Sexualitat matriarcal, dones que duen els calçons i amb espenta

General, , , , , ,

Una altra contarella recopilada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Es qui no duia mai calçotets”, la qual podria lligar amb l’expressió mallorquina “dur es calçons”, sobretot, tenint present que fou enregistrada en Tàrbena (una vila valenciana amb repobladors mallorquins arran de l’expulsió dels moriscs del Regne de València entre 1609 i 1614): “Això era un xic d’ací, Tàrbena, que festejava a Bolulla. I, quan ja es va posar a festejar de manera formal, sa mare li va dir:

-No portar calçotets fa lleig, home! Ara, et casaràs, sa núvia… I veges tu! Has de dur calçotets com tot el món! -i ell, de cap de manera!” (p. 104). Cal dir que aquesta resposta del fill es fa amb èmfasi i, així, se’ns exposa que no volia que ella fos el director d’orquestra en sa vida.

Després, la mare, qui feia i desfeia en casa, “”Va, compra tela i li fa es calçotets. I, lo que li va sobrar, ho va alçar dins sa caixa.

Com que el fill se’n va cap a Bolulla sense calçotets. (…) Caga, no se’ls posa i mamprén cap a Bolulla tot desvanit amb es calçotets nous que li havia fet sa mare!

Com que, xarrant allà amb sa xicota, diu:

-¡Mira ma mare que m’ha fet! -i va i li ho mostra. 

I aquella esglaià:

-Sa bèstia roín!

El jovenet li respon:

-Xica, no t’espantes! Dins de sa caixa, encara en tinc tres pams més, alçats” (p. 104).

En altres paraules, no solament la xica continua portant els pantalons (ací representats pels calçotets), sinó que ell trau (vist d’un punt de vista masculí) el penis i els dos testicles (el conjunt de la caixa), però ella no li ho compensa, com li ho manifesta la dona.

Una altra narració amb trets semblants és “Es cul vos veig”, també eròtica: “Eren set germanes i una es va fer xicot, però ses altres no en tenien i totes el volien. Sa mare diu a ses altres sis filles:

-Doncs, mireu: aneu i poseu es cap dins d’un muntó de blat i que vos veja es cul. Així, puix sa que ell agafarà, d’ell.

Com que se’n varen anar i ho varen fer així.

Es xicot hi va anar i diu a sa mare:

-Ai, i Maria?

Sa mare li respongué:

-Ai, són dalt.

El jovenet li digué:

-Ai: doncs, deixe’m pujar-hi” (p. 105).

Altra volta, la dona és qui proposa i qui representa la creativitat com també qui porta les claus de la casa.

En acabant, el xicot “se’n va i se les veu totes amb es cul cap a fora, sense roba. Ah! I totes, amb es cap dins! Hi havia un muntó de blat. havien batut! I elles hi havien enfuronyat es cap i es veien d’aquí cap a fora. I, com que, d’aquí cap a fora, tot és igual, dons es xic no la va conéixer.

Llavors, els diu el fadrí:

-Ai! -i es posa a pegar-los voltes, a pegar-los voltes i diu: -Mira. Es cul vos veig, però no vos conec. Me’n vaig!

I se’n va anar” (p. 105).

Per consegüent, les filles havien posat bona part del cos entre el forment, havien tingut relació sexual (la batuda) i, com que el jovenet reacciona així, les altres sis xiques continuen amb la mare, sense festejar amb el xic.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones arriscades i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre esmentat del folklorista Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Es rabosot i es ruquet”. Un home usava un ruc que era castrat i gros per a poder llaurar el camp (simbòlicament, per a tenir relacions sexuals l’home amb una dona). Un dia s’atansa un rabosot i demana al propietari com podria ser capat ell.

En acabant, el pagès “li talla es ous i això i es rabosot arranca a córrer. Però l’endemà, el rabosot tirà a alçar-se i no gosava. Llavors, li diu la seua dona:

-Xico!, què et passa? Què et passa?

L’home li diu:

-Doncs mira… -li ho conta a sa dona-. Em passa açò… Ara, si vaig, ja veus…

-Doncs, toca -respongué sa muller” (p. 101).

En altres paraules, ens trobem amb un altre relat amb la dona activa de bon matí i en què l’home és la part passiva.

Altrament, com que la muller té més espenta i és arriscada, “Ella es vesteix de s’home, es posa sa roba i tot per a anar a treballar amb es ruquet. En tornar sa dona a casa, es rabosot ja l’esperava i li diu:

-Què? Com ha anat la cosa?

La muller li respon:

-¿Que com ha anat tot? Que (…) ara em toca capar-te!

