Arxiu d'etiquetes: Caterina Valriu Llinàs

Dones que col·laboren, amb bona harmonia i molt obertes

General, , , , ,

 

Una rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i semblant a altres relats és “Es dos geperuts”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, un sabater que, en ple estiu, no podia dormir-se en el llit, se’n va al terrat “i va veure un parell d’esbarts de bruixes que passaven volant per damunt es terrat i deien, fent com una cançoneta” (p. 181), els dies de la setmana, llevat del diumenge.

“I cada vespre feien sa mateixa cançoneta, però es geperut va reparar que no anomenaven mai es diumenge” (p. 181) i, un tercer dia, quan les torna a veure i a escoltar, els digué:

“-I diumenge, set!

-I té raó! – digué sa major de ses bruixes-. I té raó aquest home. Mirau, i nosaltres, que no anomenam es diumenge. Meem, meem, debaixau a aquest terrat i mirau qui és que ens ha fet aquest favor, a veure si nosaltres n’hi podem fer qualcun a ell.

-Oh! Ell és un geperut -digué una bruixa (…).

-Sí? -va dir sa major-. Idò, una pessigadeta perhom as gep i l’hi llevarem, i no serà geperut aquest pobre home.

(…) La bruixa major li pegà sa darrera i digué:

-Per art des nostre secret,

ara ets un home condret[1].

I es sabater ja no tengué gep” (p. 181). I, per consegüent, la dona salva l’home i, com podem veure, l’alliberen de la condició de pobre, de la llosa que portava damunt (el gep). Afegirem que aquesta mena de donar i rebre (en aquest cas, l’home facilita el nom del seté dia; elles li lleven el defecte físic) és típic en una quantitat interessant de relats.

L’endemà, tothom veia que el sabater ja no tenia gep i un amic, a més, li demana com se les havia enginyat. A banda, el sabater no manté el secret i, tot seguit, l’amic li qüestionà si li importaria “deixar-lo jeure un vespre as terrat, per veure si ses bruixes li llevarien es gep.

Aquell li digué que sí” (p. 182) i ell, el mateix vespre, hi va i copsa les bruixes. Però ara la bruixa major diu:

“-I diumenge, set!” (p. 182) i, com que l’amic volia dir alguna cosa, “cridà tot d’una:

-I dilluns, vuit!” (p. 182).

Aleshores, les bruixes interpreten que, com que elles ja canten “Dilluns, un”, l’amic no s’havia d’haver ficat en bucs. I, així, trien:

“-Idò, posau-li es gep que llevàrem a aquell d’ahir.

-Però ell ja en té un, de gep! -digué una bruixa que s’hi havia acostat de prop (…).

-Idò, posau-li s’altre, davant -digué sa bruixa major- i, així, no tendrà ganes de desbaratar-nos” (p. 182).

I, com a exemple, el matriarcalisme sí que acull la col·laboració, però no les intervencions fetes, com podem llegir en la rondalla, perquè, com ara, “Es geperut (…) volia dir qualque cosa” (p. 182). Un relat, per descomptat, en què es reflecteix l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, podem llegir el significat “Que no té defecte físic”.

Dones acollidores, laborioses, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i en què el narrador es posa de part de les persones que faciliten les relacions humanes és “Es dotze mesos”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Comença dient que “Hi havia una casa que tenien una padrineta vella molt bona dona i es mes d’agost arreglaren que ella anàs a sa caseta des figueral a guardar les figueraleres” (p. 177) i, així, captem un fet comú fins a ben entrat el segle XX: els ancians que també vivien en companyia de persones d’altres generacions, si més no, de l’anterior, i, per tant, amb la possibilitat de fer-ho amb nets i tot. Igualment, veiem que prengueren una decisió en grup i, a banda, que era una dona forta i laboriosa. Adduirem que aquest relat fou recopilat i plasmat en les Illes Balears en els anys noranta del segle XIX.

“Quan era as figueral, passaren per allà dotze senyors molt ben vestits i s’hi aturaren i ella els va fer molt bona escomesa i els va rebre molt bé (…) i els tractà molt bé” (p. 177). A més, llegim que “tots li agradaven perquè tots tenien qualque cosa bona” (p. 177).

I, després de raonar amb ella, tots dotze tiraren junta i, “per pagar-li es favor que els havia fet, parlaren de fer-li una gràcia i cada mes hi deia sa seva, però es mes de gener va esser de parer que lo millor era que, cada vegada que escopís quan filava, escopís una pesseta; i així ho resolgueren sense dir-li res, a ella” (p. 177) i, per consegüent, es recompensa el tracte de la persona (ací, una dona i, a més, velleta, lluny de la típica figura de l’ancià reguinyós).

