Arxiu mensual: octubre de 2021

Dones permissives, amb sentit de l’humor i molt obertes

General, ,

 

Resulta interessant llegir un article d’Alfons Llorenç “Focs, falles i sàtires” (http://www.laxarxa.cat/actualitat/cultura-i-xarxes/noticia/focs-falles-i-satires), publicat en la web “la xarxa.cat”, quan, en parlar sobre les falles i l’erotisme que hi va adjunt, comenta que “Un poble tan vitalista com el valencià ha acceptat sempre de mala gana les repressions i prevencions que la moral judeocristiana projecta sobre l’erotisme. Ha estat prou difícil negar al nostre País una dimensió espiritual, estètica i artística i presentar-lo com a pecaminós. Els moralistes ho tingueren ben costera amunt l’imposar a la gent la consciència de pecat contra el sexe. No deixa de ser simptomàtic que s’atribuesca a un cardenal valencià, ben devot, per altra banda, de la Marededéu, l’expressió tan popular ‘Dels pecats del piu, el Nostre Senyor se’n riu’

L’erotisme sol donar-se junt a la sàtira” (pp. 5-6).

I, de fet, quan Alfons Llorenç parla sobre la sàtira, porta a unes paraules perfectament traslladables a la música eròtica i a la que tractem ací: “S’exerceix el sarcasme i la crítica individual o col·lectiva, es manifesten opinions sobre pràctiques ciutadanes, actuacions municipals i realitats socials. (…) Queda un a consciència vaga de predisposició a la mordacitat, a l’expressió procaç, a la paròdia. I, ha estat constant el trobar-se millor; ens ha agradat mirar les coses des d’un prisma sarcàstic, que, difícilment respectava res, ni el veí més desgraciat, ni l’amor sublim de la litúrgia més sagrada, com passava a les falles” (p. 6). 

En relació amb aquestes paraules d’Alfons Llorenç, especialment, en les de l’expressió popular sobre el piu, direm que, tant aquesta expressió, com, per exemple, comentaris de Sant Pere, o bé de Jesucrist a Sant Pere, en més d’una rondalla valenciana, plasmen molt bé que lo religiós és tractat d’una manera oberta i planera[1]. Així, en la rondalla “Les faves del cel (Arreplegada a Mutxamel)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, en què es comenta que, “Per un costat Joan era un bon home, però no tenia espenta, era incapaç de fer mal a ningú i excessivament ingenu” (p. 133), a diferència de la dona, Vicenta, qui “tenia un geni massa viu” (p. 133), Sant Pere s’acosta a la casa on viuen Joan i Vicenta, i el sant pregunta“-Joan, Què vols?” (p. 134) i, al moment, llegim “Vinga, home, vinga –digué sant Pere, que era un tros de pa-“ (pp. 134-135). A més, Sant Pere, més avant, amb bones paraules, comenta a Joan que, com diu la dona, Vicenta, “Ai, Joan, sí que ets ignorant. Quina raó té la teua dona! Però no patisques, que no et deixaré caure. Et donaré una cosa millor: pren aquest burro” (p. 137). I, finalment, Sant Pere, per a que un home que arramblava amb tot lo que Joan i Vicenta, una parella molt oberta i planera, però humil econòmicament, aconseguien, li regalarà una porra i, Joan (ara, sense ingenuïtat) dirà al malfactor “Compont-te, porra!” (p. 138), fins que el veí tornarà tot lo que havia robat “i Joan i la seua dona i els fills visqueren feliços a partir d’aleshores gràcies a sant Pere” (p. 139).

Tornant a les frases d’Alfons Llorenç sobre l’erotisme en les festes vinculades amb el País Valencià i amb l’humor, direm que, el 28 d’octubre del 2021, pregunti en Facebook si tenien humor les àvies (o bé, les mares) dels lectors, en cas que haguessen nascut abans de 1920. Comentí que la meua àvia materna (nascuda en 1910), sí que en tenia. I, aleshores, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), em plasmà, respecte a les cançons eròtiques, “A mi, m’agraden, Lluís!!!!” i, per exemple, Maria Sarrà, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, responia “Interessant!!”. I, quant als pecats del piu (de què fa esment Alfons Llorenç), afegirem que hi ha una dita valenciana, més llarga i, a més, molt interessant, en què inclou la Mare de Déu i la xona (la vulva) i qui, àdhuc, la fa un poc més extensa. La que publiquí en el meu mur i en distints grups de Facebook el 30 d’octubre del 2021 diu així:

“Dels pecats del piu,

Nostre Senyor se’n riu;

i els pecats de la xona,

la Mare de Déu els perdona”.

 

Tot seguit, vaig adduir “Aquesta dita és molt coneguda. ¿Què opineu? ¿Quines altres, de la mateixa línia, en coneixeu? Gràcies”.

Direm que és una dita prou estesa, àdhuc, per part de catalans, encara que, majoritàriament, entre valencians i que hi ha catalanoparlants de les Illes Balears que s’hi senten atrets.

En el meu mur, el 30 d’octubre del 2021, els comentaris foren “La primera vegada que vaig sentir aquesta dita, va ser al País Valencià, fa molts anys. A Catalunya, mai l’havia sentit” (Pere Baladron), “Que booona!!!!” (Marisa Vilalta Altes).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 d’octubre del 2021, ens comentaren “En conec una que diu ‘Figa calenta, cigala contenta’” (Narcís Oliveres).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, plasmaren “’I dels pecats del sés[5], ningú no vol saber més’[6]” (Maria Victoria Peris Escrig), “’Xiquetes: no patiu, que la figa és per al piu, tant en hivern com en estiu’” (Maria Victoria Peris Escrig). Recordarem que, el 19 de setembre del 2021, en el mateix grup, Maria Victoria Peris havia escrit:

“Dels pecats del piu,

Déu se’n riu.

Els pecats de la xona,

la Mare de Déu

els perdona.

Dels pecats del sés [= cul],

ningú no vol saber res”.

En resposta a aquest escrit de setembre del 2021, Joaquim Sanz li havia contestat “Dels pecats de la figa, Déu se’n riga”.

