Xiquets que toquen els peus en terra i dones que menen i molt obertes

General, , ,

“Les rondalles de l’Horta”, recopilades per Isidre Buades Ripoll.

Tot seguit, exposem algunes rondalles de les que, en juny del 2023, trobàrem en Internet sota el títol d’aquesta obra del valencià Isidre Buades Ripoll (1928-2019), “Les rondalles de l’Horta”, publicada en el 2003 per l’Associació Cultural LLOIXA junt amb l’Ajuntament de Sant Joan d’Alacant.

Començarem per la narració “El conte més bonic”, en què captem trets matriarcalistes. Així, un capellà i un escolanet se’n van a dir missa a un poblet on no hi havia mossén i, a mitjan camí, s’acosten a dinar a un hostal.

Llavors, “El capellà va comanar a l’hostalera que els fera una paelleta (…) i, mentre s’ocupava de guisar-la, ells es gitarien a fer la sesta” (p. 11). Per tant, no sols la dona és qui porta l’hostal (per exemple, no diu res d’un possible marit), sinó que és ella qui els aprova lo que li proposa l’home.

A banda, el capellà diu al xiquet:

“- Mira, xiquet: anem a fer una cosa. (…) qui tinga l’ensomni més bonic dels dos, eixe es menja la paella. Què et pareix?

-Molt bé (…). I es van gitar, cada un al seu llit” (p. 11).

En acabant, el mossén s’adorm fàcilment i, mentrestant, l’escolanet se les enginya a veure què podria fer: “Ara, amb els ‘deuteronomis’ i paràboles que ell sap, de segur que se n’inventa una la mar de bonica i jo em quede mirant com es menja la paella” (pp. 11-12).

Però, després, el xiquet s’adorm com l’algeps i el capellà el desperta i li diu “anem a veure qui dels dos ha tingut l’ensomni més bonic i qui es menja la paella” (p. 12).

A continuació, l’home, “ajuntant les mans, com quan estava al púlpit predicant, va començar dient:
-Jo he somiat que estava aquí, dormint la sesta, i han baixat dos àngels del cel i se m’han emportat a un país meravellós on els rius eren de vi dolç; les serres, de torró; la mar, d’aigua civada; i les platges, de sucre. I això era molt lluny, molt lluny!” (p. 12). Aquestes paraules empiulen amb les que ens hem trobat en comentaris relatius a lo que no promovien moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i amb les de l’obra “El místic” (http://magpoesia.mallorcaweb.com/muntatges4/mistic.html), de Santiago Rusiñol, publicada en la web “Magisteri Teatre Mag Poesia”, a què accedírem el 26 d’octubre del 2022. En l’acte primer, una dona (Francisca) parla amb el seu fill, mossèn Ramon (qui li respon de manera idíl·lica sobre els xiquets i sobre la vida), a qui addueix la dita “Ajuda’t i t’ajudaré”. Personalment, m’identifique amb la mare:

“RAMON: La vida de soledat que no enteneu, me crida més que totes les dignitats.

FRANCISCA: La devoció és bona, però sempre he sentit a dir que l’obligació és primer que la devoció. Nostre Senyor vol que pensem en ell, però sense deixar els nostres quefers. Sempre ho diu: ‘Ajuda’t i t’ajudaré'”.

I, com que l’escolanet tocava els peus en terra i estava molt obert, li digué:

“-Ja ho crec, senyor cura. Això era molt llarg d’aquí. I jo m’he despertat i l’he vist tan lluny, que he dit ‘El senyor cura ja no torna’ i m’he menjat la paella” (p. 12).

Per consegüent, captem que el xiquet, que no és un somiatruites i sí un roder i que encara està en nexe amb la mare (el relat no indica que ja siga un jove, ni que estiga casat), enllaça amb el matriarcalisme i podem considerar que amb sa mare (la persona que més l’haurà educat, com en les cultures matriarcalistes).

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les rondalles de l’Horta” i en què copsem el matriarcalisme, és “El Crist va de sopar”. Fa molts anys, “hi havia una dona, veïna del poble de Sant Joan, molt devota del Crist de la Pau, tant, que, en les seues oracions, totes els dies li demanava que anara a visitar-la a sa casa” (p. 13).

Un dia, el sagristà simula que ell és Crist i li diu:

“Molt bé, Pepa, ja que veig que m’ho demanes de tot cor, aniré a ta casa a visitar-te” (p. 13). Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

De fet, ella ho comenta a una veïna, també beata, qui li demana:

“-Xica, i no podria anar jo també a sopar? -li diu aquella.

-Puix clar que sí: una bona cristiana com tu, cert que també pot acompanyar-nos.

La veïna, (…) tan contenta ella, va i ho diu al seu home.

L’home la va escoltar amb molta paciència (…) i, en conseqüència, es va traçar un pla d’actuació: es vestiria de sant Joan Evangelista i aniria a sopar” (pp. 13-14). Per tant, es reflecteixen trets matriarcalistes: 1) dues dones (parella, el dos) i un home (individual) i 2) el marit segueix lo que ha decidit la dona (en aquest cas, convidar un home, en la narració, Crist).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

Festes matriarcals en què les fadrines troben nuvi i molt obertes

General, , , , , ,

Les fadrines i l’arbre: festes matriarcals relacionades amb la festivitat de Sant Joan.

