Dones que acullen, amb molta espenta i amb iniciativa

General, , , ,

En la segona part de la rondalla “La criada Malbusques”, el capità, vestit de comerciant, se’n va cap al castell i, ben mirat, ho fa en un moment favorable a les dones, a qui demana que l’acullen: “la nit s’atansa, m’hauríeu de fer la favor de donar-me acolliment” (p. 16). Però la Malbusques, deixondida, li diu:

“-No, no: no podem pas. I vós i el carro? (…) Espereu, que anem a cercar cordes” (pp. 17-18).
O siga que la dona és qui marca què farà ell i quan el rebrà, com… i ell és condicionat a això.

Afegirem que la criada, a poc a poc, es desfà dels lladres que acompanyen el cap de colla i, com que el caporal descobreix què ha fet la dona, ho intenta una tercera vegada.

Així, en la part tercera del relat, el rei torna de la guerra, el castell es pobla de gent com també la resta del país. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme: quan no hi ha conteses, ni conflictes amb l’autoritat, ni abús de poder, ni deixadesa dels sobirans, apareix un monarca desenvolupant amb encert l’arquetip del rei i, de pas, augmenten les bones collites (ací, simbolitzades per la natalitat).

Empiulant amb això, un dia, un comerciant (el cap dels lladres) es presenta al palau i comenta que voldria casar-se amb la filla del monarca:

“-Sóc coneixedor de les bones condicions que reuneix la criada Malbusques, que està al vostre servei. Jo sóc un ric comerciant d’un poble molt llunyà i, si em doneu el vostre permís i ella em vol, m’hi voldria casar.

-Tot es pot enraonar, però hi ha de venir bé ella” (p. 19). I, així, com en moltes contarelles, el rei permet que la dona (sovint, una filla seua que és princesa) tinga la darrera paraula.

És més: tot i que ella capeix que el venedor és l’escurabosses, “digué al rei:

-M’agrada i, si la vostra majestat vol, m’hi casaré” (p. 19).

Nogensmenys, el rei i les princeses volien saber com acabaria el resultat de les noces i “es van fer unes festes com ja feia temps que no se n’havien vistes. Hi hagué un gran convit i sarau al vespre” (p. 20). Així, el gros de la celebració esdevé en un moment de foscor (el vespre), en què predomina lo matriarcalista i que, ben mirat, coincideix amb lo vespertí i, més avant, amb la nit. Llavors, la criada fa que les jóvens posen una figura (feta amb diferents aliments, per exemple, sucre, licor i xarop) en el llit, de manera que semble una dona “i la princesa anà a dir al nuvi que ja podia anar a dormir quan volgués” (p. 20).

Per consegüent, la dona fa el paper de mare (com si fos al mateix nivell que el sobirà), compta amb la col·laboració de les filles i, gràcies a l’enginy que té, de davall del llit estant, mou la figura de forma que puga enganyar el lladre i salvar-se ella.

Quan l’home es llepa el suc dolç que li aplegava de la figura, diu:

“-Ai, Malbusques! Si m’hagués pensat que eres tan dolça, no t’hauria mort.

-No ho sóc pas, de morta -digué ella, sortint de davall del llit.

-No res -digué ell-. Visquem en pau i gràcia de Déu” (p. 21).

És a dir: la dona ha aconseguit que ell abrace la bonesa i que es faça lo que ella volia.  A més, com podem veure, Malbusques és la persona amb espenta i, quant al malfactor, va darrere del ritme que marca la dona, que és qui porta la iniciativa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones amb molta espenta, iniciativa i esperit comunitari

General, , , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Aplec de rondalles” de Valeri Serra i Boldú (1875-1938).

En l’obra “Aplec de rondalles. Nova recopilació de rondalles populars catalanes”, del folklorista català Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875- Barcelona, 1938), editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2007, la qual fou publicada per primera vegada en 1922 (per Editorial Catalana), hi ha contarelles en què es plasma el matriarcalisme. Així, en la rondalla “La criada Malbusques”, apareix una dona que, en altres relats, es correspondria a la petita de les germanes.

Una vegada, un rei se n’anà a una guerra i deixà les dotze filles a la criada, Malbusques. Com que les filles “no podien guaitar sinó per dalt del terrat i passejar-se per dins del jardí, que era molt gran i estava posat dins del castell” (p. 11), però acabaren sense provisions, “La Malbusques cridà les princeses a capítol i els digué” (p. 11) que calia espavilar-se totes.