En relació amb la Mare de Déu i amb els perdons de la xona, el 31 de desembre del 2017, potser per a rematar l’any de manera festiva, Llorenç Garcia escrigué “’Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona’. (Proverbi valencià)” i les respostes, moltes, foren “És la continuació de ‘Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu’. (Tinc uns renglonets amb cada un dels refranys […])” (Ramon Navarro Bonet), “No els havia sentit mai. Vull saber-ne més” (Noemi NE), “Quina finura!” (Anna Maria Fabregat Gorriz), a qui Llorenç Garcia li contesta que “És part indissoluble del caràcter valencià”; “Socarroneria valenciana” (Manel Martí), “Doncs, va gros[7] -com diuen a Maó-“ (Enric Albert Calvera Belló), “Amén” (Montse RS), “Això fa goig” (Stephen Shull). Stephen Shull comenta a l’autor del post que ha vist les dues parts i que, “entre les dues categories de pecat[8], és aquesta la que més m’interessa més directament!!”, “’Dels pecats del piu, Déu se’n riu’. A Tavernes de la Valldigna” (Camarena Colomar Antoni), “I també ‘Dels pecats del piu, Déu se’n riu’” (Octavi Font Ten), “A Xàtiva, diem ‘Que diu el papero, que la figa és p’a fer-ho’” (Reme Canet). Anna Maria Fabregat Gorriz pregunta “Però, què és això? D’on traieu aquestes frases tan fortes?” i Reme Canet li contesta “De tota la vida, s’ha dit. Te’n puc dir més. Jijiji” i Anna Maria Fabregat, interessada, li escriu “Estic al·lucinada!!! Dis-me-les, per favor!”.

En aquest post, també podem veure “Has vist a Rosa?? Quina Rosa?? La que tenia la figa en Saragossa. A l’estiu, més bossa que piu. Rafel, de què?? En la bossa, tens pèl” (Reme Canet), qui, al moment, en part d’un comentari, afig “Açò és finor valenciana”. I més: “La bacora, per ser bona, / ha de tenir tres senyals: / clavillada, rebecada / i picada pel pardal” (Ramon Navarro Bonet), “Pecat amagat, mig perdonat” (Pere Vidal), “A Benicarló, solem dir ‘Normal: la figa, p’al pardal’” (Antonio Barrios Lopez), “Sou savis…” (Antoni Sans), “I no podria ser que el Nostre Senyor perdonara els de la xona, i la Mare de Déu, els del piu? Uff, això seria massa per a la carabassa!” (Josep Bas) a qui Llorenç Garcia li comenta “M’encanta el gir teològic que ha pegat la conversa”; “És la primera volta que ho senc. Com totes les dites, ja serà vell” (Paqui Tere Bertomeu Buigues), “Molt graciós. Per aquí, jo no l’havia escoltat mai” (Tere Gisbert), a qui Rosa Maria Vila Tapia li respon “Tot és molt valencià”.

 També es plasmaren els comentaris següents: “Per les debilitats ‘sexuals’, sempre hi ha tolerància més…” (Joan Perelló Sansó), a qui Josep Bas li escriu “Debilitats? Jo diria que fortaleses.

Pense que la tolerància ha sigut la manera de torejar el celibat religiós i no tant la promiscuïtat laica”, “Jijiji. Que graciosos sou tots!!” (Adelina Serres), “Jajajajajajaaa. Quin fart de riure” (Montse Blay Pallach), “Valencians al poder” (Rosa Maria Vila Tapia).

També veiem un post semblant i amb participació interessant, en el grup “Dialectes”, on, el 16 d’agost del 2020, Batiste Bofí escrigué “Dels pecats del piu, el Senyor se’n riu; i els de la xona, la Verge els perdona”, com ara, “Tota la vida!” (Nadia Azorín Perez), “Tota la vida s’ha dit” (Toni Royo Pérez), un en què Joan Colera respon que es diu a l’Horta de València.

Com veiem, una manera més oberta de veure la vida i de viure-la. I, per descomptat, un tema que interessa a moltes persones catalanoparlants i en què, com ara, es plasma el matriarcalisme, àdhuc, en l’obra teatral valenciana “El virgo de Visanteta”, d’humor, creada en 1845 i en què la dona està ben tractada i, a més, on podem llegir els versos relatius als pecats del piu. En aquesta obra, al capdavall, el batle… es posa de part de la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones vinculades amb el treball sobre el matriarcalisme i  a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Açò també es plasma, com ara, en la rondalla eivissenca “Sa bona tria”, que figura en el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, en què uns capellans tracten  “A vore com se repartien es sous des platet: aquells que anaven per ses ànimes i aquells que es deixaven per alivi de vius” (pp. 13-14). Cada u exposa lo que fa i, finalment, el darrer capellà els diu: “jo, a Vila (…) lo que feim és que quan s’ha acabat sa missa me’n vaig a sa sagristia amb so platet, amb tots es sous, agaf es platet i el tir per amunt i dic a Déu.

-Au, tot lo que necessitis per ses ànimes agafa-ho i queda-t’ho, que ara és es moment i lo que caiga en terra serà per alivi de vius” (p. 15).

I tots els capellans celebraren molt aquesta manera d’actuar.

[2] Textualment.

[3] En l’original, “tanquil”.

[4]  Col·loquialment, el cul.

[5] Aquest seria el final de la dita.

[6] En el DCVB, “anar gros” figura com “esser ric, donar mostres d’abundància”.

[7] La del piu i la de la xona.

Reines (i dones) amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, en què la dona actua amb molta espenta i, fins i tot, en què, a més, la dona salva l’home i en què, igualment, és ella, com a reina i tot, qui dicta lo que cal fer (i ho fan), és “Na Marieta i es gegant”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIII de les “Rondaies mallorquines”. Un pare que tenia tres filles, Francina, Margalida i Marieta, se’n va a França i posa un anell a la mà dreta de cada una de les filles (p. 29). I, així, ell, en tornar-ne, sabria si havien fet bondat.

