Educadors matriarcals, el sentiment de pertinença a la terra i maternitat

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre esmentat de Gerard Canals Puigvendrelló, en la narració “El forat del Condemnat”, capim trets que ens evoquen la maternitat i, sobretot, detalls associats a la dona i al sentiment de pertinença a la terra. Així, un dia de tardor, un oncle demana al seu nebot si sabia què era el forat de la Guineu. I, com que li respon que no, li diu:

“-Oh! Doncs és digne de veure! (…) és una mena de foranca, com una cova rodona, petita i molt fonda, de la qual, de tant en tant, raja un doll d’aigua sobtadament. Però no et pensis un rajolí, no! En surt aigua com en una avinguda i ho inunda tot al seu voltant, fins i tot, crea un  petit torrent mentre dura la surgència. Després, generalment, passats uns dies, el forat deixa de treure aigua i pot estar sec durant mesos sencers. Conten que és imprevisible saber quan brollarà el forat, perquè, a vegades, plou molt i no en surt ni un grill d’aigua o, pel contrari, comença a rajar amb força després de setmanes de no caure ni una gota” (pp. 89-90).

Per consegüent, es reflecteixen detalls matriarcals, com ara, la balma, que és fonda (entrar a l’interior de la mare), l’aigua (u dels símbols feminals), la dona (el part i el petit torrent que crea).

Els mesos de sequera, com en altres Pobles matriarcalistes, representarien el temps entre un part i el següent, entre el naixement de dos fills. Altrament, es plasma l’interés, en la geografia catalana, per l’aigua, en qualsevol moment de l’any.

A l’instant, l’home li comenta que tots dos passaran per un bosc comunal (gestionat d’acord amb el comunalisme, un tret en nexe amb el matriarcalisme) i li addueix que el forat és amagat en un terreny rocós (detall que podríem empiular amb la dona forta).

En un passatge posterior, l’oncle li parla sobre un altre forat, però en què sí que havien caigut persones. Cal indicar que aquest segon indret, conegut com el forat del Condemnat, “és com una mena de pou estret que hi ha a l’església de Solans, on es diu que, antigament, llençaven els condemnats” (p. 91). Sobre aquestes línies, diré que, més d’una vegada, he pogut veure cementeris al costat de l’església d’una vila xicoteta i, àdhuc, en un punt de l’interior d’una església en què reposava alguna persona d’aquella localitat. A més, captem el símbol femení del pou (lloc de l’embaràs, interior de la dona) i el lligam entre les dones i la comunitat (representada pel temple).

A banda, l’adult li explica el motiu pel qual s’hauria bastit aquell pou i, de pas, l’endinsa en el passat històric de la comarca i de Catalunya: “diuen que hi havien tirat molta gent: alguns, que havien comès veritables atrocitats; d’altres que, simplement, molestaven i era la manera de fer-los callar per sempre. La troba diu que: ‘Al poble vell de Solans, a l’església, hi ha un forat. Ja sabia el dissident, que era el forat del Condemnat…’ -va fer l’home, amb posat greu” (p. 91).

Finalment, l’oncle, pensant com podria assimilar el xiquet aquest relat, respon amb encert com un educador: “Però pensa que, d’això que et parlo, fa molts i molts anys. Segles! Avui, el forat és enreixat i no hi pot pas caure ningú (…).

-El que ara ens interessa és que continuï plovent i que es facin bolets, a veure si, aquesta mateixa setmana, en podem arreplegar una bona cistella per a començar la temporada” (p. 92).

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones bondadoses portades en poltrona

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles amb dones bondadoses portades en poltrona? Gràcies.

N’hi ha en la rondalla mallorquina “Na Francineta”, recopilada per Antoni Ma. Alcover, Tom XVIII.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat ). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 1r de novembre del 2025 i posteriorment posaren “No. A casa l’àvia, manava fer panellets i castanyes per a tota la gent que venia a saludar o a comprar. I ens ajuntàvem tota la familia i, als néts, ens contava referent a les bruixes (bé dolentes, bé bones) i, després, els avis cantaven per Catalunya i la gent. Era una festa que esperàvem tots. I tots al cementiri, amb flors pels familiars que s’havien mort” (Lydia Quera), “Mig recorde un joc. Entrellaçant les mans, es feia una carideta; es cantava una cançó de què no recorde la lletra: ‘La cadireta de la reina’” (Lurdes Gaspar). En acabant, cercàrem “Cadireta” en el DCVB i trobàrem una definició que diu “Cadireta de la reina o cadireta d’or (Val.) o, simplement, a la cadireta (Bal.): seient que formen dues persones agafant-se mútuament els braons i portant una altra persona asseguda damunt les quatre mans juntes (…). A Mallorca, els al·lots, quan en duen un a la cadireta, canten: ‘A la cadireta, a la cadiró; no menjaràs xuia ni botifarró'”. Sobre la manera de fer cadireta d’or a València, vegeu Morales Id. 16″; “Ho desconec” (Joan Prió Piñol), “No. No ho recordo pas” (Daniel Gros), “No. És clar que no. Eren dones de la vila, no pas de les altes esferes. Algunes eren bones dónes i, d’altres, eren el que podien ser.

