Arxiu mensual: novembre de 2024

Àvies i dones que fan de pal de paller, avis molt oberts i lligams amb la terra

General, , , , ,

Una altra entrada en què apareix el tema de la dona en la família catalanoparlant és “Elegia dels Farriols (Ferriols) Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), escrita per Ricard Domingo el 15 de setembre del 2020 i publicada en la web “Tribus de la Segarra”. Així, posa que “Els Farriols, què són? Una casa pairal, records d’infantesa, dels avis (padrins), oncles, cosines. Records dels camps de blat, d’ordi, dels temps de sega, del batre, dels trills, del garbejar, de les tandes, de girar la batuda, del sol que semblava que queia foc, de records…, records i records.

La masia està situada al capdamunt d’un turó des d’on es veu tota la vall de l’incipient riu Gaià”.

Igualment, comenta que “També la carretera que va a Sta. Coloma de Queralt. Els dilluns era, suposo que encara deu ser, mercat, aquell mercat de pagesia on anaven a vendre llurs mercaderies casolanes i fresques, fins i tot, vives, on el regateig era la norma, tant a la puja com a la baixa. Allà es trobaven parents, amics i coneguts de tota la comarca”. Sobre aquest tema, direm que hem trobat moltes fonts en què s’exposava sobre dones que, o bé anaven als mercats i exercien el seu paper comercial (no sols com a compradores), o bé, fins i tot, portaven petits comerços (sovint, familiars), en casa.

A més, afig un tret molt comú en els Pobles matriarcalistes: la dona fa de pal de paller. Com a exemple, “La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil; en aquelles èpoques, res era fàcil, però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

En un altre passatge de l’escrit, plasma que “En Pep es va quedar vidu i la padrina…

I la padrina es va quedar sola en el govern de la masia com única dona”. Aquest fet ve a dir que ella tenia molta espenta: no se sentia sola, ans emparada.

Quant a vivències del narrador (Ricard Domingo), indica que, “a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol, vaig començar a interpretar les lletres i axis a llegir. Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent … Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya”. Per tant, ens trobem en un ambient favorable a la llengua vernacla, com ara, en temps anteriors al franquisme (ací, mitjançant llibres i tot), perquè ho havia estat en la Catalunya promotora de la llengua (durant la Mancomunitat i en els anys de la Segona República espanyola).

A banda, copsem que Ricard Domingo prefereix la vida en el camp, un indret on la dona tenia la darrera paraula (realitat reflectida en la figura de la mestressa, equivalent a la senyora ama valenciana i a la madona mallorquina): “Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa. Que costava que arribés l’estiu!

Els mossos que venien per ajudar al segar i batre, no sempre eren els mateixos: a vegades, eren gent força original. Recordo un tal Ignasi de Tous, que se li va donar una habitació i, al cap d’un parell de dies, li digué a la padrina: ‘Mestressa, ¿què us faria res si anava a dormir a la pallissa, doncs no estic avesat a dormir tancat en un quarto i dormir amb matalàs i llençols?’. I es va passar l’estiu dormint sempre a la pallissa. Era un bon mosso.

Cap al final de l’entrada, Ricard Domingo addueix que ell, quan podia, anava junt amb son avi: “Jo sempre anava amb ell i aprenia tot allò que es relacionava amb la mel i les abelles. Si agafaven malalties, les havíem de separar del seu conjunt transportant-les en una mena de civera a través del bosc fins a trobar el lloc ideal perquè es guarissin”.

Per consegüent, encara que, en el reportatge, la dona va unida a la comanda de la casa pairal i de la propietat, les paraules que el narrador associa, per exemple, a son padrí, són positives, entre d’altres coses, perquè l’adult li permetia sentir-se de gust en el terreny i fruir del nexe amb la terra.

En eixa línia, finalment, escriu que, “A partir del 1956, es van acabar les estades estiuenques, però no l’estimació pels Farriols, que, d’alguna manera, encara perdura i, de tant en tant, hi tinc de fer alguna anada… Seure sota la freixa, al davant de la capelleta,… I recordar, somiar…”. I, així, es fa manifest el lligam entre Ricard Domingo (ací, nét) i els avis, entre el passat i el present i, òbviament, amb la casa pairal i amb la terra.

Àdhuc, podem pensar que aquests bons records del passat li faciliten veure amb esperança l’esdevenidor (els records van associats a lo pretèrit, mentres que els somnis ho fan a la infantesa, època que, simbòlicament, empiula amb les il·lusions).

En relació amb aquesta entrada, el 30 de novembre del 2024, Montserrat Cortadella ens envià un missatge en què deia “Lo poc que vaig viure de la pagesia, és que les dones varen tirar del carro: al càntir, la font. I, més cap aquí, amb la guitarra, cantàvem cançons sota una figuera. I l’endemà, a remull, en una bassa que servia per donar aigua al bestiar.

Dolços records”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Dones, cos i ecologia. Dona arbre”, tesi de Mariona Iribarren Nadal

General

Bon dia,

Tot seguit, afegim una tesi molt oberta, molt interessant i, a més, en relació amb el matriarcalisme català i amb temes que ens acosten a trets matriarcals, com ara, la figura de la mare, l’arbre i, per descomptat, la terra juntament amb el cos.

És fàcilment accessible en Internet. Personalment, m’evoca la recerca d’Angie Simonis referent a Demèter, la deessa grega de l’agricultura. L’enllaç és https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/15843/tmin_20180110.pdf?sequence=1&isAllowed=y.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

 

 

tmin_20180110 (3)

 

No posseeixen la terra, però sí la tradició

General

Bon dia,

En el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, del 2021, es pot llegir “hom no posseeix la terra, hom posseeix la tradició”.

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren de la línia que les persones no posseeixen la terra, però sí la tradició?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 30 de novembre del 2024, ens comentaren “Interessant, això” (Àngels Sañas Corcoy), “Tant a la iaia com la mama, els els havia sentit dir ‘És la BONDAT PERSONIFICADA’.

