Matriarcat en distintes poblacions catalanoparlants

General, , , , , ,

 

En un altre article relacionat amb Santa Pola, titulat “Santa Pola i les contradiccions del turisme” (http://paisvalenciaseglexxi.com/2016/01/09/santa-pola-i-les-contradiccions-del-turisme), publicat en la web “País Valencià, Segle XXI”, de Nèstor Novell, podem llegir que José Mazón li confessa que “Els pescadors són encara un col·lectiu amb gran incidència social. En realitat viuen a banda, mantenen la seua cultura pròpia, són molt endogàmics i la família té un marcat caràcter matriarcal”.

En relació també amb la pesca, en Tabarca, una part del terme de la ciutat d’Alacant (l’Alacantí) però en la mar, en l’article “Te vacilarán en la isla de los secretos…” (https://elpais.com/ccaa/2012/08/16/valencia/1345132321_361329.html), publicat en el diari “El País”, veiem que, en l’apartat referent a la gastronomia, es comenta que “Hay algo de matriarcado en Tabarca como en muchas sociedades pescadoras: todos los restaurantes de la playa tienen nombre de mujer”.

El 6 de maig del 2021, accedírem a l’entrada “Històries dels meus cinquens avis” (http://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), escrit per David Gómez de Mora, en el seu blog “Geografía e historia local. Una forma de entender las élites y el medio físico”, podem llegir, textualment, que, en la Peníscola de l’any 1843, en estiu, “En una casa del carrer major d’aquesta localitat vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però amb el tema dels diners segurament era molt estricat, doncs l’havien educat de manera que sapiguera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa cada dia. Durant bona part de la temporada ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar als seus fills.

En aquella casa, imperava moltes vegades, un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar va visitar al notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven autoritat igual o inclòs més gran que la del seu home a l’hora de pendre decisions dins de la seua llar”.

Passant, ara, a les Terres de l’Ebre, ens trobem amb unes paraules que figuren en la tesi “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre: Francesc Noè” (https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2019/hdl_10803_667935/bdrip1de1.pdf), de Maria Mestre i Pratdepàdua, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona en el 2019, quan diu que Carme Noè, “Mestressa de casa, tenia cura de la llar i dels seus fills, amb unes profundes creences religioses molt arrelades als costums i tradicions de la seva terra. Era una dona forta i de caràcter (…) [amb] un accent propi dins les relacions familiars, que Lluís Mestre i Rexach –besnét de Carme Noè- defineix com un matriarcat” (p. 20).

Veiem, per tant, que, no sols les dones portaven la casa, sinó que trien i que actuen amb molta espenta.

Agraesc a totes les persones que em fan costat en aquest treball i a les que m’encoratgen.

 

 

 

 

Música matriarcal en la vida quotidiana

General, , , , , , ,

 

El 5 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Joan E. Gomar em comentà que “La cantava el meu iaio, quan anava en el carro (en la Pobla del Duc):

‘L’orinal de casa rica

és un moble divertit,

veu les dones en camisa,

quan es giten en lo llit’.

 

Sempre m’he preguntat per què la música coincideix amb un himne de la marina nord-americana (…) https://www.youtube.com/watch?v=SwS6OkgUXKE.

Un poc després de llegir aquest comentari, passí a escoltar el vídeo i, com li escriguí, al moment, “Hi ha passatges que sonen igual, però, en la cançó, n’hi ha, de diferents. En el vídeo que hi ha en un enllaç (el de l’Hostal Víctor Oliana), es pot escoltar una versió de l’Alt Urgell”.  Aquest és el vídeo de l’hostal: https://www.youtube.com/watch?v=jGqASRCMjfg.

El 5 de maig del 2021, després d’haver llegit la versió del iaio de Joan E. Gomar, ho comentí a ma mare, com també li diguí que havia sigut una cançó cantada per les tropes en la batalla de l’Ebre (cosa que, a ella, li representava una novetat com, igualment, a una tia meua, el pare de la qual havia pres part, en la banda republicana, durant aquesta batalla).  Ma tia desconeixia aquesta cançó, li la cantí i li agradava.

Ma mare (nascuda en 1943), a més, estava d’acord amb mi en què, en aquesta cançó, es fa una mena de xicotet detall a una part més de la vida quotidiana, en aquest cas, a l’orinal. Igualment, també compartia que la versió de l’avi de Joan E. Gomar és eròtica. Finalment, em digué que, abans, com que no hi havia televisió ni altres formes d’entreteniments que ara considerem moderns (com ara, la televisió), es recorria molt a la música com un element més en la relació social amb els altres i que, a banda, la música d’aquest tipus i la que podríem dir irònica, eren comunes, molt habituals.

Tornant al comentari de Joan E. Gomar, quant a la versió del seu avi, plasmà que, “Més o menys continuava amb una de les versions que has dit, però no ho sé exactament. T’escric parlant de records de fa 60 anys:

‘L’orinal, l’orinal,

l’estimem per lo que val,

perquè li diuen Don Pedro,

des del temps d’antiguitat’”.

 

Entre eixes cançons, n’hi ha una que sí que s’ajusta al tema del matriarcalisme, facilitada per Francesc Castellano Vilamu, el 3 de maig del 2021, quan la plasmà en el meu mur,  i que, malgrat que la primera part està en castellà i la segona en català, Francesc Castellano escrivia així, en relació amb la cançó de “L’orinal”: “Em sona, molt perdut pel magatzem de la memòria, haver escoltat alguna estrofa fa molts, molts anys, però no en sé res més.

Però, vés per on, m’ha fet recordar una altra que m’havia cantat la meva mare que deia (la cançó és bilingüe):

‘Guillermo Tell,

hombre formal,

a los cosacos

dio libertad.

Y, los cosacos,

agradecidos,

le regalaron un orinal.

Un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

tot ple de merda,

un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

merda fins dalt’”.

 

I, un poc després, Rosa Garcia i Clotet li comentava “Francesc Castellano. Sí, me l’has fet recordar. La cantàvem el grup, quan anàvem d’excursió”.

També en relació amb la cançó de “L’orinal”, el 3 de maig del 2021, Eudald Orri escrigué en el meu mur:  “Em sonen les dues versions [de la cançó de “L’orinal”]. Ja fa més de 60 anys, el meu pare i un oncle la tarejaven. Tots dos varen ésser a la batalla de l’Ebre, junt amb les Brigades Internacionals”.  

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades.

 

“L’orinal”, una cançó matriarcal

General, , , ,

 

En un correu electrònic del 22 d’abril del 2021, Silvia Vaque Amat em parlava de la cançó eròtica “L’orinal”, la qual, “El meu pare, que era de Tortosa, sempre cantava. I deia que era seva, una que diu ‘L’orinal’” i comentava “M’agraden molt aquestes cançons picaresques de l’època”. Tot i que no envià la cançó (perquè no la sabia completa), en la web Malandia, l’escriguí en el 2015, en l’entrada “L’orinal // The bedpan” (https://malandia.cat/2015/02/lorinal), i que, en una versió d’Alfarb (població valenciana de la Ribera Alta), diu així[1]:

“L’orinal de cases riques

sempre sol anar mudat,

perquè és de terra fina

i de pisso recalcat.

