Arxiu de la categoria: General

Facècies eròtiques amb dones fortes, ben tractades i amb molta espenta

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és la facècia “El sant per a la processó”. En un poble valencià, després de la guerra de 1936-1939, no tenien imàtgens de sants per a fer missa i traure’n en processó “I es van casar uns nóvios i el capellà i els veïns del poble van dir:

-El nóvio li pareix, al sant.

I van posar:

-Vejam: el fem en conill (com van tots els sants), el posem en unes andes i fem la processó. I com si tinguérem sant.

Bo. Fan el nóvio en porreta, li travessen fins que li travessaren roba, li van posar un paper i unes andes i…, ¡hala!: ¡va eixir la processó!” (p. 138).

Com podem veure, apareix el tema de tirar junta, el sant passava per distints cantons (on li cantaven cançons tradicionals andaluses, “saetas”, les quals no formen part de la cultura matriarcalista, moderada en temes com les celebracions de Setmana Santa i, igualment, amb una miqueta d’humor escatològic en temes com la mort), “I la nóvia, vestida de nóvia, de cantó en cantó, va veure passar la processó. Però ja arriba en un carrer i la nóvia mirava allà, enfront, com passaven. I el nóvio, damunt les andes. I ell, a punt de cantar allí una saeta, (…) diu:

-Mireu-la d’on ve:

es pareix a un clavell.

Lleveu-me-la de davant,

que se me trenca el paper” (p. 112).

Per tant, la dona és qui té la darrera paraula (serà ella qui podrà aprovar el cant que li fa el xicot) i és més forta que l’home, en aquest passatge que podria enllaçar amb celebracions primaverenques en què una colla de xicots cantaven a fadrines.

Respecte al tema de la saeta, el 26 de maig del 2024 hi hagué un intercanvi de comentaris amb Antonia Verdejo González, una dona catalana i de família procedent d’Extremadura i de Castella i que s’havien acollit molt culturalment i lingüística en Catalunya i amb la llengua vernacla. En escriure’ns “Les ‘saetas’ van dirigides a la Mare de Déu o al Crist. No tenen res de patriarcal. Lo que exposes és matriarcal”, li responguérem, fins i tot, amb vivències relacionades amb la Setmana Santa en la comarca de l’Horta de València:

“Quant a les ‘saetas’, de què l’any passat t’envií un escrit de Bartomeu Mestre (es pot llegir en el seu blog ‘Etziba Balutzo…’, escrivint ‘saetas’), i ‘nazarenos’, sí que puc dir-te, perquè ho he conegut en poblacions de l’Horta de València, que, fins a fa uns vint anys, no hi era costum en Setmana Santa i que han entrat junt amb una menor promoció de la llengua catalana i sí de lo castellà (potser, entre d’altres coses, com una mena d’exotisme).

La família de ma mare i la de mon pare (llevat de les rames que viuen en ciutats de més de cinquanta mil habitants, com ara, Torrent), fan una Setmana Santa amb actes més bé moderats, però no seriosos, ni amb cants amb veu forta. A més, ací, per exemple, sí que hi ha hagut tradició de les ‘salpasses’ o ‘sarpasses’, que, segons alguns, tenen a veure amb els jueus.

La Setmana Santa, en terres valencianes, és prou secundària i es fa molta més festa el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i, abans, Dimarts de Pasqua, a banda de la festivitat de Sant Vicent Ferrer (patró del Poble Valencià a partir de la segona meitat del segle XVI), la qual es celebra dilluns vinent a Dilluns de Pasqua.

A més, a les darreries dels anys noranta del segle XX, un cosí prim i jo ens n’anàrem a un acte de Setmana Santa en els ‘Poblats Marítims’ de la ciutat de València, dins de la ‘Setmana Santa Marinera’.

I, encara que hi havia comparses, no recorde que la festa tingués un caràcter seriós, massa formal.

Com t’he dit, en el País Valencià, fem molta més festa del dia de Pasqua a huit dies després (festivitat de Sant Vicent Ferrer), això és, a l’esperança que simbolitza la primavera (la resurrecció de les plantes, de les branques…)”. 

En acabant i l’endemà, Antonia Verdejo González ens comentà:  “Ací també celebrem les festes de primavera amb comparses, festes i carrer engalanats per celebrar l’inici de la primavera.

Gràcies: les teves informacions m’ajuden molt a coses que no coneixem del tot. Molt agraïda”.

La narració que ve a continuació, “Tico, taco”, apareix en diferents poblacions catalanoparlants i és una defensa de la dona:

“El capellà s’entenia amb una dona. Ell tocava la porta i ella li deia:

-Tico!

Així, ell sabia que no hi era l’home. Ell estava combinat amb la muller.

Un dia, la dona va dir al seu home què passava i l’home va agafar el capellà en sa casa, se’l va portar a una almàssera que tenia un rutló de moldre olives, el va enganxar a moldre’n i el va fer suar vinga.

I, més avant, quan el rector va tornar a tocar, deia la dona:

-Tico!

Aleshores, ix el capellà i diu:

-Ni tico, ni taco! Qui vullga fer oli, que es compre un matxo!” (p. 138).

Un altra facècia, eròtica, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets matriarcalistes, és “Mare, que em pica!”. Un capellà tenia una dona que tenia una xiqueta i també un escolà. La xiqueta demana a l’acòlit:

“-Com et diuen?

-Mare-que-em-pica

Després, la mare diu a l’escolà:
-Com et diuen?

