“La creació”, una rondalla matriarcal catalana sobre l’inici de la vida i de la Terra

General

Tot seguit, comentarem que, en la rondalla “La creació”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, i que reflecteix el matriarcalisme, es narra com es creà el món i, igualment, copsem semblances amb cultures d’altres llocs de la Terra, com ara, amb la colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista). La llegírem, per primera vegada, el 16 de novembre del 2022. Diu així:

“Quan Déu, amb sa voluntat omnipotent, va criar-ne cel i terra, eixa, en senyal d’agraïment, li va alçar un crit de lloances i, de tot arreu, mil veus li respongueren com que cada una de les coses creades cantà amb la seva nova vida. I un himne de glòria pujà cap amunt enmig la celestial bellesa.

Sols l’abella, al veure’s tan formosa, tingué orgull i va demanar a Déu que, amb el fibló, pogués matar a cada picada a un home i que fos d’or la seva casa. I el Senyor, en càstig, la va condemnar a morir a cada una d’elles, a que sa casa fos de brutícia i a que tingués de treballar sempre per fer-li llum en alabança sua i, per això, d’ella, en surt la cera que, davant dels altars, crema. I, a la vespa, que, essent tan semblant, es contentà solament amb picar i fugir-ne, l’hi va concedir per sa modèstia.

La salamandra, orgullosa, veient-se amb tant poder, li demanà que, amb sa sola mirada, causés la mort a l’home; mes Déu, en càstig, la condemnà a ésser cega tota la vida. I, així, a totes les bèsties, donà lo que mereixien.

I un peix que, des de bon principi, mai parà de preguntar lo que faria i quin nom li posarien, i tot ho deia, no reparant a on era, ni en la conversa en què es ficava, Déu li digué:

-No has pogut callar tot aquest temps, mes callaràs d’aquí endavant-. I va callar per un mai més i, per això, se li dóna el nom de bacallà[1].

I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué:

-Senyor, ¿què es lo que us plau, de mi, fer-ne?

I Déu li va respondre:

-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs, perquè tot t’ho menjaràs.

I, des de llavors, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és l’ànima que va allí a on li pertoca” (pp. 68-69).

Com veiem, la terra és la gran beneficiada per part de Déu, del creador. A continuació, plasmarem part del llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escrit en castellà per un psicòleg i capellà que la conegué personalment, a què accedírem en el 2018, en què es tracta sobre la cultura colla: “L’àvia Damiana, al llarg de la seua vida, es preocupà d’ensenyar al seu poble colla a viure en sintonia i en comunió amb la terra, a venerar la ‘Pacha Mama’, deessa protectora del seu poble, l’origen de la qual esdevé en fecundar el déu Sol, amb els seus raigs plens d’energia, les aigües del Titicaca[2] i, així, engendrar la deessa, mare de tot el poble.

Essent diví el seu origen, i manifestat per mitjà de la natura, [el poble colla] guarda una consideració reverencial a tota la vida de la natura que els cuida, els alimenta, els ofereix els elements bàsics de vida i els facilita tot el seu desenvolupament” (p. 29). I, per tant, el déu Sol baixa a la terra (al riu) així com Jesús ho fa a la Terra.

Com podem veure, en ambdues cultures, un déu masculí engendra la Mare Terra, però ella és qui dona vida als altres i, per això, li ho agraeix, així com, per exemple, encara ho fan en la celebració de festes com la dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, procedents, en bona mida, de la deessa grega Demèter (matriarcal i vinculada amb la Mare Terra), en oferir-los part de la collita.

Afegirem que, en juny del 2022, trobàrem l’article “Campions en català, castellà i anglès” (https://www.lesportiudecatalunya.cat/opinio/article/855645-campions-en-catala-castella-i-angles.html), publicat en “L’Esportiu”, en què el periodista Germà Capdevila comença l’escrit plasmant que “S’ha dit moltes vegades que cada llengua és una visió del món particular i concreta. La cultura maputxe de la Patagònia era una societat matriarcal, i la cap de família era anomenada amb un mot sense equivalent en altres llengües que es pot traduir com ‘batec del meu univers’. Únic. Els catalans ho sabem de sobres. Valorem la maternitat per sobre de la virginitat, per això tenim marededéus i no pas verges”.

¿Què fa una mare, sobretot, quan els fills són nadons, quan tenen pocs anys, sinó mantenir-los i, àdhuc, més tard, principalment, educar-los per a la vida? A banda, la terra, en la rondalla, figura com una dona forta (com moltes de les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920).

Cal dir que, al capdavall de la rondalla, llegim que tot torna a la terra. En aquest punt, adduirem que els colla consideren que les persones són terra en moviment i, per consegüent, és ella qui els dona la vida i vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La rondalla aprofita la pronúncia de “va callar”, amb una -r final muda, com fan en moltes poblacions catalanoparlants.

[2] El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile i Bolívia.

