Arxiu d'etiquetes: articles sobre la dona en la família

La dona com a harmonitzadora i articles

General, , ,

La dona com a harmonitzadora. 

Afegirem l’article “Al meu germà, Joan Cifre” (https://www.mallorcadiario.com/al-meu-germ-joan-cifre), publicat en el diari “Mallorcadiario.com” el 2 de desembre del 2020, en què Maria Cifre Cerdà es dirigeix als “Molt estimats i recordats homes i dones de la nostra pagesia, benvolguts alaroners i alaroneres i tots els que coneguéreu al fill de l’amo Pep de Solleric, el meu germà Joan Cifre. Evocant els dies feliços de la meva infantesa i joventut amb el meu germà Joan, vos he trobat a tots, un a un, en la meva memòria: missatgers, jornalers, pastors, hortolans, carboners, als que estàveu a l’Oli Clar o a Sa Font Figuera, a sa Casa Nova… Als que, a la temporada de caçar tords, pujàveu a trenc d’alba amb els filats a passar el dia amb nosaltres. A la cuinera, Madò Àngela, que, amb la madona de la possessió, ma mare estimada, posaven pau callada i discretament entre homes i dones quan les relacions es torçaven per una o altra qüestió. Em vénen a la memòria moltes dones que, de diferents indrets de Mallorca estant, compareixien en temps de collir oliva amb permís dels seus pares… (…) No puc oblidar tampoc la missa del diumenge a la capella, davall la casa dels senyors, cantada pel recordat mossèn Sebastià, capellà i conseller d’uns i altres, sempre disposat.

En aquells temps, la família traspassava el llindar de la porta per abraçar la possessió, però, també, als habitants dels pobles veïnats que es coneixien i que es respectaven sense condicions. Per jo, la madona de Son Mayol i les seves filles, eren com a mare i germanes en el poble. I què puc dir de les veïnades? Tots ens coneixíem pel nom i pel malnom, però, sobretot, ens cuidàvem sense temor ni condicions: ‘Madona: vos duré la senalla fins al portal’. A Sa Creu, al Ponterró, els lligams dels veïnats passaven per damunt dels protocols per a expressar-se amb senzilla generositat; era la forma natural de la comunitat d’aquells anys, ningú no hagués pogut imaginat d’altra manera.

I, amb el record dolç i trist d’aquells anys, vos envio la meva gratitud i la del meu germà que, com vosaltres, va fer de la germanor de poble un estil de vida (…), d’aquell estil de vida per, sentint-nos junts i forts, tornar a superar temps difícils. Que Déu vos concedeixi Salut i Pau”.

Com hem pogut llegir, la madona tenia un paper no solament com a cap de la casa sinó, ben mirat, d’harmonitzadora entre les dues bandes. I, això, en un ambient en què s’aprova el fet que la dona siga qui porte la batuta i sense recórrer, com ara, a una campanya de masculinització de la dona davant una suposada relació home/agressió contra les dones o semblants. En eixe seny, l’11 de gener del 2022 accedírem a un escrit de Jaume Molsosa titulat “Del femellisme imperant (III)” (http://jmolsosac.blogspot.com/2012/02/del-femellisme-imperant-iii.html), publicat en el blog “No és això” i adreçat a Silvia Coppulo, en què l’autor indica que, “A casa meva, les dones han tingut importància, però no pas més, ni menys, que els homes. El menyspreu permanent per la figura del pare, de l’home, del company, del marit, per a reafirmar la superioritat de la dona en qualsevol terreny, em fa mal. I no tant per mi, que no tinc motiu de queixa, sinó per aquells que ja no poden aixecar un fil de veu”.

Tot seguit, Jaume Molsosa parla de tres hòmens de la seua família, molt oberts, àdhuc, a les dones i, en el cas de son avi patern, fins al punt que “l’avi no la va abandonar mai en el seu patir”. Aquests mots em recorden la rondalla valenciana “Les faves del cel (Arreplegada a Mutxamel)”, la qual figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, en què Sant Pere comenta a Joan que, com diu la dona, Vicenta, “Ai, Joan: sí que ets ignorant. Quina raó té la teua dona! Però no patisques, que no et deixaré caure. Et donaré una cosa millor: pren aquest ruc” (p. 137). En línia amb la resposta de Sant Pere i amb el fet que personatges religiosos, com ara, Jesús i  Sant Pere, apareguen en moltes rondalles com molt acollidors, molt receptius i que siguen tractats amb familiaritat i tot, en la contarella mallorquina “Mestre Antoni Llampina”, compilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que és en el Tom XXII, podem veure que, “Un dia repara una doneta que estava agenollada davant s’altar de Sant Antoni Abat, fent oració ben arreu i que deia adesiara:

-Sant Antoni! ¿No em diríeu què ha d’esser de mon fill? És ver que és un mal cap, però té bon cor! Vós ho sabeu, Sant Antoniet! Ja m’ho podíeu dir, què ha d’esser d’aquest fill meu! Vaja si m’ho deis, Sant Antoniet! Jo sé cert que no vos queixaríeu de mi, si m’ho dèieu!” (p. 117).

