Els seus temes preferits

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quins eren els seus temes preferits? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 8 de novembre del 2025 comentaren “La fe cristiana, la família i ajudar a qui ho necessités” (Roser Canals Costa),  “Bon dia,

El tema recurrent era parlar de quan eren joves i denostar els temps presents. ‘El món està capgirat’ deien” (Xec Riudavets Cavaller), “El saginero. Furtava criatures per a fer sabó” (Lurdes Gaspar), “Tenia molta feina ocupada. La feina de la casa. Érem tres germans i cuidava un oncle que va venir de França i el meu pare tenia una barberia i no hi havia tantes comoditats com ara. Al final, va comprar una rentadora” (Àngels Sanas Corcoy), “Els seus temes eren la lectura, la música, la natura. Elles hi vivien així: treballant els seus camps i amb el bestiar. Recorda: érem a pagès. De fet, els avis cantaven a les caramelles i tocaven l’acordió. Tot era estimar tot el seu entorn” (Lydia Quera), “A casa, de tot: cinema, música, política. Secrets inconfessables per als forans. Una família en què es podia parlar de tot” (Maria Dolors Sala Torras), “No t’ho sabria dir” (Angelina Santacana Casals), “No tenien un tema en concret. Parlàvem sobre històries de quan eren petites, del dia a dia (de l’època o de temps passats), història contemporània…” (Rosó Garcia Clotet), “Temes de cuina” (Joan Prió Piñol), “No ho sé. Però crec que sobreviure a les dificultats i a les adversitats des que érem nenes” (Anna Babra), “A la meva mare, li agradava llegir i el cine” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Recordo que parlava molt de la gent, d’experiències viscudes, de la guerra, de la família. També llegia molt, però, davant meu, no recordo que comentés res del que llegia. És clar que jo era petit i, segurament, no estava al cas” (Àngel Blanch Picanyol), “De política i de futbol.

I temes del dia: compra, temps, fills…” (Montserrat Cortadella), “Els conills!!!” (Maria Capellas Carreras).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Rondalles de dones d’aigua, trementinaires i fertilitat

General, , ,

Una altra contarella que figura en l’obra esmentada del folklorista de Vic, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Les encantades de la font de Castellàs”, en què apareixen les dones d’aigua i els minairons. Una jove trementinaire acompanya sa àvia, qui, “en aquell viatge, li ensenyava l’ofici de la seva família” (p. 127). Aquest ofici solia passar de mares a filles, però no a fills.

Tot seguit, la xica la introdueix en temes relacionats amb la família dels Servós de Castellàs, una de les més puixants de la contrada i li afig “Si pogués conèixer-ne l’hereu o, si més no, algun dels germans… (…). A mi, m’han contat que (…) posseeixen el canut dels Minairons… I diuen que, una vegada, fins i tot, un dels nois de la família va estar ben a punt d’aconseguir arreplegar un dels mocadors de les Encantades…” (p. 128) prop d’una font, la qual fa com un toll d’aigua i que, “al fons de tot del qual, viuen amagades aquestes dones d’aigua… Diuen que són unes noies molt petitones i que sols surten de l’aigua a la nit de Sant Joan, quan estenen la seva bugada en unes esplugues pròximes” (p. 128). Com podem veure, l’home (el noi), per a assolir el seu objectiu, ha d’anar a la dona (l’encantada) i, més, en un indret femení i font de vida (el toll d’aigua), la bugada enllaça amb un lloc interior (la cova) i, igualment, la noia apareix estenent (hi ha roba estesa, un detall eròtic).

Més avant, la xica demana a la padrina si ella es creu eixes contalles i li addueix que “són històries ben boniques… (…) Diuen que arreplegar una de les peces de roba (…), qui pot aconseguir-ne una, no passarà mai més misèria, tot i que, de ric, tampoc se’n farà…” (p. 128).

Finalment, l’àvia va pensar “que potser sí que els demanaria, a aquella gent de cal Servós, si volien estar amb la seva néta” (p. 129).

Com a afegitó, Gerard Canals Puigvendrelló indica que “Les encantades o dones d’aigua són uns dels éssers fantàstics més importants de la rondallística pirinenca, apareixen, sovint, associades a indrets amb fonts, amb rius, amb coves o amb llacs (…). Aquests éssers (…) es relacionen amb l’antiga mitologia associada a la fertilitat i als poders ocults de la terra i de l’aigua” (p. 129), mots que encaixen amb el detall de la roba estesa com a senyal de pas a l’etapa reproductiva de la dona (mitjançant la jove). Ben mirat, els altres llocs que trau el recopilador estan en nexe amb lo tel·lúric i interior (les esplugues) i, altrament, amb l’aigua.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

Sabien llegir i escriure

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿sabien llegir i escriure? Gràcies.

“Les dones, en les Illes Balears, estaven en superioritat. Així com, en la península, hi havia un 15% d’alfabetització de les dones de poble, en canvi, era un 60% en les Illes Balears”.

Pere Riutort Mestre, per telèfon, el 18 d’abril del 2020.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat ). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 7 de novembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Sí. I tenien la lletra molt bonica” (M Pilar Fillat Bafalluy), “La meva mare en sabia i escrivia poesies i coses personals.

