Sexualitat matriarcal, dones jóvens, amb iniciativa i amb molta espenta

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre del folklorista de Tàrbena, una altra narració eròtica en què es plasma el matriarcalisme és “El matrimoni jove”. “Un matrimoni de poc de temps van al metge, qui revisa la dona (i era una dona d’eixes fortes, ¡fortes!). I el metge diu a la dona:

-Puge’s damunt de la llitereta.

Hi puja i el metge diu al marit:

-Vosté veja lo que faré.

Puja el metge damunt de la llitera, pega un esclafit a la dona, ¡però de quinze! I el metge comenta al marit:

-La seua dona… La seua dona necessita tres passades d’estes tots els dies.

Llavors, el marit, tot satisfet, li diu:

-Bé. Vejam si ens entenem, doctor. ¿Ha de vindre vosté a casa o jo li l’he de portar?” (p. 111).

Per  tant, per una banda, el text és ple de vocabulari del ram esmentat, en nexe amb les expressions “ficar-se al llit”, “pujar damunt del llit” (ambdues, amb el significat de tenir relacions sexuals un home i una dona), “pegar un esclafit”, “esclafit” (mot que podríem empiular amb les galtes del cul, per semblança amb les de la cara), “pegar una” (copular) i “passada” (cada una de les vegades que el llaurador solca la terra acompanyat de l’animal de càrrega, com ara, del bou castrat, o bé amb l’arada).

Cal dir que hi ha vocabulari amb dues interpretacions: 1) “pegar un esclafit” és emprada per a quan u pega una galtada ben forta a un altre; i 2), quant a “passada”, té una definició semblant, àdhuc, amb la de “palissa” (en el seny real i en el figurat, per exemple, en una competició esportiva, una de les dues parts ha guanyat per molta diferència a l’altra).

En qualsevol cas, el metge aprofita la presència de la dona i, mentrestant, ell i la jove representen la part forta; en canvi, el marit veu que la dona és vigorosa sexualment, però ell es mostra indecís.

Una altra rondalla recopilada en “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i pareguda a una que ha estat recollida en altres indrets, és “El mig almud”. Es tracta d’un matrimoni amb mala avinença, tot i haver-se casat un poc abans: “En eixa vila, hi havia costum de deixar una barcella als novençans (…). Però es comencen a discutir. (…) I es posen els dos, allí, sense parlar. Era un hostal gros i va un arrier i diu:

-¿Podríem sojornar ací?” (pp.  113-114).

En altres fonts, entren uns lladres en la casa; ací, un arrier ho fa en l’hostal. El traginer i els seus acompanyants es mengen el sopar, es lleven de matí i, com que els amos no els diuen quant han de pagar per l’estada, se’n van sense afluixar ni un clau.

“En això, hi aplega la mare del novençà a veure com havien passat la nit” (p. 114).

Passa que, com que ella demana als dos i no li diuen res, la mare, que “era molt devota de Sant Roc, li diu:

-Sant Roc beneït: et promet que et done les castanyes del meu fill -ell tenia unes castanyoles que li encisaven molt tocar-les-. ¡Et promet les castanyes del meu fill, si li tornes la paraula!

Un poc després, la dona escolta la resposta i diu:

-Això sí que no!

I el fill diu:

-Torna’m mig almud!” (p. 114).

Per consegüent, la dona enllaça la terra amb el representant celestial (el sant), trau el mot “castanyes” (instrument musical i, ben mirat, els testicles) com també el gaudi de la sexualitat (per part del fill) i, arran de la seua espenta, el novençà actua. Altrament, aquesta dona és molt arriscada i salva l’home (ell torna a parlar).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Parlaven sobre ser justs

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre ser justs? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de gener del 2026 comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “A casa, la mare començava a ser ella justa!!!