A continuació, llegim que la dona, treballadora, “Horabaixa, quan (…) tengué sa caseta adesada, agafa sa filosa i es posà a filar asseguda as portal de sa barraca” (p. 177) i li comencen a eixir monedes (pessetes). A més, diumenge, mentres que els nets l’acompanyaven a la vila, per a anar a missa, ella els ensenya la senalla plena de pessetes i “Es nets, que l’estimaven molt, s’alegraren d’aquella ventura[1] que havia tenguda i abocaren sa senalla (…) dins un sac per dur-les-se’n a la vila” (p. 177). Així, captem una dona que fa bona pasta amb els nets, amb el demà.

El pare dels nets, en línia amb la mare (l’àvia), fent el paper de guia i desenvolupant l’arquetip del rei, comenta els fills que “allò succeïa a sa mare, que era sa padrina, per lo bona que era, que aquells senyors eren es dotze mesos, que anaven a cercar el món per donar un premi as bons i que, aquells que tractaven bé sa gent, trobarien sa recompensa” (p. 178). D’aquesta manera, el pare plasma l’educació matriarcal i un mètode obert i didàctic d’ensenyar a viure i, àdhuc, d’aprendre. A més, eixerit i, com qui té prou de món, el pare “També els comanà que no importava que diguessen res a ningú” (p. 178) i, tot seguit, els nens ho amollen a uns al·lots amics.

Però, com que la padrina d’aquest segon grup de xiquets era enutjosa, els dotze senyors “se n’anaren i resolgueren que, per lo malament que els havia tractat, cada vegada que escopís, li sortís una figaflor de sa boca” (p. 178). Cal dir que la figaflor, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més de ser una figa primerenca (la qual es colliria en estiu, l’estació vinculada amb la joventut), també representa la vulva i, per tant, la velleta escup la sexualitat, lo eròtic, la jovenesa.

Per això, aquesta rondalla acaba amb una moralitat en pro de comportar-se bé amb els altres i, de pas, amb les dones (independentment de l’edat): “sempre és millor tractar bé sa gent que tractar-la a barrades i que es bons trobaran sa recompensa de ses seves obres” (p. 179). En eixe sentit, en unes paraules que ma mare em transmeté el 7 de setembre del 2022, hi ha una “dita popular” (així, com sona) que diu “Tu respecta a una dona com si fóra ta mare o una germana”, refrany vàlid per a totes les dones.

Per aquest motiu, és fàcil d’entendre el missatge d’una segona dita que em digué el mateix dia i que ella havia oït a la seua àvia Consuelo (padrina paterna nascuda en els anys setanta del segle XIX): “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”. Com podem veure, rondalles i aforismes a favor de les persones, indistintament, àdhuc, de com es guanyen la vida,… sempre que no siga fent mal als altres com a mitjà per a viure.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esdeveniment.

Dones que convenen, que trien i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme, fins i tot, en relació amb l’educació matriarcal, és “Sa rondalla de na Margalida”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Una filla que era malfaenera, “Un diumenge va veure dos mariners que venien de cap a ca seva i havien de passar per davant i va posar, enmig de sa casa, un paner ple de fusades” (p. 179) i sa mare li diu que no vol que faça faena en diumenge.

Tot seguit, “Es mariners arribaren a s’endret des portal i se’n temeren i li digueren, a sa mare:

-Ma germana: per què pegau a aquesta al·lota? (…) Aturau, no li pegueu; no li pegueu pus” (p. 179). Aquestes línies s’ajusten a l’educació matriarcal i plasmen una cultura en què està ben vist tractar les coses a bones: des de lo educatiu, fins a qualsevol tema en relació amb dues persones o més, motiu pel qual, els hòmens (quan fan el paper de pares), sovint, figuren molt oberts.

A continuació, llegim que els mariners, “quan varen esser més amunt, un va dir a s’altre:

A mi, em convendria aquesta al·lota; (…) li deixaria un quintar de cànem i un quintar de lli perquè ho filàs” (p. 179) i, així, el mariner considera que la jove té bones mans i, per tant, la dona està ben considerada. A banda, immediatament, es plasma el tema de les noces i, de pas, el fet que la dona (en aquest cas, la filla) té la darrera paraula i que la mare respecta la decisió de la jove. Açò, evidentment, té a veure amb l’educació matriarcal i, així, el mariner “Tornà arrere i digué a sa mare:

-Ma germana. ¿Què voleu que em casi amb sa vostra filla?

Diu:

-Això, ha de ser ella qui s’ha de convenir i jo no hi dic res.

-Idò, tu, Margalida, què hi dius?

-Jo? Que sí; jo ja em vull casar, si tu et vols casar.

-Idò, ens casarem.

I es casaren” (p. 179).

