Arxiu mensual: setembre de 2021

Dones laborioses, amb molta iniciativa i disposades a tots

General, , ,

 

 

En el document “Llibret de Falla Taüt 2017 by Falla Taüt Cullera – issuu” (https://issuu.com/fallatautcullera/docs/llibret_taut_2017_issuu), que es tracta d’un llibret de falla (això és, d’un informatiu que es reparteix amb motiu de la celebració de la festa de les falles i en què, entra altres coses, es fa una explicació en versos, sobre la falla gran i la falla infantil), de la “Falla Taüt”, de Cullera (la Ribera Baixa),  publicat en el 2017, hi ha un poema de línia matriarcal (el qual també podíem haver inclòs en l’apartat sobre sexualitat o bé en el de literatura matriarcal) titulat “De Juan Soler a Rosa Romero”, en què la dona està ben tractada i, a banda, en què se’ns parla sobre una dona amb molts trets com els que podem veure en molts escrits sobre dones catalanoparlants i que hem triat. Diu així:

“Com a oli en un cresol,

quan tu agafes el timó,

amb treball i il·lusió,

no hi ha cap detall

que es quede sol.

 

Un cabet ben moblat,

una ment com no hi ha.

Casolana i de bon plat,

del cuinar has fet un clam!

 

Gran matriarca i familiar,

sempre estàs disposada a tots.

Servicial i detallista

i sempre, sempre,

rodejada de nebots!

 

Filla i germana disposada,

una dona treballadora,

una mare d’experiències,

i una tia… consentidora!” (p. 48).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i als que em fan costat dia rere dia.

Dones amb caràcter, arriscades i molt obertes

General, , ,

 

Un altre document en què se’ns parla de matriarcat, és l’article “La figura femenina a Els Joglars: conversa amb Glòria Rognoni”, d’Anna Corral Fullà, dins del llibre “Dona i teatre al segle XXI. IV Jornades de debat sobre el repertori teatral català” (https://pdfslide.net/documents/dona-i-teatre-al-segle-xxi.pdf), a cura de Jordi Lladó i de Jordi Vilaró, publicat en el 2013. En aquest article, es pot llegir que, en Els Joglars, “francament, no hi havia gaires diferències: ens barallàvem com tots els grups, però sense aquest masclisme habitual. Tots i totes teníem la mateixa edat i hi havia tres dones (…). Quasi acovardíem en Boadella, que ens deia que formàvem un matriarcat. Ell anava al gra i nosaltres érem les que matisàvem, les que posàvem la sensibilitat; ens sentíem diferents perquè, com a dones, aportàvem una mirada pròpia, semblava que manàvem i ens sentíem satisfetes; per tant, la diferència i la desigualtat són fets obvis”. A més, addueix que l’obra que feren, “sense pretendre ser feminista oferíem una visió nova en què parlàvem amb molt d’afecte, però desacomplexadament de coses de dones: parlàvem de la regla, per exemple” (p. 110).

En el mateix article, hi ha una entrevista que Anna Corral fa a Glòria Rognoni, una de les membres del grup Els Joglars, qui respon “Jo gosaria dir que totes les dones que hem estat a Els Joglars hem estat dones fortes, amb caràcter; calia ser forts i entusiastes i valents –tots: homes i dones- per afrontar les responsabilitats d’una companyia. En la primera època, l’Albert sempre deia ‘això és un matriarcat’. Però no ho era, tots érem igual, i cadascú buscava i omplia el lloc que cobejava, i aportàvem el que volíem, en el bon sentit de la paraula. (…) i entre tots ho fèiem tot. Sabíem que ens havíem d’implicar i col·laborar en totes les tasques (…). De les dones, en puc dir que érem fortes, amb caràcter, i potser amb més caràcter que alguns dels nois del grup” (p. 120).

A continuació, Anna Corral pregunta a Glòria Rognoni “No éreu ‘bledes’, doncs?” i la primera part de la resposta és prou significativa: “No, no, això sí que no” (p. 120).

Veiem com, aquest article, com ara, va en una línia molt semblant a la de l’escrit “El misteri de la padrina”, redactat amb el pseudònim Llucieta i que figura en Internet, en què es plasma que “L’àvia Quima, la meva padrina, era una persona d’aquell temps, pastada a l’antiga, de costums tradicionals i molt fervorosa. En la seva joventut i fins molt entrada la vellesa va ser una dona valenta i voluntariosa, i una bona masovera d’aquell mas tan entranyable ubicat a Sant Climent. Llavors, en aquell temps, la padrina feinejava tot el dia a la masia, en les feines casolanes i en els treballs típics de la pagesia; a més, tenia cura dels seus fills, uns marrecs molt entremaliats que sovint la feien sortir de polleguera.

