Arxiu de la categoria: General

Rondalles que promouen la generositat, el córrer món i la sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Amades en la mateixa obra, i en què copsem el matriarcalisme, és “L’ocell dels ous d’or”. Hi havia dos caçadors: u, molt pobre, molt bo, dòcil i molt generós; l’altre, molt ric, dolent, envejós i gasiu.

Un dia, “el caçador pobre va anar a caçar i va agafar un pardalet menut, menut, però molt eixerit i molt saltador. En comptes de matar-lo, el va posar dintre d’una gabieta i l’endemà, quan va anar a netejar la gàbia, va trobar que havia post un ouet tot daurat i molt pesant (…) i ell sí que se’n va a casa d’un argenter” (p. 107), qui li donà cinc-cents sous. Cal dir que, encara que aquesta rondalla no és eròtica, sí que captem símbols que hi tenen a veure i que, de pas, la fan similar a altres en què, per exemple, un pare té bones relacions amb les filles i amb la mare i això genera que hi haja prosperitat: el caçador i la gàbia.

Afegirem que la gàbia representa la vulva i, per extensió, la vagina i que “puntejar la gàbia”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona”. Igualment, l’ou també està en nexe amb la dona (la fertilitat), amb la reproducció i, òbviament, amb la riquesa (els ous d’or, que diem popularment i que formen part del títol de la narració).

Com més d’una vegada sol ocórrer en la realitat, el fet que, àdhuc, l’ocell fes possible que el caçador pobre milloràs econòmicament, fa que l’altre caçador tinga enveja al primer i que, a banda, aplegue a un pacte amb sa mare (la del ric), qui era molt garsa.

A més, com que, “A casa del caçador pobre, la van recollir (…) l’endemà ho explicà (…) al seu fill” (p. 108) i ell “va enviar altra vegada la seva mare a demanar posada a casa del caçador pobre” (p. 108), fins que robà el pardalet i feu via.

Més avant, quant a l’au, copsem que l’envejós “ va trobar que (…) aquell que es mengés el seu cor sencer, cada matí, en llevar-se, es trobaria una bossa amb cent unces sota del coixí” (p. 109). Aquest passatge empiula amb la rondalla “El cor de la mare”, també arreplegada en “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, en què un fill furta el cor de la mare. Per tant, veiem que, tot i que mane l’home (entre el fill i la vella), és l’anciana qui fa els pactes amb el caçador pobre, qui actua (ací, amb raboseria).

Ara bé, aleshores, apareix una figura interessant: la del fill del caçador ric, la qual té molts punts en comú amb el caçador pobre (p. 109). Passaven els anys i el ric no volia que el fill s’adonàs de la faena bruta que feia.

Adduirem que, el fet que el xicot fos bondadós, serà recompensat prompte, quan ja començarà a fer món. Així, l’endemà de passar una nit en un hostal, un home que corria en la mateixa direcció que ell, “va baixar del cavall i li va allargar una bossa d’unces d’or i li va dir que se l’havia descuidada a l’hostal, sota el coixí” (p. 110). I més: encara que son pare era en l’hostal i li diu que el xicot sí que es mereixia la bossa, el fill “va pensar que l’endemà mateix ja tornaria a tenir una altra bossa d’unces, [i] va donar la primera bossa a l’hostaler” (p. 110)

Això fa que l’hostaler li donàs a triar la filla “que li agradés més” (pp. 110-111). Nogensmenys, el minyó “volia córrer món i no estava pas per casar-se” (p. 111) i “cada dia, al vespre, donava tot el que portava al primer que trobava, i l’endemà, quan es llevava, ja tornava a tenir una bossa d’unces” (p. 111).

Finalment, de tant de córrer món, “un dia va conèixer una donzella molt bonica i molt bona noia i li va demanar la mà i es van casar” (p. 111). Per consegüent, en aquest relat es reflecteixen trets en línia amb lo matriarcalista: la generositat, donar al primer que ho necessite, el fet que l’hospitalitat i l’altruisme estiguen ben pagats (la bossa d’onces) i que, al capdavall, això afavoresca unes noces, el casament,… amb l’aprovació de la dona, que és qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles que promouen la generositat, la bonesa i la bona traça

General, , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcals i que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, és “El soldadet del sarronet”. Un dia, Nostre Senyor i Sant Pere es trobem amb un soldadet a qui havien donat llicència i tres diners, “i Jesús digué al deixeble:

-Pere: vés a trobar aquell soldadet i demana-li una caritat.

Sant Pere se li va acostar i li va dir:

-Soldadet, bon soldadet: si volguessis fer-me una caritat, que tu ets jove i jo sóc vellet.