El marit, en Toni, confia en la dona i li encarrega que faça una telerada.

“Ella va dir:

-Sí, bé, bé.

Però, quan ell no hi va esser, no tocava es cerro i sa mare li deia:

-Margalida, ¿i encara no files?

-Jo! Ja filareu vós” (p. 180).

Per consegüent, malgrat que el marit dona unes órdens a la muller (que faça una telarada), és ella qui tria què fer, quan i com. Així, més avant, captem que, “As mateix poble, hi havia una senyora que havia menjat conill i s’havia travessat un osset i, de cap manera, l’hi podien treure, i li daren de consell que anàs a passejar a veure si veuria res que la fes riure” (p. 180). I, en veure com filava la xicota, “s’osset li sortí i quedà bona” (p. 180).

Aleshores, la senyora de l’osset, en senyal d’agraïment (un tret que apareix en moltes rondalles, com ara, amb una velleta i germans), diu:

“-Jesús! (…) Aquesta dona és causa que estic bona. Que em deman tot lo que vulga.

-Sí -va dir na Margalida-. Idò, vull una telarada de drap i una de brinet i que se n’enduguen tot això” (p. 180). I així es fa. De nou, es dona moltes facilitats a la part femenina del relat (en aquest cas, a la jove).

A més, com que la xicota no volia treballar en això, quan aplega el marit i veu que la tasca és feta, ella, amb creativitat, li comenta que estava cruixida de tant de filar, “i s’home ho va creure i li digué:

-Idò, mira: si et cures prest, farem una promesa a la Mare de Déu, de no filar més.

Ella, quan s’home no hi va esser, va llevar ses clovelles d’ous, ja va estar bona, feren una festa a la Mare de Déu i no va filar més” (p. 180). I, per tant, mitjançant la creativitat, la muller aconsegueix el seu objectiu i, igualment, com en moltes rondalles, la dona és la part eixerida i es fa lo que ella tria: des del casament (la mare no li posa inconvenients), fins a lo relatiu a la tasca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Adduirem que hui, 16 de novembre del 2022, en el llibre “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), hem trobat una rondalla, “La creació”, amb característiques en línia amb el matriarcalisme i, àdhuc, amb semblances amb la Pachamama de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista): Déu no feu l’home (les persones) com el més fort, sinó la terra (la Mare Terra i, així, la dona). 

La dona “feia lo que volia”, ben tractada i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es copsa el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona està ben tractada i que, a banda, en alguns passatges, pot recordar la Nit de Nadal i Nostra Senyora i el Nen Jesús, és “Es drac encantat”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un home que tenia tres filles, un dia se’n va al bosc a collir devers una cova i li apareix un drac (el qual està vinculat amb la dona) i l’animalet li diu que, si alguna de les tres filles que té l’home entra en la seua boca, li donarà una bossa de doblers i que no se li acabaran mai. Ara bé: si no n’hi entra cap, el pare tindria mal de ventre sempre (p. 174). Així, veiem que, des d’un primer moment, la dona (ací, per mitjà del drac) és qui dicta què ha de fer l’home.

Aleshores, el pare fa via cap a casa i ho comenta a les filles. La filla gran i el pare i, en acabant, la segona i el parent, se’n van a la cova: “Sí, mon pare. Anem-hi i el veurem” (p. 175), li diuen totes dues. La tercera, quan li diu el pare què haurà de fer, li respon:

“-Anem-hi, mon pare; jo, per vós, faré qualsevol cosa.

Se’n van a sa cova des drac i sa filla, quan el va veure, va dir:

-Mon pare: ell és molt gros, emperò, perquè puguem estar bé, hi entraré” (p. 175). I així ho fa: “Hi va entrar i va sortir dins un palau, i allà no va veure ningú més que dues ombres que sempre la servien. (…) ella, a dins es palau, estava molt bé, feia lo que volia. Si volia fer feina, en feia i, si no volia, no en feia. Aquelles dues ombres li feien de criades” (p. 175), paraules que van en línia, per exemple, amb un comentari que em feu ma mare sobre la seua àvia paterna, Consuelo (nascuda en els anys setanta del segle XIX), respecte al marit, Miguel: ell li ho donava tot fet. I, a més, la dona també tractava bé l’home, malgrat que l’àvia Consuelo tingués la darrera paraula.

Afegirem que, en maig del 2022, férem una pregunta en Internet i la majoria de les respostes anaven en la línia d’aquesta rondalla: per tant, en els relats i en la realitat, es reflecteix el matriarcalisme.