Era rica en pensaments, en comunicar-ho” (Roser Canals Costa), “La meva padrina va néixer l’any 1892 a Campanet, Mallorca. Ella no sabia llegir, ni escriure. Només sabia, amb el llapis, fer un ganxo, deia. Que realment era una ratlla damunt un paper. Ella tampoc entenia el castellà” (Rafel Gelabert), “Els meus avis paterns eren aragonesos i cap dels dos havia après a llegir, ni a escriure.

Els meus avis materns eren de l’Empordà i tots dos tenien formació escolar” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Sí. Havia anat a l’escola” (Àngels Sanas Corcoy), “Les meves sabien llegir” (MCarme Figueres), “L’àvia Maria, tot i ser de pagès, sabia llegir i escriure i les quatre funcions matemàtiques. També explicava que la professora els feia classes de francès i de llatí. Va tenir la sort que els besavis també tenien un cert grau d’estudis i que van procurar que els fills també el tinguessin” (Àngel Blanch Picanyol), “Crec que sí” (Lurdes Gaspar), “Una era analfabeta total, que no sabia ni signar; i l’altra tenia unes nocions mínimes” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. Tant una com l’altra. Però la mare, que va néixer el 1921, ho feia millor que jo. L’àvia, del 1890, no tant” (Joan Prió Piñol), “A ma casa, sí” (Octavi Font Ten), “La meva àvia va néixer el 1904, sabia escriure i va anar a la universitat per a estudiar Literatura” (Dyana Basi), “A casa meva, sí que sabien escriure tots. L’àvia també havia anat a les monges; la iaia, no, però havia arribat a escriure i, quan era petita, ja tenia els comptes” (Maria Dolors Sala Torras), “Sí. La meva àvia, fins i tot, la seva i la meva: totes sabien llegir. A més, l’àvia estudià música” (Lydia Quera), “Sí que en sabien” (Àngels Salvador), “Sí. Sabien llegir i escriure.

Agraïdes sempre a la mestra.

La Mare i el Pare ens varen inculcar el llegir poesia, llegir en veu alta, saber llegir i entendre el que llegeixes” (Maria del Carme Minobis Puntonet), “La meva mare (1918), sí. Va anar a escola fins els catorze anys. Les meves àvies, a mitges. La meva mare va néixer i va viure a Catalunya fins els divuit anys” (Eusebia Rayó Ferrer), “La meva mare, que va néixer el 1921, sí que sabia llegir i escriure” (Montserrat Carulla Paüls), “Bon vespre, Lluís,

La mare no sabia escriure; llegir, una miqueta a poc a poc… Els nombres i comptar els diners, sí.

Però tota la vida va ser prou valenta per a tirar endavant” (Rosa Rovira), “La resposta és sí. Les meves àvies sabien llegir i escriure, sobretot, la materna: ella havia anat a ‘costura'” (Rosó Garcia Clotet), “Les meves dues àvies sabien llegir i escriure. La catalana llegia molt, gran literatura i jornalisme local i fins els darrers temps de la seva vida. La de Provença també en sabia, essent de família benestant, i va ensenyar-ho al seu marit, qui, orfe de pare, havia hagut de treballar quan era ben petit. A l’Estat francès, era obligatori, d’ençà del març del 1882, d’anar a l’escola” (Lucila Grau), “La mare, sí; però la iaia, no” (Angelina Santacana Casals), “A casa, toots els avis sabien escriure i llegir, fins i tot, la besàvia, que també havia llegit la Bíblia.

I la mama havia anat a l’escola de les monges a Sitges, on llavors vivien.

L’avi i l’àvia materns dirigien el negoci, la botiga de marroquineria” (Montserrat Cortadella), “Ma mare sí que sabia llegir, però escriure ho feia a espaiet. Ella va dir que la van enviar un any a escola; en canvi, al germà, el van enviar-hi més anys” (MCarmen Bañuls).

Cal dir que el 31 d’octubre del 2025, Lydia Quera havia escrit en el meu mur: “Mira: no sé si això és cert. La meva àvia escrivia correctament i tenia molts llibres que, segons ella, saviesa donada; i la seva mare portava tot el compte de les vendes, dels vestits, dels aliments, dels vins”.

En el meu mur, el 7 de novembre del 2025 i més avant ens posaren “Bona nit, Lluís,

La meva àvia Teresa era filla única d’una casa benestant de la Figuera del Priorat…

La mama va néixer el 1904. Imagina’t l’àvia.

L’àvia, el seu pare la va fer anar a escola. L’única noia en aquell temps: nois, pocs…; ella sola.

Sabia llegir molt bé, escriure i comptabilitat…

Tenien moltes terres i homes a treballar-les.

Es va casar amb un noi que, de la terra, no en sabia res de res…: era manescal, anava amb el cavall per les viles de la contrada a veure com estaven els animals: vaques, rucs, porcs…

L’àvia es va espavilar… En fer-se vell el seu pare, va agafar les regnes de la hisenda…

Va reunir els treballadors…: ‘Ja em coneixeu: sóc na Teresa. D’ara endavant, sóc la mestressa…

El que no vulgui continuar perquè sóc dona, ja pot marxar. Ni que porti faldilles, tinc més collons que tots vosaltres…’.

Una dona com poques.

