Més avant, el publicador de l’entrada, Antoni Prat i Puig posa unes frases que empiulen amb la bona consideració matriarcalista cap a l’alletament i cap a la maternitat: “mossèn Fortià Solà també en parla en la seva obra ‘Història de Torelló’” i, “Referent a la imatge de Santa Maria, s’explica així:

‘Joia de l’altar de Santa Maria és la imatge de la Verge, tallada en fusta, la qual, pels fragments que d’ella resten, ha de figurar com un cànon perfet de la nostra iconografia romànica. Està assentada en una banqueta, vesteix túnica i mantell, a més d’una capellina o ret que li cobreix el cabell i cau endarrere, i té a la falda el celestial Nadó, al qual alimenta amb la llet del seu pit virginal. És la més plàstica representació de la divina maternitat de Maria. No són rares en el nostre país les figuracions marianes d’aquesta faisó i és clar que no se li ha d’atribuir l’antiguitat extraordinària que li suposa mossèn Parassols quan la fa derivar dels temps visigòtics, sinó que se l’ha de posar al voltant del segle XII, a l’hora de la bella florida de les romàniques imatges de la Regina del Cel. 

Seguint els costums del temps, que troben fonament en la litúrgia, però que després degeneren en abús intolerable, la imatge de la Verge és coberta amb mantells i amb altres induments postissos, mancats de tot gust estètic, que la desfiguren i la mostren a la veneració de la forma totalment distinta de la que realment té. (…).

Tot i que els ornaments sobreposats tenen cura d’ocultar el piadós alletament de la Verge al seu Fillet, com si aquest típic moment de la vida -ja escollit per a palesar la divina maternitat de Maria contra les heretgies- hagués de ruboritzar ningú, això no és obstacle perquè la nostra imatge sigui coneguda amb el temps per Mare de Déu de la Llet, i que, en aquest sentit, sigui reclamada. El nom, però, amb què més sovinteja en la documentació, és el de Mare de Déu del Racó[1], derivat, tal volta, de la situació  del seu altar, que, per les distintes restauracions del temple, queda arraconat, o perquè és posat en el primitiu absidiol[2] enfondit en la paret. Mossèn Parassols afegeix que el nom de Racó recorda un temps en què la imatge era arraconada damunt un armari que havia servit de reliquier. 

Comenta també l’origen d’un altre nom donat a la imatge: Mare de Déu de les Dones[3], motivat perquè, ja al segle XVII, les dones, casades o vídues, que són quasi sempre les mestresses de les pagesies del terme, era qui es cuidaven de l’ornament de l’altar”.

Ja cap al final de l’entrada, Antoni Prat i Puig escriu que, “Per tant, és curiós com, al llarg de tants i tants anys, la imatge d’aquesta Marededéu ha tingut diferents nominacions: Santa Maria, la més utilitzada, però també acceptada com a Marededéu del Racó, Marededéu de la Llet o Marededéu de les Dones”.

Com a curiositat i, potser, un fet més comú de lo que podríem pensar, el 16 de juny del 2025 evoquí les rondalles en què aquest “racó” va unit a un tret femení i, àdhuc, en nexe amb la foscúria i…, de pas, amb la dona. Això sí: no necessàriament en relats acompanyats de la figura de Nostra Senyora.

Una altra entrada relativa a la Mare de Déu de la Llet, i que hem triat, és l’article “Mare de Déu de la Llet. Retaule de la mare de Déu de Canapost (s. XV). Museu d’Art de Girona” (https://museuart.com/wp-content/uploads/2020/02/umuo-2020-1.pdf), en què podem llegir que “La imatge central del retaule, que dóna nom a la composició, és la més important de tota la peça. Hi apareix la Mare de Déu alletant l’infant, un tema iconogràfic molt antic, però que, des del segle XI, havia estat objecte d’una progressiva transformació. Aquesta imatge no només s’observava com un exemple d’amor maternal sinó també com una mostra del poder de Maria davant de Jesucrist; tothom creia que Maria era l’única capaç de despertar la compassió de Crist en el judici final en mostrar-li el pit que l’havia alimentat. Tot el retaule és un culte a la Mare de Déu en el seu paper de mitjancera entre els homes i dones i la divinitat tenint en compte, a més, que la verge escollida per a la reproducció del retaule central és la Verge de la Humilitat, com ja hem comentat abans”.

Prosseguint amb aquest paper de pont, per part de Nostra Senyora, en aquesta entrada, també el connecta amb l’àngel (qui, tot i ser celestial, fa ús d’un instrument tel·lúric): “l’àngel que està al costat, dret, està tocant un instrument de corda, una viola d’arc (…). Els instruments de vent, en aquest cas, la flauta, es relacionen amb el món diví; i els de corda, sobretot, la fregada, com en aquest cas. la viola d’arc, se’ls relaciona amb el món terrenal, tot i que a l’àngel músic se’l continuï vinculant amb el món celestial (…). Si unim aquesta idea amb la plasmada anteriorment, que la Mare de Déu és la mitjancera entre el culte dels homes i dones i la divinitat, veiem que la intenció de mostrar-la queda més reforçada gràcies a l’aparició dels àngels músics: aquests éssers (…) són els que ajuden a unir aquests dos mons en aquesta composició”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil. als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] En la font, sovint,  figura com “del Recó”, derivat de la pronúncia popular i que ací hem posat com “del Racó”.

[2] Sembla que es refereix a l’absidiola, això és, a cada una de les voltes laterals de l’església que, al capdavall, porten a l’altar.

[3] Aquest nom connecta amb el d’algunes santes protectores de les dones que estan en moment de donar mamar.