Arxiu d'etiquetes: “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” (Joan Bellmunt i Figueras)

Dones que eduquen amb una directriu forta, guardianes del Poble i que perviuen

General, , , ,

Una narració en què captem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell embruixat”. Per a començar, direm que, en aquest relat, apareix molt el color negre, de què parlarem més avant, i el castell. “Hi ha una llegenda que ens parla dels sorolls i de les veus misterioses que, durant molt de temps, es van sentir al castell d’Alsamora.

Diu que, per aquesta contrada, hi havia carboners que, per fer el carbó, arribava que havien de tenir la carbonera encesa nit i dia, per la qual cosa s’havia de vigilar tothora” (p. 340). Com molt bé sabem, en lo simbòlic, la casa està associada al cap i, quant al dormitori, en bona mida, al cervell. Així, en aquest castell (el qual podria estar en nexe amb una dona, acompanyada del factor misteri, de no saber, ni conéixer tot, ni d’estar a favor del culte a la veritat absoluta i dictatorial) i amb l’arquetip del rei (ací, reflectit en una dona): ¿per què, si no, es parla de misteri i no, en canvi, de claredat, ni de santedat, ni de lluminositat? Els Pobles matriarcalistes, ¿no atorguen més importància a la foscor que a la claror; a la nit i, com ara, al color negre? Sí.

Igualment, els carboners anaven a la mina (a un lloc interior i, així, vinculat amb lo femení), de la mateixa manera que el fill que torna a la casa de la mare o a la terra on nasqué i on reposen les cendres del seus ancestres. Com que ella era qui tenia l’autoritat, li tenien respecte. I, a més, durant tot el dia.

Adduirem que, com ens comentà un valencià molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), en una situació com estava aquell poble amerindi, en el desert d’Atacama, quan ell hi residí, requeria (com ens indicà en desembre del 2019) una pedagogia diferent a la de l’asssimilador: “Un Poble oprimit, una directriu forta: ahí no hi ha temps per a recreacions, per a diàleg. Ahí no hi ha temps”. Això enllaça amb el fet que “Era, aleshores, quan, arribat el punt de la mitjanit, sentien que, del castell, sortien unes veus i uns sorolls embolcallats en el misteri” (p. 340), és a dir, “l’ànima de la reina mora (…) que vaguejava als vespres pel lloc que fou seu?” (p. 340). Donar tot per sabut, des d’una educació oberta, es consideraria fanatisme, verticalisme, lo que, familiarment, diem ser un soca.

Igualment, sovint, podem llegir que els pobles oprimits no poden dormir-se en el passat, sinó que, en tot cas, cal que l’aprofiten, que el conserven (la saviesa): representa els fonaments de la identitat cultural acompanyats d’una educació lluny dels intents de rentat de cervell col·lectiu.

Tornant al relat, la dama que regia aquest castell era molt garrida i l’havien casada, per convenis territorials, amb un cabdill que no estimava. A banda, en un castell pròxim, hi havia un home que la volia fer seua per la força, fet que ella no admetia, entre altres coses, perquè estava maridada (pp. 340-341).

Més avant, “el galant fill del cabdill de Moror va aconseguir que ella es lliurés als seus braços” (p. 341): un passatge romàntic i patriarcal com aquest, puntuals en la narrativa en llengua catalana referent a relats anteriors a 1932. Aquestes línies poden evocar-nos els pactes polítics presentats com si es tractassen d’un matrimoni romàntic (com ara, el “Pacte del Botànic”, en el 2015, en el País Valencià, d’on alguns valencians tragueren una versió popular de la cançó eròtica “Ximo Torero i la nóvia”, com poguérem veure durant la recerca) i no com a resultat d’unes relacions sexuals en línia amb una educació matriarcalista.

Un dia, la dama i el seu estimat vertader “van fugir corrents, muntats en el cavall del jove. (…) Van adreçar-se al pas de Mont-rebei i el cavall féu un salt al buit, però no van arribar a caure al llit de la Noguera Ribagorçana, ja que el dimoni se’ls endugué en el moment de la seva caiguda” (p. 341).

No obstant això, el final del relat ens ve a dir que el poble i els catalanoparlants continuen amb vida: “Les veus i el ploriqueig de la senyora (…) van sentir-se durant molt de temps al castell d’Alsamora” (p. 341). En canvi, el jove sí que havia mort.

Quant al color negre, tan abundant en part d’aquesta narració, adduiré que el 27 de febrer del 2007 aní a parlar amb aquest valencià coneixedor dels colles i em digué que el color negre existeix (cosa comprovada) i que és el color que conté totes les coses i del qual en provenen. Passa que el negre, en la cultura que podríem dir patriarcal, s’interpreta com a negatiu, en lloc del blanc. De fet, l’hivern s’associa al negre (foscor) i a l’esperança en una vida futura (com les llavors que el llaurador colga en el camp, esperançat en una sembra, si pot ser, millor que l’anterior).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal, aprovada per dones i per caps, en valls catalanes regides per dones

General, , ,

Un altre relat en què es reflecteixen molts trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Del castell al Pedraforca”. Així, diu la veu popular que, “en no poder posseir el castell, les bruixes s’adreçaren vers el Pedraforca, que, des de llavors, és la muntanya de les bruixes i, cada Nit de Cap d’Any s’hi reunien en assemblea extraordinària presidida pel dimoni” (p. 340). Per tant, copsem unes dones que, com moltes nascudes abans de 1920, malgrat els canvis que no jugaven al seu favor, trobaven una opció que ho compensava i que els servia d’al·licient. És més, en línia amb lo matriarcal, no es diu que ninguna d’elles tractàs de fer miques la resta de membres del grup,… ni tan sols, una. A banda, aquesta actitud no afavoria un individualisme indiferent a qui no fos de la mateixa corda, ni, per exemple, com una d’elles.

