Arxiu mensual: novembre de 2024

El sentiment de pertinença a la terra, la política matriarcal i pacifisme

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, també plasma el sentiment de pertinença a la terra, en poemes com “No hi sóc…” (p. 45), quan escriu sobre el segle XXI i sobre ell com a català:

“Però hi sóc i no m’agrada ser-hi.

Què he de fer?

Només tinc una resposta, ser jo.

Els que es creuen responsables de la història

m’ho deixen ser?

Només puc ser-ho si sóc català,

i la política d’Espanya em nega aquest dret.

La meva llibertat no accepta,

serviré la humanitat essent català global”.

 

Com podem veure, el poeta es troba que, jurídicament, es espanyol; però, com que, personalment i interiorment, no s’hi sent i sí català, serveix a la mare (Catalunya).

Tot seguit, farem una explicació històrica, cultural i política que va unida a aquests versos.

L’escriptor de Granollers, en el fons, reflecteix un tema molt silenciat per quasi tots els partits amb l’etiqueta d’esquerres: el paternalisme. Tot i que, com diríem familiarment, no cal que ho expose la dreta (perquè sol aprovar aquesta actitud de pare que fa de tutor i que nega la creativitat als altres, molt propi en Estats fortament burocràtics, com és Espanya), l’esquerra de línia comunista o que, originàriament, era socialista, vinculen el segle XVIII amb el desenvolupament dels drets humans i de la democràcia, com si aquella època hagués sigut una mena de panacea per a tota la Humanitat i, sobretot, una creació de quatre persones que sabien parlar, llegir i escriure (intel·lectuals).

A banda, malgrat que no ho diuen, nosaltres ho comentarem: és ben cert que, com ara, en la Corona Catalanoaragonesa, el sistema polític, social, a nivell de família, etc., era molt pròxim al de lo que se sol dir democràtic, a causa de la cultura matriarcalista.

Això comporta que, per exemple, quan, en els Estats Units (potència política, militar i cultural a partir del segle XIX i, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial), guanya un candidat conservador, més d’una vegada, molts Estats europeus pretenguen presentar-se al món com a defensors de la llibertat i dels drets civils, socials i, àdhuc, de la natura, quan, en el fons, són de línia patriarcal i, en el primer quart del segle XXI, amb moltes semblances amb la cultura castellana del “buenrollismo” (fàcil de copsar en organismes polítics de la Unió Europea entre el 2017 i el 2024, arran del moviment independentista català).

Adduirem que aquest mutisme va unit al fet que la Il·lustració tenia un lema paternalista que aquests polítics (i moltes persones en pro d’eixe moviment dels segles XVIII i XIX) apliquen en el dia rere dia: “Tot per al poble, però sense el poble”.

En altres paraules: els polítics que manen (començant pel cap d’Estat), la seua tasca consisteix a fer que la població aculla lo que ells fan, però que responga (diàriament i en la vida quotidiana) com si fos un menor d’edat a qui el pare dóna el menjar a la boca, en lloc d’ensenyar a menjar amb els atifells adients i, a més, a gaudir de la menja i de l’ambient.

No debades, Joan Sala Vila comenta “serviré la humanitat essent català global”, una frase que enllacem amb unes que escrigué un valencià que visqué cinc anys en relació amb la cultura colla (matriarcalista) en el nord de Xile, en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, i que ací traduïm: “És possible que açò ens resulte estrany, potser que, fins i tot, ens coste acceptar que els nostres Estats, anomenats democràtics, civilitzats i cultes, puguen ser patits pels altres Pobles, com autoritaris, dominadors, abusadors i injusts” (p. 5).

Un altre senyal en què captem la visió política del poeta català i, a més, la seua connexió amb la mare i amb la terra, és la composició “Per una convivència plena” (p. 52), en el mateix llibre sobre Catalunya, la mare i ell. Així, en aquest escrit, sobre unes eleccions del 26 de maig del 2019, comenta que

“Allargar la mà i desitjar un bon dia

agermana.