Quant a les tradicions, les varen conservar fins el darrer moment: recordo fer FESTA GRAN
NADAL i REIS.

Totes les altres, Pasqua. Rams, Sant Joan…

Les celebràvem toootes” (Montserrat Cortadella), “Per part de pare, sí, perquè eren de camp. Per part de mare, no, perquè eren de Barcelona i tot es repartia. Bé, en aquella època, Barcelona no existia [ tal com és ara]. La família de ma mare era de Sants: ara, en diuen barri; abans, poble. A la Ciutat Comtal i rodalies, tot era diferent, més avançat i igualitari home / dona” (Esther Jolin).

Ma mare, 30 de novembre del 2024, per telèfon, em digué que calia tractar bé la terra, entesa com una Mare, no explotar-la.

A més, li comentàrem que, en els Pobles matriarcalistes, la terra no és considerada com una propietat de què es pot fer lo que u vullga, fet que podria plasmar-se, àdhuc, en lo sexual: per exemple, en la frase “La maté porque era mía” (famosa en la tradició castellana). No aprovava cap d’aquestes opcions.

Al capdavall, també coincidia en què lo terrenal és natural, mentres que les tradicions resulten de l’activitat, de la creació de les persones i de les vivències.

En nexe amb la conversa amb ma mare, el 30 de novembre del 2024, ens escrigueren aquest missatge: “Comparteixo l’opinió de la teva mare.

Si analitzem bé, nostre no hi ha res: ni tan sols els fills que una mare ha portat dins durant nou mesos” (Montserrat Cortadella).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Dones que menen masos, en associacions, amb molta espenta, educadores i pageses

General, , , , ,

Un altre article en què apareix el tema de les dones i el paper que feien en la família és “Homenatge a les dones” (https://www.horanova.cat/homenatge-a-les-dones), de Marina Ramió i publicat en el periòdic “Hora Nova”, de l’Alt Empordà, el 29 de maig del 2018. L’autora posa trets que hem trobat en alguns llibres, en entrades en blogs i en webs com també en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920: “un article en homenatge a les dones que han format part de la meva família materna, des de la mare de la meva rebesàvia fins a la generació de la meva àvia”.

Entre d’altres coses, escriu “Començo amb una dona que es deia Ignacia Corominas Paralols. Era la mare de la meva rebesàvia, es va casar amb l’hereu del mas on vivim actualment, el pare de la meva rebesàvia, en Lluís Pujol Serra. Ella va néixer lluny de l’Alt Empordà, era filla de Sant Miquel de Campmajor. (…) Va tenir quatre fills. La segona, la meva rebesàvia, la Rosa, aquí el meu petit homenatge a la Ignacia, que potser jo amb ella marco l’inici de la història de la meva família, ja que la Ignacia va néixer al mateix poble que el meu pare i jo”.

Igualment, indica que “La Rosa Pujol Corominas, la meva rebesàvia, era una dona que, per amor, va marxar a la Vajol a viure i allà va tenir els seus fills, però també sé que, per amor, va tornar a Boadella, al seu mas, a cuidar el seu pare; la gent del poble la coneixia com la Julianna. També sé que el seu pare li va fer la donació del mas on avui vivim: per ella, va ser un tresor, fou mare de cinc fills i sé que, igual que jo, va tenir inquietuds polítiques”. Quant al tema de l’interés per la política, direm que, com ara, Pere Riutort, en la seua explanació (del 2018), posa “Ma mare tenia molt de sentit de la política, més que mon pare; per això, quan es parla de drets de la dona, sempre pense en ma mare, en la seua intel·ligència i en la seua manera de viure, amb responsabilitat cristiana, d’amor als altres, quan estaven en situacions de necessitat. Això, insensiblement, m’ha portat a acceptar que la intel·ligència i la capacitat de realització, de govern, no va unida a un sexe: és igualment de l’home i de la dona” (p. 151).

En acabant, Marina Ramió vincula la seua rebesàvia amb el fet de menar una associació, en aquest cas, un sindicat: “Sé que va presidir el sindicat de l’oli que hi havia a Boadella i es va involucrar també en moviments polítics (…). Va ser mare, àvia i besàvia i, sobretot, una dona que va eclipsar-ho tot. Del meu rebesavi, sé molt poc: només sé que es deia Martí Suñer i que, encara avui, jo porto el seu cognom perquè era la rebesàvia la qui marcava els passos”. Per consegüent, ens trobem amb un exemple més en què una dona és qui dirigeix, no sols la casa, sinó activitats socials.

Més avant, fa referència a una altra dona que empunya les regnes (ací, d’un mas), en lloc de fer-ho un home i, així, amb un fet, sovint, silenciat en grups feministes que, moltes vegades, recorren a lo que se sol dir grans figures (les quals, a més, en aquests ambients, són estrangeres, de fora de la península ibèrica, potser, per una mena d’exotisme): “Ara seguiré amb una altra dona de la família, la meva besàvia Trinitat Duran Cantenys. Ella era la jove de la Rosa, l’admiro perquè va tenir dos fills que se li van morir de petits i, tot i així, encara va tenir dos fills més, i va treballar també com a pagesa. Va marcar un abans i un després en valentia, ella va ser important perquè va tirar endavant dos masos: un que era el del seu marit i un altre com a masovera”. En acabant, addueix que es tractava d’una “dona amb molt caràcter, que marcava perfil, va criar els seus fills i també la meva mare i tia”.