La mama va anar a escola i va fer cursos d’infermera a l’Hospital del Mar a Barcelona…

És tot el que puc dir, vers aquest tema, de l’àvia i de la mama” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí. Eren mestres. Els anys de prohibicions d’escola varen continuar ensenyant clandestinament o permissivament (és molt difícil que un grup de nens i de nenes d’una vila entrin i surtin sense saber-se a diari). No volien que el jovent arribés a l’hora de treballar sense saber-ne” (Margarita Pou Marfany).

En el grup “Paraules ebrenques”, el 7 de novembre del 2025 i després posaren “La meva iaia no en sabia, d’escriure, ni llegir. A casa seva, només en sabien els germans homes. A les dones, els ensenyaven a cosir” (Ma Rosa Valldepérez Calbet), “Les meves àvies (una, nascuda el 1898; l’altra era més jove) sabien llegir i escriure, és clar. Els dos avis també en sabien” (Guillermina Segarres Guri), “La meva iaia no sabia llegir, ni escriure” (Josep Mola).

En el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, el 7 de novembre del 2025 plasmaren “Jo crec que ens hauríem de remuntar al segle XIX per a dir que no sabien llegir, ni escriure. Els meus pares eren de principi del segle XX (1903) i tots dos en sabien” (Ricard Penya-Roja Cases).

Finalment, mon pare, el 7 de novembre del 2025 em digué “Si més no, l’àvia paterna (María, casada amb l’avi Silvino) sabia llegir perquè feia algun paper de pastoreta de Betlem. L’àvia per part de mare, sí. Eixa era de casa rica, dels ‘Bollos’ (Sanchis i Ricart).

Ma mare, sí. Havia anat a escola”. I ma mare, després, m’afegí “L’àvia Amparo (1885) sabia llegir i escriure i ella era qui duia els comptes. Ma mare (1910) tampoc tenia afició a llegir i a escriure.

En canvi, l’àvia Consuelo (1878) llegia llibres (religiosos o d’oració) escrits en llatí i en castellà. I jo recorde, quan ella era prou major, llegir ella. I llegia el diari tots els dies. Son pare era jutge i tots els dies rebia el diari”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Els menhirs i els hòmens en la transmissió de la cultura tradicional catalana

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, encara que, com hem pensat ja molt prompte, hi ha un personatge masculí que, quasi segur, n’ha suplantat u femení, és “Els homes encantats”, dins del llibre “Les rondalles del Peirot”, del català Gerard Canals Puigvendrelló. Un pastor i patró acompanyat d’un xic paren un moment en un coll i el jove “tenia tot el dia per a escoltar les històries del seu patró.

-Abans, més o menys, per aquell indret d’allà, hi havia una pedra dreta molt grossa amb forma d’home, era molt alta i tenia una silueta com la d’una persona palplantada just al pas del port. En deien l’Home Encantat, perquè semblava embruixat i feia la sensació que, d’un moment a l’altre, podia moure’s i anar-se’n d’aquell indret on l’havien obligat a restar immòbil per art d’encantament” (pp. 122-123).

Si seguim al peu de la lletra els mots de l’adult, podria semblar que el protagonista hi està per alguna mena de malefici. Ara bé, si espigolem i recordem el paper de la dona, el costum de vincular-la amb la bruixeria (per a rebaixar-la davant els intents de limitar l’accés de les dones a lo que podríem dir els estudis de medicina oficials) i que hi era per encantament, se’ns presenta fer la qüestió de si, com en més d’una rondalla, hi està… perquè, abans, havia fet una mala acció (no havia cregut un personatge femení, com ara, a una fada) i que ella l’havia castigat a romandre mentres que no l’alliberàs una fadrina o una altra dona.

En eixe seny, la màgia també és un tret propi dels Pobles matriarcalistes i, per això, hi ha la típica resposta científica de caire racionalista que diu que les coses no esdevenen perquè sí, ni per art d’encantament, ni per art de bruixeria…

Tornant al relat, es reflecteix un detall que no sol aparéixer en les narracions autòctones en què les conta una velleta amb saviesa de la vida i encertada en el seu mestratge: el xic que no s’alia amb el mestre. Així, diu “El noi es mirava amb atenció el lloc que li deia el majoral, només hi veia un tros de llosa, però res d’aquell home encantat.

-Per això, d’aquest port, en diuen el coll de la Pedra del Cantó, (…) però, com pots veure, ara ja no hi és, només en resta aquella llosa que sobresurt una mica del prat… ¿No diries mai què li va passar a l’Home Encantat? -va demanar el pastor al seu jove acompanyant, tot ell enriolat” (p. 123).

Sobre la manera de respondre que té el pastor i la del xicot, em ve al pensament la d’eixe distanciament entre qui estudiava per a capellà (en la meua família, n’hi ha de l’època dels avis de ma mare) i del Poble, sovint, més enllà de la separació mentres es formava el jove: més d’una vegada, quan acabaven els estudis, partien de la idea que l’històric universitari es trobava per damunt de quasi tota la gent. Aquesta actitud, en aquesta contalla, enllaçaria amb la del noi.