Prosseguint amb festes matriarcalistes, en el llibre ”Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de 1912, el folklorista Francesc Martínez i Martínez, en relació amb la nit de Sant Joan, comenta que “Les fadrines (…) posen en un got d’aigua una clara d’ou i el deixen a la serena. Al dia següent, el miren i, si hi ha la figura d’un barco, el nóvio serà mariner; i si és de forcat o d’arbre, llaurador” (p. 50). Com podem veure, apareixen dues figures relacionades amb el matriarcalisme: la del mariner (habitual en moltes cançons) i la del llaurador (que abunda en música i en poesia populars). La primera està en nexe amb l’aigua i la segona ho fa amb la terra  (dos trets femenins i matriarcals). En eixe sentit, com em digué ma mare, per telèfon, el 25 de gener del 2024, “L’aigua i la terra són molt importants en la vida del ser humà” (sic).

Afegirem que, en l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”,  de 1927, el folklorista addueix que “També pot afectar altres formes d’instruments d’oficis i, en eixe cas, serà de l’ofici propi. Però lo general és veure dins del got una barca amb son cordam i ses veles esteses, o un matxo enganxat a un forcat” (p. 139).

Tornant al llibre de la primera tanda, tot seguit, escriu “Per descomptat, açò ho fan les que no tenen nóvio, puix les que ja estan promeses no necessiten de la prova: però en fan una, altra que consisteix a collir una flor de card i soflimar-la per la part de dalt, tirant-la baix del llit. Al sendemà, de matí, si la carxofa ha seguit florint a pesar de la cremadura, es casen aquell any. Si no, no” (pp. 50-51).

Com que la festa de Sant Joan es celebra a l’inici de l’estiu i l’estiu va associat amb la joventut (com també ho fa la sexualitat), això empiula amb la carxofa (és a dir, amb la vulva), la qual ha continuat obrint-se, ha florit i la jove i el xicot fan parella.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Festes matriarcals en què els nuvis fan presents a les núvies i molt obertes

General, , , ,

Festes en què els nuvis fan presents a les núvies o en què, a més, se’n van a una font.

En l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, la qual obtingué el premi de la Societat Valenciana de Publicacions en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1926 i que fou publicada per l’esmentada societat en 1927, trobem festes en què els xicots que tenen núvia fan un present a ella, o bé en què ambdós i més persones se’n van a una font, tret relacionat amb el matriarcalisme.

Així, en l’entrada “Santa Anna”, comenta que el 13 de juny, amb motiu de la festivitat de Sant Antoni de Pàdua, es fa la festa i el porrat i, a més, els fadrins, quan comença a fer-se fosc, toquen el tabalet i la dolçaina, que el jurat el formen hòmens bons, una figura habitual en el matriarcalisme (p. 92), i que el xicot que cobra el premi “regala la joia a la nóvia i, si no en té, a la germana” (p. 93) o a qui vol.

Més avant, afig que “la de més gran festa i major concurs i ser un ver porrat de llepolies, és la de Santa Anna, resultant la més pintoresca i amb el tradicional costum de la barra entre els nóvios. Té lloc en el poblet de les Cases o Altea la Vella.

En la placeta de l’església i en el carrer del costat, el més ample del caseriu, es col·loquen les parades de confitures” (p. 94) i moltes altres representacions bé de fruites, bé de llepolies, etc.

A banda, en línia, com ara, amb la festivitat de Sant Dionís (figura en nexe amb el matriarcalisme) el dia de la celebració del 9 d’Octubre (la festa del naixement del Regne de València), “El típic costum és el comprar les llepolies i l’anar a menjar-les a la font que, a poca distància del caseriu, naix entre les penyes del barranc” (p. 95). Per consegüent, captem detalls en nexe amb lo matriarcalista: la font (empiula amb l’aigua) i el barranc. Igualment, addueix que “Els nóvios obsequien les nóvies amb la barra, lo que es compon d’una de torró dur, mitja de blanet, un cartutx de peladilles i una madama de sucre; i si, rumbós, vol afegir altres coses, no se li rebutgen” (p. 95).

Com podem veure, la dona apareix, àdhuc, com una madama, de la mateixa manera que, per exemple, en el llenguatge religiós, no ho fa com una verge, sinó com una mare (Mare de Déu) o bé com una senyora (Nostra Senyora). A més, la donació es fa de l’home a la dona i això enllaça amb detalls d’altres temes, com ara, que el marit porta salari a casa i ella li’n dona una part del que ell li lliura.

Tot seguit, Francesc Martínez i Martínez escriu que “Els fadrins, amb sos matxos, amb ses aparellades noves, ben enflocades, plenes de cordons i de borles de colors vius i la capçana lluentejant, (…) remenen les serretes” (p. 95).

Finalment, posarem que el xicot “porta a la gropa la nóvia i, si no en té, la seua germana. Una o l’altra vistosa amb el faldellí de color que deixa veure les sabatetes (…) i un trosset de les calces blanques” (p. 96) com també el mantell i les arracades (p. 96) i que la festa és molt participativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra: la maternitat, el llaurador i dones emprenedores

General, , , , , ,

Continuant amb el relat “Arbre singular o el dimoni enganyat”, plasmat en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, i amb el tema dels brots i de la terra, el 23 de gener del 2024 posí en Facecebook la frase marinera “La barca ha parit” (p. 196), la qual figura en aquesta obra i que, en paraules del folklorista, “diuen al tirar la llanxa a la mar” (o siga, per la semblança amb el naixement del nounat, de dins de la terra, això és, de la mare). Recordem que la barca parteix de la costa.

