Dones i hòmens amb estil de vida matriarcal

General

Afegirem que el 9 d’octubre del 2020 fiu un escrit en distints grups: “Estic interessat en informació sobre dones (i sobre hòmens) amb un estil de vida matriarcal (articles, persones que coneixeu o que vivien, etc.)”. La primera responsió, per part de Joan Colera, fou “Tots els valencians de mena” i aclaria i agregava “Que les valencianes sempre han portat els pantalons a casa, majorment, i l’home sempre ha fet costat les dones amb lleialtat fefaent. Mira, per exemple, que els valencians són més de la Maredeueta que d’altres figures cristianes… La Fallera Major, la ‘Bellea’ del Foc… El culte a la dona és evident”.

 Enllaçant amb el comentari de Joan Colera sobre eixe culte a la dona, en el llibre “Cuentos valencianos”, del valencià d’arrels aragoneses (per part dels dos pares) Vicente Blasco Ibáñez i publicat per Alianza Editorial en el 2015, hi ha un relat, “La cencerrada”, en què podem veure el paper tan important que desenvolupa la dona en la cultura valenciana, traslladable, evidentment, a la vinculada amb la llengua catalana, quan tracta sobre l’aixovar i sobre moments previs a les noces. Així, diu: “En trescientas onzas la dotaba el novia, sin contar la ropa y las alhajas pertenecientes a su primera mujer.

La casa de Marieta (…) fue visitada por todas las chicas del pueblo.

Aquello era un jubileo. Todas formando grupo, cogidas de la cintura o de las manos, pasaban ante el largo tablado cubierto por blancas colchas, sobre el cual los regalos y la ropa de la novia ostentábanse con tal magnificencia, que arrancaban exclamaciones de asombro.

¡Reina y santísima!¡Qué cosas tan preciosas!” (p. 35).

I continua amb els presents a la dona: “Después venían los regalos de los amigos”. I, a més, afig “Y como digno final de aquella exposición, en lugar preferente ostentábanse las joyas chispeando sobre la almohadilla granate de los estuches (…).

¡Vaya una suerte de Marieta!” (pp. 36-37).

Però, per si semblava poc, Vicente Blasco Ibáñez diu que “toda la comitiva nupcial salió en busca de la la novia” (p. 43) i, unes línies molt interessants i que, justament, foren les primeres que llisquí d’aquest llibre, després d’haver vist, en primer lloc, el “¡Reina y siñora!”: “¿Y ella? Las mujeres no se cansaban de admirarla. ¡Reina y siñora! Parecía una de Valencia con la matilla de blonda, el pañolón de Manila que con el largo fleco barría el polvo, la falda de seda hinchada por innumerables zagalejos, el rosario de nácar al puño, un bloque de oro y diamantes como alfiler de pecho, y las orejas estiradas y rojas por el peso de aquellas enormes polcas de perlas que tantas veces había ostentado la otra” (p. 44).

Ben mirat, Vicent Blasco Ibánez, quan ja escriu respecte al passatge del dinar, indica que “Marieta[1] pusóse en pie (…). Había que regalar algo a la novia para alfileres; era la costumbre. Y los parientes del novio, a quienes convenía estar en buenas relaciones, dejaban caer (…)  la media onza[2] o la dobleta fernandina” (pp. 48-49).

Empiulant amb el llibre “La dona pagesa, de la Guerra Civil als anys 60. Terres de l’Ebre”, de Ma. Teresa Castelló Bou, publicat per Farell Editors en el 2013, llegim que el fet que “Una dona que estigués proveïda d’un bon aixovar era senyal que era una noia previsora i apta per al bon govern de la casa” (p. 57).

Altrament, en nexe amb la preparació del casament i de la bellesa de la dona, en el llibre “Elles també hi eren”, de Bàrbara Suau, quan parla d’Antònia Mayol Creus (Bunyola, 1906-1968), posa que “Les jovenetes, a la vegada que aprenien, es brodaven la resta de l’adreç[3]: faldetes, combinacions, camises de dormir, pentinadors, altres llençols, tovalloles, ‘tapetes’, mocadorats, tovalles, torcaboques… L’adreç complet es mostrava, juntament amb els regals, vuit dies abans de les noces (un dissabte i un diumenge) a ca els pares de la núvia. Tenien l’adreç i els regals estesos damunt llits, taules, posts o cadires i tots els objectes eren motiu de comentaris i comparacions entre les visites” (p. 181).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] La núvia.

[2] En el DCVB, veiem que una unça era una “Moneda d’or que pesava una unça i valia setze duros”.

[3] Conjunt de tota la roba que han de menester els nuvis.

Dones que apleguen a pactes, que menen i assemblees matriarcals

General, , , , , ,

Una altra rondalla recollida per Pau Bertran i Bros (1853-1891) en l’esmentat llibre, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “La guineu i el llop, fent el mort”. Un dia, la guineu i el llop s’esqueien a la vora d’una carretera i ella sent l’olor d’una galera que passava i que duia formatges.

