Dones amb veu i vot i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb el conte alguerés “Rondalla de Juniveldana”, el príncep porta Juniveldana a ca la fornera del monarca (amb qui treballarà) i, un poc després, la reina besa el fill del rei i, des d’aleshores, el jove ja no recordarà la xicota.

A més, en un passatge immediat, Juniveldana espera el príncep (de qui intueix que l’haurà besat la mare) i, un dia que la fornera envia la minyona a portar aigua del pou, “veu aqueixa dona vella, que li diu: ‘-Dius tu, bella minyona, de qui ets filla?’”. La xica es posa a plorar i, tot seguit, se’n va cap a ca la flequera…, però, immediatament, llegim que “El pare del príncep ha volgut que el fill es casés i li ha demanat la filla del rei de set corones” (p. 29) i, de nou, la fornera prepara part del dinar.

A continuació, Juniveldana, que també estava en la taula on dinaven, amb reflexos, “ha demanat a la fornera si li deixava fer dues colomes per posar a la taula del rei, i la fornera no li ha denegat aqueix plaer” (p. 29).

Ens trobem, per tant, davant uns passatges que podrien no semblar eròtics (apareix la paraula “plaer”) o, si més no, en relació amb lo sexual,.. i sí que ho són:  1) el casament pactat i en què el príncep no té ni veu ni vot, i el fet que el fill del rei no es case amb l’estimada (perquè ell està passiu, arran del bes de sa mare) i 2) el que Juniveldana demane dos ocells (els quals fan un paper molt semblant en rondalles de la mateixa línia), perquè, en el fons, considera que ell vol esposar-se amb ella i 3) que una de les colomes represente Juniveldana i, per contra, l’altra simbolitze el príncep.  De rebot, es plasma que la dona, en la cultura matriarcalista, és la part més activa i més eixerida.

Tornant al dinar del casament, en què també pren part Juniveldana, la xicota trau els dos coloms: un mascle i una femella. I la coloma, des del principi, porta la iniciativa, motiu pel qual, diu la coloma al mascle: “’-Déu te’n faci recordar’. A la mesa, tots encantats escoltant aqueixa coloma i aqueix colom. Al fill del rei, començava a venir-li al cap qualque cosa d’allò que li era succeït” (p. 29).

A mida que el colom mascle recorda el passat, també ho fa el príncep (p. 30) i, a banda, el fill del rei pregunta a la fornera qui ha fet les dues colomes. I, com que, al capdavall, la dona li respon que “les havia fetes una minyona que tenia per caritat, en casa, perquè no tenia ni pare, ni mare” (p. 30), ell li ordena “-Digueu-li, a aqueixa minyona, que es visti, que vendré jo a prendre-la” (p. 30). I així ho fa i, mentrestant, Juniveldana es renta la cara i es prepara garrida:  “El príncep ha recontat tot a l’esposa, que era la filla del rei de set corones i li ha dit que no la podia esposar, perquè havia dat paraula de matrimoni a Juniveldana.

La princesa, alhora, s’és posada monja, el príncep ha esposat a Juniveldana i aqueixa ha retirat la mare i el pare a la cort” (p. 30), els quals, com també la flequera, “són estats tots a la cort amb el rei; i el rei, amb la reina” (p. 30).

Que aquesta rondalla és eròtica, es mostra, igualment, en el detall final: en lloc de demanar perdó el príncep a Juniveldana, la filla del rei de set corones es torna monja i, per consegüent, el relat evoluciona cap al refrany “Bagassa primerenca, beata tardana”.  Aquesta dita, molt sovint, feia al·lusió a les jóvens (i també a les dones) que, durant la seua joventut (i, si no, quan es considerava que estaven en edat de casar-se), s’havien dedicat a la prostitució i que, després d’una fase de penediment (vinculada amb la tardor), triaven passar la resta de la seua vida en un convent o bé fer-se monja, com és aquest cas. 

En eixe sentit, com algunes ocasions m’ha comentat ma mare, una de les missions del convent de les monges Oblates que, fins a fa pocs anys, hi havia en Alaquàs (població de l’Horta de València), era eixa i, de pas, donar faena a les jovenetes o a les dones que s’hi acollien. A vegades, n’hi havia qui, finalment, es feia monja. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La dona, molt oberta, convenç l’home i es fa lo que vol la dona

General, , , ,

 

Un relat que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, i en què es plasma molt el matriarcalisme, és “Rondalla de Juniveldana[1]”. Una volta, hi havia un marit i una muller que eren de baixa gent i la dona era prenyada i “se n’anava sempre pels horts i per les campanyes (…).