I ara li diuen don Pedro,

per això és tan respectat.

 

L’orinal, l’orinal,

és un objecte d’antiguitat,

per naixement,

per lo que val,

visca la gràcia de l’orinal!

 

Si l’orinal tinguera boca

i també ulls pa[2] mirar,

voria moltes cosetes

que ja no les puc mirar.

Voria dones en camisa

i algun home despullat”.

 

Una versió que recorde haver oït de xiquet, potser amb uns onze anys[3] i en els Júniors d’Aldaia (població de l’Horta de València), a primeries dels anys huitanta (quan ja havia mort el general Francisco Franco i amb un règim postfranquista lleugerament permissiu), en la part que encara recorde, diu així:

“Si l’orinal tingués boqueta[4]

i ullets per a mirar,

voria [= veuria] moltes cosetes

que ara no les pot mirar:

voria  [= veuria] una dona ‘en’ camisola

i un home ‘en’ calçotets,

uns ullets sense pestanyes

i una boca sense dents.

 

Sí, l’orinal; 

sí, l’orinal;

sí l’apreciem,

sí l’apreciem,

per lo que val,

per lo que val,

és una gràcia de l’orinal”.

 

Com veiem, és una cançó tirant a eròtica. I, en finalitzar els versos ací plasmats, va acompanyada de ritme joiós a l’estil del de la cançó “La manta al coll”.

La cançó de l’orinal també l’hem trobada, com ara, en la web “Càntut”, sota el títol “L’orinal” (https://cantut.cat/canconer/cancons/item/633-l-orinal), amb aquesta lletra, cantada per Montserrat Llover i Expósito (nascuda en 1926), qui, possiblement, com es pot llegir, l’hauria apresa de son pare:

“Quan l’orinal se us trenqui

o si se us hi fa un forat,

el poseu a la finestra

o bé en el terrat.

El poseu a la finestra

amb un roseret plantat.

L’orinal ha demostrat

d’ésser objecte d’utilitat,

tots l’estimem per lo que val;

visca la glòria de l’orinal.

 

L’orinal de casa rica

sol anar molt ben mudat;

així com és de terrissa,

n’és de pisa i decorat.

Li solen dir-li ‘Don Pedro’

perquè en sigui respectat.

I l’orinal ha demostrat

d’ésser objecte d’utilitat,

tots l’estimem per lo que val;

visca la glòria de l’orinal.

 

Hi ha cases sense comuna

dintre i fora de ciutat

i si et venen[5] certes presses

et trobes desesperat.

Si tens l’orinal a casa

llavors ho fas descansat[6].

I l’orinal ha demostrat

d’ésser objecte d’utilitat,

tots l’estimem per lo que val,

visca la glòria de l’orinal”.

 

Ara bé, en l’entrada de la web “Càntut” relativa a la cançó “L’orinal”, hi ha una foto d’on hem tret una lletra que va molt més en línia amb la que aprenguí de xiquet. Diu així:

“En canvi –i vet aquí la prova evident de per què hem de parlar d’un veritable ‘surrealisme català’-, vegem ara la lletra d’una de les cançons més cantades entre les tropes catalanes de l’Ebre:

            L’orinal de casa bona

           és un moble distingit,

           veu les dones en camisa,

           abans de posar-se al llit.

           I l’orinal ha demostrat

           ésser un moble d’utilitat.

           I l’apreciem per lo (pel) que val

          cantem les glòries de l’orinal”. 

 

Aquesta versió, molt més pròxima a la que aprengui i a la d’Alfarb, reflecteix un matriarcalisme, no solament per la permissivitat i la bona acollida de lo eròtic sinó, com en les altres versions, perquè, com ara, també es fa un cant pels xicotets detalls de la vida quotidiana, en aquest cas, per l’orinal.

Finalment, la cinquena lletra que trobí d’aquesta cançó, a què podem accedir en la web “Canpop”, de la Universitat d’Alacant, per mitjà de l’entrada “L’orinal de casa rica” (http://www.canpop.org/fitxa.php?id=1479), és molt suau[7] i en línia amb l’enregistrada en “Cantut”. No obstant això, i, ara sí, és en aquesta on figuren uns versos molt semblants als plasmats per Silvia Vaque Amat. Així com ella escriu “El orinal conec clenc, el orinal clenc clenc…”, en l’entrada de la Universitat d’Alacant, per exemple, en llegim que diuen així:

“El orinal cles cles

el orinal cles cles

viva la gràcia de l’orinal cles cles”.

 

Podem considerar, per tant, que aquesta cançó és eròtica i, igualment, de línia matriarcal, com un agraïment, àdhuc, a xicotetes coses, en aquest cas, a l’orinal.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’informaren en relació amb aquesta cançó i amb altres en la mateixa línia i relatives a l’orinal.

 

 

Notes: [1] A través de la lletra del disc “Música tradicional d’Alfarb, Escola de Danses”. En aquesta entrada, es pot escoltar un vídeo amb la música de la cançó, encara que amb la lletra d’Oliana, una població catalana de l’Alt Urgell: “Hostal Víctor Oliana, Festa 125é aniversari + cançó de l’orinal” (https://www.youtube.com/watch?V=jGqASrcMjfg), del minut 4:32 al 5:56.

[2] La forma  correcta d’aquesta reducció en el parlar popular, és “p’a”, ja que procedeix de la preposició “per a”, no de la preposició castellana “para”. 

[3] Nasquí en 1971.

[4] En preguntar, a ma mare, el mateix dia, per si sabia la lletra d’aquesta cançó, ella cantava “boquetes”  i jo “boqueta” . Igualment, en un altre punt, ella cantà “que ara no es poden mirar” i, quan li cantí la segona part de la versió que jo aprenguí, em digué que sí que la sabia i passà a cantar-la. Agraesc la seua col·laboració.

[5] En l’original, “si’t venen”.

[6] En l’original, “llavors o fas descansat”.

[7] En aquest sentit, cal comentar que, més d’una vegada, ens hem trobat amb cançons eròtiques transmeses per dones grans.

Una dona forta, decidida i amb molta espenta

General, , , , , , ,

 

El 2 de maig del 2021, Aldo Ivan Guerrero Mas, argentí d’arrels mallorquines i nascut en 1962, que, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, a un post que jo havia posat en distints grups, comentà que estava interessat pel tema del matriarcalisme, m’envià uns missatges: una foto de molts dels seus avantpassats en què la seua besàvia era en el centre, junt amb comentaris seus.

Aldo Ivan Guerrero, qui, ara, volia escriure sobre la seua besàvia (nascuda cap a 1885), deia així: “Al centro: Juana Blanch. Madre de todos los varones de pie. Mi abuelo es el que está a tu derecha. Mi madre, con su hermano, sentados. La bisabuela vino con su marido Jaime Mas hacia fines de 1800. Ingresaron por Bahía Blanca, en Argentina: estuvieron un par de años.