Finalment, en un altre passatge, Marina Ramió descriu sobre la seua àvia, “la Maria Cantenys Pla, la iaia Maria, la iaia que em va començar a introduir a la Segona República i la Guerra Civil, també la iaia que em va parlar de la rebesàvia Rosa. De ben petita, ja m’acollia a passar vacances d’estiu a casa seva, la iaia va ser pagesa sempre i va tirar endavant: primer, el mas on vivia com a masovera i, després, el nostre mas. Ella em va explicar la seva història familiar i també em va introduir, sense saber-ho, el meu amor cap a la història familiar i la història del país”. Com podem veure, altra vegada, és una dona (ací, una àvia) qui transmet la tradició familiar i el sentiment de pertinença a la terra junt amb el lligam a lo vernacle (en aquest article, a Catalunya). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vos comentaven sobre l’actitud de persones que pretenen impressionar

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre les actituds de persones que pretenen impressionar?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 29 de novembre del 2024 i posteriorment ens posaren “No” (María Carmen Badia Prats), “No ho recordo” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia,

La mare no en feia gaires de comentaris sobre aquesta gent, el que sí ens deia: ‘Amb aquesta genteta, val més no tenir-hi cap tracte'” (Rosa Rovira), “Bona nit, Lluís,

Tant la mama com la iaia deien: ‘Era (o Eren) un mort de gana; i ara, un ‘echao pa’ lante’. ‘De porc i de senyor, se’n ve de mena’.

La besàvia deia: ‘Rasca, rasca que,sota l’escata, hi ha la veritat’.

Una abraçada” (Montserrat Cortadella), ” Sí, i tant!!!” (Daniel Gros), “‘Ser de la polla rossa’, a Castelló. ‘Ser un milhòmens’, a València.

Ser un milhòmens era anar de valent i de mascle alfa per la vida, un macarra. També, quan algú era menut, però se les donava de paio dur, que, evidentment, era irònic. O un xiquet volent fer-se el valent” (Joan Colera).

Sobre l’expressió “Ser de la polla rossa”, cercant “polla” en el DCVB, podem llegir “Esser fill de la polla rossa: esser molt sortat, tenir bona vida, lliure de preocupacions (val.). N’hi ha que completen la locució dient fill de la polla rossa i del gall favat (Val.)”.

Aquesta paraula fa referència a la gallina jove i, per semblança, a una joveneta. Així, com ens digué mon pare, el 29 de novembre del 2024, per telèfon, era usual dir “‘Com va la polla?’. La polla era una xica jove. ‘I, per a la polla, esta, ¿comprem alguna camisa o algo?'” digueren, quan la mare de mon pare i una altra dona de la família se n’anaren a la ciutat de València a comprar una camisa per a la germana de mon pare. A més, ens cantà uns versos d’una cançó popular valenciana, coneguda, la qual diu “Alça l’aleta, polleta, / no em picaràs pollastret”.

Finalment, mon pare m’adduí que “ser un milhòmens” significava “Ser molt cregut, molt atrevit [, en el sentit d’imprudent]“,  desproporcionat quan fa vida amb els altres.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Dones comerciants, que conserven tradicions, remeieres i fortes

General, , , , ,

En relació amb el tema de la dona en la família catalanoparlant, en l’entrada “Els meus avis el Magí de les cabres i la Rosa de Cal Palatí” (https://caminadesdelsdimecres.wordpress.com/2023/10/06/els-meus-avis-el-magi-de-les-cabres-i-la-rosa-de-cal-palati), publicada en la web “El Gegant de la Porra 2” el 6 d’octubre del 2023, podem llegir sobre un matrimoni nascut en el darrer quart del segle XIX. Així, el marit (Magí Sendra i Bartolí) fou nat en 1885; i la dona (Rosa Martí i Esplugas), en 1886.  Sobre la dona, comenta que “L’àvia, quan es va casar, va anar a viure a Sant Magí de Brufaganya i, al cap d’uns anys, el rector li va proposar portar l’hostal. L’àvia, a més, era la cuinera de l’hostal (l’hostal estava situat a la primera casa a la Plaça de l’Església)”. En primer lloc, direm que Sant Magí de Brufaganya és en el terme municipal de Pontils (en la comarca catalana Conca de Barberà).

Per tant, la dona a més de fer de cap d’un lloc de pas i, igualment, de petita empresa, fou la persona en qui confià el capellà, per a aquella funció.

És més, tot seguit, copsem que “Era una gran cuinera. A Vilanova, quan teníem les cabres, s’encarregava de vendre’n la llet (…). L’àvia també tenia cura dels animals que teníem: gallines, ànecs, conills i porcs. Recordo que, quan anava amb el pare a la vinya, ella recollia les herbes amb un sac pels conills, també una herba anomenada cuscunilla, que ens la menjàvem amb les amanides”.

Un poc després, captem el paper que Rosa “de Cal Palatí” feia en la transmissió de la cultura tradicional (tasca que, majoritàriament, desenvolupen les dones), àdhuc, de les que podrien ser eròtiques (ací, amb el conegut rector de Vallfogona, 1582-1623, qui n’aportà a la literatura catalana): “L’àvia sí que la recordo bé. Era una bona dona i sempre m’explicava contes i llegendes d’aquelles terres amb una guineu i amb un llop de protagonistes, on el que sempre sortia malparat era el llop”, és a dir, en què el personatge femení ix guanyant (tret en nexe amb la tradició vernacla en terres catalanoparlants).

A banda, la padrina “També explicava històries, anècdotes i llegendes del Rector de Vallfogona, les quals, segurament, havia escoltat dels visitants que passaven per l’hostal” i addueix “També recordo que, quan nevava, l’àvia posava neu amb oli amb uns pots i deia que eren per les cremades; també tenia una pomada de serp que servia per a moltes coses. “En aquells indrets, a les masies, feien els medicaments amb herbes, oli, esperit i serps”. I, així, el paper de remeier (bé en la casa, bé, possiblement, a nivell del poble o més) estava en mans de dones. No obstant això, cal dir que, en l’inici de l’entrada, el narrador plasma que l’avi, a més de pastor, “també tenia certa cura dels animals i de les persones, els posava bé els ossos, curava l’espatllat, l’esquinç i altres problemes deguts als cops”. En relació amb aquesta entrada, el 29 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Bon dia i bon cap de setmana, Lluís,

M’encanten aquestes històries que vas penjant, encara que algunes no les puc comentar, però sempre m’interessen molt. Avui, aquesta de l’àvia de Sant Martí de la Brufaganya l’he trobada molt atractiva i m’ha fet venir a la memòria moltes de les coses viscudes personalment, Lluís.