Dones que fan de reina, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Joan de l’ós”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, Joan de l’os encén una candela i copsa la dama més formosa que havia vist i “li’n caigué una gota de cera en els pits d’ella, que es despertà i (…) li digué (…) que no tenia altre remei que matar-ne, si podia, al negre, el seu guardià, que la tenia encantada” (p. 60) i, al moment, se li apareix un home lleig i negre, qui es llança sobre Joan de l’os. Aleshores, el jove, com en moltes rondalles en línia amb el matriarcalisme, agafa un sabre rovellat, el qual, “a l’entrar, havia recollit de darrere de la porta, li’n tirà un cop” (p. 60) que li lleva una orella i ella resta desencantada junt amb el palau i moltes de les persones que hi eren. Des d’aquest moment, l’orella li farà el paper d’una mena de vareta màgica. I, com veiem, hi ha col·laboració entre les dues parts i Joan de l’os segueix la pauta que li indica la dama.

I “la donzelleta, que no era altra que la filla del rei, la qual volgué que anés amb ella fins al palau dels seus pares, pus molt se n’alegrarien de conèixer al qui l’havia salvada” (p. 60).

Ja en el palau, els reis, molt oberts, demanen a Joan de l’os què vol ell com a recompensa. I “en Joan demanà la mà de la princesa, perquè molt li agradava” (p. 61). Però, com que els reis no li ho accepten, la princesa, amb molta iniciativa, diu al jove “que ella li donaria mitjà per guanyar-la, que era una pinya d’or exactament igual a l’altra que ella es guardava, la qual seria la prenda que exigiria per escollir-ne jove amb qui casar-se.

I anà als seus pares i els hi digué que no s’emmaridaria amb ningú més sinó amb aquell que presentàs una pinya d’or exactament igual a la que ensenyava. Els pares hi convingueren” (p. 60). I, així, com en molts relats, la dona (ací, la jove princesa) tria amb qui es casarà i, per això, el rei fa una dicta que, al capdavall, beneficiarà la jove i Joan de l’os: “fins que n’obriren a Joan de l’ós, que ensenyà la sua que (…) era exactament pariona i exigí als reis sa paraula (…). Per ço, la princesa se li acostà i li digué que demanàs a l’orella que tenia del negre que, per la virtut que Déu li havia dada, li donés la bellesa humana. I Joan ho féu” (p. 61). Joan demana que es fes home, es torna un home garrit i els reis li donaren la seua filla per esposa (p. 61).

Per consegüent, com captem, la dona fa d’alliberadora de l’home, Joan de l’os segueix els dictats de la jove, dona que, igualment, fa el paper de fada i que li aporta solucions (l’orella i les paraules que ha de dir). Com que l’orella (un detall vinculat amb lo matriarcalista) està en bones mans i és ben tractada, compleix les órdens del xicot.

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “El claveller”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Tres germanetes garrides “tenien un claveller que tot l’any floria.

Al davant de casa seva, habitava el fill del rei, el qual era tan agradat dels festeigs, que sempre era a la finestra” (p. 62), per veure què feien quan, “cada matí, quan anaven a regar el claveller, que ho feien amb l’aigua de nou colors” (p. 62). Cal dir que hi ha una cançó eròtica molt coneguda que diu que les noies maques, de bon matí, es lleven i reguen el jardí.

Un dia, la germana gran veu el fill del rei i s’amaga com també fa, després, la segona. En canvi, la petita, amb molta espenta, quan ell li demana quants clavells hi ha en el claveller, li pregunta quantes estrelles hi ha en el cel.

Un altre dia, el príncep decideix vestir-se de marxant i “comença carrer amunt carrer avall, per davant de casa de les noies” (p. 63), dient “A sou i a dos sous els didals de plata” (p. 63), però la més jove el reconeix i, quan el fill del rei li addueix “a més a més, un petó i una abraçada” (p. 63), ella, ràpida, li trau el tema de les estrelles del cel.

Al capdavall, la germana més jove s’embolica amb un llençol blanc i, “a passes llargues, se’n va cap al palau del rei” (p. 63), on, a banda, els sentinelles són dones. Un altre tret en línia amb el matriarcalisme: la dona com a protectora. Immediatament, li deixen passar, ella se’n va cap a la cambra del príncep i li pega una bufetada en la cara (p. 64).

A més, quan el príncep demana per les poncelles que hi ha en el claveller, la petita li contesta “¿I el revés d’anit?” (p. 64). Llavors, el jove es planteja matar-la en la cambra, però ella, amb creativitat, se n’allibera i, com que ell copsa la vivesa i l’espenta de la fadrina, “fou, la noia, esposa del príncep i, fins més endavant, tota una reina” (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat als jóvens, que marquen les directrius i, sexualment, molt obertes

General, , , ,

 

En la primera rondalla que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, “Joan de l’ós”, copsem el matriarcalisme, fins i tot, en passatges eròtics. “N’era una dona que, en un bosc, feia llenya, quan, del fons de la boscúria, n’isqué un ós (…) i se l’endugué vers la seva cova. Tingué tracte amb ella i la féu mare d’un noi, mig ós mig persona” (p. 57). Per tant, ja captem la cova (tret relacionat amb lo femení), una dona fent llenya i tracte (això és, relacions sexuals).

Tot seguit, el fill, “tot just petit, volgué fugir de la cova a on era” (p. 57) i la mare, a més que es posa de part d’ell, aconsegueix que el pare no se’l menge: “si no fossin estats els precs de la sua dona, per tal que era esposa i mare” (p. 57). És a dir, que el marit cedeix a la dona i ella té la darrera paraula.

