Arxiu mensual: juliol de 2025

Jocs infantils matriarcals, de caràcter eròtic i dones que menen i fortes

General, , , ,

Prosseguint amb jocs de la mateixa línia i que figuren en el llibre “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista esmentat, hi ha “Llauradora” (en l’original,“Llaora” ): “Aquest joc el juguen xicons, xicones i grans, especialment, en anar a berenar la mona els dies de Pasqua (…); se senyala el punt de lo que ha de ser mare, que sempre és el cap o la vora d’un sequer o d’una era” (p. 95) i, més avant, diu que “el que para, diu: -Llauradora, vaja, llauradora, vinga, el que cau, que es detinga i, si no, que prema la xeringa-. També hi ha qui substitueix açò per la dita, un poc més bruta, que diu: -Llauradora, vaja, enmig del cul, tinc una tatxa-” (p. 95). Així, copsem detalls com la Pasqua (moment de l’any en què reviscola l’erotisme), que la dona sempre fa de cap de colla, la vora (com en rondalles en què una espasa és a un costat i no, com ara, en la banda del mig) i, per descomptat, trets sexuals: prémer la xeringa (introduir el penis en el cos de la dona) i, si no, ficar el pardal en el cul (una altra forma de penetració). Agregarem que la tatxa també és captada en la cançó valenciana “El sabater de Sollana”, la qual, en la versió del grup “Els Pavesos”, de 1978, diu “te s’ha perdut el martell, / ja no pots clavar la tatxa”.

És més: en el joc “Roda la maça” (p. 99), es reflecteix lo matriarcal. Així, Francesc Martínez i Martínez posa que “És joc molt mogut i de gran alegria, en el qual, quasi sempre, el faldellí de la dona és el que tomba la maça” (p. 99). Simbòlicament, la dona tira avall… l’home (representat pel penis en erecció, això és, per la maça) i, per tant, és més forta.

Ben mirat, també ho capim en “Pilarets” (p. 100), quan comenta que, “En un bon escampiu, formant a modo de rogle, però distanciades unes d’altres, es col·loquen, a parelles, els jugadors, davant u d’altre: per lo general, la xica, davant; i el xic, darrere”, de la mateixa manera que, en entrar a una casa, majoritàriament, en primer lloc, ho fa la dona (com ens indicaren en la recerca).

Igualment, hem triat un joc, “Gat i rata” (p. 102), també recollit per Mariano Jornet Perales (1869-1953), en què la dona fa de mare: “Amb les mans agafades i amb els braços ben estirats, fan rogle els jugadors, dins dels quals està la xica que fa de rata; per fora, va el que actua de gat famolenc que, a vegades, sembla els del mes de gener, el que maula i tot. Els jugadors que formen el rogle tenen l’obligació de defendre la rata i de no deixar que el gat entre quan aquella és dins o que isca quan és fora, perquè la rateta troba sempre els braços ben estirats per a entrar i eixir, i el gatot ben tancats”.

Finalment, en “Anita” (pp. 104-105), en què indica que és de rogle, a mitjan descripció, diu que, “En aplegar a la tornada, es paren i la fadrina que havia restat enmig, balla davant del fadrí que bé li pareix, el que l’acompanya en el ball” (p. 105): la dona encapçala el grup (ella fa el primer pas) i, altrament, tria lliurement amb qui ballarà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jocs infantils matriarcalistes i dones ben considerades i que trien

General, , , , , ,

Un altre llibre en què apareixen jocs infantils amb trets matriarcalistes és “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1866-1946) i publicat en 1947 i, com a facsímil, editat en el 2012 per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Així, en u dels jocs de xiquetes, no sols figura el mot “marquesa”, sinó “al mateix temps que es diu: planta la mare santa; també algunes diuen: en planta la Cova Santa” (p. 44). Per consegüent, hi ha una bona consideració (i evident) cap a la dona com també cap a la maternitat (en nexe amb la vulva i amb l’indret on es gestarà el futur fill).

Cal dir que, malgrat que el recopilador mostra una miqueta de pudor a escriure el nom complet de mots escatològics (“m…”), això no li impedeix escriure un joc en què n’hi ha (i que ací plasmem sense censures):

“Pinto, pinto, serafinto,

cuca mala, margalinto,

la gallina està al terrat

amb el cul arromangat.

La gallina, merda al peu,

amaga este peu” (p. 50).

 

Un altre joc amb detalls matriarcals és u en què mena la ceba i no, com ara, un coix: “Ceba: -Està dormint-. Coixo: -Desperta-la-. Ceba: -No vull (…). Coixo diu: -Mira que et tire al pou-; a lo que la Ceba, cridant tot lo que pot, exclama: -Mare, Mare sorda-; a aquesta imprecació, respon la Mare: -Què vols, filla borda?-; la Ceba: -El Coixo és ací-; la Mare: -Què vol el Coixo?-; Ceba: -Una cebolla–; la Mare: -Que vaja a l’hort, que se la trie i que no faça patadetes-” (p. 58). En altres paraules: qui vullga cucs, que pele fulla… i que no faça la guitza.

