Fills generosos amb els pares i adults de bon cor

General, , , , ,

Un altre relat en què capim lo matriarcal, i que apareix en aquesta obra, acompanyat d’un missatge educatiu per a l’esdevenidor i d’agraïment als pares, és “La del pare i fill”, recollit per Pau Bertran i Bros (1853-1891), el qual ens aporta trets que s’aprovaven en el segle XIX i molt entrat el segle XX: “Una vegada era un fill que, cansat de tenir son pare a casa sempre malaltís, el portava a l’hospital a collbè.

Pel camí, va reposar i el seu pare, llavors, que diu:

-¡Ai, Senyor! ¡Jo també vaig reposar aquí, quan hi duia el meu pare!

El fill, en sentir això, diu:

-Pare: entornem-nos-en, que el meu fill també m’hi duria a mi.

I sempre més el va servir bé” (p. 165).

En la rondalla que ve a continuació, “El mig amic”, un pare tenia un fill que es vantava de tenir molts amics, mentres que l’home en tenia lo que deia un mig amic i agregava que “cap dels teus amics faria per tu el que faria ell per mi” (p. 166).

Així, un dia, l’adult diu al fill que se’n vaja a l’escorxador, que faça que li maten un be, que el fique en un sac que esquitxàs sang i que el xicot demane els seus amics que l’oculten a casa d’ells per una mort que ha fet.

Aleshores, “cap dels seus amics va voler amagar-li el sac” (p. 166) i el jove s’interessa per l’amic de son pare, qui considera que el minyó ha estat un desafortunat. Nogensmenys, l’home li addueix “entra, entra. Vine cap al celler, que l’amagarem.

L’altre, quan va veure això, diu:

-Vaja: el pare té raó.

I l’hi va explicar tot.

Son pare, després, diu al fill:

-¿Veus? ¡Vet aquí els amics!” (p. 166).

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Marededéus que salven els fills i empelt mare-filla

General, , ,

Una altra narració plasmada en l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros, i en què copsem el matriarcalisme, és “El de la mà peluda”. Primerament, direm que el diable, sovint, és associat a lo pelut com també la xica que ja ha passat a l’adolescència. Així, “Una vegada, hi havia, en una casa, una noia molt devota de la Mare de Déu i cuidava molt una mota de lliris que tenia a la finestra (…), perquè els volia portar a una marededéu que hi havia allí prop” (p. 155). Per consegüent, qui conta el relat, ens presenta una jove amb candidesa, com ho simbolitza el color de les plantes, en línia amb què indica el “Diccionari Català-Valencià-Balear” en l’entrada “Lliri”: “2. fig. La flor, (…) del gènere Lilium, considerada com a emblema de la blancor, de la puresa, de la innocència”.

Igualment, “un vespre truquen a la porta i es presenta un senyor que demanava acolliment” (p. 155) i li’l donen. O siga que la recepció té lloc en un moment de foscor. Ara bé: com que aquest home era el dimoni, tan prompte com el pare de la xica es posa a resar el roser, ell “dóna el ‘Bona nit’ i se’n va a dormir” (p. 155). 

Tot seguit, ja amb foscúria, la fadrina ix a endreçar els lliris, perquè plovia, i “s’adona d’una mà tota peluda i negra que baixava” (p. 155) de la cambra de dalt, detall que té a veure amb Llucifer.

En acabant, captem que “Aquesta noia tenia un promès que vivia a l’altra part de la vila i s’havia de passar un riu per anar-hi (…). El promès havia d’anar a la guerra l’endemà i tots dos esperaven que fos de dia per poder-se acomiadar” (p. 155).

Ben mirat, com a senyal del lligam entre la mare (Nostra Senyora) i la filla (l’al·lota), la xica cull els lliris i fa via per a presentar-los a la Mare de Déu.

Passa que, durant el camí, es troba amb el senyor (el diable), qui li proposa que ella li done l’ànima i, així, ell “li faria un pont abans de les dotze a sobre el riu, per poder-se acomiadar del seu promès” (p. 155) i ella li ho accepta i, immediatament, se’n penedeix i demana ajuda a Nostra Senyora, “suplicant-li, en gran manera, que el pont no estigués acabat a les dotze” (p. 155).

Mentrestant, el diable i tota la seua colla de dimonis es posaven a bastir el pont i, quan ja era quasi l’hora i estaven a punt d’acabar el viaducte “el dimoni va faltar al tracte, el pont se’n va anar a terra i allí mateix es va aparèixer la Mare de Déu, va agafar la noia i la va passar a l’altra banda del riu perquè pogués veure el seu promès” (p. 156).