Espero que s’entengui què vull dir” (Anna Babra), “No ho he sentit mai” (Xec Riudavets Cavaller).

En el grup “Cultura tradicional i folklore vernacles en terres catalanoparlants”, el 1r de novembre del 2025 ens plasmaren “Sííííí” (Montserrat Vilaró Berenguer).

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada i bon dia de Tots Sants.

 

Nota: Afegim part de la rondalla esmentada: <<Na Francineta, amb “una cadira de mans tota de plata i sis criats vestís de seda per dur-la” (p. 8), fa via cap al ball. Així, ja veiem que es fa lo que vol la dona i ella dicta els serfs:

“-Senyoreta, a on vol que la duguem?

-A cal senyor rei, as ball que hi fan anit! -diu Na Francineta.

I aquells sis criats vestits de seda, des d’allà, cap a cal rei!, amb Na Francineta ben asseguda en aquella cadira de mans” (p. 10).

Na Francineta, al moment, entra en el ball i el rei “ja ho crec, volgué ballar amb ella” (p. 10). Però la jove, immediatament, se n’ix i se’n va cap a sa casa…  i els sis criats “La tornen dins sa cuina i li diuen:

-Senyoreta, vol res pus de nosaltres?

-No, bona gent! -diu ella” (p. 10)>>.

 

 

 

El festeig i la sexualitat en monestirs i la maternitat

General, , , , , , , , ,

Tot seguit, adduirem una rondalla que figura en l’obra “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals i Puigvendrelló i publicada per Edicions Sidillà en el 2020: “El monestir oblidat”. En aquest relat, apareix el tema del festeig.

Així, sobre les viles del Cantó, en Catalunya, el narrador (un noi) comenta a una noia que “abans, aquestes muntanyes i aquestes viles estaven plenes de gent, com a qualsevol altre lloc. La gent tenia bestiar i cultivaven alguns trossos, sobretot, a les valls una mica amples” (p. 84). També indica com es vivia i, entre d’altres coses, diu que “Abans, totes les viles tenien famílies emparentades, totes les cases tenien parents escampats per la rodalia. Quan eren joves, els nois anaven d’una vila a l’altra, aprofitant les festes majors, tot cercant noies fadrines amb qui prometre’s. Un cop començava la relació, els enamorats ho tenien difícil per a veure’s, generalment, vivien a viles diferents i podien haver-hi unes quantes hores de caminada” (p. 85).

A continuació, plasma que el xicot se n’anava a on vivia la fadrina, normalment, de nit: “en deien fer el vistaire, d’això! Era la manera de poder mantenir la relació fins que les famílies no haguessin arreglat els tractes per al casori” (p. 85) i el folklorista escriu “afers de faldilles” (p. 85).

Ben avançada la contarella, el minyó passa al tema del monestir: “enmig de la vall, hi ha una casa molt curiosa que es diu cal Monestir. (…) m’havien explicat que el nom prové del fet que antigament havia estat un monestir, el de Santa Cecilia d’Elins. La seva història té molt a veure amb els amors prohibits i amb els amants pecadors…” (p. 86).

Llavors, el jove continua amb el relat: “Diuen que aquest  monestir, primer, havia estat de frares (…). Veient que el monestir dequeia i que no hi havia monjos que el poguessin remuntar, el bisbe va decidir convertir a poc a poc la comunitat masculina en una de femenina (…). Amb el temps, el monestir va esdevenir un convent de frares i de monges, i sembla ser que, durant molts i molts anys, aquesta comunitat va conviure santament, sense que l’esca del pecat calés entre els seus devots” (pp. 86-87).

Per tant, el pas de la neteja a la brutícia, al pecat, és associat al moment posterior a la introducció de dones en el monestir.

A més, el folklorista Gerard Canals i Puigvendrelló agrega que, segons alguns, un home en forma de comte ben plantat visità el monestir i va seduir les monges i, després, entrem en un passatge amb protagonisme de la nit (vinculada amb lo femení): “el fet és que una nit, (…) els membres del convent es van aparellar els uns amb els altres en una gran orgia i, de resultes d’això, totes les monges van restar embarassades. Al cap de nou mesos, cadascuna d’elles va donar llum una criatura, llevat de l’abadessa, que va tenir bessonada” (p. 87). Aquests mots sobre l’orgia empiulen amb la sexualitat en els Pobles matriarcalistes, ja que és ben vista i de manera més oberta i, igualment, favorable a la dona i amb bon tractament cap a l’home.

Un poc després, en aplegar noves al bisbe, ell decideix clausurar-lo i esborrar “qualsevol rastre dels fets que s’hi havien esdevingut.

