Arxiu de la categoria: General

La casa de pagès, la dona com a pal de paller i la religiositat matriarcal

General, , , ,

Tornant a terres catalanes, però també en la primera meitat del segle XX o, fins i tot, abans, en l’entrada “Pagesia” (https://moiadabans.blogspot.com/2020/08/pagesia.html), escrita per Joan Carrera i Vilardell en el blog “Moià d’abans” en febrer del 2021, en què copsem molts trets en nexe amb la religiositat matriarcal, diu “Viatgem avui al Moianès a la primera meitat del passat segle XX. Les coses anaven seguint de la mateixa manera que ho havien fet sempre. La vida de pagès venia a ser un regne a part, si se’l comparava amb qualsevol altra vida. Al voltant de la casa de pagès, s’hi va crear un petit regne de caràcter patriarcal amb una estructuració perfecta. En l’aspecte econòmic, el cap de família, bon administrador, sempre tenia guardada una anyada precedent, que no es portava a moldre al molí, per tenir farina, pel pa de cada dia, fins que la nova collita fos assegurada”. Aquest darrer detall empiula amb la tradició de la cultura matriarcalista. Com a exemple (però de la comarca  valenciana de la Ribera Baixa), pel 2010, un amic em deia que, en la seua família (on hi havia petits comerciants), quan s’havien de repartir els guanys, en lloc de fer-ho entre els tres que portaven l’empresa, ho feien com si hi en fossen quatre. Així, una quarta part es reservava per a altres afers.

A més, cal dir que, ací, la paraula patriarcal té el significat de “dels pares” (de l’home i de la dona), ja que, més avant, posa que “Era primordial en l’administració de la casa la figura de la mestressa. Aquesta anava sovint al mercat a Moià els diumenges. Amb la venda dels ous, aus i conills, comprava allò que era necessari per a les despeses petites i quotidianes de la casa. Les quantitats -no insignificants- procedents de les seves transaccions eren estalviades acuradament i, passats uns anys, donaven la possibilitat de comprar una casa al poble, un terreny de cultiu o una masia. La majoria de nous propietaris de la Plana de Vic o del Bages, antany havien sigut masovers del Moianès, del Lluçanès, del Berguedà o de la comarca del Ripollès”.

De fet, posteriorment, comenta que “L’esperit profundament cristià no faltava a la llar de la pagesia”, tret que empiula, com ara, amb pobles matriarcalistes (per exemple, la cultura colla, d’Amèrica del Sud, pregonament religiosa, en el sentit de lligada a la terra, no en el de mística). Tot seguit, exposa que, àdhuc, els diumenges, la dona treia el seu paper de comerciant: “Els diumenges tothom anava a missa a primera hora. La mestressa, amb la típica mantellina al cap, feia l’ofrena a l’altar de Sant Isidre, el patró dels pagesos, i els hi encenia els ciris durant la missa. En sortir de l’església, les mestresses canviaven lloques per ous, conills o formatges i els pastors mercadejaven amb cabres, ovelles, xais i cabrits”.

Tocant les festes religioses, captem detalls que figuren en fonts sobre altres cultures matriarcalistes del món. Com a exemple, veiem el paper de la dona, de lo femení, de la Mare Terra. Per això, l’autor escriu que “Totes les festes eren santificades i també ho era, de fet, cada dia de la setmana. La benedicció del menjar que tenien al plat mai faltava. Amb la ganiveta del pa, es feia el senyal de la creu a sota, abans de tallar-lo, i besar-lo si una llesca queia a terra. A l’entrada de fosc a la casa, es deia el rosari seguit d’un enfilall de parenostres als sants de tots els santuaris i als difunts de la família”. El tema dels santuaris (llocs que enllacen amb la figura de la dona) o el de resar pels difunts són interessants i, fins i tot, importants. Així, sabem que, en alguns indrets de les Illes Balears, abans del sopar de festa de la matança del porc, es recordava els qui havien mort (i també es resava una oració pels amics que ho havien fet durant aquell any), com ens comentà Miquel Vila Barceló el 13 de maig del 2023.

A banda, podem llegir que “Era una tradició molt arrelada anar a peu, un cop a l’any, en pelegrinatge a la capella de la Mare de Déu de la Tosca, per donar gràcies i demanar-li favors”. Que les pregàries (o bé els actes), es facen cap a una mare, que la Mare tinga a veure amb la pedra (forta i que toca la terra, com molts personatges femenins en les rondalles) i que se li done gràcies i favors, ens evoca fets semblants però en altres pobles matriarcals. En nexe amb açò, el 24 d’agost del 2024 ho comentàrem amb Kike Gandia Álvarez, cap dels museus de Cullera (la Ribera Baixa):

“-Molts punts sonen a paganisme. Recorden la Mare Terra”.

I ens respongué:

“-Totalment!!”.