-A mi, em diuen Alça-Déu -respon el xiquet.

I el capellà diu:
-Com et diuen?

-Puix, a mi, em diuen Dos-dits-en-el-cul.

Ja se’n va el capellà a dir missa i l’escolà no hi apareixia. Però, quan ja deia missa, la xica aparta un poquet una cortina que hi havia, veu sa mare i diu:

-Mare-que-em-pica!

I sa mare li respon:

-Rasca’t, cotxina[1]!” (p. 139).

En acabant, la mare parla amb el xiquet i, tot seguit, amb el rector, qui li comenta “Calleu vós: ¿que no sabeu que jo sé quan he d’alçar Déu?

Però, una estona després, el veu el capellà i diu a l’acòlit:

-Dos-dits-en-el-cul!

I una vella que hi havia allí diu:

-Senyor rector: jo, puny i tot. I guanye més indulgències” (p. 139).

Aquestes paraules de la velleta tenen a veure amb la típica narració tradicional (i amb comentaris que ens han fet) en què una dona, àdhuc, anciana, encara estava forta i, per exemple, feia activitats (com ara, amb animalets) i que tenia bon cap.

Així, una bestia de ma mare, amb quasi noranta-dos anys, un poc abans que la ficassen en la caixa, encara volia fer una randa per a la germana de ma mare (aleshores, en plena jovenesa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Tot i que aquesta paraula és un castellanisme no genuí i que es pot substituir, per exemple, per “porca”, l’hem mantinguda per a fer que rimen les frases.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones ben tractades, amb esperit comunitari i amb molta espenta

General, , , , , , , , ,

Una altra facècia en què captem trets matriarcals, a banda d’erotisme i d’escatologia, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “Sant Antoni de Montfort”. “Hi havia un capellà que era molt devot i va veure que hi anaven moltes devotes i va dir:
-Mireu: s’ha espatlat un poc el Sant Antoni. Per què no el fem…?

I van dir totes:

-Nosaltres posem els diners i vós envieu el sagristà i que en compre un altre” (p. 135). Com podem veure, la relació entre el capellà i les dones és molt oberta, elles porten la bossa (com, en moltes famílies catalanoparlants, ho fa la dona) i, a més, són elles les organitzadores i qui porta la iniciativa. Adduirem que la celebració de la festa de Sant Antoni (partint de les vivències que tinguí fins als trenta-huit anys, és a dir, fins al 2009, i de comentaris que m’han fet) és una en què es plasma l’esperit comunitari i el matriarcalisme. Fins i tot, en les Illes Balears, va unida a gloses eròtiques.

En acabant, el capellà diu al sagristà:

“-Mireu: pot valdre deu mil duros.

I tots els van arreplegar.

Després, el sagristà se’n va anar, però, en lloc de fer-ho per a comprar un Sant Antoni, se’n va anar de boirina i es va gastar tots els diners” (p. 135). Aquestes paraules empiulen amb part de la lletra de la cançó valenciana “Cançó de la llum” (encara que ací ho fa una autoritat auxiliar del rector), quan, en la versió del grup musical “Al Tall”, diu que “els xavos que hi havien per a allumenament / se’ls ha gastat l’alcalde en putes i demés”.

Per això, l’home tria passar per una pastisseria “on hi havia un Sant Antoni fet de xocolate. I demana:

-Què val eixe Sant Antoni?

I li responen: -Doncs, vint duros, cent pessetes.

I ell afig: -Mireu que millor. Enrotlleu-me’l, que jo me l’emporte a Montfort.

I s’emporta el xocolate al poble.

Ja en Montfort, diu el capellà al poble:

-Senyores i senyors: ja ha vingut el sagristà, ha portat el Sant Antoni i, com podem veure, ve per a fer miracles a muntó.

I tot lo món diu:

-I què cal fer?

I respon el rector: -Doncs, posar-li un ciri al seu costat” (pp. 135-136). Adduirem que el ciri, entre d’altres coses, simbolitza el penis. Igualment, captem el “xocolate” (com diríem, popularment, el “merder”) en què s’havia ficat el sagristà.

Passa que, com que el pastís comença a desfer-se, el capellà ho resol dient-ne al poble el motiu: “que Sant Antoni s’ha cagat i se n’ha anat” (p. 136). Un Sant Antoni que, en el relat, enllaça amb l’auxiliar del rector.

La facècia que ve a continuació, “El capellà, l’escolà i el sagristà”, en el mateix llibre, en què copsem el matriarcalisme i lo eròtic, comença que hi havia un capellà, un escolà i un sagristà. El rector es tirava una dona i “El fill i l’home d’eixa dona eren músics: el pare tocava el saxofó; el fill, els platerets, i anaven d’un poble a un altre” (p. 136).

Com que el pare i el fill, tots els dies, de matí, trobaven el capellà a l’eixida de casa, diu l’home al xic:
“-Nosaltres ens tornarem a casa, ens posarem baix del llit i, quan jo et diga ‘Una, dues i tres’, jo tocaré eixe saxofó; i tu, els platerets” (p. 136).

Més avant, l’escolà li comenta que no els deixaran, però el pare li addueix:

“Xe: que te’n fartaràs. Tu no patisques, que te’n fartaràs, de menjar carn.

