Arxiu d'etiquetes: contacte amb la natura

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i la independència de Catalunya

General, , , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què captem el sentiment de pertinença a la terra (en aquest cas, molt en nexe amb la natura com a part de la contrada), és “Necessito cada dia” (p. 25). Cal dir que els versos tenen a veure amb lo que fa que Rosa Rovira Sancho estiga creativa:

“Necessito cada dia

despertar quan surt el sol,

obrir portes i finestres

veure el cel de Monistrol.

 

(…) Necessito la natura

sentir el cant del rossinyol,

que refila dalt la branca

a l’entorn del rierol.

 

Necessito goma i llapis

per escriure en un paper,

combinant mots i paraules

i un poema compondré.

 

Necessito lliurar als altres

un bocí de mi mateix,

la gaubança de l’ajuda

se’t retorna amb escreix.

 

Necessito d’un somriure

quan estic atribolat,

un petó i una moixaina

per sentir-me assossegat.

 

Necessito al finar el dia

el silenci de la nit,

els estels de la nit fosca

que renoven l’esperit”.

 

 

Continuant amb la connexió amb la terra (i com si lo tel·lúric fos la mare, la Mare Terra) i amb aquest sentiment, el capim en el poema “El gira-sol” (p. 27), amb qui se sent adherida, fins i tot, en aplegar el vespre:

“Déu vos guard planta formosa (…).

El seu fruit ja ha fet granada

i se sent afortunat,

ja comença a perdre força

sense por a la soledat.

 

(…) Ara en l’hora de sembrada

deixant caure la llavor,

per la pròxima anyada

tornar a veure el resplendor”.

 

 

Per consegüent, la poetessa enllaça el vespre i la nit amb l’hivern, estació de l’any associada a la sembra, a colgar la llavor que fructificarà en la joventut de la vida (en l’estiu).

Una altra composició en què l’escriptora de Monistrol de Calders exposa aquest sentiment és “Estimo les Guilleries” (p. 28), que és un massís que hi ha entre les comarques catalanes de la Selva i d’Osona:

“Estimo les Guilleries

i també estimo a Sau,

pel seu verd de les arbredes

pels pantans de color blau.

 

Per la terra vermellosa

contrastada en color gris,

tot un munt de coloraines

són motiu de gran encís.

 

Bona gent de la contrada

agosarats i peculiars,

decidits amb gallardia

són valents i singulars.

 

(…) Per la pau que s’hi respira,

perquè Sau és estimat,

jo estimo les Guilleries

per la seva llibertat”.

 

 

Adduirem que, com que el poema data del 2014, els darrers versos podrien tenir relació amb la independència de Catalunya. I, ben mirat, també pot empiular amb la sensació de llibertat que atorga l’espai de què parla. De fet, en la composició “Florido pensil” (p. 29), escrit eixe any, diu que

“La veu del nou poble

que surt al carrer,

demana el retorn

d’allò que ens prengué”

 

Castella, o siga, l’emancipació, la possibilitat de constituir-se en Estat lliure i sobirà, com, uns anys abans, ho havia fet l’estat europeu Kossove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, fonts, natura i versos per a xiquets

General, , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, i en què capim el sentiment de pertinença a la terra, és “Barcelona” (p. 12):

“Barcelona embellida

de goig i tendror,

primavera florida

amb sublim germanor.

 

La mar ens honora,

la serra també,

semblança a tothora,

de l’amor més sincer.

 

Festegem la diada,

celebrem els 9 anys,

amb aquesta trobada

d’amics i companys.

 

(…) I aquesta vetllada

joiell d’un jardí”.

 

A més, copsem nexe entre la ciutat i l’interior de Catalunya, entre la mar i la serra, la diada, l’aplec…, és a dir, trets que empiulen amb la cultura matriarcalista i amb lo català.

Igualment, en la composició “Clam d’amor” (pp. 13-14), es reflecteix en molts moments, per exemple, en escriure

“deixeu-me gaudir de la terra,

mullada amb plugim de suor,

pols del destí que m’aferra.

 

Deixeu-me que canti a l’amor,

deixeu-me lloar als meus pares,

bressol de bondat i tendror,

curulla de flors perfumades”.

