Arxiu mensual: novembre de 2021

Vivències que també perduren, esperit comunitari i persones molt obertes

General, , ,

 

En relació amb les paraules de ma mare (“La vida, sobretot, són vivències”), també el 29 de novembre del 2021, en el meu mur, on només posí la frase de ma mare, em comentaren “La teva marona té tota la raó, és així” (Rosa Garcia Clotet), “Si les pots contar, rai!”[1] (Maria Teresa Ortiga Mulet), “Totalment d’acord!!!” (Marisa Vilalta Altes), “Ben cert” (Isabel Vazquez Frauca), “Cert, Lluís” (Àngels Plana Tejero), “Una mare molt sàvia” (Sisco Beltran Uno).

En uns quants grups, on, a més, els demaní “¿Què opineu? Gràcies”, ens feren comentaris en línia amb el matriarcalisme. Així, en el grup “Dialectes”, el 29 de novembre del 2021, Maria Montserrat Morera Perramon, ens escrigué “Que la teva mare és una dona que ha sabut viure”. Quant al grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia, ens escrigueren “Té tota la raó” (Montserrat Rius Malet), “Així és” (Leo Sánchez).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 29 de novembre del 2021 i posteriorment ens plasmaren “D’acord, i afegiria ‘La vida, sobretot, son vivències i convivències’” (Carme Burg), a qui li escriguí “També”, en la mateixa línia que, ma mare, l’endemà, quan li llisquí els comentaris que ací esmentem. Carme Burg també afegí  (i jo ho considerí cert) que “Les persones que passen per la nostra vida, sempre ens deixen una part d’elles, que passa a ser nostre per sempre”. Uns altres comentaris: “La vida comença a casa, amb la família: és el pilar del futur” (Agnès Matas).

També vinculat amb aquest tema de les vivències, el 30 de novembre del 2021, fiu un dibuix i, al moment, el passí al meu mur: 1) un rectangle molt menut i amb els extrems rectes (instrucció), 2) un segon, un poc més gran, però també amb els cantons rectes (educació formal), 3) un rectangle, un poc més gran que el segon, però amb  els cantons ja en forma de corva (educació no formal) i 4) un dibuix molt ample i de formes diverses, com si es tractàs d’un ou deixat caure que no hagués eixit precisament redó (educació informal). Doncs bé, en eixe post, escriguí: “Maneres de transmetre el saber, de formar les persones:

1) Instrucció: a l’estil militar, pròpia de les cultures patriarcals[2].

2) Educació formal: molt en línia amb la instrucció; escoles, instituts, universitats.

3) Educació no formal: museus, xarrades, conferències, viatges organitzats per associacions vinculades econòmicament amb ajuntaments.

4) Educació informal: saviesa, experiències, vivències, transmissió oral de generació en generació. Molt pròpia de les cultures matriarcals”. 

Al meu coneixement, en les cultures matriarcals, si bé les vivències i la saviesa no exclouen una possible formació escolar (amb una organitzacíó molt més oberta que en l’educació formal, educació a què preferesc qualificar d’“instrucció”), sí que podem dir que s’educa, sobretot, per a la vida, per a tenir simpatia per la Mare Terra i que, igualment, és compatible amb l’ús de les tecnologies, com ara, com a mitjà de relació social, de convivència, de solidaritat, etc. amb persones d’altres països, d’altres cultures i que també promouen l’esperit comunitari.

L’educació plasmada en moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover (la relació entre els pares i els fills; fins i tot, educació a l’aire lliure, això és, en vincle amb la natura) no és pura casualitat…, perquè, com ara, també té lloc en altres cultures matriarcals del món sobre les quals hem pogut llegir en altres fonts, per exemple, relatives a lo que es sol considerar pobles indígenes. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que també participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Ací “rai!” podria equivaler a “millor encara!”.

[2] Com comentí, el mateix dia, a ma mare, podríem reflectir-la, com ara, en la relacionada amb el franquisme. I, la segona, en molts sentits, amb la que, sense haver-se desfet del franquisme, encara perdura, com ara, mitjançant unes classes en què les taules estan organitzades com si fos una estructura militar (un exèrcit), en lloc de fer-ho en rogle (cooperació, col·laboració, obertura, esperit d’equip) o bé de barca, igualment, oberta.

El dibuix que veieu, el fiu el 30 de novembre del 2021 amb intenció de plasmar-lo en Internet.

 

 

Dones molt col·laboradores, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment, algunes respostes foren “La meva iaia va néixer al 1892. Va ser una dona molt treballadora, peixatera. Anava a comprar en carro de cavall. Es deia ‘El xato’. Ara, amb la perspectiva dels anys, la ‘veig’ amb una gran psicologia innata, o saviesa, aquella que tenien moltes persones abans que vingués el progrés.

M’entenia molt bé amb ella, cosa que no vaig aconseguir amb la mare…” (Dolors Rodulfo Gimenez), a qui Eduard Roura Roca li comenta “Dolors Rodulfo Gimenez. La meva àvia per part de mare, (…) nascuda el 1896, era una dona amb molta empenta, treballadora i molt lluitadora… I una persona que no sabia de lletres. Era molt sàvia. L’enyoro moltíssim”. Més comentaris en aquest grup: “La meva iaiona per part de mare. El seu home la va deixar amb tres criatures: una d’elles, era la meva mare. En un judici, va dir que no els coneixia.

La meva mare rentava la roba a les senyores de bona casa en el safareig del barri, i els portava la roba neta a casa.

També cuidà de la meva mare i el noi, el meu tio” (Maria Dolors Del Baño).

En el grup “Cultura mallorquina”, on el 27 de novembre del 2021 i després, també ens plasmaren “Sa meva padrina materna va ser una dona valenta i molt bona persona, pel que m’han explicat. No la vaig conèixer però l’he estimada sempre” (Carme Andreu).

