Contarelles amb religiosos amb molta bonesa, estimats pel poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra contarella recopilada per Francesc Martínez i Martínez en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de 1920, en què es reflecteix el matriarcalisme i, fins i tot, amb humor eròtic (encara que passatger), és “Prompte de geni”. Així, el Pare Joanet és un home molt bondadós, joiós, afectiu i festiu, “que, de tots, es feia voler. El que una volta parlava amb ell, ja no el podia oblidar. Tal bonesa i senzillesa es veia en son tracte: era lo que es diu un home sense gens de malíccia. Els sentiments de simpatia els despertava en tota classe de gent, tant en els xicotets, com en els elevats” (p. 155). Com podem veure, el personatge masculí empiula amb trets que ens han comentat sobre marits de dones nascudes abans de 1920 i, igualment, amb la psicologia d’hòmens en altres cultures matriarcalistes del món.

Més avant, copsem que, la població on vivia el frare, “Son únic portal és un forat de la gran penya que dona entrada a un clot de la mateixa, a on està establit el poble” (p. 155). I, així, apareixen detalls matriarcals i femenins: un forat en la terra (interior) i un clot (s’endinsa en la terra, en la mare). I això, en un poble on “aquells senyors, últimes restes de les de l’època medieval, però amb l’additament del modern caciquisme, li tenien gran llei al fraret exclaustrat que, sempre que anava a visitar-los (puix ell vivia en un altre poble) i, de pas, a administrar-los el sagrament de la penitència, el retenien tot el temps que els era possible, aplegant, algunes voltes, a amagar-li el burro en què cavalcava, per a que no se’n poguera anar” (pp. 155-156). Altra vegada ens trobem amb un relat en què la figura religiosa rep una bona valoració de la gent del poble… perquè és un home planot.

“Una de les visites va coincidir, una vegada, amb les vespres de la festa de Sant Jaume i se’ls va ocórrer, als senyors de referència, que predicara el sermó el Pare Joanet, cosa que este mai s’havia atrevit a fer” (p.  156). Afegirem que, en moltes narracions, qui fa el sermó és un predicador d’altres llocs i que critica la gent del lloc on és rebut (per exemple, a les jóvens i en temes relacionats amb l’erotisme o amb la sexualitat o bé amb l’educació de les mares). Ací, en canvi, és un tros de pa.

Un poc després, captem que el religiós, des de la sagrada càtedra, divulgà “les glòries del sant apòstol i guerrer” (p.  156). Cal dir que aquest sant està vinculat amb l’estiu (25 de juliol), estació de l’any associada a la joventut, a la força. 

Llavors, Joanet comença bé, fa esment a la batalla de las Navas de Tolosa (1212), la qual fou decisiva per a l’avanç cap al sud de la península ibèrica per part dels regnes cristians (Portugal, Castella i la Corona Catalanoaragonesa). Cal destacar que, és en aquest passatge (en tractar sobre una batalla contra els musulmans i fora de lo que, posteriorment, seria el Regne de València), on ell no sap per on pegar i, en acabant, “es va arrancar dient: ‘… i Sant Jaume, pujant en un cavall blanc,…’. A les paraules, acompanyà l’acció de cavalcar i s’enxancamallà en la barana de la trona, (…) al mateix temps que deia: ‘Arre, cavall, cap als moros’.

Naturalment, (…) se li arrufà la sotana i, com, per calor, no portava pantalons, ensenyà els calçotets i encara part del tou de la cama” (pp. 156-157). Altra volta, es plasma el matriarcalisme (ací, simbòlicament): a les paraules, van unides els fets (l’acte de cavalcar) i l’humor irònic en nexe amb lo sexual.

A més, “Una dona no mal pareguda i gens vella, que estava frontera a la trona, al punt, alçant la veu, va dir ‘Pare Joan: que se li veuen els calçotets i la canella’ i el predicador respongué ‘¡Dona: des de que estic ací dalt, que estic veient-te!… ¡Valenta bagassa! I calle’.

Per demés, és dir que allí es va acabar el sermó” (p. 157). Per consegüent, es plasma el caràcter arriscat de la dona i del frare (en les seues paraules).

Finalment, la narració exposa que el Pare Joan, amb molta facilitat per a aplegar al públic, el diumenge de la Santíssima Trinitat, se li va ocórrer explicar així el misteri: “Mireu la Santíssima Trinitat. Feu-vos compte que són uns saragüells de tela: un camal és el Pare; l’altre, el fill; i el fondello, l’Esperit Sant. Tres coses i una peça de roba. I, si falta alguna cosa de les tres, ja no hi ha saragüells” (p. 157). Ens trobem, així, amb un religiós molt pròxim a la gent i amb dones molt obertes i que, sense recórrer a l’agressió, diuen les coses a la cara.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Contarelles amb esperit comunitari, autoritats eclesiàstiques i educació matriarcal

General, , , ,

Un altre relat (en aquest cas, una contarella d’humor) recopilat en la mateixa obra de Francesc Martínez i Martínez, i en què copsem el matriarcalisme, és “El bacó de l’arquebisbe”. Entre d’altres coses, escriu que “allà pels anys que En Pau García Abella era arquebisbe de València, amb ocasió de fer este [bisbe] la santa visita pastoral a sos diocesans, aplegà a Dénia per camins (…) amples, a cavall de son cotxe” (p. 149). Cal dir que el folklorista es refereix al bisbe Pablo García Abella (1776-1860), qui ho fou de València entre 1848 i 1860.