Un poc després, el fill, “altra volta fora l’ós, amb força i manya de son punt, arrencà la llosa i fugí juntament amb la sua mare” (p. 57). I, encara que l’os els acaça, mare i fill n’ixen alliberats, ja que “el jove era coratjós i de força i tenia la raó i coneixença, (…) per fi, va matar-lo; recollí a la sua mare (…) i tots dos junts se n’anaren vers un poble veí, a on feren posada” (p. 57). I, així com, en moltes cançons eròtiques mallorquines, veiem un vincle entre la mare i la filla, ací n’hi ha entre el jove i la mare, molt compenetrats. A banda, ambdós fan via.

A continuació, veiem l’avinença entre tots dos: “La mare en cercà feina i posà el noi a estudi, en lo qual mostrà (…) bravesa” (p. 57). Igualment, ell avisa a sa mare i fa camí. I la mare no li diu res en contra.

“Camina que caminaràs, veus aquí que va trobar-ne un home a dins d’un bosc, (…) li digué si volia ésser el seu company i (…) junts emprengueren via” (p. 58). I, així, amb més hòmens, ell fa cap al demà i aquest relat té passatges en comú amb una rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i es plasma el refrany “La joventut tot ho venç”.

Més avant, amb intenció que la justícia no els culpe, Joan de l’os i els companys “determinaren tots junts el separar-se” (p. 59) i Joan de l’os “anà caminant caminant fins que veié un formós palau, que va entrar-hi i en el qual tot eren cambres molt ben aparellades amb catifes d’or i seda” (p. 59). Al cap d’una estona, se li apareix “una mà blanca i formosa que duia una atxa i la qual va guiar-lo per corredors i sales a una cambra a on hi era una taula tota plena de viandes” (p. 59) i ell segueix les directrius de la dona (ací, la mà blanca). A més, la dona “el conduí envers una altra cambra, a on hi era un llit molt ben aparellat de totes robes” (p. 59).

Al moment, “sent passos per l’estança, els quals s’anaven acostant a poc a poc en el llit a on era, fins que fou alçada la cobertora que el cobria i se n’entrà a dins una altra persona (…), que era una dona” (p. 59). Direm que aquesta rondalla fou una de les primeres en què copsàrem un passatge eròtic com aquest i, a més, adduirem que fou publicat en els anys setanta del segle XIX i que ens plasma una societat oberta, àdhuc, en lo sexual.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Lo Rondallaire”, una obra del segle XIX escrita per un folklorista molt obert

General, , , ,

 

Rondalles en l’obra “Lo Rondallaire. Primera sèrie. Segona sèrie”, de Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901).

En el 2022, accedírem al llibre “Lo Rondallaire. Primera sèrie. Segona sèrie”, un estudi de Josep M. Pujol i edició a cura d’Albert Mestres, publicat per Cossetània Edicions (1a. edició, del 2010), amb narracions molt fidels a la llengua del poble i, a més, al folklore. Així, en la introducció, llegim que “Lo rondallaire, de Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), editat en tres volums per la Llibreria d’Àlvar Verdaguer de Barcelona (1871, 1872 i 1874), és el primer aplec imprès de rondalles catalanes que es basa de manera sistemàtica i exclusiva en fonts orals i les posa per escrit en català respectant-ne l’argument i els personatges. ‘La veu mateixa del poble me les ha dictades’, diu l’autor, ‘i no he fet més, salvo en algunes vegades la forma, que transcriure-les de la mateixa manera com me les són dites’; i afegeix: ‘Podria haver-les arreglades un xic, mes no haurien tingut llavors son caràcter propi, que és lo que més me plavia servar’” (p. 7). En aquest punt, nosaltres farem una adaptació al vocabulari actual, amb intenció de facilitar la lectura i l’entesa, encara que conservant la intenció del recopilador i, òbviament, de plasmar la realitat vinculada amb els catalanoparlants que li reportaren, en la mateixa dècada que nasqueren els avis paterns de ma mare.

A banda, el folklorista comenta que “Jo sols m’he proposat conservar en lo que fos possible los qüentos populars nostres tal com se conten i diuen, ja que amb la facilitat de comunicacions, amb lo més comunes que són entre uns territoris i altres i amb la mudança de costums i de creències, que és d’allí a on naixen, se van los mateixos perdent” (pp. 7-8).

Quant al comentari de la semblança entre territoris, el 4 de desembre del 2022 llisquí a ma mare (1943) la gran majoria del text de la rondalla catalana “La salvadora del castell“, plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, la qual reflecteix molt el tema de la defensa de la terra, de les llibertats del poble i, moltes vegades, per mitjà d’una senyora noble, vídua i jove. A més, el tractàrem i coincidíem en molts punts, com ara, en el paper matriarcal.

