Arxiu mensual: gener de 2022

“Tu estaràs millor i nosaltres també”, pactisme en rondalles

General,

 

Una altra rondalla mallorquina en què veiem el matriarcalisme és “Una pubileta i un Joanet”, en què un capità de vaixell que manejava doblers a palades i que només tenia un fill, en Joanet, no aconseguia que es casàs amb cap joveneta.

Un dia, el pare, després de veure un retrat d’una fadrineta, ensenya la pintura a En Joanet, qui l’accepta. I, d’aleshores ençà, el fill tria fer via per a trobar-la i casar-s’hi: “Som pare li dóna un grandiós sarrió de dobles de vint i diu as mariners que donin a sa barca cap a aquella gran ciutat d’on just llavors acabaven d’arribar” (p. 30). I En Joanet “pega bot dins sa barca i, aquesta, (…) cap a aquella ciutat s’és dit!” (p. 30) i el jove donarà una pesseta columnària (de cinc reals) a tots els pobres que li demanassen almoina, fins que hauria trobat la fadrineta. Però ni el primer home, ni molts més amb què coincidirà en la segona, li ho resoldran,… tot lo contrari que la persona amb qui parla en tercer lloc: una jaieta (p. 31), qui “se’n feia creus d’haver trobada una ànima tan bona i generosa” (p. 32).

Aquesta velleta sí que coneix la fadrineta: “I fa estona, senyoret! Si és sa pubila de tal marquès (….) i [ell] no té més que aqueixa filla, que és s’al·lota més garrida i galanxona que es sol escalf” (p. 32) i li afig que, com que el pare té gelosia a la jove, En Joanet haurà d’anar cap a la torre on és ella. I, com en moltes rondalles, la velleta fa de mestra de la vida, després que el jove li demane: “I escoltau, germaneta -diu aleshores En Joanet-: ¿i vós no em donaríeu un camí per jo poder veure aqueixa pubileta?” (p. 33). Com que la fadrineta té fal·lera per les joies (i la jaieta ho sap), En Joanet seguirà les directrius de la velleta i ho assolirà.

La fadrineta farà tot per desmuntar la capacitat d’En Joanet, qui, per mitjà de la jaieta, fa possible els seus objectius. I, per això, la joveneta recorre al joc brut, de manera que el jove s’adorma i que un home a qui la marqueseta pagarà, tracte de fer el paper de bo,…

A mitjan rondalla, veiem que la pubileta es disfressa d’home i passa a fer el paper de barber, detall que ens pot portar al fet que, tot i que la cultura era matriarcal, per a determinats càrrecs, feia falta complir unes normes que no eren les tradicionals, lo que podríem dir compliments. I, com en moltes més, apareix la barrina (el pacte), ací, entre un porqueret (per a que li done el vestit) i la pubileta: “Feta està sa barrina! -diu es porqueret” (p. 49). Un poc després, ella adoptarà el nom de Ferrandí.

Ferrandí aplega a una ciutat molt gran i “demana per s’afaitador més bo de tota la ciutat, i li diuen:

-Es del rei (…).

(…) l’hi troba i li diu:

-Mestre, jo era arribat a veure si hauríeu mester un aprenent per fer sabonera.

-Sí que seràs caigut bé -diu es mestre-, perquè ahir se n’anà es que tenia. Escolta, i què has de guanyar?

-Em donareu lo que vós voldreu -diu En Ferrandí.

(…) Aquell afaitador era molt bon home, feia més de vint anys que era casat, (…) i des cap d’uns quants dies de tenir aquell aprenent tan feiner i trempat per totes ses coses i que tractava amb tant d’amor es parroquians i tothom que s’hi presentava a aquella casa, en romangué tan agradat que li va dir:

-Mira, Ferrandí, em faries favor si volies estar de tot a aquesta casa. (…) Sobretot, tu ja ho veus: jo i sa dona som tots sols i, si tu vens, tu estaràs millor i nosaltres també” (p. 51).

Aquestes línies de la rondalla “Una pubileta i un Joanet” plasmen molt el matriarcalisme: pactes, hòmens bondadosos (com també la pubileta), tractar amb bon cor les persones, obertura (estar de portes obertes), acollir els altres amb la intenció de guanyar tots, etc. . Així, molts temes que ara ixen en la premsa empresarial o en articles de psicologia (com ara, aplegar a un acord, guanyar les dues bandes…), figuren en rondalles de fa més de cent anys.

Al capdavall, com en més d’una rondalla, apareix qui sospita que aquell jove (ací, la pubileta) ho feia molt ben fet i amb bones mans i que… devia ser una dona. Aleshores, entra en joc En Joanet, acompanyat del retrat que havia comprat son pare, se’n va cap a la pubileta i, davant del mestre (l’afaitador que havia rebut la jove), En Ferrandí… accepta que era una dona. Però, igualment, diu sí a més: a casar-se amb ell. 

Agraesc a les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Em van educar, tant la marona com les àvies” (Ramona Ibarra)

General, , , , ,

 

Continuant amb la pregunta sobre educació, en el grup “Dialectes”, el 28 de gener del 2022 ens comentaren “Sí. Per això sé quan és sant Sebastià, patró de Gratallops junt amb sant Llorenç, o sant Roc, festa major d’Albarca, o santa Maria. Sí ens ensenyaven a estimar festes, tradicions del pobles [en] què van néixer o viure, menjars i moltes altres coses que havien viscut. Però sé que no tothom era així” (Marina Josa Vellve). Quant a aquest comentari, l’endemà, en el meu mur, Ricard Jové Hortoneda m’escrigué “M’ha cridat l’atenció la darrera part de la teva exposició, on Marina Josa es refereix a l’estimació de les nostres tradicions. M’identifico amb aquest comentari.