I, com en altres ocasions durant la recerca, hem pogut trobar-hi una resposta. Això sí, recorrent a fonts extraoficials: el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de l’antropòloga basca Maria Carmen Basterretxea (p. 50), publicat en el 2022. Diu així: “Un altre nom a tenir present és el de menhir. (…) És probable que l’ésser humà hagués de menester una explicació al com o a quins foren capaços de realitzar alçaments com aquests i que hi trobàs la resposta en un relat simbòlic que afirmava que foren éssers de magnituds colossals, gegants, els únics amb capacitat i amb força per a moure lloses d’unes quantes tones. (…) Nogensmenys, açò simbolitza la trobada entre dues cultures: l’originària i matrialineal junt amb la forana i patriarcal, puix que, en el relat, hi ha diferents interpretacions” (p. 51).

Al meu coneixement, el fet que el pastor ho remeta a un passat molt llunyà i, per una altra banda, el que hi haja moltes investigacions que coincideixen (sense anar més lluny del segle I de la nostra era) en la major existència de Pobles matriarcalistes en Europa i en la península ibèrica (per exemple, en la zona mediterrània), em porta a considerar, pel cap baix, que la narració “Els homes encantats” va en aquesta línia. Per tant, el pastor representaria l’home que, tot i dedicar-se a la transhumància, té un important sentiment de pertinença a la terra; el jove, la cultura diferent a la vernacla.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Avis que ensenyen rondalles i dones que salven i protectores

General, , , , ,

Una altra narració de l’obra del folklorista de Vic, i en què capim trets matriarcals, és “L’últim moro del país”, començant per la manera amb què un avi educa el seu nét. Primerament, direm que una cabanera, com posa el DCVB, és un “Camí que almenys té 32 pams d’amplària i és per transitar el bestiar”. El relat comença amb mots del major:

“-Ah! No ho sé! Vés a saber per què la cabanera passa per aquí i no per un altre lloc. Això no ho sap ben bé ningú! -va dir el padrí al seu nét” (p. 115), un educador qualificat com “bon home” i “que no parava de mirar els crestons, les ovelles i els marrans que passaven davant seu” (pp. 115-116). A més, l’ancià li explica per què el ramat transitava per llocs alts i li afig que “Només n’hi ha una, de vila, per on passa la cabanera pel bell mig: la vila de Taús. I, saps per què, això? (…) És una història ben curiosa. Ara te l’explicaré…” (p. 116).

Aquest passatge em recorda els mots que em digué l’alaquaser Francisco Monzó (nascut en Quart de Poblet, una vila de l’Horta de València, en 1930) el 20 de desembre del 2006, abans de començar a contar-me una llegenda sobre dues séquies de l’esmentada comarca i el per què del trajecte de cada una. Aquest valencià, com que em veia amb un bolígraf a mà i amb material on plasmar-la, em demanà si la coneixia. Llavors, li responguí que no i la inicià de manera pareguda a com ho fa el narrador d’aquesta rondalla.

Tot seguit, s’endinsa en la contalla: “Es veu que, prop de Taús, (…) hi ha una torre enrunada que, de temps antics, havia estat la casa del darrer moro que vivia en tot aquest país. Sembla que aquest home solitari s’alimentava només del que podia arreplegar per la muntanya i de si aconseguia saquejar algun passavolant que gosés acostar-se massa a la seva fortalesa. (…) ell vivia sempre amb l’ai al cor, vigilat i perseguit a tota hora. És per això que s’havia tornat tan agressiu i desconfiat” (pp. 116-117).

Aquest fragment enllaça molt amb la figura del pastor (la soledat), amb la de les cultures que promouen la guerra, l’expansió i la competitivitat, molt diferents de les matriarcalistes.

En acabant, Gerard Canals Puigvendrelló trau la figura de la dona i, altra vegada, és un personatge femení qui apaivaga el masculí i, aleshores, ell és presentat com un home dependent emocionalment d’una dona: “Diuen que només s’amansia, i encara, quan veia una dona. Sí, vés, com la majoria d’homes! -deia el padrí” (p. 117). Cal remarcar el cor net i la franquesa de l’avi, un tret igualment viu en moltíssims llauradors catalanoparlants d’arrels autòctones.

Després, com si un nou personatge sabés que les dones solen guanyar la mà als hòmens, captem que, un dia, “un pastor de Taús, que coneixia la debilitat del moro, va engiponar-se la roba més bona de la seva dona, va improvisar-se una llarga cabellera rossa feta amb la cua de la millor euga del ramat i, tot decidit, va dirigir-se cap a l’altiva fortalesa. En veure’l arribar, de l’espiell més alt de la torre estant, el moro va restar captivat per la bellesa d’aquella dona” (p. 117). No cal dir que aquest tros és ple de simbolisme: la protecció (per part dels punts forts de la muller) fa d’aixopluc del marit, com si la roba i la resta de detalls de la indumentària o de decoració fessen d’aixopluc i s’adherissen a l’home. Per consegüent, la dona el podria salvar i ell hi confia.

Més avant, “el moro va baixar de la torre i va obrir les portes de bat a bat, content de pensar que, per fi, tindria una dona que li fes companyia en aquella solitària fortalesa” (p. 117) i, així, copsem que es rebaixa l’orgull (vinculat amb lo solar i amb lo celestial).

A l’instant, el jove que havia entrat en el terreny del moro, el lliga, el porta a l’indret on vivia el noi  i “Va arribar com un autèntic heroi a la vila, on tothom l’esperava” (p. 117), en bona mesura, gràcies al paper de la roba femenina. Com a premi, les autoritats cristianes li demanen quina recompensa volia per aquella proesa i el minyó els diu que la cabanera passàs pel bell mig de la seua vila. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La Mare forta, naturalista i protectora de la terra

General, , , , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen detalls matriarcalistes, i recollida en l’obra “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, és “El penyal de Castellneró”. Com a introducció, direm que, en molts relats tradicionals, la roca, la pedra, etc., enllaça amb la fortalesa femenina i, igualment, amb la de la terra que permet la subsistència dels qui hi habiten.

