Vos comentaven sobre les floritures i els refinaments

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre les floritures i els refinaments? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 19 d’abril del 2025 i més avant escrigueren “Mai m’han parlat d’aquestes coses, Lluís” (Tonet Escrivà), “No. En tenien prou amb sobreviure” (Xec Riudavets Cavaller), “A mi no em comentaven res, però he vist que sempre han tingut molt bon gust” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “A casa, érem gent senzilla. A mi, m’ensenyaven a ser correcta i respectuosa, cordial, generosa…, però res que no fos l’habitual del nostre entorn. Nets i endreçats i a complir amb les obligacions pròpies de cada edat, sense cridar l’atenció en cap sentit” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega). En nexe amb aquestes darreres paraules, ma mare, el 19 d’abril del 2025, per telèfon, em digué “En la meua família, també passava”; “No gaire” (Àngels Sanas Corcoy), “Tant la mama com la iaia (potser, més, la mama) deien ‘No t’emperifollis gaire, que lo real sobresurt a lo superflu’. Sempre destacant lo natural.

Sobre els refinaments, ensenyaven les maneres i formes: saludar, seure, comportament, parlar… En definitiva, urbanisme, la matèria de l’escola que comença a casa. Per això, sempre treia un deu” (Montserrat Cortadella), “No era costum destacar. Ben vestits i nets. I el perifollo, el trobaven exagerat i no convenient” (Anna Babra), “La nostre educació era avançada a casa dels avis: tenien taverna i hostes. Per tant, érem educats de manera sàvia, valenta i amb maduresa. Res de floritures: tot, directament a tota qüestió. Per a això, caminar sempre amb pas ferm” (Lydia Quera), “Mai em van dir res d’això… Només a saber estar i a saber comportar-se” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí: ma mare, quan s’assabentava que eixia amb alguna xiqueta de la gent important del poble, sempre em deia el mateix: ‘Ves amb cura que eixa: és del puntet’; fent-te referència que era massa alta per al nostre nivell social” (Josep Fontestad Molina), “No es feien gaires comentaris sobre els refinaments i les floritures. Tan sols alguns comentaris referents a la seva antiga feina, donat que tenia unes mans meravelloses per a fer brodats, puntes de ganxet i costura per als ‘senyors’, com deia ella. Feia estovalles, llençols, sinagües, vestits brodats i amb puntes, roba fina” (Lui Sarrià), “No. Ni la mare, ni l’àvia eren gens refinades, ni sabien de floritures. Eren gent molt senzilla i planera” (Isabel Esteve Bertomeu).

En el meu mur, el 19 d’abril del 2025 i posteriorment posaren “No sé si et servirà, però m’has recordat la padrina, qui sempre em deia que havia d’anar arreglada, neta i viure amb educació” (Contxi Enjuanes Carrera), “Sí. I ens ensenyaven a ser educats” (Montserrat Carulla Paüls), “Més aviat, no: coses senzilles, però de bon gust…, arregladeta, mai cridar l’atenció!” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Ei! La meva mare va néixer el 1916. Ella treballava a la fàbrica tèxtil de la vila ( la Bisbal del Penedès). Llavors, la iaia ens cuidava i sempre per anar a l’escola ben pentinades i polides, encara que els vestidets eren molt senzills” (Iaia Bisbal), “Em van ensenyar a ser educada. Dir ‘Bon dia’, ‘Bona tarda’, ‘Gràcies’. Donar prioritat a la gent gran o amb dificultats. I encara sento a la meva iaia, dir-me ‘Tanca les cames, quan seguis'” (Natalia Farreras Costa).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 19 d’abril del 2025 afegiren “Saludar sempre: ‘bon dia’, ‘bona vesprada’, ‘bona nit’. I, com a refinament, l’àvia materna ens deia que era de mala educació posar els colzes damunt la taula mentres menjàvem (dinar, sopar…)” (Llum Grau Borrás). Enllaçant amb aquest comentari, ma mare (per telèfon, el 19 d’abril del 2025) deia “I, mentres llegies, també”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

 

 

 

 

Sexualitat matriarcal, bona harmonia i la figura del jardiner

General, , , , ,

Una altra composició recopilada en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “Per la Laia i l’Òscar” (p. 96). Així, trau el bastiment i la idea de complement:

“Amb setze anys damunt l’esquena

vam fer pinya a l’institut,

vam fer un grup inseparable

(…) Compartim bones vivències

(…) en la unió hi ha la força

de tretze anys de fonaments”.

 

Més avant, plasma trets que ho corroboren i que la dona “salva” l’home:

“Tots dos feu bona parella

perfilant el complement:

quan tu fas de patidora

ell està tranquil·lament”

 

i, per tant, continua el paper maternal. A banda, l’actitud del nuvi també ho afavoreix:

“Sempre junts i bons amics!

Felicitats pel casament.

