Vos educaven a gaudir dels xicotets detalls

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a gaudir dels xicotets detalls? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 9 de maig del 2025 ens escrigueren “Els petits detalls sempre han sigut importants a casa. S’ha de ser agraït” (Rosó Garcia Clotet), “Sí. Saber apreciar les coses o els gestos senzills que ens feien sentir bé” (Daniel Gros), “La meua àvia em parlava del saginer; segrestava xiquets per fabricar sabó” (Lurdes Gaspar), “Jo no. Vaig aprendre jo sola” (Àngels Sanas Corcoy), “No. La meva, no; al contrari, pot ser pel seu caràcter. No ho sé” (Josep Ferrer Ferrer), “Compartir, saps que sempre és millor!!!” (Marcel Pujolasus  Bassachs), “Sí” (Fermin Carbonell Barbera), “Sempre són bons, els consells de la mare. Sí, i que jo en feia!! Deia: ‘La vida és curta: cal aprofitar-la!!'” (Roser Canals Costa), “Sí. I molt bé. Ens deien que la nostra seguretat estava en les ganes de donar allò que oferíem si els estimàvem: besos i abraçades” (Lydia Quera), “Que jo recordi, eren dones més aviat sofertes i severes” (Xec Riudavets Cavaller), “Les meves padrines i els meus pares ja fa anys que partiren. Els meus pares varen néixer (1912). Moriren a setanta-un i a vuitanta-cinc anys.
Ara jo sóc mare i àvia. Ja no recordo massa coses.

L’educació entre nins i nines era abismal. Tant a casa, com a l’escola” (Catalina Portell Buades), a qui comentí que “L’educació escolar que reberen els nascuts després de la guerra (1935-1939) fou molt diferent a l’educació que, en general, rebien en casa, en el barri i en la vila, la que podríem dir, sobretot, quotidiana i per a la vida.

En molts casos en què han exposat diferències entre nascuts en els anys quaranta i cinquanta del segle XX i els seus avis (padrins o padrines), les de les generacions anteriors gaudiren de major llibertat i de major respecte com a persones i eren més arriscats”, “Una rosca de pa torrat amb all, quan els diumenges tornàvem del cinema. Era… celestial!

A la vora de la llar” (Josep F. Nogués), “Gràcies, no tinc prou informació de les àvies, però ho miraré” (Maite Alastruey Pérez), “Doncs sí. Em varen ensenyar la valor de les coses i dels petits detalls. Érem una família molt humil i ens varen educar en la senzillesa i en lo important de lo material. Capricis, els justs i necessaris.

Quan em varen operar del càncer del coll, en agraïment, vaig comprar diversos presents. El que vaig donar a la doctora que em va operar era un petit penjoll per al coll. Quan el va obrir, em va dir ‘Montserrat: ets molt detallista'” (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, el 9 de maig del 2025, per telèfon, ens digué que, com havia indicat Rosó Garcia Clotet, en la vida, calia ser agraït.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

El sentiment de pertinença a la terra en el segle XIX i en Catalunya

General, , ,

Continuant amb l’obra “Poesies catalanes”, de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), el matriarcalisme també es plasma en el poema “L’enyorament de la Pàtria” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/L%27anyorament_de_la_Patria), el qual figura en la web “Viquitexts” i té molts punts en comú amb l’”Assaig de càntic en el temple”, escrit per Salvador Espriu (1913-1985). Així, qui havia estat en una illa llunyana de la Barcelona en què havia nascut (i on ara exposa els versos) i, més encara, de Catalunya, diu que

“Inclemències de mon fat

m’han portat a llunyes terres,

terres a on són les flors

un ric tresor de bellesa;

on lo cel és sempre blau;

on los boscos ne són verges;

on los daurats raigs del sol

amb major esclat brillegen;

on les aus, que, de l’espai,

per l’àmplia volta, travessen,

lluen plomes de colors

que mai somnià la pensa”.

 

Per tant, l’altra terra (la illenca) empiula amb la claror i, anys a venir, el poeta català de Santa Coloma de Farners escriu uns versos semblants.

Però, tot seguit, comenta que

“Mes, enmig de tanta llum,

 

lo meu cor viu en tenebres,

que enyora un poble petit:

lo raconet on vaig néixer”,

 

una obagor que enllaça amb lo matriarcalista i amb el simbolisme de la dona i de la mare (ací, àdhuc, junt amb lo tel·lúric).

A més, afig que, en eixe illot, on hi ha abundància i molta vida,

“S’afadiguen los meus ulls

d’obirar les meravelles

que, com a perles gentils,

en eix nou món, me rodegen.

