Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Sexualitat matriarcal medieval, gaubança femenina i hòmens servicials
Donant pas a alguns dels darrers fragments en què hem capit trets matriarcalistes plasmats per Francesc de la Via (dels segles XIV-XV), direm que “El frare Bernat féu son poder pogués fugir, va eixir per una finestra, anà a saltar en l’aigua, on la monja fa estar el cavaller” (p. 86). Per consegüent, el religiós ix de la casa i es fica en un altre territori femení: l’aigua.
Ja molt avançada l’obra, podem llegir “I jo estiguí en el llit besant la monja. A cap de poc, veus el canonge, qui estava al terrat; les monges l’hagueren trobat i el volgueren oir, li començaren a percudir amb grans bastons, sí que no li valien raons, ni son bon dret. En poc de temps, li feren passar el fred, de tant que l’havien cascat” (p. 87). Sobre aquestes línies, podrien tenir dos missatges: 1) que les dones el cascassen físicament amb bastons (fusta) i 2) que moltes dones tinguessen relacions sexuals amb ell. Així, si consultem el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “bastó” és associat amb el penis (i amb un pal o vara llargs) i, per exemple, el “pegar el piu” (en què el piu és el membre viril), vol dir “Tenir un home relació sexual amb una dona” i, per tant, ací rep el significat d’adhesió dels dos cossos i no de violència femenina cap al frare (amb què, de pas, elles reflectirien força i habilitat per a treballar en grup). No debades, l’autor parla d’escalfament masculí.
En un altre passatge, el religiós es dirigeix a l’escriptor medieval:
“-Bon amic, Francesc de la Via: vine a aidar-me! I jo no em voldria llevar, si el món deixàs d’existir, car jo estava en paradís, nuus, amb la monja” (p. 88).
D’aquesta manera, copsem uns térmens que reflecteixen el plaer de l’home durant el seu empelt tel·lúric (amb la terra que representa la monja) i la gaubança eròtica entre ambdues persones, acompanyada d’una nuesa amb què expressen la seua naturalitat.
Al capdavall del llibre, hi ha unes línies que hem triat, en què intervé un funcionari de justícia (el saig) i que culminen amb el lligam corporal entre el frare i la religiosa, puix que, així, tots dos delecten aquesta part de la vida: “De continent, un saig el prengué i li va lligar les mans i el va estacar alt al costell” (p. 89), és a dir, al bastiment de fusta on eren subjectats els reus.
Després, fra Bernat “Veié venir un gran tropell d’abelles que el fiblaven a meravelles de totes parts” (p. 89), o siga, un muntó de dones (si tenim present que l’abeller simbolitza els pèls del pubis).
Altrament, per a bé del religiós, l’autor medieval exposa que “Així fineix son procés de fra Bernat. Jo estiguí amagat al monestir de la monja, qui em féu servir igual d’un rei, i jo no crec que cap home del món fos tan pagat que els altres havien caçat ço que jo havia pres i cascú havia despès de son argent i, a mi, no em va costar res, només bona cura, que jo vaig aconseguir la ventura que no esperava, ja que cadascú dels tres es pensava dormir amb ella” (pp. 89-90).
Com a afegitó, Francesc de la Via ens diu que ell partí cavalcant cap a Girona i que, encara que la dona li digué que tornàs sovint al convent, ell se n’anà tot tranquil i, com aquell qui diu, continuant la seua vida (p. 90): ja havia fet la seua tasca eroticosexual mestallada amb aventura.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Bon dia de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026 a totes les persones de bona voluntat.
L’esquerra valenciana violadora, patriarcal, espanyolista i cristianòfoba del “Bones festes”
Hui, dia de Nadal del 2025, de bon matí, he rebut un missatge en què un amic i cap dels museus de Cullera, m’enviava una foto amb un fons que incloïa aquestes frases: “L’equip del Castell-Museu de Cullera vos desitja un Bon Nadal i un venturós Any Nou”. Sense ajornar-ho, a més de gaudir-lo, l’he passat a moltes persones de confiança.
Unes hores després, m’ha aplegat un missatge de Catalunya estant d’una amiga de l’Empordà amb un alt sentiment de pertinença a la terra. Hi havia un vídeo amb un “Bones festes”. I, immediatament, m’ha vingut al pensament, un “‘Bones festes’,… ¿de què? De masturbació? De casa? De finca? De carrer? De barri? De la vila? De la ciutat?”. Pareix que dir (i escriure o publicar) un “Bon Nadal” siga pecat, que dirien molts dels nostres avis del primer quart del segle XX.