Ara bé, com que, tot seguit, havíem indicat que hi havia un “Recull de refranys i frases fet entre les gents de la platja i de terra ferma” (p. 200) i que “Fou la primera vegada que llegírem ‘de terra ferma’”, poguérem recopilar uns comentaris que empiulen molt amb la llegenda de l’arbre.

Primerament, en el grup de Facebook “El refraner valencià!!!!”, eixe dia, Luis González Sese ens escrigué “’El marge ha parit”. En els marges de pedra seca que aguanten la terra, diem que ‘Ha parit’ quan, a causa de la pressió, es fa una ‘panxa’ en algun punt del marge, sense arribar a solsir.

No sé si t’interessa, però la intenció és bona. ‘El marge ha parit’”. Llavors, li responguí: “Gràcies, Luis, pel comentari, molt interessant, i bon dia,

Això és una mostra més que el matriarcalisme té a veure amb l’aigua (la dona, simbolitzada per la barca, té un fill) i amb la terra (tindrà un fill, però no solseix).

Ho dic perquè la terra i l’aigua (recordem les aigües i el xiquet abans de nàixer) estan molt relacionades amb lo femení: ‘mare’, ‘maternal’, ‘matèria’ (lo que es pot tocar) tenen el mateix origen lingüístic, el llatí ‘mater’.

I qui pareix és la mare”.

En acabant, Luis González Sese ens afegí “Al marge, se li fa la panxa i, per arreglar-ho, amb molta paciència, cal llevar les pedres, evitant fer més mal i traure la terra de dins.

Després, tornar a tapar el forat.

No sé si açò serà un despropòsit, però la reparació sí que pareix un part amb cesària. Obrim, traiem i tapem el forat. Obrim, traiem el xiquet, cosim la ferida.

No sé si m’explique o si et servix per a alguna cosa”. Aleshores, li escriguérem “Gràcies per aquest segon comentari, igualment interessant.

No és cap despropòsit. És més: eixe tractament cap a la terra és una manera de fer-ho, simbòlicament, a la mare (entesa, fins i tot, com la Mare Terra), perquè és ella qui ens proveeix de vida i qui ens fa costat”.

En acabant, Luis González Sese adduí unes paraules molt sucoses per al tema del matriarcalisme, de la maternitat i de la terra: “Al cap i a la fi, de la terra, naix tot. Els llauradors la cuidaven i l’estimaven com una mare. El fet de sembrar la llavor i veure ‘nàixer’ una planta (una nova vida) i cuidar-la com a un fill, era el que feia que l’estimaren com una mare.

Així, més o menys, t’ho hagueren dit mon pare i el meu sogre.

Llauradors i hortolans, els dos”. 

Després de l’exposició d’aquesta mena de diàleg (i de plasmar que, qui diu planta, diu arbre), agregarem que el 23 de gener del 2024 li envií una entrada que havíem posat respecte al sentiment de pertinença a la terra: fills que tornen a la mare i nets, i Luis González Sese l’empiulà amb el tema de la meua àvia materna, Amparo (1910-2000) i quan ella deia “Mare” (com quan, de xiqueta, ho faria a sa mare): “Les meues àvies. La materna, sempre amb nosaltres; i la paterna, ‘anava a mesos’: un mes amb cada fill. Elles també cridaven la mare.

Soc obrer i vaig fer l’última reforma de la residència d’Ondara i també hi havien dos o tres dones que cridaven la mare. No vaig veure cap home que la cridara. Et trenca el cor”. La meua resposta fou “En casos així, cal molta paciència”. Com a aclariment, Ondara és una població valenciana de la Marina Alta.

Aquestes paraules estan en nexe amb la tercera part d’aquest escrit del folklorista Francesc Martínez i Martínez, quan passa al tema del joc i, igualment, inclou l’esperit emprenedor de les dones i el bateig: “Aquelles juguen a dones en la soca, fent servir la rabassa d’escudeller per als testos de plats, cassoles i canterelles que figuren ser l’escurada i la vaixella, així com, en la coveta, s’estableix la tenda, en què les pedretes són cigrons i fesols; la terra granellosa, l’arròs. I la fina, la farina, amén de les pedres codisses, que substitueixen les criadilles (…).

També hi ha fornera i llavanera i, fins a comare, puix, a vegades, simulen un bateig, en què és d’absoluta necessitat aquella, per a portar la criatura. Els pans que porten a coure són de fang. No obstant això, a vegades, donen lloc a disputes  amb la tia fornera, per si el de la puja és gran o xicotet.

