, 3) el lliurament dels fruits no té lloc en moments de sol, sinó en plena foscor (“en la nit”) i 4) el príncep no portarà, per exemple, en un carro (el qual tindria forma rectangular), lo collit, sinó en un objecte que ens podria semblar, sobretot, circular: una cistella. Cal recordar que lo redó té un vincle amb el matriarcalisme.

Igualment, copsem un passatge en què la més petita de les filles, quan els pares i les seues germanes ja dormien, es converteix en una formigueta (animalet que recorda el treball i, a més, la facilitat per a entrar amb discreció en molts llocs) per mitjà d’un talismà: “el frega i digué:

Per les banyes de la cabra

i per les barbes del boc,

per a passar per la porta

formiga sóc.

I es torna formiga (…). Entra a la cambra a on dormia Muhammad i, a l’acte, recobra la seua forma de dona” (p. 25) i, entre altres coses, diu al príncep: “jo t’aidaré a eixir-ne amb bé.

(…) -I tu per què m’aides, si tot just em coneixes?

-Perquè ets bo, noble i confiat. I ara… adéu!” (p. 26).

Per tant, no solament la dona salva l’home, sinó que, per exemple, la jove no prioritza que Muhammad siga més fort que un bou, sinó la bonesa, la noblesa i la innocència, el cor net. I, més encara: no es tracta d’una dona fluixa, ja que, en un passatge immediat que em recorda les dues àvies de ma mare (qui eren fortalesa i servici, com sintetitzava ma mare), així es plasma:

“-Ara t’aidaré, Muhammad.

-Com?

-Doncs ara veuràs! Ajuda’m!” (p. 26), li indica què ha de fer i com (“es fa lo que vol la dona”) i, a més, llegim “Així ho feren. Miriam tallà en el boscatge més de cinc-cents tronquets, i el príncep els va anar lligant. Després Miriam féu una estacada que rodava tot el camp aquell” (p. 26). Afegiré que, quan ma mare em parla sobre la força de les seues àvies, ho fa com qui troba que, no sols era u dels punts forts que elles tenien, sinó que considera que, moltes dones d’aleshores, en tenien més que moltes del segle XXI o més a prop en el temps, detall en què hi estic totalment d’acord. A banda, en aquestes línies, es reflecteix el pactisme i, al moment, la dona, Miriam, explica a Muhammad la història del talismà i, igualment, es posa a recitar una lletania amb molts símbols matriarcalistes:
“Duc dels ulls redons:

ou les meues oracions!

Tu que dorms de dia

i vius de nit,

transforma tot el que assenyale

amb el dit” (p. 27). I, consegüentment, si més no, simbòlicament, el duc estarà viu durant la nit, serà el seu moment fort,… justament, vinculat amb la dona (associada a la foscor, al negre,…) i la dona, també. A més, serà ell qui farà la faena que li encarregarà la muller: “transforma tot el que [jo] assenyale” amb el dit. La part que porta lo més feixuc és la masculina.

Agraesc a les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Àvia, mare i neta amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla valenciana en què es plasma molt el matriarcalisme és “Les animetes”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 4 de l’obra “Rondalles valencianes”. Així, “vivien a Biar una fadrina que li deien Marieta i la seua àvia anomenada Casilda.

Marieta (…) s’havia criat amb la seua jaia, la qual la volia moltíssim” (p. 47). A més, molt prompte, veiem que Marieta és una jove garrida, qui, un dia copsa que un cavaller, Albert de Muntalt, se’n va cap a la font on eren unes fadrines (p. 48) i, entre altres coses, ella li adreça:

“-Si voleu beure en canterella…

-Ja ho crec, simpàtica fadrina” (p. 48) i, així, es plasma que es fa lo que vol la dona.

Un poc després, l’àvia Casilda comenta a la jove que, “Pels teus ulls conec que el vols” (p. 48) i un detall relacionat amb el matriarcalisme: “Si vertaderament ell l’estimava, ja es presentaria a casa el cavaller de Muntalt.

Les coses s’esdevingueren tal com la velleta (…) Casilda les havia pensades. Allà al cap d’un parell de setmanes, l’Albert acabà per presentar-se una vesprada en la casa de Casilda acompanyat d’un veí de Biar. I així, (…) demanà la mà de la fadrina” (p. 50).