Jo en vaig aprendre ja de major: desconeixia aquest món i el vaig trobar molt interessant i reivindicatiu d’una manera de ser, certificant-lo amb danses i cançons, apassionant.

Els anys 70 del segle passat, en ple franquisme, amb la sardana, vam portar el català als ajuntaments; i la bandera catalana, als balcons, finestres, campanars i municipis”. En el mateix grup, Neus Castellvi Asensio ens escrigué “A mi, l’àvia i la mare, quan venia de treballar”.

Igualment, prosseguint amb el tema de l’estima per les arrels i de l’obertura, el 30 de gener del 2022, Ramona Ibarra m’escrigué “Ma marona va néixer el 1923 i em van educar, tant la marona com les àvies”. A més, el 27 d’agost del 2020, en el meu mur, comentí que, la vespra, una amiga de Mèxic, molt oberta i que aprén català a distància, m’havia escrit “Se nota tu gran interés por el lugar donde vives, en cualquier comentario que haces se nota el amor que le tienes a tu hermosa tierra” i, al capdavall, posí una pregunta: “¿Vos heu fixat que, on més il·lusió tenen les persones són en les cases, en les famílies, en els barris, en els partits polítics, etc. en què el cap és una persona tan oberta a la tradició (el passat, els avantpassats, les arrels) com al futur (els xiquets, els adolescents i els jóvens, l’esperança) que estima la Pàtria (això és, la terra on ha nascut i on nasqueren els pares i els avantpassats), que no la que sorgeix del naixement dels Estats-nació i de l’entrada forta del capitalisme en el segle XVIII, de la deshumanització i del culte als diners i als representants polítics, la introducció de la policia i, per exemple, de la instrucció obligatòria com a mitjà de separació de les persones, i que, com a persona, per exemple, viu i respon a la vida i als altres, de manera creativa i sense deixar a banda, ni la llibertat, ni la solidaritat i que també recorre a Internet com a mitjà de comunicació social i, fins i tot, d’aprenentatge i de relació amb altres persones?”.

Alguns dels comentaris a aquest escrit del 2020 foren “Nuestras raíces valen más que todos los tesoros juntos. Yo también amo la tierra en que nací y a quienes me han dado la vida” (Graciela López Torres), “Has fet una exposició molt completa. Jo no estic tan documentada però et puc dir el que el cor em diu, que és estimar les nostres arrels i cultura, millorar tot el que es pugui, i sobretot considerar a tothom per un igual” (Assumpta Capdevila), “Jo no soc un entés en estos temes, però admire a les persones com Graciela que els agrada i s’interessen per la nostra llengua i la nostra cultura” (Vicent Pla).

Agraesc a les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“Som part d’una societat creadora” (David Segarra)

General,

 

En consonància amb els dos articles que havíem tractat en l’entrada anterior, direm que el 19 de gener del 2022 vaig accedir-ne a u, escrit pel valencià Jesús Puig, “De preus i menyspreus” (https://www.levante-emv.com/opinions/2022/01/18/preus-i-menypreus-61675168.html), publicat eixe dia en el diari “Levante-EMV” com també en el seu mur, en relació amb els llauradors, per exemple, quan diu que “l’agricultor (…) nada contra corrent en no abandonar el camp”. Li comentí que, “En la meua família, hi hagué un agricultor (1935-2021)[1], que anava molt en la línia que dius.

Estava molt arrelat a la terra.

Quant al poble on viuen els meus pares, Aldaia (l’Horta de València), mon pare, més d’una vegada, m’ha dit que, a principis dels anys cinquanta del segle passat, era un poble on abundava el forment, les garroferes i les oliveres. La uniformitat de cultius és com la uniformitat de línies polítiques: resulta més difícil una alternativa” i, tot seguit, li vaig afegir un enllaç per a poder llegir una entrevista a Biel Majoral, cantant balear, sobre el vincle amb la terra, el matriarcalisme i l’especulació. Jesús Puig em respongué “Bon dia, Lluís Barberà. Cada dia n’hi ha menys, d’enamorats de la terra, i si encara en queden (o en quedem), és perquè tot i perdre diners, la mantenim per ser herència dels pares. Com acostume a dir, si en aquest país nostre encara hi ha agricultors, no es deu a polítiques dels governants respectius, sinó a la seducció que l’home sent cap a la terra, reflex sens dubte que ‘fou fet de fang, i al fang torna’. Tret d’això no hi trobe cap explicació racional”.

A més, afegírem a Jesús Puig “Estic d’acord, Jesús. Ma mare m’ha dit, algunes vegades, que podria haver-se casat amb un llaurador i que no li haurien caigut els anells. Però es casà amb un home que, molt prompte, passà a treballar de tècnic (…). Ara bé, ella està molt vinculada amb la terra”. I, en la rama dels meus pares (mon pare, ma mare, els meus germans i jo), és la dona que més ha estat en relació amb la terra, i ho copse quan me’n parla.