Llavors, la rabosa es gira al company i li diu: “No hi ha més: n’ha de dur; jo bé en sento l’olor.

De seguida, és clar, com que els formatges agraden prou a l’un i a l’altra, van tractar de la manera que en podrien haver” (p. 201) i la guilla fa una proposta al llop i ell l’accepta: ella farà la morta en el camí per on circularà el carreter.

Tot seguit, després que l’home agafe la guineu i se l’emporte al carro, ella “va començar a desfer un sac i, ¡hala!, ¡hala!, formatges a terra, i el llop els recollia. Però la guineu no les tenia totes i, per això, així que va conèixer que ja n’hi havia prou per a ella, de formatge, va saltar de la galera i se’n va anar cap al llop” (p. 201).

Per tant, el narrador plasma una dona que capta més detalls que el personatge masculí (el llop), amb iniciativa i que decideix anar-se’n al company abans que l’amo de la galera sospite de res (amb reflexos).

En el passatge immediat, la guilla fa una segona proposta al llop i ell l’acull i, a banda, li demana:
“-Ja és dit, però, ¿com ho faré per a entrar a dintre de la galera?” (p. 201).

Així, altra vegada, el llop (home) és més passiu i depén de la iniciativa i de com actue la guineu (amb més espenta) i, és més: fa lo que ella li indica.

Finalment, direm que el carreter s’acosta on és l’animal i li pega moltes garrotades; i, com que el llop és tan ingenu, fins i tot, s’empassa el missatge de la dona: “Jo bé les he sofertes, tres garrotades; sempre les donen, tres, per a provar si un és mort. Si haguessis tingut paciència, jo t’asseguro que, al cap de tres, hagueres entrat a la galera i tindries formatges; ara no en podràs menjar, que jo ja m’he acabat la meva pila” (p. 202).

Un altre relat en què es plasma la candidesa i la conveniència de respondre de manera deixondida i, àdhuc, de pactar amb intenció de desfer-se de qui menteix, és “La guineu i la ruca”, arreplegada per Pau Bertran i Bros: “Abans, la guineu portava el prenyat tretze mesos; i la ruca, set setmanes; però ara és a l’inrevés, d’ençà que, un dia, la guineu va trobar la ruca i, amb bones paraules, la va enganyar:

-Ruca: ¿vols baratar de prenyat? Tu hi guanyaràs, perquè

set setmanasses

són molt llargasses,

i un any i un meset,

aviat, és passadet’

 

La ruca hi va venir bé de seguida (…), però després, trobant-se enganyada perquè el prenyat li durava molt més que abans, va reunir els seus i, tots plegats, van decidir tirar plet per a desfer el tracte” (p. 203) i encara no han aconseguit cap acord.

Al capdavall, aquesta narració també exposa l’assemblearisme en els Pobles matriarcalistes: una reunió entre hòmens i dones. En aquesta contarella, en pro de la bonesa, hi ha dos detalls que empiulen amb el matriarcalisme (l’aplec i el bon cor) i que, a més, poden evocar-nos el comunitarisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que apleguen a pactes, en nexe amb la terra i que menen l’home

General, , , ,

Una altra rondalla arreplegada per Pau Bertran i Bros en l’esmentada obra, i en què copsem trets matriarcalistes, és “La guineu i el llop, sembrant”, la qual ha estat recollida per diferents folkloristes: “Una vegada, la guineu i el llop van sembrar un camp de patates a partir i, quan ja eren nades, que feien goig, la guineu va demanar al llop:

“-Ara fem les parts per endavant. ¿Què t’estimes més, tu: del mig en amunt o del mig en avall?

I el llop, pensant-se que les patates sortirien a dalt de la planta, de seguida, li va respondre:

-Del mig en amunt.

Diu:

-Ja és dit.

I, a collita, és clar, totes les patates van ser per a la guineu; i els tronxos i les fulles, per al llop” (p. 198).

Com podem veure, la rabosa consulta el llop i, fins i tot, li deixa que ell trie. A més, l’home, primerament, s’identifica amb lo que creix amunt i, en aquest seny, empiula amb lo simbòlic masculí. Igualment, ell no és un personatge versat en temes del camp. I, al capdavall, la guilla és qui guanya. Cal dir que el conreu d’aquesta planta és més aïna vinculat amb desembre, gener i febrer, mesos associats amb l’hivern i amb lo femení.

“Després, van sembrar un camp de blat i la guineu va tornar a dir al llop:

-¿Què vols, tu: del mig en amunt o del mig en avall?

(…) -Del mig en avall.

Diu:

-Ja és dit.

I, en segar, el gra i la palla bona va tocar a la guineu; i el rostoll, al llop” (p. 199).

Així, per segona vegada, guanya la dona, ara, àdhuc, en una època de l’any tradicionalment relacionada amb el mes de juny, “En juny, la corbella al puny” (per a arreplegar el forment) i que se sol lligar amb lo masculí.

