Arxiu de la categoria: General

La llengua materna, la terra i la realitat en què viuen les persones i que les envolta

General, ,

Una ànima de la terra, oberta a la realitat personal i a la que rodeja la persona i l’artista.

Prosseguint amb el discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover (de 1903), en relació amb la llengua catalana, comenta “En efecte, senyors. Mallorca té una ànima, i rebutjar la seva natural expressió és deixar-la morir; i deixar-la morir és renunciar a la seva existència com a poble. L’ànima del poeta i l’ànima del país on rep contínuament les seves impressions, no poden divorciar-se. La realitat interna del poeta i la realitat que el rodeja i nodreix la substància de la seva vida, no poden tenir una expressió distinta. És una llei natural, és una llei artística independent de particularismes i tendències estranyes a l’art mateix”. Aquestes paraules lliguen amb el fet que, en les cultures matriarcalistes, la llei es fonamenta en el dret natural (en allò a què tenen dret les persones, simplement pel fet de ser persones) i no, com ara, amb una legalitat sovint creada a partir de beneficis particulars d’una minoria de polítics que, aprofitant que ocupen el poder, tracten d’anihilar qualsevol diferència cultural i, fins i tot, d’imposar un nou llenguatge políticament correcte, encara que alié a l’evolució que la gran majoria de la població fa d’una llengua.

Com a exemple, el suposat llenguatge inclusiu que, des de primeries dels anys vint del segle XXI, començà a ser il·legalitzat en alguns Estats (com ara, en la ciutat de Ginebra, Suïssa, en el 2022; o en França, en el 2023), en la Universitat de Barcelona (en octubre del 2023) o arraconat (per una decisió que l’Institut d’Estudis Catalans prengué en la tardor del 2023) i que havia sigut denunciat per molts lingüistes (des de feia uns vint anys), com a discriminatori, forçat, antinatural i com un empassa-t’ho. És més: en juny del 2022, un membre d’una associació valenciana em comentà que l’entitat emprava en els seus escrits aquest llenguatge inclusiu, perquè, si no ho feia així, no rebrien subvenció de la Generalitat Valenciana (llavors, en mans de partits de lo que es diu esquerra): una actitud clarament pròpia de règims totalitaris i, òbviament, patriarcal.

Més avant, Joan Alcover agrega que “Passi que el jurisconsult, l’historiador, el crític, el publicista, parlin en castellà; però el calfred de l’emoció, el polsim de la imatge aletejant i viva, el llampec de la flama invisible i tremolosa, lo més fondo, lo més íntim, lo més personal, no hi passen a una llengua externa” i que, si ho fem a una llengua diferent a la materna, en aquest cas, al castellà (sobretot, partint de la situació entre el català i el castellà, en què la llengua castellana compta amb el suport del govern estatal i de tots els seus tentacles polítics i jurídics i de part de l’Església institucional en terres catalanoparlants), “la sinceritat, sense adonar-se’n, va fent concessions a la retòrica; i la imaginació no corre a lloure amb la llibertat salvatge d’aquelles eugues que espolsen les cabelleres”. Cal dir que, més d’una persona que ha participat en la recerca, ens ha comentat que preferien casar-se amb un home sincer i que moltes dones nascudes abans de 1920 no abraçaven la retòrica, sinó la senzillesa i l’entesa en les paraules, la didàctica, el fer accessible el llenguatge.  `

 

“El poeta és el verb, l’expressió de la vida popular”.

Un poc després, l’escriptor posa unes paraules que enllacen amb investigacions sobre el matriarcalisme i, si no, sobre la cultura castellana (encara que ho haja sigut en publicacions curtes): “Però, el qui a Mallorca escriu en castellà, propendeix a les generalitats incolores; en el vehicle de la llengua s’allunya del seu centre (…) i s’apaguen notes i detalls i menudències precioses que són la vida de l’art. (…) El poeta és el verb, l’expressió més pura i més autèntica de la vida popular on la seva està incorporada; i, desarrelant-se d’ella, hi deixa una gran part de la saba, de la virulència, de l’energia comunicativa”. Tocant aquestes línies, afegirem que, en la cultura catalana, hi ha més tendència a les coses senzilles, a combinar detalls amb generalitats (així com a una bona relació entre l’home i la dona, en què ella mana però de manera oberta i acollidora), és a dir, a lo que, en recerques sobre psicologia, es sol considerar la part femenina de la persona (yin). I, quant al tema del verb, alguns filòlegs que han tractat la llengua catalana, com ara, Jordi Badia i Pujol, han plasmat algun article en què indiquen que el verb (l’acció) és molt important en el català.

En referència a les generalitats, direm que foren introduïdes durant l’època renaixentista (segona meitat del segle XV i la major part del segle XVI), amb una important penetració del castellà en les capes altes i en l’Església institucional, i que, no obstant això, no ho fa en molts catalanoparlants del primer quart del segle XXI que tenen un fort sentiment de pertinença a la terra.

I és que, com molt bé indica Joan Alcover, “No tenen aquí les penyes el mateix color, ni els pins la mateixa harmonia, ni les fruites el mateix sabor, ni la societat el mateix aire que a una altra banda; i tot col·labora a la formació de l’idioma o a sa transformació: la llum, el clima, la flora, la fauna, les preocupacions, els vicis, els costums, el temperament i la psicologia del poble”. Per això, valia la pena promoure i afavorir la llengua materna (ací, la catalana) i lo que anava adjunt a la terra… com també en el segle XXI.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua materna, de la terra, del jovent i de la gran majoria de la població

General, , ,

Un altre tema interessant que trau el poeta Joan Alcover, en el seu discurs “La llengua materna”, de 1903, és la llengua. Cal dir que, per a moltes persones que han participat en la recerca sobre el matriarcalisme dels catalanoparlants nascuts abans de 1920, la llengua i la terra són els pilars de les seues vides, com eixa pedra grossa que apareix en algunes rondalles i que dona consistència, força a lo que es basteix damunt d’ella. La llengua, com podrem veure, empiula amb aquest matriarcalisme: “A Catalunya s’ha imposat el català, com a llenguatge literari, als escriptors i al poble”.