En una entrevista feta a David Segarra, periodista i documentalista valencià,  en què ix prou l’estima per la terra, titulat “L’Horta ens ensenya que som part d’una societat creadora, i no sols destructiva” (https://www.elsaltodiario.com/pais-valenciano/david-segarra-horta-ensenya-som-part-societat-creadora-no-sols-destructora), publicada en “El Salto”, l’entrevistat comenta que “Nosaltres vam (…) contextualitzar, connectar i lligar (…) amb la terra (…) amb les persones, amb els animals, amb la natura”. A banda, afig que el documental “Per molt que bufe el vent” formava part d’una trilogia que “s’inicià amb Savis de l’Horta (2018), un primer diàleg amb les llauradores i llauradors que mantenen aquest coneixement ancestral”  i que “El missatge (…) que donen les llauradores i llauradors és que gran part de les respostes, reflexions, pràctiques; i les formes de vida comunals, comunitàries, i sostenibles amb el medi ja existeixen. L’Horta ens diu ‘(…) no cal buscar respostes a Moscou, Washington, Londres o Berlín, escolteu a les dones i homes de la terra perquè ací hi ha un món que viu’. Totes som hereues, gràcies tant a periodistes com a llauradores, d’una llarga cadena de coneixements. L’Horta ens ensenya que som part d’una societat creadora, i no sols destructora”.

Igualment, adduirem que David Segarra trobà que, com podem veure, per exemple, llegint sobre cultures matriarcals del món, hi ha molta semblança entre els que hi estan vinculats. Així, plasma que “En la meua experiència una de les coses que em va sorprendre molt és que la cosmovisió dels llauradors i les llauradores de l’Horta de València és molt similar a la dels llauradors de Palestina i a la de les indígenes de Colòmbia i Veneçuela. És molt similar la manera que tenen de relacionar-se amb l’entorn i, fins i tot, utilitzen paraules que s’assemblen molt”. Ho comproví quan llisquí el llibre “La voz de los pueblos indígenas. Los indígenas toman la palabra en la ONU” (edició d’Alexander Ewen i publicat per José J. de Olañeta, Editor, en 1995), en què representants indígenes de cultures de diferents punts del planeta, exposaven, sobre la seua cultura, en l’ONU a mitjan dels anys noranta del segle XX com també en llegir bona part del llibret sobre l’avia Damiana, en relació amb la cultura colla, matriarcal, en el nord de Xile.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El meu oncle José, a qui, en el 2003, fiu una entrevista.

“La gent treballava la terra com la mare maternal de tots” (Vicent Torralba)

General, , , ,

 

En línia amb les paraules de Joaquina Viñals, el 22 de gener del 2022, en el meu mur, Graciela López Torres em comentà “Creo que las mujeres catalanas cuentan con una gran sabiduría. Es por eso que se les otorga tal mérito” i li escriguí les grans semblances, en el tema de l’educació, entre la cultura colla i la vinculada amb la llengua catalana, per exemple, com es transmet. Igualment, el 25 de gener del 2022, després que haguéssem posat, en el meu mur, l’article “La presència de la dona a l’Horta de Lleida: present, passat i futur” (https://www.territoris.cat/articulo/lleida/dones-lhorta-lleida/20211117140833078272.html), publicat en la web “Territoris.cat”, Pilar Ortiz De Paz m’escrigué “Jo he nascut a un poble de Lleida, Barbens. Fa anys que vaig marxar. El meu pare era el fill petit d’una família pagesa i, per tant, totes les terres van passar a l’hereu, sense cap problema: era lo establert. Això sí, els pares es quedaven a la casa pairal per sempre.

Ja us podeu imaginar. Dos dones manant: l’àvia i la jove. De vegades, hi havia problemes, però ‘no arribava la sang al riu’. Elles manaven en quasibé tot: economia, educació dels fills. Fins i tot, tenien un hort, conills i gallines, pel dia a dia”.

En relació amb aquest article sobre onze dones de l’Horta de Lleida, vinculades amb el món rural al voltant de la ciutat de Lleida, hem triat, per exemple, que “L’Anna Aragonès és neta i filla de pagesos i, a l’hora de decantar-se professionalment, decidí apostar per formar part de l’explotació familiar.

Recorda que, des de sempre, les reunions empresarials les han mantingut a la taula de casa, amb el menjar parat, i que en elles hi ha participat des del més gran al més petit. Això encara passa avui, una estima per la terra i per la feina que no ha fet més que créixer i que ha ajudat que la seva pròpia filla vulgui ser pagesa”. A més, una de les dones, Dolors Comes, presidenta d’una associació de veïns i del col·lectiu “Dones de l’Horta”, qui és “Filla de pagesos, casada amb pagès, no va dubtar mai en dedicar la seva feina a les tasques del camp, dures però alhora gratificants. Sent un gran amor per a la terra i la seva partida”, paraules que ens poden portar a unes que figuren en l’article “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), de Ramón Tarín i publicat en pdf en la web “QiA” (relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”).

En aquest article sobre llauradors en Alaquàs (l’Horta de València), hi ha que “Segons Vicent Torralba, l’home encarregat d’implantar a les acaballes de la república les estructures del sindicalisme de la CNT a Alaquàs des de les bases anarquistes: ‘Verdaderament des que l’home primitiu s’agrupà entorn d’una societat organitzada on no hi havia classes jerarquitzades ni llinatges hereditaris; en una societat participativa i lliure amb un sistema de vida comunal que exercia el repartiment de la riquesa de forma equitativa, jo crec que a Alaquàs no s’havia despertat un entusiasme tan gran per la terra com el viscut els primers dies d’haver esclatat la guerra… La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots…[1].’” (p. 92). En l’escrit, es parla en vincle amb la Segona República espanyola (1931-1939).