Ja en la narració, un pastor parla als altres del seu ofici en relació amb l’engorjat del Malpàs, això és, sobre un paratge estret entre dos penyals robusts: “El meu pare diu (…) que hi ha un gorg molt profund amb una roca ben dreta clavada a l’arena, que cap riuada, ni barrancada ha pogut tombar, ni fer moure. Es veu que la pedrassa és ben senyalada dels rocs i dels troncs que l’aigua del riu li ha llençat al damunt amb els anys” (pp. 110-111). Per tant, es plasma un nexe entre el pastor dedicat, com ara, a la transhumància, amb el desig d’expansió i amb la rapidesa i, per contra, hi ha la dona sòlida i, com se sol dir popularment, forta com una roca, en un ambient en què lo feminal és associat a lo negatiu (el Malpàs).

Altrament, l’entorn és favorable a lo autòcton del punt de vista naturalístic: pedrassa, contacte entre la fusta (lo matern), l’aigua (la fluïdesa) i la terra (la realitat).

És més: una altra figura que, simbòlicament, no empiula amb lo tel·lúric (el soldat, mobilitzat i, més aïna, errant o que fuig de l’indret i, sovint, se’n va a uns altres, però mai com a director de la seua vida), es mor: “diuen que, al pont de Guils, hi apareix el fantasma d’un soldat que van afusellar allí mateix els seus companys durant la guerra, en negar-se a continuar caminant per aquell indret tan escabrós” (p. 111). No descarte que, en semblança amb altres contarelles, el militar haja estat mort perquè era qualificat com un company que, com se sol dir, no és un home, per la seua feblesa i per no ser valent (popularment, per no tenir collons).

Així és fàcil lligar aquest fragment amb els mots del narrador animant els seus, al meu coneixement, com un anar massa al fons, il·lusionista i com si es tractàs d’una mena de neguit de prosperitat i pel tenir que divideix, d’una lluita contra la natura: “Penseu en el tou de dobletes d’or que trobarem a les grutes de Castellneró! (…) el lloc és una mica escarpat i apartat de tot arreu (…).

-A mi, m’han contat que, antigament, el castell estava habitat pels moros, (…) que el lloc tenia molt bones vistes” (p. 111).

Més avant, el folklorista indica que “un bon dia, un escamot de guerrers cristians van aconseguir assaltar el castell i fer-ne fora tots els moros que hi vivien.  (…) Els cristians van veure que els moros tenien moltes riqueses al castell i, doncs que no sabien com endur-se-les d’allà, van decidir col·locar-ho tot en olles de terrissa” (p. 111-112).

En aquest apartat, apareixen trets, àdhuc, a què podríem donar una interpretació simbòlica: el castell (la casa maternal), els moros (si fos el cas dels musulmans, farien el paper de la dona, per la major foscor de la pell que tenien; en cas contrari, el passat, el misteri de la vida), les olles (la recepció) i la terra (la vida en nexe amb la Mare i que, com diuen en la cultura colla, som terra que camina).

Com que, en aquests exploradors, predominava l’ambició, els seus cavalls (el suport del jove en moltes contalles) es moren per la gran càrrega. Llavors, decideixen “amagar-lo a la gruta més fonda i amagada que van trobar, pensant que l’anirien a recuperar en acabada la seva campanya” (p.  112). Altra vegada, lo que, en un relat de caire naturalista, seria un agraïment a la mare (el fet que els fills li depositen riquesa, en haver finit una collita, com a detall de generositat cap a la Mare Terra), ací és identificar la terra com un banc de diners i de què extraure’n en un altre moment… després d’una contesa.

Ara bé, aquells cavallers no hi regressaren a cercar el seu botí (no debades, es dedicaven a la guerra i anirien d’indret a indret) i els habitants de la contrada “sí que sabien que, en aquell castell, igual que en el de Roca Mora, hi havia amagats uns grans tresors” (p. 112).

Aleshores, qui relata la rondalla, trau que un altre pastor (figura no matriarcalista, encara que dolga a persones estudioses de l’ambient i a alguns ecologistes), hi va. Posteriorment, en reporta a un home ja major i fadrí, però “el pastor no sabia exactament on era la cova; i el cugot, que era l’únic que hi havia estat, es veu que es va morir estimbant en un barranc sense que hagués pogut portar ningú fins a aquell indret. (…) Vejam si, entre tots, trobem aquesta cova” (p. 113), diu un noi, pensant-se “que, en aquella cova, trobaria la solució a totes les seves misèries i penúries” (p. 113).

Per consegüent, aquesta penetració portaria a una ceguesa per la vida i, com m’explicava un amic molt coneixedor de la cultura colla d’Atacama, a un tenir tant que, al capdavall, separa els pastors i la societat i l’entorn en què viuen i per on fan camí.

