Arxiu mensual: octubre de 2024
Eren dones creatives
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren dones creatives (no entés només en el sentit artístic o d’invenció)?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en aquesta web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Entre els missatges, el 25 d’octubre del 2024 ens escrigueren: “En el meu entendre, sí.
La paterna perquè va quedar vídua molt jove, amb dues criatures petites i va haver de ser creativa per a tirar endavant.
En tant que l’àvia materna, també ho era, en tots els sentits. L’àvia Estrella (materna) feia puntes al coixí, ganxet, brodats…”
Estaven ocupades, però sempre hi havia temps per a aquestes coses” (Rosó Garcia Clotet), a qui el mateix dia comentàrem “De ma àvia materna (1910), sí que recorde que tenia molta facilitat per a fer punt de ganxo; i ma mare, alguna manera ho relaciona amb la creativitat”.
Quant a correus electrònics, el 25 d’octubre del 2024 ens plasmaren “Bon dia, Lluís,
Doncs sí: tant la mama, com la iaia. Ens feien la roba de lo vell: acabava essent nou. De llanes aprofitades, jerseis.
L’avi patern era un artista amb les mans, li agradava pintar i fer figuretes (per exemple, les del pessebre). Si no tenia material, amb paper de diari, guix i cola feia meravelles.
Al pare, igual. A més, dibuixava de meravella: es va fer un autoretrat mirant-se al mirall. Espectacular” (Montserrat Cortadella), “Doncs sí. L’àvia Maria, quan tenia conills i en venia, amb la pell, havia fet sarrons per als néts. I ma mare ja era un cas a part. No parava. De recent casada, va comprar una màquina de teixir i feia vestits per a nens, per algunes, aleshores (anys quaranta), boutiques de Barcelona.
Anys després (jo era molt jovenet), va muntar un taller de nines de drap i tenia deu o dotze persones treballant per a ella, entre elles, dos comercials. Tots els jerseis que jo duia de petit, me’ls feia ella. Va fer una cortina immensa de ganxet, etc. Era un no parar, en aquest sentit, fins que va perdre ja les facultats mentals” (Àngel Blanch Picanyol).
En relació amb escrits en Twitter, el 26 d’octubre del 2024, plasmaren aquestes paraules: “I tant que ens en creatives! La meva àvia feia truita amb trampa i, amb un ou i molla de pa,… en tenien per tots quatre. I endavant!” (Nacar) i “Sobretot, a la cuina” (Jordi Folch).
Afegirem que, el 25 d’octubre del 2024, en la web “Jornal.cat”, trobàrem un escrit,“La inspiració de les padrines” (https://www.jornal.cat/opinio/38033/inspiracio-padrines-maria-grimalt), en què Maria Clara Grimalt Vert posa “Àvies, no sé si us en feu a la idea, però el que m’heu ensenyat és infinit. Silenciosament, jo aprenia de la vostra generositat, de la vostra valentia, dels vostres somnis frustrats i il·lusions. Aprenia a ser creativa, a tenir iniciativa, a regalar, a observar, a llegir, a cosir… i avui, com el fil d’aquestes puntes de ganxet, teixeixo dins meu cada dia un esperit que voldria ser com el vostre, ni que sigui una mica”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
Pageses i dones que porten la iniciativa, en els balls i molt obertes
Un altre poema del llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, i en relació amb la pagesa (de què n’escriu uns quants), és “Pageseta dels ulls blaus” (p. 75), en què la dona és qui tria amb qui es casa i, en lloc de preferir un pastor, es decanta per un home de la comarca i vinculat amb el camp (p. 75).
En línia amb la figura de la fadrina, en els versos de “Tu ets flor” (p. 82), es plasma el matriarcalisme:
“Pagesa bonica
surt a puntejar
que un fadrí t’espera
i amb tu vol ballar.
T’espera amb un somriure
i el seu gest és franc,
obrirà els seus braços
i amb les seves mans
collirà les teves
com les flors del camp”.