No hi ha cap raó per a dir que les conveïnes es parlen de vosté i que les filles tracten de senyora mare les que de tal actuen” (p. 292). Per consegüent, tot esdevé en contacte amb l’arbre o bé amb la terra, dos trets matriarcalistes. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra: fills que tornen a la mare i els nets

General, ,

Prosseguint amb la llegenda “Arbre singular o el dimoni enganyat”, i amb el sentiment de pertinença a la terra, el folklorista Francesc Martínez i Martínez exposa lo que podrien semblar hipòtesis i, al capdavall, unes paraules que empiulen amb la dona com la mare que garanteix la renovació i la pervivència als fills de la terra on l’arbre (el garrofer) ha arraïlat: “Nasqué perquè sí, tal vegada perquè un aucell portà el garrofí o perquè aquest, navegant amb ales del vent, de prompte, li faltà la fúria d’aquell i caigué en terra; o bé perquè, de propòsit, allí el plantà un recelós sarraí o un almogàver ardit, cansat ja de vestir pells i de jugar el cotell, el que baratà per la rella i aladre; o bé per un servent de mainada que convertí son arc i sons sagetes en ferramentes de treball.

Ell és que nasqué, i ben arrelat, pompós va créixer i corregueren els anys, passaren les centúries; i sons cimals, pujant uns cap al cel grandiosament, estenent-se, altres, a totes bandes, afanyosos de cobrir el terreny, tant s’allargaren que, cansats de sostindre l’horitzontalitat, buscaren descans en el sòl de terra, en què, escabussant-se i, després d’arrelar altra vegada, alçant sons brots cap a la blavenca volta del cel, formaren mur de verdor a un espaiós local, en el centre del qual l’eixamplada rabassa de la soca, que forma a modo de graó arran terra, obrint-se per damunt a manera de coveta, que la corca feu a força d’estar rossegant anys les vermelles entrades del centenari arbre, al qual no pogué matar i que, aleshores, mentres els calorosos jorns de l’estiu, serveix d’habitança a la família o bé de palenc per als jocs de les xicones i dels xicons” (pp. 291-292).

Cal dir que, el fet que, des de dalt, tornen a la terra, ho podem enllaçar amb el regrés dels fills a la mare (després d’aplegar a la plenitud, entre els quaranta anys i abans de tenir un net, normalment, cap als seixanta), és a dir, a l’indret d’on un dia sorgiren. I, així, es tanca el cicle de l’afany d’horitzontalitat (lo que alguns polítics catalans, a primeries dels anys vint del segle XXI, dirien “eixamplar la base” o, com ara, d’“afavorir la transversalitat”) i comença una vida nova (“alçant sons brots”).

Al meu coneixement, el 23 de gener del 2024, quan escriguí aquestes línies, eixa “fillolada” representarien els nets i, per consegüent, el futur garantit en la terra on arraïla l’arbre. Afegirem que el sarraí estaria en nexe amb la desconfiança i que l’almogàver (que es sap que no seria de cultura matriarcalista) ho faria amb lo sexual.

Igualment, resulta interessant l’al·lusió que Francesc Martínez i Martínez fa a la maternitat i al fet que la terra i, de pas, l’arbre, no han mort i fan de sopluig: “coveta”, “les entranyes vermelles de la mare”, “el centenari arbre”, “a què no pogué matar”, “serveix d’habitança (…) o bé de palenc”. ¿Quin és el color relacionat amb la dona, amb la sexualitat, amb la jovenesa, sinó el vermell? ¿No és dins la mare on es gesta el nen del demà, en eixa coveta? ¿No és la maternitat una realitat que passa de generació en generació? ¿No és la mare, àdhuc, quan una persona és vella o pensa que li cal ajuda, la primera persona a qui recorre (bé de fet, bé en una frase)? Sobre aquesta darrera qüestió, ma mare (1943), arran de la mort del meu avi matern (1992) i que la seua dona passàs a viure en cada casa dels fills i amb altres familiars, comentava que, quan la meua àvia materna (1910-2000) deia “Mare”, lo que, d’alguna manera, feia, era evocar-ne la seua (la mare com a auxiliadora del nen, del xiquet, de l’adolescent,…). Llavors, ma mare hi acudia i li feia costat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra: l’arbre, la mare, la terra i la mar

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra, en nexe amb arbres mediterranis. El garrofer en “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tocant el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez el plasma, simbòlicament i tot, mitjançant la llegenda “Arbre singular o el dimoni enganyat”, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, en escriure sobre l’esmentat arbre:

“Arbre singular és el garrofer, el que, des de la vora de la mar, l’ancià i històric Mediterrani el ficà terra adins i, pujant per rampes, s’encimbella fins a les costeres de les serres, sempre que aquestes donen cara a la mar i, a elles, aplegue el fresc ventijol de llevant, puix allà dellà els crestalls que serveixen de barrera als oratgets marítims, no cal buscar-lo, encara que les valls i les fondades estiguen més baixes que aquelles. En canvi, no pot sofrir les salobrenques reixiuades de la mar” (p. 289). Una reixiuada és una rosada.

A més, afig que, sovint, “sembla que vullga arrancar a córrer terra adins.

En altres punts, fa tot al reves. En les voralles de la carretera, a on, sens dubte, les polsegueres l’ofeguen, allí, les rames s’enlairen alluntant-se de la terra, pujant cap al cel, com si volgueren, a ell, acostar-se i fer ofrena de ses fulloses rames de verd grogós a la punta, de forta foscor, al de baix, al sol que, de dia, lluenteja i tot ho abrasa, i als estels que, de nit, parpallegen; i sempre buscant l’ambient puríssim de les capes d’aire més separades de l’empolsegada carretera.