A més, afig “Gran esdeveniment era per a Altea l’anada de l’arquebisbe. Tota la gent estava en un revol, netejant les cases i la robeta. Fins els regidors feien despedregar les costeres i carrers als agutzils, cosa mai vista, puix que, allí, eixe servici està a càrrec de l’aigua, quan plou” (p. 150). Altra vegada, es plasma l’esperit comunitari.

A banda, Francesc Martínez i Martínez ens exposa uns passatges que empiulen amb el joc del telèfon (el qual té l’objectiu de fer captar als participants què és la manipulació de reports i com es pot crear, àdhuc, de manera interessada i no per manca de més report o millor): “Un matí, prop ja del migjorn, la gent (…) de la mar que estava en el Cantó de les mentires, veié traure per la punta d’Ifac un llaüt de viatge que feia prova al poble. Els més llests digueren, de seguida: ‘La barca que porta el cotxe de l’arquebisbe’. I així era, veritat. S’estengué la notícia per la platja, va córrer costeres amunt i aplegà davant del Portal Nou, a on, tots mesclats,  jugaven, xicons i xicones, que, a l’oir ‘Ja està ahí el cotxe de l’arquebisbe’, portes del portal per a dins, se n’entraren, anant-se’n corrent i botant a portar la notícia a ses cases” (p. 150). Per consegüent, lo que, primerament, era un cotxe, en acabant, passa a ser una barca.

Tot seguit, podem llegir que, “Dins del clot de la neu, estava la tia Catalina: en la mà esquerra, el tallant; i, en la dreta, una pedra (…) partint terrossos de neu, mentres els xicons que en compraven, estaven esperant (…), va entrar Quiqueta, mig desgrenyada i les sabates en xancleta, cridant:

-¡Àvia, àvia![1]: ¡ja està ahí el bacó de l’arquebisbe!’” (pp. 150-151).

Una narració interessant per a educar i per a ensenyar en què consisteix dir la veritat, tergiversar-la i, com ara, inventar els fets. Igualment, podríem pensar, àdhuc, que es tracta d’un humor satíric, ja que l’arquebisbe havia nascut en terres castellanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, la frase que diu Quiqueta és “¡Agüela, agüela, ya está ahí el bacó del Arçobispo!” (p. 151).

Dones eixerides i capellans que toquen els peus en terra i molt oberts

General, ,

Una altra narració matriarcalista i de la mateixa corda és “¿Seria bonàs?”, la qual figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”. “En un poble de la Marina, (…) es donà una missió per Pares Jesuïtes. La primera faena dels missioners fon la de reunir les fadrines més distingides de la vila i alguns dels jóvens i ensenyar-los unes cançons, per a cantar-les en diferents moments dels actes religiosos. Per cert, que eren en castellà i, com vullga que allí la gent, la llengua oficial de la nostra nació[1], si bé l’entén malament, no la sap parlar gens” (p. 145). Comentarem que aquestes paraules empiulen amb un tema important que plasma Pere Riutort en la seua explanació (del 2018): 1) des del segle XVIII, l’ús de la llengua catalana per part de l’Església valenciana es reduí, sobretot, a algunes celebracions amb motiu de la festivitat de Sant Vicent Ferrer, 2) que, encara que alguns capellans i altres membres de l’Església valentina continuaren emprant la llengua, 3) la catequització, en el primer quart del segle XXI, era en castellà,  4) que, al voltant d’un 5% de les misses que es feien en el País Valencià (un poc abans del 2018) i que 5) hi havia contribuït molt el rector Antonio Rodilla (per mitjà de la seua acció antivalencianista en el “Seminario Metropolitano”, entre 1939 i 1969, als qui estudiaven per a capellans i, així, durant quasi tot el franquisme).

A mitjan relat, el folklorista exposa un altre tema molt sucós: la dona és qui ordena què farà l’home i ell li segueix les directrius. “De la bona obra de posar en pau i ajuntar a este matrimoni, s’encarregaren el Sr. Rector i un capellà del poble. Era un beneït home, com sol dir-se, el rector: de lo més senzill i bonàs. Lo que dins sentia, per fora, ho demostrava, sense preocupar-se mai d’amagar els sentiments, així foren mals, que alguna persona li inspirara. El capellà era molt amic del marit.

La primera visita va ser per a la muller: li digueren l’objecte d’ella i la dona va fer un llarg plec de càrrecs greus contra son marit” (p. 146). Com podem veure, el rector i el capellà estan molt en contacte amb la terra, amb el poble, i el rector és un home de bon cor i ben estimat, si més no, pel folklorista. 