Llavors, com si la dona fos una dida, fa de mare d’elles, en demana sis voluntàries i totes set fan camí “fins que, en ésser en un paratge tot amagat, la Malbusques” (p. 12) diu que cercaran alguna cova d’eixes muntanyes.

“Mira per ací, mira per allà, veuen potades de cavall. Seguiren les petges i les conduïren a una gran cova” (p. 12).

Com podem veure, les set dones se’n van a la mare, simbolitzada per la cova. A més, com indica el narrador, es troben ben subministrades.

En un passatge posterior, les set tornen al castell i, aleshores, no sols aporten provisions, sinó que, més avant, “la Malbusques diu:

-Hi hem de tornar, i ara heu de venir amb mi les sis que l’altre dia romangueren aquí” (p. 13) i la segueixen i se’n van cap a la balma.

Passa que, en un tercer viatge a la cova, un lladre les descobreix i la criada, amb molta espenta, fa que el capità, un poc després, accepte les set dones i, a banda, que hi puguen anar les sis que restaven.

A continuació, la Malbusques comenta a totes les princeses sobre una beguda que elles no veuran, però a què ella convidarà els escurabosses (qui sí que la consumiran). Per això, diu als lladres: “ja que vosaltres ens heu tractat tan bé, apa, que jo mateixa vull servir-vos” (p. 15) i tots ells pararen la copa i ho begueren.

En acabant, després de l’efecte dormidor de la beguda, elles regressen al castell.

Per tant, en aquesta primera part de la contarella, la dona porta la iniciativa, és eixerida i fa pactes (amb les filles del rei i amb altres persones, ací, els hòmens). Igualment, aconsegueix que la seguesquen i que cada una afavoresca l’esperit comunitari en el grup i totes actuen d’acord amb les indicacions que els fa la Malbusques i amb bona avinença.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones i jóvens amb molta espenta, deixondides i que pacten

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató és “Les tres filles del rei”. Un rei se’n va a la guerra i, “Al vespre, truca una vella, la gran l’obre. Dóna una figa a cada una: les grans se la mengen; la petita, no” (p. 236) i, així, la més xicoteta no s’adorm. Ben mirat, la més xiqueta veu què feia l’anciana.

A més, es plasma el paper de la dona, àdhuc, ja major, en la cultura matriarcal (ací, com a cap de colla), ja que “aquella vella fa comparèixer altres dos lladres i es posen a foradar (…); la noia se’n va al celler a cercar un sabre i, a un lladre que entrava pel forat (…), li pega colp i li lleva una orella” (p. 236).

A continuació, el monarca torna de la guerra i, en acabant, fa unes dictes: “Ell havia promès que, qui li mataria una bestiota que tenia al regne, es casaria amb una filla seva; aquells lladres la maten i volen la filla petita” (p. 236) i, així, el sobirà compleix amb la paraula i la xicota es casa amb el lladre de l’orella tallada.

Passa que la dona, com que no ho volia, “demana per a anar a rentar el mocador, que el duia brut de llàgrimes, i l’hi deixen anar” (p. 236). Després, apareixen detalls matriarcalistes, com ara, una bassa i l’aigua, ambdues en nexe amb lo femení. Llavors, ella ho aprofita i fa via i, encara que l’acacen (la dona va per davant i on va la corda, va el poal), ella se’n va cap al palau.

Entremig, en línia amb el pactisme, “Ella troba un carreter que l’amaga a dintre un roure” (p. 236), un arbre present en rondalles i que, com tots, empiula amb lo maternal i, per tant, ella s’acosta a la mare. A més, “canvia el vestit amb una pastora” (p. 236) i, com que els escurabosses no la coneixen, “al capdavall, arriba al palau del seu pare vestida de pastora, ho explica tot i el seu pare la fa pubilla” (p. 236).

Un altre relat en el mateix llibre de Pau Bertran i Bros i en què capim el paper de les persones de bon cor, és “Els lladres, descoberts pel rector”, en una contarella prou coneguda en terres catalanoparlants. Un capellà, a qui havien furtat una mula, assegura que no ho dirà a ningú. I ho fa, un detall que enllaça amb el matriarcalisme. Així, un diumenge, “mentres deia l’ofici, va veure els lladres sota la trona, els descobreix, sense faltar la promesa” (p. 238). Tot seguit, fins i tot, diu a Joan Blanc quins són, on són i quina roba porten i ho remata amb unes paraules en llatí.