Quant al País Valencià, diu que, “A València, poble verament bilingüe, a on l’escriptor no aprèn el castellà sols en l’escola, sinó en l’interior domèstic, coexisteixen la renaixent poesia regional, brillant i perfumada, però d’arrels no gaire fondes en la societat, i la viva tradició castellana, prou antiga per haver donat noms il·lustres al repertori clàssic de Castella”. Açò podria tenir una relació molt directa amb la política que portà l’Església valenciana des de mitjan segle XVI, de Juan de Ribera ençà (Sevilla, 1532- ciutat de València, 1611) qui ja tractà d’introduir la llengua catalana en les escoles populars que, aleshores, regentava l’Església valentina (encara que en fossen poquíssimes, després de la Germania) i que, a més, durant alguns anys, fou virrei del Regne de València. Tampoc no deixarem a banda el paper del predicador i religiós castellà Tomás de Villanueva (1488-1555), igualment, exaltat per alguns sectors “progressistes” de l’Església valenciana en el primer quart del segle XXI. Recordem que, en paraules de Pere Riutort (amb qui parlàrem el 31 de gener del 2021), “La conversió dels moriscos, per lo que em digué Manuel Sanchis Guarner, resultà de la promoció de catequització que va fer el Patriarca. Els frares no van ser, sinó els religiosos. De deu missioners, nou eren religiosos… i ja volien introduir el castellà…”.

Això sí: Joan Alcover addueix que, “si tradueixen a la segona la vida del camp, on el castellà no sol parlar-se, l’honradesa artística els obliga a suprimir el diàleg, posant només entre i entre, com notetes de color, en boca dels pagesos, qualque breu partícula valenciana”. És a dir, que la gran majoria de la població s’identificava amb la llengua materna, coneguda,  popularment, com “valencià”, i que era molt parlada entre els llauradors, el col·lectiu que, fins i tot, a primeries del segle XXI, més ha conservat el matriarcalisme juntament amb els valencians de les poblacions en què menys ha penetrat el castellà i, de rebot, la cultura castellana,… en la manera d’entendre la vida.

I, més encara, si tenim present que, com em digué Pere Riutort el 31 de gener del 2021, “L’any 1939, el 49% dels valencians eren analfabets [en llengua castellana]”, fet que volia dir que l’escola pública estatal (de tradició castellana, castellanista i patriarcal) encara no havia assolit el seu objectiu de castellanitzar la societat valenciana catalanoparlant. Igualment, m’afegí que, mentres que, “A Mallorca, es fundaren onze fundacions de dones; a València, hi ha hagut alguna cosa, però en un grau molt menor que a Catalunya o a Mallorca [, de fundacions religioses]. I, ací, bastant menys”. 

Això explica que, com plasma l’escriptor mallorquí, “Aquí a Mallorca pot dir-se que de la nostra història i la nostra personalitat no en queda més que la llengua, única parlada entre nosaltres, fora de certs actes cerimoniosos (…). El castellà l’aprenem bé o mal en els llibres, mes no en la vida”. Aquesta darrera frase encaixa molt amb el refrany (que hem trobat amb diferents formes) que deia el meu avi matern, Miguel (1906-1992): “[Jurídicament,] Manen els hòmens, però [, en el dia rere dia,] es fa lo que la vol la dona”. Per aquest motiu, Joan Alcover incorpora paraules que, en el primer quart del segle XXI, encara enllacen amb el matriarcalisme en cada u dels tres territoris esmentats: “No fa gaire es podia dir: ‘Catalunya té una sola tinta; València en té dues; Mallorca… quasi és incolora: no té ni el castellà en els llavis ni el mallorquí en el cor’”…, si més no, a nivell literari. I diem açò perquè, d’acord amb l’estudi esmentat, podem assegurar que, per exemple, on més s’ha conservat (en molts sentits, com ara, en els balls, en la transmissió en lo familiar, en l’herència, etc., sens dubte, ha sigut en les Illes Balears). Escric açò el 6 de novembre del 2023.

I, ¿per què València tenia dues tintes? Segons unes paraules de Pere Riutort (Petra, Mallorca, 1935 – Tàrbena, País Valencià, 2021), del 10 d’agost del 2021, “El foc es feia a terra: jo ho he vist. Cantaven, llegien. Rondalles fent el sopar… Les rondalles reflecteixen la realitat popular: televisió, res; ràdio; res; premsa, pràcticament ningú llegia.

Els valencians teniu els castellans al costat…”.

I, com que el mallorquí (el català) no estava en el cor de molta gent lletrada en 1903, calia impulsar el seu reviscolament. O siga, el de la llengua materna, el de lo matriarcalista, després de més de cent-huitanta anys d’imposició del castellà en quasi totes les illes, llevat de Menorca (la qual, durant bona part del segle XVIII i alguns anys del segle XIX, fou anglesa) i no acollí la Inquisició i permeté l’ús de la llengua catalana. Això enllaça amb unes paraules posteriors de Joan Alcover: “El jovent s’inclina cada vegada més a cantar en la materna llengua, és a dir, a l’autonomia espiritual i poètica de Mallorca. I jo, que ja fa ben prop de vint anys que ho predicava, és clar que no puc menys de celebrar-ho”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua materna i el comunitarisme a primeries del segle XX

General, ,

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en catalanoparlants de primeries del segle XX. Punts en comú amb els catalanoparlants del segle XXI. Estudi del discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover.

A les darreries d’octubre del 2023, accedírem a una entrada interessant en relació amb aquest tema: “La llengua materna – Joan Alcover” (https://stroligut.com/joan-alcover/la-llengua-materna), publicada en la web “Stroligut”. Així, podíem llegir “La llengua materna”, un discurs que feu el poeta mallorquí Joan Alcover i Maspons en 1903 en defensa de la llengua catalana.

Però, primerament, farem una introducció amb el significat de paraules com “pàtria”, “mare pàtria” i “terra pàtria”. Quant a “pàtria”, com escriu Pere Riutort (que havia estudiat la llengua i la cultura gregues i que fou mestre de grec) en la seua explanació del 2018, plasma que “és una paraula i un concepte que hem heretat de les llengües i cultures grecollatines (…). Besaven la terra pàtria, pròpia, com es besa una mare. Per als grecs, era “He gue méter”: “La Mare Terra”. El concepte de nissaga (…) ve de les arrels del vegetal, imprescindibles per a la vida de la planta” (p. 39).