 

 

També es plasma en el poema “La piscina” (p. 15), quan l’escriptora de Monistrol de Calders posa

“Xipolleig de natura

envoltada de bosc,

lligams de la terra”

 

i, com ara, en “Una dotzena de versos” (p. 18), en el mateix ramell de poemes:

“Un pollet que fa piu-piu

Dos paons de cua gran

Tres cotorres i un tucan

Quatre ocells a dalt del niu

Cinc coloms i una perdiu.

 

Sis canaris refilant

Set conills en llibertat

Vuit ovelles del ramat

Nou cabretes van saltant

Deu vedelles pasturant.

 

I Onze versos en cadena

Tots plegats fan la dotzena”.

 

 

Ben mirat, Rosa Rovira Sancho el trau en la composició “Molí d’en Sala” (p. 22), també dirigit a forasters que visiten l’esmentada vila:
“Envoltat de la natura

un paisatge efervescent,

de verdor sempre té ufana

està ple d’embelliment.

 

L’aigua baixa fresca i clara

(…) va seguint el seu cabal.

 

Buscant pau, trobareu joia

en aquest bonic racó,

aneu al Molí d’en Sala

lloc de calma i la serenor”.

 

 

A banda, l’escriptora el posa en el poema “Font de ca l’Estiraguès” (p. 23), en què es manifesta l’esperit comunitari i en què indica que,

“Rodejada de muntanyes

gairebé al fons de la vall,

va brollant de les entranyes

una font a poble avall.

 

(…) El Llirac, picà la pedra,

el Jeroni, hi va ajudar,

el Muñoz, va fer l’empedra

que el Feliu va proposar.

 

Respectem-la i gaudim-la

quan hi anem a omplir l’envàs,

estimem-la i conservem-la”,

 

uns versos que ens evoquen la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces, amb nexe amb la terra i amb la vila

General, , , , , ,

Prosseguint amb el tema de la sexualitat matriarcal en el llibre de l’escriptora de Monistrol de Calders “Poemes 2000/2011”, també el podem capir en la composició “A la Glòria i en Jordi” (p. 75):

“El destí, un xic trapella,

amb encant i frenesí,

un ocell amb canterella

ha trobat un bell jardí.

 

Dos quarts d’una del migdia,

plenitud dels raigs de sol,

hi ha un enllaç amb melodia,

dues veus, dos cors i un vol.

 

Dues vides amb semblança

replena d’afinitats,

heu topat amb alegrança:

estàveu predestinats!”.

 

 

Tocant a la primera estrofa, podríem dir que l’ocell (l’home) ha trobat en una dona la persona que el salvarà i la connexió entre tots dos té lloc en un jardí (un element natural i que empelta amb lo tel·lúric i, així, amb lo femení), un detall associat a lo eròtic, fins i tot, en rondalles ambientades en la Cort reial.

A banda, copsem que els dos van junts I que, com diem, popularment, “On va la corda, va el poal”, com també que, fins i tot, com posava el folklorista valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), en la seua obra “Encisam de totes herbes”, “L’home fa la dona; i, la dona, l’home”: les dues veus, els dos cors i… la unió entre el marit i la muller. Ningú tracta d’anul·lar l’altre, ni recorre a la força contra el suposat adversari. No debades, després, l’autora indica que predominen les afinitats entre na Glòria i en Jordi.

En el poema que plasma a continuació, “T’estimo amb alegria” (p. 76), en l’esmentada obra de Rosa Rovira Sancho, l’escriptora exposa una confiança fidel i contínua en l’altre i, altrament, el nexe entre el cor i el pensament:

“Caminàveu per la vida

per camins ben diferents,

i heu topat amb la reeixida

embellint dos cors contents.

 

Del llampec de les mirades

i l’encís del pensament,

dues vides enllaçades

unirem en casament.

 

I un ‘t’estimo’ amb alegria

ple d’amor i sentiment,

confiant amb l’energia

d’estimar-vos constantment”.

 

Per tant, podríem pensar que els familiars, els amics i molts coneguts confien en la parella que ara s’uneix, com ho captem en els dos darrers versos.

I si, en la composició “A la Marga” (p. 84), l’escriptora dóna veu al padrí, qui dóna amb galania un ram com a present, perquè “aquest ram sigui l’estrella / que il·lumini el nou camí”, en el poema “Un t’estimo responsable” (p. 85), captem que l’autora empiula les noces i la terra (ací, la vila, la qual els fa valença), àdhuc, incloent-hi la natura:

“Monistrol us dóna estada

augurant un bon futur,

per gaudir de la contrada

respirant un aire pur.

