Semblances entre el matriarcalisme valencià, el català i l’andorrà: un vincle comú

General, , , , , , , ,

 

Continuant amb la llegenda valenciana “El capellà de Favara”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, afegirem que el capellà Toni, amb motiu del retorn al seu poble, confiava en l’ajuda de Tereseta (la dona amb qui ell vivia) i en les habilitats de Ramonet, de forma que les coses anirien com la seda (p. 97), detalls que, igualment, podríem vincular amb el matriarcalisme: la confiança en els altres membres de la “família”, àdhuc, en la dona.

“La visita, com havia previst el pare Toni, va anar com una seda. Les dones cantaren com els àngels, l’alcalde va pronunciar un discurs breu, Tereseta va fer un arròs al forn deliciós i el bisbe i els seus acompanyants ho passaren divinament” (p. 98). Ens trobem amb unes frases que, enllaçant-les amb unes paraules del llibre “El Comú català”, de David Algarra, ens porten a un matriarcalisme molt reflectit: “La parròquia complia, també, una funció crucial en l’àmbit de la convivència, ja que era un centre d’orientació moral i d’inspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles d’unió i germanor (…). Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines” (pp. 61-62) i, potser, fins i tot, les visites d’alts càrrecs religiosos. A banda, veiem que el discurs del batle fou curt (en línia amb el “No teoritzen. Viuen i actuen”, que és una realitat en les cultures matriarcals) i que hi hagué bona harmonia entre el bisbe i els altres assistents.

I és que, en aquest passatge (incloent el detall de l’harmonia entre els feligresos), també es plasma que “El sentit pregon de la nostra societat medieval rau exactament en el pactisme, o sigui en la concepció que el pacte amb la sobirania ha de regular tota l’ordenació humana i política de la col·lectivitat” (p. 100 del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, en l’edició de 1960). No es ressalta la figura del capellà, ni la del bisbe, encara que siguen caps: el primer, de la parròquia i, el segon, del bisbat.

Quant al paper de l’autoritat religiosa del poble, el capellà, el 12 de juny del 2022, David Algarra (estudiós del comunalisme en l’Alta Edat Mitjana i fins ara, sobretot, a nivell de Catalunya), en un tweet, em comentà que “El paper dels mossèns rurals no l’he estudiat gaire però, pel poc que he vist, normalment, eren veïns del poble, fent unes litúrgies cristianes barrejades amb rituals camperols, per exemple, en els comunidors, a vegades, allunyades del que demanaven els bisbats”.

No debades, en la llegenda, es comenta que, “dos mesos després de la visita, el pare Toni, Tereseta i Ramonet ja estaven instal·lats en la parròquia de Sant Antoni” (p. 98) i que “El pare Toni era un capellà honrat, treballador, innocent i sincer, que no dubtava a l’hora d’ajudar els feligresos. No hi havia dia que no auxiliara algun pobret desesperat, no protegira alguna víctima dels poderosos, no repartira el seu menjar amb algú que tinguera fam, no visitara un malalt, no contribuïra a resoldre algun conflicte o no ajudara a qui ho necessitara. Per això es va convertir en l’ànima del poble i Favara sencera estava orgullosa d’haver donat al món un fill com ell” (pp. 98-99).

En relació amb aquest pactisme a nivell popular, direm que, en el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, de Núria Boltà Vilaró i publicat pel Comú de Canillo (Principat d’Andorra) en el 2020, quan tracta sobre “Fer el veïnat”, l’autora (amb qui tinguérem ocasió de parlar) comenta que, fins i tot, durant les noces, “es feia palesa la importància dels veïns” (p. 61), ja que, un poc abans que el capellà declaràs marit i muller cada membre de la parella (p. 61), llegia una oració:

“Mitjançant gràcia de l’Esperit Sant, matrimoni s’ha tractat entre X i X… Si algú coneix algun impediment de consanguinitat, afinitat o parentiu espiritual, o altra causa… que ho anunciï, altrament incorrerà en les penes pel dret instituïdes…” (p. 61).

Per tant, l’empremta matriarcalista que ja hi havia en els comtats catalans, encara pervivia com també ho fa en el segle XXI.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Recomane el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, elaborat per Núria Boltà Vilaró mitjançant una recopilació acompanyada de bona empatia, de sensibilitat ben conduïda i d’agraïment sincer cap als informadors i, a banda, sense menysprear les persones de l’àmbit rural. Fàcil de llegir i amb molta informació sobre la vida quotidiana de Canillo (Principat d’Andorra).

L’Església matriarcal, el sentiment de pertinença a la terra i el comunalisme

General, , , , ,

 

 

En la rondalla valenciana “El capellà de Favara”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, hi ha molts passatges en què es reflecteix molt l’Església matriarcalista, el sentiment de pertinença a la terra, el comunalisme i el fet que, com escriu Jaume Vicens Vives (en 1960 i traslladable a la tradició matriarcal), el poble fa l’Església i l’Església fa el poble, això és, que hi ha bon vincle entre ambdues bandes: una tradició, clarament, d’origen matriarcalista.