I, d’una altra perspectiva, lo maternal i autòcton venç lo que tracta d’explotar el món de la Mare i d’allà on hom viu i, de pas, agermana els fills de la terra i els qui la respecten com a font de vida i com a sopluig i, així, guanya la part anímica que portem totes les persones.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Unes paraules d’un ancià Kuna (de Panamà) que figuren en el document “Saviesa ancestral”  (https://www.silene.ong/wp-content/uploads/2018/10/Saviesa_ancestral_Fundacion_Tierra.pdf), dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”: “La terra és la nostra cultura. Si perdéssim aquesta terra, no tindríem ni cultura, ni ànima”.

Saviesa ancestral 2009 Fundacion Terra (Silene, Josep Ma. Mallarach)

 

Dones que acullen marits, pactes entre viles i mares que inspiren

General, , , , ,

Sense deixar fora la contarella que ací tractem, “va arribar un dia que només n’hi restava un, ja vell. (…) va viure al castell fins que un dia de tardor, de bon matí, va sortir a la plaça de la fortalesa i va veure que un dels bassals de l’empedrat s’havia glaçat durant la nit” (pp. 106-107) “i, sent coneixedor de les seves antigues creences, que prescrivien que no es podia habitar en un lloc on el fred regnés, va agafar el millor dels seus bous i se’n va anar muntanya avall, deixant abandonat aquell castell on tanta solitud i tantes penalitats havia hagut de suportar” (p. 107).

En aquest passatge, hi ha un conjunt de símbols i de fets sucosos: 1) la primavera d’hivern (època de decadència) és associada amb el pas de la fortalesa (el castell) a la dona (el bou) i, així, a una preparació en pro d’una vida millor per a l’ancià, 2) en acabant, ens endinsem en l’hivern (la mort i l’esperança en una vida en l’esdevenidor), en aquest cas, unida a l’aigua glassada d’aquella bassa (feminal, que podria aportar vida i subsistència a l’home) i a la nit (potser, adient, com aquell qui diu, per allò de temps llunyans i en la nit dels temps…), 3) el sentiment de pertinença a la terra comporta una saviesa en nexe amb l’indret (en el relat, amb unes recomanacions que haurien passat de generació en generació i, altrament, encertades), junt amb 4) el vincle entre el provecte i el bou (un animal femení i empiulat amb la lluna), fet que, al capdavall, 5) el trau del pou de la soledat i, així, la dona salva l’home.

Afegirem que hem capit històries paregudes en aquest punt (però, en un cas, relativa al Monestir de Poblet i amb el pas de monestir al seu abandonament arran de la desamortització del segon terç del segle XIX).

Igualment, aquest fragment de la contalla “El castell de Roca Mora i el roc de la Cabanada” ens evoca èpoques històriques semblants, com ara, la posterior a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, amb què les ciutats i les zones més urbanes passaren a un segon plànol i adquirí més importància lo rural…, poc o molt, fins al segle XI, quan els castells i les fortaleses començaven a guanyar força.

També el podríem enllaçar amb poblats molt antics que perdurarien en les terres de què parla el narrador.

Tot seguit, com que la nena demana a la mare què passà amb el tresor, la dona li trau diferents hipòtesis (versions sobre els fets): que els moros “el van amagar en coves o que el van enterrar embolicat amb pells de vedell en algun indret secret de la serra de Sant Magí, prop del famós roc de la Cabanada o més avall (…). Diuen que, a les coves de Roca Mora, hi caben fins a dos-cents caps de bestiar: imagina’t com devia ser d’important el tresor!” (p. 107). Al meu coneixement (i escric aquestes línies el 3 de novembre del 2025), el tresor representa els misteris 1) de la vida, de la relació amb lo més interior de la persona, de la mare, del nostre pas per la terra i per la vida, 2) d’allò que ens agradaria saber, descobrir i que, com moltes persones, mai aconseguirem, però que, 3) com les narracions, serà font d’inspiració per a una vida receptiva a lo maternal (ací, reflectit en l’abundant reproducció de la mare, mitjançant la gran quantitat de caps de ramats) i acollidora.

No debades, el folklorista Gerard Canals Puigvendrelló addueix que “la mare, ben engrescada explicant històries” (p. 108).

Ben avançat aquest capítol, inclou una segona contalla: un dia, en una carena, moros i cristians fan un arranjament que no agradava a Jesús, però que, pel cap baix, el considerava bo: “Jesús es va assabentar del pacte i es va sentir traït pels vilatans de Guils, tot i que, per altra banda, el fet que haguessin signat la pau, el satisfeia” (p.  108).

Resulta significatiu aquest passatge, puix que copsem un tret, normalment, més habitual entre les dones: la seua major inclinació pels acords, en lloc de respondre a la vida en pro de la violència. ¿Quantes dones d’arrels catalanoparlants hem conegut que, en sa casa, en la finca, en el barri o bé, en el dia rere dia, prefereixen el diàleg i que els fills (o bé dues parts o més) acaben a bones? Personalment, moltes i, més d’una vegada, et diuen que una mare mai voldria que un fill fos obligat a anar la guerra. I ho vincule amb els mesos que han estat en contacte amb el fill (embarassades, donant mamar, instruint-los i educant-los per a la vida).