Arbres d’ufanós brancam

que jamai lo sol travessa;

jardins on passa l’oreig

rublert de flairants essències,

hermosos llacs cristal·lins,

on les aigües joguinegen;

selves on van a niar

les pintades aus parleres;

mes, enmig de tants joiells,

lo meu cor se mor de pena,

enyorant los negres murs

del poblet en què vaig néixer”.

 

Després, Dolors Monserdà, indica que,

“Amb los anys que estic a l’illa,

¡bé n’he fet, de coneixença!

En totes parts, hi ha cors nobles

que, allà on se troben, s’entenen”.

 

Nogensmenys, estén

“Mes los que em tracten aquí,

com los d’allà, no em coneixen;

no hem anat a estudi junts,

 

en los anys de la infantesa;

no hem anat a collir nius

en lo matí del diumenge;

no ens hem partit lo berenar,

ni hem ballat junts en les eres.

Res dels meus saben ací,

ni qui fou la mare meva,

com ho saben los vailets

del poblet en què vaig néixer”.

 

Al cap i a la fi, lo que més ha mamat, ha estat la terra on nasqué (en Catalunya) i amb què se sent vinculada com la xiqueta ho fa amb la mareta, no sols en els primers anys de la seua infantesa. En eixe seny, agrega que, en eixes terres llunyanes culturalment i geogràficament de la natal,

“Per carrers i per passeigs,

me volta gentada immensa,

més jo sempre em trobo sol

entre la gent que em rodeja.

Ne són altres ses costums

i sa parla no és la meva…

Per sentir un mot català,

¡daria sang de mes venes!

Los plaers me deixen trist,

les festes l’ànima em gelen…

fins m’apar, Déu m’ho perdó,

¡que no sé resar en l’església!

M’apar que mos precs no escolten,

eixes escultures belles,

com m’oïa el Sant Feliu,

del poblet en què vaig néixer”.

 

 

Finalment, posa uns mots que, un amic meu que visqué cinc anys en el nord de Xile en relació amb la cultura colla (matriarcalista), deixà per escrit uns onze anys després d’haver tornat al País Valencià on havia nascut:

“No se sap què és Catalunya

fins que s’està molt lluny d’ella:

 

lo dol de l’enyorament

¡que hermosa la representa,

amb sa costa llevantina

com un enfilall de perles,

amb la mar que l’afalaga

i el Montserrat que la vetlla!

¡Ai, serres del meu país,

quan vos podré tornar a veure!

No vulla Déu que la mort,

ans de tornar, me sorprenga,

que vull dormir el darrer son

en la terra en què vaig néixer”.

 

Barcelona, 11 Juliol 1885″.

 

I és que, el sentiment de pertinença a Catalunya és inserit en la poetessa i, igualment, en aquests versos.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, mares que empelten amb els fills i religiositat matriarcal

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesies catalanes” (1888), de Dolors Monserdà, també capim detalls matriarcalistes en el poema “Les set ferides” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_set_ferides), amb molts punts semblants amb el de l’Assumpció de Nostra Senyora: la mare (la Mare de Déu) reflecteix la dona que no abandona el seu fill. A banda, l’autora exposa la figura femenina com a autoritat i del punt de vista maternal:

“Regna en la terra entre foscor que espanta,

lo silenci ferest, indefinit,

que l’home sent a l’assentar sa planta

dins los murs del fossar en negra nit”.

 

Com podem veure, apareix una Mare forta en plena nit i, a més, la mort no és un tema tabú, un fet que poguérem constatar quan, en l’estiu del 2024, demanàrem sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants. És més: com en moltes rondalles i en altres relats vernacles, en plena obagor…, àdhuc, hi ha vida, encara que siga una petita llum:

“Les estrelles del cel són apagades,

sols en l’espai, amb sepulcral acord,

empenyent-se les boires endolades,

clamen: ‘¡Jesús ha mort!¡Jesús ha mort!’”.

 

Agregarem que, després, indica que, durant eixa obscuritat, no hi ha qui tracte de retrucar la dona, un tret que connectem amb el fet que és respectada. Com a exemple, la poetessa de la Ciutat Comtal escriu

“Dins les palles del niu, esporuguides,

no gosen a piular les xiques aus,

ni en lo desert, les feres més ardides

s’arrisquen a deixar llurs negres caus”,

 

o siga, la casa maternal… de color negre.