Després, ens feia l’ensenyança a practicar-la, si volíem anar pel camí just per tothom” (Roser Canals Costa), “Bé: el ser just o el no ser just, i sempre ho explicaven amb la dita ‘Tal faràs, tal trobaràs’, en el seny que, si ets just i fas el bé, se’t recompensarà, però, si no fas bondat, tard o d’hora, seràs pagat amb la mateixa moneda. Avui diríem que és el karma que et passa comptes” (Àngel Blanch Picanyol), a qui escriguérem que “Apareix en moltes rondalles amb la figura del rei o amb l’arquetip del rei (encara que, per exemple, el personatge siga una princesa que és el cap d’Estat)”, “No” (Angelina Santacana Casals), “La resposta és sí; potser amb altres paraules, però, sí: era important ser justos”  (Rosó Garcia Clotet), a qui reportàrem que “Apareix, per exemple, en relats en què, després d’un regnat amb conflictes o amb un monarca molt exigent, en morir-se el sobirà, el substitueix un fill que era bonhomiós i just amb el poble i amb els qui tenien més poder. Llavors, tornà a haver-hi bones collites i bona avinença en el regne”; “No tan sols ho parlaven, que eren un exemple amb la seva actitud” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí. Ma mare tenia un seny extraordinari de la justícia. Nascuda el 1918″ (Eusebia Rayó Ferrer), “En aquella època, de justícia, el que feien era callar” (Anna Babra), “De fet, la paraula justa era cada dia a la nostra llar. El pagès té molt present la part bona i la part dolenta de les coses” (Lydia Quera), “‘De vegades, els justos paguen pels pecadors’ deia ma mare” (Joan Prió Piñol), “Uiiiii! Per a ser més clars, toots els de casa odiaven les injustícies; i, ser just, ens ho varen inculcar tant que crec que va ser una trinxada. I, sobre les injustícies, tinc algunes experiències” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Passejant pels Països Catalans i per tot el món”, el 4 de gener del 2026 ens plasmaren “Sí. I tant que sí!” (Lluïsa Berga Vilarrasa).

Finalment, el 3 de gener del 2026, en una conversa telefònica amb mon pare, li diguí que les rondalles (encara que són part de la imaginació) reflecteixen la manera de ser d’un Poble, d’una cultura. Així, en línia amb la qüestió, hi ha relats en què alguns personatges recorden al monarca (o a una filla seua) que ha de complir amb la paraula, si vol que li perdure la confiança dels habitants. I, al capdavall, el membre reial hi és fidel.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i Bon Any 2026.

Sexualitat matriarcal, dones que dirigeixen i eixerides

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en què copsem el matriarcalisme és “Tot això, ¿tot és figa?”, on apareix, simbòlicament, el gran paper de la dona: “Dos es casen, se’n van de viatge de novençans i, quan ella va a sa cambra, a preparar-se per a gitar-se, s’adona que s’havia deixat sa camisa de dormir:

-Ara, què faig sense camisa de dormir?

Com que, en això, ja venia s’home i ella agafa lo primer que troba (un abric de pell), se’l posa, es gita i es tapa cap i tot.

Al moment, ell ve, es gita, apaga es llum i, quan se’n va cap a ella a tocar-la, toca s’abric de pell i diu:

-Marieta!: tot això, ¿tot és figa?” (p. 108). ¿Marca ella el seu terreny? L’home, ¿es considera menor al costat de la dona, qui és més voluminosa? La dona, ¿és vida, com ho són les figues, dolçor i a qui ell se sent atret? En eixe seny, direm que hi ha relats en què el personatge masculí, a diferència del femení, és xicotet…

Una altra narració en què, de pas, capim el paper important que els Pobles matriarcals associen als jóvens i als majors, és “El vell i la jove”, amb humor eròtica:

“Un vell que es va casar amb una xiqueta molt joveneta. I, quan anava a gitar-se, diu la xicota:

-Què he de fer, jo, ara?

I el vell diu:

-Ai, ¡quina ruïna, filla: tu, que no saps; i jo, que ja no me’n recorde” (p. 109).

