Arxiu mensual: març de 2024

Dones que salven, de bon cor, que toquen els peus en terra i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, és “El fel de serpent”. Per a començar, el títol trau dos trets interessants: la fel i la serpent (animal vinculat amb la dona, amb lo femení i amb la terra). Un dia, una bruixa digué que un rei només es guariria “fent-se una untura de fel de serpent. El rei va manar a la seva gent que busquessin pertot arreu del món fel de serpent, i enlloc no en podien trobar” (p. 214), és a dir, que la seua guarició partiria d’una dona. “Aleshores, féu fer una crida, oferint grans riqueses a qui li’n portés. Una bruixa (…) es va decidir anar al castell on les bruixes es reuneixen cada nit, a buscar fel de serpent, perquè elles en tenien” (p. 214). I, així, com en molts relats, són les dones qui, no sols fan un aplec, sinó que tenen lo que alliberaria el monarca (o siga, l’home).

Entremig, la dona fa via i, de nit, “va demanar posada a casa d’un fadrí que, molt generosament, li’n va donar. La bruixa en va restar molt agraïda” (p. 214), acudeix a la reunió i, en acabant, quan tornava a cal jove, és assaltada per uns lladres i ho comenta al xicot.  A més, la bruixa “li va aconsellar que ell, que era valent, anés a trobar els lladres, els robés l’escudella i, amb el fel, podria guarir el rei (…) [ i] obtindria tota mena de sort i ventures en tot i per tot, però, cada vegada que tindria una alegria, el fel s’aniria fonent i, el dia que s’hagués fos tot, aquell dia es moriria” (pp. 214-215). Com que l’amargor està en nexe amb lo femení (si més no, tradicionalment) i la fel és de color verd (i, per tant, més fosca que la mel, la qual va associada amb la dolçor), podem considerar que té a veure amb la dona (i, simbòlicament, és més a prop de lo obscur). La joia empiula amb la claror i, per consegüent, el dia que desaparegués la part matriarcalista (la qual li permetria tocar els peus en terra), el xicot faltaria.

Tot seguit, el fadrí emprén el camí de la cova dels lladres i aprofita que els bandolers es mataven entre ells i, així, “no li va costar res, al fadrí, agafar l’escudella del fel. Va presentar-se al palau del rei, li va untar una mica mica la punta del nas (…). El rei, al punt, va quedar sa i bo (…) i va fer donar al fadrí tot el que ell li va demanar” (p. 215).

Llavors, “Amb tanta riquesa, el fadrí va fer construir un palau més gran i més bonic que el del rei, davant mateix del seu. Cada dia, vestit com tot un príncep, sortia a passejar en una gran carrossa seguit de tota una processó de criats, amb tanta pompa i amb tanta gala, que feia enveja al mateix rei” (p. 215).

Tot i això, el monarca, quan les filles s’enamoren del jove (perquè el veien tan mudat i acompanyat de tanta gala) i li comenten que els agradaria que el convidàs, el cap d’estat hi accedeix, és a dir, accepta la proposta de la dona (ací, les fadrines). Igualment, copsem que el rei acull el noi, mentres que el minyó actua amb esperit competitiu i com qui fa ostentació.

El noble, molt obert, diu al jove “que li donaria la mà de la seva filla que més li agradés i que podia triar la que volgués. El fadrí es va enamorar de la més gran” (p. 215). En aquest passatge, veiem que, amb una actitud matriarcalista, el jove hauria triat la més petita (sovint, la més eixerida i, per descomptat, la més feble), en lloc d’inclinar-se per la més gran, potser per a no fer l’efecte d’home que encara manté la part infantil (i, de pas, la bonesa, la receptivitat i la noblesa del xiquet).

Ara bé, “Vet aquí que l’escudella  del fel de serpent (…), tal com s’anava construint aquell palau i anava vivint amb tanta riquesa, (…) s’anava abaixant, abaixant” (p. 216). I és ací, on el fadrí “va córrer a trobar la bruixa i a explicar-li el que li passava. La bruixa (…) va acabar fent-li un petó i, així, va desfer l’encís de la malura que portava el fel de serpent” (p. 216). Adduirem que, en cap moment, se’ns diu que el noi, mentres que era ric, fos agraït amb la bruixa, ni que la rebés, ni que la cercàs per a acollir-la al seu palau. A més, ho havia aconseguit, en bona mesura, perquè ell havia seguit la pauta que li havia marcat la dona. I, com que ho capta, recorre a la bruixa i ella el salva.

