Rituals de maternitat matriarcal i contacte mare-filla

General, , , , ,

Tocant altra vegada el tema de la maternitat en l’obra “La mel i la fel”, de Carme Miquel, en un passatge sobre la nit de Sant Joan, indica que les mares recomanen les filles que no es posen en contacte amb l’aigua (ací, la lletra negreta és meua): “Però les joves saben que el contacte amb aquest líquid, aquesta nit especial, els transmetrà bellesa i els evitarà mals. I saben també que, si banyen el cos sencer i l’aigua penetra per tots els porus de la pell, les seues entranyes seran més receptives a la formació de noves vides i esdevindran més fèrtils el dia que hagen de procrear” (p. 187). O siga que, per una banda, les fadrines prefereixen l’aigua i, per una altra, aproven la maternitat i el gaudi que, per a elles, representa tenir un fill. Això explicaria que, fins i tot, “pugen riu amunt per trobar bassals on poder banyar-se” (p. 187) i, de pas, introduir-se en la Mare (com si es tractàs d’un retorn a l’interior de la mare, ací, sense la participació masculina).

Igualment, l’autora ens parla d’un ritus que podríem considerar ancestral, a través d’una segona trobada amb la mare: “per eixugar-se, han eixit a les vores del riu, on hi ha camps d’herba alfals, una userda que les impregna de sentor verda quan elles s’hi rebolquen i hi redolen amunt i avall mentre s’enganxen a les seues pells les petites fulles. És un ritual que invoca la mare fertilitat. Gràcia sent que, per tots els seus porus, penetren espurnes de vida” (pp. 187-188).

Sobre el passatge anterior, direm que 1) la dona s’acosta a la vora del riu (com també ho fa en la cançó “A la vora del riu, mare”, amb què simbolitzem el pas de la infantesa a l’adolescència femenina i a la primera regla), 2) empiulen amb una herba de la família de les fabàcies, és a dir, de la branca de les faves, com si ho fessen amb la vulva (popularment, coneguda com “fava” i associada, com ara, a l’expressió “Tocar-se la fava”), 3) la userda, en la part on floreix, és de color verd (l’esperança en el futur fill) i morat (senyal de canvi, la mescla del roig i del blau), 4) captem una lloança suau a la Mare Natura i 5) les jovenetes (ací, representades per la figura de Gràcia) acullen moments de vida.

Unes línies després, Carme Miquel trau un altre personatge femení: la granota (“El raucar de les granotes n’és el més freqüent”, p. 188), ben vist en la cultura catalana (“Nadar com una granota”).

És més: aquest empelt mare-filla també és plasmat quan la jove Gràcia veu que un home l’ha deixada embarassada. Aleshores, Maria (sa mare) “vol donar-li confiança i, com tantes altres vegades, troba ocasió per a la intimitat i la sinceritat en el ritual de pentinar-li els cabells” (p. 189), detall que ens enllaça amb rondalles en què una velleta pentina una jove. Ben mirat, “la mare tranquil·litza la filla, li dóna confiança, s’identifica amb ella, li fa costat. L’acarona i la mira a través de l’espill.

(…) Gràcia experimenta una sensació de benestar. Mira la mare i somriu.

La prova de la granota ha confirmat les sospites. Quan l’animalet ha estat en contacte amb l’orina de Gràcia, hi ha començat a posar ous” (pp. 190-191). L’animalet era u dels volantiners que havia passat per la vila. Al capdavall, una altra dona (anciana i veïna) parla a la fadrina: que es lleve del pensament aquell passatge i que, com que la xicota vol tenir un fill, entre la mare de la xica i la velleta s’ho enginyaran i l’acompanyen. Per això, la mare diu a la xica:

“-Mira: ho acabe de pensar. El xiquet el pariré jo” (p. 195)

Així, tres dones fan un pla i reeixirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat matriarcal, empelt mare-filla i lligam dona-xica jove

General, , , , ,

Prosseguint amb el tema maternal, en el llibre “La mel i la fel”, de la valenciana Carme Miquel (1945-2019), hi ha una part considerable de pàgines en què és l’empelt mare-filla (també vàlid per al de mare-fill, tot i que, com en les cançons eròtiques, predomine més el de signe femení). En qualsevol cas, ambientat en la cultura autòctona en la darreria del segle XIX.

Així, escriu “Mireu Maria que, com una lloca amorosa i feliç, escalfa la filleta amb els seus pits suaus i l’alimenta amb rierols de llet blanca. Per a la nouvinguda, són els seus riuets, les seues muntanyes i les seues valls que l’acotxen i li transmeten la calidesa de les carícies” (p. 93). Cal destacar el vocabulari de la natura, com una mareta més.

Unes pàgines després, apareix l’alletament i l’educació maternal a una tia, com si fos una xiqueta crescudeta i que ja parla:

“-Vine, Jesusa, mira: ¿veus com mama la teua neboda? Mira la tia, filleta, mira la tia que et farà bones farinetes. Però, una volta t’hauràs fet fadrina, que ara no, ara tens la llet de la mare, bona cosa de llet. Veus, Jesusa? No se la pot acabar. No tingues recel, filleta. Ala! Xupla, reineta meua” (p. 100).

