Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, compilades per Rafael Beltran, i en què copsem trets matriarcalistes i, àdhuc, semblança amb altres relats, és “Pep el babau”. Començarem dient que hi ha fonts en què un pare acompanya un fill, tots dos fan lo que dicta la gent i, al capdavall, decideixen fer lo que consideren millor. Ací és paregut. “Hi havia en una vila xicoteta un home curt (…) que es guanyava el pa retirant la porqueria de les cases. El bon Pep -que així es deia- no tenia atzembla per al treball. Per això, carregava en un cabàs la porqueria i, fent mols viatges, la duia a fora de la vila. Les dones li deien cada volta ue el veien carregant:

-Pep: compra’t un ruquet i, així, no hauràs de portar el cabàs al coll” (p. 447).

En aquest passatge, les dones són la part encertada, a diferència de la banda masculina.

En el fragment posterior, ell es compra el ruc i, així, fa lo que li havien recomanat. Ara bé: com que la cosa continuava i li parlaven sobre l’animalet i quant li havia costat, Pep els ho amolla.

Passa que un dia li vingué una idea que portà avant. “A la vesprada, quan resaven el roser a l’església, Pep hi entrà i se n’amagà en un racó. Acabades les oracions, tots van eixir del temple” (p. 447), llevat del femater, qui esperà que fossen la una de la matinada. Aleshores, fa voltejar les campanes i tota la gent acudeix a la plaça de l’església.

Per tant, el text va lligat a un moment femení del dia i, simbòlicament, a un aplec en un espai del mateix ram: la nit i el temple.

Quan ja hi són, hi ha signes de caire masculí (i uns altres, però feminals) ben repartits. Com a mostra, ell és dalt i parla; les dones i el poble són baix i tenen la darrera paraula, com ho exposa el compilador del relat: Pep “se’n pujà dalt de tot del campanar, d’on requerí l’atenció de les dones estant:

-Dones: escolteu-me bé. Sóc Pep, el femater.

En veure’l allà dalt, tothom va pensar:

-No traurem trellat del Pepet de la guitza. (…).

Tot seguit, el nostre personatge va fer un breu parlament:              

-A totes les dones, vull dir-vos que ja estic fart que em demaneu quant m’ha costat el ruc. Per tal que no torneu a demanar-ho més, us dic que m’ha costat… ¡dos-cents duros! Dos-cents duros!!! Resta això clar?

No cal dir-ho: la gent revenia a casa dient pestes de Pep, però, d’aleshores en avant, les dones no van tornar a demanar el cost del ruquet. N’havien escarmentat” (p. 448).

Com podem veure, la força acompanya les dones, el parlament es dirigeix a elles (ni tan sols, en menor mesura, als marits, ni als hòmens de la vila). Altrament, les dones són curioses, creatives, a banda de tenir una fortalesa capaç d’influir en els hòmens, fins que ells decideixen fer miques els vicis aliens i, de pas, adobar que ells puguen viure, com diem popularment, en pau.

Agregarem que la contalla fou editada en 1981 i que empelta molt amb la tradició matriarcalista valenciana i amb les funcions de cada gènere, fet que canvia en una que consideràrem millor no incloure-la i en què el paper d’alliberador passa al marit (i, a més, amb un garrot), en compte de fer-ho mitjançant la paraula o bé d’un pacte: “O si no…” (p. 451). És més: en la versió que n’escrigué el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), una dona decidida i sense embuts és qui fa que un home no intente manipular la gent i rebre’n diners recorrent a la por de què els passaria en l’esdevenidor si no eren caritatius amb ell.

Per tot això, convide a tenir present aquests detalls per a futurs estudis i no fer-los amb contingut posterior a 1980 o a 1985, sinó, preferentment, d’abans de 1932.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.