En un altre passatge d’aquest joc de la ceba, totes les cebes s’acosten, una a una, a la Mare i ella els diu lo mateix: que vist l’Àngel. O siga que, quan la mareta podrà, passarà a fer lo que els altres li comenten.

Igualment, la Mare pren un paper actiu (ella posa roba al personatge celestial), fet que connecta amb la tradició en rondalles, en poemes, en cançons… vernacles, mentres que l’angelet és el passiu i, a més, lliga amb la figura del xiquet i amb la del nen de pocs anys.

En el joc “Jugar a dones”, també en capim: “-Ací és ma casa, foc i brasa, entra el rei i no és d’ell-, amb lo qual resta presa la possessió; les altres van fent lo propi, amb lo qual el simulacre de poble resta constituït” (p. 60).

En acabant, el folklorista d’Altea posa noms interessants: la tia fornera, l’ama de la botiga, “alguna amb l’ofici de llavanera i, fins en casos, de comare” (p.  60) i indica que “també les més xicotetes solen sotmetre’s a la pàtria potestat d’altra més fadrinosa, dient-li: ‘Senyora mare’” (p. 60).

En un altre punt, titulat “Vola el corb”, d’esbarjo, les xiquetes s’asseuen “formant semicercle davant de la que porta el joc (…), esperen que parle la directora (…). Comença la directora” (p. 70).

I, si no, el joc “A les carabasses”, quan Francesc Martínez i Martínez escriu que xics i xiques s’asseuen i que “aquestes (…) es posen d’acord cada una a quin xic li ha de dir que sí quan la demane; (…) aquella respon que sí en cas que siga el que tenia designat (…) [ en el cas ] de ser acceptat, s’alça la xica, deixant lliure el lloc que ocupava, en el qual s’asseu el fadrí després d’haver acompanyat la fadrina a qui ell deixa en la tira dels xics” (p. 97).

És a dir: les xiquetes (les dones) trien amb qui jugaran (detall que, amb els anys, passaria a ser amb qui festejaran, com ara, amb motiu de les festes de Pasqua) i, de més majors, encara que el xicot l’acompanye a ca la fadrina, haurà estat ella qui haurà tingut la darrera paraula en el camp sexual. No debades, aquest joc té a veure amb les carabasses i, així, amb l’expressió “donar-li carabassa”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Marededéus protectores d’embarassades

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, comentaven sobre marededéus protectores d’embarassades? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 26 de juliol del 2025 ens posaren “L’àvia parlava de la Mare de Déu de la Guia, en una capella molt antiga, prop de casa, en la qual, d’ençà d’antic, les dones anaven a resar per a poder estar embarassades, o perquè l’embaràs anés bé.

La capella s’anomena d’en Marcús, que és qui va pagar la construcció” (Rosó Garcia Clotet), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “Ma mare no em parlà gaire” (Lola Carbonell), “Bon dia,

Crec que, en la tradició menorquina, és un element desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “No. Embarassades, res de res, perquè l’àvia, amb tres nétes ben ensenyades i preparades, això no era per a nosaltres. I era cert” (Lydia Quera), “Sí. La mare, com era de les Terres de l’Ebre, sempre anomenava la Mare de Déu de la Cinta, patrona de Tortosa” (Àngels Salvador), “Sí. Ma mare tenia una estampeta de Sant Ramon, que la passaven boca avall a una embarassada i, quan el xiquet naixia, la giraves cap a dalt: així, Sant Ramon, com que no volia ser cap avall, ajudava que nasquera el xiquet (o la xiqueta)” (MCarmen Bañuls), “Boon dia!

Tenir una família dialogant i oberta ha estat una sort. Sóc filla única i, a més, sempre tenia veu. Converses del tema que fossin. Una més. Tots apreníem de tots” (Maria Dolors Sala Torras), “Doncs, no em van comentar res” (M Pilar Fillat Batalluy), “Ma mare era catòlica quasi practicant i deia que això eren estupideses. A les meues àvies, pràcticament, no les vaig conéixer” (Octavi Font Ten), “No ho recordo, Lluís” (Joan Prió Piñol), “D’embarassades, no; però anar a ficar el cap a l’olla de la Mare de Déu de Núria, sí. És moltes vegades,… per restar embarassades!!!!!!” (Roser Canals Costa), a qui escriguérem “L’olla té a veure amb lo femení, ja que és un símbol de recepció. És com un desig de tornar a la mare i, a partir d’allí, que el part siga possible”, “A casa, no” (Montserrat Carulla Paüls), “Categòricament, NO” (Anna Babra), “D’aquestes marededéus, no en sé” (Nuri Coromina Ferrer).