Així, en aquest relat, veiem que un xiquet, Antoniet (Antoni Cunyat i Forés), de Favara (p. 88) i que no parava en torreta, passa per distints seminaris i, un dia, el bisbe “li va encarregar que es posara al capdavant d’una parròquia, en un poblet de muntanya” (p. 89) i, com que les bones persones d’aquell poble, “que eren la majoria” (p. 89), havien tingut molta mala sort, confiaven en un capellà.

Ara bé, un segon mossén (l’anterior en el càrrec en la parròquia) era un amic dels bons menjars, de les aparences i de la paraula bonica, fins al punt que, com que abusà de la bona voluntat dels feligresos, “un dia, les dones del poble elegiren una comissió, anaren a contar-li el cas al senyor bisbe i aconseguiren que el traslladara a un altre poble, perquè elles ja estaven fartes de convidar-lo” (p. 90), un fet que enllaça amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), en què, com ens comentà el 18 de maig del 2022 un home molt coneixedor d’aquella cultura, a qui havíem demanat “En la cultura colla, ¿són les dones qui inicien accions semblants?”, ens respongué “Aquella és una cultura matriarcal”. Com copsem, les dones, qui fan de cap de colla, prefereixen autoritats eclesials de línia matriarcal.

Per això, quan un vicari es posa en contacte amb el pare Toni (Antoni Cunyat i Forés) i el capellà Toni se’n va a un convent molt antic que tenien unes monges a unes tres llegües del poble (p. 91), el nou capellà s’acosta en un ruc (p. 91), capta que elles li envien un xiquet que li ajudaria a dir missa i més… però que era un xavalet que necessitava molt a aprendre. En aquesta part de la llegenda, veiem que el narrador no s’inclina per la vida asceta de les monges, sinó per la vida en vincle amb la població.

Al poc de temps, el mossén copsa com és el xiquet i, com que, per al pare Toni, primer era l’obligació que la devoció, “es va deixar de catecismes i li va demanar que es preparara amb la campaneta i totes les altres coses necessàries per ajudar-lo a dir missa” (p. 95).

Les bones paraules del pare Toni convencen la mare del xiquet (p. 95) i, a més, l’educació matriarcal del capellà fa que “el senyor rector del poble va començar a guanyar-se la confiança dels seus feligresos, perquè tots van comprendre que un home capaç d’educar una criatura amb tanta paciència havia de ser una bona persona.

Al llarg dels mesos següents, les coses anaren millorant a la parròquia de Sant Pasqual. El pare Toni també havia trobat per fi una dona treballadora (…) i volia Ramonet com si fóra fill seu” (pp. 95-96).

Així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, les autoritats no ho són, simplement, pel càrrec que ocupen, sinó, més encara, perquè la gran majoria de la població, consideren que són bones persones, que són un exemple a seguir i que es pot confiar en elles.

I, com en una parròquia de què tinc molt de coneixement i de què conec el rector, com que el capellà Toni tenia molta harmonia i connectava molt bé amb els habitants del poble, “Els dies de precepte, l’església de Sant Pasqual s’omplia de gom a gom i tots esperaven l’hora del sermó, perquè el pare Toni tenia el costum d’acabar sempre amb uns versets, innocents i divertits, que alegraven els feligresos. I, entre setmana, tampoc no hi faltaven els bons cristians que, quan Ramonet passava amb la cistelleta de la col·lecta, es rascaven la butxaca” (p. 96).

Del paràgraf anterior, podem extraure punts interessants: en les cultures matriarcals, 1) la participació és alta, 2) el sermó (lo formal) i les relacions humanes, la bona harmonia, el fer bona pasta, etc., es consideren molt importants en la vida i 3) la generositat perquè el cap és una persona receptiva a tots i que no mira ningú de dalt a baix i que s’interessa per la comunitat, és elevada.

Per això, com llegim en el paràgraf següent, “D’aquella manera, amb paciència, fe i bon humor, el reverend pare Toni va aconseguir que els seus feligresos oblidaren els conflictes que havien tingut amb els rectors anteriors” (p. 96).

A banda, aquests detalls de convivència real, de qui toca de peus a terra i pensa més en els altres i en projectes que vagen més enllà del seu jo i del dels altres, no sols cohesionen sinó que, en el relat, apleguen al palau episcopal i al bisbe, qui “no es cansava de dir que estava molt orgullós de la faena que havia fet el reverend pare Antoni Cunyat i Forés” (p. 96), capellà que, a mes, per a rematar el matriarcalisme tan palpable en aquesta llegenda valenciana, “Sant Pasqual estava bé i ell no tenia queixa dels veïns; però el pare Toni, com qualsevol bon valencià, anhelava tornar al seu poble” (p. 97) i ho fa. La terra sempre tira i el realisme i el bon cor del mossén li havien fet possible moltes coses que, d’una altra manera, no haurien reeixit. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Veia la terra verda unida a una illa”, el vincle matriarcal entre les mares i els fills

General, , ,

 

I, al moment, en la llegenda “La cova de l’encantada”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, passem a un passatge festiu (p. 75) en què “els músics s’havien posat a tocar una altra vegada altres cançons de dansa i les donzelles, ballant, (…) començaren a recollir la roba que havien deixat estesa a la serena” (p. 75) i, a poc a poc, la majoria de les donzelles se’n van, per la boca de la cova, alegres i somrients, cap a les entranyes de la terra (p. 75), detall que podem enllaçar amb la tornada a l’inframón de què parla Josefina Roma en el “Rondallari de Pineda”, on arreplega rondalles de Pineda de Mar (el Maresme) plasmades per Sara Llorens.