Al moment, veiem que un gegant es vist de dona i se’n va a la casa on són les tres germanes. I, com en una rondalla de Pineda de Mar, arreplegada a primeries del segle XX per Sara Llorens, la filla petita (ací, Na Marieta) és qui segueix les órdens del pare. I, en eixe sentit, com que Marieta té molta espenta i, encara que el gegant tracta de temptar-la, ella, ràpida i amb molta iniciativa, fa com que es menja un bocí i que s’adorm i, un poc després, Na Marieta se’n va cap al gegant i, amb una espasa, li talla una mà. I el gegant, que veu que Na Marieta és la jove que ell prefereix, que no l’accepta, aconsegueix que les altres dues se’n vagen, junt amb ell, al castell i que li facen tot lo que ell vol i, finalment, matar-les.
Però, quan torna el pare i diu a Marieta que se’n vaja amb el gegant, ella aconseguirà traure les germanes, un jove que també era en el castell del gegant i, fins i tot, ser la reina (p. 32). A més, el gegant, “li entrega ses claus de pertot i la fa senyora de la casa” (p. 32). No obstant això, Na Marieta, com que interpreta que el gegant tracta d’amagar-li informació molt important sobre les dues germanes, un poc després que el gegant se’n vaja a trescar món (p. 33), ella, amb molta espenta, “Es treu s’anell d’or que es gegant li havia posat i el deixa dins un calaixet de sa seva cambra; pren es rest de claus que es gegant li havia entregades i se’n va (…) a aquella cambra fosca” (p. 33), en què troba les dues germanes com també un jove, tots tres morts.

I, molt prompte, Na Marieta hi veu una ampolleta amb suc dins (p. 33), amb què ella unta “Na Francina, Na Margalida i es jovenet i, a l’acte, tots reviscolen” (p. 33). Tots quatre li conten que els havia passat i, a més, el jove, que era un príncep molt ben plantat i que li semblava viu de potències (p. 33), li dirà on viuen els seus pares.

Na Marieta, sense embuts, els diu que cal fugir d’aquell castell, agafar uns cavalls i fer via ràpidament. En troben quatre, se’ls reparteixen i ella diu:

“-Cap a ca nostra són ses feines! -diu Na Marieta-. De tu, confiam, oh, jovenet, que ens hi acompanyaràs.

-Primer em mataran que no vos deixaré! -diu es jovenet.

Donaren as cavalls cap a ca elles tres i, al punt, hi foren” (p. 34),  cap la casa on viuen les tres germanes

El príncep, sincer i agraït, davant del pare de les tres jóvens, diu:

“-Molt senyor meu: aquesta filla vostra, Na Marieta, m’ha fet reviscolar, m’ha tornada sa vida. Som fadrí; ella, també ho és. La vos deman per casar, si ella ho consent” (p. 34). I, així, veiem que el jove reconeix que ella l’ha salvat (un tret molt associat amb el matriarcalisme). Tot seguit, el pare ho aplana a Na Marieta: serà lo que ella voldrà. I la jove accepta casar-se amb el jove. Passem, primerament, per la casa de la família de Na Marieta (de la dona, un altre tret matriarcal) i, ràpidament, fan via cap a les terres on viuen els pares del jove príncep: el rei i la reina, també els ho aproven, a banda de rebre Na Marieta “per filla i nora seva” (p. 35).

Un poc després, el gegant veu que ni Na Marieta, ni les altres germanes, ni el jove, són en el castell i, sense parar-se en palles, “Se posa damunt es cavallet verd i ja és partit a trescar món cerca qui cerca per on capllevava Na Marieta” (p. 35).

En un altre passatge posterior, i quan els reis ja han mort i Na Marieta ja és la reina del regne on vivia el príncep (ara, rei), el gegant es presenta i, des de molt prompte, Na Marieta, amb reflexos, sospita que hi ha algú que està entremig (en aquest cas, el gegant, en forma de ca, això és, de gos). I ella, diligent i que, a més, és qui marca les directrius en el regne, actua amb molta espenta:

“-Que li facen un bagul i que el se’n duguen a soterrar!

-Què vol dir una bagul? -diu el rei.

-Vol dir que l’hi ha de fer -diu la reina-. Creu-me que amb aquest ca hi ha misteri!

(…) Mira -diu la reina-. I no sols li han de fer un bagul sinó que han de tocar les campanes!

-Ca, dona! -diu el rei-. I què diria la gent?

(…) diu la reina-. Ses campanes han de tocar (…).

El rei passa per orde que facen un bagul as ca i que toquin de mort totes ses campanes de la ciutat.

I així es va fer, i tota la ciutat s’alçà” (p. 37).

Per tant, no sols la reina proposa, amb les seues iniciatives, sinó que el rei les accepta i ordena que es faça lo que ella ha dictat i, a banda, això comporta que tota la ciutat es lleva i, així, passa a l’acció.

Però la reina encara fa més: ordena que facen un soterrar en el jardí, “però, abans, que escorxin es ca!

El rei digué que fessen lo que manava la reina” (p. 38). Un altre exemple de matriarcalisme, que podem veure en moltes rondalles com també en molts relats sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la dona té la darrera paraula i es fa lo que vol la dona, persona molt oberta.

“I soterraren ca i gegant dins es jardí de cal rei i tot romangué pla i igual” (p. 38) i, així, el regnat pogué fer via de manera més plana i senzilla, àdhuc, el rei, la reina Marieta i els fills que tingueren (p. 38).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones nobles, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En la rondalla mallorquina  “En Mirando”, que figura en el Tom XIII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, com que el drac s’atrau pels objectes que li presenta En Joanet, el jove, en cada moment, el domina i el porta on vol. Així, podem veure que “En Joanet prova d’estirar-lo pes dogal, En Mirando segueix i, En Joanet, des d’allà, cap a cal rei! I En MIrando, darrere darrere, com un xotet de cordeta” (p. 10), és a dir, en sentit figurat[1], com una “persona que es deixa dur o influir massa per les altres, que no té voluntat pròpia”, o siga, que En Joanet menava el drac com volia i on volia. I, en aplegar a la cort, el rei ordena que En Joanet es faça càrrec d’En Mirando i, llevat de la reina (en aquest cas, envejosa), “Tothom romangué a pler i satisfet d’aquella feta d’En Joanet” (p. 11). I, a més que En Joanet aconsegueix fer lo que li ordena la reina, en el seu intent de desprestigiar-lo, podem llegir paraules que plasmen el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i, no solament, la manera d’actuar de moltes persones del primer terç del segle XX, quan fou recopilada aquesta rondalla:

“Paraula de rei no pot mentir!