Un dia, així caminant, veu aqueix hort de julivert” (p. 26) i, com en altres rondalles semblants, un ogre la veu (ací, Olcu) i li demana què hi fa. Aleshores, ella respon que està embarassada i l’ogre li comenta: “basta que tu em donis, després que tu pareixes, a ta filla, home o dona facis, vens cada dia i menges tot allò que vols” (p. 26).

I, a més que la muller, cada dia, anava a l’hort de l’Olcu, un dia diu a l’ogre que està a punt de ser mare i ell li contesta: “si fas dona, li has de posar Juniveldana; si fas home, Juniveldano” (p. 26) i, com en molts contes, pareix una xiqueta, a qui posarà per nom Juniveldana. Ens trobem davant d’un altre exemple de pactisme.

La mare envia la filla, Juniveldana, a costura (a escola) i, més avant, l’ogre Olcu la porta a la casa on ell vivia, que era un palau on “no li mancava res, estava bé, menjava bé i vestia millor; i dóna les claus de les estances” (p. 27).

Un poc després, la xiqueta considera que, el fet que ell li fie les claus, llevat d’una, és senyal que deu haver-hi secret en un armari i, per això, “Alhora, ella l’ha pregat de deixar-li veure cosa hi era; i, així, l’Olcu l’ha obert i li ha mostrat tres ampolletes” (p. 27). Un passatge més en què es fa lo que vol la dona, motiu pel qual “Pren l’Olcu i li deixa la clau d’aqueix armari” (p. 27).

Resulta curiós que, quan ell li obri l’armari coincideix amb el moment en què ella passa a ser jove i oberta: “en aqueix temps, s’era feta gran, tenia ja quinze anys; s’era feta una bellíssima minyona. L’Olcu, quan volia muntar, perquè estava tot el dia a l’hort, l’avisava: ‘Juniveldana! Juniveldana! Dabaixa les trenes, que me’n vull muntar’” (p. 27). No solament, apareix l’hort (tan vinculat amb el matriarcalisme), sinó que, per mitjà de les trenes de la jove, les quals representen les regnes (li creix molt el cabell, com, des de l’adolescència, en les dones), ell pot fer via com si ella fos el cavall.

Cal dir que aquesta primera part de la rondalla podria tenir, fins i tot, una interpretació eròtica: el detall de la mare en l’arreplega de julivert com també el de la jove i la seua relació amb el julivert i el costum que l’Olcu es munte en ella.

Un dia, un fill de rei, que estava de cacera, veu la jove Juniveldana a la finestra i capta que l’ogre crida la minyona (p. 27) per a muntar-se’n. Aleshores, “Juniveldana és anada, com de costum, a passejar en aqueixa campanya” (p. 28) i veu el príncep. El xicot li comenta que, des de que l’ha vista, s’ha enamorat d’ella. La xicota accepta agafar les tres ampolletes que, com en altres rondalles, li serviran per a que l’Olcu no els prenga: una d’aigua, una de planura de foc i una d’arpes. I, tot seguit, fan camí amb un cavall i, finalment, apleguen a cal rei (p. 28). Ara bé, l’ogre diu que ella no aconseguirà esposar-lo al primer bes que donen al fill del rei i, al final de la rondalla, ella salvarà el jove i es casaran.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] “Juniveldana” procedeix de la deformació de la paraula “julivert”. Per això, hi ha un personatge femení que es diu “Juniveldana”.

Bon tractament cap a les putes i cap a les dones de bon cor

General,

 

“En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”. Les dones (velles, prostitutes i dones en general) a primeries del segle XX.

El 6 de setembre del 2022, mentres llegia la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, copsí que hi havia una entrada, “Ganao (el) petorrí”, en què aquest estudiós del País Valencià i recopilador de la cultura popular plasma una part del matriarcalisme que hi havia en aquell moment. Diu així:

“És una espècie de monomania que patixen alguns hòmens, la de voler rebaixar i tirar per terra a les dones, traent-los tots els sobrenoms que poden i dient-los ganao petorrí, gent de la pota badà, femellam i altres, com si elles no mereixqueren tant de respecte i consideracions com ells o, d’ahí en avant. I, a tot això, eixos mateixos les busquen ense que[1] les necessiten, convençuts de que, en la casa que no hi ha dona, no hi ha orde ni concert en res, ni tampoc alegria completa. No per fer, puix, menyspreu de les pobres dones, sinó, al contrari, per a fer vore la poca raó que tenen els que les maltracten i afronten[2], ham posat nosaltres estes quatre ratlles i la cançó que va ací baix:

            Ganao petorrí els diuen,

            per burla a les pobres dones

            i, els que es burlen, prou vegades,

            les busquen i troben bones.

