“Les xiques de la Pobleta”, dones amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , , , , , , ,

 

En el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)” , de Josep Antoni Carrégalo Sancho i publicat per Associació Cultural del Matarranya, en el 2007, podem llegir una cançó que diu així:

“Les xiques de la Pobleta

s’han comprat una romana 

pa pesar-se les mamelles 

una volta a la setmana” (p. 158).

El 26 de juny del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, pengí la foto d’aquest llibre en què apareix l’estrofa en què es reflecteix que les dones actuen amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes. Eixe dia, les respostes en el meu mur foren “A Catalunya, es coneix i s’aplica a les noies de diferents pobles; així, de memòria, recordo les del ‘Portal de l’Horta’ d’Horta de Sant Joan (Terra Alta)” (Francesc Castellano), “A la Safor, també la coneixem canviant el nom del poble , ‘les xiques de Beniopa’” (Josep Ferrer Ferrer), “Bé, la cançó de Els Pavesos deia ‘les xicones de Xixona’” (Jesús Banyuls Garcia). I, un poc després d’haver enviat aquest post en el meu mur, Lourdes Hernandis em comentà que “Eixa cançó es cantava, quan era menuda, en tots els pobles. Ara bé, les dones que es pesaven les mamelles eren del poble del costat, sempre.

En compte d’una vegada, la versió que conec es pesaven ‘dos dies a la setmana’”.

 

“Les xicones de Xixona

s’han comprat una romana

p’a pesar-se les mamelles

dos voltes a la setmana[1][2]

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia

 

 

Notes: [1] Els versos en què es canta que les xicones de Xixona s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, el 21 de juliol del 2020, l’escrivia Amparo Pico Vaya, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, però amb el nom de la població valenciana Canals. Direm que no és la primera vegada que, aquests versos, figuren amb el nom d’altres poblacions de l’àmbit lingüístic.

[2] El 1r de novembre del 2020, en un correu electrònic enviat per Joaquim Urenya i Montés, podíem llegir una cançó que, en el fons, era aquesta estrofa, però amb aquesta lletra: “Les xiques de l’Olleria / s’han comprat una romana, / per pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana”. És una estrofa que, en més d’una població, tendeix a incorporar un topònim distint i, ací, fins i tot, el nombre de vegades que se les pesen cada setmana…: tres.

El 15 de novembre del 2020, en l’apartat “Canapost (Termes de refranys catalans)” (https://glossaris.servidor-alicante.com/termes-refranys-catalans/mamelles), de la web “Glossaris”, poguérem llegir, que, en referència a la paraula “Mamelles”, entre altres coses, figuraven unes frases que diuen així: “Les noies de Canapost s’han comprat una romana, per pesar-se les mamelles un cop cada setmana”.

Igualment, el 9 de desembre del 2020, en el grup “Dialectes”, Fco Javier Llorens Seller escrivia una versió que diu “Les xiques de MInagrell / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana”.

A  més, el 10 de maig del 2021, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Josep Ferrer Ferrer m’escrigué (i ací separem els versos)“Mira, una altra cançoneta de Pasqua: ‘Les xicones de Gandia (ací es pot posar un altre poble) / s’han comprat una romana (és una bàscula) / per pesar-se les mamelles / quatre voltes per setmana’”.

El 27 de maig del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Ximo Caturla escrigué una versió, amb una estrofa prou coneguda, relacionada amb la compra de la romana, que deia així: “Les xiquetes de La Vila (Xixona, o…) / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana. / Si vols que te les pese, / posa’t panxa en amunt: / veuràs quina polseguera / t’eixirà pel forat del cul!”  i, tot seguit, Ximo Caturla afegia que “Sol cantar-se els dies de mona”.

 

Dones diligents, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En una rondalla del llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, veiem que, una dona actua amb molta espenta i, així, fa una promesa a Sant Miquel: que si el marit es posa bo, ella i l’home aniran a Llíria i que, a més, pujarien al puig del santuari. I, al moment, l’home, Joan, començà a millorar en poc de temps. 

A més, la dona diu al marit que, com que ella havia fet promesa, anirien a Llíria. I Joan, “ni protestà ni féu mala cara” (p. 172) a la dona i “L’enganxà al carro i allà que mogueren pel camí de Llíria, inici del romiatge” (p. 172). A més, també veiem que “Ella, animosa i decidida, l’assistia torcant-li la suor i exhortant amb la seua cantinela” (p. 173) que havien d’anar a on ella s’havia marcat.

Un poc després, veiem que “arribaren al santuari, on, després d’haver-li donat les gràcies i resat fervorosos al sant (…) isqueren i, asseguts en un banquet de pedra, ella li tragué les espardenyes al marit, i, amb l’aigua del pou del santuari, li llavà les llagues dels peus, dels genolls i de les mans. Li ho embenà tot amb benes que, com a dona previsora, havia dut de casa” (p. 173) i que, “Recuperades ja les forces i reforçat l’ànim, emprengueren la tornada a poc a poc” (p. 173).

A més, l’home pregunta a la dona si no li feien mal els cigrons, com a part de lo que ella havia dit a Sant Miquel, i, ella, al moment, respon a l’home:

“-Mira. Com que a mi, sant Miquel no m’ha salvat, la meua obligació no és tan gran com la teua. Aixina que, mentre que els teus cigrons eren crus, els meus jo els he posat a coure” (p. 174) i, per tant, estaven molls i li permetien caminar amb molta facilitat. I, de totes maneres, el marit, accepta que la dona triàs eixa opció.

I, novament, com en altres rondalles, veiem que el sant que pren part en la rondalla, Sant Miquel, actua de manera oberta, com es plasma quan llegim que “Sant Miquel, que de fel amarga no en té gens” (p. 174).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia.

Les dones trien, i molt obertes, en rondalles i cançons

General, , , , , ,

 

Tocant l’article “Cançons i gloses eròtiques”, de Felip Munar i Munar, l’autor escriu que “pensam que (…) els nostres avantpassats gaudien del sexe com qualsevol altre poble. Més que mai és ben viva l’expressió ‘Allà on hi ha pèl hi ha alegria!’. O aquella altra que diu –quan en una reunió només xerren de coses tristes-: ‘Jesús, xerrau des cul i almanco riurem!’.