 

Barcelona queda enrere

reformant el temps passat,

ara és l’hora de delera

d’un present il·lusionat.

 

Amb empenta decidida

i en aquest Ajuntament,

una vida compartida

unireu en casament”.

 

O siga que, com ens indicà la poetessa en un correu electrònic de l’11 de març del 2025, els dos nuvis, “veïns vinguts de Barcelona” (sic), han triat amb decisió anar a Monistrol de Calders a residir-hi i, així, conserven el seu esperit juvenil i, igualment, en part, aventurer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat i religiositat matriarcalistes en la poesia catalana

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, i amb els xicotets detalls, en el poema “Un petó i una abraçada” (p. 49), ho reflecteix. I tot, en la nit i en una relació més bé sentimental:

“Un petó i una abraçada

et demano cada nit,

un petó i una abraçada

em fan ser un home feliç.

 

Compartim llençol i manta,

compartim també coixí,

que amb les coses més petites

n’hi ha prou per ser feliç.

 

Disputes deixem enrera

que són brostes del camí,

un petó i una abraçada

i amb això, ja sóc feliç”.

 

També enllaçant amb el cor, en el poema vinent (p. 49), l’escriptor de Rupit exposa uns versos que podríem vincular amb el desig de passar a la història, a què ell renuncia i, com a compensació, el poeta connecta amb una sexualitat matriarcal i no amb el romanticisme. En eixe sentit, poden recordar-nos films en què apareix la sexualitat patriarcal, la qual, normalment, és dita “occidental” i, sovint, amb intenció de ficar totes les cosmovisions en un mateix sac (encara que això no es diga):

“Vaig escriure el teu nom a la sorra,

i l’onada el va esborrar.

Vaig marcar-lo al tronc d’un arbre,

i l’escorça es va assecar.

A una pedra vaig gravar-lo

i la pedra es va trencar.

Dins mon cor vaig estotjar-lo

i ara el sento bategar”.

 

Quan passem a la tercera part del llibre, en què l’autor entra en el tema religiós, altra vegada, captem el matriarcalisme, un nexe entre religiositat i lo terrenal junt amb la qüestió del retorn a la mare (després del camí de la vida, com ho entenen en la cultura colla), qui, a  més, li fa d’aixopluc. Com a exemple, en la primera composició d’aquesta secció (p. 51), diu

“Aplec de pensaments sorgits del fons del cor i meditats

dins el temple de la Natura.

Surto del no-res, visc en el no-res i camino per arribar

al no-res, i sempre per viaranys de llum i de fosca, de 

pau i de silenci”.

 

Per consegüent, la Mare Terra el protegeix, ella li fa de mare a qui consulta (l’entrada al temple, això és, a la vagina i, per extensió, a la vulva) i amb qui empiula. A banda, en eixir de lo soterrani (de l’interior de la mare, arran del part), comença el sender per la vida. I, al capdavall, tornarà a la mareta (la terra, la contrada) que, un dia, li donà vida: a lo que, en moltes rondalles, és representat bé per una cova, bé per la casa dels pares a què van els fills en passar l’adolescència i la primera fase de la joventut.

Igualment, en línia amb la visió matriarcalista de la religió i de la vida, l’escriptor es considera

“(…) una veritat inacabada

de la manifestació plena de la Realitat”.

 

i això el porta a cercar també els altres i lo trascendental (ací, mitjançant el silenci).

En el darrer vers, indica que Déu “posà en el silenci el seu amagatall”. Aquest mot també té a veure amb la vulva i, d’aquesta manera, copsem un lligam entre la terra, la mare i Déu. O siga, ens trobem amb una composició en què el déu és femení, matriarcalista i maternal, tot i que, primerament, tinguem associat el seu nom a lo masculí.

Sobre això, afegirem que, cap al 2020, coneguérem cristians (àdhuc, capellans, de línia catòlica) que relacionaven la figura de Déu amb el Pare i amb la Mare, en lloc de fer-ho només amb el Pare, tret que ens acosta als Pobles matriarcalistes.

