Arxiu de la categoria: General

“Ajudem al pagès”, comentaris de Montserrat Cortadella

General

Paraules de Montserrat Cortadella, hui, 11 de setembre del 2024, en Facebook, en relació amb el tema del dia, sobre pageses vitivinícoles:

“— M’agrada molt i molt, però sempre anem a parar al mateix lloc. Amb ajut, aquest cop, de les lletres; lletres tan ben escrites, tan adients amb el tema, tan endinsat amb la dona, que m’ha posat la pell de gallina.

No esperem: ajudem al pagès. Sense ells/es, estem perduts. No cal tenir a la família gent de camp (com he tingut jo) per saber el que és aquest treball. Són ells qui s’ajupen cada dia també emparrant-se als arbres. I donar-nos el bo i millor del que dóna la terra.

Una abraçada i avant sempre. 

              VISCA LA GENT DEL CAMP.

I, a tu, Lluís, per obrir els ulls a qui els pugui tindre tancats.

             VISCA CATALUNYA”.

 

Gràcies pel comentari i per les teues paraules.

L’estudi sobre el matriarcalisme no pretén obrir els ulls de ningú, però sí que podem dir que, a més d’u, li ha permés captar trets i realitats que abans li eren desconegudes.

Avant les atxes a tots.

Una forta abraçada,

Lluís

 

11 de setembre del 2024

 

Diada de Catalunya 

El sentiment de pertinença a la terra, pageses que l’estimen i lo maternal

General, , , , , ,

Empiulant l’escrit sobre el pagès vell en el món rural amb un altre, però, en què la major part del text és un poema, en l’entrada “Dones que estimen la terra” (https://www.elisendaguiu.com/dones-que-estimen-la-terra), de la web “ElisendaGuiu.com”, el 5 d’abril del 2024 poguérem llegir aquests versos:

“Dona

Que treballes la terra

Que l’estimes

La cuides

I la conrees

Dona

Que la terra et remou

Et commou

T’alimenta

D’esperit i d’estómac

Com una placenta

Dona

Que fas vi

I fas vibrar

Que estimes

Allò que mimes

Que cuides

I acarones

amb somriures.

Dona que rius

i que plores

Que sommies

Sense filtres

Ni traves

I projectes

Amb il·lusions

I empenta.

Dona que lluites

Sense complexes

I no et rendeixes

Dona que reprens

Dona que vius

I revius

Dona que et perds

I et trobes

Dona que dones

I reps

amb els braços oberts.

Dona pagesa

Dona del Penedès

Dona d’arreu

Benvingudes.

 

Amb aquest text personal, donava la benvinguda a les 50 dones viticultores procedents principalment de diferents punts del Penedès, en l’acte de presentació del llibre ‘Converses a peu de vinya’, de la Maria Rosa Ferré i publicat per Aldana Edicions”.

Com podem veure, la dona treballa i estima la terra, la tracta com si fos un nen i, per descomptat, com sa mare ho hauria fet amb ella (per exemple, quan l’actual dona mamava).

Però també vincula lo tel·lúric amb l’esperit, amb els ànims, i, altra vegada, ho relaciona amb lo maternal (en aquest cas, amb la placenta).

A banda, com que conrea la terra i ho fa amb simpatia i l’acarona amb somriures i acompanyada d’una vida receptiva a la part sentimental de la persona, li resulta més fàcil anar avant: “I projectes / Amb il·lusions / I empenta / Dona que lluites”.

Això sí: en línia amb la cosmovisió matriarcalista, no sols plasmada en els versos “Dona que dones / I reps / Amb els braços oberts”, sinó quan Elisenda Guiu posa “Dona pagesa / Dona del Penedès / Dona d’arreu / Benvingudes”. Així, lo femení, els llauradors (en aquest cas, dones), el camp, la comarca i les persones d’altres indrets, són benvinguts.

Quant al llibre, el títol del qual és “Converses a peu de vinya. 50 viticultores del Penedès”, de la fotògrafa Maria Rosa Ferré, en l’entrada “ENTREVISTA a Maria Rosa Ferré: ‘Arran del llibre s’ha generat una gran complicitat entre les viticultores'” (https://elcargol.com/entrevistes/10225-entrevista-a-maria-rosa-ferre-arran-del-llibre-sha-generat-una-gran-complicitat-entre-les-viticultores), publicada en el setmanari del Penedès “El Cargol” en març del 2023, copsem que l’autora comenta que, cap a la primavera del 2020, quan una pandèmia passà a Catalunya, “jo parlava amb moltes dones que treballaven al camp i sempre em deien ‘Amb mi, no parlis; parla amb el meu marit o amb el meu fill’. Això em deixava molt tocada, perquè em semblava que retrocedia molts anys de la meva vida i vaig tenir la idea de fer aquest llibre perquè elles tinguessin veu”.

Més avant, addueix que la feina l’ha feta de manera altruista, “perquè no volia fer negoci amb elles, perquè veiessin que era un projecte sincer, que només volia la seva visibilització i donar a conèixer les seves històries. Jo no volia la típica entrevista, volia una cosa més tranquil·la, sense presses i que em permetés aprofundir tant en la persona com en les famílies, perquè hi ha molts avis que són els causants que la néta estigui on està”.