Finalment, la rondalla té uns versos que diuen que, si la narració no ha agradat a algú, “que n’expliqui una altra, de millor” (p. 216), detall que enllaça amb el missatge del relat: no actuar de manera prepotent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Xiquetes: eixiu, eixiu a jugar”, cançó d’infantesa transmesa per una dona nascuda en 1931

General, , ,

Tot seguit, exposem una cançó infantil que ahir ens escrigué Ma. Teresa Hortoneda, nascuda en 1931, junt amb comentaris d’ahir i de hui:

“La meva mare cantava una cançó:

‘Xiquetes: eixiu, eixiu a jugar;

deixeu-se [= deixeu-vos] el sopar.

Demà sopareu tot lo que voldreu:

la lluna i el sol no alcançareu’.

Havia nascut, per casualitat, a València capital, però hi va ser fins als cinc o sis anys.

Ella la cantava així, tal com l’he escrit. Però parlava català”.

Agraesc la seua generositat i el fet que ens haja transmés aquesta cançoneta infantil, la qual no havíem oït mai. I, per descomptat, gràcies a la dona que li ha fet costat i que ha fet possible que la poguéssem escoltar.

En acabant, l’hem enregistrada en .mp3 (i, així, ja es podia escoltar des d’aquesta entrada), però amb la meua veu. Com podreu copsar, és ben fàcil d’aprendre i de cantar.

Dones que salven, arriscades, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “El marxant de les tres filles”. Així, un marxant tenia tres filles i, “cada vegada que se n’anava a fer un viatge, portava una cosa per a cada noia. (…) La gran demanà un anell; la mitjana, un vestit; i, la petita, una rosa.

Tot ho va comprar, excepte la rosa, que va oblidar-se’n. Va passar per vora d’un jardí, hi entrà i arrencà una rosa” (p. 211). Per tant, aquest marxant (l’home) porta a cada dona lo que elles li demanaven. Igualment, s’oblida de la rosa, flor que empiula amb la feminitat, la qual, en el relat, es plasma en un jardí, lloc on, sovint, hi ha arbres amb fruits i, més d’una vegada, vinculats amb l’erotisme femení, com ara, una figuera.

Llavors, li respon un gegant, qui era l’amo del jardí, i no atorga cap perdó al pare, sinó que el castiga a un mal de ventre de què podria alliberar-se “si li portava una de les seves filles.

El marxant tornà tot trist a casa seva i explicà allò (…). La més gran es prestà per anar a servir el gegant. Aquest la rebé molt bé, li donà les claus de la casa i la féu mestressa” (p. 211). A banda, ell li donà una poma (fruit associat a lo eròtic, com també ho fa la taronja) i li digué que no entràs en una cambra, perquè ell ho reconeixeria.

Ara bé, la jove hi entra (com, més avant, també ho farà la segona de les filles) i el gegant li talla la testa i la llança a la cambra, on n’hi havia d’altres jovenetes. En canvi, la tercera filla, la petita, “fou més llesta que les seves germanes. Embolicà la poma en una pila de draps i, en caure a terra, no es va macar.

(…) Un dia, el gegant li demanà que li esclarís els cabells; la noia li féu posar el cap a la falda i el pentinà. El gegant es va adormir i ella, amb un ganivet, li tallà el coll” (p. 212). Aquest passatge, per una banda, enllaça amb la figura de la filla més jove i roder; i igualment, recorda cançons i relats en què una dona vella fa lo mateix (però amb una xica de bon cor); i, al capdavall, trau una dona arriscada.

“Amb el cap tallat, el gegant mig parlotejà i li digué on podia trobar un pot d’untets amb els quals li podia tornar a enganxar el cap” (p. 212). Per consegüent, a partir d’eixe moment, la dona el manipularà al seu gust, empunyarà les regnes del gegant i es farà lo que ella voldrà. De fet, espavilada, “La noia cercà els untets i enganxà la testa del gegant, però li posà el cap girat, amb el davant al darrere” (p. 212). Una altra manera de dir que ell ja no serà mai més com abans i que se les veuria magres per a dominar-la i per a fer lo que ell volgués. En eixe sentit, el gegant, ara, només feia bab, bab i, més tard, es va matar. Afegirem que, per exemple, agafar el cap d’u és senyal de domini, de fer-se la voluntat de qui el pren.