En línia amb eixe bes a la mare i amb les arrels de la planta (la qual està vinculada amb la terra, tret matriarcalista), el “Diccionari etimològic manual” de Josep Moran junt amb Joan A. Rabella, publicat per Edicions 62 en 1999 (1a. edició), comenta que “Pàtria” vol dir “País on ha nascut una persona”, afig que procedeix del llatí patria, i captem que, encara que, etimològicament, significa “terra pàtria”, resulta del femení de l’adjectiu llatí patrius, -a, -um. En d’altres paraules, el punt de partida d’aquest terme és femení i, per tant, en relació amb la terra. I, com sabem, la terra és un símbol femení i empiula molt amb el matriarcalisme.

Ara sí, passem al text del discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover i Maspons (Ciutat, 1864-1926):

“No puc parlar en nom de la saviesa, però he viscut ja bastant per a parlar en nom de l’experiència i aplicar lliçons que n’he rebudes a l’estudi de qualque problema literari que interessa i pertoca ben de prop a l’avenç, la cultura i la vitalitat del nostre poble.

M’hauria de fer violència per a desviar el pensament del seu jaç predilecte. Com més va, més mallorquí em torn; més em duen l’afecte, l’egoisme i la reflexió a enfortir la solidaritat entre la meva vida i la vida de Mallorca; més m’humilien els motius que doni perquè la bescantin o la desconeguin, o puguin creure que es desconeix a si mateixa; i més s’arrela en mi la convicció que eixugar les fonts de la vida regional és un atemptat contra la pàtria”.

Com podem veure, el poeta fa esment de les fonts i de les arrels, dues paraules que enllacen amb lo matriarcal.

Tot seguit, addueix que “Si som enemic de la nació superficial i burocràtica que sols concep la regió amb la lliurea de la província, més enemic som encara del cosmopolitisme ideològic que descoloreix i afluixa les potències (…). Vibri en bona hora el sentiment patriòtic i humanitari”. Per consegüent, aquest sentiment (qualificat de “patriòtic”) va unit a les persones, a lo humà, als altres, no al tancament des de lo burocràtic i del culte a una ciutat que menysprea la pagesia i lo que no és part de lo urbà.

Un altre passatge que connecta amb lo matriarcalista és quan, escrivint sobre el món artístic (per exemple, la música, la pintura i la poesia) del segle XIX, Joan Alcover comenta que s’havia obert un cicle “que té quelcom de claror messiànica, i promet ésser de llarga durada; mes la pintura i la poesia caminen d’esma. S’aixequen grans figures, enlluernants i solitàries, però no fan església. Són arbres que desperten la curiositat i l’admiració, però no tenen la virtut de reproduir-se, escampant la llavor fecunda del proselitisme”.

O siga que, en les cultures matriarcals (de què el poeta forma part), es fa església, paraula que té a veure amb “assemblea” i amb “comunitat”, com molt bé es reflecteix, per exemple, en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (del segle I). Això va en línia amb “no fer capelletes”, com es diu popularment, i sí amb “fer poble” i, àdhuc, amb “fer Poble”, amb “fer País”, etc., units per una llengua que hom té com u dels pilars dels catalanoparlants i, de pas, de la terra en què es parla. A banda, el comunitarisme,… el qual també es copsa en moltes rondalles i en la vida de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, que salven l’home i que fan de líders

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcalistes i que figura en la mateixa obra, a càrrec de Josefina Roma, és “El rei David”. Un jove comenta a son pare que ell està per matar un gegant i, “Un dia, tot decidit, va marxar, es presenta al rei, que es deia Saül, i li diu: -Vinc decidit per matar el gegant!

El rei (…), com el va veure tan decidit, li va dir: -Té: posa’t aquest pitral i cuirassa de dalt a baix. (…) si mates el gegant, et podràs casar amb la meva filla i seràs el meu hereu (no tenia cap noi, el rei).

Ell, que agafa una fona i cinc pedres i se’n va anar” (p. 428). Com veiem, el rei està disposat a donar-li protecció (la cuirassa) i el xicot prefereix lo que més fàcil li resulta.

Més avant, el jove David es presenta al gegant i li comenta que vol lluitar amb ell. Però el gegant li respon: “-No em vull moure per lluitar amb un xicot tan petit.

-Au, aixeca’t! -feia el noi.

I ell: -Ca! No em vull moure per tu. I no ho saben que ets massa petit?

Però, tant i tant li va dir, que ell s’aixeca. Encara no es mou, li venta una pedra amb la fona i el mata de seguida. I, corrents, a llevar-li el cap” (p. 428). I, immediatament, se’n va a cal rei, com en moltes rondalles semblants.

Ara bé, com que el monarca no li volia donar la pubilla, li comenta “però et daré la mitjana i un tros de reialme” (p. 429) i mirava sempre de fer-lo perdre. Aleshores, intervé la reina: “La mare de la noia, per sota mà, li va enviar a dir que no es deixés veure, que el rei el mataria i que podria donar una excusa.

Hi arriben els soldats i demanen per David, que, corrents, anés a cal seu sogre.

La dona que diu: -No està bo.

I ells marxen i ho diuen a Saül” (p. 429). Com veiem, la dona recorre a la raboseria i, igualment, és ella qui salva l’home i ho fa per mitjà de persones (podem pensar que hòmens, ací, militars) que estan al seu càrrec.

A banda, la dona i mare de David és qui mena la casa on viu el fill i, com que respecten la seua paraula, els militars fan via cap a cal rei.

En un passatge posterior, la mare de David, per mitjà de l’enginy i de la iniciativa del fill (qui se n’havia anat), fa que els soldats entren a la cambra però no maten el jove:

“-Ai, la traïdora, com ens ha enganyat!” (p. 429).

Cal afegir que, cap al final de la rondalla, hi ha un passatge en què la dona és qui fa de cap de colla: “Allà, a la vora, hi havia una casa molt rica que en deien can Nabal. La senyora era molt bona i mantenia els lladres de la cova, mentre cada dia li donessin el bon dia. L’endemà de ser-hi, en David hi va i la senyora el va estimar tant que, per tot arreu, va esbombar que hi havia un lladre tan bo. Tothom l’estimava i l’anava a veure” (p. 429). Per consegüent, la dona és qui marca les directrius i qui salva l’home. Això sí, perquè fan lo que ella els ordena.