-Ei!, xe! Si és així, capa’m.

Sa dona es lleva es pantalons, li mira i diu:

-Ah, redéu! Però si tu tens més mal que jo! Tens un badall més gran que jo!

I mira, no el va tocar” (p. 101).

Així, per una banda, la dona representa la casa, el grup familiar i, més encara: ella té la paraula definitiva i, com que veu el mal que té l’home, no li toca el punt on li podria fer-ne més.

La narració posterior, “Es ferreret de Benigembla”, té moltes semblances simbòliques. Un ferreret es juga l’ànima amb el dimoni, qui li guanya la mà.

Passa que l’home no accepta el resultat i, ben mirat, li proposa una segona opció i, si el diable la guanya, el ferreret li farà cas.

Ara bé, com que l’home no es veu amb força per a fer lo que ha dit a Banyeta, el marit se’n va a casa “i diu a sa dona:

-Escolta: jo m’he jugat la vida (l’animeta) amb el dimoni i ara ha vingut per mi i ara… ¿Per què no et poses es brials as cap i et poses així, cap avall, a veure si t’endevina lo que ets?

Com que sa dona ja ha anat així al dimoni i el diable diu:

-Ai! Açò, quin animal és? Açò serà alguna àguila.

La dona li diu:

-No, no.

El dimoni torna:

-Puix, què serà? Serà una pantera.

La dona li respon:

-No, tampoc.

Total: que el dimoni agafa i, amb es dit, li pega mullada i ho tasta i diu ell:

-Ai! -diu-. Humit i salat: tonyina! 

Al final, el diable diu:

-No, que és es cul de sa meua Serafina.

I no se’l va endur” (p. 103).

Per consegüent, el dimoni fa una pràctica pròxima a la del sexe oral (també coneguda com cunnilinció, del llatí “cunnus”, que vol dir “vulva”; i de “lingus”, això és, “llengua”), però, en lloc de fer-la amb la boca junt amb els llavis i la llengua, recorre al dit: la penetració amb el dit. I, de pas, la muller (el peix, animal vinculat amb l’aigua) ha salvat l’home.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, ancianes fortes i ben considerades i fills receptius

General, , , , , , ,

Una altra contarella recollida en “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i que plasma el matriarcalisme és “Es xiquet aparadet”. Primerament, direm que n’hem trobat, de paregudes, en altres fonts. Ací apareixen detalls que, per una banda, podríem relacionar amb la maternitat (el fill pegat a la mare) i, en segon lloc, l’espenta i la creativitat de la dona, qui és deixondida.

Així, com que el xiquet anava al costat dels seus pares (podem pensar que la rondalla empiula amb l’inici de l’adolescència), el pare decideix raonar amb ell i donar-li vint duros perquè el fill se’n vaja amb els amics i que hi fruesca: “I te’n vas a veure ses dones” (p. 93).

L’endemà, “es xiquet se’n va, de matí, i passa per ca sa àvia i diu:

-Àvia! (…) Mon pare diu que sóc aparat i vol que jo gaudesca i que tinga amics.

I sa àvia diu:

-Ai! I tant! Tu vés a lo que siga.

El xiquet respon:

-M’ha donat vint duros perquè vaja també a ca ses dones.

Llavors, li comenta la dona:

-A ca ses dones? Ton pare és un bandit! Ton pare sempre ha estat un perdut! Ell ha estat un malfactor! ¿Tu saps lo que és un malfactor? Vint duros? (…) Dus es vint duros!

Es xiquet treu i li dóna es diners” (p. 94).

Com podem veure, el xiquet recorre a una dona ja major (i, a més, acostada, en aquest cas, la padrina), qui ell considera que li podrà aconsellar millor, no a un home. Altrament, és ella qui, com la muller que rep els qüerns que ha guanyat el marit, fa el paper de receptor, puix que donen per fet que els gestionarà millor.

A continuació, la velleta diu al nét:

-Dus, dus! Hala! Vinguem dins de sa cambra! Encara en sobrarà dona. Vine cap ací! – dius sa àvia- Vine cap ací. Hala!- i li va pegar un nano.

Li pega un nano i es xiquet se’n va anar per allà i, un poquet després, cap a casa” (p. 94).

En altres paraules, ambdós personatges han tingut una relació sexual (el nano que li ha pegat ella, qui és la part activa del relat).

Ja de nit, en arribar el pare, qui és interessat a saber com ha anat el dia al xiquet, qui, amb poca joia, respon:

“-Ai, bé. He passat per ca l’àvia.