Recordo els pastors del poble, que tenien una certa fama fama de ‘curanderos’, especialment, de les fractures. Recordo el meu pare, que ens curava les angines a través dels canells, segons el costat que teníem l’angina; ens curava d”espatllat’, fent una certa maniobra asseguts en una cadira i posant-nos d’esquena a la seva esquena, sacsejant-nos repetidament.

I el meu germà i jo, em fa l’efecte que ja ho he dit alguna vegada, com que érem bessons, teníem unes virtuts terapèutiques per a guarir persones i animals.

Ai, Senyor, com han canviat les coses.

Una forta abraçada!!!!”.

Un altre escrit que hem considerat interessant i, igualment, que enllaça amb dones nascudes en el segle XIX, és “El poble de Biniamar celebra els 107 anys de la padrina de Mallorca” (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2006/08/27/132074/el-poble-de-biniamar-celebra-els-107-anys-de-la-padrina-de-mallorca.html), amb molts detalls que empiulen amb lo matriarcalista. Aparegué en el diari digital “dBalears” en el 2006. Primerament, direm que Biniamar és un llogaret de Selva (en la comarca del Raiguer de Mallorca).

L’article posa “El poble de Biniamar celebrà anit els 107 anys de la seva veïna Margalida Reus Bonafè, amb una missa i un sopar cuinat a moltes cases del poble per commemorar-ho. Margalida Reus és la dona més gran de Mallorca i, tot i la seva edat, conserva una salut de ferro. Aquesta fadrina puja la compra tots els dies per les dretes costes de Biniamar sense necessitat d’emprar ni tan sols el gaiato”.

Entre els qui han pres part en la recerca sobre el matriarcalisme, ens han reflectit molts comentaris referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i fortes. En eixe sentit, com algunes vegades m’ha dit ma mare, qui passava dels huitanta anys, els passava, volent dir que, a voltes, hi havia qui n’aplegava als noranta… o més i, a banda, amb fortalesa física i amb espenta.

A continuació, exposa que, “a ella, li agrada encara posar rentadores i netejar la seva habitació, a més de cuinar de tant en tant.

Aquesta dona, que ha viscut tres segles i ha viatjat a França, València i Barcelona, fou una amant de la lectura i passà molts anys cuidant diferents familiars. ‘Vaig haver de cuidar de ma mare, del meu pare i també d’un germà’, diu resignada. (…) Pep, el nebot que ara viu amb ella, la defineix com la clàssica ‘madona’ mallorquina”, això és, com la senyora ama (en terres valencianes) i com la mestressa (en Catalunya), qui mena en la família, fins al punt de determinar què farà el marit i què li permetrà, quan isca de casa (o en fer-ho tots dos).

El nebot també diu que “Sempre li ha agradat comandar. Encara ara no deixa que ningú entri a la seva habitació per fer-la neta. De fet, a vegades, ella mateixa diu que és ella qui em cuida”.

Finalment, l’article agrega que, “Tot i així, cada dia rep la visita d’algun dels seus nombrosos nebots i, al poble, la coneix tothom, ja que sovint baixa a comprar”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La llegenda de les Dreugels”, dones fortes, protectores i que fan costat

General, , , ,

Una altra llegenda, en aquest cas, del Pirineu català i a què accedírem el 22 de novembre del 2024, és la que figura en l’entrada “LLEGENDES 2: La llegenda de les Dreugels” (https://muntanyesencantades.blogspot.com/2012/06/llegendes-2-la-llegenda-de-les-dreugels.html), en el blog “Muntanyes encantades”, plasmada per Elisenda Ortega (qui afig comentaris molt sucosos). Té a veure amb Oliana, un poble de l’Alt Urgell. L’autora, pintora, escriptora i mestra de restauració demana “’A qui no li han explicat una història, un conte, una llegenda relacionada amb la màgia i els poders d’algun ésser sobrenatural o d’algun element fantàstic del paisatge?

‘Els orígens dels pobles es perden en la nit dels temps com si es tractés d’una espessa boira. Per sort, quan la història és incapaç d’explicar els fets, la llegenda, el mite estan allà per suplir amb la imaginació la manca de documents. La llegenda està allà, aquí, per satisfer a cor què vols, la necessitat de saber qui som, d’on venim, les nostres arrels…’.

 (…) Així va néixer la llegenda de les Dreugels, una llegenda basada en la mitologia de l’Alt Urgell, d’unes ‘grans Dames’ que viuen al Castell d’Oliana des de temps immemorial i donen energia a tot aquell espai màgic, així com a la gent que visita el jardí del Castell buscant un espai on gaudir de pau i tranquil·litat. 

 Són esperits de la naturalesa i cuiden tot allò que creix, però també són entitats elementals de l’aire, el foc, l’aigua i la terra. No fa pas gaire temps, la gent depenia de la naturalesa i creien que el món estava ple d’esperits i que se’ls havia de respectar perquè els rius tinguessin peixos, els arbres fruites i els camps fossin fèrtils.

 Les Dreugels que dormen ajagudes entre les runes de l’antiga Oliana viuen sota les arrels dels arbres i es deixen transportar per l’Espunyola; a l’hivern, es vesteixen amb una llarga bata gris i estenen la boira per les terres adormides, portant-nos imatges del passat i del futur”.

Com podem veure, les Dreugels (el nom de les quals prové de mestallar Andreu i Àngels) estan associades al poder, possiblement, al que exercien les dones de la noblesa en els comtats catalans de l’Alta Edat Mitjana (com ara, dels segles IX-XI, tractats per la historiadora Teresa Vinyoles en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”), en què n’hi havia amb alts càrrecs i molt interessades, fins i tot, per la gent del poble, no sols pels del seu ram, i un matriarcalisme molt reflectit en la vida quotidiana.

A més, l’escriptora afig que donaven vida i cercaven un ambient pacífic i cordial en l’ambient, trets que empiulen amb lo indígena i, per descomptat, amb l’estil de governar en una família i de viure-hi, com molt bé es plasma en rondalles, en llegendes, en cançons i, a banda (i molt), en comentaris referents a dones nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants.