(…) més enllà, entre les roques, al cim de la muntanya, en les seues juntures, ficant-se, les arrels s’aferren per a que les ventades (…) no l’arranquen” (p. 290). Com podem veure, per una banda, l’arbre s’endinsa i, al mateix temps, s’enfila cap al cel. Igualment, hi ha trets matriarcalistes, per exemple, la foscor, la nit i les arraïls.

En aquest sentit, Andrés Ortiz-Osés, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, comenta que “el tema del tacte i del contacte amb la mare (…) està, míticament, simbolitzat pel viatge al si de la terra, al fons de la mar” (p. 34) i, en la nota 19, addueix que “la natura femenina de la Força universal està representada per l’arbre; és notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre) (…). També, en el gènere humà, la natura partí, sens dubte, del fet de ser la dona la força dominant i de tenir l’home com un auxiliar” (p. 34).

A banda, adduirem que, com diu una frase popular, com més s’endinsen les arrels, més s’enfila amunt i més fruits dona l’arbre (“Sap que la soca més s’enfila, com més endins pot arrelar”). Igualment, en el llibre “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicat en el 2020, podem llegir uns versos d’Antoni Deig i de Nicolau Espinosa, titulats “A un vell ullastre”, els quals són un agraïment a l’arbre i, de pas, a la mare, arbre que, “sobre el mar estens les branques” (p. 180): nexe entre la fusta (la mare, que toca els peus en terra) i l’aigua (un altre tret femení).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Narracions transmeses per dones en relació amb la maternitat i amb la mar

General, , ,

Una altra llegenda en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de  Francesc Martínez i Martínez, és “La cova del Frare”. Començarem dient que, en diferents llocs de tot l’àmbit lingüístic, hi ha coves amb el mateix nom, com ara, en Sant Llorenç del Munt (en el Vallès Occidental, Catalunya), o bé en dues poblacions valencianes: en Altea (d’on escriu el folklorista) o, per exemple, en Onda (la Plana Baixa).

A més, podem llegir que “La mar, en un punt, sens dubte, trobà fluixedat i una cosa tan blaneta com l’aigua pogué a la penya i, soscavant-la, va formar una cova llarga que, allà dins, en el fons, s’encallà fins a foradar la cara de la penya, deixant un pont natural per a on passa el camí que condueix a l’Olla, el qual, ferm, aguanta els embats de les salobrenques aigües, per baix, i el pas de gent i bèsties, per dalt, que fa segles, per allí, transiten” (p. 279). Com podem veure, aquestes paraules plasmen una explicació popular i, alhora, llegendària, en què es capta la força de la dona (l’aigua), qui forma una cova (la dona com a creadora), qui basteix ponts, qui aplana camins i robusta tot i el pas dels anys.

En acabant, el folklorista Francesc Martínez i Martínez es demana per què el nom de la cova. I, quant a la tercera possibilitat, és la que contava la serventa de la seua àvia…, és a dir, la versió narrada per una dona que, quasi segur, hauria nascut en el primer quart del segle XIX, ja que ell era nat en 1866: “La vella serventa de ma àvia Margalida, en certa ocasió, em va contar que, quan son pare anava a la parella, moltes matinades, al tornar a bord, a l’aplegar a la cova, veia (…) un donyet de l’alçada d’un xic de dotze anys, vestit de frare, que, quan veia els mariners, començava a pegar bots i a allargar els braços (…).

Tots, espaordits, (…) tornaven arrere i voltejaven per dalt de les llenques, per a acudir a la platja davant d’on estaven (…) les barques de les parelles” (p. 280). Per tant, és una dona qui ho narra (tret molt plasmat, per exemple, en poemes del segle XIX, en rondalles i en cançons). Igualment, el personatge (el donyet) està en l’inici de l’adolescència i encara viu en companyia de la mare (la cova i el frare). Adduirem que, al meu coneixement, el frare podria representar la cristianització de la figura maternal, ja que, en molts relats, està més aïna en nexe amb llocs escampats i amb una vida solitària, però no amb nens, ni amb xiquets, ni amb adolescents. A banda, aquesta llegenda no diu, com ara, que el frare es dedicàs a pregar. Per consegüent, considerem que, primerament, seria un personatge femení: una mare i, si no, una àvia (qui podria haver tornat a la cova al capdavall de la seua vida).

Tot i això, Francesc Martínez i Martínez plasma “Per fi, i no fa llarg temps, entropessàrem amb un vell mariner, que ja no és d’aquest món, que ens contà lo que vas a llegir, lo que, en certa manera, ve bé amb la contaralla de la bona Quica Borja, l’esmentada anciana serventa de ma àvia. Em digué aquell marineret:

‘Bé sap vosté que l’haver convent de frares franciscans en la nostra Altea era causa que la gent d’aquesta vila tinguera, i encara dura, gran devoció al pare Sant Francesc i predilecció per sons religiosos, de tal modo que, encara, aleshores, solen els xicons dir-los frares als sacerdots.

