El naixement, la mare protectora i el paper educatiu i afectiu maternal

General, , , , , ,

Continuant amb poemes de Rosa Rovira Sancho en què apareix el tema de la maternitat, el copsem en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”. Així, en els versos de “Vostre niu” (p. 9), diu

“Prodigi pels pares

és l’arribada d’un fill,

tu vas ser la primera

en aquest feliç niu.

 

Poncella de rosa

del nostre jardí

rossinyol que canta

refilant al matí”.

 

 

Primerament, pensàvem que es tractaria d’una xiqueta (la poncella), qui, com l’ocell que canta a l’eixida del sol, ho fa en el moment del dia que va unit amb la infantesa: de matí. Ara bé, el mateix dia que escriguérem aquests versos, el 25 de març del 2025, la poetessa ens comentà amb aquests mots en un correu electrònic: “el  vaig dedicar a la meva primera filla, en el seu casament”. 

Igualment, l’autora exposa al nen com serà l’educació que rebrà del seus pares:

“Et porta i et guia

pel camí de l’amor,

dolçor i alegria

sereu un sol cor.

 

La vida i la casa

perquè compartiu,

amb dies de glòria

serà el vostre niu”.

 

En una altra composició del mateix llibre, titulada “Lluna de juliol” (p. 37), la mare és representada per la lluna (qui, de primeria, ja és més gran que la xiqueta i va acompanyada dels estels, els quals simbolitzen els seus fills) i farà valença a la nena. La xiqueta, a mitjan nit, amera l’aroma de l’hortènsia i es dirigeix a la dona i mareta:
“Una lluna tafanera

treu el cap per l’horitzó,

els estels que l’acompanyen

volen fer-li un petó.

 

Digues lluna encisadora

que em véns a veure a mi?

Jo estic aquí a la fosca

vine a fer-me llum aquí!

 

Tu seràs la meva musa

mentre no pugui dormir,

escriuré en el silenci

i una cosa t’he de dir:

 

Ets la lluna platejada

a tots deixes encisats,

sota teu hi han abraçades

i petons d’enamorats!”.

 

 

O siga que, per una banda, fa acte de presència la mare protectora i que facilita el bon son dels infants, la mare que acull, la mare inspiradora per a l’escriptora i, àdhuc, la mare (ací, vinculada amb el color argent, associat a l’obagor) que fa possible un ambient de confiança entre nuvis i entre parelles d’enamorats.

Un altre poema en què es reflecteix lo afectiu és “Felicitats mare!” (p. 49), fet per a un encàrrec. Cal dir que captem un lligam entre la figura materna i l’arquetip del rei (però en una dona) i que una cosa no exclou l’altra:

“De Sant Mateu tens un estel

que et guia cada matí,

de Navarcles una vida

que dia a dia va fent camí.

 

Amb l’Antoni et vas casar

(…) i amb l’Alícia i el Francesc

feliç unió, va ésser coronada.

 

Ets la reina de les mares

de la vida i de l’amor,

ets la joia predilecta

que hi ha dintre el nostre cor”.

 

 

Adduirem que, tot i que els versos tenen a veure amb l’aniversari d’unes noces, se centren més en lo maternal:

“et volem felicitar,

(…) et volem recompensar.

 

Felicitat en aquest dia

amb la família al teu costat,

tots units fent una pinya

d’amor i d’amistat”.

 

 

El 25 de març del 2025, mentres escrivia aquest poema, recordí que, en cals meus pares, quan encara hi vivia (fins als trenta-huit anys) i algú em demanava quina era la professió de ma mare o bé de què treballava, sovint, li responia (i ho he dit moltíssimes vegades, fins i tot, després) “Mare”, però no mestressa de casa. A més, ella n’era la senyora ama (o, com dirien en altres indrets catalanoparlants, la mestressa o bé la madona). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La llibertat sexual de les dones dels Pirineus ja era un fet en el segle XVIII (Isaure Gratacós)

General, , , , , ,

Continuant amb el tema de la dona en el Pirineu, en juny del 2022, accedírem a uns tweets de David Algarra publicats en novembre del 2021. Deien així: “La historiadora Isaure Gratacós ha treballat durant prop de cinquanta anys sobre el paper de la dona als Pirineus. La casa és la unitat bàsica del grup, després ve el poble i, finalment, la vall.