El pare diu al xiquet:

-Vinga! Conta’m coses! Vejam.

(…) –(…) I m’ha fet entrar dins de sa cambra i ha volgut que jo ho fera a ella i jo li he fotut una castanya.

Aleshores, diu el pare:

-Xe! Li ho has fet, a ma mare? Ah! Me cague en…! Tu ho has fet a ma mare?

El xiquet li diu:

-Ai, perquè volia.

-Li ho has fet, a ma mare! Ah, Mare de Déu!

Llavors, li afig el fill:

-Home: no cal que es faça maleït. Vosté ho fa tots es dies a ma mare i jo no en dic res. Total, per una volta…” (pp. 94-95).

O siga que el fill ho ha fet amb una dona que, tot i l’edat, encara és forta com a persona: 1) ella ha indicat al nét què havia de fer el xiquet (qui ha seguit les directrius femenines), i 2) l’anciana és una mena d’autoritat sexual i familiar, fins al punt que el pare no la qüestiona.

Igualment, tenint present que aquesta contalla fou narrada per un home, crida l’atenció que el parent parle de “Mare de Déu”, una expressió molt més usual entre dones, si més no, entre nascudes abans de 1920 i que coneguí (com també, entre les de la generació dels seus fills).

Finalment, es reflecteix que el xiquet 1) era molt receptiu, 2) que haver viscut molt entre els pares li havia facilitat accedir a detalls de la vida eròtica i sexual dels dos adults i 3) que ell acull bé que els ascendents la gaudesquen com creguen més adient.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb molta espenta i acollidores

General, , , ,

Continuant amb l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en la contalla “Mare, Ceba!”, capim un tret matriarcalista en relació amb la dona encinta. Així, el pare se’n al casino a veure si hi troba el jove amb qui ell vincula els prenys de la filla, “i no hi era mai.

I, en acabant, va dir:

-Puix me’n vaig a casa d’ells.

L’home se’n va a casa d’ell i diu:

-Senyor amo: vinc, que cerque faena per ací.

El pare de la xica respon:

-A tu, et cercava jo! Que vull matar-te! -diu. Que la meua filla està prenyada!

El xic li diu:

-Jo vinc a casar-me amb ella.

Llavors, li comenta el pare:

-Puix, caseu-vos.

I es varen casar” (p. 89).

Una altra rondalla amb punts en comú és “S’ou”, recopilada pel folklorista valencià. Un fuster i l’amic es veuen i el fuster diu a l’altre: “Hala!, puja dalt, que sa dona hi és. I lo que necessites, lo que siga menester, ella t’atendrà! Dis-li que ets amic meu. Ara jo tinc faena, però jo hi pujaré. Que prepara es dinar. Lo que tingues ganes! […] Lo que vullgues!

Ell munta a la dona:

-No cal, no cal!

I la dona li respon contentíssima:

-Sí, sí, sí” (p. 90).

Per tant, el fuster estarà junt amb la dona (la faena de què parla al convidat) i l’amic ho farà amb la filla, qui es mostra acollidora.

Després, “aquell se’n puja cap amunt i, en un bot, es veu sa dona que estava…, no ho vullgues saber, i ell diu:

-Mira: m’ha dit es teu home que lo que et demana… (…) Jo… fa temps que no estic amb cap de dona i vull…

-Però, home! -és clar, aquella…

Però, al final, la gira i ella diu:

-No, que no! Que no em deixara prenyada!” (p. 90).

Així, altra vegada, la dona és receptiva i, igualment, no aprova que ell la deixe per a infantar sense que ella li ho haja aprovat.

Una altra contalla, més sucosa i, ben mirat, en línia amb un comentari que ens feren sobre un home que s’havia casat amb una rica i que, molt prompte, no volia fer faena, és “Sa viuda”, exposada per l’estudiós tarberner. Un home tenia una finca a mig quilòmetre de la vila, però, com que el mataren durant la guerra, només restaven la dona i la filla (garrida i ja amb edat).

Un germà de la dona diu que li fan llàstima i, en aplegar on són elles, els diu:

“-Escolten. ¿No em donarien faena per ací? Potser…

La dona diu:

-Sí, sí. Mire: si vol, ens pot aidar.

L’home respon:

-Ai, doncs bé. I, ¿a com està es jornal?

-Es jornal? Doncs, mire: tant cada dia, i toca!; i, essent així, governat i vestit -i, com que la dona tenia molta roba de s’home, diu-. Governat i vestit d’un costat i governat i vestit d’un altre. Doncs, mire: un plat no li faltarà, ni una tasseta…” (p. 91).