En el grup “Dialectes”, el 26 de juliol del 2025 i després plasmaren “Sí. A la Catedral de Barcelona, hi ha la Mare de Déu del Bon Part… La meva sogra m’hi va portar a posar-hi una espelma quan estava al final dels meus embarassos…

Jo vaig portar-hi espelmes pels naixements de cadascun dels meus néts!! Només es demana ajuda per deslliurar. I, un cop el nen ja ha estat batejat, es porta un altre ciri” (Maria-Carmen Baltà Alonso), “A la catedral de Tortosa, és la Mare de Déu de la Cinta. I les embarassades solen portar una cinta de color blau o de color rosa, segons el sexe del nadó. Si no es coneix, pot ser blanca” (Montserrat Vilas), “Mai de la vida!” (Neus Ce Covelli).

Finalment, en el meu mur, el 26 de juliol del 2025 escrigueren “No… Mai. Era un tema tabú” (Maria Galmes Mascaro).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Música festiva, eròtica i matriarcalista valenciana

General, , , ,

Música matriarcal en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (1869-1953).

 Entre la música que l’arqueòleg de Bèlgida exposa en aquesta obra i que hem triat, hi ha composicions que figuren en l’apartat “Cançons” (pp. 161-162). N’hi ha que, com ara, són conegudes per l’Horta de València i en altres indrets.

“Carnestoltes, moltes voltes,

i Nadal, de mes a mes.

Pasqua, totes les setmanes;

Quaresma, no tornes més”.

 

“A la fira no vages,

si no portes diners:

puix veuràs moltes coses

i no compraràs res”.

 

Aquesta jo ja la cantava quan era xiquet.

Una altra que és fàcil oir-la i, si no, que, com ara, ens l’envien, té a veure amb la instrucció escolar:

“Mon pare m’envia a escola

amb un llibre sense tapes

i, a la primera lliçó,…

¡tira, pallús, que m’estaque!”.

 

 

En unes altres, apareix el tema eròtic o, si més no, en nexe amb detalls d’aquest ram. Així, en la primera, copsem que l’home és el ruc de càrrega, un tret matriarcalista:

“Tots em deien que em casara

i no portaria llenya;

i ara, que m’he casat,

en porte al coll i a l’esquena”.

 

“Alacant, per a les barques;

Xixona, per al raïm.

I, per a les xiques guapes,

Ibi, Castalla i Onil”,

 

això és, tres viles valencianes.

Fins i tot, en captem en què la dona és la part forta i que podria evocar llocs del cos femení, com és el cas d’una en què ixen els pàmpols (en art, més d’una vegada, emprats per a tapar el penis en figures escultòriques):

“Sogra, nora i alcavota,

a la vinya, se n’anaren;

com la vinya era curta,

tan sols pàmpols li deixaren”.

 

A banda, plasma versos coneguts en relació amb el tocament del cos:

“M’han dit que eres organista.

¡Que content estarà el pare!:

de nit, quan vages a casa,

tocant-li l’orgue a la mare”.

 

I, si no, amb el festeig:

“Turballos està en l’altet

i, a mi, pujar poc em costa,

les xiques del ravalet,

per no filar, trenquen l’osca”.

 

“En este carrer, està

la que diuen que trenta en té:

vint-i-nou que no la volen

i jo, que me la deixaré”.

 

Podria empiular amb la prostitució.

Ben mirat, en uns versos, l’home és feble i, igualment, Déu és associat amb la canya:

“Santo Cristo dels Canyissos

féu un miracle en Antella:

caigué un home en el riu

i, si no el trauen, s’ofega”.

 

Convé dir que, en més d’una composició, la dona (fins i tot, ja vella) salva l’home en un fet semblant.

Finalment, n’hem seleccionat una en què es considera que la sexualitat, àdhuc, guareix part de la vida (ací, mitjançant la relació):
“Per més que li donen quina,

píndoles i paperets,

no hi ha res com tres colpets

per a la xica fadrina”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sobre l’elegància en el parlar

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿opinaven sobre l’elegància en el parlar (no ens referim al “parlar fi”)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 25 de juliol del 2025 ens posaren “Bon dia, Lluís,

L’àvia considerava parlar fi amb correcció i educació amb paraules consensuades, segons amb qui fos, que es pogués entendre: per posar un exemple, tant podia ser un ministre, com el pidolaire de la cantonada. Sense distincions. S’ha de saber parlar: no per parlar molt fi, et fa més senyor” (Antonia Verdejo), “Normal. Es parlava” (Àngels Sanas Corcoy), “Recomanaven ser benparlats i prudents” (Anna Babra), “La mare sempre ens deia que ‘Parlant,  la gent,sap com som i respirem’!!” (Roser Canals Costa), “Bon dia, Lluís, A casa, ni els homes deien ‘paraulotes’, com es diu vulgarment. Jo, de més gran, sí que en deia i la iaia comentava, amb to d’enfadada: ‘Les senyoretes no parlen així. A tu, no et para bé’. I jo encongia els muscles. ‘Vinga, Montserrat: no siguis malparlada. Controla aquesta llengua'” (Montserrat  Cortadella), “L’àvia i la mare em deien que parlar era premiat natural, tal com sentia el cor, sense floritures, ni per ferir a ningú” (Lydia Quera), “Bon vespre,

Pare i Mare nascuts el 1906.