És aleshores quan el fill (ací, el Fill de Nostra Senyora) expira i, potser, Dolors Monserdà enllaça el vent (u dels dos elements relacionats amb lo místic i amb lo actiu), amb el darrer sospir:

“Tan sols lo vent (…)

clama: ‘¡Jesús ha mort! ¡Jesús ha mort!’”.

 

Nogensmenys, l’ambient és feminal i amb una important presència de la maternitat:

“vetlla una Mare dins estatge humil,

porta en son front l’estel de la puresa,

petja amb son peu lo cap del fer rèptil”.

 

Cal dir que, en aquestes tres darreres línies, copsem símbols matriarcals i, ben mirat, hi ha una part que podríem qualificar com a resultat de la introducció de lo patriarcal en la religiositat vernacla, fruit de la influència eclesiàstica: el rèptil. D’aquesta manera, associa 1) dona, mare i humilitat; 2) un estel que també apareix en el front d’infants que eren de casa reial, encara que la família senzilla que els ha acollit (en lloc de deixar-los morir en el riu), no ho sap; i 3) el fet de trepitjar, com ara, una sargantana (animal que toca els peus en terra i, de pas, empiula amb lo tel·lúric i, a més, amb plantes, amb arbres, amb parets…, això és, amb detalls que no poden volar i que estan en contacte amb la realitat).

Al capdavall, la Mare de Déu, com la mare que fa costat els seus fills, àdhuc, en el darrer moment i tot, l’acompanya i hi estableix un lligam fort, després d’oir els àngels:

“la Verge se redreça com lo llir,

que, en jorn de sequedat, constant rosada

amb son bes vaporós, torna a nodrir”.

 

Aquest passatge pot evocar-nos la unió entre el déu Sol i la Pachamama i, com a mostra,

“(…) Maria s’hi atansa amb breus petjades

(…) ¡La Mare se l’estreny sobre son cor!”.

 

Aquests mots ens acosten als que, més d’una vegada, hem oït en veu de dones nascudes abans de 1945: que la mort, per naturalesa, hauria de ser, en primer lloc, de la mare (i no del fill) i que, altrament, haurien donat la seua vida per la del fill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, l’empelt mare-fill i la dona salva l’home

General, , , , ,

Continuant amb el llibre “Poesies catalanes”, de l’autora barcelonina esmentada, també copsem trets matriarcalistes en la composició “L’Assumpció de la Verge” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_assumpci%C3%B3_de_la_Verge), premiada en el certamen de Badalona de 1880 i recopilada en “Viquitexts”. Així, quan diu que els àngels agafen Nostra Senyora, escriu

“la Verge Escollida,

hi apar enmig d’ells;

los àngels la pugen

¡que n’és, de bonica!

del sol, la llum rica,

no té raigs tan bells.

 

Al trono, la porten,

Jesús la corona”.

 

A més, la poetessa agrega uns versos que connecten amb el vincle entre el cel i la terra…, en ambient matriarcal:

“Lloem a Maria,

lo llir de puresa,

la font de tendresa,

lo temple sagrat,

 

del cel i la terra

l’eterna delícia,

l’espill de Justícia

tresor de bondat.

 

            Era el cel, Senyora,

            verger delitós,

            la flor més hermosa,

            li ha dat Déu en Vós”.

 

Per tant, apareixen detalls que evoquen lo femení, la infantesa i, ben mirat, lo eròtic (ja que el temple, en aquest cas, sagrat, podria empiular amb la forma “temple de l’amor”, no sols de lo sexual, sinó de la casa i de la vida, mitjançant eixa mena d’empelt entre la Mare Terra i els seus fills). Afegirem que els mots que posa en aquests versos ho manifesten: “puresa”, “font”, “font de tendresa” (com la mare que alleta), “Justícia” (ella té la darrera paraula, com la dona en els Pobles matriarcalistes), “bondat”, “verger” (té a veure amb l’exuberància), “flor”… junt amb la relació favorable i amb bona avinença entre Déu i Nostra Senyora.

Tot seguit, indica que la Mare de Déu, el dia de la mort de Jesús (el fill), el divisa (l’obira) i el salvarà:

“i, a ell, los ulls gira

llençant-ne dolç plor.

 

Ses llàgrimes pures,

van ser meravelles,

de cada una d’elles,

va nàixer un altar,

de sobre ses grades,

la Verge ens espera,

puix que Mare ens era.

No ens volgué deixar”.