És veritat que hi ha una metaforització del llenguatge que no s’esdevé en cap altra circumstància de la vida quotidiana. Però això no és cap entrebanc, defecte o problemàtica subconscient: quan hi havia ‘roba estesa’ s’havien de cercar noves idees per explicar tot el que se sentia” (pp. 244-245)

I, a més, addueix que “Hi ha la idea que tot allò que es fica, tot allò que fa forat, allò que serveix per punyir o té una forma que pot recordar el sexe del mascle, és emprat per a designar-lo; i tot allò que es susceptible de ser foradat, que pot engolir qualsevol forma punxeguda, reflecteix el sexe femení. La natura regalava la millor lliçó.

També és veritat que les Illes Balears hem estat una societat matriarcal. De portes fora, l’home podia bravejar, fer ostentació amb paraules de la seva força sexual, de les seves aventures; però de portes endins s’acabava aquesta homonímia, aquesta exageració, i es feia, en aquest aspecte, allò que la dona volia. I aquest caràcter, fins i tot, condescendent[1], el trobam en moltes cançons que pressuposen aquest domini femení” (p. 245).

Així, per exemple, en moltes cançons, apareix la mare, en lloc del pare, com a persona amb qui parla la jove o, no tant, el jove. I, en aquest sentit, direm que és una mare que aplana molt el camí dels fills, que els dona moltes facilitats. Àdhuc, hi ha una rondalla valenciana en què es plasmen les paraules del final d’aquestes línies de Felip Munar i Munar: “Els melons[2] del so Jeroni”, recopilada per Cristòfor Martí i Adell en el llibre “Els contes de l’Horta”. Hi ha un home flatós que vol aparençar que és més fort i més valent que ningú i, a més, tracta de posar a tots més rectes que una vara per mitjà de la seua escopeta[3].

Ara bé, hi ha un dia en què unes quantes persones s’ajunten i, com en el refrany “Moltes mosques maten un ase”, començant per un home que es proposà acabar amb la seua prepotència i deixar-li quasi sense res en el melonar que ell té. I, per això, aquest home, “acompanyat de dos xiquets amb camisoles blanques i aletes de colomí a l’esquena, comparegué al melonar”. I tots ells comencen a cantar i assoleixen que so Jeroni se’n vaja com un esperitat a sa casa, i, àdhuc, so Jeroni, en aplegar a la porta de la casa, fa que les portades desperten la muller. La dona, immediatament, li pregunta:

“-Jeroni, passa res?

-Dona, tanquem portes i finestres que hi ha arribat la fi del món!

I, tancats amb forrellats, panys i baldes[4], acabaren de passar la nit.

Sorpresos d’haver-la tinguda tranquil·la, els trobà la claror del nou dia. (…) Sense motius d’alarma, obriren la porta, isqueren de casa i, ja amb el sol ben alt, es miraren el melonar: dels melons grossos, no en quedava cap, però, dels xicotets, se’n veia algun. La so Amparo es girà cara al marit:

-Què dius que cantaven?

Aquest, que entenia ara el sentit no sols de les paraules sinó de l’aparició també, (…) callà; la seua pregonada valentia no li bastà per a cantar-li-ho a la dona. I ella, testimoni directe tantes vegades de la fanfarronada: que si amb l’escopeta a la mà… i que si açò i que si allò, el tractà d’ase, carabassa, safanòria, moniato, bajoca i d’altres coses sense més dependència directa del camp” (p. 129). I, encara que així és el final de la rondalla, es pot intuir que ell acceptaria les noves directrius de la dona.

Per tant, no sols la dona és la part forta, sinó qui porta casa i, en canvi, l’home és qui creu lo que diu ella. A banda, aquest conte de l’Horta de València plasma molt bé lo que exposen moltes rondalles valencianes i d’altres (però, per exemple, de Pineda de Mar, recopilades per Sara Llorens): és la dona qui salva l’home,… perquè li obri la porta, detall que reflecteix que actua de manera oberta. I, àdhuc, també reflecteix lo que han escrit moltes persones, en Facebook, en lo vinculat amb aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, sobretot, des de novembre del 2020.

En relació amb el conte “Els melons de so Jeroni”, de Cristòfor Martí i Adell, al capdavall, direm que, unint les paraules de Felip Munar i Munar (sobre l’ostentació masculina)[5] amb les que fan referència a com actua la dona en la rondalla i a com ho fa l’home (ací, el marit), veiem, de nou, que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal i que, si u dels dos membres de la parella (com també de la casa, de la família i del dia rere dia) és més lliure que l’altre, és la dona, la part femenina de la vida.

Quan, el 24 de juny del 2021, contí a ma mare bona part de la rondalla, em digué unes paraules que deia un valencià  que coneixia son pare: “’Jo, a ma casa, mane tots’. I se’n va a casa. ‘Jo soc el que més mane, no que em facen cas’”. I és que, com deia el meu avi patern i m’han escrit moltes persones, sobretot, en Facebook, o, fins i tot, hem pogut veure en Twitter, és la dona qui fa de “senyora ama”, qui tria i qui comanda (això sí, molt oberta i en línia amb trets matriarcals). 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Permissiiu, que consenteix..

[2] Aquest conte, des del principi, ja té una paraula eròtica: “melons” (sinònima de “collons”). Però, tot i això, veurem que, com han escrit moltes persones catalanoparlants, és la dona va associada a la força i, fins i tot, qui porta la casa, qui mana i,  per tant, la persona més lliure entre les dues.

[3] L’escopeta, en el llenguatge eròtic, és el “Membre viril”, el penis, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

[4] En el DCVB, figura com “Peça llarguera de ferro o d’altra matèria resistent, que per un cap va clavada i per l’altre s’encaixa amb una altra peça travadora situada en l’altra fulla o en la paret, de manera que quedi closa en fort la porta”.

[5] En l’article “Cançons i gloses eròtiques”, de Felip Munar i Munar.

Llibertat, esperit emprenedor i molta creativitat, trets matriarcals

General, , , , , , , ,

 

En el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha una rondalla en línia amb el matriarcalisme, “Els animals fan fortuna”, ja que uns animals (un ase, un gat, un gos i un gall) a què els seus amos consideren vells i que cal sacrificar-los, accepten la iniciativa del primer, d’un ase, “que era un ase assenyat i discret” (p. 75), i, a més, “decidiren que, amb uns amos que no eren de fiar, no podien tornar cadascú a sa casa” (p, 78).