(…) Algunes monges van donar els fills en adopció i van ser acceptades com a membres de la col·legiata de Santa Maria de Castellbò; d’altres, van fugir d’aquestes muntanyes i van criar els seus fills en altres viles on no les coneguessin. Diuen que algunes van esdevenir bruixes o que així se les va considerar” (p. 88).

Aquests detalls dels fills que eren donats enllacen amb comentaris que ens feren sobre la maternitat, per exemple, en famílies pobres o bé en què la dona els havia tingut molt jove.

Finalment, quant als hòmens, “devien a poc a poc col·locar-se per les viles de la rodalia” (p. 88).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Sobre les fadrines no casades

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre fadrines no casades? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 31 d’octubre del 2025 i posteriorment posaren “‘Aquella s’ha quedat per a vestir sants! Cuita, que no et passi el mateix a tu,… ¡Au: vés, no siguis tan llepafils!'” (Danielal Gros), “Ses dones fadrines, que havien quedat per a vestir sants, no rebien el tractament de ‘vós’; sempre, ‘tu’. Un home major fadrí era tractat de ‘vós’; i una dona fadrina, de ‘tu'” (Rafel Gelabert), “Em sap greu dir-ho, però escoltava, més aviat, un xic de rebaix. Consideraven amb poca importància!!

Em sap greu!!! Però eren altres temps!!” (Roser Canals Costa), “Res” (Lurdes Gaspar), “Sempre hi ha noies no casades” (Àngels Sanas Corcoy), “A casa, ho vàrem viure amb normalitat, ja que la germana de la iaia era fadrina. 

Quan jo demanava ‘Per què no es va casar la tieta?’, la iaia em va respondre ‘No va trobar qui l’estimés com es mereix. Va ser una gran dona’. La vaig estimar mooolt” (Montserrat Cortadella), “No m’hi parava esment” (Joan Prió Piñol), “A casa, no eren de criticar la gent, eren molt de respectar, però sí que, quan parlaven d’algú o d’alguna cosa, te n’adonaves que hi havia uns ‘oficis’ per a fadrines: les que duien el tema de vestir els sants, de vetllar-los, etc., eren fadrines; el qui tocava les campanes era una campanera (vivia al costat de casa) i també era fadrina” (Àngel Blanch Picanyol), “Bon dia, Lluís!

El que deien és que les fadrines, noies fadrines, es quedaven per a vestir sants. Encara ara hi ha algunes esglésies en què les imatges religioses van vestides de roba. Poques, però.

Bona Castanyada, ’25!” (Nuri Coromina Ferrer), “Segons l’àvia, jo no tenia encants per a matrimoni o no era el que desitjava, i tot havia de ser respectat: els humans són canviants en temps i en moments” (Lydia Quera), “Que quedaven per a vestir sants… Un cert menyspreu ser fadrina vella o ser fadrí vell” (Maria Galmes Mascaro), “‘Conques’, per a dones, o ‘Dones per a vestir sants’; per als homes, ‘Concos'” (Anna Babra), “Ma mare no deia res perquè es va casar majoreta per a l’època, a trenta-quatre” (Octavi Font Ten), “No recordo si comentaven sobre el tema” (Rosó Garcia Clotet), “Ma mare tenia una cosina que també anava fent-se major i que no es casava. I, ja majoreta, un home la cercava i li demanà que es casara amb ell.

La cosina demanà a ma mare que ella l’aconsellara si es casava amb ell, perquè era pastor i no era molt agraciat. Ma mare li digué que es feia major i que esperava que es casara (si a ella l’agradava). Encara va tindre un fill” (MCarmen Bañuls), “Em sembla que no n’hi havia. No recordo cap dona sense casar-se a la vila… A ciutat, diferent! Normalment, dones amb estudis, la típica secretària” (Quima Estrada Duran).

En el meu mur, el 31 d’octubre del 2025 plasmaren “Que havien quedat per a vestir sants” (Conxeta Fortesa).

Finalment, ma mare, el 31 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué “Una germana de l’avi Miquelet (1874), tia de mon pare (la tia Vicenteta), visqué tota la vida en ca la tia Consuelo (la meua àvia paterna, de 1878). I la tia Patrocinio, germana de la meua àvia materna, visqué tota la vida en ca l’àvia Amparo. L’àvia Consuelo, si sabia que venien les amigues de la tia Vicenteta, li feia dolços.

Moltes vegades, les fadrines anaven més a l’església perquè tenien menys obligacions. [ Els qui feien això, ] moltes vegades eren dones”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Marededéus trobades, dones que guien i paganisme ancestral

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es plasma lo matriarcal i que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, és “El toro de Rubió”, la qual ens porta a les llegendes de les marededéus aparegudes (o trobades). En primer lloc, direm que, encara que apareix el personatge de Sant Joan, el contingut ens fa pensar que, o bé hi hagué una substitució d’un personatge femení per u masculí, o bé és present per a tractar de vincular-lo amb el nom de l’indret.

