Llibre del Poble de Déu: “Llibre d’Actes de la Comissió Litúrgica” (1973), facilitat per Pere Riutort

 

Ahir, de vesprada, Bartomeu Mestre i Sureda (de Felanitx, Illes Balears, 1951), un català, com ell es defineix, un home agosarat, molt obert, amb sensibilitat, defensor de la terra i del bon govern i que propugna que la veritat informativa no ha de caure en sac foradat, com tampoc que no s’ha de justificar la ignorància preparada de cara a la gran majoria de la població (mitjançant la política, l’Església, l’ensenyament, l’educació, ni la transmissió oral), em respongué a un correu electrònic amb una entrada que jo havia dedicat, ahir, en aquesta web, a Pere Riutort Mestre: “Has estat al seu costat en els darrers moments. Gràcies!”.

Un poc després, un amic valencià, Víctor Ferrer, m’escrivia, en relació amb Pere Riutort: “Sé com d’important era per a tu, del seu mestratge, de la seua humanitat, de la valentia que mostrà durant els anys foscos de la Batalla de València…

Un referent, com escrius, una d’aqueixes persones que deixen emprempta i que un s’honora d’haver conegut. Hi romà l’orgull d’haver-te un deixeble, d’haver arreplegat, en part, el seu llegat: l’etnografia, la didàctica, el compromís polític, la cultura en sentit ampli… En això, ha estat com un pare per a tu. Això, no t’ho llevaran.

-Cert. Ell era el meu pare espiritual i un mestre.

-Pots estar-ne ben orgullós, Lluís.

-Sí, en el bon sentit de la paraula”.

 

Però u, quan contacta amb persones així i, a més, com que, des de xiquet, no li han agradat les persones (ni les publicacions, per exemple, de diaris valencians de molta difusió) malintencionades, les que diuen les veritats a mitges o les que es dediquen a manipular, o bé a anar contra els suposats roïns (per exemple, ela bisbes valencians) i a ocultar bona part de la realitat, es troba que aquests comentaris rebuts no han de caure en sac foradat, com tampoc no ho ha de fer lo que u ha copsat i ha abraçat del seu mestre (mestre que, entre altres coses, em tenia per un amic i per un deixeble, i que sempre estava obert a aprendre). 

Doncs bé, com a històric alumne i amic seu, vos oferesc la possibilitat d’accedir a les actes que ell m’envià i que, a partir d’un acord entre Pere Riutort i jo (que li vaig prometre i que l’he fet realitat), com que, ara, físicament (però no en la memòria), no és amb nosaltres (ni hi està), he considerat adient publicar-les. 

I ho faig, sobretot, perquè soc dels qui pensen (i plasmen per escrit i comenten de paraula) que, com he redactat hui a un capellà, “La veracitat informativa no pot caure en el sac foradat del ‘neoblaverisme’, nom que rep, a hores d’ara, la campanya subliminal de no relacionar lo valencià amb la resta de l’àmbit lingüístic catalanoparlant. I, igualment, inclou el tema del missal de l’AVL, sense autorització des de Roma i per iniciativa politica.

¿On s’ha vist un mestre d’història de l’art fent d’arquitecte d’una finca, encara que estiga molt informat sobre estils arquitectònics, i sense autorització de l’ajuntament de la població on es basteix la finca?”

Uns polítics valencians que parlen de finançament just (i que ens poden recordar els famosos casals Jaume I de mitjan dels anys noranta, quan el PP estava a les portes d’accedir a la presidència de la Generalitat Valenciana, que ho assolí en 1995) i que permeten que cada membre de l’AVL cobre 360€ per cada sessió de l’acadèmia, són tan antisocials com ho puga ser un govern de dretes o una suposada jerarquia eclesial que, des de grups cristians (o bé, des de cristians per lliure), és qualificada d’allunyada de la justícia social o de castellanitzada.

I ho escric perquè la llengua d’un Poble, ¿no té a veure amb la societat? ¡I tant! ¿Tampoc no té res a veure amb la justícia social? ¡Ja ho crec que sí! Com em digué, una vegada, Pere Riutort, per telèfon, “Un mestre que ment en la universitat, ¡fora!, ¡fora! ¡La universitat no ha d’estar per a enganyar els alumnes!”.

Gràcies a tots els que aquests dies m’heu fet costat i heu reconegut la tasca i la manera de ser de Pere Riutort Mestre. I és que, mentres una persona se’n recorda d’una altra i la trau (de paraula, per escrit, etc.), roman viva. En el record, però viva. I, lo mateix, per a la llengua, que ja hi ha grups de capellans “progressistes” pertanyents a l’Església valentina que la plasmen, en alguns reports, com “llengua valenciana”, forma tradicionalment utilitzada per grups (i per persones) castellanistes, castellanitzadors i per “blaveros”. I, com es sol dir, es diu el pecat, però no qui peca.

I, ara sí, sense més preàmbuls, les actes.  N’he aprés molt.

 

Actes facilitades per Pere Riutort

 

I dues fotos que tenen a veure amb el fet que aquest llibre sí que és legal, bé perquè té la llicència dels bisbes valencians, bé perquè, a més, compta amb l’aprovació de Roma, perquè seguí les directrius del Vaticà.

El llibre que veiem en aquesta foto fou editat per Claret en 1993 i la pàgina correspon a un article de la “Sacrosanctorum Concilium”, en relació amb la litúrgia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Print Friendly, PDF & Email