Com podem veure, altra vegada, es fa lo que vol la dona: amb quin jove ballar. A més, ell la tractarà bé i també facilitarà el nexe entre tots dos, dos detalls que enllacen amb els Pobles matriarcals.
En acabant, la poetessa de la Segarra, per mitjà de la xicota i de la rotllana, trau el sentiment de pertinença a la terra (terra, ací, jove):
“Llavors la rotllana
s’anirà fent gran.
Catalunya noble
ets cap i casal,
tu ets rica i plena (…)
Llueix la bandera
en un cim molt alt,
són les quatre barres
són dels catalans”.
Tot seguit, és la dona qui porta la iniciativa (ací, simbòlicament, a través d’un instrument musical amb nom femení) i fa que la gent s’acoste a la plaça:
“La tenora entona
aquest dolç compàs,
(…) correm a la plaça
correm al Vell Pla”.
En una composició que escriu més avant, “La fadrina” (p. 86), en la mateixa obra, podem llegir que,
“en un camp d’espigues
quan el sol s’amaga.
Baixa el vent fresquet
la fadrina canta
una cançoneta,
i el seu cor li parla
d’un amor que viu
per la seva aimada
d’unes trenes d’or
blat madur a la tarda”.
Per tant, captem detalls matriarcalistes en aquesta literatura: la vesprada, el vent fresc, la trobada de la noia amb el xicot i, per descomptat, la maduresa del blat (la qual podríem empiular amb el fet que els dos fan parella).
Igualment, en el poema posterior, “Color de rosa” (p. 87), en què la xica és garrida, amb una boca de mel, amb un somriure franc, etc., ella se’n va a la plaça i
“el fadrí galant
(…) amb dolces paraules
et va convidant
a ballar la dansa”
que ella prefereix i, de pas, és ella qui té la darrera paraula, fins i tot, perquè
“Vindrà ja el nou dia
i el fadrí galant,
(…) et farà promesa”.
I, altra vegada, és la dona qui podrà acceptar a ell.
Un fet paregut, en la composició “Ginesta” (p. 89), de Teresa Bertran Tolosa:
“la nina de cabells d’or
(…) va sortir a passejar
pel redós de la masia”,
en un ambient en què els arbres donen vida i en què, a banda,
“El blat ja era madur
(…) que el segador ja esperava
recollir aquest tresor”.
Finalment, copsem un altre tret matriarcalista: la nina el deixa amb l’esperança que els dos festejaran:
“D’un rostoll groguenc
blat madur a la tarda”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
La maternitat, la mare, els qui visiten el nen, la Mare Terra
Una altra obra en què hem trobat poemes relatius a la maternitat (fins i tot, amb la Mare Terra fent el paper maternal), és “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa (1920-2004), de la Guissona (comarca de la Segarra). Així, en “Cant a un infant” (p. 61), posa
“Una romança sens lletra,
és el que canta un infant,
plora i riu a la vegada
i el bressol el va gronxant.
Té la cara enrojolada
sos cabells són com l’or fi,
els seus ulls blaus que no paren
de mirar-me fit a fit.
Mirant a la seva mare
sembla que es dóna delit,
son cosset menut aixeca
i ja voldria fugir,
del bressol que el va gronxant
com la barca mar endins.
I mirant la seva mare
tot seguit queda adormit”.
Per tant, no sols exposa detalls que podem haver captat en veure un nen de pocs mesos en el bressol, sinó la relació entre el xiquet i qui s’interessa en eixe moment i li mira la careta o, per exemple, li dóna algun objecte per a que ell se senta acompanyat i tinga un bon son.
La segona composició de la poetessa de la Segarra és “Nadalenca” (p. 62), on trau lo maternal (però plasmat en Nostra Senyora i en el Nen Jesús):
“Camí de Betlem
uns pastors caminen
guiats per l’estrella
de claror radiant
(…) té claror de dia” (p. 62).
Aquestes paraules ens porten a l’hivern, una època femenina, en què una petita llum (l’estel) fa de cresol.