És evident el diàleg que harmonitza i que crea un lligam entre ambdues generacions i entre la part activa i l’observadora (la germana): “La germana mira el gran mugró rogenc del pit de Maria vessant una llet blanca que regalima mamella avall, fins que la xiqueta s’hi adorm amb el nas estacat en el peçó. (…) Per això, pensa Jesusa, a seus trenta-dos anys i, després de cinc parts, Maria encara resulta bonica” (p. 101). Per tant, capim una mena de deessa mare (mamelles riques en llet, com ho simbolitzaria el mugró, eixe punt de contacte entre “la fonteta” i la nina) i abundant.

Un altre passatge sucós en aquesta obra significativa en el camp del matriarcalisme català, és quan un xiquet posa l’ull en una pintura de la Mare de Déu de la Llet que hi havia en un convent: “una verge amb rostre ovalat i mirada plàcida (…), però mostrant un pit redó que la mà d’un xiquet, el Jesús, agafa com si fóra un got i se’l posa a la boca” (p. 105).

Adduirem que aquesta manera de tractar la relació mare-filla empiula amb lo matriarcal: 1) el fet que Nostra Senyora reunesca les dues parts de la persona (la receptiva i la donadora), 2) la confiança que els infants (ací, el Nen Jesús) tenen cap als adults (en aquest cas, cap a la mareta) i 3) la connexió entre tots dos (mare i fill) mitjançant el contacte físic i l’alletament.

Convé dir que aquests ambients que evoquen la infantesa, la dolçor i la paciència ens porten cap a un model de vida que, com copsem en la figura de la Mare Natura (en la comarca), diu que, a aquest xiquet curiós davant l’obra d’art, encara que l’allunyen d’on ha nascut i que siga petit, “no podran trencar-li les arrels enfonsades en aquesta terra.

(…) Tornarà alguna vegada als meus peus? Jo percep que sí. Hi tornarà i el seu retorn hi farà de bàlsam guaridor” (p. 105).

Àdhuc, hi ha un passatge en què una dona madura parla amb una jove que ha vist que el seu marit s’ajunta amb una altra. Llavors, el paper maternal fa acte de presència (però com un nexe entre maduresa i jovenesa que ens remembra festes patronals en què una clavariessa major acompanya una fadrina):

“-Però dona: no sigues destrellatada, que tens uns fillets que són una glòria i un home faener, templat i fort que et vol més que la vida.

-Un home que, de nit, se’n va al llit amb la meua germana” (p. 109).

La Mare Natura, que fa de mare de la comarca, diu que la jove casada continuava “notant olor a mare gran i trobares un cert descans en la teua angúnia. Hauries volgut romandre acotxada sobre l’ample pit d’aquella dona. Quan alçares la teua jove cara, ell t’eixugà les llàgrimes amb un mocador” (p. 110) i l’adulta diu a la xicota: “Món avant i cara al dia! Em sents?

(…) Maria deixà de plorar, s’eixugà els ulls color de mel i es posà a donar mamar un dels seus fillets, que començava a ploriquejar. Se sentia reconfortada i dirigí un somriure a aquella veïna gran, (…) a qui tota la vida havia tingut com una segona mare” (p. 112).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Contacte amb l’arbre, amb la mare i maternitat matriarcal

General, , , , ,

En passar a la novel·la “La mel i la fel”, de l’escriptora valenciana Carme Miquel i Diego (1945-2019) i publicat per Tàndem Edicions en el 2005, no sols trau molts passatges en què el tema de la maternitat és present, sinó, igualment, la simbologia de l’arbre. Així, en la plana 20, parla de la mare i “del seu paper de mare alimentadora” i que les dones de la vila on se centra el llibre tenien la Mare de Déu com la persona “a qui demanar bona llet per alimentar-los” (p. 21).

El personatge Malena Notenovio, més d’una vegada, mira els estels i més “per contactar amb l’animeta de sa mare” (p. 36), fins i tot, quan el seu estimat Tasco ja s’ha mort: “les dues branquetes, (…) són com dues cames obertes, i les troba ben fixades a terra. Vicent comprova amb admiració que hi han arrelat.

Unes abelles hi revolotegen i unes papallones de colors es posen sobre una fulla. Tasco és ara una figuera que comença a créixer” (p. 74).

Hem de menester dir que la figa, com podem llegir en l’entrada “Figa, figuera” de    ”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és “Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seua semblança amb el genital femení”.

Més avant, l’autora, partint de Maria Notenovio afig: “Té un consol, però: la figuera que va nàixer sobre les despulles de Tasco, hi ha anat creixent i la dona, cada dia, l’observa i li parla perquè aquell arbre és una prolongació del seu home. Parla a les rames, quan no hi ha fulles; i, als pàmpols verds, quan n’hi ha. Els hi somriu i els hi fa besos. I es menja les figues conforme van eixint i madurant. Quan ve el bon temps, Malena fa la vida a l’ombra d’aquella figuera, acompanyada del zum-zum de les abelles i de la competència dels pardalets, que pugnen per picotejar les figues més dolces” (p. 87).

En aquestes línies, es reflecteixen trets que, sovint, copsem en música eròtica: la figa, el pardalet (els jovenets) i el contacte entre l’ocell i aquesta fruita:

“La figa, per a ser bona,

ha de tindre tres senyals:

oberteta i clevillada

i picadeta del pardal”.