Després, quan eixia el sol, la reina Alhabaca fa un senyal als gegants negres que vigilaven el pastor de cabres, per a que s’alçàs i “els acompanyara cap a l’entrada de la cova on hauria de passar set anys de reclusió (…). Però, quan es va posar dret no va notar gens de dolor” (p. 76).

A banda, “músics, donzelles i gegants formaren una comitiva que encapçalava la reina Alhabaca. I darrere de tots, el pastor i els gegants que l’acompanyaren foren els últims que entraren a la cova” (p. 76) i, així, copsem que, malgrat que ningú no resta fora i, per tant, no és exclòs, el pastor, com diríem popularment, és l’últim pet de l’orgue…, encara que tots facen via cap a la matriu, cap a la vulva de la dona (en aquest cas, de la reina de les dones d’aigua).

Igualment, el pastor, en entrar-hi, com veiem un poc després, passa a un món que desconeixia, però en passatges molt semblants a rondalles mallorquines en què un personatge se’n va cap a un jardí que hi ha en l’interior de la terra. I, a més, immediatament, trobem una caverna en forma de campana i ell recorda quan passava molt a prop de la cova i sentia una campana que convocava totes les ànimes (p. 78). I, posteriorment, fa camí cap a un túnel.

Afegirem que la campana fa lo que vol amb el pastor (p. 78) i que, quan l’espenta contra una paret i, en acabant, ell es desperta, l’home capta que ja no tenia la roba de pastor sinó que “El cobria una túnica teixida amb fils de plata i seda (…) i feia olor de gessamí, roses i mel. Per una finestra (…) entrava a la cambra una claror blavosa, molt agradable, i des d’alguna part de l’edifici, li arribava el so d’unes melodies delicioses.

(…) Des de la finestra, veia la terra verda, unida a una illa per dos ponts de vidre” (pp. 78-79). Per tant, veiem que el pastor ha passat cap a lo matriarcal, que hi ha un vincle entre l’illa i la terra verda (senyal de vida així com ho fa la primavera, associada al color verd) i que es reflecteix la relació entre el fill nat però que encara té el cordó que l’uneix a la mare.

Aleshores, el pastor, molt obert, veu que li entren tres donzelles que li porten aigua de roses (per a rentar-se les mans), menjar i unes estovalles i una vaixella d’or i d’argent (dos colors que podem vincular amb el matriarcalisme, de la mateixa manera que la claror i la foscor, que l’home i la dona, que la mare i la filla, etc.). I, així, “el pastor de cabres va comprovar que la riquesa fabulosa de les dones d’aigua no era una quimera. Allà on mirava veia obres d’art i joies ben treballades” (p. 80).

I, quan la reina Albablanca li diu que ja han transcorregut els set anys, ell es trobava com si la roba estigués per estrenar, la reina li diu que faça camí cap a sa casa, però sense mirar arrere i que la pau l’acompanye (p. 82).

En un passatge següent, el pastor veu què hi havia en els regals que li havien fet en la cova i es sent afortunat d’haver seguit els dictats d’Albablanca (p. 83), es casa i trau a la seua dona el tema de la cova.

Però, com que, finalment, uns guerrers d’un cadí tindran la temptació d’entrar a la cova (però no ho fa el pastor),i, aleshores, intervenen les dones d’aigua, les dones fan que ells resten sense les armes i que, així, perdure el matriarcalisme.

Afegirem que el vincle entre la reina de les dones d’aigua i el pastor va molt en línia amb el de la deessa grega Demèter (la mare, qui fa el paper de Mare Terra) i Persèfone (la filla).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Llegendes molt semblants i matriarcalistes en la cultura valenciana i en la basca

General, , , ,

 

En un passatge immediat de la llegenda valenciana “La cova de l’encantada”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, la reina pregunta al pastor “Si jo volguera fer-te un regal, què t’estimaries més: la meua pinta d’or, la meua daga de plata o el meu amor etern?” (p. 71) i, com que ell copsa que la reina va més lluny de fer-li una pregunta simple, al capdavall, “un gegant dels negres li va tocar el muscle per recordar-li que la reina de les dones d’aigua li havia fet una pregunta (…).