Resulta interessant que, en una cultura matriarcalista, no solament estiga vinculada amb la foscor (i més amb la primavera d’hivern i amb l’hivern), sinó que, a banda, una d’eixes estacions (la de la neu) ho faça amb la maternitat (amb l’esperança que es deposita en el nounat).
Igualment, amb semblança amb el poema anterior (p. 61), Teresa Bertran Tolosa escriu
“La Verge Maria
mira el seu fillet,
com mira una mare
amb joia i amor.
Un cor d’àngels canten
al bon Jesuset,
ell amb sa maneta
també els beneeix”.
Quan plasmàrem aquestes línies, el 23 d’octubre del 2024, copsàrem que, més d’una vegada, els familiars o, per exemple, amics dels pares, en veure el nadó, a més de cantar-li, és relativament habitual allargar-li la mà o… ¡que ho faça ell! (com en aquests versos).
Afegirem que, en la vida quotidiana, aquesta benedicció del xiquet es tradueix en simpatia cap a qui l’acarona, cap a qui el tracta amb bon cor…
En acabant, l’escriptora comenta que
“Sant Josep se’l mira
i el cor li batega,
al sentir que plora
de fred i nuesa”.
Per consegüent, es reflecteix un Poble en què el pare també participa en l’educació del nen i, àdhuc, en què comparteix temps amb el fillet que és en el bressol o bé que alleta.
De fet, l’autora indica que el pare (Sant Josep)
“també li fa ofrena
d’una flor humil
amb la vara seca
d’una fusta noble”.
Cal dir que la fusta enllaça amb la noblesa i que “fusta” empiula amb el matriarcalisme (l’arbre connecta amb la terra i, així, amb la matèria, amb la mare, com exposa Andrés Ortíz-Oses en el llibre “El matriarcalimo vasco”).
La tercera composició, també en l’obra “Camins del Record” i que hem triat per al tema de la maternitat, és “Pirineu” (p. 81). En aquest cas, ho simbolitza en la terra (el Pirineu i els llacs) com a mare de tots i de la vida, a banda de traure trets matriarcalistes, com ara, la bonesa i el realisme:
“la neu és pura com el teu cor
(…) les flores boscanes són enciseres
que un món de somnis fan realitat (…).
També l’estany en abundor
rep l’aigua fresca i és son bressol”
i, al capdavall, diu
“oh gran natura que ets en la vida
tan ric tresor,
respiro l’aire de la muntanya
besant son front.
Tant en l’albada com en la posta
t’obro els meus braços,
despert mon cor”,
versos que, la primera vegada que els llegírem, el 29 de juny del 2024, ens evocaren l’obertura de braços a la mare (ací, a la Mare Terra).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, el bosc, el camp i la Mare Terra
Un altre poema en relació amb temps de maduració (la tardor), i amb lo matriarcal, és “Tots Sants” (p. 65), en l’obra “Camins del Record”. Així, passa a les dàlies blanques i comenta
“Farem un pomell
d’aquestes flors nobles,
per nostra família i germans
(…) Un record dels nostres morts”.
En una composició posterior, “Cançó del bosc i la muntanya” (p. 76), l’escriptora passa a la primavera (símbol de la infantesa, amb moments de pluja i, sobretot, de reviscolament de la vida). Per exemple, en els primers versos, trau mots que enllacen amb la natura: bosc, pins, roures, boixos, espígol, farigola, romaní, clavells i, fins i tot, “una flor que és molt humil” (com ho solen ser els nens). A banda, afig que
“El bosc és una miroia
(…) ocells que voletegen
i als arbres fan el seu niu
(…) Al cim he trobat el bosc
tot curull de flors boscanes,
he respirat l’aire pur
d’aquesta verdor i bonança”.
Com podem captar, l’arribada al cim no la presenta com una mena de conquesta, sinó com un moment d’on pot veure la natura estant i, altra vegada, sentir-se agraïda per tot lo que aporta la mare. No debades, ho plasma en els darrers versos i, de pas, el lector copsa el sentiment de pertinença a la terra i el nexe que uneix Teresa Bertran Tolosa amb la Mare Terra:
“Defensem la natura
amb fermesa i voluntat.