Però, sobretot, veus que l’esquerra, eixa que posa en un pedestal el moviment de la Il·lustració (el qual es proposà arrasar les cultures autòctones mitjançant l’aprovació dels monarques absolutistes del moment i a primeria del segle XX, en el cas espanyol, però també ara, sota una democràcia que encobreix els intents d’anihilació dels Pobles diferents al castellà) i que refusa escriure que, fa mil anys, en lo que ara diem Catalunya, l’Església denunciava i condemnava els abusos sexuals a les dones (vegeu escrits de la historiadora Teresa Vinyoles Vidal), i que aposta pel laïcisme, per la cultura castellana de línia espanyolista, imperialista i genocida.
Ho dic perquè aquests polítics (valencians, catalans, de les Illes Balears…) fan culte al castellà, menyspreen un ús genuí de la llengua vernacla (la catalana, popularment i estatutàriament, també coneguda com “valencià”) i, de rebot, això comporta una desconsideració cap a lo femení, una prioritat per tallar de soca-rel lo que no és castellanitzador, de promoure un ensenyament del “Valencià” castellanitzat (emparats en l’excusa de la famosa frase que diu que les llengües evolucionen).
A més, aquesta esquerra és anticristiana, torna a actituds dels menjacapellans dels anys trenta del segle XX en Espanya i no diu ni un mot sobre el fet que l’esquerra (el PSOE) eliminà l’ensenyament de l’especialitat “Humanes” en Magisteri en temps de Felipe González com a president del govern espanyol: han fet fora la Filosofia (persones que pensen, amb criteri propi, que reflexionen) i la Història (comprendre els altres, no sols entendre lingüísticament els missatges que en rebem, i el passat que explica el present i la política i la realitat actuals). Ben mirat, en el País Valencià, el govern autonòmic encapçalat pel PSOE (que ocupava la presidència de la Generalitat Valenciana), a mitjan dels anys noranta del segle XX, retirà la festa de Sant Esteve, la qual és de tradició matriarcalista vernacla.
Una mestra de Filosofia i un mestre d’Història contemporània (cursos 1992/1993 i 1993/1994) ens digueren que es pagaria car. Més d’una generació després, veiem els resultats: major discriminació de fet cap a la dona, cap als Pobles matriarcalistes i cap a lo que no siga un creure’s les coses de manera impulsiva i arrossegats pels intents de manipulació mediàtica (per exemple, en temes de violència de gènere).
I no cal dir que va de màrtir per la vida, a banda que, al meu coneixement, encara no ha demanat perdó (ni reconciliació) per tot lo que suposà la guerra d’Espanya (culturalment, etnològicament, lingüísticament i per als historiadors i per als interessats pel passat amb intenció de fer recerques). Així, t’atanses a una parròquia i et trobes un rector que et diu:
“-Aquests són els néts d’aquells que, durant la guerra, cremaren bona part del patrimoni local i dels arxius parroquials, que eren molt més abundants que els municipals…”.
Sortosament, en Aldaia, vila veïna d’Alaquàs (en aquesta segona, visc del 2009 ençà), també de l’Horta de València, el rector Joaquín Sorolla salvà una importantíssima quantitat de documents eclesials…
Aquesta riquesa cultural que es perdé arran de la contesa aplanà el camí al franquisme: introdueixen amb més facilitat la festa de Sant Isidre (procedent d’una cultura patriarcal) i es troba que moltes escultures i pintures amb representacions dels Sants de la Pedra havien restat derruïdes pels anticlericals.
Aquesta és l’esquerra cristianòfoba que encara vol que, tot i que a penes empra la llengua vernacla de terres catalanoparlants, els votem, simplement, perquè, per a fer fi o perquè no diguen que no, fan algun míting en “valencià” i, immediatament, acusen els partits de dretes de ser antivalencianistes.
Cavallers! Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “La llengua dels valencians”, indica que, en els anys trenta, el valencianisme abraçava tot l’arc polític.
Per tot això, ¿violadors de la cultura autòctona i del “Bon Nadal”, del “Bones festes de Nadal”…? No, gràcies.
I, més encara: volen que no hi haja violacions cap a dones i rebutgen la maternitat matriarcalista, no la que es proposa tenir fills com a xurros…
En altre paraules: incoherències de partits, de polítics i, com ara, d’escriptors, que prefereixen emparar una AVL que fa possible que cada membre cobre 360€ per reunió. ¿Serà per si, algun dia, aquestes persones en són membres del club?