És a dir: la mare, no sols salva la filla (la xicota), sinó que li ajuda a passar a l’altra part (fruit de fer fracassar el pacte amb el senyor), això és, a la jovenesa i que, de rebot, puga veure el seu nuvi.

Finalment, la mare torna a empiular amb la tradició matriarcalista: “la Mare de Déu també va fer que el promès no hagués d’anar a la guerra; i es van casar i van viure feliços” (p. 156), de manera que, com m’han dit persones dels anys trenta i quaranta del segle XX, les marones són les darreres persones que voldrien que els fills (sobretot, si encara són jóvens) anassen a la guerra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“Virtuts del cagar”, poema escatològic de 1857

General

Bon dia, 

Afegim un poema extens, de 1857, de què ens parlà Francesc Castellano Vilamu el 28 d’agost del 2022, en relació amb una cançó escatològica que havíem recopilat per a la recerca sobre el matriarcalisme. 

L’hem tret de la web “Cultural València” (https://culturalvalencia.es). 

Quant a la lletra (ací, amb retocs), figura en l’entrada “Virtuts del cagar” (https://www.acudit.net/visor.php?ap=ac&ti=htm&ar=virtuts_del_cagar).

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

****

<<Virtuts del Cagar

Nou discurs pronunciat en la càtedra cagatòria de la Universitat de ENSUMALANCA per Macari Caganer.

Editorial Diarrea.

INVOCACIÓ 

Maigs bonum est cagare
quam bibere et manducare
Millor cosa és el cagar
que el beure i el menjar.
Paraules d’un caganer
en temps que cagava bé.

 

PROEMI

Discrets i nobles oients,
qui apretant llavis i dents
arrufeu un poc el nas,
per respecte al meu “detràs”,
que, amb solemnitat completa,
ara fa la seva feta,
crec que serà convenient
fer-vos en aquest moment
un discurs improvisat,
en el qual, amb claredat,
a tots, us tinc de fer veure
que jamai em podreu treure
cap feina més d’admirar
que la feina del cagar.

Procureu-me estar atents,
que, provant-ho al mateix temps,
per la boca i el “trasero”,
sens cap vanaglòria espero
convèncer l’enteniment
amb el discurs evident
i convèncer també el nas
amb els perfums del “detràs”.

No em diguin que só indecent
perquè, davant de la gent,
cago i parlo de cagar,
que és cosa que tothom fa.

Des del més gran al més xic,
des del més pobre al més ric,
i és molt babau qui s’amaga,
de cagar, doncs tothom caga,
i com al principi he dit,
vaig trobar en un llibre escrit,
d’un antic savi doctor,
que es tenia per millor,
en aquell temps, el cagar
que el beure i que el menjar.

Això sí que ho crec molt bé
i jo us ho provaré
amb raons tan evidents,
que ho veureu, nobles oients,
encara més clar que això.

Començo doncs ara jo
i, en dues parts, dividiré
el discurs que vos faré,
provant-vos en la primera
el poder de la caguera;
i mostrant, en la segona,
que és cosa molt sana i bona,
i d’una gran excel·lència,
com veureu amb evidència.

PRIMERA PART

L’Emperador de la Xina,
el Sultà de Palestina
i altres terres de l’Orient,
tots els Reis de l’Occident,
el de França, el d’Espanya,
el d’Irlanda i la Gran Bretanya,
tots els Reis i Emperadors,
ducs, marquesos i senyors
que d’aquí cent anys, hi haurà,
tots els que, en el món hi ha,
i tots aquells que hi ha hagut,
tant poder junts no han tingut,
ni jamai podran juntar
com té el “Senyor Cagar”.

Cagat home, cagat dona
et cagat omnis persona.                                Paraules d’un escolà
que no podia cagar.

Caga tot qui es animal,
caga el ric i el menestral,
caga el savi i l’ignorant,
la formiga i l’elefant,
caga el Rei i caga el Papa
caga tot home que endrapa
i caga, per acabar
tot qui te cul per cagar.

Aquell “currutaco” fi,
que tot ell és presumir,
caga, en més d’una ocasió,
amb molt gran satisfacció;
fins les senyores més fines,
corrents s’alcen les cortines,
descobrint l’honest darrere,
quan apreta la caguera.