Tot seguit, llegim que, “Oït amb molta paciència tot el conte, i fetes les oportunes amonestacions, i donats els deguts consells, s’acomiadaren de la senyora i se n’anaren.

No varen fer més que eixir al banquet. Girant-se el rector al mossén, li digué, al·ludint al marit: ‘¡Ai, quin roder!’. A lo que respongué el capellà: ‘Ara veurem lo que diu l’home’.

Este era famós per lo parlador i docte (com a bon barber) i es despatxà a son gust allargant i esplaiant-se en gran.

Si l’altra entrevista havia sigut bona, la segona fou magna. A totes les objeccions dels clergues, tenia raons a respondre. A tots els fets que la muller li atribuïa, ell n’oposava altres. Llarga i detinguda fou la conferència i s’acabà sense que, en aquell punt, quedara res arreglat. Però, a l’eixir al carrer, girant-se molt seriosament i, com a carregat de raó, a son company, digué el rector, referint-se a la dona: ‘- ¡Carall, la guilopa!” (pp. 146-147).

Per consegüent, la dona havia preparat el desenvolupament de la visita al rector i al capellà, i el marit havia seguit les passes que li havia indicat la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: Convé consultar el document ”El Diccionari Valencià-Castellà de José Escrig. Any 1851 Un diccionari Valencià-Castellà del segle XIX” (pp. 8 i 9), a què vaig accedir en Internet (on es podia consultar en pdf), per primera vegada, el 21 d’abril del 2020. L’enllaç era http://cch.cat/pdf/martinez_01.pdf.

[1] El folklorista Francesc Martínez i Martínez es refereix a la de l’Estat-nació, Espanya, no a la de la “terra pàtria”.

 

 

Sant Esteve, una festa tradicional d’arrels matriarcalista i vinculada amb els catalanoparlants

General

Bon dia de Sant Esteve (també conegut, tradicionalment, com “Segona festa de Nadal”, “segon dia de Nadal” o “la Mitjana festa”) a tots els qui la celebreu i, igualment, a tots els qui esteu a favor del model de vida matriarcal,

Recordem que aquesta festa hi té a veure i que ens posa en nexe amb la tradició vinculada amb l’històric imperi carolingi (segles VIII-X).

De moment, puc dir que, en el País Valencià, fou festa oficial fins a principis dels anys noranta del segle XX (tinc entés que fins a 1993), és a dir, quan manava el PSOE (amb cinquanta dels huitanta-nou diputats de les Corts valencianes) sota la presidència de Joan Lerma.

Per tant, no per manar l’esquerra, els partits (ni les persones) de línia “progressista” abracen el matriarcalisme. I hi actuen, toquem els peus en terra, en nom d’eixir de l’obscurantisme.

En acabant, aplega la dreta (en terres valencianes, en 1995) i troba aplanat lo patriarcal d’arrels castellanistes i d’esperit espanyolista. I, a més, promou la claror, la claredat, tret, a banda, que empiula amb lo masculí i amb la tradició patriarcal. Açò també és vàlid per a les Illes Balears (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2023/07/31/383243/desembre-segona-festa-nadal-tampoc-sera-festiu-les-balears-2024.html).

Per consegüent, ambdós bàndols tenen un punt en comú i molt important: reneguen del matriarcalisme I, així, de les arrels.

Ara bé, molts de nosaltres (i m’hi incloc), no.

Avant les atxes.

Una forta abraçada, Bon Nadal i venturós any 2024.

Religiosos i polítics valencians eixerits, amb una vida matriarcal i molt oberts

General, , ,

Una altra narració (entre unes quantes, amb un component d’història important), en què captem el matriarcalisme, i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, de 1920, és “Com Carles, l’emperador”. “Fra Vicent Nomdedéu, conegut en Altea pel frare Vicent, era un llec exclaustrat que habitava en la seua casa (…), prou curiosa i capaç, a què, per la part de darrere, encarada al migjorn, donaven agradosa ombra una parra i una figuera” (p. 141). Comentarem que la parra té a veure amb el penis i que la figuera (com també la figa) ho fa amb la vulva. Ara bé, predomina l’ombra, la foscor, això és, la part femenina.

Igualment, veiem que el narrador inclou que “un bancal d’horta i el tant per cent de l’arreplega de l’almoina per a la Casa Santa de Jerusalem li donaven lo suficient per a cobrir les seues no molt llargues necessitats i, encara, per a ajudar en algun treball al pròxim” (p.  141). És a dir, un religiós destinat a obres menors, receptiu a lo masculí i a lo femení i que prefereix la part matriarcalista (la figuera, l’ombra, l’horta, austeritat i esperit comunitari).