“Saül també el va anar a veure i, com que era el seu gendre, (…) va fer pubilla la noia mitjana i David va ser l’hereu” (p. 429).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota per als lectors d’aquesta web: Dia 4 de novembre del 2023, de vesprada, un poc abans de posar-nos a escriure per a passar el text a aquesta entrada, captàrem que una entitat vinculada amb jocs d’atzar havia intentat blocar l’accés a la web, tant en l’ordinador portàtil com també en el telèfon mòbil.

Fins i tot, hem pogut veure que no es podien escriure comentaris, ni obrir pàgines, ni consultar paraules.

A més, hui, 5 de novembre del 2023, de matí, hem pogut comprovar que sí que es pot accedir a altres blogs que porte i plasmar punts de vista i més, per exemple, “plomalliure”, “Mèlpita” i “… que t’ix pel forat del cul”.

Finalment, dir-vos que, des de hui a migdia, ja podeu fer-ne ús.

Una forta abraçada.

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs, 5 de novembre del 2023.

 

Dones que marquen la pauta, que salven l’home i que afavoreixen el lideratge

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes és “El noi que es va casar amb la filla del rei”, recopilat en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. “Hi havia un rei que tenia una filla. Davant del seu palau, hi havia un arbre molt gros. Ell va fer un pregó per tot arreu: ‘Que el que serraria en un dia aquell arbre, es casaria amb la seva filla’, posant una condició: ‘Que el dia que serressin l’arbre, en essent al migdia, havien d’anar a dinar al palau” (p. 419). Però tots els qui es presentaven a la prova, no la superaven.

Un dia, un xicot decideix anar a cal rei. “Caminant caminant, va trobar una vella que li va preguntar on anava i, quan ho va saber, li va dir” (p. 419) que no hi anàs, perquè ningú no ho havia assolit. Ara bé, “Al veure’l tan determinat, la vella li va dir: -Doncs mira: escolta’m bé, fes el que et diré i t’anirà tot bé. Tot el que trobis pel camí, recull-ho” (p. 419). Ens podem fer una qüestió: primerament, ¿demana l’anciana amb la intenció de captar si el jove tindrà l’atreviment de presentar-se en cal rei? Perquè, com podem veure, la vella li aprova la jovenesa, eixe esperit aventurer i, des d’aleshores, li fa costat.

Ara bé, la dona li comenta que, si segueix les seues indicacions, farà realitat el propòsit. Per consegüent, la narració exposa que la velleta salvarà l’home, li aplanarà el camí. A més, el fet d’acollir lo que trobarà durant el trajecte, em recordà lo que, cap al 2010, em comentava un amic: prendre d’aquesta línia de pensament, d’una segona i, en acabant, fer-ne u la seua, com qui escriu una redacció. O siga, formar-se un criteri. I més, en la jovenesa, moment de la vida en què està ambientat el relat.

Així, com en altres rondalles, el noi es troba amb tres hòmens, a qui convidarà a prendre part del seu projecte i que ho faran: “Voleu venir amb mi” (p. 419) ens recorda la frase del líder que encapçala un grup (en aquest cas, amb un home relacionat amb formigues, amb un segon que ho fa amb pedres i, quant al tercer, amb taps de vi). “I tots tres se’n van cap a palau.

-Vinc per serrar l’arbre -va dir aquell xicot al rei.

-Vés! -li va respondre el rei-, però, a migdia, has de ser aquí” (p. 419).

A migdia, el xicot “enrotlla la serp en el tall que havia fet la serra (…). Vet aquí que la filla del rei -que, cada dia, sortia a aquella hora, afegia l’arbre, pixant-s’hi i, per això, els serradors, en acabat de dinar, el trobaven sencer” (p. 420). Per consegüent, copsem que la dona és qui perpetua la vida del demà, que les arrels puguen endinsar-se i que els arbres cresquen. ¿I com? Mitjançant u dels símbols femenins, en aquest cas, unit a la vida humana: el líquid de l’orina, ací, de la dona. És a dir, subministrant aigua a lo que, en les persones, seria un nen, i, de pas, perllongant l’existència de l’espècie. 

Nogensmenys, el jove, que veu lo que ella fa, solta una serp, la noia no va a l’arbre i ell el talla i, tot seguit, el porta al monarca.

Posteriorment, el rei posa unes proves al jove i ell les supera, això sí, seguint la pauta que li havia marcat la vella: recorrent als seus aliats. I cada u fa el seu paper.

Però, quan el rei li demana que li guarde cent conills que li ensenya, el xicot se’n va al bosc i “li surt aquella mateixa vella i li diu: -Vaja, no t’espantis! Vet aquí un flabiol i no quedaràs enganyat. Vés cap a pagès amb els conills, tocant aquest flabiol. Tots et seguiran. Els deixes pasturar i, quan vulguis tornar-te’n, sols has de fer que sonar un xic i tots se t’ajuntaran” (p. 420). Cal dir que aquest passatge (i semblants en altres rondalles) exposa el tema del lideratge, de ser u qui fa de cap de colla. Així, malgrat que el jove ja havia actuat en grup i menant-lo, li era menester que un col·lectiu més gran (no ja els tres hòmens) cregués en ell i li donaren suport. Per descomptat, afavorint ell les bones relacions. Quant a aquest detall (i per la similitud), direm que hi ha un proverbi budista zen que diu “Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat i ho serà”.  Igualment, reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, es promouen ambients en pro de la creativitat, encara que hi haja qui la modere, de la mateixa manera que una mare ho fa en la vida dels fills.

Més avant, el rei, la reina i la filla es disfressen i ell els descobreix i els diu que han tractat de mentir-li. Aleshores, el monarca li diu que ha de cercar padrins i, més tard, de guanyar una batalla (p. 421).

Finalment, com que el xicot ho aconsegueix, el rei li diu: “-Perquè t’has portat tan bé, et casaràs amb la meva filla; i els homes que anaven amb tu, seran premiats” (p. 422). 