-Senyora, (…): el millor regal que em podríeu fer, ja m’he l’heu fet, deixant que vos admire a la llum de la lluna… Perquè jo només sóc un pobre pastor, indigne d’haver contemplat la vostra bellesa…

-Maleït sigues, pastor de cabres! -li contestà la reina, en un to de veu molt aspre.- Per no triar l’amor, m’has condemnat a viure set anys més encantada i reclosa al meu palau” (p. 72). Trobem, així, un home amb poca espenta, un figa molla, no precisament agressiu (tot al contrari de com, molt sovint, intenten presentar-nos per mitjà d’articles femellistes, d’entrevistes sobre violència matxista, etc.), al costat d’una dona que poc té a veure amb com, en més d’una ocasió, se’ns tracta d’oferir mediàticament i seguint els cànons de lo políticament correcte i que, en canvi, van en una línia molt diferent a la de tocar els peus a terra, un realisme de què moltes persones ens han plasmat vivències i fets que tenien a veure amb àvies (padrines) i amb mares catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

De fet, en el mateix sentit que la cultura basca, també matriarcalista, hi ha una llegenda arreplegada en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, publicat per la Universidad de Deusto en 1988, que ací traduïm:

“En l’abisme d’Orhi, un dia, un pastor va veure una senyora que es pentinava amb una pinta d’or, i ella digué al pastor:

-Si el dia de Sant Joan, de matí, em traus al muscle d’aquest abisme, et donaré totes les riqueses que vullgues; però no has d’astorar-te encara que veges qualsevol cosa.

El pastor li ho prometé i, quan aplegà el dia de Sant Joan, es posa la senyora a collibè i comença a caminar; però el pastor es troba tot un fum d’animals salvatges i una serp enormement grossa que llançava foc de la boca i li feia feredat.

Aleshores, deixant la senyora, tira a córrer i se n’ix del fondal i, la dona, alhora, li diu en un crit:

-Maleïda sort: encara restaré mil anys ací” (p. 52). Un pastor molt lluny, com ara, de la figura del “macho ibérico”.

I és que, com escriu molt bé Josep Franco, en la llegenda valenciana, “En veure que la seua poca traça havia disgustat la reina Albahaca i l’havia condemnada a set anys més d’encantament, quan la sinceritat hauria pogut salvar-la, el pastor no va poder dissimular unes llàgrimes calentes i amargues que li brollaven dels ulls com l’aigua de la font” (p.73).

Però la reina, compassiva, considera millor no ordenar que els gegants negres tallen el coll al pastor i “li va preguntar si tenia alguna cosa a dir en defensa pròpia” (p. 73) i, com que ella capta que la resposta del pastor és molt sincera (p. 74), li diu:

“Et perdone la vida, però m’has de servir durant els set anys de captiveri a què m’ha condemnat la teua por” (p. 75). El pastor ho accepta i “es va fer la promesa solemne que, si eixia bé d’aquell conflicte, diria sempre la veritat, sense por ni prudència” (p. 75). 

I, al moment, passem a un passatge festiu (p. 75).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona marca el compàs, tria el ritme i va acompanyada

General, , , , ,

 

Una altra rondalla de l’obra “Llegendes valencianes”, de Josep Franco, en què es plasma el matriarcalisme i que, des d’un primer moment, ens evocava semblances amb el matriarcalisme basc, és “La cova de l’encantada”. A més, apareix una figura que també ho fa en algunes de les rondalles que hem pogut consultar: la dona d’aigua. Així, un pastor cau en un pou i, quan demana auxili, l’en trau un gegant (ací, un personatge dependent de la dona, com veurem més avant) que deixa l’home al costat d’una roca (p. 68), des d’on el pastor copsa que, “Al replà, ample i cobert d’herba fresca, que hi havia davant l’entrada de la Cova de les Calaveres, cantaven i dansaven en rogle un grup de donzelles, totes joves, elegants i bellíssimes, vestides amb túniques lleugeres, blaves, verdes, roges i daurades, amb els caps ornats amb corones de flors, els colls guarnits amb collars de perles fines i els peus descalços, blancs com colomes. Els músics, que també eren més d’una dotzena, tocaven aquelles danses alegres enmig del rogle i una vintena de gegants, la majoria negres, (…) sostenien unes grans torxes que il·luminaven el prat” (p. 69). I, així, veiem que el ball es desenvolupa en un lloc pròxim a la cova, símbol, entre altres coses, dels genitals de la dona[1]. A més, ballen en rogle (lo circular està relacionat amb el matriarcalisme com també ho fa la corona).

Un poc després, llegim que, “per la boca colossal de la Cova de les Calaveres va vore eixir la dona més esvelta, bella, elegant i ben vestida que havia vist mai. (…) el pastor va pensar que aquella dona encantadora només podia ser Albablanca, la reina de les dones d’aigua” (pp. 69-70).

Tot seguit, se’ns comenta que, “Precedida per cent donzelles carregades amb safates d’or, on portaven una bugada que desprenia una aroma deliciosa de frescor i netedat, Albablanca caminava descalça sobre l’herba, amb l’elegància d’una reina. (…) lluïa uns cabells negres com la nit, (…) i uns ulls blaus” (p. 70). I, per tant, la dona va acompanyada de tota la cort, captem detalls vinculats amb la garridesa i, igualment, que la dona toca de peus a terra (en aquest cas, damunt de l’herba), característiques que, en moltes rondalles, tenen dones jóvens i que ocupen alts càrrecs o que són filles de reis.