Tornant a l’article sobre dones de l’Horta de Lleida, al final, llegim “Un rebost de delícies de tota mena, una porta oberta a les tradicions, els sabors, els aromes de sempre. Saviesa que les dones han sabut recollir i transmetre (…).

Dones generoses, constants, valentes i treballadores, que han estimat (i estimen) amb totes les seves forces les seves famílies i la terra que les ha vist néixer i acollir.

(…) La vida al camp ha suposat per a totes elles, el nexe més fort i més real amb la vida  i el cicle de la natura”.

Adduirem que el 28 de gener del 2022, en un post que havia posat en Facebook, sobre si les àvies[2], o bé les mares, educaven “a estimar les vostres arrels i la vostra cultura[3] i, al mateix temps, a estar oberts als altres”, Pep Camarasa, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, em comentà “No vaig conéixer els meus avis, no recorde l’any de naixement de ma mare, però sempre que em ve al cap una sentència o un refrany o una paraula de les que ja no es diuen, l’he de prefixar amb allò de ‘com solia dir ma mare…’. I, de colp i volta, de que, qui em va amostrar i em va ensenyar el món, el meu món, va ser ella.

Ah: tinc ara 65 anys”. 

Finalment, direm que un dia que parlí amb Pere Riutort, si més no, en el 2020, li comentí sobre les paraules de Vicent Torralba en relació amb el vincle que tenien aquells alaquasers amb la terra, com si la terra fos llur mare, i recorde que ell em plasmà la idea que allò no era gens estrany, sinó que tenia a veure amb el matriarcalisme associat amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Hem remarcat en negreta aquestes paraules.

[2] Si havien nascut abans de 1920.

[3] Matriarcal i vinculada amb la terra com la mare que cal tractar bé i que ens proporciona la vida i lo que ens és menester, i a viure en unió amb ella i amb els altres.

“Les àvies em van explicar el que elles feien” (Ester Berenguer)

General, , ,

 

Continuant amb el tema de les àvies i de les mares com a introductores del saber, de costums, de tradicions, etc., en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 26 de gener del 2022 i després Salvador Lafuente Barceló plasmà que “L’educació, a casa, era conjunta. Suposo que perquè les nostres mares devien obediència a les seves mares o, almenys, varen ésser educades així.
(,,,) A part d’això, la meva àvia, només vaig conèixer la de la meva mare, era sàvia. Tenia, crec, totes les frases fetes i dites del món: per a cada moment, en tenia una per aplicar.

L’àvia va morir quan jo [, nascut en 1938,] tenia deu anys, amb 94 complerts, o sia, que va néixer el 1854”.

En el grup “Paraules ebrenques”, el 25 de gener del 2022 i posteriorment escrigueren“A mi, els pares; però les àvies em van donar molta riquesa explicant el que elles feien. Per exemple, una era rentadora i rentava roba als clots d’aigua de pluja i secaven la roba al roquer. També eren dides: donaven de mamar als nadons que la mare no tenia llet. Em van ensenyar a cuinar la cuina pobra de la postguerra. Tinc els records molt estimats de les dos iaies.

La mare em va ensenyar el mateix que les àvies: valors” (Ester Berenguer), a qui Ramona Ibarra li comenta “Ester: això que expliques… és el gran tresor de les dones catalanes, com a mínim, les antigues. (…) Jo també me les estimo, són el tresor més bonic que la vida m’ha donat”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de gener del 2022, Roser Artigues ens escrigué “No és el meu cas. Per si t’aprofita”.

En el meu mur, el 26 de gener del 2022, Ramona Ibarra ens comentà “La marona i les àvies, tot i que no em van haver de dir mai res, la lluita de treballar contínuament (de ma marona i ma àvia, i mon pare), em van fer entendre que el que elles en feien eren coses absolutament normals. I puc dir que el que en vaig aprendre, en van ser de tots: tant dels pares com dels avis”.

Afegirem que Rosa Garcia Clotet, el 10 de gener del 2022 m’envià un missatge (que podem considerar en línia amb el paper de la dona com a introductora als xiquets) acompanyat de part d’una cançó, el qual diu així: “L’àvia materna, em cantava una de la que només en recordo una petita part:

‘Mareta meva, tinc por,

deixeu-me dormir a la falda

que avui l’àvia m’ha contat

fets i rondalles de gegants

que es mengen nins

i de bruixes i de lladres.

Mareta meva, tinc por

deixeu-me dormir a la falda’.

 

M’agradaven molt les llegendes de Catalunya, sobretot, ‘les que feien por’. No em treien la son: no tenia por.

Cal dir que l’àvia era una dona molt dolça, tenia la veu molt suau.

Tanmateix, també em facilitaven materials per pintar, retallar…

Era puntaire i em va ensenyar a fer puntes al coixí, a tenir cura de les plantes… I l’amor a la lectura. Ella va estudiar en català, anava a ‘costura’, en deien abans.

L’avi tenia cura de que aprenguéssim a escriure correctament i amb bona lletra. Ens feia els estels, ens portava amb ell a pescar…”. 