El relat sobre el toro és narrat per un capellà a la seua majordoma:

“-¿Us he explicat mai la història del toro de Rubió? Em sembla que no us l’he explicada mai. ¡Va, anem (…) i, així, aprofitem el camí i us l’explico, que segur que us agradarà! (…).

Conta la llegenda, explicada de molt i molt de temps per les viles d’aquestes muntanyes, que va ser un toro el que va trobar la talla de fusta de Sant Joan de l’Erm. Aquest toro es va escapar dels peixius on pasturava i va guiar els pastors per a indicar-los on era enterrada la imatge” (pp. 69-70).

Com podem veure, per una banda, el temps és aprofitat per a transmetre part de la cultura tradicional, en aquest cas, en nexe amb una figura femenina (el bou, per les banyes, les quals concorden amb la lluna) i, a més, amb la fusta (un altre tret relacionat amb la dona i amb la mare). Igualment, la dona és qui fa de guia dels hòmens, ella va per davant, com la corda i el poal en una dita valenciana molt coneguda. Altrament, la imatge és en l’interior de la mare (de la terra).

Més avant, el rector li comenta que un dia, a punta de matí, l’animal comença a mugir i fa camí “fins arribar a la font Coberta, prop del coll de la Basseta. Allà, l’animal va començar a furgar la terra amb les peüngles, tan fort i amb tanta insistència que va cridar l’atenció als pastors, que l’havien seguit cames ajudeu-me a través dels boscatges” (p. 70). Quant a aquest passatge, hi ha molts detalls matriarcals i feminals: la font (de vida, aquosa), la Coberta (la dona com a aixopluc) i la Basseta (la recepció).

Ben mirat, la majordoma, creativa, fa qüestions al capellà sobre aquesta contarella. Llavors, ell prossegueix:
“-En començar a excavar al lloc que els indicava l’animal, els pastors van trobar-hi ràpidament la imatge de Sant Joan, enterrada i conservada miraculosament d’ença vés a saber quantes centúries” (p. 70), mots que ens podrien portar al paganisme i, així, a una imatge d’una deessa, d’una marededéu, etc., però no d’un sant.

Com hem indicat, el sant (sobretot, pensant que el narrador és un capellà) podria haver substituït una divinitat femenina.

Passa que, després de la troballa, comencen les disputes entre les viles que reclamaven la seua propietat. I, aleshores, “per més que ho van provar, no va haver-hi manera de moure’l de lloc. Només al cap de molts esforços, van aconseguir baixar-lo fins a Castellbò, però, a l’endemà, la imatge ja tornava a ser al lloc on l’havien descoberta” (p. 71), com en la versió de moltíssimes llegendes de la mateixa corda.

Al capdavall, “Veient, en aquest nou miracle, la voluntat del sant de romandre en aquell lloc, finalment, van aixecar-hi una petita capella en honor seu, que anomenaren de Sant Joan de l’Erm” (p. 71). Com hem indicat, el sant esmentat, de signe patriarcal (associat a l’inici de l’estiu i a la purificació mitjançant l’aigua, dos detalls que el lliguen amb lo actiu) no té relació amb lo tel·lúric, sinó amb lo celestial (com ho captem en el fet que la seua festivitat coincidesca amb l’època de major lluminositat de l’any).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen el ball, de la terra i maternals

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteixen trets matriarcals, i que figura en l’esmentada obra del folklorista de Vic, és “La dona pantigana”. Primerament, direm que una pantigana és un insecte semblant a un llagostí. Molt prompte, copsem “males herbes” i, quan passa al relat, comenta que “jo, sempre que en veig una, em ve al cap la història de la dona pantigana i penso: ‘Per si de cas, no la molestis i deixa-la anar…’” (pp. 64-65), uns mots ben simbòlics: deixar que la dona faça.

Com que el marit no coneixia la rondalla, la muller li la conta: “Es veu que el dia de la festa major de la Guàrdia d’Ares es va presentar al ball de nit una mossa forastera. (…) La noia es veu que feia goig de veure, tota ella arreglada amb un vestit de festa, alta, bonica i ben pentinada: tots els balladors de la vila van posar-li ràpidament l’ull al damunt” (p. 65) i, “al cap d’una estona de veure-la palplantada en el pedrís de les mosses, un dels fadrins va acostar-se-li i va demanar-li un ball” (p. 65). Per tant, aquesta figura femenina ens evoca unes altres que, amb motiu d’alguna festa (com és el cas de les fogueres de Sant Joan, en la ciutat d’Alacant; o bé de les falles, sobretot, en la ciutat de València, remarquen la bellesa feminal i que la dona és qui fa de reina de la celebració). Igualment, la mossa és qui determina si l’accepta com a company seu de ball (ella té la darrera paraula), com en diferents balls i danses autòctons en terres catalanoparlants.

A més, l’investigador posa que el marit escoltava la dona (qui fa de lligam entre el passat cultural que ha rebut i el present de la parella): “El fadrí, que, pel que diuen, era l’hereu de cal Múrcio, va acabar ben esgotat en els braços d’aquella noia misteriosa, fins que, en acabar el ball, ella va demanar-li si podia acompanyar-la a casa” (p. 66).