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home i transmissores de la cultura popular

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “L’estudiant sortós”, la qual figura en l’esmentat llibre a cura de Josefina Roma i fou recopilada en 1902. “Un estudiant, a qui se li va fer fosc al mig de la carretera, va pujar a un palmer per dormir-hi. Quan són les onze de la nit, se li presenten molts homes i dones a fer ballades allà sota, amb flabiols i tamborins i es divertien molt” (p. 391). Com podem veure, al costat de la palmera, arbre que, en algunes endevinalles (o en cançons) populars, té relació amb lo eròtic (per exemple, en la població valenciana Xàtiva, on es diu “Set pams: sis de cabota, les castanyes penjant i els pèls en la soca”), es  reuneixen persones. Aquest detall empiula amb el matriarcalisme (no sols perquè esdevinga de nit, un moment del dia que enllaça amb lo femení) i, igualment, amb el comunalisme, ja que, en ambdós casos, sovint, es feien aplecs al costat d’arbres, els quals, tradicionalment, eren considerats com testimonis del pas dels anys.

“Al cap d’una estona, una dona es  va posar: -La filla del rei està molt malalta.

Aquell s’ho escoltava (…) dalt del palmer” (p. 391).

Així, es reflecteix que, en la reunió, amb hòmens i dones (un altre tret matriarcal i que va en línia amb la tradició de participar les dones en actes socials i en què també tenien dret de veu i de vot), es prenien decisions (per exemple, per a salvar una dona, ací, la filla del rei).

Tot seguit, una dona considera que la princesa no té cura i, al moment, una altra sí que en troba a la jove: “Ací hi ha aquest palmer, que té una grana que, fent-n’hi aigua i donant-n’hi a prendre, li seria molt bo” (p. 391).

Afegirem que, en l’entrada “Grana” en el DCVB, la grana, entre d’altres coses, vol dir “Llavor vegetal”. A més, aquesta dona afig que, si l’aigua es posa en un tupí (això és, en una olla petita) i, en acabant, li la donen, restarà guarida. Per consegüent, és la dona qui salva l’home, qui sap més sobre la cultura que han transmés de generació en generació, malgrat que també hi haja hòmens.

Quan els de l’aplec foren fora, l’estudiant “agafa les granes del palmer i se’n va cap a Madrid. Troba un altre estudiant, que ho era de metge, i diu: -Em vols baratar el vestit? Ja te’l tornaré.

Es baraten el vestit i mangala, i ell se’n va cap al palau” (p. 391). La mangala és el bastó d’autoritat. I allà, com que es passejava però “no feia res de mal a ningú, no li deien res” (p. 391).

Posteriorment, el rep el sentinella, qui li demana on va i, un poc després, l’estudiant  se’n va a parlar amb el rei. “El rei, quan ho va saber, corrent, va fer-lo pujar. I ell li va explicar que la curaria fent bullir la grana que portava en un tupí i fent prendre l’aigua a la noia” (p. 391), és a dir, seguint les indicacions que havien comentat en la reunió… , entre les quals intervé l’aigua, tret molt vinculat amb les cultures matriarcals.

Finalment, “Quan va veure que se li curava, el rei li hauria donat tot.

-Quin títol voleu? Demaneu!

Diu: -Un títol de res, i és que no hagi de treballar més per viure. El rei, de seguida, l’hi va concedir” (p. 391). Per tant, la narració ens presenta un rei molt obert i, a més, generós i agraït. Resulta significatiu que, des del principi, l’home (ací, l’estudiant) faça el paper d’aprenent, un altre tret que podríem enllaçar amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que li marquen la pauta i que garanteixen la pervivència del Poble

General, , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, recopilat per Sara Llorens en 1903 i amb trets matriarcalistes, és “Roses que fan reviure”. Així, a mitjan relat, podem llegir que, un soldat, “Tancat al calabós, heus aquí que, a la nit, li surt la Mare de Déu, li dóna tres roses i li diu: -Mira: aquí et dono aquestes tres roses. Abans de morir, demanaràs a un company teu que, un cop siguis colgat, et descolgui i te les passi tres vegades per la cara al punt de la mitjanit. I tornaràs a quedar viu” (p. 379). Com podem veure, en aquest passatge, és la dona qui farà possible que es salve l’home i que reviscole. Afegirem que aquesta rondalla l’escriguérem i l’analitzàrem el dia de Tots Sants (1r de novembre) del 2023, la vespra del dia de Difunts (2 de novembre), i que la mitjanit no sol anar unida a la Mare de Déu i sí, com ara, a relats de por i, per descomptat, amb molts de línia matriarcalista i en què apareixen detalls femenins.

Igualment, que Nostra Senyora porte les tres flors (les quals, en paraules de Josefina Roma, representarien “la seva puresa abans, durant i després del part”, p. 376), ens recorda narracions en què una dona recorre, per exemple, a herbes o a altres mitjans i que guareix la persona que ho necessita: és el cas de les remeieres, com ens recordà Antonia Verdejo González en un missatge del 1r de novembre del 2023.

Tocant el tema del retorn a la vida, el passatge podria empiular amb el mes de desembre, quan mor el dia més curt (la mort) i, després, comença a acurtar-se la foscor que havia aplegat al màxim, així com la llavor que cau en terra i, des de dins, s’enfila amunt, malgrat que ho faça a poc a poc, i que, posteriorment, donarà els seus fruits.

Prosseguint amb la rondalla, “L’endemà, al portar-lo a afusellar, li van demanar què volia d’aquest món. Ell va dir: -Tenir un parlament amb tal company.

El seu company plorava. Ell li va fer: -Si plores perquè m’han d’afusellar, no ploris, que, si vols, em pots salvar.

L’altre, tot parat, diu: -Com?” (p. 379).

Llavors, el soldat li comenta què li ha dit la Mare de Déu i com ho ha de fer el company.

A mitjan nit, se’n va al cementeri, passa les tres roses a l’amic (al soldat), li demana i el xicot s’alçà “I se’n va anar lluny” (p. 379). Per consegüent, el primer dels hòmens compleix amb la paraula (fa lo que li ha indicat la dona, Nostra Senyora) i, tot seguit, el soldat fa via cap a Madrid, on “la reina estava a les portes de la mort” (p. 380).

Com podem pensar, el fet que el xicot vullga salvar la dona enllaça amb el matriarcalisme: no deixar que caiga la casa, ni la dona (qui fa de cap de colla), ni lo femení, etc.,  sinó fer-hi costat i, de pas, garantir la pervivència del grup (així com, per exemple, en un regne, es faria assegurant la descendència de l’estrateg, les bones collites i la bonesa).