Jo us desitjo la gran joia

d’estimar-vos constantment”

 

de la mateixa manera que el jardiner fa amb les plantes, amb els arbres…

Tornant a la figura del jardiner i enllaçant-la amb l’estil de l’escriptora de Monistrol de Calders, en el poema “A la Montse i en Toni” (p. 97), en el ramell i dedicat a una parella que feia trenta anys que eren casats, indica

“Us donàreu l’un a l’altre

per anar trescant camí,

cultivant amb entusiasme

el jardí cada matí”.

 

I, com que ha donat bons resultats,

“Cada flor ha fet albada

per poder-ne fer un pomell

i gaudir de la florada:

dues roses i un clavell”,

 

o siga, dues filles i un fill.

“Dues roses que us estimen,

un clavell que encara més,

l’amor farem que brolli

mantenint-lo en progrés”.

 

Aquesta relació, com en les rondalles, empiula amb una educació matriarcal en casa i amb una formació acompanyada de bona pasta entre pares i fills i entre l’home i la dona.

Això explicaria que, en els darrers versos, l’autora pose

“Cada dia l’harmonia

sigui un goig a celebrar,

amb coratge i alegria

i afrontant cada demà”.

 

En acabant, passem a uns versos titulats “A l’Elena i en Quico” (p. 98), en la mateixa obra de la poetessa i fets per a un padrí de noces. Aquest padrí, connectant amb la tradició matriarcal, exposa el model de lligam entre els nuvis:
“Gairebé dotze anys porteu

de festeig gratificant,

i aquest SÍ que us donareu

és un pas molt important!

 

Valuós per cada dia

és trobar-se amb l’estimat”

 

 

després de la jornada de cada u.

Adduirem que el padrí els comenta amb detalls que evoquen l’educació en els Pobles matriarcalistes:

“Animeu-vos i estimeu-vos

caminant, feu-vos costat,

ajudeu-vos cada dia

en el nord que us heu traçat”.

 

 

De fet, l’adult els fa un present (ací, simbolitzat per un estel que fa de guia, com si fos el projecte en què creuen els dos nuvis):

“I aquest ram sigui l’estrella

que il·lumini el nou camí”

 

Per consegüent, els el dóna, però no els obliga, un altre tret matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Confiaven i creien en vosaltres

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿confiaven i creien en vosaltres? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 18 d’abril del 2025 i posteriorment plasmaren “La meva mare (1919), sí” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Ma mare, sí. La padrina, no hi he tingut massa relació; i les àvies, no les he conegudes” (Octavi Font Te’n), “Jo crec que sí: jo l’ajudava bastant” (Àngels Sanas Corcoy), “Francament, no me’n record” (Xec Riudavets Cavaller), “No gaire: creien més en els fills homes” (Montserrat Carulla Paüls), “Sempre he estat convençuda que, tant la mare com les àvies, creien i confiaven en mi” (Rosó Garcia Clotet), “Pel que m’han explicat, no gaire. Més aviat, les feien fer el que volien elles. Eren de manar. Jo només les vaig conèixer de molt petita” (Nuri Coromina Ferrer), “Toots. Confiaven en mi, Lluís. Era molt entenimentada i sabien que servia per a guardar un secret i tot el que m’encomanessin. Un exemple: vaig pujar la meva germana petita amb catorze anys. Ningú mai va dubtar, que ho pogués fer malament. Li vaig fer de mare” (Montserrat Cortadella), “Totalment. De fet, l’àvia era el motor de tot. Molt avançada al temps, potser perquè els seus pares eren lluitadors amb la feina, amb les terres i amb el carbó. Totes les dones de la família, de ben joves, sabíem el que volíem i el que no volíem. I ningú, ningú, podia canviar-nos” (Lydia Quera), “Confiaven en nosaltres: més aviat, se’n refiaven de nosaltres. Ma germana i jo mai no havíem donat peu al contrari” (Lui Sarrià).

Afegirem que, el 18 d’abril del 2025, per telèfon, Tonet Escrivà ens digué “Jo pense que les mares es refien dels fills. La meva mare no m’ho ha dit (‘Em fie de tu’). No he viscut eixa confiança plena. La meva mare sí que sé que, d’alguna manera, al germà gran, li donava cert aire. Es refiava més de mi que de la meva germana. La meva mare va treure endavant els fills, la terra, les propietats. El meu pare era el batlle, anava al poble on era batlle. Qui  portava la casa, l’educació,..  era la mare. Lo que porta la  persona damunt, la manera de viure,… és lo que val”. Després, ens escrigué un missatge: “Les meves àvies van morir i tampoc no treballaven.

Nosaltres, tot ho devem a la meva mare. Ella tenia negocis i estava al front de tot.

Un home li portava les terres però tot el que som i el que tenim, li ho devem, a ella. Jo sempre he dit que m’hagués agradat més una abraçada de la meva mare i una fanecada de terra menys. Va ser una dona valenta i molt treballadora.

Potser, massa, si més no. Ja molt gran, els temps eren diferents i vaig conèixer una vessant d’ella més dolça”.

