Dones que emparen, que compensen i maternitat

General, , ,

Prosseguint amb l’obra de l’investigador de Vic, en el llibre “Les rondalles del Peirot”, figura la rondalla “La flor de la gavarrera”, la qual té versions paregudes en diferents llocs de tot l’àmbit lingüístic. Així, un rabadà diu al seu company que, amb la gavarrerra, “si es feia el seu símbol, que era una floreta amb sis pètals, i es gravava a les portes, als porticons, als salers o a les eines del camp, protegia i donava bon auguri.

Al jove rabadà, va acudir-se-li demanar al seu company pastor d’on venia aquell costum i l’home (…) va respondre-li: (…) A mi, m’havien explicat que, quan Jesucrist era minyó i fugia de la fúria d’Herodes, va refugiar-se en un indret poblat de gavarreres, les quals van posar-se a florir amb l’objecte de distreure l’atenció dels seus malvats (…). Però una perdiu posada davall d’una de les mates (…), va cantar: ‘És aquí! És aquí!’. A la qual cosa, Jesús respongué: ‘Maleït sia el cap de la perdiu i beneïda sia la flor de la gavarrera!’.

I diuen que així va ser” (p. 44).

Hi ha explicacions en què, com ara, es refugien en desembre (així com la llavor colga en la terra, amb motiu de la sembra en eixe mes), els soldats d’Herodes passen de llarg i, en iniciar-se la primavera (o cap a l’estiu), la Mare de Déu, Sant Josep i Jesús se n’ixen i fan camí.

Un altre relat en què captem trets matriarcalistes, i en la mateixa obra de Gerard Canals Puigvendrelló, és “La creu de ginebre”, sobretot, pel simbolisme relacionat amb les dones en la vila de Miravall, on hi ha el Mas de Miravall (de 1763), en la comarca de les Garrigues.

En aquest lloc, “hi ha un seguit de coves i d’esplugues que, de molt antic ençà, han estat aprofitades pels seus habitants. De fet, diuen que, precisament, la vila es va aixecar en aquest indret perquè, d’una de les grutes, surt aigua durant tot l’any i això va permetre construir les seves cases i corrals en aquest lloc tan escarpat i desavinent de la muntanya. Una d’aquestes coves és el Forat Negre, una mena de foranca molt fonda que hi ha just damunt de la vila” (p. 47).

Per tant, apareixen detalls femenins: la cova, les esplugues, el forat, la color negre (foscor) i una foranca (una cova petita) i la dona com a forjadora de vida, com a mare.

Més avant, el narrador exposa que “una vegada, a mitjan desembre, van començar a sorgir del Forat Negre” (p. 48) unes figures negres que es fonien amb la matinada, sempre de nit, que s’oïen rituals com també el gori-gori (denominació col·loquial de les absoltes, dels cants fúnebres). Aquests trets enllacen amb l’estació més freda de l’any.

Finalment, “cal afegir que un pastor de la vila va dir que ell sentia una veu que li demanava, cada nit, el cap d’un bestiar del seu ramat i que (…), si no l’hi donava, les ovelles que estaven prenyades, paririen les cries mortes” (pp. 48-49). I els reeixí. Per consegüent, en aquest passatge, la dona és qui domina i es fa lo que ella vol. A banda, apareix el tema de la maternitat i que la dona té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sobre les viudes

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre les viudes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 25 d’octubre del 2025 i posteriorment plasmaren “No recordo res. En ser jove, no explicava gaire res d’això” (Àngels Sanas Corcoy), “Sempre vestides de negre, cuidant els fills i amb escasses possibilitats de retornar a una vida de parella. Convertides en mestresses de casa, per decret” (Maria Dolors Sala Torras), “Les meves àvies deien que es passaven tota la vida de dol. Des que moria un de la família (germà, pare o avi), ja es vestien de negre i costava de treure’s del damunt: es portava molts anys per cadascun dels difunts i moltes vegades ja n’hi havia d’altres traspassos i encara es portava dol del primer difunt.

També n’hi havia que es tornaven a casar, a vegades, viudes amb viudos, i se’ls feia una esquellotada que consistia a fer sorolls amb esquelles o bé amb olles i amb cassoles la nit del casament fins que sortia el nuvi i deia que pagaria una convidada als qui estaven allà fent soroll.

