Arxiu d'etiquetes: dones agraïdes

El sentiment de pertinença a la terra, el cordó matriarcal i dones amb molta espenta i agraïdes

General, , , , , , ,

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i molts trets matriarcalistes, i que figura en l’entrada “’El pou, l’origen’: poema dedicat a la meua mare” (https://passalavidapassa.blogspot.com/2015/04/el-pou-lorigen-poema-dedicat-la-meua.html), en el blog “Passa la vida”, diu així:

“EL POU. L’ORIGEN

 

La meua mare és sàvia,

destria, entre milers, la taronja més dolça

i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta

madur entre les mans. Desulla tomaqueres,

precisa, diligent com va pujar els fills,

i s’ha llegit pocs llibres, però llig

d’una hora lluny el cor de les persones”.

 

Per tant, copsem una dona amb molta espenta, amb molta facilitat per a posar-se en la pell de l’altre.

A més, la filla addueix que la mare és

“Portadora de vida, com diu el seu llinatge.

Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams

i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin

misteri fa esclatar un gladiol; què espenta

el sol cada matí fins al cap del carrer”.

 

A banda, aquesta dona, com moltes dones nascudes abans de 1920 i, com si es tractàs d’una comare, enllaça amb la terra (i a qui està agraïda) i, de pas, amb la maternitat (simbolitzada, ací, pel pou, com ho podria fer, per exemple, per una cova):
“N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit

com si hi covara un ram de caderneres. Sap

com fer brollar un pou al centre d’un bancal,

que tot és qüestió de foradar ben fondo.

 

I vet ací —’què et sembla…!’— que al cap de quatre dies

li vessa la marjal a sota els peus contents”.

 

En aquests versos, també es reflecteix la facilitat que tindria per a fer possible que hi hagués aigua, tret que podríem empiular, igualment, amb qui en té per a fer que cada persona puga aportar a la societat lo que millor té, el seu punt fort. Adduirem que, a més, enllacen tres trets femenins i matriarcalistes: la terra (el pou), lo interior (el pou) i lo maternal (ací, el pou i, per descomptat, el naixement del nadó, representat per la marjal amb aigua).

Altres detalls que podríem relacionar amb el matriarcalisme, amb la dona i amb lo fosc, és quan Maria Josep Escrivà exposa sobre el conhort (que té a veure amb la tardor) i sobre la mort (la qual encaixa amb l’hivern):

“Xarrala de malnom, fins i tot sense veu

conversa amb els seus morts. Consol reparador

quan els vius no l’escolten: ‘Què faig, què no faig

i tingueu pietat de nosaltres’”.

 

Finalment, Maria Josep Escrivà posa

“Així

he comprès que existeixen tants cels com tants pesars

hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe, 

ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser

apèndix i ella va ser pou, origen

mare de vitalícia fortuna”

 

I, per consegüent, lliga la fe amb la maternitat (el melic que ella compartia amb la mare el compara amb eixe vincle que encara té amb la mareta) i, així, perviu la relació entre la progenitora (el pou) i la filla (apèndix).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El 14 d’octubre del 2024 rebérem un comentari de Roser Santolària, el qual deia: “Bon dia, Lluís;

He rellegit quasi d’una tirada tots els capítols de ‘Pertinença a la terra’. Molt bona la tria dels poemes.

Mª Josep Escrivà ja la coneixia, gran dona poeta. El poeta Ramon Tanyà i Lleonart no sabia res d’ell; i el poeta de Massarrojos, doncs tampoc era conegut per mi.

Gràcies per enviar-me escrits tan bonics i tan preciosos sobre el matriarcalisme”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que menen, que acullen, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “La princesa granota”. Un pare tenia tres fills i, com que no els podia mantenir, un dia els comenta que “el millor que podeu fer és anar-vos-en pel món a provar fortuna. Sigueu bons minyons i no feu mal a ningú i, d’aquí a un any, torneu tots aquí, a casa, per veure quina ventura heu tingut” (p. 240). Com podem veure, en aquest passatge, apareix l’educació matriarcal, la qual inclou tractar els temes en grup i amb els educadors (ací, el pare, com una persona que els mena i que, obertament, es relaciona amb ells). Igualment, captem suggeriments que empiulen amb refranys tradicionals sobre com viure ara i demà. Finalment, els diu que, un any més tard, els tornarà a acollir en casa: continuarà tractant-los com a fills seus.