Igualment, l’aplec es fa de nit, enmig de la foscor, trets associats a lo femení i amb el matriarcalisme. El dimoni, qui podria haver substituït (almenys, en la tradició catalana) algun personatge femení pagà o pertanyent a una religió anterior al cristianisme i matriarcalista, fa de cap de colla.

També se’ns comenta que, en eixe acte, “acordaven les malifetes que durien a terme durant l’any que entraven. Per això, els moradors de Gósol i de tota la rodalia, que no es fiaven d’aquelles dones de l’escombra voladora, ni del diable, la Nit de Cap d’Any barraven portes i finestres per evitar-ne l’entrada a la llar” (p. 340). Partint d’aquest passatge i del fet que l’escombra (la granera) representa el penis i que, com bé podem llegir, l’escombra era voladora, ¿per què no pensar en una sexualitat matriarcal que “volava amb prou llibertat” així com un catxirulo ho faria en un dia de bon vent, encara que qui el portàs ho fes amb els peus tocant terra i li ho permetés? ¿S’amagaven en les cases per indicació de representants de l’Església catòlica que seguien els costums castellans en lloc de la tradició catalana (la darrera, molt més permissiva, oberta i en pro de lo matriarcal, àdhuc, en lo eròtic i en lo sexual, com es plasma en algunes rondalles, especialment, d’humor i en què, com ara, intervenen les figues i algun capellà)? No descartem, ni tan sols, la segona possibilitat.

Adduirem que el tema de la cacera de bruixes, en la història d’Europa, va molt de la mà de l’inici del cesarisme (durant el Renaixement) i d’intents de cremar tots els llibres (i les persones) que no s’ajustassen a les fal·leres del papa (o bé del cap d’estat o d’un membre de la noblesa que exercís de capitost d’un territori polític amb autogovern, com ara, d’un comtat), això és, de limitació de llibertats, sobretot, en relació amb les dones, amb lo matriarcal (per part de nous corrents religiosos i del catolicisme fidel a les directrius de Roma) i amb el paganisme que perdurava. Sobre això, a penes s’ensenya en els centres escolars i, en el meu cas, comencí a aprendre’n gràcies a un mestre de Magisteri (un home) que, en el curs 1993-1994, ens ensenyava “Didàctica de la Història”, a un mestre d’Història en el mateix centre (qui em parlà d’una historiadora de Magisteri que sabia molt més del tema) i a aquesta historiadora (que em recomanà dues obres, una d’elles, una enciclopèdia sobre la història des de les dones). Per consegüent, no cal ser dona per a estar interessat pel paper de les dones en la Història.

Quant al fet que, en aquesta narració, les bruixes baixassen per un canal (com és un fumeral) i que ho facen cap a la casa, podria enllaçar amb un retorn a la casa maternal, a la terra on viuen. I, òbviament, elles, com aquell qui diu, governant la sexualitat masculina (el penis) així com un genet ho fa respecte al cavall que mena: damunt de l’escombra. 

Finalment, podem llegir que el castell, gran, estava “envoltat de muralles” (p. 340) i que hi havia una “antiga església llegendària” (p. 340). ¿Un antic monument pagà en nexe amb la Mare Terra o bé amb la Gran Mare i que era lloc d’aplec dels qui vivien per la rodalia? Podria ser; i, si fos així, sabem que “El poble es bastí als seus peus, estenent-se per la petita vall” (p. 340). En altres paraules, les dones portaven el territori, feien reunions comunitàries, qui les encapçalava era una dona (ací, el dimoni) i elles eren qui prenien les principals decisions. Si no, ¿per què no es fa esment a cap home, llevat del dimoni, en aquells aplecs i, igualment, per què l’espai en què manaven no anava més enllà, com ara, d’un comtat (lo que diu la petita vall)? Recordem que lo que ara diem Catalunya, inicialment, foren comtats.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

L’educació matriarcal i la dona com a regent, com a depositària i com a mare

General, , , ,

Un relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els tresors del castell”. Així, “Les bruixes i els dimonis del cim del Pedraforca guardaven els immensos tresors del castell de Gósol, els quals, suposa la llegenda, havien estat dipositats allí pels sarraïns” (p. 339). Com hem dit en altres apartats, hi ha una associació entre lo femení i lo musulmà, la qual, si fos pel color de la pell, empiularia amb el de la foscor (i, així, amb la dona). En qualsevol cas, els sarraïns, “van encomanar tot el tresor a la invencible guàrdia del poder de les tenebres (…). Bruixes, bruixots, diables, serps… n’eren els guardians” (p. 339). De nou, apareixen serps (un animal relacionat amb lo matriarcal) i les tenebres i, així, l’obscuritat, lo que no es coneix, lo que, suposadament, hauria de ser negatiu.

En el moment d’escriure aquestes paraules, les enllace amb el canvi climàtic a què el capitalisme tracta de sotmetre la Mare Terra: el bon oratge, ¿és només el que té a veure amb el sol, mediàticament, positiu, i, simbòlicament, patriarcal? I, igualment, em porta a un comentari que em feu un amic, psicòleg, en el 2013, i que podríem connectar amb lo políticament correcte: “Els que són de principis, la gran majoria són fanàtics”. ¿No ho afavoreix l’esmentat pensament i, com ara, la religiositat vertical del cristianisme patriarcal, que no, per exemple, el dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (en el Nou Testament), escrits i sense manipulacions, en el segle I, segons estudis, com ara, de l’investigador Pepe Rodríguez i prou en nexe (en punts claus) amb la versió oficial catòlica? La resposta és sí.

