La maternitat, els bateigs i els padrins en el Regne de València del segle XVIII

General, , , , ,

Prosseguint amb l’escrit “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen totes les cosetes que deuen previndre les senyoretes per a parir i altres circumstàncies que han de guardar les casades”, Carles Ros afig aquests versos:

“Quan elixgau[1] los padrins,

los buscareu en diners,

que això és cosa profitosa,

certament, a l’infantet,

puix li donen bona estrena

per al dia del bateig;

si es mor, paguen la guirnalda,

mortalleta i als fossers;

si viu, al cap d’onze mesos,

li paguen l’acurtament;

açò és acte voluntari,

més quasi ha fermat de dret.

Xocolate amb sos bescuits,

per a, en tornar del bateig,

puix és costum observada

i és just que no la mudeu,

que, si no teniu xametes[2],

trau lo padrí el bolsillet[3].

Jo no ignore que vosaltres,

d’estes coses, us riureu,

puix la més destra comare

quizà[4] no en faria més;

jo us he dit que, el qui és versiste,

de tot un poc, deu saber,

i, de que jo escriga açò,

filletes, no us admireu” (p. 3).

 

En aquests versos, descriu part del paper dels padrins de bateig i de lo que aportaven al xiquet i, fins i tot, per si moria als pocs dies o ben prompte. Igualment, plasma un detall que vincula amb part de lo que contaven les velles (i, per tant, dones, les que més transmetien la cultura popular en aquella època i que més ho fan en les cultures matriarcalistes). Tot seguit, addueix

“Passem ara, més avant,

que encara hi ha més que fer.

També, a les creaturetes,

serà molt del cas poseu

una llista, amb ses relíquies,

cenyideta al seu coset,

Sants Evangelis que són,

per a molts mals, lo remei,

un ditet d’aquells de vidre

per a quan ixquen les dents,

la maneta de teixó,

a la monyica, també;

del braç, un trosset de grana[5]

o una figueta, perquè

no prenguen l’infantet d’ull

(si hi ha tal mal, jo no ho sé,

crec és un ditxo[6] de les velles).

De sapo [7], al coll, uns ossets,

I, contra les bertoletes,

de saüc, també un trosset” (p. 3).

 

En acabant, Carles Ros exposa sobre els actes de l’eixida a la missa del baptisme:

“Per a quan ixcau a missa,

de partera, dos rotllets

de pa de rei hau de dur,

que van a dos dinerets;

també un sisó de vi blanc

en un jairo barralet

amb un ciri de a tres onces,

que l’haveu de tindre encés,

i, al nini o nina, abraçat

per aquell espai o temps

que dura la Santa Missa,

puix és precís ho aguanteu” (p. 3).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Elegiu.

[2] Aquesta paraula, que, partint de “xamet, -eta”, en el DCVB, remet a “xemet”, significa beneit. I, pel context i per lo que es podia llegir l’11 de març del 2024 en entrades en llengua catalana de fa més de cent anys, pel context, equivaldria a quantitat molt menuda (ací, de diners) o bé diners de poc de valor.

[3] Castellanisme, per “portamonedes”.

[4] Castellanisme, per “potser”.

[5] Fruita seca.

[6] Castellanisme, per “dita”.

[7] Castellanisme, per “gripau”, “calàpat” o, per exemple, “renoc”.

 

Romanç nou, molt graciós i entretengut, Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat i el matriarcalisme en el Regne de València del segle XVIII

General, , , , ,

La maternitat en el Regne de València de la primera meitat del segle XVIII. Carles Ros i el romanç relatiu al part, als nounats i a les relacions de les dones amb els marits (1736).

En desembre del 2023, trobàrem que, en l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”,  de 1927, el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez havia inclòs en una llista l’obra “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen totes les cosetes que deuen previndre les senyoretes per a parir i altres circumstàncies que han de guardar les casades”[1], de Carles Ros, i captàrem que podria interessar per al tema de la maternitat. Amb lleugeres adaptacions lingüístiques, diu així:

“Si, en silenci, l’auditori

escoltar-me vol atent,

d’un assumpt, cosa preciosa,

oirà un bon romancer.

Confie que tots tindran

en ell molt gust i plaer,

puix és d’un rapte poètic

dels bons que ma mussa ha fet.

 

Ja sabran com escriguí

aquell romanç dels consells

que, per a matrimoniar-se,

doní a tots los fadrinets;

puix ací pretenc posar-ne

a les fadrines, també,

perquè, a moltes, considere

necessiten un poc d’ells.

 

Ans de tot, hem de supondre,

com a primer fonament

de l’Església, el matrimoni:

és lo sagrament seté;

lo qui servix i aprofita

perquè marit i muller

dormen junts i crien fills

en la benedicció de Déu;

i el matrimoni que és apte,

cada any trau son angelet

fins a que l’home i la dona

entren a l’edat de vells.