Una altra narració de l’obra “El rondallari català” i que empiula amb lo matriarcalista és “El poder que té rentar-se les mans”. Un pare deixa la filla al dimoni, però, com que ella era deixondida, el diable la cerca i, en captar que la jove s’havia llavat les mans, se’n va.

Igualment, la noia recorre a orins “i el dimoni tampoc se la va poder endur aquell dia” (p. 240). L’endemà, la xicota recorre al vi i el diable “se’n va haver d’entornar” (p. 240) i, per consegüent, es fa lo que vol la dona, la qual recorre a u dels trets vinculats amb lo femení i amb lo tel·lúric: l’aigua.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat, dones que donen vida a hòmens i esperit comunitari

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “Les cabres”, recollida en l’obra del folklorista de Collbató. Així, diu que una vegada era un pagès que tenia unes cabres i que va llogar un corb per cabrer (p. 219). En acabant, de vespre, l’amo demana a les cabres, les quals simbolitzen la maternitat.

En un passatge posterior, dues cabres s’han fet una barraqueta en el bosc i, en línia amb lo maternal, diuen uns mots a les cabretes:

“-Obriu, obriu, filletes:

portem rama a les banyetes

i foc a les potetes

i llet a les mamelletes

i sal en un gresal;

obriu, obriu, filletes.

Això, la guilla ho va sentir i, un dia que les mares eren fora, va trucar a la barraqueta” (p. 220).

Tot seguit, les filles obrin la casa a la rabosa i, més avant, ella diu al llop què li convé fer i, així, es fa lo que vol la dona: que se’n vaja a la barraqueta.

Una altra narració en què es reflecteixen trets matriarcals és “El lleó i el grill”, en què un grill cantava de nit (un moment femení del dia) i, a continuació, passa el lleó i l’aixafa i, després, fan un pacte i acorden el lloc on es veurien: “van triar el punt, que era un pla molt ample rodejat a tot volt de barrancs (…).

Arriba l’endemà i (…) el lleó es presenta” (p. 222) junt amb óssos, llops, raboses i bèsties de queixalada; i el grill va comparéixer acompanyat de mosquits, tàvecs,…

Un poc després, el grill diu als seus amics:

“-¡Vespes: a les cames del lleó; tàvecs, a les orelles dels óssos; mosquits, al morro de les guineus!” (p. 222).

Així, tots els amics del grill seguien les indicacions que ell els feia.

Finalment, el narrador posa que “el grill va guanyar; i això vol dir que el petit no s’ha d’estamordir pel gran” (p. 223).

Una altra narració que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “L’aucellet”, en què “Una vegada era una dona que es va casar amb un vidu que tenia dos fills: un noi i una noia que es deia Margarideta.

(…) La noia, anant cap al tros a dur el dinar, troba una vella; qui li diu:

-Escolta, noia: d’això que avui menjarà el teu pare, guarda-me’n tots els ossets, que te’n faré una cosa.

Ella els hi va guardar tots i aquella vella n’hi va fer un aucellet” (p. 225) i na Margarideta plora l’home (ací, l’ocell).

Finalment, com podem veure, hi ha un nexe entre la dona (l’anciana) i la jove i, ben mirat, apareix el tema de la maternitat (la provecta fa de mare de l’au i, per tant, el salva).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat, que pacten i que menen

General, , , , ,

Una altra narració arreplegada pel folklorista de Collbató és “La gallina i companys que anaven a Roma”, en la mateixa obra. Una gallina se n’anava a Roma i, pel camí, es troba amb un gall, amb una cabra i amb un porc (el qual, per un detall final, veiem que és una truja). En un passatge del relat, tots quatre fan un pacte, un tret associat al matriarcalisme i molt present en la cultura catalana: “arriben a un bosc; ells, que s’hi aturen i determinen de fer-s’hi cadascú la seva casa” (p. 215).

I, com en una contalla que vaig oir quan era xiquet, només resistirà la casa de la truja, qui aplega a acords… durant la nit (un moment feminal del dia, p. 216): anar a l’hort de les cols, fer-ho a l’hort de les bledes i trobar-se en l’hort de l’encisam.

Passa que la bacona obri una miqueta la porta de la casa i, aleshores, ell hi entra i se la vol menjar.