A més, el mateix dia vaig rebre un article que Bartomeu Mestre i Sureda (nascut en Felanitx) havia plasmat en el seu blog “Etziba Balutxo…”[1]. El tema dels costums, el de la mudança de què parla el folklorista Francesc de S. Maspons i Labrós, el de la identitat i, per exemple, el de la terra no tenen una relació amb si governa un partit (o una coalició d’esquerres o no), com ja m’ho digué Pere Riutort en una visita a Tàrbena (en 1996): hi havia pobles valencians on el batle, del Partit Popular (de dretes), promovia més la llengua que no alcaldes socialistes (en terceres poblacions). I responguí a Bartomeu Mestre: 

“Genial, Bartomeu, genial. (…),

M’ha recordat dues coses: la quantitat de coses que aprenc (i ma mare, sobretot, per telèfon) durant l’elaboració de l’estudi sobre el matriarcalisme (de què ella em passa vivències que no ixen en ambients polítics del PSOE, ni de Més Compromís, ni d’ERPV…)… i les que aprenc amb els teus escrits i més. 

Continua, que fas una tasca que no té pèrdua. 

 ¿Saps què m’ha vingut hui al pensament, mentres et llegia? Emprar la forma ‘guerra de submissió’ (la trobe molt adient).

 Pere Riutort deia que hi havia molt a aprendre i a compartir, arran dels efectes de la Germania i, molt més, de la Guerra de Submissió i de l’actuació de l’Església valenciana. 

Com a exemple, si no ha canviat, al costat de l’Ajuntament de València, hi ha un carrer dedicat al Bisbe Mayoral, qui, en 1746, feu que un ritual en català, primerament, estigués en la ‘llengua llemosina valenciana’ i traduït al castellà. I, en 1750, ordenà que els valencians fóssem batejats en castellà. Ell havia nascut en Castella. Per això, moltíssims valencians tenim (o hem tingut) el nom en castellà com també familiars nostres nascuts abans de 1977”.

Per això, resulta fàcil entendre que Francesc de S. Maspons i Labrós afegís “Tan de bo que de sa lectura i de l’estudi de los altres que es publiquin, amb la bona coneixença del poble que donguessin, ne nasqués una nova literatura popular, ja que l’un cria l’altra” (p. 8).

Adduirem, abans de passar a les rondalles, que, àdhuc, en posà d’eròtiques (com també feu l’Arxiduc Lluís-Salvador en els anys noranta del mateix segle en les Illes Balears) i, per exemple, un relat semblant a una narració que havíem llegit, uns quinze anys arrere o més (en relació amb la creació de la Terra), però d’un altre continent i que empiulava amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] Ens referim a l’article “SICÍLIA SENSE MORTS… a la Mallorca colonitzada” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/sicilia-sense-morts-a-la-mallorca-colonitzada).

Pobles que transmeten relats, amb persones bonhomioses i amb estrategues molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, el rector Serafí Planesdemunt escriu al seu amic i interessat pel folklore, sobre la transmissió de contes amb motiu dels aplecs familiars i, fins i tot, quan ve alguna persona de fora. “De la mateixa manera, doncs, que el nostre cos necessita d’un descans físic, a l’ànima li’n cal un, d’espiritual. Un poble sense relats fantàstics -que no somniés despert- fóra un poble sense il·lusió, un poble sense futur.

(…) En aquests pobles, la vetllada comença per Tots Sants i s’allarga fins a la Candelera (…). I no et pensis pas que aquest aplec quotidià sigui un orgue de gats. Ben al contrari, (…) en el fons, la sessió o tertúlia està ben estructurada. Cada membre de la família hi té un paper assignat” (p. 235), paraules que podríem empiular amb unes que em digué ma mare el 15 de febrer del 2020 durant una entrevista: cada u dels seus avis prenia el seu paper. I, com m’afegí, posteriorment, els hòmens, com que les dones eren fortes i portaven molt bé la casa i el seu lideratge (i, ambdues  bandes, es respectaven), els ho posaven fàcil. Eren catalanoparlants nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX.

Més avant, el capellà li addueix que, “qualsevol anècdota, per més anodina que ens pugui semblar, aporta molta informació sobre la vida rural” (p. 237), ja que pot complementar part de lo que no havíem arreplegat i, com ara, que no havíem pogut compartir amb altres persones. Igualment, li afig que, “Quan es mor un padrí, ¿quants records personals i comunitaris es moren també amb ell? Doncs tots, excepte allò que ha explicat als més joves. Fins avui, ‘els contes de la vora del foc’ s’han salvat d’aquesta manera. Ara, (…) jo els he escrit en el paper i tenen més probabilitats de subsistir” (p. 237). I més perquè “aquests darrers anys han arribat fins ací dalt dos invents que no afavoreixen pas gaire la continuïtat de les vetllades tradicionals. Em refereixo, especialment, a la ràdio i a l’electricitat. (…)

En el futur, doncs, ¿què s’esdevindrà de la vetllada familiar, aquesta gran escola de tradició?” (p. 237). En relació amb aquesta qüestió que es fa el rector, direm que, en la tardor del 2022, em trobí que, més d’una vegada, ma mare (nascuda en 1943), a qui molts dies li contava part de narracions plasmades en llibres amb llegendes, amb rondalles, etc. en llengua catalana, em demanava, per telèfon, “I hui, ¿quina rondalla em contes?”.