Igualment, també el 27 de novembre del 2021, Jose V. Sanchis Pastor, ens envià un missatge en què deia “La meua àvia paterna, una dona molt patida… Va criar quatre fills mascles en temps de postguerra. Un comerç clandestí amb productes que duia mon avi, de l’estraperlo. De nit i en bicicleta.

Ma àvia materna, una font de saviesa popular. Brodava a maquina per a altri. Morí als 85 anys” i Vicent Pla, un home molt col·laborador, em comentà “De la meua mare, no et puc contar res, ja que va faltar i jo tenia vint-i-dos mesos.

La mare de mon pare va criar amb biberó  al meu germà, que tenia tres mesos. Ja pots pensar tu com era: molt de caràcter… i això que no era gran d’alçada. A mi, no m’estimava tant perquè em va criar fins als quatre anys. No sabria què destacar, però, en casa, les dos eren les que portaven el comandament”.  

El 29 de novembre del 2021, quan ja havia escrit quasi tots els comentaris que veiem ací, llisquí a ma mare, la gran majoria dels que m’havien plasmat des de la vesprada del 28 de novembre en avant i li comentí que em cridava molt l’atenció que, tot i que la pregunta, molt oberta, obria la possibilitat, per exemple, de parlar sobre temes que ixen molt més en la premsa, en escrits de partits polítics, d’associacions de dones, en sindicats, en la televisió, etc., la gran majoria dels que m’havien plasmat estaven, més bé (i de bon tros), vinculats a lo que ella em digué “vivències”: “La vida, sobretot, són vivències”, em comentà. Ni temes relatius a la discriminació de la dona, ni al dret a votar, ni a les desigualtats socials, ni a la participació de la dona en els partits polítics, o bé en els sindicats, etc..

I, a més, li diguí un fet que pot comprovar el lector i a què, igualment, fa esment Maria Magdalena Gelabert, qui ha estudiat les quatre-centes trenta-tres rondalles escrites per Mn. Antoni Ma. Alcover: només en tres de les rondalles mallorquines es pot parlar que contenen lo que ella diu violència de gènere (vegeu l’entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones, són a les rondalles'” , https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reivindicar-son_1_1186321.html). Només en tres. I és que, com també vaig afegir a ma mare, en moltíssims comentaris arreplegats en Facebook o bé mitjançant correus electrònics, o bé a partir de converses amb ma mare, la dona està ben tractada: i, així, concorden les rondalles (i, no solament, moltes de les mallorquines, sinó també de les arreplegades per Joaquim G. Caturla i per Cristòfor Martí i Adell), lo que ens escriuen per Internet respecte a persones nascudes abans de 1920, i comentaris orals.

I, quan diem “moltes”, no ens referim a una minoria respecte al total de narracions sinó a una diferència molt alta en relació amb les que no ho fan. La cultura vinculada amb la llengua catalana, una vegada més, és matriarcal i la realitat ho reflecteix molt bé.

Que hi haja politics que trien viure en línia amb el refrany valencià “Governa’m bé i digues-me moro”, són altres calces. Personalment, preferesc un governant molt obert, que promoga la participació, la creativitat, el desenvolupament de les persones, amb empatia, amb sensibilitat i que afavoresca l’esperit comunitari.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que duen els calçons, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

El 27 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post que deia “¿Què destacaríeu de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

En el cas de la meua àvia materna, nascuda en 1910, que era una dona molt arriscada i molt oberta”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “La meva besàvia era un llibre i una pencaire” (Climent Pont Barbosa), “La meva àvia, que em va fer de mare, era molt peruca per tot lo viscut, però em va ensenyar a lluitar per la llibertat i per la vida” (Dyana Basi), “La meva iaia Elvira va ser una dona forta. Amb tres criatures, va travessar la frontera amb França durant la guerra, per retrobar-se amb l’avi. Es va saber adaptar al nou país i tirar endavant. Com tantes altres… dones valentes”(Regina Calante Bertran), “Les dues, molt bones, però molt diferents. Amb la que jo vivia, era molt llesta i es feia el que ella volia sense que es notés. Ara, quan hi penso, veig que va ser així” (Maria Serra Mallart).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 27 de novembre del 2021, ens comentaren “La meva àvia era, i és, el meu referent. Que en vaig aprendre ‘de viure’ de la seva gran saviesa. Gràcies, mamamia!” (Maria Josep Salvadó Carraté).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens escrigueren “La meva iaia materna va néixer al 1905 i els tenia molt ben posats” (Teresa Martí Porta), “La meva iaia va néixer al 1900. Treballava cosint i brodant per a famílies de la burgesia catalana, malgrat que també era filla de propietaris d’una fàbrica important en aquells temps (…). Vídua i amb ma mare, petita, brodava per a cases benestants a les que ella anomenava ‘els senyors’” (Lui Sarrià).

En el grup “Cultura mallorquina”, on el 27 de novembre del 2021 i després, ens plasmaren “Ses meves padrines, tant una com s’altra, eren ses qui duien es calçons posats, a casa seva, i ses qui comandaven” (Toni Mussol), “Feineres com bèsties, no hi havia hores. Molt, massa servils, inclús ja jubilades, amb els seus antics senyors. Generoses amb sa feina. A ma mare, l’ajudaren molt perquè, amb vuit criatures i malalta,… i això que ma mare també era una dona molt feinera” (Isabel Lliteras Fiol), “De 1914 (1914-2014). De nom, Maria. Forta com un roure. Feinera i emprenedora, sempre amb molta energia. Anà a escola el que era obligatori i, després, a costura.

Obrí una lleteria a Santa Catalina, quan encara es venia gel en barres i ses cuines eren econòmiques.