Ara bé: el llop diu a la truja: “tu mateix agafa la perola i vés-te’n a la font a cercar-te l’aigua.

(…) A la font, ¡feia uns plors!… La guineu ho va sentir i hi va córrer” (p. 216).

En acabant, la guilla s’interessa per la dona, fan una barrina en què la rabosa, qui coneixia el llop, tocaria un flabiol perquè ell li obrís la porta.

Al capdavall, la dona i la companya llancen al llop l’aigua que hi havia en la perola… i el maten.

Una altra contarella en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què es plasmen trets matriarcals, és “El corb, la guineu i el llop”. La guineu veu que el corb menja un formatge i, per a aconseguir el seu objectiu, li diu:

“-Ai, corb, corbet: hauries de cantar una mica, tu que tens la veu tan dolça. ¡M’enyoro més de sentir-te! Canta un xic.

El corb, sentint-se alabar la veu, tanmateix, va voler cantar (…). I, és clar, li va caure el formatge” (p. 217). Per consegüent, l’home ha fet lo que li ha indicat la dona i, a més, ella ha assolit lo que volia.

En un altre passatge d’aquesta rondalla, la dona (la guineu) torna a eixir guanyant. Ella és dins d’un pou; ell, fora. Després, la guilla li comenta que menja formatge fresc i molt bo. Llavors, com que el llop vol menjar-ne, li demana com podria fer-ho… i la dona li marca les directrius i s’allibera.

A continuació, tots dos se’n van a una vila i, més encara, l’estudiós posa que l’home “se’n va anar a prendre consell de la guineu” (p. 218) i el llop seguirà el rumb que ella li dirà i, immediatament, la dona, amb intenció de franquejar-se de l’altre, porta l’avís a la vila, dient on era el llop. I, finalment, el maten i, a banda, se salva la rabosa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Participaven en arreplegues socials

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿participaven en arreplegues socials? Gràcies.

“Arreplega” vol dir “recollida”.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

*****

Quant a missatges, el 27 de setembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Ma mare, no. Mai” (Josep Ferrer Ferrer), “Això no ho puc respondre. No ho recordo” (Rosó Garcia Clotet), “No ho recordo gens” (Àngels Sanas Corcoy), “Noo. Tampoc” (Maria Dolors Sala Torras), “Sí. Als anys cinquanta del segle passat, al nostre barri obrer (Sant Andreu de Palomar, Barcelona), hi van haver aldarulls en diverses fàbriques i els amos i la policia varen tancar portes…

Alguns obrers i sa família passaren per les cases demanant menjar i roba d’hivern… Les famílies varen ajudar donant aliments, sobretot. I, a casa, jo (jovenet) ho sentia a dir…” (Joan Marrugat), “Mira, Lluís. Només et diré que els meus avis, amb una nevada molt forta, restaren coberts de neu i que l’àvia digué a l’avi: ‘A aquesta gent, els hem de treure la neu. Així que ho farem entre tots’.

I, als hostes que tenia, els digué: ‘No us cobraré de res, dels dinars, si, amb pales, m’ajudeu a salvar les famílies d’aquestes quatre cases’. I així es va fer. I, després, les arreplegà i menjar i dormir a casa, fins que tot restà arreglat. Un exemple interessant i honorable” (Lydia Quera). “Bon dia, Lluís,

Si et refereixes a participar, per exemple, en recollida de roba per als més necessitats, síí.  Fins que, un dia, la mama i la iaia varen veure que uns ‘millonetis beats’ del barri portaven roba que, a casa, havien donat. Quan feien el repartiment, els que anaven de bons samaritans es reservaven el que els convenia i, com que, a casa, se’n varen adonar; doncs es va acabar.

Anaven directament a unes monges que hi havia (les mateixes que recollien els nadons a través d’una finestreta)” (Montserrat Cortadella), “Em sembla que no” (Joan Prió Piñol), “Sembla que voleu dir recollida de roba, de queviures,… per a la gent que poc en tenia. SÍ” (Ana Babra), “No en tinc ni idea” (Angelina Santacana Casals), “No” (Octavi Font Ten), “La mama, sí; l’àvia Teresa, des que li van matar el fill en la guerra, mai” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el meu mur, el 27 de setembre del 2025 plasmaren “Sempre per a ses monges; i aquestes vivien com reines” (Maria Galmes Mascaro).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Rondalles en pro de la maternitat, de la bonesa i amb dones que menen

General, , , , , ,

Una altra narració en què copsem temes com la maternitat i fer costat la bonesa, és “El merlot i la guineu”, recollida en l’obra “El rondallari català”, del folklorista de Collbató. Així, un dia, un merlot cantava dalt d’una alzina i, en veure’l la guilla, ella li demana el motiu i el conegut li respon:

“-Tinc cinc merloquins, la cosa més formosa.