A banda, la dona és qui marca el compàs, però ho fa amb joia, amb dolçor, amb placidesa i afavorint un ambient acollidor: “Quan la reina de les dones d’aigua va allargar la mà, els músics canviaren les cançons rítmiques i alegres de la dansa per melodies més dolces i serenes i tots es van calmar, encara que continuaven sentint-se les rialles i les converses a mitja veu” (pp. 70-71). I, com que la reina, en jerarquia, està per damunt dels gegants (un altre tret matriarcalista i que implica que el fet de ser més gros, físicament, no comporta tenir la darrera paraula), “va fer un altre gest i un dels dos gegants que el vigilaven[2]el va ajudar a incorporar-se i el va portar, enlaire, als peus de la roca on reposava la reina” (p. 71), qui es pentinava amb una pinta d’or (p. 71).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Entrada “cova”, dins del “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

[2] Els dos gegants vigilaven el pastor.

La cultura matriarcal promou el vincle entre el rei i els súbdits i el pactisme

General, , , , , ,

 

En la rondalla valenciana “L’oroneta i el rei Jaume”, arreplegada per Josep Franco i que figura en el llibre “Llegendes valencianes”, copsem el matriarcalisme mitjançant un precedent del pactisme que, a nivell de les institucions, es considera que s’inicia durant el regnat de Pere el Gran (1276-1285), fill de Jaume I.

Així, veiem que la mare del rei Jaume I, la reina Maria de Montpeller, mentres que el fill, petit, romangué empresonat, “es va desviure per recuperar el seu fill Jaume (…). I ho va aconseguir, al cap de dos anys de negociacions, gràcies a la intervenció del papa de Roma” (p. 30). Per tant, no apostà per lo militar, sinó per tractat d’assolir un pacte.

A més, la llegenda comenta que la mare del rei “va decidir ocupar-se de l’educació del fill i va deixar les regnes del govern en mans d’un consell de cavallers lleials i valerosos que, units, impediren que els enemics del rei es feren forts” (p. 31). És a dir, que, com veurem un poc després, la reina feia de cap d’estat de manera formal i els nobles ho exerciren així com ara ho fa un govern en la gran majoria dels estats que, en la realitat (per mitjà dels fets, que no de paraules buides molt en línia amb lo patriarcal), actuen democràticament, amb tolerància i obertament, mitjançant els representants del parlament. Així, es plasmen les primeres passes cap a lo que seria un parlamentarisme amb trets clarament matriarcalistes i que, a nivell institucional, perllongaria fins als decrets de Nova Planta de temps del rei Felip V de Borbó (segle XVIII).

Per això, llegim que, en relació amb el rei Jaume I, encara adolescent, “amb el consentiment de la reina Maria, els cavallers lleials li aconsellaren[1] que es casara” (p. 31). A banda, com que el rei volia guanyar-se la confiança dels governats, “Jaume estava decidit a afermar com fóra els llaços que havien d’unir els seus vassalls. De manera que, per a guanyar-se el respecte dels seus súbdits[2], el rei els va convocar a una reunió: volia proposar-los que s’uniren a la corona per a afrontar una gran empresa” (p. 32). Aquests detalls, a hores d’ara, es reflecteixen en moltes famílies catalanoparlants des de fa generacions i, més encara, si, per exemple, ens referim a catalanoparlants que nasqueren en el segle XIX o en el primer quart del segle XX.

Prosseguint amb la llegenda “L’oroneta i el rei Jaume”, recopilada per Josep Franco, també veiem que el rei En Jaume “va convocar Corts a Barcelona perquè volia que s’uniren a la causa l’arquebisbe de Tarragona, tots els bisbes de la corona, els abats dels monestirs i els cònsols de les ciutats més poblades del territori. Quan, després de dos dies de converses, tots arribaren a un acord (…), va començar a preparar la conquesta del regne de Mallorques” (p. 35), en 1229.

I, per a rematar el tema del pactisme i de l’estil matriarcalista de govern (traslladable, igualment, a les famílies catalanoparlants i a molts temes tractats per David Algarra en el llibre “El Comú català”, publicat en el 2015), la rondalla comenta que “Jaume havia aprés de la reina Maria de Montpeller, que la fe sense obres no val res” (p. 36), paraules que ens evoquen a una dita molt comuna entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: “Primer l’obligació que la devoció”, típicament matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Al rei Jaume I.

[2] El detall que un rei cal que tracte de guanyar-se la simpatia dels seus súbdits, fins i tot, figura en la rondalla valenciana “L’amor de les tres taronges”, en la versió arreplegada per Joaquim G. Caturla en el Campello (població valenciana de la comarca de l’Alacantí), en què comenta que un jove, “Jaume (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones quan el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits”. Són paraules molt en línia amb la visió matriarcalista de la vida i de la política.

Les cultures matriarcals aproven les persones de bon cor i prioritzen les accions comunitàries

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla valenciana “El dragó del Patriarca”, recopilada per Josep Franco, captem més detalls en vincle amb el matriarcalisme, com ara, el fet que el regidor i el carceller, “com que eren dos homes drets i fets, sabien per experiència que els giravolts de la vida, a voltes, canvien el caràcter de les persones. Aquell home havia passat moltes hores tancat a les masmorres de les torres de Serrans i, per tant, havia tingut temps de sobres per a meditar i vore que la vida que feia abans el portava de cap a l’infern. De manera que el carceller va assentir i el regidor va dir que, per ell, el tracte estava fet, però que ho havia de consultar amb els consellers i els justícies de la ciutat[1]” (p. 18).