Ací hi ha un tret matriarcalista que ja ens comentaren quan començàrem a recopilar informació sobre balls: en alguns indrets de les Illes Balears, la dona, forta, dansa a un ritme que, al capdavall, fa que ell cedesca i que, per consegüent, haja guanyat ella… i d’acord amb el compàs que la balladora determinava.

En el passatge vinent, ell li demana d’on és la xicota i la fadrina li respon que de Tragó, una vilota que hi ha en la serra. En acabar aquest diàleg en la plaça on dansaven, “van emprendre el camí cap a la vila de la noia (…) entre la foscor de la nit i la solitud del bosc” (p. 66). Així, com en altres relats (i com en la vida quotidiana autòctona catalana), la parella (com arran d’unes noces) se’n va a on vivia la dona.

Ja en l’indret, on ella l’agafa com unes pinces i passa a convertir-se en una pantigana (com hem dit, en insecte), ho havia fet en els braços, de la mateixa manera que el cuc de seda en eixir del capoll i passar a ser papallona i, per consegüent, a poder volar.

En acabant, la muller que conta la rondalla ens endinsa en unes línies sucoses: la dona deixa el xicot “estamordit al mig del bosc. Després, ella va dir-li que, ni matant-lo, li faria el mal que ell li havia fet a ella i a la seva família, i va explicar-li que les vaques de casa seva havien estat les culpables de la fi de Tragó” (p. 67), és a dir, les vaques de la casa del jove.

Després, la narradora exposa que “Es veu que el bestiar d’aquella casa no respectava res i que els pastors que el menaven deixaven entrar les bèsties als sembrats, als horts i als fruiterars sense preocupar-se pel mal que feien. La noia va dir-li que tots els trossos cultivables de Tragó havien restat arrassats pels seus ramats i que, a la fi, la fenollada havia envaït els camps i s’havia ensenyorit de tot, (…) obligant-los a anar-se’n de la vila” (p. 67).

Arran d’aquest passat que recupera la dona pantigana, l’hereu se n’anà ben lluny.

Aquest darrer apartat podria dur-nos a fets històrics de què el relat pareix una còpia, per la seua semblança: l’entrada en Catalunya dels castellans (associats, més d’una vegada, a la transhumància) junt amb el primer rei de la dinastia dels Trastàmara (Ferran d’Antequera), com escriu Josep Fontana en “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”.

Finalment, venç la part feminal (la naturalista) i maternal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Mares que narren rondalles i anècdotes quotidianes a fills

General, , , , ,

Una altra rondalla (en aquest cas, en què una mare conta dues anècdotes al seu fill petit) és “Les bèsties eixerides”, recopilada en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló. Abans de passar al text, diré que em recordà quan Pere Riutort (1935, Petra, Mallorca), en u dels darrers anys de sa vida, em digué que, més d’una vegada, sa mare li narrava rondalles mentres cuinava.

En aquest capítol, la dona diu al fill que vaja a arreplegar les tites (això és, les gallines), ja que “Ja saps que són molt múrries, les guineus” (p. 56), però la mare, com que el xiquet ho faria de mala gana, passa a la primera anècdota: “S’havia recordat d’una feta que segur que agradaria al menut” (p. 57) i en què intervé l’avi del nen… un vespre: “durant la nit, la guineu va aprofitar el foradet per a entrar al galliner” (p. 57) i, com que es menjà les gallines, en acabant, no podia eixir-se’n.

Tot seguit, el padrí trau la rabosa per la cua, la llança afora i “la guineu, en veure’s alliberada, va fugir ràpidament, escapolint-se d’allà tipa i havent fet una bona dormida” (p. 57).

En finir el relat, diu la mare:

“-Ara que hi som posats, ¿vols que te n’expliqui una altra, d’història? –va demanar-li ella, en veure que, al menut, li havia agradat tant la primera” (p. 58). 

En aquesta segona, una dona capta que el marit, qui se n’havia anat al tros, no havia agafat el dinar, ni la beguda. Llavors, “Per estalviar-se temps, va agafar la filla gran, va carregar el cistell a l’alforja del ruc i li va dir que anés on era el pare” (p. 58).

Aquest darrer passatge és semblant al de contarelles en què un fill molt xicotet (a vegades, Cigronet) és enviat a portar el menjar al camp que treballava son pare i, ben mirat, connecta amb fets que ens han comentat en què la dona feia el dinar i, després, algun fill el duia on els altres familiars (i, més d’una volta, un mosso i tot) realitzaven la tasca.

Posteriorment, en fer-se tard, la nena torna a casa i “ella va decidir enfilar-se a cavall del ruc per estalviar-se de caminar i per a arribar, així, descansada a la vila. I, ¿saps què li va passar llavors?” (p. 58).