Amic bosc jo et faig ofrena
de tot el valor que tens,
jo admiro molt ta bellesa
i vull ésser amic teu”.
Aquest sentiment també es reflecteix en el poema “Temps plujós” (p. 80), en què la poetessa diu
“Pluja benaurada
que ens has portat
il·lusió i alegria
pels nostres camps.
La muntanya verdeja
i el pla també.
(…) Els ocells estan de festa
(…) sentint la frescor de l’aigua
i l’encís de tot el camp.
De la benaurada terra
(…) El jardí gelós de tanta bonança”.
Per consegüent, la Mare Terra, per mitjà de l’aigua (un tret femení), a qui l’escriptora dóna gràcies, no sols fa possible la revifalla, sinó que ha penetrat en el terreny, hi ha fet saó i això ha generat un jardí en què hi ha bona afinitat.
En eixe sentit, l’escriptora de Guissona ho explica en “Cançó de la sembra” (p. 85), versos escrits en novembre de 1990, o siga, camí de desembre, el mes símbol de la sembra:
“Anem a la vinya
que som al sembrar
la terra és humida
i el gra naixerà
d’una saó viva”
en una terra que ha rebut aigua.
Tot seguit, addueix que
“El pagès valent
molt de bon matí,
amb cabàs al coll
sembrarà son blat
al tros del molí”,
el forment que recollirà en el mes de juny, el de la sega.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
La tardor, etapa maternal i matriarcal d’esperança i la Mare Terra
Tot seguit, plasmem unes quantes composicions en què l’escriptora de la Segarra trau la tardor o festes d’aquesta època femenina de l’any (vinculada amb la maduració, amb el període que deixa arrere la jovenesa i que no s’anticipa a la vellesa), sovint, associada a la pluja (p. 43):
“Plou
Tardor quan tu arribes
amb cara plorosa
llençant ton tresor
d’una pluja dolça.
Els camps en gaudeixen
i la terra troba
aquest gran tresor
collita a la porta”.
Per tant, la poetessa acull amb bona avinença la primavera d’hivern, entre d’altres coses, pel bon paper que pot fer a la terra: la fertilitat.
Igualment, relaciona l’etapa amb un esdevenidor pròsper per a la vida (representada pel jardí, un símbol prou habitual en rondalles vernacles i en poemes matriarcalistes):
“El jardí joiós
troba la bonança
d’unes flors sublims
que animen sa cara”.
No debades, afig
“Pluja benaurada
jo t’espero amb ànsia,
tu fas un gran bé
al pla i la muntanya,
tens una virtut
la de l’esperança.
I tots l’esperem
el tresor de l’aigua”.
Aquestes línies empiulen amb la Mare Terra i, a banda, ens podríem demanar si aquest esper té a veure amb el naixement que, en moltes cultures del món, se celebra amb el pas del dia més curt de l’any (en el cristianisme i en altres religions, la festa de Nadal, amb el Naixement d’un nen). Adduirem que l’escrit és de la vespra de Tots Sants de l’any 1992.
Un altre poema de la tardor (de finals de novembre de 1993), i en què captem trets matriarcals junt amb l’esperança (àdhuc, en nexe amb el camp), és “Vinya de les serres” (pp. 47-48). Al capdavall, després d’haver posat detalls agrícoles de secà i què feia ella en la sembra i en l’era, diu que
“És un camí alegre
i molt especial
sempre anar pujant,
però quan arribes
al bell mig del pla
el veus molt bonic
és de bon mirar”,
frases que, el 21 d’octubre del 2024 m’evocaren que els avis de ma mare (dels anys setanta i huitanta del segle XIX) visquessen de la terra i que ma mare, més d’una vegada, em comentàs que, tot i que ella (nascuda en 1943) no es guanyava la vida del camp, sí que hi gaudia de lo que es feia i que, per tant, hi havia un nexe estret entre la terra i ella.