El seu espòs, en Pep, el meu padrí, era un home de pau i de caràcter reposat. (…) La padrina, era tot el contrari, era enèrgica i res li feia mandra. En fi, el que intento dir-vos és que aquella dona era una treballadora incansable i una gran matriarca” (p. 1).

Com veiem, bé en relació amb la companyia Els Joglars, bé sobre com era i com actuava aquesta padrina, en ambdós casos, reflecteixen molt la manera d’actuar matriarcal i, quant a l’escrit sobre la padrina (i, com, més d’una vegada, he comentat a ma mare), que la dona estiga més vinculada amb lo actiu i, en canvi, l’home ho faça més amb lo passiu o a una manera de respondre, si més no, més suau, ho he viscut, no sols en la meua família (començant pels meus pares), sinó, a banda, en moltes rondalles i en més d’un comentari en Facebook. Igualment, podem veure que la dona està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les rondalles és cosa de tots” (Ximo Caturla)

General, ,

 

En relació amb les paraules d’Albert Llueca, el 28 de setembre del 2021, després que la vespra hagués parlat amb ma mare i que ella em parlàs sobre el seu paper en els escrits que mon pare feia com a catequista, considerí interessant fer una pregunta, en el meu mur i en distints grups de Facebook, sobre les rondalles: “¿Considereu que contar rondalles a xiquets, a jóvens, a pares i a vells és una cosa de poble? ¿Preferiu contar-ne, per exemple, de les que vos narraven les vostres àvies (també conegudes com padrines o majores), com a mitjà de transmissió de la saviesa del poble? ¿Què opineu?

Personalment, considere que és molt important per a la formació de les persones i per al desenvolupament creatiu i del sentiment de comunitat”.

Les respostes, en el meu mur, el 28 de setembre del 2021, foren “Com si els nens i nenes de ciutat no els agradessin els contes. A Catalunya, hi ha colles de contacontes que van reunint canalleta i els van contant contes, i són a ciutat i als pobles” (Ricard Jové Hortoneda).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia, Ximo Caturla comentà “Contar rondalles als xiquets és una de les coses que més agraeixen ells. Jo tenia una iaia rondallaire i sempre ens en contava a les nits d’estiu.

Però ara sóc jo el iaio rondallaire. I les meues nétes n’estan encantades.

Això és cosa de tots i vos assegure que aprenen millor l’idioma”.

En el grup “Dialectes”, el 28 de setembre del 2021, comentaren “A mi, m’agrada explicar-ne i que me n’expliquin. De fet, quan expliquem arguments de sèries a un amic o quan expliquem ‘aventuretes’ nostres, no és una mica com si expliquessin contes també?”, a qui contestí “Des de xiquet, m’han agradat molt els contes. I, ara que he llegit moltes rondalles en llengua catalana, veig que, en poquíssims casos, hi ha una moralitat al capdavall de la narració, però que els missatges sobre com s’entén que hauria d’actuar una persona, sí que apareixen al llarg de moltes narracions: agraïment, iniciativa, obertura, bon tracte cap als altres, bon cor, etc. La lluita pel poder no és dels més esmentats, però sí, en molts casos, l’accés al poder fent lo que podríem dir joc net.

Per això, en part de les ‘aventuretes’ de què parles, sí que pot haver-hi una semblança amb les rondalles”. Maripepa Brustenga escrigué “És bonic fer-ho i crec que important perquè no es perdin. Però els nens d’avui no estan per aquestes històries. No s’hi senten reflectits.

En canvi, més grandets, volen que els expliquis coses de quan érem petits o joves o, fins i tot, dels besavis…Els serveix per comparar i per adonar-se de com es vivia no fa tants anys. Tinc nou nets”. Immediatament, li responguí “Jo, ara, més d’un dia, li’n conte, a ma mare (o bé, li’n comente) i ella s’ho passa bé.

Fins i tot, ha vist que, en moltes, la dona no és un figa molla”.  I Maripepa Brustenga afegí “És bonic això…

La dona, encara que, sovint, a l’ombra, mai no ha estat una figa molla”. Tot seguit, li fiu una xicoteta explicació de l’expressió “ser un figa molla”i li comentí que eixa era la forma correcta i no la que, “Més d’una vegada, es diu en femení”.