Llavors, la fadrina “prengué els untets i, amb ells, enganxà el cap de les seves germanes i de totes les altres noies, que varen tornar a viure. Corrents, tornaren cap a casa seva i van trobar el pare ja molt vell i que, en veure-les, tingué una gran alegria” (pp. 212-213). Com podem veure, per una banda, la rondalla trau 1) el tema de la bonesa (plasmada en el pare que feia de marxant), 2 ) el de la bellesa femenina, 3) el de les dones eixerides i atrevides, 4) que la dona salva (no sols les jóvens, sinó també el pare) i, per descomptat, 5) que elles ja havien superat la jovenesa i es trobaven en el moment més fort de la vida, i que, nogensmenys, tornen a la casa del parent i l’acompanyen en els darrers anys de la seua vida, quan elles estan en la plenitud.

Per consegüent, copsem, així, un tema igualment interessant i molt important en les cultures matriarcalistes: la bona acollida als vells, fins i tot, quan els més forts estan en la cúspide de la vida. I, òbviament, el de la bona empatia, la qual, de rebot, porta el pare a rebre-les joiós, en un acte simbòlic de trobada entre el passat i el present.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Semblances entre la cultura grega i el matriarcalisme de terres catalanoparlants

General, , ,

La cultura grega, per mitjà de Demèter (deessa de l’agricultura) i del seu vincle amb la filla (Persèfone), i el matriarcalisme de terres catalanoparlants.

El 18 de març del 2024 poguérem consultar un post que havia escrit Pep Cahors junt amb una altra font d’on havia partit el seu report, la qual anava acompanyada d’una foto d’una representació escultòrica d’Hermafrodita (https://www.facebook.com/share/p/WobRogppLA3eKLHz), personatge de la mitologia grega, que se la representava des de baix del coll fins a quasi els peus i mostrant el penis en erecció. Al meu coneixement, aquesta obra d’art reflecteix el mite de l’androgin (part activa i part passiva de la persona).

En eixe sentit, cal dir que el matriarcalisme hi té a veure. Com a exemples, en posarem dos, els quals estan en nexe amb els Sants de la Pedra: Demèter i Persèfone. Demèter és la deessa grega de l’agricultura; Persèfone, la seua filla.

Així, ambdues dones ens recorden lo que alguns antropòlegs consideren la dona bisexual, entenent “bisexual” com que acull bé tant la part clara (la que dona) com també la fosca (la que rep).

De fet, això apareix en moltes rondalles en llengua catalana recopilades abans de 1932: el jove (o l’home) i la fadrina (o la dona) que sembla que alternen els seus papers i en què, finalment, es fa lo que vol la dona.

I, més encara: hem trobat poemes en què, per una banda, qui els escriu, a) encoratja (el nounat, el xiquet, els novençans, els qui fa anys que es casaren, un particular…), b) destaca l’esperit emprenedor de l’home o de la dona a qui dirigeix els versos, c) toca els peus en terra, d) trau el paper matern, protector i acollidor de mare i e) té un fort sentiment de pertinença a la terra.

Afegirem que, el mateix dia, copsàrem que hi ha la dita ‘Observa el fill lo que fa son pare i escolta atent la veu de sa mare’. Lo masculí empiula amb la vista i amb lo exterior; lo femení, amb  l’escolta, amb el tacte i amb lo interior. Amb aquest refrany, el missatge (que podríem enllaçar amb l’educació matriarcal) és que convé que la persona (ací, el fill, en sentit general), es desenvolupe per tots els costats, un altre tret present en moltes rondalles: per exemple, quan el rei (o bé la reina o la princesa), a més de governar, té bones relacions (i bona empatia) amb els súbdits, recorda també les velles, els marginats, els nobles, els menestrals,…