 

Com a resultat, altra vegada, es plasma el nexe entre el cel i la terra (com en altres poemes matriarcalistes que hem tractat) i, de rebot, que l’escriptora no separa el fill de la mare (fet que concorda amb lo matriarcal):

“Junten cels i terra,

per eix jorn de glòria,

dels cants de victòria

vostre himne millor;

pels àmbits ressonen

los sons d’alegria,

lloant de Maria

la sacra Assumpció”,

 

fet que, en la vida pagana, ve simbolitzada per l’arribada de la primavera i, per consegüent, de l’estació associada a la infantesa. No debades, en els versos finals, exposa que

“Era el món, Senyora,

trist vall de dolor,

camí de la glòria,

l’ha fet vostre amor”.

 

És a dir: la dona (com a mare) ha acompanyat el fill, li ha donat vida (el lligam que hi ha tingut) i això ha aplanat que continuàs la joia de la vida entre tots dos i… a nivell tel·lúric, com el xiquet que, tot i que unit amb la mareta, ja no ho fa com un nadó (el naixement en hivern), ans com un nin.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Literatura matriarcal del segle XIX, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

General, , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, hem recorregut a poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), en què capim temes, com ara, la maternitat, la relació mare-fill o, encara que siga en menor grau (però en la lletra), el sentiment de pertinença a la terra, per exemple, en l’obra “Poesies catalanes”, publicada en Barcelona en 1888 amb el pseudònim Dolors Monserdà de Macià.

En aquest llibre, ho reflecteix en la composició “A Déu” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_Deu), a què accedírem en “Viquitexts” (com també ho faran les entrades següents en nexe amb l’esmentada autora), en què hi ha versos que evoquen la cultura colla (d’Amèrica del Sud), quan el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (la Mare Terra):

“De la pols del no-res, Vós me formàreu

i, en la matèria de mon cos, posàreu

un cor, un esperit”.

 

Un poc després, la poetessa connecta amb lo tel·lúric:

“Tot lo que sento en mi, quant me rodeja,

tot quant ma vida alenta i hermoseja,

ho dec a vostre amor;

deixeu-me, doncs, que la primera segada

que he fet al cor, la posi enamorada

a vostres peus, Senyor”.

 

Aquests versos es poden llegir com que la part activa i la passiva van unides, així com ho fan l’home i la dona o bé la mare i el fill.

Un altre poema de la mateixa corda, però relatiu a la maternitat i a l’empelt entre la mare (fins i tot, com a educadora) i els xiquets, és “La Nit de Reis” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_nit_de_Reys), en aquesta web. Així, una dona pobra, que fa més hores que un rellotge i forta, es prepara per a la Nit de Reis:

“La Nit de Reis n’és vinguda

i sembla que amb més afany,

treballa la pobra mare

tot mirant-se el seu infant:

‘-Mareta’, li diu la nina,

‘fiqueu-me al llit, que és prou tard

i tinc por vindran los Reis

i encara no hi hauré anat’.

‘-¡Qui sap si vindran, filleta!

Lo nostre pis, ¡és tan alt!’.

‘-Prou, com que baixen del cel,

ja els hi ve bé de passar!

I, a fe, mare, que els espero

amb gran desig aquest any.

¡Vull que em portin una nina

com aquella que hi ha baix!’.

‘-Les nines son per les nenes

que ja res falta els hi fa;

tu, fill meu, que estàs descalça,

los hi tens que demanar

que et portin sabates noves’.

‘-¡Ai, mare: no em feu plorar!

Ja n’estic aconhortada

de caminar a peu descalç,

de portar robeta vella,

de morir-me treballant;

però que em duguen la nina,

que jo sempre he demanat!’”.

 

 

Per tant, la filla, com molts xiquets, té un propòsit i, encara que la mare va per un altre camí i empiula amb la nina, al capdavall, cedirà a l’objectiu de la nena i aniran per la mateixa via, entre d’altres coses, perquè la dona permet que li expresse el seu sentiment i el seu punt de vista:

“Des de l’any que van portar-la,

a la nena, que està baix,

jo hi he pensat cada dia,

jo, de nit, l’he somiat.

‘-¡Ai, mare, i que n’és, d’hermosa!

¡i que bonica que va!

Té una careta tan fina,

(…) ¡Jo en vull una com aquella,

que tot l’any l’he demanat!

Puix, si demà, quan me llevi,

la nina no haig de trobar,

com que, de nit, la somnio,

la toco i la duc a braç,

pregaré a Déu que, al dormir-me,

mai més torne a despertar!