L’avar que, en gran afany,
conta el seu tresor tot l’any
i, d’allí,no s’alçaria
per son cosí, ni sa tia,
fins que, ben tancat, hagués
amb sis claus, els seus diners,
s’alça corrents, sense peresa,
quan li diu naturalesa
que,en la necessària, hi ha
negocis a despatxar;
i si estant-se allí assentat,
es recorda que ha deixat,
tal volta, el calaix obert,
tinc jo per molt i molt cert
que prendrà paciència llarga
fins que, havent buidat la carga,
el senyor cul li dirà:
“-Alça’t d’aquí, prou hi ha.”

El noble o l’adinerat
per donar-se dignitat,
si algú el demana per res
o està ocupat o no hi és
i tant se fa demanar
que, al pobre, fa renegar;
mes, si apreta la caguera,
aneu-li prompte al darrere 
i veureu com, sens tardar,
corrents despatxa el cagar.

Si veieu a molta gent,
com el criat o l’assistent,
a totes parts, els envien
i, per si res no farien,
per més que fos important;
a veure si enviaran
el criat, la minyoneta,
quan truca Donya Cagueta.

Molt diuen, doncs així pensen:
“A Roma, de tot, dispensen”;
mes jo diré, a aqueixos tals,
que són uns grans animals,
doncs mai a Roma hi haurà
qui dispensi de caga.

Vull que el luxuriós em diga,
quan té davant a sa amiga
i sa intenció marxa bé,
qui seria el primer,
si l’incités la caguera:
el davant o bé el darrera.

En fi, és feina tan comuna
que sols aquell que dejuna
és el qui es pot lliurar
de la merda de cagar;
mes aquí entra l’obstacle
que, a no ser un gran miracle,
no viuria pas un mes
qui no mengés ni cagués.

Homes i dones hi ha hagut
en el món plens de virtut,
santedat i penitència,
molts d’ells han fet abstinència
en el beure i el menjar,
mes mai han pogut trobar,
ni en cap llibre he vist escrit
que el més gran penedit
de cagar hagi deixat
quan el cul li ha demanat.

Jo he regirat pergamins,
dels autors grecs i llatins,
he llegit tota la història
del regne de Cagatòria,
he desenterrat els ossos
de mil culs, ja xics, ja grossos,
del temps antic i modern,
dels del cel i de l’infern
i, al fi de tots, he trobat
que, en son temps, tots han cagat.

Això és un precepte just:
caga aquell que hi troba gust
i caguen els qui hi pateixen,
n’hi ha que, cagant, s’engreixen;
altres que hi fan espetecs,
altres que cagant fan sist,                                       uns tenen el cagar trist,
altres fan trap, trep, trop, trum,
altres pam, pom, pim, pom, pum,
cadascú fa sa música
amb la merda que trafica.

Però, com no acabaria
ni amb una hora, ni amb un dia
el poder de la caguera,
daré fi a la part primera
dient: “¡Oh, auditori meu,
que, tots, cagant, merda feu!”.

     Fi de la primera part

SEGONA PART

Ho quan utile est cagare;
quam dulce est ventre buidare
in plasa, in horto, et in monte,
in camino, prope fonte;
et si cagacio malestias
adhuc cagare inter bestias!

(Paraules d’un pobre diable
que cagava en un estable)

Jo vos contemplo parats,
oients meus, molt perfumats,
i, en veure que és cosa clara
tot el que us he xarrat ara,
confessareu convençuts
no ho sou tant en son poder
com és el Rei Caganer.

Però sortiu-me de por,
que un tinc de fer veure jo
que, si bé és molt poderós,
és també molt deliciós,
molt agradable, molt sa
i molt útil el cagar.

El cagar us podrà donar
gran força per treballar,
ganes per menjar i beure,
ell farà els sastres seure;
els barreters, fer barrets;
els ferrers farà estar drets,
escriure també els notaris;
els metges, molt males nits;
músics i escolans, cantar;
els militars, barallar;
guanys molt grans als hortolans;
a tots, treball i descans,
fins als sabaters, fer botes
i, als escarabats, pilotes;                                                i aquell que no cagarà,
res de tot això farà.
Veus aquí amb quanta raó
he dit que el cagar és bo!

Tres hores més xerraria
i encara no acabaria,
però m’avisa el darrere
que ha acabat ja la caguera
i acabo jo dient:
“Que caguin per sempre”. Amén.

PROU>>.

Virtuts del cagar (any 1857)

Religiositat lligada a la terra, emprenedors i empelt mare-filla

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El devot de Sant Josep”. Un dia, amb motiu de la festa de Sant Josep, un predicador passa per una vila, encomana en pro del sant i, al capdavall, u dels fusters es torna un seguidor de Sant Josep (p. 146).

