Resulta interessant llegir un article d’Alfons Llorenç “Focs, falles i sàtires” (http://www.laxarxa.cat/actualitat/cultura-i-xarxes/noticia/focs-falles-i-satires), publicat en la web “la xarxa.cat”, quan, en parlar sobre les falles i l’erotisme que hi va adjunt, comenta que “Un poble tan vitalista com el valencià ha acceptat sempre de mala gana les repressions i prevencions que la moral judeocristiana projecta sobre l’erotisme. Ha estat prou difícil negar al nostre País una dimensió espiritual, estètica i artística i presentar-lo com a pecaminós. Els moralistes ho tingueren ben costera amunt l’imposar a la gent la consciència de pecat contra el sexe. No deixa de ser simptomàtic que s’atribuesca a un cardenal valencià, ben devot, per altra banda, de la Marededéu, l’expressió tan popular ‘Dels pecats del piu, el Nostre Senyor se’n riu’

L’erotisme sol donar-se junt a la sàtira” (pp. 5-6).

I, de fet, quan Alfons Llorenç parla sobre la sàtira, porta a unes paraules perfectament traslladables a la música eròtica i a la que tractem ací: “S’exerceix el sarcasme i la crítica individual o col·lectiva, es manifesten opinions sobre pràctiques ciutadanes, actuacions municipals i realitats socials. (…) Queda un a consciència vaga de predisposició a la mordacitat, a l’expressió procaç, a la paròdia. I, ha estat constant el trobar-se millor; ens ha agradat mirar les coses des d’un prisma sarcàstic, que, difícilment respectava res, ni el veí més desgraciat, ni l’amor sublim de la litúrgia més sagrada, com passava a les falles” (p. 6). 

En relació amb aquestes paraules d’Alfons Llorenç, especialment, en les de l’expressió popular sobre el piu, direm que, tant aquesta expressió, com, per exemple, comentaris de Sant Pere, o bé de Jesucrist a Sant Pere, en més d’una rondalla valenciana, plasmen molt bé que lo religiós és tractat d’una manera oberta i planera[1]. Així, en la rondalla “Les faves del cel (Arreplegada a Mutxamel)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, en què es comenta que, “Per un costat Joan era un bon home, però no tenia espenta, era incapaç de fer mal a ningú i excessivament ingenu” (p. 133), a diferència de la dona, Vicenta, qui “tenia un geni massa viu” (p. 133), Sant Pere s’acosta a la casa on viuen Joan i Vicenta, i el sant pregunta“-Joan, Què vols?” (p. 134) i, al moment, llegim “Vinga, home, vinga –digué sant Pere, que era un tros de pa-“ (pp. 134-135). A més, Sant Pere, més avant, amb bones paraules, comenta a Joan que, com diu la dona, Vicenta, “Ai, Joan, sí que ets ignorant. Quina raó té la teua dona! Però no patisques, que no et deixaré caure. Et donaré una cosa millor: pren aquest burro” (p. 137). I, finalment, Sant Pere, per a que un home que arramblava amb tot lo que Joan i Vicenta, una parella molt oberta i planera, però humil econòmicament, aconseguien, li regalarà una porra i, Joan (ara, sense ingenuïtat) dirà al malfactor “Compont-te, porra!” (p. 138), fins que el veí tornarà tot lo que havia robat “i Joan i la seua dona i els fills visqueren feliços a partir d’aleshores gràcies a sant Pere” (p. 139).

Tornant a les frases d’Alfons Llorenç sobre l’erotisme en les festes vinculades amb el País Valencià i amb l’humor, direm que, el 28 d’octubre del 2021, pregunti en Facebook si tenien humor les àvies (o bé, les mares) dels lectors, en cas que haguessen nascut abans de 1920. Comentí que la meua àvia materna (nascuda en 1910), sí que en tenia. I, aleshores, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), em plasmà, respecte a les cançons eròtiques, “A mi, m’agraden, Lluís!!!!” i, per exemple, Maria Sarrà, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, responia “Interessant!!”. I, quant als pecats del piu (de què fa esment Alfons Llorenç), afegirem que hi ha una dita valenciana, més llarga i, a més, molt interessant, en què inclou la Mare de Déu i la xona (la vulva) i qui, àdhuc, la fa un poc més extensa. La que publiquí en el meu mur i en distints grups de Facebook el 30 d’octubre del 2021 diu així:

“Dels pecats del piu,

Nostre Senyor se’n riu;

i els pecats de la xona,

la Mare de Déu els perdona”.

 

Tot seguit, vaig adduir “Aquesta dita és molt coneguda. ¿Què opineu? ¿Quines altres, de la mateixa línia, en coneixeu? Gràcies”.

Direm que és una dita prou estesa, àdhuc, per part de catalans, encara que, majoritàriament, entre valencians i que hi ha catalanoparlants de les Illes Balears que s’hi senten atrets.

En el meu mur, el 30 d’octubre del 2021, els comentaris foren “La primera vegada que vaig sentir aquesta dita, va ser al País Valencià, fa molts anys. A Catalunya, mai l’havia sentit” (Pere Baladron), “Que booona!!!!” (Marisa Vilalta Altes).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 d’octubre del 2021, ens comentaren “En conec una que diu ‘Figa calenta, cigala contenta’” (Narcís Oliveres).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, plasmaren “’I dels pecats del sés[5], ningú no vol saber més’[6]” (Maria Victoria Peris Escrig), “’Xiquetes: no patiu, que la figa és per al piu, tant en hivern com en estiu’” (Maria Victoria Peris Escrig). Recordarem que, el 19 de setembre del 2021, en el mateix grup, Maria Victoria Peris havia escrit:

“Dels pecats del piu,

Déu se’n riu.