Tot seguit, “Els tres minyons es varen posar en camí plegats fins que van arribar a un entreforc de tres camins; allí es van separar per un camí diferent” (p. 240), de la mateixa manera que, en la jovenesa, les persones comencen a separar-se dels seus pares (per a formar-se en contacte amb realitats diferents a les més habituals) i, posteriorment, tornen a la casa i ho fan a un nivell prou igual al dels parents (ací, al del pare). El més gran farà de moliner; el segon, d’ase d’una sénia i, quant al tercer, com en molts relats, serà qui reeixirà i qui més es desenvoluparà en línia amb lo matriarcal.

Així, “El més petit va fer cap a un estany de granotes que es passaven tot el dia rac, rac, rac, i, com que mai no n’havia sentit cantar, es va quedar tot parat (…), fins que es va fer migdia i va saltar una granoteta fora de l’aigua, tota eixerida i tota bufona, que, tot bellugant-se, va semblar que deia a aquell noi que la seguís; i el noi la va seguir i van fer cap a una gran cova” (p. 241). Per tant, el xic s’acosta cap a un ambient femení (l’estany, l’aigua, les granotes), en què les dones tenien la seua pauta de conducta. I ell, en l’inici de la seua joventut, es troba amb una noia més preparada i més feta que ell (de la mateixa manera que, entre els dotze i els setze anys, les xiques estan més desenvolupades que els xics). A banda, la granota (la xica) és qui fa marca les directrius i el porta al seu terreny i, igualment, ella passa de l’aigua (vinculada amb la dona) a la terra (ací, a la cova, la qual està en nexe amb la maternitat).

En acabant, ja en eixa cova, “la granota va semblar que deia al noi que s’assegués i que mengés. El minyó (…) es va asseure i es va entaular. La granota no es va moure mai del seu costat. Unes mans (…) li van servir un dinar a cos de rei (…). Quan va haver dinat, li va semblar que la granoteta li deia que la seguís (…). El minyó la va seguir i van arribar plegats fins al peu de l’estany i la granota es va tirar dins” (p. 241). Altra vegada, com en més apartats, el xicot va darrere de la dona, on ella li indica. A banda, la dona li fa costat i, al capdavall, la granota (el personatge femení sorgit de l’aigua) passa de la terra a l’estany, o siga, pel dos terrenys que enllacen amb lo matriarcalista: el realisme i la fluïditat.

En el paràgraf posterior, llegim que “el noi vinga escoltar-s’ho i, com més s’ho escoltava, més li agradava, fins que es va fer vespre i va tornar a sortir aquella granota petita i eixerida i, altra vegada, va semblar que feia per manera de dir-li que la seguís. Van tornar a la cova” (pp. 241-242). Podríem dir que aquests passatges trauen trets matriarcalistes: l’escolta, el vespre (l’inici de la nit), la dona com a cap de colla, la cova (símbol de la vulva i, a més, en nexe amb la maternitat) i la paciència (el noi accepta seguir la mateixa pauta i passar per paratges femenins i en què una dona el mena i li aporta menjar, com la mare que alleta el nadó).

Per això, quan ja havia passat un any, el minyó, “quan va arribar a la cova, per dinar, va trobar asseguda a la taula una gran princesa” (p. 242) i molt mudada, qui li digué “Jo sóc una princesa que em varen encantar i em van tornar granota i no podia desencantar-me fins que hi hagués una bona persona que es passés tot un any escoltant com cantava sense saber-li greu, ni sense replicar: aquesta persona has estat tu. Per agrair-te el gran servei que m’has fet, et dono la meva mà. Ara mateix, enviaré a buscar una carrossa al palau del meu pare, ens n’hi anirem i farem unes grans noces” (p. 242). Al meu coneixement, aquest passatge té a veure amb la sexualitat i amb l’educació matriarcals. En lo sexual, perquè ella és ben tractada; en lo educatiu, perquè ella convida a escoltar (un tret matriarcalista), a no replicar mentres que uns altres fan la seua tasca o, com ací, canten, i a servir de bon cor a les dones. A canvi, ella li dona la seua mà i aprova la conducta del noi: ell és molt servicial i ben plàcid.

