Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿respectaven la dona en la tria de nuvi? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 24 d’abril del 2026 comentaren “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Sí. La meva mare, i a mi, sí; però la meva padrina (germana de la meva mare), no. S’estimaven amb un altre i no sé el perquè. Es va casar amb un altre: és el que em va dir, a mi, la mare. He recordat que, a una tia del meu marit, li va passar el mateix; però aquesta va aconseguir casar amb qui estimava” (Àngels Benaiges Martí), “I tant!! A casa ,sempre es va respectar la nostra voluntat.
Jo vaig casar-me amb 19 anys. Més bé el meu espòs. I sempre feliços. I el meu germà, amb la meva cunyada, set anys anys. I feliços encara. N’hi va haver, de persones, que, per força, van haver d’acceptar-ho” (Roser Canals Costa), “Sííí. Les decisions eren del qui estimava. Encara que no funcionés. Veure’ls feliços era el que importava. Si s’acabava, era la vida…” (Maria Dolors Sala Torras), “En la meva família, sí” (Rosó Garcia Clotet), “La mare va nàixer abans de 1920 i sempre ens va respectar la nostra decisió. Era un altre temps i l’horari de retir era quan senties les notícies de la ràdio (‘el comunicat’, que dèiem ): a les nou o a dos quarts de deu del vespre, a casa.
Quan vaig tenir nuvi, era una mica més tard, estàvem a la porta de casa i allí podíem estar una estona més. Tot és molt diferent d’aquells anys amb els d’ara. Moltes noies anaven ‘pures’ al matrimoni (i jo, una d’elles) i també algunes havien fet ‘Pasqua abans de Rams’. Jo crec que tot, a poc a poc, ha canviat moltíssim i no tothom pot dir que ha estat d’un sol home. I et diré una cosa: estic orgullosa d’haver-ho estat; i fa molts anys que en faltà i sempre el recordo amb afecte i l’enyoro, com més van passant els anys, més (i ja en tinc noranta-tres). Et diré lo que deia el meu marit: ‘Les vídues sempre parlen bé del marit, encara que no sigui veritat’…” (Júlia Aixut Torres).
En Xiuxiuejar, el 24 d’abril del 2026 posaren “A la meva àvia de part de mare, la van casar molt jove. Eren molt pobres i una boca menys era una boca menys.
A la meva altra àvia, no sé ben bé com va anar, però diria que també hi va haver participació de la família” (Flòstic).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