I, com que el telèfon era un mitjà més de connexió entre persones, en aquest cas, entre dues generacions i, a tots dos, ens permetia aprendre, li responia “Ara te’n llig una”. I, per descomptat, li la llegia (sovint, parcialment, per a exposar, sobretot, els passatges que li podrien reportar més, que podrien fer que estigués més creativa o bé els que li facilitaven conéixer més sobre el matriarcalisme). Igualment, allò feia possible que ella em transmetés comentaris, anècdotes en vincle amb persones que ella coneixia (o havia conegut, com ara, avantpassats seus) i, així, que es pogués ampliar més el report per a la investigació sobre el matriarcalisme.

En el relat “El soldat de Campirme”, plasmat per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, copsem persones de zones rurals i molt obertes, per exemple, a jóvens: “Un dia hi passava un venedor ambulant amb un ruc carregat de terrissa. Un soldat s’acostà a l’home que menava l’animal:

-Escolteu, bon home. ¿Que em deixaríeu dir tres coses al ruc, a cau d’orella?

-Prou, home, prou! I quatre i tot, si voleu…!  -li contestà tot refiat el viatger” (p. 239). Si llegim la part posterior de la rondalla, veiem que el soldat fa una broma de mal gust al ruc i que, com que no diu la veritat al capità, aquest el lliura. Evidentment, el contacte amb la cultura patriarcal castellana (per mitjà del servici militar, obligatori), no va en línia amb la de l’amo de l’animalet i sí amb la del soldat.

En la rondalla “Mossos vingueren…”, es reflecteix el tema del lideratge: “El mosso (…), fent sonar un flabiol, mena tot el ramat davant del seu amo.

(…) La mestressa, llavors, decideix de prendre cartes en la qüestió i proposa al seu marit una estratègia definitiva” (p. 243): “Jo esplomaré unes quantes gallines, et sucaré tot el cos de mel i t’hi enganxaré les plomes. Després, tu t’enfiles en un arbre i cantes com el cucut. Llavors, no tindrà altre remei que marxar (…).

L’home se’n pujà, doncs, a la figuera de vora casa i començà” (p. 243).

Finalment, davant l’habilitat estratègica del mosso i dels resultats, al seu favor, la mestressa tria casar-se amb ell i varen tenir tres fills (p. 243). I, així, copsem que el mosso i la dona són líders, però no el marit d’ella (qui segueix els dictats de la muller). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal i Venturós Any 2023.

El lligam amb el poble, amb el comunalisme i amb lo matriarcal i molt obert

General, , , , ,

 

Continuant amb l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, el capellà Serafí Planesdemunt addueix un refrany eròtic a l’amic, “A Palau, es tanquen lo cul amb clau” (p. 221) i que, si prosseguíssem considerant detingudament ambients més amplis, “com la vall i la comarca, trobaríem també més d’una anècdota entretinguda. Però, sens dubte, que aquestes són molt més escasses perquè la consciència de pertànyer a una mateixa vall i, sobretot, a una mateixa comarca, són ací dalt molt més febles” (p. 221) i, per tant, és major el vincle al poble.

Igualment, li afig que “el recurs de crear-se enemics forasters, per tal d’unir solidàriament els membres d’una comunitat, ha estat un enginy, emprat sovint pels poders públics” (p. 222) i, així, més bé de les ciutats.

Potser tinga a veure el comunalisme, el qual copsem en la rondalla “El campanar d’Aramunt”, un tret relacionat directament amb el matriarcalisme i, per tant, amb les poblacions catalanoparlants. “Des de principis de segle [XX], alguns familiars han anat abandonant l’antiga població murallada i s’han edificat una casa nova a les ‘Eres’, més a prop de les terres de conreu.

Expliquen els pobles veïns que, una vegada, els qui vivien a les Eres, es van reunir i van determinar de fer baixar al nou poble, l’església vella” (p. 226). La vespra d’escriure aquestes línies, el 1r de gener del 2023, llisquí unes paraules que David Algarra, autor del llibre “El Comú català”, havia plasmat en Twitter eixe mateix dia: “Segons historiadors, com Pablo C. Díaz Martínez, la constitució de monestirs familiars alt-medievals[1] podria respondre a un subterfugi legal de les comunitats camperoles per mantenir les seves propietats familiars i béns comunals que estaven sent usurpades pel poder visigot.

Això pot canviar les coses respecte a les afirmacions que el monacat va crear el comunal. El comunal era anterior i les comunitats camperoles van transformar-se en monestirs perquè els seus béns estan protegits sota el nou ordre constituït”.

A banda, en el relat, llegim que, “A més dels homes més forçuts, hi van acudir també les dones, canalla, gossos i tot gat i fura que pogués aportar-hi una mica de força” (p. 226).

En la rondalla que segueix, “’La xent del lloc’”, també recollida per Pep Coll, veiem que “Un veí del poble ribagorçà de Durro va anar a Sort per solucionar uns assumptes comunals” (p. 228) i, quan aplega a la capital del partit, “En veure aquell beneitot de muntanya, els senyors de la vila van voler burlar-se d’ell, que, més que un delegat municipal, semblava un encortador de llops” (p. 228). El muntanyenc, quan parla amb un oficinista, li diu “resulta que ahir, a la vetllada, la gent del lloc ens vàrem reunir i vàrem determinar que, per a parlar amb vostès, ja era prou bo jo! -contestà de bona fe” (p. 228).