En resposta als comentaris de Maripepa Brustenga, Daniel Lucas Fuentes li escrigué “Sí que ho estan. Jo, als meus, els hi dormia amb contes i, cada dia, un. Al final, els havia d’inventar”. A continuació, comentí a Daniel Lucas Fuentes, que, al meu coneixement, “Això també és bo. Per exemple, pots dir al xiquet ‘I ara, tu, ¿com continuaries el conte?’. I, aleshores, dir-te ell, ‘¿Val que…?’. I tu, ‘Doncs, com havíem dit… i, a més,…’”.  Un altre comentari relatiu a les rondalles fou “A casa, als estius a la masia, ni hi havia tele, ni electricitat i, a la llum d’un cetilè, escoltàvem tota mena d’històries”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que comenten lo que caldria fer, que trien i molt obertes

General, ,

 

En l’article “Ciutadanes que han fet i fan història” (https://www.levante-emv.com/morvedre/2021/07/06/ciutadanes-han-fet-i-fan-54708238.html), escrit per Albert Llueca i publicat en el diari valencià “Levante-EMV”, a què accedírem el 20 de setembre del 2021, es comenta “jo com molts altres homes hem estat educats en un matriarcat”. A més, l’autor plasma un fet que, al meu coneixement, està desfasat, perquè moltes rondalles, i molts comentaris de persones (que han pres part en Facebook, que ens han enviat informació per correu electrònic o amb qui hem parlat), van en una línia en què sí que hi ha referents, per a les persones encara vives i per a les generacions futures, amb la intenció d’aconseguir lo que Albert Llueca escriu “societat igualitària”. De fet, es podrien aprofitar moltes rondalles en eixe sentit com també molts comentaris, com ja fan moltes persones que conec i a què la lectura de moltes entrades en la web Malandia els dona molta espenta i els fa estar molt obertes. Des d’ací, el meu agraïment a totes elles.

En relació amb aquestes paraules d’Albert Llueca, que el 25 de setembre del 2021 posí en el meu mur i, posteriorment, en distints grups de Facebook, junt amb les preguntes “¿Què opineu? ¿Quines han sigut les vostres vivències?”, direm que, en el meu mur, les respostes foren “Matriarcat!!” (Montserrat Cortadella), “Jo no m’havia fixat mai, fins ara que t’he anat seguint a tu, Lluís!!!!” (Ricard Jové Hortoneda[1]). A Ricard Jové, comentí que “Jo, lo que sí que havia observat, fa més de quinze anys (i que comentí als meus pares), era que, des de xiquet, m’havia sigut més fàcil relacionar-me amb dones que amb hòmens, ja que, amb moltes dones, com es sol dir, es podia parlar: eren més obertes.

És cert que, en l’escola a què aní entre els sis i els catorze anys, hi havia moltíssims castellanoparlants.

Amb els catalanoparlants, m’era molt més fàcil relacionar-me”. I ell m’afegí “D’acord, Lluís, però no hi havia donat importància!!!!” i li comentí el meu punt de vista: “Perquè a penes s’ha parlat del tema, Ricard”.

L’endemà, Carme Picas Guasch, en el mateix mur, escrigué “Un exemple: quan el meu pare havia de fer una carta en català, un cop fet l’esborrall, passava per mans de la mare, per corregir-lo. Ella tenia l’última paraula abans d’enviar la carta.

De la mateixa manera, era la mare la que triava la roba que ens havíem de posar els dies de festa. També decidia quan s’havia de pintar la casa”. El mateix 26 de setembre del 2021 trobí en Internet un escrit (que no l’alcí) en què es parlava d’una família en què la dona, en un moment en què les dones no tenien dret de votar en Espanya, deia a l’home… què havia de votar. Vinculat amb aquestes paraules de Carme Picas i a les cartes que escrivia son pare, el 27 de setembre del 2021, ho comentí a ma mare (a qui li llisquí eixa part del comentari) i em parlà d’un fet semblant (i no, precisament, puntual) en relació amb ella i amb mon pare i per mitjà d’un suggeriment, no d’una orde de dona de mà dura: “Els temes que havia escrit el pare, de catequesi[2], [ell], me’ls passava per a veure què em pareixien, a mi, si em pareixia massa fort, per a censurar-lo, canviar-lo… [I jo li deia:]

-Açò, podries retocar-ho.

I ho feia”.

De nou, veiem que es fa lo que vol la dona.

En relació amb les paraules d’Albert Llueca, el 26 de setembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, Antonio Rodríguez escrigué “Una mica fart de s’adoctrinament liberal pro gay, sa veritat”.

El mateix dia, però en el grup “Dialectes”, Silvia Jané, en resposta a un post que jo havia plasmat, em comentà “Aquest treball sobre el matriarcalisme està destinat a fer història!!!

Sense cap ànim d’ofendre, eh!!! Perquè em fa gràcia que hi hagi tantes preguntes i tants temes”. I, unes hores després, quan posí eixes paraules en el meu mur, vaig afegir que “Les preguntes obertes fan possible que les persones puguen fer comentaris (fins i tot, escrits) extensos”, detall de què ja ens parlà Pere Riutort Mestre, quan el tinguí de mestre en Magisteri. 