Enviudó muy mal y quedó con los cinco hijos a cargo. Emigraron a Córdoba, más al centro norte del país y, allí, mi abuelo y su hermano menor trabajaron para alimentar a la familia y sus tres hermanos mayores pudieran estudiar. Uno fue médico, el otro contador, y el tercero abogado.

El caso es que fue de gran sostén el carácter fuerte y decidido de esta mujer: peleó y los llevó al éxito en cada una de sus actividades. Mi abuelo pudo ser comerciante y tuvo una famosa confitería y masas de la escuela mallorquina, ‘La Oriental’. Famosos y orgullosos de no comer un huevo por no tirar las cáscaras, que llegaron con una mano atrás y otra delante, etc., la bisabuela presumía de sus cunim o nietos puros, sus hijos casados con españoles netos, salvo mi querido abuelo que se casó con una criolla, y aquí se terminó el idilio: no eran puros esos nietos. Pero reconozco la entereza y valor para criar sola a sus hijos sólo organizándose entre ellos”.

Un poc després m’afegí “Juana Blanch, francesa” i que ella hauria nascut cap a 1885. “Los únicos que hablaban en idioma mallorquín era la bisabuela y sus hijos”  i li responguí que “La tercera generació sol passar a la llengua oficial de l’Estat on viuen”. I Aldo Ivan Guerrero proseguí: “Un tío abuelo, Juan Mas, él volvió a Palma 70 años después. Encontró certificados de nacimientos de cinco generaciones atrás. Y no tuvo tiempo de ir más atrás, hasta donde yo sé.

(…) Por eso me gusta el sitio de Facebook, porque, con las fotos y testimonios y costumbres me acercan a un mundo del que tengo muchas preguntas. Y es fascinante cuando veo cómo mi abuelo conservaba costumbres de allí, su bote y cañas de pescar, sus comidas, sus caracoles , los fiambres, los dulces y confituras. Tenía una confitería ‘La Oriental’ en Córdoba, fabricaba masas y chocolates y helados de escuela mallorquina.

Saber quiénes fueron, cuántos fueron, qué hacían, es toda una emoción que te persigue… desde niño. Este hilo que te une al clan”.

Immediatament, li escriguí “Cert, Aldo. Gràcies per la informació. (…) Et convide a formar part dels grups de Facebook ‘La cultura valenciana és matriarcal’ i ‘Música popular erótica en llengua catalana’” i ell aprovà aquesta proposta.

Eixe mateix dia, després d’haver-li escrit que, “En les parelles catalanoparlants, és costum que la dona, mirant frontalment la foto, figure a la dreta del marit”, viu un missatge seu, per a facilitar la comunicació. Aleshores, li telefoní i, per exemple, em comentà que “Ella [, mi bisabuela,] sí hablaba mallorquín. Era francesa, nacida en Francia. Mi abuelo y mi bisabuelo eran de Palma de Mallorca.

Hacia 1890 ella llegó acá [, a Argentina]”. El fet que ella hagués nascut en França i que, com remarcà ell, fos catalanoparlant, ens feu pensar que podria haver sigut en la Catalunya Nord (en la banda sud-est, “el Rosselló”, com li diguí), ja que era una part de França (i encara ho és) on es parlava català (“mallorquín”).

Agraesc la informació facilitada per Aldo Ivan Guerrero Mas.

I, ara, tot seguit, la foto que m’envià per mitjà d’un missatge. L’hem pogut inserir després d’haver-la enviada a Neus Castellví Asensio, una dona molt col·laboradora i molt oberta.

 

 

Bibliografia, Xàtiva i els Sants de la Pedra

General, , , , , , ,

 

Tot seguit, exposarem part de la bibliografia, d’articles com també de llibres o, com ara, de publicacions que figuren en Internet, a què accedírem per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació respecte a determinades publicacions i fonts com també la dels qui, fins i tot, me n’enviaren de franc.

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

  1. “Memorial de greuges de 1760.pages” (http://www.uv.es/correa/troncal/resources/greuges1760.pdf), document publicat per la Universitat de València sobre un escrit presentat al rei Carles III, per part dels representants polítics de la Corona d’Aragó, en 1760, en què també es parla sobre l’ús del valencià entre els llauradors.

 

  1. “Una mostra de fidelitat idiomàtica: Les actes capitulars de la seu de Xàtiva al segle XVIII” (http://www.hottopos.com/rih31/33-42Gandia.pdf), de Marc Gandia Silvestre, publicat en la “Revista Internacional d’Humanitats”, en el 2014.

 

  1. “Un estat contra l’escola en català” (http://blogs.iec.cat/she/wp-content/uploads/sites/30/2015/03/dossier-catal%C3%A0-a-lescola.pdf), document publicat en la revista “Presència” (no. 2227, 11 de gener del 2015) i facilitat per Bartomeu Mestre. El 4 de febrer del 2020 no es podia accedir a aquest document mitjançant aquest enllaç.

 

  1. “Homenatge al Pare Pere Riutort” (https://www.aramultimedia.com/homenatge-al-pare-pere-riutort), article d’Honori Pasqual, membre del “Grup de Rectors i Seglars del Dissabte”, i publicat en la web “Aramultimèdia”, document a què vaig accedir, de manera manual, mitjançant la generositat de Pere Riutort, qui me l’envià el 25 de març del 2019, junt amb altres documents.

 

  1. “Nació i Nacionalismes. Una reflexió en el marc del Magisteri pontifici contemporani” (http://mnjoancosta.net/Llibres/NacioNacionalismes.pdf), de Mn. Joan Costa i Bou i publicat per M&M Euroeditors junt amb la Facultat de Teologia de Catalunya, en el 2000, llibre.

 

  1. “Pecadoras en verano, arrepentidas en invierno” , de Mª Elena Sánchez Ortega, publicat per Alianza Editorial, en 1995, llibre.

 

  1. “Hitos en el espacio. Significado y funciones de los peirones”, article d’Ernesto Utrillas Valero, dins del document “Los peirones en las comarcas del Jiloca y Campo de Daroca” (http://www.romanos.es/ficheros/peirones.pdf), editat pel Centro de Estudios del Jiloca.

 

  1. “Estas son las sociedades en las que las mujeres tienen el mando” (https://www.lainformacion.com/asuntos-sociales/interes-humano/sociedad/sociedades-mando_0_896311746.html), article de la web “La Información”.

 

  1. “Directori sobre pietat popular i litúrgia. Principis i orientacions”. Document del Vaticà, facilitat per Pere Riutort, on hi ha el capítol VIII, “Santuaris i pelegrinatges”. Fou publicat el 17 de desembre del 2001 per part de la “Congregació per al culte diví i la disciplina dels sagraments”.

 

  1. “Saviesa ancestral” (http://www.fundaciontierra.es/sites/default/files/web_antiga/ca/data/pa47.pdf), document dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”.

 

  1. “’La abuela Damiana’. Vivències que perduren”, llibret en què es parla sobre l’àvia Damiana, una matriarca del poble colla, de Sud-amèrica i de cultura matriarcal, la qual conegué l’autor de l’obra.

 

  1. “Pacem in terris. Pau a la terra”, del papa Joan XXIII, encíclica publicada per Editorial Claret, en el 2013, llibre que recull aquesta encíclica de 1963.