I, com que l’àvia havia ensenyat a Marieta, sobretot, a filar i a teixir (p. 51), la velleta parla amb les Animetes del Purgatori i li ho posaran molt fàcil i la velleta, immediatament, els comenta “Doncs vos convide a la boda” (p. 52) i, en un passatge posterior, l’àvia Casilda diu a la jove “tingues cert que, dos dies abans del casament, tindràs fetes la camisa i les randes. Ara, (…) a menjar fort i ferm i a estar ben fina per al dia de les noces” (p. 53).

A banda, també copsem el matriarcalisme en el fet que l’àvia, qui fa el paper de mare, és qui admet que tres velletes, que eren les tres ànimes, passen a casa:

“Els nuvis, de cap de taula, sentiren trucar a la porta de l’entrada -on es feia el convit- i unes veuetes (…) que demanaven permís per a passar.

-Avant! -va dir Casilda” (p. 54).

I, a més, tot seguit, la jove Marieta, molt receptiva, diu a les tres velletes:

“-Passen, passen, bones velletes i prenguen cadira” (p. 54).

A continuació, el nuvi, Albert, demana a la primera velleta; tot seguit, “Casilda preguntà (…) a la segona velleta” (p. 56) i, en acabant, la núvia Marieta ho fa a la tercera de les velletes (p. 57).

Finalment, el nuvi, després d’escoltar què ha respost cada una de les tres velletes, accepta que no es barallaria amb ella si Marieta no agafava el bastidor, és a dir, si no es posava a brodar. I la núvia, qui té la darrera paraula, li respon que no ho farà i, des d’eixe moment, hi hagué avinença entre Albert i Marieta.

Comentarem que, encara que, en aquesta rondalla, la dona apareix com a àvia, com a mare (Casilda és anciana i, igualment, fa el paper de mare) i com a jove (Marieta), en tot moment, es fa lo que vol la dona. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El Cavall Bernat de Montserrat, en una versió recopilada per Joan Amades

General, , , , , , , ,

 

En relació amb el tema de Carall Bernat, Cavall Bernat, Carall Trempat, Carall Armat, etc. comentarem que el 29 de juny del 2022, Rosa Garcia Clotet, en resposta a un post amb paraules de Lluna Cataluyna Euskadi, en el grup “Dialectes”, ens comentà “No he trobat res al respecte, només que ‘cavall’ seria ‘carall’= penis. I Bernat, que estaria, més o menys, envoltat d’un penya-segat. (…) Ara, recordo que tinc un llibre de llegendes: miraré si en parla” i li escriguí que anava en la línia que ella escrivia. El mateix dia, en distints missatges, Rosa Garcia i Clotet ens envià unes fotos junt amb un comentari: “L’autor del llibre és Joan Amades.

Títol: ‘Folklore de Catalunya. Rondallística’.

És un llibre antic, pertanyia a l’avi.

Editorial: Selecta, Barcelona”.

La versió que figura en aquesta obra de Joan Amades diu així:

“714. DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT

Heus ací que molt abans de la troballa de la Mare de Déu i que Montserrat fos habitat per ermitans i penitents, hi havia un bosquerol[1] que feia una vida pobra i miserable i tenia per casa una mala barraca feta de troncs entremig del gran rocam. Es dedicava a tallar llenya, baixar-la al pla i vendre-la. Es passava el dia tallant arbres a destralades; de capvespre feia feixos i penosament els baixava a peu de riu, on es presentaven a comprar-li la llenya els qui la necessitaven.

Heus ací que un capvespre, quan acabava de fer els darrers feixos per baixar-los, va sentir el trepig d’un cavall i va restar sorprès, puix que aquell rocam no era lloc adient per passar-hi cavalls. Va aixecar la testa i se li presentà un home cavalcant un cavall alt i gros com un gegant, que es va oferir a traginar-li la llenya a peu de riu. El bosquerol ja ho crec si va admetre l’oferta! Van carregar entre tots dos aquell cavallàs amb tanta llenya, que va acabar que ni es veia la bèstia. El cavaller el va aviar[2] tot sol només dient-li:

            -Cavall Bernat,

            porta aquesta llenya

            a baix al Llobregat.