 

A més, addueix que, “De tant en tant, puja a les branques més fortes i hi passa dies sencers en plena simbiosi amb aquest arbre (…). I les branques són com uns braços forts preparats per abraçar” (p. 87), això és, plasma l’empelt entre la mare (el vegetal) i la filla, fins al punt que són com vasos comunicants.

Aquest tronc i les seues rames fan que ella siga “forta com l’arbre de Tasco que t’embolcalla” (p. 88), fins al punt que li aplanarà “Una llet tan blanca i nutritiva com la saba de la teua figuera” (p. 88), a què, un poc després, “Primer que res, fa un bes a la soca de la gran figuera. És el primer bes del dia i en seguiran molts més” (pp. 88-89).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Què representava alletar

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre què representava alletar? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 2 d’agost del 2025 i posteriorment indicaren “Sí, li donava importància, però també era conscient que no totes les dones podien, per falta de llet (o per altres motius). Ella mateixa va alletar els seus fills, mai va voler una mare de llet i la sogra s’enfilava per les parets perquè, abans, les famílies benestants contractaven uns i, quan va començar a alletar fills de treballadores, diu que, una mica més, i la meva besàvia agafa un ensurt.

Però, com l’àvia, sempre va anar contracorrent. Ma mare no tenia força i van alletar amb ‘Pelargon’ [, llet en pols], que és lo que hi havia llavors.

L’àvia deia que res millor que la llet de la mare però, si no es podia, hi havia altres alternatives. En canvi, la meva filla ha alletat els dos fills (Martina, fins passat l’any; i Aran, fins set mesos). No obstant això, la meva, jove, sent de pagès, als tres mesos, tenia força llet” (Antonia Verdejo), “Jo tenia una bestia que havia tingut dida. Era d’una vila de muntanya i sempre la va considerar com de família.

En aquell temps, la mare sempre alletava i, si no podia (cas de la meva besàvia), cercaven una dida per fer-ho” (Margarita Frau Mir), “No recordo que comentessin res en especial; quan tocava, es posaven amb la criatura de cara la paret,… i ja està. També em sembla que tenien un reforç alimentari” (Enric Molina Horta), “No. Després de la guerra, una dida va passar la sarna al nadó. El seu home era amagat” (Lurdes Gaspar), “Sí. Hi havia dones, però la mare no tenia llet: les dides” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “Alletar, per a la mare, era una gran sort. N’estava molt contenta. Jo vaig ser la darrera filla!!! Però, per ella i per cosines més grans que jo, m’ho deien!!!!!” (Roser Canals Costa), “Jo no ho tenia present” (Xec Riudavets Cavaller), “No ho recordo” (Rosó Garcia Clotet), “La meva àvia sí que havia donat llet a altra gent, d’una casa rica, i eren germans de llet i s’avenien tota la vida.

Tenia feina d’aquella casa. Això va continuar la meva mare, qui va fer de cangur. Era un vincle molt fort, sí, sí. Home, estava be: sobrava llet i, com que era bona, servia per acabar d’alimentar una criatura (d’algú, conegut, que ho necessitava)” (Maria Dolors Sala Torras), “Jo, com que era la primera (la gran), no em va sorprendre veure alletar. La iaia sí que comentava que les persones alletades per la mare eren més fortes. La qual cosa no hi estic del tot d’acord. 

Ara t’explicaré la història:

Ma mare alletava la petita. Tot i així, no parava de plorar (la mare tenia llet, però no la suficient  que necessita ma germana). Jo ja tenia quinze anys i deia ‘Aquesta nena té gana’ i la iaia ‘Deixa estar, que la mama ho fa bé’.

Quan passaren uns dies, la mama va comprar ‘Pelargon’: s’acabaren els plors. 

Aleshores, ma mare li donava primer els dos pots i, després, un biberó. 

Tots contents: la iaia i la nena” (Montserrat Cortadella), “Res del que demanes va ser norma a casa… De la lactància materna, la mama m’ho va explicar quan vaig sortir de l’internat de les monges.

Ella era infermera. Em va explicar tot el procés:  la concepció, l’embaràs, el naixement, les relacions sexuals… Amb ets i uts” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí. A casa, teníem una senyora que donava mamar la meva mare, la dida, i molt estimada. Per tant, sí” (Lydia Quera), “Criticava el ‘Pelargon'” (Josep Ferrer Ferrer), “Alletar era una funció natural i primordial pel nadó. Una àvia meva va alletar, a més del seu fill ( el meu pare ), el fill de la seva germana, creant un lligam molt fort entre ells dos. Em va arribar, a mi mateixa, una vegada, de proposar el meu pit a un nebot meu que plorava en l’absència de la seva mare” (Lucila Grau), “No. A mi, no em tenien en compte per a res” (Angelina Santacana Casals), “Aquest no és el meu cas. Segons deia ma mare, jo li portava la cadireta perquè segués i, així, poder continuar xuclant-li de la mamella. Sembla que jo era molt fartó i tardà uns anys a poder deslletar-me. I, com que era el més menut, ja no hi havia ningú que em fera ombra. Tota la mamella era per a mi” (Josep Fontestad Molina), “No” (Anna Babra).

Igualment, en el meu mur, el 2 d’agost del 2025 i després plasmaren “No. Era natural i vist.