I sa meva ha d’esser així!”.

I, ¿per què? Doncs perquè es considera (i ho podem veure en moltes rondalles) que un rei ha ser model a imitar i, en eixe sentit, que ha de ser el primer que intente complir lo que promet, lo que diu en públic, etc., fet que explica que, en eixes rondalles, es considere positiva la persona noble, no necessàriament pertanyent a la noblesa.

Un poc després, la jaieta passa a l’acció i diu a En Joanet què ha de fer per a superar la prova… i ell ho aconseguirà. I, a més, apleguen a la cort i, el drac, quan En Joanet li pregunta per què s’ha rist, fa com molts nens: dir la veritat. Així, podem llegir que el drac respon “¿I qui no hauria rigut, allà on tants d’homes com eren venguts, i no eren estat capaços de fermar-me, i haver hagut de venir una donzella a posar-me es dogal?

I tothom exclamà:

-MIrau! I li ha dit donzella, i és donzell” (pp. 13-14).

En el moment d’escriure aquestes línies, 29 d’octubre del 2021, puc assegurar que hi ha moltes persones que sí que coincideixen en què moltes dones nascudes abans de 1920 i catalanoparlants tenien facilitats per a fer com En Joanet, lo que, popularment, s’ha dit que era cosa d’hòmens (potser per la difusió de la cultura castellana, sobretot, arran dels decrets de Nova Planta del primer quart del segle XVIII). Això fa que texts com el que adés hem escrit, no els vegen estranys, sinó en què veuen reflectides àvies i mares.

Però En MIrando dirà més, com ara, “El rei, que és un home tan destre i tan trempat per totes ses coses, allà on es creu tenir criats, té criades; i allà on es creu tenir criades, té criats” (p. 14).

El rei, que volia saber més, ordena a En Joanet que demane a En Mirando sobre eixes paraules i, aleshores, ix un tema que, al meu coneixement, no sols plasma la prostitució, ja que la reina, no tenia dones sentinelles, sinó hòmens disfressats de dona, per a fer amb ella coses que no pertocaven poc ni gens, aquelles còrpores pecadores (pp. 12-13), sinó que, per eixe motiu, i, un poc després de dir En Mirando aquests fets i que el rei ordene que maten la reina roín, “En MIrando resultà esser una ànima encantada per amor des pecats de la reina i, amb sa sentència del rei, romangué desencantada i se n’anà allà on el Bon Jesús va dispondre.

Ara, En Joanet, vist de tothom que no era En Joanet sinó En Joaneta, el rei es casà amb ella” (p. 13).

Per tant, el rei, no sols no s’inclina per la perversió, sinó que es decanta per la noblesa (En Mirando) i per les persones que li són fidels i que són obertes i treballadores, que superen les proves i que li mostren que estan disposades a contribuir a un regne en què es primen les persones amb molta espenta i en què, aquestes, rebran el suport del rei. Tots aquests, trets vinculats amb el matriarcalisme, com veiem en moltes rondalles en llengua catalana.

Cal recordar que la figura del drac, originàriament, està relacionada amb la dona i que, més bé, sembla una metàfora del cavall, molt sovint associat a la noblesa com també a la part emocional de les persones.

Finalment, diré que ha sigut una de les rondalles que més m’ha agradat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Partim de la definició del DCVB referent a “xot”, en què s’inclou la forma “xotet de cordeta”.

Dones que aplanen el camí a jóvens, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme, que la dona no és un figa molla i que, a més, es fa lo que vol la dona (encara que, en bona part de la narració, aparega sota el nom En Joanet), és “En Mirando”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIII. En ella, “Un fadrí i una fadrina, enamorats un de s’altre fins a ses rels de sos cabells” (p. 7), veiem que “Ell cau soldat i se’n va a servir; i ella, se n’hi va darrere ell” (p. 7).

Això fa que la jove, amb molta iniciativa i que, molt prompte, es troba amb una “jaia encallada, que demanava ajuda a la gent que passava” (p. 7), i a qui la jove trau d’eixa situació, es veja compensada arran d’aquesta acció: “Aquella al·lota, que seguia ses petjades de s’enamorat, (…) se’n compadeix[1], s’hi acosta i li allarga sa mà. Sa jaia s’hi aferra; sa jove pega tirada i treu sa jaia fora de sa bassa” (p. 7). Des d’aleshores, la jove comptarà amb dues cintes “que feien ses colors de s’arc de Sant Martí” (p. 8) i, així, “sempre que et veges estreta i apurada, les agafes amb ses dues mans i em crides amb tot es teu cor, i jo t’assistiré a l’acte” (p. 8). I l’agraïment, de la jove, com en moltes rondalles: “Germaneta, tantes de gràcies d’aquest do”  (p. 8) i “S’acomiada de sa jaia i cap a Ciutat manca gent!” (p. 8).

Immediatament, veiem que es presenta en un quarter, això sí, vestida com un soldat, i que, d’eixe moment ençà, tot i que coincideix amb l’enamorat però que el nuvi ha de partir cap a mars llunyanes i, en canvi, ella, cap a cal rei, ho farà com En Joanet. Afegirem que hem pogut llegir una altra rondalla molt semblant.

Al moment, veiem un personatge de rondalles, En MIrando, un drac que ella aconseguirà dominar i que, al capdavall, dirà que En Joanet és una jove. Però, des de molt prompte, la reina fa que En Joanet haja de superar proves que el rei accepta que s’hagen de portar a terme. Així, veiem que es fa lo que vol la dona (la reina).

En Joanet, durant molts passatges de la rondalla, compta amb el suport i amb la col·laboració de la jaia, que és qui el salva. Com a exemple, la primera vegada que li demana ajuda, li diu:

“-Oh, germaneta, que vaig treure de dins s’encallador! Vós que em donàreu aqueixes cintes i em diguéreu que, en veure’m apurada, vos cridàs, i compareixeríeu fos allà on fos, !, veiam si veniu més que de pressa a donar-me un camí per sortir de s’encallador a on m’ha tirat el rei amb aqueixa comanda d’En Mirando!

