Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Dones que aproven la sexualitat de les filles, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

 

 

Tocant el tema de l’aprovació de la dona, direm que també figura en el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas (versió en català de l’obra “Dos orillas para una crónica”, editada en Buenos Aires en el 2012[1]), quan l’autora, d’origen mallorquí, nascuda en Argentina en 1949 i, a hores d’ara, catalanoparlant, escriu sobre la sexualitat plasmada per la repadrina Catalina[2], qui havia nascut a Ses Salines (Mallorca) en el segle XIX i que, per exemple, “sabia llegir i escriure, en es segle XIX”. Afegirem que el text que plasmarem tot seguit, com escriguí a Cati Covas el 13 de juny del 2022, en un missatge, “Ompli un buit molt important, perquè és una informació que, almenys, ací, en Espanya, és tema tabú, perquè només és políticament correcte tractar sobre el matriarcalisme basc” i que “la besàvia reflecteix molt el matriarcalisme i és moderada”. Quant al darrer comentari, Cati Covas ens respongué “Eren dones molt llestes”.

En relació amb el casament i amb el punt de vista de la repadrina Catalina, Cati Covas escriu “Els seus ulls clars es banyaren en llegir notícies de la seva Bet. (…) Ella l’ajudava amb els fills petits, havia estat la seva mà dreta durant molt de temps. I ara era tan enfora… i li demanava la seva benedicció per emprendre una vida nova i formar una família. El cor d’aquesta mare oscil·lava entre la tendresa i les conviccions religioses marcades a foc. Entre la generositat de deixar-la lliure i l’egoisme de desitjar la seva ajuda. Molt li havia costat deixar-la anar-se’n, a la seva filla, però comprenia que a l’illa era difícil que pogués realitzar els seus somnis. Què podia respondre a la seva petita? Podia, des de tan lluny, influir en les seves decisions?” (p. 14). Per tant, ens trobem davant d’una dona que toca els peus a terra i que actua amb empatia i tot, cap a la jove.

Immediatament, Cati Covas afig que la repadrina Catalina obri la porta al besavi Pere, qui tornava del treball i qui, a més, li demana:

“-Què passa, dona? Per què és aquesta cara de preocupació? -indagà, amb interès.

-Acab de rebre carta de na Bet en què em conta que vol casar-se amb un jove de Marratxí, Marçal, de nom. Però diu que ell no va d’esglésies, encara que pareix bon al·lot i treballador. Tu què trobes?”. I, així, la dona va a l’home, al marit Pere.

Tot seguit, plasma l’autora:

“Mil imatges aparegueren a en Pere (…) i respongué:

-Mira, dona: es jove és un bon al·lot i, mentre els vaig veure junts, em va semblar que l’estimava sincerament. Ja hi haurà temps per a altars. No ho creus?[3]

La besàvia s’assegué a la taula, tragué paper, tinta i ploma d’un calaix i (…) començà dient:

‘Estimada Bet:

He rebut la carta en què em contes les teves intencions de realitzar un matrimoni civil amb aquest jove sabater de Marratxí. No puc negar-te que, en un primer moment, m’he preocupat pensant que viuries en pecat, filleta. Però tu ja ets gran i, si has estat capaç d’emprendre la vida lluny de nosaltres, em deman qui som jo per disposar sobre els teus sentiments.

Sigues feliç, Bet. Uneix-te a en Marçal amb la meva benedicció i la de ton pare i germans. Ho mereixes per valenta i lluitadora. Procura, això sí, en tot quant puguis, no perdre les teves devocions i la teva fe, si és que el teu marit no t’ho impedeix, com crec comprendre a través de les teves paraules.

Tal vegada, amb els anys, en Marçal canviï d’idea i la vostra unió pugui ser beneïda també per Déu Nostre Senyor. Mentrestant, comptau amb la nostra i tu amb l’estimació de qui s’orgulleix de ser ta mare.

Catalina Oliver” (pp. 14-15). Com hem pogut veure, està molt reflectit el matriarcalisme, àdhuc, en el tema de la sexualitat.