En acabant, reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, al poble, a la comarca i que, en l’indret, Nostra Senyora faça de protectora dels pagesos i dels habitants, un detall matriarcalista:
“la vila molt jove
de nostre comtat,
Guissona és la joia
guardó preuat,
el Doll Segarrenc
és son capità.
Així en nostra vila
tenim gran tresor
la Verge del Claustre
i les nostres fonts”.
O siga que, 1) la terra és jove (el poble), 2) Guissona té bona acollida entre els qui hi viuen, 3) la dona figura com a font de vida de la comarca (de secà), ja que n’és el doll i, de pas, 4) qui l’encapçala. Per tant, captem la connexió entre el món rural i lo matriarcal, començant per lo terrenal.
En eixe sentit, ho copsem altra vegada, quan Teresa Bertran Tolosa comenta que lo més preciós i digne de ser conservat és… la Mare (ací, simbolitzada per la dona en forma de Nostra Senyora).
Finalment, el 21 d’octubre del 2024 consideràrem que ens podríem fer la qüestió de si, com escriuria l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea, el claustre no tenia relació inicial amb una cova o bé amb unes esplugues pròximes al poble: en més d’una ocasió, s’han bastit monuments cristians on abans n’hi havia, de pagans (o bé, s’han adaptat els noms a formes en línia amb el cristianisme).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Enramades, presents en grup, celebracions matriarcals i agraïments a la Mare Terra
Prosseguint amb poemes relatius a festes, però, ara, plasmats en el llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, de Guissona (1920-2004), hi ha algunes composicions, per exemple, “Poesia de l’enramada” (p. 31). Aquesta celebració podria tenir relació amb el Corpus. Diu així:
“Ja acabem el mes de juny
la vila està de festa,
hem celebrat l’enramada
amb una gran alegria
grans i petits molt units,
un altre any hem pogut veure
la festa que és tradició
plena de flors i encisera”.
Afegiré que, durant els cinc anys que visquí en u dels carrers cèntrics d’Alaquàs (2009-2014) per on passava la processó del Corpus, es feien grans enramades i decoracions per tot el Carrer Major i, a més, les relacions entre el veïnat eren prou bones i hi havia gran participació. Podríem dir que hi havia esperit de barri.
Més avant, comenta que
“Els nois amb les seves coques
anaven tots a l’església
i algun altre de petit
cofoi feia sa carrera,
passava amb la coca al cap
tota guarnida de festa”.
Ens hem trobat amb festes molt diferents i d’indrets distints, en què els dolços (com ara, les coques, formen part de celebracions de la mateixa línia o paregudes i que tenen lloc en alguna de les dues estacions de més llum ): el dia de Pasqua, els Sants de la Pedra,…
Igualment, Teresa Bertran Tolosa addueix versos que empiulen amb la figura de la mare (la font, Nostra Senyora i una pluja del cel que evoca altres cultures matriarcalistes, ja que va cap a la terra):
“Arribaren a la font
amb gran acompanyament
a la Verge de la Salut.
Varen fer-li el gran present
de flors i de paperets
com una pluja de cel”.
Després, posa que, en el poble, es balla una sardana.
Per consegüent, l’acte (com altres, de semblants) va unit a lo festiu, a lo femení, a un possible agraïment a la Mare Terra (els presents de què parla) i a unes danses que donen vida al lloc i als qui hi prenen part.
També sobre enramades, però ara, mitjançant un correu electrònic que ens envià Ricard Jové Hortoneda (nascut en les Borges del Camp, comarca Baix Camp, en 1929) el 21 d’octubre del 2024, l’endemà d’haver posat en la web “Malandia” una entrada en què tractàvem aquest poema i uns altres, poguérem llegir informació molt sucosa i tot. Diu així:
“Bon dia i bona setmana, Lluís,
He llegit el de les enramades i m’ha donat motiu per a dir-te que aquest cap de setmana, al poble, han tornat a la Mare de Déu de la Riera a l’ermita, en processó, després de romandre al poble des del dia 8 de setembre.