A casa, teníem l’avi, que eren onze germans: tres, de part de la viuda; tres, de part del viudo; i cinc, del nou matrimoni” (Joana Cabiscol Calvès), “La veritat, que no em comentaven res, ni la meva mare, que era de després de l’any 1920. A mi, quan jo era més gran, em donaven pena les velletes que no tenien massa diners: vivien pobres i sense res i tothom tractava d’ajudar-les, si més no, el govern” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Segons la meva àvia, que restà viuda, deia que cada una havia de fer el seu camí. I ella sempre continuà fent el mateix: ella, dia rere dia, parlà amb el seu marit, fins a morir, i deia que, si la viuda era dèbil, havia de tornar-se a casar” (Lydia Quera), “Mon pare conta que un oncle seu va restar viudo i que no havia tingut descendència, i es va casar amb una viuda amb fills. I, després no estava content de la segona dona perquè no l’atenia bé i perquè se n’anava molt a ajudar les filles d’ella, i va vindre a contar-ho a ma casa: ‘Què podia fer?’.

Mon pare li digué que era normal, que la primera el va cuidar molt bé i que esta era així, però que, com que era casat, ja no podia fer res.

Ma mare tenia una cosina que es casà i que va tindre fill i filla, però, com que l’home bevia, va agafar els xiquets i tornà al seu poble. L’home va faltar i ella restà viuda i es casà amb un viudo més vell que ella i que tenia diners. I les dones li deien ‘Mira la rica!, que s’ha casat amb un uelo‘. I ella els responia ‘Qui és la que es gita amb el uelo?'” (MCarmen Bañuls), “L’única cosa que comentava era que aquesta o l’altra, en tornar-se a casar, la nit de noces, li havien fet esquellots” (Àngel Blanch Picanyol), “Mai m’han explicat res sobre les viudes” (Angelina Santacana Casals), “Sobre el tema, no ho recordo” (Rosó Garcia Clotet), “Res de res, no em van dir… Com saps, estava interna a les monges” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Depenent dels matrimonis. Normalment, les planyien perquè restaven soles o perquè, fins i tot, havien de pujar els fills. I, d’altres, la iaia, sobretot, deia ‘Aquesta plora ara, però no tardarà a saltar i brincar. És una fresca'” (Montserrat Cortadella), “A algunes, les planyien” (Anna Babra).

Finalment, ma mare, el 25 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué que “La persona que tenia béns, tenia suport. Si eren pobres, s’ho passaven molt malament. I, si eren d’aquestes que tenien espenta, feien com eixa dona que deia ‘Tenia quatre filles que cabien baix d’una polleguera i, al sendemà de morir el meu home, ja m’havia espavilat’.

És real, com la mateixa vida”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada.

Llegendes amb óssos, ferrers i coves

General, , , , , , ,

Finalment, el recopilador indica que “L’ós -o l’óssa, com se l’anomena als pobles del Cantó- és l’animal central del bestiari pirinenc. És també l’animal sobre el qual hi ha més llegendes. Tradicionalment, se’l considerava un avantpassat de l’home, un animal lligat als cicles de la natura” (p. 35) i relacionat amb l’hivern.

Una contarella interessant plasmada en l’esmentada obra de l’estudiós de Vic és “Els remeis del vell ferrer”, en què apareix el ferro, un metall que enllaça amb lo fosc (per la color) i amb la dona. Així, el narrador comença sobre el vell ferrer Martí, qui “era un home molt savi, tothom li tenia respecte, era ferrer d’ofici i ho sabia tot sobre les roques, sobre els animals i sobre les plantes… Sabia fer remeis de tota mena, per a les persones i per al bestiar, i coneixia tots els racons de les muntanyes, des de la mina més profunda fins al cimal més altívol…” (p. 38). Aquests mots ens evoquen les trementinaires i la figura de l’anciana en la transmissió de les tradicions, de lo que hi ha en l’indret i voltants,…

Ben avançat l’escrit, posa que, després que Martí entràs en hivern en una casa, “Al cap d’una estona, quan va arribar el pare, la mare va explicar-li el que havia fet el vell ferrer” (p. 40), pel caràcter de l’home i, llavors, el marit li diu que “era un bon home i no se sabia mai quan se l’hauria de menester per a ferrar o, fins i tot, per a sanar algun animal” (p. 40) i li agrega que el ferrer, per a aconseguir fang, “se n’anava a buscar a una cova molt allunyada del poble” (p. 40). O siga que, per una banda, la dona té la darrera paraula i fa el paper de mestressa; el marit li trau els punts forts del ferrer i, al capdavall, apareix el tema de la cova (el qual empiula amb lo feminal) fora de la vila (detall que es reflecteix en llegendes en què les dones, a vegades, bruixes, es reuneixen en un lloc en ple bosc o bé lluny del llogaret,…).