Això permet que, sobretot, per mitjà d’Internet, per exemple, en línia amb la frase d’Albert Llueca, puguem accedir a informació que, amb preguntes tancades o si, com ara, ens limitàssem a fer enquestes, no podríem. I que, així, es plasme més i millor la realitat i el parer de moltes persones, no solament, com ara, de les que es dediquen a fer mítings o a escriure per als seus amics, o per als que pertanyen a una mateixa associació. 

 Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Català nascut en les Borges del Camp, en 1929.

[2] Mon pare estigué molts anys de catequista, sobretot, per a confirmació, en distintes parròquies, començant per la parròquia mare d’Aldaia (l’Horta de València).

Dones resolutives, amb molta inicitiva i molt obertes

General, , , ,

 

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, en relació amb com actuaven les àvies i quins records en tenien, el 25 de setembre del 2021, Lourdes Hernandis comentà sobre la sexualitat (que hem inclòs en el punt relatiu a aquest tema, quant a la preparació dels casaments) que, “Als 14 anys, va començar el festeig i, la que anava per a sogra, li va ensenyar a cosir camises i calçotets.

Però, quan va conéixer l’assumpte com estava, li va dir al seu pare: ‘Si vols, tot per a tu; jo no em case amb ell’.

Com sempre, va fer lo que ella creia que deuria fer. Una dona amb pensaments molt propis.

L’home que trià era molt bo i es volien molt. Un home. On els dos feien un camí, no es feien ombra l’un a l’altre”.

L’endemà, el 26 de setembre del 2021, posí aquestes dues darreres línies en el meu mur i en distints grups de Facebook, com també “Els meus avis materns tampoc no es feien ombra entre ells, tot i que ella era qui tenia la darrera paraula.

¿Què opineu? ¿Quines vivències, en eixe camp, tingueren les vostres àvies (també conegudes, sovint, com ‘padrines’)?” i Lourdes Hernandis, en el meu mur, m’afegí “No es feien ombra. Més: pense que, com ma uela era la que sabia llegir i escriure, seria ella la que portava la casa. Ma uelo faltà jove i, a ella, no li faltà espenta per tirar endavant”. I, immediatament, li escriguí “Ma mare, m’ha comentat, en distintes ocasions, que el meu avi no veia la meua àvia com una dona de mà dura i que, més d’una vegada, ella anava a ell per a saber què opinava sobre un tema” i que “Jo juguí, moltes vegades, al dòmino en el xalet dels meus pares i en companyia de ma mare i de son pare i de sa mare. Ella era arriscada i no recorde cap moment en què es barallassen. I sí, en canvi, molta entesa”.

Continuant amb els comentaris en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de setembre del 2021, Susana Lopez Alarcon comentà “La meua iaia va ser una de tantes dones lluitadores, quan la guerra. L’home, a presó. Tres fills: d’u, quatre i sis anys. Feia ‘estraperlo’ anant per damunt dels trens fins a Vila-real, des d’Alfafar. Va ser una dona molt valenta”.

El 25 de setembre del 2021, en el grup “Cultura d’Eivissa i Formentera”, les respostes foren “Mooolt resolutives: de les pedres, en feien pans” (Maria Lluïsa Garcia), “Una de les meues àvies em recitava fragments de poesia en un castellà molt ressonant[1] que, a mi, m’encantava i els hi feia repetir molt sovint” (Mercedes Mayans Asenjo), “Sa meva güela sempre estava contenta i no hi havia res que l’assustàs[2]. Era resolutiva i treballadora i pacient amb tothom.

Havia tingut dotze fills i tenia vàries amants, cosa que sa güela sabia. Va morir l’any 1993 i tenia 90 anys. Mai havia estat malalta” (Maria Mari Roig), “Sa meva güela de Sant Miquel, feia tratges d’home i molt ben fets, segons deia el meu pare (era sa seva sogra)” (Marilina Mari Torres), “Sa meua majora (jo ja li vaig dir sempre ‘güela’) havia nascut el 1899 i sempre em contava que, per comprar ‘sa faixa grossa’, un tros de terra que aferrava amb la llegítima heretada de son pare, havia hagut de coure sitges” (Maria Cardona Marí).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, el castellanisme “rimbombant”.

[2] Literalment, en lloc, com ara, “que li fes por”.