En el relat següent, “Un alcalde com se’n solen estilar”, el folklorista Francesc Martínez i Martínez fa una exposició interessant de la visió de la política més de segle i mig després de la batalla d’Almansa i de l’anul·lació dels furs del Regne de València (1707) i, per descomptat, del naixement jurídic d’Espanya (en el segon terç del segle XIX). A més, pot evocar-nos un memorial de greuges que, en 1760, enviaren representants polítics dels històrics regnes d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca al rei Carles III, qui ho era des de feia poc. Diu així, però referent al segle XIX i a temps posteriors:

“En este segle passat [= XIX], quan estava ja ben afermat el sistema caciquil en què els alts funcionaris la responsabilitat sols la tenen de nom i les lleis són una espècie de xàrxia a on queden arranjades les sardines i els aladroquets, però que els marrocs[1] les foraden i les esgarren a son plaer, en què les persones que ocupen quasi tots els càrrecs públics, salvant, per descomptat, honradíssimes excepcions, han de fer renúncia de son criteri, per no dir de son decor, i, tancant els ulls, ser dòcils instruments de la voluntat i, fins i tot, de les passions dels caciquets, hi havia en Teulada un alcalde imposat per u dels dos polítics que manifassejaven en els districtes de la Marina. L’esmentat funcionari tenia per nom Pallot, i, per este, més que pel de pila, era conegut.

Va ocórrer, doncs, que aplegà a Alacant un Quefe polític[2] nou i desfilaren pel despatx d’aquell tots els alcaldes dels pobles de la província. Li tocà el torn al que ens ocupa, que fon molt ben rebut per son superior: estava ben recomanat.

En la conversació, se li va ocórrer preguntar, al representant del poder central, si en Teulada tenían buen clima, a què el molt llest Pallot respongué: ‘No, senyor: allí no tenim clima’.

Acabada l’entrevista, s’enxancamallà amb son caminador burret, plantant-se en el seu poble en una jornada llarga. Ja allí, preguntat pels seus amics per la visita al Quefe, desvanit, respongué: ‘Molt bé’: és planot i trempat. Però, si jo no estic llest, ens posen una contribució nova, puix que em va preguntar si ací teníamos buen clima. Jo pensava què seria allò, però, de seguida, em vaig dir ‘Alguna cosa per a tirar-nos nova contribució  damunt’ i li vaig respondre que nosaltres no tenim això. ¿Què vos pareix, si no estic llest? ¡Ens la carreguem i, després, qualsevol se la tira de damunt!” (pp. 143-144).

Per consegüent, ja podem fer-nos una idea del motiu pel qual els refranys en llengua catalana referents a Castella no són precisament favorables als castellans: “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. Sobre aquest tema, considere que seria interessant fer una recerca sobre l’actitud cultural en les parelles mixtes (de catalanoparlant i castellanoparlant) i, per exemple, el tema de la violència de gènere, el de la mentira i el de generositat, perquè, d’acord amb alguns comentaris que hem rebut en l’estudi sobre el matriarcalisme, podem dir que n’eixirien resultats sucosos. Nogensmenys, no forma part del nostre estudi.

Finalment, adduirem que, en el primer quart del segle XXI, al meu coneixement, cada vegada m’estranyava menys que molts polítics del moment preferissen menysprear la cultura tradicional. Com a exemple, en el País Valencià, Mónica Oltra, Joan Ribó, Joan Baldoví, Ximo Puig… Eixos, per “l’esquerra”. I ho feien en nom d’acabar amb l’obscurantisme o bé pels pactes amb partits espanyolistes i, així, patriarcals com la cultura castellana. I, per l’altra banda (la dreta), la batlessa entrant de la ciutat de València, María José Català, en el 2023, molt prompte, parlà de claredat. En conjunt, ambdós grups van cap a “la claror”: simbòlicament, cap a lo patriarcal. Mentrestant, la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Nadal i Bon Nadal a tots.

 

Notes: [1] En el DCVB, figura el significat “Moneda marroquina de poca valor, com d’un cèntim i mig, que estigué en curs dins Espanya després de la guerra d’Àfrica de l’any 1860 (val.)”. Per tant, la paraula era usual, sobretot, en el País Valencià (molt). I ací es tracta d’una comparació en sentit figurat.

[2] La paraula “Quefe” resulta de la pronúncia popular del terme castellà “jefe” així com “maco” ho fa de “majo”, ja que el so de la “j” castellana és inexistent en la llengua catalana genuïna. El folklorista afig que “Així es nomenava, en aquell temps, al Governador” (p. 143).

Adjuntem el text de l’històric memorial de greuges de 1760, redactat per polítics en nexe amb la terra: aragonesos, catalans, valencians i mallorquins.

2_Memorial_greuges

Mares que encapçalen el poble, la ciutat i que garanteixen la terra

General, , ,

Prosseguint amb l’entrada “Poetes de la terra”, de Toni Pitarch, hem considerat adients uns versos escrits per Francisco Moreno Gil (1868-1934) en 1910:
“HIMNE A VILA-REAL
Visca el poble fundat pel rei En Jaume
i que es banya en les aigües del Millars.
Visca el poble, feliç bressol d’artistes,
sepulcre d’un gran Sant.

Cantem a cor himnes alegres
de l’horta al perfumat límpid verger.
Cantem-li al llaurador que planta i cuida
els nostres tarongers”.