També hi ha un empelt entre l’experiència (la senectut) i la iniciació (la jovenesa; ella és com un novell).

En canvi, en el relat “El xic de Tàrbena que es va casar a Laguar”, hi ha detalls que reflecteixen que la dona és el pal de paller i que l’home representa el ruc de càrrega (i, ací, altrament, beneit): “La mare de la xicota diu:

-¿Saps què podia fer? Anar jo amb tu (amb vosaltres) i, així, veuria com t’ha fet la casa sa mare.

Ella li respon:

-Ai, ben pensat, mare. Ben pensat.

L’abegot del nuvi duia l’animal del ramal; i elles, ben enxamponades, dalt del cavall. I la xica deia a la mare:

-Per què deu voler això?

La mare diu:

-Això és de valents. Això és de molt revalents -per amunt.

L’abegot del marit… Ell, davant davant i…” (pp. 109-110). 

Tot seguit, apleguen a un argelagar i, més tard, a un romer. I l’àvia, qui ens duu a la saviesa dels anys, diu a la joveneta:

“-Veus? Jo no m’enganye mai. M’enganye molt poques voltes. Valent! (…) Així, així! Valent!” (p. 110).

Més avant, un home es troba amb tots tres i diu a l’anciana:

“-Vosté, done’m tots els diners que tinga!

L’àvia els dóna. I, a la jove, diu:

-I vosté, ¡baixe-se’n amb mi!” (p. 110).

Després d’un temps plegats l’home i la jove, “la festejadora torna a pujar a l’animal. I ací ha acabat” (p. 110).

En acabant, el xicot comenta a la velleta que ell, tot i que l’home li deia que agafàs ben fort el ramal, ho ha fet tot lo fluixet que podia.

Llavors, la provecta li respon que ella li havia donat monedes falses. Per tant, aquesta dona no havia perdut.

Finalment, la xica, eixerida i forta, diu amb èmfasi com ha actuat davant les indicacions de l’home:

“-M’ha dit: ‘Mou-te’; i jo, quieteta” (p. 111). En altres paraules, ella ha fet lo que ha preferit en el passatge eròtic, no lo que ell pretenia.

Així, els dos personatges femenins no han cedit als masculins i, a banda, el fadrí és mansuet, a diferència de la jove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Parlaven sobre els estels

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre els estels? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana, 

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 2 de gener del 2026 comentaren “No. A casa meva, només em parlaven de les coses rutinàries de cada dia” (Angelina Santacana Casals), “Sí. Els estels eren molt estimats a casa i en sortien rondalles meravelloses” (Lydia Quera), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Lurdes Gaspar), “Més aviat, era l’avi qui m’ensenyava les formacions dels estels i els seus noms, mirant el cel” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Montserrat Carulla Paüls), “No, no, mai” (Josep Ferrer Ferrer), “Una mica, sí!! Perquè, vivint en una vila, s’està més a prop de la natura” (Roser Canals Costa), “L’estel de Natzaret” (Joan Prió Piñol).

En el meu mur, el 2 de gener del 2026 plasmaren “No en parlaven” (Conxeta Fortesa).

Finalment, el 2 de gener del 2026 parlí per telèfon amb ma mare i li diguí que la qüestió tenia relació amb uns mots en nexe amb la Via Làctia, els quals ens havia posat una persona.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Sexualitat matriarcal i dones que dirigeixen l’acte sexual

General, , , ,

Una altra rondalla que hi ha en el llibre de Joan-Lluís Monjo Mascaró, i en què la dona té la darrera paraula, és “Quina lluna que fa!”. Un xic enamorat d’una xica diu a la fadrina de festejar de nit i “varen aprofitar quan els pares dormien. Ella agafa una clau i se n’ix sense dir res i se’n va amb eixe xic” (p. 106). Així, el jove li fa la proposta, però qui, simbòlicament, porta la casa (les claus), és la dona.