I és que el món fa poc preu d’elles, creent que totes són iguals. Per a respectar-les i tractar-les bé, devem mirar-nos en l’espill de la nostra mare i, així, a lo manco, respectarem i posarem en bon lloc a les que siguen com ella” (pp. 95-96).

L’endemà, dia 7 de setembre del 2022, reportí per telèfon a ma mare sobre aquestes paraules, li les vaig llegir i li comentí que Joaquín Martí Gadea no era simpatitzant del socialisme, ni de l’anarquisme, ni de les idees lliberals, ni, com ara, de l’espiritisme[3] i que, en aquesta entrada, es reflectia part del matriarcalisme que hi hauria en la seua època (partint del fet que, entre altres coses, arreplegà i plasmà costums, tradicions,… del seu temps o d’abans, com també, més d’una vegada, escriu el seu punt de vista).

Aleshores, ma mare (1943), que estava d’acord amb les paraules de l’investigador, em parlà un poc sobre una dona de l’època de l’àvia Consuelo (la padrina paterna de ma mare, la qual havia nascut en els anys setanta del segle XIX) i m’adduí unes paraules acompanyades d’un refrany: “L’àvia Consuelo, ara que estem parlant d’això, per les paraules que li digué a aquella dona[4]: ‘En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona’”. Cal dir que la meua besàvia, a banda de ser creient (però no beata, en el mal sentit de la paraula), no sols era una dona valenta, forta i arriscada en la casa i en el treball: fins i tot, en dir refranys. Sí, una dita que el 7 de setembre del 2022 no trobàrem en Internet.

Al capdavall, afegirem que, una altra mena de màxima que ma mare em digué durant la conversa d’eixe dia, la qual em comentà que era popular, diu així: “Tu respecta a una dona com si fóra ta mare o una germana”.

En relació amb la dita que dona preferència a una prostituta abans que a una lladrona, al meu coneixement, reflecteix prioritat per la faena (àdhuc, la de bagassa) i per les persones de bon cor.

Són paraules, refranys, etc. que ens apleguen perquè hi ha qui té, en la seua vida, entre altres objectius, que no caiguen en sac foradat i que puguen passar de generació en generació.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Tan prompte com.

[2] En l’original, posa “abojornen”, forma que parteix del castellà “abochornar”.

[3] En una consulta feta en Viquipèdia el 7 de setembre del 2022, podíem llegir que és una doctrina apareguda en el segle XIX, la qual “pretén estudiar la naturalesa, l’origen i l’avenir dels esperits, i també les seues relacions amb el món corporal”.

[4] Ma mare va oir com la seua àvia Consuelo deia aquestes paraules.

 

 

La dona, eixerida i amb espenta, és ben tractada i ben acollida

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, en què es reflecteix el matriarcalisme i que, a banda, n’és de les poquíssimes en què apareix la violència cap a la dona (malgrat que, des de mitjan relat, passa a estar ben tractada), és “Rondalla de Cirurí”, narrada per Maria Gràcia Bardino, camperola de l’Alguer, en 1883. “Una volta hi havia un vinyater que tenia una grossa família que habitava sempre a la vinya. Doncs, un fill sol d’una senyora anava a caçar als bells dies d’hivern, per esbargir-se, que es sentia poc bé” (p. 22). Aquest jove no sabia on allotjar-se i tria fer-ho en cal vinyater. I ho farà, on serà junt amb l’home i “tots els minyons i les minyones petites. Després, una que tenia quinze anys, era amagada per què era mal endreçada” (p. 22) i el xicot la fa eixir, amb la capa, per la força i, en acabant, son pare i sa mare també fan que isca, independentment del gust d’ella.

Tot seguit, canvia prou la rondalla. La filla, eixerida, fa el repartiment de la gallina que menjarien en la taula: “El cap, l’ha dat al pare, com cap de casa; i el cos, a la mare; i les ales, a ella; i els peus, al senyor que l’havia feta venir, com volent dir que es prengués la porta, que ells eren gent pobra i, amb senyors, no hi podia estar” (p. 22).

A més, l’endemà, el jove, sense compliments, diu al pare “que ell era vengut per demanar la filla” (p. 23). I, com que el xicot era fill de família rica, no sols la porta a sa casa i li dona tota classe de vestits, per a poder anar ella al poble i poder presumir, sinó que, igualment, “els vestits li són anats bé i, després, és anat el bisbe i han esposat i se l’ha portada a casa.