En aquestes dues estrofes, el poeta recorda el fundador de la ciutat (el rei Jaume I) i, així, la història política. Igualment, la part artística i la pagesia (l’horta, el llaurador, els tarongers) i valora positivament la tasca dels camperols. Cal dir que, en Vila-real, els camps de tarongers formaven part d’u dels punts forts de l’economia.
A continuació, Francisco Moreno Gil passa a Nostra Senyora, tant com a mare, com simbòlicament:
“Seguim la llum d’aquella Verge
que al riu aparegué per nostre amor;
serà la blanca estrella que ens guie
del benestar al port”.

La dona és qui fa de cap de la població: la seua llum enmig de la foscor aporta benestar. Aquest passatge recorda rondalles en què un personatge femení fa un paper similar en el mateix moment del dia: en la nit. A més, la Mare de Déu està en nexe amb l’aigua (un tret femení i molt present en la poesia matriarcalista).
En acabant, l’escriptor descriu com ha sorgit l’aigua que, des del seu punt de vista, ha fet bé a la ciutat:
“Foradant les dures penyes,
fent eixir al sol les aigües,
convertim en horta hermosa
el secà dels nostres pares.

I veurem coronats els esforços
pel tresor de la pau i del bé,
si tenim constantment a la vista
eixe estel lluminós de la fe.

Cantem, cantem al llaurador
i a l’horta perfumada
pels tarongers en flor”.

Altra vegada, és la dona qui aporta fe als habitants i el poeta elogia el llaurador, l’horta, el flaire i les flors. Tots aquests detalls empiulen amb lo que podríem dir la part artística i femenina de la persona i, per descomptat, representen un agraïment a la terra pàtria i a la Mare Terra.

Afegirem que el sentiment de pertinença a la terra es reflecteix molt bé: com ens digué un metge rural català de línia humanista el 24 de desembre del 2023 en un missatge, “On hi han bones arrels, t’acompanyen sempre”. I aquest és el paper que fa la mare (Nostra Senyora, la ciutat) i a què no renuncia l’escriptor.

Un altre poeta de Vila-real, i que figura en la mateixa entrada de Toni Pitarch, és el pare Bernadino Rubert Candau (1903-1979), de qui hem triat bona part d’uns versos d’un poema:
“¿FALÒRIES?

¿Mentida tot? Mentida! ¿I és possible
que el cor que mai enganya, que el meu cor
que dintre el pit pintava el que és visible,
com pinten els jardins la tendra flor,

pintara sols falòries sens mesura,
per a portar després el desconhort?”.

Com podem veure, l’escriptor no accepta que tot siga mentira i que ell fos enganyat pel seu cor, el qual decorava, per exemple, de la mateixa manera que els jardins fan amb les flors. Igualment, el pare Bernadino Rubert Candau toca els peus en terra i considera important la mesura, per a afavorir el conhort. És a dir, copsem trets matriarcals: el cor (vinculat amb lo femení), lo intern, l’obertura a lo que també és diferent (el fet que, dins del pit, hi haja llum, així com, en moltes narracions, les escenes principals esdevenen dins de la terra… com si fossen les arrels). Adduirem uns versos interessants:
“Car la cançó de gaia poesia,
que al pit, al cor i al pensament, omplia
de màgica il·lusió i sucrosa mel”.

Aquestes línies evoquen que la música resulta del so que mena cap a fora i que la poesia ho fa cap al lector i, si de cas, cap al públic a qui l’escriptor es dirigeix mitjançant la força (el pit), el sentiment (el cor) i el pensament (el cap). I tot, amb vida i com la mel (aliment, entre d’altres coses, associat a la facilitat per a fer ponts amb els altres i, al capdavall, amistats que perduren).

Finalment, plasmarem unes paraules de Toni Pitarch, molt encertades i que empiulen amb un vida matriarcalista: “Massa hem oblidat, els valencians, la important tasca cultural i de recuperació de la nostra llengua,  i de les nostres arrels com a poble, feta per capellans i religiosos a principis de segle. A més de la demagògia política (“El nacionalisme valencià serà d’esquerres o no serà’ o ‘Serà blaver o no serà’, tant se val), cert anticlericalisme decimonònic va arrelar entre personatges de les ‘culturetes locals’ i no només als anys trenta (…). No és menys cert que l’escàs moviment cultural valencianista de principis del segle XX fou protagonitzat per religiosos i capellans: s’ha de pensar que el clergat havia estat majoritàriament ‘maulet’ a les comarques de Castelló des de la Guerra de Successió (1700-1716), potser gràcies (o ‘per culpa’, com dirien alguns) a pertànyer a la diòcesi de Tortosa fins als anys setanta del present segle… L’Església sempre ha estat plural”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal a tots.

Nota: Ací podeu llegir els poemes esmentats: http://ccsocials.blogspot.com/2009/01/poetes-de-la-terra.html.