Ara bé, un cavaller que volia fer-se amb totes les riqueses del castell (detall que ens porta a l’ambició vinculada amb la cultura patriarcal, en lloc d’un repartiment, si de cas, ponderat, en funció de les necessitats de cada u), compta amb un patró (Sant Esteve, relativament habitual en relats plasmats en aquesta obra), i, en conseqüència, “va esdevenir senyor del castell, fent construir, tot seguit, una església que va dedicar a la Mare de Déu i, a continuació, organitzà el gran exèrcit que anà empenyent els invasors de la mitja lluna fins fer-los fora de la terra catalana” (p. 339). Comentarem que aquesta narració podria ser profitosa, per exemple, per a reflectir com la cultura oficial (per mitjà de la instrucció escolar positivista, la que es centra, bàsicament, en les guerres, les batalles, els herois, els qui ordenen construccions, les expulsions dels qui no són del ram del vencedor, en el culte a la bandera i als himnes, el progrés, la suposada objectivitat de la Història i de l’historiador, etc. no van en línia amb una educació matriarcalista.

Afegirem que una formació matriarcal enllaçaria amb la bastida de ponts humans, amb l’escolta, amb un rei que fa justícia, que estima els súbdits i que ells se l’estimen, que rep (per mitjà dels tributs) i que hi reparteix (com el pastor bíblic que coneix les ovelles), amb una política orientada a la veritat (tocar els peus en terra), a no deixar fora (ni desqualificar) els febles, ni els nens, ni les dones, ni els vells, ni els qui han estat més oprimits (incloem també per motius de llengua materna diferent a la del cap d’estat i a qui fa de primer ministre) i, per descomptat, a unes relacions amb els altres però donant preferència a lo fosc, a lo que no es sap… i no a una religiositat (àdhuc, en el sentit figurat) centrada en la rectitud, ni en un culte a les normatives religioses, ni en una fastuositat com qui ho sap tot i considera que només cal que la resta li creguen, simplement, perquè ell és qui fa de cap (vitalici o per elecció).

Per això, caldria veure quina política hauria dut a terme aquest cavaller. Ara bé, els estudis sobre com s’ha ensenyat la història ens mostren que la desenvoluparia com ho presentem, la qual, dissortadament, en el moment d’escriure aquestes paraules, 24 de juny del 2023, és la que prima entre els estudiants catalanoparlants com també en molts comentaris en Internet en relació amb el matriarcalisme, amb lo matriarcal i amb lo patriarcal…. (més d’una vegada, acompanyats de desqualificacions), si s’allunya un pèl de lo que diuen els grans mitjans de comunicació social.

Com a exemple, direm que el 23 de juny del 2023, per curiositat, vaig obrir un diccionari que m’havia regalat Pere Riutort a mitjan dels anys noranta i que s’havia editat en 1993: “Nou Diccionari de la Llengua Catalana”[1], de Joan Baptista Xuriguera i Parramona (1908-1987) i publicat per Editorial Claret. Volia saber com definia “matriarcal” i ens trobàrem amb una entrada interessant i molt oberta de “matriarcat”, al nostre coneixement, molt en línia amb la cultura catalana: “Forma d’organització social que dóna la màxima importància social i política a la mare”. 

Per consegüent, aquesta definició no va en línia amb lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, considera “l’autoritarisme antidemocràtic i profeixista [, el qual] es fonamenta en la repressió de lo propi femení que niua en cada home i, com a energia latent, en la societat” (p. 23). I, en eixe sentit, per mitjà de l’estudi, hem pogut constatar que la majoria dels catalanoparlants nascuts abans de 1920 (hòmens i dones), també aprovava eixe sistema matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 Nota: [1] Es tracta d’un diccionari que posa les paraules per famílies, senzill, fàcil d’entendre i prou didàctic. El recomane.

Dones que deixen empremta, que confien en la infantesa i que estimen lo matriarcal

General, , , ,

Un relat en què es plasma el matriarcalisme i, igualment, els intents d’anihilació per part del poder eclesial i, òbviament, sense deixar fora la introducció de la llengua castellana i de les repercussions del pacte entre la Corona Catalanoaragonesa i el Regne de Castella (del segle XV), és “La pixarrada del diable”, el qual figura en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras. A l’inici, diu que “Aquesta llegenda ens parla que (…) sant Ermengol, bisbe i gran constructor d’infraestructures, va decidir la construcció dels ponts del congost que hi ha anant en direcció a la Seu” (p. 338). Cal dir que el culte a les grans fites, a les construccions faraòniques i, per exemple, el desig de passar a la posteritat, no són de la línia matriarcalista.

Per això, és fàcil entendre que “cada dia havien de tornar a refer el que havien construït el dia abans i que apareixia destruït” (p. 338). En altres paraules, la gran majoria de la població no acceptava un model que els era foraster, molt diferent al seu i que no prioritzava lo femení, ni lo relatiu a la mare i a la Mare Terra.

“Primerament, van sospitar que gent malvada ho destruïa cada nit (…).

[El bisbe] Va quedar molt sorprès quan, al punt de mitjanit, veié sortir una figura horrible, vermella com flama de foc encesa i amb una olor de sofre (…), que es dirigia vers el lloc on havien treballat els constructors” (p. 338). ¿Qui representaria la gent malvada sinó els qui no seguien les pautes patriarcals de la jerarquia eclesiàstica que no s’aliava amb el matriarcalisme dels catalanoparlants? Afegirem que la tasca era gran: un Poble jove (el color vermell), encapçalat per una dona valenta i viva com la flama (associada amb la jovenesa) i amb fortalesa.