Un mètode de gestió col·lectiva on l’hereu, sigui home o dona, vota en totes les assemblees.

Un treball de prop de mig segle per recollir paraules dels que viuen en aquestes profundes valls on la tradició oral ha estat des de sempre. El vuitanta per cent del terme municipal és gestionat per la comunitat. L’economia es basa en l’intercanvi i el col·lectiu.

Fins a la Revolució Francesa[1], el dret de naixement i el dret de vot també eren adquirits per les dones.

Durant la Revolució, Olympe de Gouges[2] va ser guillotinada per escriure la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana i es van trigar més d’un segle i mig en què poguessin tornar a votar les dones, tot i que ja no directament en una assemblea local, sinó per escollir un partit.

La dona és igual a l’home durant segles. Aquesta realitat va existir als Pirineus, des del País Basc fins a l’Arièja. Així ho revela la historiadora i etnòloga Isaure Gratacós al seu llibre ‘Les dones pirinenques: un estatus social excepcional a Europa’ (https://youtu.be/JIOgfndO4c8).

Als Pirineus, ‘la llibertat sexual va existir més que en altres llocs’ (Isaure Gratacós)”. 

Agraesc la generositat de l’historiador David Algarra en l’estudi sobre el matriarcalisme

 

 

Notes: [1] S’inicià en 1789.

[2] Escriptora occitana nascuda en 1748 en Montalban (França) i morta en 1793. Aquesta obra fou escrita en 1791.

Poemes matriarcals sobre la natura, amb la Mare Terra i amb la cultura vernacla

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, l’autora la trau, com ara, en composicions que podríem associar a la natura i, en part, amb la Mare Terra. Així, en “La primera rosa” (p. 33), ens recorda el tractament que la mare farà del fill (però, ací, la jardinera respecte a la flor) i, al capdavall, la festa de Sant Jordi (patró de Catalunya):

“Una rosa ataronjada

s’ha desclòs en el jardí,

enceta la primavera

amb encant i frenesí.

 

 

Entremig de plantes verdes

(…) dels seus pètals surt la flaire

d’olor dolça com la mel.

 

Ara tinc la flor més bella

que desvetlla sensacions,

la daré a qui m’estima

farcida de grans petons.

 

Celebrem un bon Sant Jordi

Catalunya ha de lluir,

d’una rosa i d’un bon llibre

any rere any s’ha de gaudir”.

 

 

Un altre poema en què captem aquest lligam amb lo natural, amb la terra i, àdhuc, amb la cultura tradicional vernacla, és “M’agrada” (p. 38):
“M’agrada anar a veure una mar llunyana

tancant les parpelles per poder somiar,

a la vora la platja, bufant marinada

perquè les onades em fan recordar.

 

Històries d’amor, i moixaines salobres

el clar de la lluna contenta somriu,

rondalles i faules amb cant de sirenes

records i enyorances del cor de l’estiu.

 

Immensitat d’aigua, de vida i de màgia

tot està en calma, fins a l’horitzó,

ben sols en la nit i damunt de la sorra

guardant el silenci entre tu i jo.

 

(…) misteris incerts de dins la mar blava”.

 

 

Sobre aquests versos, una de les coses que podem dir és que, com que l’aigua és u dels dos elements considerats femenins (pel seu vincle amb la mare), copsem que la poetessa hi empiula, que la fa feliç i que té lloc durant l’obagor: els somnis i els records que vincula amb la infantesa, la suavitat de la mar, la cultura matriarcalista que la mare feia perviure mitjançant la transmissió i l’acaronament, per exemple, a l’aire lliure durant l’estiu. A banda, la música pren part, i ho fa simbolitzada per la sirena, personatge que, en més d’una rondalla, diu a un home què haurà de fer (si tria no matar-la) per salvar-se ell i perquè prospere la família.