Al final de l’entrevista, Maria Rosa Ferré diu “He après molt i m’ho he passat molt bé, però m’han donat més elles a mi que jo a elles. A més, he vist la unió i la complicitat que s’ha creat entre elles, que és molt important. Ara estan contentes perquè noten que se les escolta”. En nexe amb aquestes darreres frases, podem dir que la recerca sobre el matriarcalisme, no sols féu possible que persones de llocs diferents captassen punts en comú entre eixes terres, sinó, igualment, que sentissen que, com aquell qui diu, eren membres d’un mateix tronc… i no se sentien soles. Això, de rebot, també afavoria el sentiment de pertinença a la terra i que, més d’una vegada, hi hagués comentaris entre persones que només es coneixien per Facebook.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els pagesos, el tros i els arbres

General, , , , ,

En línia amb la vida rural i amb el sentiment de pertinença, el qual té prou a veure amb conrear-la o bé amb promocionar lo relacionat amb la cultura vernacla de l’espai geogràfic on està i molt, òbviament, amb la llengua, el 28 d’agost del 2024 trobàrem l’escrit “Elogi del pagès” (https://rcamats.wordpress.com/2011/12/08/homenatge-al-vell-pages), publicat per un nét seu (Ramon Camats) el 8 de desembre del 2011 en la web “Ramon Camats”. Així, quan Ramon Camats parla sobre el seu avi, qui, eixe dia, feia els noranta anys, comenta que “En Josep, un pagès d’Oliola, a La Noguera, avui fa noranta anys. És un home de mirada franca (…). Gaudeix d’una perfecta salut: no ha de prendre cap pastilla per controlar la pressió arterial, la glucosa de la seva sang o l’artritis; tampoc no ha de parar compte amb el que menja i beu. De fet, diu que a les menjades només pren vi -això sí, moderadament-  i, fins i tot, es concedeix un cigarret de tant en tant. Evidentment, no necessita ajudes per dormir ––cosa que fa plàcidament totes les nits- i, quan es desperta, de matinada, fa petar la xerrada amb la Mercè, la seva dona, fins a trenc d’alba, hora en què ambdós es lleven per esmorzar: una torrada, una mica de cansalada viada, a voltes, uns ous ferrats i un traguet del porró”. Enllaçant amb aquestes paraules, ma mare (nascuda en 1943) conta que, quan ella tenia uns dotze anys, un metge digué al meu avi matern que li convindria anar a viure al poble,… i ho feren.

Tot seguit, passem a unes paraules que empiulen amb molts comentaris referits a dones nascudes en el darrer quart del segle XIX: “Ha treballat tota la vida. Cada matí el podeu veure sortir amb el seu tractor cap al tros, on passa el dia (…). Diu que no s’ha cansat mai; de fet, el que ell entén per descans: canviar de feina, ens assabenta del seu tarannà. Així i tot, algun cop el veureu assegut, recolzat en una alzinera o un roure, llegint una novel·la de Marcial Lafuente Estefanía, el seu entreteniment literari preferit”. Per consegüent, en temps d’esbarjo i tot, més d’una vegada, ho fa en contacte amb la natura, ací, al costat d’un arbre (en aquest cas, a més, dos molt simbòlics i on, sovint, històricament, es prenien moltes decisions i hi havia reunions en nexe amb el comunalisme).

Igualment, copsem que “Els dies que no va al tros, el trobareu a l’hort, amb el xapo a les mans, plantant cebes, trumfes o espinacs, fent cavallons perfectament arrenglerats, entre els quals circularà l’aigua de la font que rega el planter. Quan toqui, podreu contemplar-lo amb una sulfatadora d’aram a l’espatlla”.

A banda, s’ha conservat el tractament tradicional de “vós” (en lloc del de “vosté”, el qual, sobretot, en el Regne de València, penetrà en el segle XVIII i ha estat molt arrelat): “Els qui li diuen padrí i el tracten de ‘vós’, han après a treballar amb ell. Els ha ensenyat a brandir l’aixada, els ha instruït en l’art antic de la dalla; amb ell, han fet garbes i han batut a l’era quan aquestes destreses i feines ja eren un anacronisme. Ell els ha explicat la diferència entre el romaní i l’espígol, els ha mostrat els llocs on es crien els bolets de soca, les gírgoles i els pebrassos, i els ha advertit contra les farineres bordes i les cogomasses”.

Afegirem que, “Amb ell, també han après a viure: una saviesa antiga, reposada, brolla dels seus llavis. Les seves cròniques de la guerra [de 1936-1939], mai no oblidada, sempre present, són una vertadera escola de l’existència”. Partint de vivències que tinguí amb més de cinc persones (bé catalanoparlants, bé castellanoparlants) que, quan començà la guerra, ja tenien deu anys, diré que estimaven la vida i que promovien que no hi hagués actes de violència entre persones.
L’entrada també posa que  “És un rar exemplar d’una generació gairebé extingida, prototipus d’un saber i d’un fer que els habitants de ciutat hem perdut. No és únicament, per l’edat, que mereix respecte, sinó perquè, sense saber-ho ell, atresora i conté un dels pocs models de vida que garanteixen la bonhomia i la felicitat”.