Finalment, direm que el mateix dia, Antonia Verdejo (de família castellana, però amb arrels llunyanes catalanes), en llegir els nostres comentaris sobre aquest escrit i de reportar-li sobre trets pareguts en la cultura basca, ens posà “Crec que el matriarcalisme basc té semblança amb la cultura catalana com en alguns indrets d’Amèrica, sobretot, de pobles indígenes”. I li afegírem “Sí, Antonia. Hi ha molta semblança”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Masies matriarcals valencianes en la primera meitat del segle XX

General, , , , ,

Canviant de terra, però prosseguint amb el matriarcalisme vinculat amb la masia, en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, podem llegir unes paraules molt sucoses (ací, traduïdes): “El conegut artista i jornalista valencià ‘Romley’ (en Manuel Gómez Comes), actual director de la Revista Mundo Hispánico, (…) féu una bellíssima xarrada sobre la Masia Valenciana i prengué la Masia del Carmen com a prototip ideal de lo que ha de ser la casa de camp valenciana” (p. 248). I tot seguit, exposa lo que digué en Radio Nacional de España el 19 d’agost de 1941:

            “La Masia Valenciana

He aplegat, aquest matí, de València, on he estat tres dies. Diumenge vaig ser en el camp, en una finca d’uns senyors molt amics de la meua família, quasi família (…).

I, així com fa dies, parlí de la casa basca, perquè venia del camp de Guipúscoa i elogiava la casa d’estil basc, (…) hui parlaré de la casa de camp valenciana (…).

Els meus amics compraren una finca vella, quasi derruïda, una autèntica antiga masia vinguda a menys, quasi abandonada, enclavada en un punt realment meravellós.

El fet és que aquestes persones investiren molts diners en la casa; i hui, l’antiga casa (…) i el seu paisatge circumdant pareixen una transfiguració.

Però aquesta finca no ha perdut el seu caràcter popular, sostingut de manera intel·ligent per bon gust i per l’amor dels seus propietaris a la terra nativa, tot i les importants quantitats que hi han després i, mentres, les finques dels voltants s’escapen de l’ambient amb pretensioses paròdies de castell i hi ha persones ignorants que s’estranyen que els amos de la Masia del Carmen, milionaris, hagen donat a sa casa eixa presència tan senzilla i popular de casa típica, llauradora, de la regió, i que no hi hagen bastit una habitança enrevessada i pretensiosa en què els diners, i només els diners, marcassen una mena de prova documental de l’esplèndida situació econòmica d’una família” (pp. 248-249). Així, el jornalista reflecteix el seu sentiment de pertinença a la terra i la seua actitud favorable al camp.

A banda, l’artista comenta que “Aquesta Masia del Carmen és una meravella de gràcia decorativa i del culte sentit pels costums i per les formes tradicionals d’una regió tan rica en expressions peculiars de l’art aplicat a la vida.

Moltes persones lligades, pel seu naixement o per vincles de sang, a aquesta zona de València, somien amb la seua casa de camp en autèntic estil camperol, amb la seua ‘masia blanca’ plena de comoditats per dins, pràcticament plana i senzilla per fora” (p. 249). Ací torna a plasmar el nexe entre molts valencians que viuen del camp i en zones rurals i la terra i trets matriarcalistes, com ara, l’allunyament de les aparences.

Tot seguit, afig que, “En realitat, aquestes masies són com productes de decantació, de refinament i de cultura. La gent granada fuig d’açò i cerquen lo que creuen que, com que s’allunya de lo tradicional i de lo popular en la regió, els fa aparéixer lo més lluny possible del món i dels hàbits camperols. Quan, per depuració espiritual, u sap desprendre’s dels prejudicis aparents de classe i, quan u sap donar tot el valor literari i simbòlic que tenen, en cada regió, les coses lligades a una tradició de segles, no hi ha preocupació per usar coses senzilles i humils” (p. 249-250).

Per consegüent, Romley (l’artista), altra vegada, se sent lligat a la terra i a no aparençar.

Més avant, continuant amb masies i amb altres propietats, en el mateix llibre sobre estampes de Massarrojos, podem llegir que el Casal d’Aurelio “Va pertànyer a na María del Carmen Gil. En l’any 1912, la compraren a l’esmentada senyora els antics llogaters, Vicente Castelló Coll i Francisco Castelló Coll” (p. 265).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Hem traduït “Levante” i “levantina” per “València” i “valenciana”, formes tradicionals.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El matriarcalisme, el realisme dels pagesos i el tema de la mort

General, , , , , , ,

Després de tractar sobre els trets matriarcalistes que copsàvem en el pagès Ramon Gel, passarem a l’entrada “Els pagesos de Josep Pla” (https://ramonbassas.blogspot.com/2020/10/els-pagesos-de-josep-pla.html), publicada en octubre del 2020 en “El bloc d’en Ramon Bassas”, amb comentaris de Josep Pla (1897-1981) fets en la seua obra “Els pagesos”, editada en Barcelona en 1975. Així, l’escriptor empordanés plasmà que “’El nombre d’idealistes cada dia augmenta. Cada dia és més gran el contingent de persones que somnien l’impossible i que per aconseguir-ho passen per sobre de tot el que se’ls presenta. Les persones que s’acontenten amb el que simplement tenen, amb la matèria del nostre pa de cada dia, els materialistes, som considerats uns perfectes infeliços. (…). S’han de tenir grans ideals —diuen—, o sia cotxes de vuitanta-mil duros… S’ha de tenir l’esperit esvelt i alterós, etcètera’ (pp. 27-28)”. Aquestes paraules, en el primer quart del segle XXI, quan les afegíem a l’estudi, continuaven essent una realitat que es podia percebre i, així, véiem que les persones que millor vivien dia rere dia eren les que tocaven els peus en terra, com moltíssimes de les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Un altre tema que trau Josep Pla i que enllaça amb lo matriarcalista és escoltar, el qual figura en moltes rondalles tradicionals. Ell considera  que, “’Per aprendre alguna cosa s’ha de saber escoltar. Jo desconfio de les persones que no saben escoltar: solen ésser fanàtiques, grotescament dogmàtiques’ (p. 31). Recordarem que la tendència al fanatisme i a l’integrisme són germanes de la cultura patriarcal (per mitjà de lo políticament correcte i del “buenrollismo”).