Una altra contalla en “El rondallari català” de l’estudiós de Collbató, i en què captem lo matriarcal, és “La guineu, cavallera”, principalment, pels nombrosos passatges en què ella li comenta què podrien fer. A banda, la dona diu al company que, “Després, ens trobarem aquí baix, a la font” (p. 198), un punt d’aplec i, simbòlicament i tot, que enllaça amb lo femení (la font de la vida).

Adduirem que, mentres que ell fa la faena que li ha dit la rabosa, la guilla va de casa en casa i s’atipa; en canvi, el llop les passa magres i, fins i tot, li tallen la cua i conhorta la guineu.

En un passatge posterior, el narrador posa que “El llop la va creure: es puja la guineu a la cuixarrona i (…) costes amunt i fora” (p. 200) i, per tant, com en la vida quotidiana, es fa lo que vol la dona i el mascle és l’animal de càrrega i no ella, qui, ben mirat, deia a l’home:

“-Camineu, camineu, que perdons guanyareu” (p. 200).

Finalment, quan la gent de la vila era molt pròxima a ells dos, “la guineu, que salta a terra i (…) es va salvar a còpia de córrer, mentre el llop (…), cansat de portar la guineu, no va poder córrer i es va morir a mans de la gent” (p. 200): és a dir, el personatge que defalleix és el masculí.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones eixerides, que salven i hòmens deixondits

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, i en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, pel paper de la dona, és “El llop del pegat de pega”. Una vegada, “hi havia una casa de pagès en una terra de molts llops” (p. 194) i el primer dels dos mossos de la casa se’n va al bosc, passa un llop i se’l menja.

“L’endemà hi va anar l’altre mosso; però aquell ja va ser més deixondit: se’n va endur una olla de pega i la feia bullir” (p. 194). Així, aquest recorre a una aïna que va unida a la dona i a la recepció (l’olla) i, a banda, li dóna vida i se l’emporta allà on va.

En això, passa un llop, el jove fa ús de la pega i l’animal se’n va fugint.

A continuació, es plasma l’esperit comunitari, per mitjà pel gregarisme dels llops. En un tercer dia, el mosso torna a fer llenya, però, com que hi havia molts llops, ell s’enfila arbre amunt.

Ara bé: “Ells que es comencen de fer esqueneta l’un a l’altre per a pujar a dalt del pi i, així que hi acabaven de ser i el pobre home es veia perdut, ell que fa un crit:

-¡Noi! ¡Porta l’olla de la pega!

Encara no sent això el llop de sota de tot, qui, justament, era el mateix del pegat de pega, ell que arrenca a fugir i, és clar, tots els altres van caure daltabaix” (p. 195) i arrancaren a córrer.

O siga que, mentres que els llops pensaven en el mosso, ells dominaven; i, en canvi, quan hi ha hagut interessos diferents en el grup, s’ha desfet.

Cal adduir l’actitud eixerida de l’home, qui, simbòlicament, se serveix d’un amic i… de la dona (l’olla, on era la matèria que el podia facilitar desfer-se dels llops).

En la narració següent, “El llop fredolic”, en el mateix llibre, u dels que l’estudiós recopila en què hi ha el personatge del llop i el de la rabosa, la dona (la guineu) porta les regnes i ell segueix els dictats femenins.

Així, la guilla li diu “anem a la barraca de les cabres” (p. 195), un lloc que, ben mirat, és en nexe amb la maternitat (representada, per exemple, per la cabra que alleta i per la que fa de mare).

Quan ell es presenta a les cabres, els diu “Sóc el llop, però no tingueu por: només voldria que em deixéssiu escalfar.

Les cabres:

-¡Ca, mestre!”  (p. 195) i elles no l’obrin. Altra vegada es plasma que, en les contalles en què apareix el llop, dominen les dones i ell no és, precisament, un personatge fort, sinó el feble.

Veient això, la rabosa fa una proposta al company i ell li l’accepta:

“-Sí, que anirà bé.

Pugen a la teulada i el llop es posa a escalfar al forat de la xemeneia, (….) li van venir ganes d’orinar i diu:

-¿Com ho faré, comare guineu?

-Això rai: gira’t de panxa enlaire i la mateixa pelussera ho colrarà” (pp. 195-196).

Passa que els pixums del llop regalimen, que les cabres consideren que plou i, com que posen una marmita d’aigua calenta i el llop es distrau, ell cau… i, al capdavall, la rabosa se salva, però es mor el company.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La creació del món, dones eixerides i hòmens amb bona traça

General, , , , ,

Una altra contalla recollida en la mateixa obra del folklorista de Collbató, i també sobre la creació del món, és “La falta de guineu a la mar”:

“Nostre Senyor, quan va criar el món, va manar que, de tota mena de bèsties de la terra, n’anés una a tirar-se a la mar, perquè hi hagués les mateixes a cada banda.