Adduirem que, com ara, el 19 de març del 2024 rebérem un comentari d’una argentina d’arrels valencianes i filla de pares catalanoparlants que, tot i que no li havien transmés la llengua materna, ens escrivia que el fet d’accedir a fonts que reflectien el matriarcalisme (rondalles, llegendes, comentaris, articles, fotos de parella, etc.) l’havia    portada a una visió prou diferent de lo matriarcalista i de la vida [1]: “Veig posicions distintes respecte al matriarcat. És molt interessant. Res a veure amb les noves idees d’aquesta època, però això no vol dir que siguen menys valuoses”. A banda, ens posà una foto del llibre “Mujeres de muchos hombres. Una mujer y su harén de varones”, del periodista argentí Ricardo Coler, qui, igualment, en el 2005, havia escrit en castellà una obra titulada “El regne de les dones”, sobre els mosuo, una cultura matriarcal d’Àsia. Llavors, li responguérem que havíem llegit alguns articles de l’esmentat autor.

Tornant a les paraules de Pep Cahors, incloïa que aquesta escultura, del segle III i coneguda com “Hermafrodita”, l’havien trobada a primeries de 1700 en un lloc pròxim a Roma. Igualment, com a obra, se la considerava brutícia i, per això, fou tancada en un armari i, al capdavall, se la coneixia com “Hermafrodita de l’armari”.

Finalment, l’autor del post, a més, plasmava que, quan l’escultura aplegà a França, tingué, poc o molt, la mateixa sort.

Per tant, podem dir que l’accés a fonts sobre altres cultures del món i, per descomptat, a comentaris i a obres vinculades amb el matriarcalisme dels catalanoparlants o de pobles més pròxims, ens permet captar que són molts els punts en comú entre ells i que lo matriarcalista, per exemple, té una visió molt oberta de la sexualitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Ací, traduïm els missatges.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua materna i la germanor en el Regne de València del segle XIX

General, , ,

Prosseguint amb el llibre “Cuentos vells i baralles noves. Recollits d’ací i d’allà”, de Josep F. Sanmartín i Aguirre, publicat en l’any 1876, captem altres passatges que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra, amb el significat que té per als valencians la llengua vernacla i amb els gusts del gran públic (que parlava la llengua catalana). Així, l’autor comenta que, “Mentrestant, (…) en llegir-ne obretes com el Niu d’abelles, CUENTOS VELLS I BARALLES NOVES, els divertits joguets dramàtics de n’Eduard Escalante, les del famós dominic Pare Mulet i algunes altres per l’estil, fins que, si Déu ho vol, aplegue el dia que, de tot cor, desitgem”  (p. 13).

I, més encara, el matriarcalisme també es plasma en el fet que catalans i valencians tenen unes mateixes arrels culturals i lingüístiques i, per això, Josep F. Sanmartín i Aguirre opta per la germanor: “En este llibre, trobaran els lectors reunides, juntes amb els xistes[1], rondalles, anècdotes i contes que son col·lector ha pogut arreplegar-ne en llurs viatges pels pobles de Catalunya i el reialme de València, no poques vegades, dels propis llavis dels llauradors i dels pagesos i moltes més de diferents publicacions llemosines, especialment, de Lo Gay Saber i de l’anuari que, en Barcelona, dona a llum el senyor Pelai Briz, les més gracioses composicions dels principals poetes catalanes, valencians i mallorquins, com són el Rector de Vallfogona, Baldoví, Pitarra, Pérez i Rodríguez, Escalante, Franquesa , Llombart, Peiró i Dauder, etc.” (pp. 13-14). 

A més, el folklorista addueix que “sols ens resta pregar als lectors que, tenint present la diversitat de procedència dels treballs que el formen, ens dispensen les moltes i grosses faltes ortogràfiques (…).

El nostre objecte, al donar-lo a l’estampa, simplement es reduïx a contribuir-ne, d’algun modo, com déiem abans, a que el públic valencià s’aficione a llegir obres escrites en la nostra llengua i a entretindre’l al mateix temps, ja que tan amic és de la broma i de la distracció, quan oint el xip i xap de la pluja i calfant-se a la vora del foc, passa les llargues vetlades de l’hivern rient-se alegrement amb sa lectura” (p. 14). Per consegüent, l’autor expressa la situació de desigualtat en el domini escrit d’ambdues llengües i, igualment, confia en la bona acollida amb què el públic, molt obert, puga rebre l’obra, com ara, en rogle, com moltes vegades en l’hivern.