Com que ja aplega el moment” (p. 137), “l’home es clava dins del forn, els sagristà ho fa dins del pou, per a amagar-lo; i l’acòlit se’n va a una gerra. Però… ¡a una gerra de les grandones!” (p. 137). O siga que ens trobem amb una relació sexual entre un home i una dona (la menjada de carn), una penetració (l’apagallums introdueix el penis a la muller) i, al capdavall, el xic (potser en la vulva; potser que passa a tocar les dues gerres, això és, les dues mamelles de la dona).

Resulta interessant que les gerres siguen grandones, tret que aniria unit a un penis més bé secundari i, així, reflectiria una sexualitat matriarcal en què no es destacaria la virilitat a l’estil de la cançó castellana “La Ramona pechugona”, ja que, en aquesta narració, la dona, per exemple, no mor.

A banda, en un altre paràgraf del relat, el pare diu al fill:

“-Vinga, xiquet: fes via i porta dos o tres garbons que passarem a punxar al forn” (p. 137):… al capellà.

Finalment, el rector cedeix a les propostes del pare i, àdhuc, en un passatge posterior, podríem pensar que el xicot s’estrena amb una relació amb penetració (perquè el cresol estaria en nexe amb el simbolisme sexual del ciri): “posen l’escolà cul en amunt i li posen l’estò penjat del cresol. Ja se’n va.

Ja, l’altre dia, hala: a missa!” (p. 137).

I, ja en missa, la dona entra en el temple i diu el capellà “-Ja ve ben composta.

El sagristà comenta:
-I, a mi, els meus diners em costa.

I afig l’escolà:

-I jo, que no tenia diners, em posí de cresoler” (pp. 137-138).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració (però en un apartat de facècies sobre monges, frares i capellans), que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcals, és “La monja i el carboner”. “Uns carboners del munt es van comprometre de baixar tot el carbó que necessitaven les monges totes les setmanes en el convent. Aplega un carboner al convent i diu:

-Germanetes: el carbó.

-Passeu, passeu.

En aplegar a descarregar-lo, diu la monja:

-Ai, ¡quin lloc més obscur, si una fóra mala!

I el carboner va restar parat i, després, se’n va anar. A la setmana següent, la mateixa passada” (p. 133).

Com podem veure, ens trobem amb un relat amb simbolisme eròtic i matriarcalista (es fa lo que vol la dona, es beneficien les dues bandes, la foscor…). La banda obaga representaria la cambra on serien el frare i la monja.

En acabant, l’home ho comenta als seus companys, tiren junta i un altre carboner diu que ell anirà al convent la setmana vinent (p. 133). Aquest carboner hi aplega i diu:

“-Germanetes: el carbó.

-Passeu, passeu.

I, au. Hi apleguen i li diu la monja:

-Ai, ¡quin lloc tan obscur, si una fóra mala!

Ell li respon: -Si vós no cridàreu.

I ella li diu: -Si estic ronca” (p. 134). Per tant, altra vegada, han copulat un home i una monja en un convent en què la dona té la darrera paraula.

Tot seguit, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es plasma lo matriarcalista, hi ha una altra facècia eròtica. Afegiré que l’11 de gener del 2024, ma mare (d’arrels de la comarca de l’Horta de València) em digué que la coneixia. Es diu “La Mare Superiora”:

“Un senyor va anar a un convent i volia fer-se totes les monges i diu:

-A totes, llevat de la Mare Superiora.

I diu la Mare Superiora:

-No, no. Això no! La Mare Superiora, també. Totes arreu. I, si no, no” (p. 134).

Per consegüent, una dona és la màxima autoritat del convent i respon amb molta espenta.

Prosseguint amb narracions semblants en la mateixa obra, en “El frare i el metge”, es reflecteix lo matriarcal. Un dia, un frare va al metge. Un segon dia també hi acudeix i hi era la dona del doctor, però no ell. Aleshores, ella li diu:
“-Què vos passa, a vós? Com veieu, el metge no hi és, però jo també sóc doctora.

Aleshores, li diu el frare: -És que em fa molta vergonya de dir-li lo que em passa.

I li comenta la dona: -Quan no hi és el meu marit, sóc doctora. Em podeu dir tot” (p. 134). Així, apareix la paraula doctora, la qual està en relació amb la medicina com també amb qui xafardeja. I, com que la muller és molt oberta, ell li comenta què li passa amb la verga. La dona li afig:

“-Això ho resolem prompte. La poseu aquí i veureu que prompte…

Aleshores, el frare ho fa i comença a dir:

-Ai, Déu meu! Maria Santíssima! Déu dels cels!

I diu ella: -No, no: si baixaran els àngels i tot del cel” (p. 134). O siga que, en aquest passatge, es fa lo que vol la dona i un personatge femení salva l’home (el frare).

En acabant, captem un passatge que, per exemple, empiula amb la cançó valenciana i eròtica “La manta al coll”, la qual, en la versió del grup “Carraixet”, inclou uns versos que diuen “Una volta, quan tornava / el tio Pep de l’horta, / es va trobar en casa / oberta la porta. / Pujant per l’escaleta, / es troba un senyoret / que, oberta la bragueta, / li ensenyava el cacauet”:

“I ja se’n va el frare i troba el doctor, qui pujava cap a amunt. I diu el metge:

-Vaja cap allí! Jo ja hi vaig de seguida.