A banda, el bisbe “convocà l’endemà mateix tots els capellans de la rodalia i els monjos benedictins que tenien el convent en lloc proper, per tal que acudissin tots al lloc, en fer-se fosc, revestits amb els ornaments sagrats” (p. 338). Per consegüent, de nou, l’acte esdevindrà durant la nit, que és el moment fort de la dona, i ho faran “provistos d’aigua beneita (…) amagats fins al punt de les dotze” (p. 338). Així, podem dir que ells actuen a partir de les accions d’ella, que és qui va al capdavant del desenvolupament.

Llavors, el bisbe commina el dimoni “a rendir-se davant del poder celestial” (p. 338), el qual, com veurem, no ho assolirà, encara que “el reduïren i el deixaren ben lligat a la roca” (p. 339), la qual, ací, no té el significat matriarcal relacionat amb la dona, sinó que ho fa amb un mètode de limitació de la llibertat.

A més, “L’obra arribà al final i, el dia que s’acabava i es posava ja en disponibilitat de pas, fou extraordinària la gent que va acudir-hi, tant per contemplar-ho com per a donar-ne gràcies” (p. 339). El fet que es prioritzen les grans obres (detall, històricament i psicològica, que té a veure amb els estils de vida i de governament dictatorials i dèspotes, indistintament que, per exemple, es promoguen des d’un partit polític, en una agrupació, en un govern estatal o per part d’un cap d’estat) i, igualment, la contemplació (però no de la Mare Terra) i de donar les gràcies (òbviament, a la fastuositat), empiulen molt amb la superficialitat impulsada des del segle XVI (arran del Concili de Trento, 1545-1563), amb el barroquisme i amb la cultura de les aparences exteriors.

Nogensmenys, el Poble encara mantingué l’esperança i la passà de generació en generació, mitjançant la renovació de la vida, els nens i la infantesa. Així, el dimoni pixa al riu per a tractar de desbordar-lo i, com que la seua pixarrada fou pobra, “només aconseguí deixar una marca a la muntanya que, encara avui, es pot contemplar en la penya que marca l’acabament del congost dels Tres Ponts, és una ratlla de color verdós que tothom coneix com la Pixarrada del Diable” (p. 339). Això, entre altres coses, vol dir que la dona (el dimoni) deixà empremta, que el Poble ha preservat la vida i la fe en l’esdevenidor, així com quan copsem que un arbre trau les fulles en iniciar-se la primavera i, per tant, encara té futur.

Finalment, comentarem que el congost, com podem llegir en el DCVB, és un “Pas estret i profund d’un riu entre muntanyes”; que la muntanya, entre altres coses, està vinculada amb les mamelles i que el fet que apareguen tres ponts, ¿no podria enllaçar 1) amb les relacions entre les tres generacions o, almenys,  2) amb una cultura matriarcal oberta cap a l’altre, al proïsme i, com es sol dir, a bastir ponts i no a una que tractàs de crear-ne donant órdens als súbdits, en lloc de fer-los per iniciativa popular o bé comunal, com ha sigut habitual en el matriarcalisme? Al meu coneixement, la segona opció sí que té molta força (hem trobat alguns relats en eixa línia) i empiula amb el model de vida i amb la cosmovisió de la cultura catalana, matriarcals. En eixe sentit, com em digué Pere Riutort, per telèfon, el 5 de novembre del 2019, i plasmí en el meu mur eixe dia, “Nosaltres hem anat obrint finestretes,… finestretes”, des de la Germania.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que deixen empremta i persones nobles i que eduquen de manera matriarcal

General, ,

Un altre relat, curt, en què captem molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La ‘potada’ del Diable”. Comentarem que, com en moltes narracions, ací, el diable representa la dona. “A la serra la Vall, hi ha una cova que és coneguda per tothom com la cova del Diable. Davant d’aquesta cova, a la pedra, hi ha diferents marques i senyals, totes elles atribuïdes al (…) personatge: mitja lluna, mig peu i també el seient on s’asseia el dimoni” (p. 337). Per tant, veiem u dels símbols més relacionats amb la dona (la cova), com a lloc d’entrada de lo que seran els futurs fills de la terra (en lo eròtic, de la llavor masculina, el semen) i, igualment, com a punt de retorn i d’acollida per part de la mare. Cal dir que ens trobem davant una dona que ha deixat molta empremta (recordem que una de les arrels del terme esmentat, és “imprimir” i que, com es sol dir, lo escrit no s’ho enduu el vent).

Afegirem que la mitja lluna evoca lo femení (com també ho fa la forma de les dues banyes del bou juntes), és una dona que toca els peus en terra (figura el mot “peu”) i, a banda, ella és qui mena, qui té la darrera paraula i la màxima autoritat (simbolitzada pel seient). Ara bé, en més d’un cas, investigacions, com ara, sobre la prehistòria, s’han trobat que aquestes marques es relacionaven, almenys, popularment, per exemple, amb temps dels romans o dels musulmans… i que eren de fa milions d’anys arrere.

Si, com llegim més avant, la cova era on Satanàs comptava amb la seua guarida muntada (per a esperar els morts i dur-se’ls a la terra), és perquè, com en altres cultures matriarcalistes, lo que ix de la mare (de la Mare Terra), hi és rebut (en l’esdevenidor), això sí, en forma d’ànimes. Adduirem que, per exemple, l’hivern (sovint, plasmat pel mes de desembre, en què es registra menys llum), simbolitza la mort (i inclou el dia més fosc de l’any) i, al mateix temps, l’esperança en el demà (de la mateixa manera que el llaurador ho fa, en colgar les llavors, activitat que té a veure amb la sembra hivernal).