“Quan apleguen a un lloc fora, al camp, feia una lluna com si fóra sol. I ell li diu:

-¡Mira quina lluna que fa per anar la bajoca darrere el Ta! -darrere d’ell, que li deien Ta.

I ella diu al fadrí:

-Sí? Ara veuràs! Escolta: tornem a casa.

Aleshores, ell li respon:

-I això?

La joveneta li diu:

-És que m’he deixat alguna cosa. Dóna’m el paquet de la roba i hi ficaré… Falta alguna cosa.

Se’n van cap a casa, hi apleguen, obrin la porta i ella li diu:

-Ta! Vés-te’n, que la bajoca ja no hi va.

Ella tanca la porta i ell sojornà al carrer sol. I ja no hi va anar, per dir-li això” (p. 106).

Agregarem que, per una banda, ell trau l’amor romàntica; en canvi, ella reflecteix la sexualitat matriarcal, en què la dona és ben considerada.

Una altra contalla del mateix ram, en què la dona, a més, indica les passes que ha de fer l’home, és “Sa fadrina que el trobava massa gros”, en l’obra del folklorista tarbener.

Una xica, amb uns prismàtics, veu que el seu xic pixava. I, “és clar, amb es prismàtics, es veia allò grandot. I, quan torna el xicot, ella li diu:

-Jo, amb tu, no vull casar-me.

Ell li demana:

-I això, per què?

La jove li respon:

-Perquè el tens massa gros. (…) No, no, que em faràs mal.

Ell li afig:

-No et preocupes. Anirem a poquet a poquet.

Com que, quan se’n van, ja gitats, ella diu:

-En recorda’t, eh? A poquet a poquet.

Així que, hala!: un poquet. En acabant, ella diu:

-Altre poquet.

I ell, hala!, diu:

-Ja n’hi ha un altre poquet.

La xica li diu:

-Un altre poquet.

-Ja n’hi ha un altre -li respon el xicot.

La xica continua:

-Un altre poquet!

-Què? Un altre poquet? Ja hi és tot!

Llavors, ella li diu:

-No pot ser!

I ell li respon:

-Toca i veuràs.

Com que ella toca, li toca es ous i diu:

-Desfés aqueixos dos nucs” (pp. 107-108).

Com podem veure, el xicot segueix les indicacions eròtiques de la fadrina, ella comprova que li ha dit la veritat i, al capdavall, la seua paraula és la que val: el jove haurà de desfer els nucs (els dos testicles).

Com a semblança, direm que aquesta narració ho fa amb diverses cançons recopilades per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner”, en què la dona diu a l’home cada pas de la penetració del penis com també si ella creu que l’home ho fa bé (p. 47) i com ho ha de fer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que duen els calçons i amb espenta

General, , , , , ,

Una altra contarella recopilada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Es qui no duia mai calçotets”, la qual podria lligar amb l’expressió mallorquina “dur es calçons”, sobretot, tenint present que fou enregistrada en Tàrbena (una vila valenciana amb repobladors mallorquins arran de l’expulsió dels moriscs del Regne de València entre 1609 i 1614): “Això era un xic d’ací, Tàrbena, que festejava a Bolulla. I, quan ja es va posar a festejar de manera formal, sa mare li va dir:

-No portar calçotets fa lleig, home! Ara, et casaràs, sa núvia… I veges tu! Has de dur calçotets com tot el món! -i ell, de cap de manera!” (p. 104). Cal dir que aquesta resposta del fill es fa amb èmfasi i, així, se’ns exposa que no volia que ella fos el director d’orquestra en sa vida.

Després, la mare, qui feia i desfeia en casa, “”Va, compra tela i li fa es calçotets. I, lo que li va sobrar, ho va alçar dins sa caixa.

Com que el fill se’n va cap a Bolulla sense calçotets. (…) Caga, no se’ls posa i mamprén cap a Bolulla tot desvanit amb es calçotets nous que li havia fet sa mare!