Igualment, les Dreugels desenvolupen un paper maternal (de protecció) i hi havia un respecte (no en el sentit d’obediència, sinó pel fet de tenir-les com una autoritat moral, més que política) i en nexe amb la Mare Terra, detall que les enllaçaria amb altres Pobles aborígens del món.

Quant a la frase sobre la dependència de la natura, al meu coneixement, les persones en depenem: la natura pot prescindir dels éssers humans, però no els éssers humans (ni els altres éssers) de la Mare Terra. Adduirem que les paraules de la pintora van unides a una actitud d’estima per lo terrenal, per lo maternal.

A més, quan diu que romanen tombades, ho connecta amb trets femenins: sota (baix), les arrels (la terra), els arbres (no toquen el cel, però sí lo tel·lúric), l’hivern (una de les dues estacions associades amb la dona, amb lo passiu), la son (terres adormides), l’evocació (els avis, els ancestres) i el futur (el naixement, el pas del dia més curt de llum de l’any, desembre, el mes de colgar les llavors d’on eixiran els fruits de les collites).

Després, Elisenda Ortega exposa el relat i, entre d’altres coses, diu

“La llegenda de les Dreugels:

Sabeu qui són les vertaderes sentinelles de la porta del Pirineu?

 Al jardí del Castell, hi viuen els follets i les Dreugels, que, amb la seva màgia, atrauen els animalons del bosc: isards, conills, ocells… Tots s’hi troben bé i retornen al jardí per gaudir de la seva pau i de la seva energia.

 Els follets del Castell tenen cura de les diferents necessitats del jardí en cada estació; la seva feina gairebé mai no s’acaba i només gaudeixen de descans durant les llargues nits de boira i gel”, és a dir, durant la part passiva del dia.

A continuació, la narració diu que “Les fades de la boira s’amaguen al fons dels llacs i entre les runes dels pobles abandonats. Al Castell d’Oliana, n’hi dorm una que jeu embolcallada per les runes de l’antic poble. Ella ens porta imatges del passat, de quan els homes i dones vivien al Castell i els nens jugaven entre les roques i muralles que l’envoltaven. Si passegem entre la boira, just quan aquesta s’aplana i les petites espurnes de llum comencen a traspassar-la, la podrem veure engalanada amb una llarga bata gris i sentirem com ens inspira pensaments que ens ajudaran a resoldre dubtes i incerteses.

Els follets del Castell se senten estimats per tots els éssers de l’entorn, però, sobretot, per les grans dames del Castell, les Dreugels, que, amb la seva serena presencia, fan de l’entorn un ambient acollidor i penetren arreu sense molestar ni ser molestades”.

Per consegüent, copsem un relat (i, com a perllongament, un Poble), en què, malgrat que la part activa té a veure amb personatges femenins (les Dreugels), i elles afavoreixen la bona avinença en el seu territori (ací, el castell i el poble antic), ajuden els altres a eixir de dubtes (els fan de conselleres, de mares, de mestres, d’educadores…) i, igualment, tenen bona reputació, àdhuc, entre els més petits (ací, els follets). Cal dir que, el 27 de novembre del 2024, mentres escrivíem aquestes línies, ens demanàvem fins a quin punt, partint de les línies d’Elisenda Ortega, els follets representarien els infants i els xiquets i, en canvi, les Dreugels ho farien amb les mares, ja que captàrem que podrien encaixar en lo simbòlic.

Finalment, la recopiladora posa que el nom “Dreugels” provindria de la unió dels noms Andreu i Àngels, abundants per la contrada i que “No se sap com van arribar a Oliana, si a través del riu Segre o potser arrossegades per una forta ventada, el cas és que des de fa molt de temps viuen al Castell, entre les pedres de l’antiga Oliana.

 Però és per la nit, i emparades per la foscor, quan les Dreugels escampen els seus poders  per regalar una mica d’immortalitat a aquests de vegades incomprensibles humans.

Des de sempre, hom creu que l’esperit de les Dreugels dorm en les pedres, somnia en les flors, bufa en el vent i protegeix tothom que puja un capvespre a contemplar la bellesa del paratge i gaudir del silenci misteriós d’aquest indret.

Diuen que una nit d’agost encalmada i bella

Dintre de l’estany va caure una estrella,

Va caure ruixant

Als Prats del voltant

De flors esblaimades…

D’ençà de llavors, que a dintre hi ha fades!”.

Com a nota relacionada amb aquesta llegenda, el 28 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens escrivia un correu electrònic amb aquestes paraules: “Bon dia, Lluís,

Com de costum, m’he de mostrar admirat per les teves notes, que són veritables descobriments per mi. Les Dreugels són una altra font d’informació, una llegenda que desconeixia absolutament. I m’encanten, també, les explicacions que vas donant a cada tema, que resulten una boníssima guia per anar-ho descobrint i entenent.

Moltes gràcies.

Una forta abraçada!!!!”.

Agraïm el suport que hem rebut, del primer moment de conéixer-nos ençà, per la seua disposició a reportar-nos i a compartir sabers i vivències.

 

 Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i marededéus trobades que protegeixen

General, , , , ,

Un altre poema de línia matriarcal, en relació amb el tema de les marededéus aparegudes (o trobades) i que figura en el blog “Algemesí en la memoria”, de María Nieves Bueno Ortega, i que trobàrem el 26 de novembre del 2024, ho fa en l’entrada “’Trobament, retorn i nom (Mare de Déu de la Salut)’: Una poesia de D. Vicente Ferragud Guitart, S. J.” (https://algemesienlamemoria.blogspot.com/2012/09/trobament-retorn-i-nom-mare-de-deu-de.html). Així, no sols es capta el sentiment de pertinença a la terra, sinó una descripció.