Ens varen ensenyar ‘a llegir i a parlar’ curosament, a estimar la música, la lectura. Escoltar els més grans (font de saviesa), llegir molt i demanar pel que no enteníem. Tot ajudava a tenir converses molt fluïdes i a enriquir el nostre vocabulari. No era elegància” (Maria del Carme Minobis Puntonet).

En el meu mur, el 25 de juliol del 2025 comentaren “En això, la mare era molt acurada. Li agradava la llengua (la nostra), puc estar agraït. I era una persona que havia estudiat francés i castellà. La nostra llengua podia escriure malament (jo, també), però procurava llegir-la i, sobretot, parlar-la” (Josep Ferrer Ferrer).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 25 de juliol del 2025 plasmaren “‘Xerra bé, que duus sa boca bruta’.

Molt dita per sa padrina materna” (Maria Galmes Mascaró).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Festa dels “Nicolauets”, infantesa, poesia popular i esperit de barri

General, , , ,

Uns altres versos en aquesta web sobre Castalla, en relació amb els Nicolauets, i que trobà Mª Luisa Torro Corbí entre material del segle XIX, diuen així:

“De orden del senyor Alcalde, es fa saber:
a tots els veïns, jóvens i vells, casats i fadrins,
viudos i viudes, torts i seguits,
coixos i mancos, bons i roïns.
Com tots mosatros, (mo)s ham reunit
i, estant conformes, ham decidit
lo que, en el bando, anem a dir:
¿esteu conformes? Conformes, sí. Según
costum tradicional,
que ací, en Castalla, ham observat,
demà, que és dia Sant Nicolau,
tots eixirem al camp armats
i, a tots els bitxos que ixquen del pas

per estar fora del seu corral,
a garrotades, l’ham de matar
sense que es valga la caritat,
per més que, als amos, els pegue mal.
De consiguient, estem al cas

i tots doneu-vos per avisats:
pavos, gallines, xiquet o gran,
pollastre o pato, ganso o pardal,
tot lo que siga bo
de menja, córrega o vole,
l’ham de matar com fora
estiga del seu corral.
No vinguen, luego, a remolar,
perquè ham de prendre tot el treball,
quan això és la festa que els escolans,
al seu patró, fan tots els anys.
Ánimo, pues, compañeros,
lo mateix grans que xiquets,
acudim de bon matí sense
tindre por al fred,
armats de bastons i vergues,
graneres o altre instrument
per eixir en so de guerra
cap a llevant o ponent
a fer una gran matança

de tots els animalets que, per descuit
dels amos, estiguen en el carrer.
Que, després, plena l’alforja
de tot lo que arreplegem, farem
una i gran bona olla
i junts mos la menjarem.
Ara demaneu-li, al sant,
que profit mos faça. Amén”.

 

Com podem capir, en aquesta composició, hi ha versos en què es fa un avís als veïns de la vila: que l’endemà, dia de Sant Nicolau, hi hauria certs drets per als xiquets i per als qui es volguessen fer amb animals que fossen en el carrer. A més, addueix que la festa és la dels escolans (lo que ara diríem escolars i estudiants).

Ben mirat, tot i el pas de tradicions administratives a terres valencianes, veiem que s’han reunit el batle i els altres càrrecs polítics de Castalla (lo que, en moltes rondalles mallorquines, posa “tiraren junta”), un detall que empiula amb el costumari matriarcal.

A banda, l’esperit de barri torna a aparéixer: entre tots, faran una menja col·lectiva i se la menjaran.

Afegirem que, com indica l’autora de la crònica de Castalla, els xiquets, eixe dia tenien poder per a fer-se amb els animals. I, com posa José Luis Bernabeu Rico en el seu llibre “Los límites simbólicos” (i que és plasmat en l’entrada), “La festa que se celebra el 5 de desembre té les característiques de les festes dels adults, com és el relaxament dels costums i la permissivitat en els actes infantils, fet que explica la prevenció que, en el ban, es fa als veïns” de la vila.

Una altra entrada amb informació sucosa sobre la festa que tractem és “Nicolaus i Llucietes” (http://coneixmediona.blogspot.com/2012/12/nicolaus-i-llucietes.html), en el blog “Coneix Mediona”, en què, a més d’escriure molts versos, es fa un comentari sobre aquesta festa en Catalunya, principalment, en Mediona, una vila de la comarca de l’Alt Penedès:

“’Nicolau panxeta i Nicolau panxau,

s’ha trencat la llàntia amb un cop de clau.

 

Panses i figues,

nous i olives,

tot el que ens doneu,

la cistella ens omplireu.