Finalment, aquesta fotografia, amb felicitacions de Nadal, és del llibre “Llebeig”, de Pere Riutort (p. 60), en un moment en què el “Bones festes” era més aïna puntual, minoritari i i no una manera de renegar de les arrels històriques dels catalanoparlants, actitud amb què no combregue i que no promoc.
Bon dia de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026.
Sexualitat matriarcal medieval i dones que porten la iniciativa eròtica
Continuant amb el llibre “El llibre de fra Bernat”, de la Baixa Edat Mitjana, de manera pareguda a algunes contalles, “Quan va ser el vespre, cadascun dels tres amants es va disposar a anar al monestir” (p. 52), començant pel capellà. Sobre el cavaller, exposa que “va arribar cuitadament al lloc acordat davant del riu. Es va despullar i es va ficar a l’aigua fins a les mamelles, esperant la bona notícia que esperava tenir” (pp. 52-53). Riu, llevar-se roba, aigua, mamelles… Com veiem, un escrit obert en lo sexual i en l’erotisme.
En el passatge immediat, ens endinsa en el convent: “La portera obrí el portal, vam entrar i començaren a pujar-nos al dormidor” (p. 84) de manera suau.
Igualment, “La monja prengué el fra menor i el ficà en sa cambra, que era més olorosa que l’ambre i que cap altre perfum i que era tota plena de llums. (…) La monja conforta fra Bernat i l’acull bé, li dóna confits a ple i malvasia” (p. 84). Agregarem que la malvasia és un raïm i que aquest fruit connecta amb la vulva, per la semblança simbòlica.
Més avant, “La monja li posà son braç al coll, i anà a dir-li que el confit li fa bé amb més de poder. Fra Bernat volia jaure i contornar; per això, se n’anà tot despullat per fer la lluita (…) la monja ja volia tancar la porta amb balda i la retinguí per la falda i me’n vaig entrar i comencí a abraçar-la estretament.
(…) m’acollí com home seu i me’n va baixar. I, tantost, jo li vaig saltar sobre el paner i contornant-li el seu broquer amb grans estocs” (p. 85).
És a dir: la dona inicia el passatge eròtic, ella s’atansa al religiós, el mena cap a la cambra (primerament, ambientada amb ambre). Sobre l’ambre, direm que, com poguérem llegir en Viquipèdia el 24 de desembre del 2025, “És considerada l’única pedra preciosa d’origen vegetal. El seu nom significa ‘que sura al mar’”. Resulta interessant perquè, per una banda, la dona sura (ella predomina, és per damunt) i, per una altra, ho fa en espai femení (ací, la mar) i, per tant, ella talla el bacallà. Podríem adduir que ella se sent com un peix en l’aigua. Encara que el frare vullga començar eixa contesa, serà la monja qui, com diu la dita, el dirigirà i farà i desfarà al seu gust: és en eixa mena de regne feminal.
De fet, encara que ell l’abrace (potser com qui pretén contar als amics que ell li podia), és ella qui ho fa possible: el deixa entrar. Aleshores, fra Bernat es llança sobre el paner (el cul) i, ben mirat, li clava la tatxa amb estocades dirigides cap a la vulva (el broquer).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Bona Nit de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026 a totes les persones de bona voluntat.
Sexualitat matriarcal medieval i dones encisadores en el plaer
Tornant a la cambra on és la dona, “El content cavaller li promet que, sens falta, vindrà a dormir amb ella, ja que així li plau” (p. 51). Al moment, passem al canonge: “La monja, tot seguit, va apartar el canonge i li diu, clar i amb poques paraules, que ella, a ell, l’estima per sobre de tots els altres, que li ho vol demostrar i que tornàs al vespre, que ella el ficarà a la seua cambra i que dormirà en els seus braços. Fra Bernat va arronsar el nas quan va veure el canonge, qui parlava molt amb la monja, perquè durava massa, i tota l’estona va murmurar del capellà, el qual se’n va anar content i alegre, tenint-se per segur que la monja el ficaria en el seu llit al vespre” (p. 51).
En l’anterior fragment d’aquesta obra medieval, hi ha un tret important: la dona és qui empunya les regnes, l’organitzadora, qui decideix en darrer terme i, altrament, m’evoca unes línies d’un llibre, comercialment, presentat com “Hablan las putas”, de la brasilera Regina de Paula Medeiros i publicat per Virus Editorial en el 2000, a què accedírem pel 2001 i en què un home (ací, una dona), qui vivia de la prostitució en la ciutat de Barcelona i que se sentia dona, tenia una estratègia per a fer-se amb els clients que volien palpar-li el penis: dir al client que, per a ell (aquesta dona), lo més important era ell (el client).