El cavall va fugir corrent que semblava que volés i en un tancar i obrir d’ulls va tornar descarregat i disposat a fer tants altres viatges com calguessin per a traginar tota la llenya. Podeu comptar si en va restar, de meravellat, el llenyataire! El senyoràs amo del cavall, que era el diable, va oferir-li la bèstia, i el pobre bosquerol va refusar-la, ja que era tan pobre, que no tenia ni un diner miserable. El diable li va dir:

-Si voleu, us deixo el cavall per deu anys. Mentrestant vós n’haureu de cercar un altre de semblant, i, si el trobeu, quan tornaré a cercar-lo em donareu aquell i us podreu quedar aquest per a vós; si no el trobeu, haureu de venir a viure amb mi.

Els tractes van ésser del gust del bosquerol, i el diable li va cedir el cavall.

Amb aquesta facilitat de traginar, el bosquerol no feia sinó tallar la llenya i el cavall la portava d’ací d’allà com el vent. Ben aviat aquella pobresa tan rigorosa va canviar-se en benestar i més enllà en riquesa. Es va casar i va tenir fills i tots cada dia anaven a passar el rosari a la Mare de Déu de Montserrat, car fou llavors que la imatge va ésser trobada[3]. I heus ací que, quan feia justament deu anys, dia per dia, va presentar-se el diable a preguntar-li si havia trobat un altre cavall tan valent i tan ardit com el cavall Bernat. I, com que en tot el món no n’hi havia cap altre de semblant, el bosquerol li va dir que no l’havia pas trobat, i el diable li contestà que li havia de tornar, doncs, el cavall i anar-se’n a viure amb ell, tal com havien quedat[4]. Aleshores el pobre bosquerol va comprendre el mal pas que havia donat en admetre l’oferiment, que semblava tan gentil i era tan malintencionat. La seva muller, que va comprendre el que passava, va posar-se a la conversa i va dir al diable que, tot i la seva força, se n’hauria d’anar sense el seu marit i que si volia prengués el cavall[5]. El diable llançà una riallada que va fer tremolar tota la muntanya i va preguntar a la dona com s’ho faria per a sostreure’s al seu gran poder. La doneta, sense contestar-li, va despenjar-se els rosaris, que sempre portava penjats a la cintura, es va agenollar, va aixecar els ulls al cel i va demanar amb tot fervor a la Mare de Déu que els volgués ajudar[6], i la Moreneta, com els estava molt agraïda perquè cada dia li anaven a passar el rosari, la va escoltar. A l’instant va sentir-se un terratrèmol esfereïdor: tota la muntanya es va commoure i va anar de dalt a baix; roques i penyes es van capgirar, i quan tot va haver passat, van veure a llur davant el ferotge cavall Bernat dret i eriçat tornat pedra i immòbil pels segles dels segles i palplantat[7] perquè sempre més es tingui record del fet.

Contada per RAMON CAMPRUBÍ, de Barcelona (1922).

 

NOTES:

Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit que s’ha lliurat al diable portat per la necessitat o per la desesperació. Aquesta llegenda és universal i les seves variants són incomptables”.

I continua.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ací, home que treballa i habita en el bosc.

[2] En aquest cas, i, partint del DCVB, “aviar” vol dir fer via.

[3] Primerament, apareix el dimoni, en la llegenda, i, a mitjan relat, és trobada la Mare de Déu de Montserrat.

[4] Hi ha moltes rondalles en què una persona desesperada fa un pacte amb el diable i, al capdavall, guanya la mà al dimoni.

[5] Copsem una dona valenta qui, en primer lloc, entra en la conversa entre el seu marit i el dimoni i, des d’eixe moment, és ella qui es dirigeix al diable.

[6] Ací, la dona actua eixerida i amb una opció que considera que pot compensar el pacte del marit: que Nostra Senyora de Montserrat els repare el fet que ella i el marit, cada dia, preguen el rosari. I… la fe mou muntanyes.

[7] Ert, recte. El cavall, en aquesta llegenda, està associat al dimoni. I, així, com que el diable resta ert, és senyal que ha sigut vençut per la bonesa.