 

Nicolau Sant Pere, Nicolau Sant Pau,

s’ha trencat la llança amb un cop de clau.

 

Si voleu que en cantem més,

porteu figues, porteu figues.

Si voleu que en cantem més,

porteu figues i calés’.



A Sant Pere Sacarrera, cantaven una variant:
‘Que veniu de Roma,

que en porteu corona.

Sant Nicolau!

Bisbe de pau!’.

 

(…) Arreu de Catalunya, especialment, a molts pobles de Lleida, de l’Anoia i del Penedès, el 6 de desembre se celebra la Diada de Sant Nicolau amb captiris o amb captes realitzades pels infants, anomenats popularment ‘Nicolaus’, ‘Nicolauets’. Acompanyats pels seus professors i per familiars, les nenes i els nens recorren les masies i les botigues i cases del poble cantant cançons tradicionals.

Amb tot el que els donen (dolços, begudes, fruites, fruita seca i els diners que arrepleguen), fan un gran àpat.

Prop de Mediona, també mantenen la celebració a Vilobí, a Sant Pere de Riudebitlles, a Fontrubí, a Piera, a Hostalets de Pierola i a Masquefa”.  

Agraesc la col·loboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Festa dels “Nicolauets”, infantesa i esperit de barri

General, , , ,

Una altra festa, pròxima a l’hivern i que figura en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales, és la “Festa dels ‘Nicolauets’”, la qual se celebra en desembre i que, en escriure per primera vegada sobre aquestes línies, en el 2025, encara es conservava en algunes viles del País Valencià i, si més no, de Catalunya. Nogensmenys, l’arqueòleg valencià i autor de l’obra (publicada en 1932) indica que, en Bèlgida (la Vall d’Albaida), “va estar suprimida fa més de cinquanta anys i agraïm la memòria dels pocs ancians que encara viuen en la vila (…). Esdevenia el deu de desembre i consistia en una festa cívico-religiosa que, de la mateixa forma, se celebrava  anualment en honor dels xiquets de l’escola” (p. 159). Ens trobem davant un acte en què molts dels principals protagonistes són els xiquets.

A mitjan exposició, l’autor belgidà posa uns versos que diuen

“PREGÓ

 

Oiguen, veïns,

casats i fadrins,

vells i velles,

obriu les orelles,

que va a fer-se una matança

amb gran confiança

del pobre gall,

que va amb treball

de la gallina

de la veïna.

Correrem molins i valls,

matarem polles i galls,

(en)s els endurem a la nostra escola

i els guisarem en una cassola”.

 

Ja quasi tancant l’escrit, afig uns mots que tenen a veure amb uns altres, semblants, que plasmaren folkloristes valencians nascuts en el mateixa època (Francesc Martínez i Martínez) o a primeria del segon terç del segle XIX (Joaquín Martí Gadea): “en el trajecte, cantaven a l’uníson curiosísssims versos valencians que ens sap greu que no s’hagen conservat en la memòria” (pp. 161), en bona mesura, a causa de la política lingüística de l’Església valenciana.

Altrament, trau unes paraules que enllacen amb la fecundació, la qual resta a pocs dies (i, més encara, en el mes de desembre, el qual simbolitza la sembra): “L’ou se soterrava en un muntonet de segó i els xiquets procedien a trencar-lo de la mateixa manera que la indicada per a la matança del gall, encara que reemplaçant el sabre per una vara. La vesprada concloïa dedicant-se els xiquets a jocs de la seua classe.

La ‘festa dels nicolauets’ es va substituir per un berenar a l’aire lliure; cada xiquet hi portava, pel seu compte, una cassoleta d’arròs al forn que, sota les órdens del mestre, menjaven junts en una caseta. Les xiquetes encara solen celebrar la festa de Santa Teresa (15 d’octubre) en aquesta forma, tot i que, per als xiquets, la darrera vegada fou en l’any 1878”.

Ara bé: l’entrada “Els Nicolauets” (https://castallaenelrecord.es/els-nicolauets), publicada per un valencià de Castalla el  1r desembre del 2008 en la web “Castalla en el record”, en haver fet ús del llibre “Crònica de Castalla”, de Mª Luisa Torro Corbí, va acompanyada, per exemple, de molts versos (ací, amb lleugers retocs) que, de pas, ens permeten capir l’esperit de l’època. Així, l’autora de la crònica indica que, “El dia 5 de desembre, vespra de Sant Nicolau de Bari, a poqueta nit, el pregoner anava per tota la vila pregonant aquest ban:

Senyors advocats, fadrins i casats,
vells i velles: obriu les orelles
que el pobre gall està en treball
i la gallina de la veïna que
va pondre vint-i-quatre ous en aquell dijous.
Enviaren carta a València
i han portat resposta:
‘Tota gallina fora de porta, que
no tinga plet després de morta”’.