Dones molt col·laboradores, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

Un altre escrit que aporta molta informació sobre la dona en la família catalanoparlant és “A l’àvia Mercè en el seu centenari” (https://www.lopedris.cat/a-lavia-merce-seu-centenari-c5655), publicat en el butlletí “Lo Pedrís”, de Vilaplana (el Baix Camp), i redactat per Mercè Huguet, en què podem llegir que “L’àvia ens explica aquest món passat des d’un present que li és afable i en el qual també ens mostra la dona que és avui (…). Una dona forta, que dins un context que no deixava triar gaire, va saber construir un entorn en el qual organitzar la feina i la família, educar els fills segons les seves conviccions. Dins aquest matriarcat –tal i com de vegades exagerem a casa- la Mercè va esdevenir l’àvia que avui coneixem: lúcida, carinyosa, amant de la conversa, amb sentit de l’humor, patidora i amb un afany d’alimentar-nos constantment.

Vostè, àvia, que va néixer avui fa un segle però que està sempre al dia de l’actualitat, ens transmet l’amor per Vilaplana i la seva gent. Gràcies per compartir amb nosaltres aquest amor que ja sentia de ben petita”  i que, fins i tot, ho plasmà en un poema de 1933, quan la dona tenia 13 anys, i com a “Capitana de les eixerides de Vilaplana” (fet que ens indica que comandava un grup de persones) i que fou publicat en el setmanari catequístic “L’Eixerit”, de què adjunta unes quantes fotos.

Arran d’un post que, el 25 de setembre del 2021, posí en el meu mur i en distints grups de Facebook, després d’haver llegit aquest article aparegut en el butlletí “Lo Pedrís”, per a saber “¿Com actuaven les vostres àvies (en cas que haguessen nascut abans de 1920)? ¿Quins records en teniu? La meua àvia, com també les altres de ma mare (1943), era molt arriscada i, a banda, actuava així, amb una miqueta de raboseria, amb bon cor i molt oberta”, les respostes, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 25 de setembre del 2021, foren “La meua iaia, de Sant Joan (l’Alacantí); sabia prendre les mides[1] de la panxa per a saber si estàvem enfitats i després sabia trencar l’enfit refregant dos dits sobre la persona que hi havia anat” (Ximo Caturla), “La meua iaia Elvira, mare del meu pare, li ficava aigua al vi per a que el seu home no es passara amb ell. De tal manera que, el meu iaio, li deia: ‘Elvira, a esta aigua li has ficat un poc de vi’.

Benaguasil, Camp de Túria” (Josep Vicent Domínguez Balaguer). Aquests dos comentaris plasmen una dona (en el primer cas, una àvia respecte als nets), molt oberta i, en el segon cas, com comentí a ma mare el mateix dia, bones relacions entre l’home i la dona, fins al punt que hi havia bon humor i que l’home no desaprovava la decisió presa per la dona.

També el 25 de setembre del 2021, en relació amb les àvies i amb els records que en tenien, veiérem dos exemples més de padrines que, a banda, ensenyaren a llegir a netes abans que les xiquetes anassen a escola. Així, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon, comentà “La meva àvia va néixer el 1885. Em va ensenyar a llegir abans de començar l’escola. M’explicava contes i em cantava cançons. Era una dona segura de si mateixa”. A més, Maria Ferrer escrigué “La meva iaia va néixer el 1908.

Abans dels tres anys, vaig aprendre a llegir amb ella. Només sabia llegir lletra impresa. No sabia escriure. Uns anys més tard, jo li vaig ensenyar a escriure el seu nom perquè pogués firmar”.  Veiem, de nou, dues àvies molt obertes i, a més, molt col·laboradores, com les dues anteriors. I, fins i tot, un exemple de generositat de neta a padrina.

El fet que la dona estiga molt oberta als xiquets mostra una actitud, en la mateixa línia, cap al futur. I, en aquest cas, a més, veiem que eren dones molt col·laboradores, com tant es plasma en moltes rondalles en llengua catalana (entre persones de distintes edats, sexes, etc.).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades com també a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “medir la panxa”.

La dona viva i quotidiana, amb molta espenta i molt oberta

General, ,

 

El 22 de setembre del 2021, Joan Cubells Fullana, molt col·laborador, m’escrigué en el meu mur un enllaç per a accedir a l’article “Dona i cançoner” (https://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/affar/index/assoc/Affar_19/81v1p145.dir/Affar_1981v1p145.pdf), de Caterina Valriu i Llinàs, qui comenta “dir que el cançoner és un conjunt interessantíssim per a l’estudi dels costums d’un poble, que desmitifica molts d’aspectes de l’esser femení creats tant per la literatura com per la societat, que la dona que hi trobam reflectida és la dona viva i quotidiana” (p. 152).

En relació amb aquestes paraules de Caterina Valriu, el 24 de setembre del 2021, escriguí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, que, “A finals del 2010, un home molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i de Sud-amèrica), em deia ‘La cultura valenciana és matriarcal’.