Tot i això, capim que, en l’educació rebuda, també s’inclou una mena de cultura del silenci (escoltar la natura, fruir-la, acollir els mots del proïsme i de la contrada), amb intenció de fruir la vida i la bellesa de la Mare Terra (agregant-hi la immensitat de la mar).

Uns altres versos relatius a la primavera i a la Gran Mare serien els del poema “La primavera” (p. 39), en què es reflecteix l’esperança i la proximitat:

“Encetem la primavera

se’ns desperten els sentits (…).

Obrim portes i finestres

tenim somnis per complir,

sentiments plens d’entusiasme

hi ha un món nou per descobrir”,

 

uns mots que ens membren la infantesa i la seua disposició al descobriment, a la creativitat.

Altrament, la poetessa afig que

“els ocells a dalt les branques

van trinant una cançó.

 

La natura fa embranzida

surten les primeres flors,

i engalanen el paisatge

revestit de mil colors”.

 

 

Això sí: Rosa Rovira Sancho, encara que escriu, se sent amb un fort enllaç amb la terra, amb Catalunya, amb lo maternal (amb una musa que podria simbolitzar la mareta, quan, de bon matí, s’acosta a la xiqueta):
“I una musa matutina

lentament s’acosta a mi,

i xiuxiueja a l’orella:

jo sóc molt feliç aquí”.

 

Per consegüent, continuarà adherida a lo tel·lúric.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació matriarcal, natura, bona avinença i lligams maternals

General, , , , , ,

Un altre poema de Rosa Rovira Sancho en què es reflecteix el tema de l’educació matriarcal és “Reciclem!” (p. 21), en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, quan diu

“També hi ha molta deixalla

que si no sabeu on va,

pols, raspall, bolquers i altres

al rebuig ho heu de llençar” (p. 21).

 

A més, en la composició “Jo tinc una rosa blanca” (p. 26), escrita en el 2014 i que podríem enllaçar amb la pau, indica

“Jo tinc una rosa blanca

que voldria regalar,

a qui em dóna la mà estesa

i m’ajuda a caminar.

 

I m’empeny cap a la porta

que hi ha al fons del meu destí,

com l’estel en la nit fosca

m’il·lumina el nou camí”,

 

 

tret amb què capim que la dona (lligada a lo obscur) fa de guia de la poetessa.

Igualment, addueix

“conserveu els bons moments,

que el camí passa de presa

i heu de viure els sentiments!”,

 

això és, lligar la banda realista de la persona (la que toca els peus en terra) amb lo extern, amb els altres i, així, amb el cor.

No debades, acaba el poema escrivint que

“Per aquell que molt m’estima

i m’ajuda a caminar

jo tinc una rosa blanca

que voldria regalar”.

 

En uns altres versos, “Els fruits de l’amor” (p. 34), en el mateix llibre, l’escriptora de Monistrol de Calders tracta sobre un sentiment que uneix, que fa de pont entre persones, el qual

“Ens ajuda a veure els petits miracles

enriqueix la ment i el nostre esperit,

ensenya a viure més bé la vida

donant les gràcies a un món agraït.

 

AMOR, és sentiment de gran afecte

cap a altres persones, llocs o animals,

posem-lo a les mans i sembrem la grana

per recollir uns grans fruits personals”.

 

 

Adduirem que aquesta educació també apareix en el poema “Vesprada llunyana” (p. 41), en posar

“Vesprada llunyana font d’inspiració (…).

La mare enfeinada prepara el sopar,

(…) esperant el plaer d’un bon paladar.

 

Partida de cartes per fer passar el temps,

tothom vol jugar i el pare s’hi apunta,

guanyem la canalla, després ell remunta,

serena vesprada, no hi ha contratemps.

 

Murmura en veu baixa, un elogi eficaç,

i pica l’ullet als hereus de la vida,

_tinc la quitxalla de ment garantida_

i somriu complaent per sota el seu nas.

 

(…) records d’infantesa, entrenyor dels pares,

dos astres que brillen enmig les nits clares,

reposen per sempre a dins el meu pit”. 