En el paràgraf següent, podem llegir que, tot i les temptacions que feia el diable, “els cors d’aquesta noble i treballadora gent” (p. 337) van fer “que no reaccionessin pas com el dimoni esperava, amb la qual cosa se sentí humiliat, derrotat i va optar per abandonar aquests verals” (p. 338), això és, eixos indrets. Des del meu punt de vista, ací, el dimoni podria representar la maldat.

Finalment, el narrador addueix que, no obstant això, “aquí en va quedar el testimoni de la seva presència i, durant generacions i generacions, de pares a fills, ha passat i s’han contat les històries de la cova del Diable i de la seva potada” (p. 338). En aquest cas, el personatge, de nou, en línia amb lo matriarcal, estaria associat a l’empremta que ha deixat la dona, la qual perviu i, a més, recorden.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona consellera i de fiar i dones atrevides i respectades

General, , , ,

Una rondalla en què es reflecteixen trets matriarcals, i que figura en l’obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “El coll de la Mora”. “Hi havia una família que vivia a la Serreta i, com tota casa d’aquells temps, es dedicava a treballar la terra i a tenir animals.

Diuen que sempre havien viscut tranquils i bé” (p. 336), fins que, un dia, “la dona va anar a recollir les dues vaques que pasturaven perquè ja arribava el capvespre” (p. 336), va sentir unes fresses estranyes i ho comenta al marit, qui li respon que això eren invencions.

En relació amb aquestes línies, direm que, malgrat que, sovint, s’ha ensenyat (i s’ha escrit) que, per exemple, en l’Edat Mitjana (segles V-XV), la gent treballava molt i no hi havia temps per a festes, la realitat ens diu que ocupaven una quantitat alta del calendari (com ara, abans del segle X), com ja exposàrem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra. Àdhuc, més que arran de l’entrada del capitalisme, del segle XVIII ençà. Podríem veure-hi un intent de santificació del capitalisme, tractant de demonitzar lo que no es sap (o, pitjor encara, lo que es sap i es pretén que no es conega) i, per descomptat, d’ocultar-ho en la instrucció i a través dels mitjans de comunicació social. El relat toca els peus en terra. 

Tot seguit, llegim que, “Al cap d’uns dies, aquella mateixa dona i una veïna van anar a mercat (…) i, en passar pel mateix Coll, els va aparèixer una volada immensa d’ocells negres” (p. 336). De nou, figura el color negre (el que resulta de la combinació dels altres i, igualment, l’associat a la dona, a lo femení, a la foscor…), com el negatiu, quan, justament, és u dels que té a veure amb el matriarcalisme.

En tornar a casa, ho comenta al marit, qui, com també farà més avant, no s’ho creu. Passa que un dia, ell se’n va a mercat. Direm que, a diferència d’ella (qui fa una tasca cap a la nit), ell s’hi mena a l’eixida del sol: “quan començava a trencar el dia, en arribar al Coll de la Mora, va sentir unes petjades al seu darrere” (p. 336). I, ves per on, era un esquelet. En el detall nit/dia, es plasma, simbòlicament i respectiva, lo femení i lo masculí.

En un passatge posterior, el marit, quan pogué bellugar les cames, “retornà a casa” (p. 336), de la mateixa manera que, en un cas semblant, un fill ho faria cap a la mare (qui el conhortaria i li faria costat). “Quan hi arribà, ho contà a la seva dona, tot dient-li: ‘Rosa, ara sí que veig que tenies raó. Mai més portarem les vaques a pasturar allí’” (p. 336). Així, copsem un paper molt important i molt en nexe amb la cultura matriarcal: la dona que aconsella. En aquest sentit, el dia que plasmí aquestes paraules, el 21 de juny del 2023, havia comentat amb ma mare una sentència que, segons ella, deia el pare d’una tia meua (i que aquest home l’hauria apresa de l’avi matern de ma mare): “Ves a espai amb eixe que, si no, te la fotrà”. 

Ara bé, un poc després, mor el marit i, a més, podem llegir que, quan passaven pel mateix lloc, sentien també, “a cops, el dringar dels picarols. Per això, (…) si era fosc, (…) mai passaven pel Coll de la Mora” (p. 336). Afegirem que “picarols”, col·loquialment, són els collons (“tenir collons”) i, per tant, la valentia. I, a banda, són esquelles.

Per això, “Fos com fos, la gent ja no s’atreveix a passar per aquell lloc…” (p. 337) i, més encara, tenint present que, per l’esmentat Coll de la Mora, una bola de foc (una dona jove i forta) arribava fins a la carena (justament, en plena carena de la vida, del desenvolupament biològic que, en bona mida, perdurarà fins a ben entrada la vida, quan aplegarà la tardor). En altres paraules: podem deduir que la gent tenia molt de respecte (no amb el sentit d’obediència) a la dona i, per consegüent, ella podia fer la seua vida amb major llibertat.

Finalment, comentarem que l’esmentat coll, com que es deia “de la Mora”, fa que vinculem el seu color amb el d’una dona, tradicionalment, representada de color bru. I, per tant, novament, un color que empiula amb lo matriarcalista. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que dirigeixen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “El pou del Diable”. Dos lladregots toquen a la porta d’un hostal, els obri l’hostalera i, quan paguen, li demanen “si preferia cobrar en diners o en joies” (p. 335). Com veiem, la dona (que, simbòlicament, està associada a l’acollida), a banda, és qui els cobra, detall que podríem empiular amb el fet que moltes dones nascudes abans de 1920, per exemple, portaven un  petit comerç o, com ara, que eren les que, en línia amb aquest relat, tenien la darrera paraula.