Des paper de sa dida, sí que se’n parlava: molt” (Maria Galmes Mascaro), “La meva mare va néixer el dotze de desembre del 1918. Va criar, junt amb la germana petita, un nen que, en néixer, va morir la seva mare de part. Sort de la seva llet perquè, dels productes que hi havia en aquells temps, no n’anava bé cap. ¡Temien per la seva vida quan van acudir a la meva mare! De mica en mica, es va refer. Va viure a casa meva més de dos anys. Sempre la va anomenar ‘mamà’! Corrien els anys cinquanta” (Encarnació Sanchez).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Famílies amb caràcter matriarcal, amb àvies transmissores i humanitàries

General, , ,

Una altra entrada que copsàrem en Internet, i que trau el tema del matriarcalisme en la família, és “Empar Llop Campos” (https://sindicalistesfeministes.com/empar-llop-campos), de la web “Sindicalistes Feministes CCOO PV”: Empar Llop Campos “Naix en Castellar, ciutat de València, en 1954. Son pare és llaurador i sa mare, molt catòlica, es dedica a la cura de la família. Tenen tres fills que frueixen d’una criança de marcat caràcter matriarcal”.

Passant al migjorn valencià, en l’escrit “El matriarcado de cuarta generación del Campo de Elche que factura una de las mejores paellas del mundo, con un montón de cebolla” (https://www.directoalpaladar.com/viajes/matriarcado-cuarta-generacion-elche-que-factura-mejores-paellas-mundo-monton-cebolla), publicat en la web “DAP Viajes”, parla sobre un negoci familiar començat en 1935 per un matrimoni i que, “’Després, passà a mans de ma àvia i, en acabant, de ma mare’, prossegueix Noelia, qui comparteix el lideratge del restaurant amb la seua germana Lidia Pascual, cap de sala. ‘És un negoci matriarcal, passat de dona a dona. La veritat és que, restaurants matriarcals de quatre generacions en Espanya, em digueren que es compten amb els dits de la mà (…)’. (…) 

Noelia, de sa mare, aprengué a fer les paelles. I, sí: dic paella, que es com, en la seua família, es coneixien tots els arrossos secs. (…) ‘Vejam: ma àvia li deia paella. I era autòctona d’ací. Ella fou qui ens ensenyà aquesta tradició culinària (…). És un arròs autòcton del Camp d’Elx, una recepta que he recuperat de les meues àvies (…)’”.

En nexe amb aquesta presència femenina i a com exerceixen de cap les dones, en l’entrevista “Estem acostumats a una fantasia molt masculina de guerres i lluites, i jo volia fer una mitologia matriarcal” (https://www.emporda.info/cultura/2024/09/05/estem-acostumats-fantasia-molt-masculina-guerres-lluites-volia-fer-mitologia-matriarcal-107657083.html), de la web catalana “Empordà”, l’escriptor barceloní Roger Coch (nascut en 1990) diu que “Tenia ganes de fer una mitologia matriarcal i tota la idea del cicle, que és molt femenina, de gestar i acompanyar la mort. Per això, les deesses i la protagonista és una noia. Estem acostumats a una fantasia molt masculina, de guerres i lluites, i realment això és una altra cosa. Tenim unes idees concretes de què és fantasia i què no i, a mi, m’interessava més la idea del viatge, de transformació. (…) També se’m fa més fàcil d’estructurar una novel·la com a viatge, amb les seves parts i transformacions. I, en aquesta, és en la que el viatge és més present”. 

Ben mirat, hem considerat interessant l’entrada “’A cel obert’: autobiografia d’un metge compromès amb la lluita contra la covid-19 i amb la defensa del dret universal a la salut” (https://blocs.mesvilaweb.cat/ildecp/a-cor-obert-autobiografia-dun-metge-compromes-amb-la-lluita-contra-la-covid-19-i-amb-la-defensa-del-dret-universal-a-la-salut), publicada en el 2021 en la web “Observar, llegir, escriure”, en què figuren comentaris i paraules de l’epidemiòleg català Oriol Mitjà i Villar (nat en 1980), qui, en un llibre que havia tret feia poc, plasmava com era la seua família. Així, el gestor de la web exposa que, “Més enllà de l’exemple familiar on la seua professió és majoritària, des de ben petit, ja tenia vocació de metge, per la curiositat de saber com funcionava el cos humà i la capacitat d’ajudar els altres. (…).

Es considera fidel seguidor dels valors familiars que li han transmès, com el respecte, la responsabilitat, l’honestedat, l’esforç o la justícia social”, ben presents en el paper de moltes dones i no cal dir que en la cultura matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Festes patronals en què una adulta acompanya una jove

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre festes patronals en què una adulta acompanya una jove? Gràcies.

Es fa, per exemple, en Bétera, una vila valenciana de la comarca del Camp de Túria, i té a veure amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 1r d’agost del 2025 i posteriorment posaren “Sí. Abans era costum que una persona gran acompanyés les jovenetes a les festes. I més, si tenien xicot. Fins i tot, dins de cada casa, estaven acompanyades i en temps de festejar, per parlar: un amb una cadira;  l’altra, a un altra, i al mig, la persona gran que estava al cas.