Quant a la religiosa, aconsegueix encisar el canonge i que se li presente en un moment que juga a favor d’ella: el vespre (un tret lligat amb lo matriarcalista). Així, en l’apartat immediat, “la monja va tornar a fra Bernat i li va dir que tenia un gran desig de dormir amb ell i que li faria un gran servici si ho volgués fer i li va pregar que hi tornàs a prop de l’hora de sopar, quan fos de nit.
La monja, doncs, va donar tanda a tots tres amb tal falsedat que l’un de l’altre no ho sabia” (p. 51). Aquests darrers mots ens porten a rondalles en què una dona passa una nit en un fossar junt amb diferents hòmens i, primerament, per mitjà de la seua actuació eixerida, els fa sentir cadenes que els fan feredat.
Afegirem que, en el passatge següent, hi ha mots que admeten doble lectura, tot i que, en entrar en unes línies posteriors, canvia el possible significat. Em referesc al simbolisme del terme “monestir”: “Fra Bernat, tot seguit, li va demanar com s’ho podria fer per penetrar al monestir, perquè no sabia per on podria entrar-hi. La monja hi va saber donar manera i astúcia per fer-ho: li va dir que ella diria a les altres monges que li feia mal el fetge i que ell, a l’hora que havien acordat, vingués vestit com si fos un metge i, així, podria entrar” (pp. 51-52). Cal dir que “església” vol dir “vagina” i, més encara, “vulva”. Igualment, la religiosa és la persona amb destresa i deixondida (com la rabosa en moltes contarelles) i que ell seguirà les indicacions femenines.
No debades, en la línia vinent, Francesc de la Via posa que, “A fra Bernat, l’hauríeu d’haver vist com ballava, tan gran era el goig que sentia que, en el seu cor, estava convençut que el fet era clar” (p. 52), fet paregut al del llop que creu cegament en la guineu i que respon atenent als desigs de la guilla.
Això sí, mentrestant, la monja explica a les germanes què esdevindria eixe vespre: que s’hi presentarien tres hòmens a qui ella havia donat tanda i que la religiosa “volia que [les germanes] veiessen lo que els volia fer i com els deixaria tots tres com a ximples i badocs” (p. 52), un detall semblant al darrer passatge de la contalla de què hem parlat.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: Recomane la lectura del llibre esmentat sobre la prostitució, puix que és fet en relació amb els qui hi vivien i l’autora és molt oberta i amb sensibilitat pels qui s’hi dedicaven. Adduirem que, en més d’un cas, preferien la investigadora abans que encarregats de l’ajuntament.
Sexualitat matriarcal medieval i dones que comanden en el plaer
Prosseguint amb l’obra “El llibre de fra Bernat”, “Llavors, el portal fon obert i entram dins, en un verger de gessamins i de murtrers. Tantost després, la monja ens va rebre i ens començà a acollir tots, d’u en u” (pp. 82-83). Resulta interessant el fet que les plantes del lloc on ella té el llit tinguen flor blanca (els gesmilers, color associada a la innocència) o bé flor verda (color que relacionem amb la infantesa i, a tot estirar, amb els primers anys de l’adolescència).
En uns versos posteriors, “La monja posa el peu damunt del cavaller i, amb son esguard falaguer, anà a signar al canonge, qui té per clar que el joc és seu; i, després, amb fals enginy i lleugera, anà a tirar la roba i, fort, a pessigar a fra Bernat, qui es pensa que el joc és guanyat i que, té tant de bon cor, que no donaria per nul·la la força de la seua part” (p. 83). És a dir, que la dona, no sols trepitja el peu del noble, sinó que domina el canonge i, fins i tot, ella és per damunt del religiós, qui pensava que ell portaria el joc, fet que, com llegim en acabant, no era així:
“La monja, amb son enginy i art, els fa contents i els veus, a tots, més joiosos que el rossinyol; els féu caure, a tots, en son llençol i dar del bec” (p. 83). D’aquesta manera, podríem demanar-nos si, al capdavall, ella fa que, u a u, es tomben en el llit i que, amb el penis (el rossinyol feliç, el bec), ella siga alimentada (amb el semen, en una introducció de llet, lo que Francesc de la Via escriu “dar del bec” ) o que compartesquen un temps amb ella mitjançant el bes d’ambdós (en línia amb l’expressió “donar-se el bec”).