Com que, xarrant allà amb sa xicota, diu:

-¡Mira ma mare que m’ha fet! -i va i li ho mostra. 

I aquella esglaià:

-Sa bèstia roín!

El jovenet li respon:

-Xica, no t’espantes! Dins de sa caixa, encara en tinc tres pams més, alçats” (p. 104).

En altres paraules, no solament la xica continua portant els pantalons (ací representats pels calçotets), sinó que ell trau (vist d’un punt de vista masculí) el penis i els dos testicles (el conjunt de la caixa), però ella no li ho compensa, com li ho manifesta la dona.

Una altra narració amb trets semblants és “Es cul vos veig”, també eròtica: “Eren set germanes i una es va fer xicot, però ses altres no en tenien i totes el volien. Sa mare diu a ses altres sis filles:

-Doncs, mireu: aneu i poseu es cap dins d’un muntó de blat i que vos veja es cul. Així, puix sa que ell agafarà, d’ell.

Com que se’n varen anar i ho varen fer així.

Es xicot hi va anar i diu a sa mare:

-Ai, i Maria?

Sa mare li respongué:

-Ai, són dalt.

El jovenet li digué:

-Ai: doncs, deixe’m pujar-hi” (p. 105).

Altra volta, la dona és qui proposa i qui representa la creativitat com també qui porta les claus de la casa.

En acabant, el xicot “se’n va i se les veu totes amb es cul cap a fora, sense roba. Ah! I totes, amb es cap dins! Hi havia un muntó de blat. havien batut! I elles hi havien enfuronyat es cap i es veien d’aquí cap a fora. I, com que, d’aquí cap a fora, tot és igual, dons es xic no la va conéixer.

Llavors, els diu el fadrí:

-Ai! -i es posa a pegar-los voltes, a pegar-los voltes i diu: -Mira. Es cul vos veig, però no vos conec. Me’n vaig!

I se’n va anar” (p. 105).

Per consegüent, les filles havien posat bona part del cos entre el forment, havien tingut relació sexual (la batuda) i, com que el jovenet reacciona així, les altres sis xiques continuen amb la mare, sense festejar amb el xic.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones arriscades i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre esmentat del folklorista Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Es rabosot i es ruquet”. Un home usava un ruc que era castrat i gros per a poder llaurar el camp (simbòlicament, per a tenir relacions sexuals l’home amb una dona). Un dia s’atansa un rabosot i demana al propietari com podria ser capat ell.

En acabant, el pagès “li talla es ous i això i es rabosot arranca a córrer. Però l’endemà, el rabosot tirà a alçar-se i no gosava. Llavors, li diu la seua dona:

-Xico!, què et passa? Què et passa?

L’home li diu:

-Doncs mira… -li ho conta a sa dona-. Em passa açò… Ara, si vaig, ja veus…

-Doncs, toca -respongué sa muller” (p. 101).

En altres paraules, ens trobem amb un altre relat amb la dona activa de bon matí i en què l’home és la part passiva.

Altrament, com que la muller té més espenta i és arriscada, “Ella es vesteix de s’home, es posa sa roba i tot per a anar a treballar amb es ruquet. En tornar sa dona a casa, es rabosot ja l’esperava i li diu:

-Què? Com ha anat la cosa?

La muller li respon:

-¿Que com ha anat tot? Que (…) ara em toca capar-te!

-Ei!, xe! Si és així, capa’m.

Sa dona es lleva es pantalons, li mira i diu:

-Ah, redéu! Però si tu tens més mal que jo! Tens un badall més gran que jo!

I mira, no el va tocar” (p. 101).

Així, per una banda, la dona representa la casa, el grup familiar i, més encara: ella té la paraula definitiva i, com que veu el mal que té l’home, no li toca el punt on li podria fer-ne més.

La narració posterior, “Es ferreret de Benigembla”, té moltes semblances simbòliques. Un ferreret es juga l’ànima amb el dimoni, qui li guanya la mà.