 

(…) ‘-Ves-te’n al llit, amor meva’,

li digué amb febrós afany,

‘- Ves, mes, a Déu, no demanis

que no et vulla despertar,

que la nina que tu esperes,

com la desitges, tindràs’”.

 

Això explica que, després, Dolors Monserdà indique que,

“Quan tot just lo dia apunta,

ja la nena s’ha llevat;

plora i riu i salta i brinca (…).

Li han portada aquella nina

que ella tant ha demanat”.

 

I, més encara: la nineta s’ajusta a com volia la xiqueta: boqueta, dentetes, vestidet, mitges, barret, guants…

Finalment, l’escriptora reflecteix que la mare ha fet costat la nina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra, bona avinença i maternitat

General, , , , , ,

Un altre poema exposat per l’autora de Monistrol de Calders en aquest ramell, i en què copsem la sexualitat matriarcal junt amb el sentiment de pertinença a la terra i, a més, la maternitat (mitjançant simbolisme relacionat amb la mare), és “A l’Anna i en Sergi” (pp. 135-136), amb motiu d’un enllaç. Així, comença parlant d’una prometença i d’una amor exuberant que, a banda, es vincula amb lo tel·lúric:
“Heu triat un lloc d’història

les coves de Serinyà,

un indret ple d’encanteri

per unir el vostre demà” 

 

i que és en la comarca catalana del Pla de l’Estany.

Per consegüent, connecten amb la mare, amb el passat i ho fan junts.

A continuació, indica que,

“A Mas Palau tindreu la casa

que heu comprat amb il·lusió (…).

Però voldria fer memòria

recordant el temps passat”.

 

Ben avançada la lletra, torna a evocar, si bé passatges favorables de la vida:

“I també faig recordança

compartint els bons moments,

quan estàvem d’acampada

en gaudíem molt contents”.

 

Finalment, després de les tasques diferents que fa cada u durant part de la seua jovenesa (ella, estudis universitaris), continuen plegats:

“Avui dia ets bona mestra

de l’educació infantil,

que aquest do per la quitxalla

us porti alegries mil”.

 

Això explica que, en uns dels darrers versos, llegim

“Ara sí, vull desitjar-vos

pel camí que us heu traçat”.

 

En una composició que figura més avant, “Aliança en primavera” (p. 144), recopilada en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, Rosa Rovira Sancho trau uns versos en què apareixen dues persones (potser jóvens) receptives, àdhuc, a altres de més edat que ells:

“l’atracció va anar augmentant,

i l’afany de voler aprendre

amb consells de goig i encant”,

 

això és, sobretot, per a la vida diària i per a l’esdevenidor.

Igualment, afig que la fadrina és

“Una núvia llesta i culta

pianista amb vocació,

molt tranquil·la i reposada

i un gran do de reflexió”.

 

Per a rematar l’escrit, la poetessa, com qui ha passat per diferents etapes de la vida, indica que,

“En aquesta nova etapa

teniu somnis per complir,

d’ajudar-vos l’un a l’altre

d’avinença i compartir”,

 

paraules en nexe amb la cultura matriarcalista, bé en lo sexual, bé en lo quotidià, bé en lo educatiu.

Un altre poema de la mateixa corda, amb trets semblants i que té a veure amb la sexualitat matriarcal, és “A la Isabel i en Joan” (p. 145), en què una parella celebra els vint-i-dos anys de casats:

“Isa, tu ets bona germana

sempre a punt per escoltar,

ets seriosa i compassiva

per donar un cop de mà.

 

Tu Joan, ets un manetes

(…) entre amics i en la família

sempre hi regna bon ambient”.

 

Així, ens trobem amb un matrimoni amb bona compenetració entre tots dos. I, com a resultat, l’escriptora li agrega

“Pels dos fills que tant t’estimes

ets bon pare i bon amic,

i també per a les nores

tens un tracte molt bonic”.

 

O siga que captem la figura del pare que també acull bé i desenvolupa la part maternal de la persona. No debades, entre els darrers versos, podem llegir que,

“Amb aquesta avinença

continueu sempre endavant

que la vida és per gaudir-la

cada hora i cada instant”,

 

 

mots que tenen a veure amb el model de vida matriarcalista: unió de bona avinença, fruïció i tocar els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “Per tu, Elena i en Josep” (pp. 133-134). Així, inclou mots com “nets de cor” i “feu el pas amb valentia” junt amb

“enllaçant una aliança

d’estimar-vos constantment.

 

Una parella molt alegre

bon caràcter i eixerits”.