A continuació, la monja, “primer, va portar a part el cavaller i li va dir, si li venia de gust, que hi tornàs al vespre, que, aquell dia mateix, tindrien plaer i que l’acollirà en el seu llit, sense dubtar-ho, però que haurà de ficar-se en un riu que passa prop de la cambra on descansa la bella dona i que, quan vinga, al cap de poca estona, sens falta, (…) ella obrirà un forat, per on entrarà a dormir amb ella” (pp. 50-51).
Aquest darrer passatge, al meu coneixement, admet, si més no, dues lectures (una, simbòlica). Així, 1) a banda que la dona és qui indica les passes que haurà de fer el frare, i 2) que el gaudi eròtic tinga lloc de nit, 3) hi ha un riu (en alguna font, com ara, el llibre “Metafísica del sexe”, de Julius Evola, la vulva és representada com un triangle en vertical i cap avall, com si fos un penjoll de raïm, amb un riuet en la banda més pròxima a la punta i amb un puntet que representa el clítoris), 4) capim el forat (ell ficarà el penis en el cos de la religiosa) i 5) l’acte de dormir (és a dir, la relació sexual entre tots dos).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal medieval i dones que delecten i permissives
Tornant a l’obra de Francesc de la Via, hi ha uns versos que presenten l’instant en què el religiós accepta que la dona siga qui li puga prendre el penis i jugar amb ell (quan indicarà que hi podrà escriure) junt amb unes altres línies en què la monja li manifesta que el membre viril és recte, dur com una porra:
“-¿Tenen tal bec les vostres gallines?-, digué fra Bernat; el qual li ofereix de bon grat el dit present, que estava arborat fermament, més dur que el ferro; les palles llevà de terra per gran calor.
La monja es mudà de color quan veié la birla, sí que pareixia que fos esmirla darrere copada (…).
-Senyora -digué-. ¿Voleu escriure amb aquesta ploma?
-Oh, bacallar! Aneu a Roma a fer-vos absoldre, car sou vedat, ja que em voleu tolre ma castedat.
-Senyora: altra no he portat ací que us puga dar; si voleu acceptar mon do, fer-me’n el plaer.
-Frare: bon ca de carnisser qui hi dóna de morros; car ja pareix que sia porra, tan l’haveu fet” (pp. 80-81).
En altres paraules, com que la palla (i, més avant, la fusta i el falcó) es lleva de terra, se li empina, en aquest cas, davant la mirada femenina, qui capeix com ell pareix demanar que puga endinsar el pal enmig de la vulva (la copa).
Igualment, fra Bernat, com si fos un esclau, permet que la monja li agafe el penis i que jugue amb ell (que hi escriga).
Ben mirat, encara que la religiosa no vol perdre la castedat (tolre) i l’home continua esperant que ella li aculla el desig de delícia masculí, sí que frueix els jocs amb el germà.
Això comporta que aquest cavaller s’haja de guanyar la simpatia feminal, si vol que fructifique la penetració i, al capdavall, la relació entre ambdós, com a persones. I ella, guilopa, cedeix, el rep amb joia i li convida a venir altres dies:
“-Senyora: aquest tapa el forat i en trau la ronya.
Fra Bernat féu tota sa ponya per a trencar la reixa. La monja digué a si mateixa:
-Jo us daré lloc (…) i em pens que jo us faré passar la vostra calor-.
La monja no mostrà furor, ans és alegre i acull fra Bernat amb cor íntegre i l’ha amonestat moltes vegades que hi torn demà” (pp. 81-82).
El mot “ponya” vol dir “pugna” (en aquest fragment, esforç). El fet que l’escriptor parle de cor sencer, ve a dir-nos que la dona ho fa amb sinceritat.
En uns versos posteriors, dins del grup que va del 1628 al 1689, es plasma una sexualitat matriarcalista que veu amb bons ulls que una dona puga tenir relacions sexuals amb diferents hòmens, àdhuc, de professió i de categoria social:
“Jo i fra Bernat ens dinàrem i, a poc tardar, anam tot prest a visitar la dita monja i ja hi trobam el canonge, qui hi fon primer. Després, veiem venir el cavaller, fort, afanyat, car la monja els havia dat jornada als tres; cascú es pensà que l’hagués guanyada, i en són lluny.
(…) En això, veiem venir la monja al parlador; ens saluda a tots de bona amor, amb humilitat, i ens diu:
-Jo us he recaptat amb l’abadessa i amb la nostra prioressa que us deix entrar, car podrem raonar millor i més cobert” (p. 82).