Finalment, Gerard Canals Puigvendrelló escriu sobre la tasca dels ferrers: “La relació mitològica de l’ofici de ferrer i la bruixeria és un tema clàssic de molts contes populars. En aquest cas, el ferrer apareix com un remeier o com un guaridor” (p. 41). A tot això, podríem adduir que la color del ferro és fosca, d’argent i que, per consegüent, connecta amb l’obscuritat i, igualment, amb lo femení. En eixe seny, el folklorista reporta sobre l’argila de què tracta part de la contarella: hi ha “molt poques coves a Catalunya d’on es pugui obtenir aquesta argila. (…) Al País Valencià, hi trobem així mateix dues coves més” (pp. 41-42), és a dir, indrets en nexe amb aquesta mare (la vulva que acull la llavor i que fa de niu).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Vos comentaven sobre l’aigua

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre l’aigua? Gràcies.

Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “Els pobles valencians parlen els uns dels altres. III” (capítol sobre l’Horta de València), posa que, en la tradició agrícola valenciana, l’aigua és inseparable de la terra.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

****

Quant a missatges, el 24 d’octubre del 2025 comentaren “A la meva àvia, l’aigua li feia molt de respecte. Sempre deia…’El foc té senyor; però l’aigua, no’ (el foc es pot aturar, però l’aigua no)” (Àngel Blanch Picanyol), “Bon dia, Lluís!

Diem ‘L’aigua és vida’.

A Torelló, als anys quaranta, hi va haver una gran inundació del riu Ges (afluent de Ter): es va fer un enorme tap a prop de la  vila i ho va inundar tot.

La iaia Carme, que tenien una petita taverna a prop del riu (Carrer Sant Antoni), acabaren sense botiga, ni casa. Van fer cases barates a la zona sud, cap a Manlleu, i van obrir una petita botiga de queviures amb bótes de vi, també. Hi va haver molts morts. El meu pare (en Pepet), que era a casa seva amb el meu avi Quico, van poder escapar per les teulades fins a un lloc segur i explicava que, en saltar al carrer de la darrera teulada, es va ensorrar com totes les altres. 

També diuen ‘El foc té senyor; que l’aigua, no’.

Fa molt de respecte l’aigua” (Nuri Coromina Ferrer), “Normalment, que l’aigua és molt necessària per a la vida (del camp, del bestiar, per a les persones…)” (Rosó Garcia Clotet), “Oh! I tant! Sense l’aigua, sol, no existiria res” (Àngels Sanas Corcoy), “A cases de Barcelona que tenien dipòsit, deien ‘A veure si, tant dutxar-te, ens deixaràs sense aigua’. Ja veus, Lluís: a cada lloc, ‘lo seu’. O ‘Cada terra fa sa guerra'” (Anna Babra), “L’aigua espatlla els camins. ‘El foc té aturador; però l’aigua, no'” (Montserrat Junqué Plaja), “Per a la meva àvia, era important tenir aigua a casa. Per sort, ella en tenia, però no passava el mateix a totes les cases. Qui no en tenia, havia d’anar a cercar-la a la font” (M Pilar Fillat Bafalluy), “L’aigua era la riquesa de tots i havíem de valorar la quantitat que havíem de menester perquè, així, tot el món podria beneficiar” (Lydia Quera), “L’àvia ens deia que era un bé molt preuat que s’havia de conservar com si fos un tresor perquè no tothom tenia a l’abast l’aigua. Nosaltres, a casa, gràcies a Déu, teníem aigua i tot lo menester: afortunats en uns temps complicats en tot i en això. Davant de casa, hi havia una font a què l’àvia anava amb una ampolla: segons ella, venia de la muntanya. La Bisbal d’Empordà és construïda, quasi tota, sobre un llac” (Antonia Verdejo), “Quan escurava plats, em deien ‘Tanca l’aixeta: no la malgastis. Però, ¿què no veus com se’n va pel forat de l’aigüera? És una pena'” (Montserrat Cortadella).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 24 d’octubre del 2025 plasmaren “Sense l’aigua, s’acabarà la vida” (Ramona Ibarra).

Finalment, ma mare, el 24 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué “La tia Salvoreta (una cosina de ma mare), que era una dona rica (tenia un negoci que guanyava diners) i molt ajudosa i noble, vivia en el Carrer Sagunt de València. Era la subministradora [de molts veïns]. Jo acompanyava ma mare a ca la tia Salvoreta. [ Després de la riuada de 1957, ] en el Convent de les Oblates [ d’Alaquàs], li netejaren el dot de la filla.