Es fa cada any, però enguany ha sigut una mica més interessant i solemne, perquè fa 70 anys que també li van portar, després de reconstruir l’ermita.
Havia estat destruïda, en bona part, durant la retirada de l’exèrcit republicà, l’any 1938. És d’estil modernista. Recordo que, en aquella efemèride, es van engalanar tots els carrers del poble amb enramades en parets i zènit. Una gran Festassa. Cada any, per Corpus i la Vuitada de Corpus, s’estoren tots els carrers per on passa la processó, amb flors de diverses colors. Aquesta és una cosa que havia decaigut bastant, però les catifes de Sitges i altres llocs per TV3, fa anys que ho han tornat a revifar.
No sé si et pot interessar gaire o gens, però penso que te n’havia d’informar. Una forta abraçada.
País i Història!!!!”.
En relació amb aquest comentari, ma mare, el mateix dia, per telèfon, em deia “I garlandes, de banda a banda del carrer, amb paper de seda; de tant en tant, i de diferents flors i guarniments. Això estava en l’aire i feia bonic.
Jo recorde d’haver-ho vist i d’haver-ho sentit a ma mare.
En els balcons, cobertors. I hi havia la topetia a veure qui el feia millor”.
Adduirem que una festa amb punts en comú, però d’abril (mes en què l’autora escrigué la composició), trobem en “Poesia d’aniversari” (p. 37), en el llibre “Camins del Record”, referida al natalici d’un avi de huitanta anys, i amb detalls prou habituals en els seus escrits: la fe, l’esperança (el renaixement de les plantes en la primavera) i el bon cor simbolitzats pels infants. Així, comenta
“Avui és dia de joia,
festa de Pasqua florida
blavor de cel i ocellada
(…) collirem flors del jardí
i les posarem a taula.
(…) l’avi ha estat el primer
com també la néta Marta,
que és una poncella en flor
d’un roser que ara comença
a florir en primavera,
trenat amb lliris i roses
del jardí de l’esperança” .
Continuant amb l’esperit primaverenc i amb lo maternal, la poetessa ho reflecteix en l’escrit “Oh Verge de Maig” (p. 55), quan diu
“amor i consol en la vostra emparança
(…) Verdeja la plana
és la vostra festa,
les herbes del bosc
ja totes floreixen.
Timó i romaní
la plana llueixen,
perfumant l’entorn
de la nostra Verge”,
Nostra Senyora, a qui, com que l’escriptora de Gurb copsa que la violeta atorga perfum en humilitat,
“aquestes flors colliré
per oferir-vos un ram”.
És a dir, enllaça, en la seua vida, la senzillesa, la natura i l’agraïment a la mare (àdhuc, representada per la Mare de Déu), dona a qui, en la comarca la Segarra (on l’escriptora ha nascut), que és terra de secà, se li demana ajuda, com molt bé exposa en “Demanant la pluja” (p. 58):
“Alçarem els ulls al cel
pregant amb fe i esperança,
demanant que vingui pluja
Verge del Claustre estimada.
Envieu-nos aquest do
(…) i direm amb tot el cor
que és tot un Doll la Segarra”.
Per tant, captem que és la dona qui salva el poble (Nostra Senyora, a qui es prega i qui farà costat, no un sant masculí, alliberador i místic), que els habitants li ho demanen amb al cor en la mà i que empiulen la Mare de Déu (el personatge femení i maternal) amb la font de vida i amb l’aigua (dos detalls matriarcalistes i associats a la dona) i, de pas, fa al·lusió a la terra (la Segarra).
Finalment, direm que el llenguatge amé té a veure amb la tradició vernacla catalana.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, paisatges del poble i aplecs en la plaça
Continuant amb composicions del llibre de Teresa Bertran Tolosa, en què copsem l’esmentat sentiment, però prou la plaça en relació amb la natura i amb les persones que la visiten, ho plasma en “La plaça de Capdevila” (p. 28), molt en línia amb el matriarcalisme:
“Aquesta bonica plaça
és una plaça de tots,
una font d’una aigua clara
que raja en abundor”.