Per consegüent, Pep Coll torna a traure un relat en què apareix el comunalisme: decisions en grup i entre la gent (cal pensar que hòmens i dones, perquè, si no, hauria escrit “els hòmens”).

En acabant, dos treballadors més de ciutat, tracten el veí de Durro com qui mira els altres de dalt a baix i, al capdavall, “l’home s’acostà els dos dits índexs a la boca i féu un xiulet lànguid i suau” (p. 228), detall (el de la suavitat, que podem lligar amb lo matriarcalista com també ho faria la dolçor). Aleshores, els treballadors de camisa blanca li demanen:

“-No sabeu xiular més fort? -insistiren els funcionaris (…).

-Prou, però, com diu la dita:

            Quan els burros són a prop,

            no cal xiular tan fort!

Després d’aquest moc tan ben donat, aquells pinxos de sabata baixa van quedar ben motxos i més mansos que el matxo vell, van atendre aquell senyor, sense dir ni xerric ni merlic” (p. 229). I, per tant, els de la ciutat han fet lo que volia el del poble i, de rebot, el matriarcalisme ha continuat, en aquesta narració, per mitjà del veí de Durro.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Lo que es sol dir Alta Edat Mitjana va des del segle V (amb la caiguda de l’Imperi Romà d’occident) fins al segle XI, quan els castells i els senyorius comencen a guanyar, a poc a poc, espai i protagonisme a lo comunal, i en què, com ara, el paper de la dona és molt important i de primer orde, àdhuc, a nivell polític i de la pagesia.

Dones que són servides, pal de paller, solidàries i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme, i que és una narració semblant a altres, és “La Torre de la Minyona”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, un noble cristià “tenia una filla maca com un pom de flors. Abans, però, de la desbandada moresca, aquesta mossa s’havia encaterinat d’un jove moro, molt ben plantat” (p. 210) i, tot seguit, veiem que el pare ordena que engarjolen la filla en una torre del castell d’Àrreu, on, “Cada dia, deu donzelles accedien al recinte per una porta, oberta per la part de dins del castell. Pentinaven la noia, la guarnien amb vestits balders i joies radiants i li preparaven les menges més llamineres” (p. 210). Així, per exemple, ens recorda la rondalla “Ous de somera”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i plasmada en el Tom IV, en què unes dones tracten bé la muller, mentres que el marit roman en el llit i les paraules d’aquestes dones faran que ell bote del llit i que ella siga ben tractada.

Un poc després, llegim que, “Al cap d’uns mesos, una nit d’hivern, (…) el jove moro arribà al peu de la torre. Allí féu mans i mànigues per escalar el mur i se n’endugué la seua estimada” (p. 210) i el pare mai no tornà a veure la filla, qui havia fet camí junt amb el nuvi. I, així com en hivern comença la sembra, ací ho fa una nova parella i, a més, copsem que “Avui encara s’hi pot observar el forn i la pastera -feta d’un tronc de pi- on es pastava el pa per a la jove enamorada” (p. 211). Per tant, la xicona era servida.

En la narració següent, “El Salt de la Núvia”, llegim que “fa molts anys, un xicot de Solduga es va casar amb una noia d’un poble de la Ribagorça. Com era costum, la cerimònia religiosa i el banquet de noces van tenir lloc al poble de la núvia” (p. 212). Cal afegir que, en tema de casaments o, si no, per exemple, de donar l’aprovació a ser nuvis, era la dona qui tenia la darrera paraula. I, per mitjà de ma mare (nascuda en 1943), puc dir que, com ara, sa mare donà el consentiment al futur marit (el meu avi matern, perquè veié que no la deixaria a banda) i que ma mare ho feu a mon pare (nascut en 1942).

Igualment, veiem que “Havien preparat una cavalcadura (…) perquè la nova mestressa anés a cavall amb tota comoditat i tingués una bona entrada al seu futur poble” (p. 212). Per consegüent, la muller és presentada com la senyora ama, sa madona…, qui seria el pal de paller de la futura casa i com si fos una mena de reina. I, a més, les noces es fan en la població on ha nascut ella, però passen a viure on residia ell.

En el següent grapat de narracions, el mossèn Serafí Planesdemunt comenta al seu amic i recopilador de rondalles, de llegendes, etc., que alguns lligams “sostenen la comunitat rural ben estructurada.

En el marc d’una societat tradicional com la pallaresa, l’individu queda situat, ja des de naixement, dins de dues comunitats (…): la família i el poble nadiu. (…) sempre més se’l relacionarà amb aquestes dues comunitats d’origen. Per als veïns del seu poble, serà tota la vida ‘el cabaler de la Tonya’; i, per a la gent d’altres indrets, ‘un rodamon de Caregue’.

Com t’he avançat més amunt, la primera comunitat natural de la persona és la família. Gràcies a ella, l’individu podrà sobreviure i créixer. (…) El veritable nom del nou-vingut anirà indefectiblement lligat al nom de la casa” (p. 219), fet que també coincideix amb paraules exposades per Jaume Vicens Vives, en vincle amb què dona vida als catalans, i que podem veure en el llibre “Notícia de Catalunya”, publicat en 1960: l’eina, la casa i la tradició comunitària (p. 61).