I, encara que el gos els preguntàs què farien si no tornaven a casa (recordem que el gos és un animal que sol simbolitzar la fidelitat a l’amo), “el gall, tal com és el seu costum en les hores matinals, prengué la paraula i (…) el seu discurs fou brillant” (p. 78). Direm que, el gall, a més, ací vinculat amb les primeres hores del matí, ho està també amb la primavera, l’estació associada als xiquets, al renaixement de la vida i a la iniciativa. Per això, a continuació, com qui va cap al demà, molt creatiu i amb esperit emprenedor i tot, diu el gall: “’Per a viure, no necessita ningú un amo[1]. A mi m’ha agradat sempre la música. Com que som amics, bona gent i hem fet fortuna, ens podem comprar instruments, formar una banda de música, guanyar-nos el jornal tocant i acabar la vida junts’” (p. 78).

Continuant amb aquesta rondalla, va en consonància amb unes paraules que escriu Jaume Vicens Vives, en la seua obra “Notícia de Catalunya”, quan parla d’una actitud “cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51) i que “Naveguem malament amb idees generals i conceptes abstractes” (p. 51), com és el cas dels pobles matriarcals: són de viure i d’actuar, en aquesta rondalla, amb molta creativitat.

I “la idea del gall agradà a tots. I se n’anaren a una casa de música” (p. 79). El gall, que fa de cap de colla, així com el capdavanter ho fa d’un grup, i, per tant, n’és el director d’orquestra (mai millor dit, si més no, en el sentit simbòlic), “els mirava.

-I tu no vols res? –li preguntà el gos.

-Ah, a mi m’agrada cantar.

Però es veu que s’ho pensà millor i afegí:

-Com que qui canta té les mans lliures[2], compreu una  guitarra per a mi.

I, equipats ja cadascú amb el seu instrument, els quatre amics, amb bon ànim i de millor humor, se n’anaren pel món a fer música i tractar de ser feliços junts” (p. 79).

En aquest conte, de rebot, es plasma un tret matriarcal interessant: cap dels quatre amics s’havia proposat (ni havia presentat als altres) cap idea amb la intenció de fer una revolta contra els anteriors amos (¡ni tan sols nomésen contra d’u!): el passat és passat (i l’accepten com fou) i, ara, lo que consideren que val és anar cap al demà i, per descomptat, amb l’esperit juvenil i amb els aires renovadors i amb l’obertura que apareix en el text.

I més encara: els pobles matriarcals no menyspreen les persones velles, àdhuc, quan són molt creatives i emprenedores, ja que es considera que són les principals portadores de la saviesa que ha passat de generació en generació i, en eixe sentit, sobretot, mitjançant les àvies (o padrines) i les mares.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el tema del matriarcalisme i en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Extern, més enllà de cada u de nosaltres.

[2] Un altre símbol: les mans lliures, la llibertat.

La dona allibera l’home: sexualitat matriarcal

General, , ,

 

Unes altres cançons del treball “Flors Semprevives” , de Jordi Amengual Dols, que reflecteixen la sexualitat matriarcal, diuen així:

“Si tu em promets venir,

jo, dona, t’acceptaré,

lo meu cos t’entregaré,

fes lo que vulgues de mi” (p. 98).

 

“Quan ja t’hauré acceptat[1],

ja quedaràs a ca meva[2] ,

jo seré sa dona teva

per tota una eternitat” (p. 98).

 

I és que, com diu aquesta cançó, del mateix treball:

“Vida de la meva vida,

vida i regalo meu,

de cap fins a peus som teu,

dau-me vostra mà, garrida” (p. 107).

 

És a dir, que la dona dicta i, en canvi, l’home (que és ben tractat per ella, així com ella ho és per part de l’home), és qui obeeix, un tret en línia amb el matriarcalisme. La dona fa de “primus inter pares”, o siga, com un “primer entre dos” perquè, d’alguna manera, u dels dos ha de manar i, en aquest cas, és ella.

Adduirem que aquesta visió de la sexualitat no s’entén com una mena d’imposició de lo que la dona vullga, ni com una lluita entre els dos, sinó com una concepció que té com a eix els valors vinculats amb el matriarcalisme, àdhuc, en aquest camp de vida.

Fins i tot, en una cançó d’aquest treball de Jordi Amengual Dols, veiem una cançó que diu així:

“Es fadrins de Santanyí,

festegen i encara mamen,

i, a Sant Andreu, s’encomanen

per mamar fins a morir” (p. 120).

 

Quant al verb “mamar”, direm que, en el DCVB, també hi ha l’expressió “Mamar-se-les dolces”, és a dir, “passar-s’ho molt bé, amb abundància i poc d’esforç”. Com a anècdota en relació amb aquesta darrera cançó, diré que, des de la segona mitat del 2009, coneguí un amic, Julián (Narboneta, Castella, 1918- Alaquàs, 2013), qui, quan ja tenia més de noranta-dos anys, encara vivia amb la seua dona, la qual també en tenia, si més no, noranta, com em digué, com a mínim, en una ocasió. Un home castellanoparlant i molt obert a les persones de les diferents generacions, des de vells fins a xiquets de pocs anys, i als valencianoparlants. Una frase seua i idònia per al tema que tractem: “La vida es de todos”, dita en gener del 2010.

Agraesc la col·laboració de les persones que, per exemple, en el camp de lo sexual i de lo eròtic (com ara, el pintor Miquel Torner de Semir), m’han parlat des d’un punt de vista matriarcal (ben present en rondalles i en cançons en llengua catalana i que ens han aplegat a través del poble i, en molts casos, de generació en generació) i la dels qui l’aproven, com també, per descomptat, la dels qui em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan en el dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] La dona és qui tria, no ell, un tret vinculat amb el matriarcalisme, ja que ella n’és la part activa.

[2] De la dona.

Dones amb reflexos, diligents i molt creatives

General, , , , ,

 

En línia amb el camp de la iniciativa ideada i duta a terme per dones, de la mateixa manera que “les xicones de Xixona / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana” (per tant, no els l’ha comprada cap home, ja que, en les cultures matriarcals, és la dona qui gestiona els diners i la casa i qui en fa de cap), en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha la rondalla “Una contalla dels Figons”, la qual, des d’un principi, ens porta a l’expressió “ser un figa molla”, vinculada amb l’home com a passiu en el matriarcalisme, de què parlem en un altre punt del treball.

Així, es comenta que el Figó pare era en el llit, que creu que li resten pocs dies i que, per això mateix, convida la dona a anar a cal fuster. I, ella, com a cap de la casa, immediatament, ho aprova i, “Tota contenta, sense llevar-se el davantal ni passar-se la pinta pel cap, se n’anà a cal fuster a fer-ne l’encàrrec” (p. 58) i, a més, en un moment en què feia falta faena en la fusteria.