(…) Perquè la humanitat siga més lliure

el meu vot allargarà la mà a la pau”,

 

uns versos en què captem que els Pobles matriarcals no associen la política a tractar de sotmetre els altres, ni la participació a un fet formal i puntual (com aquell qui diu, per a que no es diga que no són democràtics) i que la pau no la relacionen únicament amb què no hi haja guerres, sinó amb permetre que el proïsme puga desenvolupar-se com a persona i contribuir a la societat, molt lluny de la cosmovisió de la Il·lustració. Repetim: tot i que no ho vullguen reconéixer els polítics, ni que es comente en la instrucció pública subvencionada per l’Estat, ni tampoc (o a penes) a nivell universitari.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim aquest enllaç sobre un escrit de hui, 6 de novembre del 2024, a un amic català que ens havia fet una qüestió sobre política i les inundacions que la setmana passada hi hagué en moltes poblacions valencianes:

http://plomalliure.blogspot.com/2024/11/lletra-un-amic-catala-resident-en.html

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el dret d’autodeterminació i pacifisme

General, , , ,

Prosseguint amb poemes que reflecteixen aquest sentiment i que figuren en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, del poeta Joan Sala Vila, n’hi ha u en què Jesucrist simbolitza el Poble català: “Tu ho has dit, jo sóc rei” (p. 30). Per exemple, quan diu

“Clavat a la creu perquè estimava el seu poble

i a tota la gent.

El poder, que es creu déu és orgullós,

no estima.

El rei dels jueus complia la llei de l’amor.

(…) Defensava el seu poble,

(…) Catalunya, al segle XXI, reviu la creu del calvari.

empresonats[1] els que escolten la veu del seu poble”.

 

Aquests versos, en part, tenen a veure amb els presos polítics catalans posteriors a la celebració d’un referèndum en Catalunya el 1r d’octubre del 2017, el qual no fou acceptat pel govern espanyol i que, unes setmanes després, comportà l’empresonament de catalans, fet que, en novembre del 2024, encara persistia, malgrat que la Constitució espanyola, indirectament (per mitjà del tema dels tractats internacionals, u dels quals és el de la lliure determinació dels pobles), reconeix aquesta possibilitat, presentada per molts polítics oberts com el dret d’autodeterminació dels Pobles. Sovint, “Pobles” es relaciona amb antigues colònies dels segles XVIII-XX. Nogensmenys, aquest dret és demanat, fins i tot, per Pobles indígenes que l’han exposat en l’ONU.

Afegirem que, com ara, en la dècada dels anys deu del segle XXI, es féu un referèndum local (per exemple, sobre les festes locals i els bous en Aldaia, una població valenciana) i que, a diferència del que tingué lloc en Catalunya, no hi intervingué la policia nacional espanyola, ni es declarà il·legal per part del govern esmentat (llavors, de dretes), ni de molts polítics defensors de la unitat d’Espanya (per exemple, Ximo Puig, Mónica Oltra…) i (per descomptat, amb els seus actes) de la cultura patriarcal.

En eixe sentit, en la composició següent, trau aquest tema:
“LA LLIBERTAT DEL MEU POBLE

 

Em sento interiorment lliure,

una força aliena em diu que no ho sóc,

jo no renuncio al meu jo.

És possible ser lliure i esclau?

Jo sóc català, d’espanyol me n’han fet.

Penso i treballo en català,

sóc, segons els meus orígens,

no sóc, per llei de conquesta (…)

La llibertat és pensament

serà mare d’un renaixement,

seré fill d’una Catalunya independent” (p. 31).

 

Així, l’escriptor es posa de part de la terra (Catalunya), de la llengua vernacla (plasma en català amb la ploma), comenta que no se sent castellà (malgrat el dret de conquesta i les órdens dictades arran de la Guerra de Successió i posteriorment) i que, com que ell pensa i, per tant, no es deixa seduir per lo castellà, viu esperançat i en línia amb el matriarcalisme (podria haver dit que l’emancipació vindrà acompanyada del pare, però ho connecta amb la mare, un tret vernacle).

Ara bé, aquesta llibertat no la uneix a un futur estat independent i agressiu, sinó pacífic i obert als altres, com ho copsem en el poema “La pau del meu poble” (p. 32), en la mateixa obra:

“La pau per ser veritat s’ha de viure,

he de ser jo pau si la vull pels altres.

(…) Si jo, tu i ell som fruits de pau

totes les llavors sembrades desvetllaran el desig

i el colom volarà lliure en el cel del meu poble”.

 

Per consegüent, tot i que l’au està en nexe amb el cel, no ho fa, com ara, una àguila (animal que podria evocar lo imperial i, àdhuc, allò que, durant la dictadura del general Franco, es deia “la lengua del Imperio”, això és, el castellà, ni l’expressió “el Imperio de la ley”, dues coses que no empiulen amb el matriarcalisme): és un colom (el qual, a més de petit, se’l sol relacionar amb el color blanc i simbolitza la pau). O siga, un Poble pacient.