Adduirem que, en un altre escrit de Ramon Camats, “Noranta-nou anys” (https://rcamats.wordpress.com/2010/12/13/noranta-nou-anys),  que té a veure amb l’anterior i també publicat en la web “Ramon Camats” (però el 13 de desembre del 2010), plasma que “No es vantava gens de la seva edat (…).
En Josep sempre va fer de pagès. Només els afers militars van trencar, dos cops, la seva llarga vida de treball. (…).
El tros va ser tota la seva vida. Recordo que, quan jo mateix era petit i l’acompanyava a la vinya, mentre berenàvem l’acostumada llesca de pa amb oli, ell em contava, a redós d’una alzinera, que son pare el feia anar a plegar fem dels camins abans d’anar a escola. (…) Sempre que penso en ell, com ara, m’adono que la vida urbana que he triat desdibuixa la dimensió natural del temps que només les persones com Josep han viscut gairebé sempre. El pas de les hores, en efecte, era molt evident per als pagesos d’abans, que feien vida al tros, i no tenien elements de distracció. A punta de dia, havien de ser al peu del bancal i, quan es feia fosc, plegaven, perquè les mules no portaven pas llums als ulls. (…) el temps cal aprofitar-lo, com feien els pagesos, que només disposaven de les hores de claror natural”.

Finalment, posa que “Els vells –i en Josep ho era− són com les roques, que, amb els anys, cristal·litzen i resplendeixen, i guanyen amb transparència el que perden de color”. Això que els ancians són com les roques, més d’una vegada, m’ho ha dit ma mare, principalment, en relació amb dones de l’època de les seues àvies o un poc més jóvens: qui passava les proves més fortes (amb setanta anys), passava de huitanta i, més d’una vegada, aplegava a noranta. I més: un amic i coneixedor de la cultura colla en Atacama, em comentà un dia que, en aquelles terres (on ell havia viscut durant cinc anys), moltes persones… aplegaven a cent vint anys. Sí: a cent vint. I, quan li demanàrem si els recopiladors de rècords, s’acostaven a aquells indrets, ens respongué que no, que no ho fan. Potser perquè serien a més de quatre mil metres d’altitud…

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, pagesos realistes i l’educació matriarcal

General, , ,

Un altre escrit en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra és “Albert Maeso: ‘Els meus avis em van ensenyar la duresa i bellesa de la vida rural’” (https://www.smpalautordera.es/ca/informacio/noticies/pln293/albert-maeso-els-meus-avis-em-van-ensenyar-la-duresa-i-la-bellesa-de-la-vida-rural), de la web “Parc Rural del Montserrat” i publicat en novembre del 2021. Així, Albert Maeso, de vint-i-set anys i nét de família pagesa, comenta “he après dels meus avis materns, que sempre han viscut de la terra; han estat grangers durant molts anys i vaig créixer passant moltes hores amb ells. Avui dia són el gran pilar que em manté arrelat a aquesta regió. També he après tècniques més sostenibles i ecològiques d’agricultura de manera autodidàctica”. Per tant, aporta importància a l’educació rebuda pels seus avantpassats, en aquest cas, pels padrins, qui, a banda, li han transmés el sentiment esmentat i ell l’ha acollit de bon gust.

A més, resulta interessant la concepció que aquest xicot té de la terra, no com una mena de propietat privada, sinó, més aïna, com una mare, trets que empiulen amb la tradició dels pobles matriarcalistes: “No crec que puguem parlar de tenir terres en el sentit més estricte del verb”.

Igualment, quan exposa sobre les que treballa, captem el paper que fa la dona (com a mitjancer en tractes, que diuen els llauradors de l’Horta de València): “Finalment, després de rebuscar molt, vaig trobar un que resultava ser de l’avi d’una noia del poble que coneixia de feia anys. Vaig posar-me en contacte amb ella i els hi va agradar molt la idea, m’ho van posar tot molt fàcil.

Quantes hectàrees són i què hi cultives?
No arriba a mitja hectàrea i hi cultivo olivera, majoritàriament, tot i que també hi tinc algun ametller i un parell de figueres”.

En acabant, quan li demanen sobre la seua relació amb la terra i amb la pagesia, afig “Vinc de família de grangers i pagesos i n’estaré agraït eternament. Els meus avis em van ensenyar la duresa i bellesa de la vida rural. Un cop tastes la satisfacció de menjar allò que les teves pròpies mans han conreat, és difícil renunciar al desig d’intentar ser cada dia una mica més autosuficient, donar bons aliments a la gent que estimes i intentar mantenir vius els coneixements ancestrals que, generació rere generació, s’han anat traspassant amb l’objectiu de tenir la millor collita possible”.

En nexe amb el detall de donar part de lo que té, de compartir, direm que va associat a la cultura matriarcal i que, com ara, es manifesta en el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” com també en la manera de transmetre lo que se sap i que ha passat d’avis a pares i a néts, principalment, mitjançant la dona: no és una educació magistral, ni instructiva (tipus militar), sinó com es pot llegir en moltes rondalles de la tradició catalana.