Igualment, quant a la sexualitat matriarcal, adduirem que el 25 de juny del 2022, en què posàrem un post sobre àvies o bé mares nascudes abans de 1920 i que eren atrevides, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Pilar Salvador Bravo ho vinculà amb la sexualitat i ho feu amb un comentari molt interessant: “La meva mare mai va parlar amb mi de sexe. En canvi, l’àvia (1897) m’ho explicava tot. Deia que mai s’havia despullat davant el seu marit, que clar que tenien relacions, però sempre amb la camisa de dormir posada i que l’home era el que havia de tenir coneixement (marxa enrere[4]). Molt curiós”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La versió que hem emprat és un esborrany de la traducció al català de Sebastià Covas Adrover, cosí de Cati Covas, que ens envià l’autora, per correu electrònic, el 3 de novembre del 2021. Agraesc el detall de Cati Covas, ja que ens permetia tractar el tema del matriarcalisme des de la perspectiva de persones que, tot i que viuen en l’estranger des de fa unes generacions (i que hi han nascut, com és el cas de Cati Covas), utilitzen la llengua catalana, la qual ha passat de generació en generació, en aquest cas, a partir de catalanoparlants d’origen mallorquí. Hem fet xicotets retocs de l’obra.

Quant al cognom Covas, el 20 de juny del 2022, ens escrigué “’Covas’ és es de sa meva família a Espanya. Però, a Argentina, ho han posat amb ‘b’”.

[2] En un missatge del 14 de juny del 2022, ens comentà “Sa meva repadrina era sa mare de Na Bet”.

[3] En un passatge posterior de l’obra, veiem que Marçal abraça el cristianisme.

[4] Relació sexual entre un home i una dona en què es retira el penis abans que hi haja ejaculació i que, per tant, la dona hi pugui restar embarassada.

Hòmens i dones amb molt d’esperit juvenil, valents i molt oberts

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El gegant del romaní”, plasmada per Enric Valor i que figura en el Volum 1, veiem que, immediatament, mentres que Adolfet anava per la serra, es troba un llop, un llebrer, un falcó i una formigueta (p. 22) i, al moment, els proposa que ell faça el repartiment d’un ase. I tots li l’accepten i cada u li dona facilitats: així, el llop li donarà un pèl gros i la seua cua (p. 22), el llebrer li cedeix una cerra[1] del seu bigot (p. 23), el falcó li regala un plomissó del seu cap (p. 23) i, al capdavall, la formiga li dona una banyeta del seu cap (p. 23) i cadascú li diu que, quan Adolfet recorrerà a cada u dels regals, es tornarà lo que són ells (un llop, un llebrer, un falcó i una formigueta) segons lo que diga en cada moment. I, quan dirà “Déu i home”, es tornarà com és, un xic.

I, aleshores, Adolfet s’ho alçà i feu via cap al romer on era el Gegant del Romaní i, des d’allí, al castell (p. 23). I, com que ell era fidel a la seua àvia Bertolina, primerament, començà per lo que ella li havia donat i, quant als regals dels animalets, els desava en un reliquiari que li havia donat sa mare (p. 23). Com veiem, Adolfet conserva part de dues dones que han participat en la seua educació: l’àvia Bertolina i la mare.

Immediatament, seguint les directrius de l’àvia, encén la palleta i, ràpidament, l’apaga i va veure al seu costat “una fadrina bellíssima i joveniua” (p. 24). I, en passatges com aquest i molt semblants, entra el gegant, però Adolfet els supera i es torna home.

Aplega un moment en què la xica descobreix que el gegant li enganyava i, així, troba que Adolfet era un xic molt obert i simpàtic i, a banda, ens plasmen que la fadrina “Li digué també que el nom d’ella era Enriqueta, filla de Teulada i de pares pescadors” (p. 26), els quals, com en més d’una població catalanoparlant i molt vinculada amb la pesca, com ara, Santa Pola (de la comarca valenciana del Baix Vinalopó), també ho fan amb el matriarcalisme, ja que són poblacions en què la dona ha tingut un paper fonamental.

Adduirem que Adolfet li proposa un pacte per a que ells dos es puguen alliberar del gegant i, com que Enriqueta, la fadrina, farà preguntes al Gegant del Romaní, ell li les respondrà, Adolfet les oirà i, a més, el xic actuarà amb molta espenta, fins i tot, el xic es fa pastor (p. 30) i es troba amb una filla i pastora, Maria, que “Era la filla major, alta, rossa i forta. Semblava una dona valerosa.

-Mira quin ajudant t’ha vingut!

La pastora el va trobar un xicot eixerit i valent” (p. 30). I, com veiem, és la dona (ací, la jove Maria) qui el contracta, qui fa que passe les proves que ella li indica i qui, àdhuc, capta la valentia del xic (p. 31).