 

Per consegüent, en aquesta dicta, potser dels anys setanta del segle XX, tot i que els xiquets juguen un paper molt important, els actes eren oberts a qualsevol persona i molts dels veïns hi participaven. Com a anècdota, el gall és pobre (o, si no, és el malaurat de la composició); en canvi, la gallina (dona) és molt fèrtil (molt més sortosa que el pollastre).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jocs infantils matriarcals, “El sereno” i el paper de la mare

General, , ,

Prosseguint amb jocs infantils en què copsem el matriarcalisme i que foren recollits per l’arqueòleg de Bèlgida en l’esmentada obra, també en parla sobre u que és molt conegut, com ara, en la comarca de l’Horta de València: “El sereno”. Primerament, direm que, a diferència del paper de la mare en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (nascut en 1895) i que fou publicat en 1950, ací és molt important la funció femenina.

L’estudiós de la Vall d’Albaida comenta que quan, a mitjan agost, el llaurador porta a casa els primers melons d’Alger, els xiquets boten de fruïció només de pensar en el fanalet que faran per a les festes de la vila (en Massarrojos, en juliol, en bona mesura, coincidint amb la festivitat dels Sants de la Pedra). A més, agrega que “No és fàcil descriure l’entusiasme amb què es procedeix a la confecció del fanal; tots els de casa hi prenen part: la mare, transformant-lo en una carabassa buida i preparant la corfa del ‘caragol cristià’ (…). Els xiquets, amb una veu cridanera, indiquen al pare els motius de la decoració. I ell, amb un ganivet en mà, es disposa a interpretar fidelment els desigs dels seus fills.

És curiós observar que, en tots els fanals d’aquesta classe, predomina l’art més primitiu (…). I no són menys primitius, també, els motius de què es valen per a l’ornamentació, puix que figuren, en primer lloc, el sol, la mitja lluna, l’escala de mà, la barraca, el gall, alguna animàlia i, això sí, sense que hi manquen mai les figures geomètriques” (p. 155).

A continuació, Mariano Jornet Perales trau altra volta la dona i un detall que, en llegir-lo per primera vegada (en maig del 2025), ens evocà el fet que, en les Illes Balears, durant el repartiment de les herències, encara que se’n faça la divisió, el més petit dels fills és el primer que tria (com, anys arrere, ens havia dit Bartomeu Mestre). Així, en l’article “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), publicat el 1r d’octubre del 2011 en el seu blog “Etziba Balutxo…”, l’escriptor de Felanitx indica que, els castellans, “A l’hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i los echan a suertes. A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria”. Doncs bé: en el llibre sobre Bèlgida, hi ha que “Ja és preparat el fanal; la mare l’encén i el lliura al més xicotet dels fills, qui, unflat de gaudi, ix al carrer seguit dels seus germanets i cantant a l’uníson (…).

En oir la cobla, els veïnets acudeixen com si fossen mosques. Algun grandot i envejós l’apaga amb un bufit i el nin plora i poteja fins que ensopega amb un transeünt compassiu qui li l’encén altra vegada i els permet continuar fent la volta cantant:

El sereno ha mort un gos,

se l’ha endut a l’hospital,

i les xiques de costura

se l’han fet amb oli i sal.

Las once y media. ¡Sereno!

 

I, si algú s’acosta al grup, demana ‘Qui l’ha fet?’. ‘Mon pare!’ respon amb orgull el més xiquet, mentres interromp la cobla:

El sereno s’ha perdut

en la Font de la Salut;

una agüela l’ha trobat

amagat en un forat.

Las once y media. ¡Sereno!

 

El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i agarraren una anguila

a la vora de la mar.

Las once y media. ¡Sereno!” (p. 155).

 

És a dir: en la primera estrofa, la dona (la velleta) salva l’home (el troba en la font); i, en la segona estrofa, l’home i la dona van junts a les tasques de la mar.

Quant als darrers cinc versos, el 14 de maig del 2025 els llisquí a ma mare (qui, com jo, també coneixia aquesta festa i la cançó) i em digué

“El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren una anguila

i se la feren p’a [= per a ] sopar.

Sereno, con el tururú,

ha vingut un guarda

i se l’ha endut”

 

Cal dir que jo l’evocava amb una lletra quasi igual: “ha vingut un frare / i se l’ha endut”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jocs infantils de caire matriarcal i la mare i la foscor

General, , , ,

Jocs infantils en què es reflecteix el matriarcalisme. “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales.

Un altre apartat que figura en aquesta obra sobre Bèlgida i que, com en altres (però molt més de caire folklòric), reflecteix el matriarcalisme, és el dels jocs infantils. Així, en el joc “Peu, peu, regató”, diu que “També és el primer recurs de les mares per evitar que els nens córreguen, criden i facen nosa amb la seua gresca. Quasi sempre, elles són qui indiquen el joc” (p. 151).