Un altre paràgraf interessant és quan l’escriptor posa detalls que van molt associats al matriarcalisme en els catalanoparlants i, com ara, amb la tradició i amb el tema de contribuir a la comunitat i amb el de la faena: “’En situacions així, els pagesos es tornen, a més a més, obvis; utilitzen refranys i frases fetes; es dediquen a formular la prudència, el seny i el bon sentit. L’anomenada saviesa popular és la filosofia de les persones considerades intel·ligents perquè guanyen diners. Quan els pagesos guanyen diners, la saviesa popular traspua del seu cos a simple vista —la suen, per dir-ho francament. Us amollen frases com aquestes: ‘Qui fa un cove fa un cistell. La navegació vol vocació. On hi ha la mort, no hi ha bona sort. Peresa, clau de pobresa. Qui primer arriba primer mol, si el moliner vol. Qui talla mai no s’enganya. El bou perquè llauri i la dona perquè guardi. No es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat…’” (p. 86).

En la mateixa entrada de Ramon Bassas, també ens addueix frases molt sucoses en nexe amb els llauradors i amb els hortolans, les quals coincideixen amb fonts (àdhuc, comentaris) sobre la tradició cultural en terres catalanoparlants: “’[Els pagesos] Són conservadors perquè creuen que la naturalesa humana no pot canviar i que en tota postulació de canvis s’amaga una trampa. En tots els ordres de la vida, la humanitat d’avui creu que es poden tenir duros a quatre pessetes. Els pagesos no ho han cregut mai, perquè el seu fons psicològic és fet d’una granítica obvietat. En contrast amb la concepció d’avui, la seva concepció no és miraculista; el que no pot ésser no pot ésser! Aquesta és la seva veritat’ (p. 135-136)”. Quant a la frase “Lo que no pot ser, no pot ser”, diré que, més d’una vegada, l’he oïda a valencians de l’Horta de València nascuts abans de 1950 i que toquen els peus en terra.

Cal dir que, en l’entrada “Els pagesos de Josep Pla”, Ramon Bassas també exposa el tema de la mort, la qual, en la cultura matriarcalista, és acollida de manera tranquil·la (com escriu Bartomeu Mestre i Sureda en un article sobre “las saetas” durant la Setmana Santa, festa aliena a la cultura matriarcalista i que, en el primer quart del segle XXI, potser per una mena d’exotisme, es promovia en algunes poblacions catalanoparlants) i no és tema tabú: “’Els pagesos no creuen que la mort sigui una llei universal. En la naturalesa no hi ha res que mori totalment; en la naturalesa tot reviu, tot torna a brotar i a florir. Així, doncs, la mort és un problema personal, una cosa que ineluctablement s’ha de fer, però que interessa l’interessat d’una manera exclusiva. Se’n va sense pena ni glòria, sense alegria ni tristesa, amb la seguretat, però, que vagi allà on vagi trobarà una altra terra per cultivar i tenir. La mort, potser, en definitiva, no és més que un canvi de terra— una altra masoveria. Per això els cementiris els agraden poc, per no dir poquíssim’ (p. 157)”. Això explica que els Pobles matriarcalistes vegen la vida com un canvi d’estacions i, per eixe motiu, celebren rituals de pas.

A més, Josep Pla també demanà:

“’—No us agraden els cementiris? 

—Home! Si, dels cementiris, se’n pogués sortir de tant en tant, em sembla que serien més bonics. S’hi ha d’estar massa estona, i això els fa perdre una mica’ (p. 157)”.

És un tema en què, quan accedírem a aquest escrit, a penes havíem entrat, però que sí que teníem previst afegir-lo a la recerca.

Finalment, direm que, en més d’una rondalla en què apareix la figura del pastor (patriarcal), li fa por la nit i la foscor. Ara bé, en les cultures matriarcals, les vinculen amb lo maternal, amb la dona, amb lo femení i són ben rebudes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El matriarcalisme i la figura del pagès i el seu nexe amb la terra vernacla

General, , , , ,

Aprofitem el tema de la personalitat i el dels trets que Roman Galimany captava en els adults, per a dir que, en l’article  “L’element bàsic de l’organització històrica catalana és la casa” (https://historiavibrant.cat/lelement-basic-de-lorganitzacio-historica-catalana-es-la-casa), de Jesús Llòria i publicat en la web “Associació Cultural Vibrant”, figuren unes declaracions interessants de Francesc Macià al diari “Le Petit Journal”, de París, el 5 de desembre de 1926: “Optimista i treballador, el català té un caràcter totalment contrari al dels castellans, generalment indolents, d’esperit estret i dominador, de temperament tràgic fins en l’alegria i les festes, tal com afirmen il·lustres historiadors espanyols. Per aquesta raó, mentre hom troba espanyols emigrant en massa i abandonant terres riques al peu mateix dels rius, hom veu els catalans aferrats a la terra conquerint a poc a poc les aspres muntanyes amb durs esforços. Per això, Catalunya és una de les contrades més riques de les que componen l’artificial Estat espanyol”.