 

Molt avançada la composició, indica que l’home està interessat pel passat (possiblement, per l’arqueologia):

“Tu Josep, les teves curses

vas pels pobles tot corrent,

i a les ruïnes i les pedres

els hi tens amor fervent”.

 

En acabant, captem que la poetessa escriu com si la núvia parlàs a l’estimat:

“Però no vull que mai t’enfadis

quan et dic interpel·lant:

per anar veure les pedres…

jo no hi trobo el seu encant!”.

 

Ara bé: això no ha impedit que els dos decidesquen pactar i casar-se. A més, la bona empatia de la fadrina fa que ella evoque el paper de la mare del xicot i, així, diu

“Ben segur que en aquest dia

hi tenim aquí present,

a la mare estimada

que vas perdre recentment”.

 

Es tracta d’unes línies en què, altra vegada, l’escriptora de Monistrol de Calders empiula amb el paper important que té la maternitat en les cultures matriarcalistes. No debades, addueix que

“Un missatge de confiança

d’assossec i serenor,

és allò que ella voldria”

 

en eixe dia de noces.

Finalment, l’autora dels versos comenta que

“Jo també vull desitjar-vos

harmonia i comprensió,

que tingueu salut i força

en la vostra estimació”.

 

Una altra composició que figura en la mateixa obra i en què capim la sexualitat matriarcalista és “A la Jana i l’Adri” (pp.  137-138). Cal dir que, encara que la meitat inicial és en català i la segona és en castellà, comença amb la llengua vernacla, un tret significatiu. A més, apareixen trets que tenen a veure amb lo matriarcal:

“Avui és dia de festa

celebrem la vostra unió

(…) per cuidar-vos l’un a l’altre

(…) Un enllaç de valentia

de projecte emprenedor,

avivant el vostre emblema

de feiner i treballador.

 

Heu guanyat la clientela

treballant fort, de valent,

el boca orella a la comarca

ha engrescat a molta gent”.

 

 

Per tant, l’empelt amb la terra va unit a un sentiment de pertinença i al fet que continuaran en terres catalanoparlants amb el projecte.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Vos comentaven sobre la poesia popular

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vols comentaven sobre la poesia popular? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quan a missatges, el 3 de maig del 2025 escrigueren “La meva mare en va escriure alguna. En valencià i en castellà.
També feia ús (com a dites i segons la situació) d’algun vers conegut, el qual repetia i t’alliçonava, normalment, en valencià” (Tonet Escrivà), “La poesia sempre era estimada a casa i, a totes les festes, no faltava. I, amb imaginació, la lletra sortia dels nostres cors” (Lydia Quera),“Sí. Tenia un avi: l’agradava la música i la poesia” (Àngels Sanas Corcoy), “Si. Sobretot, d’en Jacint Verdaguer” (Joan Prió Piñol), “En tenien poc coneixement. Gloses, sí, però les coneixien poc. Sabien del glosat menorquí, que és improvisat, però poca cosa més” (Xec Riudavets Cavaller), “No feia falta, ja que, a l’escola, era normal aprendre’n una i, cada dissabte li tocava recitar-ne a una. I, per Nadal, en recitàvem una davant de tooots. Com més antiga, llarga i amb bona expressió” (Montserrat Cortadella), “A casa, no” (Montserrat Carulla Paüls), “Sí: la mare era molt aficionada a la poesia” (Àngels Salvador), “No estaven especialment interessades amb poesia popular o d’altri… L’àvia Teresa prou feina tenia a administrar la hisenda…

La mama em va posar en un internat…: no podia atendre’m. Estava sola, era infermera a l’Hospital del Mar…

En venir a Reus, infermera a la Clínica Montserrat…. Feia més hores que un rellotge…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Abans teníem més poetes i més persones polivalents…!!!” (Marcel Pujolasus Bassachs), “No és que en parlessin, però sí que em facilitaven llibres de poesia i, fins i tot, l’àvia materna me les recitava (de memòria,algunes d’elles)” (Rosó Garcia Clotet), “Petites rondalles o versos… Frases enginyoses populars…” (Daniel Gros), “Sí. Sempre m’ensenyaven alguna poesia. Em parlaven d’un home del poble que sempre escrivia poemes, dites populars. I el meu iaio era un d’ells. Inventaven cançonetes que rimaven… El meu iaio li deien Nelo i era molt bru. Quan cantaven, una de les estrofes que ell cantava deia:

‘Per negre que siga Nelo,

no el teniu que despreciar.

Més negres són les bacores 

i són bones per a menjar’.