Aquestes paraules coincideixen amb uns versos de la composició “Lliçó dels éssers humils” (p. 38), els quals, de pas, podrien representar lo català (el pagès) i lo castellanista (el conquistador):

“la dolcesa de la mel humana la fabriquen els humils,

no per volar molt amb càrrecs que en diuen dignitats,

la dolcesa de la seva convivència supera a la de la gent senzilla”.

 

Com a exemple, en el 2016, el futur primer ministre espanyol (nascut en terres castellanes,  castellanista i patriarcal), d’etiqueta socialista, en un missatge cap al Poble català, digué “No os vayáis: os queremos mucho” i, en octubre del 2017, en lloc d’actuar per afavorir la convivència unida a una pau no entesa com una pau militar (absència de guerra), ans en què tots tenen veu i vot i no es tracta d’anihilar cap llengua vernacla, ni cap Poble d’un Estat, es posà de part de l’anul·lació del dret d’autodeterminació de Catalunya. I, en el 2024, el mateix president defenia el dret del Poble palestí i l’havia deixat caure quant a l’històric Sàhara espanyol (en març del 2022).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Literalment.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i els Pobles matriarcals

General, , , , , ,

Una altra composició de l’obra del poeta de Granollers, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Amb confiança i dignitat” (p. 23), per exemple, quan diu

“El meu jo porta un segell de dignitat,

no el puc trair,

el del poble que em va veure néixer.

Català em va fer la història,

a Catalunya la natura assignà la meva vida

i amb la seva identitat he de ser universal”.

 

Per tant, Joan Sala Vila connecta amb la terra (la natura, és a dir, la mare) i amb el Poble (Catalunya) i, igualment, està obert als altres.

A més, com que se sent català, comenta que

“seré fidel al missatge del cor, no el puc trair.

(…) Amb confiança i fe respectant a tots els altres”,

 

versos en què plasma el nexe amb sa mare (el cor), amb la bonesa i el seu tarannà en pro del pacifisme.

En el poema que posa tot seguit, “Amb el cor a la mà” (p. 24), veiem que, malgrat que l’escriptor ja té noranta anys, diu

“Camino amb esperança il·lusionada (…)

La il·lusió, que escolti cada dia les paraules del meu cor,

cada dia em fan més català.

Només sent català faré el món més lliure,

perquè si jo sóc lliure,

la humanitat també ho és un xic més en mi.

(…) arribar al cim és la victòria,

t’hi espera la mare Catalunya”.

 

Altra vegada, apareix el sentiment esmentat, ací, amb la relació amb la mare (el cor) i amb Catalunya (lo maternal reflectit en la terra). A banda, exposa que, quan un Poble és lliure i pot determinar el seu futur, són més els Pobles (i, així, les persones) que poden fer lo mateix.

En el darrer vers, el cim representa la mareta (la cultura catalana és matriarcalista) i veiem que el fill (Joan Sala Vila) s’atansa als altres catalans, que ell no se’n va de Catalunya i que ella és tel·lúrica.

Empiulant amb altres poemes, en la composició “Jo estimo la humanitat” (p. 27), diu que, com que totes les persones són fills de Déu, ell no fa diferències entre bons i dolents i afig

“Jo estimo tots els pobles de la humanitat,

tots els pobles tenen el seu propi destí i futur”

 

i, com que hi ha odis i venjances (com escriu a mitjan poema), addueix que això passa

“Senzillament perquè alguns humans diuen que déu són ells,

i transformen la llei de l’amor en llei de guerra”,

 

paraules que podríem enllaçar amb l’ambient polític que hi havia en Catalunya (i entre el govern espanyol i els seus aliats) i bona part dels catalans (poc o molt, una meitat) en el 2020, favorable a la independència de Catalunya i que no pretenien que s’assolís mitjançant l’ús de la violència, sinó amb una línia matriarcalista. A banda, les plasma un home que, quan havia fet els set anys, visqué una guerra que en durà tres i que influí en la seua vida i en els seus escrits.

Finalment, aquests versos tenen a veure amb els del poema vinent, “La independència és llibertat” (p. 28), el qual comença dient que

“Negar i dubtar la independència,

cop traïdor a la llibertat.

Són lliures les persones i els pobles,

negar-ho és ignorància o mala fe.

Independència, base de convivència,

trobar el model, signe d’intel·ligència i voluntat”.