Tot seguit, pacten i, de matí, les dones li demanen si no es lleva i ell els diu “¿No m’han dit ‘governat i vestit’? Jo estic nuet de tot; m’han de vestir!

-Sí, home! Per l’amor de Déu! Vosté és que té sa roba allí” (p. 92).

En acabant, la mare se’n va a un pou, en trau aigua fresca i, mentrestant, la filla, eixerida, endinya una castanya a l’home i se li baixa el penis.

Finalment, quan torna la mare, diu a la filla que ella també podia haver fet lo mateix i la xica li comenta que, “d’ací en avant, no és que el vestiré, el despullaré de nit i tot” (p. 93).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i dones amb molta espenta i sociables

General, , , ,

Una altra contarella eròtica que figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”, del folklorista de Tàrbena, és “El devinoro”, en què intervé un endevinador i en què captem trets matriarcalistes. Així, “En una casa de camp, un llauradoret tenia una mula i una filla i volien un muler. N’anava u:

-Xe! Eixa faena…?

I resulta que ell era espavilat i li diuen:

-No, no, no. No tenim faena.

I ja n’arriba u i el veuen entrar, un jovenet pansit i noble. Demana:

-Tenen faena? Ehhh!

 I el marit diu a la dona:

-Fotre, este! Este és bo.

-Sí, sí, mira. Tenim faena” (p. 81).

Cal dir que, en aquest passatge, l’expressió “tenir faena” té dos significats: el de donar treball i, igualment, el de tenir relacions una prostituta amb un home. A més, el marit parla amb la muller i és ella qui, al capdavall, aprova el vincle entre la filla i el jovenet. Altrament, el xicot, com en moltes rondalles, és mústic.

En acabant, el narrador comenta que la xicota tenia el costum “d’anar-se’n al bancal amb els mulers. I el muler la guipa” (p. 82).

Després, el muler “se’n va a la vila i es compra un anellet, una polsereta i una cadeneta. I ja té ell eixos joiells. El primer dia la clava: l’anellet, en un forat d’un marge de pedra, que ell sabia el foradet. I ja tens la joveneta, dilluns, on és el muler. I el muler hi era amb una safanòria així… Ella li demana:

-Xiquet! Què és això?

Ell diu:

-Això és un devinori que diu que, en eixe forat, hi ha un anellet.

-Arrea!, arrea!: l’anellet” (p. 82).

Per consegüent, la xicona eixia amb molts hòmens, se n’anava a un hort i el muler li clava la joia (el penis) en l’anell, o siga, en la vagina. I ella ha tingut la darrera paraula.

Una altra rondalla en l’esmentat llibre és “Es descosit”, en què “Una dona de Bollulla i una dona de Guadalest varen anar juntes a Alger. La de Bollulla tenia una xica; i aquella també en tenia una” (p. 86).

En altres paraules, la dona fa vida social i, ben mirat, ambdues van acompanyades de les filles. Quant a la de Bollulla, diu a la seua filla “Alerta amb es descosit!

I ella diu:

-Descosit? Doncs bé -i se’n va anar allà a festes.

I, quan va vindre, diu la mare:

-Què? Com ha anat la cosa?

La filla respon:

-Ho hem cosit bé. I encara ens han sobrat dos cabdells per repetir” (p. 86), això és, dos hòmens amb qui tenir relacions la jove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Vos parlaren de prínceps blaus

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de prínceps blaus? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 27 de desembre del 2025 comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “No. Mai” (Margarita Pou Marfany), “Sí, però deixaven ben clar que se n’enfortien. I menystenien les dones que els cercaven.

És un tema molt complex que no es resol amb una qüestió. I ara la situació és prou complexa. Només això requereix un diàleg molt seriós a nivell social i lingüístic per a aclarir quin és el significat de ‘príncep blau’.

Confio que no et sàpiga greu el meu comentari.

Que el 2026 sigui una mica millor per al món” (Anna Babra), a qui escriguérem “És un personatge que a penes apareix en les rondalles anteriors a 1932. En altres casos, és un cavaller blanc o bé un religiós (o un ermità). En tots ells, empiula amb la tradició patriarcal, però no amb la matriarcalista.

En el camp de la sexualitat, és l’home que considera la dona un drap”. Llavors, Anna Babra ens afegí “Gràcies per la teva tolerància. Ja veus que ‘No elles, no jo’, de manera diferent, només era i és tema de rondalles i de princeses. En fi, com tu dius: patriarcal”; “No” (Lydia Quera), “No. Mai” (Angelina Santacana Casals), “A mi, mai. Les valors, les tenia en altres camins i persones!!!!!