En nexe amb aquests detalls, amb la terra i, igualment, amb la masia, en el 2024, trobàrem l’escrit “Ramon Gel, pagès de Canyamars” (https://www.capgros.com/actualitat/ramon-gel-pages-de-canyamars_713851_102.html), de l’escriptor Josep Puig-Pla i que aparegué en el butlletí “Capgròs” el 18 de març del 2018. Aquesta font reflecteix molt el matriarcalisme, per mitjà de la figura simbòlica del llaurador d’arrels catalanes (i, de rebot, de la manera matriarcal d’entendre la vida). Diu així: “Ens ha deixat als 74 anys Ramon Gel i Amat. Un home bo, senzill, savi, coneixedor de la pagesia i del seu entorn rural immediat. Devot de la terra i de tot allò que podia donar. Amant de la història, de la natural i de la social. Tant et donava raó d’aquells arbres de tal indret, plantats per qui ell sabia, com et parlava de les masies, dels seus propietaris i dels seus habitants”.

Com podem veure, el pagès coneix molt el seu món pròxim i, com molts hortolans, es tracta d’una persona senzilla i sàvia (com a resultat del seu realisme) i plasma un gran sentiment de pertinença a la terra junt amb eixa “devoció” que podríem connectar amb la maternitat (com el xiquet que alleta de sa mare).

A banda, aquest llaurador és un home “Amè narrador de fets i gents, sempre amb el to just, la ponderació i el respecte per a tot i per a tots. Explicador objectiu del que havia viscut, sense callar res que considerés que s’havia de conèixer. Per als recercadors del passat (es diguin historiadors o aficionats) era una font fiable, detallada i objectiva. Parlava amb rigor, tocant de peus a terra, sense ofendre ningú, però també assenyalant allò que considerava censurable”.

Els detalls que copsem ací empiulen amb moltes narracions i amb comentaris relatius a dones catalanoparlants de segona generació o més nascudes abans de 1920.

L’escriptor Josep Puig-Pla, en passar al tema de la masia, exposa que “Can Gel és una masia antiquíssima, documentada a l’arxiu familiar des de fa molts segles. Els actuals propietaris encara duen el cognom de la casa, com els Guinart d’Alfar i potser ningú més en tot el terme municipal de Dosrius. Can Gel dóna nom tanmateix a dos topònims, la Serra d’en Gel i els boscos de Can Gel.

La família ha sabut fer la reconversió obligada pels temps en el món agrari, reconvertint i modernitzant la hisenda. La Granja Can Gel compta actualment amb 250 vaques de llet. S’hi organitzen visites, entre divulgatives i de lleure, per a escoles i grups, en una encertada simbiosi entre el sector primari i el terciari. Allí van rebre la consellera d’Agricultura de la Generalitat l’any passat” i, així, es plasma eixa mena d’enllaç cordial entre el camp i lo urbà de què ja parlava l’historiador Jaume Vicens Vives en “Notícia de Catalunya” en 1950, en referència amb la manera de ser dels catalans.

Finalment, l’autor de l’article afig que aquest pagès de Canyamars fou evocat “com una bona persona, de poble, enamorat del seu Canyamars, i com qui sempre hi era quan feia falta, ajudant en iniciatives o projectes, des de la modèstia i sense donar-se importància.

(…) Se n’ha anat un pagès de soca-rel, un bon ciutadà i un referent per a molts. Sens dubte la trajectòria de la família i la vida del mas donen per a més d’un llibre”. Quant a aquestes darreres paraules, adduirem que, sobre les masies i els llibres, en febrer del 2021, se’n publicà u molt sucós per al tema del matriarcalisme català i per al de la cosmovisió catalana: “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Comentaris sobre el matriarcalisme català, tocant els peus en terra

General

Hui hem posat en Facebook uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner” (p. 259), a cura de Lluís Borau i de Carles Sancho:

“Una noia figandòria

duia la figa a la mà, 

el seu xicot, que la hi va vore [= veure],

la figa li va tocar” (p. 259).

 

Adduirem que, en els versos següents, la mare desaprova l’actitud del nuvi i es posa de part de la xica. Així, Ricard Jové Hortoneda (1929) ha escrit “… Sa mare, que els espiava,/ va i li diu, al seu promès:/ -No vull que a la meva filla,/ la figa li toquis més!”.

Un poc després, una dona ens ha fet aquest comentari:

 “-Lluís Barberà. Malauradament, tot això està canviant!! Per què? Simplement, el sistema és el que s’encarrega de desfer…. i posa el que volen!!”.

Quan he vist aquestes paraules, li he respost:

“-Bon dia, Pilar,

Interessants, les vostres paraules.

Tot seguit, tractaré de respondre-vos d’acord amb la recerca sobre el matriarcalisme.

En primer lloc, vos escric una anècdota de hui. De bon matí, he anat a una fruiteria i verduleria. La dependenta, castellanoparlant i nascuda en terres castellanes fa uns seixanta anys, viu en Alaquàs (l’Horta de València) de quan tenia uns quatre anys ençà, i pràcticament sempre ens parla en castellà.