A continuació, els hòmens “Li mostren les joies i, en veure-les la dona, exclama: ‘Però si són velles!” (p. 335). I, així, la vellesa (ací, en les joies) està ben considerada, tret que enllaça amb el matriarcalisme. Més avant, la dona, com que són robades, no les accepta i, com a senyal de pactisme, els dos hòmens se n’ixen i, al moment, es topen amb un home que els diu que han de complir el pacte.

“L’home marca una circumferència a terra amb el seu bastó; la terra s’enfonsa i els homes són engolits per aquest forat” (p. 335). Per consegüent, ens trobem amb detalls que tenen a veure amb lo matriarcal: 1) la tendència a cercar acords, en lloc de la confrontació; 2) la circumferència (per la forma redona, la qual evoca la connexió resultat de confiar en la convivència i lo femení), 3) la terra (amb què l’home està en relació mitjançant el pal, de la mateixa manera que ho veiem en el ball de bastons i semblants, per a que la terra tinga vida) i el fet que, com es pot llegir en la rondalla “La Creació” (recopilada per Francesc de S. Maspons i publicada en els anys setanta del segle XIX), la terra… també s’engul els qui recorren a la maldat, per a que la bonesa puga continuar en la vida.

Afegirem que el bastó ens recordava la rella, la qual té a veure amb el penis i, per tant, el narrador es posa de part de lo matriarcalista, plasmat en el terreny, en lo que rep.

Un poc després, captem que “L’hostalera, que ho ha vist des de la finestra” (p. 335), “Ho explica als homes (…). Decideixen abandonar aquella contrada i anar a viure a altres llocs” (p. 335). O siga que la dona 1) ha sigut la primera persona que ho ha vist, en semblança amb les dones que troben que el personatge bíblic Jesús ha ressuscitat, 2) ho ha fet com una àguila, amb bon camp; 3) porta la iniciativa, 4) han tirat junta i han pres una decisió i 5) fan via cap a altres indrets més d’acord amb el seu estil de vida, on puguen haver-hi persones de bon cor.

En el paràgraf següent, llegim que “Avui, encara hi ha el pou del Diable. Gent retornada i vianants es cansaran de tirar-hi pedres i més pedres. Mai es pot tapar” (p. 335). Com que el pou té a veure amb l’acollida, amb la dona i, a més, amb la sexualitat i amb la fecunditat, podem dir que lo que havia eixit (la maldat), mor i que prossegueix la força de la fertilitat femenina: no l’han tapada, no ha sigut eclipsada.

De fet, el narrador addueix que “Decideixen bastir-hi una paret a tot el voltant, perquè ningú s’hi estimbi” (p. 335), això és, per a que ningú no s’hi tombe cap avall. “La paret cau i és engolida pel forat.

El pou encara hi és…, tothom coneix aquell lloc, però s’ho diuen en veu baixa…” (p. 335).

En altres paraules: si u vol continuar amb vida, ha de fer coses de bon cor. A banda, la paret és recta, lo ert enllaça amb lo patriarcal, amb lo masculí i, d’aquesta manera, es reflecteix que la dona té la darrera paraula, que es fa lo que ella vol i que la terra ha permés que l’hostalera i els altres sí que fessen via, és a dir, les persones bondadoses que pensen en els altres i no sols en el benefici propi (com era el cas dels lladres).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de pont, en connexió amb lo terrenal, fortes i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El pont del Clop”. Per a començar, al principi, llegim que “Aquell dia hi havia molt moviment a la plaça del castell de Terrassola, ja que s’havia de tractar de la construcció d’un nou pont fonamentat en la codinera” (p. 333). És a dir, que es fa un aplec (detall vinculat amb lo matriarcal, amb la relació entre dues parts o més), que té lloc en una plaça (on es considerava que cabien més persones i, a banda, tradicionalment, representada en forma redona, com molts detalls matriarcals), que l’objectiu era aplegar a un acord, que es tractaria sobre un pont (tret que empiula amb la idea de nexe, de connexió i, per això, associat a lo femení, a la dona, a lo matriarcalista) i, al capdavall, perquè trau el detall codinera, això és, una roca a flor de terra, el qual podria representar una dona forta com una roca i, òbviament, amb els peus tocant terra.

A continuació, es comenta que cadascú volia bastir-lo on a ell li venia millor i, a més, no pagar-lo i que, en tot cas, que ho fes el senyor a qui ells tributaven.

Entremig, a un home nouvingut, se li ocorre que “Mestre Banyeta us ho faria a bon preu, no us cobraria cap diner, ell voldria una altra cosa.

-Si el coneixes, ja li pots dir que vingui -responen a una els contertulis” (p. 333). Per consegüent, el resultat és fruit de tirar junta tots i, finalment, prendre una decisió.