La mare del jove, després que l’ha vista, li ha consenyat[1] les claus i l’ha feta ama de casa[2]” (p. 23). A banda, fan una festa grossa i el jove instrueix la seua muller a tocar la guitarra (p. 23).

Ara bé, mentrestant, passa una barca plena de turcs que eren lladres de marina “i s’han pres tots els joves i marits i han deixat totes les dones” (p. 23).

Des d’aleshores, la fadrina, molt oberta (com la mare del jove), aconsegueix que la sogra li faça un bastiment amb un equipatge i “Ella s’és posada per capità, s’és vestida d’home” (p. 24) i aplega a Berberia, on la veu el fill del rei turc, qui creu que ella no és un home (p. 24). Com a prova, aquest príncep, fa que la xica trie unes armes d’home i “ella s’ha pres una pistoleta i un estilet” (p. 24), detall en línia amb rondalles en què apareix l’espasa rovellada.

El príncep turc, a més, proposa a son pare que ella es banye, ja que, així, n’eixirien de dubtes.

A més, la xica havia canviat el nom i s’havia posat el de Capità Cirurí i, immediatament, amb enginy, comenta a un home: “-Mira: jo he d’anar a banyar-me amb el fill del rei, i tu, amaga’t darrere d’un escull[3] i, quan veges que jo sóc per treure’m la camisa, crida ‘Capità Cirurí! Capità Cirurí! Ton pare mor i tu, aquí?’.

Així s’és fet” (p. 24) i, per tant, el vell segueix les directrius de la jove…, i ho fa tres vegades, “com tenia orde” (p. 24). La fadrina, amb raboseria, comenta al companyó (el fill del rei turc) que aquelles paraules eren una orde del cel (“i, així, s’és salvada de deixar-se veure si era dona o home”, p. 24) i que “se n’havia d’anar a trobar la família (…); i el fill del rei l’ha contentada i li ha dat tot lo que volia” (p. 24). Per consegüent, de nou, la dona està ben tractada.

Un poc després, la jove tria esclaus i altres presos, entre ells, el jove de la primera part de la rondalla. Llavors, s’acomiada del turc i, amb tota la gent, fa camí cap a on vivia la sogra. I tota la gent es regraciava amb la xicota, però “el jove d’aquesta cercava la muller (…) i es posava a plorar perquè volia a la muller.

Alhora, el Capità Cirurí ha demanat permís per a anar-se’n sol a una cambra i, després, és eixit vestit de dona (…), com era aquella joveneta campanyola” (p. 25).

Afegirem, àdhuc, un altre tret matriarcalista que copsem en llegir “Gran estima de tots, gran reconeixença, i la sogra li ha donat mil abraços i l’ha feta senyora de tot” (p. 25). Com podem captar, la jove, en distints passatges del relat, és ben acollida per la sogra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “lliurat”.

[2] “Mestressa”, amb el significat de “senyora ama” (molt estés entre valencians), de “madona” (molt popular en Mallorca).

[3] Una roca grossa.

Les dones, amb bona empatia, trauen de la penitència els hòmens

General, , , , , ,

 

Continuant amb el relat “Rondalla de Belindo, el monstre”, el monstre dona a la jove un pot de confitura (per a donar de menjar al cavall que la portarà a cals pares) i, a més, “li ha dat una bossa de moneda per dar a la família” (p. 19).

Al moment, veiem que la xica hi aplega i, immediatament, podem dir que salva l’home, com fa la dona en moltes rondalles i en la cultura matriarcalista, en aquest cas, començant pel pare: “Aqueix era al llit, (…) però tota la família, tot just l’ha vista, li s’és gitada al damunt, de l’alegria (…). Tots, fins al pare, se l’ha abraçada. Alhora, el pare li ha dit: ‘-Filla mia: sort que, primer de morir, he tingut aqueixa contentesa[1] de veure’t, perquè t’havia plorat per morta” (p. 20) i ella els narra els fets i, un poc després, dona de menjar al cavall.

L’endemà, la xica abraça son pare, comenta (a sa mare) que ella ha d’anar-se’n (p. 20) i fa via cap al palau del monstre Belindo, on aplega de nit, un detall matriarcalista: “Era de nit; ha trobat la casa aparellada, el llit fet” (p. 20) i, l’endemà, la jove diu al monstre unes paraules que podem vincular amb el matriarcalisme: “-Ara veus, Belindo: als tres dies, t’he dit que vindria, i sóc vinguda’.

I Belindo li ha dit: ‘-Aquesta volta has fet de bona minyona’.

A ella, no li mancava res: feia una vida com una reina” (p. 20).