-Ah, sí? -va fer la guineu-; ensenya-me’ls.

Diu:

-No: massa te me’ls menjaries” (p. 204).

Per això, la rabosa espera el moment i, en adonar-se que l’ocell dorm, s’atansa al niu i se’ls menja.

Com podem veure, la maternitat és lo més preat pel merloquí i l’altre personatge del relat tracta de derruir el projecte de l’aucell.

Més avant, el merloquí se’n va a la guineu, li demana explicacions de la menja i ella la refusa forta i ferma. Aleshores, l’au li fa una proposta:
“-Doncs, si vols que et cregui, m’ho has de jurar a les dents d’un gos mort.

-Prou… ¿A on en saps un? Ei! Que sigui ben mort!” (p. 204).

Posteriorment, l’ocell aconsegueix que la guilla s’acoste a un torrent en què el cànid, en defensa del bon cor del merloquí, es farà amb la rabosa i, “Després, gos i merlot van fer la seva via i sempre més van ser amics” (p. 206).

Una altra contarella amb la rabosa, arreplegada per Pau Bertran i Bros, i en què captem la força de les dones junt amb la seua facilitat per a respondre en grup i amb molta espenta, és “La guineu i el gall”, la qual figura en el mateix llibre: “Una vegada, la guineu va entrar al galliner d’una casa de pagès i ella, com que el gall era la peça més grossa, pega morrada al gall i se l’endú” (p. 209). Passa que aquesta estratègia, per a tractar de fer caure tot l’aviram després d’haver mort el més estimat del grup, no qualla: “Les gallines, de seguida, es van esvalotar i les dones de la casa ho van sentir: surten i, veient que la guineu se n’emportava el gall a la boca, comencen a cridar:

-¡A la guilla!, ¡que se n’emporta el nostre gall! ¡A la guilla!” (p. 209). Així, encara que el gall represente la part masculina, les dones no hi renuncien, sinó que fan via en pro de tots els membres del veïnat.

Llavors, el gall, deixondit, diu a la rabosa:

“-¿Que et criden, açò, aquelles? Respon que som teu i callaran.

Ella que ho fa. Deixa el gall a terra i crida:

-¡El gall és meu!

Però el gall, així que es va veure llibert, pega volada a dalt d’un pi i canta:

-¡Doncs ja no som teu!” (p. 209).

Per consegüent, entre el moviment feminal i la proposta eixerida del gall (l’home, l’únic de la narració), el conjunt de persones salva els animals que tenien en l’indret.

Una rondalla amb moltes semblances amb altres (però, ací, amb dos porcs, en lloc de dues truges o bacones que s’alliberen d’un llop) és “El llop i els dos marrans” (p. 210), recopilada en “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros (1853-1891). El llop, en estiu (estació masculina) fa un pacte amb dos marrans i, quan aplega la tardor (estació femenina) i els veu més grassos, els demana qui dels dos s’ha de menjar.

Els dos porcs li exposen la seua idea: ells dos, a un costat; el llop, enmig. Un poc després, la candidesa del llop fa que l’esclafen entremig de les seues banyes.

Afegiré que, de bon principi, he pensat que aquest relat podria haver partit d’u en què apareixerien dues bacones (o dues truges). En qualsevol cas, guanya la part eixerida (ací, els marrans) i, altra vegada, es reflecteix un llop més aïna passiu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Comentaven sobre la “família”

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre la “família”? Què representava per a elles? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 26 de setembre del 2025 i posteriorment comentaren “Poc en parlaven” (Maria Dolors Sala Torras), “La família era primordial, el més important. Sempre ens han inculcat les relacions amb els germans, amb els oncles. La meua àvia materna sempre vivia amb nosaltres: va restar vídua jove.

Visitar els avis era tasca obligada els diumenges; i, per Nadal, també, i ens donaven les estrenes…” (Carmen Mahiques Mahiques), “Al temps dels avis, la família era com un bon arbre amb arrels fortes i unides. I sempre junts: a totes festes i a necessitats. L’àvia deia ‘Tots a l’una’.