 

  1. “La joia de l’Evangeli”, del papa Francesc, publicat per Editorial Claret, en el 2013, llibre que recull aquesta encíclica del 2013.

 

  1. “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, document realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973, per la “Junta Diocesana d’Acció Catòlica”.

 

  1. “Explanación de algunos aspectos de mi vida y de mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, de Pere Riutort Mestre, escrits personals elaborats entre el 2008 i el 2018 i tot. Es tracta de la “Versión en lengua castellana” i comprén l’”Apartado A. del – Capítulo 1º: Introducción personal previa, especialmente referida a la sociedad del País Valenciano y a la Iglesia Católica Valenciana”.

 

  1. “Santo Tomás de Villanueva”, article de José Máximo Lledó i publicat en la revista religiosa valenciana “Cresol” (no. 137, març-abril 2017), editada per la Unió Apostòlica de València.

 

  1. “La imposició dels sants espanyols” (https://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/01/10/imposicio-dels-sants-espanyols/651124.html), article de Jaume Fàbrega, publicat en el “Diari de Girona”.

 

  1. “Sant Sebastià es revela com el patró genuí de l’antiga pagesia solsonina” (https://www.regio7.cat/solsones/2010/10/23/sant-sebastia-revela-patro-genui-lantiga-pagesia-solsonina/108420.html), article publicat en el diari “Regió 7” en el 2010.

 

  1. “El patró dels pagesos catalans” (http://unilateral.cat/2017/05/17/el-patro-dels-pagesos-catalans), article d’Amàlia Bosch i publicat en el diari digital “L’Unilateral”, en el 2017. Tracta sobre Sant Galderic i afig informació relativa a Sant Isidre.

 

  1. “Sant Galderic: patró dels pagesos catalans” (http://www.festes.org/arxius/stgaldericpatro.pdf), article de Jordi Salat, publicat en Internet per “Festes.org”.

 

  1. “Sant Galderic, marginat per ser patró dels pagesos catalans” (http://www.laxarxa.cat/actualitat/cultura-i-xarxes/noticia/sant-galderic-marginat-per-ser-patro-dels-pagesos-catalans), article de Bernat Ferrer publicat en la web “La Xarxa” en el 2007.

 

  1. “Sant Galderic, l’autèntic patró dels pagesos catalans” (http://lameva.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/infobarcelonacasant-galderic-lautentic-patro-dels-pagesos-catalans_660650), article publicat en la web “El web de Barcelona” (de l’Ajuntament de Barcelona) i escrit en el 2018.
  2. “La seva història” (http://www.fundaciosantgalderic.cat/santgalderic/la-seva-historiaa), apartat d’una web que porta la “Fundació Terrassenca Sant Galderic”. En aquest punt de la web, hi ha un escrit interessant sobre Sant Galderic.

 

  1. “La llegenda de Sant Medir de Barcelona” (https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/infobarcelonacala-llegenda-de-sant-medir-de-barcelona_150092).

 

  1. “Els retaules del taller dels Sunyer a l’església de Sant Martí de Joc”[1] (https://ddd.uab.cat/pub/locus/11359722n6/11359722n6p271.pdf), article de Teresa Avellí Casademont, publicat en la revista “Locus Amoenus” (no. 6) i en una web de la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

  1. “Sant Isidre” (http://bibiloni.cat/blog/?p=2554), entrada de Gabriel Bibiloni, publicada en “El blog de Gabriel Bibiloni”.

 

  1. “Sobre història, fe i nació” (http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00989), article de Jordi Auladell, publicat en la web “Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya”.

 

  1. “La canonización de San Isidro: así reivindicó Felipe II la idea de España ante el Papa” (https://www.abc.es/espana/madrid/abci-canonizacion-san-isidro-reivindico-felipe-idea-espana-ante-papa-201605152220_noticia.html), article sobre Sant Isidre publicat en el diari espanyol “ABC”.

 

  1. “La festa de sant Isidre”, article de Miquel Codina i Farré publicat en la revista catalana “Agricultura i Ramaderia” (https://ddd.uab.cat/pub/agriram/agriram_a1935m5d1n5.pdf), en 1935 (núm. 5). Es fa una cita, de passada, de Sant Galderic, dels Sants de la Pedra i de Sant Medir, tot i que està dedicat a Sant Isidre i fa al·lusió a la primera associació agrícola espanyola i una de les primeres d’Europa, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, fundat en 1851 i que adoptà els sant madrileny com a patró.

 

  1. “Agri Culturam. Proclamación de San Isidro Labrador patrono de los agricultores y campesinos españoles”, butlla i redactada per Joan XXIII i que m’envià Joan Iborra, el 9 d’agost del 2019.

 

  1. “La represión de la cultura popular. El intento de control y reforma de la religiosidad popular en la España del siglo XVIII” (http://diposit.ub.edu/dspace/bistream/2445/66387/1/TFG%20Gracia%20Arnau%2C%20Ivan.pdf), estudi realitzat per Ivan Gràcia Arnau, publicat per la Universitat de Barcelona.

 

  1. “El Sant del Dia”, d’Alfons Llorenç, publicat per Edicions del Bullent, en el 2011, amb una entrada relacionada amb la festa de Sant Isidre i on també parla sobre Sant Galderic, llibre.

 

  1. “El sindicato vertical del franquismo: características generales y aspectos regionales” (https://archivo.cartagena.es/gestion/documentos/19769.pdf), article de Rosario Sánchez López, publicat en la revista “Cartagena Histórica” (quadern monogràfic no. 32), en el 2007.

 

  1. “Sobre la celebració d’unes tradicions d’origen religiós i altres amenitats…” (https://issuuu.com/faximil/docs/1971-gorg-23), article de Mn. Vicent Sorribes, publicat en la revista “Gorg” (no. 23), en 1971. Un article molt interessant per a conéixer bona part de la cultura popular valenciana.

 

  1. “Madera” (http://www.escuelapedia.com/etimologia/maderala-palabra-procede-de-la), entrada sobre la paraula “madera” i la seua relació amb el terme “mater” i, per tant, amb el mot “mare”, publicat en la web “escuelapedia”.

 

  1. “Els xanglots i més diacrítics” (https://osgarmar.wordpress.com/2014/01/16/els-xanglots-i-mes-diacritics), article de J. Leonardo Giménez i publicat en el blog “Espai de llengua, cultura i educació”.

 

  1. Informació referida al significat de la paraula “romaios” (relacionada amb “romeria”) i publicada en http://etimologias.dechile.net/?romeri.a, però a què no es podia accedir el 13 de març del 2020.

 

 

 

  1. Articles de blogs i de webs, relacionats amb la celebració de les festes en poblacions. Correus i articles, balls, fotografies, vídeos, jocs, etc. en relació amb als Sants de la Pedra i amb temes agrícoles.

 

  1. “Feriae” (http://www.perseus.tufts.edu/hopper/text?doc=Perseus:text:1999.04.0062:entry=feriae-harpers), entrada en la web “Harry Thurston Peck, Harpers Dictionary of Classical Antiquities (1898)”. Sobre el significat del terme feriae i sobre els tipus de fires que es feien al llarg de l’any.