Relativament prompte li he dit que, així com, en castellà, la dona ‘no té bona premsa’ (per exemple, en les cançons “La Ramona pechugona” i  “La cabra”), ‘en la versió del grup ‘Carraixet’ de la cançó ‘La manta al coll’, la cosa canvia: hi ha uns versos que diuen ‘per cinc [ quinzets] una xica (…) p’a [ = per a] dormir’.

Sí. D’acord. Algú la podria considerar matxista.

Ara bé, aquesta cançó també diu que ‘Les xicones de Xixona s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles dos voltes a la setmana’. Per això, li he afegit: ‘Les dones tenen iniciativa, ho fan en grup i no són dependents de l’home’. És més, en la cançó, a diferència de les dues en castellà, les dones no moren. O, millor dit: la lletra de la cançó ‘no les mata’. 

Llavors, com que la dependenta se sentia un poc incòmoda, m’ha respost amb una generalització: ‘En España, todos’ (com dient que, en tota Espanya, és igual, en el tema de la sexualitat, en totes les cultures). Jo, sense menysprear la dona, li he vingut a dir que no, que lo que ella tractava d’inculcar-me no era cert i sí que la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista, agrade o no a més d’u.

I, com que això no es diu en les escoles, ni en els instituts, ni en els partits polítics, ni en els sindicats, ni en les universitats, etc., moltes persones es creuen que sempre ha sigut així i… en totes les cultures que hi ha en Espanya.

No obstant això, el folklore dels nostres avantpassats i vivències (i records) de catalanoparlants de segona generació o més i que les seues àvies (o bé les seues mares) havien nascut abans de 1920, ho reflecteixen en Internet (en blogs i en webs) com també moltíssimes rondalles tradicionals recopilades abans de 1932.

Avant les atxes.

Una forta abraçada”. 

 

Nota: Una romana és una balança.

Rondalles, espenta i esperit d’acollida de dones que deixen empremta als xiquets

General, , , , , ,

En línia amb les paraules de Jaume Vicens Vives sobre la casa, la família, el mas i la terra, direm que es plasma molt bé en un escrit que, encara que el paper del mas no és primari, sí que va adjunt al de la família com també amb el dels diferents adults en l’educació que rebé l’autor del text, Roman Galimany. Es diu “Avis Galimany Soler” (https://www.romangalimany.cat/2021/10/03/avis-galimany) i es publicà en octubre del 2021 en el blog “Galimany”. Així, veiem que “Jo vaig conèixer tres avis a la meva família (…).

L’avi patern havia mort molt jove (…), abans de la guerra. L’àvia paterna es va fer càrrec de l’educació dels dos fills i també es va posar al capdavant d’una indústria familiar d’insecticides derivats del pelitre. (…).

Per als tres avis, jo vaig ser el primer net, i aquest fet potser també va influir molt més en la relació d’afecte mutu que ens vàrem tenir.

Tots ells em transmeteren la necessitat d’adquirir una brúixola moral. I una altra cosa important: el sentit de la família com a grup primordial on aprendre a viure, i afinar la relació íntima, la deliberació i la solidaritat”. Tocant el tema de la brúixola moral, ma mare (durant l’entrevista que li fiu en febrer del 2020), em digué que els seus avis eren persones rectes, honrades i de principis. Tornant a l’autor, molt prompte trau que una dona es fa càrrec de l’educació dels fills i d’un comerç i, així, un exemple més de matriarcalisme: la dona arriscada, amb iniciativa i amb espenta.

A més, el vincle entre els padrins, com en moltes famílies en què tres generacions visqueren en una casa (o molt pròximes), és decisiu en la formació personal, en lo col·lectiu (les relacions amb els altres, també vàlides per a aprendre a viure) i en l’esdevenidor.

Un altre tret que copsem en el llibre “Notícia de Catalunya”, en l’obra sobre les famílies més antigues de Catalunya publicada per Edicions Sidillà i en molts comentaris de catalanoparlants de punts ben diferents, és el sentit del treball, però no com una càrrega, ans com una part més de l’aportació a la terra i als altres. Potser, per això, hi ha el tema de l’altruisme, de què, tot seguit, afegirem una anècdota interessant i ben significativa. Un dia, em digué ma mare que, quasi segur, pels anys noranta del segle XX, en un programa televisiu d’u dels canals de més seguidors en Espanya, els concursants eren voluntaris. Doncs bé: entre uns huit d’eixos membres, sis o set eren de Catalunya.

També, en lo relatiu a la faena, ens resulta pròxim llegir que “Sempre em va impressionar molt la capacitat de treball dels meus avis. La meva àvia paterna va enviduar jove i es va posar al capdavant de la indústria d’insecticides tirant endavant amb molta força i geni”. Aquestes línies em recorden les àvies de ma mare (dels anys setanta i huitanta del segle XIX).

Quan passa al tema de l’empremta de la padrina, en unes activitats que, més d’una vegada, ens evoquen l’esperit de barri, llegim que “Culturalment, va ser molt important la influència de l’àvia. (…) Cada any, per Sant Esteve i Reis, la meva àvia paterna, l’Àgueda, ens portava al meu cosí i a mi a veure ‘Els Pastorets’ i altres representacions protagonitzades per grups d’aficionats. Recordo molt bé que, a l’edat de nou anys, ens va portar a presenciar una representació de teatre de veritat: ‘El Gran Cardenal’ de José M. Pemán. Era la primera representació que feia el Grup de Teatre de la Congregació Mariana”.