Afegirem que, encara que la jove Maria és qui indica al xic cada prova i ell les supera, en acabant, Maria ho comenta als seus pares:

“-Sí… Si haguessen vist la palissa que ha portat la serp…” (p. 33) i, un poc després, “Així carregats, se n’eixiren Adolfet i Maria amb les tres-centes ovelles” (p. 33), detall que, la primera vegada que escriguí aquestes paraules, em recordà les dues àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX i que, com em comentà ma mare, eren “Fortalesa i servici”. I, a més, “Se’n tornaren al mas a migjorn i Maria donà compte que la serp era morta” (p. 35). I, com que, a mida que Adolfet supera les proves, el gegant minva de forces, el xic, immediatament, llança l’ou de la serp enmig del frontot del gegant (p. 36) i el mata a l’acte: eren les huit del matí. I, així, es plasma un altre detall vinculat amb el matriarcalisme: l’acció havia esdevingut de nit i havia finit a primera hora del matí.

I, al moment, Enriqueta i Adolfet es troben en el balcó de l’ajuntament, es casen i “portaren a viure amb ells les respectives famílies de Benifallim i Teulada” (p. 36).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Un pèl.

Benifallim és una població valenciana de la comarca de l’Alcoià i, quant a Teulada, ho és però de la Marina Alta.

 

Les cultures matriarcals, el pactisme, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una de les rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en què es fa lo que vol la dona, el pactisme, el vincle amb la terra i l’esperit juvenil, és “El gegant del romaní”, plasmada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de l’obra “Rondalles valencianes”, editat per Tàndem Edicions i Albatros Edicions. Així, Batiste, un home, s’alça de bon matí (p. 9) i, immediatament, agafa un romaní i li apareix un gegant, el Gegant del Romaní, el qual li diu que li ha de dur el fill major que tinga (p. 11), això és, Adolfet.

Al moment, Batiste aplega a casa i ho comenta a la dona (p. 11), molt oberta, i, a més, “Marit i muller van acordar (…) que complirien el manament del gegant” (p. 11). I l’endemà, el pare, la mare i Adolfet fan via cap al gegant (p. 12) i, el fill, molt eixerit, fa bona pasta amb el gegant.

Un poc després, el gegant i Adolfet fan via per una escala llarguíssima (p. 14) i, en un passatge posterior, “El gegant (…) el portà cap a on hi havia una barqueta fora de l’aigua.

El gegant la posà en un bell en sec en la mar (…) i feren via mar endins” (p. 16) cap a una illa enmig de la qual hi havia un castell, que era la casa on vivia el gegant (p. 16).

Igualment, el gegant comenta al xic “La teua obligació és tenir compte de les flors de l’hort” (p. 17), un detall que va en línia amb la figura de l’hortolà i amb la del jardiner, que apareixen en moltes rondalles en llengua catalana, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i per Enric Valor. Així, en “El gegant del romaní”, Adolfet, de matí, se’n va cap a una escala “que baixava al jardí.

(…) Adolfet corregué a l’altra banda del jardí des d’on es podia veure (…) les plantes, que hi eren a milers.

(…) I com que Adolfet era del camp i coneixia bona cosa les plantes, començà a complir com un home en l’obligació que li havien encomanat” (p. 19).

A més, es plasma el matriarcalisme, com ara, per mitjà del vincle amb la terra, ja que Adolfet “es recordava de tots, dels pares, dels germanets i també de la seua àvia Bertolina que sempre l’havia volgut molt i li havia contat històries” (p. 19) i, a banda, quan veiem que, vespres de Nadal, el gegant permet que Adolfet se’n vaja a cals seus pares i que hi passe les festes (p. 20), i el xiquet es troba en relació amb les serres (p. 20).

I, com que l’àvia era una dona amb molta espenta, deia als altres familiars que Adolfet, a qui ella havia contat moltes rondalles, se’n sabria deslliurar (p. 20). I el dia de Reis, la jaia fa un comentari a Adolfet: “jo ara et donaré esclavó, palletes i una pedra de foc” (p. 21) i, tot seguit, li indica què ha de fer, i Adolfet, des d’aleshores, farà lo ella li ha comentat i, a banda, actuarà molt eixerit i molt obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Llegendes molt semblants i matriarcalistes en la cultura valenciana i en la basca

General, , , ,

 

En un passatge immediat de la llegenda valenciana “La cova de l’encantada”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, la reina pregunta al pastor “Si jo volguera fer-te un regal, què t’estimaries més: la meua pinta d’or, la meua daga de plata o el meu amor etern?” (p. 71) i, com que ell copsa que la reina va més lluny de fer-li una pregunta simple, al capdavall, “un gegant dels negres li va tocar el muscle per recordar-li que la reina de les dones d’aigua li havia fet una pregunta (…).