D’ahí que, en temps antic, hi havia el costum que, quan alguna criatura, amb sa malaltia, estava desnonada pels doctors i els remeiers declaraven la impossibilitat de la cura, acudien al sant d’Assís, fent-li la promesa que, si el xiquet s’adobava, el vestirien de frare. El bon pare s’apiadava de la pena de sons devots, els pares de la criatura (o, a la naturalesa, li donava la gana de fer un impossible), i l’infant s’adobava, i heus ací que encomanaven un habitet a mida i, posat, quedava el fadrinet convertit en un diminut fraret’” (pp. 280-281).

A mitjan llegenda, captem que el fraret, que s’havia enamorat d’una xica garrida (Bajuan), “mai va ser correspost, a despit de ser la família de l’u i de l’altra grans amigues, de tal modo que feien com a parents. (…)

Però va ocórrer que el germà del Frare, fadrí, modós, ben parlat i treballador, mirava seguit seguit a Bajuan i aquesta es distreia alamont davant d’ell” (p. 285).

I, com que els dos nuvis eren de zona marinera i, a més, tenien ben arrelat el sentiment de pertinença a la terra, “tretes les parelles i arrimats els sardinals, cada mariner es va dedicar a les pesqueres del temps d’estiu que volia o li convenia. Els nostres germans calaven sons palangres i alguna nit es quedaven en l’illeta pescant a la canya” (p. 286). Per tant, aquestes paraules empiulen amb molts trets matriarcalistes: la mar, l’aigua, la dona, la parella (el dos) i la nit (moment del dia que enllaça amb lo femení).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Narracions eròtiques en què la gent es posa de part de la dona

General, , , ,

Prosseguint amb la llegenda “En Benifato, varen capar el dimoni”, hi ha uns altres passatges en què es reflecteix el matriarcalisme. Així, l’endemà, el jurat en cap i altres persones emprengueren el camí cap a la ciutat de València, “a on, prenent alendes del millor escultor, s’encararen amb ell, fent-li l’encàrrec d’un Sant Miquel, com digué el síndic, ‘Amb molts cordons’” (p. 277). Per tant, apareix un altre càrrec de temps dels furs (el síndic, qui feia les gestions administratives) i passem a un relat eròtic.

En acabant, Francesc Martínez i Martínez escriu que, “Com es vullga que els artistes valencians, a més de ser complets en son art, han participat sempre del punt un poc satíric i un poc sorneguer, especialitat del poble de València, l’escultor va tallar un magnífic arcàngel Sant Miquel, amb el diable als peus vençut pel príncep de les legions celestials, el que, panxa per amunt, tot nu (…), volia defendre’s de l’arcàngel, de manera que la resplendent figura contrastava amb el xocolatat color del dimoni.

A aquest, li posà tots els atributs baronívols i, encara un poc massa acusats, complint l’encàrrec del síndic que el simulacre fóra fet amb molts cordons” (p. 276). Com podem veure, trau el tema de la sexualitat en la cultura matriarcalista i, a banda, el de l’humor irònic.

“Allà anà, a Benifato, el grup escultòric, ben encaixonat, el que, tret, fon posat en l’altar, a on acudiren a admirar-lo els del poble i encara alguns forasters. Però aplegà el dia de la festa i s’abaixà de la fornícula la nova escultura, per a posar-la en l’anda, amb què havia de ser passejada pel poble en la processó.

I, clar, a l’estar baixeta, es veieren tots els detalls i les circumstàncies, saltant a la vista lo complit que estava el dimoni, el que, sense una herba o una flama que li amagara res, tot ho ensenyava” (p. 276). Per consegüent, el dimoni, figura que, simbòlicament (per la influència de moltes autoritats eclesiàstiques al llarg de la història), està vinculada amb la dona (la representa també en lo eròtic i en lo sexual) és ben rebut. Quant al detall de l’herba o de la flama, en el curs 1989-1990, una mestra d’Història de l’Art ens comentà que, més d’una vegada, hi havia hagut el costum de tapar el penis en escultura o, si no, de posar-hi una fulla que ho fes (per exemple, de parra). Igualment, ens afegí que hi havia hagut casos en què si bé l’obra tenia la fulla, l’havien capat, i que es podia comprovar acostant-se a la figura.

Per això, després, el folklorista posa que “Allí va ser lo gros. Els hòmens aplegaven i es reien a riallada oberta; les dones es tapaven la cara, per a no ensenyar la rialleta; les fadrines es feien rogetes i giraven la cara, per més que algunes encara miraven de reüll. Però lo pitjor fon la gent forastera: ¡quins esparaments, quina broma! Allò va ser pitjor que lo del santet xicotet, cap de caps” (pp. 276-277). O siga que si, al principi del relat, se’ns comenta que el Sant Miquel era petit i, com hem vist, en un poble matriarcal (recordem que aquest sant té a veure amb lo celestial, no amb lo terrenal), la figura femenina (això és, el dimoni) encara era més grossa.

“Passà l’any en què els fills de Benifato, quan s’entropessaven amb algun veí dels altres pobles, havien d’aguantar les iròniques preguntes referents al dimoni de Sant Miquel i s’acostà la festa de l’any següent.