Com veiem, en aquesta cançó es plasma que l’àvia és qui introdueix, per exemple, en les rondalles.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Àvies i mares que introdueixen els nets i molt obertes

General, ,

 

El 25 de gener del 2022, partint del llibret sobre l’àvia Damiana, de la cultura colla, en el nord de Xile, preguntàrem sobre l’educació i sobre el paper de les àvies i de les mares, si havien nascut abans de 1920, “com a introductores en la història, en les tradicions i, per exemple, en la manera d’organització (i d’entendre la vida) des de la cultura matriarcal”.

En el grup “Dialectes”, el 25 de gener del 2022 i posteriorment ens escrigueren “Sí” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Sí, Lluís, sí” (Ramona Ibarra).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 25 de gener del 2022 i després plasmaren “La meva mare, sempre. No vaig conèixer cap àvia” (Pilar Ortiz De Paz), “Tant la mare com les àvies, sí” (Rosa Garcia Clotet),”La mare i l’àvia” (Montserrat Cortadella),”La mare i l’àvia, i mai una desautoritzava a l’altra” (Teresa Bou Elisenda), “Quan, a la mare, li deia que nosaltres éram pobres, la mare sempre contestava ‘Pobres són aquells als que els hi falta la salut i l’alegria’, ‘Pobres són els nens de Sant Joan de Déu, que molts d’ells no tenen salut ni alegria perquè estan sols, o sia, que tu eres ric’.  I dit això, m’engegava a jugar” (Salvador Lafuente Barceló).

En el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia i més avant comentaren “A mi, em va educar la padrineta de fonts, germana del meu pare. (…) Era fadrina i molt avançada al seu temps, delegada de Falange i, quan va néixer el meu germà, vaig preferir continuar amb ella. Era una dona bandera, sempre ajudant als altres.

Vivíem a prop. Els caps de setmana, els passava amb els meus pares i, entre setmana, amb la padrina i la padrineta” (Rosa Galmes), “A jo, em criaren ses padrines. Sa mare de mun pare em va contar moltes rondalles de després de sa guerra, com emigraren a França. Elles ens cuidaren quan mun pare i mu mare feien feina. Dones molt fortes, però un poc fredes. (…) Molt respectades i estimades a casa fins es final.

Sa mare de mun pare va esser sa primera dona que es va casar de blanc en es poble. Bé, tantes històries, un dia les escriuré” (Victoria Torres).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les dones decidien les coses quotidianes” (Monique Peytavi)

General, , ,

 

Prosseguint amb el tema referent al fet que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal, el 22 de gener del 2022, com indiquí en el meu mur i en distints grups de Facebook, “El 18 de gener del 2022, Joaquina Viñals ens comentà ‘A les cases, es feia sempre el que volia la dona. Això sí, mai ho imposava, feia anar la mà esquerra’. ¿Eren així les relacions, bé per part de les vostres àvies, bé per part de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Entre els meus avis materns i entre els meus pares, sí. Gràcies”.

En el meu mur, el 22 de gener del 2022, Àngels MV em comentà “T’agrairia força que en facis cinc cèntims de la base d’una cultura matriarcal, doncs ho segueixo en tant a casa, però em costa molt reconèixer-ho a nivell cultural/social, donat que les lleis/costums no semblen respectar-ho gens. Gràcies” i li escriguí “En un moment, Àngels.

No teoritzen sinó que viuen i actuen.

La dona té la darrera paraula i no imposa, sinó que proposa (actua amb mà esquerra, encara que ja intuesca que el marit acceptarà lo que ella li comenta).

Es prima el diàleg, en lloc de la força.

Visió molt oberta de la sexualitat i es plasma en cançons, balls, danses… La dona és ben tractada per l’home, i ell està ben tractat per ella.

Vincle amb la natura i obertura (també a lo nou i als altres).

L’educació es fonamenta en la saviesa i l’experiència de la cap que transmet la saviesa del poble, per a viure en unió amb la natura.

Molt creatives.

Esperit emprenedor.

Es prefereix un cap d’estat i, per tant, de casa (ho és la dona), molt obert.

Està molt reflectit en moltes rondalles mallorquines i valencianes com també en moltes catalanes (en les darreres, recopilades per Sara Llorens i plasmades en el llibre ‘Rondallari de Pineda’, a cura de Josefina Roma)”. Àngels MV em contestà “Moltes gràcies. En general, era el que pensava però, com ja he dit, em costa trobar-ho reflectit en lleis, potser pel fet que els quaranta anys de franquisme van ser demolidors. Tot i que moltes lleis ja venen d’antic, aquell període va ser… I ens queda.

Moltes gràcies pel recull de maneres de fer” i, al moment, li facilití fotos de llibres i com podia accedir a la web “Malandia”, per a trobar molta informació en relació amb el tema del matriarcalisme.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 22 de gener del 2022, Josep Salinas Balga posà uns quants refranys, la majoria en línia amb el matriarcalisme: “’A la casa del mesquí, mana més la muller que el marit’

‘Al que té bona muller, cap mal li pot venir que no el pugui ben sofrir’.

‘El marit, prudència; la muller, paciència’”.

En el grup “Dialectes”, el 22 de gener del 2022 ens plasmaren “Ídem” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Sí: l’àvia” (Cèsar Ollé Garcia), “Sí, a Llíria. Camp de Túria” (Rafa Torrijo), “A casa meua, a Catalunya Nord, les dones eren les mestresses de la casa, decidien les coses quotidianes… Els homes treballaven a fora, guanyaven els diners per a mantenir la família” (Monique Peytavi), “Necessitaven tenir mà esquerra perquè elles no tenien ni veu ni vot. Si no tenien mà esquerra, les seves decisions o opinions no tenien espai.