Finalment, copsem un home que toca els peus en terra, quant al present lingüístic, i, per això, escriu “Si tal aconseguirem, des d’ara, ens daríem per ben satisfets i recompensats del nostre modest treball” (p. 14). Sobre aquestes paraules, podem dir que, per exemple, a mitjan del segle XX, els sainets i les obres d’aquesta mena, encara tenien bona acollida pel públic valencià i que, en paraules de ma mare dites pel 2023, àdhuc, entre persones que, més d’una vegada, eren serioses i que, en canvi, també prenien part en la preparació i en el desenvolupament de joguets còmics… i que ho feien amb papers no precisament secundaris.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc de formes com “acudits”, “gràcies”…

 

Cuentos vells, Josep F Sanmartín y Aguirre (segle XIX)

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en el Regne de València del segle XIX

General, , ,

Un altre folklorista valencià que plasma el sentiment de pertinença a la terra i la seua simpatia per la llengua vernacla és Josep F. Sanmartín i Aguirre (1848-1901), per exemple, en l’obra “Cuentos vells i baralles noves. Recollits d’ací i d’allà” (https://ia800206.us.archive.org/11/items/cuentosvellsybar00sanm/cuentosvellsybar00sanm.pdf), recopilada en la web “Internet Archive”, a què accedírem en desembre del 2023, i que fou publicada en la ciutat de València en 1876. Així, fa una dedicatòria “A mon benvolgut amic en Josep Maria Manaút.

Fa molt temps que l’autor d’estes ratlles tenia empenyada sa paraula en dedicar-li, a vosté, una obreta com a prova de vera i antiga amistat. Hui que, per fi, es decidix a donar a l’estampa la present, tenint en compte l’amor que, a la literatura llemosina, li  ha tingut vosté sempre, no dubta en posar son nom al front d’ella, amb la seguretat de que sabrà rebre-la amb carinyo[1] una persona com vosté, tan aimant de la nostra llengua” (p. 7). Cal dir que, en el segle XVI, començà a creure’s que la llengua catalana havia tingut el seu naixement en Llemotges, una població nord-occitana.

Ja en el pròleg, Josep F. Sanmartín i Aguirre es posa en defensa de la terra i de lo que hi té a veure. en primer lloc, de l’esmentada llengua: “València, la pàtria de n’Ausiàs March i en Jaume Roig, aimant com la primera de les seues glòries, no podia, per ninguna de les maneres, permanéixer[2] indiferent a la idea, tan lloable com transcendental per al nostre reialme, de restaurar la rica joia de la nostra literatura; idea notablement iniciada per sa germana Catalunya i, degut a l’entusiasme i constància de llurs fills, convertida ja en un fet, realment molt molt més important de lo que llurs detractors, fins sons mateixos adeptes, es prometien” (p. 9). Per tant, no sols es plasma aquest sentiment, sinó que catalans i valencians formen part d’un arbre comú, d’una mateixa mare.

No debades, tot seguit, afig “Efectivament; alguns escriptors i poetes valencians, comprenent quals eren els interessos de sa terra nativa, amb tota la bona fe de la seua ànima, respongueren al sagrat crit de Patria, Fides i Amor[3], donat pels catalans, i aixecaren el seu gloriós pendó, que no podia menys de prendre part en tan patriòtica creuada i, encara que formant a la rereguarda, ‘¡Avant! digueren joiosos a llurs germans del Principat: ‘-Anem tots junts a la victòria!” (p. 10). Cal dir que, en simbologia, l’arbre representa la mare i, en canvi, els fruits són els fills i que, ací, els fills responen amb molts punts en comú amb la mare, o siga, amb la terra.

En línia amb aquesta actuació en Catalunya i en el País Valencià, Josep F. Sanmartín es  demana si “¿És que els hi manquen les forces per a sostindre dignament el pavelló? ¿És, per la nostra dissort, que el llinatge dels nostres il·lustres poetes ha desaparegut per a sempre de la nostra raça? Creiem que, per fortuna, està molt lluny de ser-ne res d’açò” (p. 10). Quant al terme “raça”, convé dir que, fins i tot, en el primer terç del segle XX, encara s’emprava com a sinònim de “Poble” (amb el significat de grup de persones que comparteixen una mateixa llengua, la materna, a què identifiquen com la vernacla, com la de la terra).