Passa que, eixe dia, el xic havia d’anar a ca son pare (on, un any després, havien de reunir-se els germans) i, com que ell havia donat la paraula a son pare abans de conéixer la princesa i la xica és molt oberta i amb bona empatia, “La princesa granota va enviar aquella granoteta que tot l’any l’havia acompanyat, a l’estany de les granotes” (pp. 242-243) i, així, captem que la dona té criats i que els dirigeix.

Un poc després, el fill petit, ja en casa, es troba amb els dos germans (i amb la dona de cada u d’ells) i no els diu com li havia anat, ni que, quatre dies més tard, els  enviaria a cercar.

Finalment, el fill més xic se’n va a la cova i, al capdavall, quan ja s’havia casat i el rei havia vist la princesa (abans, granota) i “va fer preparar un gran convit” (p. 244), el monarca accepta acollir els altres germans amb les seues dones (p. 244).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones generoses, sinceres i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix lo matriarcal, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La princesa Margantella”. Un dia, en una casa, el fill (un noi) es fa càrrec de matar el gos que tenien. Ara bé, quan el gos ho sabé, comenta al xicot que, si no el matava, li podria aplanar el futur i que, per a assolir-ho, haurà d’anar a una cova (en què hi ha una princesa) i que es trobarà amb gegants, lleons, una serp i un drac i que li caldrà agafar pinyols.

Un poc després, li afig “tu recull els set pinyols i, així, podràs arribar fàcilment al cau de la princesa i et podràs amb ella” (p. 230). Com podem veure, apareixen trets vinculats amb lo femení: la cova (en relació amb la mare i amb la vulva), la serp, el drac i el cau (també associat a la dona i a la mare).

Llavors, el jove segueix les recomanacions del gos i se’n va a cercar un cirerer, per a agafar les cireres que donaria a molts dels personatges. Quant a les serps, podem llegir “De seguida, se li van presentar tres serpents més gruixuts que una soca de roure” (p. 230), és a dir, que eren tres dones fortes i que tocaven els peus en terra. Al capdavall, s’acosta al drac, el venç i li talla les llengües que portava. “Al bon punt, va sortir la princesa Margantella, jove i bonica (…). El noi en va quedar tot enamorat i (…), amb una veu dolça com un àngel, li va  parlar d’aquesta manera:

-Fa set anys que estava presa en aquesta cova, guardada per aquest drac, per tres serpents i per tres lleons, que estaven a les ordres de tres gegantassos” (p. 231). Per consegüent, captem una dona vinculada amb la mare (la cova), realista (com la serp) i valenta (els lleons). A més, la princesa li comenta “Tu m’has salvat i jo, en agraïment, vull fer-te el meu marit. Jo sóc la princesa Margantella, la més rica i poderosa de la terra. Tu, quan mori el meu pare, seràs rei coronat i governaràs el reialme (…). Anem, anem cap al palau del meu pare” (p. 231). És a dir, que la dona, encara que és salvada per l’home (el jove), tot seguit, no passa a estar subjecta a lo que ell vol, sinó que li promet que el noi serà el futur rei. A més, és una dona diligent.

En acabant, el xicot, que restava content, “li va dir que, abans d’anar a casa del rei i de casar-se amb ella i d’ésser rei, havia d’anar a explicar-ho tot al seu pare; (…) que ell tornaria i que, aleshores, anirien a casa del rei i a casar-se!” (p. 231). Altra vegada, com en molts relats, es fa lo que vol la dona i ella té la darrera paraula.

Entremig, un caçador passa per la cova i, més avant, es casa amb la jove. Passa que el xicot copsa que tota la gent comentava que, pròximament, es casaria la princesa i que ho faria amb un caçador que havia mort el drac.

Aleshores, el noi fa via cap a cal rei i diu al monarca:

“-Senyor rei: l’han enganyat. El qui va matar el drac que guardava la seva filla no va ésser el caçador que ara és el seu gendre, que vaig ésser jo i, per tant, jo sóc el qui té dret de la mà de la princesa i d’ésser el seu gendre” (p. 233). El monarca li demana quines proves li pot aportar el noi i ell li ensenya les llengües dels dracs i, a més, li afig “i l’altre testimoni és la seva filla, que prou dirà qui és qui la va salvar (…) del drac” (p. 233).