I li respon el frare: -No. No és menester. Ja m’ha curat la vostra dona. Ja m’ha tret tot el pus que tenia. És més doctora que vós” (pp. 134-135). I, així, el frare ve a dir que l’ha salvat la dona i que ella és més oberta que el marit. No descartem que, fins i tot, en lo sexual i en el camp de l’erotisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Aquestes facècies, les quals m’agraden, plasmen una cultura en què la sexualitat és vista de manera oberta, àdhuc, amb una miqueta d’humor i com un tema més de la vida i, a banda, reflecteixen lo que, una vegada, em digué una sexòloga: “Sexe és vida”. Per això, el frare està més creatiu després d’haver tingut relació amb la doctora.

Afegirem que, tant narracions (com moltes cançons) de tipus eròtic i vinculades amb la cultura tradicional de terres catalanoparlants, tenen bona acollida per part de la majoria dels qui les comenten, sobretot, entre persones nascudes abans de 1950: plasmen una sexualitat molt en línia amb el matriarcalisme.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb el Senyor i Sant Pere i la primera dona

General, , , , ,

A continuació, passem a unes facècies (és a dir, narracions gracioses) que figuren en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb molt de component eròtic que empiula amb el matriarcalisme. En el relat “Sant Pere i Sant Pau”, Sant Pere i el Senyor anaven pel món. Jesús sabia que, a Sant Pere, li agradaven les dones. Tots dos fan via cap a ca Sant Pau, qui “tenia una dona que era molt guapa” (p. 131). Sant Pau els diu que, l’endemà, de bon matí, haurà d’anar a per llenya per a portar-la a la seua dona. “Aleshores, diu Sant Pere:

-Ara és la meua. Ara, quan, de bon matí, m’alçaré, em gitaré amb la dona.

El Senyor i Sant Pere estaven gitats en una habitació. I Jesús ja sent que s’alça el sant i li diu:

-Pere…

-No, Senyor: és que ara em gire de costat.

-Bé.

S’alcen els dos i li comenta Jesús:

-Hale: ens n’anem?

I Sant Pere, quan ja eren a dos-cents metres de la casa, li diu:

-Senyor: se m’han oblidat les espardenyes.

Jesús li respon:

-Doncs, vés i porta-te-les.

Hi va i, quan eren a uns dos-cents metres per la serra, els dos veuen que baixava Sant Pau: el Pau de les banyes. I Sant Pere demana al Senyor:

-Senyor: què porta Sant Pau damunt del cap?

-Les espardenyes que se t’han oblidat. Vols que es vegen o no?

Diu Sant Pere: -No: que no es vegen.

I, per això, els hòmens, si la dona és infidel a l’home, són banyuts” (p. 132), Quant al tema de les espardenyes, direm que, el 20 de juny del 2020, Elena Sanchis Pons, en relació amb la cançó “A la vora del riu, mare”, en què una jove comenta a la mare que, en el riu, s’ha deixat les espardenyes, la xica vol dir que ha deixat arrere la virginitat i que, per tant, ha tingut la primera regla.

La facècia següent, “La primera dona”, en la mateixa obra a cura de Brauli Moya, ens ha paregut interessant. Així, “Quan el Senyor va fundar la primera dona, diu que va cridar Sant Pere:

-Xe, Pere: vine aquí i veuràs què és lo que he fet.

-I, què has fet?

I li va mostrar la dona:

-Ai, ¡quina cosa més bonica, tan formosa, quina cosa més bonica, tan formosa! Però li trobe una falteta.

Llavors, el Senyor li demana:
-Xe: quina falteta li trobes?

-Doncs que li heu fet el wàter molt a propet de la sala de rebre visites.

En acabant, ve Sant Joan i li comenta Sant Pere:
-Xe, Joan: vine i veuràs lo que ha fet Déu.

L’amic li diu: -Què ha fet?

-Una dona que t’agradarà molt. 

-Ai, ¡quina cosa més bonica, Senyor, ai, quina cosa més guapa! Però li trobe una falteta.

I el Senyor, qui pensava ‘Vejam si és la mateixa falteta que ha fet Sant Pere’, li diu:

-I quina li’n trobes, tu, ara?

-Que vós li heu fet un pany i que totes les claus que hi ha en el món poden obrir-lo” (p. 133), o siga, que la dona feia possible que tots els hòmens (per mitjà de la clau, això és, del penis) fessen penetració.

Una tercera facècia, en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, titulada “Sant Pere i la pluja”, amb trets matriarcals, diu que “Feia molta falta que ploguera. Es feien moltes rogatives, es va formar un núvol” (p. 133) i, com que Sant Pere era qui feia de mitjancer entre el cel i la terra i, al capdavall, plogué massa, el Senyor li demanà com s’ho havia enginyat i el sant li respon:

“-Lo que vós m’heu dit. (…) Amb tanta il·lusió i amb tanta fe m’ho demanaven, que no m’ha donat temps ni a garbellar. He hagut de donar-los-la sense garbellar” (p. 133). Aquesta pluja podria empiular amb la menstruació, encara que no sembla que vaja per aquest camí i sí amb la manera amb com, més d’una vegada, les narracions presenten la figura de Sant Pere.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Filleta, filleta meua”, cançó de bressol valenciana

General, ,

Bon dia,

Tot seguit, exposem una cançó de bressol escrita ahir per Marisol Sanahuja Vicent en Facebook, amb lleugers retocs, i junt amb la foto que ha posat:

<< Cançó de bressol.

Non, nin, non, la meua xica,
que pareix que tinga son,
li faré una cançoneta
per a vore [ = veure] si ja s’adorm.

La meua xiqueta tanca
les manetes per a dormir;
si agarrara [ = agafàs] una formigueta,
ja no se’n podria eixir.