Un poc després, en la rondalla “Una contalla dels Figons”, llegim que, “La Figona, amb voluntat de tindre una finesa amb el pobret del seu marit que es moria, viu el cel obert.

-Comprant-ne huit, a quan eixiria el taüt?

-A cinc podria deixar-lo. Però, què he de fer jo amb les altres quatre posts?” (p. 58).

I la Figona, amb reflexos i molt creativa, li respon:

“-Un altre taüt, -li contestà prestament Maria la Figona. Faça-me’n dos per deu.

I més contenta que un gat amb un lleu, se’n tornà lleugera a casa dient-se: ‘Ara vorà el meu marit que es pot morir tranquil, que jo sé també fer negocis!’. Perquè l’assumpte havia sigut clar per a ella des del primer moment: com que se li havia romput la panera i estava sense saber on fer el pa feia tres anys, li explicaria: ‘Un taüt serà per a tu. I l’altre, mentre no el necessitem, el gastaré de panera’” (p. 58). ¡Quina imaginació la de la dona, amb molta espenta, amb els reflexos d’un jove!

Tot seguit, llegim “I, pensant amb l’alegria tan gran que li donaria al marit, més que caminar corria camí de casa repetint-se: ‘Quina alegria li donaré, mare! Quina alegria més gran que s’endurà el pobret!’” (p. 58). 

Agraesc les recomanacions de Ximo Caturla i la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia. 

 

 

 

Rondalles eròtiques, dones amb molta iniciativa, amb enginy i que trien

General, , , , ,

 

En el llibre  “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim Caturla,  hi ha unes quantes rondalles eròtiques en què la dona actua amb molta espenta, amb molta iniciativa, amb enginy, amb reflexos, com ara, en “La dona i el capellà (Arreplegada a Santa Pola)”. Així, veiem un matrimoni en què “tot el que el marit tenia d’infeliç i de bajoc, la dona, ben al contrari, ho tenia d’astuta i d’enredadora” (p. 85). A més, “Un dia de tants el marit digué a la seua dona que aquella nit se n’havia d’anar a la mar, cosa que era veritat. De seguida, ella li ho féu saber al capellà, que[1] (…) aniria a visitar la seua amiga tan bon punt s’embarcara el marit” (p. 85).

Eixa nit, el capellà “enfilà cap a la casa d’aquella dona.

(…) –Vine aquí, perla –deia el capellà-, quines ganes tenia de veure’t.

-Ai, calla, no digues aquestes coses –feia la dona entre rialles i moixaines[2].

-Vinga, vinga, va, el peix[3] per a qui se’l mereix[4] i les punxes[5] per al gat[6]” (p. 86).

Al moment, senten uns colps en la porta i la veu del marit. Aleshores, ella, amb molta iniciativa i amb enginy, sense pensar-s’ho dues vegades, diu al capellà “fica’t per la ximenera, corre [,] afanya’t, dintre de la ximenera” (p. 86) i, el capellà, fa lo que diu la dona i, a més, ràpidament.

Un poc després, entra l’home i, ella, que veu que les cames del capellà sobreeixien un poc de la ximenera, amb molt d’enginy i, en un passatge, de nou, eròtic, actua. I, així, com si ella parlàs amb la tempesta, amb molta espenta, diu:

“-Ai, Senyor que estàs en lo cel, fes una forceta i amaga lo peu!

Quan el rector va sentir les paraules subtils de la seua amiga, va amagar el peu i, és clar, el marit no el va poder descobrir. I d’aquesta manera la dona aconseguí eixir d’aquell mal pas.

Mireu si en sabia!” (p. 87).

Una altra rondalla eròtica recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, és “Seculòrum, saculera (Arreplegada a L’Altet)”, en què, com molt prompte podem veure, hi havia un capellà que tenia al seu càrrec “la parròquia del poble i una ermiteta que hi havia pels afores” (p. 119), que l’ermita es trobava en un replanell on, a més d’ametlers i d’altres arbres, “el rector tenia allí la seua casa, al costat d’aquella esglesieta” (p. 119). I, com que “el capellà era un home de costums una miqueta… alegres, diguem-ho així, (…) ell s’entenia amb la mestressa que li endreçava la casa” (pp. 119-120), encara que no ho sabessen en el poble.

I, a banda, aquest capellà tenia dos escolanets, Quico i Toni, a qui, per a fer que no fossen peresosos i que, en canvi, de bon matí, anassen a l’ermita, decidí atorgar premi a qui hi aplegàs primer. I Toni no aconseguia mai el premi. Ara bé, un dia, Toni, des de primera hora, va cap a cal rector (p. 121) i, el xiquet, des d’un arbre, descobreix un llum encés de la casa i, més encara: “Al moment, va entrar-hi algú: ‘Ai, mare, si és la mestressa’, descobrí el xiquet (…). Llavors se sentiren les paraules del capellà:

-Vine aquí i mostra’m el seculòrum, ha, ha, ha! –reia ell.

-El seculòrum? Ha, ha, ha! La saculera[7] –responia la dona entre rialles-, la saculera!

I, sense voler, l’escolanet va veure tot sorprés la festa que aquells tenien” (p. 121) i s’adorm damunt la soca de la figuera.

Toni, en sentir les passes del seu company Quico, que venia corrent, “es deixà caure de la figuera i arrançà a córrer cap a la porta de la casa” (p. 121). Però, com que el capellà obri la porta i es troba els dos xiquets, diu que, “com que esteu els dos iguals, avui no hi ha premi” (p. 121).

Immediatament, Toni, diu al rector:

“-Que no, senyor rector, que jo he arribat abans- cridava Toni.

-No, no, jo he estat el primer, el premi és meu!

-Que no, que jo he pegat un bot de la figuera perquè jo ja era aquí!

-Com? –féu el capellà tot astorat.

Llavors Toni el va cridar a part i li ho explicà:

-Senyor rector, quan el seculòrum i la saculera, jo ja era dalt de la figuera.

-Doncs per a tu és el premi, xiquet, i no en parlem més –va dir el capellà recomanant silenci amb el dit sobre els llavis.

I el premi va ser per a Toni” (p. 122). Com veiem, és la dona qui porta la iniciativa, actua amb reflexos i, a més, és qui determina què acceptarà que faça l’home i quan. I, fins i tot, qui salva l’home, trets en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El capellà.

[2] En el DCVB, “moixaina” figura com “Carícia que es fa passant la mà per la cara”.

[3] El penis.

[4] Per a la dona.