Però, en les festes, sempre acompanyades: i bé per la mare, bé per alguna tieta, bé per una fadrina” (Antonia Verdejo), “De fet, a Moià, per la Festa Major (15 d’agost), se cel·lebra la ‘Festa d’Homenatge a la Vellesa’. Tots els avis convocats van en comitiva acompanyats d’un nét o d’una néta, juntament amb el batlle, autoritats, gegants, etc, cap al lloc on es realitza aquest acte, que sempre és l’esplanada inferior del Parc Municipal (un parc enorme)” (Àngel Blanch Picanyol), Molt bon dia, Lluís,

Jo, el que encara he vist és la mare acompanyar la filla al ball i vigilar de lluny. Supose que per a donar el seu consentiment” (Joan Prió Piñol),“Sííí. Sempre que es podia, celebrava les festes populars” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Lurdes Gaspar), “No. Eixa festa, mai he sentit parlar-ne. Dels Sants de la Pedra, sí, però tampoc massa” (Carmen Mahiques Mahiques), “Tal vegada…” (Daniel Gros), “Desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí: les noies anaven acompanyades. En el cas de la mare, quan tenia promès, la tieta era qui feia ‘d’espelma’, que així es deia a la dona que acompanyava a la parella. Si la tieta no podia, era la mare” (Rosó Garcia Clotet), “Als anys seixanta i setanta, a la Vall d’Uixó, feien ball al ‘Centro’ (la plaça de l’ajuntament) i recorde que les xiques (algunes) anaven amb les mares i amb el nuvi, i aquest portava la cadira a la dona major” (Octavi Font Ten), “Sí que es feia. L’àvia acompanyava. A l’envelat que muntaven a les Corts, un barri de Barcelona. De petita, al ball infantil, acompanyaven els néts i les nétes amb la família” (Anna Babra), “A la festa de la vila o del barri, sempre hi havia la ‘carrabina’ de torn; a la vila, al ball, l’avi i la iaia s’asseien a la llotja fins que fos l’hora. Val a dir que jo vaig tenir molta sort: eren molt condescendents, mooolt més que la mama. En aquest aspecte, era tan, tan…, que no deixava viure” (Montserrat Cortadella), “La mama em deixava sortir de festa amb el nuvi… sola.

Tenia confiança en mi” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Finalment, ma mare, el 1r d’agost del 2025, per telèfon, em deia que, “Ací, [ en Alaquàs,] lo únic que es feia era entre ‘les doloroses’ (les clavariesses de la festa de la Mare de Déu dels Dolors): haver-n’hi una casada. Quan férem la festa (jo tenia vint-i-un anys, en 1964), ens reuníem en sa casa, en un ambient d’harmonia, totes les setmanes. Ella feia de cap de colla. Jo, [a vegades, entre algunes persones,} feia un poc d’àrbitre.

Férem clavariessa d’honor la xiqueta d’u que era casat, qui ens dirigia unes quantes actuacions de teatre per plegar diners (a més de la loteria i altres coses). Ell devia ser ja una persona considerada, reconeguda. Tenia una xiqueta i, en agraïment a ell, la férem clavariessa d’honor. La xiqueta només vingué a la processó amb nosaltres”.

Per consegüent, capim la figura de la casada (la pabordessa major), la de les jóvens i, ben mirat, la de la infància (la xiqueta).

Adduirem el tractament simbòlic que rep la nena, un detall que ens evoca cultures matriarcalistes en què la matriarca (el màxim càrrec del Poble) designa la xiqueta que, en un futur, la substituirà.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Nota: Adjuntem l’estudi de què havíem fet esment, en nexe amb la Bétera i amb la festa de les fadrines i de les alfàbegues, realitzat per Imma Dasí.

L'ordre simbòlic de la mare en les festes d'agost de Bétera (Imma Dasí)

“Amparito del meu cor”, cançó del darrer quart del segle XIX

General

Bon dia,

Cançó eròtica que hem tret entre ma mare (1943) i jo (1971), hui, 31 de juliol del 2025, per telèfon, i que jo l’havia recordada parcialment fa uns dies, arran de l’estudi sobre cançons del llibre “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), publicat en 1947.

Segons ma mare, la cantaven, si més no, els avis, o siga, persones que haurien nascut en el darrer quart del segle XIX.

Adduirem que no figurava en Internet, ni en Facebook:

<<AMPARITO, DEL MEU COR

“— Amparito del meu cor: 

no me faces mala cara, 

que, de veure’t (*), em fas por”.

 

“— Al sentir la parauleta, 

m’arreà (**) una bufetâ 

que em deixà p’a menjar sopes 

una bona temporâ”.

 

“— No sigues aixina, 

fes-te cap allà, 

no em dóna la gana 

amb una coixa festejar. 

 

No sigues aixina, 

vés a l’hospital, 

que t’arreglen eixa cama,

que pareix una canal”.

 

Torta, cega, muda i coixa,

pareix un mapa mundial:

si passa un carro d’escombros (***),

segur que la tirarà>>.

 

 

 

(*) En la pronunciació popular, “vore’t”.

(**) Aquest castellanisme es pot substituir per “em foté” i no afecta la música.

(***) Hi ha la forma genuïna i popular “runes”.

Hem emprat l’accent ^ per a indicar reducció: ‘bufetada’, ‘temporada’…

 

Finalment, ma mare m’ha dit que, en relació amb una cançó popular en què unes xiques cusen una bragueta d’un home, una germana de sa àvia materna, quin nomia Patrocinio (“la tia Patrocinio”), una vegada agafà roba, la plegà i, com que veié que n’hi havia una amb un tall, el cosí.