Un poc després de morir-se aquest fuster, ell toca les portes del cel i li obri Sant Pere, però, com que Sant Pere no l’admetia, li diu “Doncs, feu-me sortir Sant Josep” (p. 147), qui es posa de part de l’home.

Llavors, el patró del gremi se’n va a parlar amb Déu, a qui, amb molta espenta, comenta que, “o entra ell o jo me’n vaig” (p. 147). I el Pare ho accepta.

Però Sant Josep prossegueix amb Nostre Senyor i li demana la Dona (la Mare de Déu), el Fill (Jesús) i, més encara, li addueix:

“-És que també vull el dot de la Dona, que és reina dels àngels i dels arcàngels. (…) I (…) els patriarques, i profetes i apòstols i màrtirs i verges i tots els altres sants, que també n’és reina” (p. 148).

Com podem veure, Sant Josep enllaça Nostra Senyora amb el Fill; després, trau el tema del dot de la dona (present en el del casament), capim que ella és per damunt dels alts càrrecs de l’Església i, àdhuc, li diu que la Mare de Déu és la reina de tots ells, qui té la darrera paraula.

Finalment, Déu respon a Sant Josep:

“-¡Vaja: vés, regató, vés! ¡Que entri el teu devot, que entri, que, al capdavall, encara m’hi deixaries tot sol, al cel!” (p. 148). I, de pas, ens trobem davant una religiositat que empiula amb la terra.

Un altre relat amb uns quants trets matriarcals, i que és en aquesta obra del folklorista de Collbató, és “La dona de Sant Sever”, per exemple, quan comenta que la dona, en saber que el marit havia estat elegit bisbe (el bisbe Sever), es morí.

Ara bé: altra vegada apareix el lligam mare-filla: “Al cap de poc temps, es va morir una filla seva i, en ser que volien obrir la tomba de la mare, per soterrar-l’hi, al costat, de cap manera podien alçar la llosa” (p. 150).

Finalment, Sant Sever, davant la muller, forta, li diu “a ta filla, faràs lloc.

I la llosa es va alçar de seguida” (p. 150) i, així, fou possible que mare i filla estiguessen juntes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que assoleixen objectius i persones que emparen el bon cor

General, , , , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals és “Sant Pere i el ronyó del be”, recollida en l’obra de l’investigador de Collbató. Començarem dient que, com en altres relats amb Jesús i Sant Pere, el deixeble representa la mentira i la prepotència (molt presents en les cultures patriarcals). Així, ambdós personatges van pel món, demanen hospitalitat en una casa de pagès i els hi acullen junt amb la resta d’apòstols.

Mentres que el Mestre se’n va un moment, “Sant Pere, que tenia molta gana, veient que trigaven, es menja el ronyó; va pensar: ‘Ca! ¡No se n’adonarà ningú!’.

Quan van arribar, es posen a taula i Nostre Senyor s’adona que el ronyó ja havia volat; i diu:
(…) -Digues la veritat.

-¡No en tenia, vaja!

Va restar així” (p. 144).

A continuació, hi ha un passatge que evoca la persistència quan u vol aconseguir un objectiu (ací, per mitjà d’una dona):

“En havent dinat, compareix una dona tota desesperada, dient que tenia un mort a la família i pregant Nostre Senyor que li tornés la vida. Tant es va exclamar, que Nostre Senyor se n’hi va amb tots els deixebles, s’acosta al mort, el fa a trossos, després els torna a ajuntar un per un, com estaven abans, pega bufada i el mort s’alça de seguida, sa i bo” (p. 144).

Per consegüent, el paper de la dona ha estat bàsic i decisiu: ella ha assolit l’ajuda que demanava i ha fet possible que reviscolàs el difunt. A més, es fa lo que ella indica al personatge masculí.

En acabant, Sant Pere, després de presenciar els fets, considerà que se’n podia anar pel món i guanyar-se la vida, com ho feia el profeta.

Passa que, en aplegar a una vila, l’apòstol tracta de fer com Jesús,… però fa pala i, per poc, se’l carreguen “per estafa” (p. 145).

En un passatge immediat, Sant Pere demana auxili a Jesús i Nostre Senyor li diu:

“-Bé: tot ho arreglarem, però m’has de dir la veritat del ronyó.

Sant Pere:

-¡No en tenia, de ronyó, no en tenia!

Nostre Senyor:

-¡Mira que me’n vaig!” (p. 145).