Dones estimades pel poble, que emparen els fills de la terra i les ciutats

General, , , , , ,

Enllaçant amb el poema “La masia”, vinculat amb la Renaixença i amb el sentiment de pertinença a la terra, el 10 de desembre del 2023 accedírem a l’entrada “Poetes de la terra” (http://ccsocials.blogspot.com/2009/01/poetes-de-la-terra.html), publicada en el blog “Ciències Socials”, del valencià Toni Pitarch. Tot seguit, exposem alguns poemes de valencians. Per a començar, u de Juan Bautista Candau Martí (1872-1922), de Vila-real (població de la Plana Baixa) i que estigué molt en relació amb aquesta ciutat:

“LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA
Per tindre qui ens empare
en tot perill i desgràcia,
ens donà Déu una Mare
i esta és la Verge de Gràcia.

Mare tan bona i pietosa
per als fills de Vila-real
que assoleix gràcia abundosa
per sa invocació en tot mal”.

En aquestes dues estrofes, captem la dona (ací, la Mare de Déu) com a protectora, com la mare que empara els seus fills, que no els deixa caure. A més, llegim que és una mare bondadosa i que rep agraïments (com a resultat de l’auxili que fa al poble).
A continuació, el poeta Juan Bautista Candau Martí afig que

“El seu nom, ple d’harmonia,
de patriotisme i pietat,
és font de tota alegria
dels veïns d’esta ciutat.

Nom que invocat prop la cuna
per les mares, guarda als fills
i assoleix gràcia i fortuna
invocat en els perills”.

El patriotisme de què ací parla l’escriptor té a veure amb el matriarcalista que figura en els primers versos de l’himne de la Mare de Déu dels Desemparats, actualment, patrona del País Valencià, quan diu “La Pàtria valenciana”, com bé indica Pere Riutort en la seua explanació del 2018, però no amb el dels Estats-nació (de línia patriarcal) creats, sobretot, del segle XVIII ençà. Per tant, apareix el tema de la terra (aquesta pàtria), la font (l’aigua) de què sorgeix la joia de la vida, el de la maternitat i el paper de la mare amb els fills de pocs anys (el bressol, detall que, simbòlicament, representa el naixement).
Igualment, l’escriptor addueix que
“Per desgràcia, nom tan rar
de patriotisme tan ric
cada dia el van deixant
les dones, per bast i antic.

Quan és el nom més gloriós,
que la Mare de Déu té,
puix quan té de gran i hermós
tot per la gràcia li ve.

Nom dolcíssim que ha adornat
totes les nostres victòries;
nom, que és record de les glòries
que han fet gran nostra ciutat”.

En aquest apartat del poema, l’autor considera que, àdhuc, les dones (les més fidels a la terra) arraconen el matriarcalisme (el patriotisme de què ell parla) i que cal estimar-la, entre d’altres coses, pel paper que Nostra Senyora ha fet per la ciutat, com a defensora i perquè ha possibilitat les victòries.
Finalment, Juan Bautista Candau Martí exposa que
“La Verge és el fil d’or que enllaça
nostres santes tradicions
dignificant nostra raça
en múltiples ocasions.

Vila-realenca graciosa,
Mare dolça sense igual:
mireu sempre carinyosa
als fills de Vila-real.

Primer cauran les canteres,
per les que el riu va encaixat,
que oblidem mai el que Tu eres…
la glòria d’esta ciutat”.

Per consegüent, la dona (ací, Nostra Senyora), no solament és l’advocada de la ciutat i dels seus habitants, sinó de la nació (“raça”, nom que, en el primer terç del segle XX, rebia el concepte de nació, entesa com a poble cultural), sinó que el poeta (i molts fills de Vila-real i de la terra), la tenen present.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Mares que donen, estimades, que aporten força i la llengua materna

General, , , , ,

El 15 de desembre del 2023 trobàrem un poema matriarcalista i en què es reflecteix l’estima per la terra: “Un petit gran espai (poema a la meva terra)” (https://relatsencatala.cat/relat/un-petit-gran-espai-poema-a-la-meva-terra/40236), publicat per Rosa Saureu (ROSASP) en la web “Relats en Català” el 14 de desembre del 2004. Diu així:

“La meva terra és
un gran espai petit,
ple de matisos,
de vida i de llums,
com tots els petits
grans espais.

La meva terra és
per mi,
un glop d’essència,
la sang que batega
i encén les roselles
dels nostres camins”.

En aquestes dues primeres estrofes, copsem el matriarcalisme, per exemple, en el fet que acull els matisos i, així, el pluralisme. A més, fa una lloança de la terra: petita, però gran, això és, estimada. La vida de l’escriptora arrela en el lloc de naixement: la seua identitat (l’essència), la vitalitat (la sang), les flors (ací, les roselles, les quals empiulen amb la jovenesa) i les vies.

Tot seguit, la poetessa plasma que la seua pàtria (entenent “pàtria”, com escriu Pere Riutort, com un terme vinculat amb la forma “terra pàtria”, o siga, femení)

“És més que un vestit,
més que una bandera,
molt més que un indret
que ocupa un espai,
més que un nom concret
enmig de la història”.

Per consegüent, no redueix la seua vida a lo merament polític (la bandera), ni a lo tradicional (la indumentària), ni a llocs, ni, per descomptat, a detalls de la història (com podria ser-ne algun personatge destacat per la instrucció escolar). Ara bé, tampoc no hi renuncia. Per això, a continuació, comenta que la seua terra

“És xarxa invisible
que uneix moltes mans;
la veu que ressona,
la llengua que ens dóna
paraules i goles
per dir-les ben fort”.