Jo també he conegut tindre l’aigua racionada unes hores, potser perquè no n’hi havia prou servici“. 

Sobre el refrany que havien escrit algunes persones i el seu significat, ma mare ens afegí “Jo també ho he dit”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Rondalles amb dones fortes, que donen suport i obertes

General, , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló (1988).

Una altra obra en què copsem molts trets matriarcalistes és “Les rondalles del Peirot”, del català Gerard Canals Puigvendrelló (nascut en Vic en 1988) i publicada per Edicions Sidillà en el 2020.

En primer lloc, com indica l’autor, “recull un conjunt de llegendes i rondalles verídiques de les valls i muntanyes que envolten el port del Cantó i els seus entorns (…) els territoris de les conques del Segre i de la Noguera Pallaresa (entre les actuals comarques de l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà)” (p. 6) i les ha adaptades en forma de contalles breus.

En nexe amb els habitants de l’indret, comenta que “han mantingut fins avui una rica tradició de llegendes típicament pirinenques, en les quals intervenen personatges mitològics com les encantades, els menairons, els sarraïns, les bruixes, els revinguts, els dimonis, els óssos, els llops, els toros descobridors de marededéus o altres imatges sagrades i els serpents, entre molts altres éssers i elements propis del rondallari” (pp. 6-7). Alguns d’aquests personatges apareixen en narracions valencianes, com ara, les dones d’aigua, els bous que troben marededéus i les serps.

Una contarella en què capim lo matriarcal, de manera simbòlica, és “La roca de l’óssa”, la qual té punts en comú amb les dones en la tradició vernacla catalana. Així, el narrador parla de son avi Batilla, qui veié aquesta darrera óssa, i ho fa “mentre s’asseia en una roca prop del camí, al costat del rierol.

Ell (…), com cada vespre, va menar les egües a la pleta perquè hi passessin la nit” (p. 29). D’aquesta manera, el padrí 1) se sosté sobre un punt fort que empiula amb la dona i, de pas, amb lo tel·lúric, com en moltes llegendes, 2) pròxim a l’aigua (un altre detall femení), i 3) el passatge és ambientat en un moment més aïna de foscúria.

Més avant, el folklorista escriu que el company de l’avi “s’estava millor reposant damunt d’aquelles roques que no pas trescant per aquells corriols costeruts” (pp. 30-31), un passatge que ens evoca la dona robusta i amb espenta, com es reflecteix quan, més avall, ens conta que l’óssa “va córrer cap a aquest riuet de les Comes, sense pensar-ho, es va rebolcar en un toll i, en acabat, va acostar-se de nou cap a l’egua i el pollí” (p. 31).

En altres paraules, mentres que l’home roman quiet, la dona (ací, l’óssa) es mou i ho fa com qui té adobat el terreny, puix que es capgirella en un lloc de recollida (ací, aquàtic) i es dirigeix cap als animals de què s’alimenta.

Tornant al paper de la vigorositat, el padrí exposa que “uns quants pastors de la rodalia van fer cap a la roca de l’Óssa, un foradot de l’aubaga de Llagunes on es deia que l’animal tenia el cau” (p. 32) i, de pas, veiem lo feminal, l’obagor, la recepció de les llacunes i el niu maternal (associat a l’hivern).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Fina Miralles, art, dona arbre i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , , , ,

La dona arbre i Fina Miralles.

El 19 d’octubre del 2025, interessats pel tema de la dona arbre i de la maternitat, accedírem a l’entrevista “Fina Miralles, la dona arbre” (https://www.proper.cat/fina-miralles), publicada per la web “Proper.cat” el 6 d’abril del 2017. A continuació, n’exposarem alguns apartats en què capim el sentiment de pertinença a la terra i el matriarcalisme.

En primer lloc, l’artista Fina Miralles (nascuda en Sabadell en 1950) trau un detall que hem recopilat d’algunes fonts relatives a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Així, en el punt “La llavor”, diu “Jo vinc de la terra. La meva mare era de Balaguer, però l’àvia i la besàvia eren d’Agramunt. Vaig heretar un tros de terra que es diu Serrallonga, venia de mares a filles i sempre havia sigut de les dones”. 

Aquest nexe amb la terra i amb lo ancestral es reflecteix, per exemple, quan llegim que “Tot el que he fet ve del cultiu de la terra. Ve d’una Catalunya rural, ve d’entendre la terra amb la noblesa de formar-ne part” i que, “en comptes de deixar-la erma, la cultiva per donar fruit (…). Sóc, sobretot, una dona de la terra”. A més, indica que ella viu i que es dedica a l’art “Sense patir, sense voler ser. M’he sentit transmissora d’un coneixement ancestral que és el de ser humà lligat a la terra, dona de la terra”.