Respecte al paràgraf anterior, des d’un primer moment, em recordà el llibre “Pecadoras de verano, arrepentidas en invierno”, de María Helena Sánchez Ortega (a què tinguí accés a mitjan dels anys noranta del segle passat), en què es tracta sobre dones castellanes que, en la seua jovenesa, es dedicaren a la prostitució i que, en l’hivern (quan ja havien passat l’etapa de la maduresa i de penediment, això és, la tardor), en moltíssims casos, per exemple, passaren a viure en convents. En aquest conte valencià, el fet és prou semblant: primerament, l’home es dedica a actes de maldat i, al capdavall de l’obra, després de matar el drac, se’n va a residir en el monestir de Santa Maria del Puig. Ara bé, hi ha un fet considerable: ací no és la dona qui passa per la fase de penediment i que, a més, es retira, sinó… un home que, prèviament, havia acceptat seguir les indicacions de la Mare de Déu (és a dir, d’una dona, però no rectes). Aquest detall va en línia amb les paraules que podem llegir en els passatges immediats, en què l’home parla davant de l’assemblea, ja que els regidors havien decidit tirar junta:

“L’endemà mateix, davant l’assemblea dels pocs representants de la ciutat, (…) va parlar amb el cor en la mà i amb molt de coneixement” (p. 18), els indica lo que ell requerirà i, finalment, els addueix que, “Si, amb tot això, una miqueta de sort i l’ajuda de la Mare de Déu, puc matar el dragó, em retiraré al monestir del Puig i dedicaré la vida que em queda a l’oració” (p. 19).

Aquestes paraules concorden molt amb l’esperit del Concili de Trento (1545-1563): la religiositat, per damunt de les accions amb la societat. Potser aquesta rondalla, o bé és d’aquella època, o bé hi està inspirada. El Concili Vaticà II (1962-1965) apostà per un cristianisme més centrat en lo social i en l’obertura i no en la parafernàlia, ni en l’espectacle i, com ara, en una visió del cristianisme més d’acord amb el matriarcalisme, receptiu a lo que pogués aportar la ciència, a totes les cultures i a totes les religions.

Tot seguit, “Amb aquelles paraules tan boniques, que pareixien encara més belles perquè eren sinceres, el condemnat a mort va convéncer fàcilment els presents, que acceptaren el tracte per unanimitat” (p. 19).

Igualment, en aquesta llegenda, no apareix la figura de l’heroi solitari, sinó la col·laboració, molt relacionada amb lo matriarcal (així com, per exemple, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, una part més del matriarcalisme mediterrani, sempre van junts): “el presoner va demanar que tots els homes, dones i xiquets de València feren bona cosa de soroll per atraure l’atenció del dragó i fer-lo eixir del cau fosc on s’amagava la major part del dia” (p. 20). I així ho fan, per mitjà de la complementarietat. I l’home venç el dragó.

En u dels passatges finals de la rondalla, el regidor de València, en representació de la resta d’autoritats polítiques, judicials i notables de la ciutat, “va fer honor a la paraula donada” (p. 25) i el declara home lliure.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Es refereix a la ciutat de València.

Les cultures matriarcals s’inclinen per la moderació i inculquen a pensar en els altres

General, , , , , ,

 

Un altre passatge interessant de la rondalla “El dragó del Patriarca”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, és quan trau el tema del silenci, de la discreció, etc. (ambdós vinculats amb el matriarcalisme), de què també ha escrit Bartomeu Mestre en l’article “Saetas a Mallorca?” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/saetas-a-mallorca), publicat en el blog “Etxiba Balutxo…”. Així, en aquest article, ens comenta que “els catalans no som renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió d’alegria som discrets. Si anau a una platja a l’estiu entendreu què vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables”. I, com m’afegí en relació amb l’article, els catalanoparlants, en el tema, som més bé “silents”. Aquests detalls, que empiularem amb els del conte, concorden amb els que podem llegir en una entrevista titulada “Amaia Gorostiza: ‘El País Vasco es un matriarcado’” (https://elpais.com/elpais/2020/10/02/eps/1601645189_218920.html) i publicada en el diari castellà “El País”, en què la presidenta de l’Eibar, un equip basc de futbol i en la Primera Divisió espanyola, comenta que, “A mí me han inculcado el trabajo, la austeridad, el no fanfarronear, la honradez…”.  Un “no fanfarronear” que evoca lo matriarcal.