Totes van complir, fora la guineu. La guineu s’acostava a la mar tot xano-xano, rumiant una excusa per no tirar-s’hi i, arribant a la platja, ella que, tot plegat, veu la seva ombra a dintre de l’aigua: ja va tenir l’excusa. Diu:

-¡Senyor: ja hi sóc!

I gira cua i se n’entorna.

Per això, a la mar, hi ha de tota mena de bèsties de la terra: hi ha llagostes, rates, serps,… De tot, hi ha; no hi falta sinó guineu” (p. 193).

Primerament, direm que, com en la rondalla següent, la creació del món és vinculada amb lo femení i, així, encara que els mots “criar” i “crear” tenen la mateixa arrel, el narrador prefereix la que enllaça amb la maternitat (“criar”, “criatura”…) i, així, copsem una Mare Terra.

Igualment, l’home (Nostre Senyor) pretenia que hi hagués igualtat entre dos elements considerats feminals (l’aigua i la terra), però la dona (la rabosa) prioritza lo tel·lúric.

A banda, la guilla, eixerida, uneix la seua foscúria (un altre tret associat a la dona) amb lo líquid i, per tant, participa creativament en la proposta de Déu. I, de pas, es fa lo que vol ella.

En la segona contarella a què ens referíem adés, “Traça i manya”, la qual prossegueix el relat anterior, Pau Bertran i Bros diu que, “Quan Nostre Senyor va haver criat el món, un dia va reunir l’home i les bèsties, demanant quin do volien.

Cadascú va demanar la seva cosa i Nostre Senyor, si ja no estava dada, a ningú, feia descontent:

-¿Això vols? Ja ho tens.

Ja se n’entornaven tots alegres i, pel camí, la guineu demana al peix:

-Tu, ¿que saps què ha demanat l’home?

Diu:

-¡Sí! ¡L’home, rai! Traça i manya.

Diu:

-¡Ai, peix, peixet,

amb traça i manya,

a tu, et traurà de la mar

i, a mi, de la muntanya!” (pp. 193-194).

 

Per consegüent, captem un Déu (com si fos un cap d’Estat) que presenta el tema perquè siga tractat de manera assembleària i, com aquell qui diu, unint els diferents estaments (l’home i els animals).

Ben mirat, parteix d’aportar a cada u no més que als altres i d’acord amb les possibilitats, una actitud que és ben acollida pel conjunt dels membres.

Més avant, la guilla demana a un animal d’aigua (un peix, el qual és en nexe amb la dona), què preferien els éssers humans. I li respon “Traça”, un element que és ben considerat en la tradició catalana: 1) habilitat per a fer una cosa, 2) soltesa per a desenvoldre’s i 3) facilitat per a emprendre. Recordem allò de “tenir bona traça” (bones mans per a fer una tasca, per a portar avant un projecte com també gust per a fer les coses) i no cal dir que “Més val traça que manya” i que “La traça mata la caça” (sobre la cultura emprenedora catalana, en lloc de la d’esperar colps de sort).

Aquesta darrera dita és la que juga a favor de l’home: ell tindrà la destresa i, a més, la “manya” (ací, amb el significat de respondre com un guilopo) i, per tant, viurà i respondrà com a senyor de la terra (la guilla) i de la mar (el peix).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Consideraven l’homosexualitat part de la natura

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿consideraven l’homosexualitat part de la natura? Gràcies.

Açò apareix en l’entrevista a Rigoberta Menchú (capítol 11, “Educació de la xiqueta. Cerimònies de casament. Lleis dels avantpassats”), quan ella diu “Entre nosaltres, indígenes, no fem distinció entre l’homosexual i qui no ho és, perquè això ja sorgeix quan u baixa a altres indrets [de Guatemala]. No hi ha tant de rebuig per un homosexual com hi ha entre els ‘ladinos’, per a qui és una cosa que no poden mirar. Lo bo, entre nosaltres, és que tot ho considerem part de la natura”. 

Els “ladinos”, ací, serien els catalans, els valencians, els mallorquins… d’arrels catalanoparlants que han decidit passar-se a la cultura castellana, començant per la llengua i no cal dir que per les tradicions i per l’estil de vida.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 20 de setembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Jo no recordo que se’n parlés. Sentia dir expressions: ‘Perd oli’, ‘Es de la cera de enfrente’. Això, més aviat, ho deia l’avi matern” (Montserrat Cortadella), “No ho recorde” (Lurdes Gaspar), “Sí. A més, teníem un amic a la colla; però, a casa, tot era natural: no tots els humans som iguals” (Lydia Quera), “Sí. És de naixement; abans, no se’n parlava gaire” (Àngels Sanas Corcoy), “És un tema que mai s’ha parlat obertament a casa entre els meus pares i nosaltres (crec que per l’època que ens ha tocat viure). Però, quan parlaven d’alguna persona -home, dona-, mai ho han fet amb burla” (Octavi Font Ten), “Mai van fer-ne cap comentari” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Noooo. En eixes èpoques, molt mal vist” (Fermín Carbonell Barberà), “Sobre la qüestió d’avui, hi havia diferents opinions, però amb respecte. L’àvia deia que, contra la natura, no es podia anar: tots tenim el nostre camí. Lo important és ser bona persona: no importa el gènere.