-Ja ho crec, bon home. Tinc tres diners i ens els partirem” (p. 98) i, com que un tercer diner el tirà a l’aire i eixí cara, el donà a l’apòstol: 

“— La cara vol dir honra i, com que vós sou vell i, per tant, teniu més honor que jo, per vós és el diner” (p. 98).

Com podem veure, no sols apareix el tema de la generositat (ací, mitjançant la caritat), sinó el de donar suport als ancians, com en dos passatges posteriors, similars i que empiulen amb les cultures matriarcalistes. A més, el xicot afig a Sant Pere: “jo, encara que em quedés sense res, sóc jove i em puc defensar, mentre que vós sou vell i no us podeu valdre” (p. 99).

Llavors, “Jesús, que havia escoltat les paraules del soldadet, se li va presentar i li va dir:
-He volgut veure fins a quin punt arribaven la teva generositat i la teva bonesa i he vist que no pots ésser ni més generós, ni més bo. Vull premiar-te la teva grandesa de cor. Mira: aquí et dono aquest sarró, que té la gràcia que, en dient ‘Que tal cosa es posi dins del meu sarró’, se t’hi posarà, tot el que tu vulguis. Si te’n saps valer, tens la sort assegurada.

I Jesús es va desfer d’un sarró que duia penjat al coll i el va lliurar al soldadet que, tot agraït, li va besar les mans” (pp. 99-100). És a dir, 1) Jesús fa de mare, d’educador i prova la paciència i la bonesa del jove, 2) el noi continua amb els seus punts forts i, en aquest cas, que afavoreixen els necessitats i els vellets i 3) encara que Jesús el premia, també el convida, com es sol dir, a saber portar la casa, a gestionar-ho, a investir-los en el dia rere dia i no sols pensant en ell mateix, sinó també en els altres i en l’esdevenidor. Ens trobem davant unes paraules que enllacen amb l’educació matriarcal, tot i que les diga un personatge masculí.

A continuació, el xicot passa per una gran ciutat, aconsegueix unes viandes i, igualment, mentres circulava per un carrer, “va veure una pobra dona amb un infant al peu d’una porta, que plorava amargament” (p. 100) perquè uns dimonis havien entrat en sa casa. I, com que la velleta copsa que el jove és de fiar, li dona les claus; i ell, valent, s’acosta a la casa.

Més avant, el soldadet ordena “Tota aquesta dimoniada, que es fiqui dins del sarró” (p. 102) i el porta a cal ferrer, qui segueix la seua pauta. Igualment, una altra velleta es troba amb el jove i li diu que un dimoni pensava acabar amb el rei i amb el regne.

Aleshores, el minyó se’n va a cal rei. Nogensmenys, com que no el veien mudat, no el deixaven passar, però el monarca “va manar que el fessin passar, encara que anés en camisa” (p. 104). Immediatament, quan els dimonis estaven fets xixines i el jove en veu u i gros, diu el soldadet:

“-Tota la dimoniada, que es fiqui dins del sarró!” (p. 105).

Tot seguit, el rei, no sols rep el jove, sinó que ordena que hi vaja el ferrer i “que et posis al manar d’aquest soldadet.

(…) El rei, no sabent com premiar el gran favor que li havia fet el soldadet, el va casar amb la seva filla gran, per ésser la que havia d’heretar la corona, quan el rei morís. I, així, el soldadet va arribar a ésser rei, profit que va obtenir en premi a la seva generositat i a la seva bonesa de cor” (pp. 105-106). Per consegüent, 1) com en molts relats, serà una dona qui heretarà la corona i 2) qui es casarà amb l’hereu no serà una dona amb un príncep, sinó un home amb una princesa, detall que empiula amb tradicions matriarcalistes també existents en altres cultures semblants.

Finalment, com és molt habitual, l’altruisme i la bondat són aprovats en la narració.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, de bon cor, generoses i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme és “Per què l’aigua del mar és salada”, la qual figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades. Hi havia dos germans: u, que era ric i escanyapobres, “i un altre, de molt pobre, però generós i caritatiu” (p. 84). Com que un dia que el pobre se’n va a cal germà a demanar-li, el segon li tanca la porta, l’humil fa via cap a la mar.

Aleshores, una velleta el para i li diu:

“-Mira: jo et protegiré. Et donaré un molinet que no caldrà més que li diguis: ‘Molinet, mol’. I et donarà tot allò que tu, amb el pensament, hagis desitjat. Quan n’estiguis satisfet, no et caldrà més que dir-li: ‘Molinet, para de moldre’.

I, dit això, la velleta es va treure un molinet de sota de les faldilles, el va lliurar al pobre home i va desaparèixer” (p. 85).