Sols podien dirigir la mainada i, si eren nois, als 9-10 anys, quan anaven a treballar, ja s’havia acabat dirigir-los.

Que volien roba nova per estovalles o cortines o per fer-se un vestit, s’havien d’espavilar guardant una mica d’aquí i una mica d’allà, per poder comprar.

Si no volien cuinar, ni se’ls passava pel cap la possibilitat. Si volien anar a visitar a la seva família, permís de l’home…

Com per no desenvolupar mà esquerra. Això queda molt lluny de fer el que vol la dona” (Mònica Colomé Corominas).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 22 de gener del 2022 ens escrigueren “Però, ‘fer anar la mà esquerra’ significa el masclisme amagat que imperava per no fer enfadar el mandatari.

Lluis Barberà. Creu-me: el masclisme és un problema amagat i endolcit per una societat tradicionalista que tancava els ulls a la realitat perquè convenia ‘rentar la roba bruta a casa’. Sovint i tristament, les dones eren les que solien perllongar la ideologia masclista amb això de ‘sempre ha estat així’ perquè no havien conegut res més” (Caterina Albert), a qui, l’endemà, li exposí moltes fotos de llibres d’on he tret molta informació (rondalles, cançons eròtiques o, fins i tot, pornogràfiques, poemes de Joan Sala Vila…, “El comú català”, de David Algarra, etc.) i li escriguí uns quants comentaris extensos en què, entre altres coses, li redactí sobre les repercussions del Concili de Trento, de la guerra de successió, etc. i li vaig incloure més obres, com  ara, “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles. Un altre comentari fou d’Àngel Vargas Acosta: “Eren altres temps, però sempre respectant-se”.º 

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Llig, consulta, parla” (Pere Riutort)

General

 

Continuant amb la frase “La cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal”, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 18 de gener del 2022, Ramona Ibarra ens escrigué “Sí, ho és, Lluís”.

En el grup “Xq ens agrada l’antropologia”, el 18 de gener del 2022, Lluis Tomas Roig comentà “M’agradaria alguna argumentació més concreta, si us plau” i, tot seguit, li fiu esment a l’entrevista a ma mare, a l’estudi sobre els Sants de la Pedra, a les rondalles plasmades per Sara Llorens, per Mn. Antoni Ma. Alcover, a les menorquines que recopilà Andreu Ginard (pel cap alt, en 1914), a les rondalles arreplegades per Joaquim G. Caturla, a les que plasmà Cristòfor Martí i Adell[1], “de preguntar i parlar a un home que coneix molt la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), de parlar amb Pere Riutort Mestre, de preguntar-vos i més. I d’analitzar cançons recopilades per Gabriel Janer Manila.

I els llibres ‘El Comú Català’, de David Algarra, i ‘Speculum al foder’“.

Adduiré que el 29 de juny del 2018 telefoní a Pere Riutort per a felicitar-li i, durant la conversa que tinguérem, li demaní com se les enginyava per a saber tant i, entre altres coses que tinc escrites, em digué “Llig, consulta, parla”. I això és lo que fem. Ara bé, ací, en l’estudi, com quan expliques un tema als alumnes o a altres persones, em sent còmode, àdhuc, encara que hi haja punts de vista diferents, de la mateixa manera que, quan, en el curs 93/94, en l’assignatura “Didàctica de la història”, preparí i exposí un treball sobre les falles.

Doncs bé: trobí quatre explicacions distintes a aquestes festes d’origen ancestral. I em semblaven igualment interessants cadascuna, tot i que me’n decantava per tres, ja que una quarta, científicament, restava descartada, fet que, no obstant això, com a investigador, et porta a incloure-la, perquè el teu objectiu (en eixe cas, com en el del tema del matriarcalisme) és tractar d’explicar lo que hi té a veure i no d’ocultar informació que pogués ser veraç i, a banda, determinant. El motiu: els alumnes, els aprenents, les persones curioses pel tema, etc. es mereixen poder accedir a un report més obert i més objectiu de lo esdevingut en el passat (i que explica el present) i que els aplana presentar-lo i comentar-lo amb les generacions més jóvens (xiquets, adolescents, jóvens…) i amb els altres com també transmetre-ho per altres mitjans.

Agraesc la col·laboració de les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] No escriguí el nom, però sí que eren de la comarca de l’Horta de València.

“Ma marona era el puntal de casa” (Ramona Ibarra)

General, , ,

 

El 20 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí “¿Considereu que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal? ¿Per què? ¿Teniu coneixença d’articles en què es parle sobre això o bé en què isca el tema? Gràcies.