Per això, quan el germà menut de ma mare (1940) intentà posar-se aquella robeta, no podia traure el pardalet per a pixar (“un calçotet amb tall”). Era un slip modern, en una època en què, com m’ha adduït, “Els calçotets duien calçotets amb camals o llargs”, alguns, fins a passar el genoll i tot.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

 

L’enregistrament de veu és de hui.

 

 

 

Mares, àvies i pares en famílies matriarcals i que deixaren empremta

General, , ,

Continuant amb exemples de famílies matriarcals i amb el paper que hi exercia la dona i com influïa en l’ambient, en l’article “La mujer, la igualdad y la huelga” (https://www.elperiodic.com/opinion/colmichel/mujer-igualdad-huelga_6408), escrit per Miguel Bataller (ja retirat), publicat el 8 de març del 2018 en el diari digital “Castellón Información”, i a què accedírem en juliol del 2025 (ací, traduït), indica, “Primerament, el meu suport incondicional a les dones, ja que dec la vida a una d’elles (ma mare), qui conreà amb amor, amb afecte i amb cura durant nou mesos inacabables, la llavor de l’amor que va rebre de mon pare i que fructificà en mi. Ambdós es preocuparen (i s’ocuparen) de la meua educació, de la meua formació al llarg de molts anys, per fer de mi la persona que sóc gràcies a ells. Un home i una dona i, a tot l’entorn familiar, format per hòmens i dones que mai perderen ni un minut de les seus vides a tractar de ser iguals”.

En el paràgraf vinent, afig “Em vaig casar per amor amb una dona i me n’enamorí precisament per això: per ser diferent i per aportar a la meua vida moltes qualitats de què jo era deficitari”.

En acabant, passa als fills i als néts i, quan entra en les seues àvies i en sa mare, posa que “Lo que mai podré exigir, ni donar suport, és una ‘igualtat absoluta’ entre hòmens i dones, perquè això és un impossible irracional, que només pot niuar i exigir-se partint de la ignorància o de la revenja (…), perquè, tant en la meua família paterna com també en la dels meus avis, coneguí tres autèntics ‘matriarcats’ desenvolupats no cal dir que amb normalitat, per la fortalesa de caràcter de ma mare i de ma àvia materna i per la jove viduïtat de ma àvia paterna, qui va saber portar avant mon pare i la seua germana, amb només trenta anys, quan es va morir mon avi”.

Agregarem l’empremta que eixe estil de vida en la família li deixà: “I tot això, m’ha permés sentir-me sempre estimat i protegit per les dones del meu entorn familiar, complementat per una tia i padrina jove i meravellosament afectuosa amb mi, qui es complementava perfectament amb les exigències d’una mare menys condescendent amb mi i molt més exigent”.

Però no tot anava unit a les dones, puix que parla d’un home amb un paper més aïna receptiu i obert: son pare. Així, Miguel Bataller plasma que, “Entre totes dues i la permanent supervisió de mon pare, excepcionalment, tolerant i afectuós, forjaren el meu caràcter i la meua forma de ser i d’acarar ma vida, partint de la responsabilitat, de l’afecte i de l’amor”.

Després, posa exemples d’actualitat en què partits d’esquerres refusen o, com ara, no donen suport, a dones que, al parer de més d’un home, podrien fer-los ombra en alts càrrecs i de lo que l’autor, possiblement, vincularia amb una politització del tema de la dona en general, sobretot, en nexe amb els partits i amb els sindicats.

Un altre article que trobàrem en juliol del 2025, “No hay peor ciego que el que no quiere ver” (https://www.elperiodic.com/opinion/colmichel/mujer-igualdad-huelga_6408), redactat per Ita Ardua per al diari digital “Castellón Diario” el 16 de juliol del 2019, copsem que, “A la nostra generació, nasquí a mitjan del segle passat, cap professor, ni filòsof, ni sociòleg, hagué d’ensenyar-nos respecte cap a la dona. S’aprenia en la llar, eixe lloc meravellós que l’extrema esquerra comunista odia tant, respectant ta mare per damunt de tot, bé per convenciment (en la majoria dels casos), bé per estima de la teua integritat física davant la reacció de ton pare, si gosaves faltar el respecte a ‘la cap’ de la casa. El respecte cap a la dona és una cosa que portem en la sang, l’hem mamat”.

Més avant, exposa alguns detalls sobre la cultura basca (la qual considera matriarcal) i, ben mirat, diu que, “Pot que, en la generació dels nostres pares, les decisions importants les prengués el baró (no ho refusaré), però també és cert que, per regla general, en totes les cases, manava i administrava la dona, les decisions del dia rere dia eren de la dona i qui decidia on se n’anarien de vacances o bé a quina escola anirien els xiquets o, com ara, què es comprava i quan, era sempre ella”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Cançons eròtiques matriarcals, xiques jóvens i tenir parella

General, , , ,

Prosseguint amb les cançons eròtiques recopilades pel folklorista d’Altea en “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, editat en 1947, copsem que

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

ja té feta la gabieta,

mes li falta el verderol” (p. 179),

 

amb una lletra semblant unes pàgines després:

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

li podeu buscar un nóvio

perquè ella casar-se vol” (p. 181).

