«LA LLIBRETA DE LES MIDES DE LA MARE…»

La nit del 25 d’octubre del 2026 accedírem a un escrit (ací, amb lleugers retocs lingüístics) que eixe dia havia plasmat Marisol Sanahuja Vicent en el grup “El refraner  valencià!!!!” i que rebé molts comentaris (entre d’altres, u que ens féu el mateix dia). Tot seguit, exposarem l’intercanvi que tinguérem amb la informadora, en relació amb aquests detalls de sa mare (nascuda en 1928). Deia així:

«La llibreta de les mides de la mare…»

Temps arrere, regirant els calaixos dels armaris de paret de ca ma mare, allí on es guarda l’obra bona, els coberts i els plats que només es treien en els dies importants, m’he trobat amb una coseta que m’ha omplit el cor de records: la llibreta de les mides de ma mare.

Una llibreta senzilla, d’eixes de tota la vida, en què apuntava les mides per a fer les pastes, les mones i els pastissets de Nadal, picadetes, salses i abeuratges. La guardaré amb molt d’afecte perquè, entre les seues pàgines, no sols hi ha farina, sucre, oli i ous…: hi ha un trosset de la meua mare i de tota una vida.

És escrita mig en valencià i mig en castellà, perquè la mareta no sabia molt de lletra, però… quina gràcia tenia per a la cuina! Ella no havia de menester grans llibres, ni receptes complicades. Tenia les seues mides ben apuntades i, sobretot, unes mans que sabien el que feien. De lletra, potser no en devia saber massa, però, de cuinar i de posar amor en tot el que feia, en sabia un cabàs. I no s’enganyava mai en les mides!

¡Quantes vegades devia haver obert esta llibreta per a preparar aquelles pastes que omplien la casa d’oloreta bona! Quants Nadals, quantes mones, quants moments compartits al voltant de la taula… Són coses que, quan les vius, pareixen de cada dia, però, amb el pas del temps, descobreixes que són els tresors més grans que tenim.

I és que, de vegades, cerquem els records en les fotografies, però també viuen amagats en un calaix, en uns plats que només es treien per a les ocasions especials, amb uns coberts ben guardats o en una llibreta vella escrita amb la lletra de la mare.

I quina sort haver conservat esta llibreta! Potser algun dia les seues receptes les tornaré a fer, seguint les mateixes mides, però sé que hi haurà un ingredient que no podré posar  mai en la mateixa quantitat: les mans de ma mare i eixa amor seua que feia que tot estiguera tan bo.

Com diu el refrany, ‘Qui té mare, té un tresor’. I, els qui ja no podem abraçar-la cada dia, tenim la sort de trobar-la en estes xicotetes coses que ens va deixar.

I vosaltres, refranyers, ¿guardeu alguna llibreta de receptes, algun objecte o alguna coseta de la mare o de l’àvia que, només de mirar-la, vos porte de colp a la infància?

Em fascinaria llegir els vostres records, perquè hi ha herències que no són de diners, sinó d’amor, i eixes són les que no s’obliden mai. 

Marisol Sanahuja Vicent.

Records adormits 26″.

En acabar de llegir el text, el 25 d’octubre del 2026, li responguérem:

«-Bon vespre, Marisol,

Jo no tinc cap llibret de cap familiar meu, ni de ma mare (1943), però, més d’una vegada, mentres llig lo que ja he compilat per a l’estudi sobre el matriarcalisme, capte que, com que ma mare hi pren part i em parla prou sobre sa àvia paterna (1878) i sobre ma àvia materna (1909), això em permet un enllaçament i una arreplega que, en el futur, pot fer que conserve part de les converses i de detalls de la vida familiar i, fins i tot, de la vida quotidiana».

Finalment, ens amollà:

«-Lluís Barberà. Bona nit, Lluís!

És molt bonic això que fas, perquè, encara que no tingues cap llibret familiar, arreplegues records, converses i vivències que, d’una altra manera, potser es perdrien amb el temps. La memòria de les nostres mares i de les nostres iaies és un tresor que mereix ser conservat i transmés a les generacions que vindran.

Gràcies per eixa faena tan bonica i necessària.

Una abraçada!». 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.