Per tant, les dues autoritats religioses femenines (l’abadessa i la prioressa) han donat llicència a la monja, un detall que lliga amb la tradició matriarcalista en lo eroticosexual.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal medieval, dones i pactes
Un altre passatge en què copsem erotisme és quan “Fra Bernat (…) volgué dar escac per roc al capellà que, en un moment, li ficà la mà dins la braga i digué:
-Jo us daré la paga que haveu guanyada.
Li dóna molt gran estirada al genital i hauríeu vist la monja que riu, fent gran joia que pareixia que hom li hagués dada tota Savoia” (pp. 77-78).
Ara bé, en “El llibre de fra Bernat”, Francesc de la Via trau un detall de què escrigué Bartomeu Mestre (Felanitx, 1952) en el 2009, en el seu article “La llengua és el notari de la identitat”: que, en la tradició catalana, si una parella fracassa, no hi ha cap semblança a un intent de venjança masculina cap a la dona (en què ella és entesa com una possessió de l’home, a l’estil de l’home castellà que diu “La maté porque era mía”), perquè no és un Poble que promoga la mort als altres. Heus ací com esdevé en aquesta obra de l’Edat Mitjana, amb uns trets que ens evoquen reports sobre altres cultures matriarcalistes:
“-Frare: jo us portava amor i us acollia, per això, per tal com per dit, em tenia que, sense tardar, vós em deguésseu aportar algun present. I vos prec que no us doneu marriment, si no us acull, ja que, d’ara avant, jo no us vull res demanar, car no us vull bé, ni, menys, amar. Via en mal guany! Car, a tal frairot, no pertany que jo el dega amar. Jamai m’haveu volgut dar res que portàs per vós.
Fra Bernat, irat i fellós, li va dir:
-Senyora: si em voleu fer tal acollida, jo mateix em vull degollar i dar la mort” (pp. 79-80).
I continua el diàleg entre la religiosa i fra Bernat: “si m’haguésseu portat res, bé us acolliria i, graciosament, vos serviria de mon poder.
Digué fra Bernat:
-¿I quin barber voldríeu vós per afaitar, segons que em pareix, que us donàs paga?
Llavors, ficà mans a la braga, li mostrà son rave. La monja es mostrà forta, brava a fra Bernat, quan veié son matràs ben format i que estava dret, car n’hi havia un gran pam i tres dits amb gran esquena” (p. 80).
Com podem veure, la dona i el mossén prossegueixen i ella es mostra receptiva al penis de l’home (el rave, el matràs) en estat d’erecció i, per tant, tornen a fer bona lliga.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Més fortes que els marits
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren més fortes que els marits? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 20 de desembre del 2025 i posteriorment comentaren “A casa meua, no” (Lola Carbonell), “Hi havia de tot, però, en general, es deia que l’amo comanda i sa madona duu es maneig, açò és, que la madona era qui feia i desfeia en les coses de la casa” (Xec Riudavets Cavaller), a qui escriguí “Fa uns anys (potser, cinc), trobí un escrit que posava que, en Àfrica, quan començà a haver-hi esclaus, els amos veieren que els hòmens eren menys forts que les dones”; “La meva, sí. Però, segons què, un; i, segons què, l’altre. Cada u, una cosa diferent; entre els dos, lo millor” (Àngels Sanas Corcoy); “L’àvia paterna va enviudar molt jove, va restar amb dos fills petits. L’àvia paterna va haver de ser forta perquè l’avi va esdevenir postrat al llit quan jo era molt joveneta i ella portava la casa i la gestió d’unes cases que tenien en una vila del Barcelonès” (Rosó Garcia Clotet), “No. I sí” (Anna Babra), “L’àvia materna, sí, no ho dubto pas. Havia de criar quatre fills, dur la casa (que no era petita), preparar els àpats (tant per als que menjaven a casa, com per a l’avi, que sempre menjava al camp), etc. La feina de l’avi era treballar al camp i, quan plegava, anar al bar a fer ‘La Butifarra’. Vivien tots junts.
De l’àvia paterna, no se’n pot dir el mateix. No feia res, ni tan sols va ensenyar a parlar els fills. Tota la feina requeia a les germanes fadrines de l’avi” (Àngel Blanch Picanyol), “Mira: a casa, no crec. Érem pagesos, teníem despeses, taverna i botiga, que es venia la collita de patates, de bledes, de mongetes, de pebrots, d’albergínies, de tomates. I tots teníem una tasca a fer.