Aquestes cultures (en què predomina lo maternal) promouen (i afavoreixen) que cada persona desenvolupe ambdues bandes, no solament la que, més d’una vegada, li assigna més d’una persona pel fet d’haver nascut, biològicament, home o dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El contacte matriarcal amb la Natura, el nexe amb la mare i l’educació vernacla

General, , , , ,

Un poema molt representatiu de la literatura matriarcal reflectida en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, del poeta de Rupit, és “M’agrada”(p. 41), en què exposa molts detalls de la vall i, sobretot, la maternitat (la qual ell enllaça amb la Mare Terra i amb l’educació fruit del contacte amb la natura i d’una actitud receptiva, afectiva i com la del nen que escolta l’àvia). Cal dir que, aquesta manera de respondre, no abraça la prepotència, ni intenta, inicialment, traure’n suc per a profit d’una minoria privilegiada legalment i no vernacla. En primer lloc, exposarem els versos:

“M’agrada pujar a la muntanya més alta

i veure la terra mansoia sota els meus peus,

sentir l’oreig que em besa a cada galta

i esguardar eixa contrada sarguida de conreus.

 

M’agrada escoltar embadalit la lletania

d’una font ben generosa, un dia cap al tard,

sentir dels ocells i del vent la companyia

i dins d’aquest silenci,  quedar-m’hi endormiscat.

 

M’agrada restar assegut sobre una penya

i veure el llamp esquinçar la negra nit.

El llibre de la Natura, quant t’ensenya!

És la millor escola per aprendre-hi un nen petit.

 

M’agrada anar a dormir quan la jornada ha sigut forta,

m’agrada fer l’amor si aquest és correspost,

m’agrada no tenir mai tancada la porta:

Qui pot robar-me els sentiments del cor?”.

 

Com podem veure, en els primers versos, no uneix tenir la terra sota els peus del poeta…, com ara, amb explotar-la, ans a poder captar lo que eixe punt geogràfic li permet, com si ell fos una àguila enmig d’una vall. 

En la segona estrofa, apareix la font (de vida, la mare) i la fa generosa…, junt amb la vesprada (u dels moments femenins del dia), aus, el vent (les tendències) i el silenci (la contemplació). I, més encara: comenta que li complau escoltar (un detall propi dels Pobles matriarcalistes).

A continuació, copsem que la dona (la penya, tel·lúrica) li dóna força i que, a més, ell no intenta (ni es proposa) badar-la, ni fer-la miques. A banda, agraeix una miqueta de llum en l’obagor de la nit, això és, un xic (com a mínim) d’esper.

Igualment, Miquel Banús i Blanch considera que la relació amb la Natura és la millor manera d’aprendre per a la vida.

Afegirem que, de fet, els llauradors hi empiulen molt. Com a exemple, alguns dels trets que ens han comentat sobre ells són la seua naturalitat (les coses, com són) juntament amb la bonesa, que no van amb dobles intencions, ni amb la hipocresia, el seu realisme, que ensenyen mitjançant comparacions amb la natura, que confien que la llavor colgada done els seus fruits, que ens diuen que les coses tenen un procés i que cal tenir paciència, que fan les coses pas a pas. Àdhuc, ens han adduït que n’hi havia que deixaven una part de la collita, no sols per als pobres, sinó, igualment, per als animalets (com ens digué, pel 2010, un amic valencià molt coneixedor de la cultura colla), etc.

En eixe sentit, també es plasma el matriarcalisme, com un estil de vida en què se cerca la moderació: 1) una bona nit després d’una jornada forta, 2) una sexualitat en què el bon cor és present i no, com ara, acompanyat d’intents de sotmetre l’altra banda (propi de les actituds patriarcals), 3) estar oberts a tots i l’hospitalitat al necessitat (encara que ho siga només un moment) i, òbviament, 4) protegir el cor, els sentiments, el nen psicològic que encara conserven les persones que, fins i tot, amb més de noranta anys, estan creatives (però que no abracen l’elitisme).

No debades, en una composició posterior, “Records d’infantesa” (p. 44), escriu sobre sa mare i la costura, en lloc de parlar sobre persones molt famoses, junt amb els gatets, o siga, ens evoca exemples de la senzillesa en la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, flors, blat, colors i generositat

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en un poema de Montserrat Vayreda i Trullol (1924-2006).