A banda, en aquest joc, hi ha un detall relatiu a la foscúria i que, com veurem en una altra activitat de lleure (“Conillets a amagar”, p. 154), es repeteix i enllaça amb lo femení: amb l’ombra i amb la mare. Diu així:

“Peu, peu, regató,

de Maria Salimó;

quan aplegues al cantó, diràs:

‘-Qui vol farina o segó?’.

 ———

Tinc una gallineta blanca

que tot ho escampa

i una negra 

que tot ho arreplega” (p. 152).

 

Com capim, la claror (la gallineta blanca) és expansiva i, en canvi, la foscor (negror) és receptiva. Agregarem que, entre les rondalles que hem llegit i entre les que hem tractat, predomina la figura de la gallina, en lloc de la del pollastre (o gall).

Quant a “Conillets a amagar”, primerament, recorde un dia, potser pel 2005, que un oncle meu (nascut en 1948) i mon pare estaven en la planta baixa on, temps arrere, havien nascut i havien viscut. Llavors, l’oncle demanà: “¿Te’n recordes quan jugàvem a conillets a amagar?”.

Tornant a l’arqueòleg, hi escriu que “U dels xiquets, assegut en una cadira, fa de ‘mare’ i el xic que ‘paga’ s’ajupeix damunt de les cames del primer. La ‘mare’ li tapa els ulls amb les mans i diu en veu alta:

Conillets, a amagar,

que la rata va a passar

de nit i de dia,

al toc de l’Ave Maria.

 

Els altres xiquets, sense fer soroll, han procurat allunyar-se i amagar-se; i la ‘mare’, en veure que han desaparegut de la seua vista, demana: ‘Conillets: ¿sou ben amagats?’. En respondre-li ‘Sí’, qui ‘paga’, corre en cerca d’aquells, els quals, en veure’s descoberts o bé perseguits, sortegen l’acaçament fins que la ‘mare’ els reclama cridant: ‘Conillets, ¡a la mare!’”.

Per consegüent, la mare és qui fa de cap de la casa, ella demana pels fills i, al capdavall, davant un perill extern, ella és la primera persona de la família que els dóna acollida i que els protegeix. Entre d’altres coses, aquest és u dels papers de la maternitat i de l’educació.

En línia amb eixe tret, més avant, durant l’explicació del joc “La lluneta”, posa “I comença el joc: u ‘paga’ i es col·loca a la lluna; els altres, a l’ombra. Aquests envaeixen el terreny il·luminat per la lluna i criden ‘A la lluneta, estic, en ric, en ric’ i, qui ‘paga’, els acaça; si en toca algú, ‘paga’, però, si aquest assolí entrar en l’ombra abans de ser agafat, se salva”.

Finalment, hem trobat un detall que, per dues bandes, defén el matriarcalisme. A continuació, els jugadors poden veure que “qui ‘paga’, envaesca l’ombra i, aleshores, els altres criden ‘Pessics a l’ovella’ i, a pessics, l’expulsaran de l’ombra” (p. 156).

És a dir: entre aquells valencians del primer terç del segle XX, quan s’edità per primera vegada aquest llibre, predominava (i podem pensar que clarament) l’actitud favorable a l’obagor, en lloc d’eixa tendència que abraçaria la línia política dels partits que se solen posar l’etiqueta d’esquerres i que, com que promouen eixir de la foscúria (de lo que qualifiquen d’obscurantisme), s’allunyen de lo que, en els símbols, va unit a la dona i, és clar, al matriarcalisme.

Per eixe motiu, podem dir sense embuts que un exemple polític ben manifest n’és l’actitud del valencià Ximo Puig (President de la Generalitat Valenciana entre el 2015 i el 2023, suposadament, d’esquerres i, igualment, subjugat als interessos de Castella, culturalment patriarcal). És més: ja ho feien escriptors del primer quart del segle XX que es consideraven cultes i que no eren de poble.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

L’educació matriarcal en dones molt acollidores i molt obertes

General, ,

L’educació matriarcal plasmada en àvies (o padrines) i mares molt acollidores.

El 5 de maig del 2022 posàrem en Facebook que “Una germana de l’àvia materna de ma mare sempre la convidava a les festes patronals de la vila on vivia. ¿Eren molt acollidores, les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Com ho reflectien? Gràcies”. El mateix dia i posteriorment, en el grup “Cultura mallorquina”, ens plasmaren que, “A casa, acollíem a tothom. Tenguérem de tot i molt, i gràcies a les àvies” (Rosa Galmes), “Sempre portes obertes. Sa primera veu, en entrar, era ‘Ave Maria Puríssima…’. Claus a sa porta, vida idíl·lica. Mallorca arravatada per sempre, envaïda, destruïda, irrecuperable.

Per cobdícia” (Angels De Ramon Vicens), “Per la festa major, a casa els meus sogres, estava convidada tota la família a menjar i a dormir els dos dies que durava. Era molt divertit. El jovent dormíem amb matalassos al terra. Anoia” (Carme Andreu), “Records dels dies de festa amb la padrina, fent molt de menjar. Venien molts familiars. Ma mare també ho ha continuat fent. Per l’edat, s’ha hagut d’aturar, però sé cert que continuaria.