 

Finalment, les fotos que ens envià Rosa Garcia i Clotet.

 

Dones que aproven la sexualitat de les filles, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

 

 

Tocant el tema de l’aprovació de la dona, direm que també figura en el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas (versió en català de l’obra “Dos orillas para una crónica”, editada en Buenos Aires en el 2012[1]), quan l’autora, d’origen mallorquí, nascuda en Argentina en 1949 i, a hores d’ara, catalanoparlant, escriu sobre la sexualitat plasmada per la repadrina Catalina[2], qui havia nascut a Ses Salines (Mallorca) en el segle XIX i que, per exemple, “sabia llegir i escriure, en es segle XIX”. Afegirem que el text que plasmarem tot seguit, com escriguí a Cati Covas el 13 de juny del 2022, en un missatge, “Ompli un buit molt important, perquè és una informació que, almenys, ací, en Espanya, és tema tabú, perquè només és políticament correcte tractar sobre el matriarcalisme basc” i que “la besàvia reflecteix molt el matriarcalisme i és moderada”. Quant al darrer comentari, Cati Covas ens respongué “Eren dones molt llestes”.

En relació amb el casament i amb el punt de vista de la repadrina Catalina, Cati Covas escriu “Els seus ulls clars es banyaren en llegir notícies de la seva Bet. (…) Ella l’ajudava amb els fills petits, havia estat la seva mà dreta durant molt de temps. I ara era tan enfora… i li demanava la seva benedicció per emprendre una vida nova i formar una família. El cor d’aquesta mare oscil·lava entre la tendresa i les conviccions religioses marcades a foc. Entre la generositat de deixar-la lliure i l’egoisme de desitjar la seva ajuda. Molt li havia costat deixar-la anar-se’n, a la seva filla, però comprenia que a l’illa era difícil que pogués realitzar els seus somnis. Què podia respondre a la seva petita? Podia, des de tan lluny, influir en les seves decisions?” (p. 14). Per tant, ens trobem davant d’una dona que toca els peus a terra i que actua amb empatia i tot, cap a la jove.

Immediatament, Cati Covas afig que la repadrina Catalina obri la porta al besavi Pere, qui tornava del treball i qui, a més, li demana:

“-Què passa, dona? Per què és aquesta cara de preocupació? -indagà, amb interès.

-Acab de rebre carta de na Bet en què em conta que vol casar-se amb un jove de Marratxí, Marçal, de nom. Però diu que ell no va d’esglésies, encara que pareix bon al·lot i treballador. Tu què trobes?”. I, així, la dona va a l’home, al marit Pere.

Tot seguit, plasma l’autora:

“Mil imatges aparegueren a en Pere (…) i respongué:

-Mira, dona: es jove és un bon al·lot i, mentre els vaig veure junts, em va semblar que l’estimava sincerament. Ja hi haurà temps per a altars. No ho creus?[3]

La besàvia s’assegué a la taula, tragué paper, tinta i ploma d’un calaix i (…) començà dient:

‘Estimada Bet:

He rebut la carta en què em contes les teves intencions de realitzar un matrimoni civil amb aquest jove sabater de Marratxí. No puc negar-te que, en un primer moment, m’he preocupat pensant que viuries en pecat, filleta. Però tu ja ets gran i, si has estat capaç d’emprendre la vida lluny de nosaltres, em deman qui som jo per disposar sobre els teus sentiments.

Sigues feliç, Bet. Uneix-te a en Marçal amb la meva benedicció i la de ton pare i germans. Ho mereixes per valenta i lluitadora. Procura, això sí, en tot quant puguis, no perdre les teves devocions i la teva fe, si és que el teu marit no t’ho impedeix, com crec comprendre a través de les teves paraules.

Tal vegada, amb els anys, en Marçal canviï d’idea i la vostra unió pugui ser beneïda també per Déu Nostre Senyor. Mentrestant, comptau amb la nostra i tu amb l’estimació de qui s’orgulleix de ser ta mare.

Catalina Oliver” (pp. 14-15). Com hem pogut veure, està molt reflectit el matriarcalisme, àdhuc, en el tema de la sexualitat.