Passa que l’home no accepta el resultat i, ben mirat, li proposa una segona opció i, si el diable la guanya, el ferreret li farà cas.

Ara bé, com que l’home no es veu amb força per a fer lo que ha dit a Banyeta, el marit se’n va a casa “i diu a sa dona:

-Escolta: jo m’he jugat la vida (l’animeta) amb el dimoni i ara ha vingut per mi i ara… ¿Per què no et poses es brials as cap i et poses així, cap avall, a veure si t’endevina lo que ets?

Com que sa dona ja ha anat així al dimoni i el diable diu:

-Ai! Açò, quin animal és? Açò serà alguna àguila.

La dona li diu:

-No, no.

El dimoni torna:

-Puix, què serà? Serà una pantera.

La dona li respon:

-No, tampoc.

Total: que el dimoni agafa i, amb es dit, li pega mullada i ho tasta i diu ell:

-Ai! -diu-. Humit i salat: tonyina! 

Al final, el diable diu:

-No, que és es cul de sa meua Serafina.

I no se’l va endur” (p. 103).

Per consegüent, el dimoni fa una pràctica pròxima a la del sexe oral (també coneguda com cunnilinció, del llatí “cunnus”, que vol dir “vulva”; i de “lingus”, això és, “llengua”), però, en lloc de fer-la amb la boca junt amb els llavis i la llengua, recorre al dit: la penetració amb el dit. I, de pas, la muller (el peix, animal vinculat amb l’aigua) ha salvat l’home.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, ancianes fortes i ben considerades i fills receptius

General, , , , , , ,

Una altra contarella recollida en “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i que plasma el matriarcalisme és “Es xiquet aparadet”. Primerament, direm que n’hem trobat, de paregudes, en altres fonts. Ací apareixen detalls que, per una banda, podríem relacionar amb la maternitat (el fill pegat a la mare) i, en segon lloc, l’espenta i la creativitat de la dona, qui és deixondida.

Així, com que el xiquet anava al costat dels seus pares (podem pensar que la rondalla empiula amb l’inici de l’adolescència), el pare decideix raonar amb ell i donar-li vint duros perquè el fill se’n vaja amb els amics i que hi fruesca: “I te’n vas a veure ses dones” (p. 93).

L’endemà, “es xiquet se’n va, de matí, i passa per ca sa àvia i diu:

-Àvia! (…) Mon pare diu que sóc aparat i vol que jo gaudesca i que tinga amics.

I sa àvia diu:

-Ai! I tant! Tu vés a lo que siga.

El xiquet respon:

-M’ha donat vint duros perquè vaja també a ca ses dones.

Llavors, li comenta la dona:

-A ca ses dones? Ton pare és un bandit! Ton pare sempre ha estat un perdut! Ell ha estat un malfactor! ¿Tu saps lo que és un malfactor? Vint duros? (…) Dus es vint duros!

Es xiquet treu i li dóna es diners” (p. 94).

Com podem veure, el xiquet recorre a una dona ja major (i, a més, acostada, en aquest cas, la padrina), qui ell considera que li podrà aconsellar millor, no a un home. Altrament, és ella qui, com la muller que rep els qüerns que ha guanyat el marit, fa el paper de receptor, puix que donen per fet que els gestionarà millor.

A continuació, la velleta diu al nét:

-Dus, dus! Hala! Vinguem dins de sa cambra! Encara en sobrarà dona. Vine cap ací! – dius sa àvia- Vine cap ací. Hala!- i li va pegar un nano.

Li pega un nano i es xiquet se’n va anar per allà i, un poquet després, cap a casa” (p. 94).

En altres paraules, ambdós personatges han tingut una relació sexual (el nano que li ha pegat ella, qui és la part activa del relat).

Ja de nit, en arribar el pare, qui és interessat a saber com ha anat el dia al xiquet, qui, amb poca joia, respon:

“-Ai, bé. He passat per ca l’àvia.

El pare diu al xiquet:

-Vinga! Conta’m coses! Vejam.