La meua xiqueta porta,
de farina, sal i aigua,
un panet de baix del braç.
I, a les ninetes, els donarà
molletes per a berenar.

Filleta, filleta meua:
si algun dia no poguera [ = pogués]
cantar-te esta cançoneta,
la mare sap que la duries
dins de l’animeta teua”.

Bona nit. Sigau feliços.❤️>>.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: En aquest enllaç, podreu accedir a la música de part de la lletra, publicada en la web “Viasona”: https://www.viasona.cat/grup/l-ham-de-foc/u/canco-de-bressol.

 

Llegendes amb pells de bou, tresors moriscs i dones d’aigua i ben tractades

General, , , , ,

Continuant amb llegendes sobre fondals, minats i, en més d’un cas, amb referències a pells de bou, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb edició de Brauli Montoya, en el relat “El tresor de la pell de bou”, es plasma el matriarcalisme. En la primera versió de les quatre que tractarem, el narrador comenta que “els moros, quan els van tirar fora els cristians, es van deixar amagada una pell de bou plena d’or, de doblets, dels diners que tingueren.

A més, en la Torre del Rico, hi ha uns minats molt grans que ningú s’atrevirà a veure, d’almenys, sis quilòmetres. ¡Per a veure qui s’atreveix a fer eixa travessa! Li diuen l’Alt del Fondal” (p. 128). Per tant, aquesta narració posa un animal que simbolitza lo femení (el bou), que aporta riquesa (per mitjà de la part fosca, això és, de material que deixaren els moros, de pell més bé bruna, dins de la terra, en terres valencianes). I, així, lo obscur enllaça amb lo matriarcalista (ací, mitjançant l’associació moros/dona/fosc/terra). Una dona a qui se li té respecte.

La segona versió, diu que “hi havia un fondal en forma de mina (el Fondal de Jaume el Barbut), que es protegia, on hi havia un bou encantat en el barranc del Pouet. El barranc està a la dreta; i, l’altre barranc, el de la Figuera, dalt” (p. 128). O siga, que es tracta d’un indret antic (com indicaria el nom de Jaume, que ací podríem pensar que té a veure amb Jaume I, qui, a més, se’l representa amb barba i que, igualment, regí en el Regne de València en un moment en què la gran majoria de la població era musulmana).

Així, el narrador exposa 1) la barba (la saviesa i l’antigor), 2) el Pouet (empiularia amb un fill o amb un home, a la dreta, part que es vincula amb lo masculí), en nexe amb la dona i amb la maternitat, i 3) la Figuera (nom que s’empra per a un arbre associat a la dona i a la sexualitat). Una figuera símbol, igualment, de l’autoritat matriarcal (la dona).

En la tercera versió, extensa, es relata que, “en la Torre del Rico, enfront de ma casa, hi ha una serra que es diu la Serra del Pou, en què hi havia una pell de bou plena de diners, d’or.

L’oncle Pepe Escolano sempre deia que la nit de Tots Sants eixia un pardal que no el veien: només se sentia que volava, perquè allí hi havia una encantada” (p. 128), això és, una dona d’aigua.

A banda, “hi havia un clevill gran i, damunt, una llosa gran com la llitera o més. I diuen que hi havia moltes persones que hi van aplegar, perquè hi volien entrar  en el fondal, i i que no hi podien” (p. 128) com també que “hi hagué un home que es va morir. Ell hi va anar i va dir:

-Això, no m’ho crec, jo! Ja veureu vosaltres! Me n’he d’anar a caçar i eixa nit faré un parador” (p. 128).

Ara bé, aquest home, no sols el féu i oí el pardal, sinó que, com que no va veure l’ocell, digué:

“-Això és per jo no creure-ho.

I deien això: que es va morir” (p. 129). Amb aquestes paraules, la llegenda desaprova desafiar les dones i, més encara, les que protegien les riqueses del poble, el patrimoni i, per descomptat, la cultura que havia passat de generació en generació i en nexe amb la foscor (nit, Tots Sants, terra, la tardor, el Regne de València…), tret que enllaça amb una de les estacions més obagues.

Per això, més avant, el narrador afig “jo me’n recorde, perquè els mulers que nosaltres teníem, en aplegar Tots Sants, deien a mon pare (que li deien Nereo):

-Nereo, oncle Nereo: no ens envie allí a treballar” (p. 129). Es refereix a la Torre del Rico, on, com diu al capdavall, “quan els van tirar d’aquí, d’Espanya, van restar eixes coses, els tresors que tenien” (p. 129). Resulta interessant la bona empatia del narrador amb els musulmans que foren expulsats del Regne de València (entre 1608 i 1614) i que es parle de tresors i no, per exemple, de recialles, ni de ruïnes, ni de res semblant.

Potser, per eixe motiu, la versió següent (la quarta), diu “jo també ho he sentit dir dels vells, contar que un moro encara deia:

-Si saberen, en la Torre del Rico, el tresor que hi ha, no serien pobres.

Estava tot escrit en un llibre” (p.  129). ¿Una evocació de la riquesa cultural que deixaren els moriscs, en ser expulsats de la península Ibèrica? No ho descartem.