Adduirem que, en fer-li la qüestió sobre què li aporta el fet de ser pagès, diu “Crec que ser pagès és més una actitud que una afició o treball, tot i que també té molt d’això últim, evidentment. Jo vull ser pagès perquè em sembla una de les feines més dignes que existeixen; també, de les pitjors remunerades, per desgràcia. Deixant de banda la part més pragmàtica d’obtenir aliments saludables per a tu i els teus, crec, també, que ser pagès (…) ens obliga a veure que la natura segueix el seu propi ritme, que no és una línia recta i uniforme, sinó que segueix certs cicles i té límits. Podríem dir que ens fa sortir de la voràgine, per tocar de peus a terra”.

Finalment, sobre el tema de si ser llaurador és una afició, hem recordat que, cap al 2005, una colla de membres d’una coordinadora ecologista veïnal d’Aldaia i d’Alaquàs (CEVA), dues poblacions de l’Horta de València, ens proposàrem portar un hort. Doncs bé: un dia, en aplegar l’amic que n’era propietari, i parlar-li sobre la tasca, ens vingué a dir que és una faena en què cal inclinar el llom i que no és precisament còmoda, encara que sí que ens podem beneficiar d’estar en contacte amb la natura. Així, en cançons tradicionals catalanes, com ara, la de Mambrú, està ben reflectit: el pagès mira al cel (la pluja), mira enllà (l’esdevenidor) i mira en terra (toca els peus en terra, on són els arbres i els conreus) i no es dedica a eixa mena de vida contemplativa (com sí que pot fer el pastor, mentres que les ovelles, en un prat ben ample, mengen) més pròpia de cultures patriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, al poble i punts en comú amb altres Pobles

General, , ,

Prosseguint amb aquest sentiment, en l’entrevista “Josep Guzmán: ‘Conèixer la història local genera sentiment de pertinença’” (https://zona-sec.cat/2024/04/02/josep-guzman-coneixer-la-historia-local-genera-sentiment-de-pertinenca), publicada en la web “Zona-Sec”, i a què un antivirus Kaspersky que no teníem activat privava l’accés el 8 de setembre del 2024, l’historiador Josep Guzmán, u dels impulsors del “Centre de Recerca Històrica del Poble-Sec”, comenta que la Història que havien transmés en l’ensenyament primari espanyol (sota la llei de l’EGB, de 1970), era prou, però ell afig que “no té massa a veure amb la història que volem explicar. Quotidianitat és la paraula clau. Vam convidar una vegada a l’historiador Josep Fontana a fer un discurs inaugural. Li vaig dir: ‘Nosaltres fem la petita història’. Ell em va respondre: ‘Vosaltres feu la història de veritat: la dels llibres és la història dels personatges; la història és la història del poble’. Parlem de com la gent feia les festes majors, com van passar la guerra, (…) persones anònimes que han fet la història d’un barri. L’any 1998 ens constituïm com a associació per tenir més força. Els 25 anys ja els tenim, doncs”.

En relació amb aquestes paraules de Josep Fontana, en el 2024, recordí que, a setze anys (curs 1987/1988), en la primera classe d’”Història”, la mestra ens repartí un poema en què es reflectia que, les grans fites que eixien en molts llibres, eren resultat de la suma de xicotets detalls de moltes persones. Un fet semblant, com ara, a quan veiem els castellers en bona part de Catalunya o, si som en el País Valencià, per exemple, durant la celebració d’una marededéu trobada (com ara, en Algemesí, una població de la Ribera Alta, el 8 de setembre). Sobre la història dels personatges a què fa al·lusió aquest historiador, direm que, en el primer quart del segle XXI, encara predominava en els grups feministes antipatriarcals, quasi trenta anys després que et parlassen en Magisteri sobre aquesta línia de presentar la Història: la positivista (la Història, en aparença, objectiva i, més bé, centrada en els emperadors, en reis, en guerres, en grans monuments…). Per cert, la possibilitat d’estudiar Magisteri amb l’especialitat Humanes fou eliminada en temps dels socialistes espanyols (PSOE, 1982-1995), no de la dreta (PP, 1995-2004).

Més avant, quan la jornalista li demana sobre un fet històric que moltes persones del barri no sàpien, Josep Guzmán, entre d’altres coses, respon “Per a mi, es molt important que, quan, a una persona nouvinguda, li expliques la història d’aquí, li provoqui arrelament. Un jove acabat d’arribar d’Àfrica va conèixer la història de Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, nascut al barri, i va dir: ‘Això, a la meva terra, encara passa’. Genera sentiment de pertinença i això és molt positiu”. Un fet semblant esdevé quan copsem que, per exemple, hi ha trets comuns entre cultures matriarcalistes d’altres indrets de la Terra i la cultura catalana i, a més, en molts temes: no sols captem més trets forasters, sinó que, en comentar-los a altres persones i, de pas, fer-los qüestions que hi tenen a veure, sovint, et responen que sí, que també ho han conegut, que això era un fet en la família o bé en el poble (o en el barri) on vivien…

Un altre punt interessant és quan Josep Guzman, al capdavall, trau unes paraules molt sucoses, que, cap al 2006, ja em digueren algunes persones i que, en fer recerca i, a banda, possibilitar l’accés a ella, mitjançant Internet, ho evoquem: que escriguéssem en un diari (en aquest cas, en una web), per a que les generacions de l’esdevenidor poguessen conéixer el present que ara vivim:

“-I, per als propers 25 anys?