Cuidà s’home quan, després d’operacions a Madrid i d’estades a Toledo, quedà en cadira de rodes.

Ajudà a sa filla a tenir tres fills.

Mai la vaig sentir dir que estigués cansada. Mai la vaig sentir queixar-se.

Per sa Nit de Nadal, ens feia cantar nadales tocant una paella amb una cullera de fusta.

De viuda, sempre viatjava i creuava mitja Palma a peu i tota sola, per anar a trobar-se amb els amics i coneguts de barri.

Una dona amb caràcter que duia sempre un bon remànec” (Catalina Lladó Martínez). 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades com també la de ma mare (qui, en una conversa del 27 de novembre del 2021, quan li llisquí els comentaris que m’havien plasmat fins aleshores, en relació amb el terme “pencaire”, em digué “Com la majoria d’eixa època”), a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Princeses (i dones) amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “El príncep Corb”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom XIV, en què el rei i la reina tenen un príncep Corb i, entre altres coses, cerquen una jove que es vullga casar amb ell. I, així, “troben una bugadera que tenia tres filles (…).

Sa major nomia Joana; la segona, Miquela i, sa darrera, Catalina” (p. 101), tres jóvens amb molta espenta i molt obertes. En el primer cas, veiem que “vénen de cal rei a cercar-la amb tot s’acompanyament; ella surt tot enllestida (…) cap a casar-se amb el príncep Corb!” (p. 102),com també ho faran amb la segona filla, Na Miquela (p. 103). Però és la tercera de les filles, Na Catalina, una dona amb molta espenta i que marca les directrius al príncep Corb, des de molt prompte, a qui li compareix un jove (p. 106), a qui ella diu que es vol casar amb el príncep Corb (p. 106). I Na Catalina també parlarà amb uns altres dos que se li presenten (pp. 113-118) i, en el cas del tercer, és el príncep Corb (p. 117), però com que no pogué complir lo acordat amb el príncep Corb (p. 117), diu “Me’n vaig a córrer el món fins que l’hauré trobat[1]” (p.  119) i ja fa via des d’allà.

I camina caminaràs, veu un llumet blau (p. 119) i s’hi acosta a unes cases, on la rep la dona d’un gegant (p. 119), molt oberta, qui l’acull en sa casa (on també viu el primer gegant, com també en faran dos més en dues cases on la rebran dues dones) i  que diu a Na Catalina com es pot aplegar al príncep corb, després que li ho diga el gegant. Fins i tot, la tercera dona li comenta que el gegant coneix el príncep Corb i la dona li aplana molt el camí.

Un poc després, Na Catalina aplega al castell, però, com que no li donen posada, ella comença a filar amb una filoseta i a recórrer a lo que li havien donat cada una de les dones i que li ho posa molt més fàcil (una ametleta, una nou i una avellaneta). I, com que la reina sí que acorda que, finalment, Na Catalina puga entrar en el castell i veure-hi el príncep Corb, però el príncep veu que li donen dormissons, a la tercera vegada que Na Catalina accedeix al castell, per a veure’l, es troba que un criat avisa el príncep, el princep entra a la cambra i, ja dins, “el príncep Corb obrí els ulls i torna un bell jove, així com solia esser en estar (…) amb Na Catalina des que s’eren casats” (p. 134).

Aleshores, el príncep Corb diu a Na Catalina com el podria desencantar: “si tu just amb un buf fosses capaç d’apagar aqueixs set ciris, tots set d’un buf i d’una vegada, jo romandria desencantat” (p. 135). I Na Catalina, amb molta iniciativa, li respon:

“-Ja sé que faré! Ja ho sé! No hi ha un canyar per ací prop?

-Dins es jardí, n’hi ha un -diu el príncep Corb.

(…) -Tu deixa’m fer -diu ella-. Mostra’m es pas per anar as jardí” (p. 135). I el príncep Corb, molt col·laborador, li respon a partir de les preguntes que li fa ella. I, immediatament, ella, amb molta espenta, bufa i “es set ciris s’apagaren (…) i Na Catalina i el príncep Corb es trobaren a ca seua, davant son pare i sa mare i tota la cort, que, justament, estaven aplegats tirant junta per veure qui havia d’esser s’hereu de sa corona.

El príncep Corb i Na Catalina contaren tot lo que havia passat. Tothom va veure aquell bell jove” (p. 136) i tots acceptaven que aquell jove era el príncep Corb.

Aleshores, el rei i la reina s’aferraren per ell, abraçaren Na Catalina i, al capdavall, el príncep Corb i Na Catalina es casaren.

Finalment, afegirem que, uns altres passatges de la rondalla “El príncep Corb”, en què es plasma molt el matriarcalisme, és quan les dones dels tres gegants indiquen als marits com han de fer moltes coses relacionades amb la casa, com ara, torcar-se els morros o escurar-se les dents (p. 120) i, així, ells fan lo que els dicten les dones. Novament, veiem que la dona, a més d’estar ben tractada, actua amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:[1] El príncep Corb.

Dones que aplanen molt camí (a fills i a jóvens i tot) i molt obertes

General, , ,

 

Un altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “S’aucellet de ses set llengües”, la qual figura en el Tom XIV de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què tres germanes fadrines passen per davant de cal rei i cadascuna diu què li agradaria que ocorregués si el rei es casàs amb cadascuna d’elles. La més jove diu que “sa comare ens duria tres bessonets, amb un estel as front cadascun” (p. 34). Però el rei demana a totes tres, una a una i, quan ho fa amb la petita, la jove li confirma que és cert que, a ella, li agradaria això i, “Com el rei la veu tan resolta i deixondida, i que, per altre vent, no era bo de fer trobar-ne, de tan garrides com ella, ni tan ben tallades, va dir:

-Idò, a veure quan ens casam!