Igualment, quant a la sexualitat matriarcal, adduirem que el 25 de juny del 2022, en què posàrem un post sobre àvies o bé mares nascudes abans de 1920 i que eren atrevides, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Pilar Salvador Bravo ho vinculà amb la sexualitat i ho feu amb un comentari molt interessant: “La meva mare mai va parlar amb mi de sexe. En canvi, l’àvia (1897) m’ho explicava tot. Deia que mai s’havia despullat davant el seu marit, que clar que tenien relacions, però sempre amb la camisa de dormir posada i que l’home era el que havia de tenir coneixement (marxa enrere[4]). Molt curiós”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La versió que hem emprat és un esborrany de la traducció al català de Sebastià Covas Adrover, cosí de Cati Covas, que ens envià l’autora, per correu electrònic, el 3 de novembre del 2021. Agraesc el detall de Cati Covas, ja que ens permetia tractar el tema del matriarcalisme des de la perspectiva de persones que, tot i que viuen en l’estranger des de fa unes generacions (i que hi han nascut, com és el cas de Cati Covas), utilitzen la llengua catalana, la qual ha passat de generació en generació, en aquest cas, a partir de catalanoparlants d’origen mallorquí. Hem fet xicotets retocs de l’obra.

Quant al cognom Covas, el 20 de juny del 2022, ens escrigué “’Covas’ és es de sa meva família a Espanya. Però, a Argentina, ho han posat amb ‘b’”.

[2] En un missatge del 14 de juny del 2022, ens comentà “Sa meva repadrina era sa mare de Na Bet”.

[3] En un passatge posterior de l’obra, veiem que Marçal abraça el cristianisme.

[4] Relació sexual entre un home i una dona en què es retira el penis abans que hi haja ejaculació i que, per tant, la dona hi pugui restar embarassada.

Hòmens i dones amb molt d’esperit juvenil, valents i molt oberts

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El gegant del romaní”, plasmada per Enric Valor i que figura en el Volum 1, veiem que, immediatament, mentres que Adolfet anava per la serra, es troba un llop, un llebrer, un falcó i una formigueta (p. 22) i, al moment, els proposa que ell faça el repartiment d’un ase. I tots li l’accepten i cada u li dona facilitats: així, el llop li donarà un pèl gros i la seua cua (p. 22), el llebrer li cedeix una cerra[1] del seu bigot (p. 23), el falcó li regala un plomissó del seu cap (p. 23) i, al capdavall, la formiga li dona una banyeta del seu cap (p. 23) i cadascú li diu que, quan Adolfet recorrerà a cada u dels regals, es tornarà lo que són ells (un llop, un llebrer, un falcó i una formigueta) segons lo que diga en cada moment. I, quan dirà “Déu i home”, es tornarà com és, un xic.

I, aleshores, Adolfet s’ho alçà i feu via cap al romer on era el Gegant del Romaní i, des d’allí, al castell (p. 23). I, com que ell era fidel a la seua àvia Bertolina, primerament, començà per lo que ella li havia donat i, quant als regals dels animalets, els desava en un reliquiari que li havia donat sa mare (p. 23). Com veiem, Adolfet conserva part de dues dones que han participat en la seua educació: l’àvia Bertolina i la mare.

Immediatament, seguint les directrius de l’àvia, encén la palleta i, ràpidament, l’apaga i va veure al seu costat “una fadrina bellíssima i joveniua” (p. 24). I, en passatges com aquest i molt semblants, entra el gegant, però Adolfet els supera i es torna home.

Aplega un moment en què la xica descobreix que el gegant li enganyava i, així, troba que Adolfet era un xic molt obert i simpàtic i, a banda, ens plasmen que la fadrina “Li digué també que el nom d’ella era Enriqueta, filla de Teulada i de pares pescadors” (p. 26), els quals, com en més d’una població catalanoparlant i molt vinculada amb la pesca, com ara, Santa Pola (de la comarca valenciana del Baix Vinalopó), també ho fan amb el matriarcalisme, ja que són poblacions en què la dona ha tingut un paper fonamental.