En el meu mur, el 18 d’abril del 2025 posaren “En el meu cas, la resposta és NO” (Angelina Santacana Casals”;  “Ses padrines, sí.

Ses mares, en concret, es meu cas, no” (Maria Galmes Mascaro), “Les iaies, sí” (Natalia Farreras Costa), “Sempre” (Rosa Adroher Bonet), “L’àvia, sí” (Anna Babra), “Les meves àvies, crec que hi creien, almenys, no em deien res. La meva mare i creia completament en mi, m’ho va demostrar sempre. Gràcies, mama, per creure en mi…” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Doncs sí: tant la mare com la iaia materna. Una dona molt avançada per la seva època. L’altra àvia vivia lluny i no hi tractava gaire” (Maria Lluïsa Corominas Cuxart), “Sempre varen confiar en mi, em van inculcar tots els seus valors… Encara els segueixo” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el grup “Records del nostre passat”, el 18 d’abril del 2025 plasmaren “No els feia por que féssim parlar la gent” (Dolors Tomas), “Oh, i tant!. Allò de ‘Aquest no té àvia’ funcionava. Això sí: no t’ho deien a la cara. Per als altres, era ‘El meu nét és fantàstic!’; però, a tu, et deien ‘Mare de Déu: que n’ets, de burro!'” (Xavier Cristòfol Mas), “En el meu cas, ma mare, sí. La meua iaia crec que no (ella no entenia que jo anara tota sola a estudiar i a viure a València amb amigues a un apartament)” (Carmen Mahiques Mahiques).

En el grup “Paraules,  refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 19 d’abril del 2025 afegiren “Sí. M’enviaven al forn, a comprar al mercat o a portar d’escola a les cosines més xicotetes” (Llum Grau Borrás).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.  

Una forta abraçada.

Sexualitat matriarcal, bona avinença i la figura del jardiner

General, , , , , ,

Continuant amb poemes del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què es plasma la sexualitat matriarcalista, hem triat també “Per la Gemma i en Josep Maria” (p. 82), en què el realisme, tocar els peus en terra i la fruïció dels petits detalls de la vida són presents. Així, l’escriptora posa la celebració del natalici i la de les noces d’argent:

“Avui fem una gran festa

d’alegria emocional,

enjoiada de floretes

(…) La Gemma n’ha fet cinquanta

assumint mig segle d’or,

de vivències i esperances

que bateguen dins el cor.

(…) viu la vida dolçament”.

 

A més, podem llegir que,

“Junt amb en Josep Maria

des de fa vint-i-cinc anys,

segelleu una aliança

compartint dos grans afanys”

 

I, al capdavall, Rosa Rovira Sancho afig uns versos en què copsem el matriarcalisme:

“continueu sempre endavant,

que la vida és per gaudir-la

cada hora i cada instant”.

 

Per consegüent, el fet de viure junt amb un altre no és vist com una llosa, sinó, com en moltes cançons eròtiques tradicionals i vernacles en terres catalanoparlants, com una connexió amb la terra (jovenesa i realitat).

En una composició que figura més avant, “A la Dolors i en Joan” (p. 89), la poetessa trau verbs que empiulen amb la maternitat, amb la vellesa, amb el simbolisme del jardí i amb la gratitud amb actes relatius als cinquanta anys com a casats:

“Recordant aquell gran dia

celebrant la vostra unió,

vau dir un SÍ amb alegria

(…) Vàreu fer la prometença

d’estimar-vos constantment,

de cuidar-vos l’un a l’altre

(…) celebrant les noces d’or,

amb vivències i esperances”.

 

 

Com podem veure, hi ha passatges que evoquen lo maternal (cada u, en part, fa de mare de l’altre) i amb el passat (les vivències) i amb l’esdevenidor (els espers).

De fet, en l’estrofa següent, com si l’autora parlàs amb un jardiner, diu

“Heu cuidat bé la nissaga

heu cuidat vostre jardí,

heu cuidat d’amics i amigues

compartint junts el camí”.

 

 

Tot seguit, captem l’agraïment al matrimoni

“Jo, us vull donar les gràcies

per tenir un gran interès,

per fer-me sentir estimada

com una germana més”

 

i, finalment, l’escriptora de Monistrol de Calders addueix

“que l’amor de cada albada

us acaroni per molts anys”.

 

Un altre poema en què apareixen trets matriarcals, i en el mateix ramell, és “Doneu-vos la mà” (p. 91), escrit per a una parella que es casa:

“Doneu-vos la mà per fer la promesa

d’unir-vos per sempre en dolç casament,

uniu vostres veus, curulls de fermesa

i junts pregoneu un SÍ consistent”.

 

En acabant, accedim a una estança en què es pot llegir “unió”, “connectant cors” i “enllaçant vostres mans”. Així, l’empelt, més aïna, és en lligam amb lo matriarcal: el cor.