“Ell, que, de seguida, li passa tres vegades les roses per la cara i la reina queda viva. (…) Li van dir què era el que demanava: riquesa, benestar….; que parlés, que se li donaria” (p. 380). Ell els diu que una revenja pel cap que l’havia ordenat matar. Aquest passatge empiula amb el fet que el matriarcalisme no promou, com a prioritari, l’acumulació, sinó, com ara, la ponderació.

Aleshores, el rei li ho va consentir i “van fer un convit de tots els caps i de totes les senyores dels caps” (p. 380).

Més avant, encara que no s’indique, podem imaginar que el rei fa de jutge i que, com que capta que el soldat no li ha mentit, ordena que castiguen els qui havien fet mal a l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que es casen amb qui prefereixen, adults consellers i que eduquen i persones agraïdes

General, ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en la mateixa obra, a cura de Josefina Roma, és “En Fidel”. Un pare, que no tenia cap fill, desitja tenir-ne u i diu que vol fer padrí el primer pobre que trobe pel carrer.

En copsa u i, quan ja havien batejat el fill, el pobre comenta al pare:

“-Me’n torno a córrer món i, com que, potser, no veuré més al meu fillol, li vull deixar un record.

Es va treure una clau de la butxaca” (p. 365) i digué “Guardeu-la fins que el noi sigui gran i, llavors, li doneu” (p. 365). Afegirem que, el paper del padrí, en aquest cas, podem pensar que correspondria a un home ja casat o de mitjana edat. A banda, és important, ja que ell, en cas de morir el pare, el substituiria com a encarregat del fill. Igualment, en aquest passatge, la clau té el significat de lo que obri, de lo que farà de pont al noi per a facilitar la vida en el demà així com les claus de casa permeten obrir les portes cap a l’objectiu.

Quan el fill es fa gran i el parent li dona la clau, el xicot “hi va tocar un roc i, vet aquí que el roc se li badà i li sortí un estable ple de cavalls. Ell que n’agafà un i hi pujà. El cavall es posà a córrer com el vent fins que en Fidel el va aturar per collir un barret molt bonic que havia caigut a una dama” (p. 365). Ara bé, el cavall li diu: “-No el cullis pas, massa et portarà migranya” (p. 365). Com escriu Josefina Roma, el barret representaria les aparences i, el fet de no seguir el noi la recomanació del cavall, farà que, des d’aleshores, el xicot necessitarà l’ajuda de moltes persones i, igualment, tocar els peus en terra i pensar en els altres.

Ara bé, el jove i el cavall van al poble i es presenten al rei. El monarca, en veure el barret, farà que el xicot passe unes proves, si vol estar viu. I ací és quan l’animal, fidel, li farà de conseller i no el deixarà caure (“Ja t’ho vaig dir (…), però, vaja, puja i et portaré allà on és”, p. 367).

Llavors, seguint l’orde del rei, cerquen una dama, la porten a cal monarca i, allí, ella diu a l’estrateg: “-No em casaré amb vós, fins que m’hàgeu portat sencers els tres castells que tinc a dalt de la muntanya” (p. 367). Per tant, la dona té la darrera paraula.

Tot seguit, el noi, per segona vegada, ha de fer lo que li dicte el rei. En aquesta part del relat, el cavall, per a compensar la decisió inicial del xicot, li diu “Abans de sortir, recorda’t d’omplir els sacs tant com puguis amb coses bones per menjar” (p. 367). En altres paraules, el convida a portar la bondat allà on vaja.

Al moment, el noi troba tres peixos, comenta que se’ls podrien menjar (ell i el cavall), però el company li diu:

“-No els mengis pas (…). Llença’ls al mar i encara podran viure.

El xicot va creure” (p. 367).

A continuació, fan via cap al castell, es troben amb tres gegants i el cavall li comenta “-Dóna’ls tot el que portes als sacs i els enllaminaràs.

El noi va creure” (p. 367). En acabant, com a agraïment, els gegants diuen al jove que li ajudaran en lo que ell cerque: i cada u portà un castell al rei.

Aleshores, el monarca, “de seguit, els donà a la seva promesa, pensant que ara ja s’hi podria casar.

-No pas encara -va fer ella-. Primer, vull les claus dels castells, que són a dins de la mar” (p. 367) des de fa anys. Per consegüent, el jove fa lo que li ha ordenat el rei, qui segueix els dictats de la dona. A més, ella farà que el noi haja d’anar a l’interior de la mar, és a dir, a un terreny matriarcalista, femení i en què la dona, de temps arrere ençà, és qui governa.

En aplegar a la mar, els tres peixos a qui en Fidel havia ajudat, li demanen per què està trist i, posteriorment, li fan costat: “Al cap d’una estona, en Fidel ja tenia les claus i se’n va tornar per presentar-les al rei” (p. 368), qui les passa a la promesa.

Igualment, en un altre passatge, el rei demana al noi una ampolla de l’aigua viva i una de l’aigua morta. Durant el trajecte, en Fidel capta un niu de garses i, primerament, pensa tocar-les. Ara bé, el cavall, amb bona empatia, fa que el jove li crega i, “Al mateix moment, van arribar les garses velles i, totes, agraïdes que aquell xicot no hagués tocat els petits, van demanar-li (…) si podien, l’ajudarien” (p. 368). Després, les garses porten les ampolles al rei.

Passa que la promesa del rei diu “Primer, vull provar si aquestes aigües són veritables” (p. 368) i, en primer lloc, ella llança la de l’aigua morta al jove i, al moment, la de l’aigua viva. I en Fidel continua amb vida.

Però, com que el rei era envejós, la dama li tira l’ampolla de l’aigua viva i, a continuació, la de l’aigua morta… I mor el monarca. Aleshores, “La dama es va casar amb en Fidel i van ésser reis” (p. 368).