Com podem veure, la velleta (això és, una dona) salva l’home i, a banda, el germà bonhomiós confia en ella, qui també és generosa, fa de mare protectora dels fills (l’anciana és més vella que l’home) i és una persona amb espenta.

Al moment, el germà bondadós millora molt i, llavors, és quan el germà ric li té enveja i li demana com s’ho ha enginyat. A més, l’altruista li deixa el molinet i, ja en casa, el ric volia que la collita (que havia sigut dolenta) canviàs per molta palla.

Ara bé, la palla el traurà de casa i, al capdavall, es crema i, per això, “va fer tornar al molinet la casa tal com la tenia abans de cremar-se-li. D’aquella feta, els dos germans sempre més van tractar-se amb el gran afecte que pertoca a aquest parentiu” (p. 86). Afegirem que, en aquestes paraules, captem l’educació matriarcal, la qual procura que hi haja bona avinença entre germans, en lloc de competència entre ells.

“La fama del molinet va córrer per tot el poble i, un capità de vaixell, que havia de fer un viatge, va anar-lo a manllevar” (p. 86).

Altra vegada, el germà bondadós deixa el molinet, ara, a un capità que, com que un mariner li diu “em sembla que ens podríem estalviar de fer el viatge. Diguem al molinet que ens molgui sal i ens estalviarem d’haver-la d’anar a cercar” (p. 86) i ho acceptà, però no li digueren que es paràs, la mar se n’omplí i, d’aleshores ençà, és salada.

Per consegüent, la rondalla presenta diferents moments de pactes (un tret matriarcalista) i que, a més que és bo que el germà ric fa bona pasta amb el pobre, també ho és no voler tenir tot (i, per tant, deixar per al proïsme, en el relat, mitjançant l’acte de dir que pare de moldre).

Una altra rondalla amb passatges en què es plasma el matriarcalisme (per mitjà de la bonesa) és “L’oriolet”, en la mateixa obra de Joan Amades. Un oriolet fa pactes amb diferents persones (amb el filador, amb el teixidor i amb el sastre), però, en acabant, no els ho agraeix i no els paga (pp. 88-91).

Igualment, se’n va al jardí del rei i “Es va posar damunt d’un cirerer molt estimat del rei, perquè feia cireres (…) molt grosses i molt regalades i el rei tenia manat que ningú més que ell se’n mengés cap” (p. 91).

Més avant, l’ocell provoca el monarca, el rei recorre a persones de la cort o bé a súbdits, fins que el sastre de la reina, amb l’enginy i la bona traça que tenia, es fa amb l’oriolet.

Adduirem que el monarca se’l menja, però mor. Aleshores, un personatge femení, la filla del rei, en sentir la cançó de l’oriolet, “va manar als criats que l’agafessin i que l’hi portessin” (p. 96). Tanmateix, l’animalet no va fugir, sinó que respongué mansoi i, quan els criats el portaren a la princesa i ella “li posà la mà al damunt, l’oriolet es va tornar un galant príncep ros com un fil d’or, gentil i bonic com un sol, que (…) va demanar la mà de la princesa, per tal que no estigués tan sola després de la mort del seu pare, el rei” (p. 96).

Finalment, es trenca el malefici d’una bruixa al jove i “El príncep i la princesa es van casar” (p. 97). Com podem veure, la dona és qui té la darrera paraula i qui pot salvar l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que donen vida, que salven, amb espenta i molt obertes

General, , ,

Una altra narració recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “L’amor de les tres taronges”. Així, “una vegada hi havia un rei que tenia una gran bassa d’oli al seu jardí, perquè anessin a cercar-n’hi tots els pobrets que en necessitaven. Quan ja es pot dir que no en quedava gens, va anar-hi una (…) velleta, a la qual li’n feia molta falta una mica per fer un remei per a una seva néta” (p. 78) i n’ompli una ampolleta, a què el fill del rei, sense voler, li dona un colp i la trenca. Aquest passatge plasma un rei molt generós, que estima el poble i molt obert.

Afegirem que l’anciana fa de mare de la neta. A més, digué al príncep “Així no tinguis sort, ni ventura fins que hagis trobat l’amor de les tres taronges” (p. 78). Més avant, el xic, entre d’altres coses, demana, a son pare, “permís per anar pel món en cerca de l’amor de les tres taronges. I el bon rei li va donar el que li demanava i el va beneir perquè fos venturós en la seva empresa” (pp. 78-79).