Més avant, en passar a la maternitat (unida a la llavor, la qual és colgada en hivern), addueix que “La llavor és la vida; d’aquí, anem al procés de la dona que concep. (…) tot aquest cicle de la llavor és un cicle femení. El de la fecunditat de la terra. Per això, nosaltres, les dones, estem unides a la terra”.

Quant a l’arbre, Fina Miralles afig que “és un ésser viu  (…). Tot el seu aliment li ve de la llavor i de les arrels. Aquestes arrels tan importants per a nosaltres. (…) La natura la necessitem per a viure”.

En parlar sobre sa mare, ens comenta que “La meva mare em parlava com una persona amb coneixement. (…) el lligam amb la mare continua”, sobretot, si, com agrega en un punt sobre els fruits, “Aquesta persona ha florit, és aquest arbre, i la flor ha donat els fruits. (…) Jo no sembro per a mi, sembro per als altres”.

Un altre tret matriarcalista que hem copsat és quan parla sobre l’empelt entre l’art i les vivències: “Art i vida són inseparables, és un art vivencial”.

En el tema de l’educació que rebé Fina Miralles, en l’entrevista “Fina Miralles: ‘He nascut d’una mare que m’ha deixat ser qui era’” (https://surtdecasa.cat/barcelona/arts/entrevista-fina-miralles), publicada en la web “Surtdecasa.cat” el 2 de desembre del 2020, hi ha detalls molt sucosos. Així, indica que “El món del camp i de la terra és la noblesa. Perquè la terra et fa ser honorable. La terra et fa dir la veritat. Aquesta és la veritat de la terra”, que ella tenia “aquest lligam més profund amb la meva mare, la terra i la naturalesa” i que la seua vida és el resultat de “les relacions que has tingut amb els teus germans, amb la gent, amb la natura, amb la cultura, amb el teu país” i que “Jo he tingut un pare poc masclista i que no li interessava el poder. (…) Jo crec que depèn molt de les mares, de com eduquen les seves filles i els seus fills”.

Cal dir que les paraules sobre la noblesa ens evoquen el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” i que enllacen amb el matriarcalisme que ens han plasmat en escrits i en converses (àdhuc, en l’entrevista a ma mare) per a la recerca, tocant el tema de la sinceritat, el del bon cor i el de les aparences. Aquesta dita vol dir que l’hortolà no ho dóna de conveniència, sinó de bona voluntat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Filles que salven, pares maternals i prínceps de bon cor

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la contarella “El comte d’Oliver”, recopilada en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, el fill s’acosta a la mare i ella li exposa una altra prova: “aquesta nit, quan retirareu, trobarà que li hem parat el llit al costat del teu. Si és dama, no voldrà entrar-hi” (p. 218). Així, quan la regina ho comenta a la princesa, ella li ho accepta i ambdós jóvens “Entraren a la cambra i, quan el fill del rei es volia despullar, D. Lluís agafa un guitarronet i s’asseu sobre el llit” (p. 218) i, com que els criats de la jove sí que ho senten, la fadrina addueix al xicot: “com que dormo vestit quan és temps de guerra, no m’ajec fins que em fa venir son la música” (p. 218). Més avant, ell s’adorm i “D. Lluís va sortir de puntetes” (p. 218).

En la prova següent, la mare diu al príncep que ell convide la fadrina a nadar. Tanmateix, com que un serf fa un senyal a la princesa i ella llig una lletra, la xica diu al fill:

“-Guaita: el meu pare és malalt. Me’n vaig de seguida” (p. 219).

Per consegüent, com en altres contalles, la dona és la part forta i el pare és el malalt a qui un fill (ací, una dona) farà reviscolar.

En un passatge posterior, tots dos (el jove i la princesa) se’n van al palau del monarca i, quan ell els rep, el sobirà demana a la minyona uns mots que ou el príncep:

“-I, doncs, ¿per què véns tan aviat, filla meva?

-Ja us ho diré, pare.

-Que estàs ferida, potser?

-No, gràcies a Déu!

-¿És que, potser, has tingut mal comportament?

-(…) m,És el fill del rei” (p. 220).

En aquestes línies, es reflecteix el tema de la maternitat, com una part més de l’educació matriarcal que la jove ha rebut de son pare i que es pot veure en què li diu el sobirà.