-Senyora, (…): el millor regal que em podríeu fer, ja m’he l’heu fet, deixant que vos admire a la llum de la lluna… Perquè jo només sóc un pobre pastor, indigne d’haver contemplat la vostra bellesa…

-Maleït sigues, pastor de cabres! -li contestà la reina, en un to de veu molt aspre.- Per no triar l’amor, m’has condemnat a viure set anys més encantada i reclosa al meu palau” (p. 72). Trobem, així, un home amb poca espenta, un figa molla, no precisament agressiu (tot al contrari de com, molt sovint, intenten presentar-nos per mitjà d’articles femellistes, d’entrevistes sobre violència matxista, etc.), al costat d’una dona que poc té a veure amb com, en més d’una ocasió, se’ns tracta d’oferir mediàticament i seguint els cànons de lo políticament correcte i que, en canvi, van en una línia molt diferent a la de tocar els peus a terra, un realisme de què moltes persones ens han plasmat vivències i fets que tenien a veure amb àvies (padrines) i amb mares catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

De fet, en el mateix sentit que la cultura basca, també matriarcalista, hi ha una llegenda arreplegada en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, publicat per la Universidad de Deusto en 1988, que ací traduïm:

“En l’abisme d’Orhi, un dia, un pastor va veure una senyora que es pentinava amb una pinta d’or, i ella digué al pastor:

-Si el dia de Sant Joan, de matí, em traus al muscle d’aquest abisme, et donaré totes les riqueses que vullgues; però no has d’astorar-te encara que veges qualsevol cosa.

El pastor li ho prometé i, quan aplegà el dia de Sant Joan, es posa la senyora a collibè i comença a caminar; però el pastor es troba tot un fum d’animals salvatges i una serp enormement grossa que llançava foc de la boca i li feia feredat.

Aleshores, deixant la senyora, tira a córrer i se n’ix del fondal i, la dona, alhora, li diu en un crit:

-Maleïda sort: encara restaré mil anys ací” (p. 52). Un pastor molt lluny, com ara, de la figura del “macho ibérico”.

I és que, com escriu molt bé Josep Franco, en la llegenda valenciana, “En veure que la seua poca traça havia disgustat la reina Albahaca i l’havia condemnada a set anys més d’encantament, quan la sinceritat hauria pogut salvar-la, el pastor no va poder dissimular unes llàgrimes calentes i amargues que li brollaven dels ulls com l’aigua de la font” (p.73).

Però la reina, compassiva, considera millor no ordenar que els gegants negres tallen el coll al pastor i “li va preguntar si tenia alguna cosa a dir en defensa pròpia” (p. 73) i, com que ella capta que la resposta del pastor és molt sincera (p. 74), li diu:

“Et perdone la vida, però m’has de servir durant els set anys de captiveri a què m’ha condemnat la teua por” (p. 75). El pastor ho accepta i “es va fer la promesa solemne que, si eixia bé d’aquell conflicte, diria sempre la veritat, sense por ni prudència” (p. 75). 

I, al moment, passem a un passatge festiu (p. 75).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

El matriarcalisme, obert també als xicotets detalls, als pobres i a les velles

General, , , ,

 

Prosseguint amb l’obra “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, en la rondalla “Sant Pere i la ferradura”, veiem que, un dia que Nostre Senyor i Sant Pere anaven pel món, “van trobar una ferradura” (p. 63) i Jesús diu a l’apòstol que l’aplegue, però no ho fa, ja que “no va voler ajupir-se per tan poca cosa, i aquell la va aplegar i se la va guardar.

Poc temps després, van arribar en un poble i Nostre Senyor, sense que Sant Pere se n’adonés, va vendre la ferradura a canvi de cireres” (pp. 63-64). I, al moment, llegim que, com que començava a fer calor, Jesús passa a deixar caure una cirera rere l’altra i, quan ja ho havia fet amb totes, comenta a Sant Pere:

“-Si t’haguessis ajupit una sola vegada per plegar la ferradura, no hauries hagut de fer-ho trenta vegades per arreplegar d’una a una totes les cireres que, per ella, m’han donat” (p. 64), I, per tant, copsem que el matriarcalisme considera positiu els xicotets detalls, de la mateixa manera que… les persones menys riques i, a més, rebre bé a tots.