Finalment, el cavall diu al xicot que ell era l’Àngel de la Guarda i que el padrí era Nostre Senyor. Adduirem que Josefina Roma considera que aquesta rondalla podria reflectir un canvi de personatges, fruit de la cristianització de versions anteriors d’aquesta narració i de què ara no hi ha constància. Empiulant amb això, en un comentari de Sara Llorens en la p. 369, podem llegir que, en Transilvània, hi ha un relat amb una flor “que camina i parla, que dirigeix sempre l’heroi vers la felicitat. El protagonista troba en son camí animals a qui fa favors, i ells, després, l’ajuden. Quan ja ha obtingut la felicitat, la flor fuig volant, tot dient-li: ‘Sóc l’ànima de la teva mare'” (p. 369). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra unit a acollir el foraster i a promoure la llengua catalana, la terra i la germanor

General, ,

Prosseguint amb les entrevistes fetes per Casimir Romero Garcia, en tercer lloc, a Paula Silvestre Gozalbo, qui, “fa poc que ha acabat els estudis de mestra i forma part d’una promoció de set terrissencs que van fer estudis superiors, cosa mai vista a Terrís.

Casimir: -Paula, veig que els set companys i companyes que heu acabat els estudis, encara que alguns treballeu fora, continueu formant part de la xarxa vital de Terrís. Com ho veus, tu?

Paula:  -No és fàcil d’explicar. Supose que han coincidit moltes coses. La generació dels nostres mares i pares s’han implicat en la política i la vida social, i ha fet que nosaltres també ens hàgem implicat”. En relació amb aquestes paraules, podríem dir que no necessàriament, com ara, la participació en la política (com a membre, per exemple, d’un partit) va unida a un sentiment de pertinença a la terra, ja que es pot actuar (com és el cas de l’anarquisme i de línies molt pròximes) en pro de l’universalisme, del cosmopolitisme, de ser ciutadans del món,… i rebutjar lo que té a veure amb el passat, amb les arrels.

Aquesta actitud urbana de racionalitzar la vida, de masculinitzar-la en lo psicològic i en les obres, enllaça, com ara, amb un menyspreu cap a l’humanisme (molt pròxim al matriarcalisme) i, de pas, afavoreix una major desigualtat social (no solament econòmica) i, deixem-ho clar, una desconsideració cap a lo femení, cap a la part femenina de la persona, cap a la Mare Terra i cap a lo indígena (a banda de lo aplicat als pobles del món, tradicionalment, coneguts com indígenes o aborígens).

De fet, el 30 d’octubre del 2023 poguérem veure en Twitter una foto de membres d’una coalició política catalana, històricament, d’extrema esquerra (la CUP, https://twitter.com/JordiCerda/status/1718889359007510643?t=OnijJrSJevGJRLpSB_NDLQ&s=19), i, malgrat que defenien la immigració, totes les persones (més de setanta) eren de pell blanca. Ara bé, el fet de ser blancs no vol dir que fossen racistes o, com ara, xenòfobs.

Tot seguit, Paula Silvestre Gozalbo afig “I, en la nostra vida escolar, el principi, la base, el començament de tot, era el poble. L’entorn era l’element motivador de l’aprenentatge. Féiem moltes eixides relacionades amb el que estudiàvem. En una revisteta que repartíem per les cases, explicàvem què féiem i per què ho féiem”. És, en aquest passatge, quan es plasma el matriarcalisme i el contacte amb la terra, l’arrelament (el fonament de l’escola). Això sí: més enllà de l’espai del centre educatiu. Per això, parla d’“una revisteta que repartíem per les cases”.

A banda, aquesta escola reflecteix trets que enllacen amb l’educació matriarcal: “Les notes i qualificacions no eren importants. Era una escola en la qual es respirava la cooperació i la col·laboració.

Això ha tingut, com a resultat, que, entre nosaltres, existisquen uns llaços d’amistat que duraran per a tota la vida.

Fins i tot, alguns de nosaltres ens vam presentar a les eleccions municipals en llistes de diferent opció. Eixe esperit constructiu continua viu”. En aquestes paraules, copsem una educació no unida a un esperit de militància, el qual convertiria l’escola en una mena de lloc de formació de pensament (però amb un estil militar en el fons, i en què, com ara, un braç en alt i allargat i mirant cap al sol o bé un braç amb el puny tancat mirant al cel i per dalt del cap, mentres que el cap mira a terra, ens parlaria d’una actitud no precisament matriarcalista). Com escrigué, pel 2013, una dona a Federico Mayor Zaragoza (director general de la UNESCO entre 1987 i 1999), i poguí llegir en la primera meitat d’eixe any, un puny no permet donar la mà al proïsme, però sí una mà oberta. I hi estic d’acord.

En acabant, la jove comenta que “La natura i l’entorn que tenim la sort de disfrutar també ens marquen.

(…) I Jéssica, eixa sí que és bona! És atleta i està acabant Educació Física.

S’ha adaptat bé a Txèquia, on fa el màster final de carrera, però enyora els camins del terme on entrena i, sobretot, les olives en salmorra que adoba sa mare cada mes de novembre.

Jo destacaria, Casimir, eixe sentiment de pertinença al poble i eixa unió que durarà molt de temps, potser sempre, i que és molt fort”.

Aquestes darreres paraules són com el notari que certifica que sí, que, efectivament, hi ha un sentiment de pertinença a la terra, que no va unit a un no obrir-se al foraster, ni a desinterés per lo que esdevé més enllà del poble, sinó, simplement, que u es sent part de la terra on viu, que la promou, que estimula la gent a conéixer-la més, és a dir, a no sentir-se òrfens, ni estrangers, ni colons, ni menyspreadors del lloc on resideixen, ni del llegat lingüístic, cultural, etc. que hi va adjunt. I, òbviament, que viu en pro de la germanor. 

Finalment, l’investigador, Casimir Romero Garcia, els diu:

“-Gràcies, Andreu, Felipe i Paula!

Entre les vostres famílies, la Universitat i el poble, que també ha estat com una Universitat per a vosaltres, pense que esteu preparats per a fer vida.

Deixeu-me que us diga que pense que teniu molt a oferir a la societat. Intuïsc, pel que he sentit i pel que he vist en vosaltres, que sou bones persones.

Com dirien els vostres iaios i les vostres iaies:

UNES BELLÍSSIMES PERSONES!

Salut i alegria!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La universitat de la vida al poble”, sentiment de pertinença a la terra i educació matriarcal

General, ,

El sentiment de pertinença a la terra en pobles catalanoparlants i l’educació matriarcal. Entrevistes de Casimir Romero Garcia a jóvens valencians.