Encara no hagué acabades aqueixes paraules com, zas!, ja compareix sa jaieta de ses dues cintes”  (p. 9). I, ràpidament, la velleta li aplanarà el camí i, a més, li diu “Ja ho veuràs! (…) Hala, de pressa a demanar al rei ses coses que t’he dites[2]! I llavors, cap a menar En Mirando manca gent!” (p. 10).

A més, “En Joanet se’n va a demanar al rei (…); el rei mana as criats que li donin tot allò, que l’hi donin i, En Joanet, amb aquelles coses, cap as bosc d’En Mirando!” (p. 10). Com veiem, la dona, fins i tot, ja gran, actua amb molta espenta, com en més d’una rondalla valenciana arreplegada per Joaquim G. Caturla, i és la dona qui marca les directrius a l’home:  siga la jaia a En Joanet, quan fa el paper d’home, siga En Joanet quan (com a dona que fa de soldat), dicta què ha de fer el rei i el rei li ho accepta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] De la jaia.

[2] Són un mirall (un espill), una ensaïmada, un gibrell i un dogal, tot quatre, en relació amb el drac En Mirando.

Reines (i princeses) molt permissives, empàtiques i molt obertes

General, , , ,

 

Hi ha passatges de rondalles valencianes arreplegades per Joaquim G. Caturla en què apareixen Sant Pere o bé, per exemple, Jesus i Sant Pere, i que, des de molt prompte, em recordaren les paraules de Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en què diu que, en Catalunya, històricament, tant l’Església havia contribuït al poble, com el poble a l’Església, és a dir, d’una relació que podríem dir oberta, de tu a tu i que, no debades, es plasma en rondalles en llengua catalana.

En línia amb aquestes paraules, el 26 d’octubre del 2021, en Facebook, escriguí un post en relació amb un fet que, uns dies arrere, m’havia comentat un home de més de setanta anys, catalanoparlant, a qui conec des de fa més de quinze anys.

Aquest home, per a nosaltres, Joan, em comentà que havia hagut d’anar a una comissaria a renovar el carnet. I que, uns quants funcionaris (tots ells, en castellà), li feren observacions sobre la foto (el tipus d’ulleres i el color que tenien, el cordó que emprava per a les ulleres, les celles, etc.) fins al punt que Joan hagué de fer-se’n una altra… però sense ulleres, que fa anys que en porta.

Aquesta foto, que tinguí ocasió de veure-la, mostrava, com escriguí en Facebook, “una cara d’home com si les passàs magres, que no és el seu cas”.

Doncs bé, el funcionari que donà el vist-i-plau a aquesta darrera foto, quan la veié, li digué amb solemnitat: “Ahí verán un buen español y un buen ciudadano”.

Aprofitant aquesta anècdota, en aquest post, preguntí “¿Què era lo que prioritzaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Eren molt obertes, fins i tot, als nens i als jóvens? ¿Afavorien un ambient molt creatiu o preferien la solemnitat? Gràcies. Jo, preferesc un ambient permissiu, molt obert, molt participatiu i creatiu”.

En relació amb aquestes preguntes, el 26 d’octubre del 2021, en el grup “Dialectes”, Pere Izquierdo Tugas plasmà “Eren més obertes les àvies (nascudes al 1912 i al 1917) que els pares” i, el 27 d’octubre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Pere Ramon Nadal em comentà que “Ens hi trobem prou sovint. Veïns nostres porten vivint molts anys a casa nostra i mai han fet un petit esforç, a vegades, ni per entendre’ns.
La gent de parla catalana, en general, ha estat molt més permissiva. Potser aquest és el nostre error”.

En vincle amb les preguntes d’aquest post sobre la solemnitat, el 27 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí una entrada en què deia que, “En moltes rondalles en llengua catalana recopilades fa més de cent anys, o, si més no, valencianes i de fa uns quaranta anys, el rei (o bé la reina, o la princesa), trien més una actitud oberta, noble, sensibilitat cap als ciutadans i, àdhuc, el servir els habitants del regne i ballar[1].

La pregunta és: ¿preferiríeu persones així, fins i tot, com a cap d’estat, o en triaríeu de les que prefereixen la solemnitat, els protocols, l’enginy, la minuciositat i l’obediència cega? Gràcies. Jo preferesc la primera opció que hem exposat”.

Abans de passar a les respostes, direm que, indistintament de comentaris relatius a si hauria d’existir la monarquia com a forma de govern, recordarem que, a primeries del segle XX, en molts estats del món, sobretot, en Europa, qui feia de cap d’Estat era un rei. Per això, en moltes rondalles apareixen reis, reines, princeses, prínceps,…

Les respostes, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 27 d’octubre del 2021, foren “Com a caps d’estat democràtics, evidentment, és preferible una persona empàtica” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “El cap d’estat, (…) que tingui una gran empatia per saber governar” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet, contestà “La primera opció, sempre”.

Quant al tema de com actuaven els reis i, de rebot, la gran majoria dels habitants, cal recordar el refrany “Del color del Rei es tinyen els vassalls”, amb què es vol indicar que la població tendeix a imitar i a seguir les directrius i l’estil d’actuar i de viure de qui governa, començant pel del cap d’Estat. I  també que, en eixe sentit, per exemple, l’historiador Jaume Vicens Vives (en 1954, en “Notícia de Catalunya”) o, com ara, David Algarra Bascón  (en el 2015, en “El Comú Català”), comenten sobre el vincle estret que, històricament, hi ha hagut en Catalunya, entre l’Església i la comunitat, els habitants.

De fet, com comentí el 27 d’octubre del 2021, a ma mare, en moltes rondalles en llengua catalana, els reis, fins i tot, van als pobles, estan en contacte amb treballadors o, per exemple, es diu que un rei ha d’estar disposat a servir els habitants (com figura en la rondalla valenciana “’El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges’ (Arreplegada a Elx)”), recopilada per Joaquim G. Caturla, en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”: “El príncep (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones que el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits” (p. 23).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En moltes rondalles apareix el ball, fins i tot, en la cort i, en una quantitat menor, el rei va de cacera junt amb altres persones pròximes.