 

Aquestes paraules (i semblants) apareixen sovint en articles i en comentaris fets per persones de Pobles ancestres i indígenes que demanen que siguen respectats i que, més d’una vegada, vinculen aquesta actitud en pro de la independència dels Pobles amb una connexió amb la Mare Terra i amb poder viure d’acord amb lo maternal i amb el matriarcalisme. A més, són Pobles molt oberts a la resta d’habitants de la Terra, que aplanen el desenvolupament creatiu de les persones, emprenedors i pacífics.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la política matriarcal i la mare

General, , ,

Continuant amb altres poemes relatius al sentiment de pertinença a la terra i inclosos en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, hem triat “Fe i amor del meu poble” (p. 14), en què diu

“Tinc fe en el meu poble i l’estimo,

(…) la cultura fonament de les seves muralles,

no tanca portes, facilita l’entrada a tothom”,

 

és a dir, un territori culturalment obert i sobre el qual, uns versos després, ens reflecteix un escriptor en línia amb el matriarcalisme:

“Profeta fidel dels missatges del cosmos,

lector atent de lliçons de la terra”,

 

o siga, que el poeta català connecta amb la Mare Terra (el cosmos) i és receptiu a la mare (la terra) i amb lo que se’n pot aprendre com també afegir a l’educació rebuda junt amb els qui viuen en Catalunya (la terra, en el sentit polític).

En acabant, l’autor de l’obra, d’acord amb els seus principis i amb el seu model de vida, exposa uns versos que desglossarem:

“Catalunya, avui és fe i esperança,

Catalunya, demà serà pau i amor.

Catalunya és el jo de l’evangeli,

Catalunya és mà estesa als humils,

Catalunya és veu de democràcia global.

Fe i amor del meu poble”.

 

Com podem veure, Joan Sala Vila 1) uneix lo que podríem dir la part de la seua visió del cristianisme (la fe i la pau) i la de lo que podria semblar més terrenal (l’esperança i l’amor), 2) ell empiula amb lo cristià (òbviament, amb el de línia matriarcalista i anterior a la relació de poder Estat i Església), 3) no deixa caure les persones senzilles (no necessàriament les més pobres), 4) trau l’estil polític, històric i etnològic de Catalunya (la democràcia global, ni tan sols la participativa) i, així, l’enllacem amb la cultura vernacla (la qual també copsem en la política a nivell familiar o, per exemple, en el barri) i, per descomptat, Catalunya es basteix per mitjà de la implicació de tots els catalans i, de rebot, es fa possible l’esperança i el rebuig a qualsevol proposta (o temptació) de renegar de la terra.

Això explicaria que, com posa uns poemes després (en “El meu camí de llibertat”, en la pàgina 17),

“La natura em vol artista

modelant el meu jo amb amor.

Ser artista de l’amor,

és camí de la meva llibertat”.

 

En altres paraules, la natura (la figura de la mare) l’educa per a la creativitat, però amb intenció que ell puga forjar el seu futur unit amb unes relacions en què no es promoga l’agressivitat i que, així, ell (fins i tot, mitjançant la poesia) connecte amb lo aborigen i amb la mare, fet que li aplanarà la seua emancipació dels intents de sotmetre’l a qualsevol  subjecció que pretenga fer xixines lo maternal i lo vernacle.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Quan naixia un xiquet, hi havia qui li fes una cançó o poesia popular” 2 novembre 2024

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre si quan naixia un xiquet, hi havia qui li fes una cançó o bé poesia popular?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Nota: A causa de problemes derivats de l’oratge que havia fet el 29 d’octubre del 2024 i l’endemà, posàrem (i enviàrem) aquesta qüestió, prevista per al 2 de novembre del 2024, la vespra i eixe dia.

Quant a correus electrònics, el 1r de novembre del 2024, ens escrigueren “A l’hora del naixement, no ho sé; a l’hora de fer la primera comunió, sí.

A l’hora del naixement, es mirava amb quin signe havies nat. Jo, segons la padrina del meu pare, nada al 1870, si fa no fa, vaig néixer amb bon signe” (Miquel Vila Barceló), “Hola bon vespre,

A casa, diria que no van fer cap poema, ja que que els pares no sabien escriure. El que sí recordo: a la mare, cantant una cançoneta, referint-se als primers dos fills grans, i cantava: ‘El pare, la mare,
en Lluís i en Ton,
que canten i alegren
fent fora la son'” (Rosa Rovira).

En missatges, el 2 de novembre del mateix any ens plasmaren “A casa, l’avi em va fer un petit poema.   

També la mare va fer un escrit, en forma de lletra per al meu germà” (Rosó Garcia Clotet). el mateix dia, en el meu mur de Facebook, posaren “Bon dia,

Quan neixia, no ho se; quan es tenia al braç, sí, al nou de la Mare” (Montserrat Cortadella).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.