Després de fer una exposició sobre els motius que podien haver generat eixa resposta per part dels valencians, el folklorista escriu que, “D’ací, doncs, que, als valencians, se’ns resistixca l’admetre que, de prompte, el llenguatge que els nostres avis parlassen, el qual n’és molt gran obstacle per a la renaixença de les lletres llemosines i, per això, tenint-ho en compte alguns dels escriptors d’esta ciutat, entre els quals es troba, en primer lloc, el popular poeta en Constantí Llombart, u dels que més, a més fe, hi treballen per a portar-ne a cap en València el renaixement literari llemosí, s’hagen decidit a escriure i publicar-ne obres festives, si no molt recomanables per son mèrit, a propòsit de son gènere i estil, per a despertar-ne l’adormida afició que tant, encara hui, escasseja a la llegenda d’escrits en el nostre llenguatge” (pp. 11-12) i, per eixe motiu, s’havien proposat impulsar l’ús escrit i la promoció de la llengua materna (la catalana) en el Regne de València, on, com deia Carles Ros en el segle XVIII, havia estat arrimada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, com ara, en lloc de la forma “afecte”.

[2] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “romandre”.

[3] “Patria, Fides, Amor” (és a dir, “Pàtria, Fe, Amor”) fou el lema en llatí que empraren els renaixentistes del segle XIX en tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant, bé catalans, bé valencians, bé de les Illes Balears.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

L’educació matriarcal i la llengua materna en el Regne de València del segle XVIII

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Tractat d’adagis i refranys valencians i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana”, de Carles Ros (1703-1773), també copsem el sentiment de pertinença a la terra i l’actitud de l’autor en pro de la llengua materna, quan escriu que, “com la nostra llengua és tan difícil d’escriure hui en dia, per estar arrimada i no usar-se, determiní també donar a la llum pública aquest altre breu Tractat d’adagis i refranys valencians, així, per a més pràctica de nòstron idioma, com per ser molt profitós al comú” (p. 17). A més, Carles Ros aprova una educació matriarcal que inclou els refranys i que enllaça amb la tradició, ja que, com ell comenta, “en ells, se logren dos coses molt lloables: l’una, dependre a llegir i escriure bé la llengua; l’altra, que tota la gent que no és estudiosa té, en eixes doctrines sentencioses, una raó que conclou i defengava[1] per a poder reptar o corregir els pares als fills, i els majors als menors, de modo que els fa obrir els ulls i se’ls imprimix en la memòria, passant d’uns a altres i, així, serà aquest tractat de molt profit i utilitat” (p. 18).

En relació amb aquesta defensa de la terra i de la llengua vernacla, el folklorista valencià addueix que “No perquè la nostra llengua valenciana està hui en dia arrimada, puix a penes s’escriu en ella cosa alguna, han de pensar que és roín: perquè, entre les entranyes de la terra, sol haver-hi miners d’or amagats i, quan es descobrin, troben allí aquells tresors que valen lo mateix i s’estimen com si no hi hagueren estat sepultats. Així, la nostra llengua, tostemps que la traiem a llum, es coneixen els quirats de son valor” (p. 32). No descartem que Carles Ros hagués conegut moltes rondalles en la llengua materna, ja que, en més d’una, apareix la cova subterrània que aporta lo que salvarà qui hi entre, en aquest cas, l’interessat per la llengua catalana.

Cal dir que, tot seguit, escriu unes paraules molt sucoses: “L’excusa que, fins hui, han tingut molts per a no llegir bé, ni escriure nòstron idioma, de que no està en ús, ni ortografia valenciana tenien, no els valdrà ara, puix (…) s’encontrarà quanta dificultat se puga oferir ben declarada que, a ocasió de fer jo, tan amant de la nostra llengua, i haver posat en ella tanta aplicació, he pogut tocar i descobrir lo més difícil i precís, que he conegut necessari” (pp. 32-33). Ens trobem davant un valencià que, a més d’interessar-se pel folklore, ho feia per l’educació i per la didàctica, ambdues, a l’abast del gran públic.