Nogensmenys, la joveneta volia veure els seus pares i les seues germanes,… però en la casa pairal. I, com que, un dia copsa que ploren les germanes i que ho fan amb el metge en la casa, comenta a Belindo: “-Deixa’m anar, que allí és[2] gent malalta” (p. 20) i, al capdavall, ho aconsegueix.

En aplegar la xicota a la casa, abraça sa mare, qui, immediatament, mor (p. 20).

Immediatament, veiem que la xica s’ha oblidat de donar de menjar al cavall, que l’animalet ha fet camí cap al palau del monstre Belindo i que ella s’acomiada de les germanes i se’n va cap a l’esmentat palau. Quan hi és, demana, unes quantes vegades, a Belindo, que li òbriga i li diu “Basta que isques, Belindo meu, jo t’espòs!

Alhora, ou totes eixes remors de cadenes, i era ell (…) i [ el monstre] li ha dit: ‘-Ara ja és acabada la mia penitència: jo sóc un fill de rei i aqueixa casa és una cort encantada, que fins que una minyona no m’hagués dit que m’esposava, el meu encanteri no s’acabava. Ara tu m’has de treure aqueixa pell que jo port; l’has de portar al jardí” (p. 21) de manera que ell no copse la pell mitjançant l’olor. Un exemple més en què la dona salva l’home i en què, si bé ell li diu què ha de fer, és per a que ella el puga alliberar (ací, àdhuc, simbolitzat per les cadenes i pel canvi de pell que ell necessitava per a tornar a ser lo que era abans).

Igualment, “Després que ella li n’ha tret aqueixa pell, se n’és entrat dins d’una fontana d’aigua i és eixit un bell jove com una joia” (p. 21). Un altre tret matriarcalista: l’aigua, fins i tot, com a renovadora i, ací, a banda, com un detall femení. Llavors, ell li comenta: “-Tu ets ma muller’.

Alhora, aquell palau és vengut una cort amb els patges, les guàrdies, i les dames de cort, belles com el sol” (p. 21). Captem com una mena de recompensa a la faena feta per la xicota: ara ella passarà a viure junt amb el fill del rei.

I, finalment, tres dies després de casar-se tots dos, “són anats en carrossa a prendre-se’n les germanes, que se les ha portades a la cort amb ella. Les dues germanes se són casades: una, amb un comte; l’altra, amb un marquès; i són estades sempre ensems[3], alegres i contentes” (p. 21). I, així, des del principi, la jove ha mantingut la relació amb les germanes i, com a agraïment a la informació que li han facilitat, elles passen a pertànyer a la noblesa i en una situació molt semblant a la de la xica.

Aquest final de rondalla és prou comú en relats amb germanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Alegria.

[2] Hi ha.

[3] Juntes, plegades.

La dona, en l’Alguer, també està ben tractada

General, , , ,

“Rondalles alguereses”, recopilades per Pasqual Scanu.

En el llibre “Rondalles alguereses”, arreplegades per Pasqual Scanu i relacionades amb l’Alguer, una ciutat catalanoparlant que es troba en l’illa de Sardenya (Itàlia), publicades per Rafael Dalmau Editor en 1985, hi ha unes quaranta narracions “que foren presentades  -i premiades- als Jocs Florals de la Llengua Catalana desenvolupats a Ginebra (Suïssa), el 1972” (p. 8). Les plasmarem, amb retocs, amb la intenció de facilitar la lectura pel gran públic.

Començarem dient que la primera rondalla algueresa que figura en el llibre és “La rateta porigueta” (pp. 15-16), molt semblant a la versió  “La rateta que escombrava l’escaleta” i que té un missatge final en línia amb el matriarcalisme: en la nota 38 (p. 16), s’indica “És a dir: deixem les fantasies i toquem de peus a terra”.

Tot seguit, ens trobem amb una altra rondalla de l’Alguer, la qual fou recopilada per Pier Enea Guarnerio (Milà, 1854-1919), un estudiós que prengué part en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (en octubre de 1906): “Rondalla de Belindo, el monstre”. “Una volta hi eren marit i muller, i tenien tres filles, totes belles minyones. (…) La petita anava a collir flors i feia ramellets i els venia” (p. 18): filles belles, jardí, flors, etc., xiques que es dediquen, igualment, a la venda… són trets associats amb lo matriarcalista.

I, com que un dia que havia eixit a arreplegar-ne, se li fa fosc, entra en un palau (p. 18), “troba la porta oberta i veu aqueixa bella estança entapissada i ben moblada; entra a una altra porta i en veu una altra millor i millor moblada” (p. 18) i  passa a un altre lloc, on copsa dotze cambres ben moblades (p. 18) i, al capdavall, passa a una estança amb una taula ben parada i amb material de cuina (però fet amb argent): “Era ben bé una mesa principesca” (p. 18). Així, no sols capta una casa amb persones que tenen bon cap (els mobles) sinó, igualment, que en són moltes, i… ella accedeix a la millor de les estances. A banda, com en moltes rondalles, està ben tractada: com una princesa. 