 

 

Per consegüent, l’autora empiula la vesprada amb la font, és a dir, amb la mare, en l’obagor.

A més, parla sobre les relacions harmòniques entre pares i fills (ací, reflectides en els jocs de cartes i en les parauletes que diu el pare als xiquets).

Finalment, Rosa Rovira Sancho agrega que encara evoca els records d’infantesa i, altrament, el nuc que mantenia amb els seus parents i que ho fa dins el cor (és a dir, amb el símbol de l’empatia, de la simpatia, de l’amabilitat…). De fet, en un correu electrònic que l’escriptora ens envià el 23 de març del 2025, indicava “Guardo molts bons records dels meus pares.

Ens estimaven molt, mai ens van posar la mà a sobre i sempre gaudíem del seu bon caràcter”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i la independència de Catalunya

General, , , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què captem el sentiment de pertinença a la terra (en aquest cas, molt en nexe amb la natura com a part de la contrada), és “Necessito cada dia” (p. 25). Cal dir que els versos tenen a veure amb lo que fa que Rosa Rovira Sancho estiga creativa:

“Necessito cada dia

despertar quan surt el sol,

obrir portes i finestres

veure el cel de Monistrol.

 

(…) Necessito la natura

sentir el cant del rossinyol,

que refila dalt la branca

a l’entorn del rierol.

 

Necessito goma i llapis

per escriure en un paper,

combinant mots i paraules

i un poema compondré.

 

Necessito lliurar als altres

un bocí de mi mateix,

la gaubança de l’ajuda

se’t retorna amb escreix.

 

Necessito d’un somriure

quan estic atribolat,

un petó i una moixaina

per sentir-me assossegat.

 

Necessito al finar el dia

el silenci de la nit,

els estels de la nit fosca

que renoven l’esperit”.

 

 

Continuant amb la connexió amb la terra (i com si lo tel·lúric fos la mare, la Mare Terra) i amb aquest sentiment, el capim en el poema “El gira-sol” (p. 27), amb qui se sent adherida, fins i tot, en aplegar el vespre:

“Déu vos guard planta formosa (…).

El seu fruit ja ha fet granada

i se sent afortunat,

ja comença a perdre força

sense por a la soledat.

 

(…) Ara en l’hora de sembrada

deixant caure la llavor,

per la pròxima anyada

tornar a veure el resplendor”.

 

 

Per consegüent, la poetessa enllaça el vespre i la nit amb l’hivern, estació de l’any associada a la sembra, a colgar la llavor que fructificarà en la joventut de la vida (en l’estiu).

Una altra composició en què l’escriptora de Monistrol de Calders exposa aquest sentiment és “Estimo les Guilleries” (p. 28), que és un massís que hi ha entre les comarques catalanes de la Selva i d’Osona:

“Estimo les Guilleries

i també estimo a Sau,

pel seu verd de les arbredes

pels pantans de color blau.

 

Per la terra vermellosa

contrastada en color gris,

tot un munt de coloraines

són motiu de gran encís.

 

Bona gent de la contrada

agosarats i peculiars,

decidits amb gallardia

són valents i singulars.

 

(…) Per la pau que s’hi respira,

perquè Sau és estimat,

jo estimo les Guilleries

per la seva llibertat”.

 

 

Adduirem que, com que el poema data del 2014, els darrers versos podrien tenir relació amb la independència de Catalunya. I, ben mirat, també pot empiular amb la sensació de llibertat que atorga l’espai de què parla. De fet, en la composició “Florido pensil” (p. 29), escrit eixe any, diu que

“La veu del nou poble

que surt al carrer,

demana el retorn

d’allò que ens prengué”

 

Castella, o siga, l’emancipació, la possibilitat de constituir-se en Estat lliure i sobirà, com, uns anys abans, ho havia fet l’estat europeu Kossove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Eren els seus lemes

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿qins eren els seus lemes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

 

****

 