Més avant, el rector Serafí Planesdemunt addueix a l’amic que “Totes aquestes consideracions que t’he fet a propòsit de la comunitat familiar, poden ser aplicades, igualment, a la comunitat-poble. (…)

Festes Majors, aplecs i tota mena de celebracions anyals s’encarregaran de reforçar els llaços d’aquesta comunitat (…), un acte de solidaritat amb el poble de procedència” (p. 220).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon Cap d’Any (també dit “Ninou”), Bon Nadal i Venturós Any 2023.

 

Dones que decideixen, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “La roba de les encantades”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, podem llegir que, “En el terme de Ribera de Cardós (…), hi ha una font (…) on sovint anaven les encantades a fer la bugada. Un dia, quan tenien la roba estesa, unes persones els en van prendre tres peces. Aquesta gent va guardar aquestes teles a casa seua, ben estropades, i mai més no van haver de patir de pobresa” (p. 193). Per tant, a banda de la part vinculada amb la dona (la font), s’uneix el tema de l’erotisme (roba estesa) i el de la Mare Terra: la dona que aplana el futur. 

En el relat següent, “Els minairons”, un dallaire (un mosso amb dalla), a punta de dia, se’n va a un prat i, passades un parell d’hores, “la mestressa (…) el va trobar encara sota una pomera esmolant la dalla” (p. 194) i, més avant, la mestressa torna a anar-hi i li diu:

“-Si no dalleu tot el prat avui, ja podeu fotre el camp d’aquesta casa!” (p. 194) i, així, veiem un home passiu i una dona amb molta espenta i que és qui decideix. Finalment, l’home ho fa.

En la rondalla “Les farinetes”, “Un cabaler[1] d’un poblet de muntanya festejava un pubilla de casa bona, que vivia en un poble veí. Un dia, els pares d’aquesta mossa el van convidar (…), per tal de conèixer-lo millor i formalitzar les relacions” (p. 205) i ho fa acompanyat d’un amic de confiança, com era prou típic en el Pirineu (p. 205).

Un poc després, veiem que, “Un cop en aquell poble, els xicots foren molt ben rebuts per la gent de la casa” (p. 205) i, per consegüent, també per la jove.

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme és “Dona d’aigua”, plasmada en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. En un poblet del Pallars, “un xicot es va enamorar d’una encantada que veia de tant en tant vora el riu” (p. 208) i la dona accepta casar-se amb ell. Per tant, és ella qui determina el casament i qui té la darrera paraula, “però li posà una condició: (…) no li podria dir ‘dona d’aigua’. El xicot li prometé i jurà (…). Poc després, es van casar i la noia se n’anà a viure a casa del seu estimat. Ell li feia tots els compliments (…).

Al cap de nou mesos, naixia una neneta” (p. 208).

Però un dia, l’home li diu “dona d’aigua” i la muller, sense pensar-s’ho dues vegades, desaparegué i, quan, l’endemà, l’home torna de la vinya a migdia, “va trobar la seua filleta vestida i pentinada” (p. 208).

A continuació, la filla li comenta “ha vingut mamà, com cada dia!” (p. 209), l’home copsa que la dona “feia llevar la criatura, la rentava i l’endiumenjava com un angelet. Finalment, l’omplia de carícies i potxons” (p. 209) i feia via.

Un dia, l’home ix de l’amagatall, per a abraçar la seua esposa, i ella se’n va amb molta facilitat (p. 209) i, així, es fa lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Cap d’Any, Bon Nadal i Venturós Any 2023.

 

 

Nota: [1] Fill que no és hereu.

Dones que determinen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat en què captem el matriarcalisme és “La Senyora de ‘Vagar’”, el qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. En la Glorieta de Montesclado, s’aixecava “una (…) fortificació, en la qual residia la Senyora de Vagar, la dama més poderosa i rica de la comarca” (p. 177) i que “no podien començar la missa fins que ella no hi havia arribat” (p. 177). Per tant, es feia lo que la dona volia com també veiem que “El majordom sempre l’obeïa servilment” (p. 177).

En la rondalla següent, “El graller d’Esplugafreda”, en el mateix llibre, llegim que, “En aquell temps, era molt corrent que les xicotes solteres fessin de pastores. Aquesta, doncs, guardava un escamotet d’ovelles (…). Tots li anaven al darrera com a una gossa” (p. 178), o siga, que la dona portava la iniciativa.

Afegirem que, en la rondalla “Arri ruc, i deixem dir…”, recopilada per Pep Coll, captem que un home molt vell i el seu net anaven de viatge amb un cavall. “Van passar per la plaça d’un poble, on un grupet de dones cosien (…). Una d’elles comentà a les seues companyes:

-Heu vist? Els jóvens, a cavall, i els (…) vells, (…) a caminar!” (p. 180) i, en eixir del poble, l’home fa lo que deia la dona i, per consegüent, podem dir que la dona és qui determina, qui marca què ha de fer l’home.

I, al capdavall de la narració, l’home, molt obert, fa que el ruc vaja avant (p. 181).