A la Bisbal, hi havia un senyor que sempre es vestia de dona (perquè l’avi ens va explicar que era lo que ell se sentia). Li van anomenar ‘la contrahecha’ i era una persona excepcional, sempre disposada a ajudar. A casa, havia pujat una vegada i tenia una cosina (al cel sigui, ens va deixar farà uns tres mesos amb setanta-dos anys) lesbiana i, a la vila, mai va tenir problemes per la seva manera de ser. 

En aquest seny, ens van ensenyar tolerància i que les persones que no s’amaguen són les bones. Hi ha qui, pel què diran, porten una vida que no els pertoca perquè, encara que formin una família i l’estimin, en el fons, no són feliços. Millor ser un mateix: no es pot lluitar, ni contra el cos, ni contra els sentiments” (Antonia Verdejo), “No cal dir que no. L’homosexualitat -almenys, a la meua vila, que és l’única de què puc oferir- era invisible. Ni es tractava lo de natural o lo d’artificial. Era considerada com una perversió de la qual s’havia de fugir. Ells es casaven i tenien fills; i, d’elles, ningú en sap res. Sols es permetia en les festes, actuacions dels varietès, als sainets i suposes que a la vida nocturna dels clubs de la capital, de Castelló i de València” (Xavi Portalés), “En aquella època, no crec que l’homosexualitat es veiés com una cosa massa natural. De totes maneres, no recordo que es parlés del tema.

Jo, als fills, els vaig ensenyar que s’ha de respectar la persona, tingui la condició que tingui, i veig que ells han fet el mateix amb els seus” (Rosó Garcia Clotet), “Suposo que sí, ja que, si algú en deia res en contra, sempre deien (l’àvia Maria i ma mare) ‘Que fa mal a ningú? Oi que no?!?! Doncs, deixeu-los tranquils!!!” (Àngel Blanch Picanyol), “Prop de casa, hi havia un senyor homosexual. Parlaven d’ell com si fos una cosa no normal, però no el criticaven, ni deien que era un pervertit, com sí que feien alguns veïns” (Angelina Santacana Casals), “Avui, festa religiosa a Torelló, Rocaprevera. Dilluns, festa.

No en feien ni més, ni menys. Tenien algun veí i, ni per part de l’àvia materna com tampoc de la paterna, hi havia comentaris ofensius. A casa, tampoc” (Nuri Coromina Ferrer), “No pas. No ho entenia” (Esther Ollé Viladesau), “No ho considerava contra natura” (Josep Ferrer Ferrer), “A casa, no trobàvem res estrany. Cada un mana la seva vida com vol. Teníem uns veïns que ho eren. De fet, ningú demanava” (Maria Dolors Sala Torras), “No ho crec, ja que les seves consciències o les seves vivències eren contràries al que llavors es veia de l’homosexualitat” (Roser Canals Costa), “Eren mes civilitzats i oberts que ara nosaltres” (Montserrat Cortadella), “Estaven més assenyats que nosaltres” (Alexandre Perelló Perelló), “No recordo que en parlessin” (Joan Prió Piñol), “L’àvia materna era peixatera al mercat de Sant Andreu de Palomar, actualment, barri de Barcelona… Als anys cinquanta del segle passat, a la vila, es coneixia tothom…

Hi havia un peixater, en Jaumet (quaranta-cinc anys), qui era marieta i tothom ho sabia i era cosa natural…

Hi havia un Albert (vint-i-cinc anys), qui despatxava roba, i era amanerat i la gent
l’anomenava ‘Albertet’ per a destacar-ne la tendència…

El ‘practicant’ del barri (el sanitari ambulant que posava injeccions, que canviava benes de ferides o que treia la cera de les orelles de les senyores), era en Lino (Marcelino, seixanta anys). Tenia la fama de marieta i se’n sentien llegendes de trobades amb homes, en el seu deambular pel barri…

No és que fos ‘natural’, sinó que l’homosexualitat formava part de ‘la tribu’ i en coneixíem els noms i les cares…” (Joan Marrugat), “Sí: així es considerava a casa” (Montserrat Carulla Paüls), “Ho consideraven una malaltia… No era una cosa natural… Ho amagaven perquè no se n’adonara la gent” (Carmen Mahiques Mahiques), “Que va! Això no es parlava, però sempre en coneixies algú i deien ‘Eixe és maricón’. En casa, es parlava poc de sexe i, quan en parlaven, els majors t’enviaven a jugar al carrer” (Reme Canet), “La meva mare me’n va parlar. Ho considerava com tu dius, però de la natura…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el meu mur, el 20 de setembre del 2025 posaren “Hi havia una burleta dissimulada i rialletes.

Feien es xep-a-xep” (Maria Galmes Mascaro).