Adduirem que Adolfet li proposa un pacte per a que ells dos es puguen alliberar del gegant i, com que Enriqueta, la fadrina, farà preguntes al Gegant del Romaní, ell li les respondrà, Adolfet les oirà i, a més, el xic actuarà amb molta espenta, fins i tot, el xic es fa pastor (p. 30) i es troba amb una filla i pastora, Maria, que “Era la filla major, alta, rossa i forta. Semblava una dona valerosa.

-Mira quin ajudant t’ha vingut!

La pastora el va trobar un xicot eixerit i valent” (p. 30). I, com veiem, és la dona (ací, la jove Maria) qui el contracta, qui fa que passe les proves que ella li indica i qui, àdhuc, capta la valentia del xic (p. 31).

Afegirem que, encara que la jove Maria és qui indica al xic cada prova i ell les supera, en acabant, Maria ho comenta als seus pares:

“-Sí… Si haguessen vist la palissa que ha portat la serp…” (p. 33) i, un poc després, “Així carregats, se n’eixiren Adolfet i Maria amb les tres-centes ovelles” (p. 33), detall que, la primera vegada que escriguí aquestes paraules, em recordà les dues àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX i que, com em comentà ma mare, eren “Fortalesa i servici”. I, a més, “Se’n tornaren al mas a migjorn i Maria donà compte que la serp era morta” (p. 35). I, com que, a mida que Adolfet supera les proves, el gegant minva de forces, el xic, immediatament, llança l’ou de la serp enmig del frontot del gegant (p. 36) i el mata a l’acte: eren les huit del matí. I, així, es plasma un altre detall vinculat amb el matriarcalisme: l’acció havia esdevingut de nit i havia finit a primera hora del matí.

I, al moment, Enriqueta i Adolfet es troben en el balcó de l’ajuntament, es casen i “portaren a viure amb ells les respectives famílies de Benifallim i Teulada” (p. 36).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Un pèl.

Benifallim és una població valenciana de la comarca de l’Alcoià i, quant a Teulada, ho és però de la Marina Alta.

 

Les cultures matriarcals, el pactisme, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una de les rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en què es fa lo que vol la dona, el pactisme, el vincle amb la terra i l’esperit juvenil, és “El gegant del romaní”, plasmada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de l’obra “Rondalles valencianes”, editat per Tàndem Edicions i Albatros Edicions. Així, Batiste, un home, s’alça de bon matí (p. 9) i, immediatament, agafa un romaní i li apareix un gegant, el Gegant del Romaní, el qual li diu que li ha de dur el fill major que tinga (p. 11), això és, Adolfet.

Al moment, Batiste aplega a casa i ho comenta a la dona (p. 11), molt oberta, i, a més, “Marit i muller van acordar (…) que complirien el manament del gegant” (p. 11). I l’endemà, el pare, la mare i Adolfet fan via cap al gegant (p. 12) i, el fill, molt eixerit, fa bona pasta amb el gegant.

Un poc després, el gegant i Adolfet fan via per una escala llarguíssima (p. 14) i, en un passatge posterior, “El gegant (…) el portà cap a on hi havia una barqueta fora de l’aigua.

El gegant la posà en un bell en sec en la mar (…) i feren via mar endins” (p. 16) cap a una illa enmig de la qual hi havia un castell, que era la casa on vivia el gegant (p. 16).

Igualment, el gegant comenta al xic “La teua obligació és tenir compte de les flors de l’hort” (p. 17), un detall que va en línia amb la figura de l’hortolà i amb la del jardiner, que apareixen en moltes rondalles en llengua catalana, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i per Enric Valor. Així, en “El gegant del romaní”, Adolfet, de matí, se’n va cap a una escala “que baixava al jardí.

(…) Adolfet corregué a l’altra banda del jardí des d’on es podia veure (…) les plantes, que hi eren a milers.

(…) I com que Adolfet era del camp i coneixia bona cosa les plantes, començà a complir com un home en l’obligació que li havien encomanat” (p. 19).

A més, es plasma el matriarcalisme, com ara, per mitjà del vincle amb la terra, ja que Adolfet “es recordava de tots, dels pares, dels germanets i també de la seua àvia Bertolina que sempre l’havia volgut molt i li havia contat històries” (p. 19) i, a banda, quan veiem que, vespres de Nadal, el gegant permet que Adolfet se’n vaja a cals seus pares i que hi passe les festes (p. 20), i el xiquet es troba en relació amb les serres (p. 20).