Quant a missatges, el 22 de març del 2025 i posteriorment ens posaren “No els sé, però estar bé en família era primordial” (Àngels Sanas Corcoy), “El que la mare sempre deia: ‘Treballar per viure, ser bones persones i fer el bé'” (Rosa Rovira), “No tenien temps, ni coneixements per  apensar en aquestes coses. Treballar i tenir cura de la casa i dels infants i prou” (Xec Riudavets Cavaller), “Els seus fills. I estar al día amb els pagaments” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Educar els fills era el seu lema principal i, sobretot, cuidar del seu marit” (Pilar Ortiz De Paz), “Els seus lemes eren que la vida pega moltes voltes, però, si tu ets com cal, aprens ( bé a l’escola o en un ofici que sigui necessari), per a tots, estàs preparada per a tot. I tenien tota la raó” (Lydia Quera). Sobre aquest darrer, ma mare, em digué el 22 de març del 2025: “Això em pareix de lo més correcte”; “Lemes? No sé a què et refereixes… ¿Políticso alguna frase feta? Com aquestes: ‘Senyor, Senyor, home de la Senyora i pare del Senyoret’ o ‘Beatet: ajuda’ns’. Coses així, no sé” (Josep Ferrer Ferrer), a qui comentàrem que “Hi ha qui, per exemple, sol usar frases o refranys amb què defineix què representa la vida o com cal actuar.

Així, l’àvia paterna de ma mare, molt forta, molt arriscada i molt servicial, conta ma mare que solia dir ‘Els diners i els collons, per a les ocasions'”. En acabant, ens afegí “El que recorde de la mare és aquesta: ‘Negoci que no deixa, deixar-lo’. El que volia dir és ‘El negoci que no reporta beneficis, val mes deixar-lo’. ‘Una altra, i aquesta és bona: ‘A lo vell, foc amb ell'”, “Eren, sobretot, la besàvia i l’àvia, Fe, Esperança, Caritat.

La iaia sempre deia que ‘Les persones de bé i mirant pel pròxim tenen les portes obertes del cel’.
Sempre varen inculcar els mateixos valors: ‘Fer al be sense mirar a qui, al què, ni al perquè’.

Jo ho vaig mamar tant i tant que crec que encara rebo hòsties per tooots costats. He arribat a la conclusió que s’ha de ser FDP per a tenir sort en aquesta vida” (Montserrat Cortadella).

En correus electrònics, el 22 de març del 2025 ens plasmaren “Els lemes de mes àvies i de mon pare eren ‘guanyar-se la vida” (Ramona Ibarra).

En el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 22 de març del 2025 escrigueren “Ho faràs perquè ho dic jo” (Montserrat Carulla Paüls). Finalment, ma mare, per telèfon, ens digué el 22 de març del 2025 aquestes paraules: “Jo he sentit ‘No deixes la senda vella per la novella’: no siga cas que faves un canvi brusc i ho perdés”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El sentiment de pertinença a la terra, fonts, natura i versos per a xiquets

General, , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, i en què capim el sentiment de pertinença a la terra, és “Barcelona” (p. 12):

“Barcelona embellida

de goig i tendror,

primavera florida

amb sublim germanor.

 

La mar ens honora,

la serra també,

semblança a tothora,

de l’amor més sincer.

 

Festegem la diada,

celebrem els 9 anys,

amb aquesta trobada

d’amics i companys.

 

(…) I aquesta vetllada

joiell d’un jardí”.

 

A més, copsem nexe entre la ciutat i l’interior de Catalunya, entre la mar i la serra, la diada, l’aplec…, és a dir, trets que empiulen amb la cultura matriarcalista i amb lo català.

Igualment, en la composició “Clam d’amor” (pp. 13-14), es reflecteix en molts moments, per exemple, en escriure

“deixeu-me gaudir de la terra,

mullada amb plugim de suor,

pols del destí que m’aferra.

 

Deixeu-me que canti a l’amor,

deixeu-me lloar als meus pares,

bressol de bondat i tendror,

curulla de flors perfumades”.

 

 

També es plasma en el poema “La piscina” (p. 15), quan l’escriptora de Monistrol de Calders posa

“Xipolleig de natura

envoltada de bosc,

lligams de la terra”

 

i, com ara, en “Una dotzena de versos” (p. 18), en el mateix ramell de poemes:

“Un pollet que fa piu-piu

Dos paons de cua gran

Tres cotorres i un tucan

Quatre ocells a dalt del niu

Cinc coloms i una perdiu.