Finalment, com que hi havia una roca i Jesús preferia bona avinença entre ambdós bàndols, ell “va decidir desfalcar la roca que havia arrossegat el forçut cabdill moro, la va deixar primparada dalt de la carena, de tal manera que, si els vilatans tornaven a trair el seu Déu, la roca es desprendria tot arrasant la vila; i, si l’honraven com era degut, la roca es mantindria al seu lloc pels segles dels segles” (p. 108).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, bastidores i transmissores de paganisme ancestral

General, , , ,

Continuant amb l’obra “Les rondalles del Peirot”, del folklorista de Vic, el matriarcalisme també es plasma en la rondalla “La cabana dels Moros d’Avellanet”. Un caçador comenta a un altre que una roca els farà bon paper i, en acabant, li’n parla: “Precisament, aquesta roca em fa pensar en les de la cabana dels Moros. Saps què vull dir? (…) just sobre la vila d’Avellanet, (…), abans d’arribar al coll de Jou, hi ha una cabaneta feta amb quatre rocasses planes, posades una damunt de l’altra, com si fos una barraca de pastors” (p. 101).

Altrament, li addueix uns trets que podríem relacionar amb la força de molts personatges femenins (i de moltes dones) en la cultura catalana. Així, en la primera de les dones que trau, ella, al capdavall, mor; però, en la segona (com si el narrador la relatàs a propòsit), la geganta, fins i tot, venç:

“-Diuen que aquesta cabana d’aquí dalt era l’aixopluc d’una geganta mora, que ella mateixa s’havia construït amb pedres traginades del fons de la vall estant (…). Altres (…) diuen que, mentre pujava les rocasses cap al capdamunt de la serra, amb les mans, que li restaven lliures, s’entretenia tot fent mitja” (p. 101).

Per tant, ací apareixen les dues parts: la faena i la de la part creativa (fer mitja). Com a anècdota, diré que ma àvia materna (1910-2000), més d’una vegada, quan no tenia cap quefer, demanava a ma mare si tenia fil, per a fer ella la seua tasca preferida des que tenia uns set anys: fer ganxet.

Tornant a la contalla, hi ha un vincle entre la mora i la casa; i ella (com, per exemple, en la cultura basca) organitza, gestiona i és bastidora.

En una altra rondalla en el llibre de Gerard Canals Puigvendrelló, “El castell de Roca Mora i el roc de la Cabanada”, prosseguim amb el tema de les roques i, potser, de monuments megalítics o d’abans dels temps dels romans (anteriors al segle V). Igualment, la mare fa de transmissora de la cultura tradicional… i a una filla, primerament, com a recopiladora d’una dita que ara ensenya a la xiqueta: “’Val més Roca Mora i Castellneró, que Catalunya i Aragó!’. Saps què vol dir això? (…) I saps d’on ve aquesta dita? No? Ara t’ho explicaré… (…).

Resulta que, antigament, els moros ocupaven alguns castells situats a les muntanyes. (…) El de Rocamora va estar habitat pels moros durant molt de temps; (…) segons deien, sembla ser que els moros hi havien guardat uns tresors preciosos, amagats gelosament en esplugues i en cavorques inaccessibles excavades a la muntanya i que ningú no ha pogut trobar mai encara” (p. 105). Passatges com aquest són molt comuns en llegendes en què intervenen coves, tresors en l’interior de la muntanya, etc., El detall d’endinsar-se podríem enllaçar-lo amb la figura maternal (la terra).

Després, la mareta li narra sobre els moros de Roca Mora i li parla d’un pacte que feren amb els vilatans de Guils. Altra volta, el tema de l’acord, ben lligat als Pobles matriarcalistes: “el seu cabdill va decidir fer un tracte amb els habitants de Guils” (p. 106): establir una fita.

Més avant, el recopilador indica que la nena escoltava en silenci la mare (p. 106). I més: el capitost dels moros va complir la seua paraula, ja que “Hi va col·locar la gran rocassa que, de dalt de la carena estant, marcaria la fita per als ramats dels pastors” (p. 106) i els habitants de Guils la batejaren “roc de la Cabanada” (p. 106).

Quant al simbolisme de la cabana, podria representar llocs en què es farien cerimònies relacionades amb alguna divinitat femenina, puix que la casa, l’acolliment, el niu, etc., empiulen amb la mare i perquè hi ha monuments en forma de cabana que són anteriors a la introducció del cristianisme en la península ibèrica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educadors matriarcals, el sentiment de pertinença a la terra i maternitat

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre esmentat de Gerard Canals Puigvendrelló, en la narració “El forat del Condemnat”, capim trets que ens evoquen la maternitat i, sobretot, detalls associats a la dona i al sentiment de pertinença a la terra. Així, un dia de tardor, un oncle demana al seu nebot si sabia què era el forat de la Guineu. I, com que li respon que no, li diu:

“-Oh! Doncs és digne de veure! (…) és una mena de foranca, com una cova rodona, petita i molt fonda, de la qual, de tant en tant, raja un doll d’aigua sobtadament. Però no et pensis un rajolí, no! En surt aigua com en una avinguda i ho inunda tot al seu voltant, fins i tot, crea un  petit torrent mentre dura la surgència. Després, generalment, passats uns dies, el forat deixa de treure aigua i pot estar sec durant mesos sencers. Conten que és imprevisible saber quan brollarà el forat, perquè, a vegades, plou molt i no en surt ni un grill d’aigua o, pel contrari, comença a rajar amb força després de setmanes de no caure ni una gota” (pp. 89-90).