[5] En el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Punxada”, en sentit metafòric, vol dir “Coit”. Tenint en compte que, en la simbologia, lo vinculat amb la punta té a veure amb lo masculí (com ara, en Nepal, el tronc dret i acabat en punta a què es lligava l’elefant mascle, a diferència del tronc que ho feia en pla i que es reservava per a l’elefant femella) i que, ací, es podria tractar del penis

[6] En el mateix diccionari, el gat simbolitza la vulva.

[7] Veiem que la persona ben considerada és la dona: sap la paraula adient. Aquest tret apareix en una quantitat considerable de rondalles recopilades per Joaquim G. Caturla.

Bibliografia, el Terme i els Sants de la Pedra

General, , , , , ,

 

A continuació, exposarem part de la bibliografia, d’articles, de llibres, de documents, vídeos, etc. com també de publicacions que figuren en Internet i a què poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació en relació amb determinades publicacions com també la dels qui, àdhuc, me n’enviaren de franc.

 

BIBLIOGRAFIA

 

  1. “L’Ermita dels Sants de la Pedra” (http://www.lalqueriadelacomtessa.es/va/content/l-ermita-dels-sants-de-la-pedra), entrada dins de la web municipal “L’Alqueria de la Comtessa”.

 

  1. “Llegan las fiestas dels Sants de la Pedra y Moros i Cristians a l’Alqueria” (http://www.ondanaranjacope.com/noticias/id44224-llegan-las-fiestas-dels-sants-de-la-pedra-y-moros-i-cristians-a-lalqueria.html), article publicat en la web de la “Cope Onda Naranja” on apareix una foto amb escultures dels Sants de la Pedra.

 

  1. Obra de ceràmica, reproducció d’una de 1799. Es troba en la “Capella de la Mare de Déu”, en el Jardí de la Murta (Alzira) i que figura en una entrada de “MUMA. Museu Municipal d’Alzira”, del 30 de juliol del 2016.

 

  1. “Comencem parlant d’aigua” (http://combinacions.blogspot.com/2010/10/comencem-parlant-daigua.html), entrada dins del blog “Combinacions”, de Xavi Duran Ramírez, en què es parla sobre el motiu de “l’aigua miraculosa” d’Arles, des del punt de vista científic.

 

  1. “El Terme de Banyoles”, dels autors Josep Grabuleda i Sitjà, Guerau Palmada i Auguet i editat per l’Ajuntament de Banyoles i per la Diputació de Girona, editat en el 2014, llibre.

 

  1. “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén”, article del capellà Martirià Brugada i Clotas, sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany), tret del llibre “Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany” (de diversos autors i publicat pel Consell Comarcal del Pla de l’Estany, en 1999).

 

  1. “Costumari banyolí. Costums i tradicions de la ciutat de Banyoles”, d’Àngel Vergés i Gifra, i editat per l’Ajuntament de Banyoles i per la Diputació de Girona, (edició de novembre del 2017), llibre. Vaig accedir-hi gràcies a la generositat de Josep Grabuleda Sitjà, qui, per correu electrònic, m’envià quasi tot el llibre.

 

  1. “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén”, de Miquel Rustullet Noguer, del 2012, en la “Revista de Banyoles”. L’autor m’envià aquest article per correu ordinari.

 

  1. “La Festa del Terme beneeix els patrons” (https://www.diaridegirona.cat/estiu/2008/07/28/tradicio-festa-del-terme-beneeix-patrons/279028.html), article sobre la Festa del Terme, publicat en el “Diari de Girona”.

 

  1. “Capella de la Mare de Déu de la Mercè” (https://basilicadelpi.cat/mare-de-deu-de-la-merce), article d’Albert Cortés, sobre la ciutat de Barcelona, dins del blog “Basílica de Santa Maria del Pi”, en què es parla prou sobre els patrons dels llauradors i dels hortolans.

 

  1. “JULIOL 2014. Els gremis que van defensar la ciutat de Barcelona el 1714: ELS HORTOLANS DEL PORTAL NOU” (http://locarranquer.blogspot.com/2014/07/juliol-2014-els-gremis-que-van-defensar.html), entrada del blog “Lo Carranquer” i publicada per Carles Sala Tamarit.

 

  1. “Aplec de Sant Abdó i Senén 2012” (https://www.batetdelaserra.cat/?p=613), entrada publicada en la web “Batet de la Serra”, sobre Batet de la Serra (la Garrotxa).

 

  1. “Festes Patronals del 17 al 20 de setembre Bellús 2010” (http://www.bellus.es/sites/bellus.portalesmunicipales.es/files/Programa%20d’actes.pdf), programa de festes patronals de Bellús (la Vall d’Albaida), on hi ha un poema en què apareixen els Sants de la Pedra.

 

  1. “Beniferri” (http://festesdevalencia.org/index.php/main-inicio-va/24-pedanies/178-beniferri-2), entrada dins de l’apartat “Festes de València”, de la web de l’Ajuntament de València.

 

  1. “Benimaclet y sus fiestas patronales: una tradición de cuatro siglos” (https://disfrutabenimaclet.wordpress.com/2017/09/11/benimaclet-y-sus-fiestas-patronales-una-tradicion-de-cuatro-siglos), entrada del 2017, dins del blog “Disfruta benimaclet”.

 

  1. “Romeria dels Sants de la Pedra en Benimaclet” (https://pobledebenimaclet.blogspot.com/2016/09/romeria-dels-sants-de-la-pedra-en.html), entrada treta del blog “Poble de Benimaclet”.

 

  1. “Sants de la Pedra, Patrons de Benimaclet” (https://pobledebenimaclet.blogspot.com/2017/07/sants-de-la-pedra-patrons-de-benimaclet.html), entrada del blog “Poble de Benimaclet”. Apareixen, entre altres coses, una representació escultòrica d’ambdós sants.

 

  1. “Fiestas en la Iglesia de la Asunción de Nuestra Señora” (https://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20070916/valencia/fiestas-iglesia-asuncion-nuestra_20070916.html), article sobre aquesta església de Benimaclet i sobre els Sants de la Pedra publicat en el diari valencià “Las Provincias”.

 

  1. “Curs Conéixer La Ribera Benimodo” (https://xvassembleahistoriaribera.files.wordpress.com/2012/08/benimodo.pdf), document d’una web dedicada a la “XV Assemblea d’Història de la Ribera. Benimodo, 9, 10 i 11 de novembre de 2012”, signat per Anna Alfonso junt amb Pau Armengol i Rafael López i editat per l’Ajuntament de Benimodo en febrer del 2008.