No debades, en l’estrofa vinent, comenta

“Doneu-vos la mà i no tingueu pressa

compartiu el camí, anant de costat,

i ompliu el sender d’allò que interessa

d’afecte, tendror i amor encisat”,

 

mots que tenen molt a veure amb la sexualitat en els Pobles matriarcals: per exemple, compartir (la via) i la tendror.

A més, això es consolida en agregar 

“gaudint cada dia, vivint el present,

enllumeneu fort el vostre conviure

com dos estrelles brillant constantment”

 

i en què cap de les dues tracta de fer ombra a l’altra, ni, com ara, de relegar-la, un fet de què ens han reportat en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

Sexualitat matriarcal, bona harmonia, el jardiner i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb la sexualitat matriarcal en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en capim trets en el poema “A la M. Teresa i en Lluís”(p. 71), en què apareixen el bon cor i, com ara, la figura del jardiner:

“Avui, feu la recordança

de l’enllaç matrimonial,

va ser un dia formidable

amb un SÍ primaveral.

 

(…) de la mà heu anat sempre

sortejant els averanys.

 

M. Teresa, ets gota d’aigua

fina fresca, transparent,

amb virtut de polidesa

i de noble sentiment.

 

En Lluís té bona traça

(…) del jardí de cada dia

ell en fa el manteniment”.

 

 

En acabant, passa als bons resultats d’aquesta harmonia feta amb detalls com si fos els arbres, les plantes i les flors (la filla n’Ivet):
“Ja teniu una poncella

que ha crescut en el jardí”,

 

també plasmats al capdavall de la composició:

“Aquest ram ple de vivències

una flor per cada any,

cada rosa, una joia

cada pètal un afany”,

 

motiu pel qual, en u dels darrers versos, trau el mot “harmonia”.

En el poema que ve a continuació, “Per en Jordi i la Virgínia” (p. 73), reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en parlar de família (la qual podríem enllaçar amb el paper del mas i de la casa en la tradició cultural catalana juntament amb la terra) i de la mare:

“celebrem amb la família

un enllaç sentimental.

 

Heu triat un lloc d’història

del poble de Monistrol

(…) divisant tota la vall,

amb records de la nissaga

que teniu  a poble avall.

 

Heu triat per fer la festa

el dia de La Mercè,

recordant la teva mare

i el seu tracte tan serè”.

 

Cal dir que la jardineria, com en altres poetes amb un fort sentiment de pertinença a la terra, és ben present en els escrits de l’autora de Monistrol de Calders. Així, en una altra composició que té a veure amb la sexualitat matriarcalista, “Anna Mari i Josep” (p. 79), en el mateix ramell literari, comenta que

“Important és aquest dia

per la vostra relació,

(…) envoltats de la família

i amb amor sensacional.

 

D’un jardí de fines plantes

cada una el seu encant,

sobresurt una parella

molt bonica i molt galant.

 

Necessita ser cuidada

heu de ser bon jardiner,

de l’amor de cada albada

ha de ser sempre el primer”

 

i, així, associa la concòrdia entre tots dos a tractar-se com el jardiner fa amb les plantes i adduint que els romanga eixa amor entre ells que els fa respondre com ho faria un xiquet en la infantesa (la primera albada a què fa al·lusió).

Finalment, remata l’escrit amb uns versos en nexe amb la tradició matriarcal, ja que escriu “una llarga convivència” (tel·lúrica) i “benaurança” (realista): la primera, requereix bona avinença entre les dues bandes; la segona, té molt a veure amb la primera i, de fet, en deriva. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

De la festa de Sant Antoni “del porquet” a Diumenge de Pasqua

General

Festes i festivitats

En l’obra “De la marina i muntanya (Folklore)”, del folklorista valencià Adolf Salvà i Ballester (1885-1941) i edició a cura de Rafael Alemany, exposa sobre la festa de Sant Antoni, la qual tinguí ocasió de viure i de captar-hi l’esperit comunitari i el matriarcalisme. L’autor diu així:

“A 13 de gener. Festa desapareguda fa moltíssims anys. A l’església feien missa i sermó, costejada pels devots del producte de dos porquets, que es deien porquets de Sant Antoni, que anaven solts pels carrers, donant-los de menjar els veïns liberalment. L’Ajuntament tenia una quantitat consignada de festes i, així, es llig d’acord amb pres en sessió de 10 de juny de 1877: ‘que la quantitat de 40ptas. 50ctms. Investides en la festa de Sant Antoni Abat,… s’apliquen al capítol de despeses imprevistes’”. Antigament, hi havia costum de beneir les cavalleries durant eixe dia, costum que ha desaparegut fa moltíssims anys i no hem conegut.

Per la vesprada, feien balls i el joc de què es parla en els Jocs. Tot s’ha perdut” (pp. 238-239).