Cal dir que hem observat que els participants amb un alt sentiment de pertinença a la terra, majoritàriament, han plasmat comentaris molt més tolerants que els qui s’assemblen més als qui es presenten com “ciutadans del món”. I això ens diu fins a quin punt és important l’educació infantil per part dels avis, en aquest cas, sobretot, per mitjà de les padrines, i de les mares.

Finalment, ma mare (1942), el 20 de setembre del 2025, per telèfon, em digué que, “A les dones [lesbianes], no se’ls ficava tant: podia passar més dissimulat”. I, quant a l’educació infantil (en nexe amb la manera de respondre per part dels més arrelats a la terra i amb la dels “ladinos”, per dir-ho així, castellanoparlants fills o néts i tot d’avantpassats catalanoparlants), ens afegí que, en una conferència, una dona comentà que “L’educació dels fills comença quaranta anys abans de nàixer” (sic).

Al capdavall, ens adduí que, fins a fa poc, no havia oït la paraula “pervertit”, en relació amb lo sexual.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

 

El lligam àvia-Mare de Déu i la creació de la dona

General, , , , ,

Una altra rondalla amb la figura del sacerdot, arreplegada en l’obra “El rondallari català”, de l’esmentat investigador, i en què es reflecteix la força de la dona, malgrat l’edat, i el nexe dona-Nostra Senyora, és “La vella acaserada”, pareguda a altres de diferents indrets catalanoparlants:

“Una vegada era una vella que anava molt acaserada i, cada dia, a l’Església, feia la mateixa pregària a la Mare de Déu de les Dolors:

(…) que l’hereu del Castellnou

no tingui punt, ni repòs

fins que sigui el meu espòs” (p. 187).

Un dia, el capellà ho aplega a saber i, “al darrere de l’altar de les Dolors, hi amaga l’escolanet, ben advertit.

Hi arriba la vella” (p. 187) i parla a la Mare de Déu.

Llavors, “Respon l’escolanet:

-No és hora, no és hora, encara.

I la vella, enfadada, salta:

-Calleu ,vós, l’ambaixador,

deixeu dir la vostra Mare.

(¡pensant-se que la veu de l’escolanet era la de Nostre Senyor, qui responia!)” (p. 187).

Sobre aquest passatge, és significatiu que l’escolanet, per exemple, no representa un àngel o, com ara, Jesús, ¡sinó Déu! i que la provecta, amb els seus mots, es posa de part d’una preferència religiosa cap a lo femení i, a més, en línia amb la tradició matriarcalista: la Mare.

I més: l’anciana considera que la seua relació ha de ser amb l’altra dona (ací, la Mare de Déu) i sense mitjancers (l’ambaixador i, així, com a pont entre la Mare i ella).

Per consegüent, en aquest relat, ni tan sols es troben en pla d’igualtat home i dona, sinó que la dona domina: “deixeu dir la vostra Mare” (p. 187). Aquesta frase, ben mirat, ve a dir-nos que la paraula femenina també era acollida i que calia que els xiquets deixassen parlar els majors (ací, una persona de la generació anterior al noi).

Una altra narració en què capim lo que podríem dir una religiositat de caràcter popular i creativa, és “La cua del mico”, en què s’exposa com fou la creació de l’home i de la dona:

“Nostre Senyor, en havent criat l’home, li va treure una costella, mentre dormia, per fer-ne la dona; però un mico l’hi va prendre i, amb la costella a la boca, es va enfilar dalt d’un arbre tan de pressa que Nostre Senyor només va tenir temps d’agafar-lo per la cua, qui, de l’estirada, va continuar.

El mico, sense cua i tot, es va enfilar al cim de l’arbre amb la costella; i Nostre Senyor, ¿què va fer, llavors?: a falta de la costella de l’home, va formar la dona de la cua del mico” (pp. 187-188).  

Si consultem “Mico” en el “Diccionari dels símbols”, de Mircea Elaides junt amb Ioan Petru Coulino (editors) i publicat per Fragmenta Editorial en el 2022, diuen que “En moltes parts del món, els micos són criatures benèvoles que simbolitzen sovint la fertilitat” (p. 595), fet que ens acosta molt a la contarella, en què, a banda, la dona és àgil, enllaça amb l’arbre (un símbol femení i unit a la mare) i és seguida pel personatge masculí.

Al capdavall, Nostre Senyor aprofita la cua de l’animalet per a fer crear la dona. És a dir: d’un personatge feminal, n’ix un altre de la mateixa corda (la coa) i salva l’home.

Finalment, adduirem que, en la segona meitat del segle XIX, es recopilà aquesta rondalla com també “La Creació” (de la vida en la Mare Terra), en aquest segon cas, per part del folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“Hom posseeix la tradició”

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos, comentaven que “hom posseeix la tradició”? Gràcies.

Aquestes paraules figuren en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de la Catalunya”, 2a. edició , publicat en el 2021, quan un home diu “Hom no posseeix la terra, hom posseeix la tradició” (p. 291).