De fet, la família és la joia que et dóna més plaer. Els avis sabien molt de tot: ells eren el timó”, (Lydia Quera), “No” (Lurdes Gaspar), “Sí. Sempre en la bonica família. Sobretot, units” (Àngels Sanas Corcoy), “Sí que comentaren històries sobre la família, la qual, en aquella època, es valorava molt” (Rosó Garcia Clotet), “Per a elles, era el melic del món. Després, amb l’edat, s’adonaven que hi havia clevills” (Octavi Font Ten), “En aquell temps, les famílies, molt més extenses que avui dia, ho representaven tot: favors, aixopluc, menjar, etc. Eren temps de fam; i els uns, amb els altres, se sostenien” (Xec Riudavets Cavaller), “L’àvia paterna era molt eixuta i individualista: només vivia per a una casa…

L’àvia materna s’implicava amb les festes familiars: li agradava tenir-los tots a casa. I, és clar, hi érem una mina” (Montserrat Cortadella), “Cuidaven la família. Però perquè… Hi havia alguna cosa més…

Algunes dones d’avui també ho fan, ho hem fet, però…

No tot és el que sembla” (Anna Babra), “Sí. Tots érem como una pinya i ens visitàvem molt. A casa, es comentaven molt les anècdotes i fets dels seus temps” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Ho era tot!! I va ser una bona esposa i una bona mare, ja que ella era el puntal, junt amb el pare, per a fer anar bé la família” (Roser Canals Costa), “Abans, a la vila, ningú parlava sobre la família perquè no s’havia de defensar (ni d’aclarir) un fet que es considerava natural.

Sols, potser, lluitaven quan pensaven que eixa estructura tradicional estava sota una presió que la podia trencar i els membres majors anaven tots a l’una” (Xavi Portalés).

En el meu mur, el 26 de setembre del 2025 plasmaren “A Sant Andreu de Palomar, Barcelona, entre 1950 i 1975, vivíem quatre grups familiars ben a la vora els uns dels altres: avis, pares, oncles i cosins…

A l’estiu, hi havia dinars al pati-jardí dels avis i, allà, una colla d’uns catorze familiars adults i tres o quatre criatures d’entre cinc i vuit anys. Conversava tothom: parlaven del temps de ‘la guerra’, de familiars escapats a França, d’altres que van emigrar a l’Argentina…

Els avis sabien quins eren fills de qui; quins s’havien casat amb qui; sabien els oncles que vivien en un altre barri de Barcelona o de Mollet del Vallès… Ho sabien tot de tothom; i això era l’univers de la família…” (Joan Marrugat).

Finalment, ma mare, el 26 de setembre del 2025, per telèfon, després de llegir-li la gran majoria dels escrits, em digué que, “De totes maneres, hem de partir de la base que, en la zona on estem, la família ha estat el suport de tot, un nucli fort d’ajuda d’uns a altres.

Les poques famílies que vivien separades, lluny, era fantàstic quan venien festes: s’ajuntaven. [Les que estaven més pròximes ho feien sovint]”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Rondalla “El lliri d’aigua blau” i el lligam mare-filla (àvia Teresa)

General, , , ,

 

Rondalles, contarelles i contalles narrades per àvies (o padrines) i per mares.

El 24 de setembre del 2025, mentres cercàvem en el mur de l’amiga Teresa Maria Marquez Bartolomé, una dona de més de huitanta anys, molt oberta i que havia participat en l’estudi, trobàrem una rondalla que ella havia plasmat el mateix dia. Com podrem veure, li la narrà una àvia seua, la padrina Teresa, molt arriscada i en pro del bon tractament cap a les dones. A continuació (amb lleugers retocs), exposem el text que publicà:

“¿Sabeu la història del lliri d’aigua blau? No? Us l’explico, si em permeteu.

En una vila de qualsevol lloc de la Terra, una noia molt bella, rossa com l’or, amb ulls blaus com el cel al capvespre, estava molt enamorada d’un noi de la vila.

Ell també ho estava. Cada dia, quan el sol es ponia, es trobaven a la vora del riu d’aigües fresques i cristal·lines. Havien fixat la data per a casar-se.

L’home més ric de la vila cobejava la bellesa de la noia. Sempre li deia que seria per a ell. Un dia va esperar-la a la sortida de la feina:

‘-Bonica’, li va dir. ‘Em vols per marit? Tot el que tinc, que és molt, serà per a tu’.