En eixe moment, l’apòstol s’agenolla als peus del profeta i “li confessa que el ronyó se l’havia menjat ell i, llavors, Nostre Senyor va ressuscitar aquell mort i tot va restar bé” (p. 145).

El 7 de setembre del 2025, mentres tractàrem aquesta rondalla, l’empiulàrem amb una part de la tesi d’Angie Simonis sobre la deessa grega de l’agricultura (Demèter), quan diu que el Jesús literari té uns detalls i una manera de respondre molt en línia amb les valors que se solen considerar femenines, més que amb la figura de l’home patriarcal: “Jesús no aprovà ni el mite, ni les seues implicacions, ni els costums patriarcals referents a les dones, ans al contrari” (p. 255).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Xiques jóvens, vigoroses i que tenen la darrera paraula

General, , , , ,

Una altra rondalla recopilada per Pau Bertran i Bros (s. XIX) en el llibre “El rondallari català”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare de les vint-i-dues filles”, una rondalla eròtica i escatològica. Així, “Una vegada era un pare que tenia vint-i-dues filles i que no les podia casar” (p. 128) i els proposa anar a una fira. Començant per la més gran, ella ho accepta. Quan són a mitjan camí, la xicota li diu que vol orinar i ell diu:

“-Orina.

I surten tres rius molt horribles.

A prop d’allí, hi havia una casa. Surten la gent d’aquella casa:

-¡Reina santíssima! I, ¿què és estat, això?

El pare diu:

-La meva noia, que ha fet una orinada.

Vet aquí que l’hereu d’aquella casa, en sentir això, diu:

-Ai, doncs, si ella té aquesta habilitat, jo m’hi vull casar.

I el seu pare l’hi va donar, i es van casar” (p. 128).

Per consegüent, encara que el pare vullga desfer-se de la filla, ella és qui admet la idea i, a banda, ho empiula amb trets femenins: el riu i l’aigua. Fins i tot, el minyó ha de demanar la paraula al pare de la xicota.

Després de tornar-se l’home a casa, fa una qüestió a la mitjana:
“-¿Vols venir tu, a fira, a veure si en trobarem un per a tu?

-Sí: anem, pare.

Quan és pel camí:

-¡Ai, pare!: ¡quines ganes de fer un pet que tinc!

El pare diu:

-Fes-lo.

I, amb la venteguera tan horrible, va fer caure una paret d’una casa (…). Surten la gent d’aquella casa” (pp. 128-129) i el pare els comenta que ha estat la seua filla i el motiu.

Afegirem que, en el cas de la gran i en aquest, la dona jove és una persona forta: bé, reflectit en l’aigua, bé en el vent.

Ben mirat, altra vegada, aquesta robustesa femenina és ben acollida, com en algunes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila i en altres indrets catalanoparlants. Això fa que l’hereu de la segona casa diga “¡Ai! ¡Quina habilitat que té, aquesta noia! M’hi vull casar.

I s’hi casa” (p. 129).

Per tant, ens trobem davant una narració en què es valora la vigor de les dones, ben diferent de com són presentades en altres cultures i en la gran majoria de les escoles espanyoles i en molts films de l’estranger.

Al capdavall del relat, qui l’ha trasmés al folklorista, recorre a la part dels excrements, quan el pare, en tornar a casa, diu que, gràcies a Déu, ja són casades tres filles. Aleshores, l’oïdor li respon:

“-¡Dues!

-¡Besa’m el cul, tu i totes vint-i-dues!” (p. 129).

Aquesta darrera frase, en l’original, “¡Besa’m el c… i totes vint-i-dugues!”, reflecteix, altra volta, un fet que algunes persones ens han escrit (encara que en nexe amb cançons eròtiques que aprengueren de dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX): que eren més atrevides en els camps ací tractats i que no vivien d’acord amb una mena de culte a les normatives.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Llegendes vos contaren sobre marededéus trobades (o aparegudes)

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quines llegendes vos contaren sobre marededéus trobades (o aparegudes)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 6 de setembre del 2025 ens escrigueren “No” (Lurdes Gaspar), “Aquesta vegada, no” (Maria Dolors Sala Torras), “No. Mai” (Angelina Santacana Casals), “Tenim, a la Pobla de Lillet, la Mare de Déu de Falgars. Jo no crec gaire en les religions. Me l’han fet perdre” (Àngels Sanas Corco), a qui diguérem que “El tema de les marededéus trobades és anterior a la penetració del cristianisme en les zones rurals, vull dir, de fa més de mil cinc-cents anys.