“L’endemà se n’és alçada (…). Ha vist una finestra, l’obri (…) i veu aqueix bell jardí: ‘-Ai, quines belles flors! -ella, alhora, ha dit-, si pogués debaixar a collir-ne!’ (…).

Finalment, (…) ha trobat la porta. Alhora, és debaixada al jardí i s’ha fet un gran buquet[1]. Mentres se n’estava fent el buquet, veu aqueix gran monstre en terra tot encadenat” (p. 19). I ell, com que vol recuperar-se, li diu que, encara que la xica vullga anar-se’n a veure la família, ell li deixarà un anell amb què podrà veure els seus pares i els altres familiars (p. 19), malgrat que el monstre no la puga portar a ca la jove:

“Ella ha pres el diamant i ha vist el pare i la mare i les germanes plorant la mancància d’ella” (p. 19).

I, com en rondalles d’aquesta línia, “Ella, cada dia, (…) estava com una princesa. Matí i tarda mirava a lo que feia la família i se’n debaixava al jardí a raonar amb el monstre, que es deia Belindo” (p. 19), qui, més avant, li comenta“Jo et donaré un cavall que et portarà fins a casa tua; però, passat els tres dies, has de venir” (p. 19).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, s’indica que, en l’Alguer, vol dir “Ram de flors”.

Dones eixerides, amb espenta i ben tractades

General, , , , ,

 

Un altre relat del llibre “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La porqueta i el llop”. Un dia, una porqueta “va decidir traure els seus fillets (…).

Anaven tots passejant cap al terme de Sant Antoni quan, de sobte, els va eixir el llop i (…) va dir a la porqueta:

-Quieta ací, que tinc molta fam!

-I a mi, què em contes? -va fer la porqueta” (p. 79).

Copsem, per tant, una dona eixerida (ací, la truja), la qual, “que coneixia de sobra la golafreria del llop, però també coneixia la seua beneiteria, no se la va pensar dues voltes i li contestà:

-No te’ls pots menjar, perquè no estan batejats i t’assentarien malament” (p. 80).

El llop, molt innocent, ho accepta i “tots dos convingueren d’acostar-se al pouet de Cotes i allà batejar els porcellets.

Una volta havien arribat al pou, la porqueta” (p. 80), atenent al fet que les seues potes eren més curtes i que era grossa, li diu “Aboca’t, tu, al pou, i veges si arribes a l’aigua” (p. 80).

Tot seguit, el llop (que segueix les directrius de la truja) “treia unes gotetes d’aigua del pou i les tirava damunt del cap del porquet” (p. 81) al mateix temps que la mare deia el nom dels fills, fins al darrer (p. 81).

Al moment, la porqueta, “adreçant-se al llop, que encara era allà abocat al pou, li pegà una bona espenta i afegí:

-I tu, cap al fons del pou, per haver volgut menjar-te els meus fills” (p. 82).

Així, com en moltes rondalles, la truja actua amb espenta, com moltes dones i com molts personatges femenins. Igualment, com veiem, el narrador es posa de part de la dona.

Finalment, afegirem que, com en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”[1] (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), quan, en la primera part, parla sobre les dones ancianes, es considera que, qualsevol dona ha d’estar ben tractada, fins i tot, la vella i la prostituta:

“Mateix que, a la dona anciana,

la tracten de dona vella,

així fa el poble ignorant

amb la bagassa d’Antella” (p. 16).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Amb el text adaptat. El títol original de l’obra és “Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la terra del Gè”.

La muller, amb espenta, marca les directrius al marit i el salva

General, , , ,

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, per mitjà del fet que la dona salva l’home i que es fa lo que ella vol, i que figura en el llibre “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, és “El dimoni jovenet”. Un home sembrava blat i se li apareix un dimoni jovenet. El llaurador li afig que, quan el forment estiga bo, hi anirà i se l’emportarà. Aleshores, el jovenet li comenta que és un dimoniet i que se l’endurà. 

L’home tria proposar un acord al banyut i els dos ho accepten: el sembrador es quedarà la part de dalt. I, quan aplega la collita, el llaurador arreplega la part bona.

En una segona ocasió, el dimoni jovenet es presenta a l’home i, ara, el jovenet, li proposa quedar-se ell la mateixa banda. Llavors, el sembrador, que havia plantat naps, li diu:

“-Ací la tens! -contestà el llaurador, tot oferint-li les fulles dels naps, que eren l’única cosa que sobreeixia de terra” (p. 70).