Temps a venir, el jove troba un vellet, qui li diu “Segueix sempre aquest camí. Al capdavall, trobaràs un jardí” (p. 79). Aquestes paraules podríem vincular-les amb l’educació matriarcal i, quant al camí, amb seguir les recomanacions de les persones grans, ja que es considera que tenen més vivències i que podem fer de mestres de la vida als més jóvens. I, com que el príncep s’hi avenia bé, “va besar les mans del vellet i es va posar en camí” (p. 79).

Ja en el camí, veu tres taronges i que, de cadascuna, n’ix una dona. Tocant-ne la tercera, “li va sortir una donzella més gentil encara que les altres dues plegades” (p. 80) i, quan el xic li demana aigua, “La donzella va bufar a terra i, al moment, va brollar una font d’aigua fresca i regalada que va apagar la gran set del príncep” (p. 80). És a dir: primerament, el jove passa per una mena de desert i és la dona, associada a l’aigua i a la terra, qui li donarà vida per mitjà de la font, quan brolla, el naixement i, així, ell reviscola.

A més, com que l’aigua era d’enamorament, un poc després, el príncep “li va demanar la seva mà. La donzella es va avenir a ésser la seva esposa” (p. 80). Per consegüent, ella té la darrera paraula i accepta casar-se amb el minyó.

I, en tornar tots dos a la terra d’on havia partit ell, “Cada vegada que tenien set, la donzella bufava a terra i brollava una font d’aigua” (p. 81).

A mitjan rondalla, ell aplega al palau i la princesa l’esperava. Ara bé, quan la donzella restava sola, se li apareix una velleta (la qual simbolitza l’hivern) i la transforma en un colomet blanc.

En acabant, l’anciana aconsegueix que el príncep es case amb ella. Nogensmenys, “Durant totes les noces, el colomet blanc no va deixar de voltar per la vora dels nuvis i mai no es movia dels voltants del palau un cop casats” (p. 82).

Adduirem que copsem un jardiner (un personatge en nexe amb lo matriarcalista) i que ella no podia entrar al palau. Ens trobem, per tant, en un passatge relatiu a l’hivern i en què domina la vella.

Tanmateix, “va venir l’estiu que les portes dels balcons i de les finestres (…) del palau estaven obertes. Un dia, (…) el colomet va entrar i es va passejar graciós per damunt de la taula. El príncep, així que el va veure” (p. 82), l’amanyagà, li llevà l’agulla que havia clavat la velleta, “i el colomet, al moment, va tornar-se la (…) donzella sortida de dins de la taronja. (…) La donzella es va explicar” (pp. 82-83). Com podem veure, en l’estiu, estació que simbolitza la joventut, s’ajunta amb el príncep, qui castiga l’anciana i va fer unes altres bodes (p. 83).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que afavoreixen el pas a la joventut, emprenedores i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “En Patufet”. Un pare i una mare tenien un fill molt petit, molt treballador i que volia anar pertot arreu. Un dia, sa mare cercava safrà i, en Patufet, al moment, “va dir:

-Ja n’hi aniré a comprar, jo, ja n’hi aniré” (p. 74). I la mare, com que el fill li diu que ell hi aniria, “li va donar un xavo perquè anés a comprar safrà” (p. 74) i en Patufet fa via.

A més, el xiquet, mentres que hi anava, deia la frase “dones, no em xafeu” (p. 74), la qual, en aquest relat, empiula amb el fet que moltes dones eren emprenedores.

En aplegar a la botiga, el venedor, molt obert, a l’instant, “veia un xavo a terra que es bellugava. Va recollir el xavo (…), però va agafar la dinada de safrà i la va posar a terra” (p. 75) i en Patufet, fort, la va agafar i se’n va anar.

“Quan sa mare el va veure amb el xavo de safrà, va estar tota contenta” (p. 75) com també el fill, qui “li va demanar que el deixés anar a portar el dinar al seu pare” (p. 75).

Llavors, en Patufet agafa el cistellet i “se’l va carregar al coll (…) i, quan la seva mare va veure que tenia tanta força, l’hi va deixar anar”. Per tant, la mare ho posa fàcil al fill.

En Patufet, altra vegada, diu “dones no em xafeu” (p. 76).

Ara bé, “pel camí, se li va posar a ploure i, per no mullar-se ni ell, ni el dinar, en Patufet va amagar-se sota d’una fulla de col i va venir un bou i es va menjar la col” (p. 76), en Patufet i el cistell. Cal dir que la col, en lo sexual, representa la vulva.

El pare, com que no aplegava el fill, se’n va a casa i, després que la muller li diu que li havia enviat el xiquet, el pare i la mare s’acosten a on era en Patufet i li fan unes qüestions per a localitzar-lo.