Supost açò, fadrinetes,

les que festejant esteu,

per a quan sereu casades

a este romanç ateneu.

 

En sentir-us prenyadetes,

aconselle no us geleu,

en previndre la bolcada

i tot lo més que us diré;

puix jo, encara que fadrí,

d’estes coses, també en sé,

que, qui té algo de poeta,

de tot, entén un poquet” (pp.  1-2).

 

Com podem veure, encara que, en el títol, parla de subjecció al marit, en les primeres línies, trau el tema de la maternitat com una cosa preciosa, tret que empiula amb el matriarcalisme, el qual sí que l’aprova: marit i muller dormen junts, nounats qualificats com d’angelets, dones que reben el nom de fadrinetes i que estan prenyadetes…

A banda, des de la seua tasca de poeta, no fa un missatge com qui mira de dalt a baix el proïsme, sinó com qui exposa sobre un tema que considera adient per a l’educació de la persona (“de tot, entén un poquet”).

Més avant, escriu aquests versos:

“Tot açò, ho tindreu a punt

 dins d’un curiós tabaquet,

que la senyora comare

ja ho demanarà a son temps.

També d’una cullereta,

prevenció s’haurà de fer

per a, quan hajau parit,

enconar[2] a l’infantet

i, en un poc de mel, colat

de sucre, que és llepolet,

en la dita cullereta,

lo nini o nina enconeu;

una xiquera i platillo,

suponc necessari és” (p. 2).

 

Igualment, copsem que el part anava acompanyat d’avís a la comunitat i que era la dona qui, en lliurar nou diners a qui l’entitat religiosa que preferís, venia a dir que ja era mare. Al moment, per mitjà del llenguatge de les campanes (que n’hi havia molts), els del barri sabien que hi havia un nounat més i, a banda, demanaven (en oracions curtes de religiositat popular) perquè la mare tingués un bon futur, com llegim posteriorment:

“Una urgència molt forçosa

advertixc que és convenient

per a, en anar de dolors,

i us costarà nou diners;

los que dareu de llimosna

al Convent de la Mercè,

on tocaran a partera

(eixe nom dona la gent),

puix moltes persones bones,

a l’oir aquell toquet,

solen dir: ‘-Déu que la lliure

i traga de perill prest’.

També es fa tocar al Carme,

anireu allà on voldreu” (p. 2).

 

A més, la maternitat estava acompanyada de determinats actes de festa en relació amb la partera i als primers dies de mamar el nen:

“Per a, en aprés de parir,

prevenció també hau de fer

d’un quarteronet d’espígol,

per a donar perfumets

i ningú senta olor mala,

puix, d’espígol, bona és.

Als tres dies de parides,

a la creatura, dareu

vostres pits per a que mame;

que, ans d’aquest temps, no pot fer

i el mamantó, o mamantona,

primer que els tire un poquet

per a llevar les calostres ,

no danyen a l’angelet” (p. 2).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen, al peu de la lletra, totes les cosetes que deuen previndre les senyoretes per a parir, la subjecció que han de tindre al marit i altres circumstàncies que han de guardar les casades, com vorà el curiós, en aquest any 1736”, en l’original. Recomanem la lectura de l’entrada “L’Eivissa matriarcal del segle XVIII” (https://malandia.cat/2021/07/leivissa-matriarcal-del-segle-xviii), amb què hi ha punts en comú.

[2] Posar mel o alguna substància suau en la boca del nounat, per a que tinga ganes de mamar.

Romanç nou, molt graciós i entretengut, Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, diligents, que transmeten i hòmens de bon cor

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, és “El Rei Rimbau”, com ara, per mitjà de la bonesa, de la generositat i de tocar els peus en terra. Així, “una vegada hi havia dos caçadors que sempre anaven a caçar plegats. L’un era molt bon tirador i, tots els ocells que veia i els tirava, encertava tret i els matava. L’altre no tenia gens d’encert” (p. 189). No obstant això, el primer “tenia molt bons sentiments i sempre, abans de tornar a casa, es partien la caça que ell havia, així és que, sempre, tanta en duia l’un com l’altre” (p. 189).

Ara bé, “una nit que l’endemà havien de sortir a caçar, el caçador que en sabia tant, va somniar que l’endemà volaria per aquells verals un ocell molt bonic, però molt bonic, que es deixaria matar amb molta facilitat, però que fóra la perdició de qui el mataria” (p. 189). Per eixe motiu, l’endemà, quan se li acosta el segon caçador, li diu que no volia eixir.

Aleshores, el company “va pensar que, si se’n tornava a casa sense fer veure que sortia a caçar, faria molta pega i va pensar que el millor fóra sortir, encara que no fos més que per estirar les cames” (p. 190). Com podem veure, el primer pensa en el seu amic i, en canvi, el segon, encara que, primerament, considera que faria lleig, en acabant, s’inclina per passar-s’ho bé, per distraure’s un moment i, per consegüent, el seu projecte no inclou l’altruisme.