Jo, sí, perquè es plasma molt en rondalles de fa més de cent anys, en balls i danses, en el paper de la dona en el darrer quart del segle XIX i, per exemple, en que la dona gestionava, fins i tot, el sou que aportava el marit, com també en la manera d’educar els fills”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 20 d’octubre del 2021, les respostes foren “En el ball popular mallorquí, la dona comanda. Fa els punts que vol; i l’home l’ha de seguir” (Maria Antonia Ibáñez Picó), “Un detall significatiu, al meu parer: la paraula ‘dona’ prové del llatí ‘domina’, que vol dir ‘senyora’, en el sentit de propietària d’un patrimoni immoble. Crec que junt amb l’italià/toscà, és una de les poques llengües romàniques que empra aquesta arrel llatina, en aquest sentit” (Jordi Pujades Girona), “La dona ha estat, de sempre, clau en la societat catalana. Exemple d’això és que, en el dret civil català, les dones tenen uns drets, des de l’Edat Mitjana, que no es donen en altres territoris de la península ibèrica, ni en altres territoris d’Europa, com el dret a heretar i el dret a fer testament i la potestat de l’educació dels fills” (Ramon Ros Bes). En el comentari de Ramon Ros, es fa esment a un tema que no sol eixir: el de l’educació dels fills.

En un post prou semblant, però del 22 d’octubre del 2021, escriguí que les àvies de ma mare eren les que portaven la iniciativa i els demanava “¿En quins balls o altres activitats, que portassen a terme les vostres àvies (o bé, les vostres mares), si havien nascut abans de 1920, era la dona qui portava la iniciativa? Gràcies”.

En el grup “Dialectes”, el 22 d’octubre del 2021, Nat Ac Ac em comentà “Al ball mallorquí, és sa dona qui comanda”.

El mateix dia, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, plasmaren “A mi, amb tot el respecte a tothom, i soc nascuda el 1944, crec que el millor seria que tothom pogués treure a ballar o dir el que vulguis, a tots els sexes!!!!” (Yoli Rosquellas).

En línia amb aquestes dues preguntes, el 17 de gener del 2022, trií escriure, en el meu mur i en distints grups de Facebook, la frase “La cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal” i, eixe mateix dia, en el meu mur, ens comentaren “Completament d’acord” (Montserrat Bosch Angles), “Cert” (Rosa Garcia Clotet), “Sí que ho és. Ma marona era el puntal de casa, els meus pares van tenir una gran confiança u amb l’altre. Mon pare donava cada dia el que guanyava al port a ma marona, i tots dos treballaven amb l’àvia Lluïsa portant un quiosquet i una parada de musclos al carrer, sense vacances ni cap festa.

I una tarda vaig escoltar com mon pare, que es diu Antoni, i avui és un dels dos dies del seu sant (…), resulta que mon pare volia anar al cinema ‘La Marina’, de la Barceloneta,  ell li demanava si el deixa anar… Ma marona li va dir… ‘És clar que sí’.

Sempre que no treballava per les tardes, mon pare anava a veure pel·lícules. Ma marona li diu ‘Té[1]: et dono un duro”… Mon pare li va dir ‘No, Conxita, ja en tinc”, portava pessetes. I el pare li diu, a ma marona: ‘No cal, Conxita, el porter de cal Marina, el convido a una cervesa i no em deixa passar sense pagar el bitllet’. Pels meus estimats pares” (Ramona Ibarra), “Sí” (Montserrat Cortadella), “Disculpe la intervención, Lluís. Desde la psicología, los niños aprenden la ‘lengua materna’ ya que quieren comunicarse con su madre. De ahí, que haya relación de lo matriarcal de cualquier cultura.

Dicho esto, no me especializo en la cultura catalana; en varios idiomas, también pueden observarse indicadores ‘patriarcales’, tomando estos términos en boga.

Saludos cordiales” (Perla Hassan[2]), a qui comentí “Gracias, Perla. Lo tendré en cuenta.

Un abrazo”.

En el grup “Dialectes”, el 17 de gener del 2022 i més avant ens escrigueren “Em sembla que totes les cultures ho són, perquè les dones sempre transmeten cançons, jocs, dites, etc.” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui responguí “Recorde que, en una cinta de casset amb contes en castellà, de quan jo tindria uns deu anys (cap a 1981), n’hi havia u en què qui contava un fet històric… era un avi” i ella m’afegí “Ok. El meu avi també explicava moltes històries, però eren pocs els homes que ho feien…”, un detall molt interessant i a què vaig adduir que, “Durant un estudi sobre els Sants de la Pedra, vinculats amb el matriarcalisme, trobí un conte (el primer de tots) de Vilallonga del Camp: una àvia parla amb una neta seua sobre el poble.

Majoritàriament, a partir dels comentaris que m’heu fet, les dones són les que més expliquen la saviesa popular i lo que saben”; “Si: ho és, Lluís” (Ramona Ibarra), “No! Com a màxim, és de matrilinealitat, que és prou diferent del matriarcat” (Quentin Bouhelel) i Maria Montserrat Perramon li comenta “Tens raó. Que transmetessin la cultura no vol dir que manessin”; “Aquest titular, seria el mateix que ‘La cultura catalana és matriarcal’?” (Mònica Colomé Corominas) i li expliquí “No, Mònica, perquè es podria interpretar de manera més reduïda: que només ho seria la cultura relacionada amb Catalunya, amb la Catalunya del Nord i amb la Franja de Ponent (la qual, durant segles, formava part de Catalunya). Per a evitar malentesos, he preferit emprar ‘llengua catalana’ en lloc de ‘català’ o, com ara, de ‘valencià’” i Mònica Colomé m’adueix “Ok. Ara entenc el subjecte. El que no em queda clar és d’on surt el complement ‘matriarcal’. D’on surt aquesta afirmació?” i li ho escric en un comentari extens; “Tota llengua vernacla és matriarcal…” (Joan Carles Nicolás Ferret) qui, un poc després, fa un aclariment a Mònica Colomé Corominas (“Materna, en els casos que ho sigui.