 

  1. “La processo de la rodella de Montboló” (https://www.vilaweb.cat/noticia/3759637/20100730/processo-rodella-montbolo.html), article del diari “Vilaweb”, relacionat amb Arles (comarca del Vallespir, de Catalunya Nord).

 

  1. “Processó de la Rodella” (http://www.festes.org/directori.php?id=553), entrada en la web “Festes.org”, que inclou un apartat dedicat a algunes poblacions valencianes.

 

  1. “Processó de la Rodella” (http://www.festes.org/articles.php?id=669), article de Manel Carrera i Escudé publicat en la web “Festes.org”.

 

  1. “Processó de la Rodella” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Process%C3%B3_de_la_Rodella), entrada publicada en Viquipèdia.

 

  1. “Festes de Carrer. La verge del Carme i Sants de la Pedra” (http://historiadeaielo.blogspot.com/2010/07/festes-de-carrer-la-verge-del-carme-i.html), entrada publicada en el blog “Història d’Aielo de Malferit”. Es parla de la festa de al Mare de Déu del Carme, però es fa referència a la festivitat dels Sants de la Pedra quant a temps d’administració eclesial. Escrit per Mariló Sanz i per Mª Jesús Juan Colomer, relacionat amb Aielo de Malferit.

 

  1. “CARRER SANTS DE LA PEDRA 1995-2015. 20 anys de festa (3-5 de juliol de2015)” (http://historiadeaielo.blogspot.com/2017/07/carrer-sants-de-la-pedra-1995-2015-20.html). Una entrada molt interessant, festiva, en què es fa un repàs als vint anys que havien fet possible la recuperació i la creació d’una festa i de l’esperit de barri per part de veïns del Carrer Sants de la Pedra, d’Aielo de Malferit. A més, compta amb la lletra d’una dansa. Escrita per Mª Jesús Juan Colomer i per Alicia Martí Soler, de la Junta festera C/ Sants de la Pedra. Es publicà en entrada en el blog “Història d’Aielo de Malferit”.

 

  1. “La Festa dels Sants de la Pedra” (http://historiadeaielo.blogspot.com/2011/07/la-festa-dels-sants-de-la-pedra.html), entrada publicada en el blog “Història d’Aielo de Malferit”. Compta amb uns versos de Francisco Arroyo (1999) dedicats als Sants de la Pedra. Escrit per Mª Jesús Juan Colomer.

 

  1. “Josefa Juan Domenech i la festa dels Sants de la Pedra” (http://historiadeaielo.blogspot.com/2012/07/josefa-juan-domenech-i-la-festa-dels.html). Escrit d’homenatge a Josefa Juan Doménech (Pepica “Sarranota”), d’Aielo de Malferit i impulsora, després de l’assalt del retaule ceràmic dels Sants de la Pedra, de la recuperació, de la devoció i de la il·lusió que s’havia perdut en el barri on hi eren, des dels anys seixantes del segle XX. El redactà Mª Jesús Juan Colomer, en el blog “Història d’Aielo de Malferit”.

 

  1. “Sembra, sega i trilla del blat a Aielo de Malferit” (http://historiadeaielo.blogspot.com/2012/08/sembra-sega-i-trilla-del-blat-aielo-de.html), escrit de Rafael Morant Requena, en el blog “Història d’Aielo de Malferit”.

 

  1. “Festes populars d’Alaquàs” (http://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19810108ESCRIVA.pdf), estudi de Josep Ballester Escrivà Fort i de Francesc Garcia Barberà, sobre Alaquàs a principis del segle XX, i publicat en els Quaderns d’Investigació d’Alaquàs de 1981. Es parla dels Sants de la Pedra, que es celebrava la vespra de la festivitat i eixe mateix dia. A més, diu que també en treien les imàtgens durant la festivitat del Corpus.

 

  1. “Els Sants de la Pedra a Alaquàs”, article de Rafael Roca i publicat en el diari “Levante-EMV” el 23 de juliol del 2019, a què vaig accedir eixe dia i que m’envià Estrella Somoano Ojanguren (una històrica mestra de Magisteri) el 26 de juliol del 2019.

 

  1. “Una passejada per Albalat” (https://riberaturisme.es/wp-content/uploads/2016/12/Passejada-albalat-de-la-ribera.pdf), guia de butxaca redactada per Emili Moscardó Sabater i editada per l’Ajuntament d’Albalat de la Ribera, en què s’ofereix informació sobre art relacionada amb els Sants de la Pedra (“7. El temple parroquial”).

 

  1. “Vila d’Albalat de la Ribera de Xúquer”, estudi facilitat pel seu autor, Pere Joan Hernandis, i editat per l’Ajuntament d’Albalat de la Ribera en el 2007.

 

  1. “Els Sants de la Pedra: Sant Senent i Sant Abdón” (http://www.albalatdelssorells.net/index.php/val/albalat-dels-sorells-val/informacio-general-albalat/festes-i-tradicions.html), entrada dins de la web de l’Ajuntament d’Albalat dels Sorells, en l’apartat “El cicle de l’estiu”.

 

  1. “Festes 2018 Albalat dels Sorells” (http://www.albalatdelssorells.net/images/LLIBRE_DE_FESTES_PÀGINA_WEB.pdf), llibre de les festes patronals del 2018.

 

  1. “ESTAMPA SANTS ABDÓN Y SENENT RECUERDO FIESTAS 2º CENTENARIO ALBALAT DELS SORELLS 1930—C-41” (https://www.todocoleccion.net/postales-religiosas-recordatorios/estampa-santos-abdon-senent-recuerdo-fiestas-2-centenario-albalat-dels-sorells-1930-c-41~x135588530#sobre_el_lote), entrada de la web “todocoleccion”. Correspon a una estampa feta en 1930 amb motiu del segon centenari de la fundació de la confraria dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

 

  1. “Unes pintures barroques a l’Albi sota l’ombra de Josep Juncosa”, article de Joan Yeguas i Gassó relacionat amb la població l’Albi (comarca de les Garrigues), facilitat per Ramon Miró i Bernat. Interessant, entre altres coses, perquè hi ha un quadre del segle XVII, de bona qualitat i que encara es conserva.

 

  1. “Els Sants de la Pedra” (http://www.alcasser.es/sites/default/files/files/publicacions/bim_nadal2012.pdf), article aparegut en l’informatiu municipal d’Alcàsser (població de l’Horta de València), de Nadal del 2012, on es parla sobre els Sants de la Pedra, en les festes patronals d’Alcàsser de 1952.

 

  1. “Sants de la Pedra-Imatge” (https://mapio.net/a/25775443/lang=gl), tret de la web “Mapio.net”. Aquesta entrada està relacionada amb Alcàsser.

 

  1. “L’Alcúdia de Crespins” (http://paisvalenciapobleapoble.blogspot.com/2018/04/lalcudia-de-crespins-la-costera.html), entrada de Paco González, en el blog “País Valencià, poble a poble”. Aquesta entrada està relacionada amb la geografia física, com ara, amb el riu els Sants.

 

 

Nota: [1] Aquest article està en una web de publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona i eixí en la revista “Locus amoenus” (no. 6).