Finalment, en una llegenda amb molts punts en comú, en la mateixa obra del Carxe, “L’Avenc de les Gralles”, es reflecteixen trets matriarcals. Així, hi havia una paret molt llarga i molt fonda: l’Avenc de les Gralles, el qual, en paraules dels terrers, “es comunicava amb unes galeries que anaven d’altres llocs i en què hi havia tresors. El besavi de nosaltres, contava el pare, hi va entrar i van fer-hi una societat de vint-i-cinc o trenta llauradors dels que més podien” (p. 130), dels més forts. Per consegüent, apareix el tema de l’esperit comunitari i de l’associacionisme de línia matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal i dones fortes i que empiulen amb altres persones

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme (per mitjà del tema de l’educació matriarcal) i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb l’edició de Brauli Montoya, és “Nostre Senyor i la collita de blat”. Comença amb unes paraules que ens permeten veure el paper de la dona com a transmissora de la cultura: “La mare de ma mare, que va morir de noranta-nou anys, em deia:

-Fill: el Senyor està en el cel, perquè abans estava en la terra.

I dic: -Com que estava en la terra? Qui l’ha vist?

I ella em responia: -Sí: ja l’han vist. Una volta anava el Senyor tot el camí avant, tot el camí avant, i hi havia un llaurador sembrant amb un burret” (p. 127).

En acabant, l’àvia del narrador passa a la rondalla i afig les paraules de Jesús:

“Diu: -Què sembra vosté?

El llaurador li digué: -Doncs, sembre blat.

I el Senyor li comentà: -Bé. Doncs, blat collirà.

I diu que, ja més avant, més avant, el Senyor es troba amb un altre, qui portava un parellet de mules. Li diu Jesús:

-Què sembra vosté?

L’home veu que era tan vellet i diu:

-Jo, ara, sembre pedra.

Nostre Senyor li comentà: -Doncs, molt bé: pedra collirà vosté” (p. 127).

Aquestes línies enllacen amb el refrany “Tal faràs, tal trobaràs”.

Tot seguit, podem llegir que es fa migjorn, que els dos llauradors dinen i que, després, cadascú es dedica a la seua tasca:

“-Hale! Anem-nos-en a llaurar.

El del camp de forment, es veu el blat: el tenia per a segar. I l’altre, quan arriba al bancal, diu:

-Xe:  puix si tot açò és un pedregar!

És que era el Senyor, (…) que va dir:

-Bo: de la manera que m’has respost, així et faré” (p. 127).

Aquest passatge empiula amb la dita “Qui sembra, recull”. Adduirem que el relat, el 21 de maig del 2024, ens recordà el que posava un llibret que ens donà Pere Riutort, potser a mitjan dels anys noranta del segle XX: un vellet era a l’entrada del poble i veu que se li acosta un jove. El xicot li demana com són en aquella terra. L’ancià li respon com eren en la del minyó i, més avant, li diu que, en la terra d’acollida, també.

Després, un altre jove s’arrima al vell i, un segon home, en veure que el vellet ha donat una resposta molt diferent a la del primer jove, demana al gran com és que no ha dit lo mateix a cada xicot. Llavors, l’ancià comenta que cadascú, allà on va, és com en la terra de partida.

En aquest cas, la terra d’acollida estaria en nexe amb el lloc on llaura cada u dels pagesos de la narració del Carxe i que han parlat amb Nostre Senyor (el foraster, el proïsme).

Un altre relat que apareix en l’obra esmentada, i en què captem trets matriarcals, és la llegenda “Els moros a la Torre del Rico”. Abans de l’expulsió dels moriscs, hi havia un indret, la Torre del Rico, on “vivien ells [, els moros,] i tenien uns passadissos que portaven a unes coves conegudes com el Fondal, d’on hi havia un altre passadís que anava a la Serra de Quives i ja donaven vista a Favanella” (p. 127). Afegirem que la Torre del Rico i Favanella (oficialment, Abanilla) formen part del Carxe.

Una altra llegenda, curteta, però que aporta informació sucosa, “La Torre del Rico i el castell de Jumella”, posa que “m’han dit que, de la Torre del Rico al castell de Jumella (que era dels moros), hi ha un minat que crec que passava per baix, per baix terra. Això era un fort i allò també. I, aleshores, les forces es passaven per baix” (p. 128). Per tant, la força romania en la terra i, a més, en la zona de les arrels, és a dir, en les dones, les quals empiulaven amb altres llocs i, així, s’hi obrien.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes eròtiques, amb dones receptives, transmissores i senyores ames

General, , , ,

Una altra llegenda recopilada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què copsem el matriarcalisme, fins i tot, en lo eròtic, és “Em vaig tornar Satanàs”. “L’any 1911, el dia onze d’agost, un home treballava en una casa on veia que l’ama i l’amo s’untaven amb una untura, desapareixien i se n’anaven al ball” (p. 121). Afegirem que, per exemple, untar la dona vol dir tenir relacions sexuals.

A més, qui narra el relat, comenta que una segona nit, ell es va untar, que es va tornar Satanàs “i me’n vaig anar amb les bruixes, és clar. I, a la nit vinent, m’unte amb un altre ungüent” (p. 121). És a dir, on va la corda (les dones, ací, bruixes, un nom que, de feia segles, es relacionava amb dones sàvies, que havien transmés molta cultura i que, arran del Renaixement, foren arraconades o motiu d’acaçament), va l’home que treballava en la casa on vivia la parella.

Tot seguit, passem a unes paraules que enllacen amb lo matriarcal (per mitjà de símbols): “Satanàs era un sant i tots havien de besar-li el cul. A banda, el cul era al mig de la casa i tots ballaven, passaven i li besaven el cul” (p. 121). Per tant, la dona (ací, simbolitzada pel diable) era lo més important de la casa i, quant al cul (part del cos molt vinculada, àdhuc, amb la sexualitat), era besat per tots: ningú no es desentenia de lo femení. Fins i tot, captem un ball que podríem qualificar d’eròtic i que, a més, té lloc de nit.