Però un dia, de nit, la jove encén un misto i, un poc després, una ombra li diu:

“-Filleta: ja s’ha acabat!” (p. 176) i l’endemà de matí, la xicota es va trobar en un camp ras, sense cap camí. No obstant això, la dona, amb molta espenta, “Es vespre, molt tard, va veure un llumet i se n’anà cap a ell i trobà un gran casat ple de centinel·les” (p. 176), el qual corresponia a la casa del rei. “Amb això, sortí un criat del rei” (p. 176) i l’home tria acollir-la “perquè va veure que li havien de dur un infant i va dir:

-Que entri (…).

La va fer entrar i li donà posada, i ella, en sa nit, va tenir un infant mascle i va demanar as criat si tendria qualque bocí de roba vella per abrigar-lo” (p. 176). I el criat, molt obert, li dona uns calçons vells “i ella abrigà s’infant” (p. 176).

Al moment, el criat sent una veu que, de darrere de la porta, li digué com acabaria l’encantament, en aquest cas, relacionat amb la dona (per mitjà del drac), com es capta posteriorment: “Es criat, quan va sentir això, tot d’una, se’n va anar a dir-ho al rei i li digué que li perdonàs s’haver donat posada per aquella santa nit a aquella dona” (p. 176). Aleshores, el monarca, quan va sentir la veu, el perdonà, feu lo que havia comentat la veu pròxima a la porta, acaba l’encantament del drac “i aquella dona va ser la reina” (p. 176). Adduirem que, al llarg de la rondalla, la dona actua molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que marquen les directrius, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “L’amor de les tres taronges”, recollida a Mallorca i molt semblant a altres amb el mateix títol o molt similars. Començarem dient que, àdhuc, es copsa en l’actitud del rei cap al poble:  “A una ciutat, hi havia molta misèria i el rei va fer fer una crida dient que, per espai de tres dies, donaria un setrill d’oli i un saquet de farina a tots es pobres que hi anassen.

Hi anaren molts i, es vespre, quan tot s’oli i tota sa farina varen estar acabats, hi comparegué una velleta i demanà si li volien deixar omplir es setrill d’oli i es saquet de farina” (p. 163). I la velleta, malgrat que li deien que s’ho havien dut tot, respon:

“-Tira! Deixau-me mirar si encara en queda qualque mica.

-Idò, mirau-ho.

Sa velleta (…) encara pogué omplir es setrill (…) i també pogué omplir es saquet” (p.  163). Per tant, ens trobem amb un rei, no sols obert a tots, sinó que ho fa, fins i tot, als més pobres i, a banda, a les ancianes i que, detalls com aquest, plasmen que el matriarcalisme prefereix els monarques i les autoritats amb bona empatia amb el Poble.

Afegirem que aquest passatge pot recordar-nos el del repartiment dels pans i dels peixos, del Nou Testament: n’hi havia per a tots. Cal dir que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada, quan és anciana i tot, i que, en aquest relat, a més, es fa lo que ella dicta.

Tot seguit, el fill del rei, que jugava amb una bolla d’or, la llença al setrill de l’anciana i el trenca. Aleshores, com en altres rondalles, ella li diu “Mal no estigues bo fins que hauràs trobat l’amor de les tres taronges” (p. 163).

El príncep s’entristeix i son pare, molt obert, li demana:

“-Què tens, Bernadet?

-Aquella vella em digué que no estaria bo fins que hagués trobat l’amor de les tres taronges i ara no tendré més remei que anar-lo a cercar.

-Idò, pots partir en voler.

Son pare volia que un parell de criats l’acompanyassen, però ell no volgué més que un cavall, un sac de doblers i dues espases, i partí a cercar l’amor de les tres taronges” (p. 164).

Per consegüent, captem una educació matriarcal per part del pare, qui, a més, dona moltes facilitats al fill (primerament, que puga fer via i, de pas, espavilar-se) i li obri la possibilitat de comptar amb servidors. Però el jove tria pel transport (el cavall), per recursos per a eixir al pas i per la generositat (els doblers) i per si calgués lluitar (les espases).

El jove Bernadet fa camí i aplega a una casa on és ben rebut per una dona:

“-Ai, fillet! Es meu home és un drac (…).

-Tirau! Deixau-me quedar, m’amagaré i es vostre home no em trobarà. Vós, en sa nit, li demanareu a on està l’amor de les tres taronges i demà, de matí, m’ho direu i jo vos pagaré bé.

La dona hi va consentir” (p. 164). I, per això, és ella qui té la darrera paraula, ja que, per a començar, podia no haver-lo admés en la casa. Copsem una mena de pactisme entre dues persones de bon cor, i que, primerament, ho farà la dona i, a continuació, el jove: ella pregunta al marit, ell li ho diu i la muller ho comenta al xicot. El xicot paga la dona (considera positiva la col·laboració de la muller del drac) i fa via.