En la rondalla que exposa a continuació, “La Pedra Salvadora de Mollet”, pedra que, en paraules de Cels Gomis, es tracta d’un “dolmen del terme de Mollet” (de la població catalana Mollet del Vallès, situada en la comarca del Vallès Oriental), i que és cert[1], una jove aplega a un acord amb el diable però, quan el dimoni ja havia fet lo pactat (una fàbrica), la xica “va córrer cap a una casa de pagès, contà a la vella el que li passava i aqueixa entrà al galliner i agafà el gall i, amb l’espaordiment, aquest va cantar. Era quan el dimoni s’ensopegava a passar per damunt d’aquell turó i, en sentir el cant, va deixar anar la pedra a terra i ell va enfonsar-se. I, així, la noia fou salvada” (p. 65). I, com a resultat, la velleta, a partir de les seues vivències, tomba el dimoni i la jove continua amb vida.

Quant a aquestes rondalles, plasmen que el matriarcalisme no deixa fora les persones senzilles, les pobres, les velles i que aprova que els jóvens (ací, una xica) actuen de manera receptiva amb els ancians.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El 1r de juny del 2022 trobàrem informació en Internet en què figura com “Menhir de Mollet”.

La dona, el comunalisme i l’actitud protectora i pel bé comú de les cultures matriarcals

General, , , , , ,

 

La dona salva l’home, fins i tot, en lo sexual.

El fet que la dona salva l’home i que, si ell tracta de fer-ho, per exemple, sense la seua aprovació, sense acceptar les seues directrius (o bé lo vinculat amb el matriarcalisme), “l’home ho paga”, es plasma en la cultura catalanoparlant com també en la cultura basca, per exemple, en el tema de les dones d’aigua, en els pastors que no aconsegueixen fer el seu paper d’herois[1] i, com ara, en els hòmens que no acullen el comunalisme.

Així, en la rondalla catalana “L’home dels arços”, recopilada per Cels Gomis i Mestre i que figura en el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre. Edició, catalogació i estudi”, d’Emili Samper Prunera i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2015, veiem que, en la comarca catalana el Vallès, es copsà un relat d’en Celestí Barallat en què intervé la lluna (un detall matriarcalista), que diu així:

“En algun temps, no hi havia a la terra cap llei humana[2], però hi havia la llei del cel, que és de tots temps i mai s’acaba[3]. Llavors, hi havia a cert lloc un camí molt ample que passava per l’heretat d’un home. El camí era d’ús de tothom, però, com passava per casa seva, aquell home, ple d’orgull, va voler-lo tancar. A aquest fi i efecte, va començar a agafar arços, anant-los arrenglerant al mig del camí. Ja n’hi havia posat tota una rastellera[4], quan la Lluna, qui sempre vigila, el va agafar[5] i se’l va emportar allà dalt, junt amb els arços, i sempre més l’ha tingut exposat a la vergonya perquè servesca d’escarment a tots els homes egoistes” (p. 58).

La lluna, a banda del seu paper passiu (observadora) també el té actiu (la llei del cel… en relació amb la lluna, que no amb lo solar), quan considera que lo matriarcalista (a què ella està vinculada) pot perillar i, per tant, actua, en lloc d’esperar que altres autoritats que es fonamenten en la rectitud (podria ser el sol, relacionat amb lo patriarcal, amb lo estatal i amb les lleis escrites), li ho resolguen. I, així, ella (la lluna, la dona, els qui segueixen amb simpatia lo matriarcalista) es mou pensant en la comunitat i en la generositat i, fins i tot, evita que ell abuse de lo sexual, ja que fer fora la lluna implicaria excloure la creativitat (detall unit, entre altres coses, a la terra i a la sexualitat). I, com a castic, encara que ella no mate l’home, fa que siga la vergonya i que, d’aquesta manera, més persones no continuen per lo que va contra el bé comunal de la gran majoria de la població.

Agraesc la col·laboració de les persones que em més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: En el DCVB, “arç” figura com “Planta espinosa de diverses espècies (…)”.

[1] En el llibre “El matriarcalismo vasco” (p. 52), hi ha una rondalla en aquesta línia.

[2] Perquè es fonamentava, sobretot, en els costums, en les tradicions, fet que no exclou que estiguessen oberts a lo nou, a diferència de l’obscurantisme a què s8’ha tractat de relacionar lo agrari i, per exemple, l’Alta Edat Mitjana, justament, una època en què lo matriarcalista estava ben viu, i que sí que podem captar en alguns articles i llibres referents a l’Edat Mitjana.