I, com que el minyó parlava bé al rei i, a banda, la princesa diu la veritat de tot lo que havia passat, el monarca “Va dir a tot el convit que s’aixequessin i altra vegada cap a l’església, a casar la seva filla amb el qui tenia dret d’ésser el seu gendre i de portar la corona de rei quan ell morís” (pp. 233-234). En aquest passatge, captem un tret matriarcalista: la filla és qui ha decidit qui serà el rei i, en acabant, el rei aprova lo que ha dit la jove.

Finalment, el monarca ordena els criats que, “cuita-corrents, endeguessin un altre convit set vegades més gran que aquell, per poder-se tornar a entaular, quan tornessin de l’església” (p. 234). I, així, el rei, per mitjà de com seria el convit, considera que la sinceritat (la del jove) ha de ser agraïda i, per això, copsem un cap d’estat noble i generós.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que s’apleguen, agraïdes, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, i en què captem el matriarcalisme, és “El Vent, la Febra i la Vergonya”. Diu així: “Fa ja moltíssims anys, un dia, de bon matí, es varen trobar propet de l’estany de l’Albir, el Vent, la Febra, i la Vergonya. Aquell cavaller i estes dos madames es coneixien molt de referències i d’oïdes, però mai s’havien tractat de prop, és a dir, que no havien comunicat, així com tampoc, entre elles, les dos senyores, tenint, per tant, aquell jorn, gran alegria. I, per a celebrar la casualitat, acordaren el fer una asambra allí, dellà les penyes” (p. 165). Una “asambra”, com posa en un llistat de paraules típiques d’Altea (la Marina Baixa), és “l’excursió amb paella a un punt prop de la mar, o que s’haja de fer el viatge en embarcació” (p. 187).

Com podem veure, hi ha una trobada entre dues dones i un home. Les dones són considerades “madames”. Cal dir que el terme “madama”, d’acord amb el DCVB, significa “Senyora, en llenguatge de respecte excessiu, avui no usual (…). Es deia principalment de senyores franceses o d’altre origen estranger. (…) Actualment s’usa més aviat en to irònic: ‘Mira quines madames que passen!”.

Prosseguint amb la rondalla, a continuació, “Amb gran pressa i llestesa, portà cada u una cosa i, en un punt, es traslladaren amb ales del vent les dos dames” (p. 165), a un lloc de la serra de l’Albir. Allí gaudiren, “sobretot, de la companyia, xarrant i rient, contant-se anècdotes (…), donant expansió a l’alegria que l’haver-se reunit els proporcionava” (pp. 165-166). Adduirem que aquestes paraules empiulen, com ara, amb comentaris que em feu ma mare (1943), quant a les relacions entre els seus avis, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX.

“Com el temps no hi ha qui el pare, per més a gust que s’estiga, s’acostà la nit i, de consegüent, el moment d’acomiadar-se. Abans de separar-se, el cavaller va agarrar ses amigues, una de cada mà, i les digué: “Senyores meues: si alguna volta necessiteu, de mi, qualsevol cosa, no heu de menester més que manar, que jo, amb gran gust, vos serviré” (p. 166). Aquestes paraules, plasmades en aquest llibre publicat en 1912 i relatiu a la cultura tradicional i al folklore en Altea i, en més d’un cas, en la comarca de la Marina Baixa i del País Valencià, resulten significatives i, a banda, reflecteixen el matriarcalisme que, de fa segles ençà, hi ha en les poblacions catalanoparlants.

Tot seguit, “Callà el vent i, així, parlà la febra: “Bons amics: jo tinc mon domicili en Dénia i, (…) d’allà, no falte quasi mai. Així que, si, de mi, necessitàreu, allí em trobaríeu sempre disposada a servir-vos i guardant en mon pit alegre record del dia de hui” (p. 166). Altra vegada, copsem bones relacions i una actitud molt oberta, ací, en una dona que reflecteix agraïment i generositat.

“Finalment, la vergonya digué: ‘Agraïsc els oferiments d’amics que tal jorn m’han fet passar. I vegen: si, de seguida, tenen alguna cosa a manar, puix jo soc de tal condició que, en perdent-me de vista, no hi ha qui m’arreplegue’.

Dit això, i donades unes encaixades de mans, cada u pegà per son camí” (p. 166).