A més, “Així que va arribar al bosc, de seguida, va veure un ocellarro gros i bonic, amb unes plomes daurades que enamoraven” (p. 190), el mata i se’n va joiós, sobretot, quan “el va agafar i va veure que, sota d’una de les grans alasses, hi portava unes lletres que deien que, aquell que l’hagués mort, tindria una gran sort, perquè fóra el Rei Rimbau” (p. 190). Més avant, captem que, l’amic que encertava, pensà que, “si el somni era cert, la sort havia estat per a ell; i la desgràcia, per al seu company, que, aleshores, es feia passar per un gran caçador i no tenia prou boca per lloar-se’n” (p. 190).

Per tant, per una banda, el caçador bonhomiós era generós i també pensava en els altres i, en canvi, el segon es mou pel món de les aparences (el què diran i la simulació mitjançant la lloança), de la fama, de lo patriarcal (lo daurat, que empiula amb el sol i amb la claredat).

Tornant al segon, uns dies després, “va presentar-se un gran estol de cavallers i de nobles, tots a dalt de cavall i molt ben mudats, seguits d’una gran corrua de criats i d’una carrossa molt bonica, tota buida” (p. 191), fins que el troben i el proclamen Rei Rimbau i li diuen que “ja feia tant i tant de temps que cercaven i que anés de seguida a la seva terra a rebre la corona, puix que tothom estava desconsolat i desconhortat de tant de temps com feia que el cercaven i no el trobaven” (p. 191). És a dir, copsem un regne en què els habitants prioritzen més tenir un rei que, com ara, triar-ne u entre ells (en les cultures matriarcalistes i en moltes de les famílies més antigues de Catalunya, el successor des d’una casa… i se li dona a qui consideren més preparat, no, com aquell qui diu, al primer que troben, com en aquest relat).

Afegirem que els del poble del caçador que ara regnava, començaren a tenir enveja i, àdhuc, el caçador que encertava, qui pensà que, si no hagués seguit lo que li suggeria el somni, ara podria ser un home afortunat.

Però, quan ja feia un any que el segon caçador s’ho passava molt bé i que “tot eren pompes i glòries, festes i gresques, tothom estava per ell” (p. 192) i que, igualment, ell es trobava amb la dona més gentil i més gallarda de tota la terra, li diuen que el seu regnat només duraria un any.

És més: la dona d’aquest segon caçador, li diu que esperava que arribàs el rei nou i que, aleshores, es casaria amb el monarca entrant (p. 194). Tots els deixen caure, posteriorment, el pengen i fan via per a cercar el primer dels caçadors, per a coronar-lo.

Finalment, la dida (la mare de llet) del caçador que no encertava, fa camí per a passar uns quants dies al costat del monarca, a qui “encara no havia vist des que era rei, i es va trobar amb aquell gran tràfec (…) [i ] se’n va tornar amb el ruc cap al seu poble i va explicar a tothom el que havia passat. I, aleshores, aquell caçador que sabia tant de caçar, no parava de dir:

-Vés si ho vaig encertar jo de fer cas del somni” (p. 195).

Per consegüent, la dona és la transmissora de la cultura tradicional, sense necessitat de pertànyer a la noblesa, és més valenta (tot i ser mare de llet del segon caçador) i, igualment, el narrador salva la dona (la dida) i les persones de bon cor, generoses i que estimen més la gran majoria de la població que no el culte a la fama, ni a les aparences, tot i que, en algun moment, puguen haver tingut enveja per qui ha pogut ascendir ràpidament.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vells que salven jóvens, xicots que salven dones, i reis de bon cor i molt oberts

General, , ,

Prosseguint amb la narració “La Terra de Gandòfia”, la qual figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, el xicot torna a casa i, com que el pare trau de sa casa el jove i la princesa, “van pensar que el millor era cercar la terra del pare de la noia, on prou foren ben rebuts i tractats a cos de rei” (p. 183) i decidiren continuar fent món. “I, de seguida, es van posar en camí (…) i, a tothom que trobaven, els preguntaven si sabien cap on era aquella terra on la noia era nascuda (…), amb tot delit i amb molt d’afany” (p. 183). És a dir, que captem el pas a la jovenesa (sobretot, en el cas del xic): el rei feu eixir molta gent a cercar-la amb “molta gent a cavall i molts bastiments que van anar per totes les mars. La princesa era molt bona brodadora” (p. 183). Com podem veure, apareixen trets matriarcals, per exemple, l’interés del rei per la filla (no la deixarà caure, és a dir, la part femenina), la terra i la mar (o siga, l’aigua).

A més, com en altres rondalles amb un passatge semblant, la dona sap brodar i, quan veu una colla de súbdits del monarca, els fa un altre brodat i veuen que ella és la princesa (p. 184).  A banda, els diu “com aquell que anava amb ella era el seu marit” (p. 184).