Dones de Santa Pola amb molta espenta

General, , ,

 

En un altre article relacionat amb Santa Pola, “Santa Pola con ojos de mujer” (https://infopola.wordpress.com/2014/03/28/santa-pola-con-ojos-de-mujer-2), un escrit publicat en la web “Infopola”, entre altres coses, es comenta que, si bé, uns cinquanta anys arrere, no era corrent que una dona estudiàs, ni, de bon tros, fora del poble, “Una excepción de la época fue Maria Sempere Montiel, conocida como ‘Maruja la psicóloga’”, una cronista.

La segona dona que apareix en aquest article, Maria Pomares Jiménez (“Maru”, en diferents moments de l’escrit), “dice convencida que Santa Pola era un pueblo matriarcal”.

Una cosa que em cridà l’atenció, fou quan passem al moment en què, una de les dones que pren part en l’article, Chon Pérez, diu que “La mujer de antes era el padre y la madre” i, sobretot, quan, l’endemà, el 27 d’octubre del 2020, viu en eixes paraules, una relació amb la figura de la deessa grega de l’agricultura, Demèter, amb els diòscurs (com ara, Cautes i Cautopates) i, com, des d’un primer moment, amb els Sants de la Pedra. Passa que, ara, no parlant de deesses, sinó de la figura de la dona.

Destacarem també que Chon Pérez, que nasqué en 1953, “en una familia que también califica de humilde: ‘Mi padre era marinero y mi madre una ama de casa normal’. Y de nuevo recuerda esa época como la más feliz, aunque añade: ‘Me considero una mujer muy adelantada a mis tiempos desde siempre, pero he tenido la cabeza amueblada’. Lleva desde 1988 dando clases de pintura en talleres del Ayuntamiento”.

Un poc després, llegim que, “Chon relata como el maestro del pueblo, Ramón Cuesta, habló con su madre y le dijo que aquella niña rubia valía para estudiar. Gracias a él le dieron una beca, cuenta: ‘En mi casa no había posibilidades económicas’. Se decidió por Bellas Artes, en Madrid, porque gracias a Vicente Orts, ‘Ojos negros’, se interesó y se adentró en el mundo de la pintura.

Sin el apoyo de sus padres no hubieran podido estudiar. ‘Mi madre se dejaba de comer para pagarme la carrera y mi padre se mataba a trabajar por las noches; se sentían muy orgullosos del sacrificio que estaba haciendo’, comenta por ejemplo María asintiendo con la cabeza en señal de agradecimiento”.

Per tant, la mare tenia un paper actiu en la gestió dels diners, fet que recorda lo comentat, en altres apartats, sobre el fet que la dona fes de matriarca. Si, a tot això, afegim que considera que sa mare era una persona normal, podem intuir que ni la dona abusava de l’home, ni era l’home qui ho feia de la dona. I, com que, a més, la dona feia de mare… i de pare, evidentment, això només podia passar en un ambient on la dona i mare fos la matriarca.                          

Tot seguit, Chon Pérez afig que “Y es que era poco común que la mujer saliera del pueblo para estudiar, explica Chon muy cierta. Incluso María llega a decir: ‘Tenía que ser una buena ama de casa. Mi meta era casarme; yo no tenía idea del Bachillerato ni sabía que podía hacerlo’.

Les dones porten la iniciativa

General, , , , ,

 

El 14 de juliol del 2020, en el grup de Facebook “Dialectes”, Miquel Vila Barceló, en resposta a una publicació que jo havia fet del llibre “Mallorca eròtica”, després de llegir unes paraules de Miq Mat, com ara, “’Bona vida té un ca si li donen menjar d’hora, però millor la té una dona si la deixen comandar’” i una frase de Maria Montserrat Morera (“La dona fa la casa”), comenta que “Una cosa que no sé si ve a to explicar és que la dona mallorquina, al ball antic, sobretot a les mateixes, feia tot el possible per fer quedar en ridícul al ballador, és a dir, al ball, comandava ella”.

Immediatament, responguí a Miquel Vila Barceló, amb aquestes paraules: “He llegit que, com a mínim, en algun ball valencià, és la dona qui va cap a l’home i, per tant, qui inicia el ball”.

A més, el 23 d’abril del 2021, en veure jo un comentari de Lucas Ramón Silvestre, en el meu mur, en què hi havia uns escrits relatius a balls matriarcals, li demaní més informació i, en un missatge, m’escrigué “Com et comente en el missatge al teu post, en València era majoritari que les dones portaren la iniciativa al ball. Pots trobar més informació en un llibre de Fermín Pardo. També et puc facilitar vídeos on es veu eixa iniciativa de la dona al ballar, inclús dins de parelles que són matrimoni.

https://youtu.be/cfAAiySVw3k.

 En aquest vídeo trobaràs el matrimoni ballant i, com podràs vore, l’home continua els passos que marca la dona. Tot i això, és curiós, perquè són del Molinell, un mas de Culla[1], on no era habitual que la dona manara”.

En línia amb lo que hem escrit fins ací, en l’entrada “Els balls sagrats al voltant dels pous; Eivissa. (Dancing around sacred wells; Ibiza)” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2014/06/els-balls-sagrats-al-voltant-dels-pous.html), de Manel Jovani i publicada en el blog “El somni de la Deessa Terra”, llegim que, “Encara que sembli estrany, avui dia encara podem trobar algun indret on es realitza una de les cerimònies més antigues de la humanitat i que està relacionada de forma directa amb els rituals de la nostra Deessa Terra. Certes danses arcaiques que es segueixen desenvolupant per la nostra geografia tals com els balls dels cavallets, de bastons, de l’àliga i d’altres, tenen orígens força remots amb uns antecedents clarament pagans i que es vinculen amb el culte a motius que giren entorn els cicles i aspectes de la Deessa Terra.

(…) Un clar exemple el tenim en les danses de pagès eivissenques i molt concretament en les que es ballen al voltant de pous i fonts”.

Al moment, en una primera foto que hi ha en aquest escrit sobre balls, podem llegir, textualment, que “Els balls de pagès es realitzen al voltant d’esglèsies, pous i fonts” i, en una segona que hi ha al costat, “Ball pagès al costat d’un poc a Buscastell, Eivissa”. Immediatament, comenta que “Tal com si els mil·lennis no haguessin passat, alguns dels habitants de determinats pobles de la illa d’Eivissa (tant[2] coneguda pel seu ambient festiu lúdic i turista), escullen seguir mantenint vives aquestes tradicions que ens permeten poder contemplar com, efectivament, va existir un temps on l’home estava lligat al culte a la Deessa Terra. Possiblement en aquest cas de la deessa púnica[3] Tanit, ja que el seu culte va estar fortament arrelat a la Illa d’Eivissa fins a la cristianització en el segle II. (…) la importància recau en que es retia cultes als seus símbols, com l’aigua, als pous i la fertilitat de les collites i que possiblement ens trobéssim amb grups matriarcals”

I, un poc després, Manel Jovani, comenta que “Les dones i homes de pagès que participen dels balls típics eivissencs duen els seus vestits rurals. En el cas de les dones, porten uns grans collars que tenen una gran semblança en els que trobem en l’escultura ibera de la Dama d’Elx, que és reconeguda entre d’altres com una representació de la deessa púnica Tanit”, deessa que, com podem veure en Viquipèdia, el 16 d’abril del 2021, “Com a senyora de la fertilitat, rebia el nom de Nutrix (dida)[4]. Els seus símbols són la magrana, la figa, l’espiga, i el colom com a símbol animal”. Recordarem que Demèter, la deessa grega de l’agricultura i també vinculada al matriarcalisme, entre altres símbols, està vinculada a les espigues de forment.