Primerament, podem llegir que el poeta i jesuïta En Vicente Ferragut Guitart (Algemesí, 1903- Alacant, 1973), el publicà en un llibre editat en Alacant en 1969, “Raíces viejas con brotes nuevos”, en què recopilava part de la seua obra poètica. Amb lleugers retocs, exposa aquests versos:

“Trobament, retorn i nom

(Mare de Déu de la Salut)

En el terme de Berca.

 

Algemesí va nàixer,

-¡oh que venturós dia!-

a l’ombra d’un bell arbre

frondós…

Dins de sa soca

trobà una bella imatge,

-un ver i nou tresor

diví-, la nostra Mare,

un pobre llaurador

bon feiner, cristià afable…

La volen els d’Alzira.

Tres voltes se l’emporten

i tres voltes retorn.

Ella fa cap al poble…

 

Algemesí una Capella

l’edifica a l’imatge.

¿Com la nomenarem…?

Tres noms escrits posaren

tres capellans… i en sort

ixqué les tres vegades

el mateix Nom de Nostra

Mare de la Salut,

fent-nos un gran miracle!

Algemesí joiós

viu de vores volgut,

agraït, per sa Mare

de Déu de la Salut!

 

Sou consol dels malalts,

sou llàntia, flama i llum

que als cegos claror

doneu, Mare, als seus ulls

com la gràcia a les ànimes

que teves han segut…!

 

¡Oh soca de Morera,

Palau, Font de Salut!

Algemesí vostre poble

viu, viurà i ha viscut

segur a l’ombra teva

entre olors i perfums

de flors de tarongers

de nova joventut

i d’arrossers marjals

de gra granat ben pur!

 

Algemesí canta i resa

pels grans i pels menuts…

Hui festós te fa l’ofrena

d’amor i gratitud

i et diu: ¡Vixca la Mare

de Déu de la Salut!”.

 

Com podem veure, Nostra Senyora apareix unida a un arbre (i, més encara, a l’interior), fet que enllaça amb la maternitat). Igualment, ho fa un bon llaurador i senzill i, quan intenten emportar-se la imatge a una altra població de la mateixa comarca, Alzira (la Ribera Alta), la dona es posa de part de qui l’ha trobada i de la voluntat que ella té.

Més avant, veiem que el poble d’Algemesí està agraït a la Mare de Déu, un tret que podríem enllaçar amb el bon tractament cap a la Mare Terra (com, per exemple, comenta Rigoberta Menchú o l’autor del llibre sobre vivències amb l’àvia Damiana, del Poble colla, d’Amèrica del Sud).

A banda, la Mare és el conhort dels fills, dels d’Algemesí i, per això, la seua ombra (símbol de la protecció com també ho faríem en l’interior d’una cova, detall que empiula amb la vulva). 

És més: Nostra Senyora aporta llum, claror, olors i perfums i, així, eixa nova joventut que va plegada a l’esperança i a l’espenta (ací, en nexe amb els arrossers un poc abans de la collita).

Finalment, com a gratitud (a la Mare Terra, ací, simbolitzada per la Mare de Déu), el poble d’Algemesí li dedica festes amb música i amb ofrenes a la Mareta. Aquest fet té semblances amb moltes cultures matriarcalistes del món.

Cal dir que el 26 de novembre del 2024, en què escriguérem aquestes línies, Ricard Jové Hortoneda (les Borges del Camp, 1929) ens envià un correu electrònic que deia “Bona tarda, Lluís, 

He llegit els goigs a la Mare de Déu de la Salut, d’Algemesí, i m’ha encantat; la referència és molt interessant. Alhora, he pensat de seguida amb la Nostra Mare de Déu de la Riera, del poble, que la tinc en un quadret al meu costat.

La van trobar al marge de la riera que passa pel poble, vet aquí el seu nom. La imatge que es conserva, crec recordar que és del segle XIII, i fou restaurada (deu fer uns vint anys). Degut al fet que, fa uns quaranta anys o més, per les ermites del Baix Camp, es van robar algunes imatges, al poble, van decidir fer-ne una còpia exacta i van fer una mena de capelleta blindada per a l’original perquè no la robessin, situada al Sagrari de la Parròquia, i només treuen la còpia.

Una forta abraçada!!!!”. 

Com poguérem saber el mateix dia que rebérem aquest missatge, la imatge esmentada és del segle XIII. Agraïm la seua generositat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i la maternitat en capellans i poetes

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Bartomeu Barceló i Tortella (1888-1973).

U dels poetes que hem triat per a aquest punt és Bartomeu Barceló i Torrella (Felanitx, 1888 – Terrassa, 1973), de qui poguérem llegir un escrit, “El calvari d’un poeta” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/el-calvari-dun-poeta), de Bartomeu Mestre i Sureda i plasmat en el blog “Etziba, Balutxo…” el 24 de novembre del 2024 i que ens envià el mateix dia.

Primerament, direm que aquest capellà i poeta mallorquí, en paraules de Bartomeu Mestre (les de l’escriptor figuren remarcades en l’original), “Un dia de 1902, Pere Julià de la congregació de la Missió va predicar a la Vila i, tant va impactar al jove Barceló que aquest va partir cap a Figueres i va ingressar amb 14 anys en el seminari menor dels pares Paüls. Allà descobriria la unitat de la llengua i la frontera de la nació catalana completa en saber que a l’altre vessant del Pirineu hi ha també un poble català. (…) El setembre d’aquell any [= 1914] va partir de missioner a Puno (Perú), on estudià aimara i quítxua per integrar-se a la comunitat índia. Conscient de la importància de respectar i defensar les llengües de cada territori, dia 16 de juny de 1915 escrivia des d’Amèrica a sa mare i a les dues germanes: Vull que m’escrigueu en nostra llengua!!! A finals del 1916, el reclamaren de Barcelona i el 1918 l’enviaren a la Missió a Palma. Aleshores ja escrivia poemes i havia assolit fama de bon predicador”.