El 28 d’octubre del 2023 copsàrem un avís en Facebook, per mitjà de Casimir Romero Garcia, un valencià molt interessat per la cuina, per la cultura valenciana i per l’educació, a més de molt obert. I, tot seguit, llegírem un escrit seu, ací plasmat i amb lleugers retocs: “LA UNIVERSITAT DE LA VIDA AL POBLE. Sèrie ‘Històries per a menuts’ (67)” (https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=pfbid0g1KDLgiueFHu6MQBCQv5C3YqEtUy1SPGVfR17gMJqkkwoQXE3eDokgZU7JGVuRDel&id=100025902192926).

“Hola, com va?

(…) Esta és la número 67 i és molt especial. No parlarem de castells, ni de vacunes…

Hui parlarem dels pobles menuts. D’eixos pobles menuts tan bonics, en els quals viviu vosaltres.

Per exemple, de Terrís!

TERRÍS

Terrís és un poble que no passa de tres-cents habitants, rodejat de natura, no gaire lluny de la Penya de Benicadell i del cim del Montcabrer i el Montdúver.

Fa uns dies, em van entrar ganes de conèixer el que pensen les persones que han nascut, s’han criat i pensen continuar vivint o tornant el que el seu treball els permeta a Terrís.

I vaig quedar amb tres joves entre 20 i 26 anys”.

Tot seguit, Casimir Romero Garcia fa qüestions a diferents persones: “ANDREU ROMERO BATALLER, després d’estudiar audiovisuals a Gandia, treballa a la botiga de fotografia dels seus pares en un poble veí.

Casimir: -Andreu: en poques paraules, al teu entendre, què és un poble?

Andreu: -Un poble és una xarxa viva interconnectada. Els seus membres es coneixen entre ells i coneixen el passat de la comunitat, perquè els seus avantpassats els l’han anat contant de viva veu i ells van mamant-lo des de menuts.

Al poble, de manera espontània, n’hi ha un suport mutu i una participació activa que permet construir unes relacions duradores i intergeneracionals.

El sentiment de pertànyer a una comunitat de vida és present. És com una gran família.

El respecte a la natura forma part de la seua essència.

L’aigua, l’aire, la tranquil·litat… fan que es disfrute d’una bona qualitat de vida lluny de la voràgine de les ciutats”.

Com podem captar, molt de lo que diu Andreu Romero Bataller ja ho plasmem en tractar sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, fins i tot, en alguns poemes que ens facilitaren, per exemple, Rosa Rovira, i en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra.

Afegirem que el 29 d’octubre del 2023 accedírem a un article publicat en la web del diari “El Punt Avui”, titulat “L’era del desarrelament” (editat dos dies abans) i a una nova del mateix dia, però referent a l’educació per a combatre les notícies falses. Cal dir que, en aquest segon article, s’indicava que “Organitzacions internacionals i locals alerten de la necessitat d’educar els més joves per detectar la desinformació”, que “El 74% de l’alumnat està desinformat, segons els professors” i un tercer subtítol interessant i que no empiula amb una actitud pedagògica (d’ensenyament) en pro de les humanitats, sinó de fer fi: “L’educació mediàtica no forma part del currículum educatiu i s’imparteix a criteri de cada docent”. I ho dic perquè, per exemple, des de xiquet (nasquí en 1971), en cals meus pares (nascuts a primeries dels anys quaranta), el tema de la manipulació estava present i, prou i massa, ens feien veure que, com ara, consultant fonts diferents, comparant-les, lligant caps i, per descomptat, aprenent sobre com no ser manipulats, podríem ser persones lliures (en reports) i obertes. 

Quant a l’esperit comunitari de què parla l’entrevistat, va en línia amb el fet que, per exemple, en moltes rondalles, hi haja personatges que fan costat als necessitats: allotjament, els donen menjar, els tracten quasi com si fossen de casa, etc.

Igualment, la relació amb la natura (amb la Mare Terra) és manifesta en molta de la poesia matriarcalista com també, àdhuc, en moltes cançons eròtiques recopilades abans de 1980 i que havien sorgit des del poble, des de la gran massa, no de boca d’alguns artistes.

Continuant amb el post de Casimir Romero Garcia, el segon entrevistat, Felipe Camaña Martínez, diu frases que enllacen amb recerques sobre el matriarcalisme. Un exemple, quan Mª Carmen Basterretxea, en relació amb la cultura basca, parla de sinceritat, de noblesa i de la major pervivència de la llengua basca entre les dones, tot i que elles portaven la casa i tenien (i tenen) la darrera paraula: “FELIPE CAMAÑA MARTÍNEZ viu de dilluns a divendres a València, on estudia Tecnologia Alimentària.

Casimir: –Felipe, pots dir-me algunes de les coses que t’omplin més del poble?

Felipe: -La família, els amics i la gent, Casimir.

No sé com explicar-t’ho. És una sensació de benestar, de que eres acceptat i valorat i, alhora, de que eres útil.

Quan es fan carxofades, dinars i sopars per a recaptar diners, curses solidàries…, tinc l’oportunitat de conviure amb veïns de totes les edats. El meu cor batega amb el seu.

A mi, m’agrada molt escoltar. La gent gran conta històries molt boniques. Formen part de la memòria col·lectiva. Jo faig preguntes sobre el meu iaio Felip, que era l’obrer del poble.

Les persones majors tenen un vocabulari amb menys castellanismes i anglicismes que nosaltres. No saben de gramàtica, però parlen que dóna gust escoltar-los. Note sinceritat”.

 A banda, les paraules relatives al punt en comú, des del cor, ens recorda unes que plasmen Josep Travesset i Anna Rosselló en el llibre “No són 300 milions. Estudi sobre les ètnies sotmeses a l’idioma espanyol”, publicat per Editorial Pòrtic en 1983. Els autors comenten que un jove començà a exposar sobre nacions de l’Amèrica sotmesa a la cultura castellana i digué “Però nosaltres, els fills d’aquells pobres derrotats, serem els peoners d’una nova era que ja albira.

Mentre parlava el nostre jove aimara, observàvem de reüll els seus companys i tots assentien amb el cap. Semblaven un sol tronc” (p. 40). Els aimares són un poble indígena que viu en Bolívia, el Perú i Xile.

L’actitud cap a la llengua catalana, la qual té molts trets matriarcalistes, fa que aquest jove i més persones puguen destacar la noblesa dels més vells. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.