(…) –(…) I m’ha fet entrar dins de sa cambra i ha volgut que jo ho fera a ella i jo li he fotut una castanya.

Aleshores, diu el pare:

-Xe! Li ho has fet, a ma mare? Ah! Me cague en…! Tu ho has fet a ma mare?

El xiquet li diu:

-Ai, perquè volia.

-Li ho has fet, a ma mare! Ah, Mare de Déu!

Llavors, li afig el fill:

-Home: no cal que es faça maleït. Vosté ho fa tots es dies a ma mare i jo no en dic res. Total, per una volta…” (pp. 94-95).

O siga que el fill ho ha fet amb una dona que, tot i l’edat, encara és forta com a persona: 1) ella ha indicat al nét què havia de fer el xiquet (qui ha seguit les directrius femenines), i 2) l’anciana és una mena d’autoritat sexual i familiar, fins al punt que el pare no la qüestiona.

Igualment, tenint present que aquesta contalla fou narrada per un home, crida l’atenció que el parent parle de “Mare de Déu”, una expressió molt més usual entre dones, si més no, entre nascudes abans de 1920 i que coneguí (com també, entre les de la generació dels seus fills).

Finalment, es reflecteix que el xiquet 1) era molt receptiu, 2) que haver viscut molt entre els pares li havia facilitat accedir a detalls de la vida eròtica i sexual dels dos adults i 3) que ell acull bé que els ascendents la gaudesquen com creguen més adient.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb molta espenta i acollidores

General, , , ,

Continuant amb l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en la contalla “Mare, Ceba!”, capim un tret matriarcalista en relació amb la dona encinta. Així, el pare se’n al casino a veure si hi troba el jove amb qui ell vincula els prenys de la filla, “i no hi era mai.

I, en acabant, va dir:

-Puix me’n vaig a casa d’ells.

L’home se’n va a casa d’ell i diu:

-Senyor amo: vinc, que cerque faena per ací.

El pare de la xica respon:

-A tu, et cercava jo! Que vull matar-te! -diu. Que la meua filla està prenyada!

El xic li diu:

-Jo vinc a casar-me amb ella.

Llavors, li comenta el pare:

-Puix, caseu-vos.

I es varen casar” (p. 89).

Una altra rondalla amb punts en comú és “S’ou”, recopilada pel folklorista valencià. Un fuster i l’amic es veuen i el fuster diu a l’altre: “Hala!, puja dalt, que sa dona hi és. I lo que necessites, lo que siga menester, ella t’atendrà! Dis-li que ets amic meu. Ara jo tinc faena, però jo hi pujaré. Que prepara es dinar. Lo que tingues ganes! […] Lo que vullgues!

Ell munta a la dona:

-No cal, no cal!

I la dona li respon contentíssima:

-Sí, sí, sí” (p. 90).

Per tant, el fuster estarà junt amb la dona (la faena de què parla al convidat) i l’amic ho farà amb la filla, qui es mostra acollidora.

Després, “aquell se’n puja cap amunt i, en un bot, es veu sa dona que estava…, no ho vullgues saber, i ell diu:

-Mira: m’ha dit es teu home que lo que et demana… (…) Jo… fa temps que no estic amb cap de dona i vull…

-Però, home! -és clar, aquella…

Però, al final, la gira i ella diu:

-No, que no! Que no em deixara prenyada!” (p. 90).

Així, altra vegada, la dona és receptiva i, igualment, no aprova que ell la deixe per a infantar sense que ella li ho haja aprovat.

Una altra contalla, més sucosa i, ben mirat, en línia amb un comentari que ens feren sobre un home que s’havia casat amb una rica i que, molt prompte, no volia fer faena, és “Sa viuda”, exposada per l’estudiós tarberner. Un home tenia una finca a mig quilòmetre de la vila, però, com que el mataren durant la guerra, només restaven la dona i la filla (garrida i ja amb edat).