Això ens pot dur a la idea que els catalanoparlants estem més vinculats amb la diversió amb moltes persones (lo col·lectiu) que amb les accions en què intervé material militar (la cacera, amb menor nombre de persones), de la mateixa manera que el jardí (un altre element de signe matriarcal) està present en moltes narracions, com ara, entre les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Dones molt col·laboradores, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

 

En la rondalla “En Joanet i sa donzella desencantada”, que figura en el Tom XII, també veiem que En Joanet aplega a un acord amb un amo, a canvi de fer-se càrrec d’uns porcs i, encara que l’amo li diu que no pot acostar-se als porcs del barranc, En Joanet optarà per anar-hi. I la filla de l’amo, que veu que el jove té facilitat per a canviar a l’animal que més li convé en cada moment, decideix contar-ho a son pare.

Fins i tot, la filla presencia dos intents d’En Joanet per tombar el porc senglar del barranc i, com que veu que el lleó (En Joanet, que s’hi ha transformat), diu al porc senglar

“- I si jo tengués un pa fet de l’hora,

una besada de donzella i vi,

de tu, veuria la fi” (p. 85),

ho amolla a son pare. Aleshores, l’amo es posa de part del jove i, així, diu a la filla que tractaran de posar-ho molt fàcil a En Joanet, amb la intenció de desempellogar-se de l’esmentat animal: “L’amo, l’endemà (…) diu a sa madona que han de pastar per fer just un pa per una cosa secreta que ningú no ho ha de saber” (p. 86).  I així ho fa la dona.

A més, la filla, com que vol veure com es desenvolupa l’acció i aplanar que En Joanet guanye, “En Joan, quan va veure sa seua bona, ja és partit cap as barranc; i, sa filla de l’amo, darrere darrere ell!” (p. 87).

I, quan En Joanet torne a dir lo que, si tingués, podria fer miques el porc, la jove, “bota sa paret cabrera i se’n va corrents as lleó, li dóna es pa de l’hora i es garraf de vi i li besa as mig des front” (p. 87) i, ràpidament, En Joanet guanya la mà a l’animal.

Un poc després, passem a un altre passatge en què pren part el jardí (molt vinculat amb el matriarcalisme), i el falcó “tornà home, tornà En Joan amb s’ou d’aquell colom amb sa mà. Li surt a camí sa maneta vola qui vola. (…) Se n’entren dins aquella cambra i dins s’alcova a on estava encantada sa donzella” (p. 89). I, tot i que la maneta esclata l’ou en el front de la donzella, i ella ho agraeix (“Per amor de Déu sia, Joanet. M’has desencantada!”, p. 89), tot seguit veiem unes línies amb signe matriarcal:

“Ella pega bot des llit i se’n va a agenollar-se as peus d’En Joanet.

-Davant de mi, no s’agenolla ningú i, sobretot, vós, imperial senyora, que no sé qui sou però sé just una cosa: que som i vull esser sempre un criat vostre” (p. 89), com també quan, al moment, llegim que la maneta voladora… recupera el cos que tenia, n’ix “una donzella quasi tan gentil com la desencantada” (p. 89) i, tots tres, En Joanet, aquesta dona (que havia sigut una mà voladora) i la donzella desencantada (la princesa), se’n van cap a la cort. I, com que veiem que hi ha hagut col·laboració, ens resulta molt fàcil copsar el detall següent, també de línia matriarcalista:“S’hi posen sa princesa davant; i En Joan i sa dama, darrere” (p. 89). I, al capdavall, amb l’aprovació del rei i de la reina, es casen En Joanet i la princesa (p. 89). 

Veiem, novament, en aquesta rondalla mallorquina, que l’home prefereix que siga la dona qui porte la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la de les que m’han recomanat publicacions sobre rondalles a què hem accedit i la de les que em fan costat dia rere dia.

L’àguila (la dona) tria, amb molta espenta i molt oberta

General, , , ,

 

En la rondalla “En Joanet i sa donzella desencantada”, també entren tres animals i escenes semblants a rondalles que ja havíem vist, (com ara, arreplegades per Joaquim G. Caturla, en “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”), en què intervenen un lleó, una ca llebrer i un falcó que es volien fer un repartiment d’una ovella. En Joanet farà una proposta sobre com compartir-la els tres animals i ells, en agraïment al paper que ha desenvolupat el jove i a com s’ha fet la selecció de les parts de l’ovella, atenent a cada u dels animals, triaran fer-li costat, aportant-li una habilitat (p. 73). Aquesta rondalla també ens convida a posar els mitjans (o bé mitjans molt escaients) per a cada moment, i trau el tema de l’agraïment.

Un poc després, En Joanet, amb molta espenta i amb el fet de transformar-se, ell, en falcó, va cap a un ermità (p. 75). A més, també en la mateixa rondalla (p. 79), trobem que una àguila enviada per un tercer ermità, l’àguila de Portugal, entra en contacte amb el falcó i que, aleshores, l’aguila fa de dona (es fa lo que ella ordena al falcó) i el falco, el de l’home, i, a banda, és ella qui el salva: “Bo, em sembla que ja no tenc pus feines per aquí. Ja teniu a la vista es barranc i es porc senglar que tant cercàveu” (p. 80) i, així, igualment, ella (l’aguila de Portugal) aplana molt el camí a l’home, això és, a En Joanet.

En relació amb el paper que En Joanet tria, el de criat de la dona (de la maneta voladora), el 23 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí que “En Joanet (l’home) diu a una maneta voladora (la dona):

‘Som i vull esser sempre un criat vostre’ (p. 89).