A continuació, capim el personatge que, malgrat el pas dels anys, encara té espenta, com eixes dones de més setanta anys nascudes abans de 1920, sobretot, les nates en el segle XIX: “tan bon punt va haver fet el bot sobre la muntura del ruc, aquest va posar-se a córrer (…). Mira que era vell aquell pobre animal, però resulta que també tenia pressa per arribar i, tot i l’edat, encara tenia prou forces com per trotar amb una nena petita al damunt” (p. 59).

Enllaçant amb la típica dona que conta rondalles i llegendes mentres que, per exemple, fa el sopar, el folklorista agrega que “la mare triava les fulles d’una col grossa que volia preparar per al sopar” (p. 59).

Al capdavall de la contalla, com que la xiqueta aplega a casa plorant i mig esglaiada, la mare li fa costat i li dóna forces. En canvi, la mareta, qui evocava què havia manat al fill, “ja havia començat a posar fil a l’agulla al sopar i no va tardar gaire a recordar al nen la feina que li tocava fer.

-Au, va: ara surt a l’era i fes entrar totes les tites al corral, que, encara se’ns hi farà fosc tot explicant contalles! -va dir finalment la dona. I ell va sortir al defora a perseguir les gallines, ja de molt més bon humor” (pp. 59-60).

Com es pot deduir del text, la dona recorre a unes vivències de què li han parlat i ho fa per  veure si el fill acollirà que ha d’anar a fer lo que ella li havia encarregat. I, com moltes vegades, en l’educació, la paciència (reflectida en l’acte de transmetre contarelles, en què n’és u dels elements bàsics perquè s’interioritzen i, a banda, per a empiular bona avinença entre qui la narra i els qui la segueixen amb interés) resulta decisiva i es posa de part de la dona i, de rebot, del fill.

Finalment, Gerard Canals Puigvendrelló indica “Relat inspirat en dues anècdotes explicades per Josep Canals, de ca l’Oriol, esdevingudes quan era petit. La primera va passar al seu pare (…); i, la segona, a la seua germana Antònia” (p. 60).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La vaca, la cabra i la serp en el matriarcalisme català

General, , , , ,

La vaca, la cabra, la serp i la maternitat en el matriarcalisme vernacle català.

El 27 d’octubre del 2025, després que la vespra haguéssem tractat sobre pervivències matriarcalistes i paganes plasmades en la narració “Les dotze sabatetes”, recopilada per Gerard Canals Puigvendrelló en el llibre “Les rondalles del Peirot”, evocàrem unes cançons castellanes en què figura el tema de lo maternal o bé animals que hi prenen part. I, si no, una en què s’indica que els hòmens prefereixen les dones que tenen unes mamelles grasses (i, si pot ser, molt grasses), de Javier Gurruchaga, a diferència de les nombroses rondalles mallorquines anteriors a 1932 (i de cançons eròtiques de Mallorca recollides per Gabriel Janer Manila abans de 1980) en què la princesa o la reina és qui diu i qui exposa com haurà de ser qui aspire a casar-se amb ella…

Més avant, trobàrem una altra cançó, procedent de terres castellanes, titulada “Tengo una vaca lechera”, de 1946, amb lletra de Jacobo Morcillo i composada per Fernando García Morcillo.

Després de llegir-la i d’escoltar-la (la qual jo havia oït quan era xiquet), copsàrem alguns trets a tenir present en relació amb el matriarcalisme català: 1) a nivell autòcton, no hi ha un nexe entre dona i salada, sinó que la melositat i la llet van molt unides a lo matriarcal, a la Mare-Dona, 2) no és l’home qui apareix com a beneficiat (com si tragués suc de l’animal), sinó que ho fan mare i fill (o bé mare i filla), 3) no remarca la felicitat, ni lo idíl·lic, puix que, com hem observat en poemes que hem estudiat, hi ha lo que Andrés Ortiz-Osés, en “El matriarcalismo vasco”, qualifica de realisme naturalista. Per tant, no és un realisme de caràcter assertiu, de rectitud.

Així, com escriu l’antropòleg esmentat, “Després d’haver realitzat una anàlisi de lo que han estat conegudes com ‘Les 100 millors poesies d’amor de la llengua basca’, ens trobem amb lo que R. Gallop ha denominat com antiidealisme dels poemes bascs. Així, el famós bascòleg ha encertat el pinyol: el poemari èuscar no és idealista, sinó  d’un realisme naturalista, això sí, aquest realnaturalisme és una cosa molt digna de tenir-se en compte (…) en els nostres dies” (p. 48). I, qui diu poemes, diu música.

No debades, en la composició original de la cançó castellana (creada per castellans), el personatge masculí, com posàrem en un missatge a Antonia Verdejo (una amiga catalana nascuda en Catalunya, d’arrels castellanes, però amb una rama catalana llunyana i amb un alt sentiment de pertinença a la terra), “destaca la felicitat, possiblement idíl·lica, mentres que, en les rondalles de tradició catalana, la vaca és sagrada i, en tot cas, és la donant en un ambient maternal, no centrada a ser feliç a partir de lo econòmic, sinó de les relacions entre mare (vaca, serp, cabra…) i el fill o qui li fa costat.