Per consegüent, es reflecteixen detalls matriarcals, com ara, la balma, que és fonda (entrar a l’interior de la mare), l’aigua (u dels símbols feminals), la dona (el part i el petit torrent que crea).

Els mesos de sequera, com en altres Pobles matriarcalistes, representarien el temps entre un part i el següent, entre el naixement de dos fills. Altrament, es plasma l’interés, en la geografia catalana, per l’aigua, en qualsevol moment de l’any.

A l’instant, l’home li comenta que tots dos passaran per un bosc comunal (gestionat d’acord amb el comunalisme, un tret en nexe amb el matriarcalisme) i li addueix que el forat és amagat en un terreny rocós (detall que podríem empiular amb la dona forta).

En un passatge posterior, l’oncle li parla sobre un altre forat, però en què sí que havien caigut persones. Cal indicar que aquest segon indret, conegut com el forat del Condemnat, “és com una mena de pou estret que hi ha a l’església de Solans, on es diu que, antigament, llençaven els condemnats” (p. 91). Sobre aquestes línies, diré que, més d’una vegada, he pogut veure cementeris al costat de l’església d’una vila xicoteta i, àdhuc, en un punt de l’interior d’una església en què reposava alguna persona d’aquella localitat. A més, captem el símbol femení del pou (lloc de l’embaràs, interior de la dona) i el lligam entre les dones i la comunitat (representada pel temple).

A banda, l’adult li explica el motiu pel qual s’hauria bastit aquell pou i, de pas, l’endinsa en el passat històric de la comarca i de Catalunya: “diuen que hi havien tirat molta gent: alguns, que havien comès veritables atrocitats; d’altres que, simplement, molestaven i era la manera de fer-los callar per sempre. La troba diu que: ‘Al poble vell de Solans, a l’església, hi ha un forat. Ja sabia el dissident, que era el forat del Condemnat…’ -va fer l’home, amb posat greu” (p. 91).

Finalment, l’oncle, pensant com podria assimilar el xiquet aquest relat, respon amb encert com un educador: “Però pensa que, d’això que et parlo, fa molts i molts anys. Segles! Avui, el forat és enreixat i no hi pot pas caure ningú (…).

-El que ara ens interessa és que continuï plovent i que es facin bolets, a veure si, aquesta mateixa setmana, en podem arreplegar una bona cistella per a començar la temporada” (p. 92).

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones bondadoses portades en poltrona

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles amb dones bondadoses portades en poltrona? Gràcies.

N’hi ha en la rondalla mallorquina “Na Francineta”, recopilada per Antoni Ma. Alcover, Tom XVIII.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat ). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 1r de novembre del 2025 i posteriorment posaren “No. A casa l’àvia, manava fer panellets i castanyes per a tota la gent que venia a saludar o a comprar. I ens ajuntàvem tota la familia i, als néts, ens contava referent a les bruixes (bé dolentes, bé bones) i, després, els avis cantaven per Catalunya i la gent. Era una festa que esperàvem tots. I tots al cementiri, amb flors pels familiars que s’havien mort” (Lydia Quera), “Mig recorde un joc. Entrellaçant les mans, es feia una carideta; es cantava una cançó de què no recorde la lletra: ‘La cadireta de la reina’” (Lurdes Gaspar). En acabant, cercàrem “Cadireta” en el DCVB i trobàrem una definició que diu “Cadireta de la reina o cadireta d’or (Val.) o, simplement, a la cadireta (Bal.): seient que formen dues persones agafant-se mútuament els braons i portant una altra persona asseguda damunt les quatre mans juntes (…). A Mallorca, els al·lots, quan en duen un a la cadireta, canten: ‘A la cadireta, a la cadiró; no menjaràs xuia ni botifarró'”. Sobre la manera de fer cadireta d’or a València, vegeu Morales Id. 16″; “Ho desconec” (Joan Prió Piñol), “No. No ho recordo pas” (Daniel Gros), “No. És clar que no. Eren dones de la vila, no pas de les altes esferes. Algunes eren bones dónes i, d’altres, eren el que podien ser.

Espero que s’entengui què vull dir” (Anna Babra), “No ho he sentit mai” (Xec Riudavets Cavaller).

En el grup “Cultura tradicional i folklore vernacles en terres catalanoparlants”, el 1r de novembre del 2025 ens plasmaren “Sííííí” (Montserrat Vilaró Berenguer).

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada i bon dia de Tots Sants.

 

Nota: Afegim part de la rondalla esmentada: <<Na Francineta, amb “una cadira de mans tota de plata i sis criats vestís de seda per dur-la” (p. 8), fa via cap al ball. Així, ja veiem que es fa lo que vol la dona i ella dicta els serfs:

“-Senyoreta, a on vol que la duguem?

-A cal senyor rei, as ball que hi fan anit! -diu Na Francineta.

I aquells sis criats vestits de seda, des d’allà, cap a cal rei!, amb Na Francineta ben asseguda en aquella cadira de mans” (p. 10).

Na Francineta, al moment, entra en el ball i el rei “ja ho crec, volgué ballar amb ella” (p. 10). Però la jove, immediatament, se n’ix i se’n va cap a sa casa…  i els sis criats “La tornen dins sa cuina i li diuen:

-Senyoreta, vol res pus de nosaltres?

-No, bona gent! -diu ella” (p. 10)>>.