Així, passa a les relacions humanes, en què, òbviament, participa la llengua (com a mitjà de vincle i com a espill d’un punt de vista diferent al de les altres llengües, encara que hi puga tenir aspectes en comú): moltes mans (persones donant-se la mà), una veu que no calla lo que considera que cal dir… mitjançant la llengua (ací, en al·lusió a la materna, la catalana).

En acabant, reflecteix un altre tret que enllaça amb el matriarcalisme: la mare, la maternitat i les arrels (les quals estan en nexe amb la terra, de què ixen els fills, bé del territori geogràfic, bé, en sentit més ampli, de la Mare Terra):

“És la mare que vetlla
els somnis d’unió.
El niu que ens pertoca,
la profunda arrel
que manté la força
de l’arbre que som”.

Un altre detall matriarcal és que la dona (ací, la mare) està viva i cerca els lligams entre persones. A banda, és la mare qui arrela i permet que ho facen els fills, a qui dona força de la mateixa manera que les arraïls d’un arbre ho farien a la soca, al tronc, a les branques, a les fulles i als fruits.
Finalment, Rosa Saureu escriu sobre sa mare (encara que, igualment, vàlid, a nivell simbòlic):

“Et duc dibuixada
des de que vaig néixer
en els ulls i el cor.
T’escolto, et sento…
Força encoratjada
et torno un petó”.

Decididament, l’escriptora no ha deixat la mare, el seu fil (els vincles amb la mareta) perduren en el temps i, a més, ambdues toquen els peus en la terra. I Rosa Saureu, al capdavall, hi està oberta i la besa. Afegirem que, antigament, els grecs besaven la terra, perquè era un senyal d’afecte cap a ella.

Finalment, aquest poema, el 14 de desembre del 2004 rebé dos comentaris que hem considerat molt sucosos: “Aquesta terra es mereix ser estimada per tot el que ens done i perquè és nostra. Que carall!” (AINOA) i “Les teves paraules realment desprenen amor per la terra. Ella te n’ha donat i tu la vols.

Un gran sentiment representat per frases sàviament teixides i paraules molt ben escollides” (BARBABLAVA).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones encisadores, que abracen la sexualitat matriarcal, amb conhort i molt obertes

General, , , ,

Continuant amb l’entrada “El poema de Maria, la bella hortolana”, de Miquel Duran de València, copsem aquests versos:
“L’HORTOLANA DORM

Amb les galtes enceses de color
pel bes del sol germinador i ardent
reposa la Maria blanament
baix l’ombra suau d’un taronger en flor.

El seu somni és tot pau i serenor,
i les colomes de son pit turgent
palpiten dolça i reposadament
al ritme dels sospirs que ixen del cor.

Junt a l’arbre florit i rialler
contemplo a l’hortolana com somnia
potser -qui sap!- en son amor primer.

I veu caure ma ardenta fantasia
una pluja de flors de taronger
sobre el somni ideal de la Maria”.

Per tant, el poeta plasma el simbolisme de l’home (el sol) i el de la dona (Maria i l’ombra) i que, el bes que ell li ha donat, aporta un bon son a la dona.

Igualment, captem una relació sexual agradable entre tots dos al costat d’un arbre, el qual introdueix les arrels en la terra i s’enfila cap al cel, en un moment de joia que podríem vincular amb la primavera i amb les flors de maig.

Afegirem que la manera en què Miquel Duran de València es relaciona amb l’hortolana reflecteix la sexualitat matriarcal i va en línia amb comentaris que ens plasmaren sobre la vida de parella entre l’home i la dona catalanoparlants nascuts abans de 1920.

A més, la llauradora també prega, com podem veure tot seguit:
“L’HORTOLANA RESA

És diumenge d’abril. Triomfa el color.
Maria va a l’església ben mudada;
porta falda de seda, ramejada,
pinta i agulles i arracades d’or.

Pel camí, ple de llum, troba l’Amor
que li pregunta: -A on vas tan apanyada?
-Vaig a missa; a resar per ser amada
de qui amb paraules m’ha robat el cor.

Maria entra en el temple silenciosa;
queda davant l’altar agenollada
pregant a Déu, humil i fervorosa;

i alçant al cel sa virginal mirada,
és talment una imatge dolorosa
encara pel dolor no aturmentada”.

Per consegüent, ens trobem amb una dona que triomfa amb el color, ben mudada i amb roba de seda, amb arracades d’or, és a dir, trets que empiulen amb la figura femenina en les cultures matriarcalistes. Adduirem que hi ha festes valencianes, com ara, ofrenes i les fogueres d’Alacant (amb la figura de la “bellesa del foc”) que enllacen amb aquest passatge, quant a com va vestida la dona.

Igualment, ella confia en Déu i li resa esperançada amb què un jove l’accepte com a núvia.