-En voler! -respon sa pitxorina[1]” (p. 35).

Immediatament, es casen, però, com que les altres germanes li tenen enveja, faran que, tan prompte com el rei se’n vaja a la guerra, quasi al mateix temps que la reina té tres fills (dos al·lots i una al·lota), la criada llance els nadons en una caixa a un riu (p. 36). Ara bé, la criada, l’obri, desembolica els tres fills i hi fica un sarronet de dobles de vint i un escrit que deia “Són fills de rei” (p. 36).

Al moment, els troba un pastor i porta a sa casa la caixa amb els tres infantons (p. 36) i, quan ja foren grandets, la pastora que els havia surat (p. 36) els diu que són fills de rei, els comenta que els trobaren en una caixeta i, a més, l’opció de restar junt amb ells o bé fer via per a que troben els seus pares. I, aquesta darrera opció és la que trien tots tres, després d’acomiadar-se “d’aquella bona gent i, amb es sarronet (…), ja foren partits des d’allà” (p. 37).

Un poc després, veiem que se’n van cap a la ciutat on residia el rei i que les dues germanes de la reina els reconeixen (p. 38). Tots tres, u a u es troben amb una jaia que els aplana molt el camí: primerament, als dos germans i, al capdavall, a la germana. Com a exemple de matriarcalisme, a En Miquel (el germà gran) li diu “Ara et diré que n’has de fer” (p. 39) i, com ara, quan la velleta diu a En Joanet (el segon dels germans) que prou que sap lo que ell vol “I bo d’agafar que el tendràs[2], si em vols creure” (p. 43), En Joanet sí que seguirà les directrius de la jaieta i, així, allibera el germà i farà que l’aucellet no es desvie de lo que ell li indique. Un altre exemple en què es fa lo que vol la dona: primer hauria de desenfadar N’Aineta, la germana de tots dos (p. 48). I, tot seguit, llegim “I, des d’allà, com a coets (…), cap a la ciutat del rei, allà on els esperava N’Aineta.

Hi arriben, planten s’aucellet davant aquella al·lotona” (p. 48) i li diuen que faça lo que tots dos li indiquen.

I, al moment, N’Aineta roman desenfadada. A banda, l’aucellet els demana que l’amollen (p. 49), però li responen que els haurà de portar on són els seus pares. I així ho fa l’aucellet. I el rei, això és, el pare, que sí que se’ls estimava, els veu en una caseta que tots tres havien llogat davant cal rei (p. 49) i els reconeix, entre altres coses, per l’estel que portaven en el front (p. 49).

El rei, interessat pels tres, fa que s’asseguen a la taula a menjar junt amb ell, la reina amb qui vivia el monarca i les cunyades del rei. I, com que la reina havia ordenat que els tirassen al riu, ni ella, ni les cunyades hi voldran assistir i, finalment, l’aucellet ho diu en la taula: “La senyora reina -diu s’aucellet,- és viva i ben viva (…). La senyora reina, com Vossa Reial Majestat era a la guerra, va tenir es tres bessonets amb un estelet en es front cadascun, tal com ella ho havia promès (…).

¿Qui no ho veu que sa fesomia de N’Aineta és just sa de la senyora reina, i sa d’En Joanet i d’En Miquelet just sa de Vossa Reial Majestat…” (p. 51). El rei veu que és cert lo que li diu l’aucellet, ordena que els criats menen les cunyades i la reina “de l’olla del castell “ (p. 52), on restava tancada, a diferència de qui, aleshores, feia el paper de reina, i, un poc després, l’aucellet diu els tres germans que el rei és son pare, i el monarca i la dona que ara estava alliberada, els abracen i, immediatament, els germans deixen que l’aucellet vole: “Li obrin sa gàbia, li donen una besada perhom i l’amollen” (p. 53).

Novament, és la dona (ací, la criada, la pastora i, al capdavall, la jaieta) qui, no sols ho posa molt fàcil als tres germans sinó que, fins i tot, la jaieta fa que aconseguesquen aplegar a cal rei i que es troben amb els seus pares i, a més, així, que la reina i mare seua siga alliberada. Un exemple de matriarcalisme.

A més, la dona està ben tractada, és qui sura els fills i, fins i tot, és qui porta la iniciativa i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Al·lota amatent, accessible, graciosa.

[2] L’aucellet.

Agraïment per l’educació, matriarcal, rebuda

General, , , , ,

 

Tornant al tema de la dolçor i del seu vincle amb el matriarcalisme i, per descomptat, amb l’educació matriarcal, direm que el 22 de novembre del 2021 accedírem a un article que consideràrem adient per al tema de l’educació, en aquest cas, a partir de com era una dona de huitanta anys i que reflectia molt la cultura matriarcal, “Verbs de gratitud a una dona” (https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2009/11/16/227732/verbs-de-gratitud-a-una-mare.html), de Miquel Àngel Limon, eivissenc, i publicat en el diari “dBalears”, en què l’autor es dirigeix a sa mare: “Abraçada per un estat de plàcida salut i acomodada en una dolça serenor anímica, hau travessat, mare, la ratlla dels vuitanta. (…) Que en pugueu complir molts, un gavadal a vessar! (…) com voldria un eivissenc de debò, un d’aquells tipus de saviesa pagesa d’ull viu, caldrà que us escombi: ‘Molts anys i bons!’. La raó entera assisteix els estimats pitiüsos, perquè, així que estan freturats de bonesa, que ho són de feixucs, d’insofribles , els anys! Per ventura, però, no és pas el vostre cas, mare”.