Ella, molt enfadada, li va etzibar:

‘-Vostè és molt vell i repulsiu. No seré mai la seva muller: d’aquí a tres dies, em caso amb el noi de la meva vida’.

El vellot, tot enfurismat, se’n va anar cap a la casa de la vila a veure el batlle:

‘-M’han robat tots els diners i joies que tenia a casa’.

El batlle diu:

‘-Qui ha pogut fer això?’.

El vellot li respon:

‘-La Rosaura, la rosa dels ulls blaus: va venir a casa i, amb menaces, m’ho va prendre tot’.

Llavors, l’agutzil va detenir la noia i, emmanillada, la va portar per tota la vila dient que era una lladre i que la portava a presó.

Ningú la va defensar: només els seus pares. El seu nuvi va anar a veure-la a la presó:

‘-Per què ho has fet?’, demanà.

‘-Tu també creus que sóc una lladre? No ho sóc: el vell em vol per a ell. Com que li he dit que mai seré per a ell, ha dit que li he robat tot’.

El noi li va dir:

‘-No em puc casar amb tu, davant la sospita’.

Ella va plorar i va suplicar.

En va: el xicot va tocar el dos sense mirar enrere. 

Ella es passà la nit plorant per la desconfiança de l’home que estimava tant.

Al matí, en un descuit del carceller, va fugir corrent cap al riu.

La gent, en veure-la, van anar darrere seu.

En arribar al riu, va entrar a l’aigua. Ben fons, ben fons, fins que va desaparèixer engolida pel corrent. Al lloc per on va entrar al riu, hi van néixer uns lliris tan blaus com els seus ulls.

Aquesta és la història de la noia rossa com l’or i d’ulls blaus com el cel al capvespre.

La desconfiança del seu estimat, la va empènyer a la mort.

És una rondalla que em contava l’àvia Teresa, molt antiga: ‘La cançó del lliri d’aigua’.

Si la voleu escoltar, és una noia molt garrida que el riu se la va emportar.

Us desitjo un bon dia, estimats amics, i que no desconfieu de la persona estimada… O sí?”.

I, a continuació, exposa una foto de lliris blaus.

El mateix dia, després d’haver llegit jo el text, li escriguí que “Resulta interessant que ella, quan aconsegueix la llibertat, se’n torna a la mare.

I dic això perquè, simbòlicament, la mare i lo femení són representats per la terra i per l’aigua.

De fet, hi ha les aigües en l’interior de la mare (durant l’embaràs) i… en el part.

A banda, la mare, ací, fa un paper terapèutic i, per això, aquest retorn fa que la filla renasca en unes flors d’una color fosca. Lo femení i lo matriarcal enllacen prioritàriament amb la foscúria, amb la nit, amb lo que tendeix cap a l’obscuritat.

Al capdavall de la rondalla, ve a dir-nos que hi ha fills (ací, la jove) que conserven el lligam amb lo maternal”.

En nexe amb aquest mots, la difusora del relat ens posà: “Una bona descripció del matriarcalisme en la noia, qui es llança a l’aigua del riu. Moltes gràcies, Lluís”.

Cal dir que, en l’entrada “Lliris blaus” (https://latorredelcodina.com/lliris-blaus), que figura en el blog “La Torre del Codina. Turisme de natura”, potser plasmada en la primavera del 2020, capim que “és una planta perenne (…). Diuen que el nom d’Iris ve donat per la deessa grega de la valor. Els tres pètals interiors representen la fe, la saviesa i la valor”, tres detalls que enllacen amb el caràcter de l’àvia Teresa, qui llegà a la néta la contarella.

En una altra font amb informació relativa a aquest lliri, “Colores del lirio: significados de los lirios” (https://www.interflora.es/blog/colores-del-lirio-significados), una entrada en la web “Interflora”, indiquen que “És el lliri de la fidelitat (…). Evoca l’equilibri en la parella o en la relació entre dues persones”. En el cas de la rondalla, es reflecteix en el lligam entre l’aigua del riu (la qual representa la mare) i la filla: la jove és acollida en el si feminal i, després, eixe llaç entre ambdues dones fa possible que sorgesquen flors… en la primavera.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones i hòmens amb estil de vida matriarcal

General

Afegirem que el 9 d’octubre del 2020 fiu un escrit en distints grups: “Estic interessat en informació sobre dones (i sobre hòmens) amb un estil de vida matriarcal (articles, persones que coneixeu o que vivien, etc.)”. La primera responsió, per part de Joan Colera, fou “Tots els valencians de mena” i aclaria i agregava “Que les valencianes sempre han portat els pantalons a casa, majorment, i l’home sempre ha fet costat les dones amb lleialtat fefaent. Mira, per exemple, que els valencians són més de la Maredeueta que d’altres figures cristianes… La Fallera Major, la ‘Bellea’ del Foc… El culte a la dona és evident”.