A banda, Roman Galimany comenta que “Ens agradava, quan es reunien parents i amics d’aquella generació d’avis a la masia dels capellans, situar-nos entre ells  -sense fer soroll ni cridar l’atenció-, i tafanejar tot el que explicaven, que era molt alliçonador perquè feia referència als anys de la seva joventut en què van viure amb moltes carències i van haver d’aplicar-se de valent en el treball per subsistir.

A l’àvia, li agradava envoltar-se dels familiars i els amics i, per això, a l’estiu, en l’espai gran d’una masia on hi passàrem prop de deu estius, reunia durant les revetlles als treballadors de la fàbrica i la seva família, als amics i parents, i, en els dinars del diumenge, mai hi faltava la seva gran amiga, la Coloma Guivernau, amb el marit Pau i el fill Jaume. Compartia tot el que tenia i feia que tots hi participessin. Eren unes vetllades i unes jornades realment enriquidores, sobretot, pels comentaris i narracions que ens arribaven i que mai hauríem trobat en un llibre d’història o de relats. Per damunt de tot, eren bons conversadors, amb uns relats interessants que despertaven l’interès de tots nosaltres.

Aquelles llargues converses de les que érem oients privilegiats van arrelar en el nostre caràcter i van influir també en detalls de la nostra personalitat que, en aquells anys, s’anava remodelant”.

Finalment, posa que “el seu record i el seu exemple, en tots els aspectes, sempre l’he tingut molt present i m’ha acompanyat. Crec que moltes de les coses que he fet en el decurs de la meva vida han estat gràcies a tenir present l’ensenyança i els consells que em va donar”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la masia i la pàtria matriarcal

General, , , , , ,

Continuant amb l’escrit “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa”, l’autor també posa que “De tots els que hi van ser com mossos, el més emblemàtic va ser en Josep de la Mel. Les seves grans aficions eren la caça i les abelles. Tant era així que el meu avi li havia arrendat un tros de terra plantat de trepadella, que fa una flor molt productiva. Tenia un munt de caixes, ja modernes, però, de tant en tant, s’havien d’anar a revisar i cuidar-les perquè també agafen malalties i romanços d’aquesta mena. Jo sempre anava amb ell i aprenia tot allò que es relacionava amb la mel i les abelles”. Per tant, Ricard Domingo (el narrador) comenta que les relacions entre el padrí i el mosso eren bones, que l’avi confià fàcilment en el mosso, el fet que ell també participava en les tasques, que hi aprenia sobre el camp i, igualment, ho exposa amb un estil que no rebutja, ni desconsidera el món rural. De fet, afig que, “A partir del 1956, es van acabar les estades estiuenques, però no l’estimació pels Farriols, que, d’alguna manera, encara perdura i, de tant en tant, hi tinc de fer alguna anada… Seure sota la freixa, al davant de la capelleta… I recordar, somiar…” i, així, prosseguí el vincle amb aquell indret i el sentiment de pertinença a la terra, tot i el pas dels anys.

Un article amb què podem enllaçar aquesta entrada és “Masos i masies, el rostre de la nostra terra” (https://emporion.org/masos-i-masies-el-rostre-de-la-nostra-terra), de l’historiador Josep Torroella i publicat en la revista “Emporion” en desembre del 2022. L’autor entra en un tema clau en el matriarcalisme català: el paper, molt important, de la casa, de la masia (i, en altres territoris catalanoparlants, de la possessió, de l’alqueria, etc.). Diu així: “A Notícia de Catalunya (1954), Jaume Vicens Vives dedicà un capítol a la masia catalana. Amb la seva prosa gairebé literària, l’eminent historiador explica que l’element bàsic, indiscutible, de la societat històrica catalana, no és l’home, sinó la casa. ‘Casa i família, mas i terra, vet aquí el poderós enreixat de la subestructura social catalana abans i després del XIV…’, escriu l’historiador. El terme mas apareix documentat ja al segle XX; el de masia és més tardà. Mas i masia no són sinònims, com creu molta gent. El mas és una propietat rural que inclou la casa, les corts, la pallissa, l’era, els conreus, els boscos… La masia és la casa i n’hi ha una àmplia tipologia”.

Quan llegírem aquestes línies per primera vegada, pensàrem la quantitat de persones que, dins de les que figuren en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en abril del 2021, diuen que no canviarien la casa per una altra, ja que, per mitjà del nexe amb ella, en forjaven u també amb la terra, hi estaven en contacte. Igualment, adduirem que, en més d’un cas, entre els comentaris que ens han fet relatius a la vida en les generacions nascudes abans de 1920, n’hi ha que ens parlaven de la masia (la qual també copsem en poemes del segle XIX) i que, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), apareix la possessió. És més: la figura de l’home (en l’obra de Jaume Vicens Vives, amb el significat de “la persona”) empiularia amb lo patriarcal (amb lo filosòfic), mentres que la casa ho fa amb lo terrenal (i, de pas, amb lo matriarcalista i amb lo maternal).

A banda, Josep Torroella plasma que, “Poc després, el 1959, Joaquim Camps i Arboix -historiador, jurista i polític gironí, i un dels que fundà ‘Emporion’– conscient que l’època dels masos i masies com a centres de producció agrícola i ramadera s’havia acabat, publicà La masia catalana, on escriví que ‘la casa és com un rostre, és el rostre de la terra, de la pàtria; és com el mirall de la seva gent…’. (…). 