Una altra cosa són les llegendes, les quals ens ajuden a captar la manera de veure la vida d’un Poble”, “Mai va comentar res. Bo: recorde que es reia de les aparegudes de les Coves de Vinromà” (Josep Ferrer Ferrer), “La de la Verge de Montserrat” (Montserrat Carulla Paüls), “Bon dia,

No eren molt donades a les llegendes. No record haver-ne sentit a parlar mai” (Xec Riudavets Cavaller), “No recordo res d’altres marededéus; tan sols de la Moreneta” (Montserrat Cortadella), “A Pego, hi havia una Mare de Déu antiga en una casa particular i la van donar a la Parròquia de l’Assumpció, perquè és la Mare de Déu morta, gitada. Li feren un vestit i ara és exposada en un altar de l’església” (MCarmen Bañuls) en “Les verges negres. Montserrat i la verge de Valvanera” (Anna Babra).

En el meu mur, el 6 de setembre del 2025 plasmaren “La Mare de Deu de Sales, patrona de Sueca.

El 14 de febrer de 1361, un llaurador de nom Andreu Sales treballava el seu camp amb dues mules. Per tres voltes entropessaren amb una pedra i, amb esta darrera, es van agenollar.

Era una imatge d’una verge, la portà a la vila i feren un ermita. Més tard fou un convent de franciscans; i hui, l’Església de Sales. Encara es pot veure el claustre del convent.

Tots els anys, el 8 de setembre, en la processó, ixen les mules, que han de ser blanques, junt amb un descendent de la família de Sales” (Cristina Pons Claros), “Sí. La meva àvia materna ho feia” (Montserrat Vilaró Berenguer).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 7 de setembre del 2025 posaren “A Xaló, varen trobar la ‘Mare de Déu Pobra’.

Un home, llaurant amb dues burretes al seu bancal… El tio Canet, li deien…

Les burretes no podien continuar endavant i varen caure agenollades i, en furgar la terra, la varen trobar…” (Nuria Vives Ivars).

Finalment, el 6 de setembre del 2023, entre ma mare i jo, traguérem la llegenda d’Alaquàs (l’Horta de València) sobre la Mare de Déu de l’Olivar, patrona d’aquesta vila: https://malandia.cat/2023/09/una-llegenda-relacionada-amb-la-mare-de-deu-de-lolivar-alaquas-lhorta-de-valencia. Ben mirat, el 6 de setembre del 2025, per telèfon, ens afegí que, en aquestes llegendes, copsem “Una cosa prou senzilla i prou normal. El treball del camp, trobada per gent humil…” i que, en línia amb això, Nostra Senyora no prefereix la ciutat, sinó la gran majoria de la gent, en el cas que ací exposem, “Alaquàs, que era una vila xicoteta”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sobre les marededeus trobades i la fecunditat

Dones que toquen els peus en terra, que dominen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató, i en què copsem trets matriarcals, és “El soldat del llibre meravellós”. Un jove torna de la guerra i, en passar per una casa, demana sopluig i “la mestressa el va fer anar a la pallissa” (p. 116).

Al moment, capeix que la dona i un frare “es posaven a taula a fer un gran àpat de botifarres i pollastres i capons” (p. 116), que ouen que toquen a la porta i que la mestressa reconeix el truc.

En acabant, desparen taula i “el frare el va fer ficar a la pastera” (p. 116).

És a dir: la mestressa, no sols porta la casa, sinó que ella té la darrera paraula, àdhuc, on se n’ha d’anar el xicot i on el frare. En el cas del religiós, en una aïna de recepció.

En entrar l’amo en la casa, la dona, guilopa, li comenta que no l’esperava rebre.

Tot seguit, el xic es posa a gemegar i el propietari s’acosta on és el jovenet i, més avant, li diu:

“-Menjareu alguna cosa”.

Llavors, el noi els diu que, amb el llibre que porta, no li mancarà menjar: “I es va treure, de la pitrera, un llibre tot arrugat (¡era el llibre de les ordenances que li havien dat al servici!).

L’amo, que no sabia de llegir, diu:

-¿Que és un llibre de virtut?

-Mireu si ho és que, quan tinc gana, no haig de fer més que obrir-lo dient lo que em ve de gust i tot se’m presenta a l’instant, ben cuit i amanit” (p. 117).

Afegirem que la bonesa de l’home es plasma en els mots que adreça al soldat:

“-¡Home!, ¡si això fos veritat…!

-¿No ho ha de ser? (…)

-Ja m’agradaria.