De seguida, “van fer vela cap a la terra de la princesa. El rei (…) havia ofert una gran fortuna al qui la trobés i la hi portés viva i havia promès donar-la-hi per muller, si era fadrí” (pp. 184-185).

Passa que el patró del bastiment (que no qui havia fet de cap del vaixell inicial del relat) i tots els mariners volien repartir-se el premi i, per això, llancen el príncep a la mar.

Però la filla del rei, tot i casar-se amb aquest patró, empitjora.

Ara bé, com que la bonesa no abandona els qui són de bon cor, “així que el marit de la princesa va caure a l’aigua, va sentir com, en comptes d’enfonsar-se, dues mans el sostenien enlaire, enlaire, sense gairebé mullar-se i va sentir com l’empenyien cap enllà (…), que, tot d’una, va notar que es trobava damunt de terra ferma i que s’aguantava amb les cames i que podia caminar com si res” (p. 186). Això és, que el jove es mantenia fort, en terreny segur i sense cedir a lo que no fos bonhomiós.

Llavors, una ombra negra (un altre tret matriarcalista, en vincle amb la foscor i amb la nit, ací, simbolitzada per la vellesa, encara que ho faça mitjançant una figura masculina) li diu:

“-Jo sóc l’ànima d’aquell mort que tu vas fer enterrar allí, a la Terra de Gandòfia, per la salvació de la qual vas donar tot el que tenies (…). Jo he vetllat sempre per tu, per ajudar-te quan em necessitessis. (…) Ara ja tens la vida salvada (…). Presenta’t al palau (…) i tu ocuparàs el lloc que et pertoca” (p. 186).

I, com que el monarca, de bon cor i molt obert, volia que la seua filla milloràs i confiava en els habitants del regne, el jove s’acosta al palau i, amb una guitarra, fa que reviscole la donzella. Així, quan, per tercera vegada, li diu, en uns versets, qui és ell, “la princesa se li va tirar al coll i el va abraçar i petonejar” (p. 187).

Finalment, marit i muller s’explicaren, descobreixen el crim del patró del bastiment (aleshores, gendre del rei) i el monarca castigà aquest cap de vaixell junt amb els mariners que li havien seguit “i va donar al seu gendre de debò tots els honors que es mereixia” (p. 188) i, per consegüent, el jove es pogué casar amb la princesa que ell havia salvat i que li havia obert la possibilitat de ser príncep. Es tracta, per tant, d’una rondalla que defén la bonesa, les persones de bon cor i els qui salven els febles (per exemple, ancians) i les dones benintencionades (en la narració, la princesa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Hòmens que salven vells i dones i sexualitat matriarcal i bonesa

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què captem trets matriarcalistes, és “La Terra de Gandòfia”, la qual figura en altres obres, encara que amb diferents noms. Un vell mariner que havia fet molts diners trescant per la mar i que tenia un bergantí molt garrit, cridà un fill seu i “Li va dir que li confiava el vaixell i tota la mercaderia i que fes i desfés al seu gust i bon coneixement, segons cregués que havia de fer” (p. 178) i li encarrega que no passe per la Terra de Gandòfia.

Tot seguit, el fill fa via vers una ciutat i, immediatament, altra vegada en mar s’ha dit i mana a la seua gent que orienten cap a la Terra de Gandòfia, on “va fer cap a una plaça, enmig de la qual hi havia una carxofa blanca tan gran com una muntanya, que gairebé tapava el sol. Al peu d’aquella carxofa, hi havia un home mort dins d’una caixa (…). Pel voltant, tota una gran gentada” (p. 179). Per tant, copsem símbols matriarcalistes, com ara, la carxofa (que representa la vulva i, de pas, la dona), que predominava la foscor (com en lo matriarcal) i que hi havia molta gent en el lloc “femení” i com si es tractàs d’un ball circular (com és el cas de la sardana o bé del ball dels cossiers) o d’un acte com la Moma (en la festa del Corpus en la ciutat de València). Igualment, el jove es llança a la mar i acull lo femení (la mar i la terra).

Llavors, un vell explica al jove el motiu, i el patró, que no volia un tracte rigorós cap al difunt, aprofita lo que havia guanyat de més i paga el soterrament d’aquell pobre home; i el batle de Gandòfia, de seguida, ordena que el soterren.

A continuació, podem llegir unes frases que empiulen amb l’educació matriarcal i amb la bonesa per a tota la vida: “El patró va pensar que ell era jove i que li restaven encara prou anys de vida per a poder-ne guanyar i que el goig d’haver fet una obra de bé el satisfeia més que els diners.

(…) El mariner més vell li va preguntar:

-I què, nostramo, ¿no us heu hagut de penedir d’haver vingut a la Terra de Gandòfia?

-No, per cert, perquè he trobat ocasió de fer una bona obra (…).

I va explicar a la seva gent el que havia vist i el que havia fet; el més vell li va dir:

-Feu bé i no mireu a qui; que, qui bé fa, bé troba. I, de fer bé, bé en pervé” (p. 181).