-Créixer en investigadors i que hi hagi més consciència de barri. N’hi ha, però falta preservar més. Sempre dic: escriviu i preserveu. Escriu un dietari i preserva, ja que vivim en un món digitalitzat amb la generació que té més imatges i de la qual perduraran menys imatges. (…) Fes vint fotografies i, almenys, una en paper. Si no, perdràs el disc dur, canviaràs el mòbil…”.

Per això, aprofitem Internet i, com ara, Facebook i Twitter: per a aplanar una educació que enllaça amb lo matriarcalista i amb lo maternal.

Agraesc la generositat de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Per molts anys a totes les qui hui celebren la festivitat d’alguna marededéu trobada, les quals tenen molt a veure amb el matriarcalisme.

En Alaquàs, el poble on visc, de l’Horta de València, hui n’és la de la Mare de Déu de l’Olivar. En una de les entrades de setembre del 2023, hi ha una llegenda que em narrà ma mare i que hi té a veure: https://malandia.cat/2023/09/una-llegenda-relacionada-amb-la-mare-de-deu-de-lolivar-alaquas-lhorta-de-valencia.

Finalment, vos diré que ahir, 7 de setembre del 2024, Agustí Carbonell Mestre ens comentà que, “A Sitges, les persones acostumem a fer ofrenes a la Mare de Déu del Vinyet.

La del Vinyet, la va trobar un moro que treballava per a una família rica. Posava la imatge dins un cabàs i, quan arribava a la casa, aquesta no estava dins. Per això, van decidir construir l’ermita al lloc on la van trobar”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, al barri i el paper maternal

General, ,

El 1r de setembre del 2024, després que m’acceptaren en el grup “Tu no ets de Gràcia si no…”, escriguí “¿Teniu articles o poemes referents al sentiment de pertinença a la terra, a la comarca, al poble o bé al barri? ¿Coneixeu persones que n’hagen escrit? Gràcies.

És per a l’estudi sobre el matriarcalisme”.

Tot seguit, una dona del grup, Ane del Blanco, ens comentà que “La petició de placa blava per Aute a la Plaça Rovira té a veure amb el seu sentiment de pertinença al barri: ‘Plaça Rovira, vella Plaça Rovira del meu barri de Gràcia’ diu la seva cançó ‘Somnis de la Plaça Rovira’.

Ell sempre explicava que el seu sentiment de barri popular només el tenia amb Gràcia. Està recollit en moltes entrevistes en les quals parlava en català”.

En acabant, la cercàrem en Internet, per exemple, en la web “Cancioneros.com”, en què figura la lletra de la cançó “Somnis de la Plaça Rovira” (https://www.cancioneros.com/nc/11356/0/somnis-de-la-placa-rovira-luis-eduardo-aute), de l’artista Luis Eduardo Aute (nascut en Manila en 1943). Diu així:

“De vegades, els somnis

viuen la realitat

i, a l’invers, hi ha vida

que fa real lo somiat.

 

com és aquesta nit dolça

d’un agost d’envelats:

pels carrers, fent la festa

que em transporta al passat,

 

un passat com un barri

de futurs sense espills

on van viure els meus avis,

on van néixer els seus fills”.

 

Per tant, el cantant, qui, fins a ben avançada la infantesa, no estigué en la ciutat de Barcelona, està en el barri i el plasma: festes, on havien nascut els seus padrins, on ho feren els seus fills, això és, on hi havia part de la seua família i, així, continuïtat.
Igualment, afig 

“Tinc records del meu pare

quan, després del treball,

ens baixàvem a beure

les orxates d’en Vall.

 

Plaça Rovira, vella Plaça Rovira

del meu barri de Gràcia,

i el meu cor adormit,

Plaça Rovira, em bategues guspires

d’un foc que ja era cendra…

I, més que fum,

ets tota llum

aquesta nit”.

 

O siga, que el pare fa un paper, en part, maternal i participatiu en la zona, principalment, en la Plaça Rovira, una mena de punt de trobada, com solen ser-ho moltes.

Adduirem que el tema esdevé de nit, un tret vinculat amb el matriarcalisme.

A banda, diu

“I, a la nit, ens n’anàvem,

per canviar un poc d’ambient,

fins el Bar Comulada,

el palau d’en Climent,

 

on les ensaladilles

de la seva patent

feien que el tast dels somnis

fos un gust pel client”.

 

 

En aquests versos, copsem una relació amb bona avinença entre el comerciant i el client. Després, reporta que

“La farmàcia d’en Pere

i el quiosc deien ‘Prou:

a tancar, que ja arriba

el darrer trenta-nou’”.

 

Com podem veure, sovint, apareixen els noms familiars, com es coneixen personalment.

Finalment, Luis Eduardo Aute posa part de l’educació que tingué amb son pare, quan tots dos caminaven junts:

“I, al primer son del somni,

quan el temps va partir,

el meu pare em deia:

‘Anem a casa a dormir’.