Fins i tot, en “El cançoner de Pineda” veiem que, en la “Dansa de Pineda”, com comenta Sara Llorens,  té lloc “una passejada que fan les noies acompanyades del jove que cada una d’elles s’ha triat per parella” (p. 276). Per tant, novament, és la dona qui tria.

Agraesc la col·laboració de Miquel Vila Barceló i la de Lucas Ramón Silvestre.

 

 

 

Notes: [1] Culla és una població valenciana de la comarca de l’Alt Maestrat.

[2] Literalment.

[3] Cartaginesa, és a dir, pertanyent a la cultura púnica o cartaginesa, la qual, s’estengué pel nord d’Àfrica , pel sud de la península ibèrica i per altres punts de la mar Mediterrània i que perdurà, fins i tot, per exemple, en el segle V.

[4] Dida o mare de llet. Com veiem, està associada a la paraula “Nutrix”, mot que té a veure amb “nutrició”(terme procedent del llatí “nutrire”, que vol dir “nodrir”).

Els nuvis passen a viure on ho fa la muller

General, , , , ,

 

En la rondalla “En Pere pescador (variant A)”, recopilada per Sara Llorens, hi ha un moment en què, la xica, no solament fa costat al jove i, ell, immediatament, va cap a un palau, sinó que, a més, quan la noia explica a l’amo lo que havia passat, ell accepta que el jove es case amb una filla seua i, a canvi, el jove li diu que se n’ha d’anar a palau i, sense parar-se en palles, se’n va. Finalment, veiem com mor un gegant i, “Llavors la princesa i el noi se’n van anar cap a la post, i se’l va endur cap a la terra del xicot. I allà es van casar i, després, amb en Pere pescador i la seua muller, se’n van anar tots plegats a la casa de la princesa” (p. 210).

Respecte a aquestes línies, direm que, el 12 d’octubre del 2020, Rafel Gelabert, de les Illes Balears, em comentava que hi ha el costum balear de casar-se en el poble de la dona. I, a més, ací veiem que l’home passarà a viure en la casa de la princesa, un fet de tipus matriarcal. Com a exemple, en el llibre “Elles també hi eren”, en relació amb Francisca Garcies Riera (Bunyola, 1887-1970), llegim que “Na Francisca va fer espardenyes fins que es casà amb en Miquel Alenyar Pasqual, Cabussó. Ella tenia 24 anys i ell 27. Celebraren les noces el 30 de juny de 1911 i fer en el convit de xocolata i ensaïmades a ca ella” (p. 75). També veiem que Tonina Riera Estarelles (Bunyola, 1891-1985), “A l’edat de 20 anys es casà amb Josep Vives Rosselló, en Pep Pollencí, de 29 anys i natura de Pollença, que feia de missatge[2] a l’Alqueria d’Avall. De casats quedaren a viure a la casa familiar de na Tonina, sa mare” (p. 104). O, com ara, que Antònia Mayol Creus (Bunyola, 1906-1968) “i en Martí es casaren el 15 de novembre de 1940 a l’església de Sant Jaume de Palma. Visqueren sempre, amb els nins, a la casa familiar de n’Antònia, amb sa mare” (p. 182). Es tracta, per tant, d’un costum vinculat amb el matriarcalisme.

D’una manera semblant, però referent a anar a ca la núvia, en “El cançoner de Pineda”, hi ha una cançó que plasma aquest detall matriarcalista:

“El dissabte n’és costum

pel que està enamorat

d’anar a veure la promesa

una estona, havent sopat” (p. 288).

 

En el llibre “Elles també hi eren”, de Bàrbara Suau, llegim que, quan Francisca Creus Borràs (Bunyola, 1866-1957) es casà amb  forner a qui comprava pa, Llorenç Pou Munar, “El dia del casament, celebrat a Bunyola el 20 de febrer de 1889, tota la família d’en Llorenç no pogué venir a Bunyola, perquè no cabien al carro, Francisca i Llorenç, acabats de casar, decidiren visitar els familiars llosetins[3] que no havien pogut anar a les noces” (p. 30). Bàrbara Suau també addueix que “Na Francisca acollí la nebodeta Bàrbara a la Torre, com una filla, s’encarregà de la seva educació” (p. 32).

 Com veiem, tant la dona com l’home actuen amb molta iniciativa i que no és una cosa únicament reservada a hòmens sinó que, en molts casos, és la dona qui porta la iniciativa, com també passa entre molts catalanoparlants. I, a banda, és la dona qui fa d’educadora.

Agraesc Lluís Marmi, per recomanar-me els dos llibres sobre Pineda de Mar i, igualment, Bàrbara Suau, per un comentari que em feu respecte a una parella inclosa en aquesta entrada.

 

 

 

Notes: [1] Mistos i candeles.

[2] En el DCVB, també figura la paraula “missatge”  amb el significat d’”Home llogat per mesos o per un any per a fer feina en una possessió o lloc”.

[3] De Lloseta, una població de l’illa de Mallorca..

La dona aprova la proposta del marit

General, , , ,

 

En relació amb la frase “¡A ta casa, vaca”, direm que el 27 d’abril del 2021, mentres llegia el llibre “Encisam de totes herbes”[1], de Joaquín Martí Gadea[2] i publicat en la ciutat de València en 1891, podem llegir un dels fets esdevinguts (“sosuits”[3]) que reflecteix molt bé el matriarcalisme en la cultura valenciana. Diu així:

“En Benasau, hi havia anys[4] arrere un llaurador de mitja capa, que li dien de malnom el tio Quartés, que com no tenia família, treballutjant les terretes ho passava prou bé en la seua dona; però a l’arribar a l’edat dels sixanta, segurament nostre home es cansà de treballar, i parlant una nit al costat del foc en sa muller, li diu: ‘-Mira, xica, jo ha pensat que p’a lo que mos queda de vida, no necessitem ja anar tan aperrejats com dasta ara[5]; si tu vols, vendrem les terres i, de lo que traurem, mos sobra p’a passar els deu o dotze anys que per llarg podrem viure’. I veent que a la dona no li pareixia mal el pensament” (p. 500), feren lo que trià la dona.  A més, aquest marit també reflecteix el refrany “De llevant o de ponent, de la dona sigues parent”.

Parlem d’un escrit publicat en 1891 però que, com veiem, encara és una realitat en moltíssimes famílies catalanoparlants per part del marit i de la dona, sobretot, entre descendents de catalanoparlants per part de pare i mare i, fins i tot, per part dels avis (de les dues rames).