Quina sort tenir una mare així!!!” (Roser Canals Costa), “De tot un poc” (Núria López Cambra), “Sí. Ma mare deia que li deien, de broma, ‘Busca’t un nóvio ben ric i pantorrillut’. Ens contava que un germà de son pare tenia les cames primes i que es posava serradura dins dels calcetins perquè paregueren més grosses; però un dia, al trinquet, la pilota li va pegar a la cama i es va trencar el calcetí i va adollar la serradura i tots es van riure…

Segurament, seria un acudit que s’inventaria son pare” (MCarmen Bañuls), “Jo diria que el ‘príncep blau’ de la meva àvia era un carnisser que, com ella deia, l’havia tingut de ‘pretendent’. Tenia una foto petita, enganxada a la vitrina d’un moble de casa seva. Era d’aquelles de cartró, en blanc i negre” (Àngel Blanch Picanyol), “No” (Maria Dolors Sala Torras), “No. Les dones de l’entorn de la meva iaia eren de classe treballadora, però no, per això, mancats de valors. Tenien arrelades les valors de la religió catòlica, reforçades per les de llurs famílies, que eren també d’aquest caire.

A les noies, se’ls ensenyava que el millor marit havia de ser aquell noi honest i treballador i de valors semblants a les seves. Si alguna es podia casar amb un hereu, es considerava afortunada, però, de vegades, no ho era tant perquè havia d’anar a viure a la casa pairal amb els sogres i, potser, també amb germans (o amb germanes) del marit que encara eren fadrins” (Fina Pujolras), “No. La meva mare era molt realista; més aviat, granotes verdes” (Àngels Salvador),  “Ma mare mai em va parlar de prínceps blaus. A casa, estaven prohibides les revistetes de prínceps i de princesetes, i tampoc hi havia revistes d’aquestes que en diuen del cor.

La meva mare era una dona de caràcter” (Rosa Canela).

En el grup “Cercle Català d’Història”, el 27 de desembre del 2025 ens indicaren “Mai” (Anna Espinosa).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 27 de desembre del 2025 plasmaren “Contaven rondalles i sempre hi havia prínceps” (Maria Galmes Mascaro).

Finalment, ma mare, el 27 de desembre del 2025, per telèfon, em digué “Que n’hi ha?” i ens afegí que això era idealisme i que havia sentit “príncipe azul” i que ho relacionava amb el castellà.

Llavors, li responguí 1) que és un personatge que apareix de manera puntual en rondalles, ja que predomina la figura de la dona que salva l’home i la dona que indica a un home què haurà de fer ell perquè ambdós isquen beneficiats. I 2) que això també es reflecteix en la realitat, en comentaris en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Sexualitat matriarcal, dones que emparen i que acullen

General, , , ,

Rondalles i altres relats eròtics plasmats en el llibre “El seculòrum i la seculera” de Joan-Lluís Monjo i Mascaró (1968).

En l’obra “El seculòrum i la seculera. Contes i acudits llicenciosos valencians de tradició oral”, del folklorista Joan-Lluís Monjo i Mascaró i publicada per Edicions del Bullent en el 2024, l’autor (valencià nascut en Tàrbena en 1968) exposa en la presentació un comentari interessant: “El treball de Rafael Solaz Figues i naps. Imatge, erotisme i pornografia en la literatura popular valenciana (2014) reivindica la importància del tema eròtic en la literatura popular de transmissió escrita al llarg del temps a través d’una àmplia mostra de materials escrits i gràfics i fa aportacions en el camp de la tradició oral, sobretot, quant al cançoner, l’enigmatística i la fraseologia” (p. 15).

Ja en les contarelles (les quals retocarem lingüísticament amb l’objectiu de facilitar el seguiment), l’estudiós trau “Es conte de s’agulla”, en què unes dones són les que indiquen què haurà de fer l’home… i ell ho fa:

“Una volta era una senyoreta molt rica i un xic senyoret també molt ric i que volia aquella senyoreta. Però ella no estava així per donar-se” (p. 77).

Llavors, el xic decideix vestir-se de pobre i anar a ca la dona a demanar-li almoina. Quan hi aplega, “va eixir sa criada:

-Ai -diu-; què vol?

L’home diu:

-Ai, ¿no faria la favor de deixar-me posar darrere la porta?

Respon la criada:

-Ai. Jo ho diré a sa senyoreta, que jo sóc sa criada” (p. 77).

A continuació, la criada se’n va a la senyora ama i li ho comenta. La responsió és

“-Ai, no, no, no! Ai, no, no! Nosaltres som ses dues a soles. Ací no hi ha hòmens.