Una altra entrada en què copsem l’esmentat sentiment, és “’MARCADA PER LA TERRA’ de Montserrat Vayreda” (https://elglobosblog.blogspot.com/2012/12/marcada-per-la-terra-de-montserrat.html), en què hi ha un poema de la catalana Montserrat Vayreda, nascuda en Lledó d’Empordà, el qual figura en el blog “GloBos.blog. Més de 1.000 poemes”. Diu així:

“Marcada per la terra on he nascut,

Oberta com és ella, vull ser clara.

No pretenc posseir altra virtut”.

 

Com podem veure, en aquests primers versos, captem una dona vinculada amb la terra i que, a banda d’acollidora, diu les coses pel seu nom.

Igualment, com veurem més avant, no és una escriptora ambiciosa, sinó, més aïna, en pro de la comprensió d’obrir camins per a les generacions futures i per als qui hi estiguen interessats.

Afegirem que sembla que Montserrat Vayreda frueix de contemplar o, si més no, de mirar la natura (els colors), com si fos necessària per a plasmar versos nous (els quals compara amb flors de jardí i, per tant, ens acosta a la figura del jardiner, prou habitual en la literatura matriarcalista):

“Tot el que tinc m’és prou. Adés i ara

Somnio obrir camins entenedors,

Els que tothom podrà seguir algun dia.

Retinc als ulls la força dels colors,

Respiro de la terra l’alegria,

Avanço enmig dels versos, que són flors

Tallades al jardí de la poesia”

 

En acabant, altra vegada, es reflecteix que la poetessa té una actitud creativa i, així, receptiva, en la vida:

“Vull sentir-me vibrant i receptiva

Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà”.

 

Ara bé: l’autora toca els peus en terra i se sent en nexe amb la terra on nasqué (en lloc de salpar àncores i d’anar cap a indrets diferents als de la catalana) i en què Montserrat Vayreda permet que l’altra part tinga el seu ritme com també que l’escriptora vaja acompanyada del seu:

“Yacht sense moll, no vaig a la deriva

Retrobo sempre el lloc on ancorar.

Espero, crec, afirmo, i de vegades

Desitjo el ritme intens de les onades

Acompassar-hi el meu i fer-lo clar”.

 

Adduirem que, part dels versos que hem llegit adés, podria evocar-nos l’expressió valenciana (i de línia matriarcal) “pensat i fet”, la qual, culturalment, no té equivalent en castellà. I, així com eixes tres paraules exposen que, primerament, es pensa (encara que es faça amb agilitat) i, després, s’actua, les coses no es fan a la babalà, ni de manera fulminant, sinó amb sentit comú.

A continuació, apareix, altra volta, el realisme:

“I si pogués, amics, ai, si pogués”,

 

passar a

“Treballar més per a poder després

Reposar en el repòs fet herba blana!

Un vers a flor de boca, que restés

Labiat com petita flor boscana,

La pau a prop de tots els meus rosers

Or de blat i de sol a la vessana.

La meva vida no desitja més”.

 

Per consegüent, ens trobem davant unes paraules que, en traure el tema del treball, enllacen amb la filosofia matriarcalista catalana de la dita “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla” i de la faena més bé vista com una relació amb la terra i, així, fer-la fèrtil i estar-hi agraït pel que proporciona i per la vida que ens fa possible la Mare Terra.

Finalment, captem amb tres trets interessants: 1) la pau al voltant de l’herba i, per una altra, 2 ) el blat (sovint, simbòlicament, vinculat amb la joventut, per mitjà del refrany “A juny, la falç al puny”… i amb lo femení, per la forma de la falç i de la corbella). Això sí: no parla d’un forment de terres llunyanes, ni de fora de la terra, ans de la vessana, o siga, del tros de terra de conreu (potser, representant “el terròs”), de la mateixa manera que ho són cada u dels seus poemes. I 3) el fet que podem pensar que Montserrat Vayreda està disposada a compartir la seua vida: “La meva vida no desitja més”. En eixe sentit, hi ha cultures matriarcalistes (com ara, la basca), en què, ben avançat el primer quart del segle XXI, si els pescadors compten amb un excedent, es reparteix entre els familiars i els necessitats, com escriu Mª Carmen Basterretxea (p. 81) en el llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos” (publicat en el 2022): “En l’actualitat, els pobles pesquers, en les famílies el sistema productiu de les quals és la pesca, és habitual que l’empresa repartesca part del peix als seus treballadors, qui, igualment, el reparteixen entre els més pròxims i amb els qui, en eixe moment, tenen necessitat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Nostra Senyora recompensa la bonesa, l’estima per la Mare Terra i la generositat