Més avant, un segon nouvingut afig que “el preu només és de quedar-se l’ànima del primer que passi per sobre” (p. 334). I, de nou, la gent respon en grup i, a banda, “La gentada s’adreça al cap de la serra, per triar l’indret de la codinera on el volen” (p. 334). Aquestes dues frases podríem empiular-les amb unes paraules que diu el cantautor Biel Majoral en el 2003 i que figuren en l’entrevista “Biel Majoral: ‘Si escoltàssim la terra no tendríem la capacitat especulativa que tenim”, publicada en “dBalears”, quan comenta que, en una terra matriarcal i agrícola, com era Mallorca, “La gent, quan construïa, es pensava que això havia de continuar. (…) es feia la casa allà on se sentia millor, perquè escoltava la terra i ja s’havien assegut a totes les parts de la finca: la coneixien perfectament”. De fet, ells trien el lloc que consideren millor i, com que eixe indret formarà part de la codinera, tindrà una relació molt pròxima amb la dona. I, com em demaní el 19 de juny del 2023, ¿per què no amb la Mare Terra, eixa mare forta, com podem llegir en la rondalla “La Creació”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en l’obra “Lo Rondallaire” i publicada en els anys setanta del segle XIX? Així, en el relat de la Creació, Déu comenta a la terra “Tu mantindràs tot lo que, en el món, es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, des de llavors, tot torna a la terra” (p. 69).

En un passatge posterior del relat que ací tractem, un pont de pedra apareix en la codinera. “Ningú en sap res més, però el pont hi és” (p. 334), frases que enllacen amb la idea de foscor i, per descomptat, en què es reflecteix lo matriarcal i la força femenina (el pont que perdura).

I, com que la dona té eixes qualitats, “Tothom parla del pont. Tothom el mira de lluny, però ningú no s’atreveix a acostar-s’hi, ni tenen ganes d’estrenar-lo” (p. 334), malgrat que el pont, entre altres coses, representa el fil que permet la connexió entre dues parts, entre més d’una persona i, a més, amb la realitat terrenal.

Per això, “Es reuneixen els homes i decideixen organitzar una cacera” (p. 334) i, d’aquesta manera, en nexe amb la reunió i, a banda, amb un altre tret matriarcal (la cacera), en línia amb la primitiva caça animal.

“Després de tot el dia de bregar, cap al tard, aconsegueixen que una llebre enfili el pont i vulgui passar a l’altre costat” (p. 334). O siga, que la resolució té lloc cap al vespre (un moment del dia vinculat amb la dona, amb lo matriarcal) i apareix una llebre (animal ràpid i, a més, femení).

“Quan la llebre perseguida enfila el pont, tots estan convençuts d’haver vençut l’astúcia de mestre Banyeta. Però, quan aquest arriba al mig, (…) ha desaparegut la llebre i el pont (…).

On s’assentava el pont, queden els forats dels fonaments. Si hi passeu avui, encara ho podreu comprovar, ja que els clots hi són.

Els homes de la Ribera Salada havien guanyat la partida al Banyeta, però, de nou, van continuar sense pont, cosa que s’ha fet palesa fins als nostres dies” (p. 334). Per consegüent, 1) la llebre té a veure amb la dona i, com que ella fa de pont, 2) només resten els forats (punts d’acollida, de recepció, de depòsit), i 3) l’avarícia i la immediatesa dels hòmens de Ribera Salada els ha fet perdre qui els hauria fet de nexe: la dona (ací reflectida en la llebre i, per descomptat, en el pont). En altres paraules, si haguessen sacrificat un animal mascle, haurien guanyat més: la partida i amb una connexió amb els altres.

Moralitat: les dones s’organitzen i viuen i preparen més les coses i el dia rere dia tocant els peus en terra i no cercant, sobretot, el guany i el benefici immediats, i, igualment, com diria Biel Majoral, escolten la terra i enllacen amb la Mare Terra, amb la mare, amb lo femení i matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Ovelles negres i dones que menen en relats eròtics del Pallars i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre relat, curt, en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’estany del Diable”. Així, en l’estany anomenat del Diable, en Tavascan, “un dia llunyà, quan un pastor (…) pasturava el seu ramat, va veure, astorat, com, de les aigües de l’estany, sortia una ovella negra que es deixà muntar pel marrà del seu ramat” (p. 333). Així, ens trobem amb una narració eròtica. Anem a pams.

En primer lloc, la contaren en Tavascan (un poble del terme de Lladorre, el qual està en la comarca del Pallars Sobirà). Igualment, el marrà (el mascle de l’ovella) munta damunt, això és, l’home, que està estirat damunt de la dona, li introdueix el penis en la vagina. A més, la dona porta la iniciativa (ha sigut qui ha impulsat l’acte sexual, en aquest cas, eixint de l’aigua, un lloc vinculat amb lo matriarcal) i és ella qui li permet l’acte, no el marrà (l’home) a l’ovella (la dona).

Cal afegir que la narració és del Pallars i que, d’acord amb l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on hi ha l’entrada “Be”, la qual, més avant, inclou “Be negre, ovella negra”, “Al Pallars, tenir una ovella negra o ‘burella’ porta sort a la casa, té caràcter diví i inspira el respecte als pastors”. Així, es pot entendre millor la reacció del pastor. Igualment, es comenta que, en aquesta comarca, “La mestressa obsequiava amb botifarres el pastor a qui naixia una ovella negra. El manyac que s’ofrenava en la missa del Gall la Nit de Nadal havia de ser, preferentment, negre. Una ovella negra -i més si és ‘estelada’ o ‘coronada’, és a dir, amb una taca blanca al front- porta sort i guarda el ramat de llamps i llops”. Aquestes línies aporten un report molt sucós per a l’estudi sobre el matriarcalisme i adduirem que el 17 de juny del 2023, quan plasmàrem, per primera vegada, aquesta paraules, no esperàvem una informació així. A banda, ens parlen d’estreles en el front, detall que copsem en més d’una rondalla.

A continuació, el narrador posa que l’acabament del relat té dues versions. “La primera diu que, des d’aquell moment, totes les ovelles que deixà prenyades aquell mascle van parir ovelles negres, símbol que fou el dimoni, en forma d’ovella, qui sortí del llac” (p. 333). Un detall més en nexe, i positiu, amb les paraules que escriu Joan Soler i Amigó relatives al Pallars.