A banda, ens introdueix en el tema de com treballava la dona i, com podem intuir, com es relacionaria amb els altres i com seria la seua manera d’entendre la vida i, de pas, l’educació, en aquest cas, matriarcal: “Gràcies, mare perquè seixanta anys dels vuitanta heu estat model soberg[1] de servei actiu, de renúncia, de sacrificis, de donar sense rebre, de cobrir, de consolar; d’ensenyar, d’explicar, de guarir, de sofrir. M’heu donat les dues substancials dimensions humanes que més importen en l’animal racional. D’un cantó, m’heu atorgat la vida física, vull dir que m’heu proporcionat l’existència (…). En segon lloc, m’heu dat la consciència d’existir -açò és, la llengua com a eina per interpretar el món interior i exterior. I, així, amb l’instrument de la llengua m’heu dat armes per evolucionar en el camí que ens pertoca de recórrer: pensar, creure, sentir, aspirar, lluitar i ser”.

En línia amb aquestes paraules, el 22 de novembre del 2021, posí un post en Facebook, relacionat amb l’educació matriarcal, plasmada en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom XV, i, per exemple, en el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia, Nair Ines Berrocal ens comentà “Es meu padrí era de poc xerrar, i sa padrina era molt dolça! Varen venir a Argentina en es 1906”. 

Adduirem que la dolçor no és, per dir-ho així, cosa de dones i que, entre el 2009 i el 2014, que poguí parlar amb persones nascudes, com a molt, en 1930, fins i tot, de terres castellanes, copsí major obertura als altres, un parlar més savi, més forjador de ponts entre generacions distintes, i encara recorde la imatge d’un amic, Julián, natural de Narboneta (una població castellana), qui, amb uns noranta-cinc anys, obrí els braços a un xiquet d’uns tres anyets, a tot estirar, que anava acompanyat d’una dona d’uns seixanta. Podríem parlar de quatre generacions en una plaça d’Alaquàs, població on visc des del 2009. 

Això sí, en moltes rondalles en llengua catalana (més de les que m’imaginava en un primer moment) i, totes elles de fa uns quaranta anys o arreplegades en 1930 o abans, es plasma la dolçor i, a més a més, és considerada un punt clau per a que una dona gran i amb saviesa, trie fer costat a un jove.

Igualment, diré que preferesc raonar amb persones així: són més simpàtiques al llarg del dia rere dia. 

Agraesc la participació i, en temes com aquest, més encara, de les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:[1] Notable.

 

 

 

Les rossinyoles, com moltes dones, viuen i actuen

General, , ,

 

Un dia, un col·laborador en el treball sobre el matriarcalisme, Joan Claparols Vilamanyà, m’escrigué “Les dones manen sempre, així o aixà”. I, ràpidament, li vaig adduir que, “Un dia comentí a ma mare que això estava molt reflectit en moltes rondalles (…) [i] en molts comentaris de catalanoparlants. I ella, em vingué a dir que les rondalles no podien deixar de plasmar lo que esdevenia dia rere dia”  i que, “ma mare, m’ha afegit que la meua àvia no exercia, per dir-ho així, un sistema autoritari, sinó molt obert, perquè, més d’una vegada, abans, volia saber quin era el punt de vista del marit”.

Aleshores, Joan Claparols em respongué: “Compte: Jaume I va deixar escrit que la millor virtut d’una dona era el seny. Parlem d’aquestes”.

En relació amb aquestes paraules de Joan Claparols, en la rondalla mallorquina “Es rossinyol i sa rossinyola”, que figura en el Tom XIV de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, veiem que “A Son Selles, possessió (…), hi havia un cirerar molt gran, i hi cantaven una mala fi de rossinyols, en venir es bril” (p. 54), és a dir, el xiulet que serveix com a reclam. I un rossinyol que es planyia que tots els dies veia lo mateix i que tenia més cireres que no en volia, però que no tenia companyia, diu “me’n vaig a cercar-ne una, de rossinyola” (p. 54).

“Vola qui vola des d’allà, i mira qui mira, en trobava així mateix, de rossinyoles, però totes ja tenien es seu rossinyol i no hi havia que demanar-los de noves.

A la fi, en troba una as torrent de Sa Branca (…) i ja l’ha escomesa” (p. 54) i, així, per a temptar-la, li diu “Saps que hi deus anar, de prima de lloms…! Ca, ca! Això no és viure! I tota sola, per afegitó… Si tu et volies aplegar amb mi, saps que ens hi aniria de bé!” (p. 55). Ella accepta la proposta, d’anar al cirerar de Son Selles, “a on hi ha tantes de cireres per llarg, tantes en menges…

-Feta està sa barrina! -diu sa rossinyola.

S’apleguen i, cap as cirerar falta gent!” (p. 55).

Veiem que és la dona qui tria quan l’accepta com a company de viatge i, a més, la proposta que li fa. Ara bé, molt prompte, apareix l’amo de les cireres, que les tenia ben geloses (p. 55). I com sent d’una cantòria (p. 55), agafa l’escopeta i despara cap a on la cantòria era més forta, això és, de manera que “un parell de perdigons fregaren sa rossinyola” (p. 55). Un exemple de matriarcalisme.

I, un poc després, com en moltes rondalles, veiem que moltes dones (ací, representat per la rossinyola, són més d’acció que de teoritzar): “Així va això? – diu ella. Cap as torrent de Sa Branca me’n torn!” (p. 55). El rossinyol li respon:

“-Espera!, espera, dona! -deia es rossinyol, ençalçant-la[1]-. No sies tan poruga, que no hi ha tant per tant, tampoc! No ho paga es parlar-ne per un parell de plomes! Si això, ens hi veiem cada dia!

-Però no m’hi vull veure jo! -deia sa rossinyola, volant com la bala. (…) M’estim més es quatre mosquits i llavoretes des torrent de Sa Branca, allà on ningú em diu fes-te ençà, fes-te’n enllà, que no tot són ses cireres i es cirerers de Son Selles” (p. 55).