I la maneta (la dona) li ho accepta. Per tant, es fa lo que vol la dona. ¿Què opineu? Gràcies. Jo ho considere un exemple de matriarcalisme”. Conxita Margarit estava totalment d’acord amb la meua opinió i li escriguí “El meu avi matern (nascut en 1906) deia ‘Normalment, la dona va a l’home [a demanar-li opinió], però es fa lo que la dona vol’ i ‘Manen els hòmens [, en lo jurídic], però es fa lo que vol la dona [, molt sovint, amb decisions preses en casa]”. Un altre comentari que ens plasmaren fou “A mi, un cop, em va dir la meva sogra ‘Nena: tu, a tot dius que sí, però, després, fas el que vols, no?’. I així és” (Montserrat Carulla Paüls).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que indiquen a l’home què cal fer, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i el fet que l’home fa lo que li dicta la dona és “En Joanet i sa donzella desencantada”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XII. En ella, “un jovenet que nomia Joan, molt viu de potències (…), pega una mica més fort amb s’aixada, s’aixada passa per endins, es fa un forat gran, En Joan s’hi afica i per endins i per endins, (…) surt a un jardí” (p. 65) i, al moment, “una maneta de senyora volant volant, i li fa senya menant-los-en dins un menjador” (p. 65). En el paràgraf immediat, llegim que “Sa maneta féu senya a En Joan que s’assegués i que menjàs.

En Joan s’asseu, s’aborda” (p. 65).

I, així, des del principi de la rondalla, En Joanet fa lo que li ordena la maneta voladora que, a més, era una dona. Per això, veiem que “sa maneta li féu senya de que la seguís.

En Joanet la seguí i sa maneta pren per dins es jardí per un caminal i llavors per un altre caminal, i En Joan darrere darrere” (pp. 65-66), en línia amb el refrany “A on va la corda, va el poal”.

A més, no sols En Joanet, de bon matí, es lleva, sinó que, igualment, li compareix “sa maneta volant volant, li fa senya de sortir de sa cambra, el se’n mena as menjador (…) i sa maneta pren cap as jardí” (p. 67). I, a banda, en la rondalla, fins i tot, veiem escrit “En Joan (…), sempre seguint ses accions que veia fer a aquella maneta” (p. 67), un detall més i d’acord amb el matriarcalisme i amb unes paraules del meu avi matern (1906-1992): “Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona”.

En passatges posteriors, la maneta conduirà En Joanet cap al jardí (p. 68), un detall que veiem en moltes rondalles mallorquines i que podríem vincular amb la Mare Terra, fins que, un dia, aplega a una alcova, on veu una dona tombada en un llit i viva: una fadrineta “amb un alenar acompassat i de persona sana. Aquella fadrineta era bella com un sol, una vertadera pintura” (p. 69). I, com que, a En Joanet, li cau una goteta de cera sobre la galta de la fadrina, la jove es desencanta, el reconeix. I, un poc després, ràpidament, la maneta voladora li diu “si tu fas tot lo que ara et diré, encara podríem desencantar mi [1]senyora” (p. 70). I ell, fidel, manifesta a la maneta voladora (que és una dona) que acceptarà portar a terme lo que ella li indique: “digues de pressa tot lo que he de fer per tal desencantament, i ho faré” (p. 70). Així, igualment, veiem el tema de la col·laboració,… amb la dona com a cap i activa, des de bon matí (com ací, la maneta) i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Textualment.

Dones i princeses amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En la rondalla “Es fill del rei Murteral de França”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que podem llegir en el Tom XII, un rei encoratja el seu fill, En Bernadet, a ser ell qui prenga el regne, perquè el pare ja es fa vell i, per això, considera que caldria que En Bernadet es casàs amb alguna jove. Però, com que En Bernadet li diu que no en troba que li òmpliga el cor, comenta al rei Murteral que ha triat “anar a fora regne, veiam si faria tec” (p. 44), això és, aconseguir lo que el jove es proposa. I ho assolirà, però, immediatament, intervé una dona vella (una fadeta), que, li diu que el rei d’Espanya té una filla bella com el sol, Na Catalineta (p. 45), però tancada i, com que En Bernadet vol parlar amb ella, demana a la fadeta “Quin remei hi hauria per jo poder-la veure?” (p. 45) i ella, li ho aplana: fer que puga veure canaris, perquè li’n fan fal·lera.

I així ho fa, Per tant, el príncep segueix les directrius de la fadeta, qui, com ell comprova en diferents ocasions, no li ha mentit. I, com veiem, en més d’un passatge, els canaris s’acosten a Na Catalineta, se n’ixen cap a on és En Bernadet i un home que li fa de criat. Fins que, un dia, després que ell destacàs la bellesa de la jove, el príncep demana a Na Catalineta com podrien veure’s tots dos sense que ho copsàs el rei d’Espanya, és a dir, el pare de Na Catalineta. I, immediatament, li ve al pensament una  idea: una mina de vidre, subterrània, i que connectarrà amb la torre on ella es troba (p. 49). Així, ens trobem amb un príncep, jove i amb molta iniciativa i amb molta espenta.

En Bernadet encomana la mina i tot seguit, uns quants treballadors es posen fil a l’agulla, i, molt prompte, veiem que, quan el príncep aplega a la torre, Na Catalineta pregunta:

“-Qui és que toca la porta –diu Na Catalineta.

-Un criat vostre- diu En Bernadet.

Aquí, Na Catalineta el conegué i se’n va i li obri sa porta de s’auberjó” (p. 51), o siga, d’una cambreta d’una habitació, per vestir-s’hi. Veiem com, en aquest passatge, En Bernadet figura com a criat de Na Catalineta.

Però, molt prompte, Na Catalineta, capta que ve el rei, ho comenta a En Bernadet, per a que fuja i ell, sense pensar-s’ho dues vegades, ho fa. I, durant el trajecte, es trenca la mina de vidre i ell restarà en una situació difícil i tria enviar un missatge a Na Catalineta. La jove, immediatament, com que vol que En Bernadet reviscole, se les enginya per a eixir-se de la torre i anar cap al regne de França, on està En Bernadet, com molt bé comenta a la seua dida: “Me’n vaig ara mateix a can Bernadet! (…) Me n’hi vaig i me n’hi vaig!” (p. 54). I la dida també ho farà.

Aleshores, troben persones que els ho feien molt fàcil i, sobretot, un dia, escolten que un tord diu a una tórtora què caldria fer per a salvar el fill del rei, això és, En Bernadet, i van ràpidament cap a la cort. A més, quan ja són davant cal rei Murteral, trien vestir-se de metge i de criat de metge i se’n van a un hostal.

A banda, com que moltes persones confien en el metge nou, ho comuniquen al rei, qui, sense parar-se en palles, fa que es presente. I així actua el metge nou, Na Catalineta.