I, el 28 de novembre del 2020, a una pregunta meua, em digué que, en la cultura colla, ‘L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases, on la mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare. I no teoritzen. Viuen i actuen’”.

Tot seguit, vaig afegir que estava molt reflectit, per exemple, en moltes rondalles en llengua catalana.

El 24 de setembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, en què es plasmà el primer comentari, Joana Pol escrigué “Lo que ara diré és tan sols la meva opinió, com demanes al post.

Vertaderament, per lo que sé de primera mà sobre la meva família, i per lo que vaig arribar a saber a través de les padrines, tiets i tietes, a Mallorca, les dones comandaven (adonau-vos, CO-mandaven). Aquest sistema IGUALITARI, més que matriarcal, es veu a través de les rondalles[1] i les cançons populars”.

A continuació, afig informació que, poquíssimes persones havien escrit en cap de les preguntes que havíem fet, fins aleshores, en relació amb la dona en la família catalanoparlant:“

“De fet, fou després de la guerra, amb la forta arribada d’immigració peninsular, que es produïen escenes de maltractaments masclistes molt mal vistes per la nostra gent.

Durant el govern de Franco, les dones no podien ni tenir un compte al banc, i la meva tieta comentava, tota espantada, que era la fi del món, perquè els homes eren com a infants, jugadors, borratxos, impulsius, bravejadors i, sense el control assenyat d’una dona, la civilització s’acabaria. Era una mica exagerada, la meva tieta. Però ben veritat que, a Balears i a València i a Catalunya, el matriarcat era ben semblant al que hi ha avui en dia al Marroc: les dones manen a la casa fins que s’hi fica l’amo. No anaven al bar, ni a timbes, ni enlloc que no fos acompanyades del marit o del nuvi (que havia de demanar entrada al pare, no a la mare)”.

Tot seguit, considera que “Pretendre que governaven les dones és una fantasia, en la meva opinió” i, un poc després, afig “amb tota la resta que l’home podia fer sense donar cap explicació a la dona: comprar, vendre, hipotecar, jugar-se la fortuna, la dot, les joies i, fins i tot, els vestits i els mobles, suposadament gestionats per la dona”.

A més, el 24 de setembre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Joan Claparols Vilamanyà escrigué “Parla amb les basques. Les d’aquí no s’atreveixen perquè hi ha massa immigrant mesclat”  i, immediatament, li comentí que, en el 2017, m’havia llegit el llibre “El matriarcalismo vasco”, “recomanat per un historiador, i, en bona mida, és molt vàlid per al matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana” i que ‘Jo no relacione ‘matriarcal’ a ‘manar les dones’, sinó amb una manera de viure, i també amb molts temes que trauen, per exemple, Jaume Vicens Vives, Josep Fontana o, com ara, David Algarra Bascón. I, per descomptat, amb la col·laboració i amb l’aportació de moltes persones”.

Al moment, Joan Claparols Vilamanyà, m’escrigué “Les dones manen sempre, així o aixà”. I, ràpidament, li vaig adduir que, “Un dia comentí a ma mare que això estava molt reflectit en moltes rondalles (…) [i] en molts comentaris de catalanoparlants. I ella, em vingué a dir que les rondalles no podien deixar de plasmar lo que esdevenia dia rere dia”  i que, “ma mare, m’ha afegit que la meua àvia no exercia, per dir-ho així, un sistema autoritari, sinó molt obert, perquè, més d’una vegada, abans, volia saber quin era el punt de vista del marit”.

Aleshores, Joan Claparols em respongué: “Compte: Jaume I va deixar escrit que la millor virtut d’una dona era el seny. Parlem d’aquestes”.  

A vegades, pense que, com venia a dir-me Pere Riutort, durant una conversa de l’any passat, sobre el tema del matriarcalisme, cal tenir una mena de misericòrdia, ja que, més de tres-cents anys d’entrada d’unes lleis i d’un estil de vida prou diferent al matriarcal, si bé, molt més, des de la fi del guerra de 1936-1939, i vinculat als territoris catalanoparlants, no es compensen de la nit al dia.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

 

Nota:[1] Molt més en les rondalles.