I no quallà l’enginy del rossinyol. La dona, com en la vida diària de moltes dones en parelles catalanoparlant, i, més encara, nascudes abans de 1920, molt més d’actuar que de posar-se a meditar. I encara hi perduren, moltes dones en parelles així.

Un fet semblant em passà el 23 de novembre del 2021, quan un home (qui, després, em diria que tenia trenta-tres anys) m’envià un missatge en què, a banda de no acceptar la meua visió sobre el terme “matriarcalisme”, em convidava a teoritzar, a què li contestí: “Gràcies (…).

Jo, que tinc ja cinquanta anys, no teoritze. Visc i actue.

El meu joc preferit és volar un catxirulo”, joc en què no es viu, precisament, teoritzant, sinó responent i obert als altres i a lo que passa pel món i que va molt unit al mètode científic. I, així, de manera oberta, aconsegueixes que, per exemple, aquest home, al capdavall, t’escriga “Que et vaja bé en la tasca que fas”  i li respons amb un “Gràcies”.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per tant, el rossinyol també feia marxa.

Educació matriarcal, com les portes obertes del veïnat

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema d’obrir les portes, a mitjan novembre del 2021, accedírem a un post de Facebook escrit per Lina Mira García el 3 de juliol del 2021, amb què m’identifique molt. Diu així[1]:

“El meu carrer era tan estret que, amb un bot, creuava d’una vorera a l’altra. A l’estiu, les portes estaven obertes de bat a bat, al migdia, es barrejava de l’olla de la tia Amparito ‘la Coca’, l’arròs al forn de la tia Conxa, la paella d’Encarna ‘la d’Asensi’. El soroll dels boixets de la Bunyerola canviant el fil d’un lloc a un altre, les rialles de les xiquetes menudes de Claudio ‘el de la botiga’ i els pets del Lepo eren com tronadors.

Les veïnes s’ajuntaven per a berenar en el racó del forn de la Maula. Era l’únic lloc que es podien assentar.

Els xiquets, amb les lleteres d’alumini ben lluentes, anàvem a per orxata a la ‘Jijonenca’ de Daniel. La tia Maria treia del forn rosquilletes[2] i, amb els gots de Duralex que portaven de casa, sucàvem fins que només quedava un poc i… anava cap a dins amb un glop.

Quan començava a fosquejar, calia fer el sopar; al meu carrer, canviaven les olors, aleshores, de truita de ceba, sardineta, mullarengue de tomaca i pimentó.

El meu veïnat era la família que tenia més a prop.

Cròniques del pensament”.

En relació amb aquest escrit de Lina Mira García, a qui escriguí molt prompte, direm que, en novembre del 2014, quan passí a viure en la casa on estic ara, convidí els meus pares a veure-la, ja feta després de la reforma i, ma mare, em digué unes paraules que, si bé jo ja les tenia en la ment com a molt bones per a viure en comunitat i com a persona, em semblaven molt interessants: “Tu, tracta de fer-te amb tots. Així, si alguna volta et fa falta, ahí els tindràs”. Doncs bé, uns quatre anys després, hi hagué un tema relatiu a la finca i, quan el comentí a una veïna (molt oberta, ella), em digué que ho tractaria amb qui jo, en aquell moment, no em venia bé. I, a banda, des de molt prompte (com tinc per costum des de fa més de vint-i-cinc anys), comencí a prendre nota del nom dels veïns amb què, pel motiu que fos, em parava un moment a parlar.

A hores d’ara, que porte més de set anys vivint en el barri, puc dir que encara hi ha molt bona relació i que, com més d’una vegada dic a ma mare, hi ha persones, sobretot, de més de seixanta anys, en què es plasma l’esperit comunitari com també en altres prou més jóvens.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en aquest tema, tan important i que, com que es veu que no mou gresca, fa que les respostes en siguen menys, encara que això no exclou que n’hi haja de molt interessants. També agraesc a les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb xicotets retocs.

[2] La meua àvia materna, Amparo, tenia el costum, quan els nets anàvem a cals meus avis materns, d’oferir-nos una rosquilleta i, com he comentat, alguna vegada, amb ma mare, això era una forma de crear nexe entre les dues persones.

Llibre del Poble de Déu: “Llibre d’Actes de la Comissió Litúrgica” (1973), facilitat per Pere Riutort

General

 

Ahir, de vesprada, Bartomeu Mestre i Sureda (de Felanitx, Illes Balears, 1951), un català, com ell es defineix, un home agosarat, molt obert, amb sensibilitat, defensor de la terra i del bon govern i que propugna que la veritat informativa no ha de caure en sac foradat, com tampoc que no s’ha de justificar la ignorància preparada de cara a la gran majoria de la població (mitjançant la política, l’Església, l’ensenyament, l’educació, ni la transmissió oral), em respongué a un correu electrònic amb una entrada que jo havia dedicat, ahir, en aquesta web, a Pere Riutort Mestre: “Has estat al seu costat en els darrers moments. Gràcies!”.

Un poc després, un amic valencià, Víctor Ferrer, m’escrivia, en relació amb Pere Riutort: “Sé com d’important era per a tu, del seu mestratge, de la seua humanitat, de la valentia que mostrà durant els anys foscos de la Batalla de València…

Un referent, com escrius, una d’aqueixes persones que deixen emprempta i que un s’honora d’haver conegut. Hi romà l’orgull d’haver-te un deixeble, d’haver arreplegat, en part, el seu llegat: l’etnografia, la didàctica, el compromís polític, la cultura en sentit ampli… En això, ha estat com un pare per a tu. Això, no t’ho llevaran.

-Cert. Ell era el meu pare espiritual i un mestre.