Per consegüent, el patró és un home que respon als seus, als mariners i, així, com es sol dir, tots es coneixen. Això fa que, fins i tot, el més ancià, es pose del seu costat i li faça un suggeriment per a tota la vida.

En el segon viatge, el pare del xicot encarrega al seu fill que no torne a passar per la Terra de Gandòfia. En canvi, el noi, “altra vegada, volgué anar a veure aquella gran carxofa i, altra vegada, va trobar tota una gran multitud per la seva vora” (p. 182). Però, ara, en relació amb una jove minyona que els pirates l’havien presa. Aleshores, el jove li paga la llibertat i, tot i que la minyona fou seua, “el patró li va dir:

-No temis, que sóc home de bé. Precisament, t’he comprat per treure’t de mans (…). Jo et duré a la meva terra, que són bona gent i, si tu ho vols, ens casarem” (p. 182). I, així, com en molts relats i com en molts comentaris en nexe amb dones nascudes abans de 1920, és la dona qui té la darrera paraula en la tria del casament i, per això, entre d’altres coses, la jove li respon:

“-Jo, senyor, no sóc pas de baixa mà, que sóc princesa i filla de rei, d’un dels més rics i poderosos de tot el món. (:..) Vostra sóc, si em voleu per casar.

I, abans de tornar al bastiment, van passar per una església i es van casar” (p. 183). Afegirem que, encara que ell l’ha salvada, aquest passatge representa que el patró accepta la part femenina de la vida, no que la princesa siga possessió de l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Hòmens que fan costat les dones i dones que salven, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració recopilada en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El Joan Savi”. Així, un home i una dona que tenien més de vint fills i n’havien de tenir un altre, “van pensar de fer padrí l’alcalde del poble, que era molt ric i no tenia cap fill. L’alcalde s’hi va avenir i va dir que el faria estudiar per metge” (p. 171).

Tot seguit, naix una nena, però el batle i padrí els fa costat i digué que “volia que fos metge, i la van fer vestir de noi i, en comptes de dir-li Maria, com li van posar quan la van batejar, li dirien Joanet. La van enviar a estudi” (p. 171) i, en línia amb el matriarcalisme (de manera simbòlica), “va aprendre de fer de metge set vegades més que la resta de tots els altres nois” (p. 171), ja que eren les dones qui més entenien d’herbes, les comares i, igualment, qui, majoritàriament, guarien. 

Com podem veure, aquesta rondalla plasma un tema que era viu en el segle XIX: les xiques que tenien molta facilitat per a estudiar, que volien anar a la universitat i com ho feien (el tema de la roba).

Més avant, el rei va tenir un mal de ventre i, enllaçant amb lo matriarcalista, al principi, no confiava tant en el xicot, Joan, per la jovenesa. Ara bé, en acabant, considera que caldria cercar-lo. Llavors, el monarca, amb una mirada i uns untets de la noia (ací, el minyó), es va guarir (pp. 171-172).

“El rei en restà tan content que el va nomenar el seu metge i va voler que anés a viure al seu palau i que, per res, no el deixés (…). Com que era una dona vestida d’home, és clar, semblava ésser un minyó molt gallard i molt bonic i totes les dones sentien admiració per ell. Fins la reina se’n va enamorar” (p. 172). Per tant, la dona (la jove) és qui salva l’home (el monarca) i la gent de la Cort s’interessava per la noia (ací, vestida d’home) i el rei és un home molt obert.

La reina, com que la minyona no li responia com hauria preferit, comenta al monarca que la jove havia dit que “es veia capaç de tornar la veu a una germana del rei, que tenia més de noranta anys i que era muda de tota la vida” (p. 172).

Llavors, el rei diu al Joan que, si no ho aconsegueix, ordenarà que tallen el coll del xicot; la minyona li respon que tornaria “la paraula a la seva germana muda. El rei va enviar a cercar la seva germana” (p. 173), més gran. I, quan ja era la germana, el monarca i tota la Cort, el jove Joan s’encara a la germana i li fa una qüestió. I, a la tercera, la muda li respon que si el minyó fos un home, així com és una dona, al rei, ja li hauria caigut a terra la corona (p. 173), “perquè la reina li hauria fet dur banyes” (p. 174).

I, després que la germana (que ací està vinculada amb la vellesa) ho explicàs al monarca, ell feu matar la reina “i es va casar amb la Maria, que ja mai més no va anar vestida de metge, ni ja mai més es va fer dir Joan” (p. 174). Per consegüent, ens trobem amb un rei que rep consells per part de dones ancianes (la germana) i que accepta la jove per la seua bonesa i perquè l’ha salvat.