I, com que l’àvia era una dona amb molta espenta, deia als altres familiars que Adolfet, a qui ella havia contat moltes rondalles, se’n sabria deslliurar (p. 20). I el dia de Reis, la jaia fa un comentari a Adolfet: “jo ara et donaré esclavó, palletes i una pedra de foc” (p. 21) i, tot seguit, li indica què ha de fer, i Adolfet, des d’aleshores, farà lo ella li ha comentat i, a banda, actuarà molt eixerit i molt obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Llegendes molt semblants i matriarcalistes en la cultura valenciana i en la basca

General, , , ,

 

En un passatge immediat de la llegenda valenciana “La cova de l’encantada”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, la reina pregunta al pastor “Si jo volguera fer-te un regal, què t’estimaries més: la meua pinta d’or, la meua daga de plata o el meu amor etern?” (p. 71) i, com que ell copsa que la reina va més lluny de fer-li una pregunta simple, al capdavall, “un gegant dels negres li va tocar el muscle per recordar-li que la reina de les dones d’aigua li havia fet una pregunta (…).

-Senyora, (…): el millor regal que em podríeu fer, ja m’he l’heu fet, deixant que vos admire a la llum de la lluna… Perquè jo només sóc un pobre pastor, indigne d’haver contemplat la vostra bellesa…

-Maleït sigues, pastor de cabres! -li contestà la reina, en un to de veu molt aspre.- Per no triar l’amor, m’has condemnat a viure set anys més encantada i reclosa al meu palau” (p. 72). Trobem, així, un home amb poca espenta, un figa molla, no precisament agressiu (tot al contrari de com, molt sovint, intenten presentar-nos per mitjà d’articles femellistes, d’entrevistes sobre violència matxista, etc.), al costat d’una dona que poc té a veure amb com, en més d’una ocasió, se’ns tracta d’oferir mediàticament i seguint els cànons de lo políticament correcte i que, en canvi, van en una línia molt diferent a la de tocar els peus a terra, un realisme de què moltes persones ens han plasmat vivències i fets que tenien a veure amb àvies (padrines) i amb mares catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

De fet, en el mateix sentit que la cultura basca, també matriarcalista, hi ha una llegenda arreplegada en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, publicat per la Universidad de Deusto en 1988, que ací traduïm:

“En l’abisme d’Orhi, un dia, un pastor va veure una senyora que es pentinava amb una pinta d’or, i ella digué al pastor:

-Si el dia de Sant Joan, de matí, em traus al muscle d’aquest abisme, et donaré totes les riqueses que vullgues; però no has d’astorar-te encara que veges qualsevol cosa.

El pastor li ho prometé i, quan aplegà el dia de Sant Joan, es posa la senyora a collibè i comença a caminar; però el pastor es troba tot un fum d’animals salvatges i una serp enormement grossa que llançava foc de la boca i li feia feredat.

Aleshores, deixant la senyora, tira a córrer i se n’ix del fondal i, la dona, alhora, li diu en un crit:

-Maleïda sort: encara restaré mil anys ací” (p. 52). Un pastor molt lluny, com ara, de la figura del “macho ibérico”.

I és que, com escriu molt bé Josep Franco, en la llegenda valenciana, “En veure que la seua poca traça havia disgustat la reina Albahaca i l’havia condemnada a set anys més d’encantament, quan la sinceritat hauria pogut salvar-la, el pastor no va poder dissimular unes llàgrimes calentes i amargues que li brollaven dels ulls com l’aigua de la font” (p.73).

Però la reina, compassiva, considera millor no ordenar que els gegants negres tallen el coll al pastor i “li va preguntar si tenia alguna cosa a dir en defensa pròpia” (p. 73) i, com que ella capta que la resposta del pastor és molt sincera (p. 74), li diu:

“Et perdone la vida, però m’has de servir durant els set anys de captiveri a què m’ha condemnat la teua por” (p. 75). El pastor ho accepta i “es va fer la promesa solemne que, si eixia bé d’aquell conflicte, diria sempre la veritat, sense por ni prudència” (p. 75). 

I, al moment, passem a un passatge festiu (p. 75).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.