De fet, més avant, afig que “qui fuig de lo antic (en quant als fonaments de les arts), s’aparta de la raó[2]. Una excel·lència he observat jo als doctes de València, digna de tota lloació (parle en matèria d’ortografia) i és conservar-la sempre per la costum, sens alterar-la, ni voler-se detindre mai en menudències, puix, a una llengua, com no se li falte als punts principals (ja ho tinc dit), en  brossetes, no hi ha necessitat de parar-se” (p. 35). Aquestes paraules tenen a veure amb la tendència que començava a intentar entrar en l’aristocràcia, però que no rebia el suport de la gran majoria dels catalanoparlants: apartar-se de lo que fos matriarcalista, això és, de lo que es qualificava com obscurantisme (en aquest cas, de la cultura tradicional i de la manera d’educar).

Per això, Carles Ros posa que aquesta nova forma d’educar “no es diuen adelantaments, sinó corrupteles, perquè la cosa que no va fundada en doctrina, sí, tan sols, en la raó seca d’’Això em pareix’, no val, ni aprofita. Ans bé, s’acrediten de ridículs singulars, els que així parlen. Mes, per a els tals, també hi ha un adagi que diu ‘Contra el comú, no guanyaràs tu’.

Infinites són les raons que es poden donar per a defendre la costum de l’escriure” (pp. 36-37).

Finalment, passa a exposar un llistat molt interessant de refranys del segle XVIII i d’abans.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment. La forma que més s’ajusta al context és “que defenga”.

[2] Ací s’entén amb el significat de veritat que es plasma en les dites, en els adagis.

 

Tractat d'adages i refranys valencians, de Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en el Regne de València del segle XVIII

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en la primera meitat del segle XVIII. Carles Ros i el “Tractat d’adagis i refranys valencians” (1736).

En desembre del 2023, accedírem a l’obra “Tractat d’adagis i refranys valencians i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana”, de Carles Ros (1703-1773) i publicada en 1736, i consideràrem que podria ser interessant per al tema de l’esmentat sentiment.

Així, en la dedicatòria que mena a Nostra Senyora dels Desemparats, es reflecteix el matriarcalisme: “A la sobirana emperadriu de cel i terra, Nostra Senyora del Desemparats, venerada en sa Lleialíssima Ciutat de València, de la qui és patrona” (p. 3) i addueix que “Qui a bon arbre s’arrima, bona ombra el cobri” (pp. 3-4), és a dir, a la Mare de Déu dels Desemparats.

Ja en el pròleg, comenta que “El motiu que jo he tingut per a donar a la llum pública este breu tractadet d’adagis o refranys valencians, no ha estat per voler-me acreditar d’home docte, en traure llibres, puix em reconec molt ignorant i, ni en este, ni en l’altre llibre d’Ortografia que l’any 1732 imprimí, m’apropie el títol d’autor, sí tan sols de recopilador, puix no he fet altra cosa que recopilar” (pp. 8-9).

I, com que, entre els catalanoparlants, la llengua materna és el primer tret que enllaça amb el sentiment de pertinença a la terra, Carles Ros afig que el seu objectiu ha estat “per a que tinguessen tots una extensa pràctica de la llengua valenciana, per trobar-me empenyat [1] en ella. Este assumpt dels adagis em paregué el millor per a lograr-ho [2], puix serà este llibret, quasi com el cató cristià que es dona en les escoles, perquè ací també hi ha doctrina per a l’ànima, bona criança, desenganys per a molts vicis, política per a bé parlar i norma per a llegir i escriure en valencià” (p. 9).  

Un altre apartat que empiula amb aquest sentiment és quan el folklorista posa que també hi haurà els qui “em diran ‘La llengua valenciana, hui en dia, ni s’estima, ni s’usa’, i que a què pot vindre traure jo aquest tractadet, ni cansar-me en aquell llenguatge que no servix” (p. 11). Cal recordar que Carles Ros havia nascut en temps que el Regne de València conservava els Furs (1703) i que plasma aquestes paraules en 1736, quan ja havien estat anul·lats després del Decret de Nova Planta de 1707.

Llavors, en defensa de la terra, addueix: “Responc: en estos afanys meus, faig jo dos coses a un temps. L’una és acreditar-me de bon valencià i amant de la mia llengua, obligació que cada u, de per si, té, sia de la nació que vulla, puix deu apreuar i defendre les coses de la sua Pàtria i també el llenguatge, encara que no tinga per a què; quant i menys, encontrant-se en el nostre idioma tantes grandeses, excel·lències i circumstàncies per a ser amat (…). L’altra, que, per la llengua valenciana, s’alcança [3] i deprén a escriure la Castellana amb més fonaments i seguretat que els mateixos castellans (…).