 

  1. “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, article de Francesc Giner, i publicat en el llibre de festes de Benissa, de 1973, facilitat per Vicent Gomis Lozano, el 28 de juny del 2018, per correu electrònic. És l’única font, de les consultades, en què apareix el nom Kúrdula, relacionat amb la ciutat on Abdó i Senent, partint de Joan Baptista Anyés, exercien la seua senyoria.

 

  1. “Sempre junts, com Abdó i Senent”[1] (https://malandia.cat/2019/07/sempre-junts-com-abdo-i-senent), entrada en la web Malandia, del 14 de juliol del 2019. Unes setmanes després, mentres feia la revisió de la recerca, comproví que era la primera font d’Internet on apareixia el nom de la ciutat Kúrdula vinculat als Sants de la Pedra. Parteix de l’article de Francesc Giner, de 1973.

 

  1. “Els ‘Jardinets’ de Benissa. Nous exemples de ‘Jardins d’Adonis’ fossilitzats en la cultura popular contemporània” (https://issuu.com/centredoumentacio.etnologia/docs/revista_valenciana_d_etnologia__n__/186), article de Teodor Crespo Mas, publicat en “Revista Valenciana d’Etnologia” (no. 8, 2016, editada pel Museu Valencià d’Etnologia).

 

  1. “Benissa – Ermitas – Ermita Stos de la Piedra Abdón y Senén – Pda de Lleus – Vicent Ibañez.mpg” (https://www.youtube.com/watch?v=P7Vnx3gA6K0), vídeo en què es veu una ermita dedicada als Sants de la Pedra, en la partida de Lleus. En aquest vídeo també es poden veure les escultures dels Sants de la Pedra.

 

  1. “Troben pintures murals del segle XVIII i XIX a l’ermita de Lleus” (http://www.infobenissa.cat/noticies/general/troben-pintures-murals-del-segle-xviii-i-xix-a-lermita-de-lleus), article publicat el 27 de juliol del 2007 en la web “Infobenissa”.

 

  1. “1487 – SAN ABDÓN Y SAN SENÉN” (http://rafaelcondill.blogspot.com/2014/08/1486-san-abdon-y-san-senen.html), entrada de Rafael Fabregat, la qual figura en el blog “El último Condill”.

 

  1. “Bétera, un poble per a tots” (https://beteranet.com/betera/librov/vii_02.htm), d’Amparo Doménech Palau, editat per l’Ajuntament de Bétera i per Cooperativa Agrícola de Bétera, COOP. V., en 1998, llibre.

 

  1. “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera” (http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/53422/1/Imma%20Dasi%20Estelles.pdf), estudi d’Imma Dasí Estellés, en què es parla sobre diferents festivitats estiuenques, entre elles, la dels Sants de la Pedra. Es tracta d’un treball d’investigació d’un màster d’estudis de diferència sexual.

 

  1. “Com és Biar?” (https://sites.google.com/site/onviscbiar/com-es), article en la web “On visc? Biar?”.

 

  1. “Ermita de los Santos de Piedra, Abdón y Senén” (http://www.rutasjaumei.com/es/que-ver-en-biar/772/biar-ermita-de-los-santos-de-piedra-abdon-y-senen.php), entrada de la web “Viajar con Jaume I”, sobre l’ermita de Biar dedicada als Sants de la Pedra.

 

  1. “Els Sant de la Pedra, advocació popular a les nostres terres” , article de Consol Conca i Coloma i publicat, en “Revista de Moros i Cristians”, de Biar, en 1993.

 

  1. “La ermita de ‘Els Sants de la Pedra’. San Abdón y Senén”, document facilitat per Joan Lluís Escoda (per correu electrònic del 4 de juny del 2018) i signat per R.B.D. en juliol de 1997, relacionat amb Biar.

 

  1. “Parajes naturales” (http://www.turismocalasparra.es/index.php/saborea/10-conocenos), entrada en la web “Calasparra Turismo”, en què es parla sobre la Iglesia de los Santos Mártires Abdón y Senén, de Calasparra (Múrcia).

 

  1. “Camporrélls” (https://www.ayuntamiento.es/camporrells), entrada en la web de l’Ajuntament de Camporrells (la Llitera).

 

  1. “De Camporrells a Baldellou por la ermita de los Santos Mártires” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/de-camporrells-a-baldellou-por-la-ermita-de-los-santos-martires), article tret de la web “Comarca de La Litera”.

 

  1. “Ermita de los Mártires y Sall de la Tosca en Camporrells” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/ermita-de-los-santos-martires-y-sall-de-la-tosca-en-camporrells-1), article publicat en la web “Comarca de la Litera”.

 

  1. “Fiestas Patronales de los Santos Mártires San Abdón y San Senén” (https://www.regmurcia.com/serlet/s.Sl?sit=a,72,c,369,m,1218&r=ReP-4307-DETALLE_REPORTAJES), en la web “región de murcia digital”.

 

  1. “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”, article de Francisco Casinello Martínez, tret de l’obra “Los patronazgos en la Región de Murcia. VII Congreso de Cronistas Oficiales de la Región de Murcia”, coordinada per Ricardo Montes Bernárdez, a què es pot accedir mitjançant l’enllaç https://www.cronistasdemurcia.es/congresos-cronistas-1, on el trobarem amb facilitat.2

 

  1. “Programa oficial d’actes 2009” (http://www.almirra.com/acc_contenido/pdf/ProgramaActos09.pdf), dins de l’apartat “Fiestas” de la web de l’Ajuntament del Camp de Mirra, a què recorreguérem per al punt artístic.

 

  1. “Cant popular dedicat als Sants de la Pedra Sant Abdó i Sant Senén Advocats contra les pedregades i protectors de les collites Co-patrons del Camp de Mirra”. Es tracta dels versos religiosos que es canten als Sants de la Pedra en el Camp de Mirra. Agraesc la generositat de Romà Francés i Berbegal, president de l’”Associació Cultural del Tractat d’Almisrà”, qui me l’envià per correu ordinari després d’haver raonat amb ell uns dies abans.

 

  1. “Consideracions i relació descriptiva de la Vall de Biar a les darreries del segle XVIII”, article de Romà Francés i Berbegal, publicat en la revista-programa de les Festes Majors del Camp de Mirra, de 1995, i que m’envià en desembre del 2018.

 

  1. “Coneguem els nostres noms de lloc”, de Llum Pérez i de Sandra Fayos, editat per l’Ajuntament de Canals, en el 2005, llibre.