A més, l’avi feia carracs per a una empresa. Tots teníem els deures apuntats. I tot era fet com calia: un bon equip. No necessitava comandament. Dit per l’àvia, qui solia inspeccionar tot perquè res fallés” (Lydia Quera), “A casa, tant l’avi com el meu pare, eren homes de caràcter” (Joan Prió Piñol), “Jo pense que sí… Com ara, són més fortes que nosaltres” (Josep Ferrer Ferrer), “Uiiiii, sííí. La materna era massa. I la paterna, basca, més encara” (Montserrat Cortadella),“La meva àvia, sí!” (Angelina Santacana Casals), “I tant! Eren l’ànima de la casa; i el cos, també. Les dones de pagès feien la feina de casa, havien de cuinar per a la família i, segons l’època de l’any, per als treballadors i tot.
A més a més, tenien cura dels porcs i de l’aviram, i, quan estaven de tot això, ajudaven en les feines del camp, com ara, collir fruita, cavar la terra per a treure’n males herbes, arreplegar menjar per als conills (herba fresca; la mainada també en sabíem, d’això)….
Les dones eren autosuficients en molts aspectes, fins i tot, sanitaris. La meva mare ens feia la roba, ens arreglava els cabells i ens donava injeccions quan ens ho receptava el metge.
Cap home era capaç de fer totes aquestes tasques” (Fina Pujolras).
En el meu mur, el 20 de desembre del 2025 posaren “Sa de part de mare, sí. Molt més forta: tant físicament com mentalment” (Maria Galmes Mascaro), “La meva àvia era del 1909, va restar sola amb una filla i amb un fill petits quan l’avi va haver de fugir a França (era dels ‘rojos’).
Els va pujar sola, com va poder, estraperlo inclòs; s’ajuntaven algunes veïnes per a cuidar la canalla mentres eren fora. Va soterrar la filla, de malaltia, amb divuit anys.
El meu pare, amb catorze anys, va començar a treballar… de manera seriosa,… Mentres, si sortia alguna ajuda al temps de sembra o de collita…
Quan els pares es van casar i van començar a arribar els néts, ella treballava i ens va criar la iaia. I, quan jo em vaig casar i van néixer els meus fills, sempre estava a punt per si havia de menester un cop de mà amb ells. Per als meus fills, era la iaia, l’adoraven” (Neus Soler Rodríguez), “L’àvia Teresa, sí. Ella sola portava la molta hisenda que tenien…
Ella era la que manava els homes el que havien de fer… El marit no feia res d’això: era manescal i anava amb el cavall per les viles a controlar el bestiar.
Era una dona molt avançada al seu temps… Forta físicament, amb la ment clara… Totes les decisions, les prenia ella.
Una gran dona” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).
En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 20 de desembre del 2025 agregaren “Les meues àvies, ambdues eren més fortes que els marits. Tenien, com deia el meu pare, molt d’aire (molta força física)” (Sam Piera).
Finalment, sobre les àvies de ma mare (1943), ma mare sí que m’ha dit que una de les coses que ella en destaca és la seua fortalesa.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada i Bon Nadal.
Sexualitat matriarcal medieval, dones i maternitat
Un altre passatge de l’obra “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, en què es plasma el matriarcalisme és quan la dona, finalment, accepta que el cavaller puga tenir relacions sexuals amb ella: “La monja no mostra orgull quan veié l’argent, ans féu gran acolliment al cavaller, qui començà, com de primer, a requerir.
La monja es féu un poc tenir i es féu pregar” (p. 73).
A continuació, el noble la convida a prendre diners “i que li plaga que, en breu, li dó sa amor i que prenga del servidor el dit present. La monja pareix que consent a la demanda i diu amb paraula blana:
-Monsenyor (…) jo us vull gran bé i, en breu temps, jo compliré els vostres plaers.
Tot seguit, la monja agafa la copa i els diners i promet fermament al cavaller de complir tot lo que li vinga de plaer” (pp. 73-74).
Per consegüent, l’home s’ha hagut de guanyar la confiança de la dona i ella ha estat qui ha decidit quan l’admetria i amb quines condicions.
I més: la dona també tenia relació amb altres hòmens, com ho manifesta fra Bernat a un home:
“-Senyor: per a mi, no val una figa lo que dieu (…). Qui, per ella, és afletxat, no se’n calça gaire temps, perquè heu de saber que només en fa mig, d’any, que ho hi he estat, i fa com si no em conegués. I jo em pens que algun altre hi ha arribat que en fa allò que li ve de gust” (p. 37).