 

I, en silenci, tornàvem

lentament cap amunt,

a la torre dels avis

i tots els seus difunts.

 

I, entre el pou i les pedres

del jardí de Massens,

la galàxia ens plorava

pluges de Sant Llorenç.

 

I el meu pare em parlava

assenyalant-me el cel:

‘Fes-li, abans dels teus somnis,

un petó al teu estel’”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Lo que les dones nascudes abans de 1920 remarcaven dels seus hòmens

General,

Bon dia,

A continuació, plasmem unes paraules de Pilar Ortiz De Paz, del 2 d’agost del 2024, en relació amb què remarcaven dels seus hòmens:

“— Per a la meva mare, no hi havia ningú millor que el seu home, o sigui, que el meu pare. Van viure l’un per a l’altre tota la vida. El que més destacava d’ell, que era molt treballador i bona persona (i puc assegurar que així era)”.

Igualment, Quima Estrada Duran ha escrit “Aquí hem tocat os! Les meves es van casar per amor i van tenir marits molt avançats per a l’època. En destacaven que eren treballadors, que no tenien vicis i, per sobre de tot, que les defensaven de la sogra.

Van ser molt afortunades. Sóc conscient que no era lo habitual. Per posar un exemple: els companys de l’avi patern se li reien perquè, a la nit, era ell qui donava el biberó al meu pare. Ell els responia: ‘La Quimeta fa tantes hores com jo a la fàbrica, ajuda els pares (que ja són grans) i porta la casa. És la meva responsabilitat dormir tota la nit i fer el que pugui a la casa’.

Per part materna, per allunyar la dona, de la família, i que pogués tenir llibertat, van anar-se’n del poble a Barcelona. Uns avançats al seu temps!”.

Sobre les paraules en nexe amb l’avi patern, ma mare (1943) m’ha dit “D’eixes, també n’hi havia”.

A banda, Ernest Perera Folch ens ha posat que, “A pagès, es deia molt ‘És un bon home, treballador i net'” i que ma mare m’ha comentat “Això es deia, normalment.

Mon pare era molt formal, per a com s’era aleshores. I sensible”.

Finalment, Xavier Cristòfol Mas ha escrit aquestes paraules:

“— El que puc dir. La meva àvia materna, nascuda, crec el 1913, s’ho va fer amb el meu avi perquè era un tarambana i era guapo. Es va haver de casar perquè va quedar prenyada.

El 1940, confiant en la paraula de Franco que afusellaria al seu marit (promesa que Franco no va complir), es va buscar un company de vida de qui destacava que era bon home i treballador (canvi de criteri!). Van estar junts fins al final, amb aquest.

La meva bés-tia, de la primera dècada i que dominava l’alemany, es va casar amb un capità alemany de les Brigades Internacionals per guapo i culte. Quan va tornar -ell- a Alemanya, va anar de pet a Dachau, on va morir.

La meva bés-tia no el va oblidar mai (ho puc assegurar).

L’àvia paterna (1911) es va enamorar del meu avi per les seves habilitats comunicatives (epistolars i orals).

El meu pare ignora totalment com es van arribar a conèixer un home de Lleida amb una dona de la Pera d’Empordà. Per cartes, és clar”.

Agraesc la generositat de les persones que han respost en relació amb el tema.

Una frase: “Aquí hem tocat os!”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

El sentiment de pertinença a la terra, la pagesia i les dones com a educadores

General, ,

Una altra entrada en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra és “Alcarràs: una història de pagesia, tradició i família” (https://www.espaiagraribaixatordera.cat/alcarras-una-historia-de-pagesia-tradicio-i-familia), publicada en la web “Espai Agrari Baixa Tordera” en maig del 2022. Així, podem llegir que la pel·lícula “Alcarràs”, la qual té el nom d’una població catalana de la comarca del Segrià, “Es tracta d’una oda a la terra, l’agricultura, la tradició i el vincle familiar”. La directora, Carla Simón, “ubica la trama al poble natal de la seva mare, parla de la pertinença a un lloc”. Per tant, enllaça la terra amb una figura femenina: la mare.

A més, “El film reivindica la identitat d’un ofici: la pagesia tradicional, arrelada a una terra i els seus fruits”.

Més avant, copsem que “Simón porta les càmeres a la terra per narrar una història com, de ben segur, se’n poden trobar a les nostres comarques” i, per consegüent, en contacte amb la realitat i en què es plasma “la joia del treball en equip, els dinars familiars al voltant d’una cassola de cargols a la brasa i el joc dels infants a l’horta”, trets que empiulen amb el matriarcalisme.