Per a rematar aquesta narració, afegirem unes paraules que plasmí en el mateix llibre el 26 de juny del 2023: “Recorde, mentres llig aquestes línies per primera vegada, que el llibre que més m’atragué (i sobre història) era relatiu a la vida quotidiana. Estava en català i l’havia comprat el germà petit de la mare (…). M’ha agradat molt la vida quotidiana, sense deixar fora el paper dels caps d’estat, per la seua funció de moderadors i de ‘cap del Poble’, del territori que regnen.

Igualment, preferesc un cap d’estat esperançador, molt obert, amable, honrat i que pondera pel seu bé i pel dels ciutadans sota la seua jurisdicció i agradable en el tracte”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que el recompensen, agraïdes i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració recopilada per Sara Llorens, que figura en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, i en què copsem el matriarcalisme, és “Les noies encantades al pou (resum)”. Comença dient que “Anaven tres germans perduts i van veure una gran bugada de roba estesa i, a prop, un gran palau. Ells hi entren i una llum els acompanya a una taula ben guarnida i (…) els porta a la cambra” (p. 108). Aquesta rondalla té semblances amb l’anterior i, per exemple, una jove els fa de guia (ella porta la iniciativa), els aporta bon menjar i benestar (com una mare, als nadons) i, a més, pel context, veiem que ella els salva (ja que anaven perduts).

Tot seguit, podem llegir que “L’endemà, la llum els porta a un pou. Un hi baixa i li surt una noia i li diu que, si el gegant el troba, el matarà; però que, si agafa l’espasa rovellada i no la lluenta, ell matarà el gegant. Així ho va fer i li compareixen tres noies” (p. 108). Per tant, com en altres rondalles, el xicot tria la part fosca i experimentada (l’espasa rovellada, tret que empiula amb lo femení i amb lo matriarcalista) i actua d’acord a lo que ella li comenta. Igualment, li apareixen tres xiques, les quals (com també ho faria una velleta o una dona d’edat mitjana) enllacen amb les vivències, amb la destresa : “L’una, li dóna una pera d’or; l’altra, una poma, i, l’altra, un anell” (p. 108).

Afegirem que, en línia amb altres relats, ell fa possible que les tres germanes puguen eixir del pou i, en canvi, els dos germans que ell té el deixen caure. Ara bé, com que el noi tenia “l’orella del gegant, li venta mossegada i, de pic, es va trobar al seu poble i es va llogar en una argenteria” (p. 108). La dona, per mitjà de l’orella del gegant, salva l’home (en aquest cas, al de bon cor i generós).

A continuació, hi ha un passatge en què les noies apleguen al palau i son pare els pregunta què han fet amb les joies, elles li ho expliquen i “El rei en fa fer altres, d’iguals” (p. 108), a l’argenter, qui recorre al xic que tenia, i el jove “li va dir que ell les hi faria” (p. 108). L’amo (que és una persona bondadosa) “els va dir que les havia fet el seu aprenent” (p. 108). En altres paraules, el monarca, amb bona empatia, ha considerat encertada l’actitud de les seues filles i, per això, les recompensa.

Immediatament, el minyó, com que el rei li estava agraït, “és cridat a palau i munta el cavall més maco (…) i, quan es veu perdut, clava mossegada a l’orella del gegant i es troba, de seguida, (…) a ca l’amo” (p. 108). Per consegüent, captem que la primera jove amb qui el noi s’ha trobat en el pou li ha fet de pont i que això permet que ell es salve. I, així, un dia més, a través de l’esmentada orella.

Ara bé, “El tercer dia, ell es deixa agafar, les noies l’abracen dient que era ell qui les havia tret de l’encantament i, tot explicat” (p. 108), el rei fa costat al xicot “i el noi es casa amb la primera noia, que li havia dit què havia de fer per a matar el gegant” (p. 108). Amb aquestes paraules del final de la narració, copsem dues coses: 1) ell tria casar-se amb qui li ha salvat (a través de la recomanació) i, a banda, 2) el noi ha fet lo que la filla del rei li havia comentat, és a dir, lo que ella volia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb sentiments humanitaris, generoses i agraïdes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcalistes és “Maria Blancafort”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, primerament, veiem que “Blancafort era, indiscutiblement, una preciositat, no sols per la seva formosor de rostre i gentilesa, sinó, a l’ensems, pels sentiments humanitaris que l’adornen” (p. 589). Per tant, prioritza lo humanístic, en lloc de la bellesa.