Finalment, el rei i la reina Maria “Van enviar a cercar els seus pares, els vint germans i el padrí alcalde que els va ésser la sort i, sempre més, (…) la filla d’aquell matrimoni tan pobre va arribar a ésser rica i coronada” (p. 174), com a agraïment a la seua generositat i a la seua bondat, dos trets que empiulen amb l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones i hòmens amb bones relacions, sexualitat matriarcal i molt oberts

General, , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra esmentada de Joan Amades, és “Vinya era i vinya só”. Així, un rei que era fort i poderós, es proposa estimar la dona més bella i més gentil de tot el món, “fos donzella, casada o vídua”  (p. 165).

Tot seguit, una colla d’hòmens “van sortir per ací i per allà, per complir l’encàrrec del rei. Molt aviat, (…) van dir al rei que la dona més bonica de tot el món era precisament la muller d’un dels nobles de la cort, a qui el rei més estimava i preferia” (p. 165).

A continuació, el rei ordena al cavaller que vaja a una terra llunyana a complir un encàrrec i mana que súbdits del monarca facen camí per on viuria el noble.

Llavors, el monarca, “així que va saber que era fora, es va mudar amb les seves més riques gales de rei i se’n va anar a trobar la muller del seu súbdit” (p. 166). Ara bé, quan ja havia descotxat la dama, s’ou una gran remor i ell “va posar-se sota del llit” (p. 166). Per tant, captem que ell fa lo que vol la dona.

En acabant, hi entra el cavaller i, quan se n’ix, el rei no digué res a la muller del noble i, més avant, fa un convit en el palau i, quant al senyor, “va manar als seus servents que l’anessin a cercar” (p. 167). Per això, “Els servents van convidar el cavaller al convit. El rei li va preguntar com era que (…) no hi anava amb la seva esposa. El cavaller contestà que bé sabia el rei que, de muller, n’havia tingut” (pp. 167-168).

Aleshores, “El rei va cridar altra vegada els seus criats i els manà que (…) anessin a cercar la muller del cavaller i la fessin comparèixer al convit. La dama fou portada a presència del rei, que la va fer seure al costat del seu marit i vora d’ell” (p. 168).

Un poc després, podem llegir que el monarca convidà els presents a dir alguna cosa d’enginy i de bella gràcia i que la dona respongué que, quant al seu marit, ella era vinya i vinya també era ara, és a dir, que no l’havia abandonat. Afegirem que, quan parla el cavaller, diu que s’havia aixecat la fulla, és a dir, els pèls del pubis.

Finalment, el monarca comenta que ell ha aixecat la fulla, però que no ha tocat la rosa i “Va fer abraçar el marit i la muller (…) i els va fer fer un petó davant de tothom” (p. 169) i, des d’aquell moment, el rei els feu costat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Art matriarcal, en què els artistes toquen els peus en terra i molt oberts

General, ,

Prosseguint amb l’art matriarcal plasmat en les obres de l’escultor Gerard Mas, en l’entrada “Gerard Mas – MAUS” (https://maus.art/fanzine/gerard-mas), publicada en la web “MAUS” en febrer del 2022, podem llegir una entrevista en què l’artista, quant al fet que la majoria de les escultures que fa són de dones, comenta que “Abans, feia homes, però (…) he anat tendint cap a figures femenines. (…) els homes solia fer-los com antiherois i, amb la dona, jugava a trencar la suposada imatge de virtut”. Cal dir que la figura de l’antiheroi masculí apareix, per exemple, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, com a vinculada amb lo matriarcalista. Igualment, com ara, hi ha escultures en què una dona fa una bufeta amb un xiclet o, com Gerard Mas addueix més avant, “Utilitzava tècniques antigues per fer coses més properes al dadà, coses que formen part del meu dia a dia contemporani” i, a més, afig “una cosa tan mundana, tan simple i, aparentment, vulgar, com ficar-se un dit al nas o inflar una bombolla de xiclet”.

En relació amb la religió en les escultures que fa, comenta que “És innegable que l’art, durant molts segles, ha evolucionat en paral·lel a la religió”.

Quant a la resposta del públic davant el seu estil, Gerard Mas diu que “jo pensava que, arribats a aquestes alçades, tothom havia vist de tot, però es veu que no” i que “Hi ha gent que em diu que el que faig és més tradicional i d’altres que em pregunten si hi ha que pugui tenir les meves obres a casa seva”. En qualsevol cas, l’escultor està obert als altres i a lo que pensen i, a banda, no es dedica a fer art políticament correcte, ja que ell no va en línia amb els “suposats cànons de bellesa que ha de complir tothom”.

De fet, quan l’entrevistadora li diu que “avui en dia, amb les xarxes socials, es dóna molta importància a l’aparença”, Gerard Mas li respon unes paraules molt sucoses i que podríem enllaçar amb la sexualitat matriarcal: “Sí, (…) hi ha gent que es posa mil filtres (…). Jo també me n’adono que, a la que faig una noia amb escot, té molts més likes que si faig un animal. És curiós això de les xarxes socials: la gent funciona igual quan miren una escultura que quan miren una persona”.