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 19 de setembre del 2025 ens comentaren “Nosaltres érem més lliberals. El mateix ens fèiem amb gent de dretes, que amb anarquistes. La bona gent es troba arreu. I no cal dir que ens agradaven les tradicions. Ara sembla que, segons d’on vénen, no es valoren.

Equivocats o no, una tradició oberta a acollir no fa mal a ningú. La gent ha de ser oberta i respectuosa a la vegada. Ara sembla que la tradició catòlica s’ha d’arraconar, perquè eren col·laboradors de…, submisos amb segons qui…

Vaja els nostres??? Polítics: manen segons interessos… Hem perdut la mirada de cap a on havíem d’anar” (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Anna Babra), “A casa, era la tradició” (Lurdes Gaspar), “No. Això és massa filosòfic per a descriure la meva família” (Angelina Santacana Casals), a qui escriguérem “Si es considera que es posseeix la terra, es pot fer amb ella lo que es vullga i, simbòlicament i tot, amb la dona. Es desaprova el sentiment de pertinença a la terra.

En canvi, les tradicions són el resultat del pas del temps i de la vida en relació amb la terra”, “Tal vegada: no d’aquesta manera, però, en el seu analfabetisme total, mostraven un cert orgull d’haver mantingut les tradicions” (Xec Riudavets Cavaller), “Pas la coneixia, aquesta expressió” (Joan Prió Piñol), a qui enviàrem una foto de la plana en què apareix el comentari; “Sí. Hi estic d’acord: la terra no ens pertany.

La tradició, SÍ!!!” (Rosa Rovira), “Els meus avis i els besavis eren de pagès i les tradicions eren una veneració en família: el recollir del raïm, el raïm, el fer el vi i netejar, el cap ben cuidat, fruites i, en el moment de cada cosa, celebrat en família i amb amics. Tota tradició, amb cants catalans” (Lydia Quera).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 19 de setembre del 2025 ens digué que “Molts anys, la gent,… han viscut gràcies a la terra. I, per a ells, en la seua vida, el respecte [cap a la terra la]”. Li afegírem que, per exemple, Rigoberta Menchú comenta que, moltes vegades, quan s’ha de fer alguna reforma que afecta la terra, hi ha la tradició de dir a la Mare Terra que serà ben tractada, que l’ús que en faran li serà beneficiós, que en serà ben compensada.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Nota: Adjuntem la foto esmentada del llibre de què hem tret la qüestió. El 20 de setembre del 2025, Lucila Grau, en relació amb aquesta pàgina, ens escrigué “Oi! Qui és qui diu això? Parla de la meva germana Daniela!” i li comentàrem que era “En William, de la família dels Jonqueres d’Oriola, nascut en 1982, com posa dues planes abans”. Aquest nom també figura en la pàgina de la foto.

 

Rondalles escatològiques i eròtiques i el lligam home-dona en el segle XIX

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre del folklorista de Collbató i en què copsem alguns trets relatius a l’Església catalana i al seu paper, tradicionalment, matriarcalista (ben manifest, per exemple, en el Rector de Vallfogona, en altres narracions i tot), és “El fred de Montserrat”. “A Montserrat, abans, hi havia un frare molt bromista. I, vet aquí que, una vegada, uns caçadors ¡contaven davant d’ell unes guatlles…!” (p. 185) i li parlaven sobre un hivern molt rigorós, però en què ells havien assolit una gran fita.

Llavors, “el frare, que la sabia molt llarga, respon tot seriós:

-¿Què em direu, d’aquell hivern? ¡Aquí, a Montserrat, havíem de ser! (…). I, ¿quina te’n faig? Jo, que m’aboco a la finestra i que em poso a orinar a sobre el casquet i, a saber: els orins es van glaçar a l’acte i, com que el casquet s’hi havia enganxat, només vaig haver de fer que agafar la candela de glaç i anar-lo pujant, això sí, amb molta cura; però jo el vaig haver així, sense moure’m de dalt. ¡Repareu si n’havia de fer, de fred, aquí, a Montserrat!” (p. 186).

Com podem veure, Pau Bertran i Bros (1853-1891), a diferència de molts estudiosos de la cultura tradicional del seu temps, acull obertament rondalles escatològiques o bé, fins i tot, eròtiques.

En eixe seny, el relat vinent, “El cabrit de Pasqua” (p. 186), àdhuc, conté vocabulari que el connecta amb lo sexual i reflecteix el lligam entre el capellà i la majordona, o siga, entre l’home i la dona. Un dia, ella veu que no recorda com volia el mossén el cabrit per a dinar i, per això, se’n va amb l’animalet en les mans a l’església, on ell feia missa.

Aleshores, “el senyor rector, qui, al ‘Dominus vobiscum’[1], se la veu i, pensant-se de seguida el per què hi anava, així que va ser a cantar el Prefaci[2], hi va dir amb el mateix to, que poca gent se’n van adonar:

-Dona nostra, dona nostra;

vós que, del cabrit, feu mostra:

mig rostit i mig bullit,

cap i peus a la cassola…

per Christum Dominum nostrum[3].