 Enllaçant amb el comentari de Joan Colera sobre eixe culte a la dona, en el llibre “Cuentos valencianos”, del valencià d’arrels aragoneses (per part dels dos pares) Vicente Blasco Ibáñez i publicat per Alianza Editorial en el 2015, hi ha un relat, “La cencerrada”, en què podem veure el paper tan important que desenvolupa la dona en la cultura valenciana, traslladable, evidentment, a la vinculada amb la llengua catalana, quan tracta sobre l’aixovar i sobre moments previs a les noces. Així, diu: “En trescientas onzas la dotaba el novia, sin contar la ropa y las alhajas pertenecientes a su primera mujer.

La casa de Marieta (…) fue visitada por todas las chicas del pueblo.

Aquello era un jubileo. Todas formando grupo, cogidas de la cintura o de las manos, pasaban ante el largo tablado cubierto por blancas colchas, sobre el cual los regalos y la ropa de la novia ostentábanse con tal magnificencia, que arrancaban exclamaciones de asombro.

¡Reina y santísima!¡Qué cosas tan preciosas!” (p. 35).

I continua amb els presents a la dona: “Después venían los regalos de los amigos”. I, a més, afig “Y como digno final de aquella exposición, en lugar preferente ostentábanse las joyas chispeando sobre la almohadilla granate de los estuches (…).

¡Vaya una suerte de Marieta!” (pp. 36-37).

Però, per si semblava poc, Vicente Blasco Ibáñez diu que “toda la comitiva nupcial salió en busca de la la novia” (p. 43) i, unes línies molt interessants i que, justament, foren les primeres que llisquí d’aquest llibre, després d’haver vist, en primer lloc, el “¡Reina y siñora!”: “¿Y ella? Las mujeres no se cansaban de admirarla. ¡Reina y siñora! Parecía una de Valencia con la matilla de blonda, el pañolón de Manila que con el largo fleco barría el polvo, la falda de seda hinchada por innumerables zagalejos, el rosario de nácar al puño, un bloque de oro y diamantes como alfiler de pecho, y las orejas estiradas y rojas por el peso de aquellas enormes polcas de perlas que tantas veces había ostentado la otra” (p. 44).

Ben mirat, Vicent Blasco Ibánez, quan ja escriu respecte al passatge del dinar, indica que “Marieta[1] pusóse en pie (…). Había que regalar algo a la novia para alfileres; era la costumbre. Y los parientes del novio, a quienes convenía estar en buenas relaciones, dejaban caer (…)  la media onza[2] o la dobleta fernandina” (pp. 48-49).

Empiulant amb el llibre “La dona pagesa, de la Guerra Civil als anys 60. Terres de l’Ebre”, de Ma. Teresa Castelló Bou, publicat per Farell Editors en el 2013, llegim que el fet que “Una dona que estigués proveïda d’un bon aixovar era senyal que era una noia previsora i apta per al bon govern de la casa” (p. 57).

Altrament, en nexe amb la preparació del casament i de la bellesa de la dona, en el llibre “Elles també hi eren”, de Bàrbara Suau, quan parla d’Antònia Mayol Creus (Bunyola, 1906-1968), posa que “Les jovenetes, a la vegada que aprenien, es brodaven la resta de l’adreç[3]: faldetes, combinacions, camises de dormir, pentinadors, altres llençols, tovalloles, ‘tapetes’, mocadorats, tovalles, torcaboques… L’adreç complet es mostrava, juntament amb els regals, vuit dies abans de les noces (un dissabte i un diumenge) a ca els pares de la núvia. Tenien l’adreç i els regals estesos damunt llits, taules, posts o cadires i tots els objectes eren motiu de comentaris i comparacions entre les visites” (p. 181).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] La núvia.

[2] En el DCVB, veiem que una unça era una “Moneda d’or que pesava una unça i valia setze duros”.

[3] Conjunt de tota la roba que han de menester els nuvis.