De masies, no sols n’hi ha a Catalunya. També en trobem a altres indrets dels Països Catalans, per bé que amb altres denominacions. Possessions (a Mallorca), llocs (a Menorca), alqueries (al País Valencià). Pel que fa a les de Catalunya, la major part foren construïdes entre les darreries de l’Edat Mitjana i el segle XVIII. (…) Abunden sobretot al Pirineu i a les comarques prepirinenques”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i el paper dels avis

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’escrit “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)”, del blog “Memòria dels barris”, copsem altres trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb l’esperit de barri: “A la finca Renom, s’hi van celebrar les primeres festes majors, les primeres cantades de caramelles, ballades de sardanes i revetlles populars del barri del Guinardó, sobretot, la de Sant Pere, que era el nom del propietari de la casa”, això és, incloïen actes tradicionals en la cultura de Catalunya (com ara, caramelles i sardanes). A més a més, podem llegir que “Mossèn  Eugeni Florí va ser el rector de la parròquia durant molts anys. El recordo com una persona molt entranyable i acollidora i molt dedicada a les necessitats dels seus feligresos. (…).

Entre els anys 40-60, els joves del barri estaven molt vinculats a totes les activitats de la parròquia, tant si aquestes eren religioses, lúdiques com culturals”. Cal recordar el gran paper que l’Església catalana d’eixos anys féu per la llengua vernacla.

Finalment, Carme Martín comenta que “Els avis tenien oberta la casa al barri per tot el que fos necessari. A casa seva, es van arribar a celebrar concerts, on van actuar alguns dels artistes lírics més coneguts de l’època, tan importants com Emili Vendrell o Caietà Renom, que, segons sembla, era parent llunyà de la família.

El foment de la cultura catalana no va ser gaire ben vist durant anys per qui manava en el nostre petit país; i la família Renom, d’acord amb les seves conviccions catalanistes de caire conservador, va contribuir, dins el que va poder, a mantenir-les, almenys, en el Guinardó, durant els anys que van viure” (en el cas de la dona, fins a primeries dels anys setanta del segle XX).

Sobre el fet de tenir la casa oberta al barri, direm que ma mare (nascuda en la ciutat de València en 1943, en un barri no precisament ric) m’ha contat algunes vegades que, en la zona, hi havia una dona que era mestra (possiblement, ho fos durant la República) i, com que no en podia exercir, rebia els xiquets que hi volien participar. Igualment, aquesta mestra era d’una pedagogia avançada: entre els materials que tenia, n’hi havia, de lúdics, i, en l’aprenentatge, també intervenia el lleure.

Tornant a les paraules sobre les activitats en la família Renom, captem que el fet de ser d’idees conservadores (i, en aquest cas, acollidors), facilitava el matriarcalisme, ja que promovien trets relacionats amb la terra, en lloc de preferir el desarrelament i les activitats en pro de la cultura castellana o d’altres Estats i tot.

Una altra entrada, amb punts en comú amb la de la família Renom-Baguñà, és “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), del blog “Tribus de la Segarra”, en què Ricard Domingo, en setembre del 2020, comenta que, en la casa pairal, “La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil, (…) però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

Afegirem que “ Les meves estades als Farriols eren les vacances d’estiu: llibertat, natura, amplis espais. Les tornades a Barcelona eren una creu i un fàstic: els dies eren grisos, llargs, avorrits. Només eren una mica animats a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol (…). Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent… Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya. El que mai vaig entendre era el perquè. La classe es feia en castellà, però, quan parlàvem personalment amb els professors, ho fèiem en català… Van haver de passar uns anys fins que ho vaig entendre… a mitges.

Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa”. Com podem veure, el fet d’empiular la llengua vernacla (la dels avis, la dels pares i la del narrador) amb les rondalles i amb els llibres, fa que ell se senta en nexe amb la terra i amb els seus ancestres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Hòmens amb bona sensibilitat i amb actitud matriarcalista

General

Bon dia,

Tot seguit, exposem unes paraules de Lola Carbonell, del 17 d’agost del 2024. Partint de comentaris (i d’escrits) sobre dones catalanoparlants (de segona generació o més) i nascudes abans de 1920, podem dir que l’actitud del marit és aprovada i que empiula amb la tradició matriarcalista vinculada amb la llengua catalana, molt reflectida en rondalles anteriors a 1932 com també en poemes escrits per catalanoparlants amb sentiment de pertinença a la terra. Diu així:
“— Lluís. Tinc un dubte. A casa, la meva mare mai ha tingut ni veu ni vot. Com es diu això??”.

Li responguí:
“— Bon dia, Lola,

Això es diu ‘estar subjugada’ a un altre, siga qui siga; ‘no tenir personalitat’. Sobretot, ‘no decidir la seua vida'”.

Aleshores, escrigué “Sort que el meu marit em va dir ‘Tu ets la mà dreta de la casa. Sempre has estat sotmesa a la voluntat del teu pare i del teu germà. Lolita: tu ets tu. Aquí tens les ales per volar. T’estimo”.

En acabant, li demaní “¿T’importa que ho publique, Lola? Si és així, ¿preferiries amb pseudònim? Gràcies” i ens respongué “Com tu vulguis”.

A banda, direm que Lola Carbonell es casà en 1965, a vint-i-quatre anys; i que el futur marit havia fet els trenta-sis.