En acabant, podem llegir que “El comte volia besar-li la mà, però el príncep l’abraçà explicant-li que la seva presència allí era deguda a l’afecte que sempre havia sentit per don Lluís, sense manifestar-li de paraula (…) i ell continuà dient:

-Comte d’Oliver: al palau del rei, mon pare, tots han cregut sempre que el vostre enviat era un cavaller, perquè, com a tal, s’ha portat; però jo sempre he cregut el contrari i he dit sempre a la meva mare que

                 el comte d’Oliver,

                 a mi, em sembla que és dama

                 i no cavaller” (p. 220).

Un poc després, el xicot agrega al monarca: “jo, convençut que era dama, l’he acompanyada fins aquí per sortir de dubtes” (p. 221).

És a dir: ell ha anat al seu costat, ho ha fet darrere de la fadrina, però, en cap moment, l’acusa de mentir-lo. És més: li diu “I ara que veig que és veritat el que el cor em deia, us demano que me la vulgueu donar per esposa, que serà ben respectada com es mereix.

Es va acabar la guerra i es va celebrar el casament amb unes festes” (p. 221).

En altres paraules: en aquest final (paregut al de diverses narracions de la mateixa corda), el xicot ha estat fidel a la jove, és un home de bon cor i, altrament, encara que el sobirà és qui aprovarà les noces, també és cert que la princesa serà respectada pel príncep, un tret en nexe amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que lideren, emparades i maternals

General, , , , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), i en què captem molts detalls matriarcalistes com també el paper de la mare, és “El comte d’Oliver”, de què hi ha narracions paregudes, fins i tot, del primer terç del segle XX o anteriors. Així, un rei tenia tres filles i, en iniciar-se una guerra, “va demanar que hi anessin tots els senyors i comtes del seu reialme” (p. 211). Com podem veure, el monarca respon de manera oberta i, més aïna, pactista.

Igualment, un comte desitjava anar, però no hi podia perquè no era jove (com li diu la filla gran i li recorda la segona). Però la petita, resoluda i arriscada, li comenta que ella hi participarà: “Sé manejar l’espasa i la llança. (…) Sé aguantar-me a cavall i faré el que faci un altre. (…) Em posaré una bona cuirassa i faré el que un altre faci. (…) seré D. Lluís, el comte d’Oliver.

Com que era tan resoluda, son pare la va deixar anar, acompanyada de dos criats fidels” (p. 212).

El fet que uns hòmens (no sols el marit respecte a la dona) deixen fer la muller o, en aquest cas, la filla, ens ho han tret en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX.

En el passatge següent, la filla apareix com un líder, exerceix el paper de comte i és ella qui dicta i qui organitza què farà cada u dels dos criats: “Tot fent camí, els va dir ella, perquè es guardés el secret i tothom es pensés que era un home i no una dona, que l’un havia de fer el sord; i l’altre, el mut, i, així, la podrien avisar si alguna cosa sentissin que es digués d’ella” (p. 212).

A més, tots tres són ben rebuts pel rei, per la reina i pel fill “com es mereixia (…) li van fer el compliment i la van allotjar al mateix palau” (p. 212).

Altrament, “El fill del rei, com que pintava ésser de la mateixa edat que ella, sempre hi anava, a tot arreu, volia anar al seu costat. En les batalles, sempre anaven junts. Tots dos se n’emportaven la palma, sempre feien actes de valor plegats” (p. 212).

Per tant, es plasma una dona amb detalls que, més d’una vegada, s’associen a lo masculí i que, en més d’un Poble matriarcal, ho fan a la dona: per exemple, la força. Afegirem que el xic va darrere de la jove i com si fossen un empelt: ell actua d’acord amb les passes de la fadrina, si més no, atenent al narrador, qui posa la noia com a subjecte actiu.

A continuació, el fill considera que aquell comte devia ser una al·lota disfressada d’home i, per això, ho diu a sa mare (la reina):

“-Ai, mare! És que, si fos dama i no cavaller, jo m’hi voldria casar!

-Jo et guiaré i sortirem de dubtes. Ja veuràs!

Un dels criats de D. Lluís (…) ho va escoltar tot i anà a contar-ho al seu amo” (p. 213).

En aquesta part del relat, apareix el tema de l’educació i del casament: la dona és qui educa el fill, sàvia (li fa de guia) i qui tindrà la darrera paraula en l’aprovació d’un possible enllaç entre el príncep i la princesa (ací, D. Lluís).