 

Cantaven cobles i tocaven la guitarra i la bandúrria… Això m’ho contava mà mare, quan jo era una xiqueta” (Carmen Mahiques Mahiques).

En el meu mur, el 3 de maig del 2025 plasmaren “Ses rondalles, sí” (Maria Galmes Mascaró), “No. Cantava alguna cançó i prou” (Maria Lluïsa Corominas Cuxart), “L’àvia tenia gran memòria! De joveneta, a casa seva, feien funcions de teatre, sarsuela…I eren treballadores tèxtils a la fàbrica! En sabia moltes, totes en català, llevat de la de ‘cien cañones por banda'” (Quima Estrada Duran).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 3 de maig del 2025 em digué que no i que, “En ma casa, mon pare [, nascut en 1906,] sempre tenia algun llibre: ens el llegia, ens el comentava. Després, quan prenies la Comunió, en casa, et feien aprendre una poesia”. També ha agregat “El que era molt cantadoret era mon pare. I mon pare, en el camp….En canvi, ma mare, per a les labors”. A més, m’ha dit que, quan prenguí la Comunió, un cosí de mon pare em donà un llibre de poesies festives i li he afegit que, “amb nou anys, poguí començar a llegir poesia festiva valenciana, del mislater Maties Ruiç Esteve, nascut en el darrer quart del segle XIX”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sexualitat matriarcal, la figura del jardiner i maternitat

General, , , , , ,

Una altra composició del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què es plasma la sexualitat matriarcal, és “A la Laura i en David” (p. 126), per exemple, quan, en el segon vers, diu “nets de cor” i, com ara, quan, ben avançat el poema, comenta que

“el contacte amb la natura

és la vostra vocació.

(…) compartiu la vostra vida

de respecte i comprensió”.

 

També l’hem copsada en els versos “A Paula” (p. 130), en l’esmentada obra, en un encàrrec d’un padrí de noces, qui fa esment d’un enllaç sentimental i afig que

“Un jardí de fines roses

cada una el seu encant,

sobresurt una poncella

més bonica i més galant”.

 

Per tant, altra vegada, apareix el símbol del jardí. A continuació, la de qui el cuida com si fos la mare amb el nadó o bé amb el xiquet de pocs anys:

“Necessita que la cuidin,

que la reguin molt sovint,

i en les nits de fredorada

l’embolcallin com un nin”.

 

Tot seguit, parla sobre la bellesa de la dona i sobre el bon cor pel qual destaca na Paula:

“Una rosa amb candidesa

atractiva i especial,

dissemblant entre les altres

pel teu noble potencial”.

 

Cap al final de la composició, capim la figura del jardiner (però en nexe amb l’home) i, així, la dona (na Paula) i el marit (n’Emili) fan com un empelt i coincideixen:
“Que l’Emili amb galania

esdevingui un jardiner,

dels dos cors que avui s’uneixen

plens de goig i gran deler”.

 

Un altre poema de l’escriptora de Monistrol de Calders, del mateix ramell, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes que connecten amb la sexualitat matriarcal, és “Per la Núria i el Rubén” (pp. 131-132), quan el padrí de noces comenta

“et vull dir quatre paraules

si m’escoltes dolçament”.

 

Per consegüent, figuren escoltar i la dolçor.

A més, li diu

“Ets bonica i presumida

ets amant dels animals,

una mica extravertida

de bons sentiments cordials”,

 

mots que ens acosten, més aïna, al simbolisme maternal. De fet, un poc després, indica

“ets bona recepcionista” com també que “són deu anys d’amor sincer”, detall que, ben mirat, afavoreix l’home (en Rubén):

“sempre a punt si el necessites

a ajudar-te alegrament”,

 

més encara, tenint present que ell és molt obert:

“els amics teniu a dojo

pel seu tracte familiar”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vos educaven que les persones són més importants que les coses

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven que les persones són més importants que les coses? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 2 de maig del 2025 i posteriorment escrigueren “La persona sempre per damunt dels béns materials, a ca meva” (Tonet Escrivà),“Per descomptat. Les persones, per davant de tot. Va en conjunt: les valors que ens varen ensenyar.