Un altre fet important és quan, en plena dictadura del general Primo de Rivera (la qual rebé l’aprovació del rei Alfons XIII i de partits com el PSOE), és convidat a fer un sermó que resultarà independentista. Així, el 6 d’abril de 1925, en paraules del recopilador, “la majestuosa Catedral de Girona es va veure estibada de fidels que anaren a escoltar la prèdica de Bartomeu Barceló. Amb un discurs valent i abrandat va contrastar els dolors de la Mare de Déu amb els que patia Catalunya per concloure que volia que el nostre poble assolís la Justícia i la Llibertat que Crist va guanyar per a la Humanitat. Amb la fama que el precedia com a sacerdot compromès, (…) aquell mateix dia va anar a parar a la presó i s’inicià un expedient judicial que li trasbalsaria tota l’activitat en el punt més àlgid del seu reconeixement públic. L’única alternativa, abans de ser desterrat per força, era partir a l’exili i així ho va fer. Aquell sermó estroncaria la ruta del predicador i marcaria el futur del poeta.

Com era d’esperar, des dels mecanismes de poder, Barceló va ser criminalitzat. (…) Sempre es va refermar en tot quant va dir i va fer aquell dia. Així, en carta a les germanes, dia 31 de maig escrivia: Com parlar-vos de certes coses que són l’orgull de la meva vida de ministre de l’Evangeli el fundador del qual prengué mort i passió per haver donat testimoni de la veritat! No només no es va retractar mai, sinó que va persistir en la defensa de la llengua, la cultura i la identitat. Quatre mesos després del sermó, dia 7 d’agost de 1925, encara escrivia a la seva cosina Catalina Veny: Avui fóra gran imprudència tornar a Espanya (…) tampoc tots els canons del món seran capaços de fer-me predicar el contrari del que dec (…) fins en el suposat que tots els catalans i mallorquins es venguessin la pàtria per un plat de llenties jo continuaré pensant i sentint i obrant en consciència.

Efectivament, no l’escalivaren. Mai no va retre la seva lluita en defensa de la catalanitat”.

També copsem que, a vegades, junt amb el seu nom, afegia, “Català de Mallorca”.

A banda, el 26 de gener de 1925 rep un encàrrec de les monges de la Caritat, perquè fes unes felicitacions en castellà. I ell, qui estimava la terra i la llengua vernacla, els respon “Per què en castellà? El bon gust i el respecte a la voluntat de Déu qui es revela per la seva obra em trava la llengua per cantar-li en castellà. Parlem a Déu i als homes com parlarien les flors i les pedres de Mallorca si poguessin parlar. Quan acabarem de fer riure els àngels pel mal gust de posar-nos ridículs! Naturalitat! Naturalitat en tot i parlem sempre en la llengua que assaborírem amb la llet. Més endavant, el desembre de 1929, en escriure a la germana per convidar-la a viatjar al Rosselló, refermarà la unitat lingüística: Ací tothom parla un dialecte del nostre català maternal. Molts de mots de Mallorca ressonen per aquestes terres”.

Al capdavall de l’escrit, Bartomeu Mestre indica característiques que anaven unides al poeta i capellà mallorquí i que, lingüísticament i culturalment, sentia la seua catalanitat, així com un extremeny ho podria fer a la seua condició de castellà, fet que empiula amb el sentiment de pertinença a la terra i amb lo indígena: “Home complex i discutit, abrandat, noble, sincer, bel·licós per natura, lul·lista convençut i poeta a ultrança, autor de versos ditiràmbics i d’elogi entusiasta, va ser lleial tota la vida a Catalunya com a defensor imbatible de la llengua, la identitat i la llibertat. Aquesta defensa aferrissada dels drets del seu poble li va condicionar la vida. Un sermó. Una crida. Un discurs patriòtic a favor de la solidaritat humana. Un clam per la Llibertat i la Justícia. Un bri, només una hora de la seva existència, va convertir Bartomeu Barceló i Tortella en un nòmada que es va refugiar, com a únic cau de resistència, en la Poesia i, en els seus braços, als vuitanta-cinc anys va acabar de rodar món el vell pelegrí”.

A més, direm que, en una de les fotos d’aquesta entrada del blog “Etziba, Balutxo…”, podem llegir unes paraules que el poeta mallorquí plasmava a la seua germana Catalina en 1918, en què copsem trets com que tocava els peus en terra (el capellà no s’identificava amb l’home somiatruites) i la figura de la mare, com ara, quan li diu “Benvolguda Catalinoi,

Bono, filleta, i què te diré de les figues de moro que m’enviares ahir? Idò la veritat: que moresques i tot m’han deixat el paladar més cristià..

Quan me les mirí tan daurades i ajegudetes dins de la palla, com el nin Jesuset a Betlem, m’entendriren el cor. Semblaven dormi l’una damunt l’altra amb la corona de reineta (…) Dormien, sí i fins potser somniaven… Truites? No ho sé… (…) Jesús, Jesús, si tenien gust a cor!

(…) Però no em fa mal perquè me fa pensar en tu i en nostra santa mare… Fins que vingueu no trobaré les pinces!

Tot els PP en menjaren i també se sentiren més cristians menjant les figues de moro.

Bono; res pus per avui, abraça ma mare, sor Miquela i a tu, ja ho saps (…).

                                                                       T’abraça       En Tomeu Barceló”. 