Cal dir que aquestes paraules (les administratives estaven en castellà i les hem traduïdes) no són vàlides per a moltes poblacions de l’Horta de València, on, en el darrer quart del segle XX i en la primera dècada del segle XXI, es feia molta festa amb motiu de l’arribada de la festivitat de Sant Antoni “el del porquet”. Així, primerament, una falla de barri (sovint, el mateix dia) i, més avant, el cap de setmana més pròxim, desfilaven cavalls i es feia benedicció de tota mena d’animals, sobretot, de cavalleria i domèstics (especialment, gats i gossos junt amb ocells). I, perquè no coincidissen entre diferents viles de la mateixa comarca (com ara, Torrent, Alaquàs i Aldaia, en la de l’Horta de València), la desfilada tenia lloc en distints dies.

Adduirem que, en la nota 2 que exposa el folklorista, relativa a la festa de Sant Antoni, podem llegir que “Al dia de Sant Antoni de gener, o del Porquet, en Tàrbena, fan festa, amb sermó, i música i processó; cordada, el segon dia; i, el primer, feien debanadora. No trauen les cavalleries del corral, sinó per a beure, però no els fan fer faena.

Abans, hi havia també el porquet de Sant Antoni, que anava pel poble i mantenien els veïns; per la nit, s’arreplegava a casa el Clavari. Li posaven una campaneta al coll. Desaparegué, per 1926, aquest costum.

En Callosa, també hi havia costum del porquet solt amb una campaneta al coll.

En la Nucia, diu que, abans, al dia de Sant Antoni, portaven la imatge i l’entraven al corral perquè fóra vista pel cavall”.

Una altra festa recopilada en aquesta obra pel folklorista Adolf Salvà i Ballester és la “Pasqua Florida” (p. 249). Així, comenta que “Per la vesprada, bereneta, anant tots els xiquets i molts majors a menjar-se la mona a les eres de batre, portant aquella i l’ampolleta del vi i altres viandes en un cabasset, de poc temps ençà; abans, ho duien nugat en un mocadoret. Lo clàssic era la mona, un congret o magraneta de pa, un trosset de llonganissa, una taronja i un cèntim de tramussos i cacaus (…). Fadrins i fadrines, aprés la bereneta, ballaven i cantaven acompanyats de guitarres; altres fadrins volaven milotxes o catxerulos. Lo mateix es feia a la vesprada dels altres dos dies”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bon Diumenge de Pasqua i bones festes de Pasqua.

 

Nota: Ací teniu un vídeo amb una de les cançons tradicionals valencianes que se solen cantar Diumenge de Pasqua: https://youtu.be/s-ltvaByaw8?feature=shared.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal i bona harmonia i bon cor entre les tres generacions i amb la terra

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb composicions del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, relacionades amb el tema dels avis i, igualment, amb la celebració de les noces d’or i amb trets matriarcalistes, hi ha “Als nostres avis” (p. 69), quan diu que un home aplega a Cotillas,

“un poblet amb molt d’encís.

 

(…)  Pel viatge de les noces

vau venir a Monistrol,

aquest poble us dóna estada

per poder-hi fer el bressol”.

 

 

I, per tant, passen a residir en Monistrol de Calders, una vila molt oberta i on tindran fills.

Després, indica que

“Quatre fills que Déu us dóna

ara ja en teniu vuit,

i amplieu la dinastia

amb deu néts… ja som divuit!

 

S’ha complert una gran fita,

i amb família de bon cor”.

 

No debades, el gai saber acaba amb un agraïment als padrins:
“Per molts anys en aquest dia

tots plegats us desitgem,

a aquests avis tan formosos

que per sempre estimarem”.

 

Un altre poema amb motiu d’un acte semblant és “A la Paquita i En Lluís” (p. 85), quan la poetessa, com ara, diu

“D’aquell SÍ dels anys seixanta

cinquanta anys han ben passat,

caminant amb confiança

els paranys heu superat.

 

(…) compartint la vostra vida

tres xicots vàreu tenir.

 

Aquests nois han fet un plagi

i tres néts us han donat,

per omplir-vos d’alegria

la vostra continuïtat”.

 

 

Així, en aquests versos, lliguen les tres generacions: els avis, els fills i els néts.

I, com que hi ha bona avinença entre els membres de la família i amb més persones, l’escriptora indica que

“Sou la parella encisadora

amb amics per tot arreu,

que valoren vostra gesta

estimant tot el que feu”.

 

En la darrera estrofa, afig uns mots significatius:

“Festegem i celebrem-ho

amb fermesa i grans afanys,

un petó i una abraçada

salut i força per molts anys”.

 

 

L’altra composició de què parlàvem, i que enllaça amb una celebració pareguda, és “A la Paquita i En Pere” (p. 86):

“Cinquanta anys de matrimoni

són molts anys curulls d’encís,

vostres cors van fer aliança

amb amor i compromís”.

 

A continuació, trau el tema de l’arbre genealògic (ací, unint amb fills i amb néts) junt amb el de la bona relació amb els més xiquets:

“Va ser un SÍ per fer mainada

ja teniu sis descendents,

us agrada veure’ls sempre

i que estiguin tots contents.

 

Dues nétes encisadores

que en sentiu gran devoció

i dos néts molt ufanosos

són la vostra admiració.