Un germà de la dona diu que li fan llàstima i, en aplegar on són elles, els diu:

“-Escolten. ¿No em donarien faena per ací? Potser…

La dona diu:

-Sí, sí. Mire: si vol, ens pot aidar.

L’home respon:

-Ai, doncs bé. I, ¿a com està es jornal?

-Es jornal? Doncs, mire: tant cada dia, i toca!; i, essent així, governat i vestit -i, com que la dona tenia molta roba de s’home, diu-. Governat i vestit d’un costat i governat i vestit d’un altre. Doncs, mire: un plat no li faltarà, ni una tasseta…” (p. 91).

Tot seguit, pacten i, de matí, les dones li demanen si no es lleva i ell els diu “¿No m’han dit ‘governat i vestit’? Jo estic nuet de tot; m’han de vestir!

-Sí, home! Per l’amor de Déu! Vosté és que té sa roba allí” (p. 92).

En acabant, la mare se’n va a un pou, en trau aigua fresca i, mentrestant, la filla, eixerida, endinya una castanya a l’home i se li baixa el penis.

Finalment, quan torna la mare, diu a la filla que ella també podia haver fet lo mateix i la xica li comenta que, “d’ací en avant, no és que el vestiré, el despullaré de nit i tot” (p. 93).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i dones amb molta espenta i sociables

General, , , ,

Una altra contarella eròtica que figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”, del folklorista de Tàrbena, és “El devinoro”, en què intervé un endevinador i en què captem trets matriarcalistes. Així, “En una casa de camp, un llauradoret tenia una mula i una filla i volien un muler. N’anava u:

-Xe! Eixa faena…?

I resulta que ell era espavilat i li diuen:

-No, no, no. No tenim faena.

I ja n’arriba u i el veuen entrar, un jovenet pansit i noble. Demana:

-Tenen faena? Ehhh!

 I el marit diu a la dona:

-Fotre, este! Este és bo.

-Sí, sí, mira. Tenim faena” (p. 81).

Cal dir que, en aquest passatge, l’expressió “tenir faena” té dos significats: el de donar treball i, igualment, el de tenir relacions una prostituta amb un home. A més, el marit parla amb la muller i és ella qui, al capdavall, aprova el vincle entre la filla i el jovenet. Altrament, el xicot, com en moltes rondalles, és mústic.

En acabant, el narrador comenta que la xicota tenia el costum “d’anar-se’n al bancal amb els mulers. I el muler la guipa” (p. 82).

Després, el muler “se’n va a la vila i es compra un anellet, una polsereta i una cadeneta. I ja té ell eixos joiells. El primer dia la clava: l’anellet, en un forat d’un marge de pedra, que ell sabia el foradet. I ja tens la joveneta, dilluns, on és el muler. I el muler hi era amb una safanòria així… Ella li demana:

-Xiquet! Què és això?

Ell diu:

-Això és un devinori que diu que, en eixe forat, hi ha un anellet.

-Arrea!, arrea!: l’anellet” (p. 82).

Per consegüent, la xicona eixia amb molts hòmens, se n’anava a un hort i el muler li clava la joia (el penis) en l’anell, o siga, en la vagina. I ella ha tingut la darrera paraula.

Una altra rondalla en l’esmentat llibre és “Es descosit”, en què “Una dona de Bollulla i una dona de Guadalest varen anar juntes a Alger. La de Bollulla tenia una xica; i aquella també en tenia una” (p. 86).

En altres paraules, la dona fa vida social i, ben mirat, ambdues van acompanyades de les filles. Quant a la de Bollulla, diu a la seua filla “Alerta amb es descosit!

I ella diu:

-Descosit? Doncs bé -i se’n va anar allà a festes.

I, quan va vindre, diu la mare:

-Què? Com ha anat la cosa?

La filla respon:

-Ho hem cosit bé. I encara ens han sobrat dos cabdells per repetir” (p. 86), això és, dos hòmens amb qui tenir relacions la jove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.