General, , , , , , , , ,

Un relat arreplegat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, és “La filla del senyor d’Erill”. Així, “el senyor d’Erill tenia una filla bella com ningú més, a la qual li agradava de contemplar les coses més senzilles, com l’esclat de les flors en primavera, els cims nevats de les muntanyes, el blau del cel…, i era tan feliç així que no es preocupava de res més, la qual cosa també feia feliç al bon pare i senyor d’aquestes valls” (p. 102). Com veiem, aquest paràgraf, al principi de la narració, presenta una dona molt oberta a la natura, als petits detalls, a la bellesa, etc., i això és ben acollit pel pare, parent que, a més, permet que ella gaudesca de lo que la fa sentir-se part de la terra on viu i estimar-la. A banda, fruit de l’ensenyament que hauria fet el pare, la filla frueix de la vida.

No obstant això, a mida que ella creix (en edat i en garridesa), l’escuder de son pare pretén fer-se-la i, així, un dia demana a la jove “que accedís a les seves pretensions” (p. 103), ja que, si no, la mataria.

Com que la noia no hi cedeix, l’escuder li talla el cap i fuig “de la justícia que voldria imposar-li el pare de la noia i senyor d’aquestes terres.

Quan el senyor d’Erill tornà i va trobar la seva filla estimada en un bassal de sang, la seva primera exclamació fou adreçada a la Verge Maria. Era un clam de súplica i esperança” (p. 103). Per tant, l’home confia en Nostra Senyora (la dona salva l’home, com en les cultures matriarcals) i, a més, ho fa amb dos trets que enllacen amb l’esmentada cosmovisió: la dona com a auxiliadora (ell li envia una petició) i l’esperança de l’home, signes que, en conjunt, encaixen amb el refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”, és a dir, no limitar-se a pregar, ni a lo religiós adreçat cap al cel, sinó, en tot cas, cap a l’estima per la Terra com a mare i contribuir a un món millor (àdhuc, a petita escala).

Tot seguit, llegim que “tot fou en un instant: suplicar el senyor i la noia recobrar la vida. Fou el miracle més gran atribuït a la Mare de Déu” (p. 103). I, així, com es sol dir, popularment, la fe ha mogut muntanyes…: Nostra Senyora ha sigut generosa amb el noble.

Igualment, “La noia acudí tot seguit al santuari a donar gràcies a la Mare de Déu i a pregar pel seu assassí, el qual es posà frare i guardà una actitud de santedat durant la resta de la seva vida” (p. 103). Aquestes paraules ens evocaren el conte “El dragó del Patriarca”, recopilat per Josep Franco en l’obra “Llegendes valencianes”, en què la Mare de Déu ajuda un malfactor després que ell li haja promés que mai no tornarà a ser un mal fill.

Igualment, comentarem que hem trobat algunes narracions en què, en lloc de ser una dona qui passa per l’etapa de penediment i, posteriorment, ingressa com a monja (“Bagassa primerenca, beata tardana”, com diu un refrany),… ho fa un home (en el relat que ací tractem, es fa frare). Per consegüent, captem aquest tret matriarcalista i significatiu: la bondat sol estar més bé associada a la dona.

Finalment, veiem que, “Mentre, el pare de la noia fou generós en béns i prebendes al santuari” (p. 103). I, per consegüent, la dona veu recompensada la seua ajuda i està ben considerada: han guanyat les dues bandes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com a detall relacionat amb la dita “Bagassa primerenca, beata tardana”, direm que ja figura en l’obra “Encisam de totes herbes” (de 1891), de Joaquín Martí Gadea.

Igualment, en Alaquàs (l’Horta de València), com algunes vegades m’ha comentat ma mare (1943) i més dones del mateix poble, hi havia un centre on anaven dones que, en la seua jovenesa, havien treballat de prostitutes: el que portaven les monges “Oblates”, les mateixes que crearen l’escola privada “Colegio Venerable Madre Oviedo”.

