Una altra narració que hi ha en l’esmentat recull, i en què es plasma lo matriarcalista, ací, a través de la creativitat, és “Tuercepinos (El sastre valent)”. Primerament, el narrador posa que el personatge masculí és un nan i que es va casar. O siga que la dona és més grossa que el marit. Ell “Diu a la dona:

-Jo, ¿saps que faré? Me n’aniré fora, a València. I ajudaré un oncle que tinc. És sabater” (p. 456). Per consegüent, la muller, abans que se’n vaja el nan, és informada per ell.

En arribar a València, començar a treballar, el nanet capta que la seua faena no és arremullar i, tot seguit, torna a la vila i, amb lo que havia guanyat amb l’oncle, “diu a la dona:

-Anem-nos-en a la plaça a comprar.

I se’n van a la plaça i hi venien de tot (…) i ell demanava, (…) vinga demanar. I allà veu una cistella de figues, tota plena de mosques” (p. 456).

En aquest passatge, de manera pareguda a la vida en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, la faena era compartida pels dos membres de la parella, així com, per exemple, hi havia dones que anaven al camp junt amb el marit o cases en què ambdós portaven un negoci (com fou el cas dels meus avis materns, en què la padrina era més arriscada).

Ara bé, quan el petit mata cent mosques i, a continuació, en mor deu més, pensa com se les podria enginyar per a tirar avant. Al capdavall, fa que li posen un rètol davant i que diga (ací traduït), “Vaig girar a la dreta i en matí cent; i, quan vaig girar a l’esquerra, en matí deu” (p. 457).

A partir d’eixe moment, com que la gent que el veia pensava que els morts eren persones, el sol·liciten i ell els fa valença: un lleó que va de nit (animal que enllaça amb la corona, la qual és circular, associada a la dona), el batle (qui li diu que el lleó fa acte de presència de nit, a les dotze, que passa el riu i que s’atansa a per una xica)… Afegirem que bé l’aigua, bé la foscor i quan apareix el lleó van en línia amb les narracions en què ho fan les fades, dones d’aigua, dones que travessen ponts…

En acabant, el lleó considera que el sant de l’ermita era una persona i, així, s’havien salvat el petit i la xica.

Una altra secció del relat en què el nan desenvolupa lo creatiu és quan ell aplega a una altra vila i li diuen que hi ha un gegant que hi baixa tots els dies i que viu en una caseta de camp junt amb una xica.

En el paràgraf immediat, el menut, deixondit, repta el gegant a arrancar pins i, quan el colós ja ho assolia, l’homenet li proposa agafar una barra de ferro i tirar-la ben lluny. I, com que el tità ho aconseguia, el nan se les enginya, “es posa la barra travesada i es posa: huuum!, huuum!

-Què fas?

-Espera’t, que ara, quan tinga a dreta aquell vaixell, hi tire i l’afone.

-Ai, doncs, no tires, no tires!” (p. 458) i el gegant, com que es presenta com a perdedor, fa que el menut, per mitjà de la seua traça, haja guanyat la mà al més fort dels dos personatges.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.