Fon abaixada la imatge de l’altar i posada en l’anda. Però, a poqueta nit, una bona anciana, molt pudorosa i amant de son poble i que, al mateix temps, tenia sa bona posició pels molts bancalets heretats de sons pares, proveïda d’una quiquereta de xocolate, anà en busca del ferrer (…) i, fent-li agarrar el martell i un escarpre, s’encaminaren a l’església, solitària en aquella hora de silenci i misteri, i, entrant en ella, acostant-se a l’anda del sant àngel, mutilà el ferrer (…) els escandalosos adminicles al dimoni, pintant amb xocolate la bona devota el punt en què la fusta va aparéixer amb sa natural blancor” (p. 277). Altra vegada, l’acció que porta el personatge femení esdevé de nit, en plena foscúria i és ella qui mena l’home i li diu què ha de fer. 

Finalment, “A l’endemà, de vesprada, va ser una pluja de forasters. La gent que acudí mai s’havia vist. Tots els pobles de la rodalia es quedaren sense fadrinalla i, encara a muntó d’hòmens de caràcter acudiren, tots per a veure de propet el singular dimoni, ja famós per tota la Muntanya” (pp. 277-278).

Ara bé, com tots, alhora, digueren “’-Han capat el dimoni’ (…), se n’anaren, contant-ho a tots, tant als que coneixien com als que no, (…) i s’afanyaven a aplegar als seus pobles i a les seues cases per a contar-ho, estenent-se per tota la Muntanya i, encara pujà cap a la ciutat d’Alcoi i abaixà a les viles marítimes i perdurà per tot allò, passant de pares a fills la frase que En Benifato, varen capar al dimoni” (p. 278). Altra vegada, la gent (i, per extensió, els catalanoparlants) es posa de part de la dona, àdhuc, en lo eròtic i en lo sexual.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Narracions paganes, la mare i el matriarcalisme en l’època foral

General, , , ,

Una altra llegenda recopilada en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, i en què captem trets matriarcalistes, és “El pardal Caro”. Així, aquest relat té punts en comú (i molt interessants) amb alguns comentaris que fa Imma Dasí Estellés en el seu estudi “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera”, del 2009, quan escriu sobre les obreres casades (qui fan de mare) i les obreres fadrines (xiques jóvens que fan la festa acompanyades de la “mare”, qui els fa costat) mentres que, per una altra banda, va la part masculina (el majoral): “És, aquest animal fantàstic, mestall d’aucell i d’home. Una cosa semblant a la serena de la mar, sols que aquesta és mestall de dona i de peix i canta que encisa; i aquell ho és d’animal volador i d’home barbut.

És cosa més pitjor i estrafolària i, encara més, singular, ja que les serenetes de la mar són, si no moltes, diverses; i el pardal Caro, únic.

Més encara: aquella llegenda és pagana; i aquesta, cristiana” (p. 270). I tot seguit, l’escriu.

Com podem veure, per una banda, 1) la dona toca els peus en terra, 2) està en contacte amb l’aigua, 3) va acompanyada i, com a mínim, forma parella, i 4) és encisadora. Quant a l’home, 1) vola, 2) ja és jove (perquè porta barba), 3) és, més bé, espontani i 4) únic (apareix com a singular).

Finalment, veiem que la cultura matriarcal (la de les dues dones) és pagana, és a dir, en nexe amb els qui encara no havien abraçat el cristianisme, majoritàriament, en les zones rurals. En canvi, la llegenda que ell narra té a veure amb una figura masculina i, en paraules del folklorista, és cristiana.

Podríem afegir que aquest detall empiula, com ara, amb el fet que u dels orígens dels Sants de la Pedra siga Demèter (la deessa grega de l’agricultura), la qual, moltes vegades, està en relació amb la filla (Persèfone). Posteriorment, ambdues “es cristianitzen” i apareixen els dos personatges masculins i cristians: els germans Abdó i Senent. 

En la llegenda que narra a continuació, “En Benifato varen capar el dimoni”, també es plasma el matriarcalisme. A més, direm que deu ser molt antiga (almenys, del segle XVIII o anterior), ja que figura la paraula “universitat”, que era el nom que, en l’època foral, o siga, abans de l’aplicació dels decrets de Nova Planta (en el segle XVIII i en acabant), rebien lo que, en el primer quart del segle XXI, encara es deia “ajuntament” (com a institució), no tant com a edifici.

En el poble de Benifato (de la comarca valenciana de la Marina Baixa), decidiren confiar en Sant Miquel com a advocat seu. En eixe sentit, feren paper les persones de caràcter i d’enteniment. A banda, Francesc Martínez i Martínez escriu “Bé: la universitat se n’adonà que les coses es posaven tan pitjor cada any, que el cataclisme venia per damunt de tot.

Així que es convocà, per les autoritats, a una reunió, a què va acudir tot lo més granat del poble: des del senyor rector fins quasi el ministre” (p. 274). Altra vegada copsem una autoritat foral dels consells municipals: el jurat (posteriorment, amb la introducció de la cultura castellana i de les lleis castellanes, el regidor). En aquest relat, el qui manava més dins de l’esmentat consell (el jurat en cap).

Un altre tret matriarcalista és el fet que Sant Miquel siga un patró, per dir-ho així, secundari: “la veritat era que el santet que tenien no podia ser més desgraciat i ruïnet, com que una maça de picar espart feia més embalum que ell i, sent l’arcàngel Sant Miquel tan gran, com a que era a modo d’un virrei en el cel i allí, en Benifato, el rei i senyor, devia estar representat per una soberga imatge, que es fera la col amb totes les dels altres pobles de la Muntanya (…).