Dones i poblacions del Pallars amb dolçor, bonesa, creativitat i agraïdes

General, , , , , , ,

 

Una narració pallaresa en què es reflecteix el matriarcalisme, de manera simbòlica, és “El concert de Cal Rossinyol”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, llegim que, “A mitja hora escassa de Pessonada, (…) s’alça la masia de Cal Rossinyol. Casa i era es troben arrecerades cara al migdia, al peu d’un serrat que les protegeix del vent de port, voltades d’oliveres i d’altres arbres fruiters i a quatre passes de dues fonts: Torrent Salat i la font de Vidal. Un lloc, doncs, privilegiat del terme, en el qual hom pot escoltar sovint el refilet del rossinyol i el cant de molts altres moixons” (p. 165). Com veiem, 1) la casa i l’era estan protegides (paper maternal així com també ho fa la Nostra Senyora o, com ara, la mare respecte al fill), 2) arbres de tipus mediterrani (per exemple, l’olivera, el qual sol associar-se a la pau), 3) a poca distància de dos punts on hi ha aigua (dos detalls vinculats amb la dona,  que ens poden evocar el naixement d’un nen) i 4) la font de Vidal.

Adduirem que, per una banda, hi ha un brollador ple d’aigua i ben ample (es tracta d’un torrent) i que és salat. Igualment, n’hi ha u que aporta dolçor i creativitat i associat a la vida, a l’obertura als altres: la font de Vidal. A més, la paraula “Vidal”, com podem llegir en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, prové del llatí “vitale”, que significa “vital” i que, igualment, “El nom personal Vitalis ja ve del llatí i és el nom de diversos sants dels primers segles del cristianisme”. Naixement, aigua, primers sants, vida… en relació amb la Mare Terra.

Com captem en moltes rondalles, la dolçor i la bonesa són ben acollides com també l’obertura. I, en canvi, en el paràgraf següent, ja es comenta que, a la gent de Can Rossinyol, els agradava molt anar de festa (lo que, en altres relats, seria la cacera) i que els animals passaven tres dies com si fossen secundaris per als seus amos. Per tant, el conte convida a pensar en els altres i a tractar amb suavitat les persones que fan possible que la nostra vida i els nostres projectes vagen avant.

En línia amb aquesta rondalla, la que ve a continuació, “Una mestressa ambiciosa”, plasma molt lo matriarcalista. En Ca l’Arcalís, una de les cases més bones del poble Vilamur, “Com moltes altres famílies, amassaven amb molt poca farina. De cop i volta, la casa va començar a pujar” (p. 175), fins al punt que uns tafaners els demanen com se les enginyaven, i ells, sense pensar-s’ho dues vegades, els responen “tenim a casa una màquina de fer moneda! (…).

Un bon dia es presentà a Vilamur el Governador de Lleida, acompanyat de dos guàrdies i demanà per casa L’Arcalís. A casa, només hi havia la mestressa, una dona molt treballadora i eixerida.

-On són els hòmens? -preguntaren els forasters del carrer estant.

-On voleu que siguen?: al tros” (p. 175).

I, tot seguit, els obri i veiem que “La mestressa els acompanyà llavors a les quadres, vora les quals hi havia una habitació molt ben arreglada i proveïda de tota mena d’estris de treball” (p. 175). I, a banda, la dona els afig:

“-Mireu: tot aquest parament és la màquina (…) d’aquesta casa! I també, és clar, amb l’ajuda d’aquests deu! -digué la dona, mostrant els dits de les mans.

L’autoritat provincial (…) va voler recompensar la mestressa” (p. 176) i la dona els respon:

“-Doncs, vull ser jo la primera d’anar a oferir per la festa major (…).

Cal aclarir que, en aquest poble, tenen el costum que, el segon dia de festa major, les tres mestresses principals de Vilamur pugin a l’altar durant la missa per fer unes ofrenes. Aquell any, doncs, la primera dona del poble, a l’hora d’anar a oferir, fou la mestressa de Ca l’Arcalís, davant de la jove de Cal Notari” (p. 176).

Per consegüent, en aquest relat, copsem que, en el Pallars, lo vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista va per davant de lo que ho fa amb l’home i amb lo patriarcal: la dona (relacionada amb el camp i molt oberta), en lloc de lo patriarcal (els forasters que procedeixen de la ciutat i la filla del notari). 

Finalment, un altre tret en línia amb el matriarcalisme: l’agraïment, per mitjà de les ofrenes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal i Venturós Any 2023.