Un dissabte, després d’eixir de l’escola, sa mare li comenta que caldria que anàs al bosc a per llenya, ja que eren una família pobra i a penes els en restava. “Així mateix ho féu” (p. 590).

Se’n va tota contenta al bosc i, quan hi era, veu un carboner, poc simpàtic, brut i altres trets negatius. Llavors, ella fa via i, quan ja li semblà que s’havia allunyat prou, comença, novament, la recerca.

Això sí, “en aixecar son gentil cos de terra, d’on acabava d’arreplegar unes branquetes molt seques, observà prop seu una velleta molt velleta que, amb veu manyaga, li preguntava:
-Trobes força llenya, nena?

-Sí, regular, sí -contestà tota sorpresa Blancafort. I la pobra velleta li anava portant tanta llenya com trobava, mentre li deia:

-Jo també vull ajudar-te.

-Vós? No: veniu, veniu – i, agafant-la pel braç, l’acompanyà a la marxareda dient:

-Seieu, seieu sota aquest tronc. Teniu, mengeu -i li donà el seu pa i formatge-, mentre jo continuo la tasca començada” (p. 590).

En aquest passatge, veiem que les branques són seques (com en hivern) i que, al moment, li apareix una velleta (en l’època de la vida vinculada al fred, a la neu). I, així, figuren la jove (estiu) i l’anciana (hivern). A més, apareix la figura del tronc i, per consegüent, la de l’arbre, vinculada amb el paganisme i amb el matriarcalisme: testimoni del temps i dels fets. Recordem que moltes reunions comunals esdevenien en un punt molt pròxim a un arbre. Nogensmenys, aquesta vella encara té vida i, per això, porta llenya a la noia. A més, com que, tot i l’edat, és molt oberta, li demana…. i la seua veu és suau, dolça.

Ara bé, la jove, amb bona empatia, vol salvar la vella, li diu que s’assega i li dona menjar. En acabant, “La bona velleta li restà tan agraïda que volgué, de totes passades, partir-se amb ella la minestra que li oferí. Així mateix ho feren. Una vegada llestes, es posaren ambdues a cercar llenya” (p. 591). Com podem veure, totes dues fan bona pasta, fet que comportà que, “Ajudada per la velleta, que, tot i ésser-ho molt, caminava molt lleugera, emprengueren el retorn” (p. 591).

Quant a aquest detall (ancianes encara fortes i, àdhuc, lleugeres en el pas), no és la primera vegada que ens trobem amb relats (o bé amb comentaris relacionats amb dones nascudes abans de 1920) i que empiulen amb eixes paraules de la rondalla.

Afegirem que, mentres que tornaven, la jove Blancafort li parla sobre el carboner i “la velleta donà consol i bons consells que la nena agraí força.

La tarda prenia comiat i, ja molt a prop del poble, descansaren un xic. Aleshores, fou quan Blancafort s’adonà que la seva mare venia a rebre-la. Llavors, la bona velleta li digué:

-Ara, com que ja tindràs companyia, jo me n’aniré a casa meva. Sigues bona minyona, segueix tenint amor per totes les coses, que Déu premia tots els bons i les bones obres” (p. 591). Per consegüent, copsem agraïment 1) d’anciana a jove i 2) de jove a anciana. 

A continuació, mare i filla agafen el sac i el duen a casa i, “quan van buidar-lo, la quantitat de llenya que hi havia amuntegada fou tan gran que ja tenien llenya assegurada per a tot l’hivern” (p. 591). Aleshores, pensaren en la velleta. És a dir, apareixen tres dones, cada una representa una generació i continua la baula entre totes tres.

Finalment, la narració posa que, “a l’orella, li ressonaven les seves darreres paraules, que significaven que, si un feia bones obres, tard o d’hora, en rebria recompensa” (p. 591). Afegiré que el 4 de març del 2023 contí, per telèfon, a ma mare part de la rondalla i que el seu comentari fou “A la llarga, sí. Les bones accions. Si es fa bé, es va fent camí i hem de tindre la confiança i l’esperança”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La narració empiula molt bé amb un article que ha eixit hui en el diari digital “El Punt Avui”, de què oferim l’enllaç i unes fotos: https://www.elpuntavui.cat/barcelona.html. Alguns voluntaris tenen més de noranta anys.