I, vet aquí que, llavors, la majordona, sabent com havia de fer el cabrit, se’n va tornar tota cofoia” (p. 186).

Sobre les paraules del rector, direm que, si es fes una lectura de caràcter eròtico-sexual, el cabrit i els peus connectarien amb el penis i, quant a la cassola, amb la vulva.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “El Senyor siga amb vosaltres”, en llatí, és u dels moments centrals de la missa, pròxim a la benedicció del pa i del vi (l’Eucaristia).

[2] Part de la missa amb què comença la pregària de l’Eucaristia (és a dir, de l’acció de gràcies).

[3] “Per Crist, Nostre Senyor” en llatí.

La dona en el comunalisme i en l’erotisme catalans del segle XIX

General, , , , ,

Una altra narració recollida en el llibre “El rondallari català” esmentat, és “El rector de la pluja”. Començarem dient que té molts detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme i amb el comunalisme i que, fins i tot, podrien evocar-nos la relació tradicional entre l’Església i el Poble en Catalunya. Així, “Una vegada, en una vila, va fer un estiu molt sec i el rector va prometre que, el dia que tothom hi vingués bé, ell faria ploure. (¡Com que coneixia la gent, ja sabia que mai arribaria el cas!)”.

Cada festa, a missa, demanava:

-Com va la cosa? ¿Ja hi veniu bé, tots, que plogui?

(…) I, així, sempre: mai venia bé a tots” (p. 184).

Per consegüent, l’autoritat religiosa connecta amb la gent i els demana què pensen ells i, a més, acceptarà la decisió que prenguen els feligresos i que s’ajuste al tema. Un estil que concorda amb l’assemblearisme i amb el cristianisme del segle I.

En acabant, el folklorista català posa “Però, cap i, al darrer, va arribar un dia que tothom estava per pluja. ¡Tothom!” (p. 184): altra vegada captem que la decisió dels assistents és la darrera i la vàlida. Ara, el rector i ells hi coincideixen.

Passa que “El rector, veient-se perdut, prou s’escarrassava:

-Si hi ha algú que no hi vingui bé, que ho digui.

Ningú hi responia; tots:

-¡Pluja i fora!

Ell:

‘Com ho faràs, ara?” (p. 184).

Aquest passatge empiula amb la gran quantitat de vegades que polítics que hui han dit una cosa i s’hi han manifestat a favor, quan troben que el compliment de la paraula podria posar-los costera amunt o, com ara, estar entre reixes, prefereixen començar a presentar una segona possibilitat i no cal dir que acompanyada de justificacions.

Ben mirat, es plasma que el capellà no és un dictador (però sí un raboser) i que veu que una altra persona li podria ajudar a eixir de l’atzucac. I, com en molts relats i com en la cultura catalana, recorre a la dona:

“I li ve un acudit; crida l’escolà:

-Vés: demana la majordona si li ve bé, a ella.

Torna l’escolà.

-Què t’ha dit?

-Diu que no, aquesta setmana: que ha de fer bugada.

Diu:

-Vaja, germans, ja ho veieu: no pot ser, tampoc; hem d’esperar una altra setmana” (p. 184).

Una altra rondalla recopilada per Pau Bertran i Bros, i en què podria haver-hi passatges eròtics, és “El badall”. Una dona tenia un marit molt envejós i que un dia la veu fer un badall al costat d’un altre home. Cal dir que el mot “badall”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramón Piqué i Huerta, representa la vulva.

Un dia, “Ell que se l’emporta i, en sent a un cert lloc, es van asseure a un pedrís i, d’allà estant, veien un arbre en què els aucells anaven saltant de branca en branca. I la dona que diu:

-Mateix va l’aucell

de branca en branca

que va el badall

de boca en altra.

 

I el marit respon:

-Això t’ha salvat la vida” (p. 185).

Cal recordar que l’arbre, en aquest cas, enllaça amb lo femení, com en molts Pobles matriarcalistes. La dona, gràcies a la seua iniciativa i a la seua creativitat, ha aconseguit que es tranquil·litzàs el marit.

I més: en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca”, de Gabriel Janer Manila i publicat en 1979, hi ha uns versos que diuen

“perquè un home,

en tallar-lo,

no li torna a créixer mai;

i ella, en descosir-s’ho,

li queda es mateix badall” (p. 155).

 

És a dir: la muller d’aquest home envejós feia com l’arbre, puix que rebia molts hòmens (simbolitzats pels ocells que tocaven les diferents rames, això és, els dos braços de la dona).

Finalment, en els versos de la composició que hem posat, apareix el mot “badall” i ve a dir que l’home perdria part del penis i que, en canvi, la dona no s’hi veuria afectada sexualment i restaria oberta, com ara, a una altra penetració masculina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.