Fa pocs dies, un diari digital en llengua catalana dels més seguits plasmava un article amb el vincle de l’Edat Mitjana amb la foscor. Res mes lluny de la realitat i, igualment, en línia amb la instrucció relacionada amb el capitalisme i, per descomptat, amb un refrany que deia el meu avi Miguel (el pare de ma mare, nascut en 1906 i molt obert a aprendre): “La ignorància és molt atrevida”.

[3] Es pot entendre com la llei vinculada amb lo agrícola, amb lo anterior al capitalisme, i en què s’inclou la lluna.

[4] Conjunt de coses posades una al costat de l’altra.

[5] La lluna se l’emporta, impedeix que ell faça malbé lo comunal.

 

Mares, filles i àvies molt servicials, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla de la vall de Castellbò (l’Alt Urgell) en què es reflecteix molt el matriarcalisme, com ara, per mitjà de la bonesa, de la col·laboració, de l’harmonia i d’una actitud molt oberta, i plasmada en el llibre “Contes de la mare”, de Pepita Clop Segú, és “Pasqua abans de Rams”. Així, veiem que, “En una petita vila[1] on tothom es coneixia, hi havia una senyora que era molt apreciada. Sempre sabia estar al costat dels que ho necessitaven i hi acudia tant pels bons moments com en les desgràcies” (p. 43), fins i tot, sabia “trobar les paraules escaients per a cada ocasió (…), segons el que requeria cada esdeveniment.

La seva filla petita es fixava en tot el que feia i la imitava sempre que podia” (p. 43). Un dia, la dona hagué d’anar-se’n i la filla va quedar encarregada d’anar a comprar el pa i, en aplegar al forn, la jove copsa que unes dones parlaven sobre la pubilla de Ca l’Hereu (p. 43). I, com que la noieta ho havia sentit prou bé, “tota decidida, va prendre una decisió. Allò semblava molt important i (…) ella la faria quedar bé” (p. 43).

Per això, immediatament, es posa el vestit dels diumenges, “va collir unes flors al passar pel pati i se’n va anar cap a Ca l’Hereu. En arribar-hi, va trucar a la porta i la va obrir la mestressa de la casa” (p. 43). D’aquesta manera, apareix el simbolisme del jardí.

Un poc després, la jove li diu que eixe dia ha anat ella:
“-Sí, he vingut a felicitar-vos – va afegir.

-A felicitar-nos? (…).

-No, no és per cap Sant, és que he sentit a dir que heu fet Pasqua abans de Rams i us volia donar l’enhorabona de part de tots els de casa. Ah! I us he portat aquestes flors” (p. 44).

I, així, sense ser una rondalla eròtica, sí que apareix el tema de la sexualitat, en aquest cas, perquè la pubilla esperava un fill abans de casar-se.

Una altra rondalla, en el llibre de “Contes de la mare”, en què també es plasma el matriarcalisme, ací, en el tema de la dona com a transmissora de la cultura popular i, a més, de l’actitud receptiva, és “Una casa molt gran”. En aquesta rondalla, “una padrina (…) quan parlava d’algú que ja havia mort, sempre deia, darrera del nom de la persona, ‘que al cel sigui’ (…).

Aquesta iaia tenia una néta molt espavilada i xerrapeta que tot ho escoltava i tot ho preguntava” (p. 55).

Un poc després, veiem que la neta, un dia li comenta:

“-Devia ser molt gran, aquesta casa, eh iaia?

(…) -Sí, iaia, Cal Selsigui devia ser molt gran, amb molta gent, perquè tu sempre que parles d’algú, dius que ho era, d’aquesta casa.

Aleshores, la iaia va entendre la pregunta de la nena” (p. 55) i li respongué que sí que ho era. I, de pas, copsem que la dona actua molt oberta, ràpidament i que també tracta bé la xiqueta.

Quant a la primera rondalla, ma mare conta que les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX) eren “Fortalesa i servici”.  

Afegirem que hui hem fet una pregunta en Facebook a partir d’una frase de Montserrat Morera Perramon sobre les seues àvies (padrines): “En tots dos casos, la dona era respectada”. La gran majoria respon en la mateixa línia i, per tant, en la de moltes rondalles en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el llibre, veiem que es refereix a Castellbò (nota 1, pàg. 44).

Dones amb molt d’enginy, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Contes de la mare. Rondalles de la vall de Castellbò per a grans i petits”, de Pepita Clop Segú i amb il·lustracions de Ramon Berga i publicat per Edicions Salòria en el 2013, l’autora ens comenta que “un dia em vaig decidir a escriure les històries que tants cops m’havia explicat la meva mare.

