El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en la primera meitat del segle XVIII. Carles Ros i el “Tractat d’adagis i refranys valencians” (1736).

En desembre del 2023, accedírem a l’obra “Tractat d’adagis i refranys valencians i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana”, de Carles Ros (1703-1773) i publicada en 1736, i consideràrem que podria ser interessant per al tema de l’esmentat sentiment.

Així, en la dedicatòria que mena a Nostra Senyora dels Desemparats, es reflecteix el matriarcalisme: “A la sobirana emperadriu de cel i terra, Nostra Senyora del Desemparats, venerada en sa Lleialíssima Ciutat de València, de la qui és patrona” (p. 3) i addueix que “Qui a bon arbre s’arrima, bona ombra el cobri” (pp. 3-4), és a dir, a la Mare de Déu dels Desemparats.

Ja en el pròleg, comenta que “El motiu que jo he tingut per a donar a la llum pública este breu tractadet d’adagis o refranys valencians, no ha estat per voler-me acreditar d’home docte, en traure llibres, puix em reconec molt ignorant i, ni en este, ni en l’altre llibre d’Ortografia que l’any 1732 imprimí, m’apropie el títol d’autor, sí tan sols de recopilador, puix no he fet altra cosa que recopilar” (pp. 8-9).

I, com que, entre els catalanoparlants, la llengua materna és el primer tret que enllaça amb el sentiment de pertinença a la terra, Carles Ros afig que el seu objectiu ha estat “per a que tinguessen tots una extensa pràctica de la llengua valenciana, per trobar-me empenyat [1] en ella. Este assumpt dels adagis em paregué el millor per a lograr-ho [2], puix serà este llibret, quasi com el cató cristià que es dona en les escoles, perquè ací també hi ha doctrina per a l’ànima, bona criança, desenganys per a molts vicis, política per a bé parlar i norma per a llegir i escriure en valencià” (p. 9).  

Un altre apartat que empiula amb aquest sentiment és quan el folklorista posa que també hi haurà els qui “em diran ‘La llengua valenciana, hui en dia, ni s’estima, ni s’usa’, i que a què pot vindre traure jo aquest tractadet, ni cansar-me en aquell llenguatge que no servix” (p. 11). Cal recordar que Carles Ros havia nascut en temps que el Regne de València conservava els Furs (1703) i que plasma aquestes paraules en 1736, quan ja havien estat anul·lats després del Decret de Nova Planta de 1707.

Llavors, en defensa de la terra, addueix: “Responc: en estos afanys meus, faig jo dos coses a un temps. L’una és acreditar-me de bon valencià i amant de la mia llengua, obligació que cada u, de per si, té, sia de la nació que vulla, puix deu apreuar i defendre les coses de la sua Pàtria i també el llenguatge, encara que no tinga per a què; quant i menys, encontrant-se en el nostre idioma tantes grandeses, excel·lències i circumstàncies per a ser amat (…). L’altra, que, per la llengua valenciana, s’alcança [3] i deprén a escriure la Castellana amb més fonaments i seguretat que els mateixos castellans (…).

I, encara que no fos així, ¿quin dany pot fer als valencians donar-los regles clares i segures per a que no obliden la llengua i que la sàpien llegir i escriure correctament?” (pp. 11-14). I més perquè es tracta de “fer cosa gustosa que, fàcilment, es queda en la memòria” (p. 14), àdhuc, tot i que “totes les obres que ixen a la llum pública estan exposades a la censura” (p. 14), un report interessant per al tema del matriarcalisme en el segle XVIII i en avant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Castellanisme, substituïble per “encabotat”, “entossudit”…

[2] Entre altres formes genuïnes, hi ha “aconseguir-ho” i “assolir-ho”.

[3] Castellanisme, en lloc de “s’aconsegueix”.