Aleshores, En Patufet els respon que era en la panxa del bou, que no hi neva, ni plou i que, quan el bou farà un pet, eixirà en Patufet. A la segona vegada que els pares s’acosten al fill i que ell els diu on és i que, quan el bou farà un pet, “sortirà en Patufet” (p. 77), “el bou el va fer i va sortir en Patufet” (p. 77). Afegirem que el bou està relacionat amb la maternitat i que, com en rondalles semblants, el fill n’ix i, per consegüent, com podem llegir en l’entrada “Patufet” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, es plasma el “Ritu d’iniciació de pas de noi a adult”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que aplanen el camí, que es casen amb qui estimen i que recompensen

General, , , ,

En una altra part de la rondalla “La bossa on sempre hi havia cent unces”, en la mateixa obra de Joan Amades, la princesa diu al criat del rei:

“-Et faré tres presents: una bossa, un anell i un os. A la bossa, sempre hi trobaràs cent unces, (…) vés a pagar els deutes del rei perquè no està bé deure res a ningú i, si el rei, que et fa cercar, et trobava, et faria penjar. L’anell, que té al mig un brillant vermell, et servirà per donar-te’n a conèixer. I l’os et servirà per a traure’t de les dificultats en què et trobis. Ara has d’anar allí, al fons d’aquella muntanya: hi trobaràs tres fonts. No beguis aigua de cap d’elles, per set que tinguis. Si no en beus, torna aquí i ens casarem; però, si en beus, em perdràs i no et mancarà feina per trobar-me” (p. 53).

En aquest passatge, ens trobem amb detalls que enllacen amb el matriarcalisme. En primer lloc, pagar els deutes i no fer el tòfol, honradesa i que aquestes paraules són dites per un personatge que té a veure amb l’arquetip del rei i que els vassalls tendeixen a imitar la conducta dels qui manen (ací, del monarca). En segon lloc, el vermell, color en nexe amb la joventut, el moment culminant del creixement biològic (simbolitzaria, igualment, l’arribada al poder) i l’anell com a símbol del pacte i, àdhuc, de casar-se i, en aquest relat, de la fama. En tercer lloc, l’os, que podria evocar els avantpassats que sempre u pot conservar en la ment i que, com les persones més versades i amb més vivències, poden fer costat i aconsellar de manera més encertada en determinats moments, per exemple, com els que diu la princesa. A banda, ell fa camí cap a terreny femení: la muntanya, l’interior i les fonts.

Passa que el majordom, atret per beure en una de les tres fonts, resta adormit i, quan fa via, ja no troba ni “la muntanya, ni el castell, ni el jardí, ni res” (p. 53), tot i que encara ho tingués tot.

De seguida, se’n va a pagar els deutes del rei i, gràcies als diners (que li obriran les portes), ho podrà fer. A mitjan camí, una àguila, en un aplec, comenta a la resta d’animals que hi eren: “de cap manera, la princesa no es vol casar amb cap d’altre jove que amb el que ella va donar l’anell” (p. 55). Per consegüent, la dona no s’alia amb lo que no concorda amb l’objectiu que s’havia proposat.

Més avant, l’àguila i el majordom accepten que ella el portarà i que l’home la subministrarà per a que puga continuar amb forces. Aquest tret té semblança amb el joc de volar un catxirulo (més d’una vegada, representat per una àguila), ja que, quan afluixa el vent, cal moure’s i motivar-lo, que és lo que fa l’home. Per això, al capdavall, quan el majordom recorda l’os, se’l trau de la butxaca, el tira al mig del riu “i es va quedar clavat dret enmig de l’aigua. D’un bot, va saltar amb un peu al damunt de l’os i, amb l’altre, va botre a l’altra banda del riu i, així, el va passar. Un cop a l’altra riba, aviat va ésser a la ciutat. Va preguntar i va saber que, al palau del rei, feien un gran ball” (p. 57).

Ja en la cort i, després de lliurar les cent onces al porter, “va fer parar la música i el va presentar a la princesa” (p. 57). Afegirem que la princesa, tot i que li feia fàstic ballar amb el majordom, hi va ballar, però, “Ballant, el majordom li va explicar qui era i li va ensenyar l’anell. La princesa, de seguida, va fer parar el ball i el va presentar a tots els balladors i va dir que era el seu promès que tant cercava. I l’endemà mateix van fer unes bodes molt lluïdes” (pp. 57-58). Així, el majordom està en pau amb els de la cort del rei (el sobirà que, com véiem en iniciar la rondalla, tenia una actitud patriarcal en el seu estil de governar), la dona marca el compàs en cada moment (quan cal ballar, quan ha de parar el ball…) i és qui té la darrera paraula i, a més, compleix amb lo que havia dit a l’home i, així, actua com a dona de paraula. 