-Pots estar-ne ben orgullós, Lluís.

-Sí, en el bon sentit de la paraula”.

Adduirem que el 9 de desembre del 2021, en resposta a un correu electrònic, Roser Santolària (mestra de Magisteri en el curs 1991/1992), ens escrigué “Bon dia, Lluís:

T’escric per agrair-te tot allò que m’envies. M’interessen molt els textos que em remets.

Quan vaig assabentar-me del traspàs del Pare Riutort, de seguida, vaig pensar en mostrar-te el meu condol. Jo el vaig conèixer personalment, però més a través dels teus escrits i de les teues referències. Ha estat imprescindible durant anys per a l’aprenentatge del valencià.

És poc, però pots ajuntar el meu agraïment a la llista que, segurament, n’hauràs confeccionat.

Rep una abraçada i els meus bons desitjos per a l’any que prompte s’iniciarà.

Roser”.

Però u, quan contacta amb persones així i, a més, com que, des de xiquet, no li han agradat les persones (ni les publicacions, per exemple, de diaris valencians de molta difusió) malintencionades, les que diuen les veritats a mitges o les que es dediquen a manipular, o bé a anar contra els suposats roïns (per exemple, els bisbes valencians) i a ocultar bona part de la realitat, es troba que aquests comentaris rebuts no han de caure en sac foradat, com tampoc no ho ha de fer lo que u ha copsat i ha abraçat del seu mestre (mestre que, entre altres coses, em tenia per un amic i per un deixeble, i que sempre estava obert a aprendre). 

Doncs bé, com a històric alumne i amic seu, vos oferesc la possibilitat d’accedir a les actes que ell m’envià i que, a partir d’un acord entre Pere Riutort i jo (que li vaig prometre i que l’he fet realitat), com que, ara, físicament (però no en la memòria), no és amb nosaltres (ni hi està), he considerat adient publicar-les. 

I ho faig, sobretot, perquè soc dels qui pensen (i plasmen per escrit i comenten de paraula) que, com he redactat hui a un capellà, “La veracitat informativa no pot caure en el sac foradat del ‘neoblaverisme’, nom que rep, a hores d’ara, la campanya subliminal de no relacionar lo valencià amb la resta de l’àmbit lingüístic catalanoparlant. I, igualment, inclou el tema del missal de l’AVL, sense autorització des de Roma i per iniciativa politica.

¿On s’ha vist un mestre d’història de l’art fent d’arquitecte d’una finca, encara que estiga molt informat sobre estils arquitectònics, i sense autorització de l’ajuntament de la població on es basteix la finca?”

Uns polítics valencians que parlen de finançament just (i que ens poden recordar els famosos casals Jaume I de mitjan dels anys noranta, quan el PP estava a les portes d’accedir a la presidència de la Generalitat Valenciana, que ho assolí en 1995) i que permeten que cada membre de l’AVL cobre 360€ per cada sessió de l’acadèmia, són tan antisocials com ho puga ser un govern de dretes o una suposada jerarquia eclesial que, des de grups cristians (o bé, des de cristians per lliure), és qualificada d’allunyada de la justícia social o de castellanitzada.

I ho escric perquè la llengua d’un Poble, ¿no té a veure amb la societat? ¡I tant! ¿Tampoc no té res a veure amb la justícia social? ¡Ja ho crec que sí! Com em digué, una vegada, Pere Riutort, per telèfon, “Un mestre que ment en la universitat, ¡fora!, ¡fora! ¡La universitat no ha d’estar per a enganyar els alumnes!”.

 

Gràcies a tots els qui aquests dies m’heu fet costat i heu reconegut la tasca i la manera de ser de Pere Riutort Mestre. I és que, mentres una persona se’n recorda d’una altra i la trau (de paraula, per escrit, etc.), roman viva. En el record, però viva. I, lo mateix, per a la llengua, que ja hi ha grups de capellans “progressistes” pertanyents a l’Església valentina que la plasmen, en alguns reports, com “llengua valenciana”, forma tradicionalment utilitzada per grups (i per persones) castellanistes, castellanitzadors i per “blaveros”. I, com es sol dir, es diu el pecat, però no qui peca.

I, ara sí, sense més preàmbuls, les actes.  N’he aprés molt.

 

Actes facilitades per Pere Riutort

 

I dues fotos que tenen a veure amb el fet que el “Llibre del Poble de Déu” sí que és legal, bé perquè té la llicència dels bisbes valencians, bé perquè, a més, compta amb l’aprovació de Roma, perquè seguí les directrius del Vaticà.

El llibre que veiem en aquesta foto fou editat per Claret en 1993 i la pàgina correspon a un article de la “Sacrosanctorum Concilium” (“Constitució sobre la sagrada Litúrgia”), en relació amb la litúrgia, i podem llegir:

“36. 1. Salvat el dret particular, en els Ritus llatins s’ha de conservar l’ús de la llengua llatina.

2. Però, com que tant en la missa com en l’administració dels sagraments o en d’altres parts de la Litúrgia sovint pot ésser molt útil al poble l’ús de la llengua vernacla, es podrà concedir més lloc a aquesta, sobretot, però, en les lectures i en les monicions, en moltes oracions i cants, d’acord amb les normes sobre aquest tema establertes per a cada cas en els capítols vinents.

3. Observades aquestes normes, correspon a la competent autoritat eclesiàstica territorial, de què parla l’art. 22, & 2, havent també consultat, si convé, els bisbes de les regions veïnes de la mateixa llengua, la determinació relativa a l’ús i a l’amplitud de la llengua vernacla; les decisions seran aprovades, és a dir, confirmades per la Seu Apostòlica.

4. La traducció del text llatí a una llengua vernacla per a ésser usada en la Litúrgia ha d’ésser aprovada per la competent autoritat eclesiàstica territorial abans esmentada” (p. 191). 