Sa criada va anar a dir a s’home:

-Ai, mire: sa senyoreta no vol” (p. 77).

Per tant, es fa lo que vol la dona. Més avant, la minyona aconsegueix que la madona accepte que entre el pobre:

“-Vinga, toca! Dis-li que vinga, però darrere sa porta!” (p. 78). O siga, que l’home se situe mirant la vulva.

En un passatge posterior, ell vol posar-se en el replanell (això és, en els pits, en les mamelles) i la jove ho diu a la mestressa, qui li indica “Vinga, toca! Vés: que es pose aquí!” (p. 78).

Una altra mostra de matriarcalisme és quan l’home fa la qüestió “per què no diu a sa senyoreta si vol que estiga davall del llit?

I sa criada se’n va a sa senyora:

-Mire…

(…) -Ai; vinga, toca, vés! Dis-li que vinga!

Com que es posa davall des llit i sa mateixa.

(…) Finalment, sa  senyoreta:

-Doncs, mira: ¿saps lo que hem de fer si vols que el deixem? Tu agafa una agulla; i jo, una altra. Quan s’arrimarà cap a tu, el punxes; i, quan s’arrimarà cap a mi, també” (p. 79). O siga que ambdues s’acoblaran al cavaller.

És més: l’home s’haurà d’acostar a la serventa, perquè ella li punxe (p. 79), ja que les dones tenen la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Homenatjaven persones altruistes

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿homenatjaven persones altruistes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 26 de desembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Doncs, sí. A casa, de tant en tant i, sobretot, en temps de fred, l’àvia portava pidolaires a casa i els oferia un plat de menjar i roba neta.

També preparava menjar i lo que podia, i anava on estaven més necessitats i deia ‘Si ajudes, no esperis mai res a canvi, perquè no seria ajuda, seria interès'” (Antonia Verdejo), “A casa, nooo. Jo diria que eren tots altruistes. S’ajudaven quan estaven malalts. Quan s’havia mort algú, els ajudaven a vestir-los, estaven amb la família.

El carrer de Gurb era genial. Teníem un seny d’ajuda especial (Maria Dolors Sala Torras), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Doncs, sí. La meva àvia donava sempre a qui ella deia ‘S’ho mereixia’ i no esperava res a canvi. A bona gent que no et demanava res i que els avis pensaven que era bo per a ells” (Lydia Quera), “Com podia, dintre de les seves possibilitats” (Àngels Sanas Corcoy), “No. No parlaven de persones que ajudessin el proïsme” (Angelina Santacana Casals), “I tant!!! Quan veus persones altruistes, generoses i amb bon cor, per força, s’han d’agrair!!!!!!” (Roser Canals Costa), “Sí. Ma mare ho feia força vegades. Fins i tot, havia deixat dormir una persona al sofà. Li’l preparava com un llit. I així estava còmoda i calenta. I també li donava de menjar. Alguna vegada que no hi havia la mare, ho havia fet jo. I també quan aquesta persona estava malalta, la va dur a l’hospital. Es pot dir que se’n va cuidar fins que es va morir.

Ma mare, quan era jove, tenia uns disset anys i anava a visitar els presoners de la guerra del 1936 i els portava roba i menjar. Eren, crec que em va explicar, en un hospital. I, un dia, els guardians, fins i tot, la varen amenaçar. Parlaven castellà. I ella va estar dos dies sense anar, però després hi va tornar. I va continuar portant menjar i roba” (Rosa Canela).

En el meu mur, el 26 de desembre del 2025 plasmaren “A casa, no ho vaig veure. La mama era molt altruista, ajudava sense res a canvi…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Finalment, ma mare, el 26 de novembre del 2025, per telèfon, em digué que ella visqué en la ciutat de València fins a dotze anys i que, “En València, hi havia dues dones riques, en l’ambient que estaven, però, a casa, no tocava ningú a la porta que no auxiliaren. Vivien com la gent del barri, eren senzilles i ajudoses ajudant la gent que veien que ho necessitava. A més, es veia que eren persones cultes.

En les viles, sobretot, si eren llauradors (un grapat de fesols o deixaven camps perquè la gent espigolara) i tenien coses de la collita, era relativament normal compartir-ho amb gent del veïnat o de la vila”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sexualitat matriarcal medieval, gaubança femenina i hòmens servicials

General, , , , , , ,

Donant pas a alguns dels darrers fragments en què hem capit trets matriarcalistes plasmats per Francesc de la Via (dels segles XIV-XV), direm que “El frare Bernat féu son poder pogués fugir, va eixir per una finestra, anà a saltar en l’aigua, on la monja fa estar el cavaller” (p. 86). Per consegüent, el religiós ix de la casa i es fica en un altre territori femení: l’aigua.