 

Sis canaris refilant

Set conills en llibertat

Vuit ovelles del ramat

Nou cabretes van saltant

Deu vedelles pasturant.

 

I Onze versos en cadena

Tots plegats fan la dotzena”.

 

 

Ben mirat, Rosa Rovira Sancho el trau en la composició “Molí d’en Sala” (p. 22), també dirigit a forasters que visiten l’esmentada vila:
“Envoltat de la natura

un paisatge efervescent,

de verdor sempre té ufana

està ple d’embelliment.

 

L’aigua baixa fresca i clara

(…) va seguint el seu cabal.

 

Buscant pau, trobareu joia

en aquest bonic racó,

aneu al Molí d’en Sala

lloc de calma i la serenor”.

 

 

A banda, l’escriptora el posa en el poema “Font de ca l’Estiraguès” (p. 23), en què es manifesta l’esperit comunitari i en què indica que,

“Rodejada de muntanyes

gairebé al fons de la vall,

va brollant de les entranyes

una font a poble avall.

 

(…) El Llirac, picà la pedra,

el Jeroni, hi va ajudar,

el Muñoz, va fer l’empedra

que el Feliu va proposar.

 

Respectem-la i gaudim-la

quan hi anem a omplir l’envàs,

estimem-la i conservem-la”,

 

uns versos que ens evoquen la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Respectaven el ritme del nen

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿respectaven el ritme del nen? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís Barberà i Guillem 

****

 

Quant a missatges, el 21 de març del 2025 i després ens posaren “Sí: sempre. L’àvia sempre deia que cada nen és un món i que, per tant, han d’anar fent segons el seu ritme; mai més de lo que poden, encara que, per edat, toca. Si els obligues, no es bo.

Han de treure les seves capacitats i, sobretot, mai fer comparacions (ni entre germans, ni entre nens de la mateixa edat). Per posar un exemple, uns poden ser molt bons en lletres i, altres, en matemàtiques” (Antonia Verdejo), “Bon dia,

Record que dels nadons (‘fillets del cel’, en deim aquí) que dormien de dia i, de nit, ploraven, se’n deia que tenien ‘es dia girat’. Açò s’havia de corregir i els impedien dormir de dia fins que agafaven el ritme dels adults” (Xec Riudavets Cavaller), “Ma mare em va alletar fins a dos anys. 

Em contà que un dia vaig anar a demanar el pit i, enjogassat com estava, li vaig mossegar la mamella. Aquell dia va ser la  darrera lleteta que em va donar” (Vicent DE LA Torre), “Era un temps. Un dels títols era l’escaleta per pujar estatus. Clar: tots no tenien les mateixes ganes o madurem a distinta velocitat. I és clar: escola, mestres particulars… I, quan, a un xicon, se li diu massa vegades ‘Ruc’, s’ho creu. I les comparacions deprimeixen…: ‘El teu germà és llest. Tu, més ruc que tacó’. Lluís: parle per mi i, a vuitanta-un anys, encara tinc eixa càrrega a l’esquena. I jo vaig ser mestre de taller. I vaig fer algun curset a la facultat (de gravat). Mira aquest gravadet: no seré tan ase” (Josep Ferrer Ferrer) i ens n’envià u d’una flor; “No t’ho sabria dir” (Daniel Gros), “Totalment. De fet, el nen i la nena era la moto a controlar. Jugar, passejar o, a la voreta del foc, explicar jocs o rondalles dia a dia” (Lydia Quera), “Jo vaig ser la primera i recordo que, en els estudis, anava al meu aire, però, si em relaxava, ja tenia qui m’adreçava.

Quan varen néixer les meves germanes…

La mitjana anava tant al seu aire que, a mi, em feia enveja.