(…) No volia que les seves contalles es perdessin en l’oblit del temps i vaig posar-m’hi. Em sentia que li ho devia. Era filla de Sendes, com el meu pare, un poblet de la vall de Castellbò (…). Va créixer en una família on els padrins ocupaven un lloc molt important i on les vetllades a vora el foc s’aprofitaven per fer mitja, sorgir roba, desgranar fesols, filar, fer petites eines de fusta i sobretot per explicar històries i transmetre tradicions” (p. 3). 

En la rondalla “El burot i la tupina”, arreplegada per Pepita Llop Segú i vinculada amb la vall de Castellbò, una vall de la comarca catalana de l’Alt Urgell, veiem que “Els burots eren homes que s’encarregaven, fa molts anys, de vigilar l’entrada de mercaderies provinents dels pobles veïns, a la Seu” (p. 19), lo que, en un comentari que em feu ma mare el 12 de maig del 2022, si més no, en bona part del País Valencià, deien els filatos, i els vinculava amb després de la guerra, la qual acabà en 1939. En aquesta rondalla, hi ha un burot que era rude.

A més, veiem que “Les dones acostumaven a anar en colletes de tres o quatre” (p. 19) i un dia “van decidir que havien de fer alguna cosa per escarmentar-lo i al mateix temps no sortir-ne malparades.

Una de les dones, que era molt decidida i de caràcter, va enginyar un pla (…) i ho va fer saber a les altres.

Un matí, es van reunir abans de baixar a mercat i van preparar les cistelles (…). Hi van posar tot allò que tenien per vendre, com de costum, però a més a més, (…) hi van posar una tupina de fang ben tapada amb un drapet lligat, com si fos confitat o mel” (pp. 19-20). I, així, copsem que es plasma molt el matriarcalisme: dones amb molta espenta, que es reuneixen, l’esperit comunitari i l’enginy.

Al moment, el burot els ix a l’encontre i demana a les dones què porten les tupines. Aleshores, elles, sense embuts, amb sinceritat i sense pensar-s’ho dues vegades, li responen:

“-Merda!” (p. 20).

L’home, immediatament, els pregunta què porten en la tupina, i elles, de nou, li diuen lo mateix que abans i el burot comprova que ho és. I, “com que havien dit la veritat i en cap moment van enganyar l’autoritat, no van poder ser castigades” (p. 20).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que influeixen, amb molta espenta, amb reflexos i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona té la darrera paraula, és “Na Pontons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. Així, veiem que “Era una senyora de Sant Llorenç des Cardassar, de temps des moros, que anava a missa a s’esglesieta de Sant Miquel (…) i, per anar-hi, comprà un camí que passava pes Rafal de Búger i Sa Pobla, cap a s’oratori de Sant Vicenç des terme de Muro i, llavors, per dins aquesta mateixa vila, Santa Margalida, Petra i Manacor fins a Sant Llorenç.

(…) Això ho conta sa gent vella de Campanet” (p. 83).

Afegirem que, en línia amb aquesta rondalla, en la comarca de l’Horta de València, hi ha una partida que, en les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar, de 1740, figura com partida de Na Pastora (ara, coneguda com Partida de la Pastora) i que, per tant, tenia a veure amb una dona.

Igualment, també es plasma molt en la rondalla mallorquina “La Mare de Déu de Sant Llorenç des Cardassar”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. Així, veiem que “un pastoret de Son Vives trobà un dia aquesta Mare de Déu dins un cardassar, allà mateix a on avui és l’església de Sant Llorenç.

La se posa dins es sarró i se’n va a ses cases, es vespre” (p. 84) i ho comenta i en parla com “Una senyora ben garrida” (p. 84), com moltes dones en moltes rondalles en llengua catalana, però, en obrir el sarró, troba que és buit. I, una segona vegada, igual (p. 85).

I, a la tercera, l’home,“s’endemà se’n torna (…) pes mateix cardassar i, zas!, ja m’afina aquella mateixa Mare de Déu dins es mateix card des altres dies.

-Ah, gran pitxorina! -diu ell-. Dues vegades m’ets fuita, gran pòlissa!

Agafa una pedra i la hi tira.

La Mare de Déu allarga una mà i empara sa pedra” (p. 85), és a dir, que la dona actua ràpidament i amb reflexos, com ho fan moltes dones en moltes rondalles i, igualment, per exemple, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, i, de pas, es salva la part matriarcal (en aquest cas, simbolitzada per la Mare de Déu des Cardassar).