 

En altres paraules: els versos ens indiquen que la xiqueta que passa a la joventut (època associada a l’estiu i a la color vermell) ja és preparada per a festejar i per a tenir relacions sexuals, en què ella és receptiva (la gabieta on ell ficarà lo que, en algunes cançons i en comentaris que ens han fet, diuen brossa) com també la vulva.

Prou diferent a una que presenta diferents fases de la vida sexual de l’home:
“El que és fadrí, busca xica;

i el que és casat, enviudar;

el viudo, tot són corruixes

per a tornar-se a casar” (p. 181).

 

O siga que el vidu té preses innecessàries.

N’hem trobat una de la mateixa corda que una que recollí Mariano Jornet Perales (1869-1953) en Benigànim (la Vall d’Albaida):

“Tots em deien que em casara [ = casàs]

i no portaria llenya:

ara que ja m’he casat,

en porte al coll i a l’esquena” (p. 179)

 

i, així, l’home, com en els Pobles matriarcalistes, és l’ase de càrrega.

Amb un home que també ha eixit escaldat, arran del casament, veiem aquests versos:
“Un tort, geperut i coixo,

en Callosa, s’ha casat;

¡que tal seria la nóvia

que encara ha eixit enganyat!” (p. 180).

 

I, si no, aquesta, de què hi ha hagut qui ens havia reportat:

“El diantre de les dones

s’han burlat del tio Pere:

li han fet un pantalonet

amb la bragueta darrere” (p. 180).

 

En lligam amb l’engany i, altrament, amb l’enginy, Francesc Martínez i Martínez ens addueix que

“Les xiques de baix la mar,

totes van de cinc en cinc;

porten floc en les sabates

per a enganyar els fadrins” (p. 187),

 

xicots que, és clar, en mirar les sabates…, fan com un acte de reverència (tot i que no tan formal) a la dona. 

Tornant un poc arrere, en trobem una a què accedírem en el 2015, que és prou coneguda i amb detalls femenins (xiques, aigua, lluna i filar):

“Les xiques de baix la mar,

totes filen a la lluna

per a fer-se l’aixovar

i no se’n casa ninguna” (p. 181).

 

L’investigador de la Marina Baixa n’afig en què la dona fa els seus dinerets, com més d’una que havia nascut abans de 1920 i que era casada:
“Tu portes sabata i calça;

i el teu marit, jornaler;

jo no sé com t’ho apanyes:

tot, del jornal, no pot ser” (p. 181).

 

A vegades, una part de la parella no responia a les expectatives de l’altra. O sí:

“Estic com un encantat

de veure la meua dona,

que me se’n fuig del costat

i no em fa partida bona” (p. 182).

 

“Carabassa m’han donat,

jo l’he presa per meló:

més val menjar carabassa

que dormir en la presó” (p. 182).

 

“Xiques: mireu-lo, mireu-lo;

el de la camisa fina,

el dia que es casarà,

la durà de mussolina” (p. 182),

 

és a dir, anirà vestit amb roba blanca, de seda.

Ben mirat, l’estudiós n’escriu en què es reflecteix la gelosia i, àdhuc, els consells de persones (potser, dones majors):

“Si el teu marit és gelós,

envia’l a treballar:

i, a la nit, quan vinga a casa,

no li dones què sopar” (p. 182).

 

“Que dimontre són les puces!

Un animal tan menut;

perquè es giten amb les xiques

i jo, tan fadrí, no puc” (p. 183).

 

Igualment, hem vist altes cançons amb humor eròtica:

“Alça, morena, no em xafes

la canyeta de peixcar,

el cabasset dels arreus

i el barret de festejar” (p. 186),

 

en què la canyeta simbolitza el penis.

“En el poblet de les Cases,

diuen que no hi ha fadrines

i, al pujar de la costera,

n’hi ha dos com a roses fines” (p. 187).

 

Fins i tot, en recull en què la mare (com a cap de la casa) té la darrera paraula de bon principi i, per tant, convé fer bona pasta amb ella:
“Fadrinets que festegeu

a la sort o a la fortuna:

festegeu primer a la mare

i tindreu a la filla segura” (p. 187).

 

Agregarem una cançó eròtica molt estesa, si més no, pel País Valencià, però ací amb un vers inicial diferent (“llauradora”, en lloc de “balladora”):

“La llauradora, quan balla,

sempre mira el ballador:

si li penja o no li penja

la punta del mocador” (p. 190).

 

Finalment, n’hem triat una en què el fill s’acosta a la mare, en tractar sobre temes eròtics (i no, com ara, al pare):

“Mare: les xiques no em volen

perquè no tinc pantorrilles;

en la sega de l’arròs,

me se faran ben polides” (p. 193).

 

El mot “pantorrilla” és un castellanisme inadmissible i es pot substituir per “panxell” o bé per “tou de la cama”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts també com Sant Nin i Sant Non.

Patrons vernacles de molts dels llauradors, dels pagesos i dels hortolans en terres catalanoparlants i de moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

Cançons eròtiques matriarcals, dolces, de conhort i prostitució

General, , , , , ,

En altres versos, la dona és ben considerada i el seu tros, a més, promet fer-li un do:
“Marieta de Callosa:

si tu em volgueres, a mi,

et faria unes sabates

de la pell del meu rossí” (p. 174).