Així que era menester el fer un Sant Miquel nou que, a tots els sants i santets de la contornada, guanyara i que fera nom per tot.

L’efecte que la llanda del senyor jurat en cap va produir, fon tan gran que, sense perdre temps, es nomenà el síndic i a dos prohoms del poble per a que anaren a València i encarregaren al millor santer un Sant Miquel de lo més soberg” (p. 275).

En relació amb aquestes paraules, van en línia amb el barroquisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

L'ordre simbòlic de la mare en les festes d'agost de Bétera (Imma Dasí)

La cultura, la política i l’enciclopedisme castellans vists de terres valencianes estant

General, ,

En un quart apartat de la introducció de l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, en què es pot veure el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez (que havia nascut en 1866) escriu que “Es quedà darrere el segle XVIII i, al desaparéixer aquells hòmens que es salvaren de l’enciclopèdia, o siga, de la influència francesa, la guerra de la independència ho absorbí tot i, cosa rara, mentres la gent es matava defenent el territori contra l’invasor, per tota la península, allà, en la punta d’aquesta, pel migjorn, en les corts de Cadis, els principis francesos s’acabaven d’ensenyorejar de la cosa pública.

I, arrumbant la política tradicional espanyola, especialment, la de la gran Corona d’Aragó, entronitzaven el centralisme i l’uniformisme francés, lo que preparà la total pèrdua de l’imperi colonial i matava, al propi temps, les característiques de les regions, les que, precisament, acabaven de salvar Espanya del seu derrocament en maig i juny de l’any huit [= 1808]” (pp. 23-24). És a dir, que la visió patriarcal de la vida tractà d’introduir-se en els territoris catalanoparlants i en Aragó mitjançant la influència de la cultura francesa (patriarcal com també la castellana). I, més encara: s’adopta com a futura per a quan el rei Ferran VII tornarà a lo que, després, serà, jurídicament, l’Estat espanyol. Afegirem que, de manera explícita, ve a dir que la política castellana (i la francesa, lloades pels il·lustrats i pels enciclopedistes dels segles XVIII i XIX) no es corresponia amb la dels valencians (ni, de rebot, amb la dels catalanoparlants).

Això explica que, en acabant, plasme “Com diem, amb els quefers, primer, de la lluita epopeica; i, més tard, ja deixats arrere aquells angoixosos anys, amb les bregues dels blancs i dels negres, en la nostra regió, com en les altres bandes, desaparegueren les manifestacions culturals populars, deixant a banda les efímeres d’auques, col·loquis i romanç de cego, aquests, ja en castellà. No hi havia temps més que per a cantar el sí senyor pels carrers; i himnes, per les muntanyes, i envestir-se i esgarrar-se uns a altres en fulles i papers, com si foren de races diferents.

Uns, tot lo que tenia sabor ranci, ho miraven amb odi. Els altres, tot lo que no era de son credo, ho detestaven. Ja havia quedat en oblit lo purament nostre” (p. 24). Aquestes paraules podem enllaçar-les, àdhuc, amb la realitat que, cap al 2024, això és, quasi un segle després d’escriure-les el folklorista Francesc Martínez i Martínez, hi havia en el País Valencià (però amb dues comarques històricament i culturalment castellanes que no estaven vinculades amb el Regne de València abans del segon terç del segle XIX), en Catalunya i en les Illes Balears.

Per exemple, en la major tendència a traduir a la llengua catalana obres en altres llengües, abans que difondre’n les que, originàriament, s’havien escrit en català. O, com ara, la d’interessar-se (al meu coneixement, com una mena d’exotisme) per religions i per cultures forasteres o d’altres terres i, alhora, no promoure tant lo casolà. Això comporta un desarrelament entre les persones que no es senten, culturalment, de la terra on viuen i, igualment, una política castellanista i patriarcal per part de partits, d’associacions, de sindicats, d’entitats culturals, etc. que es qualifiquen d’esquerres, de progressistes, transversals,… La resta, una important majoria, encara tocava els peus en terra i preferia, com em deia Pere Riutort, per telèfon, el 20 d’agost del 2020, un empelt (“Aquest amor a la terra va unit. La Pàtria és la terra; la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on un s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’“).

Per això, addueix que “Ningú feia cas de lo popular. Lo tradicional es mirava amb menyspreu. Transcorre mig segle XIX, el de les salvatjades, que alguns apel·len de les llums” (p. 25), fins que, durant el segon terç del segle XIX, sorgeix un moviment que, principalment, en la segona meitat d’eixa centúria, promourà el sentiment esmentat: la Renaixença.

Finalment, diré que, en el 2023, una dona de quasi huitanta anys em demanà a què atribuïa jo l’expansió del matxisme i de la situació de la dona en aquells anys de “progrés” del segle XXI. Sense embuts, li responguí que la cultura castellana i la seua penetració en les terres catalanoparlants hi tenia molt a veure. Molt. I que molts dels comentaris referents a dones nascudes abans de 1920 donaven consistència a lo que li havia dit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.