A més, ella i el personatge masculí empiulen amb la terra, no amb eixa felicitat que sembla unida a l’idealisme”.

Atenent a com Antonia Verdejo veia la lletra, ens plasmà “Jo crec que la vaca és la que dóna tot lo imprescindible a la dona, perquè puga fer lo que li haja de menester en seny afectuós, amb doble seny. Una vaca ben cuidada, de la mateixa manera que la dona i un home que esperen poder estar junts per a fer una vida familiar, ja que tenen al seu abast lo que els cal”.

I més: 4) en molts Pobles, la vaca simbolitza la terra (per mitjà de la mare) que aporta aliments i prosperitat (època de vaques grasses), la fecunditat (l’abundància de les rondalles en què hi ha bona avinença entre el rei, la noblesa i els habitants). I 5), sense anar tan lluny, hi ha una contalla estesa en terres catalanoparlants, en què un home pretén manar sobre la dona, mentres que la resta d’hòmens preferien una vaca. Al capdavall, aquest home diu que s’ho pensarà millor i que ho comentarà a la seua muller. Llavors, el batle (o els qui li havien tret el tema) li diu: “¡A ta casa, vaca!”. 

Ben mirat, direm que qui diu vaca, diu cabra, diu serp… i altres animals o detalls que connecten amb la figura de la mare que alleta, del subministrament i de la Mare de què tots partim i a què tots tornem. Per consegüent, hi ha presència terrenal i les coses són com són, encara que es puga unir la creativitat i la natura com a aportadora de vida i com a acollidora.

Finalment, el 30 d’octubre del 2025, en el meu mur, on, feia uns dies, havia posat la lletra de la cançó, Lurdes Pino Anglès ens escrivia “Quan era petita, vaig conviure força amb els meus avis i el meu avi era un pagès vocacional: diria que era feliç fent de pagès, tot i la duresa de l’ofici.

Per això, quan jo sentia aquesta cançó, pensava que es tractava d’un pagès que tenia una vaca i que era feliç amb el seu ofici; mai vaig pensar que tingués res a veure amb una dona”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La serp i pervivències matriarcals i paganes en la Catalunya del segle XXI

General, , , , , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, i en què copsem el matriarcalisme i l’empelt entre la mare i el fill (sobretot, per mitjà del simbolisme), és “Les dotze sabatetes”. Una dona, acompanyada del marit, diu a ell que un escurçonot molt gros i enorme s’ha amagat. La dona els vincula amb el dimoni (o siga, amb lo feminal, si més no, simbòlicament).

Més avant, el marit evoca una història de les sabatetes (un parell per a cada u dels sis nadons en una família), però és ella qui la conta: “Es veu que un vell de la vila els va dir que aquelles sabatetes eren de nadons morts abans de batejar, que, antigament, algunes famílies enterraven a l’interior de la casa perquè no podien fer-ho al cementiri” (p. 51).

Sobre aquest tema, cal dir que apareix en estudis sobre folklore en què es recopila les diferents fases de la vida i cerimònies (o celebracions) que es feien en l’indret de la recerca.

Igualment, adduiré que, potser, en els anys noranta, durant una eixida que férem en família a Catalunya, poguí veure una casa d’una vila petita en què es podia llegir “ACS” (“Al cel sia”) i que el mort hi era soterrat; però, molts anys després, en un habitatge d’Alaquàs (l’Horta de València)en ple centre històric, veies signes externs d’haver-hi un soterrat.

A més, el folklorista posa la transmissió de lo passat en boca de la muller: “L’home els va dir que, quan morien tants nens xics en una mateixa família, es deia que, a dins de casa, hi tenien un escurçó gormand de llet… ¿No ho recordes, tu, això? (…) Potser no hi eres quan ens ho van explicar…” (p. 51). La serp, com a animal que empiula amb l’autocreació, puix que té cap i coa, així com la cova és el punt de partida (i el de tornada) dels fills, com les estacions de l’any, molt habitual en el Pirineu (com indica Andrés Ortiz-Osés en “El matriarcalismo vasco”, p. 39), on solen estar en cavernes (l’interior de la mare). A banda, ens podríem demanar si, en aquestes línies, el narrador trau un acte prou corrent entre dones: els aplecs en què conversen.

Tornant a la serp i al nen, la mare afig que “Es veu que, als escurçons, els agrada molt la llet materna i que, sempre que troben una dona embarassada, la segueixen fins a casa seva i esperen que pareixi. Llavors, el serpent aprofita les nits, quan la mare i el nadó se’n van a dormir, per colar-se dins el llit, entre els llençols, i beure la llet de la mare mentre dóna popar la punta de la cua al nen, per tal que aquest estigui entretingut i que no es desperti de gana. Diuen que, això, la mala bèstia ho fa cada nit i que, menstretant, el nounat s’aprima i neuleix fins que, si no es troba el niu de l’escurçó i se’l mata o se’l fa fora de la casa, pot arribar el cas que el nadó acabi morint de defalliment al cap d’uns dies” (p. 52).