En eixe sentit, en l’article “’Ho tens aquí’: El vídeo de l’estiu que reforça la identitat del Vallès” (https://monterrassa.cat/societat/tens-aqui-video-estiu-reforca-identitat-valles-274232), publicat en la web “MónTerrassa” en el 2022, posa que el Consell Comarcal del Vallès Occidental havia estrenat “el vídeo de la campanya d’estiu de la comarca, que reforça el sentiment de pertinença i la identitat del Vallès per promocionar el turisme de proximitat. El vídeo porta per títol ‘Ho tens aquí’ i anima a tots els seus ciutadans i ciutadanes a ‘viure les millors històries a prop de casa, perquè, com diu la lletra de la cançó, ‘som el que vivim, perquè som el que tenim aquí”” i, així, “reforçar el sentiment de pertinença de la comarca i visibilitzar tot el que tenim a través de la vida d’una dona que representa totes les dones del Vallès Occidental’, afegeix Giménez. (…) Ens explica la història de vida d’una dona, des de que és nena fins a àvia, on pot gaudir de tot el que ofereix el Vallès Occidental en les diferents etapes de la seva vida”.

Per tant, apareix la dona 1) com a símbol de la transmissió de la cultura tradicional i de vivències, com en moltes narracions (i com en comentaris que ens han fet o que hem pogut llegir en llibres, en Internet, etc.) que enllacen amb el sentiment esmentat 2) com també podem copsar en poemes en què els autors toquen els peus en terra i tenen la terra com si fos una mare, com en les cultures matriarcalistes, i 3), en publicacions que inclouen la història del poble estant (en aquesta entrada, àdhuc, per mitjà de l’àvia).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, comprensió i dones que deixen empremta

General, , , , , , ,

Una altra font que hem consultat en Internet, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, és la lletra “La terra dels avantpassats” (https://tempsdefranja.org/opinio/cartes-lectors/la-terra-dels-avantpassats), de Xavier Fernández i publicada en la web “Temps de Franja” (relacionada amb estudis comarcals de la banda catalanoparlant d’Aragó) en el 2020. Entre d’altres coses, diu “Jo sóc de Barcelona, però vinc, en part, d’una família de la Franja. La meva besàvia Florentina Buira Mascaró i els seus germans van deixar Albelda i varen emigrar a Barcelona. La meva besàvia sempre ha tingut importància a la meva vida, encara que no la vaig conèixer, ni tan sols vaig arribar a conèixer els meus avis. Coses de la guerra. La iaia Florentina ha estat, des de petit, un exemple de la persona que cal ser, bondadosa, calmada, cohesionadora de la família, assenyada, avui es diria que era altruista i empàtica amb tothom”. Primerament, direm que Albelda és un poble de la comarca de la Llitera. Aquestes paraules sobre la iaia són semblants a les que hem recopilat en comentaris referents a dones nascudes abans de 1920: com ara, el paper de fer possible la continuïtat del grup, la generositat i la comprensió.

En nexe amb la psicologia de la iaia Florentina, direm que, en l’entrada “Històries de Barcelona que m’explicava l’àvia” (https://www.paginesviscudes.com/histories-de-barcelona-que-explicava-la-meva-avia), redactada per Joan Serrat Montfort en “Pàgines viscudes”, hi ha unes vivències molt sucoses que, en el seu moment, narrà la seua àvia (qui hauria nascut, poc o molt, l’any 1880), en al·lusió a una velleta d’edat avançada quan la padrina de Joan Serrat Montfort treballava de joveneta, això és, a una anciana de primeries del segle XIX: “Als 16 anys, es va casar amb un xicot del poble i van anar a viure a Barcelona, al Poble Sec, en aquella Barcelona de finals del segle XIX (…).

(…) Als 12 anys, hi va anar a treballar de minyoneta a una casa rica de l’Eixample. (…)

M’havia explicat que un dia la van deixar sola al pis, fent companyia a una senyora molt gran que estava al llit, malalta. I que la senyora li deia: ‘Nena: sigues sempre bona, ajuda a tothom, no facis mal a ningú, que, quan siguis vella com jo, no et quedi cap recança, cap remordiment…’. I que ella, escoltant-la asseguda al costat del llit, anava tan cansada que li venia son. Quan van arribar els de la casa, la cambra estava en silenci. La vella era morta i la nena dormia al seu costat amb el cap recolzat sobre el llit i la mà de la morta com si li acaronés els cabells”. Al meu coneixement, hi hauria hagut bon vincle entre les dues dones com també vingué a dir-me ma mare. Aquestes paraules, que publicàrem en Facebook el 2 de setembre del 2024, tingueren bona acollida.

Tornant a la lletra sobre la besàvia Florentina i el sentiment esmentat, el lector afig que “Aquest amor me’l va transmetre la meva mare, que em va impregnar de l’amor que sentia vers la seva àvia, explicant-me tot el que sabia d’ella i tot el que la va estimar i, això, en mi, es va traduir en un sentiment també cap a la seva terra i el seu poble Albelda, a la Llitera. La veritat és que he estat poques vegades a Albelda, però m’hi sento lligat emocionalment”. Com podem veure, la mare recull de la besàvia i ho passa al fill. Aquest, posteriorment, ho fa als qui viuen, mitjançant la premsa: la terra, la comarca, el poble. 

Tocant aquest lligam, adduiré que, de quan ma mare començà a parlar-me sobre les seues àvies (de qui ja ho havia fet altres vegades, però no per a un estudi sobre el matriarcalisme) fins a quan, per exemple, ja feia cinc anys que jo havia iniciat la investigació, podem aplegar a sentir una relació amb avantpassats nostres que no coneguérem, però amb què captes que tens punts en comú i que, sobretot, bona part de la seua manera de viure, de respondre al dia rere dia i d’actuar, etc., ens deixen empremta.

