El 7 d’abril del 2021, un poc abans de contactar amb Lluís Marmi, de Tradillibreria i que, en diferents ocasions, m’havia facilitat moltes pistes sobre llibres en línia amb el tema del matriarcalisme, se m’ocorregué recuperar una llegenda amb una forma molt semblant a la d’una rondalla, però que, encara que les llegendes no formaven part dels punts inicials de l’estudi, sí que s’ajustava al matriarcalisme, motiu pel qual vaig decidir incloure-la.

És sobre dos germans que porten el nom de dues séquies de l’Horta de València: Benàger i Faitanar. Figura en Internet[1] i també en un treball sobre el vocabulari agrícola i administratiu contingut en les ordenances de la séquia de Benàger, de 1740 (encara que, oficialment, diga de la séquia de Benager i Faitanar), realitzat entre el 2003 i el 2006 i retocat, lingüísticament, en el 2011. Tot seguit, transcric aquesta llegenda, que em va contar personalment l’alaquasser Francisco Monzó (Quart de Poblet, 1930) el 20 de desembre del 2006. He respectat al màxim la versió original, amb lleugeríssimes correccions lingüístiques. Tot i que no hi ha la versió oral (a hores d’ara, 8 d’abril del 2021), sí que conservem la transcripció feta en un principi.

“No sé amb exactitud si era Benàger o Faitanar. [El fet és que ] Eren dos germans i qui dominava la zona de Manises agarrà i es féu una séquia que agarrava l’aigua del riu per a poder criar [coses des d’allí],… per a poder criar-ho, per a menjar!… I mamprengué a fer la séquia que hi ha per a agarrar aigua del riu i fer horta. […] El germà de Manises era Faitanar.

[…] L’aigua sobrant desembocava en un barranquet que hi ha entre Manises i Quart. Allí queia l’aigua. Aleshores, el germà, Benàger, que dominava tota la séquia d’ací, la de Quart de Poblet (després ja vingueren les altres coses…), que també era moro, [com Faitanar], li digué:

-Escolta: jo volguera que ací [a Alaquàs] la meua gent criara per a menjar:  ací, a Alaquàs. Per què no em cedixes l’aigua que sobra i jo me la passe a Quart i no la tires al riu?

-Home, ací, problema no hi ha. Ja que s’ha de perdre, l’agarres tu.

Aleshores, este d’ací [de Quart], Benàger, per a passar-se la séquia per damunt dels ‘Arquets’, els féu ell, els ‘Arquets’. […] En l’avinguda de Sant Onofre és on estan les llengües: una tira cap a Aldaia i l’altra cap a Quart i la seua horta. […] Quan l’aigua passava del barranquet a Quart, arribaren els pactes entre Aldaia i Quart per agarrar l’aigua. […] I després vingueren ja les raons ‘de’ que Alaquàs volia aigua, que en sobrava també… [per a això calgué esperar:] La de Quart entrà a Aldaia; i la d’Aldaia a Alaquàs; i la d’Alaquàs a Picanya. I l’aigua sobrant de Picanya va a parar a la séquia de Faitanar, [séquia] que va a parar a Paiporta.

I allí està la història dels moros”.

Com hem pogut veure, en aquesta llegenda sobre les dues séquies, es plasma la generositat, la sensibilitat i la cooperació, tres trets vinculats amb el matriarcalisme.

I, com a anècdotes, direm que, el 7 d’abril del 2021, en el meu mur, escriguí “¿Quines rondalles tradicionals en llengua catalana recordeu que vos contàs la padrina (l’àvia), el padrí (l’avi), la mare, el pare o alguna persona de la població, de la comarca o bé de la terra on viviu? ¿I contarelles? ¿Podríeu escriure-les? Gràcies” i que Cristina Pons Claros, una amiga de Sueca (la Ribera Baixa), comentà “Ma iaia em contava la del Dragó del Patriarca” i, tot seguit, afig lo següent, en relació amb un fet real:

“No és una contarella, és verídic.

Mon iaio era un home de poques paraules. En temps de guerra ho passà molt mal, va ser empresonat per ser republicà. En Sueca era conegut per Juan de Mora, molt respectat per la gent.

Tenia un camp on plantava querilles[2]. Ell anava al camp caminant, amb el cabasset a l’esquena. Una vegada en el camp, s’assentava en el marge i es fumava un cigarret.

En una ocasió, arriba al camp i es troba un home collint les querilles i omplint sacs. Ell va fer lo de sempre. En això, passa un llaurador i li diu.

-So Juan, que no veu que estan furtant-li les querilles?

-Deixa’l que disfrute –li contestà.

Així va anar passant el temps i la gent. Quan l’home es cansà de collir les querilles i, abans de carregar-les en el carret de mà que portava, mon iaio li fa un crit, l’home es gira i, molt tranquil, li diu:

-Vol vostè alguna cosa?

I mon iaio diu:

-Sí, que gràcies per collir-me les querilles: el camp és meu.

L’home quedà sense paraules, mon iaio pensà que [l’home] era un pobre i el deixà endur-se’n unes poques per a sa casa.

Ell mai ho contava, però era prou comentada per gent que ell coneixia”.

Agraesc la gentilesa de Cristina Pons Claros. Com veiem, en aquesta anècdota, matriarcal, apareix la generositat i, per exemple, la sensibilitat.

Notes: [1] Per exemple, en la web Malandia, sota el nom “Estudi històric i lingüístic contingut a les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar (1740”  (https://malandia.cat/2020/07/benager-i-faitanar). I també en el blog “Cooperem en positiu”, per mitjà de l’entrada “Benàger i Faitanar” (https://cooperemenpositiu.blogspot.com.es/2011/07/benager-i-faitanar.html). En ambdues entrades, figura en la pàgina 3 del document.

[2] Literalment. Aquest mot és sinònim, per exemple, de les paraules “creïlla” i “patata”.