La segona versió diu que “aquella ovella negra, després que la muntés el marrà, va matar-lo i l’arrossegà dintre de l’estany, on van desaparèixer per sempre més sota les aigües” (p. 333). Per consegüent, la dona (l’ovella) aprofita la seua força per a menar l’home cap al territori que ella regenta (sota les aigües), dos trets matriarcalistes com també ho són 1) que la dona propose, però que, al capdavall, el marit cedesca a ella (com ens han plasmat en comentaris sobre dones nascudes abans de 1920) i 2) l’aigua (símbol femení molt present en relats en llengua catalana).

Àdhuc, el narrador n’afig una tercera versió: “fou un marrà que va sortir de les aigües i va cobrir totes les ovelles, de les quals n’haurien nascut corders negres que, en sentir belar el mascle una nit de lluna plena, s’haurien abocat de cap a les aigües de l’estany, sense deixar ni rastre, ni veure’ls mai més” (p. 333). En aquest passatge final, l’home (el marrà) naix de les aigües (de la dona), de la mateixa manera que el fill ho fa de les aigües de la mare. En acabant, té fills (els corders), són de color negre (el qual empiula amb lo matriarcalista i amb la dona) i, quan ouen el mascle (i ho fan durant una nit, moment del dia vinculat amb lo femení), s’acosten a la mare (a les aigües) i, així, no l’abandonen… fins que n’eixiran. El motiu és perquè la lluna plena, com poguérem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, sota l’entrada “Lluna”, està associada amb la sembra: “un costumari agrícola que encara es manté: sembrar en lluna plena”. Per consegüent, l’home ha introduït la llavor (el semen) en la dona i ho ha fet en desembre, o siga, en el mes, tradicionalment, vinculat amb la sembra i en què es registren els dies de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que menen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , , , ,

Una narració en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme és “El cavall del dimoni”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Un cavall blanc (del color associat a lo patriarcal i que té a veure amb l’heroi cavalleresc), que els del poble de Berrós Jussà relacionaven amb el dimoni, un dia passa molt pròxim d’un home. El cavall era “molt maco i es posà al seu costat com si volgués que l’home pugés damunt seu. L’home se’l mirà, però, com que no era de la seva propietat, no hi va pujar” (p. 331). Cal dir que el cavall ho feia allà on era i allà on anava. Nogensmenys, l’actitud de l’home, al llarg del camí, el salvà i, més encara, perquè “donà gràcies a Déu, pel bon camí, i, a l’acte, aquell cavall (…) va desaparèixer” (p. 331).

En el relat que ve a continuació, “Bruixes a la Rivalera”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, captem molts detalls matriarcalistes. “Temps endarrere, es contava que, a Burg, hi vivia una bruixa que, a vegades, venien a veure-la les de la rodalia. Això sempre succeïa al vespre, quan era fosc, però la gent veia la corrua de torxes que duien per fer-se llum” (p. 332). Per tant, l’acte té lloc durant el vespre (fosc), és grupal (femení), hi prenen part moltes dones, hi ha un component eròtic i sexual important (les torxes, el ciri com també les atxes, per la semblança entre tots tres, simbolitzen el penis) i, òbviament, en relació amb la sexualitat matriarcal: les dones porten la iniciativa i són les que trien.

A més, adduirem que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, podem llegir el mot “torxa” com a sinònim d’atxa com també amb el significat “Membre viril” i, igualment, una entrada interessant: “torxa imantada”. Doncs bé: aquesta torxa imantada, que vol dir “Príap; penis en erecció”,… era menada per una dona (cada bruixa en portava la seua); en altres paraules, elles dirigeixen els hòmens, no al revés, i, per consegüent, es fa lo que elles volen.

Més avant, Joan Bellmunt i Figueras posa que “També es diu que aquesta bruixa havia tingut una corretja de brida d’animal que li havia donat el mateix dimoni” (p. 332), és a dir, que una dona que feia de cap (el dimoni qui, sovint, se’l vincula amb la dona) li havia donat eixes regnes (la brida), encara que ací apareguen simbolitzades en una corda i, per tant, és ella qui encarrila el marit.

De fet, a continuació, llegim que, “Quan havia d’anar a alguna reunió de bruixes o a les que convocava el mascle cabró (el dimoni), posava aquella corretja de la brida al seu marit i aquest es convertia, automàticament, en un cavall que podia córrer i volar i, d’aquesta manera, aquella bruixa muntava damunt seu i arribava a les reunions” (p. 332). Adduirem que, quan plasmàrem per escrit la interpretació del text que hem fet del paràgraf anterior, el 16 de juny del 2023, escriguérem que ella menaria el marit…, com, adés, n’hem vist en aquest. Igualment, el fa volar i al seu gust, com qui empina un catxirulo. Al capdavall, veiem que ella assisteix als aplecs, tret que empiula amb lo matriarcal.

Finalment, tocant a l’home, entre altres coses, “sempre que li succeïa això, l’endemà ho notava tot el poble, ja que no podia anar a treballar de tan cansat com estava” (p. 332), una manera de dir que ell és el burro de càrrega, com em plasmà un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal) en relació amb aquell poble d’Amèrica del Sud. Afegirem que les paraules “ho notava tot el poble”, al meu coneixement, venen a dir que “el matriarcalisme perviu en el poble”, que predomina entre els catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El dibuix figura en el llibre “Gloses eròtiques i amoroses de Formentera”, recollides per Francesc Escandell Castelló i publicades per Editorial Mediterrània-Eivissa en 1994 (p. 49).