Al capdavall, Xavier Fernández comenta “Visca la Franja, visca la Llitera i visca Albelda!!”, és a dir, 1) la banda catalanoparlant de l’Aragó, 2) la comarca (la Llitera) i 3) la població on tenia les arraïls la seua besàvia (Albelda).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, flors, blat, colors i generositat

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en un poema de Montserrat Vayreda i Trullol (1924-2006).

Una altra entrada en què copsem l’esmentat sentiment, és “’MARCADA PER LA TERRA’ de Montserrat Vayreda” (https://elglobosblog.blogspot.com/2012/12/marcada-per-la-terra-de-montserrat.html), en què hi ha un poema de la catalana Montserrat Vayreda, nascuda en Lledó d’Empordà, el qual figura en el blog “GloBos.blog. Més de 1.000 poemes”. Diu així:

“Marcada per la terra on he nascut,

Oberta com és ella, vull ser clara.

No pretenc posseir altra virtut”.

 

Com podem veure, en aquests primers versos, captem una dona vinculada amb la terra i que, a banda d’acollidora, diu les coses pel seu nom.

Igualment, com veurem més avant, no és una escriptora ambiciosa, sinó, més aïna, en pro de la comprensió d’obrir camins per a les generacions futures i per als qui hi estiguen interessats.

Afegirem que sembla que Montserrat Vayreda frueix de contemplar o, si més no, de mirar la natura (els colors), com si fos necessària per a plasmar versos nous (els quals compara amb flors de jardí i, per tant, ens acosta a la figura del jardiner, prou habitual en la literatura matriarcalista):

“Tot el que tinc m’és prou. Adés i ara

Somnio obrir camins entenedors,

Els que tothom podrà seguir algun dia.

Retinc als ulls la força dels colors,

Respiro de la terra l’alegria,

Avanço enmig dels versos, que són flors

Tallades al jardí de la poesia”

 

En acabant, altra vegada, es reflecteix que la poetessa té una actitud creativa i, així, receptiva, en la vida:

“Vull sentir-me vibrant i receptiva

Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà”.

 

Ara bé: l’autora toca els peus en terra i se sent en nexe amb la terra on nasqué (en lloc de salpar àncores i d’anar cap a indrets diferents als de la catalana) i en què Montserrat Vayreda permet que l’altra part tinga el seu ritme com també que l’escriptora vaja acompanyada del seu:

“Yacht sense moll, no vaig a la deriva

Retrobo sempre el lloc on ancorar.

Espero, crec, afirmo, i de vegades

Desitjo el ritme intens de les onades

Acompassar-hi el meu i fer-lo clar”.

 

Adduirem que, part dels versos que hem llegit adés, podria evocar-nos l’expressió valenciana (i de línia matriarcal) “pensat i fet”, la qual, culturalment, no té equivalent en castellà. I, així com eixes tres paraules exposen que, primerament, es pensa (encara que es faça amb agilitat) i, després, s’actua, les coses no es fan a la babalà, ni de manera fulminant, sinó amb sentit comú.

A continuació, apareix, altra volta, el realisme:

“I si pogués, amics, ai, si pogués”,

 

passar a

“Treballar més per a poder després

Reposar en el repòs fet herba blana!

Un vers a flor de boca, que restés

Labiat com petita flor boscana,

La pau a prop de tots els meus rosers

Or de blat i de sol a la vessana.

La meva vida no desitja més”.

 

Per consegüent, ens trobem davant unes paraules que, en traure el tema del treball, enllacen amb la filosofia matriarcalista catalana de la dita “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla” i de la faena més bé vista com una relació amb la terra i, així, fer-la fèrtil i estar-hi agraït pel que proporciona i per la vida que ens fa possible la Mare Terra.

Finalment, captem amb tres trets interessants: 1) la pau al voltant de l’herba i, per una altra, 2 ) el blat (sovint, simbòlicament, vinculat amb la joventut, per mitjà del refrany “A juny, la falç al puny”… i amb lo femení, per la forma de la falç i de la corbella). Això sí: no parla d’un forment de terres llunyanes, ni de fora de la terra, ans de la vessana, o siga, del tros de terra de conreu (potser, representant “el terròs”), de la mateixa manera que ho són cada u dels seus poemes. I 3) el fet que podem pensar que Montserrat Vayreda està disposada a compartir la seua vida: “La meva vida no desitja més”. En eixe sentit, hi ha cultures matriarcalistes (com ara, la basca), en què, ben avançat el primer quart del segle XXI, si els pescadors compten amb un excedent, es reparteix entre els familiars i els necessitats, com escriu Mª Carmen Basterretxea (p. 81) en el llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos” (publicat en el 2022): “En l’actualitat, els pobles pesquers, en les famílies el sistema productiu de les quals és la pesca, és habitual que l’empresa repartesca part del peix als seus treballadors, qui, igualment, el reparteixen entre els més pròxims i amb els qui, en eixe moment, tenen necessitat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)