Ja molt avançada l’obra, podem llegir “I jo estiguí en el llit besant la monja. A cap de poc, veus el canonge, qui estava al terrat; les monges l’hagueren trobat i el volgueren oir, li començaren a percudir amb grans bastons, sí que no li valien raons, ni son bon dret. En poc de temps, li feren passar el fred, de tant que l’havien cascat” (p. 87). Sobre aquestes línies, podrien tenir dos missatges: 1) que les dones el cascassen físicament amb bastons (fusta) i 2) que moltes dones tinguessen relacions sexuals amb ell. Així, si consultem el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “bastó” és associat amb el penis (i amb un pal o vara llargs) i, per exemple, “pegar el piu” (en què el piu és el membre viril) vol dir “Tenir un home relació sexual amb una dona” i, per tant, ací rep el significat d’adhesió dels dos cossos i no de violència femenina cap al frare (amb què, de pas, elles reflectirien força i habilitat per a treballar en grup). No debades, l’autor parla d’escalfament masculí.

En un altre passatge, el religiós es dirigeix a l’escriptor medieval:

“-Bon amic, Francesc de la Via: vine a aidar-me! I jo no em voldria llevar, si el món deixàs d’existir, car jo estava en paradís, nuus, amb la monja” (p. 88).

D’aquesta manera, copsem uns térmens que tenen relació amb el plaer de l’home durant el seu empelt tel·lúric (amb la terra que representa la monja) i la gaubança eròtica entre ambdues persones, acompanyada d’una nuesa amb què expressen la seua naturalitat.

Al capdavall del llibre, hi ha unes línies que hem triat, en què intervé un funcionari de justícia (el saig) i que culminen amb el lligam corporal entre el frare i la religiosa, puix que, així, tots dos delecten aquesta part de la vida: “De continent, un saig el prengué i li va lligar les mans i el va estacar fortament al costell” (p. 89), és a dir, al bastiment de fusta on eren subjectats els reus.

Després, fra Bernat “Veié venir un gran tropell d’abelles que el fiblaven a meravelles de totes parts” (p. 89), o siga, un muntó de dones (si tenim present que l’abeller simbolitza els pèls del pubis).

Altrament, per a bé del religiós, l’autor medieval exposa que “Així fineix son procés de fra Bernat. Jo estiguí amagat al monestir de la monja, qui em féu servir igual d’un rei, i jo no crec que cap home del món fos tan pagat que els altres havien caçat ço que jo havia pres i cascú havia despès de son argent i, a mi, no em costà res, només bona cura, que jo vaig aconseguir la ventura que no esperava, ja que cadascú dels tres es pensava dormir amb ella” (pp. 89-90).

Com a afegitó, Francesc de la Via ens diu que ell partí cavalcant cap a Girona i que, encara que la dona li digué que tornàs sovint al convent, ell se n’anà tot tranquil i, com aquell qui diu, continuant la seua vida (p. 90): ja havia fet la seua tasca eroticosexual mestallada amb aventura.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026 a totes les persones de bona voluntat.

L’esquerra valenciana violadora, patriarcal, espanyolista i cristianòfoba del “Bones festes”

General

Hui, dia de Nadal del 2025, de bon matí, he rebut un missatge en què un amic i cap dels museus de Cullera, m’enviava una foto amb un fons que incloïa aquestes frases: “L’equip del Castell-Museu de Cullera vos desitja un Bon Nadal i un venturós Any Nou”. Sense ajornar-ho, a més de gaudir-lo, l’he passat a moltes persones de confiança.

FELICITACIÓ NADAL 2025_251220_101017

 

Unes hores després, m’ha aplegat un missatge de Catalunya estant d’una amiga de l’Empordà amb un alt sentiment de pertinença a la terra. Hi havia un vídeo amb un “Bones festes”. I, immediatament, m’ha vingut al pensament, un “‘Bones festes’,… ¿de què? De masturbació? De casa? De finca? De carrer? De barri? De la vila? De la ciutat?”. Pareix que dir (i escriure o publicar) un “Bon Nadal” siga pecat, que dirien molts dels nostres avis del primer quart del segle XX.