Finalment, això té a veure amb un comentari que captem en l’article “Entrevista a Gerard Mas, escultor” (https://www.guixols.cat/noticies/6394-entrevista-a-gerard-mas-escultor), publicat en la web “Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols”: “Senzillament, gaudeixo creant imatges que m’agradaria haver vist en un museu però que, pel motiu que sigui, fins ara han estat escultures impossibles”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Art matriarcal d’escultors catalans, amb humor irònic i molt oberts

General, , , , , ,

Gerard Mas Pujolras, un artista amb humor irònic i en nexe amb la terra.

El 2 de març del 2024, en què demaní en Facebook i per telèfon quins havien sigut els millors consells que els havien donat les àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, una de les persones que ens respongué, Fina Pujolras, en plasmà el seu i, tot seguit, li comentí “Quant als xics, cap al 2005, comentí als meus pares que, de xiquet, ja em fiava més de les dones (de les xiques), perquè els hòmens solien ser més animals”.

Llavors, Fina Pujolras ens escrigué:

“-Això és més comú del que sembla.

Jo he fet de mestra quaranta-cinc anys i ho he vist molt. Els nois més intel·lectuals i/o artistes, quan són petits, no se senten compresos pels altres nois, sovint esbojarrats. En canvi, les converses amb les nenes els resulten més interessants.

A continuació, li plasmí que “Ma mare diu que, de xiquet, ja era curiós (fet que ara relacione amb la creativitat i amb el gust per l’estudi i per aprendre amb moltes persones, sobretot, amb les velles, amb els xiquets i amb les de bon cor) i destaca que les xiques de l’escola de monges a què aní fins als sis anys, remarcaven el caràcter amable.

Quant a mon pare, que jo era un xiquet atrevit”. L’endemà, durant una visita que feren els meus pares a ma casa, ma mare m’afegí que, quan en tenia més de sis, també: “I, en l’escola, també. Agustina [una xica uns anys més gran] et tocava a casa. Feies molta més lliga amb les xiques que amb els xics”. En línia amb aquestes paraules, li posàrem dues fotos de quan jo tenia quatre anys i quinze dies i, sense ajuda, creuava la barra de dalt d’una gronxadora que hi havia en l’esmentada escola.

Fina Pujolras derivà el tema cap a la creativitat en nexe amb l’art. I fou, aleshores, quan trobàrem (com també, un poc després, l’escultor Gerard Mas Pujolras):
“-El meu fill, de petit, era més amic de les nenes de la seva classe que no pas dels vailets, que n’hi havia uns quants, de tremendos. Li agradava molt escriure, tocar la guitarra i fer manualitats. Avui en dia és un escultor d’èxit (Gerard Mas) i té molts amics i amigues.

Si, de petit, ets un noi no ‘futbolero’, sembles un ‘bitxo raro’”.

Empiulant amb el tema de les relacions amb les xiques i, fins i tot, amb lo que es sol considerar femení i que, en més d’una rondalla, podem veure que apareix la figura de l’home, li vaig adduir que, “A mi, fins als deu anys, jugar amb una cuina. Ma mare em feia costat” i Fina Pujolras ens adduí “El meu fill, igual” i li comentí “Interessant”…, entre d’altres coses, perquè copsàrem que reflectia educació matriarcal.

En acabant, la dona ens posà unes paraules que podem captar en llibres i en articles sobre creativitat: “Jo penso que la gent creativa, amb un ric món interior, ja esteu bé amb vosaltres mateixos i, potser, no teniu necessitat d’estar a totes hores amb gent que es mou molt (a vegades, per fer ben poc)”.

Més avant, li diguérem que, cap a finals del 2020, havia conegut el pintor Miquel Torner de Semir i també el 2 de març del 2024 poguí llegir i consultar uns articles en Internet relacionats amb l’escultor Gerard Mas.

L’endemà, el 3 de març del 2024, li enviàrem un correu electrònic en què li déiem “trobe que sou una persona (i un artista) valent, que uniu lo tradicional i el sentit de l’humor (part essencial per a la creativitat, això sí, sense tractar de ferir)”. Així, enllaça lo que podria ser la formalitat, amb eixa miqueta d’humor irònic que permet somriure, àdhuc, a persones de més de huitanta anys, ja que, en el fons, l’artista reflecteix que encara conserva una part de la seua infantesa: lo creatiu i la bonesa.