Quant a aquest darrer passatge, al meu coneixement, exposa trets que, anteriorment, jo no havia captat en la recerca (i escric açò el 26 d’octubre del 2025). Així: 1) com que la serp (ací, un escurçó, com hem escrit abans) és cap i és coa, 2) durant els moments de claror, hi ha la serp bona associada amb lo bo, amb la bonesa (la mare cristiana), 3) durant els de més foscor (vespre i, sobretot, la nit), apareix l’animal maternal i pagà (l’escurçó i la serp maleïda, possiblement, per influència bíblica) i, llavors, 4) és quan es considera que la serpent pretén fer miques el xiquet (una relació que podria ser com un nexe semblant al de l’hivern, època en què figura la velleta i el nounat) i 5), en eixe instant nocturn, la persona perd energia (la mort del nin i, així, esdevé el seu retorn a la mare pagesa i matriarcalista), com si fos el fill que torna a l’interior de la terra. Per consegüent, calia salvar el fill de la mare bondadosa i cristiana…

Finalment, en una nota, el recopilador de Vic agrega que “Les serps, els escurçons i, en general, qualsevol tipus de serpent, són animals típics de moltes llegendes populars, a vegades, amb un origen molt antic” (p. 53). En eixe seny, considere que aquesta rondalla podria tenir unes arrels agrícoles i ancestrals associades al paganisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que emparen, que compensen i maternitat

General, , ,

Prosseguint amb l’obra de l’investigador de Vic, en el llibre “Les rondalles del Peirot”, figura la rondalla “La flor de la gavarrera”, la qual té versions paregudes en diferents llocs de tot l’àmbit lingüístic. Així, un rabadà diu al seu company que, amb la gavarrerra, “si es feia el seu símbol, que era una floreta amb sis pètals, i es gravava a les portes, als porticons, als salers o a les eines del camp, protegia i donava bon auguri.

Al jove rabadà, va acudir-se-li demanar al seu company pastor d’on venia aquell costum i l’home (…) va respondre-li: (…) A mi, m’havien explicat que, quan Jesucrist era minyó i fugia de la fúria d’Herodes, va refugiar-se en un indret poblat de gavarreres, les quals van posar-se a florir amb l’objecte de distreure l’atenció dels seus malvats (…). Però una perdiu posada davall d’una de les mates (…), va cantar: ‘És aquí! És aquí!’. A la qual cosa, Jesús respongué: ‘Maleït sia el cap de la perdiu i beneïda sia la flor de la gavarrera!’.

I diuen que així va ser” (p. 44).

Hi ha explicacions en què, com ara, es refugien en desembre (així com la llavor colga en la terra, amb motiu de la sembra en eixe mes), els soldats d’Herodes passen de llarg i, en iniciar-se la primavera (o cap a l’estiu), la Mare de Déu, Sant Josep i Jesús se n’ixen i fan camí.

Un altre relat en què captem trets matriarcalistes, i en la mateixa obra de Gerard Canals Puigvendrelló, és “La creu de ginebre”, sobretot, pel simbolisme relacionat amb les dones en la vila de Miravall, on hi ha el Mas de Miravall (de 1763), en la comarca de les Garrigues.

En aquest lloc, “hi ha un seguit de coves i d’esplugues que, de molt antic ençà, han estat aprofitades pels seus habitants. De fet, diuen que, precisament, la vila es va aixecar en aquest indret perquè, d’una de les grutes, surt aigua durant tot l’any i això va permetre construir les seves cases i corrals en aquest lloc tan escarpat i desavinent de la muntanya. Una d’aquestes coves és el Forat Negre, una mena de foranca molt fonda que hi ha just damunt de la vila” (p. 47).

Per tant, apareixen detalls femenins: la cova, les esplugues, el forat, la color negre (foscor) i una foranca (una cova petita) i la dona com a forjadora de vida, com a mare.

Més avant, el narrador exposa que “una vegada, a mitjan desembre, van començar a sorgir del Forat Negre” (p. 48) unes figures negres que es fonien amb la matinada, sempre de nit, que s’oïen rituals com també el gori-gori (denominació col·loquial de les absoltes, dels cants fúnebres). Aquests trets enllacen amb l’estació més freda de l’any.

Finalment, “cal afegir que un pastor de la vila va dir que ell sentia una veu que li demanava, cada nit, el cap d’un bestiar del seu ramat i que (…), si no l’hi donava, les ovelles que estaven prenyades, paririen les cries mortes” (pp. 48-49). I els reeixí. Per consegüent, en aquest passatge, la dona és qui domina i es fa lo que ella vol. A banda, apareix el tema de la maternitat i que la dona té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.