 

Altrament, hi ha hòmens que remarquen la delicadesa i la dolçor de la jove:
“Davall d’una bresquillera,

em digueres que em volies

i, des d’entonces[1], que l’arbre

fa més dolces les bresquilles” (p. 174).

 

Ben mirat, en copsem en què la xica sap escriure i que ho faria al seu nuvi:

“Si la mar fóra de tinta;

i les penyes, de paper;

escriuria una carta

al meu nóvio Rafelet” (p. 174).

 

Convé dir que, en aquesta obra, “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), n’hi ha en què, malgrat que l’home és als peus de la dona, no ho fa com un submís, ans més aïna com si fos el fill respecte a la mare:
“Esta nit he somiat

que he dormit a la serena,

davall d’un roser rosat

i als peus de la Magdalena” (p. 175).

 

Així, encara que han estat fora, és cert que de nit, dormint, amb serenor i davall la protecció de qui ha fet de mare, detalls que tenen a veure amb lo tel·lúric.

Un altre fet interessant és la simpatia de l’home cap a la muller:

“Marieta: si vols vindre

al Portal, t’esperaré,

anirem els dos de ronda

com a marit i muller” (p. 175),

 

de manera semblant a uns versos prou coneguts i que ens han plasmat:
“Marieta: si vols vindre

a l’olivar de l’agüelo,

a dos diners, la barcella

d’olivetes del cuquello” (p. 175).

 

Tocant al mot “agüelo” (i variants, femenines i tot), és un castellanisme inadmissible i present en més d’una cançó. A banda, en el primer quart del segle XXI, en el País Valencià, era tabú dir (i escriure) la forma genuïna “avi”, malgrat que el terme “abuelo”, originàriament, fou adoptat com a paraula despectiva cap a l’home major.

Continuant amb la música, n’hi ha en què la mare és reportada sobre el festeig:

“Sempre hi ha qui porta noves

i, a ma mare, li han dit

que festejava amb tu, a soles,

a la finestra, una nit” (p. 175).

 

Ara bé: també hi ha la mare que haurà d’acceptar amb qui es casarà el seu fill (o la seua filla):

“Qui perdrà, serà ma mare,

si no em deixa festejar;

puix que vullga o que no vullga,

amb tu, jo m’he de casar” (p. 175).

 

En la plana següent, capim uns versos molt populars a tot arreu, encara que la lletra en puga canviar lleugerament:
“La bacora, p’a ser bona,

ha de tindre tres clavills,

ben madura i rebesada

i picada dels teuladins” (p. 176),

 

és a dir, dels hòmens. En l’original, posa “picá”.

Hem de menester dir que també n’hem trobat en què l’home comenta a la xica que ell assumeix un fet: que la dona té la darrera paraula. Com a exemple, aquesta composició musical:
“Eres [ = Ets] molt blanca, Maria,

i tens el color molt fi;

si acceptes els meus desitjos,

tinc que ser el teu marit” (p. 176).

 

Al cap i a la fi, ell sap que els seus desigs són secundaris a la decisió femenina.

En la mateixa sintonia, aquestes línies (potser del mes de maig), en què ell li parla en un futur condicional, però que serà ella qui determinarà l’esdevenidor:

“Maria: si tu em volgueres

i em tingueres voluntat,

per la finestra, em tiraries

un mocador ben brodat” (p. 177).

 

Quant a la cançó següent, direm que algun folklorista valencià del migjorn, de qui no posarem el nom, no la considera eròtica (no hi escriu res), però ho empiula amb la dona d’una cova. Nogensmenys, els qui ens l’han escrita en Facebook o per altres mitjans, sí. Agregarem que podríem enllaçar-la amb una composició de Pasqua coneguda en el País Valencià i en què hi ha ous i una botifarra:

“Per negre que siga l’home,

no el tingues que despreciar[2];

negres són les botifarres

i són bones de menjar” (p. 177),

 

és a dir, que convé deixar que entren en la vulva.

En acabant, apareix una, semblant a unes quantes recopilades per Manuel Sanchis Guarner i per altres valencians:
“València, jardí de flors,

de clavells i roses fines:

els clavells són els fadrins;

i les roses, les fadrines” (p. 177).

 

Una altra, de què ens reportaren i que afig el folklorista d’Altea, diu

“La molinera plorava

al cantó del Molí Nou

i el marit la consolava

amb una verga de bou” (p. 178),

 

o siga, mitjançant una rama (el penis).

Ben mirat, sobre una cançó, hem considerat que reflecteix la prostitució:

“València, per ser València,

amb quatre diners, tabaco;

i, amb un sisó, una xica

per a divertir-se un rato” (p. 178),

 

lletra que ens evoca uns versos de “La manta al coll”, molt popular pel País Valencià i, a més, en altres zones veïnes, quan, en la versió del grup “Carraixet”, diu

“Per dos quinzets, un puro;

per tres, una pipa;

per quatre, una guitarra;

per cinc, una xica.

El puro, p’a fumar;

la pipa, p’a lluir;

la guitarra, p’a tocar;

i la xica, p’a dormir”.

 

“Tabaco” (tabac) i “rato”(estona) són castellanismes inadmissibles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme inadmissible, en lloc dels mots “llavors” i “aleshores”.

[2] Una forma genuïna i no acastellanada podria ser “no l’hauries de menysprear”.