Finalment, com que la princesa capta en l’anell la prova evident que aquell era l’home amb qui ella es volia casar, el reconeix com a futur príncep i com a marit seu i es celebren les noces.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que porten la batuta, que afavoreixen l’erotisme i el pas a la joventut

General, , , ,

Continuant amb el relat “La bossa on sempre hi havia cent unces”, que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, entrem en un paràgraf que reflecteix símbols femenins, com ara, la foscor i la nit, i, fins i tot, eròtics, per exemple, la pera. La princesa diu al majordom:

“-T’hauràs de barallar tres nits seguides amb els set gegants. La primera nit, a cops de pedra; la segona, a cops d’espasa, i, la tercera, a cops de porra. Si et fan mal, corre de seguida cap al jardí, on trobaràs una perera seca i gairebé morta del tot: si pots tocar-la abans no caigui la darrera batallada de mitjanit, per mal que t’hagin fet, et guariràs de seguida. Si pots barallar-te les tres nits i no et maten, jo restaré desencantada i ens casarem”  (p. 51). Com podem veure, les accions es desenvolupen en terreny femení: el jardí (evoca la figura del jardiner i de la terra), la perera (vinculada amb el cos de les dones, ací, amb les mamelles), a diferència de moltes rondalles en què apareix un altre arbre que recorda la dona i la sexualitat, com és la figuera. A més, apareix la secor (en nexe amb la primavera d’hivern, una de les estacions que enllaça amb lo matriarcal) i amb la mitjanit (un moment femení del dia).

La primera nit, una pedra li tocà un braç i ell “va córrer cap al jardí a cercar aquella perera que li havia dit la princesa i, de seguida, la va trobar, la va tocar i, al moment, va restar bo i sa de les nafres” (p. 51) i, un poc després, toquen les dotze de la nit. Per tant, el majordom segueix la pauta indicada per la donzella, es compleix lo que ella li havia dit i, igualment, toca lo sexual.

“De seguida, va anar a veure la princesa i li va trobar el cap de persona, per bé que tota la resta del cos era encara una cabra” (p. 52). Cal recordar que la llengua catalana atorga importància a fer les coses a passes i de manera ordenada i amb trellat (“al cap i a la fi”), com es plasma en aquestes línies. Adduirem que, aquesta rondalla, podria enllaçar amb el fet que, com escriu Joan Soler i Amigó en l’entrada “Cabra, cabrit” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, “L’esperit cereal pren sovint figura de cabra, té virtut fertilitzadora; els segadors, al final de la sega, deixaven anar una cabra pel rostoll, la perseguien i acabaven degollant-la i escampant-ne la sang per terra; i en la celebració de la sega era tradició menjar cabra”. Aquesta degolla podria tenir relació amb el fet que, quan acaba la sega del forment (en algunes zones, àdhuc, molt avançat el mes de juliol), s’acurta més d’una hora el dia i, així, u dels símbols femenins (el blat) decau, però la sang, en aquest cas, connecta amb la terra i representa que tornarà a estar fèrtil, de la mateixa manera que la dona quan altra vegada ha tingut la regla i no ha restat embarassada d’un futur nadó.

A banda, menjar-se la cabra podria significar que la dona és acollida (no és rebutjada com a alimentadora dels fills de la terra, dels segadors). Açò podria evocar-nos la mort dels Sants de la Pedra (ací, semblant a la de la cabra), quan ambdós germans han aplegat al punt més alt del seu desenvolupament biològic (o siga, durant l’estiu, estació associada a la jovenesa).

En la segona trobada amb els gegants, el majordom tria una espasa rovellada (com altres personatges en diferents rondalles), els venç i, en aplegar a temps a la perera i tocar-la (això és, lo sexual i femení), fa possible que, en veure la princesa, “la va trobar en forma de dona, per bé que encara tenia els braços i les potes de cabra” (p. 52): els braços de la força i de l’acollida i les potes de la realitat i de fer via.

Quant a la tercera nit, quan ell derrota un gegant i toca la perera (el majordom aprova lo eròtic), “aquella perera seca i mig morta es va tornar un rei jove i galant, tot vestit amb robes brodades de perles i de diamants. (…) De seguida, va veure que se li acostava la princesa, que ja havia perdut del tot el seu aspecte de cabra i era donzella de les més xamoses i gentils que mai s’hagin vist” (p. 52). Per consegüent, com pensàrem el 19 de febrer del 2024, la jove s’hauria alliberat de l’esclavatge patriarcal dels gegants, ha conduït el majordom, ha passat de ser una xiqueta a ser una jove i garrida i, respecte a aquell arbre mig mort, ha restat salvat per mitjà de la tasca que ha fet el majordom al servici de la donzella (i no al contrari). Com veiem, ella i l’altre jove estan en la flor de la vida; i el majordom, com si fos u més de casa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones que fan de pal de paller, de mares i que toquen els peus en terra