Al moment, el dimoni trau les urpes a l’home i li comenta que no estava d’acord amb el tracte i que volia jugar-se els naps a arrapades.

Immediatament, el llaurador li respon:

“-Deixa’m, almenys, que vaja a dir adéu a la meua dona.

El dimoni convingué a deixar-lo anar a casa” (p. 71) i l’home ho comenta a la seua dona. La muller, eixerida i amb molta espenta, li diu:

“-Tranquil, que ara li la tornarem a pegar (…). I li va afegir: -Tu, amaga’t ben amagat a la cambra, que ell, quan es canse d’esperar a l’hort, vindrà a buscar-te ací; aleshores, jo ja me les idearé per fer-lo caure una altra vegada.

El marit va seguir el consell de la seua muller i se n’anà (…) cap a la cambra” (pp. 71-72).

Per tant, com en rondalles semblants, no sols l’home demana ajuda a la dona, sinó que, primerament, ella li ho accepta i fa una proposta al marit; a banda, la muller marca les directrius de l’home i, a més, ell les segueix.

Un poc després, la dona es pinta una ratlla roja, per a simular que l’home li ha marcat amb les ungles i, “passada una estona, es va presentar el banyut cavaller preguntant pel llaurador i la dona el va rebre” (p. 73) i li fa creure que li ho havia fet el seu marit i, igualment, li addueix que “se n’ha anat a cal ferrer a esmolar-se-les” (p. 73).

Finalment, el dimoni jovenet afig a la dona que, “Quan torne el seu marit, diga-li que, per mi, pot quedar-se tots els naps, les cols i les bledes, si vol, que jo no vull res més d’ell” (p. 74). De seguida, el dimoni feu camí i ja no tornà a molestar mai més per aquell poble (p. 74). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La dona, de bon cor i amb espenta, posa les condicions a l’home i ell ho accepta

General, , ,

 

Un altre llibre en què hem trobat rondalles interessants i, en aquest cas, valencianes, és “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, editat per Edicions Camacuc en 1996. Com podem llegir, “és un recull de contes tradicionals arreplegats a Pego i a Oliva. Aquestes dues poblacions, tot i pertànyer a comarques distintes (la Marina Alta i la Safor, respectivament), es troben molt a prop, tant des del punt de vista geogràfic com des del punt de vista cultural. Totes dues comparteixen l’anomenada marjal de Pego i Oliva” (p. 5). Una de les rondalles que figuren en aquesta obra i en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “L’aguileta”. Un matrimoni tenia set fills i, quan ja es fan grandets, els xicons trien fer via per a trobar faena. Aleshores, la mare diu que esperava una altra criatura (p. 27), accepta que els set se’n vagen… i la mare i els fills fan un pacte: “si, quan nasca la criatura, és una xiqueta, poseu una bandera blanca al capdamunt de la casa i nosaltres vindrem a veure-la. Però si és un xiquet, poseu una bandera roja i no hi tornarem” (p. 28). Per tant, la dona no és motiu de rebuig (els fills tornarien a la casa dels pares) i apareix el tema del pactisme.

En el paràgraf següent, copsem que els set germans “varen arribar a una gran muntanya on es van posar a treballar (…). Molt a prop, hi havia una cova (…) i s’hi posaren a viure” (p. 28). Novament, apareix la cova, associada a la dona i, al moment, veiem que “la mare (…) infantà una xiqueta preciosa” (p. 29), Marieta. Però, com que els pares posaren la bandera de color roig (que no era la correcta), els germans no feren camí cap a cals pares.

Un dia, la xiqueta, quan torna d’escola, veu una àguila, la qual baixà del cel, li agafà la cistella que ella portava i se’n tornà a anar volant (p. 29). Aleshores, Marieta “no s’ho va pensar i començà a córrer seguint el vol de l’àguila” (p. 30), i l’au, ja molt lluny de la casa, “deposità la cistella a la porta d’una cova” (p. 32). Aquesta cova, com en altres rondalles, era un lloc de bona qualitat, amb menjar i on vivien els seus germans (p. 30)… i, així, es reflecteix que la dona està ben tractada. A més, la xiqueta es fica en un amagatall, capta que els germans entren en la cova i que, en acabant, se’n van. Llavors, ella se n’ix de l’amagatall i deixa endreçada la cova (pp. 32-33).