Quant al mot “calçar”, partint del “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, es refereix a “Introduir el penis durant les relacions sexuals”. I, d’acord amb el context, ella fa vida amb molts hòmens.
En un fragment posterior, ix el tema del paper de les dones en la maternitat i copsem que lliga amb la dels Pobles matriarcalistes i, de pas, com són tractades en aquestes cultures: “les dones ens han portats i tots nodrits; per això, ningú els deu fer despits; ni en malparleu, si voleu estar mon amic (…) car tota natura humana les deu amar, servir i fer tots plaers i dar honor. Vos prec que en parleu amb sabor i que siguem clars” (p. 75).
Més avant, passem a uns versos amb la delectança sexual de l’home, tal com diuen a fra Bernat: “tot el vostre paradís i el vostre repòs és quan podeu estar en claus en algun lloc on hi haja dones fent tal joc amb la vostra maça, que pareix que sia forment en plaça a dos i mig” (p. 76). La maça simbolitza el penis en erecció.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Comentaven sobre la lluna
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿comentaven sobre la lluna? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 19 de desembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Res” (Lurdes Gaspar), “Les fases i res més” (Maria Dolors Sala Torras), “De vegades, comentaven si era molt clara o si semblava una tallada de meló. Els parts deien que solien succeir en el tombant de la lluna” (Xec Riudavets Cavaller), “No gaire. Sols deien de la part romàntica dels enamorats.
També, com que era de família pagesa, la lluna i la sembra influïen en una recol·lecta generosa” (Roser Canals Costa), “No” (Angelina Santacana Casals), “En cançonetes i en rondalles. De com influïa en la mar, en la terra. En el fet que és màgica. Sí: era un tema recurrent” (Rosó Garcia Clotet), “Vers a la lluna, jo sóc la que més comentava de l’ombra, dient que era un nen portant un sac” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Som pagesos i tot el que es feia a l’hort, es feia segons les llunes” (Francesca Sangra Solsona), “Sí. I cantàvem una cançó: ‘La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no vol…’, etc.
La lluna influïa en esdevenir embarassades dones. Si és plena o minvant, també les cabres i les ovelles… El tipus de lluna també influïa en l’estat de les persones. Això deia la meua iaia i també ma mare” (Carmen Mahiques Mahiques), “Síííí. La iaia, quan demanaves moolt, deia ‘¿No voldràs pas la lluna en un cove?'” (Montserrat Cortadella), “A pagès, la lluna era la guia per a totes les sembrades i per a les collites: era el seu calendari. Cada sembrada s’havia de fer segons la fase de la lluna que tocava.
Fins i tot, amb els animals, també seguien les fases de la lluna, per a fer-los criar. I, amb la matança del porc, també: havia de ser en una determinada fase; si no, el tall no es guardava” (Rosa Rovira), “Recordo que cantava la famosa cançó de ‘La lluna, la pruna, vestida de dol…'” (Joan Prió Piñol), “La gent del camp parlaven molt de la lluna i de la seva influència. Les àvies i les mares, igual que els homes, tenien en compte la fase de la lluna més adequada per a tallar-se els cabells, per a sembrar, per a plantar les patates…., etc. Fins i tot, tenien la creença que la lluna vella o la lluna nova influïen en el sexe dels nadons, segons la fase en què havien estat concebuts.
També ho tenien present a l’hora d’arreplegar plantes medicinals com la farigola, la camamilla, l’herba fetgera…” (Fina Pujolràs), “Els avis paterns eren pagesos del vi.
La poda dels ceps, per a ser efectiva, cal fer-la amb la lluna que toca (ho sabia l’avi).
El preny de les conilles es controlava segons la ‘bona Lluna’, i ho sabia l’àvia.
Una veïna de la vila, la Magda ‘de cal fuster’, feia ratafia i posava el gerro de vidre amb l’esperit de vi i la barreja de plantes a ‘sol i serena’ (amb nits de lluna) quaranta dies i quaranta nits. Jo, quan era etit, ho sentia a dir en la conversa de les dones.
Daven molta importància a les fases de la lluna” (Joan Marrugat).
En el meu mur, el 19 de desembre del 2025 posaren “Sa lluna sempre ha estat present dins ses creences populars: naixement d’infants, sembra de cereals; i hort. Poda” (Maria Galmes Mascaro).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada i Bon Nadal.