Dones que governen, molt ben considerades i molt obertes

General, ,

 

En l’entrevista “’Qui eres? D’on vens?’: Julià Guillamon recupera la importància de la memòria soterrada pel temps” (https://valenciaplaza.com/don-vens-qui-eres-julia-guillamon-recupera-la-importancia-de-la-memoria-soterrada-pel-temps), publicada per “Culturplaza” i a què accedírem el 20 de setembre del 2021, l’escriptor Julià Guillamon (nascut en Barcelona en 1962, “de pare valencià i de mare del barri de Gràcia”), veiem que, quan li pregunten “I la presència de la dona en la teua novel·la?”, en al·lusió a l’obra “El barri de La Plata[1]”, comenta “Jo vaig viure en un matriarcat total. Els homes cridaven molt, però qui manava a casa eren les dones. Hi ha gent que parla del meu pare a la novel·la, un personatge molt especial, però hi ha lectors més subtils que s’adonen que el llibre és tot un homenatge a la meua mare. Perquè ens va salvar de la catàstrofe. Les mares tenien una importància decisiva en la construcció de la família”.

En relació amb aquesta entrevista a Julià Guillamon, el 23 de setembre del 2021, posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, bona part de les paraules de l’escriptor[2] Julià Guillamon, i “M’interessen, sobretot, els comentaris de catalanoparlants per part de pare i de mare, especialment, si els pares havien nascut abans de 1920”. En el meu mur, el 23 de setembre del 2021, les respostes foren “Té raó. A casa, mon pare feia mitja por quan cridava, i l’avi fotia un cop de puny damunt la taula. I la iaia deia ‘Tranquils: Perro ladrador, poco mordedor’” (Montserrat Cortadella). En el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, el mateix dia, Montse Alonso Ballester comentà “Tots hauríem de saber més de la nostra història”.

Tot seguit, el 23 de setembre del 2021, i, amb només aquestes dues respostes, que diguí a ma mare, em comentà “En moltes cases passava així. I lo que era interessant  era  la dona controlar. La dona sabia conduir eixa manera d’actuar l’home.

Jo, per l’experiència de la vida, ho he viscut”.

El 23 de setembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Fernando Roig escrigué “Ma mare era la més intel·ligent de casa. (…) Era qui governava la casa”. I, en el mateix dia, però, amb un comentari prou semblant, en el grup “Dialectes”, plasmà  que sa mare “Va néixer l’any 1915[3] (…). “Era qui governava casa i prenia decisions importants i convocava reunions per decidir el que ella considerava”. Immediatament, li escriguí “Lo de convocar reunions, està molt reflectit… en rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover (‘tiraren junta’)”. Igualment, podríem dir que era lo que m’ha comentat, ma mare, que feia la meua àvia materna (nascuda en 1910). A més, també poguérem llegir “Ben cert” (Maria Montserrat Morera Perramon).

Per tant, es fa lo que vol la dona, però actuant ella de manera molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest punt  del treball sobre el matriarcalisme, i a les  que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest barri forma part de la ciutat de València.

[2] “Jo vaig viure en un matriarcat total. Els homes cridaven molt, però qui manava a casa eren les dones.(…) Les mares tenien una importància decisiva en la construcció de la família”.

[3] En l’original, “15”.

Dones molt sociables, molt participatives i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de la dona, com el presenta Elisenda Ortega, en el llibre “Orxateria El tio Che 1912-2012” (http://www.eltioche.es/wp-content/uploads/2015/05/Libro_el_tio_che.pdf), a què accedírem el 20 de setembre del 2021, Pere Claròs, en el seu escrit “El nen dels licors”, comenta “Jo era amic de l’Alfons, un dels fills de Pere Joan i Jerònima. A vegades anàvem al moll i donàvem una volta amb vaixell durant un parell d’hores. Això, però, era excepcional. Estaven acostumats a viure en un matriarcat, i Jerònima exigia treball. La veig, imponent, asseguda en un petit mostrador que donava al carrer venent cacauetes, xufles, cigrons i les castanyes calentes que els nens compraven amb calderilla. La senyora sostenia casa i marit” (p. 12).

En la pàgina 42 d’aquest llibre sobre l’orxateria El tio Che, veiem que María Iborra, filla de l’Alfons, en l’article “El meu primer regal va ser un davantal”, comenta que “La nostra família era matriarcal” (p. 42).

Un escrit que hem trobat prou en línia amb el d’Elisenda Ortega, sobretot, per lo que aporta respecte al paper del pare, és l’entrevista “Jaume Santandriu[1]. Capellà i poeta”, publicada en juliol de 1994 en “Inca Revista” (no. 36), quan Jaume Santandreu, respecte a son pare, comenta que, “Com passa sempre sovint a Mallorca, ca nostra és un matriarcat, i la tendresa estava representada per la part paterna. Mon pare era un home escalfadís. Una estreta de mà seva, marcava una fita. Era un home ocurrent i graciós, però per damunt de tot era un home bo. Seria molt difícil trobar-li un caire negatiu. Era un passador de pena, però en cas de tenir una espina se la clavava ell” (p. 14). A més, en la mateixa pàgina, veiem que és un home, com Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935), que ha estat molt en contacte amb la natura (p. 14), que considera que “Si hi ha una força interior, seria la de les arrels del camp, i un amor entranyable a la nostra terra” (p. 14). Igualment, en resposta a la pregunta “Fill únic entre cinc germanes, això marca. Com éreu de petit?”, comenta que “El contacte directe amb la terra i el predomini d’un femení dins a ca nostra. La qual cosa explica molt que per damunt de tot, terra i dona han produït dins mi un predomini de sensibilitat. M’he sentit sempre molt estimat” (p. 14). Aquesta entrevista està accessible en Internet.