Matriarcal, en el domini de la llar, també en els casos que ho sigui”), “’Llengua materna’” (Ryker Hurst), “No ho crec pas!!” (Andreu Torres Borràs) a qui Maria Montserrat Morera Perramon li comenta “Jo, sí”; “Quantes tonteries” (Àngel Brusi Terrades).

Com podem comprovar, algunes de les respostes més dures no van més enllà de poques paraules i, per tant, no ho fan acompanyades de fonaments, com ara, comentaris (o, àdhuc, relats vivencials vinculats amb la família o amb on s’ha viscut) i sí com a exclamacions. Justament lo que no pretén una persona que es dedica a tractar de reflectir la realitat, posant els peus en terra, a partir de la recopilació d’informació de tota mena en línia amb l’estudi i sense intenció de guanyar adeptes impulsius, com aquell dia que el govern espanyol parlava sobre un espanyol que havia entrat en la París alliberada dels nazis, però.. . sense indicar que ell era un partidari de la república espanyola i, igualment, silenciant que el govern espanyol d’aquell temps havia donat suport al règim nazi i al règim feixista italià i que el govern espanyol que parlava d’aquell fet històric,… encara no havia demanat perdó, públicament, pels efectes del règim franquista (1939-1975). Com deia Desmond Tutú, premi Nobel de la Pau i favorable al dret a decidir de Catalunya, “No alces la veu, millora el teu argument”. I això és lo que tractem de fer: parlar i escriure procurant millorar els arguments.

Agraesc la col·laboració de les persones que faciliten l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Tin”, “tingues”. “jas”, “pren”.

[2] Traductora argentina. Com veiem, també comenta que no està especialitzada en la llengua catalana.

“Sa mare i la sogra són les que han pres les decisions” (Francisca Fernández)

General, ,

 

El 20 de gener del 2022 Francisca Fernández[1] m’envià un correu electrònic en què parla de la sogra (nascuda en 1936) i de la mare de la sogra, dues dones molt obertes, que portaven la casa i que eren les que decidien. Fins i tot, si només partíssem de la informació relativa a la mare de la sogra (perquè la filla d’aquesta havia nascut posteriorment a 1920), també ens reporta de temes molt interessants i es plasma el matriarcalisme. Diu així:

“Bona tarda, senyor Lluís,

Pel que conec de les històries de la meva sogra, nascuda l’any 1936, sa mare i la sogra sí [que eren les qui comandaven la casa i en les relacions amb els marits]. Elles són les que han pres les decisions, pràcticament, en tot.

L’àvia del meu home, sí la va conèixer i era una autèntica matriarca. Amb molt de caràcter, i ella decidia pràcticament tot. Sempre tinc l’anècdota del dia que me la van presentar. Em va dir: ‘-Com et dius, nena?’. ‘-Francis’. ‘-Quin nom és aquest?’. ‘-Francisca, però sempre m’han dit Francis a casa’. ‘-Vale, nena: jo et diré Francesqueta’.

Des d’aquell dia, em vaig enamorar d’aquella dona. Tenia fama que s’havia tornat ‘mansa’ amb l’edat, perquè tenia un geni, com es diu per aquí, que era la que manava. Va ser la primera dona en casar-se de blanc, al poble. Ella decidia quins terrenys s’havia de comprar, si es feien les permutes[2], les divisions i com s’organitzaven les tasques de la llar. La meva sogra va patir bastant perquè les dos xocaven, ja que ma sogra s’havia criat, dins de l’etapa franquista, molt alliberada vers els homes. No es volia casar, ni treballar al camp. Ella tenia una bona feina amb una bona família i no volia continuar la vida de pagès subordinada a una altra dona, amb tota la família.

La mare de la meva sogra també tenia molt de caràcter. De casada, treballava de taquillera a un cinema i, després de la guerra[3], va quedar viuda i no es va voler tornar a casar. Va tirar endavant amb un negoci de costura, treballant les terres del seu home i defensant-se dels interessos dels grans terratinents del poble.

Es va fer contractista per fer pisets. Llogava habitacions… Tot el que calia.

(…) Amb tot això, tot i que ma sogra també ha tingut el seu geni, ha estat molt bona persona amb mi. Jo vaig entrar a la família sent castellana i soltera amb una nena. Evidentment, ni una cosa, ni l’altra era lo que ella desitjava. Però em va agafar al terrat i em va dir ‘Nena, no tinguis vergonya de ser mare soltera que, aquí, totes ho hem fet abans de casar, només hi ha la diferència de la que es queda prenyada i la que no’.

Tinc moltes històries i fotos boniques.

(…) Moltes gràcies per la tasca que estàs fent.

Salutacions”.

Un correu electrònic que, quant a la manera de viure i d’actuar de les dones (àdhuc, de la mare de la sogra de Francisca Fernández), va en línia amb la de les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX) i amb la de moltes de les dones que apareixen en el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, sobre trementinaires, i amb la de moltes que han eixit en l’estudi sobre el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La dona que escrigué aquest correu electrònic acceptà, el mateix dia, la meua proposta de poder redactar jo el seu escrit escrivint un pseudònim en al·lusió a ella.

[2] Canvis de coses que hom posseeix.

[3] Tingué lloc entre 1936 i 1939.