Un altre passatge que empiula amb lo sexual posa “I mon avi diu que va agafar una alena i que, en lloc d’anar a besar-li el cul, a cada  moment que hi passava, li arrancava una polzada i comenta que li deia Satanàs:

-Recollons! Quin pèl de barba més fort que tens, que m’esgarres!” (p. 121). Per consegüent, l’home introdueix el penis a la dona.

Una altra llegenda, “Nostre Senyor a Ubeda”, que figura en la mateixa obra del Carxe i que ja es coneixia per l’any 1890 o abans, transmesa per una ama i que és semblant a altres relacionades amb Catalunya, tracta sobre una velleta a qui se li presentà el Senyor (que anava pel món). Aquesta anciana acull Jesús en sa casa, on també vivien llauradors que treballaven en el camp. Fins i tot, li donaven un llit (p. 126).

A banda, fan diferents oferiments al Senyor i l’home accepta un got de vi, un plat de calent i una cullera junt amb el plat. Llavors, “Amb la cullera i amb el got, el Senyor va formar lo que era una església i ell restava tancat en clau. I, quan el llaurador de la casa, va obrir l’home, veié que la clau s’havia desfet i que tenia formada allí una església. I això era… Déu, que anava pel món” (p. 126).

Adduirem que, en aquest passatge, abunden els trets matriarcals, en nexe amb la dona i amb la recepció: 1) la cullera acull lo que capta i és com els llavis del xiquet que mama; 2) el got fa de recipient de líquid (el qual enllaça amb la dona i, en el relat, amb el vi, el qual procedeix d’una planta que creix cap a la terra, o siga, cap a la mare, el raïm, en una de les dues èpoques de més foscor de l’any, la tardor), 3) l’home (la clau, que representa el membre viril) penetra en la dona, la qual 4) està simbolitzada per l’església (per exemple, en el llenguatge d’humor eròtic, en què és la vagina i, per extensió, la vulva) i, així, 5) el fill torna a la mare i, com a agraïment, s’ha creat una assemblea, una comunitat (dues paraules que tenen a veure amb el significat etimològic del mot “església”).

Finalment, direm que resulta significatiu que es bastís una església, ja que ens plasma el paper de la dona en les cultures matriarcalistes, no precisament secundari.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La figuera i la palmera, símbols matriarcals de la dona que salva, acollidora i molt oberta

General, , , , ,

Una altra llegenda en què es plasmen trets matriarcals, i que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, és “Per què la figuera té dues collites?”. Cal dir que aquesta narració ha sigut recopilada (encara que amb passatges semblants o lleugerament diferents) en el Pallars (per Pep Coll) i en altres llocs de Catalunya abans de 1930. Així, “quan la Mare de Déu encara no havia criat i Sant Josep i ella anaven a Betlem, van veure els militars que hi havia aleshores, que eren els jueus, i els dos s’acostaren a una figuera que havien vist.

Més avant, la figuera, per a salvar els dos i el Nen, va deixar caure les rames, formant com una volta, i els va ocultar. I no van morir. I, per això, el Senyor va dir a la figuera:

-Com a agraïment, per fer això, tu tindràs fruita dues voltes, dues classes de fruita (que són les figues i les bacores).

La figuera, ara mateix, mou ja, de seguida, per les bacores. I, després de les bacores, ixen les figues. En agost, venen les bacores; i, les altres, almenys, al setembre” (pp. 119-120). Com podem veure, ens trobem amb una llegenda que serveix per a explicar, no sols el naixement, sinó el paper acollidor i matern de la mare (ací, simbolitzat per la figuera, un arbre el fruit del qual representa els genitals externs de la dona). Igualment, l’arbre, per mitjà de l’ombra i de la foscor (dos trets que empiulen amb lo matriarcalista i amb la dona) fa el paper de mare.

Finalment, el Senyor agraeix la figuera.

En línia amb aquesta llegenda, n’hi ha una altra del Carxe, “Per què els dàtils tenen una O al pinyol?”, la qual, a més de traure trets que tenen a veure amb el matriarcalisme, presenta una visió oberta de la sexualitat: “Els dàtils tenen el pinyol i els pinyols tenen una O (però molt ben dibuixada) perquè la Mare de Déu, quan Ella anava junt amb Sant Josep i el Nin en el burro, van veure venir un tumult de gent, dels que anaven en contra d’ells i buscant-los per a matar-los.

Llavors, els tres es van clavar baix d’una palmera que era prou alta i que tirava les fulles cap amunt. No hi havia més arbres que la palmera. I diu Nostra Senyora:

-Oh, palmera: salva’m! Oh, palmera: salva’m!

I després es van fer totes les fulles doblades cap a avall i, en el buit, contra el tronc, van romandre.

El tumult va passar pel camí, que estava propet, però no van saber que els tres eren allí i, quan la gent se’n va anar, els tres van eixir-ne i van continuar el seu camí” (p. 120).

Per consegüent, la palmera (que ascendeix com el penis de l’home) es doblega a la dona i, mitjançant eixe buit (en nexe, com ara, amb la cova, com a lloc de recepció), la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen passen l’hivern (època en què naix el Nin i, igualment, d’acollida, com podem captar durant les festes de Nadal). Afegirem que la dona (Nostra Senyora) actua amb iniciativa.