(…) El soldat, que obre el llibre, i es posa:

-Llibre, llibret,

per la virtut que Déu t’ha dat,

fes sortir botifarres del forn ben aviat.

Diu:

-Aneu-hi, patrona, que ja n’hi trobareu.

La mestressa respon amb gran malícia:

-Vaja, vaja: no estic per a ximpleries” (p. 117).

Com podem veure, per una banda, l’home (l’amo) representa la innocència, la candidesa; el soldat, l’astúcia i la mentira (cal dir que u dels contactes amb la cultura castellana es feia per mitjà del servici militar i d’anar a la guerra, si més no, en la segona meitat del segle XIX, quan es recopilà aquesta rondalla).

En canvi, la mestressa és en nexe amb la cultura matriarcalista catalana i, en eixe seny, amb unes paraules que posa el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en el 2021: una de les persones que reportaren comenta que “La cultura de l’enganyifa no hi era, aquí. I te l’explicaven com: ‘Mira aquell què va intentar fer…’. No com un fet positiu: ‘Mira aquell que llest que va ser’. Les enganyifes eren molt mal vistes” (p. 257).

En línia amb aquest fet, en la introducció del llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea i editat en el 2022, podem llegir uns mots d’Ana Cachafeiro:“zintzoa/ser sincer, la definició més exacta de ser bona persona, lo que apunta al lloc ètic en què es col·loca la mentira, una de les armes patriarcals més poderoses” (p. 9).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Deixaven fer prou els marits

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deixaven fer prou els marits? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 5 de setembre del 2025 plasmaren “No recordo que l’àvia posés impediments a l’avi” (Rosó Garcia Clotet), a qui indiquí que l’àvia paterna de ma mare tenia bon gust per a la cuina i que el seu marit (1874) en tenia per a fer caragols. A banda, ma àvia materna deixava que el seu marit cuinàs. “Sí. A casa, tenien les feines totalment repartides, igual que fills i néts” (Lydia Quera), “Bon dia, Lluís,

Només llegir, m’he fet un tip de riure; no crec que els avis ni gosessin intentar-ho. Les dues, uns bons generals: la paterna, molt pitjor; la de casa (la materna) encara exposava i deixava ‘decidir’ l’avi en temes d’anar amunt i avall, poca cosa més” (Montserrat Cortadella), “Quan era jove, li deixava fer el sopar” (Lurdes Gaspar), “A casa meva, no. Elles eren les que portaven la casa. Treballaven els dos, però jo els vaig conèixer ja retirats.

El de part del pare. La iaia, quan es va casar, es dedicava a la casa. Ella treballava. L’avi tenia ofici i treballava de fuster a la catedral de Vic. La casa, uff!” (Maria Dolors Sala Torras), “Anaven a molts llocs junts. A ell, l’agradava jugar a escacs; i ella brodava a mà. La meva àvia també feia molts bons plats de cuina” (Àngels Sanas Corcoy), “Poques feien lo que volien. Pobretes” (Antonia Mas Niell), a qui posí “Em referesc a dones catalanoparlants d’arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920”; “Mon pare feia el cafè i eixugava els plats i els coberts. I els diumenges preparava l’esmorzar i l’allioli per a tots els de casa” (Octavi Font Ten), “ÉS CLAR ! Elles portaven el control de la casa i prenien les decisions compartides amb els marits” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No gaire” (Àngels Santacana Casals), “Jo crec que eren ells els que volien; potser, massa!! I les dones?? Doncs, segons el caràcter, l’educació i el medi on vivien!!! Ho condicionava!!!” (Roser Canals Costa), “Els marits feien…, però qui manava, realment, eren elles” (Àngel Blanch Picanyol), “Els marits anaven a la seva” (Joan Prió Piñol), “Bon dia,

Eren temps de poques distraccions. De casa, a la feina; i, de la feina, a casa” (Xec Riudavets Cavaller), “A fora de casa, elles eren impotents per controlar res! A casa, sí que ho decidien elles, i ells es conformaven, per tenir la pau, crec jo, i ser més independents a l’exterior. Dos mons paral·lels en una societat machista” (Lucila Grau), a qui comentàrem “En moltes cases, abans d’eixir, per exemple, a una missa o a una visita, la dona ja deia a l’home si havia agafat diners (en el cas de l’acte religiós) o bé què li aprovava que digués (temes a tractar). Això ho he vist en la meua família”. A més, li enviàrem aquest enllaç, d’un escrit de Bartomeu Mestre en què, entre d’altres coses, trau el tema de la penetració del mot “machisme” en França i la seua relació directa amb la immigració de castellanoparlants procedents d’Espanya: “Blues amb dones” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/blues-amb-dones).