Immediatament, veiem que l’home, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va a les cases, “conta es pas, hi va tota sa gent i em troben aquella Mare de Déu dins aquell card amb sa pedra amb sa mà que havia emparada” (p. 85).

I, un poc després, copsem que “Tots s’agenollaren, li digueren una Salve i varen resoldre de fer-li una mica de capella.

La hi feren i d’ací nasqué la vila de Sant Llorenç” (p. 85).

Per tant, hi hagué reunió de tots els veïns del poble, qui acorden crear una capella, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, podem veure que moltes persones tiraren junta, detall que encara perviu, per exemple, en el fet que la dona va a l’home i escolta la seua opinió, encara que, finalment, es faça lo que ella trie.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb enginy, ràpides i que salven l’home

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme, bé per mitjà del tema de la terra, bé tractant sobre els fadrins i les fadrines, bé pel paper agosarat (i de l’enginy) de la dona, és “Sa flor de falguera i es dimonis boiets”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. El senyor de Sa Gruta, del terme de Manacor, amb motiu de la festa de Sant Joan, se n’anà cap al puig de Sa Font, a veure si assoliria la llavor de la falguera (p. 35). I, al moment de posar-se ell a ballar, “totes ses llavors cauen de ses falgueres.

(…) va esser prou valent per aguantar deixondit” (p. 35), és a dir, ben despert, i les alça en un canonet. Però, com que uns dimonis boiets tracten de robar-li-les, ell fa via cap a casa i ho conta a la senyora (p. 35) i ell acorda amb la dona que ella no obriria el pot on eren desades.

“Però, què?

Encara no havia aclucats els ulls, com ella ja estigué abordada as tap des canonet.

Gic! El destapa i surten, tot d’una, com a bales, dos dimonis boiets” (pp. 35-36).

Nogensmenys, un poc després, es desperta l’home i diu als dimonis boiets que el porten a la Font des Molins i, immediatament, ja hi són tots (p. 36).

I, així, els dimoniets fan la faena que ell els mena i, per això, “Es senyor i sa senyora i tota sa servitud, com veieren allò, ho donaren a ses cames per no esser-hi de més” (p. 37).

A banda, aquells dimoniets tornen a demanar-los faena i la parella els digueren:

“-Feis-nos una cisterna aquí davant, i no haurem de córrer cada dia as pou d’En Vicenç” (p. 37).

Més avant, dos dimonis els comenten que ja han acabat la tasca i que en volen més. L’amo, al capdavall, els diu que facen una mina per fer l’aigua fresca i que passe per baix de les cases (p. 38).

“Al punt, tengueren una mina (…) per davall de sa possessió” (p. 38).

Com que demanen a l’home que els assigne més activitats, ell els ordena que els facen un molí de vent (p. 39). No obstant això, “com foren a posar es creuer de sa roda” (p. 39), comenten a l’amo que ells no posarien la creu i que, com a opció, que ho fes el dimoni major.

I, aleshores, quan tornen a demanar faena a l’home, pren part la dona, qui, eixerida, els diu:

“-Ara vos en daré una, de feina, i ho veurem, si la fareu aviat!

Se’n va i treu un vell de llana negre i els diu:
-Jau aquest vell: anau-lo a rentar as torrent de Sant Llorenç fins que sia blanc com la neu.

Es dimonis agafen es vell i cap as torrent s’ha dit” (p. 39).

I allà, renta que rentaràs, fins al punt que “encara és s’hora que no hi són tornats, a Son Vives, amb es vell de llana blanc, ni negre.

(…) aquesta madona els atabacà” (p. 40).

I, per tant, copsem que no sols els dimoniets segueixen les directrius de la dona, sinó que, a més, ella, amb traça, ha permés que es salve l’home i, igualment, el matrimoni.

Afegirem que, en línia amb aquesta rondalla, però partint d’un comentari que feu Ricard Jové Hortoneda, el 25 de maig del 2022, a una persona que havia publicat un post, accedírem a unes paraules que diuen així:

“N’hi havia un que havia de pagar una lletra i no tenia diners i no podia dormir. La seva dona li va preguntar:

-Què et passa, avui?

-És que demà he de pagar una lletra i no tinc diners!

-De qui és? Dóna’m el telèfon.

Agafa el telèfon i truca a l’interdit i li diu:

-Que demà no li podrà pagar la lletra.

I penja.

-Apa, Joan, ara ja pots dormir: el que no podrà dormir serà ell”.  

Així, veiem un final, en part, semblant al de la rondalla i en què, de nou, és la dona qui salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.