Més avant, en passar a la tercera dona casada amb un gegant, Bernadet també li paga i camina cap al jardí de què ha parlat el gegant a la seua muller (p. 166). Com en moltes rondalles, el jardí és una part més dels símbols matriarcalistes, de la mateixa manera que l’hort o que el tros que cal llaurar. El jove entra en el jardí, troba el taronger, mata els dos lleons que hi eren, cull el ramell les tres taronges (p. 167), capta que ja està tot bo i “pes camí, li agafà set” (p. 167).

El xicot obri la primera taronja i n’ix una jove molt garrida, “la va posar damunt les anques del cavall” (p. 167) i abraça lo matriarcalista, però no troba cap font i mor la jove.

Amb la segona taronja, però de què surt una jove més guapa, passa un fet semblant.

I, al capdavall, “Camina caminaràs, trobà una font amb un lledoner just a devora, que ses branques arribaven fins as coll. Va beure aigua i encetà sa darrera taronja i, de dins, en sortí una al·lota guapíssima, que duia un vestit d’or i plata. (…) Va tenir set i en Bernadet li donà aigua de sa font i no es va morir” (p. 167).

En aquest darrer apartat, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: no sols la jove porta vestit de color or (que podria recordar el cel), sinó, igualment, de color argent (que va en línia amb la foscor, amb lo femení) i, a més, lo que inclina la balança cap a lo matriarcalista és la font (un detall relacionat amb l’aigua i, per tant, amb la dona).

Molt prompte, apareix una mora que, aprofitant que és fada, tracta de fer malbé la jove garrida. I, com en altres rondalles, al final, veiem que en Bernadet, mentres que la mora, més persones i ell eren en el palau, veuen que hi ha un colomet volant (que és la jove guapa).  Igualment, com que el jardiner se’n va al jardí i, més avant, li lleva l’agulla que ella  tenia ficada en el cap, “tot d’una quedà convertida en aquella al·lota tan guapa” (p.  169). Al capdavall, el jove també se’n va al jardí, la coneix i es casa amb aquella tercera xicota de la rondalla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones col·laboradores, de bon cor, que porten el timó i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Na Blanca i Bella”. Així, una mare que tenia un nin, va prometre l’ànima del xiquet al dimoni però, un dia que el fill la veia molt trista, ell li demana pel motiu, la mare li ho comenta i, tot seguit, “Aquell al·lot es posa de camí i se’n va a cercar es dimoni. Passa per un camp on hi havia missatges que llauraven” (p. 156) i ells li diuen “ves-te’n a sa vorera de mar, que hi ha tres filles seves que neden. Has de prendre sa roba de sa més petita i no li l’has de dar fins que t’haurà dit què has de fer” (p. 156). I així ho fa el xiquet. Per tant, una de les filles resta nua o, si més no, sense eixa peça de roba. 

A més, el nen promet a la filla més petita que, si li diu què ha de fer, li donarà la roba. Aleshores, la filla del dimoni li respon:

“-Tu, ves-te’n as puig, però no faces res fins que jo vendré (…).

Així ho va fer ell, i ella se n’anà as puig i ja el trobà que l’esperava” (p. 156). Per consegüent, la dona marca les directrius del xiquet. Igualment, copsem que hi ha tres xiques jóvens i un xiquet, això és, que predomina la part femenina i que, entre eixes filles, el narrador tria la més petita, com en moltes rondalles en llengua catalana.

A banda, ella li aplana la tasca: “tirà unes pólvores i es puig va romandre trencat, sembrat, segat i, es pa, pastat. Es vespre se’n va ell, entrega es pa al dimoni” (pp. 156-157) i captem dones molt treballadores i hòmens de la mateixa corda, tret molt plasmat en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que, molt sovint, feien les faenes junt amb el marit o que també anaven molt al camp i que estaven ben tractades.

A continuació, el dimoni mana una activitat al nen i “Ella també hi anà, tirà unes pólvores a sa pell i quedà blanca com la llet. Es vespre, [es nin] entregà sa pell blanca al dimoni” (p. 157). Aleshores, el diable li diu que ha de tirar-se cap a la mar (detall vinculat amb la dona) i que hi cercarà una tumbaga (és a dir, un anell llis) de sa mare. Veiem, per consegüent, detalls matriarcalistes: la mar (aigua), l’anell (té forma circular) i la mare (relacionat, sobretot, amb la terra i amb l’aigua).

Però, la filla del dimoni, eixerida i diligent, hi va i comenta al xiquet:

“-No t’hi tires. Agafa’m, a mi, i, damunt aquesta pedra, capola’m i, ben capolada, tira’m dins mar.