Els pecats de la xona,

la Mare de Déu

els perdona.

Dels pecats del sés [= cul],

ningú no vol saber res”.

En resposta a aquest escrit de setembre del 2021, Joaquim Sanz li havia contestat “Dels pecats de la figa, Déu se’n riga”.

En relació amb la Mare de Déu i amb els perdons de la xona, el 31 de desembre del 2017, potser per a rematar l’any de manera festiva, Llorenç Garcia escrigué “’Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona’. (Proverbi valencià)” i les respostes, moltes, foren “És la continuació de ‘Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu’. (Tinc uns renglonets amb cada un dels refranys […])” (Ramon Navarro Bonet), “No els havia sentit mai. Vull saber-ne més” (Noemi NE), “Quina finura!” (Anna Maria Fabregat Gorriz), a qui Llorenç Garcia li contesta que “És part indissoluble del caràcter valencià”; “Socarroneria valenciana” (Manel Martí), “Doncs, va gros[7] -com diuen a Maó-“ (Enric Albert Calvera Belló), “Amén” (Montse RS), “Això fa goig” (Stephen Shull). Stephen Shull comenta a l’autor del post que ha vist les dues parts i que, “entre les dues categories de pecat[8], és aquesta la que més m’interessa més directament!!”, “’Dels pecats del piu, Déu se’n riu’. A Tavernes de la Valldigna” (Camarena Colomar Antoni), “I també ‘Dels pecats del piu, Déu se’n riu’” (Octavi Font Ten), “A Xàtiva, diem ‘Que diu el papero, que la figa és p’a fer-ho’” (Reme Canet). Anna Maria Fabregat Gorriz pregunta “Però, què és això? D’on traieu aquestes frases tan fortes?” i Reme Canet li contesta “De tota la vida, s’ha dit. Te’n puc dir més. Jijiji” i Anna Maria Fabregat, interessada, li escriu “Estic al·lucinada!!! Dis-me-les, per favor!”.

En aquest post, també podem veure “Has vist a Rosa?? Quina Rosa?? La que tenia la figa en Saragossa. A l’estiu, més bossa que piu. Rafel, de què?? En la bossa, tens pèl” (Reme Canet), qui, al moment, en part d’un comentari, afig “Açò és finor valenciana”. I més: “La bacora, per ser bona, / ha de tenir tres senyals: / clavillada, rebecada / i picada pel pardal” (Ramon Navarro Bonet), “Pecat amagat, mig perdonat” (Pere Vidal), “A Benicarló, solem dir ‘Normal: la figa, p’al pardal’” (Antonio Barrios Lopez), “Sou savis…” (Antoni Sans), “I no podria ser que el Nostre Senyor perdonara els de la xona, i la Mare de Déu, els del piu? Uff, això seria massa per a la carabassa!” (Josep Bas) a qui Llorenç Garcia li comenta “M’encanta el gir teològic que ha pegat la conversa”; “És la primera volta que ho senc. Com totes les dites, ja serà vell” (Paqui Tere Bertomeu Buigues), “Molt graciós. Per aquí, jo no l’havia escoltat mai” (Tere Gisbert), a qui Rosa Maria Vila Tapia li respon “Tot és molt valencià”.

 També es plasmaren els comentaris següents: “Per les debilitats ‘sexuals’, sempre hi ha tolerància més…” (Joan Perelló Sansó), a qui Josep Bas li escriu “Debilitats? Jo diria que fortaleses.

Pense que la tolerància ha sigut la manera de torejar el celibat religiós i no tant la promiscuïtat laica”, “Jijiji. Que graciosos sou tots!!” (Adelina Serres), “Jajajajajajaaa. Quin fart de riure” (Montse Blay Pallach), “Valencians al poder” (Rosa Maria Vila Tapia).

També veiem un post semblant i amb participació interessant, en el grup “Dialectes”, on, el 16 d’agost del 2020, Batiste Bofí escrigué “Dels pecats del piu, el Senyor se’n riu; i els de la xona, la Verge els perdona”, com ara, “Tota la vida!” (Nadia Azorín Perez), “Tota la vida s’ha dit” (Toni Royo Pérez), un en què Joan Colera respon que es diu a l’Horta de València.

Com veiem, una manera més oberta de veure la vida i de viure-la. I, per descomptat, un tema que interessa a moltes persones catalanoparlants i en què, com ara, es plasma el matriarcalisme, àdhuc, en l’obra teatral valenciana “El virgo de Visanteta”, d’humor, creada en 1845 i en què la dona està ben tractada i, a més, on podem llegir els versos relatius als pecats del piu. En aquesta obra, al capdavall, el batle… es posa de part de la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones vinculades amb el treball sobre el matriarcalisme i  a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Açò també es plasma, com ara, en la rondalla eivissenca “Sa bona tria”, que figura en el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, en què uns capellans tracten  “A vore com se repartien es sous des platet: aquells que anaven per ses ànimes i aquells que es deixaven per alivi de vius” (pp. 13-14). Cada u exposa lo que fa i, finalment, el darrer capellà els diu: “jo, a Vila (…) lo que feim és que quan s’ha acabat sa missa me’n vaig a sa sagristia amb so platet, amb tots es sous, agaf es platet i el tir per amunt i dic a Déu.

-Au, tot lo que necessitis per ses ànimes agafa-ho i queda-t’ho, que ara és es moment i lo que caiga en terra serà per alivi de vius” (p. 15).

I tots els capellans celebraren molt aquesta manera d’actuar.

[2] Textualment.

[3] En l’original, “tanquil”.

[4]  Col·loquialment, el cul.

[5] Aquest seria el final de la dita.

[6] En el DCVB, “anar gros” figura com “esser ric, donar mostres d’abundància”.

[7] La del piu i la de la xona.