General, , , ,

Prosseguint amb la narració “La bossa on sempre hi havia cent unces”, arreplegada per Joan Amades, el majordom camina que caminaràs per boscs i per muntanyes, arriba al peu d’un gran castell “que tenia totes les portes tancades i, pel forat del pany de la porta principal, en sortia una mà de donzella, tota plena d’anells amb perles i brillants, que aguantava un pa gros de nou lliures” (p. 50), és a dir, de més de tres quilos. Llavors, l’home, que no havia tastat res i estava afamat, “va pensar que, si tingués altre recapte, botifarra, una fruita o formatge, podria fer un bon esmorzar (…). I heus ací que (…) les portes del castell es van obrir de bat a bat i, darrere mateix de la porta, va comparèixer una gran taulada” (p. 50) i el majordom hi va i es fa un bon tip. Com podem veure, la dona, en un primer moment, vinculada amb un lloc estret i que enllaça amb la vulva (com també ho fa “el pany de la clau”, receptiu al penis, simbolitzat per la clau), és qui s’acosta a l’home i li exposa lo que li ofereix, com si fos la Mare Terra o la mareta que facilita que el nen puga mamar.

Però el fet que ell pense en lo que ella té (i, així, no li ho diu), fa que la donzella ho capte (com a subministradora). Per consegüent, l’actitud i l’oferiment de la dona, fan que ell prenga part (s’entaula, com quan, per exemple, juguem al dòmino).

Igualment, en acabant, ell pensa “Deixa’m anar a donar un tomb per aquest castell” (p. 50), camina per sales i més sales i “va veure, enmig de la fosca, com una porteta; i ell, que sí que se n’hi va, i va trobar encara una altra sala molt més gran (…) i, enmig, hi havia una cabreta fermada a una anella, amb una cadena tota d’or que duia agafada a un collar fet de perles i diamants” (pp. 50-51). O siga, que ell demana permís a la donzella (qui li pot autoritzar), troba més facilitats i, àdhuc, lo que podria ser una dona amb molta espenta (com diu el refrany, “La cabra avesada a saltar, salta i saltarà”), la maternitat (ella és un animal relacionat amb la llet)… i trets que li permetrien compensar la jugada que li havia fet el vell que l’havia deixat sense un qüern.

Ara bé, la donzella (ací, simbolitzada per la cabra), reacciona ràpidament, quan ell estava a punt de desfermar-la:

“-Què fas, desgraciat? Deixa’m estar, que sóc una princesa encantada per set gegants que viuen en aquest castell i que, si t’atrapen, ja et pots ben preparar, perquè et mataran.

El majordom li va dir que era molt valent i que, si li deia com ho havia de fer, es veia capaç de desencantar-la” (p. 51). I, aleshores, la princesa li marca la pauta. Aquestes línies reflecteixen un home que, en primer lloc, ha fugit del fang i ha caigut en el tarquim i que, tot i que la donzella està lligada, la dona li fa de directora i, com que ambdós volien alliberar-se, ell accepta que la princesa li ordene què haurà de fer. Aquests dos trets (el que facen les coses entre els dos i que ella siga el pal de paller) empiulen amb el matriarcalisme i amb molts comentaris relatius a com vivien parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Els Sants de la Pedra i el porrat en l’Alqueria de la Comtessa (la Safor)

General

Bon dia,

Tot seguit, un report enviat per Jesús Banyuls Garcia, hui, 18 de febrer del 2024, relatiu als Sants de la Pedra en l’Alqueria de la Comtessa (població valenciana de la comarca de la Safor), els dies 6, 7 i 8 de setembre.

Igualment, té a veure amb el matriarcalisme. El text diu així:

“L’origen d’este porrat data del segle XVII, amb la devoció  i les pregàries dels alquerians als sants Abdó i Senent, els Sants de la Pedra.

Es tracta d’un ritual bastant antic de protecció relacionat amb l’economia camperola per protegir-se de les inclemències meteorològiques, a fi de salvaguardar les collites de pedregades i que es fera malbé la collita.

A l’Alqueria de la Comtessa, el Porrat el celebrem el segon cap de setmana, amb la realització d’un taller i una cercavila de fanalets per als més menuts, un trofeu esportiu de futbol , una partida de pilota, entrada de Moros i Cristians, un sopar la carrer dels Màrtirs amenitzat per una orquestra, exposició de cotxes i motos antigues i, per finalitzar, romeria a l’antiga ermita”.