Passa que la minyona se n’eixia, de tot. Com a mostra, la regina diu al xicot: “aneu a berenar al bosc i veuràs si s’asseu a terra, si necessita coixins damunt de la pedra. Allà, sense els reis al davant, observa si fa les coses amb finor o bé si les fa a tall de soldat” (p. 214). El detall que el folklorista vincula amb la dona és significatiu i propi de cultures matriarcalistes (les quals s’identifiquen més amb la dolçor i amb lo maternal), ja que no es regeixen per la cultura de la guerra (la figura del soldat, el qual també simbolitzaria l’escaló més baix, la rudesa).

Ben mirat, el fill agrega a sa mare sobre el parlar del comte: “en certs moments, mare, té un parlar més amorós, té un mirar més dolç” (p. 215).

Cal dir que els dos jóvens se’n van a caçar junts i que ella en sap més de tirar. I, quan ell prepara un present amb flors, el xicot li diu que “allà vénen les cambreres de la reina i les hi donaré.

I, amb tot compliment, va donar les flors a les noies que arribaven i es passejà amb elles fins que va veure un plançó d’un arbre i el va anar a tallar” (p. 217) i el fill torna a la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, senzilles i ben considerades

General, , , , , ,

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà. Així, després de rebre l’aprovació del pare (el monarca) i de veure la velleta (qui li conta fil per randa com s’haurà de governar), el xic, amb espenta, li afig que ho passarà i que li agraeix de tot cor lo que li ha comentat.

En el passatge següent de la rondalla “El tresor de la muntanya blava”, en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, ella, que el considera valerós, li demana que Déu el beneesca i, com que el noi li agrega que, “En paga del que m’heu dit, jo us vull deixar una recordança (…). Aquí teniu una almoina” (p. 190) i, de pas, l’anciana rep una bona consideració i, altrament, el recompensa: “abans de partir, en premi del teu bon cor, et vull fer un do” (p. 190), ací, una herbeta amb fulles a què ell podrà recórrer en moments puntuals i en què li faran bon paper.

A mitjan camí, el minyó arriba on eren les tres portes i es decanta per la de fusta (la femenina i terrenal) i que, un poc després, el porta a “caminar per aquells jardins plens d’arbres i de flors, si fa no fa, com els que hi havia als jardins del palau del rei, son pare” (p. 190).

Ja dins els jardins, es troba amb dos gossos (dues donzelles), a qui ell els tira carn; i, a continuació, amb una serpent (una princesa) amb la boca oberta: “Ell, que tira la llet que duia en dues ampolles” (p. 191).

“Arriba al peu d’un arbre i veu un gegant ajagut vora una caixeta de bronze. Pren la caixeta” (p. 191). Com podem veure, el jovenet ha renunciat a la porta daurada (l’orgull), a la d’argent (la categoria mitjana, possiblement, la noblesa) i ha triat la color més obscura i més pròxima a la de la terra: el bronze. I, així, connecta amb la mare (sovint, simbolitzada per l’arbre, ací, de la vida).

A banda, quan el tità intenta que els cànids i la serp li facen costat, copsa que els animalets es posen de part del xic perquè els ha subministrat menjar (els ha fet de mare). Nogensmenys, com que el gegant no ho aprova, els animals el maten i, en eixe instant, “la serpent restà convertida en una formossísisma noia a la qual ompliren de festes i de moixaines els dos gossos” (p. 191).

En aquest moment, la princesa, amb veu dolça, li diu que es pare el seu alliberador. I, en acabant, ell ho fa i “la noia corregué cap a ell seguida dels gossos” (p. 192).

Com podem capir, encara que ell salva la dona, la xicota passa a ser qui, receptiva, li addueix que els dos gossos eren les dues cambreres que ella tenia i que el noi havia de desencantar-les.

És ací quan la fadrina li detalla les passes que haurà de fer el xicot perquè tots isquen beneficiats: ell, la princesa, les serventes i els qui també restaran alliberats del gegant. A més, la joveneta li respon amb un agraïment i amb un tret que apareix, més d’una vegada, de velleta a jovenet: “Abans, vull donar-te una penyora del meu agraïment -digué la princesa-. I, traient-se un anell que duia, el col·locà al dit del seu alliberador” (p. 192).

En passar la primera porta (la daurada) i la segona (la d’argent), els dos germans tornen a la vida i, igualment, els gossos (símbol de servitud, els quals “restaren convertits en dues gentils donzelles”, p. 192).

Un altre tret que plasma el matriarcalisme és el fet que el germà petit, en la revifalla dels dos germans, “els abraça i els mostrà la capseta del tresor” (p. 194).

Agregarem que, com en altres rondalles, la resposta dels germans serà tractar de matar el fill petit i, com que la princesa sap qui l’ha salvada, la seua actitud davant del rei i de la cort, serà determinant: només es casarà amb qui l’alliberà.