Així ho va fer i, es cap de poc temps, ella surt de dins mar amb sa tumbaga, però amb un dit manco” (p. 157). Aquest passatge el trobem, molt similar, en altres rondalles. Es veu, clarament, que la dona salva l’home, que ella és la part més activa i que, a més de portar les calces, ell li creu. Igualment, es reflecteix una relació molt directa entre la dona i la mar i, posteriorment, amb la terra.

Al capdavall, com en altres rondalles, la filla del dimoni diu al nen que, en un estable, hi ha dos cavalls (el del vent i el del pensament) i “Deixa es des vent i pren es des pensament i, així, no ens trobaran” (p. 157). Direm que, malgrat que el vent i el pensament podríem vincular-los amb la part masculina (el cel, la banda superior, l’aire), el pensament també té a veure amb lo terrestre (tocar els peus a terra) i, així, amb el matriarcalisme.

En eixe sentit, les cultures matriarcalistes no han estat, precisament, relacionades amb el misticisme, ni amb el racionalisme i sí, com ara, amb lo que el nord-americà Thomas S. Harrington, en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista a Catalunya”, en català en la versió original, del 2018, considera com una “contraposició a l’obediència a ortodòxies socials i culturals àmpliament propagades” (p. 215), que podríem relacionar amb els catalans de línia matriarcalista.

Immediatament, passem a passatges semblants i en què el diable troba que la filla, eixerida, fa camí i s’allibera dels treballadors (els missatges) del dimoni.

Finalment, la filla del diable tira un mirall en terra, “comparegué una casa molt formosa i ben moblada, (…) blanca com la llet (…) i, a ella, ja no li caigué més es nom de Blanca i Bella” (p. 158). Cal dir que el color blanc està associat a la llum, al sol i, per consegüent, a lo patriarcal. Per tant, la jove passa a lo matriarcalista, motiu pel qual, la casa, per exemple, té el color de la llet, detall que, com la vaca, està molt relacionat amb la dona, amb lo femení.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Seràs servida”, dones garrides, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “En Joanet”, recopilada en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, llegim que “Així passaren alguns dies, al cap dels quals, va dir que se’n volia tornar a sa seva terra, per contar a son pare lo bé que es trobava.

-Tu no tornaràs! -va dir una veu molt trista.

Diu:

-Sí que tornaré!

-Idò, bé: promet que, en tornar, no duràs res de sa teva terra, perquè seria sa nostra desgràcia.

Diu:

-Bé: no duré res” (p. 152). I, així, la dona, amb bon cor, ha convençut l’home i, a més, acceptant ell lo que li dicta ella.

Tot seguit, el jove fa via cap a la seua terra, “tan sols lo necessari per dir a son pare que es trobava molt bé en aquell castell i que hi volia tornar per quedar-s’hi tota sa vida. Son pare hi vengué a bé, i ja va ser partit altra vegada” (p. 152). Quan plasmí, per primera vegada, aquest paràgraf, dia 11 de novembre del 2022, copsí, no sols el pas de la casa on u s’ha criat (la del pare) a la nova (la de la núvia), sinó un passatge eròtic i en què, a més, el jove pescador segueix les órdens de la muller.

Al moment, “Pes camí, trobà una velleta” (p. 152), qui li diu que les tres jóvens són, ara, tres dimonis i que prenga tres mistos, per a encendre’ls, quan ho ell ho considere menester (p. 152). Per consegüent, no sols la velleta fa el paper de mestra, sinó que, a banda, li atorga recursos per a fer més fàcil el recorregut.

En aplegar on són les jóvens, elles ploren perquè no ha complit amb la paraula. Ell, de nit, recorre a un misto (llum enmig de la foscor, un tret matriarcalista, en lloc de tot claredat o tot foscor) i “va veure que tenia davant ell una jove guapíssima i, mirant-la fit fit” (p. 153), això és, fixament, fins que li cau el misto al coll blanquíssim de la jove i ella es desperta. Malgrat que, amb aquest passatge, pot semblar que és ell qui salvarà la dona, evoluciona de manera que la xicona, davant la reacció del gegant en contra, diu al jove pescador: “Tira’t per sa finestra i fuig.

En Joan se tirà per sa finestra i es trobà en un desert” (p. 153). Ja en el desert, un lloc on s’ha d’espavilar, no sols el jove farà de repartidor entre diferents animals (un lleó, un gos llebrer, una àguila i una formiga), sinó que tots quatre li fan costat des d’aleshores i li aportaran un detall (cada u, u) que el farà fort en la vida.

Més avant, el jove es torna formiga, entra on és una de les xiques i, en acabant, es torna home. “Llavors, es posà a parlar amb sa jove i li demanà com és que ella i ses altres dues al·lotes estaven allà amb aquell gegantot, i li respongué que les tenia encantades i que s’encantament duraria fins que hi hagués una bona persona que les volgués alliberar.