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme és “El castell d’Orcau”, plasmat en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. En la Baronia d’Orcau, hi havia un castell que “s’alçava (…) sobre un turó, situat més amunt del poble” (p. 191) i els habitants de la rodalia recorden una llegenda que diu que, en l’esplanada del castell, “hi ha enterrat un fabulós tresor. Aquest, però, és custodiat per la serp” (p. 191), que està vinculada amb la dona, i que la serpent “emergeix del seu amagatall una vegada cada any: la nit de Sant Joan” (p. 191). A banda, es llig que “els veïns expliquen que tots els que ho han provat fins ara, no hi ha hagut ningú que hagi reeixit” (p. 191) i, per consegüent, encara perviu lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones i poblacions del Pallars amb dolçor, bonesa, creativitat i agraïdes

General, , , , , , ,

 

Una narració pallaresa en què es reflecteix el matriarcalisme, de manera simbòlica, és “El concert de Cal Rossinyol”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, llegim que, “A mitja hora escassa de Pessonada, (…) s’alça la masia de Cal Rossinyol. Casa i era es troben arrecerades cara al migdia, al peu d’un serrat que les protegeix del vent de port, voltades d’oliveres i d’altres arbres fruiters i a quatre passes de dues fonts: Torrent Salat i la font de Vidal. Un lloc, doncs, privilegiat del terme, en el qual hom pot escoltar sovint el refilet del rossinyol i el cant de molts altres moixons” (p. 165). Com veiem, 1) la casa i l’era estan protegides (paper maternal així com també ho fa la Nostra Senyora o, com ara, la mare respecte al fill), 2) arbres de tipus mediterrani (per exemple, l’olivera, el qual sol associar-se a la pau), 3) a poca distància de dos punts on hi ha aigua (dos detalls vinculats amb la dona,  que ens poden evocar el naixement d’un nen) i 4) la font de Vidal.

Adduirem que, per una banda, hi ha un brollador ple d’aigua i ben ample (es tracta d’un torrent) i que és salat. Igualment, n’hi ha u que aporta dolçor i creativitat i associat a la vida, a l’obertura als altres: la font de Vidal. A més, la paraula “Vidal”, com podem llegir en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, prové del llatí “vitale”, que significa “vital” i que, igualment, “El nom personal Vitalis ja ve del llatí i és el nom de diversos sants dels primers segles del cristianisme”. Naixement, aigua, primers sants, vida… en relació amb la Mare Terra.

Com captem en moltes rondalles, la dolçor i la bonesa són ben acollides com també l’obertura. I, en canvi, en el paràgraf següent, ja es comenta que, a la gent de Can Rossinyol, els agradava molt anar de festa (lo que, en altres relats, seria la cacera) i que els animals passaven tres dies com si fossen secundaris per als seus amos. Per tant, el conte convida a pensar en els altres i a tractar amb suavitat les persones que fan possible que la nostra vida i els nostres projectes vagen avant.

En línia amb aquesta rondalla, la que ve a continuació, “Una mestressa ambiciosa”, plasma molt lo matriarcalista. En Ca l’Arcalís, una de les cases més bones del poble Vilamur, “Com moltes altres famílies, amassaven amb molt poca farina. De cop i volta, la casa va començar a pujar” (p. 175), fins al punt que uns tafaners els demanen com se les enginyaven, i ells, sense pensar-s’ho dues vegades, els responen “tenim a casa una màquina de fer moneda! (…).

Un bon dia es presentà a Vilamur el Governador de Lleida, acompanyat de dos guàrdies i demanà per casa L’Arcalís. A casa, només hi havia la mestressa, una dona molt treballadora i eixerida.

-On són els hòmens? -preguntaren els forasters del carrer estant.

-On voleu que siguen?: al tros” (p. 175).

I, tot seguit, els obri i veiem que “La mestressa els acompanyà llavors a les quadres, vora les quals hi havia una habitació molt ben arreglada i proveïda de tota mena d’estris de treball” (p. 175). I, a banda, la dona els afig:

“-Mireu: tot aquest parament és la màquina (…) d’aquesta casa! I també, és clar, amb l’ajuda d’aquests deu! -digué la dona, mostrant els dits de les mans.

L’autoritat provincial (…) va voler recompensar la mestressa” (p. 176) i la dona els respon:

“-Doncs, vull ser jo la primera d’anar a oferir per la festa major (…).

Cal aclarir que, en aquest poble, tenen el costum que, el segon dia de festa major, les tres mestresses principals de Vilamur pugin a l’altar durant la missa per fer unes ofrenes. Aquell any, doncs, la primera dona del poble, a l’hora d’anar a oferir, fou la mestressa de Ca l’Arcalís, davant de la jove de Cal Notari” (p. 176).

Per consegüent, en aquest relat, copsem que, en el Pallars, lo vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista va per davant de lo que ho fa amb l’home i amb lo patriarcal: la dona (relacionada amb el camp i molt oberta), en lloc de lo patriarcal (els forasters que procedeixen de la ciutat i la filla del notari). 

Finalment, un altre tret en línia amb el matriarcalisme: l’agraïment, per mitjà de les ofrenes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal i Venturós Any 2023.