Finalment, quan la gent fa via (tret que enllaça, si més no, amb la primavera, època que representa l’inici de l’obertura), ells prossegueixen el seu camí, alliberats per un personatge femení (ací, la palmera).

Adduirem que les llavors dels dàtils tenen una forma que recorda la vagina (també coneguda, popularment, com la poma, la figa, la cotorra i…, fins i tot, com el betlem) i que tots tenen una forma, poc o molt, redona o que, més bé, recorda lo circular, fet que té a veure amb el simbolisme a nivell mundial, en lloc de fer-ho amb el pal vertical o que acaba en punta i que mira cap al cel.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta iniciativa, que transmeten rondalles, que aproven lo eròtic i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem el matriarcalisme, és “El conte de la raboseta i el compare llop”. En començar, la narradora (perquè la conta una dona) diu “Puix, això és que jo portava els meus netets a la llum de la lluna. Eren xicotets: el xiquet i la xiqueta. Però ara ja són grandets. I ens n’anàvem:

-Hala: anem-nos en aplegar la foscoreta.

I, en un banquet que hi havia allà als afores, ens asséiem. I li deia:

-Veus? A la muntanyeta. Vos contaré el conte de la raboseta i el compare llop.

-Ai, sí, sí, àvia, sí. Conta-nos-el. A veure. I què?

I jo els feia:

-Mira, mira: tu veus com passa el llop per allí.

I els xiquets, tan innocents…:

-Sí, àvia, sí. Ara l’he vist passar” (p. 115).

Com podem veure, una dona (ací, una àvia) és la transmissora de la cultura i ho fa molt oberta i permetent la innocència dels xiquets, és a dir, sense criticar-los. Per tant, en aquest paràgraf, també captem u dels trets de l’educació matriarcal.

Tot seguit, la velleta afig que “la raboseta era molt bergant i se’n va anar a casa del compare llop i li va dir:

-Mira: jo me’n vaig a menjar albercocs a l’albercoquera del tio Juan ‘la Fonda’. Tu hi vols venir?

I, com el llop era un manta, li diu:

-Ai, xica. Jo, ara, no m’alce. Jo estic cansat.

La rabosa li respon: -Doncs, mira. Saps què et dic? Que jo sí que me’n vaig. Tu roman ahí i et menjaràs els pinyolets, perquè jo em menjaré tots els albercocs.

-Hala. Doncs, vés. Ara, en acabar, aniré jo” (p. 116).

Per consegüent, apareixen trets que empiulen amb lo matriarcal: la dona és més activa que l’home i, de fet, no sols té més iniciativa, sinó que aprofita millor les ocasions (es menjaria els albercocs i no s’hauria de conformar amb els pinyolets). A banda, al capdavall, ell accepta anar-hi: això sí, després que la rabosa s’haja mogut.

Sobre aquest detall, diré que el 18 de maig del 2024 demanàrem sobre dones nascudes abans de 1920 i que tinguessen com a referents dones reals (o, per exemple, de contes) i envií un comentari a Casimir Romero Garcia sobre la filla del carboneret (una jove que apareix en una rondalla recopilada per Antoni Ma. Alcover en el segle XIX, en què el rei capta la intel·ligència de la jove i accepta casar-se amb ella): “Les rondalles són un potosí amb molts trets matriarcalistes que, com diríem popularment, s’han salvat de la foguera” i ell ens plasmà “Esta trenca els tòpics”. I el conte que tractem ací n’és u de moltíssims que han passat de generació en generació.

Continuant amb el relat, la rabosa, amb iniciativa i amb espenta, convida el llop a anar de vesprada (moment del dia que enllaça amb el matriarcalisme) a la festa en Canyada del Blat. I ell li diu:

“-Sí: ben pensat.

Com que la raboseta va agafar un conill, el va matar, van fer l’arròs” (p. 116) i, en acabant, es posen a ballar.

Ben avançada la rondalla, premien els dos animalets: “Maria la Corredora (que era com deien a la carnissera) vos donarà uns presents: al llop, un collar de llonganisses; i, a tu, un collar de botifarres” (p. 116). Aquest passatge trau trets simbòlics: la llonganissa té un color clar (lo masculí, l’home); la botifarra, fosc (lo femení, la dona).

Finalment, els dos, contents d’haver ballat, comenten als del poble: “Ara, balleu vosaltres i nosaltres ens n’anem molt contents, perquè ens heu fet un present que no ens esperàvem” (p. 117).

Un altre relat (ací, una llegenda) en el llibre “El Carxe. Recull de la literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es reflecteix lo matriarcalista, àdhuc, mitjançant l’erotisme, és “Per què és maleïda la ploma de la perdiu?”. La Mare de Déu anava de part, Sant Josep veu una perdiu maleïda i, mentres que la parella anava per una drecera d’una muntanya, hi havia moltes perdius. I una d’elles caga en la mula…, “La mula pega un salt i tira la Mare de Déu. I diu Sant Josep:

-Maleïda siga…

I respon la Mare de Déu:

-La ploma; la carn, no” (p. 119). O siga, lo espiritual, no lo terrenal (ni lo sexual). Aquest passatge, al meu coneixement, a banda, es posa de part de la maternitat: que la carn (el futur xiquet) done bon resultat, que nasca. Com podem veure, el darrer personatge que parla és la dona (ací, Nostra Senyora) i, a més, ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)