Agraesc la seua generositat.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Rondalles en què es reflecteix l’educació matriarcal, la bonesa i la realitat

General, , ,

En relació amb la rondalla “El cor de la mare”, la qual comentí (i en llisquí una part) a ma mare el 17 de febrer del 2024, ella (nascuda en 1943) em digué que era molt coneguda i que, igualment, “Eixa història del cor, eixa, jo l’he sentit. Mon pare o ma mare la contarien”. I, a banda, té punts en comú amb la que Joan Amades plasma a continuació, “La bossa on sempre hi havia cent unces”, recopilada en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”.

Aquesta narració catalana té un principi molt sucós i que, clarament, empiula amb l’educació matriarcal com a mitjà per a comentar a l’oïdor (sia un nen, sia un jove, sia un adult, sia un ancià) sobre u dels punts que havia de rebutjar en la vida i, de pas, li ofereix una opció matriarcalista: “Vet aquí que, una vegada, hi havia un rei que va voler fer unes grans guerres i va necessitar molts cavalls. Va enviar pertot arreu criats i més criats a comprar tants cavalls com van trobar però, com que no sabia a quant els hi faria pagar i no tenia prou confiança en tots els criats, no els va donar cap diner i va enviar el majordom amb una bossa d’unces d’or molt grossa per a pagar els cavalls que havia comprat.

El rei va encarregar al majordom que, sobretot, no es deturés pel camí, que no escoltés ningú i que tornés tan aviat com pogués, puix que el necessitava per a altres negocis de la guerra que volia armar” (p. 49). Com captem, aquestes paraules tenen a veure amb les cultures (i amb les actituds) patriarcals: aquelles que, més que pensar, viure, fer i actuar per un projecte que beneficie a qui el promou i a moltes persones, ho fan en ells mateixos i en les del seu ram i, si poden escanyar-los amb raboseria i amb mentires, millor encara. 

En eixe sentit, durant una pandèmia que s’inicià a les darreries del 2019, copsàrem governs, com ara, l’espanyol, que, per exemple, a primeries, decidiren que determinats militars ocuparen càrrecs de primera línia, en lloc de cercar com a braç dret investigadors de pandèmies i d’epidèmies i que, àdhuc, algun militar tractàs els habitants de l’Estat com si fossen soldats i en un ambient com si fos el servici militar. En altres paraules, l’educació patriarcal estava ben reflectida… però, a més, en llengua castellana, o siga, en “la lengua del Imperio” i amb l’aprovació de moltíssims polítics de l’estat esmentat.

Afegirem que aquesta part de la rondalla “La bossa on sempre hi havia cent unces” no sabem si, per exemple, pogué tenir relació amb fets com els que trobàrem en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés (publicat en el 2021), quan escriu sobre Can Nualart: “El 1717,  poc després de la derrota del 1714, l’Estat decidia fer un cens de la població, perquè les despeses d’aquella guerra l’havien de pagar els vençuts i calia saber què tenia cadascú i qui vivia a cada casa. (…). Les batalles a mar obert exigien fusta per fabricar les naus i els interessos de la Corona sempre van passar per davant dels de la gent. (…) L’Estat volia fusta bona i boscos a disposar” (pp. 151 i 152). Òbviament, una escola pública de línia castellanista silencia aquests fets i, fins i tot, renuncia a difondre’ls.

En canvi, tornant a la rondalla, el majordom, “quan feia unes quantes hores que caminava, va trobar un homenet menut, menut, amb una barba blanca molt llarga que gairebé li arribava a terra, que el va deturar, li va donar conversa i va acabar per convidar-lo a jugar. Van fer uns tractes” (p. 49). Adduirem que, el 17 de febrer del 2024, mentres escrivia sobre aquesta narració, captí una relació entre el majordom (semblant a la d’un fill o bé a la d’un jove) i el vell (en nexe amb l’hivern, és a dir, amb l’estació associada amb la foscor, amb la dona, amb la saviesa).I és ací, on la vida del majordom (similar a la d’un aprenent), connecta amb el matriarcalisme: 1) pactes (molt plasmat en dones nascudes abans de 1920), 2) obertura a conversar (els diàlegs entre moltes parelles catalanoparlants del mateix temps o bé entre pares i fills) i 3) el joc (creativitat), mares que permetien que els fills desenvolupassen els seus talents, que tocassen els peus en terra i que fruesquen de la benvolença del món real, de la recepció a l’entorn i a la vida.

I, com que el vell li guanya la mà i el deixa sense un clau, el majordom s’hagué d’espavilar i, d’aleshores enllà (com qui passa el dia més curt de l’any), entra en uns passatges que el portaran cap a una realitat matriarcalista i en què la gent li donarà suport. Això sí: començant per una dona. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)