Agraesc Francesc Castellano Vilamu, qui em recomanà aquest llibre, el qual, igualment, té  cançons, refranys, rondalles i molt més de la cultura valenciana tradicional de la darreria del segle XIX.

 

 

Notes: [1] En l’original, el títol, sovint, es coneix com “Ensisám de totes herbes ó ensart”, tot i que és molt més llarg. A partir d’ara, adaptarem el text original a la normativa actual però conservant el text excepte en canvis lleugers.

[2] Joaquín Martí Gadea (Balones, 1837-1920), fou un escriptor, filòleg, religiós valencià i, igualment, recopilador de la cultura tradicional valenciana.

[3] Hem trobat, en el DCVB, que, si consultem el terme “Succeït”, podem veure que, en una de les formes de pronúncia, figura “sosoít” i que la relaciona amb el parlar del País Valencià que apareix com “(val.)”. Per tant, és aquesta la paraula a què fa referència.

[4] Benasau (en l’original, “Benesau”) és una població valenciana de la comarca del Comtat.

[5] “com fins ara”.

“Reina hermosa”, bellesa matriarcal

General, , , , , , ,

 

El 9 d’octubre del 2020, fiu un escrit en distints grups de Facebook, que deia així: “Estic interessat en informació sobre dones (i sobre hòmens) amb un estil de vida matriarcal (articles, persones que coneixeu o que vivien, etc.)”. La primera resposta, per part de Joan Colera, fou: “Tots els valencians de mena” i, immediatament, aclaria i adduïa “Que les valencianes sempre han portat els pantalons a casa, majorment, i l’home sempre ha fet costat les dones amb lleialtat fefaent. Mira, per exemple, que els valencians són més de la Maredeueta que d’altres figures cristianes… La Fallera Major, la Bellea del Foc… El culte a la dona és evident (…)”.

En relació amb aquestes paraules de Joan Colera sobre eixe culte a la dona, afegirem que, en el llibre “Cuentos valencianos”, del valencià d’arrels aragoneses (per part dels dos pares) Vicente Blasco Ibáñez i publicat per Alianza Editorial en el 2015, hi ha un conte, “La cencerrada”, en què podem veure el paper tan important que desenvolupa la dona en la cultura valenciana, traslladable, evidentment, a la vinculada a la llengua catalana, quan tracta sobre l’aixovar i sobre moments previs a les noces. Així, diu: “En trescientas onzas la dotaba el novia, sin contar la ropa y las alhajas pertenecientes a su primera mujer.

La casa de Marieta (…) fue visitada por todas las chicas del pueblo.

Aquello era un jubileo. Todas formando grupo, cogidas de la cintura o de las manos, pasaban ante el largo tablado cubierto por blancas colchas, sobre el cual los regalos y la ropa de la novia ostentábanse con tal magnificencia, que arrancaban exclamaciones de asombro.

¡Reina y santísima!¡Qué cosas tan preciosas!” (p. 35).

I continua amb els regals a la dona: “Después venían los regalos de los amigos”. I, a més, afig “Y como digno final de aquella exposición, en lugar preferente ostentábanse las joyas chispeando sobre la almohadilla granate de los estuches (…).

¡Vaya una suerte de Marieta!” (pp. 36-37).

Però, per si semblava poc, Vicente Blasco Ibáñez addueix que “toda la comitiva nupcial salió en busca de la la novia” (p. 43) i, unes línies molt interessants i que, justament, foren les primeres que llisquí, d’aquest llibre, després d’haver vist, en primer lloc, el “¡Reina y siñora” que, àdhuc, llegirem entre eixes línies: “¿Y ella? Las mujeres no se cansaban de admirarla. ¡Reina y siñora! Parecía una de Valencia con la matilla de blonda, el pañolón de Manila que con el largo fleco barría el polvo, la falda de seda hinchada por innumerables zagalejos, el rosario de nácar al puño, un bloque de oro y diamantes como alfiler de pecho, y las orejas estiradas y rojas por el peso de aquellas enormes polcas de perlas que tantas veces había ostentado la otra” (p. 44).

A més, Vicent Blasco Ibánez, quan ja escriu respecte al passatge del dinar, comenta que “Marieta[1] pusóse en pie (…). Había que regalar algo a la novia para alfileres; era la costumbre. Y los parientes del novio, a quienes convenía estar en buenas relaciones, dejaban caer (…)  la media onza[2] o la dobleta fernandina” (pp. 48-49).

Continuant amb el tema de la bellesa i la dona, i amb les paraules de Joan Colera, en un correu que m’envià Felipe Sanchis Tárrega, el 23 d’abril del 2021, plasmà un poema del poeta Gabriel Vila Vila (1880-1962), de Moixent (una població valenciana de la Costera), i publicat en el llibre “Versos de amor a Mogente”, editat en 1973, que, textualment, diu així:

“pagines 73-74

A la reina moixentina

Reina meua:

En un crit de gloria

de grata memoria

per la Soberna[3]

guapa, sonrient,

alegre i galana

que elechi[4] Moixent,

comença a sonar

la grosa campana

del bell campanar.

Es un cant de alegria

i de simpatia.

Es marcha triunfal[5]

per una ideal,

que agradablement

escolta Moixent,

felis[6] i extasiat.

Moixent ya te Reina,

I la te com vol.

Més guapa que el Sòl.

De adorat perfil

grasios i chentil[7].

En ulls, dos luseros[8]

purs i salameros[9]

en rebrills de çèl.

La boca de mel,

ol a essesies[10] mil

de capoll bermell,

de rosa, clavell,

viola i chesmil[11].

Moixent Reina te.

I en ansies, en fe,

en un crit de gloria

de grata memoria

per la Soberana

guapa, sonrient,

alegre i galana

que elechi Moixent,

comensa a sonar

la grosa campana

del bell campanar.

¡Salve moixentina!

¡Salve Reina hermosa,

atractiva, fina,

rica i deliciosa.

Moixent, este día

de emosió tan grata,

rendix  pleteía

a la Reina guapa”[12].

 

 

Agraesc la generositat de Jose V. Sanchis Pastor, qui em recomanà el llibre de Vicente Blasco Ibáñez, i la de Felipe Sanchis Tárrega mitjançant el correu electrònic que m’envià.

 

 

Notes: [1] La núvia.

[2] En el DCVB, veiem que una unça era una “Moneda d’or que pesava una unça i valia setze duros”.

[3] Textualment, en el correu electrònic, en lloc de “Soberana”, com escriu a mitjan poema

[4] Literalment, en lloc de la forma “elegí”.

[5] Textualment, en lloc de  “És marxa triomfal”.

[6] “feliç”.

[7] “Moixent ja té Reina, / i la té com vol. / Més guapa que el sol. / D’adorat perfil / graciós i gentil”.

[8] Del castellà “lucero”, equivalent a “estel”.

[9] En castellà, “zalamero”, equivalent a “afalagador”.

[10] Literalment, en el correu electrònic, en lloc de la paraula “essències”.

[11] “gesmil”.

[12] Els quatre darrers versos diuen “Moixent, este dia, / d’emoció tan grata, /rendix pleitesia / a la Reina guapa”.