-Jo vull -digué en Joanet. Digues què he de fer i seràs servida.

-Te n’has d’anar a tal punt, a on hi ha un bosc, enmig d’aquest bosc, hi trobaràs una serp” (p. 154) i que, després de fer unes passes que ella li indica, com en rondalles d’aquest tipus, esclafarà un ou en el front del gegant (una mena de Goliat) i l’encantament s’haurà acabat (p.  154).

Els missatges d’aquesta rondalla són molt interessants per al dia rere dia en una cultura matriarcalista: 1) les persones de bon cor poden fer que les que passen per un mal moment (en el fons, les jovenetes estan tristes, perquè voldrien estar desencantades), reviscolen i retornen al seu projecte de vida, 2) malgrat que el jove (l’home) pogués tenir més força (que la jove), ell fa de servidor de la fadrina, però no com una mena d’esclau: “Digues què he de fer i seràs servida” i 3) ella li marca les directrius.

Com a anècdota, i vinculada amb aquest relat, diré que, quan el tracti  l’11 de novembre del 2022, em recordà els meus avis materns. Ell (nascut en 1906) era molt més fort; però ella (nata en 1910), molt arriscada, una mica roder i molt oberta, era qui feia de cap de colla i qui portava el timó.

I, com que el vailet fa lo que la jove indica, el gegant quedà mort, “S’encantament s’acabà, es casà amb s’al·lota guapa i quedaren amos (…) del castell, a on visqueren feliços” (p. 155) i, per consegüent, ell ha passat de pescador a viure en lo que podríem dir la terra de la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, receptives i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Es lloro”, arreplegada la darrera dècada del segle XIX, relat que, a més, comença dient que, “A ca sa mestressa Maria Rua, que tenia una botiga de vendre” (p. 150), tenien un lloro. Un dia que la mestressa fregia en la cuina, “hi va anar un nin a demanar es cigrons, a quant anaven” (p. 150) i l’animalet li digué “A deu!

Es nin va pensar que era sa mestressa i se n’anà a sa mare i li digué que es ciurons anaven a deu.

Sa mare (…) digué:

-Sí que són barato! Ves a dur-me’n dos almuds.

Es nin se’n va anar a cercar es ciurons i, quan va esser a sa botiga, cridà sa mestressa i n’hi demanà dos almuds. Sa mestressa sortí i els hi donà” (p. 150).

Com veiem, no sols la dona (la venedora) porta la botiga (i ho podem copsar dues vegades), sinó que apareix una segona dona (la mare del nen) i només un home (el xiquet). I, de pas, a banda que hi ha dues dones i un home, són elles qui porten la iniciativa, qui tenen la darrera paraula. En aquest sentit, no és la primera vegada que, simbòlicament o no, la part femenina és major que la masculina i, igualment, té més pes en el relat.

Un poc després, passem a un passatge en què la botiguera i el nin actuen de bon cor i en què la venedora, com que li diu que no estan a deu, fa que el nen se’n vaja a casa plorant i sense els cigrons (p. 150).

Mentrestant, el gat de la dona es menja el peix que hi havia en la paella i, com també el lloro, s’amaga davall del llit. Ara bé, la madona sent que el lloro demana al gat:

“-Moix, ¿que també has dit a deu?

Sa mestressa ho sentí i anà a cercar aquell al·lot per dir-li que no en tenia sa culpa ella, que havia estat es lloro sa causa de tot” (p. 151). De nou, la dona és qui tria finalment, i, ací, perdona el xiquet.

En el relat següent, “En Joanet”, recopilat en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, el qual té moltes semblances amb rondalles en llengua catalana, comença ambientat en la mar (símbol vinculat amb la dona, amb l’aigua). Un pescador tenia un fill que pescava amb ell. “Un dia veieren un barco (…) dins el qual se sentia una música molt agradable. Es fill va dir:

-Mon pare: jo vull anar a veure què hi ha en aquell barco.

-Està bé, ves” (p. 151) “I ja va ser partit a aquell barco.

Tant com s’hi acostava, millor sentia aquella harmonia” (p. 151) i, més avant, oí com una veu celestial que li convidava a anar junt amb ella i, tot seguit, li addueix:

“-Joanet, ¿vols venir amb nosaltres i estaràs bé?

Amb això, veu unes mans que li posen una tauleta davant (…) i (…) tornà a sentir sa veu que li deia:

-Joanet, ¿vols venir amb nosaltres i estaràs bé?

A lo qual, ell va respondre que, si son pare ho volia, se n’hi aniria molt gustós. Se’n tornà a terra i va dir a son pare:

-Mon pare: jo me’n vull anar amb aquell barco.