Finalment, hui li hem afegit “Cada vegada que el recordes, això et podrà fer que et sentes al costat d’una persona amb bona sensibilitat”.

Per això, crec que no s’haurien de fer generalitzacions entre hòmens i dones, encara que sí parlar de tendències en les actituds i a partir de les fonts, principalment, de les que tracten sobre la vida dels catalanoparlants nascuts abans de 1920.

En les parelles catalanoparlants (i, com més anys fa, més), la tendència (clarament majoritària) és de bones relacions entre l’home i la dona, ambdós estan ben tractats.

Agraesc la generositat de Lola Carbonell com també el seu detall: era la primera vegada que una persona em feia una qüestió d’aquest tipus.

Una frase, del llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, d’Esther Borrell: “La nostra llengua [ catalana] amaga una realitat cultural femenina” (p. 128).

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

“La cançó del ‘barraquiste'”: lletra i comentaris sobre la cultura ancestral catalana

General

El 15 de maig del 2023, en el meu mur Familia Fuentes Itarte plasmà aquestes paraules: “Jo, de la meva família, hi ha una cançó que em cantava l’àvia, del festeig i d’una germana de l’avi, que, al final, com, en aquells temps passats, era bastant habitual. Es va casar amb un cosí i deia així:

‘En este carrer, hi ha una casa que fa racó

i allí festeja una xica amb un llaurador.

Ella li diu: ‘-Corre, marxa, que el meu pare ve.

Però, demà, tu xiula, xiula, que jo eixiré’”.

 

A ell, li deien Pepito (l’estudiant); i, a ella, Marieta (de Valentina ‘la curandera’).

Després, està la cançó del ‘barraquiste’, la qual cantava el meu avi, qui era molt caçador, quan caçava els tords. Esta està escrita al grup ‘Històries i contalles de Sant Rafel i barri’:

Esta és ‘La cançó del barraquiste’[1], del meu avi Francisco Ramón (‘lo curandero’):

‘Lo mateix són los xistes[2] de Carnestoltes

com los dels barraquistes, quan gasten soles,

per a contar mentides, quan s’acaben els raïms i les figues.

 

Ja en ve la cacera i sempre en van com un que té caguera,

i les seues converses, totes són sobre els tords i les perxes.

La llonja i la raïna[3] i, en estos negocis, gasten mania.

 

Al primer tord que senten ells, ja no viuen,

s’ajunten uns i els altres i tot s’ho diuen.

L’un li diu, a l’altre: ‘-Jo, avui, ja n’he vist tres o quatre’.

I l’altre, que, a la lluna, ne va sentir passar una gran locura[4].

Però, molts vegades, lo que ells senten són rates penades.

Ells, entusiasmats de que els torns passen a munts i a ramats.

 

Mai van de xança[5], sempre amb la destraleta a la faixa,

per a fer les barretes,… ¡Ai, pobres renous de les figueretes!

Cimals en terra! I hasta[6] als arbres els arriba la guerra!

 

També hi ha moltes dones que, en la cacera,

moltes d’elles, pobretes, han de dormir a soles

i compleixen més dejuni que en la Quaresma

perquè ells van cansats, morts de son, bruts de visc i esgarrats

i, amb el cor defallit, de tocar el reclam tota la nit

 

Si voleu divertir-vos en gran manera,

¡aneu a la missa del barraquiste, que és la darrera!

I que en no en faces d’altra, encara que et diguen a les quatre.

Son desatinats, les mentides corren a grapats!

Tant fora com dins, lo mateix hi ha casats com fadrins,

I, encara no estan dins, tots els voràs[7] xarrant o dormint.

La missa acabada, voràs que tots es freguen la cara

i, encara no han eixit fora, ells ja no s’atenen: tots parlen alhora.

 

Ja ve el desparar, en gran gola, van a rebuscar:

figuetes podrides i algun amagotet de raïm per les vinyes.

Se’n van cap a casa, tots s’ajunten i conten lo que els passa:

‘Jo, si no és fet moll, els tords, avui no els hagués

pogut dur al coll’, ‘L’altre, que per fort’.

N’hi ha que, en sa vida, han sentir passar més tords

i també en diuen molts que s’enramen i es tiren als poms:

tot són excuses. Les mentides, i embrolles van a mesures;

i no hi ha xistes més xistes; ni més divertits,

que los dels paranyistes que vos he dit”.

 Agraesc la generositat de Familia Fuentes Itarte, ja que, hui, aquesta cançó no figurava acompanyada de la lletra ni en Facebook, ni en Twitter.

 

 

Notes:[1] En resposta a una qüestió que li havíem fet, ens posà una foto en el meu mur, acompanyada de la lletra, extensa. Agraesc la seua generositat.

[2] Castellanisme inadmissible, còpia de “chiste”, en lloc de les formes genuïnes “acudit”, “gràcia”…

[3] En l’original. Prové de la paraula “resina”. Quant a la llonja, en paraules seues, “És una planta que es cria pels barrancs i, de les raïls, a l’igual que la resina, també es fa el visc o la pega on els tords s’envisquen les ales i, en no poder volar, cauen al terra. Avui ja està prohibit caçar a la barraca”.

[4] Castellanisme inadmissible, el qual es podria substituir per “bogeria” o, per exemple, per “follia”.

[5] A l’aguait, desprevingut.

[6] La forma genuïna seria “fins”, “fins i tot”…

[7] Veuràs.