I, d’aleshores ençà, el rei li diu “Diga tot quant li hem de posar (…) i, a l’acte, l’hi posarem” (p. 58) i, així, tria actuar com la dona (el metge nou) li ordene. El príncep, En Bernadet, a poc a poc reviscola fins que, un dia “Pegà bot des llit” (p. 59) i el rei i En Bernadet deixen que el metge i el criat facen marxa (p. 60). I Na Catalineta i la dida, immediatament, “Se’n van a cas sastre, es treuen es vestits que havien manllevats de metge i de criat (…), es tornen a vestir de dona, i ja són partides des d’allà a ca seua, cap al castell del rei d’Espanya” (p. 60).

Uns dies després, i amb Na Catalineta en la torre, aplega En Bernadet, amb molta espenta i li conta que “un metge estranger m’ordenà” (p. 61), això és, una dona (Na Catalineta), “aquí em té Vossa Altesa, prompte a servir-la i dar-li gust en tot quant siga bo” (p. 61).

Ella li demana si coneixeria el metge, si En Bernadet el veiés. I ell, sense embuts, li diu que sí (p. 61).

Finalment, tot i que el rei d’Espanya no estava a favor de les noces, el fet que el rei de França, Murteral, sí que les aprovàs i que, com també el príncep En Bernadet, estaven a favor de Na Catalineta, van a cal rei d’Espanya, li comenten lo que ha fet que En Bernadet reviscole (p. 63) i, uns dies després, “El rei d’Espanya anà a cal rei Murteral i dins es tres dies, es féu s’esclafit: Na Catalineta i En Bernadet es casaren” (p. 64).

De nou, veiem que la dona (Na Catalineta), que actua amb molta iniciativa i amb molta espenta, a més, activa, és qui marca què haurà de fer l’home (En Bernadet) i que ell, qui es presenta com a servidor de Na Catalineta, l’accepta.

Agraesc la col·laboració de les personse que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

Senyores i dones amb molta iniciativa, molt col·laboradores i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb el tema del jardí, del jardiner i de la dona jardinera, vinculats amb el matriarcalisme, com també, per exemple, amb el fet que la dona és qui té idees que aplanen molt els hòmens (en aquest cas, un jardiner i els seus fills), en la rondalla mallorquina “La bona reina i la mala cunyada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XII, en què es parla d’una jove garrida, graciosa i molt modesta (p. 104), i del rei, que encara era fadrí i atret per les dones, com ara, per la filla major del sabater (p. 104), trobem un rei molt obert a tots els habitants del regne i, per això, parla amb el sabater i, tot seguit, també es mouen el sastre i l’argenter (p. 105).

Però, un poc després, s’inicia una guerra i, aleshores, al mateix temps que el rei se’n va a la lluita, la cunyada, envejosa de la dona del rei, amaga en una caixa els dos fills de la reina i “l’amolla a un riu” (p. 107).

Un poc després, i, com en una altra rondalla també arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, un home (en aquest cas, un pescador), es troba la caixa, l’agafa i, immediatament, se l’emporta a sa casa (p. 108).

Al moment, veiem que la dona del pescador té un infant de tres o quatre mesos. I, com que no podria donar prou de mamar als fills del rei, “Es pescador cercà altres dones que també alletaven, i foren de tan bon manament que s’ho repartiren per donar cada una un sadoll a aquells dos angelets, que (…) massa veien que eren de qualcú de qui hi ha dalt”, això és, de la noblesa (p. 108). Em cridà l’atenció el detall de la solidaritat i de la col·laboració ràpida de les dones i, a banda, el paper actiu que fan les dones en aquesta rondalla.

No obstant això, el pescador veia que seria interessant cercar una dona que pogués ajustar-se als nens, i troba una senyora rica, casada i sense infants però amb quasi cinquanta anys, a qui li hauria fet goig tenir-ne (p. 109), motiu pel qual els acull i els tracta i fa que cresquen molt i en un ambient molt obert i molt favorable al desenvolupament dels xiquets, a qui posarà per nom Na Catalineta i En Bernadet.

La senyora, quan Na Catalineta i En Bernadet ja tenien sis o set anys, diu al pescador, en senyal d’agraïment (un tema viu en moltes rondalles mallorquines): “He pensat que vós, amb la vostra barquera (dona i infants), vengueu as meu jardí per cuidar ets arbres i ses plantes que hi ha i per tenir esment a En Bernadet i a Na Catalineta, vós que heu demostrat estimar-los tant, que les me duguéreu perquè els fes de mare.

El  pescador, ja ho crec que estigué conforme (…) i sa dona i ets infants, i des d’aquell dia, foren es jardiners d’aquella senyora, cuidaven es jardí de lo més bé i tenien tot s’esment del món d’En Bernadet i Na Catalineta, que les estimaven com si fossen fills seus” (p. 110) i que, com sabem, eren els fills dels reis.

Un poc després, veiem que el rei torna de la guerra (p. 110) i que, en passar per la cort, veu que la cunyada havia tancat la reina en una torre i, en lloc d’anar contra la cunyada, opta per una via que farà que la cunyada li ho pose molt fàcil:  eixir a passejar amb un cotxe. I, molt prompte, veu el jardí de la senyora i els dos xiquets, En Bernadet i Na Catalineta, que li eren molt familiars, que jugaven amb els fills del jardiner (p. 111).

I, en línia amb el vincle que té la cultura matriarcal, per exemple, amb el jardí i, a banda, amb el fet que el rei figura com una persona molt oberta, veiem que el monarca “Demanà, així mateix, as jardiner de qui eren aquells dos minyons tan ben vestits i tan bencarats. Es jardiner, just, li digué que eren de sa senyora des jardí” (p. 111). Un rei molt obert, uns ciutadans, també i, a més, la dona (la senyora) és qui indica què cal fer i és qui talla el bacallà, ja que el jardiner n’és un servidor, això sí, ben tractat per la senyora, molt oberta (p. 111). Afegirem que, en aquesta rondalla mallorquina, es tracta prou el tema del jardí i que, àdhuc, ix el de l’educació a l’aire lliure, com també que la dona (siga senyora, siga madona,…) està ben tractada i tracta bé el marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.