Finalment, afegirem que, com escriu Pere Riutort, en la seua explanació (en la versió del 2018), “El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades una veritat molt desagradable, vaja sempre pel davant” (p. 4).

 

Nota: El text dels articles ha sigut inclòs el 28 de novembre del 2022; i, el de Roser Santolària, el 21 d’octubre del 2024.

 

 

 

 

 

 

 

 

“El paper de les dones és important”: persones empàtiques i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb l’esperit de barri, amb les paraules que em digué ma mare i, a més, amb la intuïció que l’educació matriarcal afavoriria que les portes de les cases (físícament i també en les relacions amb els altres i amb la realitat) estiguessen obertes, el 21 de novembre del 2021, posí un post en el meu mur i en distints grups de Facebook, que deia: “¿Tenien costum d’obrir les portes dones de la generació de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920?¿Heu continuat el costum? ¿Què opineu? Gràcies.

Personalment, el barri on visquí fins als trenta-huit anys (entre 1971 i l’any 2009), en el carrer Sant Antoni, d’Aldaia (una població de l’Horta de València), era molt obert i en què el paper de les dones era molt important, per exemple, en l’organització, en la celebració i en els actes immediatament posteriors al dia de Sant Antoni i en altres temes, com ara, de línia social[1]. Els veïns eren majoritàriament catalanoparlants. Des del meu punt de vista, és un exemple de matriarcalisme.

Quant a la tradició d’obrir les portes de casa, en ma casa, en la primavera del 2016, un dia aplegàrem a ser-hi un valencià (jo), una dona de Marroc i una de Veneçuela”.

En el meu mur, el 21 de novembre del 2021, ens comentaren “Del meu record, les portes de les cases solien estar, quasi sempre, obertes!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Jo recordo, era molt petita. Vàrem acollir un home amb un nen. Arreglava coses. Crec que l’àvia esperava per a poder, cada vespre, donar-los sopar” (Montserrat Cortadella), “Jo, els meus fills, els he ensenyat a fer-ho i a cedir-los la plaça a dalt del bus” (Montserrat Rius Malet), “Recordo que, quan era petita, les portes estaven obertes. Més tard, es van haver de tancar… Hi havia ‘espavilats’.

Es feia ball al carrer, per les festes del barri. Tothom hi participava” (Rosa Garcia Clotet), “Sí, Ricard Jové Hortoneda. Sí eren obertes, a Calldetenes, i també en van ser a la Barceloneta. En Jacint Verdaguer ens va deixar escrit en un llibre com i de quina manera s’ajudaven les famílies de Folgueroles[2]. Era preciós i les portes eren sempre obertes. Jo tinc com a mot preferit aquest: ‘Déu vos guard’. S’emprava (s’usa) molt sovint, als pobles. A Vic, les persones es deien l’adeusiau. En entrar a una botiga, tothom deia ‘A Maria’[3], ‘Déu vos guard’. S’han desat al bagul de l’oblit. Els meus rebesavis de Folgueroles feien, segurament, aquest ajut bonic entre el poble, quan recollien el que havien sembrat”. I Ricard Jové, l’endemà, li contesta “Exactament. Ho confirmo exactament, Ramona!!!!”. Igualment, Maria Coca Juncosa ens escrigué “Encara hi ha joves educats i bones persones.

Deu fer uns mesos, a Cambrils, pagava a la caixa d’una botiga i, sense que me’n donés compte, em va caure un bitllet de 50€ a terra. Em toquen al braç i, un noiet que anava darrere meu, em diu: ‘Senyora, li ha caigut aquest bitllet’. A part de donar-li les gràcies, li vaig dir ‘Joves com tu fan molta falta a la nostra societat’”.

En el grup “Dialectes”, el 21 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “A casa meva, no, Barcelona. A Ciutadella[4], ho fan per les festes de Sant Joan” (Lui Sarrià), “Voldria puntualitzar que el paper de les dones és important a tot arreu i a totes les èpoques. El problema és haver camuflat aquesta importància” (Blanca Alabart), “A Favara, sempre estaven, les portes, obertes per a tothom. A l’hivern, tancades però amb la clau al pany. La dona era la que tenia cura de la casa. Ara, impossible” (Rosa Maria Bixquert Camarasa).

En el grup “Sóc valencià i sí que m’importa el nom País Valencià”, el 21 de novembre del 2021, Josep Ferrer Ferrer plasmà “Jo continue cedint el pas, cedint el seient del bus i, no sols a les dones, a les persones que els fa falta. I sols per educació”. Fins i tot, en alguns d’aquests comentaris, se’ns fa referència al matriarcalisme que, per mitjà de l’educació, transmetien les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia i, per descomptat, a Romà Francés i Berbegal, un amic planot i molt obert, del Camp de Mirra (una població valenciana de la comarca de l’Alcoià), qui hui m’ha oferit fer un escrit per a les festes patronals del 2022 en el Camp de Mirra i m’ha obert la possibilitat, àdhuc, de tractar-hi sobre el matriarcalisme: el tema serà el de l’educació matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

 

 

Notes:[1] Hi havia unes quantes persones que hi vivien i que participaven molt en temes com associacions, partits polítics, actes parroquials, etc. Igualment, durant uns anys, es solien fer partides de pilota valenciana. I, més tard, s’hi creà un centre de jubilats i pensionistes.

[2] Població catalana de la comarca d’Osona, on nasqué Jacint Verdaguer.

[3] Forma col·loquial de dir la salutació “Ave Maria”.

[4] Zona de la ciutat de Barcelona en què es construí u dels somnis anteriors a la guerra de successió: una ciutadella. Es bastí immediatament després de la caiguda de Barcelona (1714), en acabar la guerra.