A més, Jaume Molsosa agrega que son avi “era un cuiner formidable” i que “Rentava, comprava, duia les seves filles a Barcelona i les deixava anar al ball d’amagat de l’àvia; i encara li quedava esma per riure i cantar” i afig que, “Així com hi ha homes que han patit i molt, més que algunes dones, també avui hi ha avis que tenen cura dels seus néts. La meva dona, mestra des de fa gairebé quaranta anys, n’és testimoni”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mares, àvies i pares en famílies matriarcals i que deixaren empremta

General, , ,

Continuant amb exemples de famílies matriarcals i amb el paper que hi exercia la dona i com influïa en l’ambient, en l’article “La mujer, la igualdad y la huelga” (https://www.elperiodic.com/opinion/colmichel/mujer-igualdad-huelga_6408), escrit per Miguel Bataller (ja retirat), publicat el 8 de març del 2018 en el diari digital “Castellón Información”, i a què accedírem en juliol del 2025 (ací, traduït), indica, “Primerament, el meu suport incondicional a les dones, ja que dec la vida a una d’elles (ma mare), qui conreà amb amor, amb afecte i amb cura durant nou mesos inacabables, la llavor de l’amor que va rebre de mon pare i que fructificà en mi. Ambdós es preocuparen (i s’ocuparen) de la meua educació, de la meua formació al llarg de molts anys, per fer de mi la persona que sóc gràcies a ells. Un home i una dona i, a tot l’entorn familiar, format per hòmens i dones que mai perderen ni un minut de les seus vides a tractar de ser iguals”.

En el paràgraf vinent, afig “Em vaig casar per amor amb una dona i me n’enamorí precisament per això: per ser diferent i per aportar a la meua vida moltes qualitats de què jo era deficitari”.

En acabant, passa als fills i als néts i, quan entra en les seues àvies i en sa mare, posa que “Lo que mai podré exigir, ni donar suport, és una ‘igualtat absoluta’ entre hòmens i dones, perquè això és un impossible irracional, que només pot niuar i exigir-se partint de la ignorància o de la revenja (…), perquè, tant en la meua família paterna com també en la dels meus avis, coneguí tres autèntics ‘matriarcats’ desenvolupats no cal dir que amb normalitat, per la fortalesa de caràcter de ma mare i de ma àvia materna i per la jove viduïtat de ma àvia paterna, qui va saber portar avant mon pare i la seua germana, amb només trenta anys, quan es va morir mon avi”.

Agregarem l’empremta que eixe estil de vida en la família li deixà: “I tot això, m’ha permés sentir-me sempre estimat i protegit per les dones del meu entorn familiar, complementat per una tia i padrina jove i meravellosament afectuosa amb mi, qui es complementava perfectament amb les exigències d’una mare menys condescendent amb mi i molt més exigent”.

Però no tot anava unit a les dones, puix que parla d’un home amb un paper més aïna receptiu i obert: son pare. Així, Miguel Bataller plasma que, “Entre totes dues i la permanent supervisió de mon pare, excepcionalment, tolerant i afectuós, forjaren el meu caràcter i la meua forma de ser i d’acarar ma vida, partint de la responsabilitat, de l’afecte i de l’amor”.

Després, posa exemples d’actualitat en què partits d’esquerres refusen o, com ara, no donen suport, a dones que, al parer de més d’un home, podrien fer-los ombra en alts càrrecs i de lo que l’autor, possiblement, vincularia amb una politització del tema de la dona en general, sobretot, en nexe amb els partits i amb els sindicats.

Un altre article que trobàrem en juliol del 2025, “No hay peor ciego que el que no quiere ver” (https://www.elperiodic.com/opinion/colmichel/mujer-igualdad-huelga_6408), redactat per Ita Ardua per al diari digital “Castellón Diario” el 16 de juliol del 2019, copsem que, “A la nostra generació, nasquí a mitjan del segle passat, cap professor, ni filòsof, ni sociòleg, hagué d’ensenyar-nos respecte cap a la dona. S’aprenia en la llar, eixe lloc meravellós que l’extrema esquerra comunista odia tant, respectant ta mare per damunt de tot, bé per convenciment (en la majoria dels casos), bé per estima de la teua integritat física davant la reacció de ton pare, si gosaves faltar el respecte a ‘la cap’ de la casa. El respecte cap a la dona és una cosa que portem en la sang, l’hem mamat”.

Més avant, exposa alguns detalls sobre la cultura basca (la qual considera matriarcal) i, ben mirat, diu que, “Pot que, en la generació dels nostres pares, les decisions importants les prengués el baró (no ho refusaré), però també és cert que, per regla general, en totes les cases, manava i administrava la dona, les decisions del dia rere dia eren de la dona i qui decidia on se n’anarien de vacances o bé a quina escola anirien els xiquets o, com ara, què es comprava i quan, era sempre ella”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.