Com podem veure, enllaça el lloc amb la font (que podria evocar-nos el doll com a naixement d’un riu), indret on abunda la presència i que simbolitzaria la vida.
En eixe sentit, tot seguit, ho empiula en els versos vinents, com un punt de trobada entre persones:
“L’arbre formós que l’envolta,
un banc de pedra rodó,
és bon lloc per reposar-hi
(…). Fins i tot s’hi fa tertúlia
amb amistat i unió.
Els grans recorden sa vida
del passat amb il·lusió,
la joventut que somnia
en el seu demà joiós
i forgen ses esperances
amb un capítol formós”.
Per tant, altra vegada, la poetessa també vincula els ancians amb l’esper i, de fet, comenta que
“La plaça de Capdevila
és un cel obert per a tots,
petita i encisera
també curulla de flors”,
és a dir, que n’espleten.
En acabant, captem el seu interés per la natura i el nexe que Teresa Bertran Tolosa hi té:
“Els tres carrers que la mimen
(…) junt amb el Pas que és record
d’aquesta plaça bonica
coberta d’ocells i flors”.
Unes pàgines després, l’escriptora de Guissona exposa “Cançó del meu poble” (p. 33), en què es reflecteixen detalls semblants i la terra com a mare que fa possible la vida dels fills, quan la tracten bé:
“El meu poble és pla,
com catifa ufana,
amb flors de colors
omplen son paisatge.
(…) Vull ser matiner
i (…) collir el tresor
que la terra ens dóna”.
Una tercera composició, també sobre el poble, en l’obra “Camins del Record”, i en línia amb la poesia matriarcal, amb el sentiment de pertinença a la terra i amb lo maternal (ací, Nostra Senyora) i amb els ancestres, és “Nostra Plaça Major” (p. 41). Primerament, direm que la dedica a Jordi Pàmias (poeta nascut en Guissona en 1938), “perquè pugui / continuar la seva tasca / en bé de la cultura, / enaltint la llengua catalana”.
En acabant, escriu sobre els porxos de la plaça i sobre els carrers empedrats, afig que la claror ompli de joia a petits i a grans i, a banda, que,
“Amb la Verge Assumpta
sos ulls de bondat
(…) baixet em parla
des del pedestal (…).
Del Renaixement
les pedres que parlen
dels avantpassats,
la història és il·lustre
joia de la vila”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Tractaven els adults, els jóvens i els xiquets de manera ponderada
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿tractaven els adults, els jóvens i els xiquets de manera ponderada (per exemple, segons les aptituds de cada u) i tocant els peus en terra?
Gràcies.
A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En relació amb aquesta qüestió, el 19 d’octubre del 2024 ens enviaren aquests missatges: “La meva àvia sempre ha tocat de peus a terra” (María Carmen Badia Prats), “Responent a la pregunta; a casa, es tractava a tothom amb respecte, tingués l’edat que tingués” (Rosó Garcia Clotet), a qui plasmàrem que “L’escriptor Pere Calders, en una introducció a un llibre seu de relats, comenta que, un mestre que tingué de xiquet, afavoria que cada alumne desenvolupàs les seues habilitats i, igualment, feia que, amb paciència, anassen avant amb la resta de temes”; “El matriarcat ha funcionat amb el treball de les dones catalanoparlants: treballs de la llar, assistència a familiars, a necessitats, als fills… i completar amb les tasques del camp.
Han sigut responsables del benestar, de l’alimentació…” (Isabel Inés Aranda), “A la padrina i al padrí, els tractava de ‘vós’; ells, a nosaltres, de ‘nen’, amb afecte” (Sebastià Sardiné).
Igualment, per correu electrònic, el mateix dia, Montserrat Cortadella ens escrigué “Si et refereixes fer, depenent de l’edat, sí: els grans cuidaven dels petits i ajudaven a casa (aquest va ser el meu cas” (Montserrat Cortadella), a qui també reportàrem sobre Pere Calders en la seua infantesa.