Finalment, en una segona foto, amb el poema “A mon  mestre”, el qual sembla que fou publicat en el Rosselló, dedicat al franciscà Rafel Masó i Valentí, arquitecte de Girona, Mn. Bartomeu Barceló posa uns versos que diuen 

“Hi han arbres qui amb les llurs disperses branques

Diríeu que se volen evadir

D’ells mateixos; tu no: Tu vols sentir

La del món dins ta saba (…)”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pedagogia matriarcal: dones que fan de sopluig, fortes i bondadoses

General, , , , , , ,

Un altre article que hem trobat adient per al tema de la pedagogia matriarcal és “La mare” (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/mare_1231503_102.html), de Pilar Rahola (nascuda en 1958), catalana, publicat en el diari digital “El Nacional”, en el 2024, amb motiu de la celebració del noranté natalici de sa mare. Entre d’altres coses, escriu “Mantens intactes els trets de la bellesa que un dia va enamorar el pare i que el pas del temps ha reescrit amb benevolència, sense esborrar el traç. La mirada intensa, viva, eternament jove, immune a la fatiga dels anys. Una mirada de mirar el món amb avidesa, inquieta i alhora serena, capaç de sorprendre’s amb la ingenuïtat d’una adolescent, feliç de cada nova descoberta. Però, sobretot, una mirada de mirar-nos, sempre fitant-nos endins, per saber què ens passa, quins neguits ens atabalen, quines penes ens traspassen. Inquisitiva i vigilant, sempre a l’aguait, com un far inalterable que ens guia en la tempesta”. Altra vegada, copsem un fet prou habitual en el matriarcalisme: la tendència a la integritat, persones que desenvolupen prou la part activa com també la receptiva, ben plasmades en aquestes paraules.

Tot seguit, posa “Ho saps molt bé: tots venim a tu, les teves filles, les teves germanes, els teus nets i ara els teus besnets, la família sencera et cerca i et necessita, perquè ets un recer segur on aixoplugar-nos quan les malvestats ens encalcen i apareixen, implacables, les nostres fragilitats”. Per tant, inclou tant els hòmens, com les dones i, per això, podríem dir que la dona salva l’home.

A continuació, Pilar Rahola comenta que, “En els bons moments, ningú no gaudeix com tu, riallera exultant per cada passa ferma, per cada fita aconseguida. Ets la nostra hooligan primera, la fan més entusiasta dels nostres petits èxits. Però és en els mals moments quan et fas gran, mare, molt gran, amb les teves ales protectores que ens recullen i ens consolen, indestructibles, acollidores, sanadores”. El tret de l’espenta femenina i el de la dona acollidora i forta figuren en moltes fonts (no sols comentaris) referents a catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, ens afig que, “Per molt que volem lluny, a la recerca de les nostres ambicions i delits, sabem que hi ets en la caiguda, recollint els bocins trencats, recosint-nos, com una filadora pacient. Et confesso que la teva fortalesa ha estat la meva durant tota la vida, una font inesgotable d’empenta i determinació que m’ha inspirat i m’ha permès avançar, fins i tot quan la marea venia en contra. I cada vegada que he ensopegat, he tornat a tu com aquella nena petita amb els genolls pelats que plorava endins, per no semblar poruga”. Un altre fet real, i que hem captat en moltes persones que han rebut una educació matriarcal (o que han passat molt de temps junt amb les seues àvies), és l’empremta que han deixat les padrines o bé les mares i, si no, els bons records com també que consideren que tenien molts punts interessants, àdhuc, per al present. En el cas de ma mare (1943), sobretot, la seua àvia paterna (1878), qui visqué noranta anys: forta, servicial, arriscada, molt treballadora, amb molta espenta, senzilla i molt oberta.

En acabant, l’articulista reflecteix l’agraïment que tenen a sa mare i el connecta com si fos un present: “Tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal”.

De fet, afig “No sé si ets conscient de la força i la seguretat que ens dones, autèntica matriarca d’una família que has treballat amb delicadesa dia a dia, cuidant-la i amorosint-la. Aquesta família que ara et contempla feliç i agraïda és la teva obra, la teva conquesta. Ens has esculpit amb un cisell indomable, dotant-nos del coratge que la vida ens exigirà, però també amb un pinzell suau que ens recorda, a cada instant, la bondat de l’ànima”.  

També escriu sobre el sentiment de pertinença a la terra: “Dona de conviccions fermes, ens has transmés el compromís per la nostra petita i ferida pàtria, la força per somiar horitzons llunyans i la grandesa d’estimar sense condicions”.

Més avant, Pilar Rahola plasma “Ara fas noranta anys, noranta, mare, caram, el número nou impressiona! Però estàs esplèndida en els teus noranta anys, ferma, decidida, independent de tots, intacta la teva personalitat imponent. És cert que l’edat t’ha frenat les passes, que abans eren infatigables, i que ara els genolls marquen un ritme pausat. La salut i els anys, que ens recorden com n’és d’implacable, la biologia. Però el temps no ha esquerdat la teva constància, el teu amor infinit per nosaltres, que som els teus sempiterns maldecaps, la teva capacitat de protegir-nos”.

Com podem veure, en aquest article, apareix prou el tema maternal (la dona com a sopluig dels fills i d’altres persones) i, igualment, detalls en nexe amb la fortalesa i amb lo que es podria considerar actiu, com, de fet, ho copsem en part de les darreres paraules de l’entrada: “Avui que som aquí per celebrar la teva llarga vida, deixa’m dir-te que tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal. Gràcies per una vida entregada a nosaltres. Gràcies per ser la nostra roca irreductible, la nostra font d’inspiració, mare nostra, mare de mares. Per molts anys, Pilar”. I, així, moltes característiques de què parla Pilar Rahola enllacen amb les que tenien dones de què redacten en altres fonts o, com ara, de què ens han comentat.

Ens referim a signes que, si bé ja figuren en dones nascudes en el darrer terç del segle XIX, encara ho feien en les del primer terç del segle XX. Totes eren catalanoparlants i la gran majoria feia més d’una generació que vivien de terres vernacles.

Finalment, direm que el 25 de novembre del 2024 rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda en què ens escrivia “Lluís, bon dia i bona setmana,

Potser és perquè fa molts anys que la conec, a la Pilar Rahola, i ens ha portat sempre de la maneta de la seva obra colossal; o potser és aquest notable homenatge als 90 anys de la seva mare, que m’ha emocionat. Jo no sé d’on treus els escrits, però sempre encertes la diana sensible. T’ho agraeixo molt, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”. 

La resposta és de tocar els peus en terra i de posar-nos en la pell de l’altre mitjançant l’escolta (o, si no ho fem directament, com si ens parlassen), en lloc d’escoltar amb intenció, tot seguit, de criticar sense arguments sòlids i, si no n’hi ha, d’hipòtesis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)