Però, sobretot, veus que l’esquerra, eixa que posa en un pedestal el moviment de la Il·lustració (el qual es proposà arrasar les cultures autòctones mitjançant l’aprovació dels monarques absolutistes del moment i a primeria del segle XX, en el cas espanyol, però també ara, sota una democràcia que encobreix els intents d’anihilació dels Pobles diferents al castellà) i que refusa escriure que, fa mil anys, en lo que ara diem Catalunya, l’Església denunciava i condemnava els abusos sexuals a les dones (vegeu escrits de la historiadora Teresa Vinyoles Vidal), i que aposta pel laïcisme, per la cultura castellana de línia espanyolista, imperialista i genocida.

Ho dic perquè aquests polítics (valencians, catalans, de les Illes Balears…) fan culte al castellà, menyspreen un ús genuí de la llengua vernacla (la catalana, popularment i estatutàriament, també coneguda com “valencià”) i, de rebot, això comporta una desconsideració cap a lo femení, una prioritat per tallar de soca-rel lo que no és castellanitzador, de promoure un ensenyament del “Valencià” castellanitzat (emparats en l’excusa de la famosa frase que diu que les llengües evolucionen). 

A més, aquesta esquerra és anticristiana, torna a actituds dels menjacapellans dels anys trenta del segle XX en Espanya i no diu ni un mot sobre el fet que l’esquerra (el PSOE) eliminà l’ensenyament de l’especialitat “Humanes” en Magisteri en temps de Felipe González com a president del govern espanyol: han fet fora la Filosofia (persones que pensen, amb criteri propi, que reflexionen) i la Història (comprendre els altres, no sols entendre lingüísticament els missatges que en rebem, i el passat que explica el present i la política i la realitat actuals). Ben mirat, en el País Valencià, el govern autonòmic encapçalat pel PSOE (que ocupava la presidència de la Generalitat Valenciana), a mitjan dels anys noranta del segle XX, retirà la festa de Sant Esteve, la qual és de tradició matriarcalista vernacla.

Una mestra de Filosofia i un mestre d’Història contemporània (cursos 1992/1993 i 1993/1994) ens digueren que es pagaria car. Més d’una generació després, veiem els resultats: major discriminació de fet cap a la dona, cap als Pobles matriarcalistes i cap a lo que no siga un creure’s les coses de manera impulsiva i arrossegats pels intents de manipulació mediàtica (per exemple, en temes de violència de gènere).

I no cal dir que va de màrtir per la vida, a banda que, al meu coneixement, encara no ha demanat perdó (ni reconciliació) per tot lo que suposà la guerra d’Espanya (culturalment, etnològicament, lingüísticament i per als historiadors i per als interessats pel passat amb intenció de fer recerques). Així, t’atanses a una parròquia i et trobes un rector que et diu:

“-Aquests són els néts d’aquells que, durant la guerra, cremaren bona part del patrimoni local i dels arxius parroquials, que eren molt més abundants que els municipals…”.

Sortosament, en Aldaia, vila veïna d’Alaquàs (en aquesta segona, visc del 2009 ençà), també de l’Horta de València, el rector Joaquín Sorolla salvà una importantíssima quantitat de documents eclesials…

Aquesta riquesa cultural que es perdé arran de la contesa aplanà el camí al franquisme: introdueixen amb més facilitat la festa de Sant Isidre (procedent d’una cultura patriarcal) i es troba que moltes escultures i pintures amb representacions dels Sants de la Pedra havien restat derruïdes pels anticlericals.

Aquesta és l’esquerra cristianòfoba que encara vol que, tot i que a penes empra la llengua vernacla de terres catalanoparlants, els votem, simplement, perquè, per a fer fi o perquè no diguen que no, fan algun míting en “valencià” i, immediatament, acusen els partits de dretes de ser antivalencianistes.

Cavallers! Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “La llengua dels valencians”, indica que, en els anys trenta, el valencianisme abraçava tot l’arc polític.

Per tot això, ¿violadors de la cultura autòctona i del “Bon Nadal”, del “Bones festes de Nadal”…? No, gràcies. 

I, més encara: volen que no hi haja violacions cap a dones i rebutgen la maternitat matriarcalista, no la que es proposa tenir fills com a xurros…

En altre paraules: incoherències de partits, de polítics i, com ara, d’escriptors, que prefereixen emparar una AVL que fa possible que cada membre cobre 360€ per reunió. ¿Serà per si, algun dia, aquestes persones en són membres del club? 

Finalment, aquesta fotografia, amb felicitacions de Nadal, és del llibre “Llebeig”, de Pere Riutort (p. 60), en un moment en què el “Bones festes” era més aïna puntual, minoritari i i no una manera de renegar de les arrels històriques dels catalanoparlants, actitud amb què no combregue i que no promoc.

 

Bon dia de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026.