Un poc després, el germà gran resta en casa i els altres se’n van a treballar, però ell s’adorm. El menut, com en rondalles semblants, es fa l’adormit i veu que la germana se n’eixia cap al bosc a collir flors i que tornava amb un ramellet. I, quan ell la descobreix, es fa una festa en casa i “li demanaren que es quedara amb ells fins que recolliren més diners per poder tornar tots a casa” (p. 37), detall que accepta Marieta. 

Igualment, els germans li parlen d’una bruixa, la qual farà que tots ells (llevat de Marieta) es convertesquen en bous. I, des d’aquest moment, es plasma molt més lo matriarcalista: “ella no va tenir més remei que ocupar-se totalment dels seus germans: a més d’ordenar i mantenir la cova, ara treia cada dia els set bous a pasturar” (p. 39) i, així, és ella qui porta la casa, com en molts relats i com en moltíssimes poblacions catalanoparlants. Des d’aleshores, Marieta, a tots els qui la veien, els deia que eren els seus germans com també ho fa amb el fill del rei, qui, un dia, mentres passejava, es troba amb Marieta (pp. 40- 41). El príncep, a més de la bellesa de la xiqueta, “pensà que allò que deia no podia ser mentida” (p. 42) i ell capta que la bruixa roïna hi té a veure “i va prometre a Marieta que, si es casava amb ell, els seus germans serien desencantats.

La xiqueta estava molt contenta perquè ella també estava enamorat del príncep i va convenir que s’hi casaria quan tingueren preparada, al palau, una bona quadra on pogueren viure els seus germans ben assistits” (p. 43). Per tant, és la dona qui posa les condicions a l’home i no al contrari. I, així, no sols es casaren (p. 44) sinó que, tot seguit, “el príncep va eixir a buscar la bruixa amb un exèrcit de soldats, savis i bruixots” (p. 44), la troben, la porten a palau, li demanen que faça la potinga per a que els set bous es convertesquen en els set xicons que eren, i… la bruixa ho fa.

Finalment, “Marieta i els seus germans, (…) se’n van anar a buscar els seus pares (…). I, a partir d’aquell dia, van viure tots junts al palau” (p. 44) i la bruixa restà ben vigilada per a que no tornàs a fer cap maldat (p. 44).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, que la dona és qui té la darrera paraula i en què, per exemple, es fa lo que ella vol i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “La senyora Pepa”. Una àvia molt vella, Pepa Pujols, “De bon matí, (…) se’n va anar a caçar granotes per a fer olla” (p. 81). Com veiem, tot i que la dona tenia molts anys, era molt treballadora i activa, un detall que es pot copsar en moltes dones nascudes abans de 1920.

A mitjan camí, “passà Vicent (…). La senyora Pepa li digué que la portara fins a la sèquia, i el bon home la pujà als muscles.

El pobre Vicent no podia més, però aguantava perquè deien que la dona era una espècie de bruixa bona i ell volia que li aconseguira un desig” (p. 81) i, per tant, com en altres detalls relacionats amb el matriarcalisme, és l’home qui porta la càrrega, la faena més feixuga, com també ocorre, com ara, en la cultura colla.

A més, “En arribar a la sèquia, la senyora Pepa li digué què volia en canvi. Vicent li contestà que una fanecada del lloc més bo de la marjal” (pp. 81-82). Tot seguit, veiem que, “A la senyora Pepa no li agradà aquest desig i Vicent es va haver de conformar amb una cistella de granotes” (p. 82). De nou, la dona toca els peus en terra i, a banda, és qui tria què dona a l’home.

Una altra rondalla de la Ribera, en el mateix llibre i amb trets molt semblants és “La coca”. “Quan acabà la guerra, hi havia una família que encara vivien tots junts: (…), els iaios, els pares, els fills, l’oncle…

El pare va enviar els tres fills a cavar amb una aixada.

Cap a migdia, aparegué la iaia, amb una coca de categoria” (p. 89) i el major dels tres germans proposa que, “aquell dels tres que somnie en el lloc més llunyà, en el més llunyà d’ací, se la menjarà.

Així ho van fer (…) i, quan es despertaren, el major va dir:

-Jo he somniat que anava dalt dels núvols.

-Doncs jo he somniat que era a la Lluna -respongué el del mig.

Tots dos germans preguntaren al menut:
-I tu, en quin lloc has somniat?

-Jo, com he vist que anàveu tan lluny, he cregut que no tornaríeu mai més, i me l’he menjada” (pp. 89 i 91). Com podem veure, el més petit dels germans actua de manera realista (com també ho fa l’àvia, qui ha triat un detall, una coca, el qual podia agradar a tots els nets) i, novament, com en moltes rondalles, és el més eixerit de tots ells. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.