Prosseguint amb l’art matriarcal, en aquest cas, mitjançant l’escultura, poguérem llegir l’article “Gerard Mas, con nuevos ojos” (https://www.tendenciasdelarte.com/gerard-mas-diciembre-2019), publicat en la web “Tendencias del Mercado del Arte”, que diu que “l’obra de Gerard Mas (Sant Feliu de Guíxols, Girona, 1976) es mou entre lo clàssic i lo modern, lo sagrat i lo profà, sovint irreverent i, enmig de lo bell i lde lo sinistre. Mirant el passat del present estant”.
A més, s’indica que, en el temps del gòtic (sobretot, en els segles XIV i XV), “hi havia un petit espai de llibertat en què l’escultor podia soltar-se i, després, desaparegué. I, en el gòtic tardà, àdhuc, en les esglésies, hi ha capitells amb imàtgens molt prosaiques… Això m’agrada molt. A banda, també soc fill del meu temps i, en l’art del segle XX, sempre m’he fixat en el dadaisme (…) Dadà m’atrau pel seu esperit burlesc, pel fet de generar qüestions i de no donar cap sentència estètica sobre res”.

Cal dir que Gerard Mas exposa unes paraules en nexe amb el matriarcalisme: “hi ha hagut una generació d’artistes que pensaven que (…) difonent la seua forma d’entendre l’art, canviaria el món. Aquesta ingenuïtat em fascina. Crec que els artistes caldria que fóssem conscients que som uns menestrals, que som una peça més del món i que oferim la nostra petita visió particular i la nostra manera d’entendre’l i, si a algú li serveix, que ho aprofite. Crec que, sense tractar grans temes de la humanitat, enfocant el món de més baix estant, (…) es pot aplegar a lo més pregó”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat els fills, que els aplanen el camí i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “En Joan de l’ós”, la qual podríem empiular amb els primers dies del mes de febrer, a què, tradicionalment, està associat l’os.

Així, “una vegada hi havia un pare que tenia dos fills: un noi i una noia, i els va enviar al bosc a cercar llenya. Mentre estaven fent el feix, els va sortir un ós gros (…). El noi va fugir (…), però la noia es va arraulir i (…) l’os la va agafar amb tot compte per no fer-li cap de mal, se la va carregar al damunt i se la va emportar cap a la seva cova i la va fer la seva dona” (p. 150). Com podem veure, en aquestes línies, apareix un os maternal (en una època vinculada amb lo femení i amb lo matriarcal, que és l’hivern).

Com que l’os tenia gelosia a la seva dona, no la deixava eixir de la cova. Ara bé, ella “va tenir un fill, que era mig persona com la seva mare i mig ós com el seu pare. Un dia, quan el noi va ésser grandet, va sentir-se estret dins de la cova i va desitjar veure el sol” (p. 150), fet que enllaçaria amb el pas del primer mes després de l’inici de l’hivern (el xic ja és grandet i, per tant, ja no parlem d’un nen, per exemple, el Nen Jesús, de desembre) i amb què ja es nota una miqueta els dies de llum.

Tot seguit, l’os volia menjar-se el fill, “però la dona es va posar a plorar i les seves llàgrimes el van entendrir i va deixar-lo estar. L’endemà, quan l’ós va ésser fora, el noi, que es deia Joan, (…) va fer moure la pedra i mare i fill se’n van anar corrents” (p. 151). Altra vegada, copsem la relació mare i fill de la mateixa manera que a principis de l’època hivernal, però, ara, de pressa, no en una cova (lloc en nexe amb l’úter), com també que, on va la corda, va el poal. És més: el xic i l’os es veuen i el jove se li tirà al damunt i el matà.

Afegirem que, com en altres rondalles similars, mare i fill fan via cap a un poble i, com que, en l’escola, no volien el xic i, a més, un homenàs alt volia apoderar-se de la muntanya i en Joan ho va saber, el minyó “el va aixafar com si hagués estat una mosca” (p. 151). Llavors, el batle, com a agraïment, li demana què vol de paga i el jove li respon que li donen una barra de ferro.

En acabant, el noi fa camí cap al bosc, troba uns quants hòmens forts, amb qui fa un pacte i amb ell com a cap de colla, i s’acosten a una casa.

Més avant, en una casa, es troben amb el dimoni, a qui ningú de tots ven la seua ànima i a qui, al capdavall, en Joan tomba.

En un passatge posterior, en Joan tira el dimoni a un pou (lloc relacionat amb la maternitat i, igualment, amb la saviesa i, com en altres narracions, un indret on es solen aplegar dones jóvens) i ell hi entra. Per això, podem llegir que, “en comptes del dimoni, es va trobar amb tres noies boniques com un sol, que feien un ball rodó” (p. 158) i que, en veure el dimoni, el diable li diu que agafe l’espasa que vullga. El noi pren la rovellada (p. 158). Adduirem que, partint del fet que el diable és un personatge femení, arran de la lluita entre tots dos, comenta al jove: “Aquesta orella que m’has tallat, te la guardes i, sempre que et trobis en treballs i que passis algun trasbals, no et cal més que mossegar-la, jo sortiré i et faré tot el que em demanis” (p. 159). Això explica que l’orella tinga a veure amb la dona (i també amb les cultures matriarcalistes, junt amb el sentit del tacte). Ara bé: ací, el dimoni apareix com a personatge vençut i que aplanarà el camí al xicot.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de  bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)