 

Una iaia un xic xerraire

i l’avi Pere més seriós,

com a pares, com a avis

per nosaltres els millors!”.

 

 

En eixe seny, aquests versos expliquen el missatge de l’estrofa següent, en què capim detalls personals del matrimoni i uns altres que també tenen a veure amb lo matriarcal, per exemple, la gratitud, l’interés pel proïsme i el bon cor:
“I us volem donar les gràcies

per fer-nos sempre costat,

per tenir un cor tan ample,

per l’amor que ens heu donat”.     

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La cultura tradicional i el folklore autòctons en terres catalanoparlants

General, , , , , ,

La cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb el folklore autòcton en terres catalanoparlants. Importància de la seua difusió.

El 13 d’abril del 2025 posí en el meu mur, en distints grups de Facebook, en un correu electrònic i en un missatge enviat a diferents persones (com també, l’endemà), “¿Considereu important que es difonga la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb el folklore autòcton de terres catalanoparlants? Gràcies”.

El mateix dia ens enviaren aquests missatges: “Amb tota la força del cor” (Lola Carbonell), “Superimportant” (Kike Gandia Álvarez, cap dels museus de Cullera, una vila de la comarca valenciana de la Ribera Baixa), “És important, i molt” (María Carmen Badia Prats), “Sí: molt important, que no sols sigui al País Valencià: que arribi per tot. El patriarcalisme és als diferents partits, els quals cerquen separar i que es tingui un odi irracional per tot lo que no sigui la llengua. I això fa que, a poc a poc, ens empobrim a nivell cultural i de tradicions.

No hi ha res més gratificant que aprendre de tots. Em sento orgullosa de ser lo que sóc i, quan sóc tingut oportunitat d’anar a altres llocs, que em diguin lo meravellós que és la Sagrada Família, Montserrat, els balls com la sardana i festes tradicionals.

Com que, a mi, també m’agrada aprendre d’ells, en el fons, no som tant diferents.

Lo que, de vegades, passa és que el nostre orgull ens fa voler creure que som millors que ningú i ara veiem com estem.

Lo que tampoc hem de fer és deixar-nos trepitjar, ni que ens imposin res. Això ja és una altra cosa. Cadascú, lo seu, sense menysprear ningú” (Antonia Verdejo, catalana de naixement i d’arrels paternals llunyanes d’origen català, com pogué deduir d’un arbre genealògic que féu feia pocs anys), “Doncs sí: ho veig molt important. Al final, la llengua i la cultura catalanes són de les més antigues del món” (Esther Farres Casas), “Ho considero importantíssim, primordial, encara que crec que els estrangers, quan vénen, ens promocionen.

El que fa mal (i mooolt) és l’espanyolisme. Aquests són perillosos… Molts d’ells, al meu parer, faltats de cultura i deixats per impulsos negatius de ràbia i de gelosia” (Montserrat Cortadella, nata en 1948).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 13 d’abril del 2025 comentaren “Ho trobo molt important i imprescindible, perquè considero que som el mateix Poble, amb diferents variants, es digui el nom que es digui” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931).

Eixe dia, en el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, Josep Ma. Duran posà “Sens dubte”.

El 14 d’abril del 2025 i més avant, en el meu mur,  plasmaren “I tant que sí!” (Encarnació Sanchez), “Sí, sí. Cal posar en valor la llengua, i la cultura, que les persones que no hi estan directament interessades s’adonin que val la pena” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “El! Cal i caldrà sempre” (Iaia Bisbal), ““I tant que sí! Cada lloc ha de procurar cultivar i mantenir la seva manera de ser. I, alhora que ha de respectar les d’altres llocs, s’ha de fer respectar les seves” (Anna Babra), “Important, no: importantíssim” (Maria Conca Juncosa).

Adduirem que, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 14 d’abril del 2025 i posteriorment escrigueren “És clar” (Germana Fargas Oriol), “’Qui perd els orígens, perd identitat’, deia en Raimon” (Maria Dolors Franquet Calvet), “I tant que és important! Si no, ho perdrem tot” (Rosa Adroher Bonet), “Naturalment!!” (Antoni Robert Gadea), “I tant!!!” (Josefina Besora Oliva), “Qui no defensa la seva identitat, en estar com estem sota els seus peus i sota el seu poder, ens anihilaran com a Poble, com a Nació que tots els catalanoparlants (o sia, els Països Catalans) anirem a desaparèixer. Observem: l’arameu (la llengua de Jesús) té molts pocs parlants. Sigueu valents i valents.