I, encara que no fos així, ¿quin dany pot fer als valencians donar-los regles clares i segures per a que no obliden la llengua i que la sàpien llegir i escriure correctament?” (pp. 11-14). I més perquè es tracta de “fer cosa gustosa que, fàcilment, es queda en la memòria” (p. 14), àdhuc, tot i que “totes les obres que ixen a la llum pública estan exposades a la censura” (p. 14), un report interessant per al tema del matriarcalisme en el segle XVIII i en avant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, substituïble per “encabotat”, “entossudit”…

[2] Entre altres formes genuïnes, hi ha “aconseguir-ho” i “assolir-ho”.

[3] Castellanisme, en lloc de “s’aconsegueix”.

Tractat d'adages i refranys valencians, de Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que salven, de bon cor i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què captem el matriarcalisme, en l’esmentat llibre de Joan Amades, és “El gegant de l’ull al front”. Un jove fa via pel món i se’n va a un bosc, des d’on pogué veure una casa. En aplegar-hi, li ix un gegant “que el va rebre molt bé” (p. 202), això és, un home de més edat a un jove.

Ara bé, quan el gegant li diu que se’l menjaria, “El noiet va creure que l’única manera d’evitar que el gegant el trobés era barrejar-se amb les ovelles i, palpant, se’n va anar a la  cambra on hi havia el ramat” (p. 203) i es mescla amb el bestiar. Per consegüent, l’home es mestalla entre les dones (que en són una gran majoria) i recorre a elles: considera que, així, es podria salvar. Aquest passatge, igualment, ve a dir que les dones eren més fortes que els hòmens.

El gegant, tal com eixien les ovelles, les tocava. Llavors, el xicot “va agafar una pell d’ovella, de les moltes que penjaven per les parets, se la va posar al damunt i es va posar a caminar de quatre mans i, ben barrejat entre el bestiar, va sortir” (p. 203). Altra vegada, l’home opta per anar a les dones, amb l’objectiu d’alliberar-se del gegant, i copsem que elles li fan costat.

El gegant, en oir la veu del noiet, el segueix. Però, com que no hi veia gens i era raboser, diu al minyó “no et vull pas cap mal i, per demostrar-ho, et vull regalar el meu anell. I (…) te’l tiraré ben lluny. Té: aquí el tens” (p. 204).

En acabant, quan el minyó se’l posa, no se’l podia llevar i, a banda, el gegant comença a saber on era el noi.

Tot seguit, el jove, eixerit, es talla el dit, el llança al riu (un tret en nexe amb lo femení, amb l’aigua) “I el gegant, seguint el rastre de la veu (…), es va tirar dins el riu (…) i es va ofegar” (p. 204). És a dir, que el gegant s’acosta al riu (va cap a la dona) i és ella (en contacte amb la terra i amb l’aigua, dos trets que tenen a veure amb lo matriarcal) qui salva el noiet. Afegirem que, d’acord amb el text, podríem enllaçar el riu amb la mare, àdhuc, amb el seu paper d’alliberadora del xic, i amb la maternitat:

“Així que el gegant va ésser mort, una de les roques del costat del riu va començar a bellugar-se i a prendre vida, fins a convertir-se en una gentil donzella” (p. 204). Per tant, ens trobem amb el símbol de l’aigua de la mare i de la maternitat. De fet, pel paper del jove, la xica, “en veure el noiet, es va desfer en lloances i en proves d’afecte i d’agraïment. Era una princesa que el gegant havia encantat i fet tornar pedra (…) fins que hi hagués qui matés el gegant” (p. 204), un passatge que empiula amb el matriarcalisme: qui alliberàs la minyona no calia que fos un home.

Finalment, en agraïment, la princesa “s’hi va casar, amb tot i ésser ell tan pobre; i ella, tota una princesa” (p. 204), això és, que la dona era noble (“tota una princesa”) i, en canvi, ell havia hagut de guanyar-se la vida com havia pogut i, per això, se n’havia anat a fer món. Adduirem que, per exemple, en el primer quart del segle XX, moltes dones eren emprenedores de xicotets comerços i, fins i tot, anaven a les oficines dels ajuntaments.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matiarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)