Al cap i a la fi, no tractar de fer-se destacar, no inclinar-se per fer ostentació, que no es dedique la nit per a dificultar el bon son del veïnat, sinó que es prepare pensant en els altres, etc. i posant-se en la pell del proïsme, són detalls en línia amb el matriarcalisme i que, igualment, copsem en el relat valencià: “L’endemà, quan el dia fosquejava, el cavaller va baixar a la masmorra, sense el rosegó de pa i el pitxer d’aigua de totes les nits. Va deslliurar el presoner de les cadenes, el va ajudar a canviar-se de roba i (…) li va baixar una capa gran, per a cobrir-se i passar desapercebut. Després, els dos homes abandonaren les torres de Serrans amb tota la discreció del món i se’n van anar, pels carrers més foscos i solitaris de València, a sopar amb el regidor de la ciutat” (p. 17).

La primera vegada que llisquí aquestes línies de la llegenda, escriguí, en el llibre, “Bartomeu Mestre i les festes”, “eixir en la falla”, “matriarcalisme”, “la nit”. I, a més, vaig vincular el fet que es realitzàs de nit amb un tret matriarcalista, ja que les cultures matriarcals hi estan molt vinculades així com ho està la dona, la lluna, lo relatiu a la terra (que és de color més fosc que el sol), etc. És més: Biel Majoral, en una entrevista feta per “dBalears”, en què trau el tema d’escoltar la terra (això és, la banda materna i de la Mare Terra, de la terra on reposen els ancestres i de la terra on u viu, dels avantpassats, etc.) i de l’especulació, comenta que el patrimoni es pot salvar “A través dels gests senzills, que són els que marquen les pautes: la buferia no ha estat mai patrimoni d’un poble”.

Adduirem que el 3 de juny del 2022, ma mare, durant una conversa telefònica, em tragué el tema de la música quan ella tenia uns dèsset o díhuit anys, això és, cap a 1960. Així, un dia veié una jove que, quan passava pel carrer, feia un soroll procedent de la banda de la cintura… on tenia una ràdio menuda. Immediatament, li diguí que això no tenia a veure amb el matriarcalisme, sinó amb lo patriarcal, i li vaig afegir informació relativa a l’article de Bartomeu Mestre. Doncs bé: el 6 de juny del 2022 em va adduir que, “en aquells temps, seria un capritxo fora sèrie, això no ho podrien dur ni el 10% de la gent del poble” i que serien cap a les 11h del matí. Parlem d’un temps en què ja comença a haver-hi ràdio i en què la instrucció pública feia camí en la introducció de la cultura patriarcal castellana… en un ambient majoritàriament matriarcal, com era el dels pobles de la comarca de l’Horta de València, vàlid per a la gran majoria de les poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, el report de ma mare i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Dones que salven els hòmens i que no els deixen fora, molt acollidores

General, , , , ,

 

Una altra obra que conté rondalles interessants i amb molts trets en línia amb el matriarcalisme és el llibre “Llegendes valencianes”, de Josep Franco i publicat per Edicions Bromera en el 2015. En el conte “El dragó del Patriarca”, veiem que “les autoritats de la ciutat escoltaren per fi els laments i les queixes del poble. Els regidors, els consellers i els jurats de València es reuniren un divendres de matí a la casa de la vila. Després d’haver escoltat durant més de tres hores les queixes dels veïns, les protestes dels llauradors, les explicacions dels nobles i les pregàries dels capellans, el regidor principal de València va fer ús de la paraula per anunciar:

-Cavallers, València no s’havia vist mai en una situació tan compromesa -va assegurar-. No podem eixir d’ací fins que no trobem, entre tots, una solució a les nostres desgràcies” (p. 7) i, així, el lector, immediatament, copsa el pactisme que ja, a nivell polític i de les corts, inicià el rei Pere el Gran en 1283 i que, àdhuc, podem considerar un perllongament del matriarcalisme que ja hi havia en els comtats catalans i que David Algarra reflecteix molt en el llibre “El Comú català” i, òbviament, com ara, plasmat en moltes rondalles mallorquines en què es comenta que molts personatges “tiraren junta” o expressions semblants o, per exemple, de familiars que es reuneixen en casa per a trobar una solució. Com ens han escrit moltes persones, les relacions eren molt obertes, encara que manàs la dona, i es tractava de crear un ambient de germanor, d’harmonia i acollidor.

Es presenten molts cavallers, però, al capdavall, un home que estava en la presó de la Torre de Serrans (una torre que formava part de la muralla romana de la ciutat de València i que encara existeix) i que era eixerit, comenta al carceller que ell s’oferiria a matar el dragó, però que l’haurien d’alliberar (p. 13), fins que, un dia, el carceller accepta la proposta del pres i, per això, el regidor diu, a l’encarregat de la presó, que “estava disposat a fer tractes (…), si calia, per salvar la ciutat.

-Fes-lo vindre demà -va accedir el regidor” (pp. 14-15).

I, eixa mateixa nit, el pres descobreix una llum que “provenia del cos d’una senyora que el mirava amb tendresa de mare i li somreia amb la cara més bonica que havia vist mai.

-He vingut a ajudar-te -li va dir, amb una veu més dolça que l’arrop- perquè jo no abandone mai els meus fills” (p. 15): era la Mare de Déu, qui ací apareix com una dona molt oberta, dolça en el parlar i garrida, trets que figuren en altres rondalles en català. A més, és ella qui li comenta que el pot salvar i, a banda, Nostra Senyora li addueix:
“-T’ajudaré a matar el dragó -li va anunciar- (…). Però m’has de prometre que canviaràs de vida i que, ara que m’has vist amb els teus ulls, m’honoraràs mentre visques i no tornaràs a ser un mal fill.