Prosseguint amb l’entrada “El poema de Maria, la bella hortolana”, podem llegir els versos en nexe amb el plor, que tenen a veure amb l’hivern:
“L’HORTOLANA PLORA

A l’arribar l’hivern, l’horta ha quedat
nua de fruits i flora; i la masia
desemparada està de l’alegria
que la feia admirable en temps passat.

El portal a tothora està tancat
i ja no s’obre al despuntar el dia;
ni es sent tampoc cantar a la Maria,
qui ara plora amorosa malvestat…
–
Oh, Maria, Maria! -dolçament
li he dit-. Maria, verge del dolor,
destria les boires del teu pensament

i obre ton fràgil cor a un nou amor…
M’ha mirat amb esguard d’agraïment,
i li he besat els ulls mullats de plor”.

En aquest apartat del poema, trobem que Maria, molt oberta, mira amb agraïment l’escriptor i, a més, es deixa besar els ulls. Aquestes paraules poden recordar les dones que, ja velles, encara són ben rebudes per persones més jóvens o que passen per millors moments. El nou amor comença en passar el dia més curt de l’hivern, així com, per juny, es cull el forment que, en desembre, era llavor acabada de colgar en la terra. Al meu coneixement, el fet que ella s’òbriga a l’home (qui estaria vinculat amb la llum) representa el pas esmentat i, així, l’inici d’una altra sembra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Per mitjà d’aquest enllaç, podreu accedir als poemes esmentats: https://www.escriptors.cat/autors/duranm/el-poema-de-maria-la-bella-hortolana.

Dones que despunten, molt acollides, encisadores i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra entrada en què es plasma el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà de l’escriptor valencià Miquel Duran de València (1883-1947), és “El poema de Maria, la bella hortolana” (https://www.escriptors.cat/autors/duranm/el-poema-de-maria-la-bella-hortolana), publicada en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. Tot seguit, l’exposem:
“L’HORTOLANA CANTA

Quan l’horta riu al despuntar el dia,
i l’herba és tota fresca de rosada,
i canten els aucells dolça tonada
d’una estranya, amorosa melodia;

i llauradors i carros fan sa via
per treballar la terra assaonada;
i el sol envia sa primera besada
a les blanques parets de la masia;

dins de la casa, tota perfumada
d’olor de prada verda i establia,
alegre, matinera i enfeinada,

com alosa que a l’horta el cel envia,
una cançó de dona enamorada
canta que canta la gentil Maria”.

Per tant, copsem trets matriarcalistes, com ara, l’horta, la rosada (vinculada amb l’aigua), l’amor, la melodia (la música), els llauradors, la terra, el fet que el sol bese la terra (en semblança amb la cultura colla, en què el sol envia els seus raigs a la Pacha Mama, és a dir, a la Mare Terra) i la masia (en nexe amb la dona i amb la terra).

A continuació, Miquel Duran de València escriu aquests versos:
“L’HORTOLANA RIU

Baix la parra de l’ombra protectora,
vora el pou d’aigua fresca i cristal·lina,
sobre el brancal, graciosament inclina
son cos diví la bella llauradora.

Ella és alta i és plena i temptadora
com una fruita saborosa i fina;
i té els ulls blaus, i en la brillant retina,
un no sé què que encanta i enamora.

Jo la miro, indiscret, des de la porta
del meu casal i, adelerant el pas,
li dic que és la més bella flor de l’horta.

I ella fuig, pressurosa, cap al mas,
florint-li als llavis una rialla forta
i amb el cànter ple d’aigua baix del braç”.

Com podem veure, apareix la figura de la mare protectora (la parra, mitjançant l’ombra, un tret que empiula amb lo matriarcal), el pou (que connecta amb la terra i d’on s’extrau aigua i amb la mare), el cànter (atifell d’acollida), la dona atractiva i encisadora (qui rep floretes, ací, per part del poeta) i, altra vegada, el mas.

En tercer lloc, passa a l’apartat del ball:
“L’HORTOLANA BALLA

Per dol o joia el poble s’agermana
i avui la plaça és una meravella;
i és cada dona una fulgent estrella
en el cel de la festa valenciana.

La bella Marieta, l’hortolana,
dansa graciosa, amb sa gentil parella,
el rítmic ball de la ‘Xàquera vella’,
que té caient de minué i pavana.

Les parelles, lleugeres i amoroses,
van combinant alegrement la dansa.
-Hermosa tu eres entre les hermoses diuen

les veus en himne d’alabança.
I ella en les galtes sent florir les roses
i en els ulls li espurneja l’esperança”.

En aquests versos, apareix el tema de l’agermanament entre la gent del poble, el comunitarisme (la plaça com a lloc de reunió), la figura de l’hortolana (en línia amb la del pagès), la dona en la cultura valenciana, matriarcalista. Aquesta dona del camp troba parella per a ballar una xàquera vella, això és, per a una dansa popular valenciana que es realitza acompanyada de tabalet i de dolçaina, dos instruments musicals molt típics en el País Valencià. A més, les felicitacions i els himnes que rep la dona reflecteixen el matriarcalisme que hi havia en l’època de l’autor. Finalment, la dona afavoreix que floresquen les roses. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.