 

  1. “Los Santos de la Piedra, segundos Patronos de Canals”, article de Ramón Arnau Palop publicat en el “Llibre de Festes de Canals 1975”. Conté informació sobre l’Alcúdia de Crespins.

 

  1. “Canals y los Santos de la Piedra. Una devoción semiolvidada”, article d’Alfons Vila Moreno publicat en el “Llibre de Festes de Canals 1987”. Conté informació sobre l’Alcúdia de Crespins.

 

  1. Goigs de Capafonts, enviats Diego López (el 24 de novembre del 2017) i per Núria Llinàs i Sallés, per mitjà d’un correu electrònic del 31 de març del 2018.

 

  1. “Nova Guia de Capafonts”, de Diego López Bonillo junt amb Salvador Rovira i Gómez, editada per la Diputació de Tarragona. Vaig rebre part del llibre, per mitjà de Diego López Bonillo, però no figurava l’any de l’edició.

 

  1. “Devoción y fiesta a los Santos de la Piedra en Carpesa”, article de José Jaime Brosel Gavilá, capellà de Carpesa, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, editat per l’Ajuntament de València en el 2005.

 

  1. “Reverendo Vicente Gil Martí Impulsor de la devoción”, article de José Jaime Brosel Gavilá, capellà de Carpesa, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, editat per l’Ajuntament de València en el 2005.

 

  1. “Historia, arte e iconografía de los Santos Abdón y Senén”, article de Daniel Benito Goerlich, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, editat per l’Ajuntament de València en el 2005.

 

  1. “Església dels Sants Abdon i Senen. Carpesa. València” (http://elscolorsdelaterra.blogspot.com/2016/04/esglesia-dels-sants-abdon-i-senen.html), entrada del blog “Els colors de la terra”. Hi ha les escultures dels Sants de la Pedra, les quals apareixen dalt de la porta d’entrada al temple.

 

  1. “Lo Paironet” (http://historiaytradicionesdelacodonyera.blogspot.com/20113/04/lo-paironet.html), entrada signada per José Ramon Molins i Miquel Sanz, en el blog “La Historia y las tradiciones de La Codoñera”, sobre el peironet que hi ha en la Codonyera (població aragonesa històricament vinculada al Matarranya).

 

  1. “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, document elaborat pel “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’” i a què vaig accedir, per correu electrònic del 30 de novembre del 2017, gràcies a la gentilesa de Núria Jané, de l’Arxiu municipal de Cubelles.

 

  1. “Es recuperen les tradicions de la Romeria dels Sants de la Pedra” (http://www.lexpressio.com/?arg_id=3750&url=2&corp=lexpressio&arg_familia=2&arg_poblacion=5), escrit de Celia Soriano Gomis, en el diari “L’Expressió”, sobre Cullera (la Ribera Baixa).

 

  1. “Cullera manté viva la tradició dels Benissants de la Pedra amb una romeria” (https://val.levante-emv.com/ribera/2017/08/01/cullera-mantiene-viva-tradicion-benissants/1599992.html) article del diari valencià “Levante-EMV”.

 

  1. “Gojos als benissants Abdó i Senent, venerats a la seua ermita de la marjal de Cullera” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2012/11/gojos-als-benissants-abdo-i-senent.html), entrada del blog “Gogistes Valencians”.

 

  1. “Ermita Santos de la Piedra” (http://www.cullera.es/es/content/ermita-santos-de-la-piedra), de la web de l’Ajuntament de Cullera.

 

  1. “Museu de l’Arròs. L’Ermita: el recinte”, un document del Museu Municipal d’Història i Arqueologia (de Cullera), facilitat per Kike Gandia, en què es parla sobre l’ermita de Cullera.

 

 

  1. “Museu de l’arròs de Cullera” (http://www.arroceando.com/ca/museo/museu-de-larros-de-cullera/#,WQIOAe86zIU).

 

  1. “Museu de l’Arròs de Cullera” (https://www.geocaching.com/geocache/GC5YZD5_museu-de-larros-de-cullera?guid=9fd67d35-a09e-4505-b4c7-88d2dbbd1f6a).

 

 

Nota: [1] Adduesc aquestes línies després d’haver fet una consulta, en Internet, el 7 d’agost del 2019, durant una revisió de la recerca.

Dones diligents, servicials i molt obertes

General, , , ,

 

 

En una rondalla del llibre “Contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, “El cigronet”, un home que només tenia un cigronet, emprén el camí i, després de fiar-lo a una dona (i, posteriorment, lo que li dona ella, canvia i, lo que ell rep, ho passa a una segona dona i, així, successivament, a diferents dones), “Es féu l’hora del ranxo i buscà una altra vegada una casa on deixar el sac:

-Senyora ama, li puc deixar ací aquest sac?

-Clar, home, ací estem per a servir-nos” (p. 43).

I el deixa. Però, en eixa casa, hi havia un xiquet que volia una coca de sagí (p. 43), però la mare li deia que no la faria. I, quan el xiquet alça la veu, la xiqueta que hi havia en el sac, “que sentia cridar el xiquet, digué: ‘A mi també!’. La mare i el  xiquet, que advertien aquella veu, es preguntaren. ‘Què ha sigut això?’. S’acostaren al sac, l’obriren i trobaren la xiqueta. ‘Criatura de Déu! Què fas tu dins d’un sac?’, s’exclamaren. I ella els contà el que li havia passat. I, com que allò que els contava era tan trist i la xiqueta era tan bonica, els féu molta llàstima.

‘No deixarem que se t’enduga’, decidiren” (p. 43).

Però, com que l’home del sac havia de vindre, la dona, amb molta iniciativa, amb molta espenta i diligent, “per tal d’enganyar-lo,  (…) cercà un cànter vell i envià el fill a agafar granotes i gripaus. Quan tornà el fill, ficà dins del cànter les granotes i els gripaus, omplí el cànter d’aigua, nugaren el sac i el tornaren a deixar darrere de la porta.

L’home no tardà.

-Dona, m’enduc el sac!

-Molt bé! Enduga-se’l i vaja amb pau!” (p. 44).

L’home, mentres se’n va cap al riu, nota que li cau aigua i que li mullava l’esquena (p. 44) i, com que creu que és la xiqueta, llança el sac al riu. “I les granotes i els gripaus, feliços de trobar-se al riu, isqueren del cànter” (p. 44).