La mama em deia ‘El present és secundari. Mira qui te’l fa: això es el que importa'” (Montserrat Cortadella), “Aquesta és una frase feta. I tant!” ) Daniel Gros), “Per a mi, la meva àvia va ser una persona molt important en la meva vida. Era una persona plena d’afecte i de tendresa. I en tinc un record fantàstic” (Mercè Verdaguer Tarrés), “Bon dia,

La vida, efectivament, era el més important, però,0com que eren molt humils, també apreciaven el poc que tenien” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. És clar: familia, amistats i veïns… Sempre valoraven més el tracte sensat i cordial, que no pas la roba que vestien o la marcs de cotxe que guiaven…” (Joan Marrugat), “Sí. Les persones són més importants que les coses” (Rosó García Clotet), “Sí. Això sempre ho deia la mare: ‘Les coses són coses; les persones tenen cor… i vigileu de no ferir” (Àngels Salvador), comentari amb què coincidia ma mare (“Hi ha casos així”); “És clar que sí: les persones són prioritat. És de seny comú respectar les persones” (Àngels Sanas Corcoy), “I tant!! Quantes families tenien enuigs pels diners,cases etc.

Que mes formós i ric que estimar-se!!!!” (Roser Canals Costa), “I tant que sí” (Montserrat Carulla Paüls), “Bon dia Lluís,

La meva àvia, que també va ser la meva padrina, era nascuda el 1909 (l’avi, el 1906). Quan era petita vaig conviure força amb els avis i recordo que la padrina era una persona amb molt de coratge i molt manaire.

Ella explicava que, en temps de la guerra, el seu germà junt amb alguns homes s’havien amagat a la muntanya i ella els hi portava menjar. Com que això ho feia de nit, el seu sogre es pensava que anava a visitar els soldats i a fer-los favors sexuals, però ella mai el va contrariar perquè no se sabés què era el que feia.

En temps de la immigració andalusa, al poble, van arribar gent bastant desgraciada i amb molts fills. Ella agafava verdura de la que tenia a l’hort i em deia ‘Porta-li això…’ a tal o tal família.

Era molt generosa i és el que em va ensenyar amb la seva manera de fer” (Lurdes Pino Anglès), “Clar que sí… Sempre: les persones, per davant de tot, i el respecte cap a elles (sobretot0 cap a les persones majors)” (Carmen Mahiques Mahiques).

Sobre aquest darrer comentari, ma mare (per telèfon) el 2 de maig del 2025 em digué unes paraules en nexe amb mon avi patern (1909-1983) per a una veïna immigrant que tenia molts fills: “Això fou lo que féu l’avi Luis: li posà una cistella amb ous i més i em digué ‘Passa-li-ho, a Antonia'”.

Altres missatges del mateix dia: “Sí. Per descomptat. En tot moment” (Lydia Quera), “Bon dia,

Sens dubte. Sempre he sentit, tant de les padrines com de la mare, que, quan passava una desgràcia, lo primer que deien era ‘Encara com tots estem bé’, i va haver-hi algun cop que , els d’anys materials van ser molt forts. Però , primer eren les persones de la família, els coneguts,… I, després, ja és preocupaven de recuperar les coses materials” (Contxi Enjuanes Carrera), “Abans de qualsevol cosa material. (diners, propietats, etc.
Primer les persones: familiars i no familiars” (Lola Carbonell), “Les persones amb cervell respecten moltes coses, però no pas totes!!!” (Marcel Pujolasus Bassachs). En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 3 de maig del 2025 posaren “Això, sí. És clar. Alguna vegada, de les seves reflexions i dels seus advertiments, jo he arribat a pensar que no hi ha cap persona que valgui el sacrifici d’una guerra, ni cap guerra que valgui el sacrifici d’una persona” (Ricard Jové  Hortoneda, nascut en 1929).

En el meu mur, el 2 de maig del 2025 plasmaren “Depèn de les persones i de les coses. Però això encara passa avui dia” (Natalia Farreras Costa), a qui responguérem “Més aïna, és una tendència, ja que ambdues coses són menesters”, “Això, sempre: ara i abans” (Maria Dolors Franquet Calvet).

També posarem que, ma mare, per telèfon, el 2 de maig del 2025, sobre la tendror que plasmava algun dels escrits, em comentà (i li hem adduït) que això era lo normal i, altrament, que abans n’hi havia més, encara que, per exemple, hi hagués dones més aïna 1) fortes i d’acció, 2) amb marits que fossen sensibles i amables, 3) dones que es dedicaven més a l’educació i a la transmissió cultural amb els néts i amb altres persones i 4) les dones en què predominava la fortalesa i, igualment, la paciència. A banda, li agregàrem que, partint de la recerca, entre les dones nascudes abans de 1920, no hi havia la cultura de centrar-se només en la part activa i, més encara: n’era la minoritària.

Finalment, ma mare em digué que “No hipoteca ningú la seua llibertat per res”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.