A més, durant la postguerra, la meva mare, amb pares i germans, vivien a una possessió i conten com tota la família, tant pròpia com cosins, fills de cosins i fins al més remot parentiu, es reunien sempre allà on tothom era benvingut a taula. Un temps d’una Mallorca oberta en què la gent donava el que tenia” (Xisca Gaya Riutort).

En el grup “De Reus al món”, el 5 de maig del 2022 ens comentaren “Els meus avis ho feren molt. La meva germana i jo passàvem tots els estius i la resta de festes amb ells. Va ser una de les millors èpoques de la meva vida. Els vull” (Isabel Vernet Clofent), “Els meus avis i els seus parents ho feien habitualment. Els de Garcia anaven a Ascó i a Favara, a Nonaspe, a Riba-roja d’Ebre, a Gandesa, a Flix…

Les festes majors les continuàvem: totes. La mona, cadascú amb els seus pares i avis. Salut. Ep!, es portava del que collien i aviram. Entre tots, tot” (Lourdes Munté), “Per les festes majors de la meva vila, a la meva mare, li agradava convidar: molta gent. Arribàvem a ser vint-i-cinc o trenta persones durant uns dies. Aquests dies, a la mare, se la veia molt feliç i esplèndida amb tothom” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 6 de maig del 2022 escrigueren “La meva àvia Rosa, nascuda l’any 1905, sempre tenia la casa plena de familiars. Era de Calella[1], de la costa, i convidava durant els estius i caps de setmana els seus cosins, néts i amics a passar-hi el temps que volguessin. Hi havia molt bon rotllo i et feia sentir molt bé” (Susanna Creus Constansó), “La meva mare, nascuda el 1901, sempre acollia i convidava familiars i amics, nebots que havien d’estudiar, cosins que anaven de pas, fillols que necessitaven canviar de clima per alguna malaltia.

Jo sempre ho vaig viure amb naturalitat.

Tots eren benvinguts, acollits i tractats com un més de casa” (Valldeflors Farre), “Els avis del meu marit tenien la fonda en una vila de la Conca de Tremp, a principi del segle XX. Acolliren a tots els familiars propers i llunyans: senyors, oncles, cosines per anar a cosir, amics per estiuejar…, altres que venien a mercats i fires. Eren més els parents que els clients. Tots eren ben rebuts amb naturalitat.

A casa dels meus avis, a la Ribagorça, tenien a taula uns plats pels captaires de la zona, que, sovint, es presentaven a l’hora dels àpats.

Aquests costums eren a la primera dècada del segle XX” (Maria Antonia Saura Sarri), “La meva àvia paterna, de Benicarló, va néixer l’any 1903[2]. Sempre ens tenia a tota la família al voltant, a casa seva. Era com una ‘matriarca’, sense cap mena de sentit dominant en la paraula.

La família de la meva mare, de Salt (el Gironès), ens esperava sempre amb la Festa Major de la vila i matava un conill, un pollastre,… i érem molt ben acollits.

Havien nascut en la dècada dels noranta del segle XIX” (Francesc Castellano), “L’àvia Palmira (nascuda el 1909) provenia d’una família de mercat. Es va casar amb l’avi Francisco, que era joier, i la seva condició econòmica va millorar. Ella mai va oblidar els seus orígens.

Jo, de petita, sempre la vaig veure assentada a taula, dies assenyalats (Sant Esteve, Festa Major…), a la senyora Consol i d’altres ‘cosines’. De més gran, em vaig assabentar que eren companyes de parades. Mai les va oblidar” (Mònica Serret Miralles).

Afegiré que ma mare, el 6 de maig del 2022, per telèfon, em digué que, “En ma casa, jo me’n recorde que hi havia gent que, a operar-se, passava una nit en casa fins que s’havia passat l’operació i ja podien anar-se’n a casa.

En casa, quan jo era xicoteta, [ recorde] de vindre gent de la família, que havien de fer alguna operació o alguna visita”.

Igualment, Francisca Farre, el 6 de maig del 2022, ens envià un missatge en què deia “Jo tenia una tieta (germana de ma mare) a Vic i, cada any, ens convidava per les festes de Balmes i li portàvem ametlles i avellanes (perquè allà no n’hi havia)”.

Finalment, també el 6 de maig del 2022, Rosa Garcia Clotet ens reportà amb un missatge en què indicava que, “Abans, es vivia amb les portes de les cases obertes, tothom hi era benvingut. Les dones s’ajudaven, feien pinya. Jo encara ho vaig conèixer (a ciutat)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:  [1] Població catalana de la comarca del Maresme.

[2] Aquesta dada (ací, com a part del comentari) fou afegida posteriorment, en resposta a una qüestió que férem a Francesc Castellano.