-Sí? -digué son pare-. Idò, ves-te’n (…). Ves i fes bonda” (p. 151).

Per tant, no sols les dones (la veu) marca la pauta, sinó que es tracta d’una persona molt oberta i que convida. Igualment, el pare dona moltes facilitats al fill i li desitja que faça bondat. Afegirem que apareixen dos trets molt relacionats amb el matriarcalisme: l’aigua (la mar) i la terra.

I, com en altres rondalles (malgrat que ho solen fer a una dona), novament, paren taula al xiquet i és ben tractat “sentint sempre aquella dolça música” (p. 152) i “El sendemà, de matí, quan es despertà, es trobà a una platja devora tres joves formosíssimes[1] vestides d’or i seda i adornades amb perles i brillants, les quals el s’endugueren a un castell que, allà prop, hi havia i, després que l’hagueren aposentat a un quarto, desaparegueren per encant” (p. 152).

I aquelles mans “li daven tot quant havia menester i aquella música celestial el recreava” (p. 152). A més, eixe vespre, “sentí que qualcú entrava dins es quarto i es desvestia i s’ajeia i adormia de vora ell” (p. 152). Pel context i pels detalls immediats, copsem que era una dona. I, per consegüent, es tracta d’un passatge eròtic en una rondalla popular balear, en llengua catalana, plasmada en el segle XIX.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, figura el castellanisme “hermosíssimes”.

Dones que proposen, que marquen les directrius i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme i molt semblant a altres (per exemple, a una valenciana en què apareix un llop i una bacona amb fills), és “Es ca que feia carn”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, veiem que un gos que feia camí i que tenia molta talent (molta fam), “Va trobar una truja amb sos porcellins” (p. 143). I, quan el gos li deixa triar entre menjar-se la bacona o els porquets, primerament, copsem el vincle entre la mare i el fill: “Si em menges, a mi, llavors, es porcellins romandran tots sols i no tendran qui els don menjar. I, si et menges es porcellins, jo em moriré quan em veuré sense fills” (p. 143). Un poc després, la dona (la truja) fa una proposta a l’home (el ca) i es fa lo que ella vol:

“-Idò, (…) ¿vols que ens n’anem a aquella bassa i ens bolcarem i, llavors, ja et menjaràs qui voldràs?

-Sí -digué es ca” (p. 143).

I, immediatament, la truja tira el gos en la bassa i “surten es porcellins i arranquen de córrer” (p. 143) com també la bacona (la mare).

A continuació, el gos es troba amb una egua amb una pollina, qui, eixerida, li comenta:

“-Idò, ¿em vols treure una espina que tenc a una pota i, llavors, et menjaràs sa pollina?

-Sí -digué es ca” (p. 144).

Per tant, es reflecteix que la dona porta la iniciativa, que marca les directrius i que es fa lo que ella tria. Un fet semblant, amb el tercer animalet amb què es troba el ca: dos xots, o siga, dos anyells.

Trets semblants captem en la rondalla següent, “Sa gallineta”, en que una gallineta a qui li cau un aglà (gla) petit, fa via. Aleshores, troba un gallet i ella, com al llarg de la rondalla, proposa:

“-Què vens amb mi?

-Sí” (p. 144).

En acabant, amb una porcelleta, amb un xot, amb un gall,… I, com a exemple en què la dona té la darrera paraula, el gall diu “Que ho diga la comare gallineta” (p. 145), és a dir, qui ha portat la iniciativa i, a banda, una muller.

Igualment, copsem un passatge semblant a quan, per exemple, l’àvia paterna de ma mare (àvia nascuda en els anys setanta del segle XIX), de bon matí, se n’anava en tramvia al mercat de la ciutat de València amb més de mig sac ple de fesols. Després, tornava a casa i ja ho havia venut… sense mitjancers, com em digué ma mare en una entrevista feta en el 2020:

“Sa porcelleta va partir molt de matí i se’n dugué un sac, el va omplir de faves i tornà a partir cap a ca seva sense haver vist es ca. (…) va dar faves en es seus porcellins” (p. 146).

Adduirem que un passatge significatiu de matriarcalisme és quan el ca “Diu a sa porcelleta:

-Vols que demà venga i em pentinaràs?

-Sí: ja vendràs, ja vendràs.

-Quina hora tenc de venir?

-A les nou” (p. 147).

Com podem veure, no sols la dona va al capdavant, sinó que ell accepta fer lo que la porcelleta li dicta i, per consegüent, ella té la darrera paraula.

Finalment, la porcelleta es gira als porcellins i, com a cap de colla, els diu:

“-Mirau: demà, en venir aquest, heu de fer lo que jo vos diré” (p. 147). I tots segueixen la pauta que la bacona els indica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.