Al moment, llegim que “La dona aquella i el xiquet anaren a tornar-li la xiqueta a la mare, i tots estaven molt contents i es feren bons amics” (p. 44). Novament, veiem que la dona (i també el fill) actuen de manera molt oberta i, per això mateix, van a la casa de la xiqueta, per a que ella hi puga viure, en lloc, per exemple, d’adoptar-la. Podem veure, ací, un tracte maternal i matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.

Cartells eròtics ben acollits

General, , , , ,

 

Continuant amb  les respostes que, en relació amb el cartell comercial i eròtic de Cocentaiana (el Comtat), feren en el grup “Cultura mallorquina”, a Margarida Carrió, comentí “Efectivament, Margarida. Una altra persona que hi està a favor, hui mateix: Felip Munar Munar. Ha escrit sobre cançons i gloses eròtiques de les Illes Balears” i ella em respongué: “Lluís Barberà. Gran persona, en Felip. No trob raro que li hagi agradat”. “Bon profit i que sigui per molts d’anys. S’ha perdut el Kirieleison” (Gabriel Bergas Buñola), “Guay i molt ben aconseguida la rima. I, a qui li molesti, de debò: que s’hi posi fulles a la figa o al pardal” (Enric Forte Gasca), “Collonut” (Petra Vila), “Ni fu, ni fa. A mi, no me motiva gens” (Mëria Lillake), “A mi, m’agrada aquest ‘toc d’humor’ per fer referència als dos sexes, i sense faltar al respecte” (Maria Antonia Servera), “Bé, m’agrada” (Laura Ballester Arteaga).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, els comentaris del 12 de juny del 2021 i posteriors, foren “A favor… Està genial i molt valencià” (Josep Lluís Monzó Vilar), “Es valora també el bon gust? Perquè, mare meua…” (Daniel Estruch), “Com a reclam comercial, a mi, no m’agrada gens” (Chelo Ferre Domenech), “Massa rima fàcil” (Elena Gomar), “És millor que ‘Si tens blanet o dur, compra en un centre comercial que acabe en ur’” (Alfredo Guarner Coll), “Graphic design is my passion[1]” (Victor Micó), “No m’agrada, i no per masclista, que no m’ho pareix, sinó perquè el veig cutre, bast, gens elegant, d’una rima barata i grotesca que em tira cap arrere, la veritat” (Enric Abad Lluch), “Hi ha ke pensar en es menuts, kina educació estem donantlos…[2]” (Ximo Vicent Belda), “Com a que els menuts no saben què és figa o pardal” (Maria Luisa Aragó Villena), “Poc gust heu tingut…”[3] (Mer Cala Buig), “Jo, des de que tinc ús de raó, he sentit ‘figa’ o ‘pardal’. Així que, més valencià que el cartell, res. I, per a mi, el mal gust és que la nostra senya d’identitat i les seues paraules no les utilitzem prou” (Maria Luisa Arago Villena), “Per favor, està súper bé, jo ho he sentit tota la vida. Més valencià, impossible” (Pilar Pinter), “De put….ima mare!!!! Molt nostre. Sí, senyoooooorrr…” (Rafael Esplugues Sisternes), “Té gràcia, sí” (Lluís Urpinell JovanI), “La meua més sincera enhorabona” (Josep Enric Epifanio).

El 12 de juny del 2021 i, posteriorment, els comentaris en el meu mur, foren els que indiquem tot seguit. “Magnífic i avant” (Jesús  Banyuls Garcia), a qui responguí “¡Avant va el carro!”, “El considere molt valencià” (Lourdes Hernandis), “Jo vote a favor. És un eslògan molt valencià i original”[4](Vicent Pla), a qui comentí, el 12 de juny del 2021, “Ara, com a mínim, onze de les persones a favor són dones” i Vicent Pla em preguntà “11 dones a favor?”, i, immediatament, li contestí “Sí, onze”. “Ostres, m’agrada” (Rosa Garcia Clotet), “A favor. Al meu poble, la Vall d’Uixó, els homes són pardals i, les dones, figues” (Pere Garcia Tomàs), “Ha, ha, ha, ha”[5] (Isabel Vernet Clofent), “Divertit, chulo”[6]  (Lourdes Puertes Cru), “M’agrada” (Montserrat Cortadella), “M’agrada. A favor” (Joaqui Part Tudela), “Això s’hauria de fer sempre” (Pere Baladron), “Està molt bé. En Jacint Verdaguer va escriure un llibre que explica el que en diu cada ocell” (Ramona Ibarra), “Un pardalango més a favor. Segur que sabeu la glosa:

‘Una figa, per ser bona,

ha de tenir tres senyals:

clivellada, secallona

i picada dels pardals’” (Jaume Oliver Lafont). A Jaume Oliver, li comentí que “Eixa té moltes variants en Catalunya, en el País Valencià, i en les Illes Balears”. “M’agrada. Expressió més valenciana, impossible!” (Tere Llopis), “Me gusta!!!” (Merche Franco Domínguez), “És directe i es queda gravat al cervell, és mooooooolt bo!” (Laura Cebrián).

Afegirem que, en l’obra “La brama dels llauradors”, de les darreries del segle XV, ja es comenta, en uns versos, que el vocabulari eròtic i sexual (“Aquests i molts altres   tan llissos vocables, / qui pot defensar    no sien d’admetre? / Puix són a la vista   i al toc agradables, / I al gust i a l’oir   així delitables”), com podem llegir en l’obra “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI. Volum I” , a cura de Vicent Pitarch i de Lluís Gimeno i publicat en 1982 per Eliseu Climent (Edicions 3 i 4).

A hores d’ara, una majoria molt plasmada en Facebook, com ara, en relació amb els comentaris i amb les respostes  a aquest cartell eròtic i sexual, és una mostra més de la gran acceptació que té l’erotisme i la sexualitat en la cultura vinculada amb la llengua catalana, matriarcal. Prosseguim.

Agraesc a totes les persones que han pres part en els comentaris al post, a totes les feren la seua valoració (una gran majoria, a favor del cartell) i, per descomptat, als qui em fan costat, bé en aquest treball, bé dia rere dia.

 

Notes: [1] Aquest missatge en anglés vol dir “El disseny gràfic és la meua passió”. Figurava en un missatge en forma de cartell amb dibuix i tot.

[2] Textualment.

[3] Rafael Esplugues Sisternes li respon “No sigues triquismiquis” i ella li retruca amb una mà fent el senyal d’aprovació.

[4] En aquesta resposta, hem unit dos comentaris seus.

[5] Per mitjà d’un dibuix.

[6] Li responguí “Si que és bonic, Lourdes”.