Empreu (useu) la llengua amb tota mena d’interlocutors. Jo ho faig: fa quaranta-cinc anys que ho faig. Si no ho feu, donareu la raó a Josep Ma. Virgili i Ortiga (Universitat Rovira i Virgili), qui parla per Ràdio Estel i ens diu que el sostre de vidre, si es trenca, és la mort de la llengua. Cada cop que amagueu la llengua, claveu un clau al taüt del català. Jo dic això: en aquests moments, la llengua està en angúnia. Salvem-la, si us plau. Tots els nostres ancestres van fer l’esforç perquè la llengua catalana sobrevisqués” (Ramona Ibarra), “Sí. I tant!” (Montserrat Bosch Angles), “Essencial. A més, és la nostra obligació. Si no ens defensem nosaltres, qui ens defensarà?” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Naturalment. Em sembla essencial” (Maria Lluïsa Corominas Cuxart), “No sols és important, Lluís: és imprescindible en tots els aspectes possibles, on és necessari actuar” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), “I tant!” (Alexandre Perelló Perelló), “Molt important!” (Montserrat Orriols Arnabat), “Es evident, no? És la nostra cultura i hem de passar-la als nostres descendents!!” (Maria–Carmen Baltà Alonso), “Sí. És clar” (Marc Orozko Obrador).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Tot seguit, adjuntem una foto que ens envià Elena Palau Calveres el 13 d’abril del 2025 en un missatge.

En el present, és quan s’enllaça amb els altres: amb els més vells i amb els més jóvens que nosaltres com també amb la terra on som i amb la terra on vivim.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal en parelles amb bona harmonia i en generacions d’emprenedores

General, , , , ,

Un altre poema en què el tema té a veure amb ancians que ja són casats cinquanta anys o més (i que, junt amb uns altres, podíem haver-lo posat en el punt referent a la sexualitat matriarcal), és “A Baldomero i Rosita” (p. 66), del 2006, en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho. Començarem dient que sembla com si l’hagués escrit un besnét i que l’escriptora, en un correu electrònic del 13 d’abril del 2025, ens indicava que, a una filla d’aquesta parella, “un besnét li va llegir el poema dels seixanta anys”. Diu així:

“Un ‘t’estimo’ des de l’any

mil nou-cents quaranta-sis,

vau dir SÍ al matrimoni

engendrant un compromís.

 

(…) Heu format la gran família

de quatre generacions,

a on regna l’harmonia

tota plena d’il·lusions”.

 

 

A més, l’autora afig que

“Al besavi Baldomero

li agrada molt resar,

es distreu jugant al dòmino (…).

La besàvia Rosita

li agrada molt cantar,

es desvetlla per nosaltres

i a tots ens vol ensenyar”.

 

 

Sobre aquests versos, diré que, com em comentava ma mare (1943) en l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, l’avi patern de mon avi matern (aquest darrer havia nascut en 1906), “moltes vegades, arribava (…) a casa i estava desenganxant el carro, l’animal; i la dona li deia coses, li parlava, li demanava (…). I ell, a vegades, a la tercera, li deia:

-¡Però, dona, espera un moment, que estic acabant de resar!”. Això sí: una religiositat naturalista, en què la Mare Terra té un paper molt important, principal, puix que simbolitza la terra, eixa font de vida que, per a una societat que, àmpliament, era agrícola, la sentia com una mare de qui tots podem alletar i amb qui hi ha bona harmonia.

Tocant a la funció de la besàvia, empiula amb bona part del simbolisme (i del seu paper en les cultures matriarcalistes): ella ensenyaria a cantar i, igualment, educaria els fills, els néts i els besnéts. Almenys, en major mesura que el marit i que els hòmens.

En acabant, capim que

“Els besnéts tenim el deure

de saber continuar,

la nissaga que emprenguéreu

quan tots dos us vau casar”.

 

 

Aquests versos reflecteixen molt el matriarcalisme: la bona cura cap als majors, de manera que, amb l’educació que reben els més petits, els xiquets i els jóvens, les generacions del demà aplanen el camí de la bona avinença i del bon lligam amb lo tel·lúric (ací, representat pels besavis).

Al capdavall, la poetessa torna a prendre la paraula i a menar-se als grans:

“Per molts anys i una abraçada

pel camí que aneu trescant,

hi ha un estel que encara us guia

i que us fa tirar endavant”.

 

Potser, l’autora es trobàs amb una parella encara esperançada, ja que fa al·lusió a una mena d’estel que és com la llum que veuen en un esdevenidor amb confiança.

Una altra composició també per a persones d’edat avançada (possiblement, amb uns setanta anys) i escrit en el mateix llibre de ramell, és “Quaranta anys” (p. 68):

“Un enllaç us unia en casament,

 va ser un SÍ responsable amb alegria

i amb desig de donar-vos constantment”

 

l’u… a l’altre i, així, amb concordança, com unes ones de la mar suaus i, si no, moderades. De fet, com en moltes rondalles amb un fons paregut,

“La feina ha estat la bona fita

pare i fill, un treball de construcció,

ha permès una excel·lent collita

i els ha unit en la seva relació”.

 

Per consegüent, apareix l’arquetip del rei (el pare) i la bona connexió amb els súbdits (el fill), com en moltes narracions ancestrals.

Agregarem que 

“Les nobles pubilles, en la perruqueria

mare i filla donant-t’hi el millor fruit,

engalanen els caps amb cortesia

i activen l’empresa amb traça i acuit”.