La petita ja va ser una història patètica: no la deixaven viure. Era un control constant en toot i per a tot” (Montserrat Cortadella), “A casa, més aviat es feia lo que la mare manava” (Montserrat Carulla Paüls), “Tot lo que podia” (Àngels Sanas Corcoy), “Ho tinc difícil per respondre. Jo sóc la més petita de tota la família. Érem trenta-dos cosins germans” (Pilar Ortiz De Paz), “Jo, a casa, es feia el que sabíem que volen la mamà i el papà. Ens agradava veure’ls contens. Sense saber-ho o parlar-ne, però donava le sensació que ens deixaven fer bastant la nostra, amb uns límits,però eren molt oberts per a l’època. I es parlava de tot davant nostre i nosaltres, sense cap comentari, ja sabíem lo que romania a a casa i lo que podia sortir-ne. Aquests són els meus records en aquest tema” (Esther Farres Casas), “No ho sé” (Joan Prió Piñol), “Bon capvespre,

Crec que sí. Tenien horaris i, fins i tot, com s’alletava. Fins ben grans, els portaven a coll o en braços. Molt. Estaven sempre atentes al bressol i procuraven fer tota l’altra feina (que era molta) vigilant que no els passés res.

Jo recordo que em van ensenyar a caminar a l’era de casa: em posaven a seure a sobre una manta al terra i em deixaven un rodet de fil ja gastat (eren de fusta i, per perseguir el rodet, vaig començar a caminar). També em feien portar un barret de palla (que en deien ‘barret de cop’ en aquestes contrades) per evitar precisament cops de cap.

I, si els nens o infants dormien, se’ls deixava dormir, no els despertaven per alletar o per menjar.

Avui toca canviar l’hora del rellotge per posar-ho a horari d’estiu. Una anècdota sobre això: a casa, sempre es deixava un rellotge que no se li movia l’hora ni avant, ni enrere, perquè deien que el bestiar no entenia de canvis d’horaris i que el seu organisme tenia les hores de menjar.i que, si no se’ls hi donava, o bramaven o xisclaven i estaven neguitosos. Per tant, ells continuaven el seu horari” (Joana Cabiscol Calvès).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Educació matriarcal en relació amb retirats, amb la natura i amb la terra

General, , , ,

Una altra composició que figura en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho i en què apareix el tema de l’educació matriarcal, és “Compartint diada” (p. 11). Així, centrada en la vila de Monistrol de Calders, escriu un poema que li encarregaren:

“A Sant Llorenç hi ha una estrella

que la guardo en el meu cor,

els meus anys de jovenalla,

en són un bonic tresor.

 

M’ensenyaren a estudiar,

m’ensenyaren a llegir,

m’ensenyaren a estimar,

a respectar i a compartir.

 

(…) Amitjanem aquesta diada

de Sant Jordi amb il·lusió,

gaudint de la bellesa,

de vostra jubilació.

 

I cada dia la gaubança,

sigui un goig a celebrar,

amb coratge i esperança,

per afrontar cada demà”.

 

 

Com podem veure, es tracta d’una educació que empiula lo escolar (llegir i escriure) amb l’estimació, amb la tolerància i amb la generositat, detalls que sí que connecten amb els Pobles matriarcalistes, puix que refusen prioritzar la guerra, l’enfrontament, el rebuig i, com ara, l’egoisme.

Ben mirat, l’escriptora trau la bellesa, la fruïció i l’atreviment de viure amb l’esperança, malgrat l’edat de qui es retira dels treballs.
I, si aquests versos van dedicats a adults madurs en edat, també en copsem en què la natura és tractada com si fos un xiquet de pocs anys i al costat de la mare, per exemple, en el poema “Arriba la Candelera” (p. 19), una festivitat que té lloc el 2 de febrer, quan ja han passat bona part dels dies més gelats de l’hivern:
“Els ocells les passen magres

car, no troben aliment,

necessari pel seu viure

piulen quan passa la gent.

 

Et demanen una ajuda

una mica de menjar,

perquè volen sobreviure

per cantar a l’endemà”.

 

 

Aquestes paraules poden evocar-nos el nen (simbolitzat per l’ocell) que demana menjar a la mareta i a qui ella respon donant-li’n perquè compense la necessitat i perquè, com el moixó, puga cantar la vida i viure amb confiança.