Ara bé, entremig, el més xiquet dels germans es troba amb la velleta, qui li diu com se n’eixirà. Ell anirà a casa d’un argenter perquè li faça que, en una faixa, puga tenir la meitat de l’anell que li havia donat la jove.

Ja davant de la princesa, ella diu “Jo em casaré amb aquella persona que tingui l’altra meitat d’aquest anell que hi ha al cenyidor, i que jo vaig donar-li en ocasió solemne” (p. 197).

És, en aquest passatge, quan el rei evoca el seu fill més xicotet (qui era allí com un marxant). I, com que el petit li presenta la meitat de l’anell,… la filla del monarca es casa amb aquest minyó. Més tard, el sobirà féu empresonar els altres dos germans i nomenà hereu el que havia fet de marxant.

O siga que la provecta ha salvat el xic, el xicot ha alliberat la jove i, finalment, la dona (la princesa)… ho ha fet amb el minyó (en aquest cas, de l’enveja aliena) i, ben mirat, ella toca els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, senzilles i maternitat

General, , , , , , ,

Una altra rondalla d’aquesta obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en què es capten trets matriarcalistes, és “El tresor de la muntanya blava”. Un rei que tenia tres fills, un dia els diu que volia saber qui seria l’hereu del seu reialme: “aquell de vosaltres que serà prou valerós per a anar a rescatar el tresor de la muntanya blava. Si feu bondat, hi haurà immenses riqueses per a tots vosaltres. El qui agafarà el tresor, desencantarà també una donzella (…) si vosaltres us ho proposeu, ben segur que us sortireu amb la vostra” (p. 181). Així, no sols apareix el tema de la prova, sinó, igualment, el de l’educació matriarcal (amb les darreres paraules del pare, encoratjant els fills).

El fill major, molt flatós, es posa camí i troba una velleta que, entre d’altres coses, li diu què li passaria si no segueix les seues indicacions. A més, la dona li presenta detalls llunyans de l’ostentació: “veuràs una porta de fusta d’un jardí que té unes fonts més petites, uns arbres com els de tot arreu i uns ocells que no tenen res de particular. Tira enllà i trobaràs una segona porta” (p. 182). La petitesa, les coses xicotetes (que ens poden evocar els petits detalls i, altrament, contalles en què hi ha una espasa menor de grandària i que és la recomanada) i no cal dir que la major igualtat entre el jo i el nosaltres (“no tenen res de singular”) i que enllacen amb la figura del tronc amb banda superior plana i associat amb lo femení (com ara, en Nepal) i amb lo comunitari. I… la fusta.

Al capdavall, l’anciana li addueix que, per a guanyar la simpatia dels animalets, en el cas de la serp (el qual és tel·lúric i empiula amb lo feminal), és “una serp monstruosa, però no et farà res si, en el moment de veure-la, et treus unes ampolles de llet i les hi aboques per terra” (p. 183).

Passa que, aquest germà (el gran) comença considerant que “Aquella porta de fusta pintada és massa pobra; aquesta, d’argent, ja és més bonica; però, la d’or, encara ho és més. De segur que, passant per aquesta, s’hi arriba igual” (p. 184).

Com podem veure, l’estudiós català posa, primerament, lo matriarcalista (la fusta i la senzillesa) junt amb un segon tret de la mateixa corda: l’argent. Aquesta color i la de la fusta tenen relació amb la dona (la terra, de color marró) i amb la foscor (platejada). Nogensmenys, el xic prioritza lo clar (el sol, astre en nexe amb lo celestial) i el fet de ser més que l’altre.

En un passatge posterior, el rep una dona, representada per una figura molt present en la tradició vernacla en terres catalanoparlants:

“-Sóc la jardinera i, puix que ets hoste meu, vine a seure a l’ombra d’un arbre i reposaràs” (p. 185).

Per consegüent, es reflecteixen mots presents en molts relats: la jardinera (o el jardiner), la dona que acull (més d’una vegada, una mestressa), l’ombra i un arbre (la mare de què sorgeixen les diferents branques).

Finalment, ella el tempta i el minyó pegarà mos a un fruit de l’arbre i romandrà com un arbre amb fulles totes daurades,… en línia amb lo que ell volia (p. 186).

Aleshores, el germà segon, com que no tornava el major, comenta al pare que ell vol emprendre, és beneït per l’adult i fa via (p. 186). Ara bé, ell triarà la porta d’argent i, com que la donzella juga amb aquest fill, el xicot “anà seguint-la, però no pogué mai atrapar-la” (p. 188).

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.