En línia amb aquestes paraules de Jaume Santandreu sobre el predomini de lo femení en la cultura vinculada amb la llengua catalana, direm que, en la tesi “Infarto de miocardio. Infarto social. La experiencia de las restricciones en un programa de rehabilitación cardíaca” (https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/385860/TESI.pdf.txt;jsessionid=4737F2CDCDF4E2DF809621BBA3A3E678?sequence=2), de Miquel Arenas Paños, vinculat a la Universitat Rovira i Virgili (de Catalunya), publicada en el 2015 i a què vaig accedir el 14 de setembre del 2021, veiem que el metge del cor (cardiòleg) Ricard Caicedo diu que “en la nostra cultura hi ha un matriarcat i l’home està més evadit de la feina… aquesta generació que ja s’ha fet gran i l’home sempre ‘s’apoya’ en la dona”  i  que, un altre metge, César Martínez coincideix, amb el metge que hem esmentat, en què la cultura catalana és matriarcal i, a més, afig que les dones són més curioses: “’las mujeres creo que llevan las riendas… somos una sociedad matriarcal (…) probablemente la gente joven, que es la que menos infartos hace, ha cambiado la cosa, pero la gente de edad de 40 años para arriba… las que llevan las riendas de la vida familiar son las mujeres… son más preguntonas, van más allá,, preguntan sobre el futuro’.

Coincide con el cardiólogo en hacer una distinción entre el tipo de relación hombre-mujer de la gente mayor en contraposición a la gente joven y, curiosa o significativamente, en calificar nuestra sociedad como matriarcal. Ambos también acuerdan que las mujeres son más preguntonas que los hombres”.

Doncs bé, un amic meu, molt coneixedor de la cultura colla (de Sud-amèrica i matriarcal), em digué, a una pregunta meua sobre matriarcalisme i creativitat (i altres punts), que sí que era cert que, en les cultures matriarcals, es desenvolupàs més la creativitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En acabant, el nom apareix com Jaume Santandreu.

“Afica-hi sa collonera!”, dones ben tractades, que trien i molt obertes

General, , , ,

 

A partir d’ara, totes les cançons eròtiques que escriurem formen part del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila. En moltes d’aquestes cançons, la dona actua amb molta iniciativa, amb molta espenta i, en altres, es veu que la dona està ben considerada a nivell social.

 

La dona actua amb molta iniciativa:

“Jo estava dalt una sitja[1]

i menjava arròs amb pop;

i com l’hi tenia tot

encara me deia: pitja!” (p. 77).

 

“Jo l’hi feia per darrera,

tota l’hi vaig encarnar

i ella encara m’exclamà:

-Afica-hi sa coionera[2]” (p. 77).

 

“L’any passat dins es gener

eren set qui la’m tocaren,

i tant de gust me donaren

que boixadora em vaig fer[3]” (p. 78).

 

“Una fadrina, quan jeu,

sa poma elàstic pareix,

i un bon pardal engoleix

com si xuclàs un fideu.

Tant ne xucla vuit com deu;

tots d’un en un los panseix” (p. 82).

 

Com veiem, fins i tot, en el camp de lo eròtic i de lo sexual, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, la dona no és la part passiva, mansa i simplement receptiva, com encara podem llegir en articles dels darrers anys, sinó una persona amb molta iniciativa, amb molta espenta, que té la darrera paraula i que és qui tria quan aprova, per exemple, que l’home faça una penetració o que actue en relació amb el seu cos o amb molts altres actes vinculats amb lo eròtic i amb el món de la sexualitat.

Ara bé, que això, per a més d’u, no siga politicament correcte, no vol dir que no siga un fet.

Agraesc la col·laboració de les persones que em recomanaren alguns dels llibres o altres publicacions sobre música popular eròtica en llengua catalana, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Una sitja, com podem veure en el DCVB, és una “Cavitat subterrània destinada a guardar-hi collita, principalment de cereals”.

[2] La collonera.

[3] És la dona qui ha triat fer-se boixadora, no li hi ha sigut forçada, ni ha sigut arran d’un consell o d’una proposat aliena.