 

O siga que, altra vegada, es plasma un exemple de dones emprenedores, amb bona relació amb el públic i amb bon ull comercial.

Adduirem que

“Treballant i ampliant la dinastia

gaudiu ja, de dues nétes i dos néts,

són cors que us estimen cada dia,

són albades d’uns avis satisfets”,

 

 

perquè ha valgut la pena educar com ja ho feien els avantpassats: de manera matriarcalista, pensant en lo que, en més d’un Poble matriarcal, es diu la setena generació posterior. Ho captem en els bons fruits (els néts).

Finalment, continua l’esperança en la vida d’aquest matrimoni:

“el sender aplanat de cada dia”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal en parelles amb harmonia, fèrtils i de bon tracte

General, , , , , , , ,

Continuant amb lo sexual i matriarcalista en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, ho copsem en el poema “Felicitats” (p. 54), relatiu a unes noces:

“Primavera és ja florida

i tu Josep et vols casar

(…) anireu junts a l’altar.

 

Heu preparat la nova vida

niu d’amor amb il·lusió,

compartiu cada diada

lleialtat i comprensió.

 

Si en els cors ha fet estada

(…) recordeu a cada albada

el bonic que és estimar.

 

I també feu recordança

dels amics i dels companys,

que us desitgen amb gaubança

felicitat i per molts anys!”.

 

 

Com podem veure, en primer lloc, apareix la idea de pacte (junts en l’església); després, una aliança que va unida amb bon cor, amb sinceritat i a posar-se en la pell d’altri.

A més, l’autora proposa que els nuvis, amb el mateix interés per la continuïtat del lligam que el primer dia, evoquen, cada inici del dia (moment, simbòlicament, associat amb l’esperança), les paraules amb què cada u dels dos prometé fidelitat i tolerància cap a l’altre.

I, finalment, Rosa Rovira Sancho indica la importància de tenir present els qui els han facilitat el camí i, per descomptat, els qui encara viuen i els aplanen una vida amb fruïció.

En una altra composició sobre el mateix tema (però relativa a una parella que celebra les noces d’argent, és a dir, els vint-i-cinc anys com a casats), com és “A la Josefina i en Francesc” (p. 63), captem trets matriarcals. Així, la poetessa trau que

“dues vides enllaçades

vàreu fer-ne un casament.

(…) una llar que és una toia

i és el somni dels casats”.

 

Per tant, connecta la llar (en línia amb el mas, i que és u dels punts que defineixen el matriarcalisme català) amb la figura del jardiner (qui s’assembla al pagès, per com tracta la terra i, així, la mare) i, de pas, amb els bons fruits que en resulten: les flors, senyal de vida que qualla.

De fet, com en la rondalla en què hi ha harmonia en un matrimoni (o bé en les relacions entre un parent comerciant i que compleix amb la dona o que la defén), l’escriptora comenta

“Heu tingut ja dues noies

resplendents com raigs de sol,

del jovent són les miroies

al poble de Monistrol”.

 

Al capdavall dels versos, afig que

“Camineu sense temença

el camí que us heu traçat:

guanyareu la pau intensa

benestar i felicitat”.

 

O siga que, per una banda, l’autora plasma l’esperit jove que encara conserven els pares (en la plenitud de la vida) i, igualment, com qui va cap al demà i algun dia es farà vell, ve a dir que la faena ben feta garanteix el benviure de la gent. Aquest detall està en nexe amb la tradició cultural catalana de terres de l’interior, de les muntanyenques i, ben mirat, de la societat que existia en la Catalunya del segle XIII, de què, en el segle XX, encara romania un tarannà en aquest seny.

Empiulant amb aquesta darrera centúria, en la composició “A l’Anita i en Pius” (p. 64), en el mateix ramell poètic, Rosa Rovira Sancho escriu sobre una parella que es casà en 1956:

“Dos carrers van unir-se en abraçada

(…) i enllaçant una unió sagrada,

en feren de la llar un santuari”.

 

 

Per consegüent, figuren detalls que tenen a veure amb els Pobles matriarcalistes: la fidelitat a la paraula (la persona és considerada així o aixà segons la seua paraula i com parla i com escolta), entesa com una cosa que no s’ha de profanar i, en segon lloc, la llar com a espai d’acollida i com si fos un temple.

A més, agrega que

“Cal Ton és botiga vella en el poble

(…) dispensant sempre un bon tracte noble

des del matí a la posta del sol”.

 

El bon cor tan comú en les cultures matriarcals.

Finalment, la poetessa de Monistrol de Calders addueix que

“Són cinquanta anys d’amor i harmonia

gaudint sempre de l’encís conjugal,

on heu combinat treball i alegria

amb un gran ramell de goig filial” .

 

Aquests mots podem empiular-los amb el fet que, com en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en aquesta parella, la part activa i la materna s’han combinat amb bona avinença.

Agraesc  la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)