En el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, el 5 de setembre del 2025 ens escrigueren “Ells eren els amos, la dona no podia tenir ni compte corrent a nom d’ella al banc. El que deien, en castellà, ‘La pata quebrada y en casa'” (Josep Ferrer Ferrer). Cal agregar que, com diguérem a Roser Canals Costa, “Fins i tot, en alguns temes sobre sexualitat, les generacions nascudes en el segle XIX eren més obertes que les que nasqueren en els anys quaranta del segle XX (la postguerra)”.

Finalment, ma mare, en una entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, em deia uns mots de son pare (1906) a ma àvia materna (1910): “Mira: jo faré lo que siga [ de menjar], però que no ho sàpia ni el sol”, perquè hi havia qui considerava que les tasques de cuina eren cosa de dones. I així fou.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

 

Dones que toquen els peus en terra, que porten la iniciativa i pageses

General, , , , , ,

Una altra rondalla semblant, però amb un rector i amb sa neboda i majordona, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El robatori del senyor rector que volia un marit valent per a la majordona”, recollida en el llibre del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891). Un vespre, un jove que volia casar-se amb la majordona (qui era molt garrida), passa per cal rector, qui “volia que, el que es casés amb la seva neboda, fos un xic valent.

-Això rai! -diu-, encara que me’n vinguin cent -respon el jove” (p. 114).

Llavors, el capellà diu al xicot que faça el mort eixa nit al mig de l’església. A un segon jove, li comenta que haurà de vetlar el difunt. I, quant al tercer, com ja havia fet el mossén amb els altres dos, “li diu que, com que és una casa de camp, desitjaria que fos un jove que fos un poc valent.
(…) El jove li diu que sí i el rector el vesteix de Llucifer i el fa anar cap a baix a l’església, tot vestit de llums” (p. 115). En altres paraules, el minyó es vist de dona.

Un poc després, s’ajunten els tres fadrins i fugen. Però, a banda, “el senyor rector, un per un, els va desenganyar completament dient que eren uns covards” (p. 115).

En un paràgraf posterior, u dels tres proposa als companys:
“-N’hi hem de fer una, al rector: mirem de romandre tancats dins de l’església, al vespre” (p. 115).

Com podem veure, tot i que els personatges són clarament masculins (llevat de la majordona), els fets esdevenen a principi de la nit, en l’interior i, a més, en una església (local que, en el vocabulari eròtic i sexual, simbolitza la vagina i, per extensió, la vulva), tres trets que empiulen amb lo matriarcal junt amb el vestit que es posa el tercer (femení).

Igualment, “quan va ser més tard, varen encendre totes les llànties i tots els ciris i es varen posar a cantar, vestits d’àngels, amb una gran solemnitat” (p. 115).

Per consegüent, el rector i els tres fadrins recorren a la cultura de la mentira; i els jóvens ho fan per mitjà de figures que tenen a veure amb lo patriarcal i amb lo celestial: els àngels. Ben mirat, en companyia d’un altre detall que no és propi dels Pobles matriarcals: la solemnitat.

Per contra, en acabant, apareix la neboda, qui representa lo tel·lúric i la cultura vernacla: “I la majordona els va sentir i va cridar:

-Senyor rector: a baix, a l’església, hi ha tres àngels que canten.

I el senyor rector li diu:

-¡Vés, vés, dona, vés!

I ella li respon:

-Sí, sí: vingui.

I el senyor rector va anar a escoltar i sent que cantaven (…):

-‘Senyor rector: si es vol salvar,

els diners ha de portar’.

I el senyor rector diu:
-Ara sí que me n’he d’anar del món, que em criden els àngels” (p. 116).

O siga que, primerament, sembla que el capellà porte la iniciativa, però, al capdavall, ell segueix les indicacions de la dona.

A continuació, en aplegar a l’església, els tres xicots peguen colps forts al rector i el deixen mig fet xixines.

Finalment, la majordona torna a enllaçar amb lo matriarcalista, mentres que l’home ho fa amb lo eteri, fet que explica el comentari amb què la neboda remata la rondalla:

“A l’endemà, quan la majordona va anar a donar menjar a les gallines, se’l troba allà, a terra, i diu:
-Senyor rector, ¿què hi fa, aquí?

-Espero -diu- que obrin les portes del cel.

Diu:

-Sí… -diu- ¡i és a les portes del galliner!” (p. 116).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.