Igualment, captem la connexió de la poetessa amb la natura, motiu que fa que ella s’hi interesse per salvar-la.

De fet, aquest nexe també es plasma en “Els ànecs de Monistrol” (p. 20), quan diu que, en plena fredor de gener i amb una riera glaçada,

“hi ha alguns ànecs que caminen

van lliscant tots al compàs.

 

(…) S’acosten a la vorera

tot buscant algun crostó,

que els hi tira la mainada

de pa sec o rosegó.

 

(…) Això sí, tothom vol veure’ls

passejant amunt i avall,

l’atracció està garantida

quan ensenyen el plomall”.

 

 

Per consegüent, no apareix la figura del caçador, ni la de qui tracta la natura com si fos una propietat seua, sinó una mena d’empelt entre ambdues bandes, com el nen ho fa amb la mare i, de pas, amb lo tel·lúric.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

L’educació matriarcal entre generacions i en les escoles vernacles

General, , , , , ,

Una altra composició en què capim temes que solen aparéixer en la literatura matriarcal és “Dolça llar” (p. 8), en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira. Així, comenta que

“La vida és una escola

una escola de germans,

brollador de saviesa,

on hi van petits i grans.

 

Els menuts hi van aprendre

d’escriure i de llegir,

els grans hi van a viure

una tasca sense fi.

 

Un cor ple de coneixença

és bona jubilació,

anem tots cap a dispesa

citació de germanor.

 

Dolça llar, cordial bonança

il·luminant vostre camí,

un model de benaurança,

on tots plegats puguem gaudir”.

 

 

Per tant, no sols parla de l’escola (sovint, associada a un edifici fora de casa on s’instrueix), sinó, igualment, de la llar com un lloc en què tots aprenen entre tots.

De fet, ben prompte, ho reflecteix, quan diu que hi ha germania, encara que vincule els xiquets amb l’ensenyament oficial i, quant als majors, amb lo que podríem dir una escola d’adults.

A banda, Rosa Rovira Sancho fa una defensa de la dedicació a l’escriptura i a la lectura: ambdues, en nexe amb els més petits; i, en el cas dels grans, potser, com a mitjà que compensarà part del seu passat escolar.

I, com que la poetessa és favorable a aquesta pedagogia, addueix un estil que, al meu coneixement, plasma el seu ideal d’educació i d’ensenyança: en una llar afable (dolçor), amb cordialitat, que jugue en pro de triar i d’anar per bon camí en la vida, de benaventurança (per fer el bé), de forma comunitària (com qui ho fa en sessions en rogle) i, òbviament, del gaudi. O siga, amb el regle i amb els castics ben lluny.

Unes pàgines després, en el poema “Estudiant” (p. 10), l’escriptora passa a un ambient ja centrat en l’ensenyament formal (ací, l’educació d’adults en l’any 2000), no en el que es crea, sobretot, mitjançant la transmissió de la saviesa popular, de les tradicions i de l’educació per a la vida. Ara bé, ho fa enllaçant l’evocació de la seua infantesa i el pas per un centre d’adults:

“Recordo el moment d’entrada a l’escola,

en un primer dia vaig descobrir,

una colla d’infants dintre de l’aula,

volien aprendre d’escriure i llegir.

 

Anhels de saviesa brollaven dins nostre,

escoltant i aprenent del gentil professor”.

 

En canvi, quan u ja és jove,

“L’escola d’adults serà la drecera

pel noi que ho desitja i vol estudiar,

de font de fluïdesa, n’és la pionera,

fontana educativa de Castellar”,

 

 

com la mare que educa el fill en els primers anys de vida (en què es forja molta de la personalitat del xiquet).

Finalment, com que l’escola és en Catalunya i promou lo tel·lúric, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra que es manifesta en dir que

“Arriba Sant Jordi i fem un poema,

sense saber gaire, què fer i què dir,

Sant Jordi, és el patró de casa nostra,

i és una festa que s’ha de gaudir!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)