Quan el pres va recuperar l’alé” (p. 16), respon a la Mare de Déu:

“-Si Vós m’ajudeu, mai no tornaré a fer mal (…).

La Mare de Déu va saber a l’acte que les paraules del presoner eren tan sinceres com el seu penediment i es va alegrar perquè, gràcies a la seua intercessió, una ovella perduda tornava al ramat. Després, sempre amb el somriure als llavis, s’acostà al pres i li va explicar de quina manera podria matar aquell dragó” (p. 16). I, en altres passatges posteriors de la rondalla, l’home, ja fora de la presó, actua en línia amb l’acord amb la Mare de Déu.

Per tant, podem dir que Nostra Senyora actua de manera oberta i harmònica amb l’home, que ell accepta fer lo que li marca ella i que la Mare de Déu el tracta de manera acollidora i que, com en la gran majoria de les rondalles en què apareixen personatges bíblics (com ara, Jesús, Sant Pere o la Mare de Déu), ella tampoc no el deixa caure, trets que podríem vincular amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Vingui, vingui, senyor rector”, l’erotisme matriarcal en rondalles i aprovat per dones

General, , , ,

 

Una altra rondalla eròtica, en aquest cas, recopilada per Cels Gomis i Mestre i plasmada en el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, és “Qui es menja les figues del rector”, la qual escrivim tot seguit:

“Hi havia un rector d’un poblet que tenia a l’hort una figuera de figues de coll de dama[1], a la qual era molt afectat[2].

Cada tarda anava sota la figuera, al temps de les figues[3], mirant amb delícia les que anaven madurant[4], i llepant-se els llavis pensant en les que es menjaria l’endemà, després de prendre la xocolata. Mes arribava l’endemà i les figues madures ja no eren a l’arbre[5] i, per a més befa, al peu d’aquest, hi havia una grossa tifarada[6].

Això passava cada matí i feia desesperar de tal manera el mossèn que, si no se l’enduien els dimonis, era perquè, segons sembla, aquests no hi podien fer res amb la gent de sotana.

Endebades, el senyor rector renyava l’escolà: segur que era aquest qui se li menjava les figues. Mes aquest jurava i perjurava que no n’havia tastat ni una.

L’escolà era molt llest (com ho són, generalment, tots els escolans)[7] i un dia va entrar corrents a la cambra del senyor rector, dient-li:

-Vingui, vingui, senyor rector: ja sé qui se li menja les figues.

I, fent-lo anar sota la figuera, li va dir:

-Veu? És la majordoma, perquè la pixarada s’ajunta amb la caguerada.

-Tens raó -va exclamar el reverend-. Vet aquí una cosa en la qual jo mai no hauria caigut.


(Riudoms.)” (pp. 94-95).

Riudoms és una població catalana de la comarca del Baix Camp.

I, com que la pixarada s’ajunta amb la caguerada, parlem, en altres paraules, de relacions sexuals entre un home i una dona. Pel llenguatge de la rondalla, el lector copsa que es tracta d’un capellà que dedica molt de temps a les jovenetes (encara que només fos per observar-les) i que elles, eixerides, feien lo que volien, motiu pel qual ell no les agafava.

Igualment, en aquesta rondalla, també es reflecteix que, malgrat que, com ara, el coneixement científic sobre la sexualitat no estigués estés entre la població, els contes, les contarelles, les cançons, les gloses, etc. permetien que la població visqués la sexualitat des d’una vessant positiva i molt oberta, en línia, òbviament, amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les que hui ens han escrit comentaris en relació amb la sexualitat i amb l’erotisme viscuts per àvies i mares nascudes abans de 1920 (alguns comentaris plasmen dones molt obertes en lo sexual), a les paraules de ma mare, en aquest tema, vinculades amb les seues àvies (“Són persones realistes” i receptives), i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, podem consultar el mot “Figa” i veiem que, quan comenta sobre la “figa de coll de dama”, diu que “és blanca o negra, amb el capoll llarg, la pell gruixuda, i la molla vermella i dolça; és de les figues considerades com a millors (or., occ., val., bal.); també en diuen figa coll de senyora (Rosselló, Empordà)”. Per tant, era un capellà que preferia dones “de bona qualitat”, jóvens (vermelles) i dolces. Com diríem, col·loquialment, sabia lo que volia.

[2] Li feia molt lo eròtic.

[3] El 4 de juny del 2022 ja poguérem veure algunes entrades en Facebook en referència a les figues, fins i tot, amb alguna frase eròtica, com ara, la que diu “Ja se li veu la figa” i que, el mateix dia, havia plasmat l’amic Jose V. Sanchis Pastor en el seu mur, acompanyada d’una foto d’una figuera que en treia.

[4] Les que, si més no, es feien dones i passaven de ser adolescents a jóvens.

[5] Eren eixerides.

[6] Caguerada.

[7] Com en més d’una rondalla en què intervé, com a mínim, un escolà.