A més, ma mare, el 19 d’octubre del 2024, per telèfon, em digué que, pels anys vint del segle passat, “En aquell temps, els mestres ‘eren molt mestres’: feien de pares, de consellers,…
I també, a vegades, hi ha la intuïció de dir ‘[ Aquest fill o aquesta filla,] ‘Ara farà açò’. Moltes vegades, les dones, en els temes dels fills, som més intuïtives i recordem més” com sol respondre (i com és) cada u. En relació amb el tema, li comentí que Pere Riutort (mestre de “Valencià” en Magisteri), un dia demanà en classe qui volia llegir algun escrit lliure i que jo en llisquí u sobre un tema que m’era conegut. En acabant, ell em féu un suggeriment:
“– Tu podries escriure contes”.
Afegirem que, el 29 de juny del 2021, quasi trenta anys després, li telefonàrem sobre les “Rondalles mallorquines” recopilades per Antoni Ma. Alcover i ja n’havíem llegit (i tractat) moltes (de folkloristes d’altres zones catalanoparlants i d’èpoques diferents), i que ell ens en parlà: “La gent anava a Lluc i sempre s’enduien una rondalla”.
O, com ara, el primer any en Magisteri, Roser Santolària (mestra de “Lengua española”) captà que tenies interés per la poesia i per la sociolingüística. Aleshores, addueixes a ta mare que, en el 2024, comentaves poemes i que t’interessaves pel sentiment de pertinença a la terra i per la llengua catalana.
Finalment, direm que hi ha rondalles en què persones amb punts forts diferents formen un grup i van cap a la Cort.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
El sentiment de pertinença a la terra, la sardana i aplecs en la plaça
Continuant amb poemes del llibre “Camins del Record” en relació amb el sentiment de pertinença a la terra i amb el matriarcalisme, mitjançant balls i danses, es plasma en la composició “Ballarem sardanes” (p. 26):
“El dia de la sardana
és festa gran i de joia (…).
Donzelleta dels ulls blaus
i de faldilla florida,
tu i jo amb els braços oberts
(…) Catalunya farem gran
amb l’amor i la noblesa
que tenim els catalans.
Així va seguint la festa
i ens fa reviure l’encís
doncs anem a puntejar-la
grans, joves i petits.
Així farem gran rotllana”.
Com podem veure, Teresa Bertran Tolosa vincula la sardana amb Catalunya i empiula la terra tant amb l’amor com amb lo noble i, com en altres escrits, posa gent de totes les edats i fent rogle.
Així, en un altre poema de la mateixa corda, “La Vila fa festa” (p. 34), plasma
“Plaça de la Vila
(…) Parelles que dansen
sardana tu ets gran,
tes arrels profundes
i és molt dur el brancam.
Joia catalana
t’hem de conservar
la teva grandesa
en el nostre cor.
Joves i més grans
podem puntejar-la
la dansa encisera
donant-nos les mans.
Tot fent la rodona
i amb gran il·lusió
celebrem la festa
amb pau i germanor”.
Per consegüent, trau les arraïls, les rames (la jovenesa i la infantesa) i la participació.
Un tercer poema en nexe amb el sentiment esmentat, i que té a veure amb la dansa, és “Vermelles barretines” (p. 90), en què la poetessa de Guissona exposa sobre l’aliança junt amb la cerca de fadrina amb qui festejar (l’anella i els clavells) i, igualment, reflecteix la infància i l’esperança (la ginesta) i Catalunya:
“Sardana encisera,
joia catalana,
ets tu la poncella
d’un roser estimat.
(…) Els joves fan una anella
els grans es donen les mans,
(…) i un clavell vermell al trau,
que l’ofereix a una nina
amb molt afecte i tendresa,
aquest jove enamorat
d’una bella donzelleta.
Clavells vermells i ginesta
és l’escut de nostra terra,
les quatre barres de sang
i una pluja de ginesta.
(…) Catalunya fa gran festa”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)